I ja arriba el Calendari d'Advent 2020 de Can Carrasca...

 

La Vall d'Albaida, a dissabte vint-i-huit de novembre de 2020.

S'escau enguany que l'advent comence demà mateix. 26 dies que aniré comptant com fem cada any, amb un calendari propi adventual que vaja preparant-me per l'arribada del Solstici i del Nadal ensems... I m'és precís, atés que des d'ara mateix ja tot el món es capbussa fondament en la parafernàlia moderna festiva i, jo, tinc por de no saber nadar-hi com altres anys. No hi ha fites festives ja des de demà endavant... Desapareguda la Puríssima al més gran dels meus pobles, la Corriola de Cocentaina, l'Entrada de les Soques de Canals i tantes altres fites avisadores de l'avanç del desembre.... Enmig d'unes correccions d'exàmens i avaluacions massa matineres... Amb tants maldecaps com hom vol encolomar-nos en la quotidianitat que no ho és... Doncs res, a fer calendari...

... Pren més feina, Sergi!, però com que la faig a gust, la tanta càrrega no serà pesada... Compaginaré l'inici de la segona avaluació laboral amb la creació del meu betlem i la redacció calendarial d'enguany espere que amb solvència i, per favor, també alegria... 

He recopilat cançons altres anys, i poemes d'altres... Fins i tot l'any passat vaig redactar un poemari propi que vaig acabar editant amb el nom de "L'Adern"... L'any passat, però, vaig atrevir-me a fer unes fitxes sobre els tants Esperits Benèfics que ens duen l'hivern que va deixar-me absolutament satisfet i que algun dia allargassaré a tota l'estació i acabaré publicant... Per enguany que volia alguna cosa més naïf, més divertida potser i gens seriosa, vaig pensar en repetir la idea, però amb elements nadalencs més casolans... Quins?, no hi ha altra, el veïnat característic dels nostres betlems... La gent que composa el cens electoral del Betlem tradicional...

I és així com naix "Quin veïnat a Betlem!". Durant aquest mes anire exposant idees, orígens, reflexions, versos, cançons i imatges que puguen explicar-nos un poc més, tot divertint-nos, d'aquelles figures que han anat composant allò que els que ja tenim uns anys podem dir que conformen els tòpics de la nostra infantesa... Sí, ja sé que me'n deixaré i a d'altres ni els coneixerem, però he procurat triar el més acostumat, per si cal ampliar la vostra paradeta nadalenca casolana... Sí, també sé que molts d'ells repetiran algunes idees, com ara la fertilitat i la fecunditat i tal... I què, no per això els eliminem dels nostres muntatges, veritat? Doncs per ací també hi passejaran...

I com adés, intentaré dibuixar en gran les figures per tal que, si et ve de gust, te les imprimisques i les pintes o les vulgues pintar. Per suposat que pots compartir-les, res més faltaria... La cosa és que en aquest Advent, tornem a passar-ho d'allò més bé, com si menjàrem xocolata a cada casella que obrim de l'almanac, cada dia tindràs ben a punt una nova imatge, com de sorpresa... No és per això que fem cada cosa?

Bon Advent i bon Betlem...

Ai, estimades Caterinetes...

 

La Vall d'Albaida. A dimecres vint-i-cinc de novembre de 2020.

Ai Caterinetes, vosaltres que aneu i veniu... Gràcies per tornar a la roda del temps que ja no hi és... Jo, tal i com vaig dir que faria després que m'ho demanaren amablement, vos trec de nou a ballar, hui que és el vostre dia. 

L'any passat, per l'Advent, vaig fer el Calendari d'Esperits Bons que ens duen l'hivern estimat, i vosaltres sou el segon goig que ens arriba, així que hui vos passege perquè tasteu el bon vi de vore-vos estimades, encara... Si voleu llegir també algunes coses que he escrit altres anys sobre vosaltres, podeu entrar ací mateix...

I mentrestant, comence, apressat com sempre, a preparar el proper calendari que el diumenge que ve ja entrarà en vigor... Vos avise que vindrà, com sempre, carregat de sorpresa...

Gràcies per haver existit.

Inoculada congestió

 La Vall d'Albaida, a dimarts vint-i-quatre de novembre de 2020.

Tinc la grip dins el meu cos.

Tècnicament, però, no tinc cap símptoma, ni mostre cap interés d'estar malalt i menys en setmana d'exàmens i olé...

Em corre per la sang, debilitada, a punt de ser vençuda per les meues defenses, que estant veient si aprenen a pegar-li fort... 

M'explique...

A l'hora del pati, em sona el mòbil. De nou metges, número llarg. Responc immediatament. Una veu ja coneguda em pregunta si sóc Sergi Gómez. De moment ho soc. Dic que sí. Em pregunta si vull vacunar-me com a població de risc que soc. Per ser, soc tantes coses jo... Li dic que si tot i pensant en les vacunes aquestes que del coronavirus ens afarten els mitjans de comunicació, que si quan vindrà i quina empresa de totes la té més llarga, l'efectivitat dic, que açò ja sembla un soc àrab amb millors postors i tal... No, em parla de la grip.

Mai no m'he vacunat de la grip, jo. No soc, per no ser, contrari a fer-ho. Si m'hagués dit de vacunar-me del coronavirus hauria dit que sí també. Sí. La grip. Ha de ser hui a la una i mitja. Meravellós. Ara t'avisen per donar-te tanda ja no el mateix dia sinó a les poques hores. No és rapidesa sinó estupidesa. Em ve bé. Coincideix que hauré acabat a temps de baixar al poble que habite. No vull estar hui massa temps a l'institut. Hi ha massa núvols negres i potser ploga amb llamps i trons si... Millor que em vacune.

Arribe a temps. El vaccí m'espera. 

L'infermera, amb poca espenta i molta desgana, les coses com són, respon a les meues preguntes com si pagara per cada síl·laba a pronunciar. Em diu que m'arromangue fins al muscle. El muscle? Mai no m'han punxat al muscle... No fa mal. Millor, que no estic per a... Insistisc. Diu que potser puga inflar-se un poc, però que no tindré massa problema. En preguntar-li quin problema podria tindre, rebufa. Un poc de congestió, solta entre dents. Li done les gràcies i isc apressat; sé captar a la primera on sóc un problema. 

Vaig cap a casa.

Tinc la grip dins meu.

El gripat, però, i ho tinc ben clar, és el món congestionat que m'envolta...

Feliços catorze anys, senyor Alcaide i Photofinish...

 La Vall d'Albaida, a dimarts vint-i-quatre de novembre de 2020.

Anit, i pràcticament per sorpresa, l'amic Juanjo Alcaide va publicar una imatge, una mena de logo que és molt del seu art i el seu estil, amb què celebra els 14 anys del seu estudi a Bocairent, Photofinish...

