Foc sagrat...

Ontinyent, a dilluns vint-i-nou de juliol de 2019.

Em pregunta una amiga que em llig (encara em llig algú i tot!), que si li puc explicar què són eixos troncs cremats davant tanta muntanya que suposa pirinenca que tinc com a portada del meu blog aquests dies.

Jo, en mirar-me-la, en rellegir allò que vaig escriure quan la vaig fer, m'òmplic de nou d'aquella pau que vaig mercar nomes omplint els pulmons d'aquell aire tan fi, allí mateix...

El dia que vaig dedicar aquest mes a recórrer i aprendre tot l'art romànic de la Vall de Boí, a la Ribagorça, em dugué la ventura a veure l'única de les ermites d'aquest entorn de privilegi que és tinguda com a Patrimoni de la Humanitat. Com que no vaig poder passejar a peu per l'esguinç que duc arrossegant des de l'esvarada a Pont de Suert, l'accés amb cotxe a Sant Quirc de Durro va ser menys poètic, però puc assegurar-te que memorable sí que em va ser, sí... Però no em quede amb l'anècdota hui. La presència solemne del menut ermitori s'empetitia del tot voltant la vista amb la tanta muntanya propera i la successió blavosa suau i vívidament verda de les llunyanes, tot depenent cap on jugara l'ombra que dava el sol en amagar-se.

Tot apuntava a un lloc mirífic, mentre anava quedant sol, assegut vora una fontanella d'aquelles dignes d'un vers de qui sap fer-ne. Perquè de gent, ausades que hi havia fent un reportatge fotogràfic bastant enervós. En quedar estabilitzat el nombre de persones disposades a viure un capvespre gloriós, jo em remirava aquesta foguera no cremada del tot, costelles sense arbre maig ni revestiment, calcinades i sosteses entre si amb filferros que algun dia cauran...

És un faro. 

Tantes vegades com he parlat d'ells en referir les Falles del Pirineu, Patrimoni Immaterial de la Humanitat que replega tradicions més que ancestrals per celebrar la Santjoanada, i ara tenia al meu davant un dels més reconeguts, i singularment més bells... Tu diràs...

A Durro, el dissabte més proper al dia 16 de juny, el dia de sant Quirc, i no per sant Joan però sempre ben a prop, es munta aquesta foguera en un indret visible des des bona part de la vall, de tan alt i singular... En havent sopat, els fallaires encenen la pròpia falla, un estri fet amb pi que va subjectat a un pal d'avellaner, o bé una mena de rentiner, una teia amb talls fets a propòsit i amb un mànec per subjectar-lo al seu capdavall. Ara ja no fan tres volts a l'ermita i això es nota perquè el camí s'ha tornat agrenc amb tanta mata; diuen que hi ha massa gent per a poder fer aquesta mena de tres tombs sacres, comuns encara a tanta divinitat santera..., això sí, en encendre la Falla, la gent encara s'agenolla per pregar un Parenostre amb la teia ardent abans de dur el foc, en rècua de gent portadora de tant de símbol com va cremant, fins bastir una foguera poblana comunal d'aquelles restes.

Davant de mi, tantsols els pinatells que envoltaven un pi central-arbre maig, que ja no hi és. Entre ells es cremaven feixos de boix... Ara mateix només hi ha el paisatge tan encisador d'estiu, tan tranquil de sempre, i aquest tòtem que caurà ha quedat com a protector del poble vora l'ermita cristianitzant de tradicions més velles que el temps mateix... Allí dalt, junts, dos patrimonis del món que s'uneixen per mostrar eixe tripijoc del què era i fou forçat a no ser però que encara segueix vivint havent oblidat els perquès primigenis...

Amb respecte, ja és ben tard i cal desfer camins fins trobar aixopluc, m'alce i vaig... Qui em diria que em trobaria de cara amb altre faro, ara ja "haro" occità, en arribar a Les... Quanta meravella encara per abraçar...

Sobre l'home a la Lluna...

Ontinyent, a dimarts vint-i-tres de juliol de 2019.

Aquests darrers dies no podies engegar la televisió perquè semblava que tot era l'aniversari de l'arribada a la Lluna de la Terra, cinquanta anys s'acomplien el diumenge, exageradament tot... Dona, tampoc no està mal si veiem que l'alternativa és la qüestió política habitual, tant desagradable com sempre i més repulsiva que mai. Bo és que es recorde aquell pas tan xicotet per l'homenet nord-americà com enorme per la Humanitat, així, amb majúscula...

A mi, en veure de rampaina una referència televisiva mentre canviava de canal vacacional, em van vindre al cap dues anècdotes d'aquell temps que igual ja t'he contat alguna vegada...

La primera, va contar-me-la un professor meu fa molts anys, que va assistir el dia després de l'arribada a la lluna a una conversa que es produí al banc aquell corbat i llarg on tants iaios s'asseien al Sant Domingo d'Ontinyent abans que allò fos el cementiri de disseny que és ara. Doncs bé, la conversa girava entorn la impossibilitat que els americans haveren xafat la Lluna... Una teoria conspirativa que tenia una base ben sòlida: com anaven a poder allunar si la Lluna estava en el ple? Que on s'aguanten? Caurien sense remei per les vores, que és redona! "Mera" que t'ho creus tot el que ix per la tele!, estàs allunat, que això no pot ser...! I encara te'n diré altra; si haguessen provat a anar amb qualsevol quart, en minva o en creixença, podien haver-ho fet amb total seguretat a la part de dins, perquè la banya de baix els havera protegit, com un bressol, que no has vist les banderes dels moros, xe...!

