Seré bèstia...!

Ontinyent, a dimarts trenta-u de gener de 2017.

De veritat. Mai no m'he declarat seguidor dels hereus econòmics del senyor Disney, i nomes hi ha una pel·licula que m'haja deixat tirat en el lloc robant-me cor, freixura, ànima i fel, que és la del "Geperut de Nôtre Dame"; una obra mestra del gènere dibuixos fats i única remissió de pecats de la companyia californiana fins aquell moment. Ah, i amb una partitura d'Alan Menken (tot un veritable "Rèquiem") que emociona a cada instant que retrona. I un treball actoral tant en anglés com en català i castellà que veig difícil de superar (ai Constantino Romero, que en el cel sia...!).

He sospitat sempre que el motiu principal no és la bellesa d'un París al que pense tornar prompte, o la intensitat romanticista d'un fals medieval a la manera de Viollet-le-Duc... És, crec, per la força del pesonatge de Quasimodo, a qui tant he pensat sempre assemblar-me, i m'assemble de fet. 

Però des que van aparéixer les primeres imatges d'aquesta nova versió del conte que mister Walt va recollir recorrent l'Occitània, "La Bella i la Bèstia" (xe, l'"Abella" de Banyeres de Mariola i d'Enric Valor...), vaig contant els dies que queden perquè arribe mitjan març i puga contemplar-la... Només havia tingut aquesta pressa en contades ocasions... "Eyes wide shut" de Kubric, la primera entrega d'"El Senyor dels Anells" de Jackson i... ara...? Quin davallament d'espectatives i quina infantilització mental decadent, pels Déus! Que si la tria del càsting, que si les primeres imatges... Ara, amb aquest tràiler definitiu on les coses queden tan i tan clares, les gànes ja són ànsies... Pagaria per veur ja a sir Ian McKellen i tota la penya fent el gamba per damunt les taules cabareteres... Igual quan em trobe amb l'encaixonada Emma Watson fent de Bella espere que aparega el Harry Potter per algun costat i en qualsevol moment, que jo sóc d'eixos... Però els paisatges (un castell que va entre el del Disneyworld clàssic, el de "Malèfica" i el real de Pierrefonds...) i sobretot l'evolució simfònica que el senyor Menken promet... Uf... Per què no passa ja febrer?

Ací està el vídeo que et dic. Per la propaganda que faig, bé podríen deixar-me entrar debades...

Si allí jo era Quasimodo, ací, igual, Bèstia, quan es mire a l'espill, em veu a mi...

Adéu, senyores monges. Agraïts. I tristos...

Foto emprada al Periòdic d'Ontinyent.

Ontinyent, a dimarts vint-i-nou de gener de 2017.

Consumat és.

Hui és el primer dia en cent quaranta-set anys que, quan el sol ha eixit, no ha trobat a cap mongeta de les Filles de la Caritat al poble.

Les darreres cinc que hi quedaven, les han fetes marxar. Obediència se'n diu... Perque diuen que, en aquest temps en què les vocacions i les advocacions van de capa caiguda, la seua orde religiosa i moltes d'altres també, repleguen veles. Ja fa anys que les darreres cinc, sor Adela, sor Maria, sor Pilar, sor Josefina i sor Ángeles s'han fet majors. Ja no impartien classes al col·legi la Milagrosa, i estaven més per a ser ateses que no per a regentar l'Hospital de Beneficència d'Ontinyent, la tercera institució viva més antiga de la Vila Reial, després de l'Ajuntament i la Parròquia de l'Assumpció. Sobre elles ja pesava l'avís de desnonatge. La mobilització veïnal només va poder que aplaçar la seua partida i ahir arribà l'adéu. El món seguirà rodant, com ho ha fet des d'un sempre oblidadís. Tot seguirà avant i sense cap però... És la llei de la vida. Li ho comentava jo a Estrella quan em xerrava ben trista que va acudir el divendres a l'acomiadament que les ex-alumnes havien preparat... Si ara ens posem a fer memòria, hi haurà gent al poble que no es creurà que van haver-hi frares alcantarins, i si saben dels caputxins és pel carrer... I dels convents? El de Sant Cristòfol, el de Sant Bernardí de Siena, el mateix franciscà de Sant Antoni on ara està la Glorieta... Si fins i tot del grandiós i potent convent dels dominics, i dels dominics mateixos, no resta memòria més que la dels sants que rebien devoció a l'església i que nomenen alguns carrers del Poble Nou... Ara s'ha esdevingut l'adéu a les Filles de la Caritat... Tot és història casolana, però a la fi és història.

Adéu, amb estima, a les cinc... Supose que els costaria evolucionar al món d'un ara inhòspit des d'un altre en què la lletra entrava amb disciplina, es cantava a l'entrar a classe el "Cara el Sol", es posaven bandes de puntualitat als alumnes, i de comportament i de més coses que es tenien com a vàlides,  i s'usava massa de regla... La de vegades que ma mare em deia allò que, en portar-se mal, els espetaven sor Encarnación o sor Ángeles mateixa... "Soler, bese el suelo...", i ale, a engenollar-se i... Passat... I tot evolució... Present.
Hi ha futur?

