Can Carrasca - Animafesta
Portadeta
.
...
dissabte, 13 d’agost de 2022
A Bellreguard, bevent Aigua de la Font de la Roda rodada al bell ball de l'Urbàlia Rurana...
dijous, 11 d’agost de 2022
Als concerts morocristians de Cocentaina...
diumenge, 7 d’agost de 2022
Tota a floretes... i a danses, i a cants, a Biar
dijous, 4 d’agost de 2022
Phishing: hams informàtics que ens roben tan amablement...
La Vall d'Albaida, a quatre d'agost de 2022.
Aquests dies el pobre correu electrònic no s'està quiet ni pot descansar, destriant entre missatges volguts i no desitjats... Tothom vol treure'm alguna cosa tot donant llàstima o fent-se passar per allò que no són. I així i tot, pobrissó, li les colen. A ell i a tota la gent que té compte a Caixa Ontinyent...
La setmana passada, m'enviaven/ens enviaven un primer correu que actuava com a ham de confiança i tranquil·litat: La Caixa d'Ontinyent no ens demanaria mai a través del correu ni els missatges cap dada que no tocara...
I clar, ja tenen la porta oberta per un segon correu... Han aturat una transferència al meu nom de ni més ni menys que 7000 euros de l'ala! Si no he sigut jo qui l'ha ordenada, he d'entrar a un correu... I això espanta, sobretot els iaios que, pobrets meus, prou mans i mànegues fan per aclarir-se amb aquestes tecnologies a què ens obliga la vida postpandèmica... Clar, si pitges, ja l'has ben fotuda! O no... Perquè el correu a què t'adrecen és una mala adreça... No té el final propi d'un correu... Xe, xe, xe, si és curiosa la cosa!
Als cinc minuts en rep un altre, de correu. Aquesta vegada repeteixen el missatge terrífic i acaben com toca el correu. Llavors ho tinc clar; seran irònics! "no acceda a ningun link", si t'estan avisant que van a robar-te!: mans a l'obra. Avise per escrit la Caixa d'Ontinyent. Senyores, senyors, m'acaben de fer "Phishing" en nom seu...
Mentrestant, la gent de la Caixa d'Ontinyent està publicant per totes les xarxes possibles que anem alerta que estan jugant-la i que si la cosa té a veure amb no sè què que no he acabat jo d'aclarir perquè tinc altres coses... I acaben adreçant-me una molt amable carta explicant-me, agraint-me i oferint-se...
Més curiós encara. Un cosí m'avisa que li passa també. Un amic m'envia una pantallada on li arriba el missatge, sense que ell tinga compte en dita entitat... I ja, el colofó: em tornen a enviar l'avís, però ara ja no em demanen 7000 euros. Ho rebaixen en mil. Com si fos tot un segrest de pel·lícula, xe!
I res, que els hams informàtics i esquers mòbils allargassen en el nostre temps digital les estafes de l'estampeta, de la moneda en la carta i altres trampismes baraters. En aquesta última setmana, a mi me n'han arribat de distint tipus, tots adreçats per gent inconeguda que actua com si em conegueren de tooooota la vida:
- La senyora Aisha El Gaddafi contacta amb mi perquè necessita de la meua assistència sense saber que jo necessite assistència per entendre el seu anglés. L'únic que em queda clar és que és l'única germana biològica de l'anterior president (dictador) libi, el famós Muammar, i que vol proposar-me una il·legalitat immoral... A més, l'oferta mareja... Què faria un servidor si pogués beneficiar-se de la part del Twenty seven million five hundred thousand United State Dollar que em promet... No, no, no. A més que un servidor vol ser honrat, amor de monja i pet de frare, tot és aire...
- El senyor Herve Bizzoto em diu que "Dzień dobry mój drogi przyjacielu, jak się masz?, la qual cosa no sé què vol dir i no sé si m'interessa averiguar-ho...
- Abiwodo, que sembla un amic íntim però que no arriba a saludat, em diu "Can we do a job together?", i jo estic de vacances i la paraula job (santa paciència) em provoca arcades.
- Jose Blanco m'ofereix que invertisca en uns immobles a Miami. Estic per respondre-li que no tinc per arreglar-me la cuina, vaig jo a invertir en res la Florida...
- Nikki Downsen em pregunta "Can I talk to You please?", i no, no em trobe jo ara per a estes coses. Això del talk m'agrada de nit, a la fresca, i amb un colpet davant...