L'altra, és una facècia ben coneguda en aquella época entre la gent del meu poble i la veïna d'Aielo de Malferit.

Tenien els aieloners fama de molt treballadors. Per la qüestió de la vareta de planta de raïm americana que ens salvà de la fil·loxera, hi havia molta gent d'Aielo fent de viatjant correguent món. Per això, quan allò de la Lluna, a algun ontinyentí se li ocorregué dir que quan el senyó Amstrong xafà el satèl·lit, trobà gent d'Aielo per allí fent negoci...

... i els d'Aielo respongueren immediatament: i saps com arribàrem allí? Anant a Ontinyent i posant damunt, l'un de l'altre, un frare i un capellà, un frare i un capellà, un frare i un capellà, un...

I mentre nomenaven cada parella religiosa acumulada, feien un joc de punys, com seguint el joc del calfamans, per fer encara més punyent la burla...

Com m'estime la gent de la Vall... Som tan allunats...!

Un servidor, un gendarme i el Tour...

Ontinyent, a vint-i dos de juliol de 2019.

Sí, ja sé que sóc capaç de qualsevol cosa. Per això només puc que somriure'm per trobar-me tan en forma després de pujar i baixar el Portilhon, un port de tres parells de collons amb una exuberància, un aiguatge, una frescúria boirosa que, en contar-li-ho al meu nebot Abel via whatsapp li fa unes ganes boges de vindre a aquesta rotonda de l'Arbre... Jo no sé ni on he pogut aparcar amb tot tallat com està, potser més per intuïció és que em governe al volant que no amb les tecnologies que maregen. Però he pogut arribar. Vejam; si no em faig la migdiada cada dia, tombat tot estirat al sofà en haver dinat, per veure el Tour de França, i em trobe passejant per Bossòst després d'un deliciós matí de pau, carreteres perdudes, poblets que caben en la mà, verdúria per on mires i aigua, aigua que cau de les vessants, del cel mateix... Xe, ara que me n'assabente que el Tour de França passa per ací a la vora, per Banhèras de Luishon, no aniràs a veure'l en viu? Xe, si només està com si te n'anares de casa al Banyeres de Mariola... Val, però el barranc de l'Adern i el nostre port de cada dia res no tenen a veure amb el Portilhon...!

Per això arribe marejat, i en un segon em plante en aquesta rotonda, que veig que es diu de l'Arbre, atret per la musiqueta de fira que escolta. Som quaranta gats i tots fent gatzara... El Tour? Sí senyor, açò és... Una autèntica fira de cotxes, motos, camionetes i tot tipus d'enginy publicitari rodant que desfila per la carretera llençant-nos productes promocionals que, de veritat, són de riure... Xe, una mescla curiosíssima; com si als conductors dels vehicles d'aquella sèrie de dibuixos animats dels "Autos locos" els hagués pegat per remesclar l'antiga festa de la Carretera d'Alfarrasí i les difuntes Barques de l'Entrada d'Ontinyent i qualsevol retreta confetinera que vulgues, però a velocitats esfereïdores, que el pobre gendarme que hi ha palplantat al mig de la redona no sap ja com pitar a la gent perquè vigile, que entre els uns com corren, els altres com passen d'una banda a l'altra entre camions de qualsevol marca que pugues imaginar, i com ens acatxem a arreplegar coses... A mi em toca el pitjor lloc, que només puc fer-me amb unes mostres d'un detergent que no es ven a casa nostra, un gel d'aquells per alimentar ciclistes i una botella d'aigua que un dels hostesos de Vitel té el gust de donar-me en mà, així com si m'estigués passant el testimoni d'una carrera absurda...

I una vegada acaba la desfilada de vagonetes amb forma de salsitxa, d'ambaixades rodants publicistes de tantes parts com té la França i els personatges de l'Astèrix, el parc del qual fa anys, és el moment de la carrera...

