.


.

.

.

.

.

.

dissabte, 20 de gener de 2018

Abans del concert de Paco Muñoz a l'Alcúdia...




Ontinyent, a dissabte vint de gener de 2018.

Crec haver aparcat d'aquella manera, i resulta que no. Tot està bé, excepte el braç que ha estat a punt d'impedir que vinguera a l'Alcúdia. No he xafat mai el Centre de Cultura i tinc curiositat per veure les pintures de Manuel Boix. Segur que Paco té alguna anècdota bonica que contar-me...

Arribe. Molt prompte perquè mai no se sap ni es pot saber... I quan arribe, ja em trobe els músics sobre l'escenari. Vaig saludant-los amb la mà que no és, i desitjant-los un bon any de manera certament irònica, que a l'hora de sopar, quan el senyor Rentero entone el "me cago en el arbolito", tots l'acompanyem...

Jo, com puc, vaig enfocant i disparant. M'ixen coses que m'agraden...


Entre llums i ombres, m'agrade d'anar jugant...


 Tot al muntonet, aquest teatret ambulant, de tan efímer, no té temps per a l'ordre...


Hui m'ha pegat per un seguit de detalls d'aquells que vas trobant-te de la manera més inesperada...


I això, que vaig trobant pensades i passades...


Ves, qui m'havia de dir a mi que disfrutaria tant amb aquest joc...


I les persones retratades, a més d'amables, són tan grans...


Per això crec tenir tanta i tanta sort de poder-los retratar...


Ara en poder, aniré passant-los tot el material que d'ells he anat trenant als assaigs, als concerts...


És la seua una feina realment admirable, cansada, assedegada...


Em proposen aquesta foto. Quina beguda és de cadascuna de les xiques del cor?, de les Àngels d'Apa...


El senyor director. M'agrada molt aquesta imatge d'Enric Murillo...


I sí, són tres àngels..., diablescos?


Això, el director a dirigir...


I a tocar ensems...


Ahir vaig quedar convençut, per més que ja ho estava, que l'Apa és gran, molt gran...




Veus?, els detalls em perden, i les manietes aqueixes tan boniques...



Poques fotos tinc en acció d'Ina i Enric... Aquesta m'agrada també...


I de sobte, fa la seua aparició el patriarca sant Antoni (pel bastó ho dic)...


Mentre l'Apa assaja, Ricard comença a parar taula a Paco...


El "Cantaor emmascarat" ataca de nou... Estic encisat amb aquest home. No hi ha com ell...! Ai Teresa el què et vas perdre.


I aquesta foto dels micros per algú que no canta... Però que disfruta com cap altre... He, he, he...


I entre abraços i besos...

I converses calmades...


Va arribant el moment de deixar descansar l'instrumental, ja escalfat per a la partida...


Que van arribant els amics de Paco. El primer, per a la meua estupefacció, sant Manuel Boix en persona... A punt vaig estar de genollar-me i besar-li la mà... Un dels meus veritables herois!
No em vaig atrevir ni a dir pruna...






I desseguida a sopar...


Jo vaig demanar-me una llonganissa alcudiana. I no cal que fem acudits sobre el tema, val?
Ah, i ben bona que estava...


Els senyors Robles i Rentero es van enfrontar a un "xivito", que ausades món!


Els senyors Murillo encara estan esperant que els treguen el plat...


Coquetes d'arrop, els postres del senyor Ricard... Que per cert, em convidà a sopar. I jo ben agraït!


I ja estem al teatre, i a Pepa que li plouen les peticions de fotografies. He, he, he...


Au, tothom al lloc i ben sopats, excepte el senyor home, que estem esperant que isca, que només s'ha pres, com és el seu costum, un café amb llet abans de cantar...


Comencem...

Benvingut, Rei Pàixaro!




Ontinyent, a dissabte vint de gener de 2018.

