.


.

.

c

c

.

"Aquells béns que hages donat, seran els únics que sempre tindràs".

Epigrames. Marcial.

.

.
.
.

.

.

dissabte, 11 de juliol de 2020

Els de Luar na Lubre, es posen la vieira i segueixen caminant...

Vieiras E Vieiros: Historias De Peregrinos - Edición Firmada ...




Ontinyent, a dissabte onze de juliol de 2020.

Fa no res, mirant-me unes fotos del meu viatge per les terres gallegues, que espere el primer de molts altres, va vindre'm al cap una pensada... L'any proper, confinats o no, és any de Sant Jaume, el Xacobeo de les publicitats... Si fa anys del darrer... Els de Luar na Lubre van posar la música de la campanya turística propagandística, més que no publicitària; una peça de mèrit, "Hai un paraiso" que els va resultar redona en tots els sentits, al meu parer... Faran alguna cosa per l'any que ve? Ja sé que els gallecs estan ara en eleccions, però allí sempre manen els mateixos i potser ja tenen la taula parada; hi caldria, el temps corre i tothom necessita pensar en algun res que siga bo i inspirador per superar aquest any que insistim en tatxar de fatídic, com si el temps tingués culpa de les nostres desgràcies. També seria culpable de les distraccions, i de les boniqueses...

I no sé com, em trobe a les xarxes que Luar na Lubre ha tret nou disc. Què m'ho pense? En un no res m'arriba a casa. Portada curiosa que sembla infantil i no ho serà. Contraportada: ja ho tens ahi, la Xunta ben gran i la vieira estilitzada en cercle agrupador de diversitats del Xacobeo. Xacarrac..., ja se m'han venut al poder... He, he, he... Què hui, per molt tan gran que sigues, que ho són, no pots sobreviure sota la capa del cel sense bon arbre a qui arrimar-te en allò que fa a la butxaca pagadora... Els ho perdonarem, per suposat, si en escoltar de nou ens reverdeix la meravella acostumada. Si sant Bieito Romero, patró de tantes belleses, ha sabut navegar-se i no ens ha perpetrat una obra de circumstàncies; cosa que no casaria en res amb la seua trajectòria de prodigis i sanacions.









I és així que em dispose a escoltar. Però aquesta vegada la perspectiva és una altra... La discografia completa, més tanta lectura i tant d'escoltar contar, van presentar-me una Galícia mirífica. Va ser a partir de la seua música justament que vaig voler descobrir-me en el físic aquella terra que va copsar-me tant l'ànima. Fou tal l'acorament real, que vaig quedar ben fetillat i per sempre... Ara, doncs, m'escoltaré aquesta nova aportació al cançoner general gallec ben trenat i sense asqueig tampoc al seu comerç, des de la coneixença dels topònims que diran, perquè els he camejat, i l'esperit que canten...





Primer el segon cd, que de dos es composa el paquet... L'obres i el disseny infantil s'oblida, diluït en unes precioses imatges basades en peces escultòriques romàniques relacionades amb la música i el pelegrinatge sota uns fons vialàctics que m'encisen. La simbologia al servei de la idea... Quede quiet, però; "recompilatorio". Ja comencem. Amb la meua nova obra li oferisc una visió passejada, senyor pelegrí que comprarà aquestes històries d'altres pelegrins d'antany com a nova novetat tradicional tradicionalitzada a totes les tendes de records... I em ve, puc assegurar-t'ho, una sensació no massa positiva... I em torna el record aquell de fa tantíssims anys quan, al Monestir de Montserrat estant, vaig asquejar-me de trobar-me tantes còpies a la venda de la versió que acabava de publicar la Companyia Elèctrica Dharma del "Llibre Vermell"... La gent compraria per comprar i s'enduria a casa una versió absolutament distorsionada de l'obra medieval. Només em consolà que aquella era una veritable i altíssima obra mestra... Ara, des d'aquell consol, em refaig prompte... No, la tria és bona i si sant Bieito ha volgut fer-la és perquè alguna cosa amagarà i serà, de ben segur, una bona guia espiritual d'iniciació pels qui prompte seran conversos a la fe dels de la llum de la lluna al bosc sagrat i tal... 

La versió de les Cangigues està, el preciós "Camina don sancho" també... Sí, parlen del Camí viari i són camí... El "Romeiro ao lonxe" que em dugué a Santo André de Teixido en versió supervendes i explosiva... L'homenatge lorquià a com plou a Santiago... Sí, tothom l'esperaria... I tanquen amb la versió seua del me-ra-ve-llós "Romance de don Gaiferos" que tant reformaren perquè sonara quadriculat (que el senyor Faustino Santalices que el recuperà els haurà perdonat) i atrapador dels somnis dels oients actuals... I el "Hai un paraiso" que mostra que un servidor no anava massa equivocat amb la cosa de l'aprofitament de les oportunitats. No sé com es dirà "Pardalot que vola, a la cassola" en gallec. Els de Luar na Lubre sí que ho saben...






Doncs bé, respirem fondo i passem a l'obra nova... Observe vint-i-set temes que no em crec... Sí, estructuralment han seguit la via del darrer treball, aquell "Ribeira Sacra" de 2018 que tant va impactar-me... Tindré ara la sort? Un tema i un detall sonor etnogràfic podem dir, que es vol definitori, deixat anar, com per integrar el tema en la terra o la terra al treball... No llig el llistat, m'agafe el cuidat llibret, i vaig deixant-me... He, he, he..., un bon detall que hagen volgut posar les lletres, i amb textos breus introductoris en gallec i anglés, la llengua de la terra i la del tothom que acudeix, rodes per on rodes, a l'Obradoiro... I vinga dibuixos d'obres, potser massa atribuïts a Alfredo Erias... 

El "Benvido" primer és un resum de textos autolloadors de la terra que em resulta banal i poc graciós. I la veu no m'agrada... Bé comencem i més si se suposa que aquesta és candidata a cançoneta atrapa turistes... La seua aposta per fer cantar en gallec "starlets" espànyiques sempre els ha eixit simpàtica (Pedro Guerra, Ismael Serrano...), fenomenal (Diana Navarro, Víctor Manuel...) o gloriosa (Luz Casal, i jugava a casa...), però aquest inici amb Miguel Ríos em deixa carpit del fred. Sort que el fons del plat és el ritme i la melodia habitual. Anem seguint... "O Cebreiro" és el de sempre esperat, una més d'animosa... I arriba la primera de les versions de l'antiguitat cantada pels pelegrins... "O cego andante", una cara més del versionadíssim romanç del "Raptor pordiosero" que vaig conéixer a través de l'"Era meia noite" portugués que brodà Eliseo Parra. Aquest no m'arriba, més que per l'atmosfera marca pròpia de Luar na Lubre que es difumina amb els estels nebulosos que decoren el llibret i que acaben menjant-se el final de la lletra... Si és que hem començat amb mal peu...

El "Camiño dos Celtas" em retorna al camí de manera graciosa, i desseguida puja la força i la nota amb una desbrafada oració medieval. Com de bé han fet en mantenir-hi l'esperit del "Dum pater familias" tot i desempolsant-lo de gravetat. Estic segur que un prec d'aquell temps s'aproparia més a aquesta proposta respectuosa però agradosa també... I seguim amb coses bones després que el batallar de la campana Berenguela em transporte immediatament a moments que no puc oblidar ni contar... Amb la replega de la llegenda de "O peregrino agochado", que no coneixia i que, quan torne, farà que em fixe més en les ombres d'allò que hi ha... 






