La Vall d'Albaida, a diumenge tretze d'agost de 2024. Cabanyoles d'agost (de tornada). Sant Hipòlit.
Tal i com vaig anunciar, aquest diumenge encara, publique un nou poemari. El que vaig escriure en el viatge que vaig emprendre a terres d'Osca, Jacetània i Sobrarb entre el vint-i-tres i el vint-i-huit de juliol del present any. El seu títol és "Sota el regnat d'aquest cel. Poemes trescats a Sobrarbs i Jacetànies". I el trec en aquest meu blog com a darrer treball públic meu ans de la meua propera retirada.
En ell explique i prove d'explicar-me...
En cas de desitjar tenir una còpia en format pdf, atés que no hi haurà edició en paper, només cal que se'm demane al meu compte de Facebook o bé al correu electrònic ximbolet@hotmail.com
Espere que siga del teu grat. Gràcies per accedir-hi.
Ontinyent, a dimecres trenta de novembre de 2016. Sant Andreu.
Estava mirant-me les figuretes del betlem que tinc a la vitrina del menjador. No hi són ni la meitat... Les altres estan en caixes, embaladetes i protegides, les que remeten a oficis de betlem i personatges mundans... Ací tinc les que reviuen tradicions i costums del poble, les més estranyes a ulls de tothom, les que tenen com a més singulars, les més "boniques"...
Em remire cadascuna. Són precioses. I mentre vaig mirant on posarem les que hui mateix encomanaré a la més gran i meua artista ceràmica, em tope amb un dels seus invents més saborosos. Jo no sabia com resoldre el problema de Jan Petit... L'any passat me'n vaig tornar d'Occitània amb dos desitjos: el primer, reproduir-me a mi mateix, de nou, en el betlem com quan vaig eixir en aquella capitania Fontana vestit de Guilhem Belibasta, el darrer perfecte càtar, tot provocant la ira del sector rectors (que mai no vaig saber si s'enfadaren perquè representàvem la Inquisició o perquè el perseguit per la Inquisició era jo mateix, veient com m'havien tractat ells mateixos després de l'episodi de "la gent no ha de saber el què no li convé, està molt feliç dins de la seua ignorància. Eres un heretge...").
L'altre desig, dur-me al meu Betlem la figura estimadíssima de Jan Petit...
Però com la fem? Un pagés occità del segle XVII tallat a trossets pel poder reial francés com a represàlia alliçonadora davant tot el regne... Alícia, l'estimada ceramista, em digué que no em preocupara de res, que ella investigaria... El resultat fou magnífic...
Han passat anys i anys. La primera vegada que vaig escriure sobre el personatge ara m'apareix com al·lucinant i al·lucinada. Va ser el 2004, i amb aquest text tancava un seguit de 160 capítols del meu "Costumari Desacostumat" a la revista Crònica. Estava molest, encara ho estic, tinc massa memòria...
El que no sabia és que aquell personatge acabaria marcant-me tant...
Els anys que han passat m'han fet conéixer-lo millor. Ara he estudiat qui era, com fou allò dels Crocants i m'he promés que, en poder, aniré a Croc, el poble que veié l'origen de la revolució (i d'on diuen que prengué el nom, però que no fou així perquè la cosa seria massa romanticoide...), i, sobretot a Vilafranca de la Roerga, on un 8 d'octubre, el de 1643, va ser tallat a trossets aquell gran home... El cos, el van fer podrir perquè no hi hagués cap tomba on posar-li flors, respecte, memòria o represa de la revolució. És el què succeeix amb els qui perden.
Algun dia...
COSTUMARI DESACOSTUMAT
Sergi Gómez i Soler
Au, anem-se’n, Joan Petit …
SenyóCarlampio, ja té recollit el mocador mandadero? Pose’s el bolic de maletilla i baixe d’una volta al cotxe.
