.


.

.

.

.

.

"Mira com vinc per la nit/ del meu poble, del món, sense cants/ ni ja somnis, ben buides les mans:/ et porto sols el meu gran crit".

Prec de Nadal. Salvador Espriu.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

Calendari d'Advent

Calendari d'Advent

diumenge, 9 de desembre de 2018

Ja està nadalenc del tot l'aparador del senyor Alcaide...





Ontinyent, a diumenge nou de desembre de 2018.

Com que m'esperava, pels dies que portava i els que em venien al damunt, que anava a ser aquesta la pitjor correcció d'exàmens de ma vida laboral (i t'assegure que no ha estat per falta de planificació, meua...), aquesta vesprada de vespra purissimera he volgut eixir de casa i del poble per complir un precepte que sembla que vaig convertint en "tradició"... Ajudar el senyor Juanjo Alcaide a bastir el seu aparador de Nadals...

La cosa ha estat enguany més que curiosa. Juanjo tenia una idea fixa i l'hem anat perfilant poc a poc sense que hi hagués cap cosa pactada... He, he, he... Màgia de veritat. El dilluns vaig partir de safari a les tendes que hi ha infiltrades vora l'Albufera de València i tot era enviar-li fotos per veure si això li agradava o si això no... Quan vaig trobar el cor-fanalet iqueà, ho va tindre clar i, clar, va poder contar-m'ho...! Seria un aparador molt instagramer! I tots els cors que li duguera per penjar a mode de revetla verbenera serien els "likes". I la imatge principal? Una macrofoto que, en veure-la, cauries en amor cap a ella... Vaig agafar una planteta, aquella bola de verd, una pinya fanal de disseny, unes llums de micro-leds que em feren patxoca... I així que ens va eixir de minimalista i preciós el curt espai de què es disposa...  Quan passes i el veges, ja em diràs com el veus...




I com que van vindre algunes amistats a replegar el seu-meu llibre nou, la vesprada-nit va ser mel... , bo, millor torró d'herbero de l'Heretat de Soler... Aquelles vespres que, de tan boniques, només preludien que desastres com el dissabte i l'ara mateix-diumenge que m'estan fent replantejar-me fins i tot el meu futur laboral.

Ah, i vàrem celebrar l'aniversari d'una amiga ben especial...



divendres, 7 de desembre de 2018

L'Ontinyent amable...






Ontinyent, a divendres set de desembre de 2018. Vespra de la Puríssima.

Fa poc vaig dir que fa molt que no trobe res dit ni escrit ni fotografiat d'un Ontinyent que m'és esquerp, que no és amable... I no és cert. M'he posat a buscar i he trobat un motiu que sempre em fa somriure. Sí, ja sé que al darrere pot haver-hi molta cosa llastimosa amagada, però és l'efecte al carrer que m'importa, al carrer i a la memòria, a la memòria que fa el sentiment i que mou a recança.



Des de fa els deu anys que prompte acomplirà aquest blog, i amb comptadíssimes excepcions, he el·laborat una o dos o tres portadetes encara per commemorar la Festa Major del meu poble. Segons la tècnica i els mitjans que posseïa, segons les imatges, segons el meu estat anímic. Heus ací el resultat de tants anys, que es segueix amb un estil senzill, el d'enguany.

I així, aprofite per veure si amb el record encara m'anime i... 
I comence, també, la celebració aquesta del desé aniversari...





























































































dijous, 6 de desembre de 2018

Ausades quin Nicolauet...!!!!








Ontinyent, a dijous sis de desembre de 2018. Dia dels Nicolauets.

Hola, sóc Abel. Com que jo també sóc "Carrasca", el tio Sergi diu que també puc escriure al seu blog.

He vingut a muntar l'Arbre de Nadal del tio, que és molt gran..., el tio i l'arbre ho són.




Primer hem posat la base, i després hem ordenat les branques, i les hem posades una a una. A mi, m'ha esmussat alguna d'elles quan les posava. Sense voler, li he pegat al tio una trompada al cap que encara li fa mal (sense voler... evitar-ho!). Diu que sóc del que no hi ha...

A l'hora de posar els llums, he descansat un poc, perquè quan el tio ha acabat amb les cintes, jo he posat toooootes les boles i els picarols! És el primer any que el tio no utilitza cintes grogues i roges. L'ha fet blau i platejat, molt purissimero. Jo he penjat les pometes que posava quan jo era xicotet, que no es trenquen, per a que no plorara si anaven a terra.




I ja està...  Hem fet un muntó de fotos, a vore si entra més gent a llegir-me que l'any passat quan vaig fer el reportatge del Betlem. Enguany també vull fer un altre reportatge de fotos, però diu el tio que el Betlem serà molt xicotet. Ja vorem, perquè comença dient una cosa, i acaba muntant una falla de premi...

Per cert, quan he jugat a fer de Nicolauet, puc assegurar que la gallina no ha patit cap mal, pobreta...




Au, que passeu unes bones festes de la Puríssima...!

dimecres, 5 de desembre de 2018

Ben arribat sigues, sant Nicolau! (Sinterklaas!).





Ontinyent, a dimecres cinc de desembre de 2018. Vespra de sant Nicolau.

Si alguna cosa màgica té encara per a mi l'hivern, bé ho saps, és que conserva uns personatges de magicitat indiscutible, els Esperits de l'Hivern. Llegendàris ítems internacionals que ací o allí prenen formes i figures encantadores per aportar positivitat a una Humanitat cada vegada més dolguda i cega. Poca llum fan ja, pobrets meus, a causa sobretot de la nostra ceguesa... Ja hem donat la benvinguda a la precursora Castanyera i ens hem alegrat que queden pobles que celebren les Caterinetes o Catalinetes. Demà arribarà el torn de Sant Nicolau, el patró dels xiquets, i serà hora de parlar dels Nicolauets estimats, i del sermó del Bisbetó i tal, però això serà demà...



Hui, el que toca és felicitar sant Nicolau en persona... Aquesta nit, arriba als Països Baixos per repartir alegria a tothom. És el Sinterklaas, ajudat sempre dels seus patges Zwarte Piet, Peret el Negre... Arribarà en vaixell i farà gran cavalcada. I aquesta nit, muntarà el seu cavall blanc, Amerigo, per cavalcar sobre els terrats. 





Si els xiquets li canten ben fort, es trobaran galletes de jengibre, massapà i xocolata als calcetins i les sabates que han deixat parades... Els majors també tenen el seu amic invisible, habitualment poètics jocs de paraules amb bromes i punyetes... 





Espere que els arribe carregat de coses bones si és que han sigut bones persones, que no ho dubte. Quan millors siguen ells, millor ens anirà a nosaltres... I per què? "Mera" si la cosa és exòtica que aquest cavaller viu a Alacant, a la mateixa costera de pujada del Castell de Santa Bàrbara! (Què t'extranya? Què no està dedicada a sant Nicolau la concatedral?). 





