Ontinyent, a vint d'abril de 2019. Dissabte Sant.
No ho lamente. Em cal ser molt crític amb la Processó del Silenci de despús-ahir. Potser acumulà la pila de circumstàncies més desagradables que m'ha tocat viure des que en 2002 començàrem aquesta preciosa aventura creencial i etnològica. Desagradables a més no poder. Potser només, però, per la mateixa acumulació i res més...; un agombolament inesperat i pel qual jo no estava preparat en absolut. Que duia un servidor al cos tres nolotils i el dolor al ronyò anava esquerdant-me l'ànim a cada pas que provava de fer. Però ho tenia clar, molt clar: si hui em toca fer el Silenci sense espardenyes d'espart, caldrà que pose tots els meus sentits, perquè serà esvarós tot allò que hi tinga a veure... I no em vaig equivocar. I odie no equivocar-me mai en aquestes previsions meues...
En primer lloc, com a part fútil que sóc del teatret, però part al cap i a la fi, voldria agrair el públic que vingué a acompanyar-nos en nit tan fosca com humida. El veure a cada cantó, a cada clevill possible de recer, mirades que esperaven, murmuris impacients que oïa i provava de fer callar ben satisfet, em feien caminar més recte encara... Cal admirar-se de la força de voluntat d'aquelles i aquells que ens esperaven amb tant de respecte...
Després, voldré agrair la participació de tots els confrares i confraresses que volgueren acompanyar-nos. Quan escolte dir al nostre Clavari que només es pot treballar amb la gent que es creu la feina que fem, jo assentisc convençut. És aquesta la que realment paga la pena, la que, quan faça el seu treball tindrà en nosaltres qui se'l crega i qui allargue la mà amb voluntat d'ajut.
Darrerament, voldria agrair el treball, i la paciència també, de la gent de l'Expiració. La feinassa i la delicadesa de la Majordom de Processó va ser encomiable. Jo m'admirava de trobar allí entre el fred, a la vora de la Porta de les Dones, el seu president, palplantat a la vora del meu Germà Major, i vaig recordar temps millors de dubte, però també d'il·lusió, i de massa treball com per a que ara no ens enorgullim plegats...
A la meua confraria, què li faré sinó un abraç? Cal que parlem més. Cal que ens asseiem vora una bona taulada, com si fos el famós esmorzar de Dissabte Sant (que ahir arribà a ser gloriós, però buit d'idees..). Cal que tractem tema per tema. Cal un compromís de més gent (i de mi el primer), i més gent que es comprometa... Cal que em perdoneu, i així ho demane, si no vaig estar a l'alçada pel meu mateix dolor... Cal que seguim mantenint el nervi ben viu, així no se'ns menjarà la boira pròpia que ens fa desatendre el proïsme i no ens derrotarà la mediocràcia autosuficient i imperativa que ens vol malgovernar. I tot això només és possible escoltant-nos...
Jo, ahir dissabte, vaig provar d'escoltar tothom. Podria dir que vaig aprendre molt de l'espècie humana durant el Silenci però seria ben fals. Fa temps que en sóc patit especialista en el tema i, durant la processó només vaig poder que constatar exemplificacions i mostres clarificadores de vicis i virtuts diverses. Ahir, escoltant, vaig aprendre molt més... Vaig poder lligar caps sobre el recaragolament atroç de les circumstàncies i només una pàtina de bonhomia podia arribar a pintar sobre cada cas i cada historiat. Quan un dels meus confrares va dir-me del seu sentiment de culpabilitat dins la concatenació d'històries que va fer que només en eixir de l'Assumpció, la Soledat es quedara sense llums, no vaig dubtar en respondre-li de la meua alegria sincera en veure-la tan fosca com jo era fosc. És així com em vaig sentir útil guiant-la tot guiant els seus portadors amb la meua torxa. Jo vaig continuar veient-li els ulls perquè les atxes que tan altes provaven de dur les meues confraresses que s'hi van posar a la vora, reflectien foc en aquella fusta que ens mira... I si no fos així, com podria cert confrare nostre haver registrat tan impressionant fotografia:
Jo no dic panera quan proclame això del "Som Soledat". Ser Soledat, insistisc sovint, per a mi (i ho estic demostrant), és navegar en contra de les circumstàncies sense voler mal a ningú però sabedor d'una raó compartida, i és l'aplicació constant dels plans B, C i D perquè la vida, l'oratge o el caprici del mediòcrata censor mai no ens deixarà aplicar el pla A, sense ni llegir-lo. Perquè igual si se'l llegira, l'oratge, podria arribar a trobar-lo convenient fins i tot per a ell...!
Ara ja sabem que l'obsolescència es substitueix amb xicotetes càrregues energètiques menys pesades i més pràctiques, parle de la llum, i amb quatre bones torxes a la vora de la imatge, com féiem fins fa no res. I també sabem que tenint l'aigua, o l'herbero, ben fresca, caldrà omplir els gots quan toque, i no estirar més la mà que la mànega... Estem en un temps en què els textos en la nostra llengua i que poden fer pensar ens els passen a net en lletra il·legible de tan xicoteta. En què l'obsequi és més important que no la correcció del mateix. I què passa? Hem sigut nosaltres posturejadors? I tant que sí, que els vicis corren...! Però la voluntat de correcció i de seguir avant, malgrat les foscors, la tenim ben viva... Ens cal, només, seure més sovint al voltant d'una taula amb café, timonet i pastes. Jo pose la meua llibreta i el boli al servei de la represa de l'aventura... Ara que ja són fins i tot els nostres xiquets els pastadors de les pastes, anem a deixar-nos véncer per cap pluja...? Serem allò que voldrem. I jo, el que vull que siguem, és Soledat.
Gràcies a tots. Fou un Silenci preciós, perquè no ens cal oblidar-lo...
