.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"I a força de cantar perbocs de tro,/ rerén i fa més nou, sent antanyà,
el gest solemnement capolidor/ del raonar acords basals
—lacrats amb pólvora—/ que comprometen panys i béns:
futurs de veïnat, bancals i termes".

- III. De rotllets i fogasses. Sergi Gómez i Soler

.

.
.
.

.

.

dissabte, 1 de maig de 2021

En l'homenatge a Ramon Haro Esplugues. Veí d'Agullent i pare de la Vall.


La Font Jordana també brollava emoció en trobar-se a Ramon fet doll.


 

 Agullent, a primer de maig de 2021.

Ha estat un acte del tot emocionant. Trobar tanta gent que Ramon Haro s'estima i a tants com se l'estimen a Ramon, en un lloc tan especial com la Font Jordana, ho considere un moment irrepetible, i n'estic feliç d'haver-hi participat. 



I extremadament honorat, també, pel fet que s'haja volgut comptar amb un mi malalt, cansat i furtiu per tal de dir unes paraules allí al davant del tant tothom. L'apreci que li tinc a Ramon, mestre de mestres i vides i exemple preclar d'intel·lectual honrat i "persona", home de poble, m'ha mogut a la mateixa assistència. Per aquestos perquès és que paga la pena seguir fent i escrivint, per aplaudir qui ens precedeix, els gegants que ens duen als muscles perquè veiem més enllà.



He comptat amb la sort de trobar-me amb molta gent que m'aprecie també i amb qui he pogut xarrar un poc; més que xarrar, oir i aprendre, que és el que més m'agrada, en un matí de sol que s'agraïa de cor. Des de hui, l'agència de lectura d'Agullent es dirà "Ramon Haro Esplugues", i jo sempre podré dir, allí vaig estar per acompanyar en dia tan clar el gran homenot.


Si feia temps que no em trobava amb Gemma Pella,
conductora tan amable de l'acte.



M'ha agradat sobremanera el parlament d'Emili Casanova, l'altre pilar cultural valldalbaidí més indiscutit, que ha expressat la tanta col·laboració i complicitat amb Ramon com ningú no podria fer-ho, tot aclarint amenament la trajectoria social i política de l'homenatjat. Espere que l'acte haja estat enregistrat, només per escoltar de nou tanta saviesa empeltada d'estima ja ho ben justificaria, perquè és per emmarcar amb fustes bones allò que hem escoltat. 


I les paraules de la més gent que ha anat esbossant fragments constitutius d'una unitat d'obra i personal admirable, entre poemes d'Estellés i de Granell, brodats en la veu de Vicent Camps, acompanyat dolçament de Miquel Pérez a la guitarra. Ja me n'oblide dels noms. La senyora regidora ha llegit la part del protocol oficial; ens ha emocionat un bon company de Ramon en les tasques educatives; l'amic Alfred Bernabeu, cronista d'Ontinyent, ha parlat sobre aquest aspecte, que ha arredonit amb oficialitat el president dels Cronistes del Regne, el senyor José Ramón Sanchis Alfonso; uns mots eclesials del pare Bausset de Montserrat estant... I un servidor també ha dit la seua, pretesament des de la meua vessant de deixeble d'allò que per tants anys he anat llegint del tant que Ramon ha dat i dit, sobretot des de la vessant d'allò que diem innocentment "Cultura popular" que ell va començar a treballar com a part de la represa d'un poble, abans, i ho dic, que apareixeren els millors postors. Heus ací el meu atrevit text...


A l’Haro d’Agullent.

Al senyor Ramon Haro i Esplugues,

en el dia de l’homenatge que Agullent li ret, i la Vall sencera.

 

Puix senyor, això va anar i era, en una Vall desfilagarçada d’un país batut i desbaratat, que va haver gent d’aquella indígena que, desperta com estava, i cormoguda davant el panorama vital visuat, va voler fer d’aquell llençol apedaçat amb colors albarissos que des cadascun dels seus pobles s’intuïa, un lloc comú on viure models de futurs basats en els passats socioculturals propis d’aquells termes, i negats pel dolent del conte, però també oblidats i/o renegats pels mateixos vilatans. Això fou molt ans de l’ara que la cultura popular d’arrel tradicional és convertida en canvi de moneda de canvi i presumpció sense innocència.

Era tot lluita per parla i per costumari. Base conscient de  l’anar embastant primer i provant a cosir, fer-ho bé, i ensenyar com fer puntada també, a veure si amb el repunt s’animava més gent i acabàvem brodant una societat més nostra, un “nosaltres” o, com a mínim, o si més no, quatre teles que ens taparen les vergonyes fins que millors temps giraren...

Hui homenatgem Ramon Haro i Esplugues, una veu i un gest d’indiscutible vàlua a l’hora de dur endavant aquells plantejaments sediciosos davant la iniquitat del poder de llavors i del sempre. Una veu solista —quan tocava— dins del cor de més veus de tantes i tants altres que, al seu temps, espere poder aplaudir també. Des d’Agullent estant, i redreçant mots i costums, ens ha estat exemple del què fer i com fer-ho, sempre des d’una posició clara, insubornable, sincera i també exigent, molt. Que bé ha sabut tirar de la carrutxa per incitar, proposar, corregir i fer treballar les generacions que hem vingut al darrere, com només pot fer-ho un bon mestre, d’aquells que filen prim i renyen quan cal, perquè en saben i molt, de ser mestres i del que mestregen, perquè n’estimen l’ofici i el temari, llegadors del tant on han arribat, sense que, astuts com són, deixen mai de somriure.

I ací tens el cabàs net, concret, assequible i estimable de poemes, d’històries, de rondalles, teatrets, resos, reculls creencials, de costums, pregonisme, modismes, de danses, protocols i cançons, fet fester, paremiatge, enigmística, prolegòmens, devocions, vells mesters, edicions, direccions, dibuixets d’aquells seus tant naïf, plens de gràcia...

Un gran tot humanista que ha superat el fet poble i ha acabat lligaçant la comarca fins a fer-nos-la real, ella i els seus més enllà encara, pastor d’honor com és, fent amb fe. D’on poem i bevem amb l’esperança que, d’aquesta font Harana de saviesa, creença i determinació, puguem treure més bon rec que assaone el tant per fer que es farà, fent-lo bo, recte i alt i decent, important, evident i eminent, de profit comunal; com ha fet tants anys ell, sent com és, que sent ell ha sabut fer-se tots.

Felicitats, Ramon.

Felicitats, Agullent.

Felicitats, Vall d'Albaida.


Amb el temps i les llibertats que se m'havien donat, el meu magí no ha donat per a més i ha estat el cor qui ha parlat, sense tallar-se ni callar-se res, com sempre fa. Abans de dir, he dit que deia en nom propi, i en el de mon pare, amic de tants anys de Ramon, que m'ha fet un senyal d'estima que m'ha esperonat... 