Em dol per sor Ángeles, que és la que vaig arribar a conéixer i tractar més quan jo anava d'ací allà entre gegants, cavallets, vetes i campanes... M'inspirava molta tendresa, la dona... Corrent d'un costat a l'altre sempre, i perdent les claus de l'església sovint..., i assabentant-se només d'allò que li interessava amb la seua sordera sel·lectiva... I quan es posava a l'orgue..., espera't a veure per on ens ix! Allò era una revolució interessant que, per arrauxada i amable, acabava millorant les partitures i confonent el personal. La d'anècdotes que se'n podrien contar... Noranta-quatre anys i que li toque canviar de casa, anar-se'n del seu poble... Ella, sent d'ací com és, era "santanderina"; i va ser qui ens va salvar els Angelets, i en la nostra llengua... Mai no li podrem estar prou agraïts de tantes coses com va fer i, de les que solen passar desapercebudes... I la cara que posava de felicitat admirada quan es veia entrar en casa els Gegants..., i com s'afanyava a donar-nos la clau només per saber que els Gegants ja estaven a casa... Fou el somriure més gran de tots quan van tornar a la vida festiva, però jo em quede amb el seu somriure quan ens havíem endut les campanes i li les vam tornar netes i precioses..., ai!, i que si era tan antiga i com es deia i tanta cosa com la seua curiositat innata requeria per quedar-se tranquil·la, perquè si no ho sabia, igual ni dormir podia... I com es mirava amb respecte tot allò que féiem la gent de la meua confraria...

Una vegada, els xiquets i xiquetes confraressets, en un descuit, no recorde ara massa bé quina en van fer que van acudir a dur a les monges algun regal innocent, algun obsequi... Igual eren les Quaresmes, que tant divertien a sor Ángeles; o algun cartell del quatre-cents aniversari... I elles quin cas i quins extrems... Quan Salva m'ho va contar, recorde que vaig emocionar-me. Ja veus, estime la gent que s'estima el senzill, i la vida..., i els altres...

Bon viatge tinguen i bon empar me les guarde. I que el que es queda de vida no es troben mai assoletes, i que la Soledat me les protegisca.... Que els siga plaent i tranquil·la, i que troben després allò en què creuen. Molt tenen guanyat. Molt perdem sense elles...

A Muro (o Tales?), enxarxat amb tanta cosa bella...

Sant Antoni i el Dimoni, poques vegades pots veure'ls tant juntets...

Muro, a diumenge vint-i-nou de gener. 

Arribe ja cansat, i amb certa premura de temps, però la visió esclatant del Pare Montcabrer absolutament nevat, va acaronant-me a mesura que camine i gire un poc el rostre. A cada mirada, sent que em recomforta i beneeix... Quan Rafa Pasqual m'ensenyarà ja de nit les fotos de la pujada que feu despús-ahir, acabaré flipat per tanta neu i bellesa... No, si el desgel és ordenat i copiós, només caldria que vegeres com baixa d'ample i net el riu pel meu poble...

Tinc el temps comptat. Cal que busque la paradeta de Manel Arcos per tal de mercar-me el llibre "Les gallinetes de dol", de Mari Carmen Sáez Lorente. Què la trobaré? No. Ei, què farem? Passaré per l'exposició de Lluís Garcia Muro i li compraré el llibre aquell que vaig conéixer, preciós, en la caminada darrera pel territori del Tren dels Anglesos... I quina sort! Puge l'escala ditxosa i a la cambra del casalici dels Alonso em trobe un reguitzell de meravelles encordades. Què no ha mesclat fotografies de Rafa Vallés amb poemes seus manuscrits per totes les parets possibles? Llueixen molt!, una joia entretindre's entre bons versos, molt ferms en ocasions, i tan bones imatges. I en la conversa, em presenta el poeta al senyor Vallés, encantat. Quina feinada i quanta cosa verament interessant per descobrir a la vora de casa...

Acabe comprant-li els "Manuscrits d'hivern" que tant m'agraden, i també la seua primera publicació, "Vesprades de diumenge", treta en difícil editora, que llegiré la propera vesprada de diumenge que tinga lliure...

"I vaig dir-li a aquella noia de ciutat:

                                               «l'home que estima no és pas mai vell»"

Sona molt bé...

I corre que correràs, tant com es pot avançar en fira assaonada, arribe a la plaça del Matzem quan el pregoner està dient que va a començar la festa i la disbauxa...

Si tinc tantes ganes de veure "El Dolçainer de Tales" és perquè estic pletòric amb la cosa del final de la beca. Em complau trobar-me en escena pública quotidiana un bon muntatge i amb recursos excel·lents (que parlem ni més ni menys que de Xarxa Teatre!), que roda al voltant de les celebracions tradicionals festives dels pobles castellonencs i, per tant, dels valencians i mariolencs... A més, aquesta obra és la que despertà en mi, quan era menut de tretze anys, tanta il·lusió com interés pel fet costumista festiu. 

Encara em recorde, al·lucinat, corrent davant les banyes del bou de foc i amagant-me dels esclats pirotècnics d'una cosa que no sabia que diables era..., i eren els Dimonis!!!  Fou allí al davant de la Casa de Sant Rafel, veïna meua... D'allí i d'allò fou també que ens nasqueren els correfocs... L'origen exacte d'aquest portent fester a Ontinyent, quan a Sant Rafel hi havia tal preocupació per la cultura pròpia que tot era dur a Volantins, Paco Muñoz, Al Tall, Carraixet, Pàtzinguer Z, els clowns de PTV... i fer-nos-els estimar. Quina vida!, i quant d'aprenentatge...

