Dijous Llarder. Primera disfressa de 2020...

Ontinyent, a 20 de febrer de 2020. Dijous Llarder.

Em faltarà l'embotit, em fallarà la cassola d'arròs al forn i no sabré ni on mercar coca saginosa... Però disfressar-me a l'institut? Això només en casos de força major. Que ets l'únic professor que ho fa? Fer con fan és pecat... Que està la senyora inspectora? Igual té gràcia i art i s'apunta... 

Això sí, ni els qui em coneixen bé podien imaginar que anara jo disfressat de televisió espànyica infecciosa... Coronavirus? Altra manera de veure-ho. 

Au, ja tenim cobert el Dijous Gras. Demà aniré de putejat i amargat..., no, per a això ja tinc el pla d'Inclusió i altres mantàfules laborals.

Ens riurem...

La Vella Quaresma 2020

Ontinyent, a dimecres dèneu de febrer de 2020.

I ací tens la imatge de la nostra Vella Quaresma de l'any 2020... S'ha fet d'esperar novament! I ací tens també els versos amb què acompanyem la seua arribada i que ens l'expliquen...

Carnestoltes s’ha perdut per la Font de la Salut!,

i la Vella l’ha trobat amagat dins del forat

on les amigues ratetes van passant l’hivern, pobretes...

Una, dos i tres i pren! Que aquest home mai no aprén

que el temps bo de la disfressa sempre ens passa ben depressa!

La Quaresma és arribada, la que no vol carn torrada!

En pintar-la, la retalles. Ix-te’n si vols de les ratlles...

El dimecres de la cendra, quan encara serà tendra,

la pengem a la finestra, i del Temps que serà mestra.

O el dissabte o bé el divendres, un d’eixos peuets tan tendres

vas tallant-li, i comptaràs set setmanes i estaràs

de vacances a l’escola o per Pasqua fent tabola.

Enguany Quaresma es desborda, quan era jove recorda,

com s’estava divertint en el tan feliç any vint...

Té la bici preparada amb una roda d’alçada

i embotit ens dona, i mona (ella és molt bona persona),

perquè en Pasqua ens els mengem i, rient, la recordem.

Ella ja se n’haurà anat feta fum, dibuix cremat

en la gran Nit dels Panderos... I en l’any de dosos i zeros,

les ratetes, xe com són!, ballaran un xarleston.

Poc més puc afegir més que estic molt content per la seua arribada. Com pots veure, enguany tant el poema com la mateixa figura guarden un gran joc de referències al darrere, cançonetes, productes propis de la Pasqua que tant volem que arribe... Espere que t'agrade, i que la retalles, la pintes i la faces usar com al calendari que és. I si volgueres fer-me arribar una foto de com l'has pintada, jo estaria ben i ben content... Si vols que te la faça arribar amb major resolució, només cal que m'ho demanes (ximbolet@hotmail.com).

Moltíssimes gràcies a la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent per, un any més, ajudar al manteniment d'aquesta tradició valldalbaidina. Sense ells, la cosa no seria tan bonica. Per cer, a veure si treballem la idea i a l'any que ve fem per a la seu de la Confraria una Vella Quaresma gegant i, cada dissabte ens juntem per arrencar-li una pateta, com fan a alguns pobles del nostre àmbit cultural... Em faria tanta il·lusió...

Que passes un bon Carnestoltes, que el que va davant, va davant. I després, que la Quaresma et siga un molt bon temps i que el fred se'n vaja prompte per donar pas al gran esclat de la Primavera...

I sí, com vaig avisar-te, les ratetes de la Glòria van ballant el xarleston...

Açò de la Vella Quaresma ve de lluny...

Ontinyent, a dimecres dèneu de febrer de 2020.

Açò de la Vella Quaresma i un servidor ve de lluny ja... Farà vint anys que vaig començar a dibuixar-ne i encara seguim dibuixant-nos mútuament. Aquesta vesprada, si res no passa, faré pública la versió de 2020. El meu agraïment a la Lloable Confraria de la Soledat que col·labora de manera tan assenyalada en la seua difusió va sempre per davant.

Quan no tenia tanta panxa i al cap hi havia cabell, van entrevistar-me per a un dels programes que més m'agradaven del difunt Canal 9. Ara, mirar-me les imatges m'aporten un somriure extra remesclat amb una certa dosi de tendresa...

Vella Quaresma, amiga. El dia abans del Carnestoltes, perquè te'l conegues i et coneguen, arribes de nou. Moltes gràcies...

Estic, com sempre, emocionat...

Anem allà...!

Enveja cotxina...

"Martiri de sant Esteve", amb cartró de Rafael. Foto treta d'El País. GOVERNATORATO SCV REUTERS

Ontinyent, a dimarts dihuit de febrer de 2020.

Són les tantes de la matinada. Nit d'insomni. Aquesta vegada em pega per llegir la premsa.

Arribe a un text d'El País que conta un fet artístic d'aquells més rars... Els grans tapissos que dissenyà Rafael per a la Capella Sixtina vaticana, el lloc més icònic potser del Vaticà mateix, seran exposats durant una setmana a la mateixa Capella, sobre les pintures que simulen cortinatges... Conten que sobren dits d'una mà per comptar les vegades que han estat exposats. I que, ara, s'ha fet una tasca ingent i cara per tal de tornar-los a enganxar del lloc per on foren creats. Que són magnífics tots ells —i donen fe les imatges que acompanyen, que pots veure juntes ací mateix, i de les quals en penge jo per ací uns quants exemples—. I que si no estan penjats al lloc pel qual van ser concebuts és perquè mestre Miquel Àngel no ho volia. Per enveja.