Després, el joc de versos d'Haro dits per veus joves (preciosos poemes a la tradició vicentina i a la Font Jordana) i una de les seues rondalles, la dels animals del barranc, m'han encisat. Els he trobat necessaris per contextualitzar l'acte mateix, l'estima mútua terra-home a través del fruit aquós de l'arrel cultural...


 I a la fi, després de les boniques paraules de l'alcalde agullentí acompanyades pels mots d'Espriu que tots hem estat a punt de dir, però no ho hem fet, com si hagués estat fet tot a posta i trenadet ben d'avantmà, el gest d'un Ramon palplantat allà sobre l'escenari, tan alt com tan emotivament tendre, menudet davant cel, núvols, arbres i font, sense saber ni com dir, ens han acabat d'aclaparar. Poc de més bonic. Ben poc...




Per la meua part, també m'he emocionat quan, per tancar l'acte, m'he escoltat rapsode i músic brodar el poema que li he dedicat a Ramon per aquesta ocasió, i que ací tens. 





Fotografia de Daniel Alfonso.

Fotografia de Joan Josep Torró.




Alfred Bernabeu, Ramon Haro, José Ramón Sanchis i Romà Francés.




Quina il·lusió aquesta foto que m'ha tret Alfred Bernabeu amb Ramon. 
La Font Jordana i la Font Harana...



Molts anys més que puguem fruir d'aquesta bonhomia de savi... Bé sap ara de la tanta estima que atresora i que espere que duga com a bagatge al seu cor. Tan gran com el té i no li cabrà prou bé aquest voler de la seua gent; de tant nosaltres.








dijous, 29 d’abril de 2021

Carrer d'Enric Valor... Carrers d'Ontinyent

 

Fotografia de Noemí Gómez


La Vall d'Albaida, a vint-i-nou d'abril de 2021.


Prenc la paraula i trenque el meu descans per tal de reflexionar sobre la polèmica que s'ha alçat com a clara d'ou ben remenejada arreu de les nostres comarques perquè un ajuntament del sud, on la llengua està més afeblida i per tant la societat "autòctona" i llur cultura també en situació més precària, i des de les posicions més ràncies de l'espectre polític, ha decidit eliminar un carrer dedicat al senyor Enric Valor i Vives. El nomenclàtor viari perd l'homenatge a aquest cavaller, castallut insigne i valencià dilecte per tal que l'estat espanyol n'ocupe el seu lloc. El símbol no pot ser ni més clar ni de major importància, atesa l'actualitat per on ens toca passar. I un servidor no pot estar més que en contra del canvi per totes les renúncies que suposa i les finalitats que busca: donar aire al pitjor que aquest temps de postureig infame suposa i que crida a les ventades que vindran, i que ens agranaran en galernada.

Dit açò, em cal afegir que dins el meu apassionament toponímic, sempre m'he mirat amb una certa suspicàcia això de la dedicació dels noms de les vies públiques... Les he vist sempre com un fet puntual i ben feble, sí... Inconsistent si te'l mires amb una certa perspectiva temporal. Efectivament constitueixen un homenatge a qui rep l'honor de retolar amb son nom un espai físic comunal. Aquest homenatge durarà el què dure exactament el règim polític en vigor. Quan les tornes canvien, i no parle precisament de democràcies, que això és el què em preocupa ara mateix amb el cas valorià, poc durarà l'homenatge. El nomenament passarà a ser memòria fugissera i detall anecdòtic que algú arreplegarà en llibre quan aqueix record s'esbandisca... A no ser que tinga la sort de quedar entre la veu popular, cosa sublim i ben rara, perquè supera tot temps i tota idea, fins que s'esgote en ella mateixa, quan les novelles generacions perdran les sendes velles... Mai no s'ha nomenat oficalment carrer de les Embogadores el del poble que vull tindre encara per meu, però ara mateix, no sabria dir-ne el nom oficial, Delme potser? Perquè en els anys 80 tinguérem la sort de poder retrobar de l'antigor oral per refer l'oficialitat a partir del desastre ideològic. Ara, pels hereus d'aquella feta, el nostre fou desfeta, per més que es fera des del conscient i el sincer, l'erudit i el popular però sempre des de la bona voluntat de la concòrdia. I quina tasca més difícil...: el Delme mateix havia estat durant la dictadura darrera Reyes Católicos, i Libertària en la IIa República i de la Reina (Isabel II, l'amiga de l'ontinyentí Enric Puigmoltò que li llaurà l'Alfonso XII segons historiadors solvents), abans encara... 

Quan fins i tot el nom del poble costà tant i tant de reprendre, i encara hi ha qui et recorda interessadament la gradació militar de tinent en castellà, veus com aquestes coses arriben a doldre en veritat... Sort tinguérem, i vingué del fet mateix "transicional", que deixava una escletxa moral que sabé aprofitar gent de bon fer. A aquesta gent cal agrair-li la netedat de l'operació, i la seua intel·ligència...  I així, ara poca gent recorda ja el carrer del 18 de Juliol, que, ves per on, en valencià que te'l deien!, sent com és ara Barranquet, nom que allarguem a la immensa plaça de la Coronació que resulta del tot postissa, tribut nacionalcatòlic hipotecat encara, revestit de la devocionalitat patronal que el manté i que en els programes oficials festius encara deixa entreveure els tics diguem-ne vintage... San Jacinto per la Morereta, per exemple... 

Dels carrers vells se'n pogué fer bastant represa: l'Almoina d'Eixea, la Morereta... D'altres no hi cabia la possibilitat, per la desaparició (els Abaixadors, Sant Gil, Ravalet, Mare de Déu de les Neus), o la desfiguració com a espai independent (i això que encara diem placeta de Latonda, carreró del Marqués...). No hi hagué sort, però, amb alguns dels retolaments, que mitja Vila vella quedà carrer Cordellat a efecte oficial i postal, fins i tot la placeta del Pinyó; la Trinitat amagà el Carrer Major de la Vila de la cançó i es menjà la plaça dels Banys... i la Muralla acallà formalment els Albellons... Sort que encara ens aprovaren aquella idea dels rajolets blancs amb lletretes blaves que combaten la desmemòria, informalment, de cantalars i atzucacs, tot assenyalant-nos encara el Fossaret, el Cantalar de la Bola, o el Carreró de la Paella... I quina sort que queden joies històriques, com el Callarís jueu... La confusió, però, entre Regall i Magdalena, mai no solucionada en aquests dos carrers continuats i canviats, m'ha semblat sempre imperdonable... 

