L'Apa més intens, suau, punyent i amable...

La Vall d'Albaida, a dilluns vint-i-tres de maig de 2022.

Dissabte de correccions d'exàmens de Batxillerat. La doctora m'ha dit que si el medicament m'ho permet, que pegue a fugir de casa en poder... No m'aguante i la decisió és clara. Pilla el cotxe, Sergi, i baixa-te'n a Silla. Actua Apa i això és cosa gran. Sí, val, hi ha moltes possibilitats d'esbandir-te, però potser va sent hora de decidir-te per la gent a la que importes, els amics, de recolzar-los, d'admirar eixe art que tenen, i a l'Apa fa temps que no el veus, massa temps... La prioritat està clara... 

Concert de la Banda Simfònica de La Lírica de Silla. Cançons a Banda. Josep Aparicio APA. Guitarra Ricardo Esteve. Centre Cultural Carmen Valero. El cartell atreu, veritat? 

I allí que em plante, com quan jo era atrevit i em suava el món... No sé ni on és ni ho mire enlloc, ho endevine. Em costa mil renecs al dimoni aparcar-hi després d'un viatge acalorat. No importa, hi ha gent estimada, i això m'aporta més aire encara... Està Paco, està Pepa, vols res més gran? 

Res, que anem a seure i ens han reservat lloc i tot... Però com que Paco està en una cadira més avançada que no la primera fila per motius d'un fort graó, jo m'hi assec al costat per fer-li companyia i així compartir amb ell eixe espectacle deliciós que composa l'estampa promesa. Quin prodigi de sons musicats, i de veu alterosa, magnificant, lluminosa... Quina necessitat què tenia i teníem. Això sí que és medicina escoltar-se l'Apa envoltat de tanta carícia sonada... I ell acorant-nos amablement però intensa, fortíssim l'abraç... Com són de grans tots els habitants d'aquest teatret...

I tinc més sort que els que pengen, que a banda d'emocionar-me amb Apa, sóc l'única persona al recinte que fa de món que pot escoltar "A l'alba" a dos veus. La potentíssima del senyor Aparicio i, a cau d'orella, la veu alta i ferma, però respectuosament calma de Paco... L'he vist treure llàgrimes recordant a Amanda... Hi ha tanta emoció a la meua vora, a aquest voltant de gent preciosa...

I Apa segueix amb la seua, emocionant-nos amb la seua bandejada solemnial, amb l'íntim absolut que conjuga amb la guitarra del senyor Esteve, que és gran, molt gran, i ambdós provoquen veritables sinergies... De nou amb la banda, per fer-nos esclatar en aplaudiment. 

Ei, i que l'Agus Gamino isca de nou a cantar com si foren dos adolescents a qui no parem de mirar, no té preu ni mesura...

Això sí, en eixe moment m'arriba un dejà vu d'aquells... Justament vaig escoltar per primera vegada l'Agus Gamino a Silla també, fa ja anys, atrevint-se a cantar aquesta mateixa cançó amb l'Apa a l'escenari. Jo vaig meravellar-me per aquella intrèpida aposta i des d'aquell moment que me'ls seguisc amb estima... Quina valentia atrevir-se a compartir el joc de veu amb aquest riu desbordat que és el senyor Aparicio..., i ben parat que va eixir d'aquell escabussament, i ara de nou! Com va passant el temps i quanta cosa ens allunya d'aquells moments... Cal refer, ho tinc clar, tants marges i camins...

I jo, a la meua i  com sempre, quan arriba la meua Caterineta li diuen papassetiana, me n'isc de mi mateix i només tinc gana que això no s'acabe mai i, si s'acaba, abocar-me a abraçar eixe prodigi d'ànima i de virtut que és l'Apa... 

I la cosa acaba en més alt encara després que penses que rera l'homenatge a sa mare malaguenya ja més no cap. No és així, i sempre em quedarà la satisfacció d'haver assistit a un concert que ha estat capaç de pintar el meu maig de colors; i això m'és colossal. Quin gegant bo, aquest Apa i la gent que l'envolta i, en voler-lo, me'l fa volar...

L'amistat és una joia que no es ven ni es pot comprar, clar ho tinc. A mi, el que m'emociona és poder contemplar eixe vol dels amics...

Veure'ls tan alts, em provoca bells atacs d'ataràxia, veges tu...!

 

Biar: gràcies, Mahoma...!

 

La Vall d'Albaida, a divendres 13 de maig de 2022.