Va allunyant-se el soroll firer per encarar el port proper de la Pèira Sorda, tot llumeneta i clam entre la boira espessa... Un moment? Tres quarts d'hora que es passen fent arribar amb comptagotes cotxes de la marca Skoda, tant d'anunciants com dels equips participants... Sort que les cuidadores i els usuaris de l'immediat Hospital Termal fan festa a cadascú que passa, siga moto, o ciclista turista, que els professionals estan fent-se d'esperar... I a cada ciclista, el pobre gendarme que comença a pitar com si el món s'acabara i a fer l'explicació imperativa a crits i senyals: els ciclistes, a peu i arrossegant le vélo... Ai pobre home, si patirà... Ho pren tot de manera tan professional i allí som tots una colla de galifardeus excitada per la fireta que se n'ha anat... Hi ha qui, per fer-lo rabiar, quan és ben clar que no hi ha cap perill, li pregunta amablement si es pot creuar pel pas de zebra... I allò que comença a recalfar-se... Saps aquell sol de migdia que s'amaga darrere unes nuvolades grises que passen i te l'amaguen, però que ell et troba immediatament? Doncs això, i els ciclistes que no hi ha manera, i ara una moto de tres rodes que passa, i el gendarme de nou pitant i que la cosa sembla que tardarà. El meu nebot, a sa casa veient la tele, va avisant-me dels quilometratges i, pels seus càlculs, encara tardarà tres quarts. Mitja hora crida a uns dels desesperats esperants el gendarme, amb un francés sever que potser li ha quedat així després de tant xiulet, el pobre. No sé el perquè (sí que ho sé, és una manera de dir), en aquestes coses organitzatives em fie més del meu nebodet.

I és que el xicon també té les seues... Tio, podràs fer-me un vídeo de com passa per ahi la carrera?

I clar, el tio que és un consentidor farà vídeo amb el mòbil i, al mateix temps, dispararà fotos amb la càmera. Quan arriben...

... Primer passen cinc helicòpters seguits i la gent ja la tens animada. Al darrere de mi, massa al darrere de mi, un porc senglar comença a tallar-se les ungles! El txic-txic em dóna ois i m'enràbia... L'Abel em diu que hi ha una escapada i que en no res els tinc ací. El gendarme pita i pita, la gent passa d'ell, el pobre... I de sobte, me'l trobe al meu darrere, molt més a prop que aquell llefiscós desunglat... Com pot tenir una persona tanta ungla...

I el gendarme, per darrere, em solta una perorata ben llarga. Sembla que està avorrit, i comença a explicar-me que sí, que he triat un molt bon lloc per fer fotos, però que estic massa a la vora de la carretera, que faça el favor d'entrar un parell de metres, no siga cosa... Els ho ha dit també a uns belgues turistes que se n'han fotut d'ell amagant-se darrere un fanal, nyas!, ja tenim protecció.

Jo, més respectuós, dic que oui, i m'aparte... L'home insisteix en parlar amb mi. Jo l'entenc perfectament però ja saps com de poc m'agrada soltar-ne cap en francés... En veure que passe d'ell, segueix pitant a la gent que va com si allò fos el menjador de casa i no els pogués xafar ningú... El brogit és lleu, que només s'escolta una xiqueta consentida espanyola que fa gràcies horribles a la parada d'autobús mentre els pares fan de pares moderns, que el mal propi l'aguanten tots... Però ja arriba la catarsi del xou... Una hora després de la darrera carrossa moderna, passen mil motos, quatre ciclistes (xe, he pogut identificar Sagan...)

 I de bell nou el silenci, trencat per dos helicòpters més, els qui retransmeten directament al món la carrera i l'interés turístic gavatxenc... Açò sí que és una senyora posada en escena, i amb bona cosa de bitllets, que fins i tot han posat protecció a les soques dels arbres tallats per si de cas... Postureig?, clar que sí, però també amb el cabet en la feina, que fer-la ben feta t'estalvia disgustos...

I en un no res, passa el pilotó, i sant s'acabat tot.

Ni un trist cotxe diguent adéu i moltes gràcies...

Espere cinc minuts mentre veig si vídeo i fotos han eixit bé, i li envie alguna cosa a Abel.

Passa per on no toca un ciclista turista i el gendarme es torna boig... Però el ciclista es gira i se li encara en un perfecte mesetari, castellà xulesc vull dir, "Hostia puta, ni que esto fuera el Tur de Francia"... L'enfurismat gendarme li solta tot una filada de raons tècniques en un estàndard rapidíssim i l'altre que se'n va dient que sí, que si plou i neva i nevarà...

I jo que vull fugir, cremat de pell i divertit... Tinc set i vull eixir el més aviat possible d'aquesta Banyeres, què curiós, com els ciclistes, que tant s'afanyen per arribar a meta a la tercera Banyeres, la de Bigorra... Ai... Em toca pujar-hi de nou pel Portilhon; almenys ara que sé on cal parar per a fer bones fotos... 

Crec, de cor, que l'ofici de gendarme es torna impossible, pobret meu, quan arriba el Tour de França...

Adéu, llibreta...

Ontinyent, a divendres dotze de juliol de 2019.

Ahir vaig provar d'escriure uns versos.

Vaig treure la llibreta de sempre, del fons de la bossa grisa de la permanència obligatòria, la que duc a l'institut vull dir, i no vaig poder escriure. 

No hi ha lloc, és ben plena, l'he omplerta, saturada de lletres és i està, de gargots, de dibuixos encara, adreces, apunts d'idees.

Un nou poti-poti d'entrellats, d'imatges, de percanços, passen a ser adés, dins l'adés que ja eren... M'ha acompanyat per un temps que no sé cert, que no he anotat inicis, però per l'origen dels versos puc fer-me una idea... 

