L'enèssima llum de Sant Antoni...

 

"El pas del temps farà de nosaltres colors...", que diria l'Ovidi.

Bocairent, a dèsset de gener de 2022. Sant Antoni Abat.

Aquesta vesprada, em preguntava un amic que com havia anat enguany la Llum de Sant Antoni de Bocairent... Anava a dir-li que gelada, però m'ha eixit de la freixura una frase d'aquelles lapidària de les meues que a mi mateix m'ha corglaçat...: "Els actes festius que ja coneixes de memòria, només els vius que per constatar que estàs viu, que has arribat, un any més...". Després, en lloc de dir-li el convenient "ves a vore si serà aquest el darrer...", encara li he soltat que almenys açò ens queda del tant patrimoni festiu com diguem que atresorem, davant tanta lògica suspensió... I m'he quedat tan ample; però roent per dins. Ara em ve l'escalfor que aquesta vesprada de cel clar i Llevant infeliç necessitava, ara? 

El que dona de si un forat ben fet...

I és que eixa era una de les converses necessàries, com han anat votant els masets davant la immediata nova no-festa bocairentina... Millor això que no la conversa que m'ha tocat aguantar entre dos valencianets, quan allí no hi havia ningú encara, sobre menjars que fan aprimar-se... Redell!

Tants anys remirant i encara no havia vist jo, assegut a un revolt sant Pau escrivint,
un lleó a prop? I no serà sant Jeroni bibliletjant?

I és que a mi, bé que ho saps, molt m'agrada acudir el primer i anar-me'n l'últim d'una festa, per prendre'n nota de les sensacions. Per, amagat a qualsevol racó, i entaforant la molta massa humanitat que tinc, escriure... I el solet no tenia prou puixances, que queia irremeiablement. Només esperava que aguantara un poc, més que fos enganxat a la rugosa paret del darrere que és el davant de tan curiosa ermita, per donar-nos el joc dels llums aquests, del miracle anual calculat.

Enguany ha anat tot ben net i ha passat molt més depressa. Des de la fila dels mancos per pillar bona perspectiva i oir-les de tants colors distints, el panorama és encisador. Sobretot quan sí, el sol ha complert la seua funció i ha rebut els aplaudiments del respectable... Els del final solem aplaudir els arquitectes mentre entonem el nostre salm anual "xalalalalà, oh, oh, oh... Un rayo de sol, a mi corasón". Algú ha fet un time-lapse d'aquells..., que ens hem de modernitzar tanta foto i tant de flaix i tant de fotògraf que es para dret i al bell mig a despit dels tants altres... 

Depressa, depressa...

I en adonar-te'n que el sol va dos minuts per davant de l'hora oficial, s'obre la porta (enguany tancada per fi) i la gent com t'ix esperitada, amb presses per tornar a viure...! Jo, que em quedaria dins aquella càpsula del temps que és l'ermitori de bona gana. Com em plau remirar-me les pintures, de nou veient-nos a fit, de nou cansades. D'aquell sant bisbe del fons a la dreta des de l'altar mirant ja ni el rostre queda... 

Hola Francesc de Paula, querubí, Tobies, Rafael, Jesuset, Cristòfol, querubí i Isidre...!,
un any ja, eh?

Que és així com gira el món, i la gent responsable del recinte prou que fa captant diners per a la teulada, que les reparacions sempre cal començar-les des del capdamunt... Algú diu res de subvencions, de la casella no-sé-quina de la renda i que el món, sense remei, se'n va directament a l'ample. Però, xe!, mai no arriba del tot... 

No hi ha res millor que posar-te a cantar els goigs per desestressar-te...

Jo, amb mi, abandone el mundanal perparlar i me'n vaig cap el davant. Hi ha grups d'amigues fent-se fotos davant el santet i el seu porc. No els puc saludar, vaja, i la llum que fuig amb tanta més pressa com no recorde; és l'esgotament, segur... Encara trobe els goigs del sant a sobre el banc. N'agafe un dels taulons i comence a entonar-los... Em miren. I què?, tenen ulls, i jo l'esma d'encara cantar...