Com que hui arriba el Rei Pàixaro (o Pàixero) a Biar, he volgut donar-li la benvinguda amb aquest sonet que he ratllat ahui mateix...


dijous, 18 de gener de 2018

Ara sí, l'entrevista de Milagro a Paco Muñoz a Ràdio Cocentaina...!



Ontinyent, a díhuit de gener de 2018. Dijous dels Amics.


Aquest matí, ans d'anar-me'n a treballar, he trobat fussant per la pàgina de Ràdio Cocentaina, la veu del Comtat i tal i qual, l'entrevista que Milagro Sellés va fer-li l'altre dia a Paco Muñoz. L'he penjada al meu mur del Facebook, però poc després, l'he borrada...

Noooo, no penses res de dolent...! He pensat que al Facebook durarà poc i després ves i recorda on i quan... Per això, ara que tinc un poc de temps, la puge ací, al meu blog, on de ben segur estarà més resguardadeta, la pobra, i serà, en un futur, molt més fàcil de localitzar.

Així que no res, que si t'abelleix escoltar-la, només cal que entres ací mateix, sí, ací on estàs llegint, i podràs escoltar una conversa amable i, malgrat el necessari del tòpic, també incitant...

dimecres, 17 de gener de 2018

I de nou el rostre il·luminat del sant Antoni de Bocairent...




Ontinyent, a dimecres dèsset de gener de 2018. Sant Antoni Abat.

Diu el llegendari que, a les cinc de la vesprada de cada diada de sant Antoni del Porquet, aquell que a les velles fa carasses i a les joves fa l'ullet, queda estorat i l'ha d'arrugar l'home per protegir-se la mirada en trobar-se el sol com entra i li pega de ple per un forat practicat en la paret d'enfront a la de l'altar en la seua ermita de Bocairent.

Allò era en el temps en què la gent s'agradava d'aquells fenòmens de convenciment miraculós de la pròpia creença i tal. Duc anys explicant-ho i ja em cansa. Així que, novament, millor viure que recontar, i em plante amb bones companyies en l'ermita on, a manca de retaule medieval, que es conserva a la vora del sant actual en una foto del senyó Beneyto, hi ha el santet polidimensional d'ara. A les cinc en punt, rajola correctora amunt, rajola convenientment posada avall... I l'ermita plena, i sempre els mateixos comentaris, i tant... 

Signe és precís, exacte, falòrnia avall o amunt, del pas inexorable d'aquest temps que ens fa mentir que a les cinc per sant Antoni fa sol, dita castellana adaptada quan, realment, l'hora en què vivim té més de polític que no de ciència, i sempre regulació vital. Per això, vull pensar que, tal i com assevera el costumari nostrat, el que hem avançat fins a hui des del soltici és, exactament, un pas de Dimoni...



Siga com vulla, tot continua igual...


I no esperem més canvis que la gent que puja i baixa, que descobreix, que se n'admira, que recorda...


 Jo sí que he trobat enguany el templet preciós més desballestat. Amb les pintures com si haveren estat afectades d'humitats esborradores... Del sant Blai que ens beneeix junt al sant Antoni de Pàdua i Lisboa, ja poc queda de reconstruïble...

I la pols del temps, que se'ns acumula i deixa veure en tota la seua plenitud el raig de sol que la congregació aplaudeix...




Llum antonal

A biaix, de vesprada, va fent boixets el temps.
Du Xaloc nuvolada, arrier de la neu...,
i ací, sota les voltes, no ens arriba el daurat
de ventalles solades, de l’hivern ponental.
Sols un llamp de breu aura es navega en la pols
de foscor resclosida i mural humitós
pels molts anys com recorquen tot el nat i passat.

A les cinc, que és bona hora pel passeig general
que caliu dona als ossos i a l’esperit pastat,
el vell de barbes blanques que s’hi està al frontaltar
es somriu com cap altre dels tants dies gastats
en sentir-se a la cara el reflex desitjat
d’aquest sol que ens viatja i que el té enlluernat
com la idea que acora, com pensament aital
que t’acotxa i t’eleva durant sols un esguard.