Va fer-me molta gràcia perquè encara no hem acabat de bufar convenientment els ciris que ajudàrem a crear per celebrar els deu anys i que encara li pengen a mena de vinil en la porta... Després, no em va fer cap gràcia la humorada, perquè em fa pensar això mateix, que el temps corre més ràpid que no voldríem...

Em felicite per la part que em toca... Aquell estudi és un niu de creativitat i sorpresa constant. Crec que la forma de la cadira que Juanjo té al seu despatx ja respon a les meues formes glúties pel tant de temps que allí passe... Em trobe com a casa en aquell redós magnífic de propostes eixerides, i més ara amb tanta pandèmia com ens arriba, que crec que hem recuperat un punt de vista punyeter i burleta en les nostres perpetracions que feia temps que, potser per formalisme i per l'edat, tenia com a perduts. La nostra col·lecció de cartells impublicables segueix, però, inalterada i serà cosa que reprenguem prompte la seguida... Però són tantes les obres curioses que la realitat està fent-nos treure a la llum... Ja veuràs en no res quantes n'armem, de nou...

Però torne a l'aniversari... Podria estar hores xarrant-te de les històries imaginatives amb què crea les seues imatges des d'una bonhomia extraordinària, de les que per ací no es troba... Potser el vindre de tan fora i haver-se ficat tant dins li ha donat un seguit de perspectives superadores del queferosos com som. Ausades la de rodes als pals que li toca saltar i les bajanades que toreja amb la dreta i amb l'esquerra, sobretot amb les continuades desventures que pateix amb l'Ajuntament del poble on treballa, tant el d'abans com el d'ara, i que farien riure si no fos que el que està en joc és el guanyar-se les garrofes. Donen per a un còmic entretingut que no descarte realitzar en un futur proper.

Bo, felicitats per la celebració, però sobretot per existir, encara... El ser ja és una altra cosa que és intrínseca a l'amistat i totes aquelles coses que podem cavil·lar davant la nostra cocacola de rigor creatiu, que ara a la vellea ja ens és light, zero i sense més cafeïna que la que al cervell duguem...

Si la pandèmia no se'ns endú, a l'any que ve podríem tirar els bur.., dic, la casa per la finestra... La cançoneta del Duo Dinámico ja està preparada, per més que nosaltres som més de Juanito Valderrama vestit d'Alaska i amb les maneres del Raphael...

I a tot açò, Quan Cosé... Quan penses treure a la llum la teua pàgina web, recollinsos...????!!!!

Falaç Nadal. (IV) Tu xiularàs, netet... -sobre falles i morocristians nadalencs-

 La Vall d'Albaida, a dilluns vint-i-tres de novembre de 2020.

Diu la facècia que un iaio va comentar ben sorneguerament als seus nets que se n'anava a la capital, que si volien que els portara alguna cosa de ciutat... Els xicons i les xicones, vinga a fer-li peticions, vinga a demanar-li. Però hi ha un net que se li apropa i li diu mirant-lo als ulls: "_Pren iaio, ací tens diners perquè em compres un xiulet!". I el iaio, que li'ls agafa sense recança, li somriu abans de dir-li "_Tu xiularàs, netet. Tu xiularàs".

És justament el què m'ha vingut al cap en llegir desseguit dues notícies que m'han arribat sobre el món artesà festiu i la pandèmia, un sector que sembla ben actiu tot buscant-se les carxofes ara que ja està el Nadal al damunt, i amb ell i en ell, hi ha la pròpia supervivència en joc... La primera: a Xàtiva, els i les indumentaristes de roba tradicional valenciana, a falta de vendes falleres que els mantinguen com a negoci viu, han optat per agrupar-se i oferir al públic que desitge col·laborar un seguit de boles decoratives pels arbres de Nadal i d'àngels fets amb tela sedosa d'aquella que diem "de fallera", a més de mascaretes per afrontar la pandèmia amb art i estil. I això em du al record la meua companya d'institut Maria Josep, que el seu marit, pel seu aniversari setembrenc, ja li regalà un retrat seu en preciós ninot de falla, l'invent que molts artesans del gremi valencians han tingut per mantindre les portes del taller obertes... I a fe que es tracta d'una obra eixerida, interessant, i també càlida i estimable... 

Mentrestant, per ací per les nostres muntanyes, la UNDEF morocristiana sol·licita l'entrega d'un euro per mantenir vius els artesans festers. Una espècie de solidaritat o caritat voluntarista a fons perdut que estimen lloable i esperen fruitadora. Els desitge sort i sé que la tindran perquè la nostra gent ho és, i molt, de generosa. Però, veritat que no cal que et faça cap comentari superflu?, que ja ets majoret per saber què vull dir i perquè?

I ara et deixe... I no, no estic per asseure'm al sofà a veure-me-les vindre..., que estic mirant si podré passar-me per Xàtiva, demà per la vesprada, per comprar gènere d'aquest. A més, part dels possibles guanys encara s'hi destinaran a la lluita contra el càncer, i això ja saps que em mou i em remeneja... No sé si podré; supose que serà si acabe prompte a una tenda de calcetins d'Alcoi que s'han tret de la mànega uns dissenys espectaculars amb detalls nadalencs d'aquells que tant em fascinen, i també calcetins temàtics dels pobles de la Mariola... No aniré jo xulot ni res, i xiulant de valent, aquest Nadal, amb el Tirisiti i ves a saber quins dibuixets més bonics de Bocairent, Agres, Banyeres i Cocentaina als peus, ben calentó..., i ja que estic, els en compraré també de morocristians! Que la feina, l'enginy, l'originalitat i la voluntat no acatxen mai la persiana...

Falaç Nadal. (III) Però falaç, falaç...

 

La Vall d'Albaida, a dissabte vint-i-u de novembre de 2020.

Dins aquesta partida contra el temps i la feina, hui he decidit pujar-me'n Bocairent per ajudar l'amic Alcaide a perpetrar un fum d'històries xules al seu obrador, sobretot per preparar baluernes i bagatel·les, ja veus, pel Nadal. És divertit... Quan ens creuem amb alguns molts cardaors, se'n fan creus i ens pregunten quina n'hem preparat ara... Ausades la fama que hem criat d'iconoclastes actius (i d'eficients menja-rectors anodins...). I aquesta vesprada, a seguir treballant-me eixe Nadal tan esperat, a casa, calentet front els tants freds que s'anuncien vidres enllà... Aparque per hores el maldecap ara ja vomitiu del treball que tant en esclavatge em torna allò que caldria que fos il·lusió satisfeta. De nou ombres de mobbing; com que amb la pandèmia val quasi tot...

