.


.

.

c

c

.

.

.

"Cantem germans, cantem,
a Maria, nostra mare, sense treva festegem.
Demanem-li sempre empar
pel nostre poble d'Ontinyent".

Himne antic de la Puríssima Concepció d'Ontinyent.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

.Entra ací per a veure la col·lecció completa

.

.

divendres, 6 de desembre de 2019

De nou muntant el betlem a ca Juanjo Alcaide...




Ontinyent, a divendres 6 de desembre de 2019. Sant Nicolau.

Puix senyor, això va anar i era... Que sembla que s'haja convertit en tradició això que cada temporada, i sobretot cada Nadal,  acabem muntant el betlem, el pollastre o fent la pasqua al pobret aparador de Photofinish, el tio Juanjo Alcaide i un servidor de vosté... I això és perillós!





Més que res perquè les tradicions estan per trencar-les...
Abans, molt abans encara, un servidor era partidari de no tocar res del Nadal fins a passada la Puríssima, per allò que cal respectar la tradició de celebrar la patrona del meu poble i tal... Després de comprovar que ni tant sols l'Ajuntament d'Ontinyent respecta aqueixa mesura respectiva, que enguany encara ha començat el Nadal abans de l'Advent i tot...!, qui sóc jo per dur la contrària al poder, per més descerebrat que em semble... Queda clar. Amb l'Advent serà que comence a muntar-me jo la parafernàlia mental i física del Nadal. I per no encossetar-me amb dates que puguen resultar-me un mal compromís, aprofitaré sobretot els dies de vacances, justament quan més exàmens em toca corregir...




Aleshores, trobem un forat espai-temporal el dijous per la vesprada, vespra de sant Nicolau. Bona hora per parar el teatret, i ploguda... Enguany ho tinc clar. Recordes que et vaig dir que fa poc vaig visitar un famós centre comercial d'on no pots fugir sense comprar? Doncs ho vaig aconseguir, i per a celebar-ho vaig comprar més encara en un altre de veí... A veure, enten-me... Estic fins els collons dels parenoels-santaklausístics nordamericanoides que ens envaeixen, i dels cartellets nadalencs en anglés. Va ser veure en mig d'una muntanya de iaios donyets vermellots aquests tres Reis d'Orient de pelutx i vaig caure rendit d'amor... A casa que se'n venen! Però serà l'any que ve quan els lluiré, el primer que vaig pensar fou que anirien molt bé enguany a l'aparador de Photofinish... I allí que estan... Amb això i un estel anem apanyats enguany, que són grandots... I en posar-los, em feia la sensació que eren els gegants del meu poble que venien cap a mi... Mira sinó Baltasar, clavadet al Rei Moro, a l'Auelo...






Mentre pensàvem com enllestir, vam instal·lar l'arbre de Nadal negre, amb llums vermelles en contrast que queda realment lluït, i com a detall anàrquic, hi posàrem els donyets de punt de gantxo que una certament bona amiga de Juanjo li regalà fa poc... Preciosos. Quin luxe!







I desseguida la part divertida. Treu Juanjo una caixa enorme i, de dins, van apareixent elements sorpresius que acaben de configurar una nova idea no gens apartada de la primera... I tant que posarem l'estrella, però la grandota aquella que no li deixaren posar fora per si de cas ves a saber quin cas podria haver passat, la tonteria legalista dels irresponsables del torn...  Xe, com si l'havera comprada a propòsit per a ací... I la tela negra a un costat, i en l'escala fotos nadalenques icòniques... I molta llumeneta huitentera, i paquetets i paquetots ací i allí...






I au, heus ací el summum del kitx, el paroxisme de la remescla destrellatada, i un arbret lluminós roig del tot a la vora... Un poti-poti espectacularment coent que ens agradà moltíssim, trencador dins les possibilitats del classicisme temàtic, i amb un aiguabarreig de minimalismes que fan feredat.
Triomfarà!




 Tant li agrada que s'hi deixa fotografiar i tot, el propietari-pagador de l'ibi del local.
Si és que no som res...




Au, les tradicions estan per fotografiar-les. D'altra manera, no podrien confirmar-se les llegendes que, poc a poc, anem trenant... No està gens malament, i no és pecat, arribar a riure'ns tant en una vesprada situada estratègicament al bell mig de l'estrés...



diumenge, 1 de desembre de 2019

La tendra Cocentaina que tant m'estime...




Ontinyent, a diumenge primer de desembre. Inici de l'Advent.

