.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"No sou Cosme, sou Abdó!/ I Senén no és Damià.
Nomes crema el foc que hi ha,/ cada qui da el seu guardó.
Com recepta un llaurador?/ I el doctor, fema el bancal?
De la pedra, ai bons santets,/ retrobeu el nom que us cal!

El que toca a cadascú/ siga dat tal com convé.
Vinga el goig a fi de bé/ ja que cas no ha fet ningú".

Dels "Goigs nous de Sant Abdó i Sant Senén. Els Sants de la Pedra.
Per tal que recuperen prompte el seu nom a la pinacoteca del Palau Comtal de Cocentaina".
Delmes. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.

divendres, 30 de juliol de 2021

Als Sants de la Pedra...

 



La Vall d'Albaida, a divendres 30 de juliol de 2021. Els Sants de la Pedra.


Bon dia tinguem, que demà ja fem vacances de les veres vertaderes...

Potser per això mateix, per l'excés de cansament anual, a l'hora de tancar cicle, curs o periòde, sempre me n'he oblidat de dos dels santets que més patxoca m'han fet sempre, Nin i Non, Abdó i Senén, protectors dels camperols valencians fins que se'ns imposà sant Isidre de Madrid i segons la tradició, antics patrons del meu poble.

Ara no em posaré a dir res de nou perquè, sincerament, l'esgotament se m'emparra i ja arriba a l'alçada dels braços, així que promet que l'any proper els dedicaré alguna coseta... De moment, ara mateix, ans d'escriure aquesta entrada, només volia referir-los al facebook a través d'un muntatge que he fet sobre dues fotos dels santets capdaltars ontinyentins, i m'he creat aquesta mena d'oració...

"Ai bons sants Abdó i Senén, Nin i Non, Sants de la Pedra, Benissants i tants noms més pels bessons que guarden l'era, tots els camps, secans i hortells, i els qui els cuiden i laboren. Aparteu-nos del mal tro i de les tamborinades i doneu-nos bon estiu de collites regalades... "

Qui sap si seran en el futur uns bons goigs...

Però per a goigs, els que els vaig dedicar als Sants de la Pedra de Cocentaina. Gojos satírics per fer burla de l'Ajuntament contestà, que ens té socarrats, a mi i a més, perquè porta dues dècades atribuint una pintura de la seua preciosa pinacoteca i que representa Abdó i Senén als seus cosins Cosme i Damià, els Sants Metges. I mira que se'ls ha dit, a les successives tongades legislatúriques, per activa i per passiva... Jo, vaig fer-ne uns goigs que van acabar repartits per Cocentaina per escarni dels seus tant deixats governants (sobretot pel que fa a la cultura, que caldria veure les banalitats bàrbares que solen perpetrar...) i fan de centre d'una de les meues publicacions en forma de llibre: el poemari "Delmes" (2020). Com cada any fins que ho canvien, ací mateix els torne a penjar en la seua versió original.



I després, encara et passaré un escritet que vaig fer sobre ells, els santets llauradors... Correspon al 2003, i és l'episodi número 104 del meu "Costumari Desacostumat" que publicava a la revista Crònica d'Ontinyent. I fa així...:


Els Sants de la Pedra

 

Diuen uns dels goigs més famosos i estesos de la Vall d’Albaida “Pues de Dios sois tan amados / y el que os sirve tanto medra;/ guardad los campos de piedra. /Abdón y Senén sagrados”, i segueix ”Nobles persas eminentes, /Abdón y Senén, los dos / disteis la vida por Dios / en la batalla valientes: / siendo pasmo de las gentes / al veros tan esforzados...”. Aquests reis iranians (no?), martiritzats a Roma per Deci (veges tu que pintaven ells tan lluny de casa...), ens arriben com els tradicionals patrons dels camperols valencians contra tot mal averany, especialment contra les pedregades de calamarsa estival, que Sant Ponç i sant Gregori Ostià ens protegien només de tot cuc viu en estiu... Sabeu com van arribar ací? Doncs a través de l’Occitània i dins de botes de vi! Va i resulta que la vila d’Arlés estava marejada, entre d’altres malures, una mena de mones, sí, de mones, baixaven de la serra i es menjaven els xiquets... Què fem o què deixem de fer? I va i el rector somnia en anar a Roma a per relíquies dels venerats sants per espantar els dimonis... I clar que ho fa, qui diu que no a un viatge pagat i més si les coses no van bé...? Però, i al tornar? Es va veure obligat a posar les restes dins de bótes, per disimular, d’ací que siguen també els patrons dels boters, tonellers i bevedors (abans que no sant Rorro...). Des d’Arlés al món mediterrani sencer, on han estat venerats en pràcticament tots els pobles: “Ambos sóis todo el consuelo / del penado labrador / que al pedir vuestro favor / logra piedades del cielo; / consiguiendo sin recelo / el fruto de sus arados”, tot i comptant que, com fa el refrany postmodern “A Dios rogando, i l’altra mà signant l’assegurança del bancal...”. A Ontinyent tenien ermita pròpia (a la plaça de Baix), i són patrons des de 1600, i Caps d’Altar (com a Otos) a l’Assumpció, per més que el negoci de les tronades li’l deixen a Sant Esteve. A Benigànim varen ser dits patrons des del 1587, mireu si ha plogut; tant que l’aigua de les modes i els imperatius legals canviaren el seu paper patronal en benefici del galàctic madrileny San Isidro Labrador, especialment entre les cooperatives agrícoles i en temps de la dictadura franquista. Només Quatretonda va ressistir la invasió i la seua cooperativa encapçalà la recuperació dels santets el 1953. L’últim miracle? El seu robatori del castell d’Almirra, al Camp de Mirra, el 1998. Encara sort que, dos dies després els trobaren, com no, sota una olivera!