Ja tinc els tres Reis d'Orient que vàrem posar l'any passat a l'aparador de Photofinish al meu menjador. Queden d'allò més bonic, ja ho veuràs... Com que enguany, a Bocairent, els Reis se'ls ha apropiat indecentment un sector econòmic només, hem optat —per sanitat— per passar de fer adaptacions curriculars significatives i, directament, tirar mà del "vintage" i de sant Nicolau per una decoració que no tardarà gens en estar acabada i a la vista del passejant... Molta llum tindrà, molta... Tanta com ens cal. A casa, però, els Reis estan ben custodiats, els homes; que a mi tant se'm dona el que vulguen fer amb ells; com si els volen fer ballar el "Ra, ra, Rasputín, Russia's greatest love machine", com van fer aquell any a la cavalcada, sempre cafeïnica, del més gran dels meus pobles... He sabut fer bon mur d'eixos vidres en bastir la meua torre d'ivori personal. I si la veïna puja a dir-me que com és que pose música nadalenca tan lluny encara de Nadal, li recordaré que l'Advent és a la vora ja, que a sa casa, cadascú sap on s'hi penja el grasol i que jo no he anat a prohibir-li que pose les seues famoses ranxeres fora del dia nacional de Mèxic, ni se m'ocorriria mai... Si la gent tingués una miqueta d'empatia, i serenor, com aniríem de bé... Tot rodaria... Igual seríem llum. És eixe el resultat de la confrontació partidista extrema i buida que vivim, però a nivell d'escala amb la bombeta del primer sempre fosa...

I la meua falacitat, la complete amb l'arbre... Enguany tocava ja renovar l'enllumenament, que estava ja vellet. M'he fet amb llums leds nous, uns 750, i pensava que anava a fer curt. Dues caixes vaig comprar, i ara encara me'n sobra una. I sort que tinc a mà les ulleres de sol, perquè són una veritable animalada de potència i efectes, a preu sorprenent i qualitats indiscutible... Com diu l'amic Juanjo, com vas a poder competir contra això, xicotet comerciant...

I l'estel... Tinc un estel curiós... Quan vaig trobar-lo vaig alegrar-me molt, perquè no era gens fàcil coincidir: plàstic bo dels anys 70 i idèntic al que corona l'arbre dels meus pares... Ells en plata i jo en or. Doncs ja està bé de recances; enguany he trobat una peça espectacularment bonica, i ja està al capdamunt de l'arbre nu. Ja aniré vestint-lo de més mentida, entre exàmens i avaluacions. Enguany, tanta falsedat oripellada m'ajudarà a suportar un fragment de buit que em neguiteja. Quan arribe el Solstici alenaré... I mentrestant, a preparar ja el calendari amb què, com cada anys, li donaré la benvinguda... Enguany promet. 

En la foscor, tota llum promet...

Falaç Nadal. (II) Acció de gràcies.

 La Vall d'Albaida, a dimecres dihuit de novembre de 2020.

Me'n vaig en no res a la dutxa i a treballar, volant. Isca jo a l'hora que isca de casa, aquells dos camions lents de residus eixiran a la mateixa hora, siga més prompte o més tard, és la meua creu. Espere no trobar-me tanta boira i, sobretot, que no m'isca de l'entremig més fosc cap ciclista vestit de colors foscos ni sense llums, ni a la bicicleta ni sota el casc...

Acabe de netejar el meu Facebook per una temporada. En el temps de la lliure circulació d'idees que les xarxes faciliten, sembla que tot cap i tot està permés, i per més que jo vulga instal·lar una mena de morrena per tallar el pas de la glaciera que es descompon, l'allau de neu que es derreteix i baixa bruta és abassegadora. Tothom crida la seua, tantes vegades només per ofendre qui l'ha d'escoltar, fins el punt que em brunzeixen els oïts en llegir tant partidisme atroç, tanta vacuïtat engalanada, tanta desraó defesa a tota ultrança fins i tot en temes de tal lleugeresa... Tot és profit contra el proïsme i a partir d'extreure-li tot el suc possible. Tot m'és ja falàcia, fins i tot les felicitacions, les promeses de bondats, els projectes que se'm volen vendre com autèntics, positius per a una comunitat social que no existeix de tan gran, banal i difusa. Absolutament falsa.

No sé si arribaré al Nadal en les xarxes. Encara no és el dia aquell dels titots americans —de demà en una setmana serà— i ja no suporte més missatges contradictoris i microferidors. Han arribat a ofegar-me de bona veritat. Així que he optat per silenciar allò que m'esmussa darrerament. I espere que em silencieu a mi també si vos impedira conciliar el son... Jo també forme part de la glacera que es derreteix a una velocitat de pasme i la neu que aboquem és bruta, i el pitjor és que quan s'acabe la que hi ha arrelada des de sempre, seran pedres i rocs les que començaran a rodar i rodar...

Encara ens cal donar gràcies per sentir-nos vius en aquest temps de pandèmia. 

La social, n'estic segur, és més enviscadora que no la vírica. 

I el Betlem del tio Sergi Carrasca pel 20 i 21 serà....

 La Vall d'Albaida, a setze de novembre de 2020. Dilluns de Fira d'Ontinyent.

Puix senyor, ha arribat l'hora d'anunciar quin serà el subjecte del Betlem que el tio Sergi Carrasca plantarà abans d'hora i tot en aquest any de pandèmies diverses al menjador de sa casa... Tampoc no és difícil d'imaginar i, aquelles persones que entren al blog en la seua versió d'ordinador, ja tenen penjat el logotip explicatiu des de fa dos dies... He, he, he...

No podia ser d'altra manera... Un Betlem el d'enguany que, després de la barbaritat de visites i l'èxit que suposà l'any anterior, en tants múltiples aspectes, calia que conformara la presència immediata al meu costat vital d'un dels meus símbols majors... I que seguís reflectint sí o sí Cocentaina, ni que fos pel fet mateix de l'allargassament de l'Any Sant de la Mare de Déu del Miracle que els qui la mantenen han tallat en sec, però jo no... 

Ho vaig tindre molt clar el dia que vaig desmaiar-me, esgotadíssim, al capdamunt d'aquella muntanya mirífica just en el meu aniversari... No hi ha res per a mi, ni ho ha hagut mai, com el Castell de Cocentaina i bé que ho sabeu els qui em coneixeu de veritat... Ni tant sols el Campanar de la Vila, i mira que el Campanar m'ha estat... Res. El Castell! I que en tants anys com estic muntant els meus betlemots, encara no li haja tocat el torn... 

Allí, al capdamunt del tot de la Penyeta Blanca, he rist, he plorat, he estimat, he... Fins i tot vaig escriure tot un poemari en un dia allà dalt quan de jove... I si algun dia me n'he d'anar amb presses i corregudes, serà des d'allà mateix, pots estar-ne segura... Ja veus, a punt vaig estar de quedar-me ert fa no res en aquelles alçades!, que vaig perdre la vista i tot.. 