"Na romeria" gaitosa és goig, i "Dugium" acaba agradant-me sobremanera, la presentisc d'entre les preferides de futur immediat, no sé si perquè l'esperit seu va remetre'm immediatament a les meues aventures just abans d'arribar a un final del món absolutament boirós o què... Però res em predisposa a la història de "Mártiros e o Vákner", un peregrí armeni que s'enfronta a un monstre i que mereixia d'una potència sonora que ací em queda poca, després de tantes lluites d'aquestes com m'ha oferit el meu món immediat morocristià, tralarà... Anem passant... la història dels soldats gallecs a Glenshiel anglés que tampoc no sé què té a veure amb el pelegrinar dels set camins, una més... I sí, altra obra que mereix ser cap d'altar la "Grande Chanson" del XVII francés, ben entonada i dita... I es deixen per cantar el final de la lletra que sí citen, Senyor!

No em feu cas, que tot és treure-li raons al deu que l'obra mereix. Però l'avantmà m'enganya, trobe a faltar la pedra clau que tot ho unisca. Els "vieiros" m'adormen, que no tenen res d'especial com sí ho tenien a "Ribeira Sacra", que queda més alt i molt més en la comparança successòria... Dona, "(Bela) Muxía" té la seua gràcia i cantada en anglés... La tria és bona i el joc proposat dona ànims per seguint descobrint... Una foto bella...; si vaig caminar-hi, xopat, i encara fou poc, vora la mar de la mort...

I tornem al Vákner ditxós amb la música que composaren per a un audiovisual que en parlava, i resulta més engrescador el conjunt que no el tema anterior, me'l millora també... 

I s'acaba ja el disc amb el tall vint-i-set, i encara... Espera...! El "Romance de don Gaiferos de Mormaltán" de nou? 

I ací sí que se'm fa la sang orxata i trobe el perquè vertader, per a mi, d'aquest disc... El romanç del senyor Santalices sencer i com toca i com cal. Veu de dona feliç. Jo exultant. Ara sí que estem tots, ara el cercle complet. Ara torne a estar dins del que fou i el que sent... Les més melodies i jocs concentrats i ben dits i ben dats a la manera que caldria esperar de la grandesa Luarnalubresca... 


He, he..., per això l'han posat al recull del segon disc, per assegurar-ne la comparativa...

Només per aquesta fita ja m'és gran el treball i s'aguanta i sosté com convé a l'ocasió. I jo en quede agraït, satisfet, benpagat, i a l'aguait que, en dos anys, mal per bé i bé per mal, tornaré a bategar a l'espera d'un més descobrir, per tornar... Aquest disc anirà satisfent el temps que faltarà... 





Nota: En el transcurs de l'escriptura d'aquest text, he patit huit microtalls de llum que pots imaginar com m'han dificultat el discurs. Perdona'm els destrellats... Jo, quede a l'espera també de saber quina serà la banda sonora comercial del proper Xacobeo. Si no ens tanquen al corral, igual m'aprope en hivern i entre setmana... No em complauen ni els turistes ni els seus hàbitats... Això sí, sempre amb músiques Luarnalúbriques...

divendres, 10 de juliol de 2020

Un conte breu sobre sant Cristòfol...





Sant Cristòfol. Catedral d'Ourense (estiu de 2019).




Ontinyent, a divendres deu de juliol de 2020. Sant Cristòfol.


He pensat que, per celebrar sant Cristòfol, el patró dels Geganters (m'hi considere encara), Conductors (ja que em passe la vida amunt i avall), de les banyades i les remullades populars (tan com m'agraden), de tantes fonts com m'engresquen (Cocentaina, Biar...) i, com no, el seu patronatge dels biaruts i les biarudes (entre els quals treballe), potser em seria interessant redactar un conte.
I com m'ha vingut al record aquella famosa història de la filla d'un president fester que escriví en un periòdic del meu poble i com a propi allò que del sant havia ja publicat l'amic Àlvar Monferrer, lletra per lletra, doncs mira, per si a mi em passara, que els coste un poc i que copien... D'ací el format que em permetreu...



Sant Cristòfol. Catedral de Toledo (primavera de 2014).


Sant Cristòfol. Catedral d'Àvila (estiu de 2019).


Sant Cristòfol. Església de la Virxe da Barca. Muxía (estiu de 2019).



dijous, 9 de juliol de 2020

Necessitem sants...





Ontinyent, vora Guadalajara. A dijous nou de juliol de 2020.

Al senyor Morricone, amb disculpes admirades, per ell i per nosaltres...


Necessitem sants.
Necessitem referents humans que ens humanitzen.

Ens calen espills nets, despolititzats, que abracen la major part d'una unanimitat social indiscutida.
Davant tanta derrota i l'evident multiplicació de nords en la brúixola espanyada del viure, ens són necessaris els exemples de vida exemplar per creure que encara és possible la decència i la idea de proïsme i confiança quan nadem entre mars indecents que ja sabem bé que ho són, però mai no acabem de copsar ni com són ni com farts estan de pluralitat diversa complexa ni de texturitzats, perquè ja no sabem dir fondos ni bruts.

Ens cal fixar-nos en figures d'esforç i constància que no tinguen massa pols que torcar, i així alçar-los a la manera de tótems lluminosos que puguen guiar-nos la nostra ceguesa; de qui, sords, puguem escoltar allò no dit. Compartits, per favor, per tal que puguem parlar d'ells més que siga en tants pocs caràcters com per no quedar més en ridícul psicotècnic, tot demostrant que tampoc no en sabem tant d'ells, ni interessa... Que si el nostre voltant l'ha exaltat, els seus mèrits comuns bé tindrà... Que hui, creure, el que es diu creure, només resta al nivell teletenda televisiu. Què creus si tot falla? Què crec si tant manca? Què ens diuen que creure...

I els alçarem altars. Improvisats. Sorpresius. Mai no esperats. 
I ens els farem nostres retratant-los amb el mòbil en passar. I els passarem arreu del món. I estaran arreu i tothom els tindrà com a nova fita estètica, és a dir, fita moral que mereix ritus benvestits de respecte social. I estaran per tots llocs i per cap, a girar el cantó de qualsevol indret esperant-nos, a tall de mosques a la mel d'estiu, com si foren vius, volents i virus. I tots n'estarem infectats en mirar i prendre-hi el nostre tiquet en la tanda de l'autocomplacència dels benestants momentanis, amb els xacres reblits de prudència i justícia i temperança i fortitud fets amb plàstic. El moment quasiorgàsmic de contacte amb el mite que ens cal. La catarsi.

I tot ho farem alt, i tot ho farem gran, i tot ho farem esplèndid. 
I no serem mites, nosaltres, perquè no sabem que ho som, en no ser els altres. I el gran pal de paller, l'arbre maig i el bon pare carabassot encara se'ns riurà a la cara... Perquè no és més ésser que nosaltres i com a altre bé que ho sap. És més, i més encara: ja no és. 
I potser ens fa callar perquè no es vol sant de cap devocionari, i en passar vora ell no ens cal alçar els ulls, no ens cal. És al nostre costat, diminut. És company. Com nosaltres...















dimecres, 8 de juliol de 2020

Analítiques... (sang i orina)

Cinco estudios médicos para iniciar con salud el año | EL DEBATE ...


Ontinyent, que no Guadalajara que diu el blog... a dimecres huit de juliol de 2020.


