.


.

.

.

.

.

.
.
.
.

.

.

dimecres, 23 de maig de 2018

El nostre cartell pel Corpus de 2018





Bocairent, a 22 de maig de 2018. Diada de Santa Rita de Càscia.

No falla la cosa aquella de trobar-te, amb la primavera avançada com ja està, tanta ginesta florida en groc, novament. Això vol dir que el Corpus Christi s'apropa, amb tanta pressa com du el món... I sí, aquest cap de setmana passat fou el moment de rememorar la Pasqua Granada pentecostal i ara, quan passe el Diumenge de la Trinitat proper, que ens pillarà ací o allí segur, arribarà la setmana del Corpus, la meua preferida de l'any per totes les coses boniques de veitat que ens du...

I com és ja costum, caldrà que Juanjo Alcaide i un servidor preparen el seu cartell corpussià, no? Juanjo l'usarà per tot allò que vulga que es relacione amb el seu estudi, Photofinish, i jo mateix el gastaré als blogs diversos que conformen Can Carrasca, i al facebook, i... 

I no, no ho teníem fàcil enguany. I tot per culpa de l'altre cartell que muntem mancomunadament cada any, el de la Setmana Santa. Fou enguany un succés memorable, el retrat de Maria de Magdala ontinyentí. Arribà a estendre's de manera inimaginable, i amb crítiques precioses que ens arribaren de manera sorpresiva... Què farem amb el Corpus enguany?, rascava jo a veure si algun llumí se m'encenia sota la closca... No ha fet falta més. Juanjo tenia en ment una imatge i això és el què s'ha acabat fent, perquè imatge més potent no cabia... Em recorda a algun dels primers cartells que férem junts al tombar del segle... Un de minimalista, essencialista. Hui mateix l'hem enllestit.

És aquest un retorn a l'essència festejada: el Cos de Crist que es venera en les processons, el subjecte mateix de celebració i devoció ensems. Res, doncs, excepte la tela potser, que ens humanitza la imatge, i la contrasta, que faça referència al boat amb què emboliquem de manera preciosa la nostra celebració més barroca. L'essencial, insistim. Allò que, una vegada transsubstantivat serà donat als creients com a comunió comuna, abraçadora i salvífica. Com a pau.

Ací teniu doncs el nostre cartell. Es diu "Pax vobiscum (siga la Pau amb vosaltres)". 
Esperem de cor que compte amb el vostre bon grat.






dilluns, 21 de maig de 2018

Les capçaleres de Can Carrasca ja anuncien la Trobada de Biar...




Ontinyent, a vint de maig de 2018. Dilluns de Pentecosta.

Bé. Com que hem acabat ja els actes de la XXXIa Trobada d'Escoles de la Vall d'Albaida, serà cosa de posar-se les piles, perquè enguany un servidor en té una altra de Trobada, de guarisme idèntic, la trenta-una també, però en aquest cas de les comarques veïnes del Comtat de Cocentaina i totes les valls que conformen allò que hom sol nomenar com l'Alcoià. Serà el dia setanta d'abril, aquell que diuen que és el primer en què podem treure del cos un fil... Si sou més castellanitzats, per a vosaltres el quaranta de maig,  que ja teniu prou fent de vostra capa un saig...  

El 9 de juny, dissabte, vos convidem a totes i a tots a un dels nostres pobles més autèntics i bonics, una autèntica joia que em té ben corprés. Veritablement, és un cormull de tradicions, costumari, gastronomia, patrimoni, festa i identitat que, en condicions normals, seria tingut com un dels santuaris, si això pogués existir també, de l'essència de la cultura valenciana... Si vindreu, gaudireu d'un tot preciós que no vos deixarà indiferents...

