Iudicii Signum: La Sibil·la
un apropament al mite i al cant
Sergi Gómez i Soler
"Teste David cum Sibylla.
Quantus tremor est futurus,
quando iudex est venturus.."
Himne de difunts.
"Sent
testimoni David amb la Sibil·la.
Quin
tremolor per l'esdevenidor
quan el
jutge serà vingut..."
"Talibus
ex adyto dictis Cumaea Sibylla
horrendas
canit ambages antroque remugit
obscuris
vera involvens:..."
Vergili. Aeneidos, Liber VI.
"Des del més profund de l'antre, amb aquests mots,
la Sibil·la de
Cumes pregona horrorosos enigmes i brama
dins la seua cova tot i embolcallant la veritat amb
obscuritats"
Virgili, Llibre sisé de l'Eneida
"Iudicii signum
tellus sudore madescet". Signe del
judici: la Terra serà amarada de suor... Aquests són els mots que donen
inici al parlament llatí de la Sibil·la, i que esdevingué, a finals del darrer
canvi de mil·leni, el text més emprat en les versions llatines del cant, tal i
com el recollia Agustí d'Hipona en el llibre divuité de la seua De Civitate Dei... La figura mítica clàssica
de la Sibil·la ens amenaça ja, a través dels seus primers mots, amb el record
de la proximitat del judici darrer, que com tots sabem, ja s'apropa. I a
nosaltres, com fa el món, també ens caldria començar a suar pel temor...
La solvent figura de la
Sibil·la no fa més que recordar-nos el que molts altres han vingut dient en el
darrer mil·leni i hui mateix, en aquest any de traspàs poc aclarit, però ho fa
a través de la que ha estat considerada l'expressió cultural i musical més
antiga i ben conservada de les nostres, el més bell cant de caràcter
religiós-popular i que manté una tradició secular impressionant. I malgrat
això, és també el més poc conegut d'entre els cants del nostre disminuït patrimoni cultural.
El text que la Sibil·la
entona és ben terrible i esglaiador, no podia ser-ho d'altra manera si pretenia
la contricció d'esperit dels nostres avantpassats. Amb el seu contingut
tremendista assajava i pretén donar avís als cristians d'un complex missatge en
el que s'inclou i intercala la proximitat de la segona vinguda de Jesucrist per
tal de jutjar el món, un anunci que és fet en la teòrica jornada d'alegria que
passa per ser el neixement de Crist, just després d'un altre adveniment, el de
l'Anticrist a qui combatrà apocalípticament. El cant no se n'està d'advertir
dels resultats del pecat tot i explicant amb tot tipus de senyals i evidències
copsades de manera ben física i molt gràfica, podem dir que fins i tot fílmica,
la promesa fi del món, no sense deixar una menuda escletxa per la confiança en la
segura justícia de Jesucrist, qui és invocat a través de la figura maternal, a
través de la Verge, que acaba d'infantar-lo. O bé, en poques ocasions, com s'ha
arribat a fer per exemple a Barcelona, la nit del prendiment i acusació que
durà Crist a la mort, el Dijous Sant.
Segur que les
referències enaltidores no han estat fetes debades, i, qui s'apropa al Cant hi
resta meravellat tant per la força de la melodia com per la riquesa i
intensitat de la lletra, sempre a cavall entre l'expressió més salvatge del
dolor i la descripció crua d'uns imaginatius desastres, gairebé tots de tipus
natural i quotidians en certa mesura, o millor comprensibles per l'imaginari
medieval, passant per una tendresa espiritual i una confiança molt marcada en
la divinitat i la seua misericòrdia que supera, en temps poc adients per
aquesta concepció, la imatge omnipresent i omnipotent d'un Déu castigador i
cruel per oferir-nos un Déu d'esperança, potser la més actual de les cares de
la divinitat.
