I hui, aprofitant que és el dia de Sant Andreu, el jorn històric que començaven les Festes Majors del meu poble amb el cant de l'Anunci Angèlic per part dels Angelets de la Puríssima, parlarem de palmes i rams a l'hivern..., quan sempre tenim present que els rams venen per la primavera...
La Vall d'Albaida, a dilluns vint-i-nou de novembre de 2021.
I ací tens la segona entrega del nostre Calendari d'Advent 2021. Que et siga de profit...!
La Vall d'Albaida, a vint-i-huit de novembre de 2021. Primer Diumenge d'Advent.
Un any més, un servidor, Sergi Gómez i Soler "Carrasca", es posa a fer Calendari d'Advent per tal que hi quede constància de les meues dèries festives. Després d'haver fet voltes a cants i encants, dibuixos diversos, poemes i d'altres galindoines que ens han ocupat el temps previ del Nadal tot i acompanyant-nos a mi i als qui heu volgut sumar-vos a l'aventura, enguany toca parlar dels Elements Festius Hivernencs tot donant protagonisme a les figuretes del Betlem del Tio Carrasca...
Feu-lo vostre, imprimiu-lo, pinteu-lo, demaneu-me si voleu que vos l'envie cada dia, treballeu-lo... Però per favor, vist com està el pati, si l'heu d'aprofitar per algun treball vostre, digneu-vos a dir que allò que empreu va nàixer del meu esforç, de la meua il·lusió nadalenca.
Primer dia. Vint-huit de novembre de 2021.- Primer Diumenge d'Advent.
La Vall d'Albaida, a dijous vint-i-cinc de novembre de 2021. Les Caterinetes.
Com ja m'és tradició, el dia de les Caterinetes i tardet, tardet, procedisc a presentar-te el "de què anirà" enguany el Betlem del Tio Sergi Carrasca corresponent al Solstici d'Hivern de 2021 i al Nadal que ens durà al 2022.
Dic que no ha hagut discussió en la tria del tema a tractar enguany, però també et dic que no ha estat la primera opció. Després de dos anys pandèmics en què he recurrit (deu ser Miracle de la "Mareta"...) a amagar-me en el paradís perdut que m'és Cocentaina, volia eixir del cercle tot trencant l'ou, i tot apuntava que anava a reflectir al meu Betlem un indret més proper al lloc que habite i també estimat: l'ermita del Sant Crist de Bocairent... No debades acabem de presentar Juanjo Alcaide i jo el nostre fotollibre-poemari sobre el poble, el "Bocaiphon", i m'abellia... Però en poques setmanes, han canviat les tornes pel que fa a l'ànim de l'encarar les coses, i molt. M'ha esglaiat, en veritat, que algú pogués atribuir a la història de la capil·laritat cultural valenciana aquesta que ostenta encara la vila dels Cardadors que fera jo tal Betlem... A veure, el Betlem em naix, el disfrute amb més sentits dels que tinc quan el cree, quan el visc, quan el compartisc. Ha d'habitar ma casa, paraula major, durant l'hivern que tant m'estime, fent-me tota la companyia possible... I no vull remesclar-lo amb cap tipus de postureig en què no crec ni puc permetre'm creure, i més després d'haver-ne tastat els resultats de l'experiència aquesta... No, no!, vull seguir sent fidel a un mi mateix que, ara en els moments difícils d'excés de treball, del tots demanant, del parar l'altra galta i esperar-les vindre, de tanta foscúria, el Betlem el camí m'enllumena. La decisió ha estat presa quan les paraules de pau en la terra pels homes de bona voluntat que pronuncià el màxim mandatari del poble en la presentació del nostre llibre —i que van sonar-me a retret barrocament padaurat—, ens les va xafigar ni una setmana després, i encara més, d'haver-les dites. La decepció ha estat tan fonda que pense que l'estimat espai de bellesa que és el Sant Crist no mereix cap recremor una vegada passe a ser part del meu bagatge treballós. No serà doncs enguany que me'l faré Betlem; veurem en quin demà li toca. Demane disculpes als amics que se m'havien alegrat en dir-los que igual..., i és per ells que em justifique.
Aleshores, com a necessitat de llum, he anat buscant-me.., i el retruc ha estat tan immediat que no ha calgut per a res recercar, no. Serà una ermita, una altra, i serà un homenatge a una de les festetes més senzilles i reboniques que conec. La que em du cada matí del dia de la Puríssima a l'ermita socarrada de Santa Bàrbara a menjar el pa de cantells, la Corriola que es diu, amb la llonganissa roja, sí. L'antiga festa de la Sucà del primer oli... La represente cada any des que faig Betlem en les dues figuretes de la mare i el fill que pugen la Costera Fonda (l'any passat baixaven del Castell, què curiós) amb la cistelleta amb el pa i la llonganissa ditxosa...