I de canvis en carrers "nous" nascuts en temps franquista també en tenim perquè no podia consentir-se en democràcia la imposició ideològica de la dictadura, per higiene mateix... Jo mateix vaig habitar en nàixer a "Héroes del Alcázar", que afortunadament ara du el nom d'un escriptor jesuïta Antoni Conca (i Alcaraz), expulsat del país i que encara parlà bé del seu poble... Ací, a Sant Rafael, varen caure tots els noms de cavallers de l'època jaumina, i encara com!: Artal de Foces, Cassià Fita, Garcia Ortiz... I fins i tot algun equivocat en la transcripció: pobre Pelai Pérez Correa, que durant anys figurà com a Pelayo Pérez Conca... Les reformes correctores ens l'han tornat, com també a l'obscur mossén Blas que ara queda honorat com a Gaspar Blai Albuixec, agullentí de pro i proimmaculista... Torne al canvi transicional des del franquisme amb dos exemples del barri de Sant Josep que sempre m'han esfereït. Com voldria oblidar els carrers "Mártires de la Tradición" i " Primo de Rivera"... Sempre pensaré que carrer de la Pau i carrer dels Furs són més escaients, de totes... Però encara tenim carrers dedicats a franquistes, mudats amb raons eclesials, i prop de ma casa, un carrer Cristòfol Colon inexplicable...

Crec que Ontinyent ha tingut sort amb la tasca nomenclatora empesa en els darrers anys des de l'oficina lingüística, que ens ha regalat preciositats recuperadores del costumari laboral com el carrer de l'Orútjol (quan el van retolar vaig veure persones majors plorant i tot per l'alegria...), o socioculturals: les Trebanelles, Arquets, Veta, Mariola, Angelets, Rondalla de Rondalles, Veles e vents i tots els aires haguts i per haver, santets oblidats com ara Sant Onofre, personatges de les Germanies..., tot incloent figures abraçades a la cultura però també al desenvolupament socioeconòmic, com algun que altre empresari entre músics i cronistes... Un treball immens que ha aconseguit fixar camins i partides, i senyalitzar-los per no perdre'ns en el poble de les tantes casetes i més... Això sí, val a dir també que per la mala mà de l'Ajuntament, o poca traça, bons ridículs vam arribar a patir, com ara aquella famosa història del carrer de Ramon Llull, que no hi és...

Res, que veurem la cosa com anirà en el futur i què ens depararà qualsevol canvi ideològic que ens pervindrà... Com a mínim, quedarà la memòria escrita del que fou l'ara mateix —on hi ha carrer de Joan Fuster i el de la Balanguera que veurem el què duren...—. "Mera" que li costà a l'Ajuntament retoloar l'avinguda Manuel Sanchis Guarner, si costà estant d'anys aprovada... Ara els ha pegat també per retolar rotondes, com la dels Moros i Cristians, pur postureig polític, o la del metge Rafael Galiana en el lloc del nou hospital, ple d'homenatges a metges i infermeres del segle XX... En diuen "glorietes" perquè rotondes no queda massa... I fins i tot, cosa que té una certa gràcia, han rotulat places oficials sense cap valor postal ni habitable..., perquè de portes d'edificis, la plaça de mossén Lluís Espí... Veus, eixe és un aspecte que a mi em faria gràcia. Ja que hui en dia fer carrers i nomenar-los és cosa difícil, sempre hi ha racons, jardinets, revolts, camins, que podrien tindre noms potser no amb valor oficialista, però sí memorialístic... des de carrers com els de les Lleteres, el carrer Antolí, el Tossalet de sant Miquel, la Soca del Campanar que de l'antic venen... I si hi ha gent nostra que mereixeria ser recordada d'aquesta manera... T'imagines els xiquets jugant a un parc Paco Muñoz? O recordar gent com ara el poeta David Mira, imprescindible, nomenant una biblioteca com acaben de fer a Agullent amb l'inigualable Ramon Haro; o veïns tan il·lustres com ara els Gegants i els Cabets en una lluïda albereda, o un pont, o... I obres de gent d'ací, com ara la Cançó d'Amor i de Guerra de Martínez Valls..., o herois ben nostres però no canònics, com ara Al-Àzraq... Ja veuríem, si vingueren, què durarien... De moment, sí que puc dir que una de les coses que més m'agrada d'Ontinyent és que pots passejar-te, i hi ha qui viu, al cantó que fan els carrers d'Ovidi Montllor i Enric Valor...


:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::


PD: a tot açò... Ara recorde que el meu primer poema publicat va sobre aquest tema... Sí... Uns versos fets a la manera, i com homenatge, al "Cos mortal" del Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés (que té plaça a Ontinyent...). Amb ell, nascut quan llegirem Estellés a l'assignatura de Literatura Catalana de Cou, quan jo tenia, a vore, dèsset anya acabats de fer, vaig voler criticar el canvi del carrer de Sant Domingo pel d'Alcalde Paco Montés, i no perquè l'home no meresquera carrer, però aquell...

Va ser per l'any 1991. Ara fa trenta anys. Heus ací el meu primer poema públic:




I

 

A Vicent Andrés i Estellés, amb disculpes, si més no...

 

“Si a València porten monyo...

a Ontinyent, ramellets”.

 

 

TRINQUET de Gomis, Clot, el de Maians, Església,

Cordellat, Mirador, Magdalena i Regall,

Sant Roc, Trinitat, Nou, Sant Pere, Albellons, Roses,

Callarís, Ravalet, dels Carros, Escurà,

de Dalt i de Baix, Furs, Cantereria, Bola,

Sant Jaume, Santa Faç, Sant Pasqual, Sant Antoni,

l’Aurora, Barranquet, Capellans, Teixidors,

Santa Anna, Santa Rosa, Altet de Sant Joan, Eres,

Joan vint-i-tres, Puríssima, Pau, Monges Carmelites,

Cantalars de Sant Carles i Sant Vicent, Carril,

Pere Quart, Sant Domènec, Morereta, Croades,

Caputxins, Agullent, Almaig, Llombo, Pinet,

Gomis, Maians, Eixea, Sant Rafel, Bocairent,

Enmig, d’Amunt, Delme, Pintor Carlets, Morales,

Tirador, Sant Francesc, Bonavista, Mercat,

amb els ponts Vell i Nou, i el de Santa Maria.

            i el carrer de l’alcalde Paco Montés.

 

Del poemari “Cos mortal” (1991)

Sergi Gómez i Soler



dilluns, 26 d’abril de 2021

Com que has estat al concert dels Nomembers???

 



La Vall d'Albaida, a vint-i-sis d'abril de 2021.


Dissabte passat (ja ha passat dissabte?), em trobava a urgències a les sis del dematí. Medicines i descans i tota la pesca del cuida't que no serà possible si estic tan bé per seguir treballant... Per la vesprada, m'estic a Alcoi. Vaig al, com es diu, CADA IVAM? Hi ha cada cosa que no vorem, més que res perquè... deixem-ho estar que estem com estem i ja fem prou estant... Tinc entrada per escoltar Nomembers. Tantíssim temps tancat com a ratot per experiments a la gàbia que m'és casa, creus que vaig a quedar-me simplement perquè no estic bé i dilluns com estiga, com estava divendres, de nou al tall? Crec que la meua quota de patidor s'ha acabat. Alene. Perquè si no faig això encara m'afonaré més en la depressió. I amb les meues dimensions, a veure qui em trau... Circule a peu per un Alcoi borrós en dia propi dels Trons... Pólvora mullada per la pandèmia, però amb la de gent que em trobe cantant, mudada, pel carrer després de la sessió golfa postdinarot de més de sis persones convivents... Convindràs que tanta llei i tanta trampa desbraven la vida. Qui seré jo per criticar allò que no em concerneix... Jo, en no prendre'm per a conduir les pastilles de no conduir... 