Hi ha els que vaig escriure a Lleó, de San Isidoro estant, i tots els de la darrera Astúries. Hi ha dibuixats els ditets del meu nebot Marc, i un dibuix seu... He trobat també la Garrotxa pujada i baixada; hi ha totes unes festes santblaianes de Bocairent a dins; la mort tristíssima de mon tio Jesús; molta, molta nit que s'amagava amarga; Biar també s'hi troba a molts racons de pàgina; la molta estima a molts amics també hi està patent; i el meu cansat Matarranya de solatges i mosquits; i per suposat la convalescència sexènnica morellana, amb el ridícul sempre à punt; i dos enamoraments fugaços, que no estic jo per a certes coses; i explicacions ausiasmarquianes; i llistats de regals; i dos cartells de festes que encara acabarem fent...

Ara calen nous fulls en blanc per escriure el què viuré ara mateix, en trobar com puc tancar la maleta... No em preocupa. Tinc ací un recanvi vital necessari per recollir bagatges. I és ben bonic el nou llibret; me'l regalà la família de Biar.

Comencem-lo prest oblidant, ja de nou, posar data...

Tot siga viure...!

Sant Cristòfol...

El sant Cristòfol gegant de la Catedral de Lleó... I jo que anava descobrint calenturós pel mal d'Stendhal...

A la fi, fent recompte de tramussols, arribe a la conclusió que és Cristòfol un dels santets sobre els quals més he escrit... Per ell mateix, pels paratges i ermites i fonts que titula (ai, cada vegada que recorde Cocentaina. Ara podré tornar a esmorzar...), els costums banyadors festius, les desfilades de vehicles amb el rector beneint-los sovint sobre altre cotxe, les seues representacions antigues gegantines a tants temples vells,  i els seus patronatges (com ara el de Biar)... I sempre em ve al cap aquella filla de president de festes que copià un text sencer d'Àlvar Monferrer i el publicà amb el seu nom al Periòdic d'Ontinyent... He, he, he...

Ara, vos en passe un de curtet, una de les columnes que vaig escriure a principi de segle a la revista Crònica i que ara estic reprenent per celebrar els 10 anys del meu blog, que prompte seran ja 11... 

Sobre corrupcions eclesials...

Ontinyent, a diumenge set de juliol de 2019. Sant Fermí.

Un company d'institut, a qui estic ben agraït, va passar-me un llibret per tal que gaudira d'ell. No he tingut temps fins a hui de llegir-me'l, i estic ben satisfet d'haver-ho fet, entre tantes calors... L'he de tornar demà mateix, per això vull anotar ací unes línies que em semblen d'allò més clarificadores ara que m'estan arribant tantes barbaritats comeses pel nostre clergat comarcà...

Es tracta de l'opuscle "Juli despatxat de les portes del cel", atribuït al gran humanista renaixentista Erasme de Rotterdam. I es tracta d'un diàleg entre el papa Juli II (Giuliano della Rovere, mort el 1513) i sant Pere, quan el pontífex arriba a les portes del cel i se les troba tancades... Ausades que es diuen coses mentre fan un repàs dialògic al pontificat d'aquest papa, enemic declaradíssim dels Borja, i de la situació de guerra continuada pel seu profit que deixa a Europa. Imagine la gent d'aquell temps, com la d'ara en passar-se l'obreta, rient sota el nas amb tanta veritat, impotents davant tals desgoverns i desgavells... Certament una venjança poètica vinguda d'una de les ments més preclares...

Coneixia de l'existència de l'obra, però no l'havia llegida. L'edició, dins la col·lecció "Breviaris" de les Publicacions de la Universitat de València, és una traducció d'Antoni Seva, del 2013, i m'ha complagut força. Miraré si puc aconseguir alguns exemplars, per regalar-me'l i regalar-los a uns quants que, com jo, també voldran riure de les penes que hui en dia i al nostre horitzó...

Anem amb el text..., sempre són paraules de sant Pere, si el sant fos de Rotterdam...

"M'ho crec. Perquè, com podies tenir temps de repassar les pàgines de l'Evangeli i de llegir les epístoles de Pau i les meues, si estaves ocupat en tantes ambaixades, en tants pactes, en tants càlculs, en tants exèrcits, en tants triomfs?

En efecte, totes les altres disciplines demanen una ment lliure de preocupacions vulgars; la doctrina de Crist, però, exigeix un cor ben net de tot contagi d'inquietuds terrenals. Perquè un mestre tan gran no va baixar del cel a la terra per ensenyar una filosofia qualsevol, fàcil i vulgar. Ser cristià no és una professió ociosa i tranquil·la. Rebutjar com un verí tots els plaers, cacigar les riqueses com si fossen llot, tenir per res la vida: aquesta és la professió del cristià. Com que als que no són moguts per l'esperit de Crist, això els sembla insuportable, es decanten cap a certes paraules buides i meres cerimònies i, a un cap postís de Crist, hi afegeixen un cos postís".

"Ara veig que, al contrari, qui pretén ser el més acostat a Crist i, encara més, igual que ell, està enfangat en els afers més bruts, en els diners, en el poder, en tropes, en guerres, en pactes, per no dir ja res de vicis.