Aleshores, enguany, serà el Castell el protagonista, però d'una manera molt, molt, molt especial que ja aniré contant-te... 

De moment, aquest serà el logotip, i l'acompanyaré amb aquella cançoneta dansable que canta l'amic Anselmo Martí i que tan bé me'l defineix. Si enguany volia una cosa senzilla, com a mostra de voluntat de força i resistència, també estarà fortificada... 

Anem de crani...

 

La Vall d'Albaida, a 15 de novembre de 2020. Sant Leopold i sant Albert. Hui seria la Fira d'Ontinyent.

Doncs això, que quan arriben els idus, la meitat, del novembre, un servidor sempre escriu alguna cosa sobre el sant Albert el Gran, o Magne, atenent a l'onomàstica del meu senyor pare.

Sempre, però, deixe de costat i no sé el perquè l'altre santet curiós del dia, sant Leopold, i això que jo en tinc, de Leopolds, en ascendència directa... El meu besavi Leopoldo Soler Quilis, de Cocentaina i d'ofici ferroviari, i el meu avi, el Sabater de la Vila, nascut a Tortosa, però socarrat també, Leopoldo Soler Boix. Que en pau descansen... 

Que et diré de tal sant? Que no tinc ni idea de com arribà a la meua família mariolenca sent com era patró, l'home, d'Àustria i la seua capital. Es deia Leopold II, el Bell, de la família Babenberg, i es passà la vida bastint monestirs del cister pel seu territori per vore si podia controlar aquelles muntanyes, ja veus... 

El més curiós que trobe és el culte que rep encara, sobretot el seu crani...

Resulta que en morir als 63 anys, va ser soterrat a l'abadia agustiniana de Klosterneuburg que va fundar. El seu cap, però, es guarda en un curiós reliquiari que és ofert a la veneració pública. Un sac de vellut brodat en excés en guarda la calavera, que està cofada amb una corona arxiducal... Tot el conjunt tira de tos en veure'l, i més si penses que hi ha qui la besa, l'ossada aquella, i amb fervor... Però què vols que fem... Hi ha tants cranis sants repartits pel món, també... De xicotet recorde haver eixit absolutament esglaiat de la Catedral de València després que em miraren foscament des de sa mort mateixa sant Lluís bisbe i sant Tomàs de Villanueva, quasi res el canguel·lo... Hi torne poc, gens, i per visitar Ausiàs Marc sobretot..., i em crea un cert morbo tornar a passar pel davant d'aquells altars i enfrontant ja la mirada amb aquelles òrbites buides, recordar aquelles pors d'infant, ja del tot superades... Ai els cranis... Si fins i tot hi ha gent que va provar a fer-ho, armant tumult i tot, quan desenterraren Miguel Hernández, com deia ell que hauria fet amb la de Ramón Sijé en aquella meravellosa elegia que li dedicà en ser mort l'amic amat aquell...

Jo seguisc fent-me creus per aquestes coses... només en veure el tractament que se li ha donat de sempre al crani de governant més antic conservat, el sant Wenceslau dels Txecs, el de la nadala anglòfona, el mal de panxa em torna, ja no és la por... I pensar que l'ajuntament del més gran dels meus trenta-quatre pobles enviava a la Sorlada de Navarra a per aigua passada pel crani de sant Gregori Ostià per tal de combatre amb ella les plagues de llagosta barroques... 

Res, quede tranquil el poc venerat per ací sant Leopold, amb el crani sobre els muscles, les seues vestidures reials i l'etern edifici que sosté sense esforç que el representa... I anem fent, sempre de cap...

Sí que t'he despertat prompte enguany, benvolgut Tirisit...

 La Vall d'Albaida, a dissabte catorze de novembre de 2020. Fira d'Ontinyent que seria...

Hola, bona vesprada, Tirisiti.

Disculpa'm que et moleste per aquestes dates tan promptes. Ja sé que acostume sempre a fer tard i que no et vaig volar per ma casa mai més prompte de Santa Llúcia..., potser per això faig sempre tard a tindre parat el Betlem, ja veus... Una vegada recorde que vaig despertar-te per Santa Bàrbera i vas pensar que m'havia tornat boig, que a vore si et pillava en calçotets el bou d'Ontinyent... Ara, supose que pensaràs de mi qualsevol cosa que pose en dubte el meu cabal... Sí, vespra de Sant Albert i jo penjant-te del Globus de Milà al menjador... En condicions normals, jo estaria no anant a la Fira d'Ontinyent... Enguany no la hi ha i el no poder no voler anar arriba a difuminar-se com a fórmula de reafirmament personal davant allò en què l'han convertida... Així, sí, més prompte que mai, faig per encendre el llum nadalenc en ma casa i tu ets la soca que cal entrar primera, conformador de l'arbre maig sobre el què abocaré les tantes costelles del meu Betlem.

Ara que he corregit tots els exàmens i que estic amb pau correctora amb el mi mateix ja esgotat, i abans que algun pare furient pel desllavassat del seu dia a dia s'enteste en suggerir-me com i en què em cal ocupar el meu temps de lleure sense haver-li jo donat cap ciri i, de moment, no haver-hi progamat cap nou soterrament (que a eixes hem arribat a arribar...), em pose mans a l'obra i deixe enllestida la base betlemística i instal·le ja el taller del quual ves a saber quina nova pensada arquitectònica eixirà... I crec que faig bé amb tal matinar. Si l'arbre, cal que el tinga llest pel primer diumenge d'Advent, el 29 de novembre, i llavors tindré entre mans tota la feinassa avaluativa que caldrà oficialitzar els dies posteriors, vinga a corregir, i a corregir, i a corregir..., enguany serà cosa d'alçar l'arbre més aïna. En acabant el procés avaluador, serà cosa de deixar-me a una vora les ocupacions laborals per prendre les regnes del Betlem... Supose que, si tot va bé, o per Santa Llúcia o per l'Esperança, ja el tindré obert. Ni Fira, ni Puríssima ni cap festa que, de celebrar-se o no, ja no m'aporta res i no visc... Com que ni Corriola hi haurà a Cocentaina...

Una amiga, Tirisit, em deia fa poc que enguany suposava que no muntaria Betlem... Com que no? Ni que jo montara el Betlem pels altres... Darrerament estic mesurant com el món meu cal que em volte a mi mateix i no al voler dels altres, fent-los òrbita o fent-me rodar al seu volt a mi mateix. A això i al fet que estic fart d'afrontar neures que no tenen res a veure amb mi... I costa, que sembla que ara que em trobe bé, el món vol abocar-se a sobre meu.. El Betlem és una vàlvula d'escapament pròpia immillorable, i en aquest enguany pandèmic m'ha fet companyia agradosa fins que en el mes de maig vaig dir que ja hi havia prou i massa... Qui sap si començant-lo ara i tal com s'està donant la pandèmia al meu prop, podré acabar-lo... Com a mínim, caldrà intentar el començament, i en això estic... Visitar-lo? Sí, clar, això serà difícil aquest Nadal...