Clar, després que Xarxa Teatre s'haja fet taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaant gran, i després d'haver viscut/gojat diverses barbaritats seues, aquesta obreta iniciàtica podria semblar-me això mateix, poqueta cosa... Però en absolut. Tret de les restriccions pirotècniques legals (i la cosa rara aquella del castellet final que ha estat de veritat final, final...), la funció acompleix encara el seu caràcter atrapador d'ànimes i incitador imaginatiu a través d'una mostra cultural nostrada que, afortunadament, a la xicalla que ha participat no pot semblar-li rara ni aliena perque s'ha fet molt de treball recuperatiu en les darreres dècades, i "mera" que han xalat... tant com els pares i altres assistències.... Imagina't... 

Recordes aquell cd de La Trinca que es diu "Festa Major"? Doncs la cosa va de manera semblant però en un poblet valencià del segle XIX, qualsevol entre els Ports i Muro i més enllà... 

El pregoner avisa i a poc, empinant la bota, va agafant un pet com fil d'estendre...; l'alcalde inaugura (la frase amb què anima els veïns dient-los com se'ls estima i que acaba amb el "Tot lo vostre, és meu...!" arriba a la sublimitat); mossén Fabra amb sotana i ulleretes, ballador de jotetes, fa un sermó com el de les cadiretes...

Un bon grapat de tipus socials excel·lentment duts, amb text versat de saó, que ens mostren tot el catàleg, o l'auca, amb humor mòlt i molta ironia i faciliten el meravellament inesperat... A veure... Pirotècnia simulada i vera, passacarrers, ball de cavallets, corregudes per la joia, repartiment del pa del sant, processó amb la imatge amb el pregoner borratxet que s'esvara duent el baiard, que no amb les al·leluies que es llencen..., capgrossos, la lluita del Dimoni i l'Àngel (amaneradíssim i preciós...) de la Balma, un excel·lent ball dels quatre gegants, les Albades, el ball, la jota... 

El muntatge comunal dels cadafals i el prodigi de la representació bouera, amb el muntatge del piló, l'embolament, el tan aplaudit bou de foc i l'atrapament final... Què es pot demanar més?

Doncs sí. Una cosa: la Música.

Tinc a casa, el guarde com a or, el vinil de l'obra que es gravà el 1986. Amb no tenir encara amb què escoltar-lo, fa de primer dels vinils i tinc així una obra d'art a la vista sempre que passe... Atresore així el què em fou, però, i el què és? Ací a Muro, hui, es dóna una conjunció estelar... Sempre ha estat la partitura interpretada per grans i meritòries colles i per dolçainers esforçats, però poques oportunitats hi ha d'escoltar aquesta música tradicional reconstruïda de forma esquissida tocada tan reeixidament. La sona "La Xafigà"... 

I sí, no només no decep sinó que emociona. M'ha trepitjat qualsevol espectativa perquè d'a xavo el concert que s'han espolsat..., ha estat tendre, delicat però intens, amable, insistent, continuat i mesurat..., seguisc amb l'adjectivació positiva? D'aquelles coses que conformen afició per allò més d'arrel... 

Enguany, la Fireta de Muro ha tingut un colofó de dignitat astral. Les meues felicitacions humils.

He acabat...

Morella, a diumenge vint-i-nou de gener de 2017.

Estava gairebé tot enllestit, era cosa de fer-me perdurable el final...

Per això, em calia acabar ací, i així, el que ha estat l'esforç professional més ingent de la meua vida.

He arribat. M'he assegut al que és el meu lloc. He escrit la darrera de les entrades previstes: "Mort".

(Sóc un romàntic empedreït, però hui m'he reconsagrat com a simbolista absolut...).

Després, m'ha corregut de nou aquella descàrrega de les emocions com tornen, per l'esquena. No diré que no m'han eixit unes llàgrimes... Ara ja està tot a punt per entregar. 

...Encara tindré un poc de temps per fer unes darreres correccions, segur... M'estaria i crec que m'estaré tota la vida, corregint i ampliant, però a banda del lògic límit temporal també està el de les meues forces, i ja són escases... (M'ha quedat un poc coix el capítol dels capgrossos, però bona cosa del que crec general, i ha estat publicat, ho he recollit. No es pot dir mai tot, perquè en aquest món, eixe tot és tan relatiu que s'estira i s'allargassa fins a semblar infinit des d'on jo mire. I tant que m'he deixat tanta història, que fora del que és casa nostra estricta ja ho trobe inabastible per a una formigueta com jo...)

Hui, done per conclosa la base de dades que he redactat i sobre la qual, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua elaborarà el seu "Vocabulari de Festes". He estat vora cinc anys arreplegant, escrivint, fent i desfent, pujant i baixant, obrint i tancant, per aconseguir un resultat que voreja les 11.800 entrades que defineixen costums, personatges, actes i raons al voltant del món que sent més meu i menys practique... Dia a dia, mes a mes, any a any, sense cap mena de vacança, amb horaris imperdonables, negant-m'ho tot tancat a casa o als instituts, buscant per on fóra un senyal de wi-fi per poder accedir a la base de dades allà a la fi del món on vivia... Jo he deixat de ser jo per passar a ser un ent sedentari i cadirer per aquest treball que, ara que vaig a entregar-lo..., em deixa com si flotara, no sé... 

Queda encara molta feina, i supose que caldrà que done moltes explicacions sobre uns mots o uns altres, unes opcions o unes altres (i unes altres)... Però res no serà ja igual. Des que vaig deixar pel Ninou al cap de Peñes la rèmora que em corcava, ha tornat el Sergi ocurrent, divertit, animós i punyeter que tant buscava...