Hui m'he alçat de bon matí, tarlà, tarlí, que em tocava preparar-me per fer-me per fi l'analítica d'orina i sanguina que em dirà de quin mal m'he estat morint durant el confinament dement i de què van a tractar-me perquè em pose rebò i puga fer fins on arribe o vulguen deixar-me... I abandonat com estic per la lògica de la postmodernitat avançada, em trobes a les sis del dematí, que el sol ja eixia, amb un tubet a la mà i un pot on calia orinar si és que no me la tallava, l'orina, la incomprensió total d'unes instruccions escardusseres que no afegien massa al no-res que la tan amable (de veritat) treballadora del meu centre de salut va dir-me en entregar-me el material, nyas coca, com si me'l tirara i em tocara empomar-lo... 

No enten res. No cal que aboque l'orina del pot al tub? Vejat's miracle orinflamat!

I què faré i com sabré fer... Recontracollons (avemariapuríssima...), internet... Que de segur que hi ha un tutorial a propòsit per a saber com fer... I dit i fet. Pose la marca de l'enginy pensant com va pujar Juanelo l'aigua del Tajo a Toledo...





Ostres, quina sort, si és gairebé com el meu potet... Anem al bany, jo sol, però ja saps com m'agrada usar el plural..., enfoquem, apuntem, tirem la primera aigüeta groga, i recollim allò que se'ns demana. Ho deixem estar i seguim abocant, que amb tant com bevem (aigües, que l'alcohol només amb els gels mesclats amb... aigües), un dia d'aquests m'ho diran les gents de la Ribera...



Ai, com m'enrecorde tant d'aquesta cançó... I jo amb el potet taral·lejant-la baixim baixam, ara que em posaré a jugar... Destape l'enganxina de les instruccions ikeanianes, veig al fons l'agulla promesa, i introduisc el... el plural, perdona'm... Destapem, veiem, introduim... I per art de màgia potàgia, el joc del buit fet al tub va tragant orina fins que diu que ja hi ha prou, en fonteta alegre matinal. I res de contacte ni ois ni despago... Quin joc més xulo! Així és divertit i tot que et demanen una analítica...

La putada en bemol sostingut que és la vida ha vingut a ser-me recordada amb el desplaçament necessari al Centre de Salut postcoronavíric... El més surrealista que m'ha passat és que en fer la cua, i mentre una simpàtica senyoreta ens prenia a tots la temperatura sense tindre el detall educat de dir-nos-la, m'he quedat entre el fresquet eixe que corre entre les dues portes de cristal que no paraven d'obrir-se i tancar-se fins aconseguir de veritat de la bona posar-me dels nevis...

I en seure, permeteu-me el símil taurí, davant la senyora picadora..., amb reverència eclesial i un poquet d'humor que potser pensava càndid de mi que em difumina l'acolloniment, li nomene que soc difícil, jo, i que han arribat a passar coses lletges (desmais i altres)... Se'm riuen tot vitorejant que si hui hem vingut tots junts, que ja han tingut algun cas..., però davant el meu pes i volum miurífic, callen... Callen? Deu minuts que m'han tingut en aquesta sort tant dolosa. Elles professionals, jo, esmaperdut. M'he posat lorquià...

"En la copa de un olivo
lloran dos viejas mujeres.
El toro de la reyerta
su sube por la paredes.
Angeles negros traían
pañuelos y agua de nieve.
Angeles con grandes alas
de navajas de Albacete".



Ara un braç, i no, ara l'altre, i mentrestant un filet de sang que m'ix del forat que m'han fet en l'altre... No senyora, no són els quilos, que és herència materna provada... I a la fi, han tirat pel dret: porta una rasuradora i afaita-li la mà... Allí que punxem, i tu apreta fort... I llavors m´he posat estellesià...!

"ritus lunars, celeritats de fusta,la sang veloç en allaus successives,la saba en fils de nervis, de tendonspertot arreu florint inesperats".

I l'animeta que per allí se'n volia eixir i jo fent perquè no, no...!


"En el poble d'Ontinyent
feren una gran festota,
mataren tres llagostins
i amb la sang feren pilota"



He eixit malalt del Centre de Salut...

Sort que com que ja m'olorava el color del percal, havia preparat un esmorzar d'eixos com cal, de rei de mèrit (que no emèrit...). El mareig m'ha durat, soc molt meu, jo, fins passat migdia, que fa calitja. L'hora que és ara, i encara em fan mal els braços...

És per a mi tota una aventura quan se'm crida a analitzar-me... Crec que tot en la meua vida ho és, d'exagerat.

dimarts, 7 de juliol de 2020

Que el nou disc de Paco Muñoz ja ve rodat...






Ontinyent, a dimarts set de juliol de 2020. Sant Fermí.

Ahir va succeir-se un d'aquells dies que acabes dient que és bo perquè et treu absolutament de l'ofec calorós encara no vacacional..., però en millor i, per la mateixa calda, cansat. Tot un regal va estar poder acudir a l'estudi d'Enric Murillo, a Sueca, per anar completant el puzzle interminable i valentment lluminós que és el nou disc de Paco Muñoz. Quin esforç més gran el de tots els implicats i quanta bellesa que està produïnt eixa sinèrgia de tants...!!!

Doncs bé, el meu paper ahir era el de conductor, xofer de l'admirat amic Toni Violí, que acudia a sumar màgies amb la seua tan característica veu, i valuosa..., i quina sort la meua, la de poder aprendre sempre, la d'admirar els tants treballs, el poder fotografiar eixos protagonistes joiosos i, així com qui no vol la cosa, escriure-ho encara perquè no se'm perda massa a la desmemòria...






Vaig quedar impressionat de debò. La calidesa dels temes va creixent a mesura que s'afigen pistes i pistes; són tants els amics de Paco que hi volen dir la seua en aquesta obra... I clar, la presència mateixa de Paco i de Pepa en l'estudi va ser d'agrair. Si vam poder xarrar i, sobretot, oir... Com que el mestratge d'Enric i el bon cantant que és Violí enllestiren prompte la faena, tot va ser presentar-li al bocairentí les peces ja gravades, que Pepa i jo ja taral·lejàvem junt a Paco, quan no les cantàvem del tot! Ja ens les coneixem com si el disc estigués publicat de fa temps i alguns dels temes foren ja els clàssics que esperem, i repetim... Jo, continue augurant que algunes de les històries que ara queden enregistrades, arribaran a ser himnes pel temps... I els qui, escoltant, s'hi sumen a la coneixença, coincideixen amb les meues apreciacions. Serà el disc més redó del Paco per continguts i participants... Un Paco de vora huitanta-dos anys que m'està demostrant una energia i una il·lusió que a mi m'emocionen, i que ara, entre les cançons i eixe poti-poti de noves idees com proposa remesclades amb la intensitat dels records que narra, van sumant els vídeos impagables que recullen les gràcies de la neta, que està preciosa de veritat. I tot resta preciós.





No sé quan estarà disponible el treball, que tot allò que queda per fer és ingent i delicat... Però l'espere amb una alegria feliç, confiada potser. El joc avança i serem tots que guanyarem. La meua necessitat de bellesa està ben satisfeta, i dins de mi tinc ganes ja de compartir alguna cosa més que només dirs i imatges curtes... 

Esperarem...

diumenge, 5 de juliol de 2020

Insults...



Qué son los micro racismos y cómo los practicamos todos los días ...



Ontinyent, a diumenge cinc de juliol de 2020.


La forma de fer, el modus operandi pels clàssics, és això mateix, clàssica: 

Hom (o don) troba una història graciosa sobre el problema físic d'un grup social determinat o no, i l'afig a qualsevol àmbit comunicatiu. L'acció està feta. Després, eixa mateixa acció, serà posada en dubte amb un "ai, no ho havia pensat", que vindrà reforçat amb un malvat "no ho vaig fer amb mala intenció". Si en el moment en què has trobat algun aspecte humorístic en allò que has fet o repartit que t'ha mogut a fer-ho, sí que tenies intenció, i dolentíssima, no vingues ara amb histèries de mal pagador pillat amb xec fals... 