Em sorprén, que no la coneixia, la gelosia que sentia Miquel Àngel. Es negava a compartir un mateix espai amb les pintures Rafaelianes. I serà ara, cinc-cents anys després de la mort del senyor Sanzio d'Urbina, Rafael, que el compartiran. Una setmana només, abans de la Quaresma. Mai no es veurà aquella capella tan plena de bellesa...

La cosa que el més gran dels artistes del Renaixement italià, amb permís de Leonardo, ja veus que tot va hui de "tortugues ninja", tingués enveja d'altre dels millors, com ens ha de sentar als pobres mortals? Cal que ens reconforte i ens alleugerisca un poc l'esperit en fer servir d'exemple l'anècdota per esvair aquelles pecances que nosaltres puguem cometre?... Ai l'enveja, que diuen que no ningú està lliure d'ella...

Mestre Llull, sempre atent als pecats comesos pels altres, ben clar ho deixava què era l'enveja al Llibre de Provèrbis, per si algú en tenia dubte..."Per enveja desitges ço que no deus haver", "Enjeja e accidia són germanes". I aprofita per lluir-se amb algunes de les seues perles: "Enveja no fa gràcies", "Enveja vol ésser rica sense bondat", "Envejós blasma ço que desitja", "Home envejós, amb un peu va a 'orgull i amb l'altre a la falsia", "L'envejós no desitja altra vida", i la meua preferida: "Enveja dona consell a qui no en demana". I desseguida t'aconsella com actuar amb un envejós, que Ramon Llull tenia estes coses..."Amb home envejós, no parles de tes riqueses", obvi, veritat?, "No et confies en home envejós", "A envejós no encomanes els teus béns"...

"La ceguesa d'Elimes", Foto treta d'El País. GOVERNATORATO SCV REUTERS

Altre dels grans, un servidor sempre s'hi remet als seus referents, el senyor Fuster i Ortells, Joan de la Creu, també pontificava sobre enveges... "L'enveja sol ser molt clarivident"..., "De l'enemic, n'envegem els defectes, gairebé sempre i, naturalment, sub specie boni. Són les seues virtuts el que en realitat odiem i ens molesta", i això en sentit positiu... 

I la cultura refranyística també en va plena de sentències sobre el tema de la gent que es beu el fetge i fa dentetes. "L'enveja se'l menja", "A qui vol el dels altres, el diable li furta el seu", "El vi del veí és el millor vi", "Baixen les muntanyes i pugen les cabanyes", "Rosega més l'enveja que la tinya", "Als ulls de l'enveja, tota acció és lletja". "Enveja les bones obres, així com fa el foc a la llenya", "L'enveja que escarota, poca nota", "L'enveja silenciosa, la més temerosa"... Em venen ara dos frases d'aquelles que et toquen, una és la que em repetia l'amic Vicent, el Bovo: "Val més fer enveja que llàstima", i també la de la fictícia conversa entre Francesc Eiximenis i Vicent Ferrer quan aquest darrer entrà a València com si fos el capità moro..."_Pare Vicent, com va la bufa?", "_Va com ve, però no es deté...!". Ai, "Si l'enveja fora música, com ballariem tots", Miquel Àngel inclòs...

"L'enveja no fa estar gras", potser això és mostra que no considere l'enveja com a conformant del meu caràcter. Alguna en tindré, caldrà extirpar-la. No estic ara per a pecats capitals de la inconsciència... Només pense de tot plegat que Miquel Àngel era humà i que al Vaticà deuen nadar de panxeta econòmica, tanta parafernàlia per tant sols una setmana. Veges tu perquè no ho deixaran allí per més temps... Alguna clàusula que faça encara força pel domini miquelangelià sobre aquell territori? Falta d'amb què entretindre's? Quina enveja no poder estar allí per admirar tal meravella completa...

"Jesús entrega les claus a Pere". amb cartró de Rafael. Foto treta d'El País. GOVERNATORATO SCV REUTERS

Tinc mono de fotos...

Fotografia d'Esteve Castelló. Darrere dels Moros, el Macip de la Soledat, infiltrat...

Ontinyent, a dilluns dèsset de febrer de 2020.

Ai... 

Com ja vaig contar-te, la meua càmera, tan bonica, no ha passat de l'Entrada de Bocairent. Primer va perdre qualsevol noció de nitidesa. Després consumia cada vegada més energia, però li costava arrancar... A la fi, les fotografies no aprofitaven per a molt ni per a massa. I què dir del mòbil? En determinades circumstàncies, igual seria millor que traguera full i llàpis i començara a dibuixar... 

Tinc mono de fotos. "Mera" que hem vist càmeres i no hi ha manera. Fins i tot una que vaig trobar que m'apanyava, en demanar-la, l'havien treta del mercat... Qui és desgraciat diuen que fins i tot amb els collons entropessa..., però jo no en tinc per dissortat, i m'enteste en trobar alguna cosa amb poder passar-ho bé... Perquè ausades que ho passe bé traient imatges. Estar en un lloc, sobre tot si és festiu, i no poder tirar mà d'un aparell com cal per registrar moments, em posa del tot neguitós... 