Tot té una explicació. Un servidor, de fa temps, s'agrada d'escoltar els Nomembers. La cosa té trampa perquè vaig saber d'ells perquè ma tia Mila Llinares va xarrar-me fa temps que la seua filla, la meua cosina Sandra, n'era la teclista del grup... Va fer-me gràcia. Pocs artistes com tinc a la família, i vist com em va això de "la família"..., doncs anem a escoltar-los, no? A més segur que... Uf.., van agradar-me molt. Així, de tant en tant, quan vull relaxar-me escrivint, acostume a penjar-me d'aquesta forma d'escarpir sons, d'anar destrenant embulls de cànem sonor per oferir-nos-el net, quasi cristal·lí de tan fi com filen... En una de les poques ocasions en què podem trobar-nos, els dic que vull comprar-me el disc... I tant, però resulta que han fet vinil com els d'abans, i jo no en tinc, de "tocadiscos", vaja... Tot arribarà... I ja ha arribat. Actuen a no-se-on d'Alcoi en dia destronat, val; me n'assabente d'aquella manera i no tarde ni un iàmbic en treure'm entrada. Vindran malalties quan l'única il·lusió és veure un directe seu? Tant m'he enganxat que seria capaç d'acodir a un dels poquíssims concerts que fan com a "teloners" d'algú altre i anar-me'n del concert en eixir a escena eixe algú, que jo ja hauria acomplert. M'equivocaré i el directe serà esquerp? 

Trobar-me amb ma tia és una joia, ens estimem molt en la llunyania i sempre estem amb allò del quedarem i no quedem i no és per quedar bé i tal... La pandèmia ens ha assolat... Fa tants anys que no veig el meu cosí Javi, que era jovenet, jovenet..., i me n'admire de com i de tant... Quina joia poder intercanviar mots presencials, i somriures dels d'ulls, sent com tenim, a fi de bé, la boca emboçada... 





Res, anem al moll... Què vols que et diga?, en condicions de normalitat no hagués jo pegat bonegons ni res a la gent que al meu voltant xerrava mentre els músics feien la seua, però no era el cas, que fins i tot les finestres del local estaven obertes al carrer ombrós, perquè correguera l'aire i l'ombra aquesta de fora s'humira més amb els sons bells i rars... I és que amb tanta xarrera, vaig retrotreure'm a altres temps, quan jo anava a llocs d'aquells amb música en directe..., que només em faltava una cerveseta d'aquelles de cirera que tant m'agradaven glopejar mentre les melodies suaus, més potents, acaronaven els plecs del que ara seria enyorada memòria... Em faig vell i ho note a passos, que ja em confonen amb el pare de qualsevol criatura ben alçada... No ho note perquè encara estan plens de vida els músics que m'he estimat i que em són majors... Que ara m'agrade gent tan jove, em té content de veritat, allò que deien que la bonor s'hereta i la soca s'enfila i tot els tòpics aquests que podem posar-nos a enumerar...

Conta el fullet de presentació que "el seu estil particular que s'aproxima al dream pop, amb textures i melodies delicades que contraposen amb lletres afilades"..., que seran tot l'esmolades que tu vulgues, però amb tanta bellesa pretesa que t'entren ben endins sense que ho notes, i la destrossa que poden arribar a provocar-te, perquè vicia l'oir-los, vinga a furgar mentre tu somrius beatíficament, agraït. Que és tan bona la vesprada que acaben per soltar-te tot el seu repertori i encara en demanes més, que tot queda curt i cal que es posen en marxa per teixir noves peces al teler que després puguen brodar... Artesania pura eixe directe... Punt de ganxo veritable el que fa el senyor percussionista, tan admirat com el tinc de tantes ventures passades encara m'arriba a sorprendre, i això no es paga amb diners, no...




La proximitat és venial... No debades juguen a casa, quan feia tant de temps que no hi havia partit, i allò esta petat d'amics i familiars als quals només els falta fer l'ona... Jo m'hi sumaria perquè fins i tot els errors que cometen es fan més que amables, tendres, i tot plegat configura un retaulet d'aquells més agradosos... Què importa l'afonia de l'un o la distracció de l'altre quan això mateix és la vida real que l'art en directe necessita, i necessitem nosaltres aplaudir per ser vida... Una ocasió preciosa que ara provaré a repetir a casa, que me'n vaig amb el vinil blavós que em regala Sandra per a la meua felicitat... Ara ja no tinc cap excusa i, sí o sí, caldrà que em merque un "tocadiscos"....



Gràcies per tantes coses belles, i per favor, a seguir en ser que es puga...

dijous, 22 d’abril de 2021

Des de llavors ja, Castella, mai no s'ha tornat a alçar... 500 anys de la Batalla de Villalar.

 






La Vall d'Albaida, a vint-i-dos d'abril de 2021. Vespra de Sant Jordi.
500 anys de la Batalla de Villalar.



Entre les rareses que un servidor atresora, i que mesclades amb les pròpies incohoerències ajuden a passar el dia d'una manera satisfactòria, està l'abundosa mitomania. Per fortuna, la vessant que he desenvolupat no és la d'inventar fabulacions o desfigurar la realitat, que d'eixa ja procure fugir sabent ben sabut com tinc d'on informar-me, no. La meua tendència és la de mitificar, admirar sense fi, determinades històries... A mi em pega pels llocs i la seua història, els monuments, els tractats i les batalles... Sí, i algunes de sonades vaig tindre fa anys, quan s'hi podia circular pel món, com quan anàrem en comitiva, junt a sa majestat en Jaume I, a les terres d'Ariza per mirar-nos si aclaríem on es signà el Tractat de Caçola entre aquells ermals nevats mentre els saberuts locals no s'ho podien creure..., i se'n feien creus...

Jo sóc més de batalles i de les seues commemoracions. No només em sé tot Almansa, i vaig ser present en les celebracions seues i dols nostres del 300 aniversari de la Batalla el 2007 (després de tirar-me tota la nit pujant i baixant del Montcabrer, carregat de bateries i focus, per participar en aquella ventura tan rebonica que fou l'"Ací estem!"), com m'he passejat costera amunt i avall càmera en mà per aquells cantons de Despeñaperros on hi hagué les batalles de Las Navas de Tolosa i Bailén... Ja veus, cap metge podria curar-me tal mania...