La imbricació entre la
figura precristiana, i paracristiana, de la Sibil·la i un dels moments més
importants de la litúrgia secular cristiana és, a banda de complexa, ben
interessant. No pot ser d'una altra manera; aquest personatge, resumidor en la
figura d'una de les profetesses amb major nomenada de l'antiguitat clàssica de
tot un seguit amplíssim d'endevinadors i savis clarividents tant bàsics en les
cultures clàssiques europees i asiàtiques com ben apartats de la nostra
tradició creencial de base judaica, s'entremescla amb l'anunci d'una concisa,
clara i terrible vessant de la fe cristiana, l'arribada del judici final, que
arribarà a tothom sense excepció, i que ens iguala a tots, com fan també les
medievals i tradicionals danses de la
mort. Açò és el que provarem d'explicar en els mots que segueixen, i ho
farem tot i començant per explicar qui i què és la Sibil·la, fent un repàs a la
seua figura històrica, als orígens del cant i a la seua evolució.
El mot Sibil·la ha estat
donat a les dones inspirades que, segons ens ha arribat a partir de múltiples
tradicions, apareixen a diversos i apartats llocs del món mediterrani des del
segle sisé abans de Crist. El seu nom s'ha fet venir segons alguns autors del
mot grec io Bonl
, que podem traduir com a "Voluntat de Déu
Pare" i ens suggereix ja de bestreta uns éssers, sempre dones verges i
generalment ancianes semidivins amb poders predictoris atorgats pel déu Apol·lo
La primera Sibil·la de
la qual tenim notícies era filla de Darda i Neso, i el seu nom passà a designar
a partir del seu mestratge a les successores endevinadores. Les primeres
tradicions llatines en fixen tres d'històriques, l'Eritrea, la Sarda i la
Cumana, tot i afegint després altres com la de Samos, Tíbur i la Caldea.
Els Hel·lens però, que havien heretat el
fet sibil·lític del món oriental-mesopotàmic, n'havien conegut altres vàries,
les de Marpès, coneguda també com l'Hel·lespòntica, que habitava al mont Ida,
prop d'Ilió-Troia; la Sibil·la Eribraca de Jònia; i la Sibil·la Dèlfica,
l'endevinadora més consultada pels antics grecs, personatge que havia, més que
no substituït sí foragitat a la cèlebre sacerdotessa d'Apol·lo: Pítia.
D'entre les sibil·les
llatines, les que compten amb una major tradició són la Cumana i la Eritrea.
Aquesta primera nasqué a Cumes, a les terres Eòlies i tenia com a nom Demòfila,
un apel·latiu entre tants d'altres que li són atribuïts... Heròfila, Amaltea..
noms que comparteix amb la Sibil·la Eritrea, qui va preveure la caiguda de
Troia i fou consagrada al culte d'Apol·lo Smintes... i amb qui moltes vegades
es confon. La Sibil·la Cumana ha passat
a la història de la literatura no pels propis llibres, sinó per haver conduït,
segons Virgili, Enees als inferns en el magnífic llibre sisé de l'Eneida, obra
cimera de les lletres llatines.
Siga com vullga, la
multiplicitat de Sibil·les en l'antiguitat clàssica suposava la confusió de
qualitats i personalitats, així, la Sibil·la de Cumes heretà la celebritat i
fou el centre personificador del fet sibil·lític per la posteritat, potser per
ser l'oracle preferit, l'oficial fins i tot, de la classe patrícia romana i per
la influència que les seues expressions tindrien en el món cristià..
Els llibres sagrats que
recollien les profecies de les sibil·les eren guardats, com no, al Caput Mundi, a Roma, i amb total veneració.