"Mare de Déu del Miracle,
en vós sempre confiem,
que mos guardeu la collita
i mosatros menjarem...
Correga el conill al cau..."

Tradicional de Cocentaina.


Milagro, que de tot s'entera perquè ho té com a faena diària, va dir-me fa un grapat de mesos que, per commemorar els 500 anys del Miracle de la Mare de Déu, la célebre rondalla pietosa (amb acta notarial i tot) que volgué que el quadre del retaule de sant Antoni del Palau suara i plorara sang en plena guerra de les Germanies, anaven a dur-la en romeria per tots els carrers del poble i algunes de les tantes pedanies... Sense pensar-m'ho vaig demanar-li que m'avisara, almenys quan passara per sa casa, per poder-hi acudir. Aquesta podia ser realment la celebració més popular i participativa de l'estima que la gent li té a una marededeu única en el fet aquest tan rar i poderosament insondable que és la devoció... I no m'ho volia jo perdre per res del món.

Cocentaina és un poble ben singular. És un poble de simbologies fondes. Bregat i patit històricament, ha desenvolupat un seguit d'ítems propis, de fites plenament reconeixibles des d'un fora i que als de dins els uneixen, siga la que siga la seua adscripció davant la vida quotidiana. Tots son de donar-se, alts i vistosos... La mateixa silueta de la Mariola, que resseguint-la de dreta a esquerra davalla fins el tossal de més icònic castell que trobaràs; la grandesa del Palau Comtal, ostensori dels joiells recòndits del poble, mai prou ponderada; la intangibilitat de la Fira, un ent immaterial sempre present que potser podem monumentalitzar com a símbol apreciable en la font del Pla de la Font; i la Mare de Déu...

Hi ha gent, cada vegada més gent, que davant allò que observa s'aparta més de la religió reglada. Abans, hi hagueren bregues i sangs. Abans encara descreences i integrismes. Però a cada època, i en herència dels majors, la icona de la Mare de Déu del Miracle ha estat intocable de paraula, obra i omissió. La "Mareta" és la "Mareta" i és justament el pla de paller simbòlic major de la creença que envolta aquesta societat vella i d'arrel, però oberta com cap altra al canvi. La història i el costumari igual fan de llast per a algunes coses com encara inciten a moltes novetats. La Mare de Déu del Miracle, des del seu altar magnífic, amb aquells ulls que té de trista confiança, es mira a la major part de la ciutadania, que se la mira des de la pròpia casa, de fit a fit, perquè a cada taula s'asseu i és present a cada llar. Fins i tot en la dels fills que no hi són prop. Fins i tot en els qui s'estimen tant aquells carrers mirífics i la gent que els habita. Fins i tot en ma casa.

Jo, he sigut educat en el respecte màxim per l'obra d'art que és, per allò que per a tantes i tants significa, per la càrrega històrica que du com a bagatge, per tot allò que al seu voltant ha creat dins una societat tan complexa, pel fet mateix festiu (els personatges, les fogueretes/alimares, la "Súplica"), per les circumstàncies sospitoses mateixes de l'origen (pintada per sant Lluc?, de la basílica Odígia de Constantinoble? Regal del Papa a Roger de Llúria? Llàgrimes en plena guerra de les Germanies a un senyoriu potentíssim aliat amb el virregnat en el militar, econòmic, ideològic?).
Un tot enriquidor que, a més, és reforçat amb la presència vital de tanta família com te la fa present, que fins i tot dona nom a tantes ties, i a la meua padrina. Al meu poble i tot, Ontinyent, que hi ha rejolets vora el Pont Nou i el Salvador, i es troba reproduïda a l'església de Sant Carles... Puntualment jo sóc un de tants ontinyentins (ma mare també) que cada dèneu d'abril penja el seu cobertor del balcó... Els qui no la coneixen, miren cap a dalt encuriosits. Hi ha qui pregunta... 

Doncs bé. El temps com passa de depressa que, si m'encante, se'm passa la convocatòria amb tanta fetilleria com banalitat amb que la vida t'encanta. Dissabte anterior al cap de setmana de la Puríssima..., vaja, el Dissabte de Bou a Ontinyent. Això, la Mare de Déu estarà al Raval, i en pujar-la a l'abaixador del tren, ja veus tu, passarà la Pujada de Santa Bàrbara, costera fonda amunt i avall... Doncs no m'ho perdré... I si puc, m'agradaria participar d'alguna manera... Sí? Ja voràs, ja... Si puc fer el que ara m'imagine, serà una cosa senzilla, però sonada...