Les darreres fanecades de derrota que vaig poder xafar em feien molta il·lusió de trescar. Això que dius, algun dia tindré l'oportunitat de passejar-me per Villalar de los Comuneros? El 23 d'abril de 1521 tingué lloc en un rierol a prop d'aquell poble la batalla que derrotà a mans dels exèrcits del futur emperador Carolus V el moviment revolucionari castellà, un empelt extrany entre noblesa interessada, poble ofegat i politicastres ofesos i gelosos d'anàlisi més que complex. Una desfeta absoluta que figura als llibres que expliquen aquestes coses com a mostra palpable d'allò que no cal fer...




I allí que em tens, circulant per aquells camps de cereal castellans, any dèneu, a la recerca de llocs i d'informacions. I com a mi m'agrada, espai, caminant-me els llocs, entrant on no es pot, admirant, dubtant, asseient-me a escriure, fotografiant, més que siga l'horribilíssim monument en l'indret de la batalla... 

Al meu parer, el monument és més lleig que pegar-l...



Quin símbol aquell... Castella no tornaria a revoltar-se contra ella mateixa, però ausades que faria de tsunami contra tots els altres i per dominar-nos..., pobreta península... Que el cap, bé que l'alçaren tot acatxant-nos-el... I no només els dirigents, sinó qualsevol qualsevol que es creu encara cosí-germà dels que xafaren aquells heroics Comuneros...



Li ho vaig comentar a un amic castellà..., i va respondre'm amb una cançó de Mecano.


Un servidor sempre s'ha respectat Castella, per més que no ho cregues... Que mon pare és castellà, i d'aquells que no volen taques (perdoneu-me l'acudit manxec) ni lleons... I sí, m'ha alçat fent-me estimar la terra que és meua, però també la seua, que no deixa per tant de ser meua i m'estime... Per això, trobar-me a Villalar, i conduir-me a poc a poc a aquell poble tranquil on la vespra del vint-i-cinc farà els anys que separaren el cap del cos als adalils... Jo encara vaig arribar a estudiar a escola allò de Bravo, Padilla i Maldonado, com a complement a la nostra pròpia Germania, que va ser bona també... El pobre Vicent Peris, cap agermanat linxat, acabà amb un dels seus braços penjat dins una gàbia a una plaça d'Ontinyent, ja veus... Quines històries les dels revoltats contra el poder i com el poder s'ha venjat sempre amb més dol encara, com alliçonament i també per por, per suposat... 



El meu cotxe aparcat junt a l'església de San Juan Bautista
dona fe de la meua presència a aquell lloc tan bell...


Trobar-me amb aquella plaça i el poble en festes va sorprendre'm, no me l'esperava tan boniquet. Fou un dia molt bell aquell. Ple agost més sens calda, abellia mirar... A la fi, vaig acabar descobrint un altre poble magnífic que sempre m'havia atret pel nom i llur història, Madrigal de las Altas Torres... Vaig enamorar-me del tot de les muralles que, derruïdetes com van, encara guarden un valor i un encant suprems; però això serà altra història...

Enguany, volia commemororar, demà mateix, aquest aniversari redó i penjar del meu balcó, junt a la senyera del meu poble i la del sant Jordi, la bandera comunera castellana... Jo soc tant de banderes! No ho puc fer, perquè no m'he aclarit amb el morat i el carmesí... Els blaveros d'allí no s'aclareixen si amb l'una o l'altra i que aquesta és un invent, l'altra és de mentida i a la fi, els dos exèrcits només s'hi distingien perquè la creu i el fons eren de colors distints, els mateixos, l'un el negatiu de l'altre. Sol passar.
Jo, ho tinc clar, voldria alçar la del poble.

Dels versos que vaig escriure en aquell lloc, algun dia en faré cabal...


Inscripció del monument. 
Ací, seguim fent memòria.




dilluns, 19 d’abril de 2021

Alé i trast. De quin color seran les "salves de color"...?

 



La Vall d'Albaida, a diumenge dihuit d'abril de 2021. Vespra de la Mare de Déu del Miracle.


Bona nit.

Vinc fa poquet de Cocentaina. Ran de l'hora del toc de queda... Necessitava treure'm l'espina de l'ara fa un any, que ecara dol i crec que em doldrà per tants anys com conservaré memòria. Tant com esperava d'aquell cinc-cents aniversari de la Mare de Déu del Miracle... Pense, repense, i entenc que m'equivoque. Fou magnífic tot allò!, perquè ens fou franc, veritat, i a mi em fou més sentit del que mai no hagués pogut imaginar, per la prohibició d'eixir de casa que m'obligava a la llunyania física i totes les iniciatives grupals, veritablement eixides de la gent, que vàrem poder aplaudir... Amb tant de poema com vaig ratllar, quins dies d'efervescència aquells, amb el cobertor que Juanjo Alcaide em va regalar, amb la veu de l'estimat Paco gravant la "Súplica" sobre fotos meues de tants anys... Que vaig acabar fent jo més festa a ma casa que no els qui l'haurien d'haver feta, entestats en el... Deixem-ho estar i no ens perdam, ni nomenar cal ja més als del "Senyor, pequé. I en eixir de missa, a qui fotré...?

Aquesta vesprada volia passejar per Cocentaina. 

Si m'he entristit en veure el Pla de Palau ple de cotxes quan tocaria que les alimares que a la nit serien enceses com a record de les llàgrimes del Miracle, ja s'alçaren tan altes sobre el terra... Però en ser cosa assumida, com tanta altra com ens ha tocat tragar davant la necessitat del bé comú..., veges, callaràs, i sort que hui pots passejar-te i fer bona cosa de fotografies pel teu paradís perdut, Sergi... 

M'he trobat amb Milagro la Ministra, que no es trobava massa catòlica, i amb Gabriel Pascual també... Sempre em fa gràcia pensar que els dos son família meua, però de branques distintes... Els dos són "culpables" de bona veritat, que jo haja escrit aquest nou poemari i, sobretot, que l'haja publicat. Per això era una obligació inexcusable que el tingueren ans que s'acabe formalment el compte redó de l'aniversari... Demà, ja seran 501 anys i ja no és el mateix... A més, hui és l'aniversari de Milagro, així que millor vesprada no hi ha... Gabriel m'ha recordat el temps que fa que vam començar a parlar de la idea aquella que jo publicaria... Si fa no fa, en els Nanos del 18 ja vam dir alguna cosa que va quedar establerta en les Fogueretes del 19... Hui, ja l'ha tingut entre les mans i ha flipat amb les explicacions que anava fent-li, i els perquès... Coneixent-me com em coneix, ni s'imaginava el bagatge socarrat que duc al darrere... Tinc aquells carrers com a part del meu rec sanguini... 