Aleshores, per què he vingut?, per comprovar que les meravelles casolanes segueixen en funcionament?

Seria jo si no ho fera, el venir, dic...? 

Heus ací el vertader protagonista del miraclet, el forat de baix...
El veí de darrere s'ha posat un termo solar, xe!

Què em queda, com et deia, de tot allò que em complau i em conforma amb tant de temps pandèmic?

Si no fos per aquestes xicotetes meravelles intimistes.. Perquè t'assegure que malgrat tots els malgrats, aquestes brases em mantenen el caliu. I al pas tan llarg que ens fan anar...

"Perrijos" i "gatijos"...

La Vall d'Albaida, diumenge setze de gener de 2022. Vespra de sant Antoni del Porquet.

Els qui ens dediquem a escriure sobre els canvis socials reflectits en la festa, fa dècades que contem que va ser una d'aquestes variacions, d'allà dels darrers setanta i primers huitanta, la que feu les mascotes membres de les famílies,  que salvà la celebració de sant Antoni del Porquet.

Ara mateix, quan veus les benediccions d'animals, et trobes amb unes sanitoses cues de bípeds que duen a beneir —dis-li religiositat, dis-li superstició— els seus variadíssims especímens animals perquè tinguen bona salut durant la propera anyada. Sant Antoni me'ls protegeix com abans protegia els animals de pota, els que cuidàvem a les ja oblidades quadres de casa, i corrals... En canviar tant la nostra societat i perdre'ls com a fet quotidià, què havera quedat de la tradició? I no importa que l'advocat d'aquests animalets siga més aviat Francesc d'Assís, no. Sant Antoni, el gran taumaturg hivernenc, reciclà en defensa pròpia aquest saber fer seu i afegí aquesta nova protecció al seu catàleg hagiogràfic tot procurant per la seua mateixa supervivència festiva-creencial, 

I és que el món animalístic guanya cada vegada més valor entre el veïnat, però...,  perquè ens estem adonant que els animals són quelcom més que animals? Som de veritat una societat "pet friendly"?

I bé que molts d'ells, més que no "mascotes" que acompanyen, arriben a ser ja part de la família! Què dic?, si des del passat dia de Reis, són "éssers que senten", família de veritat amb l'aprovament de la nova llei que així ho marca...! Ara bé, hipòcrites del tot com som, només ens seran fillets, germanets o insospitats nebots i nets els animals que ens són immediats, els que entren en aquest tripijoc (caldrà usar amb ells "qui" enlloc de "que", filòlegs?). Ai... Ja veieu la que s'ha armat darrerament amb l'extensivitat o la fabricitat amb que viuen els porcs de consum, que si no posa pau el mateix sant Antoni, igual acaba rebent el seu porcellet, pobrissó... I no direm res del món bouístic perquè qui rebrà serà qui açò ratlla i s'atreveix a dir... Fariseisme?

Així doncs, les "mascotes" ja no són mascotes que són família... Ausades la de gent que conec que té, i de fa temps, gossos i gats per fills enlloc de fills. I me'ls fan protagonistes del tot familiar, amb un aparell mediàtic, fins i tot, —generalment instagràmic i facebooquer— que em meravella... D'aquest fenòmen curiós, que Fortuna em guarde de criticar, —no seré jo qui llence cap primera pedra als animalets ni als seus pares humans; allà cadascú amb les nostres neures vestidetes de mode de vida—, sí que va ser-ho per part de sa santedat el papa Francesc de Roma, pel meu pasme i el de tants... Deia el pontífex "hui veiem una forma d'egoisme. Veiem que alguns no volen tenir fills. De vegades en tenen un, i ja, però en canvi tenen gossos i gats que ocupen aquest lloc...". I seguí avisant que l'adopció d'animals a tall de fills baixa la taxa de natalitat, sobretot en els països més desenvolupats". Ai els catòlics... Si es neguen a la maternitat, "treuen humanitat a les persones"... Un "hivern demogràfic", va dir que se'ns ve al damunt el representant de Déu en la Terra tot aprofitant el canvi, a pitjor, de l'oratge... 