Per això, i imitant el que vaig fer a aquest blog en el passat advent, vaig a dedicar-me a fer-vos publicitat d'aquesta trobada i del poble que l'acull. I com ho pense fer? Doncs a través de les portadetes o capçaleres d'aquest blog meu... Cada dia publicaré una foto diferent, fins que arribe la Trobada, per intentar explicar-vos amb imatges allò que m'és Biar. No la seua essència, que això no es pot copsar ni representar de manera fàcil. Cal molt per poder oferir una panoràmica certa del que és... Només un tast amb imatges que he anat captant en aquests gairebé dos anys que el visc quasi diàriament. Tant fondo m'ha arribat que necessite contar-vos la meravella que m'és aquest poble i el que la seua gent manté com a propi... 

I comencem amb el Reconco, la muntanya més alta... Qui m'anava a dir que el veïnat se l'estimaria tant i tant? I espai, que és més alt encara que el Benicadell mateix!!!!




Dilluns de Pentecosta. 21 de maig.



Dimarts 22 de maig.




Dimecres 23 de maig.



Dijous 24 de maig.



Divendres 25 de maig.


Dissabte 26 de maig.







Com no estimar-se la Vall, tan bonica com ha lluït a la Trobada de Montitxelvo?






Montitxelvo, a dissabte dèneu de maig de 2018.

Tenim, ai quina sort, valldalbaidines i valldalbaidins, terrablanquins i terrablanquines, una comarca tan i tan rebonica... No me n'estic mai de pensar en això mateix..., la sort aquesta de compartir un paisatge i un paisanatge tan especial, característic, únic també... És pujar a qualsevol muntanya i veure'ns tots, Bocairent inclòs, que se'ns reflecteix al llenç preciós que ens és la mare Mariola...

I tants anys de compartir, i de trobar-nos ací i allí, a l'Aplec de les Danses, a la Trobada d'Escoles en Valencià, ha anat modelant-nos d'una manera afectiva ben interessant. Ara mateix, tots ens esperem impacients, perquè és cert que els pobles, i les persones que els composem, tenim una estima els uns pels altres que, dècades passades, no era cosa ni d'imaginar.

És per això he volgut començar amb aquesta fotografia... Cada poble, en arribar en la cercavila de la 31a Trobada, duia una peça del puzzle que representava el seu terme municipal. A sobre havien pintat els elements que cadascú té per més propis o identificatius de sí mateix. El resultat és el llençol apedaçat aquest que és en cert la Vall. Per damunt de tots els colors, sobretot del nostre blanc albarís, s'alcen costums, monuments, llegendes, festes i gastronomies que mostren la nostra diversitat veïnal. Trenta-un anys i encara no havíem encaixat peces d'aquestes que, visualment, ens mostraren tan igualitàriament diferents... Un plafó d'aquests caldria que hi hagués a cada escoleta, escola, institut i centre universitari de la Vall...  I allí està el que diguem que som, a la vista de la tanta gent que s'hi ha apropat, al poliesportiu de Montitxelvo, mentre al frontó, els xicots i xicotes jugaven a galotxa...

Som tot això i som més. Perquè els sentiments d'estima cap a aquests components del nostre horitzó vital immediat no poden mesurar-se, però sí compartir-se. I ausades que els compartim...

Tenim una sort...

Au, comence...







"En Rugat, han mort un gat.
En Aielo l'han pelat.
A Montitxelvo l'han torrat
i a Terrateig se l'han menjat"

Quan aquesta setmana algú em preguntava com seria l'atreviment de celebrar una Trobada valldalbaidina, tan gran i assenyalada com les solem fer, a un poblet dels xicotius com ho és Montitxelvo, jo m'emocionava i tot, sabedor que no anava a dir cap mentida: "Mera, si no serà la millor de les trenta-una, s'hi pareixerà molt!"... Com per a dubtar-ho! Cada vegada que m'hi he apropat a presentar alguna cosa o altra, a dir o a escoltar, a conéixer sobretot, m'he trobat un poble actiu i voledor de les coses pròpies. Impossible, doncs, que la Trobada de Montitxelvo no estiga entre les grans! Però...