Així que Perets meus, tots nosaltres, els qui vivim a la difusa rodalia, treballem en la imaginació infantil perquè els joguets holandesos i els dolços estiguen preparats per aquesta nit. No em diràs que no sabies que tu també ets màgia?




Per molts anys, dolç esperit del Sinterklaas!





(Per cert, com m'agradaria poder veure, i entendre, aquesta pel·lícula que sobre tu s'ha gravat... Eixim més guapos de negre!)

diumenge, 2 de desembre de 2018

Calendari d'Advent de Can Carrasca pel 2018





Ontinyent, a diumenge dos de desembre de 2018.

L'any passat vaig passar-ho d'allò més bé engrescat en el recull de cançons i poemes relacionats amb el Nadal. No havia realitzat mai cap Calendari d'Advent, i la satisfacció amb que el recorde és ampla, i a més, vàreu ser molts els lectors que em parlàreu positivament del joc.

Hui que comença de nou el temps adventual, torne a tindre gana de fer. Tanta potser, que sense dubtar-ho molt ni massa, he volgut aprofitar el moment d'excessiva creativitat que estic tenint aquesta temporada. Heus ací un nou projecte poètic: des de hui i fins el dia de Nadal, publicaré un poema per cada dia, que constituirà un cant divers, polifònic potser, que em reflectirà en el reflex de l'anar passant, a l'espera del Solstici primer, d'un poc de pau segurament forçada després... 

Heus ací un poc del meu Calendari d'Advent d'enguany:














divendres, 30 de novembre de 2018

Condons repartits...!




Biar, a divendres vint-i-nou de novembre de 2018. Sant Andreu.


Benvolgudes i benvolguts tots.
Ja s'han repartit, com és "tradició" (entre cometes, clar) als nostres instituts, els preservatius que es fan arribar des de les instàncies polítiques corresponents als nostres alumnes la vespra del dia 1 de desembre, dedicat, com sabeu, a la lluita contra la Sida.

Enguany, al meu institut no s'ha format el guirigall de l'any passat, on el repartiment fou tal desastre i, després, les cridades dels pares als professors, un altre. Veges tu nosaltres què podem veure amb les campanyes ministerials i de la Creu Roja... Puc assegurar-vos que enguany ha regnat el trellat i sobretot no s'ha repartit l'incomprensible lubricant de l'edició anterior. I a més de preservatius masculins, també hi havia de femenins, uns pocs... Fins i tot en aquest tema hi ha cert masclisme. Ah! I també hi havia toalletes per a després del sexe oral. M'he quedat flipadíssim perquè, en la meua ignorància, no sabia ni tant sols que existien. No som res, i menys encara en calçotets, que deia aquell...

A l'espera que a més del repertiment de preservatius s'impartisca també una correcta i coherent educació sexual, una informació acurada sobre malalties venèries, sexe i adolescència..., i una atenció normalitzadora del tema cap els i les alumnes, m'acomiade (assegut) de tots vosaltres. Si cap rector dedica el sermó a aquest repartiment, ja ens ho fareu saber...

Au, mig almut més de Patrimonis Immaterials de la Humanitat al sac...!




Ontinyent, a divendres trenta de novembre de 2018. Sant Andreu.

Si lliges, entendràs un poc més el perquè em piquen tant els premis i els llistats d'excel·lència patrimonials i festius...

Ahir dia vint-i-nou, el "Comité de Salvaguarda" del Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco, reunit en convenció a Port Luis (República de Maurici, ells sí que saben), va decidir que aquests ítems que ara llistarem passen a formar part dels "Patrimonis de la Humanitat".

- Les Parrandes de la regió central de Cuba, un carnestoltes divuitesc.
- La lluita tradicional coreana coneguda com ssirum.
- El tenyit de teles per reserva en blau índig a Txèquia, Alemanya, Àustria, Hongria i Eslovàquia.
- La celebració religiosa de l'icona de la Mare de Déu que és patrona dels Bielorussos.
- Les competències en matèria de perfumeria de Grasse i comarca.
- La balneoteràpia tibetana lum, de la sowa rigpa.
- Les llegendes i músiques tradicionals vinculades a l'epopeia de Dede Qorqud de Turquia, Azerbaijan, Kazakstan...
- La música vocal folclórica de Medimurje, a Croàcia
- La recollida del teucrio al mont Ozren de Bòsnia.
- L'art de construir murs en pedra seca a França, Espanya, Itàlia, Grècia, Eslovènia i Xipre.
- Dansa Mwinoghe de júbil, a Malawi.
- Cant Dondang Sayang de Malaísia.
- Romeria de Zapopan, cicle de la "Llevada" de la Mare de Déu.
- Alard de cavalls i camells d'Oman.
- Expressions rituals i festives de la cultura Congo de Panamà.
- Betlems tradicionals, dits Szopka, a Cracòvia.
- Boixets d'Eslovènia.
- Tamborades tradicionals de la Setmana Santa a Espanya.
- Teatre Rukada Natya de titelles a Sri Lanka.
- Control dels riscos d'allaus a Suïsa i Àustria.
- Brodats Txacan de la República de Tajikistan
- El teatre Khon, dansat amb màscares.
- Els coneixements i tècniques de ceràmica de les dones de Sejnane a Tuníssia.
- Dansa Mooba, el grup lenje de la província central de Zàmbia.
- As-Samere de Jordània.
- Lluita Txidaoba, tradicional de Geòrgia.
- El Hurling d'Irlànda.
- La música Reggae de Jamaica.
- Rituals festius tradicionals de primavera dels criadors de cavall de Kazajstán.
- Rituals dels deus Rahio-shin, amb màscares i disfresses de Japó.

Enhorabona als premiats en aquesta loteria anual que sí, que dóna catxé en un temps com aquest de postureig globalitzador. I tranquils, que hui i demà la sessió continua (ells sí que saben) i encara hi haurà més inscripciona en aquesta llista.

A casa nostra, aquest nomenament ha pillat de ple l'Alcora a l'Alcalatén, Alzira a la Ribera Alta i una multitud de pobles del Matarranya en la vessant dels tocs de tambors, i també a les comarques del Maestrat i els Ports pel que fa a les construccions de pedra seca. Veurem si saben gestionar bé el nomenament i els és de profit i no un disgust quan vegen que, pels anys, cal seguir treballant... Sí, val, és cosa important que, ben duta, pot arribar a ser una distinció interessant. Però el que acaba percebent la població és que, en el fons, açò és un paripé més i una excusa per a fer "festetes" commemoratives (recordeu l'ús polític que va fer l'Ajuntament de València actual quan les Falles van ser nomenades, i com ho recorda cada any. Allà cadascú...). L'altra sensació és que tot val i tot pot entrar... (per a quan els Moros i Cristians...?).