Ací tens un exemple del meu neguit... L'altre dilluns vaig baixar a Bocairent per veure l'Ambaixada Mora... Amb el mòbil, poc vaig poder captar... A la fi, vaig distreure'm tot escoltant la xarrada romàntica i pretenciosa entre els adalils guerrers festius... Me la sabia tota de tant com l'he arribada a treballar, sense haver-la escoltat mai en directe... Feia jo cara de ves per on ara que estaria bé fotografiar aquestes banderes i darrere el campanar amb el contrast de llum que hi ha i... I res, que l'amic Esteve Castelló em pilla, en una excel·llent instantània, allà al mig de tanta gent i completament sol, despullat, mirant enlaire sense poder-lo captar... Quina mena d'àliga bova... Xas, ja m'han caçat.

Tinc el mono...

I el meu sant Dilluns de Carnestoltes...

Anem a l'Illa de Buda amb Quico el Cèlio i companyia?

Ontinyent, a diumenge setze de febrer de 2020.

Fa temps que no m'arribava cap disc nou a les mans, així que tampoc no tenia l'oportunitat d'escriure per ací sobre les músiques que m'agraden... I ves per on, em vaig asabentar fa no res que la colla aquella de riberencs de l'Ebre que es fan passar des de fa vint-i-cinc anys per unió teatricomusical de fet, el Quico el Cèlio, el Noi, el Mut de Ferreries, i tota la cort que darrera d'ells desfila pel món i la història, n'havien tret un...

En condicions normals, un servidor s'hi aboca de cap quan apareix un nou treball de música basada en els cants d'arrel tradicional, i ben interessants em semblen aquells que estiren la "riproposta" dels setanta i huitanta fins a l'actualitat. M'explique per si de cas: aquells que fan obra nova basada en la tradició comarcana. Com feren els d'Al Tall? Efectivament, però en aquest cas amb el teatret afegit a l'espectacle, que si figuren ser..., tantes coses com figuren... I "mera", gràcies per treure en dansa els d'Al Tall, que així em permetràs que l'enunciat em quede més cert i, per cert, saborós. En condicions normals..., però recordes com a la fi d'Al Tall, els darrers anys, s'hi tornaren, com dir-ho sense ofendre..., pastosos? Sí, com si agafaren una via diguem "cultista", més carregada de romanços costosos d'oir i del tot irregulars, acostumats com ens tenien a temes ballables-botables-manifestables... Doncs això mateix em va passar amb els Quicos... A partir de l'obra "Oco!", xe, que no m'hi trobava jo còmode oint... 

Per això, aquest "Viatge a Buda" me l'he pres amb tranquil·litat i certa circumstància... Ben dissenyat el producte... Supose que es tractarà d'un dels tantíssims homenatges que els donen de sopar..., a tal muntanya, a tal ofici, a tal personatge, a tal punt específic del riu Ebre... L'illa de Buda ara... Recordes, Sergi, com et quedares palplantat quan, arribat enfront, en aquell mirífic viatge pel delta, et digueren que l'única manera que podies passar era nadant? Bo, si els Quicos han arribat, i en barqueta, que ens ho conten... Però poc de nou contaran si, mirant-me el llistat de la contraportada, hi repeteixen dos temes, el musical "Lo Faro de Buda" i el fantàstic "Lo Carrilet de la Cava"... Aquella cançó de trenet perdut que va fer que me n'enamorara del tot plegat quiquià en aquell fantàstic concert que va sorprendre'm al Festacarrer d'Ondara de fa tants segles...

En obrir, tire a llegir el llibret, abans que no a oir... "Un viatge a l'illa més gran de Catalunya a través de l'espai, del temps i de cançons. Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries evoquen el poder de la cançó i els valors regeneradors de la cultura rural per millorar la societat". Vaja, com sempre, cançons que remeten a els valors positius de l'ahir perquè puguen, primer entendre'ls i després, aplicar, els millennials... I escolta, que no estan gens malament aquests versos... Entre els seus arrossars i les seues aigües, escorrenties o assecades, treuen collita de text bo... Interessant el "Canta l'illa de Buda" d'Artur Gaià, veurem després si sona com mereix.. Lo Jordi Fusté sembla la Greta Thunberg posada a fer míting en "La mar se fa gran"... "I tots los poders s'han de conjurar/perquè els savis avisen./ El nostre progrés no té cap futur/ si a la terra ferim"... Ui, i ací un nou tema gaià-fustèric que es llig interessant, "No hi ha cap temps com lo meu temps", de nou una reflexió —que sembla que hui tothom s'ofegue amb el got d'aigua per l'ahir que se'n va, l'ara que no aprofitem, i el demà entelèquia, quan tot és vida— , i parlant des del passat com si fos el present... I no me n'adone, després ho pagaré...

"Ahir és ahir, demà és demà.

Tot lo que tinc és un present.

Què va passar? Què passarà?

No hi ha cap temps com lo meu temps".

Sort que dóna un camí de solució...

"Alguna cosa

no funciona bé

si no hem aprés

lo que hem vingut a fer.

La vida és tot allò

qe se mon va

mentre esperem

què passarà demà".