I eixe mateix dia és quan vaig acabar de flipar ben flipat, jo... Que per la porta m'assoma un pamflet que va deixar-me, ja veus, ben gelat, i és aquest...

Recontra..., vaig pensar... Ara ja m'arriben a dir què he de plantar a casa.... Espeeeeeeeeeeeera... "Perrhijos", "Gathijos", això què repunyetes és... 

Quina troballa lèxica per definir la situació, xe! "Perrhijos", "Gathijos", ja adaptats fins i tot sense intercalaments... "Perrijos", "Gatijos"... Sembla que la idea nasqué el 2011 a Mèxic i per aplicar-la als gossos de la generació millennial humana que no volia crear famílies i pels qui els era més "cómode" i "econòmic" tractar el gos a tall de fill... I després passà als gats la història..., fills sempre rebels, em va venir respecte els felins... 

He llegit que hi ha psicòlegs que asseveren que són persones conscients d'assumir una responsabilitat: la cura d'un ésser viu. I opten per convertir-se en una figura proveïdora pels animals tot omplint una necessitat de cura molt humana... Egoisme? Diuen que és una superació de la família tradicional crescuda per la precarietat humanal (laboral, de vivenda...) d'acord amb la tendència present d'humanitzar els animals. Així, amb una reducció d'inversió en temps, diners i energia emocional, tens el teu fillet o filleta i enfades, del pas, el papa..., i aquells familiars teus que no entendran eixe protagonisme fotogràfic, festiu, sanitari, vestidor... I fins on tu vulgues!

Bé, de moment, a Espanya, està prohibit abandonar, maltractar i separar dels amos els animals familiars. Serà cosa de veure les batalles legals que s'establiran en els procesos de divorci dels, permeteu-me més nous mots "gospares" i "gatspares"... Que ja veurem com adaptem el "perrhijo" i "gathijo" a la nostra llengua; que els mots, com el costum, han vingut per a quedar-s'hi!.

Ah, i des d'enguany mateix, cal que aquests animals tinguen DNI propi, i que siguen inclosos en els testaments, i...

Què vols que et diga? "Animalhijos"? Amb la tendència social que tenim a l'exageració els humans, la que els pot esperar als pobrets fills animals amb alguns pares humans... I em passa ara pel cap el record d'una amiga que vingué un dia a casa meua amb la seua gossa. Quan li vaig dir que no l'entrara perquè un servidor té al·lèrgia al pèl d'aquestes criaturetes del Nostre Senyor, va girar cua i se'n va anar deixant-me amb la paraula en la... Mai no he tornat a saber d'aquella persona tan ofesa amb mi per rebutjar la seua filleta. Ai...

Que sant Antoni ens beneisca a totes i a tots; que santa Llúcia em conserve la vista i, a qui li pertoque, l'enteniment...

I això ha sigut el Betlem de Can Carrasca...

 

La Vall d'Albaida. A diumenge 9 de gener de 2022.

Bé, amb el final del cicle festiu amb què hem canviat des d'estació a dígit anual, toca anar tancant també les portes de casa al Nadal, no sense agrair, per suposat, el temps de relativa pau que m'ha suposat... Aquesta vesprada, i al principi amb cert dol però després, amb més ganes, he anat desmuntant i guardant bagatel·les nadalenques... 

