I què m'ha quedat del Corpus d'enguany?

 

Santrafel, a vint-i-set de juny de 2025. Huitava del Corpus.

Arribem a la huitava i vull preguntar-me què em quedarà a la memòria del Corpus d'enguany, encaixat com l'he tingut entre el Solstici i la Santjoanada, tant que se me n'ha eixit per les vores...

Molta història és la que he trenat, i no m'he estat assegut fent llata, no... Que ha estat un temps que m'interessa anotar per no perdre'm quan vulga recordar. Perquè si els records s'han de crear, també cal apuntar-los quan et venen en allau, no es puguen perdre les bigues mestres, que el costellam sé que ha de fugir i només serà représ en circumstàncies que caldrà préndre com casualitat...

La primera de les històries que anote és la creació, entre tants marejos de salut incerta, del cartell que he dibuixat, i per tants dies, i que vaig enllestir i signar amb Juanjo Alcaide, tot un honor... Ací l'explicava, i no pots ni imaginar la de felicitacions que ens han arribat per la pensada... I per l'atreviment també. 

Potser això m'ha animat a seguir un camí de retrobament tot cercant el meu poble entre el pus que me l'infecta i està bé... I està eixint bé, perquè en la Nit de Sant Joan hi vaig fer nous passos, una abraços que ben prompte podré explicitar... Alguna felicitació, però, va ser amarga en vindre d'algun lladre que ha posat la cova en casa i des d'ella pretén governar-ne el corralet que entre ells s'han fet... Preses estan les mesures d'autodefensa. Veurem...

La sorpresa més bona vingué de la pensada del senyor Alcaide de fer-ne joc de l'oca vertader d'aquest cartell. Quan em va obsequiar una peça amb fusta, vaig quedar meravellat, i també vaig començar a fer pujar el meu necessitat ambient festiu amb més imatges...

Per cert, que encara no he acabat la partida que tinc establerta contra mi... 

I també estan les portadetes de Can Carrasca, que ja se m'han convertit en una mena de costum que em force. Una imatge diferent per cada dia de la setmana corpussiana per tal de celebrar, amb imatges preses de l'any anterior i cada any, que ha arribat la festa daurada... Enguany n'he quedat doblement satisfet. Primer pel resultat...

Després, perquè en juntar-les totes, vaig anar sumant tots els versets que les completaven i resultà un poema que trobe boniquet, d'aquells que tan poc s'estilen. Vaja, en la meua línia... 

I quan arriba el Corpus, no m'aten la doctora, que està de baixa, però la farmacèutica, sempre tan amable, em dona unes solucions efectives per a començar a fer que em trobe millor. Fer-me dormir... I res, que amb això em retrobe tant amb el meu matalàs com amb un mi mateix que vol provar-se però sense massa risc. Per això, repetisc en la Vespra del Corpus de Cocentaina. Una celebració que, sent tan recent, s'ha convertit en una de les poquíssimes Vespres que ens queden, i que m'atrau, sobretot per la seua senzillesa.

L'acolliment fou càlid per la part de fora i gèlid per la de més dins. Sort que les fogueretes i alguna esparsíssima conversa m'escalfaren... Ací conte com vaig viure el cas...

L'endemà, ja el dia gran, vaig trobar-me tan pletòric que vaig temptar la sort i vaig voler repetir els passos de l'any anterior. Si puc suportar bé el viatge, vol dir que estic molt més fort que no pense... I ausades que vaig volar... Que van ser vora els cinc-cents quilòmetres els que, per diferents circumstàncies complexes d'explicar també, vaig abocar-me al damunt... Au, mone a Elche de la Sierra, que se m'ha perdut un munt de serradura tintada i estan escampant-la fent-ne estores de lluïment...!

Tota una aventura que contava per ací... I que va deixar-me meravellat com sempre que m'he apropat, i astorat, com sempre que he provat que qui observa la bellesa creada no sol respectar ni l'observar dels altres, ni els qui la creen ni la pròpia bellesa. Com va el món de l'egoisme narcisista de qui no vol compartir el bo i millor del goig humà, el seu art, i es vol sempre al davant... Jo, vull seguir aplaudint qui tant bé crea la glòria de l'efímer...

I com que vaig arribar a la fi del meu trescar per aquell poble abans que les hosts de jubilats turistes autobusers atracaren en aquell port de muntanya, vaig tindre la sort de poder fer parada a Iecla, per beure del seu Corpus. Una aigua saborosa, però extremadament calenta. Tant que no vaig a atrevir-me a quedar-me més temps del just per dir que ací he estat i he vist... Tinc pendent veure aquell ball de cintes. Però amb aquella calda era del tot impossible. Incompatible del tot amb la meua idea i voluntat de seguir viu.

Descansat a casa, descarregades el miler de fotografies, vaig pensar quin era el Corpus que volia viure en el moment que escau i cal... No hi havia cap dubte. Novejarem... Gandia, que no té molta nomenada però que, de ben segur té alguna cosa que m'atreu i em guanya... Ai la intuïció...! No vaig errar-la, ans al contrari!, que vaig tornar-me'n ben pagat de tant rodar... Ací ho contava.

Són tantes les coses boniques de les que vaig poder fruir, allà a la vila ducal... Quan vaig tornar a casa, vaig sentir-me ple de veritat, quins guanys de coneixença de formes velles renovelles!, de bones troballes!, de bon gust, treball... 

I la de vídeos que vaig enregistrar tot i encapsulant pel temps aquells bells moments del ball...

I res, que seguim fent... Ja veus que queda en cendra del que fou present. Poc més que eixa memòria que, en escrivint-la, bé pretenc prou conservar... Ja estem en la huitava i el món gira, i segueix girant...

Així que res, espere tindre un novell Corpus l'any que ve i, si pot ser, tan ample en coneixences sinó més... 

Ahi, i encara he d'anotar un novell vers... Quede ben clar quin és el meu combat. El que m'estime. El que lluny m'és...