Per aquesta justa raó, aquest llibre no és per un gran públic; no s'entendria —ni ho concebria jo— això de quedar-me en conill davant tant de desconegut. Només ha de ser per qui jo m'estime i a mi m'estime, i és així com l'he fet. La meua manera d'entendre l'escriptura no és comuna, i potser desconcerta... La ploma que sovint greus mals descansa que diria mestre Corella és el que més pot assemblar-se al motiu, però mai no la manera que es du ara. Jo, ben content que Milagro i Gabriel tinguen ja l'exemplar que els pertoca. Quan els he explicat a cadascun els ets i els uts d'aquesta declaració d'amor en alé i trast, en ànima i cos, m'he oït parlar, i m'agradava com ha quedat l'explicar-me explicant-lo... Sí, en cert és jo mateix, tan barroc, tan arbre per no sentir dolor que ja sembla que continuaré com aquell vers de Timoneda "i lo cor de pedra marbre, perquè no sentís amor", —massa ple d'inspiracions del passat vaig jo, que si no les faig futurs, esclate...— si no fos que és amor allò que em mou a seguir viu, i ara ho recorde... 

Prompte, en no res, seguiré fent el repartiment del llibre... Primer a les persones que vull que el tinguen, si és que elles volen... L'única "obligació" que tinc és donar-li'n un al meu estimat tio Ximo Pota perquè un dels sonets li és dedicat sencer en virtut que el terme m'ensenyà, aquest i tants altres... A la setmana que ve faré per vore altra de les persones que m'han ajudat amb ànim i atenció, ma tia Mila Llinares, perquè ara està lluny, i perquè sé que li agradarà sobremanera... I des d'ací, a tants familiars i amics com vullen tindre'l i me'l vulguen demanar: I, com no, també a les persones que me l'han encomanat ans del seu pas per la impremta, i fins que s'esgoten... 

I tot passarà llavors com a l'oblit, com les fogueres que volen dir que son llàgrimes...



Dos llunes té Cocentaina, entre el redó i el quadrat, sobre la parra 
ara calma del pati meravellós... Tot cel.



Ha arribat ja la foscor i, en no res, a l'hora que s'havera encés el Pla sencer, han començat a llençar aquelles "salves de color" que deia el programa d'actes programats i que jo volia saber de quin color serien... Ben bonic. Milagro ha encés dos ciris i els hem posat en l'ampit del pati mirífic aquell seu mentre comptàvem el conte dels trons que ressonaven a tot el Comtat... I cama cap a casa i bona nit, que demà cal alçar-se prompte i aquesta nit és queda... 

En arribar a casa, jo també he encés els meus ciris, que en alçar-me ja serà dèneu d'abril, i per a un servidor no hi ha res de més important que els símbols que l'han construit i que esdevenen la sola creència...



dissabte, 17 d’abril de 2021

De l'Esdevenidor i el Miracle...




 La Vall d'Albaida, a dissabte dèsset d'abril de 2021.

A Milagro Sellés Moltó...


Els qui em coneixeu bé sabeu de la meua estima fonda a aquella màgica habitació del Palau de Cocentaina, la Sala Daurada magnífica. A alguns, amb temps o amb presses, vos l'he explicada allí mateix estant, capalçats i amb les mirades fixes en tants detalls com arriben a sorprendre'ns com jo a xarrar i xarrar... 

Jo, vaig enamorar-me'n d'ella abans d'entrar per primera vegada, amb tantes històries com m'arribaven a explicar d'infant, cap d'elles mentida, totes esbalaïdores... Recorde aquella primera vegada com una de les ocasions de meravellament més grans de les que m'havien omplit fins llavors, empeltada amb la tristesa més acoradora en trobar-me-la en un tan mal estat que acabà resolent-se per oferir-nos ara, encara inacabada, la tan engrescadora obra memorialística que ens és.

Des d'un principi, hi hagué una figura que em corprengué. I bé sé que no en soc l'únic que la té entre les preferides, entre tanta batalla i imatge hieràtica d'aquella ratafila de reis navarresos que hi ha, tots ells reflectits amb les seues misèries i victòries per justificar la grandesa de la nissaga dels comtes Corella que deien venir-hi d'aquelles branques tan nobles i amb tan bell art volien justificar-ho —com si aquelles pintures serviren d'acta notarial de veritat—. Aquella imatge era, justament, el símbol familiar d'aquells Corella... No l'escut, que també hi és, justificat al punt d'explicar el seu dret a l'ús de les quatre barres de sang, venint de Nafarroa com deien que procedien. El símbol. "L'Esdevenidor"... Ausades que he arribat a usar d'aquest joc de futur als meus poemes, per la idea que m'obceca, el futur que farem i que vindrà...

L'Esdevenidor (és de Benidorm per a Juanjo Alcaide, quan de mi es mofa) és una mena d'uróbor, aquella serp clàssica que es mossega la cua tot indicant el pas del temps, l'infinit de l'univers fins i tot, i que s'ha combinat de mil maneres distintes al llarg del món i les cultures i els moments. 






Símbol, ves per on, del mateix sant Miquel dins del món cristià que ha acabat fins i tot dins el moviment pop seglevinté a través de l'icònic record de "La història interminable" com a llibre de Michael Ende i com a imatge cinematogràfica de Petersen, que establí la mirada que molts de nosaltres tenim de l'Auryn, el resplendor, de l'Emperadriu Infantil com a generadora de Fantasies mil, sempre en majúscula... Un servidor, miquelià per suposat, i vehement totèmic al temps que inconoclasta convençut, acabà per ingressar-lo dins el petit món a què he alcançat, tot fent-lo partícep de la talla simbolista del baiard processional d'una imatge religiosa ben estimada i algun dia i per això rebré just jutjament... 

Aquest uróbor que crida al futur, a allò que esdevindrà, i que pots trobar-te tot passejant per Cocentaina tant a la porta del Palau, tot emmarcant l'escut corellià, com a aquella casa del carrer dels Sants Metges, té una característica atractivíssima: és una serp amb cara de dona.



Quan el comte Geroni Roís de Corella va encarregar la pintura sostral de la Sala Daurada, volia ensalçar la nissaga formada pels huit comtes anteriors, amén de la justificació que t'he explicat. I ho feu cridant a capítol un bon pintor assentat al poble Geroni Rodríguez d'Espinosa. Aquest i el seu fill, el famós Geroni Jacint d'Espionsa, acceptaren l'encàrrec i ens llegaren la meravella que ara observem. Diuen que trigaren deu anys en completar-la, entre 1613 i 1623... Sí que és curiós, Sergi, m'he dit tant a un mi mateix àvid d'entendre més enllà de la literaturització imaginativa promesa... Just cent anys després del prodigi de la suor i les llàgrimes de sang de la imatge de la Immaculada Concepció (la immaculada concepció en temps de tanta discussió eclesial sobre aquest tema  punxosíssim que acabaria sent dogma només molt entrat el segle XIX...) que els comtes tenien com a regal papal en la properíssima capella de Sant Antoni i que acabà sent venerada com a Mare de Déu del Miracle... I allí, que apareix l'Esdevenidor envoltant el colorit escut, com correspon a sala cerimonial que haja d'acollir protocol propi. 