Veu?, el que no han aconseguit els seus… qui anava a dir-nos-ho. Ja estan tots
dins esperant-nos, la Balanguera,
Al-Àzraq, la Moma, el Rei Pàxero… ens prendran per emigrants de pas cap a
l’Estret de tan carregats com anem, i encara cal arreplegar les Caterinetes i la Perejoana! Bo, està tot tancat? Hem apagat el gas? Clar que podíem
viure-hi més temps, i fer més històries, però a la matinadeta ja li pega el sol
a la barraqueta que no té trespol. En no tenir les claus de ta casa més val que
et cordes els pantalons i digues això de “amén, digan Gloria, passen fulla”… Au, que ample és el món. Però abans,
per tal que Joanet Vergonyes
s’adorma i no es marege, deixe’m que conte una última rondalla, aquell que
parla d’una cançoneta que, des de petot, em té enamorat; la del Joan
Petit. Ara diràs, quina cosa! Això t’agrada? Una cançó de xiquets que
poc a poc va oblidant-se com se n'acaba anant la saó. Doncs no crega vosté, que la
cançó és valenta...
Val que estem acostumats a aprendre-la de menuts a casa o a
l’escola, que la infantilització, ja ho sap i no cal que li ho diga ara, és
el primer pas per la desaparició de qualsevol cosa. Que si el Joan Petit quan balla, balla balla balla. El Joan Petit quan balla,
balla amb el cap, amb el cap, cap, cap, amb el cul… amb el braç… amb el colze…
amb el puny… amb la mà…. amb el dit… fem una volta després de moure
ostentosament cada part del cos citada en el ball i acabem dient que així balla
el Joan petit. I entenem que Joan petit
és un xiquet que es diu Joan i té poca alçada (i ningú no discuteix si al
nostre dialecte diem petit, menut, xicotet…). Però, i si “Petit” fóra cognom?
Si “Petit” s’escrigués amb majúscula…?
Tots
sabem on estem? Seguim. A mi, la curiositat em va vindre ja fa molt de temps,
quan encara venia per Sant Rafel Paco
Muñoz a cantar coses d’aquestes tan belles... Un dia, va i escolte a la Rosa León, per la primera cadena de la tele cantant “Juanito cuando baila, baila
baila baila…”. Ja ens han fotut la cançó! Estos Castellans mai no tenen
prou! (a la gerra i embotits!). Jo no sabia encara que l’estima no té
fronteres ni vol saber-ne d'elles... Imagine com em va ser escoltar-la en francés; però no era igual “Jan Petit que danse avec le roi de France.
Jan Petit que danse, il ne sait pas ce qu'il danse“. “Jan”?, si els francesos dirien “Jean”?Com que no sap què dansa? I per què
entra en dansa el rei de França? “Avec le
doigt, avec la main, avec le pied, avec le ventre, avec les fesses” Vaja,
al contrari que nosaltres i amb una música molt bonica, i lenta, i trista... I
després en anglés, i en alemany, i en italià. Eu!, si que tenim èxit amb les
nostres cançons que les copien arreu d’Europa, i d’Amèrica! Però ca, home!, si
nosaltres també l’hem furtada! I justament, en conéixer l’última versió
escoltada, la més arrimada a l’original, va ser quan vaig descobrir el grup Nadau (ja són família de tant que us
els he tret en dansa), i en trobar-los, em va sorprendre la seua cançò “Auròst tà Joan Petit”, Lletania per Joan Petit… Estava clar que
hi alguna cosa feia massa olor, i no massa bona. Sabeu eixa gelor tremolosa que us agafa tan
poques vegades a l’os de l’esquena? Que Joan
Petit, o Jan Petit, va existir!
I va ser tot un personatge que lluità contra el poder francés per defendre, a
l’Occitània perduda, el dret a viure dels més pobres, allà per l’any 1643!!!
En
principi, la cançò occitana compartia la música de la francesa, i la lletra era
semblant “Joan Petit que dança dab lo Rei
de França. Joan Petit que dança, sap pas çò qui dança. Dab lo dit, dit, dit.