M'ha costat treure'm de damunt l'Arbre i encara queden garlandes i galindoines decoratives per desmuntar. Tant com va suposar, d'esforç i temps, reconvertir ma casa en un espai adient per apropar-me falsament a la idea genèrica social del Nadal —fals l'ambient, falsa la postaleta i falsa la meua voluntat d'immersió en cap societat—, ara que arreplegues amb més soltura, més aïna, no acabes d'entendre't del tot. O sí... Per què no jugar amb els tòpics fent-los una repassada a la teua manera? Doncs res, ara que ha acabat el viatge, tot encaixat i, si hi ha sort, fins a dins d'uns mesos... I ara, encara s'obre el camí divertit d'anar canviant les coses de lloc dins un pragmatisme utilitarista que em fa més gràcia encara; perquè faça el que faça, també serà efímer... El Betlem encara quedarà per vora un mes. Jo soc dels que el desmunten per la Candelària... 

No complisc el precepte tradicional d'encetar el muntatge per la Puríssima i tindre'l acabat per Santa Llúcia. Si algú creu que en quatre dies puc enllestir el meu espectacle, ni el coneix ni em coneix... Però això sí, ha de durar fins al dos de febrer com a mínim; que ja saps que és el dia que celebra la darrera escena que s'hi parava, quan els Betlems canviaven les figures per altres que representaven els mateixos personatges principals, però amb distints gestos i postures, en consonància amb la representativitat bíblica i el temps propi viscut dins el cicle adventual i postnadalenc. 

Però tancar-lo em costa... Les dues últimes edicions s'allargassaren fins a maig a causa del fet pandèmic, i no van acompanyar-me ni res el Raval i el Castell de Cocentaina... Aquest any, però, no serà igual. El Betlem que ha representat l'ermita socarrada de Santa Bàrbara té data de caducitat. No passarà de la primera setmana de febrer, no... Segons com vaja jo de temps. I l'ermita cremarà en la Foguera dels Dolors amb que acabarà la propera Quaresma, a Biar. Si és que hi ha foguera, clar... El més important de l'efímer és, justament, que el cronòmetre de la seua vitalitat arriba a la fi en un moment en què ja s'escau, ja... 

Algunes de les persones que l'han contemplat, poques, s'han fet creus quan els he comentat el final... M'han suggerit que el guarde, que el done, que... quede memòria fotogràfica i prou! No continuaria fent i desfent jo en els propers anys! I el necessite, que entre d'altres moltes coses, m'és teràpia... I enguany que n'he fet dos, aquell Bocairent tan blanc que ha estat a l'aparador de Juanjo Alcaide, a Photofinish, encara m'ha tocat més escoltar-me la petició d'indult... Això sí, ben interessada..., en el cas bocairentí generalment a qui d'aquella manera lloava, volent-se'l quedar; he, he, he.. Una vegada acomplerta la funció, a l'ecoparc estarà ben bé, i al proper Nadal, més i millor!

La gent...

Parlant de la gent... 

Ha estat poqueta la gent que ha vingut a contemplar el Betlem a casa. Gent ben íntima a la que he volgut acollir de la millor manera possible... I això m'ha fet ben feliç, cada visita. Han sigut moooooooooooooolts més els qui m'han dit que vindrien però no, no ho han fet perquè les seues prioritats no inclouen la visita, faltaria més... Per sort no ha passat com altres anys, que han avisat que venien i no venien... He..., Dos vegades m'ha succeït tal cosa només enguany, la tercera va avisar sent l'hora... Així i tot, pels familiars i amics que m'han demanat de vore'l en aquests dies generencs perquè pel Nadal han treballat més del que toca i perquè han estat confinats, la porta estarà entreoberta encara... Ja quedarem..., si és que criden...

