La Vall d'Albaida, a primer d'abril de 2021. Dijous Sant.
Quan anit, la gent d'À Punt van publicar l'avís que aquest matí de Dijous Sant m'entrevistaran en directe, varen afegir una fotografia meua com a Macip de la Soledat que encara soc. Van ser bastants les persones que van escriure'm immediatament per dir-me sobre la imatge... La de vegades que l'hauré treta, que és una de les meues que més m'agrada... Me la va fer Juanjo Alcaide, com no... Perquè només ell ha sabut treure de l'esperit que al darrere i al fons s'amaga en aquest joc de l'aparença que no ho és, de tan fondo com arriba a ser. Però no del meu paper dins Silencis i Soterraments ontinyentins, no... Juanjo va realitzar un seguit de captures a diversos personatges processionals de la meua Confraria, i va demanar-me que hi participara tot afegint textos variats que s'hi referiren a les representacions. El resultat, al meu parer, es queda curt si dic magnífic. I ara torne a penjar-lo ací per si no el coneixes, perquè és obra de mèrit. I m'atrevisc a acompanyar-les amb uns textos que vaig escriure sobre elles l'any 2018, a aquest mateix blog, per contextualitzar-les un poc...
Per cert, que Juanjo va regalar a la Confraria les imatges en gran format i s'hi troben a la seu. No deixen indiferent ningú que les veja...
"el poema que he triat acaba amb tota l'esperança de llum, mai millor dita, de la Resurrecció després dels profunds Dolors marians. És l'Oració a la Sacratíssima Verge Maria, del grandiós Joan Roís de Corella. Tan grandiós com desconegut.
Un penitent descalç arrossega en el Silenci nocturn de la lluna plena els seus pecats fent penitència, d'ací també el rostre tapat... Què hi haurà a cada baula? Pretensió? Quera? Indiscrecció? Desvergonyiment? Impotència? ENVEEEEEEEEEEEEEJAAAAAAAAAAAAAA? Supèrbia? Indecència? Inoperància? Abús? Indiferència? No ho sé. No ho sabrem. Ni tant sols el camí que suporta el rossec. Que la cosa quedarà entre qui peca i qui perdona.
Siga tot perdonat doncs, si és voluntat de Déu.
Això sí, humans som, i molts encara, nosaltres inclosos, encara entonarem aquell refrany que diu "i en eixir a qui fotré...", cadascú en els nostres àmbits pecadors habituals...".
"Anit vaig tindre el goig immens d'acompanyar-la. Vaig entrar per la porta de les Dones en ple Silenci i ella va seguir-me. Una dona costurera, diu el mestre Joan Amades que conta la tradició... En escoltar el soroll que hi regnava a l'àmpit de la nit, sonaven Trebanelles, va eixir amb mi i, en trobar-se'l, va caminar cap el Crist que arrossegava una creu. No dubtà en anar cap a ell i, commoguda, li eixugà el rostre de fangs i sangs i suors. Va quedar-li tot plegat marcat al tros de tela que cosia... És la imatge del Crist de la meua família, els Carrasca. El pintà una amiga de ma tia Mila quan van operar-la del cor en els anys 70 del passat segle. En treure el personatge de nou, vaig pensar que seria interessant plasmar eixe preciós Crist en tela i obsequiar-lo a la Confraria. És de tots nosaltres...
La Verònica, la mítica Berènice, camina mostrant a la foscor la llum que porta..."
"El dia de la institució de l'Eucaristia, el dia dels Fassos, de l'inici del Dejuni de les Campanes, dels Maios, el dia en què comencen a cantar a tota veu les Trebanelles, en definitiva, el dia del Silenci, calia reflectir el paper de Jesucrist que arrossega creu en la nostra processó...
La corona és d'espins palestins, que me la dugué, de Jerusalem mateix, una companya de feina fa ja molts anys. Aquesta mateixa corona és la que traiem sobre un coixí negre dut per un jove de la Confraria al costat de tres claus més que centenaris, sobre coixí vermell. La corona que realment treu el xic que fa de Crist la vaig trenar jo, amb molta cura, amb argelagues ontinyentines. La metàfora, les metàfores, doncs, poden ser múltiples...
Per a la desfilada, Bea sol maquillar ullerós i sanguinenc qui representa Crist. Per a ell he volgut uns versos de la darrera etapa d'una de les nostres més importants poetes de finals del segle XX, la benvolguda Joana Raspall. Jo també vull, com ella un Crist que ens òbriga els braços...
Vaig a vestir-me ja. En no res seré de nou el Macip..."
"El de Judes és un cas a banda... Impressiona.