Però els Espinosa, en un dels casetons, repeteixen la idea de l'Esdevenidor tot apartant de la seua forma corrent aquest uròbor... El fan directament serp que s'enrosca sobre un arbre de bona arrel però amb múltiples amputacions de branques, i al capdamunt, hi ha aquest cap, una mica inclinat, que ens somriu mentre ens mira molt fixament. A sobre, en un fil·lacteri, n'hi apareix son nom de futurs. Esdevenidor.


Foto: MARQ Alacant



I s'esdevé des d'ací mateix el joc... Que comença amb aquest arbre amputat i serpejat, que té una llegenda al peu que el fa símbol del primer comte (des del 1448), en Ximén Pérez de Corella, i que s'hi situa justament al casetó espacialment simètric al que conté un arbre també ferit en la base, però esponerós en verdors, del comte nové, el pagador Geroni Roís de Corella (comte entre 1613 i 1623, les dates que s'oferten com a de creació de la decoració de la Sala), amb altre fil·lacteri que diu "Proprria virtute"; l'inici de la frase llatina "Propria virtute audax".




Tant alta estima egòlatra tenia tal comte per fiar de l'audàcia del propi valor? Tant hi valia? Molt n'hi valia? El suficient i necessari per oferir-nos aquella visió seua de la glòria seua i dels seus... Per la virtut pròpia, que no audàcia, aquella nissaga que prompte perdria aquell nom i motiu (canviat en nissaga Benavides quan a la seua filla Antònia de Corella i Dàvila l'heretà el seu fill Pedro de Benavides Dàvila i Corella el 1648, i apartant-se ben prompte en medrar entre la noblesa hispànica de les terres de la Contestània...).



Portada del meu nou poemari



En el poemari que ahir mateix vaig estrenar, "Alé i trast. Vint-i-set sonets a Cocentaina", copie Gaspar Escolano i Villalba (1660-1519) qui, en la seua "Década Primera de la Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia" parla així de trobador d'aquest Esdevenidor:

“yo entiendo que pretendiendo mostrarse tan galán como valeroso, pinto la culebra con cabeza de mujer, y muchas roscas en la cola: encareciendo por esta figura, la fuerza grande del amor que tenia a su dama, que le tenia como cautivo y presa la voluntad. En los papeles de los caballeros desta família, veo pintada la culebra con cabeza della mesma y tres cuernecillos y un letrero, que dice en valenciano, ESDEVENIDOR: como quien dice: Soy como culebra en la prudència, y miro siempre a lo venidero”.



Fragment del relleu marbre que s'hi exposa
a la Sala de la Xemeneia del Palau Comtal.



I ben interessant que em resulta aquesta explicació, tan pròpia de l'amor cortés més medieval en temps que aquestes coses només corrien ja per les venes autojustificatives de la noblesa, sempre amb fam de medrar per sentir-se més alta... El nové comte fa pintar d'una novella manera aquell vell símbol familiar, mitològic clàssic del tot i de caràcter cívic i patrimonial propi, en l'indret que mostraria l'esplendor autoatorgat als seus i als aliens que amb ell volgueren negoci... Just cent anys després que altra imatge de caràcter religiós, i patrimonial pròpi, obsequi del més alt dels homes del seu temps, el consagrat papa Nicolau V (+ 1455) al comte de l'arbre ferit i la serp enroscada, protagonitzara el famós miracle (19 d'abril de 1520) en vespres de la Germania valenciana i tenint com a testimoni i protagonista dels fets al seu rebesavi, l'encara hereu Guillem Roís de Corella (que seria cinqué comte en un no res, entre el 1522 i el 1541, quan desapareixeria del món de manera tan misteriosa que, per sa vida i el seu adéu, bé mereixeria protagonitzar una novel·la de les de l'amic JuanFran Ferrándiz...) . 

No hi ha cap senyal de la Mare de Déu del Miracle a la Sala Daurada? Què l'hauria d'haver? Entre les glòries simbolitzades dels Corella, per què no? ¿Hi cap una imatge religiosa dins el conjunt simbòlic glorificador i autojustificant d'amillorament social per mereixements de família tan potent en un context que ja superava del tot, desdibuixant-les, les fronteres del vell regne valencià? I sent la vera Mare de Déu del Miracle físicament tan propera...

I és així com llavors em mire de nou i de prop el rostre pintat en l'Esdevenidor. Una dona que ens mira i ens mira, amb el cap descansat, que migriu confiada, i ens esguarda molt fixe, bell esguard, molt punyent, molt sincer. Un regust italià, com aquelles versions teotocals que s'empraven d'icones bizantines que llavors s'estilaven... I apareix descoberta, lliure, sens toca, i ens mira, i eixe somriure, i la confiança que emana, front ample, cabells d'or ben a l'aire, aventats. I no plora, que riu clarament, no és un gest gens adust, però aquesta mirada... I tocada com va, amb tres potències de les que solen colocar-se rera el cap de figures masculines religioses, a mena de foc inspirador, clar que eixa mirada..., o com a aura social apartada a voluntat de la devoció...

Filacteri dalt, de futurs que necessiten protecció, o a sota com assentament immòbil de passats, me'ls mire, me les mire, i no vull dir res del paral·lelisme que m'hi trobe i em justifica l'una a mena de modern contrari idèntic de l'altra, inspirador, la mateixa positura, distint gest..., imatge en negatiu sociocreencial. Eva i Ave clàssiques; humanal culpa i netedat original; pecat original necessitat de redempció...  Una icona que s'inicia amb la nissaga la reforça fent-la créixer, fullar i granar? Molt més enllà i més d'arrel que la dita que del plor ve l'alegria. Sense el plor no podrà haver-ne, d'esperança... 




Si m'atrevira a sumar, barroer, les imatges...


Però no puc deixar de dir-me que estan ací mateix i són massa properes. I ambdues, rostres oposats d'una mateixa moneda, ens esguarden entre el plor per allò que hem fet, i el somriure davant del demà...








Contraportada del meu poemari






diumenge, 11 d’abril de 2021

Paraula de dona, dita per Ina Martí...

 




Sueca, a dissabte deu d'abril de 2021.


Més que siga entre autovies, també hi ha carretera entreverada als horts de tarongers en flor... Eixir de casa, d'una casa obrada i polsosa d'esforç, m'és peremptori per tal de mantindre la meua ara capitulable salut mental. I si qui canta —sirena fetillera que encisa només en anunciar això mateix, que cantarà—, és Ina Martí, mel de flors d'aquelles que tant aromen ara aquest meu pas... 



Amb tot allò de la feina, només m'he pogut passejar-me un sol dia de les pasqües. Amb la pandèmia va pitjor, que no assistisc a cap acte ni veig ningú dels qui m'agradaria viure per por feral... Ara, amb la vacuna ditxosa —ja veus el feble de la nuvolositat humana— sembla que m'atreviré, i m'he atrevit a baixar-hi a la Ribera marítima, que sempre m'ol a sal, tant llunyana com m'és d'allà on diuen que visc, però habite només... Ja et dic, vull viure i entendre l'espectacle que Ina —a la veu— i Enric Murillo —(un ver sant), al piano—, junt al violoncel amablement punyent de Clara Dols (que pel nostre goig també hi canta, i també recita), han iniciat... "Paraula de dona"; un atrevit joc de versos entonats d'aquella manera més adient, amb tanta estima, escrits tots ells des de la feminitat tan sovint feta silenci. 