Un servidor, l'únic convenciment cert que té respecte al tema és que, en uns anys, caldrà fer un altre llistat superior on les més destacades de les immaterialitats voldran estar representades per fugir de la superpoblació diluïdora... I que, posant-me xovinista, per a Parrandes, les de Biar, i per a cants, els d'estil valencià... El Reggae..., per favor!


Tot excepte que se'ns incloga en el llistat de patrimoni en perill real de desaparició...

dijous, 29 de novembre de 2018

Si sé alguna cosa sobre la Sibil·la?



Dibuix i disseny que un servidor va realitzar pel segon Cant de la Sibil·la d'Ontinyent, basat en les restes mínimes de pintura que queden a les voltes de l'església de l'Assumpció d'Ontinyent. Corria l'any 2000 i tot eren esperances.



Ontinyent, a dijous vint-i-nou de novembre de 2018.

Una amiga em demana si conec la Sibil·la... Si havera estat bevent, hauria escopit a l'aire tot el contingut de la meua boca. Filla meua si la conec, com si l'havera parida... I comença a fer-me preguntes i... Espera, et resolc ara els dubtes més immediats. Sí, era un personatge, interpretat sovint per un xiquet, que la Nit de Nadal feia el seu cant a moltes esglésies, no només les principals, sinó a qualsevol parròquia i convent, i d'arreu d'Europa.

"Mera", espera't. Vaig a publicar un text i allí podràs trobar-hi respostes. És el que vaig redactar per tal de servir de base i convenciment el 1999 a l'Església i l'Ajuntament d'Ontinyent per veure si es podia iniciar aquella il·lusió col·lectiva que fou la represa del Cant al meu poble. Veges, ara ja és Bé de Rellevància Local i tot... Fa uns mesos, me'l van demanar les gents del grup de música antiga Menestrils, que preparen un llibre sobre el tema. Espere que estiga farcidet de veritats. Els vaig fer arribar un grapat de textos que vaig fer per moure i remoure allò, abans que algú volgués tirar calç viva sobre el meu nom. En ells confie...

Ací el tens.





Iudicii Signum: La Sibil·la
un apropament al mite i al cant

Sergi Gómez i Soler

"Teste David cum Sibylla.
Quantus tremor est futurus,
quando iudex est venturus.."
                Himne de difunts.

"Sent testimoni David amb la Sibil·la.
Quin tremolor per l'esdevenidor
quan el jutge serà vingut..."




"Talibus ex adyto dictis Cumaea Sibylla
horrendas canit ambages antroque remugit
obscuris vera involvens:..."
Vergili. Aeneidos, Liber VI.

"Des del més profund de l'antre, amb aquests mots,
 la Sibil·la de Cumes pregona horrorosos enigmes i brama
dins la seua cova tot i embolcallant la veritat amb obscuritats"
Virgili, Llibre sisé de l'Eneida


"Iudicii signum tellus sudore madescet". Signe del judici: la Terra serà amarada de suor... Aquests són els mots que donen inici al parlament llatí de la Sibil·la, i que esdevingué, a finals del darrer canvi de mil·leni, el text més emprat en les versions llatines del cant, tal i com el recollia Agustí d'Hipona en el llibre divuité de la seua De Civitate Dei... La figura mítica clàssica de la Sibil·la ens amenaça ja, a través dels seus primers mots, amb el record de la proximitat del judici darrer, que com tots sabem, ja s'apropa. I a nosaltres, com fa el món, també ens caldria començar a suar pel temor...
La solvent figura de la Sibil·la no fa més que recordar-nos el que molts altres han vingut dient en el darrer mil·leni i hui mateix, en aquest any de traspàs poc aclarit, però ho fa a través de la que ha estat considerada l'expressió cultural i musical més antiga i ben conservada de les nostres, el més bell cant de caràcter religiós-popular i que manté una tradició secular impressionant. I malgrat això, és també el més poc conegut d'entre els cants del  nostre disminuït patrimoni cultural.

El text que la Sibil·la entona és ben terrible i esglaiador, no podia ser-ho d'altra manera si pretenia la contricció d'esperit dels nostres avantpassats. Amb el seu contingut tremendista assajava i pretén donar avís als cristians d'un complex missatge en el que s'inclou i intercala la proximitat de la segona vinguda de Jesucrist per tal de jutjar el món, un anunci que és fet en la teòrica jornada d'alegria que passa per ser el neixement de Crist, just després d'un altre adveniment, el de l'Anticrist a qui combatrà apocalípticament. El cant no se n'està d'advertir dels resultats del pecat tot i explicant amb tot tipus de senyals i evidències copsades de manera ben física i molt gràfica, podem dir que fins i tot fílmica, la promesa fi del món, no sense deixar una menuda escletxa per la confiança en la segura justícia de Jesucrist, qui és invocat a través de la figura maternal, a través de la Verge, que acaba d'infantar-lo. O bé, en poques ocasions, com s'ha arribat a fer per exemple a Barcelona, la nit del prendiment i acusació que durà Crist a la mort, el Dijous Sant.

Segur que les referències enaltidores no han estat fetes debades, i, qui s'apropa al Cant hi resta meravellat tant per la força de la melodia com per la riquesa i intensitat de la lletra, sempre a cavall entre l'expressió més salvatge del dolor i la descripció crua d'uns imaginatius desastres, gairebé tots de tipus natural i quotidians en certa mesura, o millor comprensibles per l'imaginari medieval, passant per una tendresa espiritual i una confiança molt marcada en la divinitat i la seua misericòrdia que supera, en temps poc adients per aquesta concepció, la imatge omnipresent i omnipotent d'un Déu castigador i cruel per oferir-nos un Déu d'esperança, potser la més actual de les cares de la divinitat.

La imbricació entre la figura precristiana, i paracristiana, de la Sibil·la i un dels moments més importants de la litúrgia secular cristiana és, a banda de complexa, ben interessant. No pot ser d'una altra manera; aquest personatge, resumidor en la figura d'una de les profetesses amb major nomenada de l'antiguitat clàssica de tot un seguit amplíssim d'endevinadors i savis clarividents tant bàsics en les cultures clàssiques europees i asiàtiques com ben apartats de la nostra tradició creencial de base judaica, s'entremescla amb l'anunci d'una concisa, clara i terrible vessant de la fe cristiana, l'arribada del judici final, que arribarà a tothom sense excepció, i que ens iguala a tots, com fan també les medievals i tradicionals danses de la  mort. Açò és el que provarem d'explicar en els mots que segueixen, i ho farem tot i començant per explicar qui i què és la Sibil·la, fent un repàs a la seua figura històrica, als orígens del cant i a la seua evolució.