Doncs bé... Va costar-me de fer, més que mai que sol dir-se sense que veritat siga, perquè el final del temps laboral em fou un vertader suplici i la salud física, la mental i les obligacions que t'acumulen sense que estigues obligat, van xafar-me... Sort que a la fi estigué tot a punt i a l'hora, i la Nit de Nadal el meu nebot Abel va estrenar-lo... L'espadanya de l'ermita encara estava mig torta pel pes de la corriola i la llonganissa que vaig afegir a la campana per tal que s'assemblàs al logo que m'havia empescat... Ai... Per sort, les plantetes continuen vives i no ha fallat cap llum! Potser en això tinga la culpa el meu interés per, per fi, canviar tot el sistema elèctric perquè les peretes foren totes led... I ausades que m'ha agradat el canvi... La recuperació de l'estel negre ha esta altra fita, tan ben enllumenat des de dins i sostés pel Drac de la Llegenda... I els troncs que simulen brases, són per a veure'ls i no creure-se'ls...

Els punts menuts de llum han lluït, sobretot a la jaima, la primera que faig, en què els Reis d'Orient (i el patge Jacobo) prenen protagonisme. També han acompanyat els llauradors Moriscos que, indefectiblement, cada vegada que represente el Raval socarrat, han d'aparéixer... I vist com bé que van, ja tinc previst de mercar-ne'n més de cara al proper any... 

I les fotos... Aquestes que ara et passe les he fetes hui mateix... Però gràcies que va vindre dels primers dies Juanjo Alcaide, que va fer un senyor reportatge que han arribat a treure en la web de la COPE d'Alcoi... De nou, un descastat d'entre tants, va marmolar-me personalment per tal atreviment..., la resposta sempre serà efectiva: què "els meus" es preocupen per les meues coses? Doncs ja saps...

A mi, la resposta que m'interessa al Betlem és la cara dels qui s'apropen i entren a casa... Si no m'han mentit, enguany els ha agradat la proposta...

I és que fer pujar els Reis a menjar-se la Corriola a Santa Bàrbara té també delit... I fer habitants d'aquell indret la Sagrada Família, amb Maria que estrenava cistellet de costura, amb el tio Paco Muñoz cantant-los cançonetes, la meua família, alguns amics i tota la caterva de personatges que he volgut que enguany m'acompanyaren a mena de déus Lars al menjador de casa... De nou han estat molta alegria, molta... Això, eixa companyia agraïda, paga tot esforç...

I en no res, vindrà febrer, aniré guardant a poc a poc cada element i començaré de nou el cicle.

Enguany, però, no succeirà com en els anys anteriors que em venien dubtes i maldecaps... Faré Betlem pel 22-23? I tant que sí, i serà molt especial també. Tant que ja tinc ganes de posar-me mans a l'obra del disseny, perquè pot arribar a ser tota una bomba. La idea ho és...

I fins ací ha arribat la història del Betlem i del Nadal i de l'Advent... Si seguim per ací, continuarem l'any proper inventant coses que puguen entretenir-nos i alegrar-nos; que ens facen sentir amb un esperit especial, diferent al dels dies comuns i al del comú del general, i sobretot ben meu...

I ací la vista general... Fins i tot hi ha ja les banderetes que, l'any proper hi decoraran l'Arbre; que no pegue puntada sense fil i per a això estan els Reis de l'Orient... 

Au, a seguir, que gener du costera... 

I que no se'ns esgote la curiositat de dimoniet que ens amera...

Mentre passaven les Burretes d'Alcoi...

 La Vall d'Albaida, a dimecres cinc de gener de 2022. Arribada dels Reis d'Orient...

Ahir per la vesprada, a Sant Nicolau d'Alcoi, atapeït, observava un servidor com la il·lusió reblia els ulls del meu nebot, més alt que no jo, però encara infant, en veure l'acte de "La Burreta"; perquè vore'l és viure'l. Tan senzill, tan amable i interessant... 

Que t'atrapa per tanta virtut i bellesa... I tot sota la marca pròpia política del Nadal Alcoià. El nebot no parava d'assenyalar-me que a tot arreu apareixia tal cobertura, jo intentava explicar-li que tot, tot en la vida, és política i es fa per a una funció determinada. Mira aquest acte mateix, mira les tantes benvingudes, tan innocents com semblen... 