 

Sants Abdó i Senén. Els Sants de la Pedra. 30 de juliol. Festa a la Pobla del Duc i a Quatretonda.

 

dilluns, 26 de juliol de 2021

Camins...


A la fi, em queda clar que si vaig penjar aquesta imatge
com a capçalera del meu blog, entre tantes d'altres belles, és només
perquè en ella, no sé si ho has vist, s'hi albiren les trebanelles de Sant Jaume...



 La Vall d'Albaida, a dilluns, vint-i-sis de juliol de 2021. Santa Anna i sant Xotxim.


El dia de hui sempre em fa iniciar camins...


Flors d'un jardí a Sant Jaume de Galícia.



Sempre parle de camins.

Quan vaig apropar-me al de Sant Jaume de Galícia feia poc que havia publicat un poemari, "L'Adern" que n'hi parlava sencer...

    "El camí no et pot dir si no preguntes,

    i, en fer-ho et respondrà el què voldràs oir.

    L’ascens i el descens, totes les voltes,

    només acreixen eixe teu sentir-te solitud

    que s’agreuja amb l’escenografia del no-quotidià,

    del desigual al sempre, que t’acabarà duent

    a l’escoltar-te ja per fi, a benunir aquest revolt

    amb l’experimentat dels tants passats plausibles

    i sos parafernals dolors. Quan resulta que el camí

    no podrà parlar-te que de barrancats, fondals i alçàries,

    i d’oratges i argelagues, masos i penya-segats.

    Tu ets ta soledat. Ell només que t’ha permés el pas

    a un tu mateix sense que et buscares..."


Són molt importants per a mi els camins. Tant els físics que ves a saber on et duen com els mentals, els laborals, els espirituals... 

Vaig trobar prompte un sentit al meu joc desbaratat: jo venia de camins caminols caminets, que ni es saben ni es volen saber ni ningú no els recorre. La primera sacsada al meu ànim va ser eixa sort que jo tinc, per simbòlic i ardent, de trobar-me al principi del res i del tot, el Camí de majúscules certes, en un poble perdut, Foncebadón, a les alçades de la Maragateria. Major màgia?, impossible. Veure'm que de l'abandonament aquell, el pas de tants i tants pelegrins com jo anava saludant, havia tornat a donar vida a uns carrers dissortats per l'oblit i ara riallers, convençuts de poder-se seguir caminant per la història. Ai...

Parlant amb l'amabilíssima gent d'aquell encant d'hostalet, vaig saber-ne de la refeta... És que estem en el punt més alt del Camí Francés, no ho sabies? No ho sé, va, conteu-me... No has escoltat parlar de la Cruz de Fierro? I tant que sí...!, va eixir el Sergi que diuen que tot ho sap, però que tot ho ignora i aprendre més vol.. És una creu altíssima que diuen que és un lloc que concita mil energies fetes pedretes que cada caminant du, i que signa i que aboca sobre les que els altres pelegrins han abocat, i així pels segles. Una esperança sobre l'altra han fet pujar un montícul emotiu únic pel divers de la procedència i la conjunció de la voluntat en l'esperança... Sí? veus cap allà? Si segueixes el Camí, en un quilòmetre hi ha la creu... 

Vaig espantar-me per la meua sort... Si de cas sabia on estava, volia fer un tomb i pujar-hi, i m'era a l'enfront, i em calia arribar si volia seguir... 


Cruz de Fierro, cap amunt s'enfila...

Com fan tots, i entre tants, vaig voler-hi pujar-me'n a peu, bon esforç pel cansat embotit... Arribant, em vaig meravellar per la força terral que emanava l'ermàs. Bona fita, potser, per tornar al començ per qui vol començar.

Vaig treure de la bossa la meua pedra fronterera, vaig escriure-hi, vaig pujar i llençar-la-hi. 