Però cal ser justos des d'un bon principi: és la Trobada de Montitxelvo perquè aquest poble d'arrel clàssica, el "Mont del Cèrvol" llatí de dibuix morisc, ha posat els seus carrers com a preciós fons per a la festa, però la Trobada és de Rugat també, i és d'Aielo de Rugat, i és de Salem i és del Ràfol de Salem, i de Terrateig, i llavors també de Montitxelvo. Els pobles de vora el Coll del Llautó, de les Penyes Albes i la Vall de Rugat, amb la foia salemera que s'encimbella cap el Benicadell, acullen per primera vegada la Festa Major de la Vall. El CRA Serra del Benicadell ha assumit la veu de tota la comarca i, a bona fe, que ha interpretat de manera preciosa el nostre harmònicament dissonant pols.

En poc o en res ha errat el meu vaticini: ha estat grandíssima la Trobada, no només ben organitzada sinó preciosa també, tant en el conjunt com en els mols detalls... La més oriental possible, que fins i tot han participat les saforenques Almisserà i Llocnou de Sant Jeroni, que comparteixen el CRA Riu Vernissa amb el nostre Benicolet... La primera duta endavant per sis pobles (amb la complicació que això entranya per distàncies, participacions i personalitats. I més si comptem la diversitat ideològica dels qui els dirigeixen...). I les il·lusions eren mútues... Els Arrels del Benicadell anaven a fer pala?! La Cançó de la Trobada, escrita per Hilda Mompó i Ximo Sanchis, deixava ben clar tot açò que ara et xarre...

"Al cap de 30 anys
al peu del Benicadell
la Trobada ha arribat
per a passar-ho molt bé"

"Gaudirem tots junts, 
que bé ho passarem.
Somriu amb il·lusió,
quina alegria tindrem."

"Envoltats de muntanyes estem,
una festa gran celebrarem,
la nostra llengua commemorarem,
que bé, que us tindrem ací ben prop".

I tan prop com hem estat; que no ha faltat cap poble... 
I amb la lliçó amable que se'ns ha donat, encara seria més il·lusió que, en un futur pròxim, s'animaren altres poblets menuts a fer-nos de plaça major comarcana... Ai com seria de bonica una Trobada als Poblets del Riu d'Albaida..., o a Bufali, o a Benissoda... 





La primera cosa a comentar, vaja per davant perquè per davant va la cosa, ha estat el tema sorprenent dels autobusos... M'explique. La capacitat d'acollença de vehicles d'un poble com Montitxelvo era més que curta pel que se li venia al damunt. L'organització, amb molt bon criteri, ha tirat mà d'un recurs ben interessant: aprofitar el veí polígon industrial de Castelló de les Gerres per, des d'allí, usar de dos autobusos llençadora gratuïts. Tu arribes, aparques ben aparcat i en un tres i no res, ja estàs a punt d'arribar a l'inici mateix de la Trobada. Immillorable opció que, a més, a mi em retornava a aquells primers anys quan les escoles muntaven els seus autobusos per acudir a aquella novetat tan cridanera que eren les Trobades, i nosaltres (parle de la meua família sencera), ens hi sumàvem... Si la idea funciona a la Fira de Cocentaina com al Sexenni de Morella, igual és una inversió excel·lent... Que el tema de l'aparcament dificultós ja va rebentar l'any passat la Trobada del Comtat i l'Alcoià a l'Orxa, i amenaça la d'enguany per més que diguen que...

Doncs sí, l'anada ha estat d'allò més còmoda... Enfilats a l'autobús, el pare Benicadell ens donava la benvinguda i ens desitjava una bona estada... La tornada, però... Cansats com hem acabat, sense possibilitat de descans físic immediat, i amb aquella cua interminable i el desfici general... 





I res, que ja estem, ben prompte, preparades i preparats per començar la cercavila. No ha estat possible acudir als actes, ben interessants, del matí. Ens diuen que la cosa ha estat ben positiva. Però és que ens diuen tantes coses bones les tantes persones que anem trobant-nos a cada pas...