I enguany, amb l'excusa que per a tot val, més ràpid, més ben organitzat, més bonic si cap encara (és que Alcoi s'hi presta...). Caldrà encara donar les gràcies a la pandèmia, tu! Però també caldrà mascarar el senyor Ambaixador, no?

Però el meu cervell anava per altres camins, els del com hem canviat com a societat festiva. Ara que som opulents, els Reis de l'Orient han deixat de ser ents intel·ligibles, esperits benèfics hivernencs que dic jo, per ser representats en Cavalcades, Adoracions, Misteris, Processons... Bé, la cosa ve de vell, que les cavalcades d'Alcoi, Igualada i Barcelona són molt anyades... 

Inevitable escena la del toreig de Tirisiti... Que visca per molts anys 
el senyor home i tota la seua colla...!

Però eixa idea de l'abans, de l'eixir al carrer a fer sorolls (el calderons del Matarranya em venien al cap) per tal que els Reis no passaren de llarg i et veieren, i se'n recordaren de tu a l'hora de deixar els regals...

El Sereno s'ha perdut per la Font de la Salut, i uns xiquets me l'han trobat
i s'han posat a ballar...

 Perquè tu bé que els veies en qualsevol racó de la serra, de l'horitzó llunyà que pugueres abastir, del cel mateix... Eixa sensació se'm va tornar amarga quan, pel vent que feia, no veiérem foc a la Mariola per indicar que el Campament dels Reis estava ja instal·lat... 

El modern "Tirorí!".

Ausades la nit que hauran passat els Patges i les Patges per llegir tanta carta i comprovar, llei de Protecció de Dades pel mig, si s'ha estat bo o ben dolent... 

L'auelo xutxero, cara de putxero...!

El vent ho impedí, i eixa il·lusió... Perquè jo soc encara dels que s'il·lusiona, i de veure il·lusionat el meu nebot, més encara que em puja el nivell de pelldegallinisme... Però tornava al meu refer i quefer... De no existir físicament, a les Cavalcades. I després a crear Patges propis de cada poble amb una manera diferent de fer però amb una mateixa intenció: avisar que sí, que enguany vindran els reis. I ja tens Ambaixadors Reials arreu, l'estimat Jacobo d'Ontinyent, Joanot d'Alfarrasí... 

Ja ha pillat Tirisiti a Tereseta enrotllant-se amb el vicari, recollons!

I encara, dies abans, la multitud d'Emissaris i d'Emissàries que arriben a tot el nostre territori per arreplegar amb temps les cartes... De l'aire mateix hem creat un mínim de tres vivències festives necessàries..., a les que cal sumar elements teatrals com ara l'Auto de la Canyada, en què fem festa amb l'excusa dels xiquets i, sense que els xiquets ho coneguen, elevar a l'altar el nou Déu del Consumisme, a qui tanta devoció professem... 

Bon discurs i bé que s'escoltava a Sant Nicolau, però... I la mascareta? I l'exemple? I...?

Si no fos per les Adoracions reials, el lligam del costum amb la religió que els inspira, hui seria invisible. 

Tradicionalisme...

Per això, en tornar, va fer-me feliç el contemplar com, de lluny, a la Covalta, hi havia llum... Això vol dir que els xiquets i les xiquetes d'Albaida rebran els Reis... I en arribar a Ontinyent, es distingia moviment lumínic sobre el tossal de Santa Anna... Ja ha arribat Jacobo al terme... I perquè conduïa, que el primer que m'ix en estos casos és posar-me a moure la mà, l'únic que ens queda a tots d'aquell voler cridar l'atenció vell per, en moure-la nerviosa, entonar un Tirorí! Perquè si hi ha dos expressions que adore, que em provoquen epifania veritable, són el Tirorí de la gent que veig, i l'expressió de salutació obligada d'aquests dies: "Que vinguen carregats!", signe de voluntat d'abundància plena. Hi haurà desig millor al món?