Ara, només sé que vull viure. Vaig a dedicar-me per fi a mi, i a passejar, i a pintar i a escriure poesia i, sobretot, a viatjar... Ja estic fent provatures de fa setmanes del què seré i em serà; des que vaig veure que arribaria a hora al termini que em va ser concedit com a favor atenent el meu mal estat durant la segona meitat de l'any 15, quan vaig estar a punt de tirar al foc tants anys treballats perquè en el foc m'estava... No he fruït. No era possible. Això sí; he aprés molt, moltíssim. I sé que tot allò atresorat serà de profit, per a mi i, espere, també per a un vosaltres difús que he volgut agrupar en allò tan tòpic del "meu poble". Perquè si alguna cosa he tingut clara és que, aquest esforç l'he fet per explicar-li al meu poble com és que fa festa i, per tant, com és...

Ara, aniré agraïnt a aquelles persones que m'han animat o han facilitat el meu anar treballant. En primer lloc, i així corrent, agrairé les deferències que amb mi han tingut els professors Josep Lacreu i Emili Casanova. Després, al meu equip mèdic amical habitual que m'ha aguantat a saber les barbaritats pervingudes d'aquest embolic. I de cor, a la directiva del l'IES Miguel Hernández de Bigastro que, sent director l'honrat faller i senyor Pablo Perales, em deixava que des del meu exili puguera aprofitar les tristes vesprades, vinga a passar dades, en aquells ordinadors... I com no, al director del projecte, el professor Josep Lluís Doménech, que no ha arribat a veure acabat l'esforç perquè descansa en pau prematurament.

Ara que en un no res se m'enceta una nova etapa, no vull quedar-me reclosit a casa com ho he estat aquests anys darrers. Vindran altres treballs i dubte, ja ho he dit, que aquest s'acabe. I seguiré escrivint per ací perquè aquest ací també m'ha ajudat a superar entrebancs i suportar galernes. 

Les coses, però, i des de hui mateix, seran d'altra manera...

Au, mone cap a casa, a vore si arribe a temps d'anar a Muro, que en la Fireta de Sant Antoni, Xarxa Teatre representa "El Dolçainer de Tales". 

Pot haver alguna manera millor per celebrar aquest acabar d'anar fent que l'obra de teatre que resumeix de manera millor l'esperit fester valencià i que quan nasqué esbandí d'una faiçó tan salvatge el reclosit festiu que escampà arreu on arribava noves fòrmules velles de viure el fet Festa?

No tinc remei...

Per cert, que hi tornaré amb més temps... Enguany toca Anunci...

.

Feliç any del Pollastre de Foc...

Morella, a divendres 27 de gener de 2017.

Si t'agafes la gent que viu al món i la divideixes entre sis, tot un d'eixos sectors que t'ixen, i una miqueta més encara, celebren el dissabte 28 de gener la Festa de la Primavera. Amb l'arribada de la lluna nova, arriba l'any xinés que fa 4715 del seu recompte. Els occidentals, però, folçlòrics com som, preferim seguir el costum de nomenar-lo amb la combinació del signe de l'horòscop que el regirà, en aquest cas el Pollastre, i un dels elements de la cosmogonia dels xin, el foc... Que vos siga bo i de profit a tots aquells que el viureu i no un d'aquells que peguen voltes al forn i acaben més que torrats...

Després, està allò dels futuribles, derivats precisament del paper endevinatori que tenen els horòscops aquests. I com serà l'any? Diuen que no serà molt bo, que no durà massa sort... I la gent que hi naixerà? Diuen que serà treballadora (tots? tants?), honesta i fidel (ui, tanta gent?, impossible...) ei, i vanitosa com un gall de brega també (això sí que és més creïble...). S'insisteix en què només qui s'esforce, matine i tinga perseverància tirarà endavant els seus assumptes, com si això no succeïra cada any de cada era... És que, expliquen, el pollastre s'alça cada matí per cantar el quiririquic, i la gent mig adormida es desperta de seguida. A qui matine, el seu Déu/fat/fortuna/karma/ansiolític favorit, l'ajudarà de ben segur...

Sóc jo tan descregut en aquestes coses...

De cap amb les capçaleres... (i II)

Ontinyent, a divendres vint-i-set de gener de 2017.

Seguisc, i acabe prompte, amb el tema de les capçaleres d'Animafesta - Can Carrasca de l'any que acabem d'acabar... ja fa vora un mes!

La primera que t'explique en aquesta tongada és la del forat de La Foradada travessat pel sol. Un espectacle de veritat colpidor que t'aconselle de totes, totes. Acudiré per Sant Francesc a la Benitaia de la Vall de Gallinera (o per la santa Francesca de març, el dia 9), la fugaç il·lusió és encisadora, màgica de veritat... Ja sé que casual o forçada, al·leatòria i anecdòtica, val. Però és d'aquelles coses senzilles que, en jugar amb ella, et fa part de l'encís d'aquestes terres nostres.

Jo que sempre anuncie la meua Festa Major, la del poble que estime i la serra que reverencie, amb uns fastuosos inicis del blog..., l'any passat em va pegar per fer també una prèvia. Més que res per recordar-me que qui no corre vola i que qui mulla no trau tros... 