Deixant a un costat el fet que si havia eixit o no, que de documentació no la hi ha de fefaent, tothom tenia clar que era un dels personatges que calia treure sí o sí a la Processó del Silenci... Ja portàvem rondant-lo bastant temps i res, en un dels esmorzars de Divendres Sant, hores després de la darrera silenciada, entre pericana bona i all-i-oli gloriós, un confrare va proposar-lo. Vaig treure la llibreta i el vaig dibuixar. Desseguida tothom va esglaiar-se, però la cosa va tirar avant... I qui el proposà es postulà per a treure'l en primer lloc... No va succeir així, però bon Judes que arribà a ser l'home en la processó de la vida...
Res. Cap tapat amb tela negra fina per conservar l'anonimat de qui representa, com en tots els nostres vestits penitencials. Amb la soga grossa del seu suïcidi al coll, per tal d'apretar més la tela perquè dibuixe part del rostre, roba fosca com l'esperit que se suposa a qui denuncia, i una bossa blanca amb les trenta monedes d'or que bé sacseja quan camina... I un caprici meu, el quadrat màgic que Subirachs va crear i esculpir per a la Façana de la Passió de la Sagrada Família de Barcelona. Sumes per on sumes, dóna l'edat de Crist quan el va vendre...
La foto s'acompanya justament amb uns versos meus, del "Tríptic de Judes" que prompte podràs llegir, quan publique el llibre de sonets que pense enllestir aquests dies... Parla d'això, de l'al·lèrgia a la figuera... L'arbre on es penjà Judes. I de com és d'esquiva i voluble la sort...".
(Comentari a banda i d'ara mateix... La de poemes que li he dedicat a la figura de Judes, m'obsedeix...).
"Aquest que veieu ací, barbut per exigències d'una obra de teatre i ullcansat després d'una sessió d'avaluacions realment salvatge, és l'actual Macip de la Soledat d'Ontinyent, l'únic que ha hagut des de la recuperació de la Confraria i del mateix càrrec: jo mateix.
Juanjo ho tenia clar. Calia centrar l'atenció en la meua matraca de quatre braços, la que utilitze en la Nit dels Panderos, fóra impossible d'usar en cap de les dues altres processons en què participe, la del Silenci i la del Sant Soterrament. En la primera ja tinc prou duent la maça de carrasca i la matraca de mà. En la segona, si no fos per la gran torxa que duc i que em sosté, no sé com acabaria, tant d'anar amunt i avall mirant pels portadors de la Mare de Déu, i clar, de repartir caramels.
Dins aquest cicle fotogràfic, és l'únic "personatge" que no ho és. El de Macip és un càrrec orgànic de la Confraria. Mira com el definia en el llibret que vaig escriure per a la xicalla confrare...: "És un treballador de la Confraria que fa qualsevol feina que li demane el Clavari, el Prior, el Síndic o el Majordom. Ho té tot preparat per a les processons i s'encarrega també d'atendre el servei de la imatge de la Mare de Déu, que tinga prou ciris, que tot estiga al seu lloc... També sabem com anava vestit, amb una cota, un capiró i un barret tot blau. Cada quatre anys, la Confraria renovava els vestits de l'Andador i del Macip".
D'on traiérem el càrrec actual? Justament dels Estatuts de la primera Confraria de la Soledat, la de 1610. Un dels textos d'aquest preciós escrit, conservat a l'Arxiu d'Ontinyent i a l'Arxiu del Regne a València, el punt 21é, el que parla de la roba, és el text que he triat per acompanyar la fotografia... És per això que un dia, el Dijous Sant, em veureu amb la caputxa tirada —diuen que faig molta por— fent callar a la gent que es dedica a xarrar en el Silenci, avisant quan hi ha un dels moltíssims cables que l'excel·lentíssim ajuntament telefònic i hidroelèctric d'Ontinyent encara no ha tingut a bé alçar per tal que els meus esforçats germans confrares baixen la figura processional i la tornen a pujar en un joc extraordinari d'inconvenients forçades, pobretes i pobrets meus... Em veureu ajudar els qui duen i cremen l'encens, solventar qualsevol cosa que puga dir-me el Clavari (que mai no s'està quiet....) i avisar amb la matraca de mà als qui van davant que la imatge mou o s'atura.
En la Processó del Sant Soterrament, pots arribar a veure'm fer de tot...
És curiós el meu vestit, tot blau, el color marià per excel·lència, en contrast amb el de la Confraria, negre de dol rigorós. El seu és molt recent, de 1999. El meu és tan vell com el de l'altre càrrec orgànic, el de l'Andador, que durà el cos blanc per diferenciar-se de mi i desfila al davant de tot, donant pas a la processó...
I per a què vull el martell? És responsabilitat meua fer els tres colps a la Porta de les Dones de l'església de l'Assumpció (amb el plàcet del Germà Major de la meua confraria i el del President de la del Crist de l'Expiració) per donar inici a la desfilada de Dijous Sant.