Au, Sergi, aplica't la pràctica, que la teoria resta clara...

Xe, una cançó de Josep Bo, "Dies de festa"... He, he, he... Em recorda aquella "Cançó d'enramada" festiva que tant m'agrada oir, que fins i tot els la pose als alumnes de Batxillerat en parlar de dialectologia... "Gegant de ferro", altre homenatge de Josep Bo, i s'acabarà amb una "Festa a l'Illa" que sona a final coral i tal..., i amb antic veïnat de Buda!, i de ben segur que inclourà teatret del seu, la cosa promet, malgrat la insistència...

"Volem recordar el passat

perquè esperem un futur

de música i de cançons,

aigua fresca i aire pur".

I qui no...

Val, pose el disc... I es produeix el curtcircuit...

Però d'on s'han tret aquesta formalitat en el cant, tal modulació en la veu...? On han deixat la instrumentació tradicional...? Aquest destrellatat "Lo Txacarracatxac" primer no sóna als Quicos però els són, i tant que els són, els Quicos... I em costa per uns moments acabar de lligar caps... Clar!, el passat, el present... Aquests han reconstruït visualment el Far de Buda i se n'han pujat a ballar el xarleston... 

Com si foren una orquestreta de fa cent anys, dels feliços anys vint (per què em seguisques, com va fer Lluís Llach amb el tema "La Lira" del disc "Porrera"...), però en tot... I collinsos si sona bé l'acordió! I com d'elegant s'entona el contrabaix! I quin treball magnífic de piano! Com s'han mudat, aquesta gent, per reinventar-se... Si tot el disc és així, anem a xalar, que dirien ells, cosa bona... Quan arribem al "Carrilet", la cosa serà grandiosa... I no m'equivoque gens, monumental... 

El joc el veig tan atractiu que pense que entrarà ràpid... Però m'equivoque de nou. Això serà a partir del xarleston, efectivament, de "No hi ha cap temps com lo meu temps"; abans provaran dos temes rars per a ells, tot un atreviment vocal que explica perfectament com de bons músics són aquesta gent, i intel·ligents. No els podrem assenyalar com a repetitius i casposos amb tan bon treball com ens ofereixen... No trobe aquella pastositat, que deia, per cap lloc. Se l'haurà endut l'aigua del riu a l'alta mar... Ai, "Dies de festa".. Em pilla distret aquest començament acordeònic i per un moment em sembla que qui va a començar a cantar és l'amic Paco Muñoz... Quina gràcia!, això vol dir molt i massa del tema, que acaba sent el que promet, una gran celebració, de les cançons, ho veig vindre, que quedaran pel repertori futur. I com de bé li queda la "Jota mora"?

Com és de bona aquesta aquesta gent...

Res, que ben content estic del fet que l'aigua haja tornat al seu cabal i baixe de nou abundosa i rica per afegir més solatge a l'obra quiquística i fer-nos conéixer l'última de les terres que diuen riu al riu i mar a la mar, allí on s'hi mesclen...

"Viu lo present en xalera/
que del futur, res se'n sap./
La vida és allò que et passa/
mentre esperes un uatsap".

Sant Goku!

Ontinyent, a dissabte 15 de febrer de 2020.

Recorde estar assegut a taula, a casa dels pares —llavors casa—, mirant-me ves a saber quins papers mentre la tele estava engegada i el meu germà feia tabola per allí...  I de sobte, miràvem TV3 perquè ens agradava mirar-nos-la, comença a sonar una musiqueta nerviosa, amb un senyor i una senyora que dir que cantaven és massa dir, perquè millor seria considerar que bramàven. Una nova sèrie. Van durar poc els papers d'aquella assignatura de l'institut que llegia per a examinar-me. Allò que ens venia de la televisió era electritzant...

Son Goku va passar a formar part de les nostres vides des del primer dia. Era una idea fresca, divertida... Quines parides més atractives soltava aquell monyicot amb cua de mico que de ben segur s'havien tret de la tan prolífica en mites cultura japonesa... De sobte entra en contacte des de la seua selva amb una civilització ciutadana ben avançada a través de la Bulma... Uns primers acudits desternillants sobre... sexe!, i a partir d'ací l'aprenentatge del protagonista. I doble, el ciutadà i el de les arts marcials i empés per la necessitat de cercar aquelles set magnífiques boles que despertaven el Drac que concedia desitjos. Amb enemics nobles que passen a ser amics, tot tipus de criatures imaginatives... Flipava amb un personatge tan absolutament destarifat i psicològicament complex com el Follet Tortuga, però el meu preferit era, sense cap dubte, Crilín... Calb del tot i petit... Quan la tia Mila va dur aquell gosset tan rebonic, negre i pelut, no vam dubtar-ho gens, que es diria Crilín com per fer broma (igual que els romans amb Juli Cèsar i la seua alopècia...). És així com el món Son Goku va entrar dirèctament en la família... 

Després, en créixer i complicar-se la trama després de tantes temporades, vaig perdre'm de vista aquest món, per més que en conéixer la trama referencial, sempre podies tornar a enganxar-te tot pensant d'on s'havien tret els creadors tants móns, tanta lluita, tan amplíssima conlloga... I la de riure que provocava, ves per on, la gràcia que, a mena de sal, anaven afegint els guionistes de tant en tant; el maromeig de Goku a les histèries del pèl de figa que li tocà per sort potser fos d'allò que més em feia partir-me... Ai quin temps...