Em fa molta il·lusió veure passar tot el rebombori que acompanyarà la "Mareta" vora el lloc magnífic que fou la casa de ma tia Angelita Carrasca i mon tio Vicent Ministre. No he viscut jo en aquell pati ni he aprés prou, he gojat i he patit... Aquella parra tan vella que recorda tot, estic segur que encara em recorda d'infant i d'adolescent. Així que res, si pot ser, que ho ha sigut finalment, hi seré puntualment amb la meua campana i tot allò que puga aportar... I aprofitaré l'ocasió per encetar la meua celebració particular del cinqué centenari... Ja en parlarem d'això, perquè pense fer-ne de ben bones. El Betlem, per exemple...

I en arribar, descarregar, aparcar... Em trobe enmig d'un bollit interessant. Allò que justament m'esperava. El veïnat escàs de tan poques cases com apartades, en alt per preparar en espai cerimonial els carrers de cada dia. Hi ha qui s'ha passat el matí tallant brossetes de vora vorera, trobe a ma tia Erne agranant el replanell d'una veïna, altra està passant el motxo a un rastre llarg de vorera. Van traient cadenats blaus i blancs que han estat confeccionant aquests dies passats per decorar cada finestra, cada reixa... Tot és tràfec d'escala, ara pengem açò del pal de la llum, ara allà dalt garlandes de plàstic blau fosc... Baix de tot del carrer, en el trosset d'accés a la plaça de Sant Miquel, també hi ha rebombori i van fent la seua, alegrant el carrer per quan arribe la tanta gent que s'espera i a qui de veritat esperen... 

Ho comentem al llarg d'aquest llarg, lluminós i càlid migdia. La "Mareta" és altra cosa. Ves i espera que a d'altres llocs facen coses d'aquestes que, abans, eren tan habituals. Entre unes coses i altres que algú enumera, i com estem de desacostumats a la unió veïnal, açò reconcilia, fa família, dona vida... Pengen flocs en parets velles, creen altarets a l'atzucac, enllumenen penyals serrans que en el carrer es fiquen... Aquells carrers vells de veritat, i envellits per les misèries i gaubances d'eixe temps com passa, s'apressa amb saba viva, la dels veïns, la dels primers visitants, a celebrar un esdeveniment únic que tothom entén com històric, dins la petita gran història d'aquell portland i rajos adaptats com a carrer al ve i va de la geografia serrana, on el nivell són les corbes del cada dia patejat. I la intensa costera, en no poder pintar l'asfalt pel tant de pas com du, té les vores decorades amb la senzillesa màgica del poc que molt llueix, d'allò més tradicional que, a la nit, en encendre's els gresolets, ara ja elèctrics, serà ver voraviu.

Va fent-se fosc després d'una dinada alegre i enyoradissa... No menjava aquestes menges des de la mort de ma tia Mila... Hui si que n'havera fet ella de festa... I en revindre'm el regust d'aquell adés en aquest ara, m'emocione... No serà l'única vegada... Si recordaré la gent que m'estime i ja no hi és que hui estaria ací mateix, esperant, treballant. I qui diu que no hi seran si jo els tinc presents i m'enrecorde?

M'agrada molt callar mentre fotografie, em permet escoltar les històries i xarrades dels veïns. Són el més important. Ells són tota la festa. Jo vaig i torne, els "romeus" aniran i tornaran i s'acumularan al baix de tot de la costera perquè no tots s'atreviran a pujar-la tan esquerpa com és i es fa... Ells, però, amb portes, amb llumenetes, amb música i tot, reben sa mare espiritual, el seu poble sencer fet quadre, el quadre que és el seu poble i l'atàvica creença, a la porta de casa. Mira si això és important...

La resta? Anècdota. I anècdota divertida... Mentre Milagro, Mari Carmen i jo anem doblegant la immensa imatge de la Mare de Déu, al·lucinantment preparada i impressa per un dels veïns, ens admirem de com a resultat un modern i atractivíssim "fotocall"... Una hora després que la Mare de Déu hi passara, encara pujava el tram de costera gent que volia, amb la llum dels ciris i el fanal de la vora, fer-se foto... Perquè a la Mare de Déu no l'hem vista gaire temps. L'han entrada a l'atzucac amb pressa, i la costera els ha sigut fonda, que els ha toca prendre-la amb gana.... En no portar músiques, ha aparegut de sobte... Sort que Mari Carmen m'ha ajudat amb la campana a l'hora de la veritat, perquè no havera pogut fer fotos, que així m'han eixit... 