I llavors, la gentada que s’hi asseu al davant
per tustar tal miracle, per poder-se admirar
d’aquests jocs de llumetes, fa ovació adeleral
no sé si al capvespre..., si és al sol..., o bé al sant...


Sergi Gómez i Soler
Ermita de Sant Antoni Abat de Bocairent.
Vesprada del sant del porquet de 2017.


Els versos otosins a sant Antoni d'enguany...




Biar, a dimecres dèsset de gener de 2018. Sant Antoni Abat.

Si pensaves que enguany no anava a referir per ací els versos de Joan Olivares per al Sant Antoni d'Otos, el que està en la frontera de sa casa..., equivocat estaves. Me'ls va enviar Daniel Alfonso només començar l'any i no era moment. Hui és quan toca i pertoca. Així que ací els tens:


–Lloat siau, sant Antoni.
Com va l’orgue per los alts?
Ací baix, roda la roda,
i el que es tufa té dos mals.

Tenim plantà la foguera,
llustrosos los animals,
la berena en coixinera,
a punt per al gran sopar.

La porta de la capella
de trinca vos hem posat,
no mane Déu que, pel fred,
pescàreu un constipat.

I si encara no trobàveu
tota la comoditat,
a l’any que ve instal·laríem
un aire condicionat.

Ni buscant-lo amb candeleta
no trobareu un veïnat
tan devot del seu patró,
generós i agermanat.

Tot es fa de bon talent,
amb  estima i lleialtat,
sense afany de recompensa
ni ànim de notorietat.

I ara voldríem pregar-vos,
Si no és massa demanar,
que, per unes galindaines,
mos volguéreu advocar.

Deveu saber, sant Antoni,
com estem els valencians:
paguem molt i rebem poc,
i encara mos miren mal.

Que si somos aldeanos,
que si nos gusta llorar,
i que hablamos valenciano
no más que por fastidiar

No podríeu, vós, Sant Home,
dir als de la capital,
puix que entre tots omplim l’olla,
s’escudellen plats iguals?

Per si no n’hi havia prou
d’oloreta colonial,
de Madrid mos intervenen
les estrenes de Nadal.

N’heu vist, vós, de tan barruts,
que, t’espanten l’animal,
I encara posen destorbs
quan li vols ficar el ronsal?

Diuen els telenotícies
que a Sixena han retornat
unes relíquies i  sants
que un bisbe els havia pispat.

I no ho trobem mal ni bé,
però, si som tots germans,
podrien, la dama d’Elx,
tornar-la als il·licitans.

Tampoc mos agrada gens
que les nostres lleis forals
els botiflers se les passen
pel replec dels engonals.

I, com plorar és debaes,
tampoc no estaria mal
si a l’any que ve mos tocava
la sort grossa de Nadal.

Ja ho sé, ja ho sé, Sant Antoni,
que potser mo-n’hem passat,
vós teniu el vostre ofici,
no sou el rei Baltasar.

Podeu estar ben tranquil,
nosaltres els valencians,
tenim la llengua molleta,
però som molt conformats.

Al final, farem com sempre,
quatre remugons i avant ,
i quan tot se’n vaja a l’ascla,
cantarem per a ofrenar.

–Ai, fills meus, quina paciència
s’ha de tindre p’a ser sant.
Abans era tot més fàcil:
pregar i parar el cabàs.

Mes fa temps que al cel l’oratge
apunta de temporal,
lo que a uns els  sembla negre,
els altres ho veuen blanc.

Posem la guerra de Síria:
què fem amb els refugiats?
Uns diuen: cascú s’apanye,
i altres que fem caritat.

Els sobres, el tres per cent,
els paradisos fiscals,
la violència de gènere,
les sequeres i la fam.

Compteu com està el tuacte
que, amb el temps fent destrellats,
hi ha cosins que encâ se’n riuen
de l’escalfament global.

Per si no n’hi havia prou,
també en la cort celestial
se mos han amotinat
els angelets catalans.