Veus aquesta imatge presa a la Porta del Sol de Cocentaina? Jo també... Faig la foto l'any 15, em gire per parlar amb no-sé-qui que em saludava, em gire per comprar el garrot amb la senyereta per firar-li'l al meu nebot Marc... I ja no estava, que se l'havien firat!!!!

Tu encanta't...

I sí, clar que em vaig treballar de valent els quatre anuncis firers cancarrasquians... Negre, groc, blau i verd sobre la imatge del campanar de la Vila socarrada enfestat amb garlandes de tela... I a la vora, una imatge de producte firer, que si l'embotit, les bagatel·les, els encensos, la ceràmica... Ben satisfet que em vaig quedar, redell... Vaig tornar a escabussar-me en la Fira com feia anys que no. Quin plaer...

I de la Fira mateixa, l'encapçalament posterior, el del Dia de les Ànimes! Vaig fer la fotografia al Pla del Palau mateix, on hi havien aparcat dos gegants cadavèrics que resultaren l'èxit icònic de la trobada aquella. Tothom i totdon, i de qualsevol edat, feia cua per tal d'endur-se la pròpia imatge empeltada amb el què serà en un temps... Tètric, però genial!

I de la Fira mateix també, però de dins del Palau Comtal, va eixir aquesta fotografia amb què, poc després, celebrava la Mostra de Titelles de la Vall d'Albaida, un dels certàmens més ben parits dels que es puguen veure a les terres mariolenques i valencianes i quatribarrades i ... Com a composició i colors, crec que fou la més encertada de les portadetes de 2016.

Aquestes dues que segueixen ara tenen una idea semblant, solar, prèvia, però a tot solstici... La de dalt és un esportí net i polit que vaig fotografiar en la Fireta de santa Cecília d'Alfafara, una cita que des d'ara em serà obligada per les coses boniques que d'ella es poden viure... Tot és rodar i rodar...

... cap a un vòrtex que desconeixem. Per a celebrar la Fira d'Ontinyent, va costar-me prou trobar cap imatge, perquè ves a saber quants anys fa que no la xafe. De fet, tampoc no la vaig xafar en aquell moment... De 2010 que és la imatge. I com tot roda i roda, no descarte que aquest 2017 em passege pel recinte firal merut... Mes que siga per tindre alguna foto per penjar el 2018!

Eeeeeei! Alto! Que arriba la Puríssima a Ontinyent. Això cal celebrar-ho amb quatre portades més. Aquesta que ara penge és la que vaig dedicar al Ball dels Arquets, amb el meu nebot Abel fent de Cap de Dansa... La foto és del Corpus de l'any 2015, que per raons d'estricta salut personal, tampoc no em deixe anar per aquesta festa i les imatges que tinc recents no ho són tant. Ha canviat tant la gràcia del fet cultural d'aquesta celebració... L'ha pervertit tant determinada gent a l'antull del seu interés gens comú... Bé, allà cadascú amb la seua consciència i amb el judici del temps. Un servidor, continua respectant-se-la perquè és la major i més simbòlica del poble on el van parir i educar, per més que vulguen capitombar-lo (a ell i a mi) els qui ens arruixen amb llur orina mentre ens asseguren que plou. Això sí; per més llunyà que em siga, hi ha una llum dalt del Campanar que guia, unes melodies d'Arcs i Vetes que fan de batec, i hi ha el meu cor, fora de mi. El guarda en una butxaca, prop del seu, la meua Reina Mora, l'Auela de tots els qui plorem Ontinyent.

Matinada de passeig per Alcoi, ara no ve al cas el perquè, perquè sempre m'és plaer passejar per la Ciutat dels Ponts. I des del Viaducte, i sobre el Molinar, vaig captar aquest tardor que em va encisar...

Nadal no em podia ser igual enguany a cap altre. Finalment no ho va ser per sort. No hi va haver Betlem. El vaig enyorar com vaig enyorar moltes altres coses. Però qui vol viure en pau, de vegades, moltes vegades, sempre, cal que vaja acostumant-se a fer esforços per viure en pau. Això sí, Tirisiti no va poder faltar i presidia un recinte més buit que mai... Però cosa curiosa, el que més llum ha tingut.

Potser aquest Betlem del Pla de Palau de Cocentaina siga tot un poti-poti de llums i coste trobar-li sentit... A mi, després de la pluja, amb els estels esquifits i llunyans del carrer de la Mare de Déu, em va semblar un epitafi previ excel·lent pel Nadal.

Amb aquesta imatge celebrava el meu Nadal solsticial. Però la vaig prendre en ple estiu, junt a moltes altres fotografies d'aquelles que fan un mar de núvols d'entre on destaquen a mena d'illes els caramulls de les nostres muntanyes. Va ser prou fotut el moment perquè jo no estava per a massa orgues i vaig matinar per provar la nova càmera de fotos, sí, aquella que ara descansa al fons del riu Clariano després de la riuada de desembre... En arribar a Sant Esteve d'Ontinyent, me n'adone que no quedava bateria, i em va tocar fer les fotografies amb el mòbil...

I el dia del teu Nadal, aquesta foteta del meu Tió amb l'arbre del meu menjador, va servir-me de felicitació. Amb la llengua fora, pobret meu, després d'haver engolit a cor què vols tot allò que li ficava jo al plat durant l'Advent, va acabar rebentant en xocolata aquella nit només que Abel li va posar el garrot damunt. Cal acabar amb aquesta violència domèstica nadalenca. A l'any que ve no deixaré que farte tant el tronc i que el xiquet li faça una dolça abraçada, almenys tan dolça com serà la consegüent diarrea...

