I novament entre estores i serradures al Corpus d'Elche de la Sierra...

 

Santrafel, a diumenge vint-i-dos de juny de 2025. Diada del Corpus.

Creia tindre presa la mida a aquesta festa i m'he abocat de bon matí a les carreteres de l'altiplà murcià per arribar, amb una alba suaument fresca i de tonalitats com de serradura envermellida i grocs, a la serra sud d'Albacete. M'he alçat ben matí i he resolt que sí, que tenia prou força com per a tornar a provar-me, i avant... I l'he encertada en el motiu de la salut i de l'alegria que m'ha aportat aquesta tan sonada forma celebrativa d'Elche de la Sierra pel seu Corpus. Ara bé, amb el que és festa, festa, no ho he acabat encertant del tot...

He pogut comprovar del tot que, per més que matines i et pegues la panxada de les dues hores amb cotxe per arribar-hi, sí, trobes aparcament i prop del circuit on s'estableix aquesta mostra d'art més que efímer, fragilíssim i per això mateix més bell encara, i que n és altra que la mateixa volta de la Processó corpussiana. I què he comprovat, dic? Que per més que a les sis i mitja estigues passejant ja aquells carrers, aquests no només bullen d'activitat, no... Estan ja farcidets de turistes que, com jo mateix, proven i malden per veure, per captar imatges, per saber abans que tots l'art que se'ns dona. Fins el punt mateix d'incordiar sobremanera aquests esforçats artistes que tant i tant s'esmercen per oferir-nos el seu goig fet color i textura... 

Massa gent, que la festa està ben malalta d'èxit. Massa barroera aquesta gent, per maleducada; i això és el reflex exacte de la societat que conformem. L'ego i el jo al teu davant que passen per sobre de qualsevol dels pacients artistes si cal, tot i esclafant-los si convé... Un cas se m'ha donat que m'ha fet implicar-me, i això que malgrat el meu volum, sempre intente passar desapercebut... Em demanen que m'ature en un carrer perquè havien de posar una plantilla sobre una altra plantilla, planxes de fusta perfectament troquelades... I un matrimoni major, comença a dir-me i dir-me de mala manera perquè em moga. Que xafe aquesta gent? Però estem bojos...? M'ha eixit la vena teatrera i en un castellà fortet els he preguntat si tenien molta pressa... Ell ha caigut en el joc i ha començat a despotricar, ella ha callat... Llavors com a cor, el grup de decoradors del fragment del carrer ha saltat com si fossen ninots de ressort, i s'han posat a cor a acompanyar-me... Quin guirigai en un moment i com s'ha fet de xicotet el Rompetechos aquell. Que eren ells els qui m'havien aturat perquè necessitaven acabar i duien tooooota la nit i que un poquiu de respecte cap a ells i el seu treball sols demanaven... A la fi, en passar, m'he fet a un costat i amb una exagerada cortesia, els he desitjat un bon viatge al seu urgent destí... L'home ha seguit sense pillar-ho i ha respost, mentre la senyora l'urgia a callar, que no, que ell no aniria lluny perquè era d'allí i... I tots a riure...! 

Ha estat l'únic moment tens que m'ha tocat viure, però n'he observat molts i encara no eren les set del dematí... 

I és que és molt perillós el joc... Poc espai de pas, gent treballant i visitants, en la seua majoria, d'edats altes i poca estabilitat en el caminar... Just al contrari de la mitjana d'edat tan jove dels artistes... Però bo, això fa més especial la combinatòria, no? 

 

A mi, el que em mou a matinar és el veure com encara treballen les valentes i els valents que alcen, per unes hores tamany monument al no-res més bell... Atrevint-se, fins i tot, a modelar rostres coneguts amb una perfecció que espanta...

Quin treball previ ha de dur tanta feina nocturna, i total per a que dure un ai curt... Que en passar la proccessó tot quedarà resolt en una barreja informe de colors texturitzats en destrucció, o creació de records ara que tothom captura l'ànima de la festa i, a més, hi ha premis, i molta difusió i... 

I malgrat que tot estiga tan ben previst i tan adequat, la massa de visitants és en cert excessiva, i això llasta el bon treball d'aquest admirable veïnat...

Jo intente respectar al màxim artistes i públic, fins que em toquen l'això d'allonses. D'ací que haja matinat més encara. A les nou del matí ja me n'anava, amb més de set-centes fotografies a la motxilla i de les que només vos passe una mínima tria, i ben ampla com és, perquè pugueu admirar vosaltres, i jo recordar en rellegir demà, eixes constructives belleses perdudes en el temps, però guanyades en l'ànima.

El resultat final? No m'importa. I no és possible físicament observar com s'ha acabat el tauler del joc sencer amb tanta calor com farà en ser que el sol puge i amb l'aglomeració insana que s'hi produirà... Per això, fragment de carrer acabat, aplaudit queda. Detall que encara pot ser fotografiat entre caps i passars, allí que anem...