I, damunt, tot i ser tan estrany a Crist, tanmateix abuses del nom de Crist per a orgull teu, i, posant-lo com a pretext a ell, que va menysprear el regne del món, actues com un tirà mundà i, veritable enemic de Crist, detens l'honor degut a Crist. Beneeixes els altres, tu, un maleït; obris a altres el cel, d'on tu ets rebutjat de ple; consagres, tu, un sacríleg; excomuniques, tu, que no tens res en comú amb els sants. Quina diferència hi ha entre tu i el soldà dels turcs, sinó que tu t'escudes darrere del nom de Crist? Sens dubte, teniu els mateixos sentiments i una vida igual de bruta, però tu ets una pesta més gran del món".

"Tu dius que l'Església ha crescut, quan els seus ministres estan llastats amb poder humà; afirmes que està guarnida, quan està sollada pels gustos i pels luxes del món; declares que està segura, quan, pel patrimoni dels sacerdots, el món sencer lluita en les guerres més funestes; dius que floreix, quan està embriagada de plaers mundans; que està tranquil·la, quan, sense que ningú proteste, frueix de riqueses, millor dit, de vicis; i amb aquests pretextos has enganyat els prínceps, els quals, seguint els teus ensenyaments, anomenen els seus pillatges i les seues boges baralles "defensa de Crist".

2019?, no 1518...501 anys. Nihi novum sub sole? No, no hi ha res nou sota la capa del cel...

A l'aplec geganter de Vinaròs...

Ontinyent, a diumenge trenta de juny de 2019.

Hola estiu, estiu enreixat encara, però hola... M'ha costat moltíssim poder redactar aquesta entrada, i no només per la tristesa de la mort de la meua confraressa Mari Carmen, sinó perquè se m'ha esvalotat el Blogger aquest i m'ha fet pujar tres vegades les 105 fotografies que he triat per contar-te com va anar la trobada gegantera que vaig tindre la sort de viure i suar ahir mateix a Vinaròs. La més gran de les viles del Baix Maestrat s'omplia de grans figures vingudes d'arreu del nostre àmbit cultural immediat, i amb tantes passejades geganteres com duc, no sé el perquè, pensava que aquesta anava a ser-me grata... 

Perque és tot un goig acompanyar missenyor el Moro Maclet i el cavaller Tirant lo Blanc de Benimaclet... 

Molt agraït estic a Peli per haver-me avisat de la trobada i d'haver-me convidat a sumar-me a l'experiència aquesta... No només em servia per reveure gent que m'estime i a la que he tingut massa apartada en els darrers i pedregosos temps; de veritat que m'abellia reviure aquells temps gloriosos que, poc a poc, van allunyant-se'm de la memòria, i remesclant-se en una boira preciosa d'anecdotari sucós...

I és que els Gegants de Benimaclet no estan preparats en absolut per ser duts a cap lloc. Més aviat, encara podria dir que no estan en condicions d'eixir al carrer, que necessiten d'una bona refeta... Però això, jo ho diria si fumara puros, és a dir, si fos purista... Escolta, és que són els primers gegants del Carnestoltes valencians, són parella de fet de fa tants anys, símbol d'una galvana única i d'una ànsia de llibertats que encara enamora, i més en un temps com el nostre, tan tribulat.

Així que es farà allò que puga fer-se, i es carregaran amb cura de no fer-los un malbé major... Veurem si el cap del Tirant aguanta dret... Pobret meu...!

Jo, ja ho he parlat amb Peli. No estic ja per a fer ballar gegants, i molt menys per a inclinar-los com feia sobre el públic tot esglaiant-los quan pensaven que els anava a sobre tot allargant els braços... Tothom s'afanyava instintivament a protegir-se..., però en veure la broma, també per instint, corrien a donar la mà al gegant tan bromista...

No hi ha problema, em diu... Així que per primera vegada en tants anys, acudiré a un aplec amb els meus gegants i els meus dimonis companys, que de geganters, en la colla, pocs hi ha... Així que em dedicaré a fer fotografies i, amb tanta gent com fa i desfà, aniré tranquil deshidratant-me en el dia que es preveu punta màxima de l'onada de calor africana aquesta que amenaça tant a les televisions i que caurà davant qualsevol brisa marina que s'aprope...

La de vegades que he pujat i baixat l'autopista famosa que ens sudnorteja i, com que sempre hi conduisc, la de paisatges preciosos que he perdut... Hui no pare de mirar, com si fos el comte Arnau en persona... I quan em trobe amb aquesta imatge, no ho dubte... El Gegant de Pedra valencià... Agafe la càmera i prove de treure-li una fotografia a la tanta velocitat com anem i els obstacles que ens tapen l'un de l'altre. Au, ja et tinc, Penyagolosa... Ara en poder, li l'envie a Paco Muñoz per a recordar-li que l'estime... Que no se m'oblide felicitar demà, per hui, a Pepa, que fa anys... 

Sempre que hi passem amb companyia per Alcalà de Xivert apareix algú, i hui no es fa excepció, que vol punxar-me pels meus anys de campaner... El més alt del País, el campanar diuen... No és el d'Ontinyent, veritat? I van rissetes al darrere.