Una amiga, amiga, em regala aquesta tassa quan jo, aïllat del món, ni regal per a ella tenia... Prest, vaig posar-la a la vora de les llums hologramàtiques que m'havia mercat dies abans a Alcoi, i ací tens portadeta animosa...! Per cert, froiland..., que no l'he estrenada! Saps que se'm va ocórrer? Vaig posar-li un ciri dins. Tranquil·la, que ja sé que me'ls vas prohibir, però és un d'aquells ledístics de l'Ikea, i el resultat fou espectacular... Haveres passat per casa quan vaig tornar de viatge, ho hauries vist...

I amb l'última portadeta, el meu agraïment per les dues-centes cinquanta mil visites que vaig aplegar al blog aquest, el dia de sant Esteve. La darrera de l'any. Amb ella, comença la transformació del logotip al que ara dibuixe a cada nova ocasió. La fotografia, realment bonica sense tant de decorat, la vaig fer pel juny de l'any passat des de ma casa mateix, amb aquella gloriosa càmera que ja no hi és. A veure si aprofite i pel meu sant m'autoregale càmera, mòbil i un poc més de trellat tecnològic...

Per cert, que ja em toca pensar en agrair-te i agrair-vos les tres-centes mil visites...

Amb el cul a l'aire...

Ontinyent, a divendres vint-i-set de gener de 2017.

Anit, a casa i a punt de gitar-me, mire la programació de la caixa tonta per casualitat..., i em trobe que anaven a emetre la pel·lícula "Con el culo al aire" (1980) de Carles Mira. Val a dir que vaig prendre seient tot i posant-me calentet que la funció s'allargaria. El llit sempre pot esperar, que encara no m'ha pegat cap crit...

N'havia vist trossos solts d'aquesta tan criticada obra (per a mal i per a pitjor...), però mai no la vaig poder disfrutar sencera. Ara és mà... 

Ai si vaig fer bé!, que en enllitar-me per fi, m'havia rist de valent amb la història, la manera de contar-la, la crítica social bestial, i la gràcia dels personatges... Vaja, tot el que cal que tinga una bona falla que, en imatge cinematogràfica, va cremant a les teues retines mentre va avançant el metratge...  Entre els boigs en el manicomi del món on acompleixen el paper (o mòmio) que la societat espera d'ells i el canvi del tot plegat perquè tot plegat no canvie... (la imatge del rector president de les "Fiestas Patronales" accedint en ascensió ascensòrica a l'entaulat per fer el sermó, contrastada amb la del sermó progre de les "Festes Populars" després del cant de la Internacional va deixar-me beneit i beneït...). Xe!, solte ara ben fart, amb un rot. I com seria de divertit trobar un esperit tan críticament ardit hui en dia al cinema, al teatre, on siga, que pose País i païsans al lloc que mereixem (me-rei-xem inclusiu), que de ben segur seria a una ampliació del manicomi aquell feta amb presses i mals materials perquè alguns s'embutxacaren comissions, i ara governat per una colla de professors universitaris posats a polítics amb poca fortuna en allò d'explicar el que intenten aplicar i acaçats continuadament pel tren de la bruixa pseudoperiodístic i que, com s'encanten...! Quan vindrà l'il·luminat que pose en solfa la València que està reconstruint-se a base d'un neopro..., deixem-ho estar que em costaria de definir. "Mera", no!, més fàcil perquè m'entengues: la que necessita de cinc cartells per anunciar les Falles... 

Jo, per a mi, em demanaria representar una canongia que pel matí atiara el foc als LGTB, Magues de Gener i tutti quanti facen olor a roig gamba, i que per la nit es perdés entre les carícies dels "infiernos" seminarials...

Una de les coses que més em sorprengueren fou la quantitat de pardalets canors transicionals que hi participaven. El llistat l'encapçalava, en una actuació per a mi genial, sant Ovidi Montllor que des del cel mariolenc ens guarda... Però el Joan Monleon no es quedava curt amb el seu Benet XIII, ni el Caco Senante Agustina d'Aragó... Fins i tot la Rosita Amores feia d'aplaudir. Estat de gràcia complet. I clar, també la supervedette Eva León... Al principi, quan canta la gloriosa "Si no fuera por Liliana", al teatret fester, s'adreça a un dels palcs... "Sí que está aprovechao ese palco...", tots els masclots amb els ulls esbatanats percaçant cadascuna de les corbes de la xicota. I entre ells i vora l'Ovidi, amb un somriure de xiquet entremaliat perquè de ben segur mai no hauria pensat en trobar-se dins d'una d'aquelles, Paco Muñoz... Pepa em diu que de tant com es va riure en la gravació, el van fer fora, l'home... 

De cap amb les capçaleres... (I)

Biar, a dijous vint-i-sis de gener de 2017.

Sembla que amb l'escrit que vaig perpetrar ahir en què et demanara com a lector que et manifestares va tindre èxit. De respostes per aquest carril només va haver-hi una. Pel Facebook vàreu ser moltes més, i també pel correu electrònic. El més divertit és que de nou va marcar puntes de lectors que vàreu continuar en el vostre anonimat... Així doncs, moltes gràcies als qui vos heu volgut fer visibles...