L'Ambaixador Reial d'Alcoi s'espolsà un discurs realment preciós... Ací te'l passe mentre et desitge això, que vinguen carregats...

Jo, en veure els Negrets després de la pandèmia, quins llagrimots que em venien. No serà això, certament, la Felicitat?

2021: l'any malbastit...

 La Vall d'Albaida, a divendres trenta-u de desembre de 2021. Diada de l'Home dels Nassos.

Aplega l'hora de canviar calendaris... Sort que m'ha arribat el que m'he comprat, que si no, quan demà diga enguany em quedaré jo sense saber quin dia és... 

L'any que tanquem amb pany ha estat absolutament malforjat, del tot malbastit per un servidor. 

Després d'un Nadal preciós, la cosa va anar complicant-se, i malgrat els murs i les rescloses personals que m'havia establert com a defensa de costes, les galernes, tifons, huracans i tsunàmis del món extern han acabat regolfant i fent tronada interior. I amb les goteres al sostre he quedat nedant sense robes a l'antull de les onades del meu got d'aigua vital. A la fi, he necessitat d'un salvavides que em dugués de nou a mi mateix; sort que me'l vaig saber repuntar a temps i en ple fa no res... 

Coses boniques aquest any d'adéu? Moltes! I totes quedaran en un oblit letàrgic perquè cap d'elles no ha estat prou intensíssima perquè aquest vint-i-u em quede marcat en la pell a tall de tatuatge... Això, ho deixe pel 22... Els Reis d'Orient s'han esglaiat (bé m'ho han dit) en llegir-me la carta... Calcetins, mitons, un nou lloc de treball perfavorperfavorperfavor, una gorra, que em desprenga de tòxics diversos i tants encara, jerseis, companyia de persones per les quals pague la pena estar acompanyat i que desitgen de la meua companyia mateixa, dessuadores, un passar del tot i del tots que és ja urgentíssim, que no espera... Ah, i una llista de preus per treballs a entregar amb un mes, com a mínim, de la petició, amb tarifa especialment alt pels amics del "ja que pots", "podries"... Que el 22 siga bastit bé des d'un primer moment dependrà del fet que l'obrer que arremulle el primer siga jo mateix, i s'ho prenga tot amb ganeta, l'home... 

I com a resum?, què diré?

No diré res.

Heus ací les portades d'aquest blog, Can Carrasca-Animafesta, que han anat acompanyant els no-esdeveniments d'un any encara carregat de pandèmies diverses. Fotos de més antigor que no tocava en no haver pogut fotografiat vides pròpies en l'any 20... L'esperança vera pel 22 és que ja tinc fotografies en la recàmera, i això felicitarà molt les coses... 

Per més que, per ací, el tot i el res canviaran un poc. Crec que gastaré del garrot amb què el meu nebot li fa passó de vara al Tió nadalenc... Hi té gravat un "Carrasca" ben gran. El primer a rebre seré jo mateix també...

El millor de tot, a més de les naixences, ha esta adonar-me'n que qui m'ha volgut fer odiar allò que sempre m'era estima des del seu mateix prejudici, quan no odi directament, m'ha fet equivocar. És l'odi que cal odiar, i a qui l'incita, no el món estimable que no té culpa dels odiadors... I millor encara, i si els deixem que vagen morint-se amb la seua mateixa fel i ens estalviem els capficaments?

Bon any des de la Vall d'Albaida. No importa quin poble. Un savi em va deixar clar en l'enguany que encara és que tots són meus. Això serà perquè jo soc d'ells, per més que siga només un em tinga absolutament empadronat..., i no és el meu caràcter, no...

A sembrar qui vulga collir, i a bastir qui vulga alçar casa... Ah..., i a fer argelagues qui el dolor avente!