 |
Ontinyent, a diumenge vint de setembre de 2020.
Jo, el correu electrònic ja pràcticament no me'l mire. Total, sempre en va ple de fes-mes i de dis-mes lliures de tornallom. Però, aquesta setmana, m'ha arribat, de manera bastant torta, per cert, una petició desacostumada. Se'm sol·licita que tinga a bé recolzar una iniciativa ciutadana per tal que l'Ajuntament del meu poble es digne a concedir un premi d'aquells que tiren com en albateig cada 9 d'octubre...
En condicions normals, hauria femat amb aquesta rara proposta la bústia del rebuig; com si qui me l'envia no sabés del meu rebuig absolut al fet aquest dels premis públics i, ja en filar més prim, la meua oposició completa a qualsevol tipus de premiatge d'origen, causa o motivació política. Però m'hi ature. Llig el nom per a qui s'hi demana la reconeixença i res, que no tarde ni un iàmbic en afegir el meu DNI a la proposta sumativa!!! Dona, si és per a Josep Antoni Mollà, que ha traspassat recentment i dolorosa..., bé, demanarem un premi més que siga aquest premi. I és que que, realment, només són engrunetes del que ell mereix per tants anys d'exercir —contra vent, marees i hòsties no sempre simbòliques dades, sovint, amb poderoses mans ben obertes— consciència crítica sincera, ferma, preclara i valenta tant del poble que diuen que habite, perquè viure'l no me'l deixen viure, i la comarca que tant m'estime i ja no passege...
Signe, amb recança però... Poc es demana per a qui algun dia acabarem entenent que tant mereix. Un premi com aquest no li fa justícia a qui serà tingut com a mite intersecular comarcà. Més aviat, la idea reflecteix el conformisme dels qui demanen, i demanem, i, sobretot encara, després d'allò que em conten, espilla a la perfecció la prepotència superba de qui no concedeix, engrescat com està en el seu saineter procedimentari habitual... ¿Com que un premi polític de part dels propiciadors de les tantes crítiques com li llegírem? Deixa'ls que s'entretinguen apesebrant aquest món seu de capelletes que tant els agrada avivar; a aquestes hores reconéixer la crítica feta lletra, la discrepància pública, la dissidència a la gloriosa idea instituïda... ¿Què en sabran de la fermesa lúcida i l'art de dir sense pèls a les costures i amb el seny esmolat per la raó inflamada d'aquest portent que ens ha deixat?
Un servidor, inconformistament iconoclasta en part per l'aprenentatge rebut pel mestre durant anys de lectura, ben clar ho tindria... Ei, muntem alguna cosa que sent record siga digne també... Ves a vore quin nyuc al rabo li fa a un algú una placa, o un carrer a estes hores on tantes estàtues volem llançar pel terra... Jo ja em veig alçat un premi que duga el seu nom, com a mínim; com dir-ho? Una mena de beca d'estudis per a joves que vulguen pujar en la vida amb el seu exemple de treball i que desitgen ser periodistes superadors del copia-i-apega notes de premsa i dels interesos editorialoides napoleònics que han mogut bona part de l'ofici, tot llastant-lo, a les nostres muntanyes... Es fa urgent, que ja s'hi feia lustres ha, una retria recopilatòria, un estudi analític, una exemplificació del treball de qui, assegut a sobre del seu Benicadell amb rodes, tant ens arribà a conéixer... Però bé, conformistes pragmàtics tots... Com que ens coneixem, demanem ara a l'autoritat absolutista il·lustrada amb rotuladors tan barats que ni pinten, aquell premi de serveis prestats per, després, anar fent...
En el batallar del fer, d'aquest fer, em trobareu animós i amatent, perquè la persona, d'aquelles decents que el món ha tingut, mereix el molt més encara. Sobretot, insistisc, veure's llavor de futurs que facen de notari desacomplexat del tot —dolent i bo— que ens envolta, de consciència grupal que s'atreveix a dir la seua i ben dita, de superador de corralets i amistances, d'obsequis i ostracismes, de la mediocràcia ofegadora en desgovern que domina el discurs de la nostra vida comunitària. Ja necessitem de veus que superen els pregoners panxacontents de flors i violes adjectivals que ens envolten...