Un enemic declarat va dir-me moltes vegades —els enemics declarats sempre han estat íntims amics abans que els vença l'odi— que, en anar a muntanya, calia tirar cap amunt les pedres, per fer-les més altes encara. El temps bé s'encarregaria de, rosegant-la, arrossegar-la... Aquell muntó gros de bona ventura envoltava el fust tan altíssim de la curta creu. Era el punt més alt del camí? Des d'allí mateix, amb tantes costes amunt i avall com hi hauria, sempre s'aniria cap a cotes més baixes. Vaig seure. Tenia tota la vesprada i tot em seria coster avall des del principi... Vaig reflexionar-ne molt; vaig escriure menys; vaig provar a fer mil fotografies d'aquell lloc esquivant no tant sols els caminants sinó els turistes també...



Músics de carrer a Sant Jaume de Galícia, on els ahirs són ahui.




I jo què era, llavors?, turista segur, que el Camí no era meu, ni almenys encara... Aquell terrer va copsar-me tot i fent-me entreveure la idea d'un objectiu vital que encara no he trobat. És precís... Vaig aprendre'm els llocs. Vaig extasiar-me amb tanta bellesa trobada i frescor. Però en mi hi havia tant i tant de negatiu que vaig trobar-me un amulet dins la meua cambra d'aquell altre hotelet, ben posat per la gerent que em va veure tan fosc... Fou una sort que no fera el Camí i que anara a altres llocs i per altres motius per distintes dreceres. Bé com sé que em vaig perdre del tot per tornar a encetar... A Lugo mateix, vaig prendre tot el fosc que em faltava i que només vaig poder arribar a soltar en arribar al Santo André de Teixido ditxós, lluny de tot, on em va succeir tanta meravella plegada que contar no podria i no seria presa en consideració dins una lectura cabal. Vixia da Herbeira, Cabo Ortegal, Estaca de Bares... La Costa da Morte per fi, per morir, per occir, tantes causes...

En tornar al Camí va espantar-me el trobat. 

Enamorat com vaig caure a primera vista de Compostel·la, vaig tocar el cel a l'Obradoiro, capital d'un món nou i tan vell per qui el mira de cara... 



De nit a l'Obradoiro, poca llum, fort estel.


Ara bé, entrat en catedral vaig plorar-ne la sort: tot un vell magatzem de taronja (ja m'entens si has estat a Cotalba...). Un tot desmantellat, amb bastides i plàstics arreu; altars arrabassats del seu terra; i molt buit i tant brut. Un espai lamentable, polsós, destinat a ser reconfigurat al novell postureig polimèric del hui —per ahir, justament— quan lluent i formós va ser tot visitat pel rei eixe que diuen que mana aquesta hora, i la seua família reial. Tot al lloc i lluent, els daurats sense vesc, cada pedra amb un lloc... 

Jo volia trobar i em vaig sentir barrat; on eren les llegendes novelles baratades amb els contes sabuts?; i tot l'arquitectat que tant vaig estudiar?; la potència d'un lloc malvençut, on si vols contemplar el portal de la Glòria ja no sols te l'hauràs de pagar sinó que també et caldrà treure prèvia cita polimensual... Vaig plorar.

I això que ni sospitava la pandèmia a venir...


Entre mil bastides i plàstics, les esquenes despullades d'un romànic amagat.


Per fugir d'aquell lloc llas i insà vaig voler culminar un Camí que en el cert no era meu amb la fita final: la Fisterra... Era boira del tot, no es veïa la mar, i aquell far era sols monument al més brut que té el món, els turistes que es creuen gavina i tal grallen... Fins que sord, atarantat i mig cec pel boiram vaig entendre que no, que el capvespre a la mar el veuré en fer meu el Camí, en trobar com passar-hi enterc. Més no ara.


Cap Ortegal. Plovisqueja...


Va aconsolar-me el fet de trobar molt petites senyals de bon vent. Aquell temple vital de Santa Maria das Areas. Tota la Muxia esperada i molt més... Que m'enyore les hores passades allí, assegut i escrivint, al Faro de Corrubedo, vora el dolmen d'Axeitos, al Miradoiro da Curotiña, al Castelo de San Felipe, a l'Ermita de Chamorro... 



Tot seguint la màgia de les pedres, vaig arribar al Chamorro de Ferrol...



Tants llocs que vaig endur-me estimats, ben escrits... I encara faltava la Ribeira Sacra gloriosa, i el tant que, sense esperar-ho vaig arribar a mirar i ratllar... 



Vixia Herbeira... Tan alt i més lluny.


Però queda el Camí. Tanta boira em va dir que el faré novament, en refer-me i ser meu, el camí i també jo. Però cal espolsar casa pròpia i la ment de les boires del món i els gripaus d'altres més que em forcen a tragar mentre no diga "no". Penitència coral d'una vida que no té objectiu, que ha alçat odis i enveja i maror i profit lucratiu pel demés, més no amor.