Nosaltres pel valencià..., i per treure la càmera i moure'ns com fa l'aigua per treure tantes imatges, tantes experiències, com ens siga possible. Com fem sempre... "Mera", el Tinyós! i el Cabet del Barret Verd i Popeie! Sempre és un goig trobar-te ací i allà els Cabets d'Ontinyent com a representants de la cultura pròpia i d'arrel del teu poble... Ja podrà dir-se ciutat Ontinyent, que és més poble que cap altra cosa, amb allò bo i dolent que vulgues referenciar sobre el terme, que mentre estiguen els Cabets en dansa, guardarà encara part de l'esperit amable que li conegueres...



I van venint gents, i passen les xanques, i escoltes afinar dolçaines en el breu espai sonor que deixen lliures les campanes... Som tots els qui estem? Doncs és hora d'anar començant...!





La idea només que aquests pobles se'ns presenten agermanats i col·laboradors ja m'emociona... Jo sóc així, ja ho saps...


I més que m'emocione en veure que segueix viva aquesta voluntat d'homenatjar llençolísticament els nostres escriptors. Sempre és un goig trobar-te ací i allí els grans cobertors que els col·legis preparen amb escrits estellesians, fusterians, valòrics... Però el què m'arriba del tot és que, enguany, l'homenatge es fa a un dels nostres, al senyor Joan Climent i Pasqual, valldalbaidí de Montitxelvo!, i per tant, aquesta mostra d'apreci, aquest abraç, es fa al seu poble i, justament, uns mesos abans de celebrar el primer centenari del seu naixement! Veurem si al voltant del 14 de setembre, que és la data exacta del natalici, sabrem ser uns i altres agraïts i fomentem el coneixement d'aquest autor i la seua obra. De moment, molt bé que comencem...





I entre unes coses i altres, arriba el moment de fer un tomb primer, per anar ja veient en quins tallers i amb quines iniciatives es concreten les tantes il·lusions de retrobar-nos. 
Heus ací les Dones Malva, que s'han muntat un interessant "photocall" ple d'informacions sobre autores i d'elements variats que volen visibilitzar la lluita perquè totes i tots siguem el què cal ser: persones. 
El nostre aplaudiment en forma de fotos...




I comença la festa!
I la comença una pancarta, com sempre darrerament, amb el lema fusterià de les Trobades d'enguany i duta pels organitzadors, nerviosets com estan, i bona cosa de polítics de proximitat... Diuen que vindrà el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana? No em digues, xica, i "pa què?". Dona!, ausades el "photocall" que és tot aquest muntatge... Golós, golós...!


El què en veritat importa és que ja estem tots ací!


Amb les nostres músiques, i d'altres importades, amb bona cosa d'alegria...




Quan apareix Fontanars dels Alforins, com amb Bocairent, la meua alegria es redobla... Han fet mans i mànegues per vindre des de l'altre extrem de la Vall...


... i ben contents que aporten la seua presència i allò que són: gent com cal. Si això no és bona voluntat i estima, caldrà que m'ho expliqueu. Fontanars dels Alforins, camps de tots els colors presidits pel més bonic dels nostres campanars. Bona cosa que gaudírem d'ell, dels colors i del poble l'any passat, en l'anterior Trobada!



I darrere dels músics de l'Olleria (potser el proper poble amfitrió?), arriba el meu, Ontinyent!


Que opta, en una de les peces més grans del puzzle, pel dibuix quasi institucional (i absolutament idealitzat) de la Vila vista des del meu Sant Rafael.


I desseguida les xanques obrint desfilada meruda... M'agrada molt aquesta foto, plena d'abraços. La trobe tan significativa...



I la nostra dèria cabetera, feta imaginació i sempre present...!



I la gegantera també! Què falta algun any la Bruixa Marruixa? Siga amb el format que siga, més gran o més menuda, aquesta bruixota escolar del Llombo ja es coneix tota la Vall. De ben segur que les llegendàries bruixes terrablanquines, la Bolangera, la Quarantamaula..., li tenen enveja de la bona, perquè ella els conta de ben segur com és cada poble  que visita i els parla de la gent...



Ui, una sorpresa... Una mescla de Cuca Fera i de Drac, cosí segur del Cuc de Sant Rafael d'Ontinyent... Clar, que han fet una versió física de la bestiola divertida que Cèsar Amiguet ha creat com a cartell per a totes les Trobades, i hui ens visita. Benvingut a ta casa, animaló gegant i colorista... I amb més peus que la Vella Quaresma!