Sí, tots tenim la pell molt fina darrerament, però és que eixim d'un confinament salvatge i encara ens trobem dins d'una doble pandèmia i no volem veure-ho: la covírica i la social. La nostra societat és bruta, fangosa i ofegadora, i sembla que hem eixit de les prohibicions amb una xuleria major, una prepotència que ens carrega de raons. El proïsme queda anulat pel dret propi. L'empatia és llegenda.

Em fa gràcia el paper de qui insulta. Mai diu adonar-se'n que ho fa. Tan còmode i cofoi amb l'envoltament que li procura la societat que li facilita eixe odi a qui no és ell o bé amb ell no identifica. Hi nada de panxeta. Sempre pot al·legar si no la llibertat d'expressió, que és paraula buida de força major, sí la falta de sentit de l'humor de l'altre... I l'altre pot quedar-se mirant-lo i callar dissimulant l'agravi, tant buit de sentit de l'amor com se'l veu, o dir que ja està bé i que fins ací ha arribat la pantanada. I tocant la campana de foc a rauxa o sometent, s'agafa l'arma i es munta una balostiada intensa amb les eines que el temps t'aporta i tota la mala llet que guardes al rebost.

Fixa't qui parlarà com tu, insultador... Qui dirà "Ai, no hi ha per a tant", "Ai, és que s'ho pren tot mal"... I et farà costat mentre mira pel televisor com es derriben les estàtues dels vostres. O en cas de l'optativa del callar i acatar, encara ens farà més burla, i més sagnant... Fins que un dia, eixe que parla com tu aparega corrent i plorant perquè algú li ha tret les vergonyes pròpies del seu hipòcrita comportament social, estiga o no equivocat, siga o no real. Per més que mai no siga risible...

És clar que la societat que permet i facilita no avança. Sembla ser que sí i que els acudits arevàlics hagen quedat en els anys 80. Puc jurar que no és així. Potser és impensable ara, pel mateix postureig social que ens domina, que s'hi facen acudits de gangosos i de tartamuts, i se'n fan per més petit comité siga que els atén. Són "micro" i ja no "macro"... Els d'homosexuals segueixen vigents, i com a "hiper" fins i tot..., no gastaré ara més saliva que ja t'ho vaig explicar fa no res quan et parlava del programa d'Antena 3 "Tu cara me suena" i les seues tantes masclistades... (sembla que la barbaritat que denunciava sobre el pobre Pablo Alborán, s'ha carregat aquelles repeticions, ja no n'han emés més...).

Faran falta vint anys més per tal que alguns problemes físics o socials estiguen tant acceptats per la societat que siga penós voler fer riure amb ells? Si és així, per favor, que córrega el temps, que córrega... 

També fa poc que he dit que tinc el bastó preparat... La pell fina, només? No ho cregues, l'heu adobada ben adobada i des de ben xicotet entre molts i tants. L'use ja de tambor.
Jo, em vull lluny de la toxicitat de gent  "humorista" (i els seus necessaris riallers col·laboradors i cómplices) que no mereix més penitència que la reflexió fonda. Potser això és el que més mal els farà: pensar...

... sobretot arribar a pensar que, quan als altres els convinga, els tocarà a ells (o als seus fills) rebre riures ridiculitzadors injustificables i esmolats. Perquè no és que l'home i la dona siguen llops per la dona i l'home. Som hienes.








dimecres, 1 de juliol de 2020

Retorn a Biar (M'he tornat a posar el rellotge)





Ontinyent, a dimecres, primer de juliol de 2020.

Hui he tornat per fi a Biar.
El teletreball ha funcionat d'allò més bé des que han acabat les classes, amb l'excepció d'algun avís a reunió que no ha arribat, però no hi ha problema perquè no convocava ni a sínode ni a la paraula major de concili. En tot cas, això hauria fet que el meu retorn físic s'apressara, però no ha segut així, i hui m'he trobat un matí ben bonic d'alumnes que venien a tornar els seus llibres de text i companys ben alegres vinga a formiguejar, feinerets, sota la justícia d'un sol que els envelats que tapen el patiet d'entrada a la "Casa de Mel", com han batejat provisionalment aquell espai d'entrada al centre, no podrien mai evitar, juliol com ja estem...

No he entrat a l'institut, institut... Això ho deixe per un demà de reunió forta i replega de materials esparsos per les classes... Por em fa veure com han quedat les pobres plantetes que vaig deixar allí soles ans del confinament... Em doldré, arreplegaré els peluixos per rentar-los a casa, i veurem...

M'ha estat rar tornar, molt rar... Ja el cartell del canvi de província m'ha sigut, mmmm... diferent? Sort que duia posat al cd un concert de Paco Muñoz que és un luxe per anar cantant per unes carreteres encara plenes de camions i, ai quina por, també d'esforçats ciclistes... Passar el Vinalopó tan sec però florit enguany ha estat acompanyat per un calfred, que s'ha repetit quan, en aquell gojós camí, ha aparegut a la llunyania clara, el castell biarut... 

En canvi, entrar al poble, de tan quotidià, m'ha dut a la seguida de sempre, anar darrere d'un camió pesat que tira cap al port com pot, fins arribar jo a tocar mare. Aparque, baixe la pujadeta d'entrada, i ja no m'he mogut de la revisió dels llibres que ens portaven sinó per hidratar-me un poc. Val a dir que cada vegada els tracten millor, els llibres...

Les converses amb els companys han amenitzat el matí de calors amb puixança... I a la fi, els meus benvolguts alumnes d'FPB2... Tenia ganes de veure-me'ls després de tants correus com ens hem enviat. Els he vist amb l'alegria de l'estiu al rostre, però alguns m'han mirat a través de les mascaretes com volent dir que els preocupa el futur que tindran després d'abandonar aquesta mena de niu que no acabaven d'estimar. Els entenc. I en escoltar com diuen que faran, em donen esperança, perquè sé que podran amb tot allò que els puga aportar il·lusió...

En tornar-me'n, amb la solanada al ple zenital, no he pogut trobar la manera d'accedir amb el vehicle on solc comprar, de tanta obra com m'he trobat... No passa res, demà em torbaré pensant com fer-ho... Deixa'm que pose l'aire condicionat perquè refresque un poc el mi fregit que ha oblidat posar-se el barret en parar per fer-me la foto mascarada que done fe que, de moment, vaig superar el temps d'alarma (que convençut estic que tornarà...). 

Quan he arribat a casa no he pogut dutxar-me. Quilo i mig de cremes post solars han vingut a calmar-me la pell, tant un xic colrada, o més, que la del xicon que volia ser mariner de bona traça..

Torna la feina a semblar-se de lluny a la feina... Hui m'he tornat a posar a la monyica el rellotge aquell que em regalaren els meus germans fa tant de temps. Cal de nou tindre a la vista aqueixa brúixola...


Però s'albiren tronades ben fortes.


diumenge, 28 de juny de 2020

Bandereta guai...

En Italia apareció en el cielo un arco iris al revés - Clarín



Ontinyent, a diumenge vint-i-huit de juny de 2020.

Estic content. Aquest matí m'he alçat tard després de maldormir bastant, i m'he trobat amb el Dia de la Diversitat Sexual al davant. L'he saludat i he seguit a la meua... Llig el què m'arriba d'uns d'altres i prenc una decisió: enguany no em cal penjar la bandera de les reivindicacions LGTBital... No cal!