A mi, que me la bufa de valent qui la té més llarga, sempre responc la mateixa frase, que a més d'un gelat deixa... Ontinyent, Xàtiva, Alcalà de Xivert...? "Mera...", fins que no es mesure el campanar de Bocairent, estem parlant foradat...

Van a torcar-me a mi la moral en parlar de gegants...

Són una de les meues passions íntimes aquestes figures, bé ho saps si em lliges...
Però fa molt de temps que no..., és logic tal i com va el món de desacompassat amb el meu. A la fi només coincidirem en els horaris, tal i com anem... La memòria i l'estima ja són ben diferents... Trobar-me de cara amb Maclet sempre és un goig, tantes alegries, i trencaments, com hem patit... El seu reflexe en mi és fondo, i irregular del tot... Algun dia caldrà contar-ho. Per favor, gent de l'Assemblea; quan vos decidiu a fer el punyeter llibre memorístic que mai no arriba, deixeu-me fer un capítol sobre Tirant i Maclet...

Ai Vicent... Tot un ídol... Si no fos per ell, ni les rodetes ajudatòries mourien els gegants...

Encara és de matí, que ens ha tocat matinar i arribem els segons, després dels alcoians, i el sol ja pica, picaina... Què serà en tocar les dotze que estarem en plena exposició de gegants i... No, si els muntem ja ací els durem més fàcilment, els aparcarem i farem el que realment cal fer en aquests casos, esmorzar.

Tenim massa coses que contar-nos.

De tanta llum, tot em sembla esvaït...

Arriben els primers pobles... La Tortosa del meu iaio el Sabater de la Vila... La Llagosta... Xe!, si és una vertadera llagosta rampant el que duen...!, i preciosa, responc... Això és perquè fan homenatge al topònim del poble? I tant, i no cregues que això és una cosa massa rara, que conec un poble que fa el mateix ben prop de nosaltres... A sí?, i quin és?  Nosaltres! I per partida doble... El Moro Maclet i la gegantessa Cleta, que de tan gran no ha pogut vindre...

I sort que hi ha un poc d'ombra vora la llotja aquella on ens aparquem. Si no, que seria dels tant estimats nans d'Alcoi... Passa la gent, ells hi romanen. Potser eixe és el secret de la vertadera estima meua per aquestes parafernàlies, ara que sent que m'he fet tan gran...

Perquè, ausades la de...

I de sobte, recorde un dels motius pels quals vaig decidir no acudir a més aplecs d'aquests... No hi ha qui suporte als friquis de la càmera col·leccionistes... Jo, sense ni alçar la càmera, i quan tots estan distrets, cataplof..., dispare. Bons mestres tinc i, en el possible atesa la meua volumetria, intente passar desapercebut i, sobre tot, no tocar els collons a ningú...

 I ja som a plaça... La de ganes que tenia jo de contemplar la portalada immensa d'aquesta església, vora una torre amb la que tinc bastant a veure i ningú no ho imaginaria... He, he, he..., la de vides que visc... Maclet riu, no pot fer altra cosa. Sempre m'ha dit que millor el seu somrís bord que el hieratisme... Jo sempre li solte que s'assembla massa a Fuster...

I ans d'esmorzar, anem posant-nos on ens marquen i remarquen. I van venint els primers companys. S'inicien les primeres converses... Jo, callat en tot el possible, faig per riure les noves coneixences imatgeres, i em mire la poca gent gegantera que queda que coneixent-me, m'ha oblidat. Des de l'incògnit, doncs, disfrute més encara...

Ja veig alguna figura que em provoca recança, per tants anys... I les noves m'engresquen sobremanera...

Roger de Llàuria fa com jo, mira cap amunt meravellat per la boniquesa. Ve sol, que no l'acompanya ningú de la caterva gegantera alcoiana... Jo me'l mire mirant, bé que me l'estime a l'homenot aquest.

Postureig, postureig, postureeeeeit. Postureig, postureig, postureeeeeig...

Si no vaig mal comptat, fins a tres vegades va tocar repetir la mateixa història per conformar els inconformistes...

Mestre Fuster deia que si s'ha inventat la hipocresia, com és que ens negarem a usar-la? Doncs sí, però jo aprofite per treure-li suc a la situació... La de mirades de desaprovació angèlica que despertem, Maclet...
Això és que no saben mirar-te amb el mèrit que tens i et jutgen amb els propis cànons de bellesa socialitzada... Si la gent sabés la de joies que s'han aplegat en aquesta plaça hui... Però és el tòpic en aquestes trobades del molt (i ben bo...).

Els amfitrions llueixen. És el que toca. Són de categoria i ver prestigi dins aquest món nostrat...

Ai Benetússer... Encara recorde com vaig tornar-me'n caminant des d'allí fins al Benimaclet on habitava quan els ajudava a preparar el seu primer aplec...
Si ja et dic que guarde cada història gegant...

I clar, aprofite l'avinentesa per retratar la gent de Salpassa del Campello i les seues precioses figures... Ai Santa Teresa...

M'agraden molt, que no els coneixia en directe, els gegants de Godella... Expressió nova i bellesa...