El mot Sibil·la ha estat donat a les dones inspirades que, segons ens ha arribat a partir de múltiples tradicions, apareixen a diversos i apartats llocs del món mediterrani des del segle sisé abans de Crist. El seu nom s'ha fet venir segons alguns autors del mot grec  io  Bonl , que podem traduir com a "Voluntat de Déu Pare" i ens suggereix ja de bestreta uns éssers, sempre dones verges i generalment ancianes semidivins amb poders predictoris atorgats pel déu Apol·lo
La primera Sibil·la de la qual tenim notícies era filla de Darda i Neso, i el seu nom passà a designar a partir del seu mestratge a les successores endevinadores. Les primeres tradicions llatines en fixen tres d'històriques, l'Eritrea, la Sarda i la Cumana, tot i afegint després altres com la de Samos, Tíbur i la Caldea. Els  Hel·lens però, que havien heretat el fet sibil·lític del món oriental-mesopotàmic, n'havien conegut altres vàries, les de Marpès, coneguda també com l'Hel·lespòntica, que habitava al mont Ida, prop d'Ilió-Troia; la Sibil·la Eribraca de Jònia; i la Sibil·la Dèlfica, l'endevinadora més consultada pels antics grecs, personatge que havia, més que no substituït sí foragitat a la cèlebre sacerdotessa d'Apol·lo: Pítia.

D'entre les sibil·les llatines, les que compten amb una major tradició són la Cumana i la Eritrea. Aquesta primera nasqué a Cumes, a les terres Eòlies i tenia com a nom Demòfila, un apel·latiu entre tants d'altres que li són atribuïts... Heròfila, Amaltea.. noms que comparteix amb la Sibil·la Eritrea, qui va preveure la caiguda de Troia i fou consagrada al culte d'Apol·lo Smintes... i amb qui moltes vegades es confon.  La Sibil·la Cumana ha passat a la història de la literatura no pels propis llibres, sinó per haver conduït, segons Virgili, Enees als inferns en el magnífic llibre sisé de l'Eneida, obra cimera de les lletres llatines.
Siga com vullga, la multiplicitat de Sibil·les en l'antiguitat clàssica suposava la confusió de qualitats i personalitats, així, la Sibil·la de Cumes heretà la celebritat i fou el centre personificador del fet sibil·lític per la posteritat, potser per ser l'oracle preferit, l'oficial fins i tot, de la classe patrícia romana i per la influència que les seues expressions tindrien en el món cristià..

Els llibres sagrats que recollien les profecies de les sibil·les eren guardats, com no, al Caput Mundi, a Roma, i amb total veneració. Des de bell antuvi, els versos avisadors del futur són atribuïts a la Sibil·la Cumana i hom contava que part d'aquestes profecies foren cremades per ella mateixa, i que la resta fou confiada a un col·legi de savis sacerdots que guardarien i servarien així les obscures confidències dels deus, molt més intricades i d'interpretació ampla i variable del que pot semblar, per tal que aquells sacerdots que ho volgueren les estudiaren en temps de perill per l'Imperi. L'incendi del Capitoli, el 83 abans de Crist,  reduí els textos a pols, és per això que el Senat Romà feu arreplegar a tota la Hel·lade,: Grècia, Àfrica i la Magna Grècia, tots aquells vestigis, informacions i textos que pogueren ajudar a establir una novella col·lecció. Així, tant de material fou reunit, que August decidí fer un purgament i cremar tot allò que no aportàs les suficients garanties de no ser apòcrif. Tiberi en feu una nova recopilació, però l'incendi atribuït a Neró novament provocà la desaparició dels textos, els quals foren recuperats ben prompte. El seu ús fou constant, fins i tot una vegada el Cristianisme fou proclamat religió oficial de l'Imperi malgrat les contínues desaparicions i reconstruccions (Julià 363...). El fet endevinador, poc adient amb la ideologia cristiana, entrà en profunda crisi. L'emperador Teodosi cremà tots els textos, no recuperats malgrat els intents posteriors (Honori el 395...). I així fins la darrera aparició formal d'una Sibil·la, que es troba documentada en el segle VI, en el transcurs d'un dels setges de Roma pels pobles Gots. Sense Sibil·les i amb la cendra de les profecies poca cosa es pogué salvar, i d'aquesta poca cosa, bastírem la nostra actual tradició. 

A partir d'aquest moment, la figura de la Sibil·la restà en l'imaginari col·lectiu i fou aprofitada per la incipient església catòlica, i després una vegada consolidada, com una figura anunciadora del mateix Jesucrist, a través de dos camins. El primer d'ells aprofitava la vella llegenda que atribueix a una Sibil·la, o al mateix oracle de Delfos, la profecia del neixement de Jesucrist feta a Octavi August, i l'altra, basada en els testimonis dels textos literaris llatins. Dins les Bucòliques de Virgili (llibre IV), trobem referida una profecia en boca de la Sibil·la Cumana, que evoca una suposada final del món: Heus ací que recomença l'ordre dels segles. Hi torna també la Verge, torna el regne de Saturn. Una nova generació davallarà des de dalt dels cels. La interpretació del Cristianisme emergent fou ben clara; s'atribuí la visió apocalíptica a la promesa segona vinguda de Jesucrist per tal de jutjar el món i d'ací la conservació del mite a la llum de la nova intenció-justificació que li dóna major vigor i expansió.

A la fixació de la profecia del Judici Final en la Nit de Nadal hi tingué bastant a veure una suposada homilia o lliçó de sant Agustí d'Hipona, que era llegida des de ben aviat en la vigília de Nadal. Es tracta d'un intent de convenciment fet de cara als no creients per part d'aquest sant pare de l'Església en el que aquest, afig  un seguit de referències a pagans que semblen predir l'arribada del Messies: el mateix Virgili, el rei Nabucodonosor i la Sibil·la Eritrea, que no la Cumana. Aquesta serà, segons Joan Amades i la major part d'autors, la que heretarem, malgrat la referència profètica anterior. Els mots que canta la Sibil·la Eritrea són transmesos en grec en boca de l'Emperador Constantí durant el concili de Nicea, i són, en llatí, els que han obert aquest mal entrellat, el Iudicii signum. Un text que serviria per tal que, a partir del segle IX o X, amb la seua musicació, es realitzés en la Nit de Nadal el Cant de la Sibil·la, versionat en llengua vulgar a partir del segle XIII, tot i ampliant la lletra, afegint sang i fetge tot i atorgant un major respecte si cal a la figura de la profetessa, gens desconeguda en altres aspectes litúrgics cristians tal i com mostra l'himne dels difunts: "Dies irae, dies illa, solvet seclum in favilla: Teste David cum Sibylla...". ("Dia d'ira, aquell dia, el segle serà reduït a cendra, sent testimoni David amb la Sibil·la...")... Un himne que pesarà, i molt, a l'hora de la redacció del nostre Cant, com totes les tradicions apocalíptiques, canòniques o apòcrifes,  llavors existents..