- Aba Paul, des de Togo ni més ni menys, es preocupa molt per mi, tant que ha decidit que vol compartir 4'5 milions de dólars... Gràcies, Aba, però si Otos ja m'és lluny, imagina't Togo..
- El senyor Muhamed Ouedrago m'escriu, a mi i a 9 correus més que comencen per xim- i xin-, però no ens diu que desitja i jo no li preguntaré...
L'art de robar, amb gràcia, amb educació, amor i coltellada al compte i al fetge..
dilluns, 1 d’agost de 2022
De la veritat del senzill en la festa, a Biar...
dissabte, 30 de juliol de 2022
Al Correfocs d'Otos...
dijous, 28 de juliol de 2022
De què em dissuadeix el meu aparcament dissuasori...?
La Vall d'Albaida, a dijous vint-i-huit de juliol de 2022.
Fa cosa d'un mes llarg que s'ha posat en funcionament funcional l'aparcament de baix de ma casa; un espai ample on bé cabria, perquè et faces una idea, la Fira del meu poble... Un calvari horrible de construcció i ara, pel veïnat, xica, una monà... No hi ha res de més fàcil en esta molt antiga, noble, lleial i caritativa vila reial i ciutat que canviar de jaqueta a conveniència. Hui jorgista, demà vorem, i ja despús-demà... La de veïns meus que l'haveren apedregat, al pobre alcalde, fa dos mesos i ara besaran el vot que li daran abans de dipositar-lo... Però parlem després de les deposicions, val? Parlem de l'aparcament...
Ja vaig contar-te que vaig pillar uns polits polítics parlant amb uns tècnics de l'obra a sota mateix del meu balcó tot comentant —amb la veu massa alta de qui sap perfectament que tot s'escolta— que no sabien tots estos, nosaltres, com anaven a revaloritzar-se els nostres pissos amb tal terraplé aplanat i amb el rastre d'arbres que anaven a plantar-nos... I tenien raó, plantats ens vam quedar en veure la condemna a mort a què sotmetien a alguns d'eixos arbres... Que "en mayo nacen las flores...", però no es transplanta vegetació, no... Bo, parlant seriosament: onze, onze arbres només a la banda que cau al meu carrer, que està molt bé... Per més que alguns veïns tenen raó, també, i la cosa queda curtíssima atenent al volum de pols esplanadenca que se'ns ve al damunt. Tan clar ho tenen que han engegat una minicampanya improvisada de protesta tot penjant dels balcons cartells demanant més verdura... Si és possible, dic jo, a transplantar quan toca... Quina calitja...
I sí, tan càlid aparcament resulta útil per a aparcar i fotut per a treure la pols de casa... I sort que encara hi ha hagut poc moviment botellodròmic... Parlem espai que tal i com està el pati, el públic és capaç d'escoltar-nos i envair-nos abans que al polític de torn se li ocòrrega la brillantíssima pensada que quedarien molt bé ací els concerts de festes i això done peu a allò, i quedem tots pitjor que Camot a Albaida...
A mi, el primer que em sorprengué, de tan poc esparada ni anunciada obra, dic, fou el nom que es deixà anar a la premsa... "Aparcament dissuasori". De què diu que van a dissuadir-nos, senyora? No, no, van a dissuadir-los d'aparcar a dins del poble....! ¿...ein ??? A dins del poble? Però què això d'aparcar dins del poble és possible?
I sí, resulta que això existeix, l'aparcament dissuasori, tu! És un invent nordamericà dels anys 50 que allí es coneix com a "Park and ride" i que aprofitava per, veges tu quin interés tan alt, sense ironia, protegir la salut de la ciutadania i millorar la qualitat de l'aire en unes grans ciutats saturades de vehicles. En evitar que els vehicles privats entren al centre es feia més sostenible la mobilitat urbana... I això deien que portà com a resultat la millora de l'ús del transport públic en detriment del privat... Fora congestions, fora aglomeracions, adéu a la contaminació atmosfèrica i acústica, no hi haurà sinistralitat, ni exclussió social... Visquen Panacea i Xauxa unides!