I heus ací l'únic gegant que no parla com els nostres dels ací aplegats... Un elegant apotecari que ausades la de branquel de romer que du, com són de llargues. I com és de gran el pot de te... Té una resemblança amb cert conegut meu que, curiosament, també està hui per ací...

Balsareny, la bellesa, la perfecció estètica, la formalitat... No sé, igual cal convidar-los al nostre Carnestoltes perquè es despentinen un poc, no?

I ja estem, ja ha arribat Monòver... I quan ells arriben duen totes les figures i fan una escampada preciosa de remescles, tendreses, pors, d'alegria i color i festa... Sempre els he tingut com els primers que es creuen açò de les trobades. És una joia la família que conformen.

Les fotos que m'agraden son les que reflecteixen mirades eternes. I dóna igual que nosaltres anem en la direcció contrària on miren. La seua mirada és la veritat de moltes coses. I moltes d'elles, no poden dir-se...

He, he, he... No és la Lira d'Amposta una de les bandes catalanes més reconegudes? Doncs no m'extranya gens que se n'hagen fet gegants músics... Això és una de les coses que més m'alegra del que em comenten els qui em comenten seriosament sobre gegants, que estan estranyats que s'haja obert el meló de la tradicionalitat per incloure novetats com aquestes. Ja fa temps, dic, que tenim eixa sort. No veges la de tipologies que s'han estrenat...,

..., i no només al Principat, que entre nosaltres, tan enamorats encara de morocristians i dels senyors i serfs, també hi ha una gernació d'atreviments interessants... Mira, també hi ha bona representació de grallers i dolçainers...

I en contiuar, és cosa d'anar captant detalls, com les textures, les postures, els llaços grocs...
Tot és simbòlic dins aquest món simbòlic, fins i tot ser estrafet...

Xeee!, quin honor, el senyor Cu-cut de la Plaça Nova de Barcelona... Quina sort trobar-lo, perquè sempre és alegria afegir al llistat tanta història...

El classicisme segueix sent tan atractiu...

M'agrada molt tot allò que vaig coneixent, no t'ho he dit?
I a què em sona a mi tanta randa, la forma del vestit... Hi ha, això, novetats que eternitzen tradicions... Des de tan lluny, una abraçada a la meua Reina Cristiana...!

Vaja! Ja era hora de trobar-me la Família Ulises vinarosenca al complet...

"Mera" que és gran, el tio Gori... I jo que volia comprar-me unes postisses com les seues, quan vaig a la paradeta, ja l'havien tancada...

I la tia Caballera, sempre amb la panera buida de peixos... S'ha fet més famosa per la go-pro que porta enganxada al capdamunt que no pels seus valors representatius i artístics. És el signe del nostre món. Em queixe? No, és el que ens toca viure...

I heus ací en Treball i na Cultura, els gegants de l'Agrupació de Catalunya i tal... Representants dels alts valors de la tradició principatina i tanta cosa simbòlica-tradicionalista d'alçada, que jo em somric en veure'ls desfilar acompanyats mentre sona l'himne d'una filà mora del meu "segon poble", aquell del mestre Pascual Falcó que aconsella al fester que no s'embrute en emborratxar-se perquè no el deixaran entrar... És el que té el mestissatge. En no saber-nos i avançar d'oïda, a la fi, tots som d'ací i d'allí; encara que no tots puguem dur una englantina d'or jocfloralesca.
M'encanten...

I ara, amb els propis gegantons, i el gegant de la Federació valenciana, i tal...
La visió simbòlica ens diferencia molt.
I calle.

Perquè m'alegre de trobar-me elements del bestiari, i de foc, entre els convidats...

I en seguir, seguim fent reconeixences...

I noves coneixences...

I sorprenent-me més encara del pas del temps, que farà de nosaltres colors...

Entre col i col...

Para't, Sergi, que tens al teu davant els teus estimadíssims Centet el Gallo i Roseta la Pelegrina...
Recordes aquell primer aplec i un calfred et recorre... Estan repreciosos, i això ho valore en molt. La de coses que vaig aprendre d'ells... Veus? No reconec ja a cap dels seus acompanyants alcorins, però ells encara estan molt millor amb l'edat. El temps eixe que dic que passa me'ls ha millorat molt, però segueixen sent ells. El somriure d'ella en du tanta delícia passada...

En perfecte estat de revista, la família de Monòver...

 Altoooooooo... Que no han vingut els Cabolos de Bocairent, que del Cuiner de l'Ingénio hi ha còpies arreu. I no només com a nanos, no... Mira't com va d'elegant aquest bessó del meu estimat cardaor que viu a la Llitera.
Ara que em ve al cap, una proposta (gratuïta) pels Majorals de sant Agustí. No seria divertit fer una trobada a Bocairent mateix que reunisca totes les versions possibles de les figures dels Cabolos que s'hi poden trobar al món mundial?

La calor, puja.
La paciència no aguanta. Com es fan de pesats els actes oficials dins els salons ajuntamentals mentre t'estàs fora... Sort que no suen.

No sé ara a qui li conte allò de la insistència de ma mare a fer-se una foto, va ser a Alcoi, amb el nan del Campello que representa la seua santa... He, he, he...

Des d'ací, els àngels semblen més indiferents. Potser és la bellesa de la gegantessa d'Ulldecona...