La lectura-interpretació d'aquesta lliçó en la nit de Nadal, sempre després del segon nocturn de l'Ofici de Maitines de Nadal, feu que en poc temps (relatiu) nasqués una mena d'interpretació cantoral i després teatral, tot i seguint el costum representatiu que l'evolució cultural de l'església i de la societat de l'època marcava (basada en l'ensenyament agradable dels misteris de la fe a través de qualsevol forma que resultàs atractiva per l'espectador, sovint illetrat, i que tanta importància ha tingut en totes les arts a través de totes les èpoques). Així, l'anunci de la fi, un tema tant i tant recurrent al llarg de la nostra història cultural, s'arribara a representar de manera teatral o parateatral almenys des del segle IX, tal i com hem representat, despús-ahir, ahir i huí, tants i tants episodis de la vida de Jesús (els Pastorets del Betlem, els pessebres, les representacions de la Passió, Els Àngels de Resurrecció - Alfarrasí, Benidorm...-, la Visitatio Sepulchri de Gandia), la vida de la Mare de Déu (l'Assumpció d'Elx), els moment litúrgics més importants (la Palometa de Pentecosta de València i Lleida...), Anuncis i felicitacions paralitúrgics de festes (els Angelets d'Ontinyent, la Carxofa de Silla, Alaquàs, Torrent...), i fins i tot idees contrareformistes (especialment a través de la major part de danses processionals del nostre País - la Moma, els Gegants, els Cavallets, els Nans, els Arcs, les Cintes, Pastorets, Bastoners...-, personatges bíblics - Noé-Auelo Colomet, els Evangelistes, les Heroïnes... -, o bé simbòlics -L'Àliga de Sant Joan, la Cuca Fera... extesos fins i tot a les festes morocristianes, com és el cas del Ball del Moro i la Mahoma -). Un gran estol d'expressions culturals amb un mateix origen educatiu religiós. La Sibil·la i el seu cant s'adscriuen totalment dins d'aquest món.

Les prohibicions constants només ens han transmés el canvi i evolució musical, però no el teatral, tallant una evolució contínua que anava adaptant aquesta forma musical al gust i a la necessitat de cada època: Primer, al segle XIII, com ja hem dit, amb la versió-traducció a les llengües vulgars, per l'interés pedagògic ja anunciat junt a altres motius que feren que el Cant s'oira, i s'entenguera fàcilment, en llengua d'Oc i d'Oïl, en català, en astur-lleonés i castellà.... versions totes elles encara conservades i interpretades. En segon lloc, la música, que també guarda arreu un paral·lelisme marcat, evoluciona amb la millora dels instruments i de l'evolució del cant, amb afegiment d'adornaments i variants melòdiques.

Potser la més evolucionada del conjunt de Sibil·les cantades en la nostra llengua és la conservada a la Seu de Mallorca, l'única, junt a la de la ciutat de l'Alguer, a Sardenya, que, havent-se interpretat secularment i continuada, ens ha transmés una forma d'actuació i tota una parafernàlia escènica que l'acosta al teatre postmedieval i barroc, molt pròxim a l'Aute Sacramental eclesial. Una forma que, potser, era més corrent a les nostres terres, però que quedà escapçada a partir de la pèrdua de la tradició.

Joan Amades qui considera el cant com la resta vigent d'unes antigues i amples representacions del misteri de Nadal, ( no li atorga una autonomia pròpia sinó que la subordina al conjunt representatiu nadalenc), ens parla de l'extensió d'aquesta tradició. Troba documents que la testimonien en actiu al segle XVI a nombroses catedrals, entre elles des de Tarragona, Girona, Vic, la Seu d'Urgell i Ciutat de Mallorca.
El mateix autor ens transmet un resum del cerimonial existent al seu temps a la ciutat de Palma. No podem estar-nos-en de passar-vos alguns dels seus interessants mots:

" La canta un infant de veu ben timbrada, generalment un escolà o un infant de cor vestit amb folgada túnica blanca de seda cenyida amb un cíngol, cofat amb un casquet del mateix teixit i color. Duu a la mà una espasa de fusta que manté vertical durant tota la seva actuació. Cantades maitines, la clerecia presidida per la sibil·la organitza una processó que es dirigeix al pessebre al so de tonades gaies i xiroies que deixa sentir l'orgue. Davant del pessebre guarnit al temple canten diverses cançons de Nadal, sempre acompanyades per l'orgue. Després de la visita al pessebre, el seguici es dirigeix cap a la trona. La sibil·la va acompanyada per dos cirials, un a cada costat. Puja dalt de la trona des d'on entona els dos primers versos en to greu i solemnial enmig del més profund silenci. Entre posada i posada l'orgue deixa sentir unes notes greus i severes que, alhora que donen el to al cantaire, contrubueixen a la solemnitat de la cerimònia i a fer estremir els fidels, ja prou corpresos pel to terrorífic de la profecia. Acabat el cant, la sibil·la estén la mà que sosté l'espasa i la passa rasant per damunt de la testa dels fidels, com si tallés un fil invisible."

La força de la representació, més que no la càrrega escènica, que enllà on canta la Sibil·la actualment sol quedar arraconada a una mínima expressió, la posseeix la força de la melodia i, especialment, la lletra, bastida, a banda dels mots de sant Agustí, a partir de la por continuada, nascuda, com diu el mateix Joan Amades, de les cícliques pestes o pèrdues de collites, de les desgràcies més quotidianes que amenaçaven la supervivència quotidiana dels nostres avantpassats, posseïdors d'un estricte sentit espiritual i religiós, tota una altra teocràcia huí no només canviada de dalt a baix, sinó sovint molt difícil d'entendre en ocasions.
En les nostres viles i ciutats el cant era interpretat en la Nit de Nadal tant a les esglésies, per nens generalment, com als convents i monestirs, on tant frares com monges i monjos joves i de bona veu es "disfressaven" amb vestidures apropiades i feien la representació cantada.

Ara mateix, llunyanes ja les prohibicions il·lustrades, però també llunyana la tradició i en conseqüència qualsevol record viu, el cant ha estat recuperat en bastants poblacions de les nostres terres, sempre a partir de les restes que s'han trobat, especialment a partir del Cantorale Mallorquí del segle XV, però també dels escrits de les Catedrals de Vic, Toledo, Girona i València.

Gandia, Sueca, Algemesí i ara Ontinyent, poden gaudir d'aquest bell cant ara mateix, un cant que trenca l'ambient de suposada joia universal que se'ns ven com a Nadal, i on el sentiment vertader sembla arraconat pel consumisme atroç que patim. Ara la Sibil·la ens fa reflexionar. I canta, com a cloenda de l'Advent o anunci del Nadal, i ens anuncia la nostra fi. Merescuda?. I nosaltres, que escoltem, som advertits; encara podem fer alguna cosa per evitar el badament segur del cosmos. I és que ja ho deia Vicent Ferrer: "Timete Deum... temeu Déu i honoreu-lo, car s'apropa l'hora del seu Judici". I la Sibil·la, segur, en serà testimoni; què no recordeu l'himne de difunts "Dies irae..."?. No us preocupeu, com diu una de les estrofes clàssiques de l'Asguinaldo de la Puríssima d'Ontinyent, ací, almenys, podem comptar amb l'ajut de la Mare del Jutge Darrer... "En la Vall de Josafat quin serà el nostre content / quan el juí començat s'alce Maria dient: / Vingau tots, fills d'Ontinyent, / que sóc vostra mare jo!".  I que així siga...


