Tretzena estació. Via Crucis 2020

Ontinyent, a nou d'abril de 2020. Dijous Sant.

"Unes paraules sobre els vells sermons passionals ontinyentins".

Ontinyent, a huit d'abril de 2020. Dimecres Sant.

Poc abans del confinament, parlava amb una persona a la que m'aprecie molt, i a la que des d'ací mateix salude tot acceptant-li el repte. Em deia "Sergi, desde que te prohibieron en la Semana Santa, no se publica casi nada sobre la de aquí, solo los artículos de Alfred. A mi me costaba leerte en valenciano, però aprendia cosas. ¿Por qué no vuelves a escribir y lo publicas en el Periòdic o en tu blog? Seguro que tienes muchas cosas guardadas por casa...". I tant que sí, però és tan trista la situació... I no és que em dolga veure'm apartat en el meu propi poble, que a això ja estic ben acostumat. Em dol tot aquell esforç comunal de quan jo escrivia i escrivia, massa i tot, ara oblidat. He viscut prou per veure canviar temps i costums, i ja he vist que si llavors la gent tenia una idea, aquesta s'ha difuminat. Ara, mire endarrere i veig que aconseguírem molt: tornar a fer creure en la possibilitat de futur, en refer a partir del d'ací i no del de fora... Algunes d'aquelles propostes ara són clàssics, i se n'oblida l'origen, i això és bo. Pel que fa a la tristícia aquesta, el futur que ja s'apropa, en jutjar-nos, veurà l'esforç de qui va voler sumar.

De moment, no m'abelleix escriure. Prompte ho faré, però, perquè crec que ho necessite i veig que hi ha gent que també em llegiria. El que faré aquesta Setmana Santa, en canvi, és publicar alguns d'aquells articlets que jo feia, bastant breus pel que acostumava, atés que l'espai que generosament se m'oferia no podia ser molt ample... El record és estima. Per a mi, el futur també ho és, perquè si allargue jo més que no ell, arribarà a ser-me record...

Hui, Dimecres Sant, parlarem de sermons, amb la reproducció d'un article de 2001 publicat al programa de la Setmana Santa d'aquell any...

Dotzena estació. Via Crucis 2020

Ontinyent, a huit d'abril de 2020. Dimecres Sant.

Onzena estació. Via Crucis 2020

Ontinyent, a set d'abril de 2020. Dimarts Sant.

I et presente la portada del meu proper llibre

Ontinyent, a sis d'abril de 2020. Dilluns Sant.

Doncs bé, tot aprofitant que hem començat la Setmana Santa més atípica, m'agafe el primer dels dies Sants per presentar el que serà el meu proper treball poètic. 

a haver una época en què no havia publicat res més, pel que fa a la poesia, que poemes relacionats amb la Setmana Santa i, sobre tot, amb la meua estimada Confraria de la Soledat. Fins i tot, hi havia qui pensava que no havia fet res més, i no... La quantitat de poemes mundans, cívics, satírics i tantes altres vessants amb què m'he atrevit sempre arriba a sorprendrem, la de caixes que els guarden... I també hi ha els poemes creencials que, ara en rascar, van eixint-me de baix de les pedres. Des de poemes solts dedicats a alguna confraria del meu poble i de fora, passant pels que vaig publicar al Crist de l'Agonia quan els Festers d'Ontinyent em demanaven escrits, que si els treballs de Sant Esteve, que si les versions d'antiguitats pregones... I els que encara em naixen i arriben justet, com ara el Via Crucis que estic publicant ací mateix, al blog, que m'ix de molt dins i té la sort de l'acompanyament fotogràfic de Juanjo Alcaide...

I sort, sempre de cara com ve, que Juanjo és un vertader sant... Amb ja pràcticament tot el material al seu ordinador i la maquetació embastada, ara em presente jo dient-li que s'espere, que encara falten els que estic escrivint per commemorar els 500 anys de la Mare de Déu del Miracle de Cocentaina... Potser per això li ha pegat muntar la portada, que m'encanta; la portada i començar la casa per la finestra... L'hem donada per definitiva i per això m'atrevisc a passar-vos-la perquè aneu familiaritzant-vos... El nom del macipatge ve del meu ofici dins la Confraria i també del poemari que vaig publicar l'any deu de manera informàtica només, el "Tempteig de macipatge", que ara estarà ja en paper... 