Hui he sabut sorpresivament que fa just 30 anys del moment primer de la sèrie a TV3... Perquè Goku va fer molt per aquella televisió a les nostres terres, com aquelles sèries tan ben parides... "Poble nou", recorde ara... A Canal 9, la sèrie començà ja molt tard. I malgrat l'excel·lent treball doblador, que les veus de Carraixet excel·lien, si veíem cap capítol era més que res per recordar-lo, i encara hi tréiem defectes. Jo mateix, mai no vaig acostumar-me a la cançó en el valencià dels que em bufaven un ou... 

Entre els personatges incitadors del friquisme primer post-adolescent, Goku i els seus, així com Arale Norimaki i tots els habitants de la Vila del Pingüí, se'm constituiren com una caterva agradosament imaginativa i divertida. Els guarde en un lloc amable de la memòria de l'estima. I encara recorde l'acudit... Qui és el sant patró dels dibuixos animats?

Ara, amb l'aniversari redó, encara veig que em faig més i més llunyà a aquell moment vital. I no és que la vellesa que vindrà m'esglaie, jo ja em sent vell. No sé... Segurament encara tinc, en algun plec d'aquell lloc feliç, les ganes de pujar al núvol Kínton i anar a buscar la Bola de Drac. Serà per nosaltres si allarguem la mà... És un món d'encís, un país encantat...

IES Paco Ruiz de Bigastro...!

Fotografia furtada a l'amic Joaquín Marín.

Ontinyent, a tretze de febrer de 2020. Dijous de Comares.

Mire de nou el títol que acabe d'escriure, i m'emocione... I és bonic escriure des de l'emoció, perquè de ben segur que, si em lligen, altres persones compartiran amb mi eixe emotiu tot reforçant-lo, pujant-lo més encara... 

Aquest matí, al facebook, em trobe un rar missatge de l'IES Miguel Hernández de Bigastro, on vaig treballar cinc dels més difícils anys de la meua vida. 

M'he quedat realment tocat... Què vol dir això que canviem de nom? L'Institut? De veritat? No sabia res... I passarà a dir-se IES Paco Ruiz? No pot ser això...!, no pot ser tan bonic. xe...

Com que no ho he acabat d'assimilar tan poca informació, he posat una careta d'aquelles sorpreses al missatg. I no he estat el primer, la companya Montse Ripoll ho acabava de fer instants abans...

A meitat matí, el missatge ha estat molt més institucional. Efectivament, des d'ara serà oficial eixe canvi...

Ho he llegit a la sala de professors estant, al meu actual institut. Desseguida alguns companys m'han preguntat què em passava, sembla que tot jo m'havia transmutat per l'emoció... I els he contat la història...

A veure, que jo m'estime molt i em respecte la figura del grandíssim Miguel Hernàndez, l'extraordinari poeta que ha donat nom a l'institut, xicotet i amable, d'un poble ben interessant que vaig aprendre a estimar-me, i molt. Però és que és gràcies al company Paco Ruiz que vaig estimar-me més l'institut i el seu poble... Ai Paco...! Era tan especial... Te'l veies a tot arreu, sanament tafaner, menut i amb una capacitat de moviment només superat per la seua amabilitat i la saviesa emanada d'una coneixença del que és l'humanitat. Nascut al poble, era el mateix poble fet persona. A tots coneixia de manera puntual, que era capaç de recitar-te immediatament  totes les nissagues... I tots els problemes els coneixia, i tots els presentava com ajut perquè entenguérem situacions diverses i sovint difícils. I s'hi sentia part sincera de la solució a proposar i, en quan t'encantaves, tot posant-la en pràctica ell mateix... Ai... Això feia més llargues les avaluacions, per suposat... I jo esperava sempre el mateix procedir... Et mirava fixament amb aquells ulls tan directes, però així com amb pena i et soltava un "apruébalo, que és buen zagal..." que volia dir molt més del que deia... La de problemes que vaig tindre amb part dels sector "companys"; i ell sempre estava allí, per dir-te alguna reflexió calmada, per soltar-te alguna humorada que et fera riure, per mostrar-te una solidaritat real que anava més enllà del moment, del tràngol, per ampliar-se amb el somriure —sorneguer però fidel a la seua veritat— que el caracteritzava. Home de pau, feia pau, i es feia estimar... Tots l'esperàvem arribar amb el seu cotxe vermell, amb la porta blava... Ell i jo vam connectar justament al principi de la meua estada a través d'una anècdota que mai no em canse de contar... Passege jo fora de l'institut, camí del meu cotxe, i s'apropa ell a mi i, des de dins del cotxe, baixa la finestreta, i em pregunta: "_¿Oiga, la salida del pueblo?". Jo, pensant que feia referència al famós acudit, li solte allò esperat: "_Sí, aquella bajita con gafas...". Ell no ho esperava, no coneixia l'acudit. Anys després me'l recordava encara riguent-se... Ai... Si no s'havera mort, encara el riuria...