I eixos detalls... No podia dir-se d'altra manera, sent d'Almassora...

I què passa si esperant el cremadet algú comença a contar acudits de gangosos a l'escenari en ple segle XXI? Doncs que es deslliga la tronada de símbols diferents i variats mentre rebenta l'envelat la música remesclada i enervant de la dolçaina i la mascletada rítmica de tantes percussions...

Que visca sempre l'alegria...!

I el contrast...
M'agrada tant capturar detalls.

I calideses...

Hora de tornar de nou, amunt i avall, cap a plaça.
M'envege ara la barca que ix del port.
Potser navegue cap a la Peníscola que al fons s'endevina...

I de camí, per això dels detalls, arribes a trobar-te episodis memorables per a la càmera.
Per tal d'evitar problemes, he tapat els ulls dels protagonistes, i també els seus peçons, no siga cosa que Facebook em prohibisca aquesta entrada, amb tant com m'està costant de redactar...

Preferisc treure en primer pla gent que m'estime i admire...

I de tant en tant, jugar amb la càmera a captar infinits. No sabia jo que l'aparell em permetera arribar amb tal nitidesa... No hi ha com jugar...

I tornem.
"De Castelló a Almassora, hi ha un tren que vola...".
Quina alegria deu ser poder jugar amb una Panderola de joguet...

Hi ha qui em comenta no sé quina cosa de la vida sexual dels Gegants... A mi em dóna igual, sempre són els matrimonis més avinguts de cada poble. Mira Tirant i Maclet, per exemple...

Jo preferisc fixar-me en l'art que contenen.

Maclet també, i sempre em diu que mire avant i amunt...

Ai quins records...

Genètica i genealogia...

Tradició humana...
T'he dit que m'agraden tant els gegants de Tortosa... Tan pel que són pel que representen...

Tot m'és bellesa...

Mentre Àngels avisa a una turista que no, que Tirant és home i que és parella de Maclet, Maclet mateix, es desespera... No serà per l'ombra de barba que té el seu marit!

I ací tens la inevitable foto d'algú posant-se una faixa...

I la sort que ens hagen posat al davant aquest bandoler fragatí. Així aflora immediatament entre la gent de Benimaclet el record que tenim un gegant pendent: el nostre bandoler Mateu Vicent Benet. Jo ja el vaig projectar en dibuix quan tenia monyo...

Aquesta, li la dedique a l'amic Juanjo Alcaide, i ell sap el perquè...
No, no té res a veure amb la camisa...

I per fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Ens toca eixir...

Jo vaig fent fotos, perdona'm que no vaja diguent-te res, però estic certament ocupat...

Suats, però encara ballen més...

Ens aturem a un basar ple de ninotets per a tortades de boda... I em fan parar l'esment en aquesta vespa que du a dues dones que s'estimen... "Mera", recorde, a València estan fent ara la manifa aquella festiva de l'Orgull... Doncs bé... Visca l'orgull que es després de la foto...

I els nostres estimats músics del prestigiós col·lectiu "Estrela Roja" de Benimaclet, vinga a sonar la mateixa peça, la dedicada a la gegantessa Cleta que hui no ha pogut acompanyar-nos... Així la recordem...

Dius que plourà?

No, és Tirant, que ja li regalla...

Per fi veiem la mar de nou... Una lleugera brisa...

De tant cansats no veiem l'hora d'arribar on siga que calga que arribem...
Veus? Per això et deia que no m'agradaven els aplecs de vesprada quan matines tant. Més sap el dimoni per vell que per dimoni...

El sorprenent és que em cara em quede energia, amerat com vaig, per captar preciosismes...

Foto històrica aquesta, que li dedique a l'amic Abel Soler... Els dos gegants cavallers literaris nostrats, juntets. Tirant de Benimaclet i Curial del Campello (només faltaria ja el Tirant de Gandia...). I Saoret, que està en tot, em comenta que ja tenim collons nosaltres... Un bretó, l'altre lombard, i nosaltres insistint en quatribarrar-los.
Som el que som, ja veus...

 I per fi, arriba l'hora del ball final...

..., vinga, anem tirant que estem lluny i al pas que anem, amb el capvespre reflectint-se en joiells i corones, se'ns derretirà l'englantina encara...

I de nou a carregar i a desfer camí, ganosos de prendre lloc als autobusos per descansar... Ha estat una preciositat, això de trobar-se, però la calor ha acabat per imposar-se. Hem sabut ballar-la, tot enyorant-los la frescúria de la mar, tan propera i present, però llunyana...

Encara hi ha camí, que s'allargassa, i acabarem a l'Assemblea menjant unes pizzes que ens animen, i cacau, i adobat, i papes, i formatge, i gelat. Jo no puc beure alcohol, però hi havia vi trepat per qui en vulgues, i aiga fresca i refrescos sadollants. I els acudits són preciosismes del dia que mereixen passar al nostre llarguíssim anecdotari...
Els gegants del Carnestoltes benimacleter han acudit a la vila carnestoltenca de Vinaròs...
I ho han passat de meravella! Queda tanta constància...

Jo també...