Des de bell antuvi, els versos avisadors del futur són atribuïts a la Sibil·la
Cumana i hom contava que part d'aquestes profecies foren cremades per ella
mateixa, i que la resta fou confiada a un col·legi de savis sacerdots que
guardarien i servarien així les obscures confidències dels deus, molt més
intricades i d'interpretació ampla i variable del que pot semblar, per tal que
aquells sacerdots que ho volgueren les estudiaren en temps de perill per
l'Imperi. L'incendi del Capitoli, el 83 abans de Crist, reduí els textos a pols, és per això que el
Senat Romà feu arreplegar a tota la Hel·lade,: Grècia, Àfrica i la Magna
Grècia, tots aquells vestigis, informacions i textos que pogueren ajudar a
establir una novella col·lecció. Així, tant de material fou reunit, que August
decidí fer un purgament i cremar tot allò que no aportàs les suficients
garanties de no ser apòcrif. Tiberi en feu una nova recopilació, però l'incendi
atribuït a Neró novament provocà la desaparició dels textos, els quals foren recuperats
ben prompte. El seu ús fou constant, fins i tot una vegada el Cristianisme fou
proclamat religió oficial de l'Imperi malgrat les contínues desaparicions i
reconstruccions (Julià 363...). El fet endevinador, poc adient amb la ideologia
cristiana, entrà en profunda crisi. L'emperador Teodosi cremà tots els textos,
no recuperats malgrat els intents posteriors (Honori el 395...). I així fins la
darrera aparició formal d'una Sibil·la, que es troba documentada en el segle
VI, en el transcurs d'un dels setges de Roma pels pobles Gots. Sense Sibil·les
i amb la cendra de les profecies poca cosa es pogué salvar, i d'aquesta poca
cosa, bastírem la nostra actual tradició.
A partir d'aquest
moment, la figura de la Sibil·la restà en l'imaginari col·lectiu i fou
aprofitada per la incipient església catòlica, i després una vegada
consolidada, com una figura anunciadora del mateix Jesucrist, a través de dos
camins. El primer d'ells aprofitava la vella llegenda que atribueix a una
Sibil·la, o al mateix oracle de Delfos, la profecia del neixement de Jesucrist
feta a Octavi August, i l'altra, basada en els testimonis dels textos literaris
llatins. Dins les Bucòliques de Virgili (llibre IV), trobem referida una
profecia en boca de la Sibil·la Cumana, que evoca una suposada final del món: Heus ací que recomença l'ordre dels segles.
Hi torna també la Verge, torna el regne de Saturn. Una nova generació davallarà
des de dalt dels cels. La interpretació del Cristianisme emergent fou ben
clara; s'atribuí la visió apocalíptica a la promesa segona vinguda de Jesucrist
per tal de jutjar el món i d'ací la conservació del mite a la llum de la nova
intenció-justificació que li dóna major vigor i expansió.
A la fixació de la
profecia del Judici Final en la Nit de Nadal hi tingué bastant a veure una
suposada homilia o lliçó de sant Agustí d'Hipona, que era llegida des de ben
aviat en la vigília de Nadal. Es tracta d'un intent de convenciment fet de cara
als no creients per part d'aquest sant pare de l'Església en el que aquest,
afig un seguit de referències a pagans
que semblen predir l'arribada del Messies: el mateix Virgili, el rei
Nabucodonosor i la Sibil·la Eritrea, que no la Cumana. Aquesta serà, segons
Joan Amades i la major part d'autors, la que heretarem, malgrat la referència profètica
anterior. Els mots que canta la Sibil·la Eritrea són transmesos en grec en boca
de l'Emperador Constantí durant el concili de Nicea, i són, en llatí, els que
han obert aquest mal entrellat, el Iudicii
signum. Un text que serviria per tal que, a partir del segle IX o X, amb la
seua musicació, es realitzés en la Nit de Nadal el Cant de la Sibil·la,
versionat en llengua vulgar a partir del segle XIII, tot i ampliant la lletra,
afegint sang i fetge tot i atorgant un major respecte si cal a la figura de la
profetessa, gens desconeguda en altres aspectes litúrgics cristians tal i com
mostra l'himne dels difunts: "Dies
irae, dies illa, solvet seclum in favilla: Teste David cum Sibylla...".
("Dia d'ira, aquell dia, el segle serà reduït a cendra, sent testimoni
David amb la Sibil·la...")... Un himne que pesarà, i molt, a l'hora de la
redacció del nostre Cant, com totes les tradicions apocalíptiques, canòniques o
apòcrifes, llavors existents..
La lectura-interpretació
d'aquesta lliçó en la nit de Nadal, sempre després del segon nocturn de l'Ofici
de Maitines de Nadal, feu que en poc temps (relatiu) nasqués una mena
d'interpretació cantoral i després teatral, tot i seguint el costum
representatiu que l'evolució cultural de l'església i de la societat de l'època
marcava (basada en l'ensenyament agradable dels misteris de la fe a través de
qualsevol forma que resultàs atractiva per l'espectador, sovint illetrat, i que
tanta importància ha tingut en totes les arts a través de totes les èpoques).