I ja, arriba el momentàs de la cercavila, quan els sis pobles organitzadors arriben a bon pas i ben alegres, al ritme de la banda de música. Xe... I no sé quina mania hi ha arreu de tocar el "Bequetero" socarrat... No, queixar-me no puc. Bé que saps que quan sona, em pose a cantar-la i amb sentiment fondo, fondo... Només constatar que me la trobe arreu...


Acaba la cercavila i comencen a obrir-se les paradetes. En no res, tot serà bullici acollidor, i dificultats certes per passar ací o allà, de tanta gent que ha acudit!


Aquesta és, no ho digueu a ningú, una de les meues paradetes preferides. La dels escuts de la comarca... I m'agrada escoltar la gent que s'hi para a criticar que el d'Ontinyent l'han tret d'internet i està mal, que el de "deveres" és més bonic; i que mira que complicat és el de Guadassèquies; i al final s'ha quedat aquest com a l'oficial de Salem?; I com és de bonic el de cada poble vist per cada veí seu... A mi, com que m'agraden tots... Un dia d'aquest caldrà que faça alguna pensada (creativa) sobre el tema...


I encara tinc temps per aturar-me i jugar amb les imatges...




Ep, i que no falte la ja tradicional foto de ma mare, col·leccionista oficial de les samarretes de la Trobada, que totes les té i les guarda... Em fa gràcia l'alegria que li agafa de que li faça la foto davant la paradeta de Bèlgida, ella que s'estima tant el poble dels seus tios, cosins i nebots, i on tants bons moments ha passat... Però ta mare no és albaidina, Sergi? Sí senyora, nascuda a la Plaça de l'Ereta, però no conec a cap persona més valldalbaidina, de veritat, que ella... Fillola del forner d'Otos, amb avantpassats a Beniatjar, amb la família més estreta a Alfarrasí estesa a l'Olleria i Benigànim, ontinyentina convençuda i amb amics arreu de la comarca. Com vols que hàgem eixit els fills?



I ja està l'animació que es prometia en marxa. L'entrada al poliesportiu, on està muntat l'escenari, no es buidarà en tota la vesprada de gent que puja i baixa entre llibres, samarretes, capgrossos i paradetes institucionals, culturals i polítiques... A que em quede sense comprar-me una pilota de vaqueta que volia... M'ho anote perquè més val llapis curt...




I efectivament, arriba la cort i cohort (que no crec conhort) del Molt Honorable President. L'home ve d'inaugurar alguna qüestió relacionada amb la memòria historica de l'Excel·lentíssim, Fotogènic  i Oblidadís (a conveniència) Ajuntament d'Ontinyent i, com que li ve de pas, ha fet parada fonda a Montitxelvo, on no sé si ha acudit abans en qualitat presidencial i tal... Per mi, fantàstic: després de tants anys d'odi i menyspreu, que un President valencià acudisca a les Trobades és motiu d'alegria... D'ací poden nàixer polítiques afavoridores de la recuperació de la llengua i tal que jo no espere i tu no et creus... Però per a mi, conscient ja d'aquestes coses banals i la seua importància, un altre fantasticiament em rebleix pel que fa al tema: el de la parafernàlia!

Passa el President i el seu estol funcionarial al costat. Jo em posaria ara a imitar el Xavi Castillo, amb les mans als malucs i fent com faria qualsevol iaia de les nostres muntanyes, estrafent la veu, és clar: "Xicaaaa!, farà falta tanta gent, tanta protecció, tant de protocol?????". I tant que convé per realçar el càrrec fer de patum!, però les formes raspen del tot; au, una invasió ràpida de pardals de pas, de càmeres, de gent de fora fóra de lloc... I això que no tenim encara televisió pròpia...! 