I què representaré enguany? Doncs ho vaig tindre clar des de molt prompte, i els dubtes han estat escasos... Des que vaig tindre aquell "accident" en què vaig perdre la vista en el meu aniversari, ho he sabut: aquell lloc que tant m'estime, el meu símbol de símbols, serà que enguany m'acompanyarà si tot va bé. Ja tinc fins i tot els plànols preparats. He comptat en aquesta ocasió amb l'ajut de l'amic Rafa "el Socarraet" que ha afegit materials interessants als que jo ja tenia... Li estic molt agraït. Sempre estic agraït a aquell que m'ajuda amb tan bona voluntat. És tan escassa la bonhomia, i més darrerament...

Doncs bé. Ja està tot preparat... Demà, dia del sant del meu senyor pare, publicaré la imatge del meu Nadal de 2020 i 2021... No vos costarà res saber què em porte entre mans. La cosa és ja tan evident com necessària... 

Passa-ho bé, Tirisiti, contemplant els meus tràfecs... Enguany, et riuràs...

Per força, i de grat, ja és Nadal a Can Carrasca.

La Capella de Ministrers prova a arrelar a Ontinyent...

 La Vall d'Albaida, a dissabte set de novembre de 2020.

Faig mans i mànegues per baixar de Biar a Ontinyent i arribar a temps al concert que la Capella de Ministrers ofereix a una Sala Gomis desfirada... I em costa, perquè ausades que estic bé allí d'on vinc. Espere molt d'aquest concert, no de bades es tracta de l'espectacle "Arrels, entre la tradició i el patrimoni", i això de veure com un grup cultista, especialitzat en músiques medievals, renaixentistes i barroques, s'ha volgut apropar a la notra tradició sonora més popular i festiva, em fa goleta. A més, dos dels sants majors del meu panteó admiratiu de veneració personal, sant Eduard Navarro i sant Josep Aparicio "Apa", formen part de la troupe del senyor Carles Magraner en aquesta ocasió. Així que res, apressa't per arribar al més gran dels teus pobles, Sergi, que no pots deixar escapar una ocasió tan... alta? No, darrera, darrera... Que en arribar m'informen veus amigues que l'ínclit això d'allonses del poble ha eixit a la palestra per dir que tot es tanca i es tanca tot davant l'avenç imparable, quasi tsunàmic, de l'aiguat pandèmic que, a repèl, puja Cantereria amunt i està ja a punt d'ofegar el Pou Clar... L'últim concert que podrem gaudir a Ontinyent fins ves-te'n a saber quan..., que en veritat tampoc no són ni tants ni res, però se't queda una cara... I el què és pitjor, un cos i una ment...

Bon fermall per tancar la paradeta. El millor pot ser... Només caure a la butaca, entre una presència d'espectadors notable, comença aquesta partida tan curiosa de pilota a l'antiga, que vist amb saragüell violes, qanum, tiorba... Bé. Avesat ja a que hom, molt d'hom ja, haja volgut vestir amb banda simfònica aquesta tradició nostra, em pica veure-la feta pavana o follia, i ben sonada. I a fe que disfrute amb tanta fantasia com retoca fandangos, sandingues, boleros, passacarrers, peteneres, riberenques, cants de bressol, xàqueres, uns i goigs... Quin patrimoni més rebonic, el conservat, i com de bé s'entén amb els recursos sonors barrocs amb què juga la Capella... 

Jo, que només els havia escoltat una vegada en directe, coses de viure tants anys al sud del sud i a la muntanya estricta, em delia per veure'ls en acció sentida... Sí, va ser a la Catedral de València quan es tragueren de la mànega aquella Sibil·la que fan i de la qual, atenent justament al meu passat sibil·lític, tant va quedar-me al pap per dir... I ahui, m'encisen. El descobriment d'una veu de tanta alçada com la de l'Elia Casanova és per quedar agraït per un sempre assaonat. El constatar que el tio "Apa" fa el que vol per cormoure'ns amb la seua veu, per més que ahir li caigués tot l'aiguat de l'Horta entera a sobre, m'omple d'un goig extrany... Sempre em passa el mateix... Quan va a posar-se a cantar, siga al carrer i ara ja sé que també siga amb un grup de tantes campanetes historicistes, mire a un costat i a l'altre, al públic i al paisatge. El primer, me'l bocabadarà, i se'l farà seu irremissiblement i de per vida; el paisatge, allà ell si n'aguantarà el terratrèmol..! 

A mi, ja em tenen guanyat d'avantmà amb la tria, canònica del tot però no del tot tòpica... Això de començar a treure't la jaqueta amb una xàquera i entomar-me amb la millor de les versions que he pogut somiar dels meues estimadíssimes melodies geganteres de la Morella que saps que per les venes em dansa.. Uf... Dels boleros, m'encén el de l'Alcúdia i m'apaga el de Guadassuar, ja veus... No trobe gens encertada la lletra del senyor Marc Granell que tant m'estime i que queda redimit al concert amb la "Petenera de la meua amor"... El Cant d'Auroros de la Vall d'Uixó m'atreu de manera rabosera i m'encaragola, malgrat que treu en dansa el meu Vicent Ferrer nemesític... He, he, he... Els Nans de Xàtiva arriben al sublim... I no sé què em passa que se m'enrosca a la fi tot l'enfilat i se m'embolica la troca amb els goigs del senyor Comes... Bé. Sort que està l'Apa i també la bella dama Casanova per tornar-me al lloc i assegurar-me que ha estat aquesta una ocasió memorable de debò... Ai mare; la darrera?

I en tancar-se els llums de la sala, hi ha conversa apressada amb l'Apa, a la que s'afegirà desseguida el senyor Navarro, tan amables com són... Apa i jo ens hem de posar al dia de tantes coses, que la pandèmia ens ha allunyat massa, tant que no conec encara el seu darrer treball que ara em regala... Me'n vaig amb l'enregistrament d'aquell concert gloriós de Godella, i amb dos exemplars d'aquest "Arrels" que m'aborronarà tanc com per ratllar el seu suport de tant oir-lo... Eixim per la porta de darrere vinga a xerrar i corrent, que no els pillara el toc de queda camí dels seus camins... Quede trist; com me'ls estime... Tant com m'agradaria saber de la seua saviesa, que només és un tast del seu profund art... És una sort el poder apropar-se, més que siga tan de rampaina, a allò que veus que fan i com ho fan al davant d'un tu afamat constantment de bellesa...