I quins resultats, mare! Quina veritable bellesa l'endreç dels carrers i les places. Quin goig d'imitacions de teles, de sentirs en tocar quan no es toca, del vibrant dels colors...

Però el que em complau de bona gana és veure com treballa la gent. Viure l'esforç il·lusionat que s'hi veu. Escoltar-ne les converses, les renegades, les discussions encara, les veus d'ànim que es donen, les raons tècniques, la petició de paciència a qui passa i l'exigència del respecte merescut que, sovint, es diu només amb una mirada.

I tu vas escoltant. Si trobes qui sap i explica, deixes d'anar al teu rum-rum i pares orella... També escolte les facècies... Que m'ha enfadat escoltar qui soltava sense solta que les places són cada vegada més curtes en decoració, que ja no és com abans... I li responen, des de la perspectiva de si qualsevol passat és millor, si potser s'ha encarit el producte de base. La contesta m'ofén fins i tot a mi... Que no, que són uns gossos malfaeners... Sort que hi ha qui respon al boquimoll fantasma... Que es pose a fer, a doblar l'esquena i arrossegar genolls, a veure si... I l'home passa a la defensiva com a bon narcisista, victimitzant-se... Que hi ha qui hauria d'autoregular-se el no eixir de casa, vaja...! 

I jo que me n'admire tant i tant de tot aquest esforç que no ningú agrairà mai...

Però què estàs veient la bellesa creada i no et commous?

Jo, en aquest fragment de carrer, anava com flotant... Quina perfecció en l'art, en el treball, en la consistència d'allò creat per voluntat conjunta... 

Però i quin enginy cal per trenar tants coms per aconseguir aquest què? 

I entre papallones que semblen volar sobre un verd que no amaga els llambordins, que ha estat assofatat amb aigua perquè no s'alce i ara s'asseca, apareix el rostre del papa Francesc... Com isca semblant, l'homenatge passarà a la memòria de molts... Eixe, segur, és el premi que desitjarà l'autor, la memòria d'una obra sense autoria manifesta més que pels més veïns... 

Feina, i més feina, i que no s'acaba i el sol ja és ben eixit...

Quan pretenen realitzar estores, no tenen límit en el seu preciosisme...

I la delicadesa necessita de força sovint per moure els embalums que conformen les plantilles sobre la fragilitat del fàcilment desfilagars...

I què em dius de la consciència? Que hi ha qui crea els seus teixits festius tot i volent homenatjar pobles i els seus tèxtils culturals primaris... Aquesta gent ha volgut la llibertat palestina fent-la pau al carrer, i tan bella aquesta geometria els ha eixit... Clar, s'ha fet amb el cor...!

I jo com goge captant imatges d'ací i d'allà, remesclant tot, com sumant-me a la tanta fantasia que s'hi posa... 

Gent i més gent i, sovint, bén difícil que es fa  provar de treure trellats com a imatges...

Un darrer esforç... Un més en la nit que ja és dia de Corpus...

Els detalls de com es fa, aclareixen com és de fort el treball, i la constància que cal per dur-lo a bon terme...

I sí, efectivament, ja van acabant-se les figures, i el papa Francesc ha quedat ben retratat i que en glòria estiga... Hui s'endú un bon pensament, de ben segur, de tots aquells que en ell hi pensen tot gaudint de la bellesa volàtil que l'ha fet present en el matí del Corpus...

I amb la plaça acabada no cap més que aplaudir l'atreviment...

I van succeint-se les belleses, les sorpreses, les imaginatives mostres que impossibles ens semblen...

I entre crits i alegries, a fer festa en acabar la feina, i a emorzar, i a escoltar lloances... I a sofatar d'aigües fixadores la serradura tintada, clar...

M'ha agradat l'obra mestra de davant l'altar de Santa Quitèria... Una al·legoria del pa i el vi cristològics que s'adiu molt bé a la festa i a la perfecció que transmet...

Un goig coral que impressiona...

I sota l'obligat selfie meu, per tancar el recorregut, les tres imatges que més m'han obsedit, les tres tan belles com diferents... 

Un goig haver tornat a aquest bell racó de món. I una alegria haver-hi acabat tan prompte. He visitat encara la fireta d'artesania però enguany no he mercat res. Ja estaven arribant els desembarcs de les autobusades i convé fer marxa prompte abans que la cosa es pose impossible... Per què et faces una idea, tornant-me'n i abans d'arribar a Hellín, que és l'única manera de per on arribar-hi des del nord, m'he creuat amb vint-i-nou autobusos, que els he comptat... Espai amb l'èxit que ofega... 

Tornaré, de ben segur. Igual no l'any que ve, que m'he proposat una d'aquelles coses que em semblen impossibles de cara el Corpus del vint-i-sis, si hi ha salut... Però no he de deixar perdre la pista a aquesta festa... Perquè si és atractivíssima per si mateixa, tot el que comporta de canvi, variació, afegiment, societat, interpretació cultural d'un temps, unes maneres de fer, un tot... Ai, l'enriqueix com no es pot dir.

Moltes felicitats per tant...