Ontinyent (la Vall d'Albaida), desembre de 1999




Bibliografia.

- AMADES, J. Costumari Català. El Curs de l'Any.  Volum I (2a Edició.1989) Salvat Editores. Barcelona. 1950.
- AMADES, J.  Folklore de Catalunya. Volum del Cançoner. Biblioteca Perenne. Editorial Selecta (edició 1999).
- SAINZ DE ROBLES, F.  Ensayo de un Diccionario Mitológico Universal. M. Aguilar Editor. Madrid 1944.
- SAVALL, J. El Cant de la Sibil·la I. Catalunya. Música Ibérica. Auvidis Fontalis. Audivis France. 1996.

Abans que inauguren la nova rotondeta...




Ontinyent, a vint-i-nou de novembre de 2018.

Benvolguts i mai prou ponderats responsables de l'Ajuntament d'Ontinyent i altres instàncies responsables de la planificació de la rotonda del capdamunt (sud) de l'avinguda del Comte de Torrefiel.

De manera humil, i postrat als seus peus és que m'atrevisc a dirigir-me a vostés, atés que un segur servidor poca idea té d'aquestes coses del tràfic (nivell usuari tant sols), i a l'igual que doctors té l'Església, enginyers i tècnics molt qualificats treballen als seus departaments... I ho faré de manera especialment servil, però respectuosa, atés que quan algun gallet local ha cridat més del compte, enlloc d'aportar respostes tècniques, s'han queixat vostés de les maneres intempestives del pollastret. I ja sé, també, que m'aparte de la meua línea festiva, però..., què volen que els diga! Millor parlar ara i tindre la festa en pau quan,  el proper dia de santa Bàrbera, festegen vostés, ben lluïdes i lluïts, davant els tants flaixos i micròfons dels mitjans de comunicació que, com jo, són tan servidors com jo. Això sí, ells són serfs de vostés i les vostres subvencions i tal... Una inauguració que és esperada i que recordarem, com es sol fer amb santa Bàrbera quan trona, cada vegada que toque entrar a Ontinyent des de Bocairent, el futur hospital, l'IES L'Estació, la mateixa estació de ferrocarril i el cementeri municipal.

En insistir vostés a no fer una rotonda a la carretera principal sinó una satèl·lit, vostrés sabran el perquè, a qui expropiaven, el cost de l'operació i totes aquelles coses que només les ments més malaltes elucubraran contra seu, segur. Inauguren un nyap, però un nyap preciós, de qualitat. 

Els agraïrem sobremanera la gimcana que ens tocarà fer, tot baixant a la rotonda del poliesportiu i encarant el carrer de Santa Teresa, tot girant a la dreta i després a l'esquerra per accedir a la nova rotonda... Puc dir-los que el passat dimarts, un dels autobusos que ens dugué a Ontinyent en joiosa i amena excursió, quedà encallat en una corba propera, amb millor maniobrabilitat que les que ens proposen. No afrontàrem l'altra rotonda, la de Mesta, perquè ja havíem vist encallar un autobús fa poc temps i no volíem temptar la sort.

Si la rotonda nova s'ha construït per evitar el pas de vehicles pel carrer de Santa Teresa i oferir una entrada digna, queden vostés retratats, preciosos en la foto, però absolutament retratats. A no ser que prohibisquen l'accés, per qualsevol conductor serà molt més fàcil tirar pel recte i passar mig carrer de Santa Teresa i girar a l'esquerra per baixar per l'avinguda de Torrefiel, i si volen accedir a l'avinguda de la Generalitat, passaran sencer el carrer de Santa Teresa. Per a què servirà, doncs, la rotonda nova? Només per donar accés als qui entren des d'Albaida i per donar pas a un futur carrer cap els parcs-descampats del seu Benarrai (que com ja saben, no és el lloc que en l'edat mitjana ocupava el llogaret que duia eixe nom i que.....). Si prohibeixen l'accés per Santa Teresa, vagen preparant un servei de desencallament de camions i autobusos que, pobrets meus, vulguen accedir al nou Ontinyent que vostés proposen i que, clarament a la vista queda de qui no estiga cec, només és el vell, una miqueta més vell i ple de parxes, això sí, posturejadors meus, preciosos davant les televisions.

dimarts, 27 de novembre de 2018

D'excursió a... Ontinyent!




Ontinyent, a dimarts vint-i-set de novembre de 2018.

Ja són ganes de riure's d'un servidor, la Fortuna aquesta... Resulta que el Departament de Valencià del meu institut organitza cada any un viatget a Alacant per tal d'assistir a una representació de teatre escolar, però de les escolars adolescents batxilleràtiques. L'any passat, tot allò que envoltà la "Terra baixa" guimeriana fou tan extraordinàriament negatiu que vaig quedar descontent del tot. L'obra boníssima, ben representada; els meus alumnes amb un comportament excel·lent, però i els altres... Ai, les que ens tocà aguantar!

I enguany? Tocava el "Mirall trencat" rodoredià. Segur que serà una representació memorable... Però Alacant? Mirem si hi ha altre lloc proper on representen... Xe!, Ontinyent! I al Teatre Echegaray... Ni ens ho pensem. Aboquem-nos, que allò és un senyor teatre i no la sala aquella salesiana alacantina que... 

I per això, hui hem visitat Ontinyent. 
Hi ha qui ha arribat a sospitar-me antiontinyentinista aquesta setmana. Impossible en mi, per més que m'ha tocat mil voltes reconéixer que sí, que a Ontinyent no hi ha res... 
No te'n puges tu a la parra ara amb aquesta afirmació meua. Intenta organitzar una excursió a Ontinyent amb vuitanta-cinc alumnes dels batxillerats i que vagen diguent-te que no es pot visitar l'exposició itinerant que la Diputació ha portat al Palau dels Barons de Santa Bàrbara, que el museu arqueològic està tancat, que també ho estan els refugis del Regall, que no és moment de visitar esglésies, que... I tot, per a un públic que no coneix més que d'oïdes la població, amb l'excepció viva d'aquells que baixen tantes vegades al conservatori. 

Se'm fa extrany dur a visitar el poble que vaig estimar tant i que tant em dol veure tan caigut, tan tancat, tan deshabitat de sí mateix... El meu propi espill esmicolat.