A veure, sí, en llocs enormes amb bona cosa de cotxes, cal buscar qualsevol solució imaginativa per evitar que, amb els desplaçament curts que fem, amb els motors gelats, gastem massa benzina i emetem molt de fum tòxic... Benvingudes les solucions... Aparcaments dissuasoris... Diu el manual que han d'estar a la perifèria (ho estem). Vora les entrades de carretera més importants (Dona, més important és ací el lloc, vora l'institut, l'atur, la residència d'ancians, el col·legi... que no l'entrada dels cotxes que vinguen de Moixent, no? Que les tantes casetes es corresponen amb els tants habitatges on cadascú vol aparcar el més prop possible. No sé jo...). Han de ser gratuïts (ho és...). S'ha de poder accedir des d'allí al centre de la ciutat tot aparcant-hi i continuant el viatge amb transport públic (dona, això del transport públic... Sí, l'autobús del poble, ara que diuen que és gratuït i para en el carrer de baix... Val, ho tenim, però ho gastem poc..., i és gran error... Si és que..., encara diguem a Sant Rafael allò "d'anar al poble" o "baixar al poble", com si no fórem Ontinyent, que, ara que ho dius no ho som massa sovint per a l'Ajuntament, com demostra aquest mapa distribuït a mitja Vall d'Albaida fa no massa temps):
Seguim... Ens elimina als veïns els bancals amb brossa, serps, rates i altres bestioles però no evita que s'hi acumulen amos passejats pels seus gossos, malgrat que estiga prohibit. Que ausades les deposicions que t'hi trobes d'incívics; i tampoc no ens han evitat la colònia de gats mantinguts per aquella famosa veïna... El que sí que ens assegura és l'aparcament. Refotre!, on cabien huit cotxes ara en caben vint-i-cinc, i ens queda el carrer, i tot, més ample! I dins del nou recinte, cada nit hi aparca una llarga seixantena de vehicles... On aparcaria tota aquesta gent abans?
Bé, dissuasori... Collinsos amb la parauleta... Saps quin nou sentit li done jo? El fet que ens facilite tant l'aparcament ens dissuadeix als veïns, a mi ja des del primer dia, d'anar a "comprar al poble". En una població tan complexa orogràficament, tan deixada anar històricament amb l'urbanisme i tan dissortadament abandonada en les necessàries recuperacions d'alguns barris..., això de mantenir el comerç local és gairebé impossible: no hi ha places suficients d'aparcament, ni de bon tros, al centre. I encara t'escoltes amargants discursos polítics bonegadors... Que si hem d'aparcar en els mateixos aparcaments dissuasoris perifèrics de la Fira, de Benarrai... Dissuadir-te d'aparcar dins del teu mateix poble, amb tantes dificultats d'accés pedestre... Com li dius a un veí de Sant Antoni, amb tanta població envellida com té, que aparque allà tan lluny de casa? Doncs se li diu, i qui diu queda tan ample. Val que no hi ha solució fàcil, no... Però i la imaginació? Què s'ha fet a d'altres indrets amb problemes semblants?
Xe, que m'està eixint un article del tot polemista i potser demagògic... Quan jo només volia dir que, ara mateix, ens és més cómode seguir seguint els sistemes nordamericans... I així, ens n'anem a comprar a les mitjanes superfícies que s'han establert entre Ontinyent i Agullent. No ho hem de fer? Agafa tu el cotxe i intenta anar a aparcar per Sant Josep i ja em dius... Del que se'm dissuadeix és d'anar al poble. I no vaig a quedar-me ací, aparcat.
diumenge, 17 de juliol de 2022
Al gemec d'una calor infinita...
La Vall d'Albaida, a diumenge dèsset de juliol de 2022.
Me n'assabente d'aquella manera que només les xarxes poden fer d'assabentar, de sobte i sense tindre clar els quatre punts cardinals. I, clar, sabedor de com m'agrada aquest tipus de musiqueria, cama a Cocentaina! Com si em fes falta cap convocatòria per pedre-m'hi pel paradís perdut... Res, que m'encomane a sant Nolotil de la Pedra, nou copatró de Can Carrasca, i me'n vaig cap el calor infinit...
A falta de municipals, que deia la meua veïna, no tallen el carrer Dolors i no veges els que ens provoca fer processó de cotxes a l'espera del pas de la santa desfilada del Carme... Arribe al Palau baldat. Em mire el cartell de festes morocristianes i me'n faig creus... Però en creuar el portal jacarandístic i l'arcada apuntada és quan m'espante. Què no serà hui i hauré vingut a passar calor?! El Pati d'Armes sense una animeta..., amb tot el cadiram verdenc més buit que les meues alforges feineres. I allí em trobes a mi, amb la botelleta d'aigua que he tret de la màquina de la farmàcia, que se m'ha tragat cinquanta cèntims de més, i mirant què li farem... Opte per no tocar la perfecció deliniada de les cadires i, com que el meu cul no hi cap en cap d'elles, me'n vaig al racó que jo sé i me'n pille una d'incomodíssima fusta. Veurem com va la cosa, que almenys correrà l'aire...