La meua alegria, veure les cares dels xiquets fent rodar la campana... Milagro i jo havíem comentat que el nostre nebodet Lucca es tornaria boig... I tant!, que ha aprés els rudiments i ha voltejat com un home! Els xicotets, han batallat de valent. I els grandots, fent-se els desmanyotats, acostant-se com si allò fora un joguet, han acabat per voltejar encuriosits. Tots eixien amb un somriure... Jo, emocionat i tot en veure voltejar a ma tia Ange... 

Entre converses, coques, perbeures deliciosos i mil històries, el temps ha anat fent el cel fosc. Es veu lleugerament blau l'interior del campanar del Raval. Aquelles campanes formals revoltegen cada vegada que la Mare de Déu està a prop... Jo, assegut a les escales del pati que m'abraça, vaig desmuntant la campana amb les claus angleses. A la vora, com si em parlara mon tio Ministre, com quan em contava les històries que van despertar en mi el meu jo... Com de menut... M'he sentit feliç. Mateo jugava per allí. Milagro vinga a fumar i parlar pel mòbil, o fumar pel mòbil i parlar amb el tabac, no ho sé... Un dia magnífic, veritat? Sí, Milagro. De dies com aquest, tan grans per a les nostres ànimes emotives estimadores de la bellesa del senzill, només podem viure'ls cada 500 anys... 



































No volies eixir amb el "babi"? No et preocupes, estaves treballant, tia Erne...












Si aquesta gent no val tots els diners del món, no sé què ho pot valdre...!!!!




S'hi donen situacions tan belles...




 Qualsevol mostra d'estima artística és benvinguda en la voluntat comuna de rebre la "mareta".




I jo no puc estar-me'n de fotografiar-me amb una persona a la que tant admire. Quina sorpresa més agradable la visita de mossén Ramon.



I clar, també vull fotografiar Milagro amb ell...







Aquesta foto, m'agrada moltíssim... Ja no hi ha més cases al capdamunt, així que d'allà on es puga, pals elèctris, branques d'ametler, cal fer festiva la visita...




Carrer net i polit,  i resaltant la humilitat de l'espai amb la feina encadenada...



I un altaret amb allò més tòpic de la imatge que el poble té de si mateix...



Que encara són més bonics que cap altre cobertor...
Bé que me'n penjaria jo un d'aquests a ma casa...




L'espectacularitat d'allò més casolà...!




Va fent-se el capvespre rera el Castell, jo jugue a captar la tardor dels pàmpols, enamorat d'aquesta bellíssima Primavera d'Hivern.



I ja des de l'alba de la nit, prove a captar el prop i el lluny on hi ha encara el daurat de la llum. Beniarrés sembla ací a la vora...



Les campanes del Raval van anunciant que el moment que esperem s'apropa...




Tot està ja enllestit. Serà un goig passejar pels carrers...





Encara un darrer esforç, com si deixàrem molletes de pa per seguir el camí. Seran llumenetes per marcar-lo als qui vinguen, per fer més emotiu el recorregut entre la foscor...







Va arribant la gent que esperem... Anem jugant...




I jo, m'entretinc en rememorar instants fotogràfics recents de festa a ma casa... En aquest cas, però, el fons és el meu estimat Castell...




El "Photocall" famós. Tan rebonic com resulta... Com no anem a fer-nos tots fotos amb tal meravella?








Ja dins de casa, a recer del fred que puja i la llum com baixa, davant taula parada. No seria Cocentaina si no...







Jo, mentrestant, intente captar tot allò que de llum queda...






I ja et dic. En un instant, en un no res, ací tens la gent, i amb la gent, sa mare...





I la campana roda ben feliç...










Quedarà la memòria, com queda la de fa cent anys...
Passarem. El sentiment s'esborrarà en esborrar-se la gent i el seu record.
Potser queden fotografies, aquestes paraules igual algú les guarda o les retroba... Però si saberen el que darrere duen, allò que tot el goig de la gent, del veïnat, de la família, em representa...





Baixa la "Mareta", se'n va ja;  i no passa la corba per entrar a la plaça, però el racó de món que és aquest indret, i els qui l'habiten, es senten profundament beneïts. Els ha visitat i ells li tenien la porta oberta...



Hui m'he retrobat amb aquella Cocentaina preciosa que recordava d'altres intenses ocasions...
Gràcies per deixar-me viure tota aquesta tendresa....