Necessitat de fars...


En poder, tornaré.

Ara cal descansar, un més novell camí que no sé, que no em deixe seguir. Sols voldria voler tornar, i començar...



Fisterra. Tot allò que ací es gris serà blaus...

divendres, 23 de juliol de 2021

O s'acaba o em faig l'hara-kiri... Memòria soluble, que no solemne, d'una cerimònia d'apertura olímpica que...

 



La Vall d'Albaida, a divendres vint-i-tres de juliol de 2021.

Amb el títol ja vas servida, dona... 

L'única cosa que de veritat ha arribat a impressionar-me de la cerimònia que obria els Jocs de la XXIIa Olimpíada, a Tòquio, ha estat el moment d'hissat de la bandera olímpica, quan l'han enfocada, allí a la vora de la flamejant ensenya japonesa, i ella pujava, apretada al pal, i sobre un fons de cadires buides plegades, que semblaven les escates d'un drac pandèmic, ai! Mentrestant, l'himne olímpic no sonava ni en japonés ni en grec, sinó en anglés... 


Sort que, a la fi, ha voleiat...


Que per a que es veiés que allò era Japó ha tocat esperar al final, quan els ha pegat per interpretar el Kabuki tradicional amb un punkpiano jazzístic que bo, que intentava fer veure que el país de la modernor també té la seua arrel profunda i tal. I és llàstima, perquè la cosa ha començat amb dos detalls ben interessants. La primera imatge de totes naixia d'una animació creacionista en què una llavor es feia humana, s'alçava feta vertadera persona mentre qui creixia era la seua ombra a tall de cigró que tens uns dies banyant en cotompels... 




Després, la interpretació de l'himne japonés ha estat extraordinàriament d'allà lluny, allò que uneix tots els conceptes que tenim d'un país del sol naixent però net del tot de la caspa possible que aquestes coses boves dels himnes tenen...


Misia cantant l'himne del Japó.


Jo, a eixes hores promptes, ja estava més que desesperat. Als cinc minuts he estat a punt d'engegar-ho tot allà ubi thunis fremit, fartet d'escoltar les ba-ja-na-des i autèntiques parides que les presentadores de tve perbocaven sense vergonya ni aturador. Què no s'han posat a contar que si les algues de la piscina de Beiging, que si "yo pienso", "yo opino", "yo creo" quan tapant les músiques demostraven que si estaven allí no era ni tant sols perquè les seues formes ni tècniques pugueren atreure un públic millenial de cervell buit que es farten amb quatre caracters mal llegits. Hòstia!, què collinsos està passant-li a la tele pública espànyica???? Que no faran neteja burrerològica? Com es veu que no tenen les coses clares, gens clares...!




Però demà parlarem del millor govern d'esquerres que ha tingut mai l'això d'allonses, que t'he de parlar de la meua impressió de l'espectacle més esperat de cada quatre anys, aquesta vegada cinc per allò del drac pandèmic. Aquell que obre la Festa Major de la Humanitat, on mostrem quins de la nostra espècie són els que arriben més lluny, més alt i més fort i, des d'ara i per decissió del COI, amb l'afegit d'un nom dir: "Tots junts"; bo, "toghether", en la llengua de l'Himne Olímpic de hui, el de l'imperi que derrotà l'imperi del Sol Naixent. Què hi ha de més inconstant que els imperis dels homes i les dones, a banda dels comentaristes de la televisió. Boig m'he tornat veient en quin altre canal podria estalviar-me el suplici i a la fi que he trobat Euroesport1. Bé, la cosa ha estat correcta, tampoc no massa allà; una mica molt racistes quan apareixia un país petit, com per exemple Andorra, i molt còmic com se li plantava a un dels xarraires aquells en veure el ja clàssic representant  portabanderes de Tonga, el Pita Taufatofua, en panxeta. 



El de Vanuatu, que li seguia la corda de la faldeta, també estava ben bo.


No diré res del nacionalisme espànyic perquè un familiar ben directe ja m'ha donat prou disgust-lliçó pel whatsapp. Però que conste també que l'he provocat jo en enviar-li'n un quan faltaven dos països perquè eixiren els seus dient-li: "Ie!, arriba Espanya!". No tenim perdó d'Andreu.


Doncs res, quan en una cerimònia el més interessant és la desfilada dels artistes, apaga i anem-se'n, per favor... O millor, encen la flama i que passe el què vulga... El desànim que aporta una història sense ànima...