Em saluda el senyor tècnic, i em recorda que en dues setmanes ens trobarem al mateix lloc en els concerts de festes; si hi arribe, pense... També ho fan alguns dels components del Malpasset, que és l'entitat organitzadora d'aquesta segona edició de "Músiques amb arrel mediterrània" que de la manega s'han tret (pel nostre goig); em sorprenc quan tan admirada gent em remercia l'assistència... No, no no..., mil gràcies a vosaltres per la pensada comboiadora i per dur-nos al senyor Francesc Sans... Un servidor ha decidit pautar i pausar les seues assistències a concerts i espectacles variats després del desastre d'ahir a l'Olleria (quin magnífic espectacle fotut pels espectadors més joves, si els podem anomenar així i no perculers directament... No, tampoc: que perculers ho eren els pares consentidors!); quan la salut no acompanya, l'horitzó de la funció no és prou alt i l'ambient no sembla l'adequat per no infartar la paciència, serà millor quedar-se a casa...
Hui no, de cap manera. La cosa promet...
I si promet...! Apareix sobre l'entaulat el senyor Sans, immaculadament blanc i mudat amb espardenyes, entre tres musics de dol; i allà que van... El trobe titubant en la paraula però fermíssim amb l'instrument, i amb la intenció, que se li noten taules... Comença amb una mena d'improvisat "Socarrats de Cocentaina" atrapapúblics que denota una complicitat amb els malpassetians que a poc anirà robustint-se amb gestos, dirs, sons i comparticions... I res, pas franc a la presentació del disc "L'infinit". Una obra prepandèmica (ara ja tot ens és A.P./P.P., i ens ho perdonareu...) que ja a les primeries promet. Excel·lent la cobla aquesta de tres quartans, de dol, que acompanyen el senyor Sans, i la veu femenina que resulta jovement dolça, i fresca... Les obres que diu pròpies són d'allò bo també, m'arriben; i que escalfen el públic ho afirmen els aplaudiments constants en creixença... Aquelles que diu que són tradicionals també m'agraden. I em congratule, perquè, desacostumandament, evita els grans temes rebregats i ens aporta una frescúria necessària. Ben cansat em té el nostre musiquisme costumarial costumista amb la repetició de les repeticions, que sembla que no tinguem repertori de tant com uns i altres versionen el mateixet... I m'equivocaré de nou, que cauran en el "pecat" en referir melodies valencianes... Altra vegada el "Passacarrers d'acompanyament d'autoritats" de Bocairent? Deixa'ls, Sergi, per favor, que estan pujant-hi els malpassetians amb més sacs, flabiol i tamboret i tarota... El de la tarota és Manel; xe, una vegada que es lliura de les presentacions clavarístiques bucarianes, acaba fent el mateix ací, l'home... Però no, no és el mateix, ni de broma...! Com llueix en brillantor la interpretació i quina sort el poder escoltar-m'ho ben escoltat...
... Ans que m'agafe el baixò de sucre que acaba deixant-me, i això sí que no m'ho esperava, pel terra de la punyetera cadira de fusta...
Em recupere a temps —què ja hi vaig preparat per a qualsevol imprevist vital—, per escoltar-me la versió que fan de l'himne del meu País petit, altra clucada d'ull al lloc i a l'amistança regnant a l'escenari... Mare quin "Serra de Mariola" s'espolsen els músics catalans i mallorquí amb dos dolçaines com la copa d'una carrasca de les de més amunt de Sant Cristòfol i el Pic Negre...
I sembla que la cosa ha d'acabar, però el públic no ho vol; que, inesperadament, i mentre que jo em promet que en eixir em firaré el disc i quants aquest senyor Sans haja publicat, es planten diverses parelles i es posen a dansar. Estupefacte jo, per l'inesperat, i feliç, per la voluntat que s'hi mostra...
Me'n vaig amb un regust boníssim i més ample que no pensava. Quin temps més ben esmerçat, tu! Compra feta, dos cedés, i cap a casa ans que no m'aturen els guàrdies amb el cotxe de substitució... Eixir de casa ja se m'ha convertit en tota una aventura, però en haver conegut com és l'infinit en versió sacaire, sé que l'aventura és ventura i que ha pagat l'esforç de moure'm.
I ja se sap que qui no em vol, no em dol... Però el que s'han perdut els qui no han volgut...!
Les meues respectuoses felicitacions a la cobla del senyor Sans i també al Malpasset.
I a seguir...!