Per què no representar de nou una festa, com quan vaig fer el carrer de Sant Roc de Biar sencer per donar les gràcies a la gràcia del Rei Pàixero? En aquesta ocasió una festa prehivernenca que m'aprofitarà per lligassar el Betlem amb el Calendari d'Advent que prepare i s'encetarà diumenge vinent. Que tot roda, com la Corriola...
Val que serà de nou Cocentaina, però no he escrit i publicat enguany el poemari "Alé i trast. Vint-i-set sonets a Cocentaina" també? Doncs tancarem ací la trilogia betlemística socarrada. Ja voràs l'alegria que té Milagro la Ministra (Carrasca) quan es veja el dalt de sa casa que tant s'estima... I l'alegria meua també de fer sense embuts ni embats, pel plaer de fer... A més, alguna història bonica havia de succeir el més esplèndid dels Betlems que he fet, el de l'any passat amb l'impressionant Castell...
Doncs bé, heus ací el logotip obligat... La tradició diu que has de fer voltejar la campaneta quan puges al porxo de l'ermita, i dur el pa de cantells i la llonganissa... Doncs jo he fet això mateix, del companatge i el pa una campana al mig vol, molt infantil, com desfermant l'alegria; amb un fons de cel blau que matina i les teules del campanaret de cadireta a tall de corona terral... I des de diumenge mateix, a començar el treball en fer que Tirisit comence el seu vol amb el Globus de Milà per ma casa... L'any passat no aconseguí arribar a la llunya pels pèls, el pobret... Ho aconseguirà enguany?
Ma casa, com cada any, la tindreu oberta per veure-ho. I no vos preocupeu..., uns carquinyolets, unes mantecades, torronets, no en faltaran. I tampoc l'herbero.
La Vall d'Albaida, a dijous vint-i-cinc de novembre de 2021. Les Caterinetes.
La Vall d'Albaida, a dimarts vint-i-tres de novembre de 2021.
Va bé que els valencians només sabem d'un dels nostres reis, en Jaume I el Conqueridor, i per causes inevitables que li han evitat part de la llegenda negra tot blanquejant-la. Per això mateix, per ser-ne el "rei fundador" i tal, les seues bestieses han passat a millor vida i només queda aquella aura que, quan et poses, desseguida et veus entre fangors. I més si, com acostuma el comú del general, peques d'analitzar aquella època des dels ulls de l'ara tan políticament correcte com desitges que siga, d'incorrecte dic... Si peques de tal venial manera, ets capaç de carregar-li a l'home els delmes capitals de la teua pròpia ideologia...
Em ve al cap aquella anècdota que el tio Paco Muñoz conta de vegades i que em té com a artífex. Ell es queixa en una de les seues cançons de qui contarà la nostra història i del poc cas que el sistema educatiu li havia prestat a Jaume I durant el franquisme i tal... I després t'ho complementa dient que ell s'havia de saber tots els reis medievals... Que si Fernando III el Santo, que si el seu fill Alfonso X el Sabio... I que quan es va enterar que aquells no tenien res que veure amb els valencians, va agafar un batistot que encara li dura... I ací entre jo quan li vaig recordar, ans del concert de la seua última gira a Alacant, que no contara eixa anècdota allí, que el Savi sí que fou rei dels alacants... Si es va riure...
Bé. Hui, el rei Alfonso aquell arriba als 800 anys, que va nàixer el 23 de novembre de 1221... Què es treia del seu sogre el Conqueridor, 13 anys? Ausades que li va tocar aguantar tonteria al Jaume nostre... Fama és que sent enemic de la terra, la nostra, Alfons, en nom de son pare Ferran, va voler prendre-li el pèl i Xàtiva a Jaume amb l'excusa d'una promesa que li havia fet un tal cavaller Ovieto Garcia en nom del rei d'Aragó com a dot de la infanteta Violant, filla seua, i que Alfons prengué per muller quan tenia ell anys i ella . De tot això parla el Tractat d'Almisrà que es representa cada any al Camp de Mirra i l'argument del qual t'acabe de resumir per si no el sabies que ja ésvergonyaquenoelconeguesambtantfamóscomésiimportantperalahistòriadelsvalenciansital... Ai.