El principi, caòtic i sense sentit, presentava molta tecnologia lumínica mesclat amb coreografia humanal per mostrar el tema pandèmia relacionat amb la solitud de l'esport... Ni l'he entés ni l'he vist animós per començar tant magne espectacle... Perquè la tecnologia, el Japó, Japó, només ha aparegut quan, ans dels discursos, una cabassada de drons ha dibuixat en l'aire el logo de l'esdeveniment, tan eixerit com és, i l'han transformat en la mateixa boleta del món. Per a mi, el millor de la vetlada-matinal, deixem-ho en "soirée". Al costat del que feren els coreans de Pyeongchang 2018, els darrers jocs olímpics, ha quedat entre poca cosa i decepció... 



I és que són moltes cerimònies les que duc a les meues esquenes, que me les trague totes des de la de Moscou 80, i ja em sé com es tallen tals vestidures... En la introducció, he trobat interessant la mescla de taller de fusta amb el ballet que ha conclòs amb l'elevació dels anells olímpics vegetals a l'estadi (fets amb les fustes dels arbres plantats en la darrera edició olímpica i primera, feta a la capital nipona, el 1964). Primer m'ha semblat això, interessant, però sort dels anells, perquè ha derivat en una fusteria mòbil de capitania cristiana pobra, xe... He fet un sospir amb els anells... Massissos, perquè no els passe com el ridícul del desplegament de fa cinc anys a Rio de Janeiro, que per molta tecnologia i diners que hi esmerces... 


Quina mala sort els darrers anys en els Jocs d'estiu... Si Londres va ser tot pesat i lent i carregat i... Uf... I Rio un vull-però-no-puc-perquè-ja-faig-prou, açò de Tòquio ha sigut tan inconsistent, tant sense discurs que, si arriba a ploure com estava previst, hauríem vist com tot el que havien preparat era soluble, fins i tot els hiperdescafeïnats focs d'artifici. Homeeeeeeeee, diràs, és que no hi havia públic? Pitjor m'ho fiques, i a ou... Perquè si ja de per si aquestes cerimònies només usen el públic com a escenari participatiu, una festa tan cara i alta feta només per a la televisió ha resultat tant poc televisiva... Ai.

El món en una foto: coents, però d'Armani.

Què no ha hagut res de consistent, senyor home? Sí, el discurs del president del COI. "Mera" que estava jo interessat en què diria, però als set minuts m'he alçat per canviar l'aigua a les olives. Vinga a pegar voltes al mateix nano, que si els herois, els herois i els herois... Que està molt bé això de repetir el tema dels herois fins que veus què ha passat amb els "herois" (abans de ser-ho, sent-ho i després de ser-ho), ets un afectat per tant d'heroïsme i te'ls veus passant a alguns d'ells com si fos la fira per davant de casa, tiroruri tiroruri tiroruri tirorí, cada nit a les huit de la vesprada i entre aplaudiments. Xica, perdona'm i no em faces cas, però ja saps fins on m'ha arribat la tensidiabesterositat tancàdica... I els contractes immediatament caducats que els ha fet cada Generalitat del món ledístic, no crec que s'arreglen fent-los dur vint-i-cinc metres si arriba la bandera olímpica... I després, la gent de Fukushima... Però ací anava a dir tal barbaritat que em tancarien el blog. Me l'estalvie. No hi ha res com intentar provocar una llagrimeta quan se t'han assecat les llàgrimes que tens en quota diària... Insistisc. No crec que aquestes coses...

O sí, que hi ha gent per a tot. 





La representació del mont Fuji amb el sol a sobre que ha presidit la cerimònia era l'únic rastre visible de la iconografia local, perquè el pobre Emperador, ha quedat en mer peix espasa emmascarat, l'home. I en convertir-se en flor de lotus ardent, que eixe era el pebeter, la cosa ha quedat redona en el simbòlic... L'únic que de veritat m'ha sorprés, sense acabar-me de quallar, ha estat la representació teatral dels 50 pictogrames creats per a l'ocasió; una tradició que nasqué, justament, en l'anterior edició japonesa dels jocs i que han fet a propòsit per acontentar els tiktokers. Els boomers com jo ja estem per a una altra història, xe: una mínima qualitat de les coses... I aquesta, malgrat els malgrats, l'ha tinguda.



Bé, esperem que vagen bé els Jocs en una ciutat hiperpandemitzada, que siga tot a fi de bé i a veure si la cosa millora amb la Cerimònia de Clausura. Ves a saber. En ma vida havia vist tantes errades organitzatives com he vist ahui, de gent que no sabia ni per on anar i de tècnics que han aparegut on no hi calia (excepte quan calia fer notar que la torxa mòbil era saludable i te l'apagaven en directe quan tenien encesa ja la següent... No t'he dit que tot és postureig encara?). Fins i tot els ha fotut el moment de l'encesa major... Molt

El logo fet amb drons quan no sabies si s'estava desfent o convertint en bombo de loteria...