Així, l'anunci de la fi, un tema tant i tant recurrent al llarg de la nostra
història cultural, s'arribara a representar de manera teatral o parateatral
almenys des del segle IX, tal i com hem representat, despús-ahir, ahir i huí,
tants i tants episodis de la vida de Jesús (els Pastorets del Betlem, els
pessebres, les representacions de la Passió, Els Àngels de Resurrecció -
Alfarrasí, Benidorm...-, la Visitatio
Sepulchri de Gandia), la vida de la Mare de Déu (l'Assumpció d'Elx), els
moment litúrgics més importants (la Palometa de Pentecosta de València i
Lleida...), Anuncis i felicitacions paralitúrgics de festes (els Angelets
d'Ontinyent, la Carxofa de Silla, Alaquàs, Torrent...), i fins i tot idees
contrareformistes (especialment a través de la major part de danses processionals
del nostre País - la Moma, els Gegants, els Cavallets, els Nans, els Arcs, les
Cintes, Pastorets, Bastoners...-, personatges bíblics - Noé-Auelo Colomet, els
Evangelistes, les Heroïnes... -, o bé simbòlics -L'Àliga de Sant Joan, la Cuca
Fera... extesos fins i tot a les festes morocristianes, com és el cas del Ball
del Moro i la Mahoma -). Un gran estol d'expressions culturals amb un mateix
origen educatiu religiós. La Sibil·la i el seu cant s'adscriuen totalment dins
d'aquest món.
Les prohibicions
constants només ens han transmés el canvi i evolució musical, però no el
teatral, tallant una evolució contínua que anava adaptant aquesta forma musical
al gust i a la necessitat de cada època: Primer, al segle XIII, com ja hem dit,
amb la versió-traducció a les llengües vulgars, per l'interés pedagògic ja
anunciat junt a altres motius que feren que el Cant s'oira, i s'entenguera
fàcilment, en llengua d'Oc i d'Oïl, en català, en astur-lleonés i castellà....
versions totes elles encara conservades i interpretades. En segon lloc, la
música, que també guarda arreu un paral·lelisme marcat, evoluciona amb la
millora dels instruments i de l'evolució del cant, amb afegiment d'adornaments
i variants melòdiques.
Potser la més
evolucionada del conjunt de Sibil·les cantades en la nostra llengua és la
conservada a la Seu de Mallorca, l'única, junt a la de la ciutat de l'Alguer, a
Sardenya, que, havent-se interpretat secularment i continuada, ens ha transmés
una forma d'actuació i tota una parafernàlia escènica que l'acosta al teatre
postmedieval i barroc, molt pròxim a l'Aute Sacramental eclesial. Una forma
que, potser, era més corrent a les nostres terres, però que quedà escapçada a
partir de la pèrdua de la tradició.
Joan Amades qui
considera el cant com la resta vigent d'unes antigues i amples representacions
del misteri de Nadal, ( no li atorga una autonomia pròpia sinó que la subordina
al conjunt representatiu nadalenc), ens parla de l'extensió d'aquesta tradició.
Troba documents que la testimonien en actiu al segle XVI a nombroses catedrals,
entre elles des de Tarragona, Girona, Vic, la Seu d'Urgell i Ciutat de
Mallorca.
El mateix autor ens
transmet un resum del cerimonial existent al seu temps a la ciutat de Palma. No
podem estar-nos-en de passar-vos alguns dels seus interessants mots:
" La canta un infant de veu ben timbrada,
generalment un escolà o un infant de cor vestit amb folgada túnica blanca de
seda cenyida amb un cíngol, cofat amb un casquet del mateix teixit i color. Duu
a la mà una espasa de fusta que manté vertical durant tota la seva actuació.