I amb tot açò, pareix que també hàgeu perdut la vergonya de demanar, d'inquirir o preguntar. Si ahir una lectora m'interpel·lava sobre les Nits del Ciri bocairentines, una altra em celebrava les meues capçaleres... Sí, un que és un poc bufonet i li agrada tindre l'entrada de casa ben arreglada... Després, si véns a la Can Carrasca veritable, no vulgues passar ni al corredor. Fins que no arriben les prestatgeries noves, visc immers en el caos...

Però sí. Fa molt de temps ja que jugue amb les capçaleres... Cada cert temps, gairebé una setmana i mitja, necessite canviar-la perque em cansa la vida rondinaire i vull adaptar-me al que cada temporada ens porta, això de menjar la fruita del temps i tal... A més, amb cada canvi d'any, prove a canviar el disseny del títol del blog... I ja que t'agraden aniré penjant-ne unes de les que més em van agradar de l'any passat, per si t'agraden, o si en desconeixies alguna... I et contaré un poc de què van perquè veges que, al darrere, s'hi amaga sempre molt més que no sembla...

La primera que has vist fou una de les que iniciaren el 2016. Es tracta d'una foto pròpia, sempre ho intente, que vaig treure el 2015 de la foguera de Canals poc abans que la cremaren... Quina pinassa més potent, per gruixuda, fosca i saonada! Aquella foguera em fou molt especial, perquè fou l'última compartida i... Bé, no ens allargassem per termes que no ens convenen, no... Havia preparat una nova fesomia com a logotip, que només mantinc en algunes ocasions puntuals. No va agradar massa la idea. Fins i tot un amic dissenyador va intentar disuadir-me. I ho va aconseguir...

Aquesta formulació s'allargassà i encara la usava per memorar les festes de Bocairent... Foto curiosa per impossible... No es dispara el castell de la Nit de les Caixes al centre del poble, no? Clar que no!, que vaig fer trampa... Era una fotografia també de 2015 feta des del creuament aquell de tantes direccions on acaba el pont de Sant Blai... Les lletres eixien del revés.. Només cal girar la fotografia els graus corresponents i tens un anunci ben lluminós per celebrar la festa!

D'aquesta imatge ja vaig parlar-te, ja... No és foto meua. És del meu cosí Jaume. Em va dur a conéixer, més enllà de l'Orxa, camí de Vilallonga, una carretera espectacular amb unes vistes com aquesta... Després de quedar rendit davant com es copsaven Benicadell, Aitana i Mariola, aturar-nos ací i trobar Bèrnia i Montgó emmarcant la mar i, allí al seu fons Eivissa, va ser tot un colp emotiu...

Altra de les que més em complauen, un capvespre al Castell d'Almisrà... Llavors, el món encara era aquell, i no havia conegut  l'esclavatge que s'esdevindria de l'amistat, el que m'ha allunyat d'aquell ambient.
Ara, tot és més sa, que corre l'aire. I, cada dia, el salude en passar-hi a la vora...

 

El dia de sant Jordi el tinc assenyalat com a patró de la Mariola, i per tant de l'amor, i també dels llibres... Aquesta composició em va alegrar fer-la... Sobre fons negre, una imatge del Sant Jordi de la Llegenda de Banyeres de Mariola, amb l'amic Leo representant-lo ben orgullós...! I a sota, un fragmentiu de la lletra que vaig escriure per a ser cantada en una marxa cristiana que es diu "Sagittarie" i que va acompanyar un alferis alcoià ja fa anys...

A sobre, el logo que va acabar sent el definitiu durant tot l'any 2016, amb la bandereta i la seua ombra canviant. Ara bé, el disseny amb la Senyera només l'afig aquesta setmana en què tant canvie de capçalera, i que recull sant Jordi, el Vint-i-cinc d'Abril i la Mare de Déu de Montserrat...

  

 Parlant del rei de Roma..., aquesta fou la capçalera del dia de la Moreneta, que tant de record du a Can Carrasca de quan vaig pujar al cim de Sant Jeroni en un dels moments més tristos de ma vida i vaig poder alliberar-me... Com sempre, el dia el cante amb l'Stella Splendens...

I com que estàvem en l'Any Llull, vaig pensar en furtar aquesta foto, de les poquiues no originals meua, i plantar-ací mateix l'Escala de Contemplació lul·liana que hi ha allí mateix, a la muntanya granítica. Es tracta d'una versió-visió del gran Subirachs. A cada graó, vaig afegir-ne la significança... Tinc moltes ganes de tornar-hi. Prompte ho faré...

Poca explicació requereix aquesta imatge. Va ser penjada el dia del primer combregament del meu nebot Abel.
Els colors de la bandera eren un homenatge a una persona que aquell dia faltava, com tants altres de joiosos en la meua vida. Són el mantó i el daurat del nimbe d'una icona mariana...

Altres ulls.
"Mera" que m'esmerce en celebrar la meua festa preferida, el Corpus Christi... Aquesta fotografia la vaig fer allà pel 2012 o 13... És la millor Moma del món mundial, la socarrada de Xàtiva, amb el seu acompanyant... La pense pintar quan acabe el meu vagar pel desert, ara que ja arribe a entrellucar la Terra Promesa...

Estava jo desfet, desfilagarçat... Aleshores, res millor que mostrar el meu esgotament en mig de la brillantor del món que treure una foto que vaig fer a Elche de la Sierra el 2015, pel dia del Corpus. Aquelles catifes de serradura van captivar-me... Era tan gran la llàstima quan algú ficava la pota i desfeia el dibuix arrossegant-ne els colors...

Aquesta és, sens dubte, una de les meues millors fotografies... 