Doncs bé, anem a descansar de tanta tele amb una sessió de final de vesprada de calors redoblades... I a esperar quina és la propera distracció marcada amb el calendari... Beijing va usar millor (adequació, coherencia i cohesió) de la tecnologia... En sis mesos tornen a fer Cerimònia d'Apertura, que celebren els d'hivern de 2022... No caldrà esperar els tres anys que manquen pels Jocs de París... Després els d'hivern de Milà, i el 32, els de Brisbane. Sergi, oblida't de veure alguna cosa vertaderament garratibant... Barcelona i Atenes no estan sent imitades, el món del postureig i la banalitat actual han tingut en aquesta cerimònia, més semblant als desastres d'Atlanta i Sindey, una representació precisa, ideal de l'ahui que ens ha tocat en sort.




Recordes aquell humorista, si tens anys, de l'"Un, dos, tres", l'Ángel Garó? Doncs m'ha vingut al cap un moment dient, imitant al seu Chiquito Nakatone: "Olimpiada Japonesssa". I m'ha vingut un calfred...




dimarts, 20 de juliol de 2021

Huit-centes felicitats, Papamoscas...

 



La Vall d'Albaida, a dimarts vint de juliol de 2021.

Quan de xicotet tens una mania, fins que no la veus acomplida, si ets com jo, de punyeter il·lusionat, els qui t'envolten poden acabar de tu fins a extrems inconfessables quan, potser, ells tenen la culpa primera... A tall d'exemple: el dia que em vaig veure al poble del Soler, ja calb, i vaig cridar a casa a dir per on parava, la resposta va ser un al·leluia immens; perquè quan tenia cinc anys i vaig saber que el cognom matern corresponia a un poble rossellonés no vaig parar de demanar d'anar-hi, d'anar-hi, d'anar-hi, fins que me'n vaig oblidar. I d'això res, vaig aplaçar-ho fins esperar poder poder mourem jo de per mi i amb els meus mitjans. I així m'ha passat amb tants indrets puntuals com he volgut conéixer, i hi ha tants... Què et diré, el primer Carcassona, per suposat... I si m'estires Béziers, la Val d'Aran i la de Boí, l'ara tan sabuda Morella, la ja familiar Mesquita cordovesa, l'Alhambra granadina i tants i tants llocs com em deixaria... I els que encara em queden per complimentar fent-me present per saludar-ne la coneixença. Algun dia jo passejaré pels carrers de Samarcanda i pujat a cert temple grec evocaré de memòria allò del "Súnion" de Carles Riba, amb tanta alegria... I em veuré a Betlem, i... 

Però hi ha un tros de món que em feia una il·lusió especial de conéixer des de ben menut. Culpa de la meua padrina que el duia retratat a un clauer de cuiro vell, i em cantava, com també ho feia ma mare, una cançoneta preciosa, una mena de jota que m'omplia d'imaginació... 

"El Papamoscas de Burgos,
ha pretendido a la Flora,
i el Martinillo le ha dicho:
_ No es para tí esa señora".

La Catedral de Burgos... Ai...
Supose que la cançó l'aprendrien d'alguns amics i amigues seus, de quan tot allò que eren joves i ben actives a la història aquella de la JOC que mai no he acabat bé d'entendre... I em contaven que el Papamoscas està a l'entrada, a mà esquerra i molt alt, molt alt... Que és un autòmata que obre la boca i fa sonar les hores del rellotge de la Catedral junt al Martinillo, que és molt més menut i toca els quarts... I que a la fi no saps qui és qui caça més mosques amb tanta gent com se'l mira cap a tant amunt, amb la tendència que tenim en tal postura d'obrir la boca... He, he, he... I qui obria la boca, escoltant, era jo que ja me'l veïa, tot intuint-li una cara de dimoni desenvergonyit que no em defraudà. Gens.

I res, que eixe desig se'm va anar desenvolupant, com tants altres, a estones. Sobretot quan ja més major estudiava l'art gòtic i em posaven com a referència tal indret per exemplificar-ne cada punt característic. És així com vaig voler passejar-me entre aquelles venerables pedres per tal de venerar-les, fins que vaig poder fer-ho en l'estiu de l'any 2000, i de la manera més sorpresiva... Tot acompanyant els Gegants i Cabets d'Ontinyent a un aplec que recorde preciós, apressat, esgotador i sobretot molt accidentat pels ontinyentins que hi anàrem... 