I anem anant... I encara cavil·lant..., i com sonarien els arrels mariolencs més nostres amb tals sumptuosos vestits, que els cants de batre semblaven pastorel·les galants... El que pagaria per oir el "Taninà" socarrat, el Rei Pàixaro i els Espies biaruts, els Gegants d'Ontinyent, els Passacarrers d'acompanyament d'autoritats de Bocairent vestits de pintura d'oratori... I me'n vaig cap a casa tot taral·lejant-me'ls...

Al senyor Joan Nave vestit de mossén Martorell a Cocentaina...

Fotos preses en l'actuació de Joan Nave a Biar l'abril de 2017,
hui, la càmera me l'he deixada a casa...

 Cocentaina, a dissabte set de novembre de 2020.

Distingit senyor Nave.

Em permetreu que, de manera breu i respectuosa, vos adrece la meua més càlida felicitació. Em trec el barret i em pose dempeus per aplaudir-vos.

Isc ara del Teular de Cocentaina. Durant deu minuts heu estat de nou el feble i arrossegat Joanot Martorell, per més que hàgeu estat una hora a l'escenari. Heu aturat el temps, a més d'enviar-nos cap el tant enrere previst. I de nou, m'heu fet emocionar. 

Vaig coneixer la vostra tan bella obra, i a vós mateix, en la tan poc ortodoxa sala-església de Biar fa ja temps, envoltat d'alumnes i sense escoltar més del què dels vostres llavis vaig saber llegir per l'acustica aquella... Hui, en una de les millors sales que conec, he arribat a nivells de plaer estètic stendhalians... Que exagere, diran com diuen sempre els tres que em lligen... Haver vingut! Bé que retiraríeu ara mateix aquesta falàcia si no voldríeu carta de batalla signada pel tio Carrasca, i a tota ultrança... Una llàstima la poca, escassa, nul·la publicitat feta per qui l'hauria d'haver fet; un mal endèmic entre aquestes muntanyes nostres. El resultat és que tanta gent s'haurà quedat sense conéixer de la vostra màgia, que vestirem de professionalitat excelsa i tal... La tornàreu a repetir a prop del meu cau, tornaria a atendre la vostra força i subtilesa. L'art abassegador que desplegueu a tall de fulls al terra xafigats per un desesperat visionari, m'ha tornat a acorar. Gràcies per aquest regal de fira. L'heu ennoblida, aquesta edició tan inusual pel poble com extravagant pels fets dels qui l'organitzen...

En eixir, he parat atenció als mots de dos persones de teatre. L'un Paco Insa, que deia bona cosa de coses bones de l'espectacle vostre. L'altra era l'autèntic animal escènic que és Milagro Sellés; admirava estava i es desfeia en lloances que jo jutjava del tot merescudes... Me'n torne al catau ben content, en veure que qui sap com jo us aplaudeix; senyal que no estaré massa equivocat...

Per cert, les vostres paraules d'agraïment per la nostra assistència a un acte de cultura segura, m'han acabat de derretir...

Atentament.

El més bonic regal a una deshora pandèmica...

 Biar, a divendres sis de novembre de 2020.

Ai xiquetes, ai xiquets... L'alegria que m'he endut hui... No recordava que, per fi, havia quedat a dinar amb la família de Biar... Eixos dinars que s'allargassen amb bona conversa fins més enllà del berenar i, si t'encantes, et toca l'ave... Com ho enyorava. La punyetera pandèmia ha anat que anàrem ajornant, ajornant... Ens ha deixat sense festes d'ací, sense les festes d'Albaida que també compartim... Però de hui ja no podia passar... Quedar quan el Carnestoltes i realment veures una vegada collides les magranes... Si això no és dissort...

Res, que tenien un regal per a mi...

Reme ha eixit a posta de la cuina per veure'm la cara quan el destapara...

Llavors dos llagrimots m'han eixit dels ulls... Quina emoció en trobar-me aquest regal posthivernenc a les meues mans ara que jo ja pense en el proper betlem... Una nina de drap, molt ben feta, que figura la meua amiga més fidel, la Vella Quaresma...

Una Vella Quaresma tota ella feta per mans ben destres, amb una imatge d'aquelles més tradicionals, ben vestida i simpaticota, que compta amb set peuets allargassats i amb coloraines diverses i que són del tot desmuntables per tal que faça de calendari, com li pertoca, en arribar la quarantena de sucre i canella de les monjàvenes... Dir il·lusió és dir ben poc... Això sí que és firar alegria... Quin any enguany més desigual, que igual remescla engany amb desengany i guany... 

L'he posada al lloc més feliç del meu menjador per remirar-me-la aquests dies... Ja li he trobat el just espai per quan arribe el seu moment, sota les meues trebanelletes de l'entrada... En pocs dies, però, em caldrà retirar-la perquè aquell lloc millor cal que l'ocupe Tirisiti amb el seu globus al Betlem... Però no l'alçaré, ans al contrari. Me la posaré al despatx, per veure-me-la tots els dies i somriure pensant que hi ha estima al món.

Una Vella Quaresma biaruda...!!!! Estic tan agraït... Moltes gràcies..., de bona veritat...

És tan rebonic tornar-se xiquet en instants tan joiosos... Sigues benvinguda a ta casa, vella amiga, nova companya de joc...

Falaç Nadal... I. Ah, que no vols llums de festes...

 

La Vall d'Albaida, a divendres sis de novembre de 2020.

No parle amb els meus companys tant com em caldria, amb allò que la seguretat pandèmica ens obliga a més separació i ens multiplica presses i treballs. Però aquesta setmana, per coses aquelles que no saps com succeeixen, he pogut conversar així, de rampaina, amb la meua companya de Filosofia.

Estava comentant-li jo el meu cansament de les xarxes socials. Ara que tots tenim a la butxaca un instrument que ens fa sentir fotògrafs "professionals" i opinadors "conscienciats", com que qualsevol pot dir la seua en un instant, tot rebotant fins i tot alguna idea que li faça patxoca, gràcia, quan li arriba..., i la d'idees que corren que, si les pensares el temps necessari de reflexió i madurament, mai no les diries! Vinga a taronjades verdes tretes de la càmera de fred, com si fos açò un Carnestoltes vell...! Tanta llenya seca remou la foguera creixent dels massa interesos com pul·lulen pel món. I en enrocar-nos al voltant de la nostra bandera que pensem compartida, lluminosa, solidària, empàtica i tal, ens oposem a la confrontació d'idees dialogades tot vestint-nos de dogmatisme sec, aforístic, punyent, posturejador encara... I jo el primer.

I tot venia a partir de la picor que em provocà que dos amics estigueren escampant açò:

I no, no és perquè m'hagen tocat les llums de festes, jo que sóc tant i tant llumener, que també... És que ja em mareja eixe ús quasi pervers del llenguatge per somoure l'aire i no fer res més que, això, atiar la foguera... Eixe nosaltres inclusiu tan ben pensat com mentider... Eixa pregunta en negatiu que espera una resposta positiva... Eixe us popular de l'infinitiu que amaga un imperatiu...  Escolta, molt bé, no ho voldràs tu, però no comptes amb mi per escampar una nova..., com va dir la professora de Filosofia? Sí, que feia molts anys que no ho escoltava i em va provocar recança i tot..., una falàcia ad populum com una catedral; palmària; exemplar...