- Ja la pengen per mi persones que creuen en ella i en els valors que representa, que la tenen com a defensa dels mateixos i aspiren a un món de respecte. Els felicite el dia. Podria unir-me a ells en ser que compartisc molt del que... Però no cal...

- Ja la pengen per mi els homosexuals homòfobs que em recorden com és d'aspre el món que volen crear, i els amics que decidiren trair-se per fundar famílies burgeses beneïdes per eixa mirada social que els permetrà aspirar a càrrec, o bé alcen impunement un Déu a través del qual parlen per inquirir... Ací, cadascú pren les decisions que vol en la vida i no soc qui per treure'ls res en cara fins que en tal dia com hui es posen a pontificar, i això ja no...

- Ja la pengen per mi gents ben diverses dins de la seua heterosexualitat i que van des d'una solidaritat vertadera feta de boníssima voluntat fins al postureig més absolut de qui necessita d'una atenció social preocupant. Si hi ha més papistes pel papa normalment pel guany, no acabe d'entendre el benefici de qui és presenta com a més reina que les reines sense "ser-ho"... Deixa que facen, encara fliparem...

- Ja la pengen per mi els mercaders del temple, dels de qui ven un sou a qui vol colocar-te el bou. La "festa" aquesta ha acabat sent un generador de negoci interessant per qui té bona vista i poc escrúpol. Altra cosa és que la gent caiga, i solem caure...

- Ja la pengen per mi els partits polítics, començant pels de poble que diuen estar al costat de, i després es peguen per aparéixer a actes organitzats per entitats i associacions homòfobes a les quals subvencionen a cor que vols i a tu et convé. És tan difícil la vida del mariner que ha de pescar vots en tant diferents caladors...

- Ja la penja per mi qualsevol qualsevol, perquè és ben fàcil buscar i copiar i apegar, i queda bé, i aporta imatge oberta i...


I jo mire, i en mirar veig, i el que veig és l'amarg postureig que tot ho domina. Tot, absolutament tot, i a qualsevol aspecte de la nostra societat. 
Jo no penjaré la bandera, però em trobaré amb travetes sarsuelístiques per voleiar la vida; des de la tafaneria insana de les meues veïnes a la negativa perquè publique res a tal lloc o capelleta. Trobaré, com sempre, la penge o no, petjades homòfobes a cada dia, en el llenguatge quotidià, en l'actitud social de qui ataca o benèvolament et consenteix viure, en...

Potser per això estic content que el tribunals impedisquen que es pose aquesta bandera a les façanes dels ajuntaments. Així, sabré que aquell que la penge és perquè de veritat creu en la idea de la igualtat i la llibertat, per damunt de qualsevol possible sanció administrativa.

Estic content que una associació d'advocats religiosos perseguisca el seu ús amb normes. Així queda encara més clara com es professa la vertadera "religiositat" de qui creu en l'institució i no en els llibres sagrats i quin és el ver credo que s'amaga darrere les paraules de mel que es gasten mentre amaguen de tot sota unes estores meravelloses per ocultar tantes cendres...

Estic content que la Guàrdia Civil l'use, perquè així queda palés com una bona part d'un estat que es vol modern, reacciona de manera medieval en tocar un dels seus símbols tot perdent les nocions de democràcia que només els serveixen com a façana per viure d'ella mentre proven de destruir-la.




Si tan content estic, per què és tot tan amarg?
Potser perquè et volen fer engolir tantes hipocresies de colorets...

dissabte, 27 de juny de 2020

Masclistades


Nicki Minaj » Covers, versiones, parodias, imitaciones... - Página 3



Ontinyent, a dissabte vint-i-set de juny de 2020.

Anit, i sense que servisca de precedent, a falta de propostes culturals o festives, i sense possibilitats conversadores amb les meues amistats, que cadascú torna a anar a la de cadascú una vegada se'ns ha obert la porta..., vaig mirar-me la televisió!

Com de mal vaig fer! Amb tant de llibre com tinc a casa... Però clar, després d'un dia llarg d'esforços físics marcats, vaig pensar que si alguna bona pel·lícula m'entrava pels ulls sense que jo em preocupara massa.. I mira que tinc canals a la televisió, molts d'ells encara verges per al meu sentit contemplatiu, i en cap d'ells emetien res que puguera fer-me el pes...

Vaig caure en una de les cadenes que menys veig, que repetien un programa vell i familiar, d'aquells considerats blancs, que es diu "Tu cara me suena", sí aquell del presentador que es passa el programa bramant i mentrestant un jurat suposadament preparat fa riure, uns concursants més o menys famosos intenten imitar cantants i un equip de maquillatge, perruqueria i vestidor demostren com es fa vertadera màgia a la televisió....

No vaig acabar el programa, no vaig poder. 

Val a dir abans que res que el programa emés no és actual, que correspon a una edició anterior, perquè amb la cosa del confinament, van tallar la seguida i estan refregint espectacles ja trillats... Que dius, i amb quin criteri triaran?, perquè ja els val el que els va esclatar, moralment, a les mans...

Bé, per no allargar-me. Un florilegi de banalitats lligades les unes a les altres amb una mala bava... Una catarata continuada de micromasclismes amagats amb modernors que perpetuen estereotips històrics tot actualitzant-los... Com de bo està este tio que s'ha tret la samarreta, deixa'm que imite que el toque... La de vegades que el presentador va referir-se de manera irrespectuosa al cul d'una de les artistes imitades..., que si teletubbie, que si caldria afegir-li'n a la imitadora... (a la foto de capçalera la trobareu...), a cada minut, referències no al mèrit ni a l'esforç, sinó a la vida social i les característiques físiques d'uns i d'altres des d'una pressumpta alegria i deshinibició que m'avergonyia...

Arriba l'actuació de Falete, imitant Al Bano. En acabant, des del jurat, Lolita Flores acaba assegurant que li agradava Al Bano de jove i el president del suposat jurat, Àngel Llàcer, histriònic com sempre, a crits, proclama que a Lolita li agraden tots els homes. Lolita assenteix, tots! I Falete respon que a ell també... 
Un minut després, quan jo encara estava bocabadat d'escoltar aquest humor arevalià dels anys setanta portat al segle XXI, Llàcer li diu a Lolita que es fixe en els ulls tan bonics que té Falete, aquest s'hi apropa, Llàcer li demana que es trega les ulleres per veure'ls millor. Falete li demostra que no tenen vidres. 
Vaig apagar la televisió.

::::::::::::::::::::::::::

Un dels concursants imita un cantant de moda andalús. Es senten crits de xicones entre el públic i no pocs, tothom parlant de l'estremada sensibilitat de l'autor i de la cançó, tan bonic, dolç i amable per dins i per fora, de la seua vàlua artística (per fi...), s'ensalça aquesta nova masculinitat que emana i representa... El concursant arriba a afirmar categòricament que el cantant dedicà la cançó a totes les dones d'Espanya i ell així ho feia també...

Això, el gest de reprendre aquest programa, està fet a mala llet, és una mala jugada del triador cap a la pròpia cadena o no ho entenc...

Que el cantant era Pablo Alborán. Fa una setmana que ha anunciat públicament la seua homosexualitat...





dimarts, 23 de juny de 2020

A l'Haro de Les...




Ontinyent, a dimarts vint-i-tres de juny de 2020. Nit de Sant Joan.