És curiós això del silenci femení en la literatura, molt curiós. Enric va enviar-me fa poc temps part del treball que està realitzant pel proper disc d'Ina, que estarà dedicat per complet a una de les nostres més altes poetes, Maria Ibars. Jo, coneixedor dels poemes de la il·lustre filla adoptiva de Dénia, me'n feia creus; i no ja pel fet que no hagen merescut la coneixença general que els correspondria, sinó perquè alguns d'ells ni jo mateix els imaginava... Amb la gràcia d'elevar allò senzill que ungeix l'Enric, i la voluntat i intensitat amb que Ina n'acarona els versos, potser sí que podran arribar a tanta gent com vulga fer-ho... Que això ja dependrà d'altres molts vents. La qualitat del treball està, i hi excel·leix, però la volubilitat que el nostre temps du... Enric m'ho deia després del concert, mentre parlàvem d'aquest embrió paraulístic femení que ara és intent que ell vol acréixer: "la nostra és una música intel·lectual"... I clar, eixe pecat, ara mateix...

Érem un grapat de gent al centre Bernat i Baldoví... Jo, tan feliç de sentir-me de nou mirant, enregistrant, aplaudint, oint... Quant de temps sense saludar al Ricard, un no res de parlar per posar-nos al dia... I també, des de la darrera actuació d'Ina a Ontinyent que no veia al senyor Folch... Sempre és agradable el trobar-te'ls, però ara més encara... Perquè com deia amb Enric, necessitem d'eixa paraula, eixe somriure, complicitat, estima... Vaig escriure a Pepa per dir-li on estava... Ella, amb Paco, no pogué acudir. L'Enric demana ferventment que ens trobem un dia proper, que a tots ens fa falta això de de nou resseguir. Que serà quan l'autoritat competent ho permeta... No tenim pendent una pujada a la Mariola? A veure si...



Abans, eixe joc que s'han empescat de piano, violoncel i veu em convenç sobremanera. Trobe que és un format molt amable, enyoradís sovint, animós a instants, costant i meritori; no pot decebre... Veurem com roda la roda, que bé ha de rodar... A veure si d'aquest principi pot fruitar allò que Enric desitja i que jo tant voldria contemplar amb tots els sentits que em mouen... Les idees no són sempre futur, però sí que són promeses que, si arriben a fer-se veritat, t'ompliran d'aromàtica bellesa per atrapar-te del tot. Mentrestant, eixa espera és la que t'ajudarà a fer camí.



La literatura està plena de silencis, i la que ens és més propera, a més de silenciada, no troba manera d'arribar enlloc si no hi ha una casualitat primer, la de la coneixença. I després, un esforç que vaja més enllà de qualsevol personalisme per esdevindre efecte, i afecte, grupal. És així com m'agrada escoltar-me Ina, cantant les belleses de tan diverses poetesses vistes a través de l'enamorament totstemps fèrtil de l'Enric. Ara poetesses, perquè és el que la necessitat du; però ja saps que a mi el gènere és una qüestió ben superada perquè el que vull oir, i sentir, són els versos que em mouen i em reclamen... Però aplaudisc la iniciativa; realment es fa necessària dins aquesta amargança de món desigualitari. I la recolze amb els quilòmetres que calguen i la defensa a tota ultrança que siga menester. Fa temps que vinc comentant-li-ho tant a Paco com a Juanjo: un servidor, per viure en veritat, necessita alimentar-se de bellesa...



Ara bé, anem espai, perquè hi ha tantes desigualtats per véncer... Avançarem segurs, però a pams; i darrere de l'una que vaja passant l'altra, que podrem... 




És tan bella aquesta paraula de dona, tan ben dita...







dilluns, 5 d’abril de 2021

Rosa de sang (i VIII): la tele...

 





La Vall d'Albaida, a cinc d'abril de 2021. Dilluns de Pasqua.

Puix senyor, ve l'hora de tancar aquesta revistiua de huit entradetes que he anat realitzant en les darreres setmanes per concedir-me el plaer d'escriure sobre un tema que m'encisa, la commemoració passional, i sobre el qual no tinc mai oportunitat de parlar... Bo, mai, mai... En aquesta ocasió, no ha estat així. La de gent que ha acabat escoltant-me i, ves per on, no exactament des d'aquestes pàgines meues...





Haver aparegut en la televisió valenciana el passat Dijous Sant ha estat, per a mi mateix una sorpresa, però sembla que eixa sorpresa ha sigut comuna... Com si no ho hagués fet mai jo, pel "gran públic", fart com estava (en veritat) de participar en la tele i la ràdio de l'extinta Canal 9... Per a mi, perquè receradet a casa estic millor. Que, en tot cas, jo soc més de premsa i de ràdio. Atrevir-me de nou a eixir en les pantalles ha estat això mateix, un atreviment... Bé, si vaig fer-ho és perquè m'ho va demanar una amiga i perquè un amic i company va recordar-me aquella lletania de sant Joan Fuster que diu que tota política que no fem nosaltres, es farà contra nosaltres... Em va fer gràcia perquè el mateix em va comentar fa molts anys l'alcalde d'un dels pobles de les vores de la Vall en una festa de just el centre, quan va vindre a entrevistar-me un senyor televisiu, brut com mai i begut com.. i clar, Sergi, si no ho contes tu que saps d'on ve i el perquè, ves a saber com quedarà el poble davant la gent quan li pregunte a algú que va com ell... Això es diu confiança amb les capacitats d'un servidor, sí senyor!

Doncs bé, la de coses que se'm van quedar en el pap, i això que l'entrevista fou llarga. Un queda ben agraït a aquesta gent per l'oportunitat oferida, i a seguir fent...




Ah, l'altra sorpresa... La de reaccions positives que han hagut. Semblava el dia del meu aniversari amb tanta felicitació i comentari lloador. I per tantes fotografies a les vostres pantalles... He, he, he! Moltes gràcies... Però també cal dir-ho. Per a mi han sigut molt importants també les reaccions adverses; i gens curiosament provinents del mateix sector... Són justament les que m'han permés comprovar allò que sempre et dic del percaçament de persona i obra a casa mateix. Han estat massa evidents i, aquesta vegada, supose que obert els ulls a més gent que no pensava, per això mateix, per manifestes, palpables. Almenys els comentaris que he rebut així ho indiquen. Vaja, allò de lladen, doncs cavalquem i les topetades contra la mateixa paret del Quixot i tal...

Tanquem doncs la paradeta passional per seguir treballant. Espere, a l'any que ve, poder llaurar, i publicar, més fondament sobre el tema... 

Heus ací el contacte amb l'entrevista, perquè no es perda...