Apa a Ontinyent. Estat de gràcia...

Ontinyent, a diumenge tretze d'octubre de 2019.

Per damunt de tanta cosa, de tanta hipocresia política vinguda dels polits de pas que ara ens imperen; del desacostumament cultural que han provocat en una societat capellànica ja de per sí restrenyida; la manca d'avís davant determinades riuades que volen dur al fracàs absolut de la idea; davant el populisme que fa servils els qui el sustenten i omple de prebendes els qui conformen el panteó mediàtic... Davant tot això i molt més, puc dir que he assistit al millor concert dels últims temps ofert al meu poble i, sense cap mena de dubte, a una de les millors actuacions, si no la millor, que li he escoltat al senyor Josep Antoni Aparicio Olmedo. 

I ho dic sobre les runes d'una cultura de cultureta a qui fins i tot la cultureta fa de costat, apunyalada per aquella, morta d'inanició per aquest... I així, dempeus des de l'ostracisme més vergonyant, parle del valor de l'art que veig, que escolte, que m'entra per cada porus d'una pell vibrada, a colp d'onada de veu de tro domenyat, vençut i oferit entre els sons de tants mestres com acompanyen la tronada...

Gaudim. Gaudim com mai de la reberveració de cada paraula emparrada en melodies d'arrel que si bé no és regada amb constància, provoca uns renadius com aquest. I serà a força d'asilvestrament que acabem tenint collita...

L'estat de gràcia és comú..., tant de rodatge, tant d'assaig com aquest, entre amics i surant entre estima. Apa se n'ix de mare i assaja barbaritats impossibles que van ofegant-te fins que treus pels ulls allò que alenes a cor que vols...

Ricardo Esteve a la guitarra, és tot un doll d'alé, que alena a cada passada de dits sobre les cordes...

Lucho Aguilar, que s'amaga entre les ombres rere del seu contrabaix, fa viure aquell embalum sonor, i el fa cantar batecs...

Jesús Gimeno gestualitza allò que la bateria o el caixó va dient-li que diga, i ho canta...

Sant Eduard Navarro, a qui devoció deguda guarde, fa de vent Gregal, allevantat a estones, Tramuntanal a instants...

I el gran Apa que és la veu certa que tot dol arrossega i aparta, t'encanta sumant-te al misteri que pregona a pulmó obert, sense cap trampa ni iseta, amb la veritat a l'aire...

Van emparrant-se'm en l'ànim les cançons. Una a una precisses, una a una necessàries. No pot faltar-ne cap de les de la retria del tant de bo... I acaben totes elles brodades en llum sobre el negre de l'escena. I brillen més encara pel treball, fora de costumari, de la intensitat de qui es creu l'ofici i l'estima...

No estic per a dir més sinó per agrair tanta passió en temps d'inèrcies...

Així que el meu aplaudiment el vull compartir fotogràficament i, callat, deixar que l'Apa cante la seua gràcia...

Mil gràcies.

Amb tu, l'estimada Caterineta de Papasseit... 

A l'Entrada de la blanca Albaida...

Ontinyent, a dissabte 12 d'octubre de 2019.

El dimecres passat va ser un dia excessiu en intensitats, fins el punt que en arribar a casa em sentia com si tot el món hagués voltat sobre l'eclíptica del meu cap. I per acabar d'adobar-ho, l'Entrada d'Albaida, a la que feia massa anys que no acodia, posava en l'òrbita meua un fum de situacions emotives amb què anava sí o sí trobant-me, indefectiblement...

Abans que dir res, em cal agrair a la família albaidina el tan bon tracte que sempre em dispensen. La seua estima i generositat és tan llarga com les ombres que engrandeixen la festa amb el sol octumbrenc quan va ponent-se...

I res, tota la vesprada veient passar més ràpidament que recordava, les distintes comparses cristianes comentant açò i allò amb un benvolgut alumne que al meu costat s'asseia, a l'espera, com tota la família, de l'arribada de la Capitania Cristiana dels Templers.

Tant me n'havien parlat, a Albaida mateix, a Biar i a Cocentaina, que era cosa de provar d'acudir. I amb totes les conjuncions forçades per tal que les concatenacions funcionaren i els planetes s'aliniaren, allí que vaig fer acte de presència, assegut en més bona cadira no podia ser, vinga a saludar coneguts i amics que feia molt de temps que no trobava per aquest món dels nostres revoltejos personals... 

I poc a poc, amb la caiguda del sol cap al ponent dels Alforins, la llum guanyava en interés abans de desaparéixer, com cal, en ser que els Moros farien la seua arribada...

 La d'històries que s'entreveraren en aquest dia commemoratiu, ací d'altíssima càrrega simbòlica malgrat la llunyania amb el rigor que són tots els nostres morocristians, sempre oberts a la fantasia interpretativa davant l'oblit social que fou un passat del que no reneguem, però del qual ens sembla millor només conéixer alguns sols ítems puntuals que no ens expliquen, però que fan de senzill punt de recolzament autoreconeixedor, i mai no de far...

Vinga jo a fer frases solemnials i llarguerúdiques, sense punts i amb excés de subordinacions...

Sé que disfrutaré de la capitania, i no només perquè hi desfilaran familiars i amics i alumnes i... El fet que els Templaris trien de la càrrega representativa històrica la vessant simbòlica, segur que no em deixa indiferent...

I així és, tot un excés de riquesa patentitzada en balls que coreografiaven llegendes amerades de pols, tèxtils i metalls amb armes vexil·lològiques velles, escoles per aprendre la noblesa del que s'estudia per ser allò que amaràs ser...

Com no anàvem a aplaudir el Capità? I no només per qui era, no...

De tota la vesprada, em quede, però, amb el somriure trencat d'una amiga dolguda i valenta, molt valenta, molt, que volgué anar a saludar amb certa por però molt agraïment, els qui havien homenatjat de manera especialment sentida son fill anat i em mirà mentre anava de camí...

Tot el que puga quedar a partir d'eixe moment és sobrer.
El que jo vull des d'aquell somriure és sumar-me jo mateix i també a eixe homenatge...