Un servidor té ben present que potser, a banda del seu sant pare, és l'únic rei castellà que coneix a banda dels de les aventures desventurades del mercenari "Cid" i les histèries aquelles divertides del naixement a la reialesa dels Trastàmara quan Enric el de les Mercés va matar el germanastre Pere, el Justicier pel poble vil i el Cruel pels nobles i pels pobres valencians que van patir de valent les guerres que mantingué amb el el nostre Pere el Cerimoniós... Allò del Bertrand du Guesclin que tanta gracia em feu de xicotet amb el "Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor", dic... Si hi ha anecdotari reial en la meua republicana vida, recollinsos...
Però lluny del Campet i el tractadisme, un servidor sempre ha estat pendent d'allò que aquell rei feia des que a l'escola li ensenyaren, m'ensenyaren, que l'home fou important per la vessant cultural. Sí, l'Escola de Traductors de Toledo, el seu treball cancelleresc (ja és curiós que no em nomenaren mai la Cancelleria Reial jaumina...) i, sobretot, el seu treball trobadoresc marià (seu diuen, com també ho diuen del Llibre dels Fets d'en Jaume i no n'escriví ni un mot..., que els dictava...) Un conjunt de 427 peces de lloança mariana que vaig arribar a estimar-me moltíssim quan estudiava jo el galaicoportugués a la carrera de literatura castellana... Les famoses "Cantigas", sí, que encara em meravellen... Un seguit de narracions poètiques d'un ventall amplíssim de miracles atribuïts a la seua dèria creencial, la Mare de Déu, i que va redactar i musicar de manera magistral... Ei, que ell era culte i cantava a la "Verge" mentre que Jaume era guerrer i la duia a la sella del cavall i anava transformant mesquites locals en parròquies de l'Assumpció allà on xafava...
I nosaltres? Nosaltres hem aprofitat més la música que no les lletres, això està clar... Jo només sé cantar i a trossos la famosa Cantiga 100.
I això que tinc massa cd's i tot cantigueris del senyor Eduardo Paniagua... Nyas, un miracle que succeí a Elx mateix...
| "Resurgir póde e fazê-los séus vivê-la Virgen de que naceu Déus. Dest' un miragre mui grande mostrou en Élch' a Madre do que nos comprou polo séu sangue e que se leixou matar na cruz per mâos de judéus..." i tota la pesca d'aquell temps... |
I em meravella quan, teatralment, en el Tractat, que jo no me n'isc massa del rogle, en un sol·liloqui preciós, l'actor que fa d'infant Alfons recita uns versos mentre sona la melodia cent...
"Señora, por mor de Dios,
habed memoria de mi,
que mis ojos, como ríos,
lloran desde que vos vi;
hermanos, primos e tíos
todos por vos yo perdí
e mi vida perdería
si vos non pensais en mi".
Poc religiosa la veig; però queda tot tan rebonic...
Bé, l'infant xativicida, la seua música dic, per bonica, harmònica, definitòria, abundosa i exemplar, l'hem utilitzada per a tantes coses, sobretot aprofitant que no paga drets d'autoria, que podríem estar hores donant exemples. Però no, que ens menja pels peus la feina de l'institut i un dia d'aquest petarem (avisarem abans per tal que vos aparteu convenientment, però). Uns talls d'exemples...
Que Hollywood necessita una marxa medievalitzant per acompanyar eixa pel·lícula d'indis i vaquers en l'Hispània canyí del XII dita "El Cid"?, doncs crida al gran Miklós Rózsa, que et pareix açò amb el permís del senyor Menéndez Pidal.
Queda "xulo", eh? Quin recurs el Savi... Ei, i no cregues, que també hi remesclà el senyor Rózsa part del Llibre Vermell de Montserrat!!! Si és que...!!!
I res, que els grans més grans l'han tingut com "inspiració"... Frederic Mompou, sense anar més lluny...:
Que la senyora Maria Laffitte volgué cantar Ramon Llull i no tenim músiques lul·lianes?, doncs s'agafa la melodia cantigueira que li convingué, i avant. Almenys Llull i n'Alfons foren coetanis...
Que el senyor Bieito Romero ha trobat un pou de coses recontraboniques per a treballar i que l'apreciada gent de Luar na Lubre es guanye el pa i el vi de cada dia? Doncs abans...
Aquesta darrera preciositat sembla fins i tot una marxa cristiana, veritat? Doncs "mera", acabaré censurant-me tot deixant per a una altra ocasió florida la de músiques festeres morocristianes que amaguen frases musicals de les cantigues quan no cantigues senceres; per no ofendre, pots imaginar-te...
Fora de la raó política, no diràs que no és una imatge amable i sonada la que ha conformat el "meu" Alfons el Savi, el sentimental. Pocs monarques han hagut al món als qui hagen atribuït deixar tal petjada cultural...