I a més, com ja vas situant cares, arriba a ser tot d'un còmic prou interessant... I conte l'acudit del dia del concert de Paco Muñoz al Principal valentí, que crec que el contaré moltes vegades per concloent... S'arrima eixe fotògraf que ara hi ha ahí a l'amic Juanjo Alcaide i li solta "Aparta, que soy el fotógrafo del President". I Juanjo, genial com és, li respon que s'aparte ell, que és el fotògraf de Paco...

Els cal humanitat.

Jo preguntaria a l'organització coordinadora, sense voler que em responguen, si tant es trau per al que s'hi fica... Ja m'enteneu. Ix a compte la visita?


El que ix a compte de veritat és l'animació, la febre que inunda literalment els carrers, les tantes propostes... Ací els Joves Músics de la Vall, venent producte interessant i animant-nos el passeig. Perquè toca passejar, i tastar la coqueta d'ametla que et fan al forn del poble, i l'orxata que ofereixen davant l'Ajuntament, i parar-se a tafanejar ací, allà i encara més endavant...


I per fi ens retrobem tu i jo, campanar de Montitxelvo... "Mera" que, per raons estupendes que ara no vénen al cas, em va costar pujar-te quan allò del Mil·lenni... Almenys, la foto simbòlica si que te la prenc, sí... Ja parlarem tu i jo en tindre temps...




Que si és per temps, mai no en tenim. Aquest que s'amaga sota el capgròs que haurà fet la xiqueta és un dels amics més afaenats que guarde per les butxaques. Premiat com a millor professor del planeta o no sé què que ni m'importa ni ho sé, perquè com a la persona que és, els mereix tots els premis que puguen existir... He, he, he... Per més que no conteste ni correus, ni facebooks ni... Veus? sempre hi ha gent més ocupada que no tu! 
Salut i avant, i amunt, Juan! Ens fan falta un bon grapat com tu!



I no, no estic tonto per repetir foto, que me n'adone i a posta ho faig...


Però clar, és que la vull com a guia perquè no ens puguem perdre entre els tants detalls que s'endevinen... La unió del Clariano i l'Albaida a Montaverner, l'escut i el campanar de Bufali (on hi ha escrit en bronze un vers meu...), els pinzells i les graneres de Bèlgida. El Xop i els preciosos Pastorets del Palomar sobre un cove de sarga, i vinga campanes i campanes d'Albaida...


I les gerres de Castelló, i la Font d'Elca de Salem, i l'ermita de Sant Blai del Ràfol, i els riu-raus, i la música de Beniatjar...


I un fum d'estels i colors a Atzeneta, i el Castell de Carrícola que és del Palomar, i Otos amb els rellotges i l'escut, i la vinya de la Pobla del Duc...


I tot el patrimoni de Benigànim, rellotge de sol inclòs, i els bous, les danses, la música i el Campanar de Quatretonda, i el castell de Xiu a Llutxent, i Benicolet tot a topos, i Pinet allí dalt...


I els pobles organitzadors, ací a la voreta llunyana...


I Ontinyent, entre la Font Jordana agullentina, els ninotets que expliquen Aielo de Malferit i els camps conreats de l'Alforí...


I Bocairent, que està fet de Cabolos, d'Home de la Manta, de Lleona ibèrica, d'arc i font de la plaça, de Barri Vell... i que no ha oblidat la plaça de bous en el seu aniversari...


I nosaltres que ens hem assegut vora el plànol d'il·lusions aquests, comencem escoltant Neuròtics i acabem subratllant totes les característiques accentuals castellonenques dels Trobadorets. Ganes tenia jo d'escoltar el seu directe i ja veus... Trobar-te'ls front les Penyes Albes, xe...


Se'ns fa fosc perquè se'ns fa tard. Però encara alcem el cap mentre passegem per veure com han homenatjat Climent els col·legis...



I per viure encara Montitxelvo, lluïdíssim amfitrió a qui cal agrair l'esforç i el somriure...




Gràcies Terrateig, gràcies Rugat, gràcies al Ràfol de Salem, gràcies Aielo de Rugat, gràcies Salem, gràcies Montitxelvo. Volem ser la comarca que ajudeu a fer.