Les capçaleres solscicials i santjoanenca de Can Carrasca han coincidit enguany. El capdamunt de l'Haro de Les, a la Vall d'Aran. Una foto d'entre les tantíssimes que li vaig fer quan el juliol passat vaig girar el cantó i me'l vaig trobar de cara, després de tants anys de voler veure'l... També, però, vaig ratllar unes lletres. Vaig escriure a cada pas que feia per aquella beneïda terra tant turistificada. Jo, de racó en racó; lluny de brogits que no eixiren de la terra mateixa... I en un cantó d'aquella placeta, mentre aguantava les burles d'un nano que no parava d'assenyalar-li a sa mare com estava de gros un servidor, anava sargant...

No he publicat res de res d'aquella aventura per la Ribagorça i era Val d'Aran. Siga aquest el primer dels poemes d'aquest poemari que isca a la llum...

No sé què en faran de l'Haro, caldria ballar-lo cremant a la nit...




Pirineu, Canigó...

Camí del Canigó prop de Prada de Conflent




Ontinyent, a dimarts vint-i-tres de juny de 2020. Nit de Sant Joan.

Són per a mi paraules màgiques, Pirineu, Canigó... Perquè em remeten al més fondo del meu simbolisme personal i familiar i, per sort, per molta sort, també em són referent d'allò millor que he pogut viure...

Un servidor és, s'hi sent i intenta exercir com a mariolenc en una Mariola desfilagarçada que ha deixat estar els seus mites propis tot reduint-los a una misèria solitària. No em digues que no és així que en condicions de normalitat sociocultural ens abocaríem hui a refer el seu llegendari, els seus camins i virtuts tantes. I si hi ha cap fabulari que hui puguérem repetir en el cristianitzat Solstici que és la Santjoanada seria alguna xicoteta ordalia que haja pogut quedar dels guariments, les benediccions, les salutacions i les endevinacions antigues. I així encara hi haurà qui buscarà el nom de la persona estimada, voldrà la fecunditat de les set onades de la mar, voldrà que tot passe per matinar i agafar les nous del nou vi i haurà saltat la foguera... I potser, eixa foguera haja estat encesa, justament, per la flama que del Canigó ens ve... 

Des que de ben xicotet amb els meus pares i la meua germana vaig aprendre a mirar cap amunt a aquelles cimes, sempre que m'ha estat possible he fugit cap aquella verdor i els tants significats... He perseguit l'estimat record del Comte Arnau a Gombrén i Sant Joan de les Abadeses; Vaig quedar corprés pel monestir de Ripoll que no sé encara si m'he recuperat d'aquella bellesa; he recorregut poblet a poblet segons les cançons que me'ls cantaven contant-me'ls, per tota la Ribagorça; m'he desfet en contemplar la posta de sol a l'ermita de Santa Creu de Rodes estan, guaitant la mar; He estimat la tanta llum diversa de Cotlliure i m'he endinsat fins a perdre'm en volcans i fagedes a la Garrotxa; m'estime Camprodon i Rocabruna i Ogassa, ai Ogassa... He resseguit el camí dels exiliats fins plorar-los de valent al Coll d'Ares... He comprat loteria a Sort que m'ha tocat; he vist els pecats del món del consumisme a Núria; Estic enamorat dels ulls de la gegantessa Dama Blanca de Sant Julià de Lòria; he escrit versos punyents a Sant Joan de Toran quan el meu cos es ressistia al descans necessari; he esclatat en joia en trobar-me acaronant la campana al capdamunt de la torre de Sant Climent de Taüll, per damunt de qualsevol Pantocràtor que el món volgues llumenar; he plorat en veurem davant ets Uelhs deth Joèu que desaigüen l'Aneto, jo i més aigua...,  i encara no m'explique com vaig acabar aquell dia gloriós buscant la immortel·la als peus de la Mare de Déu de Montgari... I la primera vegada que vaig mirar-me el Canigó, això no s'oblida... I quan vaig apropar-me a Sant Miquel de Cuixà per conéixer l'arrel dels arrels i trobar-hi a faltar el campanar que Verdaguer cantà... I perdre'm a les faldes de la muntanya sagrada camí de Fillols a Castell de Vernet i Vilanova de Conflent en aquella diada que s'acabà podent dir jo, per fi, que havia estat al Soler..

El Claustre que no hi és i el lloc on hi havia l'altre campanar de Sant Miquel de Cuixà, amb el Canigó al fons.


Fresques em son, i regalades, aquelles muntanyes, i també la idea de les mateixes, molt més enllà del tòpic.. Fins el punt que ja havia establert el costum de, una vegada acabat el curs i l'estupidesa aquella de la "permanència obligatòria" al centre, immediatament després del darrer claustre, desclastrar-me anímicament i física tot pillant el cotxe i anant-me'n cap a Figueres o Ripoll o Olot o el Pont de Suert..., on fos que trobara recer... I des d'allí, a provar a cercar descans, descans i mites... Potser és que alguna fada del poemari de Verdaguer em té fetillat i no ho sé..., dubte que siga una i fada...  Enguany no podrà ser, no hi acudiré per la pandèmia; jo que voldria haver-me passejat per la Cerdanya i el Capcir..., un altre any serà, que no me l'acabe i n'hi ha mes... Ni el foc vindrà aquesta anyada, ni el foc...


Rierol proper a la pujada a Sant Martí de Canigó.



Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades
sobre tot ara l'estiu
que les aigues són gelades,
que les aigues són gelades.

Tres mesos m'hi vaig estar
sens veure persona nada,
sinó un trist rossinyolet
que en eixir del niu cantava.

El rossinyolet s'és mort,
tres dies ha que no canta.
Jo d'aquí me'n vull anar,
que l'enyorament m'hi mata.

Ningú m'ha comprès el mal,
ni metges ni apotecaris,
sinó una nina gentil
que l'amor me'n té robada.

Me'n té robada l'amor,
el meu cor i les entranyes.
Jo me n'aní a l'Empordà
per purgar-me i xaropar-me.

I ni amb purgues ni amb xarops
la salut a mi no em tornava.
Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba.

Jo l'encontrí en el riu,
en el riu, que ensabonava.
Jo li'n dic: Déu me la guard,
rosa fresca i regalada.

Ja no me'n torna raó,
com si l'hagués malparada.
Jo que l'hi torno a donar,
i ella calla altra vegada.

No sé amb què et compararé,
si amb el vent o amb la gelada.
Et compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança.

Al de matí, vent serè,
a les onze, marinada,
a mig dia, vent de dalt
i a la tarda, tramuntana.

Me la miro jo dels peus,
veure quin calçat portava:
porta sabata amb taló
i la mitgeta encarnada.

Me la miro jo del cos,
veure quin gipó portava:
porta gipó d'escotí
amb un cordonet de plata.

Me la miro jo del cap,
de quin modo va tocada:
porta una pinteta d'or
amb uns lligaments de plata.

Al seu pare jo vull dir,
i també a la seva mare,
que si me la volen dar
la prendré de bona gana.

Que si la guarden per mi
tres robes li vull comprar-ne:
una de color de sang,
l'altra de color manglana,

l'altra tirarà su el verd,
que li honrarà la cara;
uns penjants li'n vull comprar
de la pedra bigarrada.

Dins l'església me n'entrí
a suplicar als sants i santes;
li demano de bon cor
a la Verge del Rosari.

Que me'n volgués alcançar
a qui em fa viure amb cuidança.
Quan de missa vaig eixir
la meva amor hi entrava.

Ella arrenca un gran sospir
des del fons de les entranyes.
El sospir en fou tangran
que en terra me va fer caure.

-Aixeque-vos, vós, galant;
teniu-ne ferma fiança:
mentre no us deixaré a vós,
jo deixaré tots els altres.