Per molts anys i gràcies, majestat...
La Vall d'Albaida, a diumenge 21 de novembre de 2021. Vespra de santa Cecília.
La Vall d'Albaida, a dissabte 209 de novembre de 2021. Diada de les nostres lletres.
Hi ha una anècdota —de tantíssimes— que al tio Paco Muñoz li agrada contar. És aquella de quan, de tan jove cantant, va acudir a casa del senyor Lluís Guarner, ja molt major, per tal de mostrar-li la cançó que havia composat a partir d'uns versos dels que havia sabut gràcies al manifesserisme de sant Joan Fuster... La peça no era altra que la gloriosa "Cançó de la Marinera Fidel", ausades món...! Conta Paco, i s'emociona en contar-ho, que amb tanta emoció com rebé el poeta amb aquella sorpresa, no li va agafar un cobriment de cor per poc... Ai... Jo sempre m'havia preguntat com seria això que algun músic gran agafara un dels teus móns petits versaires i en fera una interpretació personal musicada... La primera vegada que em va passar vaig tragar saliva, sorpés fins el moll de l'os pel regal inesperat que és veure't reinterpretat... I ja, quan vaig oir per primera vegada Ina Martí cantant l'homenatge que vaig escriure-li al tio Paco —aquella havanera de muntanya—, vaig esquallar-me del tot i em tremolaren les cames que és cosa de no dir... "Mera"; salvant les distàncies, si m'encante em passa com en aquella ocasió de Lluís Guarner... Quanta bellesa...
 |
| Ana María Ibars Ibars |
Supose que s'hi sentiria primer orgullosa. No li supose fatuesa; orgullosa de comprovar la musicalitat dels seus pensaments versals... Igual tardaria poc en apreciar la riquesa de la mediterranitat que l'obra atresora; que ol a sal per totes bandes... Aquella idea de la sonoritat mediterral màrica que hem anat constituint i memoritzant a partir de la segona meitat del segle XX casa tan bé amb aquella senzillesa dels versos fondos, aparentment transparents però enduts per una ressaca potent que regolfa quan t'hi submergeixes...
A mi, sempre em fa gràcia quan, presentant aquelles cançons italianitzants ja classicalitzades que li plau de cantar, Ina ens les defineix com "estàndards mediterranis"... I tant que sí... I si això li sumes la nostra querença pels pals bolerístics rítmics i totes les onades gregals que hem anat sumant en anar succeint-se històries llachianes, Todorakianes, Mercurianes i tantes altres de felicíssimes, t'ix una essència perfectament reconeixible... La del Paco Muñoz més mariner a que tant va ajudar el senyor, els senyors, Murillo, i que ara hereta, que no furta, Ina mateixa...
M'és curiós també pensar que, ara que tant difícil és trobar res escrit pel món de Maria Ibars, el seu Penyamar i l'aigua que acotxa el Mongó puguen ser coneguts a través d'aquest duo màgic que conformen Ina I Enric. És tot un luxe tal carta de presentació per a les noves generacions; ben lluminosa i nostrada per a uns versos que cal recuperar, com la memòria mateixa de la senyora Ibars. Com també l'obra i el record de tantes altres escriptores del temps fosc de la Postguerra i la Dictadura que no tingueren dret a veu perquè la que usaven no era digna, sent fastuosa des de la senzillesa. Que escrivien amb el cor...
En el text que acompanya el CD, l'amic Sergi Gómez diu aquestes coses:
"S’enamorà Maria Ibars (València, 1892- 1965) de la mar d’adolescent..., l’instant dels volers que, de tan nets, deixen pel propi sempre els colors més feliços de l’albada. I tal com se’l mirava des de Penyamar, als Campussos de Dénia, va saber recordar-lo i pautar-lo pel temps que se’n va en estrofes d’essència salobre, mestra com fou de ben dir enyorances. I la seua veu fou clara entre poètiques callades per força, i no alcançà la coneixença merescuda. És per això que fa goig la voluntat que ha tingut Enric Murillo de reprendre el caminar a la vora d’aquell sentiment.
Savi de corrents i horitzons com ell és, ha escollit del tan bell aquells mots que l’han enjogassat. Les escumes d’onades escrites ara ens són més que batec: onze cançons de regust italià navegades al vent de ses illes i enxarxades amb tantes tonades d’ací. La veu bella d’Ina Martí, transparent i seductora, ens les encén com fanals a la nit de pesquera. Segur que esdevindran part d’aquella manera nostra d’escoltar-nos la Mediterrània. I d’estimar-la...