Sí, es referia a eixe tipus de joc argumental lògic que vol sustentar qualsevol argument tot unint-lo justificativament a una opinió general que te'lsustenta i que es suma a l'ús paral·lel d'argumentacions salvífiques que en disimulen la intenció, fent-la "bona" perquè respon a allò més socialment correcte possible. Perquè sempre s'apela al sentit comú, a un fet que puga apujarel benestar col·lectiu, quan en veritat és mentida, és impossible, és completament intencional, un interés socio-ideològic captador que ves a saber quin és en qui l'inica. Qui el transmet, pobret meu, bé que cau en la trampa i ja se sap, l'Infern està tan ple de bones intencions...

I de vegades, i quasi sempre, és tan comú que ens hem benacostumat i ni ens l'olorem, el parany... Des de xicotets com escoltem a les mares dir allò de "Si els teus amics es tiren del pont, tu també ho faràs?". Sí, això és, justament...! Si "nueve de cada diez dentistas" opinen que tal xiclet és el bo, no seràs tu qui dirà que el xiclet massa bo tampoc no és... I amb la tècnica, podem arribar l'exageració... Cinc-cents milions de fumadors no poden estar equivocats, el tabac és bo... Els milions d'alemanys que votaren legalment Hitler, tampoc, no?

I així tot...

- Tot el món ho diu, no és que jo ho diga...

- Això s'ha fet així des de sempre, i a cap lloc es fa igual que ací...

- Tothom pensa com jo...

- Estarà bé, perquè mira la cua que hi ha esperant...

- Com que la marca és líder al món, caldria que comprares tal producte...

- Si tothom creu en un déu o un altre, o en una dotzena, sense que hagen tingut contacte, no pot ser coincidència. Alguna cosa existeix... 

- Com que la majoria pensa això, això és el correcte...

I així ens va...

Si m'assegures que qualsevol ajuntament destina els diners íntegres de la il·luminació nadalenca a la gent que realment ho necessita, que ja em diràs tu com es valora això, tècnics hi haurà supose, m'apunte a retirar els llums... Però la quantitat és minsa, comparant amb les tantes necessitats com té la nostra societat... A quins autònoms dius que caldrà ajudar? A tots? A uns sí i a d'altres no? Als qui en temps de bonança (seguim amb la conya de la falàcia) han contribuït al bé comú social amb diverses activitats civico-solidàries... Vinga va! Què potser no has pensat (ara empraré jo la pregunta negativa que demana un sí...) que igual els llums fan de pol d'atracció comercial, que per això diuen que els solen posar, i això atreurà públic als negocis que dius que cal ajudar? 

Jo, sempre pose quan em referisc a aquesta falàcia el mateix exemple, el d'un Ajuntament d'un poble de la Mariola que es gastà els seus bons diners en fer una campanya perquè la iaia del tercer segona no gastara massa aigua escurant ni regant les plantes, que en tenim poca i se'ns esgota... Sí, clar, tot el què puguem fer individualment pel planeta després es nota i tal... Però muts i callosa, que ve la rabosa, davant la grandíííííssima empresa de tint que esquilmava l'aqüífer i secà totes i cadascuna de les fonts, no siga que... Vaja, la hipocresia de sempre, el postureig, fet ara llums pel Nadal.

Jo, llumener com he dit, i fart com estic ja de tot, com que no puc anar-me'n a la Lluna en el Globus de Milà que faria el Tirisiti, crec que el millor pot ser passar de tot i posar més llums encara, per ma casa. Ja que m'he quedat sense gairebé alé festiu en aquest any de merda, cosa que, seguint la falàcia, demostraria que podem sobreviure sense festes, i que s'ofeguen els qui les treballen amb la caritat, atés que ja no hi ha empatia ni solidaritat social, necessite un poc de llum artificial per sobreposar-me a la foscor que precedeix el Solstici, i la que el seguirà. Més que res perquè les espurnes falses, com les veres, va i em fan pujar la moral.

Per a què les volem si ens tanquen a les 11 de la nit? Perquè a les sis ja és de nit, senyora, i el món és viu i segueix girant, tant que a eixes hores ja poden haver els botellots que s'intenten evitar amb el toc de queda, en lloc d'atrevir-nos a aplicar les lleis contra els botellots... Perquè el que caldria és una línia d'ajuts directes, equitativa i interessant als negocis que ho passen mal..., però també als qui paguen el propi teletreball, no creu? Així que no, jo SÍ vull llums de Nadal, i encara els reclame, i més que no altres anys. Jo, com a col·lectiu de mi mateix necessitat d'això mateix, de simbolisme també, me'ls reclame... 

Perquè si retallem en llums de Nadal per tal d'afavorir algun col·lectiu, el col·lectiu que caldrà afavorir primer és el de les persones que els fabriquen, els guarden, els transporten i els instal·len i mantenen. Ells, heralds de l'alegria festiva que ja no sabem si son enllumenadors o decoradors per raons ja internes del sector, també tindran dret a menjar. No creu?

Contra la falàcia interessada, sempre la ironia...

Una cançó més que preciosa d'Anselmo Martí per a la Nit de Difunts...

 

La Vall d'Albaida. Nit d'Ànimes de 2020.

Em gite ja, no sense deixar enceses les minetes i els ciris que llumenaran les Animetes del Purgatori més meues i que demà, quan jo me'n vaja matí, matí a treballar, podran trobar descans fugisser al meu llit...

Però abans, deixa'm que et conte una història de por...

No, no l'he escrita jo... És una obra d'art de l'amic Anselmo Martí, que narra una història passada ben a prop del llavador on hui he esmorzat, entre el llavador mateix i les cases dels meus besavis Soler-Moltó i Boix-Seguí, de façanes tan tortes que fan por que no caiguen, allí al carrer Dolors!!!!

Bona Nit de Difunts. Descanseu que ve setmana ploguda...

I Diumenge, set!

Anselmo Martí

Diuen que a Cocentaina
Ningú va pel carrer Dolors,
Des que Pep, el de la dolçaina,
Al passar prop del llavador,
Des que Pep, el de la dolçaina,
Va topar-se amb la foscor.

De nit i amb la lluna plena,
Res de bo li podia passar.
De nit i amb la lluna plena,
Unes bruixes es va trobar.

Al voltant d’una foguera
Pep les va vore dansar,
I cantaven una cançoneta
Repetint-la sense parar,
Cantaven una cançoneta
Que ara jo vos vaig a cantar:
“Dilluns i dimarts i dimecres, tres.
Dijous i divendres i dissabte, sis.”