Mentre no us deixaré a vós,
jo deixaré tots els altres.
Mare, jo vull tal fadrí:
no teniu que delità-us-e.

-Casa't, si tu tant el vols;
vianda no en té pas gaire.
-No us hi va pas res a vós;
ja la guanyarem nosaltres.





Ho pensava un jorn que baixava amb el cotxe de Setcases, ja és curiós que l'himne del Pirineu fos composat per un ontinyentí... Rafael Martínez Valls a l'estimadíssima sarsuela "Cançó d'amor i de guerra", amb lletra de Víctor Mora i de Lluís Capdevila...

Pirineu, tes blanques comes
parlen a l'eternitat.
Dels combats i les victòries
ets emblema immaculat.
Front altiu de nostra terra,
amb el més encès fervor
et proclamo, dolça serra,
de la serra la millor.
Pirineu, serra estimada
fins al cel aixeca el front
perquè ets tu, muntanya aimada,
la més bella d'aquest món.
Si d'aquí em treiu un dia
fora aital el meu sofrir...
Pirineu, que d'enyorança
no trigaria a morir.
Pirineu, dolça serra, tota plena de neu.



A un servidor, li queda l'esperança de poder descobrir encara i aprendre. I un desig pirinenc li queda que tot apunta a un que no podrà ser solemnial. No m'agradaria anar-me'n d'aquest món de belleses sense visitar un lloc i llavar-me amb ses aigües la cara: l'estany de Mariola.


Canigó

dilluns, 22 de juny de 2020

Que bonita es Badalonaaaaaaaaaaaaaa!





Ontinyent, a dilluns vint-i-dos de juny de 2020.

Seguits i perseguits com ens tenen, molt més enllà de les tantes teories conspiranoiques vigents, em fa molta gràcia la inexactitud dels mitjans més simples que usen. Un exemple curiós: aquest blog meu té incorporat un comptador de visites molt engrescador, més que res perquè sempre ha comptat les visites que ha volgut i com li ha passat per l'algoritme mateix. L'exacte i oficial és aquell que el programa propi du aparellat, i tampoc no és que em fie massa de les seues dades... Compta entrades, el temps que dura cadascuna i el lloc del món des d'on arriben fins el punt de dir-me el carrer des d'on em lligen, sempre que el poble estiga "allende las españas"... L'altre, aquest que dic que és una escopeta de fira, la gràcia que té és que et dibuixa les entrades que vol en un globus terraqüi d'allò més boniquet... 

Doncs bé. Des que el vaig instal·lar, quan jo em connecte, hi apareix un fil·lacteri modern amb el nom del poble, el tros de formatget autonòmic i la bandereta "rojigualda"... I així sempre: Ontinyent, Comodidad Valenciana, Xinta-xinta... 

Va ser arribar la pandèmia i la consegüent reclussió domiciliària, amb el bon xic que he sigut, obedient davant l'ordinador que ni a orinar anava, teletreballant... I el pergaminet aquell va passar a indicar que un servidor ja no s'estava a Ontinyent. Escrivia/vivia a Carballo, població gallega capital de la comarca de Bergantiños, vora mateix de La Corunya que no he tingut la sort de conéixer... Més de dues setmanes va estar indicant el meu incompliment normatiu que ves a saber què pensarà de mi l'autoritat competent vigilant... Fins que a la boleta li va pegar per assegurar que m'estava a Badalona... I jo que mai m'he vist ni carballejant ni badalonant, allí que m'hi veia residint i pagant els meus impostos. 

I en el passar del temps he estat a Saragossa també i segons assegura, amb el mèrit de no moure'm de casa... Dos dies vaig estar sense haver estat mai a Tossa de Mar i ara, sembla que m'estic a Guadalajara, la castellana... Tot poblacions que, a excepció de la capital manya, no conec...

Bé, veurem on em tocarà estar-me properament. La cosa apunta a que sense viatjar enguany, em recorreré un tot de poblacions aquest estiu. Espere que no m'arribe la factura de cap hotel...

L'autoritat que ens vigila, em sembla cada vegada més incompetent...

dissabte, 20 de juny de 2020

I he tornat a Cocentaina...



Ontinyent, a divendres dèneu de juny de 2020.


Està costant-me bastant aquest destancament meu. És clar que no hi ha cap lloc com casa ara mateix, després de les tantes pors injustificades que han derivat en la certesa de la necessitat d'una por justificada ara mateix... Però m'estic forçant a anar eixint a poc a poc, més que res per retrobar-me amb mi mateix tot retrobant la gent que s'ha preocupat per mi en aquests passats mesos, i que son els primers que vull bentrobar-me, agraït.







Poc puc dir. 
M'ha estat molt dur aparcar-me al davant del Palau per anar, primer de tot, a comprar les mascaretes que seguiran servint-me de protecció fins i tot contra mi mateix... El trobar-me davant el casalici que vaig arribar a pensar que ja no, i veure encara els penons aquells del quint centenari que va rebentar-me la casa d'alegria tristíssima, m'han suposat una massa rara sensació vivificant...




Tot s'ha trencat, roba esgarrada que és l'ànima, en voler anar a comprar a certa gran superfície absolutament mal preparada per ser navegada, que t'aborda i et piratetja... 

Per sort, en arribar a la part de dalt del meu betlem d'enguany, aquella que no cap a ma casa i que és el pati que tant m'estime, tot ha sigut trenar conversa i mirar-me meravelles quotidianes que, per a mi i de tan lluny, perden eixa quotidianitat per esdevindre, ara i sempre, un dels cantons estimats del paradís perdut.

I és que el rememorar situacionalment m'ajuda sempre a repuntar el desfilagarç i, així provar a tornar a tirar endavant...

Sempre de nou, i ves quin remei...



dimarts, 16 de juny de 2020

Paco desconfinat...



Que conste que la mascareta no ens fa la punyeta i ens permet la salut...
He, he, he..., que nosaltres som formals!





Ontinyent, a dimarts setze de juny de 2020.

Què algú dubtava que rera el confinament, en poder eixir de casa i agafar les forces necessàries per fer-ho, un servidor no se n'aniria a vore a Paco i a Pepa? No pots ni imaginar la companyia que han sigut en la distància aquest mesos... Entre unes coses i altres, que si cançons noves, fotos, flors, músiques, comentaris i vídeos preciosos de veritat de la neta, han estat presents en la meua quotidianitat tot aportant eixa estima fresca que saben desprendre, l'ànim que sovint faltava i, també, una idea incitant de futur ple de projectes... Ai..., el vídeo que va fer a posta per fer-me la punyeta quan a l'inici del tancament, Pacooooo, no isques de casa a passejar, i ell amb la música a tope amb aquella cançoneta que tinc últimament al cap i no vull que se'n vaja, i ell fent voltes a l'entrador de ca seua, i més voltes, i Pepa al darrere gravant... No té preu eixa estima, no!

I res, que allí em presente. I tot ha canviat a bo i millor malgrat ser igual. Primer simptoma: gire el cantó, entre en el Carrer Major de Real, que ja saps que trobe un dels més deliciosos, i el meu cervell es posa a cantar eixa nova cançó de les que aquests dies he aprés. Li ho dic a Paco en arribar a sa casa: sé que, des d'ara, sempre m'acompanyarà quan camine per aquell indret feliç... 