Estimada Mahoma,

Anit, quan et duien a inflar-te a remolatxes a Villena, i amb un mi extranyament desconsolat, vaig preguntar-li a una nebodeta de quatre anys que estava també tristota que si ella fora La Mahoma, si voldria anar-hi... I em va respondre que ella sí que voldria anar a Villena, perquè clar, voldria estar sempre amb tu... Va emocionar-nos a tots els qui l'escoltàrem. Eixe és l'esperit que crees, i ara et riuràs quan t'ho conta un de fora perquè bé que ho coneixes, de l'estima que fas, d'eixe extrany orgull que generes, del desconsol que és la teua partida. 

No m'extranya gens que em faces burla, veig que per tants el teu adeu és també l'adeu a la il·lusió festiva que ja t'endús... No em posaré ara docte i provaré a jugar amb el simbolisme aquell que et contrasta amb la figura patronal amb el joc de Mal tu i Bé ella, perquè no és el moment, per més clar que em queda també quan de negatiu efectiu inclou el teòric positivisme —i parle a nivell humanal, deixe de banda el símbol—. I clar, ja saps que jo no soc d'alçar la cua, ni de portar-li-la a un altre a nivell preconciliar... Quan lloe res és perquè ho sent, "mera", eixa llibertat que tinc i que tants delmes m'ha volgut fer pagar... I ara, reconec que eixa alegria que he trobat enguany entre la teua gent no l'havia vista mai, i això em reconcilia amb tanta cosa que necessitava... M'he vist constantment abraçat, primer per la família, pels amics, per tants alumnes d'adés i d'ara, per desconeguts i tot... I he somrís malgrat tot el meu malgrat medicat, i ausades que hem fet broma (sí, proposaré als organismes incompetents que els plàstics contenidors de beguda amb palleta formen part dels vestits oficials..., he, he, he!). Em comenta un amic del meu cercle més íntim que em veu reviscolat. Sí, en massa sentits, fins i tot algun ab-so-lu-ta-ment inesperat... Però vull quedar-me amb la calidesa suau, amb eixa intimitat que no es pot dir perquè no saps com dir-ho... 

Estic molt cansat de viure la festa, qualsevol Festa, sabent-ne els ets i aprenent els uts. No, aquesta, per primera vegada en lustres, m'ha esbandit eixa mania quasilaboral i, així, m'he vist abstret en el moll del present viscut, patit —i físicament— en algun moment poc precauciós... I tot sense tastar una sola gota d'alcohols, que m'he meravellat amb l'instantani i m'he endrogat de músiques realment belles, de retrobaments gojosos, de coneixences incitants i, ai..., amb projectes de futur d'aquells que apugen l'ànim només en imaginar-los de gaidó... 

Quede content i pagadíssim. Els teus braços oberts, i els de tots els qui eixe abraç m'heu regalat, tindran els meus oberts com a resposta agraïda. 

La teua figura en ceràmica a la vora del meu teclat d'ordinador em recordarà cada dia que, com tu, he de dir sempre veritat. Però em permetràs que amb el teu adéu nou jo ara m'ature i més no escriga, almenys per una bona temporada... Necessitaré encara refer-me i, sobre tot, escoltar, com fas tu, per conéixer un món que no veig meu. Veure'm si en poder entendre-me'l m'eixirà explicar-lo...

Molt agraït.

Visca la Mare de la Mahoma!

El mecanisme perquè La Mahoma gire cap i moga braços...

Per dret de família...

Una esquadra de cada comparsa Mora i els Espies precedeixen el carro. El Mal avança.

Canviarà la gent, però el costum cal mantenir-lo... "Menja rotllets i fogasses!"

Enarborada bandera... Sols una nit. Porta tancada.

De l'endemà el capvespre...

"Se l'enduen a Villena..."

I aleshores el Bé pot eixir de casa...

I un servidor se'n va, com el so de la música...

Gràcies!

Biar: això sí que és saber espiar...!

 

La Vall d'Albaida, a dijous 12 de maig de 2022.

Si el Ball dels Espies m'agrada tant és perquè veig a tanta gent feliç ballant-lo... Entre les robes velles i belles, les disfresses de sempre i les sorpresives, i la grandíssima quantitat de balladores i balladors que hi participen, no hi ha moment monòton. Ni per la música enganxosa i insistent, que ja saps que m'encisa... Quin ample espai de temps divertit! I quina manera de fotografiar als uns i als altres... Gràcies a tota la gent que em féieu gest d'amistat tot demanant que deixara senyal perenne de la vostra alegria... Ací hi ha unes quantes fotografies de les tantíssimes que vaig fer. Són vostres. Des del final cap el principi per a que els darrers siguen els primers, tant com vau esperar-vos, que la cua feia dos voltes a la plaça del Raval i em quede curt... D'aquella processó votiva penitencial d'escarni públic, hem arribat a aquesta multitudinària bogeria monumental! Quina sort poder-la viure... Visqueu alegres sempre, com si cada dia fóreu això mateix: Espies que dansen...