Quan me'n vaig anar de Bigastro, no suposava que m'enyoraria a tanta gent que vaig arribar a tindre com a meua. La dificultat del viure meu d'aquells moments va fer que m'apartara bastant, per més que l'actualitat del centre la seguisc encara i els escrits i les imatges dels mestres Mateo Marco i Joaquín Marín les podreu veure en dansa quotidianament al meu facebook. I hi ha els meus directors tan respectats, i els amics del departament... I cada vegada que contacte amb el millor dels conserges, Mariano, se'm fa clar el dia... Però no ens avisaren de la mort de Paco Ruiz, succeïda quan estava jubilant-se... Varem saber-ne a través d'alguns alumnes dels que acabaren convertint-se en amics... No vaig escriure res, no tenia forces. Però hui sí que puc, i ho faig de manera alegre i feliç. Senyor Miguel Hernàndez, no se'ns ofenga, que el nostre institut ara du el nom d'una persona honrada i bona, fill d'un poble que se'n sentirà orgullós, com ho estic jo ara mateix.

Quan torne a l'institut, que tornaré, ho faré admirat... IES Paco Ruiz. Em sona tan bé... I m'afegiré a l'alegria dels qui amb mi s'alegraran de poder dir que jo vaig conéixer, i treballar, amb Paco Ruiz... 

"Sergi, yo cuando llego a casa, unos calamarcicos, unas clochinas, la cervecica...Y despúes a comer, que hay que vivir la vida."

Feliç dia del Sant Crist, Bocairent!

Ontinyent, a 11 de febrer de 2020.

Bé. Arribem al darrer dia d'unes festes que han estat lluminoses, en què s'agraïa i molt el solet febrerenc i abellia passejar el Bocairent reblit de festa... Ja arriba el final, que va sent hora... Fer festa a sant Blai sent la Mare de Déu de Lorda té mèrit... Ara, toca pujar al Sant Crist i anar tancant el cicle sense oblidar que ens despullarem de les festes, val, però el nou cicle, el de l'any vint-i-u, naixerà precisament d'eixe despullar-se...

Doncs bé. Ací tens la darrera de les felicitacions que hem preparat Juanjo Alcaide (Photofinish Estudio) i Sergi Gómez (Can Carrasca - Animafesta). Esperem que aquest final siga conseqüent amb la lluminositat que t'haurà embolcallat aquests dies...

Que dispares bé, Bocairent!

Ontinyent, a dilluns deu de febrer de 2020.

Vosaltres seguiu de festa, bocairentines i bocairentins. Nosaltres, ja treballem... Bo, el senyor Juanjo Alcaide, que amb la meua humil participació vos felicita amb mi les festes, no ha parat de fer-ho des que varen començar i abans...

Esperem que passeu un bon dia i que ressone el clam de la pólvora entre els penyals de les serres, per més que encara vindrà algú a dir-nos que si la contaminació sonora, les molèsties al medi ambient, l'ús de sofres, l'atavisme cultural, la normativa actual de disparades... Darrerament, cal un casc per eixir al carrer, per respirar...

A saber què diran d'un servidor quan diu que ell és, i molt, de La Mahoma...

Per cert, els versos m'han eixit molt d'epitafi... No és el meu, que ja el tinc ben escrit a la porta-làpida del meu despatx... Potser és el de la Festa mateixa tal i com ara l'entenem...

A una Entrada de Bocairent que, sense esperar-ho, acaba sent històrica...!

No arribe, perquè la càmera no vol moure, a fer la foto de rigor al Sergent Major
que es retira. Quan es posa en marxa, Esteve me la furta, tira a córrer i la fa ell.
Així que l'autoria és d'ell, he, he, he...

Ontinyent, a diumenge nou de febrer de 2020.

Tot un matí per poder preparar un escrit amb imatges en condicions... Cada vegada costa més treballar amb açò dels blogs quan hi ha tanta cosa per mostrar perquè quede com a recordança... Però ací estem i gràcies per la paciència d'esperar adés i ara llegir. Una festera mora es dirigia a mi anit i em deia un "gràcies per vindre" que em sorprengué... No, al contrari, gràcies a vosaltres per existir i voler oferir un espectacle tan variat i divers com antològic de tot allò que anem parlant els qui ens estimem els Moros i Cristians, la nostra manera més esplèndida de fer festa major...

Jo, entre que vaig arribar justet i totes les coses divertides que van anar passant-me durant la vesprada... Vaig gojar de valent. Feia molt de temps que desitjava veure una Entrada com aquesta i per tantes circumstàncies..., contingut, referencialitat, espectacle, musicalitat, fantasia, historicisme i organització... Sí, no t'extranyes, organització... Venim d'anys foscos pel que fa a treure l'aigua clara de l'espectacle. Si la tradició i la intencionalitat oblidada han donat pas a la gran passarel·la de posturejos remesclats amb allò que entenem per "costum" i que es defineix com espectacle públic, era demencial no poder observar un bon nombre d'esquadres i ballets per la quantitat de públic que molesta en passar per llocs tan estrets mentre els organitzadors, got en mà, encara feien burla de qui s'acostava a dir-los què. Enguany hem observat cert rigor que supose que haurà pesat, sobretot a qui no transigirà en fer el què li rote que el carrer és de tots, però l'espectacle és de qui l'organitza i, sobretot de qui el paga i vol lluir-lo. Només va caldre cridar l'atenció a algun que altre fotògraf acreditat que això de "no molestar el públic" no sabia llegir-ho, fins que li ho expliques. Així dona gust seure i suportar un fred que no era intens, però que en allargar-se l'acte, pegava fort... Si els darrers anys déiem que l'Entrada s'estava ontinyentitzant de mala manera quan Ontinyent començava a entrar en raó, igual és que s'està seguint per aquesta senda de pensar en l'espectador i la seua relació voyeurista amb el fester que passa per deixar-se veure, tu ja m'entens... Que no siga flor d'un dia i no s'encanten. Sense trencons, hauria estalviat com a mínim tres quarts, la desfilada...