Doncs res. Hem volgut baixar al Barranquet, i als autobusos els ha costat entrar, i molt, pel carrer de Santa Teresa. Tranquils que quan inauguren la rotonda de Torrefiel no es podrà tampoc entrar per allí, ans al contrari, amb tanta corba estreta ves a saber com entrar... I fer-ho per Mesta és impossible, ja vam vore encallar allí un autobús fa temps i... I amb fred, res millor que arribar a Sant Domingo que pel carrer de la Llosa i el d'Enmig. Pren Ontinyent oblidat del XVIII directament en vena i per começar. Primers esponjaments forçosos, primeres façanes amb portes i finestres tapiades. Ara esmorzarem... I el bar que els deia del costat del Teatre, que hui tancava, i el d'enfront que ha aprofitat per tancar hui... Desconcert, ves i busca on fer-te un café... Mentre part de l'alumnat buscava un calentet, un bon grup i jo hem romàs al fred Sant Domingo, mentre venien alumnes de tots els instituts ontinyentins excepte un, i clar, vinga a trobar-nos professors de valencià ben coneguts d'anys... Fins i tot n'ha hagut un que se n'ha anat amb un exemplar del meu poemari sonetístic.
Els del café han fet tard i s'han assegut al darrere; nosaltres, més formalets, hem ocupat unes bones butaques. Tots, però, hem fruït d'una obra tan rebonica com lamentable ha estat el col·loqui posterior amb el públic... A mi, què vols que et diga?, he pegat alguna cabitonada perquè l'he trobat avorridot. Molt ben fet i dut, però avorridot. Trobe un mèrit immens representar amb quatre actors el "Mirall trencat" tan viu i complex, i transitadíssim... Una de les millors novel·les que he tingut la intensa sort de llegir. Per més esforç que s'esmerce, res no em semblarà prou bo. Però és que en el col·loqui s'han arribat a repetir exactament frases justificatives de les de l'any passat a Alacant. Jo em feia creus...

Hem eixit aviat. M'ha fet gràcia com un grupiu d'alumnes de "la Purea", s'ha posat a xiular l'inici de la marxa mora "Santiago capitán Abencerraje" al meu pas... Alguns alumnes de Beneixama, músics, sí que han entés la broma. Jo, m'he sorprés... 

I com que el respectable alumnat volia esmorzar, doncs "mera", hem tirat cap a l'únic carrer que hi ha al meu poble, el de l'excels músic Martínez Valls (l'únic per a l'associació de comerciants locals i l'Ajuntament, vinga a fer-ne ús eventual-festiu mentre els altres es passen per l'oblit). Allí ens hem disgregat, que no em veuràs entrar al centre comercial a mi en una excursió pretesament cultural... Jo, amb un grupet que volia escoltar històries, he acabat al Marago, fent-me un batut de poma i canella... Si hem xerrat de tantes coses...

I ara, arribava el torn de la substitució, la improvisació, el "parxe", jo mateix... 
Me'ls he baixat pel Delme, un carrer que compartim amb Biar, tot i explicant-los un cas que em sé molt bé, el de la darrera xiqueta víctima de l'Home del sac, el 1910. Tant com el vaig escoltar de menut a la senyó Conxa, com havia mort la seua germaneta Maria, m'he emocionat i tot fent-los-el arribar... Vora la Font dels Violins els he explicat allò de Gomis i l'Himne de Riego, i per suposat, com l'Ontinyent dels anys 60 i 70 despreciava el seu patrimoni... Com Roberto Sais va salvar aquella font i tal... 

Ja al carrer Major, hem fet parada vora sant Carles, ni ells ni jo havíem vist la gran plaça que ha quedat amb l'enderroc esponjador de la casa de Berna. Ausades quanta llum... Llavors, mentre s'hi feien la foto oficial del viatge, jo explicava el tema dels esponjaments, com llueix aquest, tan posturejador, mentre a la vora, creix la vegetació i al carrer de dalt van tancant-se i caient i tirant-se tantes coses. Ai del carrer de sant Vicent! Ai del carrer de les Embogadores!

La prova fefaent del postureig ontinyentí l'hem trobat en arribar a la plaça de Dalt o Major o de l'Ajuntament. Què que! Dues grues pintant els edificis de l'Ajuntament vell i l'Ajuntament nou ensems... Res, és que el divendres-dissabte-diumenge és el bou i, clar, què més cal dir... Després de migexplicar el Bou i no dir més, hem optat per pujar pel Cantalar de la Bola amunt...

I en arribar a la Torre de l'Atxa m'ha vingut la vena històrica-urbanística i els he explicat allò que ja no hi és, la Torre de l'Atxa, les muralles, i els he fet assomar breument al Callarís. Gairebé no podien passar de tant de cotxe allí aparcat.

Com que hui és el dia de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, el col·legi "la Milagrosa" feia festa de soroll, bona cosa de soroll, que en el seu dret estan...! Jo, com he pogut, i abocat al mirador, els he contat, que era precís, la llegenda de l'aparició medieval del meu Sant Miquel al Tossalet. Els alumnes més distrets han començat a parlar amb un home que s'han trobat allí passejant i que els ha dit que ell coneix un professor de l'Institut de Biar i era jo que aparesc de sobte, cu-cut!... Ja té allò que penja la cosa que fora el meu confrare Amadeo... He, he... 

 Hem seguit fins a la plaça de la Vila, on, ves per on, ens hem trobat amb el Cronista oficial d'Ontinyent, el professor Bernabeu, confrare meu també, que feia una ruta amb altres alumnes tot i mostrant-los els escenaris d'aquella novel·la sobre l'Ontinyent barroc, "El Justícia" que jo encara no he llegit. Entre unes coses i altres, l'explicació del Campanar de la Vila, l'església, la Porta dels Homes i la Porta de les Dones ha anat bastant accelerada, que esperava per arribar al Fossaret i contar-los la llegenda d'aquella Marededéu que presideix l'entrada a la Capella de la Puríssima i que matà un lladre... Quan els he dit que miraren que estava prenyada, hi ha qui ja no ha pogut seguir-me l'explicat del riure...

I encara quedava el Palau. Allí sí que m'he explaiat explicant-los els meus xics i xiques. Ai els Gegants i Cabets, com me'ls estime. Encara més que quan els feia ballar. Me'ls he vist tan de prop com de mi són lluny ara mateix. I per fi he pogut contemplar la preciosa Àguila Reial i l'extranya Tortuga parisina... I he trobat, a l'Oficina de Turisme, la sempre amable Pilar, a la que feia anys que no veia... Ens ha donat un bon farcoll d'informació que han anat repartint-se mentre jo explicava els meus xics per un costat i els altres anaven del Criptopòrtic al Museu del Tèxtil...