Cantades maitines, la clerecia presidida per la sibil·la organitza una processó
que es dirigeix al pessebre al so de tonades gaies i xiroies que deixa sentir
l'orgue. Davant del pessebre guarnit al temple canten diverses cançons de
Nadal, sempre acompanyades per l'orgue. Després de la visita al pessebre, el
seguici es dirigeix cap a la trona. La sibil·la va acompanyada per dos cirials,
un a cada costat. Puja dalt de la trona des d'on entona els dos primers versos en
to greu i solemnial enmig del més profund silenci. Entre posada i posada
l'orgue deixa sentir unes notes greus i severes que, alhora que donen el to al
cantaire, contrubueixen a la solemnitat de la cerimònia i a fer estremir els
fidels, ja prou corpresos pel to terrorífic de la profecia. Acabat el cant, la
sibil·la estén la mà que sosté l'espasa i la passa rasant per damunt de la
testa dels fidels, com si tallés un fil invisible."
La força de la
representació, més que no la càrrega escènica, que enllà on canta la Sibil·la
actualment sol quedar arraconada a una mínima expressió, la posseeix la força
de la melodia i, especialment, la lletra, bastida, a banda dels mots de sant
Agustí, a partir de la por continuada, nascuda, com diu el mateix Joan Amades,
de les cícliques pestes o pèrdues de collites, de les desgràcies més
quotidianes que amenaçaven la supervivència quotidiana dels nostres
avantpassats, posseïdors d'un estricte sentit espiritual i religiós, tota una
altra teocràcia huí no només canviada de dalt a baix, sinó sovint molt difícil
d'entendre en ocasions.
En les nostres viles i
ciutats el cant era interpretat en la Nit de Nadal tant a les esglésies, per
nens generalment, com als convents i monestirs, on tant frares com monges i
monjos joves i de bona veu es "disfressaven" amb vestidures
apropiades i feien la representació cantada.
Ara mateix, llunyanes ja
les prohibicions il·lustrades, però també llunyana la tradició i en
conseqüència qualsevol record viu, el cant ha estat recuperat en bastants poblacions
de les nostres terres, sempre a partir de les restes que s'han trobat,
especialment a partir del Cantorale Mallorquí
del segle XV, però també dels escrits de les Catedrals de Vic, Toledo, Girona i
València.
Gandia, Sueca, Algemesí
i ara Ontinyent, poden gaudir d'aquest bell cant ara mateix, un cant que trenca
l'ambient de suposada joia universal que se'ns ven com a Nadal, i on el
sentiment vertader sembla arraconat pel consumisme atroç que patim. Ara la
Sibil·la ens fa reflexionar. I canta, com a cloenda de l'Advent o anunci del
Nadal, i ens anuncia la nostra fi. Merescuda?. I nosaltres, que escoltem, som
advertits; encara podem fer alguna cosa per evitar el badament segur del
cosmos. I és que ja ho deia Vicent Ferrer: "Timete Deum... temeu Déu i honoreu-lo, car s'apropa l'hora del seu
Judici". I la Sibil·la, segur, en serà testimoni; què no recordeu l'himne
de difunts "Dies irae..."?. No us preocupeu, com diu una de les
estrofes clàssiques de l'Asguinaldo de la Puríssima d'Ontinyent, ací, almenys,
podem comptar amb l'ajut de la Mare del Jutge Darrer... "En la Vall de Josafat quin serà el nostre content / quan el juí
començat s'alce Maria dient: / Vingau tots, fills d'Ontinyent, / que sóc vostra
mare jo!". I que així siga...
Ontinyent (la Vall d'Albaida), desembre de 1999
Bibliografia.
- AMADES, J. Costumari Català. El Curs de l'Any. Volum I (2a Edició.1989) Salvat Editores.
Barcelona. 1950.
- AMADES, J. Folklore
de Catalunya. Volum del Cançoner. Biblioteca Perenne. Editorial Selecta
(edició 1999).
- SAINZ DE ROBLES,
F. Ensayo
de un Diccionario Mitológico Universal. M. Aguilar Editor. Madrid 1944.
- SAVALL, J. El Cant de la Sibil·la I. Catalunya.
Música Ibérica. Auvidis Fontalis. Audivis France. 1996.