L’arquebisbe de la capa,
el del nom d’ungüent de grans,
els diu que la Unidad Patria
l’ordena l’Esperit Sant.

Mes, davant les  amenaces,
en compte d’acatxar el cap,
els rebels, tots a una veu,
entonen el Virolai.

Déu no sap on amagar-se,
Sant Pere s’ha fet malalt,
la Maredéu broda randes,
i el colomet, desplomat.

I és que per totes bandes
mos estiren el ramal,
per ponent lo sant Lorenzo,
i per llevant, Montserrat.

Ja veieu, valencianets,
com tinc la cort celestial:
si les galindaines piquen,
                                                                  vos les haureu de rascar. 

Foc santantònic a Canals, però diferent...



Ontinyent, a dimecres dèsset de gener de 2018. Sant Antoni Abat.

Aquest hamburgesament burgés tan meu m'aconsellava a darrera hora que no. Per a què vols baixar a Canals si tot serà el mateix de sempre? És aquesta una constant amb que la meua creixent agorafòbia vol conxavar-se amb la meua misantropia i la comoditat del no moure'm de casa... Qui m'ha vist i qui em veu... A veure... Ves a vore on aparques, pega't la caminada mare i després, estigues hora i escaig de plantó com a sardina en bóta, que tornes gelat i marejat. Val que les imatges que t'alcancen la retina la transpassen i t'arriben al cor. I que les fotografies que pots arribar a prendre t'aconsolaran en compensació de malvestats i que mentre pense tot açò ja estic assegut al cotxe i rodant la clau... No em coneixeré jo a mi mateix ni res... Que cremen la Foguera majúscula i jo no acudir, podent?

I sincerament, m'hauria arrepentit. De la vintena llarga de cremades que he pogut viure, aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, la més intensa i sorpresiva. Ara t'ho conte...



Tal i com mestre Ariño va inculcar-me, a la Foguera de Canals cal apropar-se, amb respecte reverencial, pel Goleró. Ja si trobes aparcament prop i a la primera, pots considerar-te afortunat. Val que entre setmana no serem tants els visitants, però és que la gent forma part de l'espectacle... Veure-la apropar-se mentre t'apropes és un sentiment intens, la Divina Lola que diuen que li diuen... Tan benvestida amb la pinassa aromàtica. Coronada per aquell taronger ample i fruitós que l'obre al cel dels campanars com canten les vespres...

"Com a lluernes enceses seran
tos exemples de ferma fortalesa.
Ben guiats i acollits al teu empar
creuarem pels camins de malesa",

que diu l'himne del sant anacoreta de la Tebaida canalenca... Passe a saludar-lo, tan barroc com és, amb la força del seu gest em remercia... Però de tan ple, aquest casal de l'horror vacui no resulta acollidor. Me n'isc a fora per aprofitar que encara queda espai per intentar els tres tombs a la foguera i acabe empescant-me aquesta foto impossible...


M'agrada tant alçar el cap i trobar-me tanta magnificència terrana. L'arrel tradicional com s'enfila cap a la nit. Com es fa ofrena al no-res, al temps com passa, a l'oratge canviable, a la creença més profunda, al plaer estètic de la destrucció, a la renovació vital, als ancestres de qui t'envolta...


Tombs efectuats, encara veig com la modernor s'enfila aportant nova saba a la festa... Mentre comencen a instal·lar curosament la traca encenedora, veig una mare amb son fill que introdueixen entre l'educada malesa que és la revestida, uns paperets amb desitjos que, en fer-se espurna celest, esperen que s'acomplisquen. Que siguen coses de profit i senyals de bé les que s'acompliran... No altra cosa que senyal de positivitats ha estat, des dels mil·lènnis, la creu antònica, la Tau, que abraça tot aquell que la mira; la pira verda que s'agafa al terra dels nostres pecats i remences per anar espiritant-se en emmagrir, amunt, endalt, fins acabar sent un pom de fecunditat arbrada...