El millor del càrrec ho deia fa ben poc... No només ajudar els meus confrares i confraresses (Macip - macipatge - patge), sinó que cada vegada que em gire en les desfilades, em trobe fit a fit amb els ulls de la Soledat...
Espere haver respost amb aquesta explicació la pregunta de les amigues Pepa i Elvira del perquè dels meus perquès... Ben orgullós estic del meu càrrec...".
"He escoltat tantes vegades com el Clavari de la Soledat conta el naixement d'aquest personatge que ja no sé si creure-me'l o no. Si me'l crec és perquè els dos fórem protagonistes d'una nit espectacular de conversa en què va eixir de corregut el personatge... Em crida Salva i em comenta no sé què de la Magdalena, i com que és un tema que sempre m'ha fet patxoca i en el què estic informat, vam començar la conversa, que si amunt i que si avall, si la tradició castellana entroncada amb la visió nobiliaria del subjecte en qüestió contra la visió valenciana, pròpia dels territoris de la nostra Corona i Occitània de la penitent de la Santa Bauma i tal... El Calze que calia treure'l en processó i qui millor, però que no fos penitencial, o sí, i que tinga el rostre tapat. I vermelló, i de vellut. I sobretot amb ròssega...
Si la creació fou èpica, el fet de contar-li-ho a una parella de la confraria i que s'entestaren en pagar-lo tot ja va ser... I l'estrena, entre tanta foscor, resultà apoteòsica. A mi m'emocionà moltíssim, sota la lluna plena, i entre els membres de la més vella de les nostres confraries, la Capeta de la Sang, veure enfilar el personatge la costera fonda de la Magdalena, vora el descampat que és solar de la seua vella ermita, enfront mateix del Campanar de la Vila. Coses d'aquelles que m'erissen els pèls, que ja saps que jo sóc així... La Magdalena tornava a Ontinyent!
Ací en la foto està senyora, forta dins la tribulació.. Fosca... Volia posar-li un text meu, però acabà en el cartell d'enguany de la Setmana Santa... Vaig preferir un altre de ben rebonic. Ni més ni menys de la nostra escriptora medieval per excel·lència, Sor Isabel de Villena, abadessa de la Trinitat de València. Al Vita Cristi, exclama aquestes paraules quan Magdalena troba ressuscitat el seu Jesús. I quanta raó que té: no hi ha cosa difícil per qui vol aconseguir allò que desitja...".
"Si hi ha un personatge processional de la Setmana Santa que arribà carregat d'històries a les portes de l'oblit, és el de Sant Joan de la Palma. En el moment de la creació de la Processó del Silenci, a la persona major que li preguntares, sempre te'l nomenava amb estima. Tothom repetia el mateix: a Ontinyent era una dona la que feia de sant Joan, i duia una palma grandíssima... El férem senzill , de teles bastes i carregat amb el llibre que representava les tradicionals revelacions del tingut com a escriptor bíblic, i la joventut del deixeble preferit del Mestre la seguiria marcant la idea de la seua representació femenina... Havia desfilat en la Processó del Sant Soterrament al llarg del temps i en diferents confraries, i ara el gaudim al Silenci amb la satisfacció de veure viva part de la nostra mateixa llegenda.
Li he triat aquests versos del nostre text religiós més sentit, el Misteri d'Elx. Són les penúltimes paraules dites per la Mare de Déu ans de representar la seua mort, en què demana que, en morir, aquella palma que l'Àngel li baixà amb la Magrana de part del seu Fill, presidisca el seu soterrament. És signe de victòria i de futur que sant Joan, atribolat i neguitós, rep amb amor. Serà l'únic personatge que mai no s'agenollarà al Misteri..., la pervivència i la confiança...".
"La meua contribució ha estat la d'afegir alguns textos que les acompanyen i contextualitzen amb el "Som Soledat"... Ahir mateix, algú, mig de broma mig deveres, va arribar a assegurar que tinc la Setmana Santa dins el cap i tota me la conec, i que faig mal de guardar-me-la per a mi sol... Va tocar-me explicar-li la censura que pateix la meua persona i la meua obra, el veto i anatema establerts des dels estaments responsables tant de la celebració com de la commemoració... És per això que, si m'expresse en aquest punt, és a través dels mitjans meus propis, dels amics i de les possibilitats de la meua estimada Confraria, les úniques finestres obertes on corre l'aire.
Aquesta primera imatge és la d'un dels dos soldats romans que, amb els colors de la Soledat a les robes, participen en la Processó del Silenci d'Ontinyent en rememoració dels antiquíssims "Adrians", els tants soldats romans que abans omplien la Processó del Sant Soterrament del Divendres Sant. En aquesta ocasió hem volgut rememorar Longí, o Longinus, el soldat que, segons l'Evangeli de Joan, travessà el costat de Jesucrist a la creu per comprovar si estava mort, i de la ferida va sorgir aigua i sang... Hem copiat les paraules exactes evangèliques".