València, entre el Parterre i la Glorieta. Comença la manifestació per l'Orgull Gai, la primera a què acudisc... De sobte algú prepara una traca i l'encén. Un servidor, a contrallum, troba la idea quan tot s'omple de fum. Córrec i dispare... 

Aquell dia fou gloriós i cansat... La cara que van fer alguns lectors quan es trobaren que...

Una vesprada preciosa anàrem una amiga i un servidor, a tirar les nostres penes a les platges de Guardamar del Segura... Quina visió de tantes coses. Acabà l'amiga cantant-me el "Somewhere" de West Side History mentre jo tancava els ulls i m'acaronaven les ones els peus nus. Va ser el millor adéu possible a una terra a la que agraïsc molta cosa, però que no va voler mai ser meua...

Trossos de meló d'Alger trets amb cullerot perquè amb les corfes calia fer els fanals per a la Nit de Sant Joan al casal de l'Assemblea de Veïns de Benimaclet (lloat siga per sempre el noble Moro Maclet...). Estrenava càmera i volia fer pràctiques de tir... Se l'endugué el desembre una riuada, pobreta meua...

Esclat lluminós que iniciava un estiu que seria ofegador per la calor, la feina i la falta de llibertat del desert que m'escanya... És l'obra "Veles e vents" de Xarxa Teatre, que inaugura a la plaça Major de València la Fira de Juliol... D'aquell dia guarde molt bon record. Em recorda l'esperança...

Aquesta també la tinc entre les millors imatges. La part de sobre del campanar de l'Església de Fontanars dels Alforins... No en trobareu de coronament més bell per un poble.

I aquesta, una foto pròpia també de les festes de Sant Agustí de Bocairent feta en acabar la Cavalcada de 2015. Volia celebrar amb bona gana l'any en què vaig fer de mantenidor de la mateixa... Entre l'Aranya i el castellet entre la font i el campanar, una visió diferent del tòpic.

Pels qui diuen que tinc abandonat el meu poble... Aquesta fou la felicitació que se'm va ocórrer pels qui viuen com jo vivia les festes morocristianes. És Alfarrasí, en l'entrada, després que les nebodes i el nebot escamparen el sac de quinze quilos de confeti que els vaig dur... Veig a Davínia que duia espardenyes esportives d'aquelles de leds i em vaig dir, ostres... Veus?, els colors blanquiturcs ontinyentins. He de revisar això d'Ontinyent..., i els ontinyentins. Si no em dolgueren tant...

I acabe aquesta tanda amb una fotografia curiosa que vaig fer a la vesprada aquella mirífica en què vaig estar-me a Titaguas per aplaudir la Mojiganga i vaig acabar fent discurs a Real convidat per Paco en el sopar Estellés. Aquella nit, vaig guanyar molt i massa, i tot va començar quan, per fi, després de tants anys, vaig conéixer aquells arcs triomfals festius de savina decorats amb flors de paper, que tan havia delerat...

Nits del Ciri

Portada del programa de festes de sant Blai de 1976 en què es commemorava els cinquanta anys de les Nits del Ciri a Bocairent.

Biar, a dimecres vint-i-cinc de gener de 2017.

Em pregunta una lectora de terra baixa i plana -i fallera- què és això de la Nit del Ciri que anuncie al meu blog en la secció aquesta en què cada dia pose la data, apunte qui ha nascut i mort en dates passades i assenyale, si és festa de guardar, quina i on... Sí, els qui entreu amb el mòbil vos perdeu tantes coses que penge a les vores... Per a què estan si no, les vores i els ordinadors...

Li agraisc la pregunta. Li la responc.

A Bocairent, abans de la festa de sant Blai, tan rica en representacions simbòliques i significances, i entre una munió d'actes protocol·laris (històrics i no) d'anunci, té lloc la novena dedicada al sant.

Cada dia dels nou que dura la seguida de celebracions religioses, i des de 1926, s'encarrega de celebrar-lo una de les comparses, que també en són nou. La filà convoca al novenari, per la vesprada i a l'església de l'Assumpció. El servei religiós, amb prèdica, conclou al davant de l'altar major, on ha estat entronitzat ja la imatge del sant patró de Bocairent -i dels mals de laringe i faringe-. Allí, tots plegats i cadascú amb un ciri a la mà, li canten els goigs laudatoris.

Això seria el "Ciri" pròpiament dit...

Després, la gent festera, ben acompanyada per la corresponent banda de música, es desplaça apresseta fins el maset propi, l'ampla seu social de cada entitat, per sopar en bona comunitat i de bona gana... A l'església encara, o al maset ja, sol aprofitar-se l'ocasió per fer homenatges a festers determinats o imposar bandes d'alferes...

Ja de nit, hi ha una desfilada informal que serveix, o millor servia, com a assaig general davant les properes festes. En algunes filades hi ha costums particulars, com ara entre els Moros Marins, que acaben a la plaça cantant agombolats al ritme del seu himne propi, "El Marino".

Aquest costum de l'assaig previ, origen mateix de les soldadesques militars antigues que la motivaren, és ben present també a molts altres pobles morocristians. Són actes com les voltetes i les entradetes que, ací a Bocairent, prenen una idiosincràsia pròpia i definidora. Van seguides, immediates a l'inici festiu, lligades al fet religiós commemoratiu... I a més, en quants i quins altres pobles pots trobar-te la gent festera desfilar protegida de tant de fred amb les tan reprecioses mantes?