L'agombolament no resulta enguany excessiu, com tampoc ho és el fred... Hi ha temps per a tot, per a la conversa amb qui vas trobant-te, per a la recança d'altres anys llunyívols...


..., tot passa, i tot esclatarà de nou en foc que purifique... 
Observe la corona de taronges dels capdamunts i, a través de la pantalla, trobe altra novetat que no sabia... Veig taronges signades... Els festers, em diuen, que duen dalt de tot, amb la personificació íntima del propi nom i senyal sobre l'ofrena cridanera, altre costum que serà atàvic... Alt privilegi és, aquest de figurar en l'íntim del què es da i es crema, al lloc més cobejat i que tots miren...



Però jo mateix per a novetats... Ho comente amb algú. La recança de vindre, de tornar al de sempre, al de qualsevol lloc i no només ací, em pot, em venç, no em realitza. Si la festa m'esdevé rutina i més que no necessitat, obligació, he perdut ja tot el que jo sóc i no em conec...

I en llegir com continua l'himne em ve una nova pensada que m'atraparà l'esperit, que em farà pujar, tontament, l'adrenalina... I si prove a canviar la rutina per una nova ventura? Fer del mateix un nou aspecte vital, pot ser factible? No em quedaré a primera fila (per alçada meua) a contemplar la veritat del ritus?

"Eres Pare de tots i bon Pare.
Eres foc de foguera adorada.
Eres cant ensenyat per la mare.
Eres vítol i vítol molt fort
com el crit que encén la foguera.."

Jo vull veure-la encendre de prop.
Jo vull quedar-me a la vora de les cases de finestres ferrades per evitar escalfors en excés i protegir els béns i les persones que hi habiten... I entre unes coses i altres, em pose vora la foguera, res de l'on sempre plàcid al tòpic, fronter i apretat... Durarem poc, però podré veure com ix, amunt també el ciri, com pren la traca, com s'obre el foc...

I t'assegure que no m'he arrepentit en absolut...


He tornat a casa tard i moll. Esbatanat de cor i ment i refotut de cos... I amb la roba per a tirar, verament, passada d'aigua bombèrica, de cèndra mirífica, de fum llefiscós...


Em lliges bé i no t'exagere. En ma vida hauria pensat en viure tal meravella quan tot el meravellós ja se m'havia fet ben quotidià... L'ànim de la gent, la flama en creixences immediates, la fumaguera que s'hi crea i l'aire que la passeja i ens la du... De sobte ja no pots ni respirar i cal fugir. És tan densa, tan forta, que alenar entre la roba per assedasar l'aire es fa impossible. Em marege i em perd en caminar. Vaig contra la paredassa de l'església. Prove a trobar, eteri, refugi impossible en el temple emboirat. Tire a caminar i trobe al lluny els llums d'uns mòbils que fotografien la grisalla... Puc arribar i en el cantó respire amb força... 


No és cosa de riure en absolut. Un servidor és al·lèrgic al fum!


Però hi tornem, i tant que hi tornem a la vora del foc. Encara em toca fer una fotografia valenta a una amistat que allí m'hi trobe. I anant i tornant, entre una pluja d'aigua benèfica i foc enamorador, vaig fotografiant totes les estones de bellesa a què arribe...


I em tire en aquell bellíssim moment de món tot el temps que puc, per retindre en la retina cansada tot allò més nou del vell. La solució, potser, al problema permanent de la recança... Trobar l'aspecte que no conec, per més que acabe pensant que estic ben boig, i és què ho estic. Aguantar vora els bombers les pluges intempestives i festives sense més protecció que l'estima que tinc per allò que he aprés pels anys a tindre com a meu...


Mentre puga seguir aquest ritme del cor, bategaré...


Perque, amb mi, veig bategar molts més cors. Tot un poble...


Vítol al vostre patró del poble, al vell sant de l'hivern més fred...
Per molts anys que el vostre batec se'm vulga encomanar.
I per que puga jo trobar nous ritmes, noves cadències i maneres, a aquest bategar...