Atau que dança Joan Petit! Amb la man, Amb lo pè, lo jolh, lo cuu, lo nas, lo
cap…”.
I tant que dansava amb el rei francés, amb la tortura infringida al caporal
derrotat. Ací teniu la cançó del grup Nadau
(als CD De cuu au vent i S’aví sabut) ara veureu com la més
mínima cançò infantil pot servir per amagar una tragèdia… “En país de Vilafranca, que s’i lhevèn per milèrs, contra lo gran rei de
França en mila sheis cents quaranta tres. Mes òc, praubòt, mes òc, praubot…”
bo, teniu raó, no us donaré més la tabarra, assajarem una traducció al nostre
parlar pla… “Al país de Vilafranca, ara
s’alcen per milers, contra el gran Rei de la França, en mil sis-cents
quaranta-tres.Ai sí, pobret, ai sí, pobret, en mil sis-cents quaranta-tres.
Per fer la guerra a la talla elegiren tres cabdills, l’un
Laforca, l’altre Lapalha,i el tercer va ser Joan Petit. Per tota l’Occitania
els cridaven els “Crocants”, sols tenien una tria: o la misèria o la sang. I és
així, per confiar-se’n, que els vengueren els senyors, que els rics viuen de
trair-nos, no ha canviat això tampoc. L’han posat sobre la roda. Tots els ossos
li han desfet. Que en aquell temps s’estilava el matar poquet a poquet. I d’açò
una trista dansa, amb la cama, amb el peu i amb el dit. Així, tot pel Rei de
França, així va dansar Joan Petit.
I la història ha fet llarg
viatge, i ha pres camins de cançó, el camí de cant per a xicalla, i el que ara
sabem tu i jo”.
I
ha costat trobar res dels Crocants,
(els Socarrats diríem per ací,
imagineu com acabarien). Un exercit de poble, vençut i per tant ignorat per la
història i les punyeteres enciclopèdies, que es va alçar al migdia dels
Pirineus occitans, a Vilafranca de la Roerga, hui Villefranche de Rouergue
(faltaria plus). I mireu si ha corregut terres (i allí diuen no saber-ne res
del fet…).
Qui
va fer la cançó? Els Francesos per burlar-se dels Occitans? Els Occitans per no
oblidar la crueldat dels Francesos i els seus mètodes, i la seua derrota vital,
i així no perdre la identitat perdent els orígens? Ves a saber. La cosa és que
s’acabà la memòria, i la melodia i tot, que ací n’hem heretat una més semblant
a un toc de diana de l’exèrcit que no a l’original. Un servidor es deleix escoltant-la,
en estar trist, en una caixeta de música que té… però què us importaran a
vosaltres els costums d’un servidor?!
Ara,
quan canteu la cançó, de segur que no tindreu el mateix sentiment… potser som
massa il·lusos, però igual us ha nascut un respecte. És per això que us hem
volgut contar, en els últims cent seixanta capítols, tantes i tantes coses
desacostumades. Hem anat apartant-nos de totes elles fins perdre-les de vista
en la nostra vida real. De ben segur que algunes us han resultat tan extranyes
que us ha costat el veure-vos reflectits en eixe nosaltres. Tot ha estat adobar
les arrels per tal que arrapen més endins i, així, puga enfilar-se més la soca.
Llàstima
que la benzina vaja pujant. Els triangles? El jupetí reflectant? Fem via. Cap
on siga, cap on siga que els rellotges de sol encara diguen l’hora, on el
treball siga decència i la gent feinera; on la confiança siga honestedat; on hi
haja persones que vulguen contar per tal que els altres aprenguen, i on vulguen
també escoltar per saber-ne més, sense esperar tornes. Tot siga per ser rics en
coneixença, i en respecte. Només així aconseguirem, amb forrellat nou, la clau
que obri tots els panys, i tot plegat ens prepararà futurs de llum; curta i
llarga.