I en tocar l'hora, hem vist que no hi havia per a més... El temps se'ns començava ja a tirar a sobre... Ja no veuríem el Sant Pere de Verona amb la falca al cap i, sobretot, que m'ha tocat demanar disculpes, no els he dut a veure el primer Ajuntament... de Biar! Tant que es barallen sobre preeminències entre Biar, Beneixama, el Camp de Mirra i la Canyada i resulta que el territori que ara ocupen, amb Biar com a únic municipi, i junt a Bocairent, van compartir amb Ontinyent la Batlia fins a 1400 i escaig, i des d'ací que eren governats... 

Sí que els he fet anar a la meitat del Pont de Santa Maria perquè veieren per concloure la visita la imatge tòpica de la Vila sobre el riu... Hi ha qui ha pres mal de vertigen i tot per la profundor del riu... El vertigen, m'ha vingut a mi quan, de nou als autobusos, i provant d'eixir d'un poble intransitable, el segon s'ha quedat encastat en l'eixida que se li marcava i no podia ni avançar ni tirar enrera... 

I res, que hem arribat a bona hora. I tots contents. Jo, amb la gola tocada per no calcular convenientment el perbeure i preocupat: encara quedava tornar, per quarta vegada hui, a fer el mateix camí...

......

M'he n'he adonat que no tinc cap fotografia amable d'Ontinyent recent.
Tampoc no tinc cap vers seu que no duga angúnia.

Hui, tampoc no podia ser...

Em compromet amb mi mateix, i amb el Campanar, a buscar temps en acabar els exàmens propers per intentar somriure tot captant un somrís al meu poble.

diumenge, 25 de novembre de 2018

30 anys de la primera Trobada al Comtat i l'Alcoià... De soparot!


Ontinyent, a diumenge vint-i-cinc de novembre de 2018. Les Caterinetes... 

Realment, no sé jo com he acabat a Beniarrés, al sopar que commemora el 30é aniversari de la que fou la primera Trobada d'Escoles en Valencià del Comtat i l'Alcoià. Trencar les normes de no acudir a events d'aquest estil no sol sentar bé a la meua salut, i no precisament per la meua salut mateixa... Però ho fem bo, perquè acudeix el senyor Paco Muñoz i clar, un servidor ja pareix el cronista oficial munyossià... Cosa que no, ni tampoc. On arribem, jo m'assec amb Pepa, i xarrem de les nostres coses.

Hui, però, veig il·lusió entre la gent de la Coordinadora pel Valencià de les dues comarques. Només entrar Paco, l'aplaudiment és fort i l'acollença amable... Jo, tot són preguntes de qui sóc, quan la resposta no la sé. Pepa diu que el nebot d'Ontinyent, hi ha qui diu que el fill i tot...

He dut la càmera, i la faig servir...



Presentacions per ací i per allà. Seiem que fa fred... I poc a poc, al caliu que va creant-se i al que el molt i molt bon menjar ens van traient, va conformant-se el moment adient per als homenatges pertinents en una trobada com aquesta...



Pepa em mira amb preocupació. De tant de caliu descontrolat, vaig rebre una bona cremallada incontrolable que va estar dolent-me tota la nit, i encara hui no ha supurat. No pot.


Però entre tantes gràcies, mentre van passant un interessant recull munyossià-ioutuber en una televisió i el seu ambient, peguem un bot i tot, i Pepa i jo ens mirem tendres... Mira, sona "Nosaltres som els cavallers"... Algú, en pujar-la a les xarxes, va usar el meu ninotet del Betlem que representa Paco amb la manta bocairentina i encara està pegant voltes per ahi... No et preocupes, Pepa, que enguany que el meu Betlem serà valldalbaidí i només valldalbaidí, vosaltres també hi sereu..!


I entre músiques, també vídeos que atreuen totes les mirades intentant veure's trenta anys més joves... Pepa diu que és el pantaló del sastre, i Paco ens conta que eixe que pega bots a la guitarra


és ni menys ni més que Ximo Tébar. Quasi res du el diari, eh Paco?!


I ja estem tots preparats perquè es facen la conya els xarradors de la nit de veure qui de tots ho és més, de xarrador...

Bon altaveu tenen, que falta fa per com brama la gent que hi ha pel fons del bar... Que van a contar-nos coses d'interés


Com ara el procés d'implantació del valencià en el que fou col·legi "Cristo de los Afligidos" i ara és, per tot allò de l'arrelament i la saba, "Perputxent", ja no sé si com Déu mana o com realment cal fer...
Em ve a la memòria una directora d'escola del meu poble que diu públicament que "lo importante es la tecnologia, la tradición y los libros no sirven para nada". La de lliçons que podria rebre dels tants mestres que poblen aquest interessant sopar. Que la saviesa, l'experiència i la bonhomia adients pel càrrec de mestre, i l'estima per l'ofici, sura en l'ambient.


I de fons, música senzilla, com m'agrada...


I segueixen les sorpreses, que apareix la partitura i la lletra de la primera cançó de les Trobades del Comtat i l'Alcoià... Els autors de la lletra, llavors xiquets, es troben a la sala. La cantem, si no la cantem, fent-se de rogar, mantenen el silenci... Jo m'il·lusione per escoltar-la... Quina gràcia, la primera cançó allí, tan senzilla... Com no va a ser rebonica per un servidor que ha escrit l'última? I encara m'emocione més quan em conten a qui han encomanat la successora del "Desperta't, Reconco!" biarut, la propera..., una gent que m'aprecie sobremanera i que ja estan fent i fent... No, si la Trobada de Benilloba pegarà un ascla...


I ja, el que ens faltava. Entre les projeccions de vídeos, aquesta impressionant foto de Paco jovenet i, al fons que ix per sobre les teules eclesials, el capdamunt preciós del Pare Benicadell...


I entre cançonelles de Paco, el "Serra de Mariola" al capdavant, i les havaneres, i... No ens enterem ni de les postres. Quan m'he fet jo el meu timonet, que ja tinc buit?



I a Paco li pega per cantar. "Mera", que està ben feliç amb tal companyia... Sort que a les guitarres s'hi adapta el mestratge i llueix més, així, el cant coral...





I, per fi... Els autorets atrentanyats es decideixen a cantar, i llavors la joia ja és plena. Realment meritori aquell treball, i la memòria que deixà en la gent, que tothom a la sala la canta al ritme...


I arriba el moment de la inevitable galeria fotogràfica de quan Paco està per davant... 
Au, baixeu-vos les fotos sense recança...









I acabem el reportatget d'una nit per a reportar-la. Molt agraït a aquesta gent organitzadora i mentres veig el vídeo de la primera Trobada aquesta que festegem, provaré a trobar el sentit a la meua assistència. Estic segur que estarà en qualsevol imatge, en l'esperit d'algú que balle les cançons de Paco, que s'embaladisca amb el teatre o les danses, que pinte, que jugue, i, així, mostre amb alegria l'estima per la nostra llengua...