Cantant una i altra volta
A Pep el van embruixar.
Cantant una i altra volta
Fins que Pep els va contestar:
“I diumenge, set”

La dansa fou detinguda
En sentir-se “diumenge, set”,
I una bruixa geperuda
Senyalant amb el dit a Pep,
Una bruixa geperuda
Va cantar un últim vers:
“Lleveu-me la gepa a mi i poseu-li-la a Pep”

I diuen a Cocentaina,
Que una gepa li van posar,
I diuen a Cocentaina,
Que les bruixes li van cantar:
“Dilluns i dimarts i dimecres, tres.
Dijous i divendres i dissabte, sis.
I diumenge, set.
Lleveu-me la gepa a mi i poseu-li-la a Pep.”

Toc de queda d'ànimes...

 

La Vall d'Albaida, Nit de Difunts de 2020

La campana de l'oratori de Can Carrasca està sonant ja el toc d'Ànimes. 

Quedaré aquesta nit amb el Comte Arnau, que bé em somriu des de les ombres que jo mateix faig i soc, entre els focs que em recremen.

Moltes gràcies a Juanjo Alcaide per la fotografia.

LA CANCÓ DEL COMTE L’ARNAU

Joan Maragall

«¿Tota sola feu la vetlla, ― muller lleial?
¿Tota sola feu la vetlla, ― viudeta igual?».

«No la faig jo tota sola, ― comte l’Arnau;
no la faig jo tota sola, ― valga’m Déu val».

«¿Qui teniu per companyia, ― muller lleial?
¿Qui teniu per companyia, ― viudeta igual?».

«Déu i la Verge Maria, ― comte l’Arnau;
Déu i la Verge Maria, ― valga’m Déu val».

«¿A on teniu les vostres filles, ― muller lleial?
¿A on teniu les vostres filles, ― viudeta igual?».

«A la cambra són que broden, ― comte l’Arnau;
a la cambra són que broden ― seda i estam».

«¿Me les deixaríeu veure, ― muller lleial?
Me les deixaríeu veure, ― viudeta igual?».

«Massa les espantaríeu, ― comte l’Arnau;
massa les espantaríeu, ― valga’m Déu val».

«¿A on teniu els vostres mossos, ― muller lleial?
¿A on teniu els vostres mossos, ― viudeta igual?».

«A la pallissa que dormen, ― comte l’Arnau;
a la pallisa que dormen, ― valga’m Déu val».

«Pagueu-los bé la soldada, ― muller lleial;
ja veieu les meves penes, ― viudeta igual».

«Aixís que l’hauran guanyada, ― comte l’Arnau;
Aixís que l’hauran guanyada, ― valga’m Déu val».

«¿Per on heu entrat vós ara, ― comte l’Arnau?
¿Per on heu entrat vós ara, ― valga’m Déu val?».

«Per la finestra enreixada, ― muller lleial;
per la finestra enreixada, ― viudeta igual».

«Ai, que me l’haureu cremada, ― comte l’Arnau;
ai, que me l’haureu cremada, ― valga’m Déu val».

«Ni tan sols us l’he tocada, ― muller lleial;
ni tan sols us l’he tocada, ― viudeta igual».

«¿Què és això que us surt del cap, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us surt del cap, ― valga’m Déu val?».

«Males coses que he pensades, ― muller lleial;
males coses que he pensades, ― viudeta igual».

«¿Què és això que us ix pels ulls, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us ix pels ulls, ― valga’m Déu val?».

«Són les males llambregades, ― muller lleial;
són les males llambregades, ― viudeta igual.

«¿Què és això que us ix pels nassos, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us ix pels nassos, ― valga’m Déu val?

«Són les coses que he olorades, ― muller lleial;
són les coses que he olorades, ― viudeta igual».

«¿Què és això que us ix per la boca, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us ix per la boca, ― valga’m Déu val?».

«Són les males paraulades, ― muller lleial;
són les males paraulades, ― viudeta igual».

«¿Què vos ix per les orelles, ― comte l’Arnau?
¿Què vos ix per les orelles, ― valga’m Déu val?».

«Males coses que he escoltades, ― muller lleial;
males coses que he escoltades, ― viudeta igual».

«¿Què és això que us ix pels braços, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us ix pels braços, ― valga’m Déu val?».

«Són les males abraçades, ― muller lleial;
són les males abraçades, ― viudeta igual».

«¿Què és lo que us ix per les mans, ― comte l’Arnau?
¿Què és lo que us ix per les mans, ― valga’m Déu val?».

«Males coses que he tocades, ― muller lleial;
males coses que he tocades, ― viudeta igual».

«¿Què és això que us ix pels peus, ― comte l’Arnau?
¿Què és això que us ix pels peus, ― valga’m Déu val?».

«Els mals passos que donava, ― muller lleial;
els mals passos que donava, ― viudeta igual».

«¿Què és aquest soroll que sento, ― comte l’Arnau?
¿Què és aquest soroll que sento, ― que em dóna espant?».

«És el cavall que m’espera, ― muller lleial;
És el cavall que m’espera, ― viudeta igual».

«Baixeu-li grana i civada, ― comte l’Arnau;
baixeu-li grana i civada, ― valga’m Déu val».

«No menja gra ni civada, ― muller lleial,
sinó ànimes damnades, ― si n’hi donau».

¿A on vos han donat posada, ― comte l’Arnau?
¿A on vos han donat posada, ― valga’m Déu val?».

«A l’infern me l’han donada, ― muller lleial;
a l’infern me l’han donada, ― viudeta igual».

«¿Per què allà us-e l’han donada, ― comte l’Arnau?
¿Per què allà us-e l’han donada, ― valga’m Déu val?».

«Per soldades mal pagades, ― muller lleial,
i donzelles deshonrades, ― viudeta igual».

«Cada dia us faig l’oferta, ― comte l’Arnau;
cada dia us faig l’oferta, ― valga’m Déu val».

«Vos dic no em feu pas l’oferta, ― muller lleial,
vos dic no em feu pas l’oferta, ― viudeta igual,
que com més me feu l’oferta, ― més pena em dau.
Feu-ne tancar aquella mina, ― muller lleial,
feu-ne tancar aquella mina, ― viudeta igual,
que dóna al convent de monges ― de Sant Joan.
¿Quina hora és que el gall ja canta, ― muller lleial?
¿Quina hora és que el gall ja canta, ― viudeta igual?».

«Les dotze hores són tocades, ― comte l’Arnau;
les dotze hores són tocades, ― valga’m Déu val».

«Ara, per la despedida, ― muller lleial;
ara, per la despedida, ― dem-nos les mans».

«Massa me les cremaríeu, ― comte l’Arnau;
massa me les cremaríeu, ― valga’m Déu val...