Per fer-ho curt, compile tot allò que va arribar a complaure'm. Vaig trobar interessant l'esforç maquillístic, que sembla que està innovant-se a més no poder per mantenir-se atractiu. Dels vestuaris, com sempre, hi ha d'haver de tot, com amb la música... Vàrem arribar al cas d'una marxa que em va costar d'entendre perquè tan mal sonava; tenia els pares del compositor a la vora i els vaig dir quina era de les del seu fill i no la van saber identificar..., sort (o no), que la banda de darrere repetia peça i la duia amb major dignitat... Que eixa és una altra, encara seguim amb la cosa de les repeticions. Vaig acabar de "Ropería Ximo" i d'"Abenserraig" fins a més amunt del pirri que no tinc. Anem de banda a banda... Igual et mors del goig veient passar el capità Mosqueter amb un "Tabal i saragüells" que rebenta el carrer com al·lucines amb la música dels Menestrils d'Ontinyent en directe (lloat sia Déu), com no saps com fugir del desastre sonor del radiocasset Moro Marí, que ni tapant-te les orelles i resant perquè passe ràpid el calze aquest, el tràngol... Però això són figues d'un altre paner, que a mi, el que va alegrar-me la vesprada va ser la cosa de la representativitat...

Seriós com ell sol, Vicent...

La Festa de Bocairent pateix/goja d'una dicotomia (més) que jo trobe d'allò més interessant. Entre el veïnat hi ha l'orgull d'origen i lleialtat a unes formes, a una "tradició". Que si les Festes bocairentines són les més autèntiques per diferents i arrelades al costumari i tal. I així t'ho arriben a vendre, convençuts i de bona fe... La sorpresa que s'endurien si baixaren del campanar o deixaren de fer voltes al melic de la plaça de bous i es dedicaren a observar altres pobles, altres entrades... Trobarien els mateixos vestits especials, les mateixes marxes, la mateixa manera de fer...

Ells mateixos són els primers en saltar-se a la torera l'altra banda de la dicotomia... Vinga a dur vestits d'estil villener o socarrat de Cocentaina que poc tenen a veure amb la pròpia tradició, la pròpia representativitat de filada. I igual et trobes Espanyoletos barrocs vestits de Templer com vestits més de pirata que no de Mosqueter. És clar que cadascú fa el que li rota i jo tot ho aplaudisc perquè m'encanta mirar i poques coses hi ha que no em complaguen de l'esforç fester que mai no agraïm prou. Però m'agrada saber el què mire, i després xarrar i discutir allò que mire. El fer per fer no em complau i quan després em ve algun dels que s'han vestit de ves a saber quin producte imaginatiu dels dissenyadors (grecs hòplites i arbres de Nadal mig bequeteros contestans) i em diu que si la tradició és el què defineix la festa bocairentina.

La vida del percussionista dona per a tant...

Què queda d'eixa tradició a més dels vestits oficials de les filades, l'estructura de desfilada (gastadors oficials i piquets amb major o menor costum de variacions, representació d'alferes i de capità)?

D'entre un cúmul de lluentons que ja em són més propis de qualsevol poble de l'Horta valenciana que només fa festa des de la segona restauració borbònica, fa quaranta anys i perquè els ajuntaments de l'anell roig de València importaren les entrades, i només les entrades, per acabar amb el fatxerio de les Falles, la Setmana Santa i el Corpus... Si nosaltres presumim de ser l'arrel i el rovell de l'ou fester, com poder no potenciar el potencial historicista?

I com no, l'orgull de son tio!, el meu nebot Abel pegant-li fort, tot seriós...

I de sobte, des de la Mare Mariola, ens arriba l'avís de la Primavera que ja ve...

Xe com hem eixit en la foto... I jo que no bec mai per l'àcid úric... He, he, he.. Ho tornàrem a recordar, Albert i jo, aquella vegada que vam anar els dos a la tribuna, convidats, i passa el capità dels Zuavos imitant el carlista Cabrera, amb les esquadres de Nord-americans amb músiques de la Guerra Civil americana i les banderes dels primers estats de la Unió, amb les tropes republicanes franceses d'Algèria i els soldats del Vaticà... Tots callats no sabent on ficar-se i nosaltres dos plantats, soltant bravos i trencant-nos les mans d'aplaudir... No ha hagut mostra historicista millor a Bocairent. No ha existit moment més extranyament catàrtic (perquè el pillaren quatre) en què la Festa i la seua pròpia història es mesclaren millor... Acostumats al tot cap i al tira cap avant que tot s'hi val, que els Suavos explicaren el seu propi univers era del tot desacostumat... I potser és justament eixa la força que Bocairent, i només Bocairent i cap altre, pot aprofitar per fer-se singular sense trair-se i provant a ser en ella el si mateix que presumeix.