No és cap secret que Paco està a punt de treure un nou disc, que títol i tot té ja: "Cap al Sud" es dirà. Doncs bé. No pot ni esperar a que jo arribe. La porta està oberta i vaig passant a la penombra del casalici aquell. La figura tan amable de patriarca santantònic m'espera retallada sobre la llum que entra des del pati tot vencent el cortinatge fent palesa la força vincent d'aquella preciosa olivera... I a l'equip de música retruny fortament la nova remesa de cançons que encara no he pogut escoltar.... I allí que m'estic, palplantat i emocionat a cada estrofa i tornada que ja coneixia bé llegides, bé maquetades amb altres veus del tot provisòries. Amb la veu de Paco, la veu que les farà veritables, la cosa canvia sobremanera, ja m'acoren... És un disc que ja he dit que serà el seu millor, ple d'agraïments... Passen davant meu les imatges en què explicant, s'explica: com va aprendre a nadar, quina era la por màxima d'infant, quina cosa tan bona guarda el poble del Tio Varela, on farà el darrer herbero..., ja ho escoltaràs, ja... I ho aprendràs de cor. Ausades els himnes que ens esperen... 

És curiosa aquesta fotografia, Paco amb els seus sant preferits, un de laic i l'altre sacre....
Ausades l'altaret d'Ovidi d'Alcoi i Antoni de Pàdua



I des d'ací, un remolí d'històries que s'alça amunt, i arrossega la tanta estima acumulada per la feina a fer, pels records vivaços i, el que més m'admira, pels projectes... És la vitalitat en persona, el Paco; tan bon punt està parlant per telèfon amb tal pintor per enviar-li un material que potser li siga d'interés com em mostra tal concert que va fer en tal lloc elevat i ha rebut, me l'ensenya... i me'l grava! Au, que tornaré hui ben vestit a casa! He, he... Fem una miradeta a una lletra, li recorde una barbaritat que li vaig poemitzar, riguem a pleret amb les tantes possibilitats de fer, les propostes que rep i jo vinga a dir-li que sí, que les accepte, que disfrutarà fent-les i disfrutarem vivint-les... Que si tal grup vindrà a fer veus a tal cançó que no diré perquè és sorpresa, i que si aquell homenot ha dit que vol fer tal fragment en tal altra cançó... I jo, de veure que la pandèmia aquesta li ha portat més ganes encara d'enfilar-se pel món, em sent ben content. I Pepa que arriba tard al fandango, al costat i entre rialles, ens mira al·lucinada tot pensant que no, que no estem bons i que ves a saber on pararem... Val, però la primera que es posa a entonar amb mi la, de moment, darrera versió d'aquella lletra morena, és ella... 

Una cosa sí que me l'ha tocat de valent. M'ho diu, però ja ho he vist... Aquell darrer missatge tan bonic que li dibuixà l'Aute el té davant l'ordinador. Se'l mira sempre... 
M'enduc un bon grapat de DVD nous, els que ha editat del famós concert del Principal de València, del disseny del qual ens hem encarregat Juanjo Alcaide i jo, per fer-los arribar als amics de la Mariola que ho desitgen... I li deixe una idea... Repassant els temes grecs que la Melina Mercouri li deixà, trobe que hi ha un que podria ser una excel·lent cançó de bressol per a Dana... Primer, però, cal que acabe el disc; no sé ni quantes vegades repetim eixe mantra que només vol dir que darrere de l'u va el dos... Tinc tanta gana d'escoltar-lo... I que l'escoltes, clar... Si no ho estàs encara, t'enganxaràs a eixa estima que els amics li tenim i encara la podràs entendre millor si ja ho estàs, d'enganxat. 





Tenim un compte pendent, però, del qual no parlem... A veure si ens conxavem, ara quan acabe el disc, els amics i fem perquè puge per fi a veure com ha quedat la Cava Gran de Mariola, amb la il·lusió que li fa... El rellotge, l'hem posat a l'hora.


dilluns, 15 de juny de 2020

Corpus interruptus...





Ontinyent, a dilluns quinze de juny de 2020.

Si calguera contar la fira com t'ha anat, el Corpus d'enguany nasqué mort, però encara fou alegre per les vistes informàtiques d'alguna processó clastral amb participació d'imatgeria festiva i els tants vídeos i fotografies que uns i altres han anat penjant. 

Un servidor també s'ha cenyit a això, a penjar històries variades, articles d'altres anys i recopilacions diverses. I de tant en tant, encara he penjat algun poema dels tants com tinc escrits sobre aquesta festa, millor sobre els tants elements que broden aquesta festa. Hi ha qui em critica que no vaja a l'essència teosòfica del tema, però no és aquesta ni la meua faena ni cap intenció de ficar-me en ruscades d'aquestes... Cada boig amb el seu tema, i jo estic foll per la parafernàlia i el protocol establerts... 

He quedat ben content del cartell que hem perpetrat Juanjo Alcaide i un servidor per un enguany d'espardenyes quietes prenyades d'un any que vindrà que esperem esplèndid i sospitem afectat... Quan les coses es fan amb estima, tenen la seua recompensa, la nostra satisfacció pel comentaris rebuts, tots ells positius... I fins i tot hi ha qui l'ha entés i ens ha dit que som uns exagerats...

Per l'altra banda, la del blog, enguany m'ha vingut per exposar diverses fórmules festives relacionades amb el Corpus i que he pogut viure en els darrers anys...



Les catifes... De florals les més comunes, de sal o de sorra les més properes, i de serradura pintada aquestes que brillaven a la primera portadeta de la sèrie... Són de les tantíssimes que vaig fotografiar aquell any que, malgrat el maltractament emotiu que patia, vaig fotografiar a Elche de la Sierra. Un viatge cansadíssim en què vaig fruir sobremanera... Quanta bellesa efímera, quin esforç imaginatiu i de treball.. Per cert, que aquella història del tropessó amb la Cospedal al girar un cantó, la deixe per a la llegenda... He, he...





Com a motiu resumidor i repetit del Corpus d'enguany he usat de la cançoneta tradicional "Allà baix en el riu mare", pròpia del Corpus del meu poble... Quina coincidència que una figura bonica de plata corone la Custòdia d'Oriola que ocupava la segona de les imatges del Corpus... I va ser divertit el diàleg facebooquià amb mossén Ramon a voltes d'aquesta figura, que té una còpia a Cocentaina, que corona el templet-reliquiari processional de sant Hipòlit màrtir...




I posats a triar una dansa, aquesta de bastonets també oriolana... Els colors i les cintes han acabat protagonitzant algunes d'aquestes imatges...



I pel dia del Corpus Vell, l'Àguila Reial de València, fotografiada davant dels tarongers que ocupen el lloc d'on estava la Casa de la Vila... Molta llum i molt de color. Com correspon...



Aquesta fotografia, tenia moltes ganes de posar-la... Val que el meu poble estigué representat en el joc amb dues fotografies, una dels Gegants i altra dels Cabets vells. Però pels Arquets, aquesta del meu nebot Abel, feliç com sempre, gaudint com mai d'una d'aquelles vegades en què fou cap de dansa...



I per a la Vespra del Corpus, les Roques valentines, i d'entre elles, la Diablera. Aquest dimoni que mira i somriu...



I el dia de la Festa Grossa, la Moma de les Momes, la que ballant lluita i s'enfronta i acaba patint però vencent, la de Xàtiva.
Ausades la de fotografies boniques que d'ella tinc... I no en tindré més fins l'any que ve si la festa es celebra... Això vol dir que fins 2022 no en publicaré de noves... Quina angoixa pensar amb tant de número que vol ser temps...

Ara, a seguir amb la roda que roda sense més color enguany que el de la tristesa del que no hi ha, que ens hem negat per preservar-nos sense que tinguem garanties que la deixadesa dels altres no puga afectar el nostre passar...

Altre Corpus com passa, i tan buit...