Com serà de bonic
si no has tingut notícia abans de Maria Ibars, conèixer-la ara a través d’aquest
treball primfilat. I si ja en saps dels mots, retrobar-los a l’antull d’una
nova mirada —i fervent—, només pot ser sort que agrair...".
No solc coincidir amb el Sergi en moltes de les seues apreciacions, i sempre m'agrada discutir-me'l. Ara, no ho faré... Potser afegiré que dins el corrent recuperatiu femení aquest tant necessari, Maria Ibars precisa de reedicions i comentaris que ens la fixen, i que vagen més enllà de l'homenatge puntual o folclòric. Enric i Ina treballen des d'eixe esforç dignificador i bé que ho demostren amb l'espectacle de veus femenines que van acreixent a cada actuació. A qui li corresponga, correspon l'esforç també de no quedar-se només en manisetes lapidàries, cal escampar des de la saviesa reconeixedora aquests versos capaços de capturar la imatge somniada, idíl·lica d'un temps que no ho fou gens, i en què la mar fou refugi de tants somiadors i somiadores que ens el fan simbòlic d'un tant inabastable.
Un servidor, agraït del tot per la feina inesgotable d'aquest duet inquiet tan fèrtil, vos deixa oint el "Bolero de la mar", destinat a esdevindre clàssic indiscutit;
la "Barqueta menuda" que tan encertadament arriba exemplificar les virtuts d'aquest gènere marinístic munyossià, per definir-lo d'alguna manera...,
i, sobre tot, "L'encesa", un poema senzillissim que m'encisa abisalment, la descripció del costum pescador lluminós i nocturn com un collaret de llums que navega al coll de la mar nocturna, ai... Per cert, que el darrer "Tendror" inclou el conegut diàleg entre la deixeble Ina i el mestre Paco, tancant tot cercle i arredonint allò tan redó que aporta el disc en inoblidable homenatge de gratitud...
Que tinga sort la publicació. Ja en tinc fam d'altra...
La Vall d'Albaida, a dijous onze de novembre de 2021. Sant Martí de Tours.
Cocentaina, a diumenge set de novembre de 2021.
Diu la dita que qui afirma tota aquella festa pot ser allargassada perquè s'hi ha fet una gran inversió és que no sap que és Festa. Festa és treure al carrer de cada dia allò que ens el farà distint per uns moments; el capgirar la quotidianitat angoixant amb la singularitat excepcional i, sobretot, fugissera. Que allò breu, si bo i breu, dues vegades més record serà, i serà bell.
I m'he aparcat al Pla de la Font mateix, sorprés encara. Fira oficial i jo aparcat entre tanta buidor decorada. Deixa, que igual em trobe els Nanos del Raval muntats vora l'Àngel Custodi, o de tan matí com vinc, em creue amb la Diana perquè els festers volen fer útils, i tan útils, les mantes dels vestits... Qui sap quina vindrà ara que camine esmaperdut oint no els sons de la meua Fira, sinó les portes de les cases del carrer Major com s'obren, com neteja la veïna a qui li dic bon dia. Igual de tan negre com vaig, em creu dels Reis d'Orient... M'ature a xarrar amb un conegut que em parla de com li toca d'aparcar lluny de casa tant de temps, xe, com si em tocara pujar cada dia d'aquests a la Corriola... Quin és el guany, llavors, si s'inverteix en molestar el vianant que fa del poble antic encara viu en temps de buidar i començar a tapiar portes i finestres...???
Arribe a l'stand de la premsa, que hui farà de lloca sols de Milagro i David, ben abrigats que l'aire corre com si no tingués aturador ni portes el camp. Encara tardaran, és molt matí i tinc bona cosa de fam, però és tot tancat encara. Ben a poc a poc, els firaires van retirant lones i entelats, preparant mostraris i envelats per a rebre aquells esforçats que, igual com jo, van més per inèrcia devotiva que no per altra cosa, havent-hi tantes coses al món de cadascú una vegada fora ja de calendari... Milagro em preguntarà per les minetes d'animetes quan, un servidor, ja està en mode endavant, Betlem digam, amb decisions poc clares... Faré per terç any continuat homenatge a Cocentaina?
I me'n vaig, que jo ací no faig res... I ja és temps de noves aventures que em facen seguir en el vol.
No és tot trist, ni tant sols... Que la vida només és rodar i rodar...
Si agraeixes a uns manifestes rebuig a uns tants altres en aquest món tan boig postural. Els castellans han fet bé d'incolure aquell definitori al seu parlar, "ofendiditos"... No ho sóc jo. Però en no haver-me congraciat amb la Fira com volia, amb tan mal divendres passat com dissabte d'ahir, per a què més patir, matinar, caminar i xarrar?