Sort que vaig saber-me desconnectar per trobar-me passejant aquell claustre, aquelles voltes... La porta del Sarmental, la Capella del Conestable... I el joc que em duia d'intentar fer uns passos del tanintà fandanguer sobre la tomba d'algú que jo sé per fer palesa la meua dèria literària i mania històrica volguda justícia poètica, ja veus tu quina innocència veritosa, a la manera de Siniestro Total... Bo... A banda d'aquell plaer immens que es fera realitat l'insistent voluntat de conéixer —aquella gana motivada per la curiositat que pensava que havia perdut i ací tinc a la vora, encara emmascarada a l'espera de poder fer via...—, vaig tenir la sort de conéixer una ciutat realment bonica... Si vaig riure fent la meua pròpia versió de les Jures de Santa Gadea que per alguna carpeta tindré encara guardada... Recorde amb estima aquell tan incitant indret que ja és només record. Recordant fa vint-i-un anys... Serà cosa de fer un pensament i en poder, ben tornar-hi... Ho volia per hui, justament pel hui que em motiva el record...
... Que hui fa precisament 800 anys que l'arquebisbe Mauricio, sent rei de Castella en Ferran III el Sant, el consogre del nostre en Jaume I, posà la primera pedra de tal flamíger crit cap el cel, que s'alça i s'alça com si no tingués aturador ni fita frontera on acabar-se... Com una immensa xarxa de boixets arraïmats que, en son calat, deixa sempre veure el clar negant el fosc... 
I hui, simbòlic com soc, i de vacances, hauria volgut estar-hi per seguir reconstruint el meu goig per alenar. I com a parada que és del Camí del sant Jaume, hi hagués fet posada lleugera per, diumenge, sentir-me escoltant-me de nou la campana Berenguela a la Quintana dos Mortos de Compostel·la... Fer d'allò vell el nou, a això aspire encara, però... Quiet a casa hi seré, de moment. Ja farem...



Mire ara les fotos d'aquella ocasió, que són poques... Les que ara ací penge, marcades com a cartes de tafur per evitar el profit de qui m'anul·la, fins i tot aparegueren, de portada i tot, al Periòdic d'Ontinyent, i conserve la d'un periòdic burgalés amb els nostres Gegants... Però somric més encara en trobar-me amb la foto que van fer-me amb la font on hi ha la donzella Flora enyoradís... "No es para tí esa señora...". Infantesa... No tot temps va ser millor, però sí que hi hagué dies mirífics que, en contrast amb l'ahui, foren glòria.

Felicitats Martinillo i Papamoscas que hi viviu en tal bon àmbit. Ens veurem...







diumenge, 18 de juliol de 2021

Parlant de fastos Dracs nefastos quan caldria parlar del bon Drac ver...




La Vall d'Albaida, a dissabte 17 de juliol de 2021.

Quan escric, soc molt conscient del què dic, perquè com el públic que em llig, que em llegiu, és tan ample, mai no saps a qui ofendràs dins un món de postureig ple de gent que s'ofen només li fregues la finor reial de la seua pell paperfumarenca... Per això en soc conscient, perquè després defendré allò que dic, el que pense... Sempre que algú no ho trega de context i use com a munició armamentística partidista els meus mots! En eixe cas, i com que el món és lliure i les paraules pròpies, una vegada emeses ja no són teues del tot, un servidor també té el dret de protegir-se tot avisant que el fora de joc, perdó, de context, es recontextualitza en accedir al text complet. Per què dic açò? Perquè aquest açò justifica la meua aproximació de hui a Vil·la Rosàrio per mirar-me la segona sessió de la versió pandèmica de la Llegenda, que enguany de prop ens ha tocat i, a mi, quasi afonat.

I ara que cal justificar qualsevol moviment als qui molta llengua i poc trellat demostren demanant-te i no donant ni tant sols gràcies, insistiré en un tema dels tants que se m'han retret: Sergi, mira que ets intens, que quan trobes una raó, no pares de pegar voltes fins que ens esgotes; monotemàtic com ets... Pitjor tu que em lliges, respondria..., però preferisc fer un dels meus trellats, injustificable, perquè no dec res a ningú i la pròpia llibertat —la de qui pateix l'absència, no la de qui malbarata tot privant qui no la té, privatitzant-la— m'ha arribat a ser sagrada. La meua tasca contable, de conte, és a més de retriada al meu sedàs, cíclica. D'un dia passarem a l'altre, i dia que passa no torna. I cada dia no serà Santa Maria, però té la seua càrrega dins el costumari comú, i en el més propi. Aleshores un servidor insistirà a parlar de la Fira de Tots Sants quan aquesta arribe i no ara, i no demanarà peres santjoanenques als castanyers tardorals, ni a la mar que es diu a la Llegenda. La solució és ben fàcil. No em lliges i tots contents. Ni em necessites ni em cals. Claret com tinc, i de fa temps, que no vull fer jo cap pregó de festes, i que escric només per a Dracs ben diversos.... I si tot és bonic i meravellós és perquè no saps llegir-me, i perquè d'allò que no em val ja ni escric...