Per això, quan vaig veure la representació gavatxa desfilar atacats per roders contrabandistes, vaig començar a flipar (el dia que els contrabandistes descobrisquen els roders valencians, van a flipar, i nosaltres, espectadors, també).

No sabia jo el que ens esperava després...

Aux armes, cittoyens... Espai i no xafons...

Tu vas a Bocairent. Posa't una bona pellissa...

"Canta, oh Musa, la còl·lera del Pelida Aqueiles; funesta, que causà infinits mals
als aqueus i precipità a l'Hades moltes ànimes valeroses d'herois".

Arriba el moment del lluïment capitanístic del Terç de Suavos, i et trobes una representació dels Terços vells (origen, ves per on, dels Espanyoletos, dels Granaders i dels Mosqueters com a mínim). Una mínima representació però valentament efectiva que sorprén tothom, quan açò caldria que fos un dels senyals d'identitat dels morocristians de Bocairent. Senyores i senyors, que és aquest tipus d'exèrcit el qui conformaven els quintos bocairentins en temps del vell Regne de València. Robes com aquestes, acompanyats de tabaleria i pífans i altres instruments, eren les que usava Bocairent com a Vila Reial quan era requerit a la vertadera batalla. Més o menys així vestia l'exèrcit de Bocairent quan li tocà acudir junt al d'Alcoi i tants altres a la batalla del Cavall Verd, a la Marina, a matar-me els pobres moriscos que volien seguir abraçats a la pròpia terra; a defendre dels pirates barbarescos les llunyanes costes; a taponar incursions castellanes... 

I encara darrere, saltant algun segle (cosa gens incongruent en la festa més incongruent que hem creat els mariolencs), una esquadra totalment sorprenent... Les forces vives del temps carlista que entren al poble, extranyament remesclades... (si un garibaldí s'havera trobat la creu de borgonya en una bandera, l'hagués fet a draps...). Xe tu, si són els Garibaldinos de Saix...!

Bo... Un servidor es fa creus i no té prou mans per aplaudir i fotografiar a un temps... Tu saps el que representa històricament que els Garibaldinos de Saix, els únics que queden (els hi havia a Cocentaina, Alcoi, Llutxent...) desfilen a Bocairent i dins el Terç de Suavos...?????  No em va impressionar res veure'm baixar corrent a l'amic Albert, per abraçar-me i dir-me si era conscient del què havia vist mentre jo assentia emotiu i, al nostre costat, arribaven a la conclusió certa que aquests friquis de la festa no estem gens bé del cap... 

Ei, i tant, que jo sóc dels qui no pot veure la Mahoma sense emocionar-se... 

Em va tocar explicar per enèssima vegada allò que tant he publicat... Els Moros i Cristians són carlins, no medievals (això és un invent pràctic alcoià de fa només 100 anys). I les comparses es muntaven a conveniència política del moment. Els bons eren cristians i els dolents només "Moros", i prou. En els pobles més conservadors —Bocairent—, els festers més absolutistes, alarmats per les notícies que el papa de Roma perdia els Estats Pontificis amb la unificiació italiana del rei Vittorio Emmanuele i el general Garibaldi, fundaven el "Tercio de Zuavos del Papa", què s'han cregut els unificadors aquests... Mentrestant, en els pobles més progressistes —Saix—, els liberalots més liberals, espantats per la ressistència del papa, creaven els "Garibaldinos", amb la bandera tricolor vinguda de la Revolució francesa, i au, sempre avant i amunt...!

Que els dos móns vells, les dues velles companyies de dos pobles que comparteixen patró, amb tota la política soterrada allà vora el Sant Crist, i amb la vivència plena del goig que és la festa..., i a la primera que han pogut, hagen volgut desfilar junts. Uf! El gest m'ha deixat tocat de veritat, admiradíssim... 

Desseguida em vingueren al cap uns versos de la millor Ambaixada morocristiana que conec, la del meu poble i no és broma: "recordando el valor de nuestros padres/ unos somos cristianos, otros moros/ y todos en quererte ¡oh patria! Iguales".

Després, i després de discutir amb mi mateix els termes condicionals de la paraula "pàtria", ja qualsevol cosa és res, emotivament... Excepte el pas majestuós de l'estimadíssima Mahoma (que la tinc, aquesta mateixa, en el Betlem i tot...).

I són els moros els qui porten el fred...

I ací, una foto del meu fillol... Com que no ens veiem més que d'Entrada en Entrada...

Sort que amb les mantes, fem miracles..., com ara quedar-nos al final!

Com no aplaudir els estimats panaders... Un servidor s'aprecia sincerament totes les comparses bocairentines, però clar, amb els Moros Marins he treballat moltíssim, i tinc predil·lecció pels Suavos per la seua història i els Mosqueters per la llegenda... No és cap secret això!

Així que fins el final, feliç per haver viscut, malaltós i tot, una entrada històriaca finalment, de converses, salutacions, molta alegria i, sobretot, esperança en què tot no està perdut encara en el món del postureig i la festa feta negoci; i que Bocairent només juga amb les modernitats perquè sap bé que l'han feta sobre penya. L'arbre més s'enfila quan més endins pot arrelar...

Les últimes fotos són de la meua càmara, que morí en plena Entrada en acte de servei.