Era necessària aquesta perorata ací i ara? En absolut. Però estic seguint la conversa amb el meu Drac i hi ha qui es posa en mig pensant que, com que penge fotos de la Llegenda de hui, igual dic alguna cosa graciosa i tal... O encara, a tall de faristol o cirialot, en trobar-se en mig del meu disgust-discurs, encara voldrà dir-me la seua! Que s'hi busque un espai propi i, en eixe espai ben seu, ens negue la participació (ah!, si ja s'ho fan...). 

Cabrejat? Moltíssim. Perquè a la fi, per més que rode el món, el Cec té raó sempre amb allò que li repeteix al Pigallet quan aquest li demana si tornarà el dolor al món. Què alguna vegada se n'ha anat, el dol? "He sentit dir al vent que, malauradament, aquest mal tornarà i perdurarà generacions rere generacions. Es presentaran nous dracs d'aparences diverses, portadors d'un destí tan injust com el d'aquest poble de la llegenda de Sant Jordi que ací s'ha acabat" fa dir-li al Cec Jordi Garcia en el text llegendari. El mal tornarà, insistim ell i jo en furgar la ferida; si és que cap vegada no ha fugit...! Però el bé tampoc no dona a tòrcer el seu braç, per sort... Ja ho deia l'Ovidi Montllor, que tornaria de les seues vacances i...:  "Us tornaré a emprenyar/ amb les darreres cançonetes./ Potser d'entrada us estranyeu, /bé pel físic o la veu./Però seré altre cop jo. /Doncs, com el mestre Maragall,/ també crec jo/ amb la resurrecció/ de la carn./ Seré més jove i tornaré/ a estimar a cada instant". El bé retorna, a tall de rot alliolístic, però s'hi assembla tan poc al de la darrera ocasió en què ens el trobàrem... 

Un servidor també és de mestre Maragall, però encara em trobe en la fase comtearnaldiana del "Jo soc dels meus braços/ i dels meus passos"... Quan bé i mal es confonen sent, doncs, una mateixa cosa, la mirada que faces sobre el món pot ser encara més agra. Ara bé, corregirà miopies i hipermetropies prejudicials. Llavors podràs entendre que em coste encara empassar-me una història com la de la Llegenda —el sant només acudeix a trencar el malefici del Drac quan li toca ser víctima a la classe dominant?; la de forneretes, llauradoretes, teixidoretes, papereretes i tutti quanti (sempre que siguen dones)que han mort per mantenir viu i actíu el propi poble, el veïnat—. Els de la resignació, conformitat, tingueu paciència i serenitat..., no siga cosa que vos revolteu i perdem els privilegis que els soldadets mantenen i la por al Drac confirma, maleiran qualsevol revisió "marxista" (i la faran pròpia dels germans Marx) de la "més vella història del món", mentre no els supose algun benefici, clar... I així, el bé seguirà sent bé per a uns i mal pels altres; i el mal, mal pels de sempre, eixos altres tan mansos i tal... I d'ací les extrahistòries de la intrahistòria, no sé si m'explique. I les malparlances, i l'usar a un simple aplaudidor de la bellesa com a peó de ves a saber quins escaquers.

Heus ací la motivació precisa de la meua pròpia torre d'ivori i del perquè no em plau ja gens tornar a eixir al carrer. Ni quasi escriure...

Per això, per a bé i per a mal, en arribar a Vil·la Rosàrio per segona vegada en dos dies, i en trobar-me el galliner més tranquil —amb les lliçons apreses de la primera funció, i el que és més important, corregides també—, un servidor es dedica a explorar entre la malea que encara cobreix la selva dels propis pensaments. 
I, en mirar, troba un ull en la penombra capvesprenca...




És el Drac. I em somriu encara sabent que sabré, algun dia, més per vell que per dimoni... 

Doncs bé, com et comentava, callem ja d'una i per una temporada i deixem que la gent s'entretinga amb les fotos mentre tu i jo, ai Drac, xarrem a porta tancada. Total, no sé si acabaran de trobar la meua gana contextualitzadora del tot en un res metafísic que rau la bellesa quan, en veritat, vol ficar el dit en la necessitat de desbanalitzar-ho tot en un temps malalt, tot carregant-nos les intocabilitats, els egos màxims, els xovinismes de campanar, la publicitat gratuïta, l'obligació de qui no està obligat i l'oir que mal i bé depenen de si has deixat de fer la feina que feies i que a algú convenia, ofegant-te... 

Mentrestant, i amb tot això a banda, que res no té a veure amb la Llegenda commemorada ara i representada abans (sinó amb la seua hipertextualitat), vaja la meua felicitació sincera a la gent que ha fet senzilla la commemoració tot atrevint-se a mantenir la flama encesa, per usar un símil igni...! Que no s'apague, per favor. Que no l'apaguen. No l'apagueu. No ens apaguem...