El proper Dijous Sant, amb les carpetes de l'institut tancades, tindré uns dies de pau i concentració més que necessaris. Veurem si aconseguim acabar en ells el material, demanarem que redacte el pròleg a algú que se l'espera i, en concloure el confinament, aniré a eixa imprempta duta per gents tant estimades per mi..., en llegir açò ja no tindreu sorpresa, eh...? Farem els papers burocràtics necessaris i quedarem a allò que la nostra confraria considere pel que fa a distribució i presentació i tal... Perquè el llibre és per a la Confraria, això ho tinc clar des de fa molt de temps, des que fou pensat. I els donatius que puguen devindre d'ell, seran pel sosteniment de la Soledat d'Ontinyent, ma casa.

La Dona d'aigua del Vinalopó. Conte nou

Ontinyent, a sis d'abril de 2020. Dilluns Sant.

Com que la senyora vicedirectora va demanar-me que participara amb els meus alumnes de Tercer d'ESO en el més que interessant projecte "Som quatre pobles" del meu institut, un servidor dedica aquests tres dies a treballar literàriament el riu que es navega, quan pot, per aquelles contrades, el Vinalopó.

És molt fàcil dir Sergi, conta'ls tu un conte que els puga servir de model o d'inspiració... Com si jo tingués a casa l'arxiu etnogràfic del Regne o pogués buscar tal arxiu fora del confinament imperiós.

Així que, després d'un cap de setmana reblit de feina, hui m'he llevat a les cinc del matí per, entre d'altres coses de les d'ausades món, escriure nou de trinca un conte. Ves, què hauràs de fer... La part més divertida és que he enxampat llegint el blog a un dels enemics més ferotges amb què m'ha premiat la vida. Nocturnitat i traïdoria personificats...

Bé, perquè no es quede el conte tancat al programari Aules aquell dels nostres pecats..., ací te'l faig arribar...

La Dona d’aigua del Vinalopó

Sergi Gómez i Soler

Als meu alumnat de tercer d’ESO de l’IES Biar, del curs confinat 2019-2020...

“De contes i de rondalles,

vos en contaré un grapat.

La meitat seran mentida,

l’altra meitat veritat!”.

Si n’era un xic més major que no jove, ni era ja ancià ni menys encara infant, a qui li agradava recordar les rondalles, llegendes i succeïts que el seu iaio li contava de ben menudet, durant les nits de bon fred i fort vent, allà a la vora del foc, en un mas situat a mig camí de Beneixama i Banyeres de Mariola... Sí, molt tòpic si vols el començament, però ben real, que va passar tal i com t’ho conte...

Aquell xicot va aficionar-se ràpidament, que pareixia que n’estava predestinat, a aquelles narracions que havien succeït al llarg i a l’ample del món que ell coneixia. I com que eren tot paraules del iaio i no hi havia persona més formal ni ferma que ell, tenia per certa l’existència, en unes èpoques remotes i indefinides, d’aquells personatges amb els quals el vell home li alegrava les nits, princeses i nobles esplèndids, moros valents i generosos, guerrers invencibles... I també aquells amb qui, després, tant costava adormir-se, quan al llit, acompanyat només per la foscor i algun udol que de la muntanya baixava, estirava cap amunt llençols, manta i cobertor, totalment pres per la por... Així, en els seus somnis, mesclava i remesclava maremortes i fantasmes amb l’Esclafamuntanyes i els nyitols i els gambosins; i les Animetes santes del Purgatori i la Mala Fortuna amb la princesa Mariola i la seua pantera; el moro dels ulls blaus amb ogres, fades i bruixots... Si creia saber ballar ja la dansa sinistra que feia la Quarantamaula amb el pobres frares del Pontarró...

De totes les criatures estranyes que pul·lulaven certes en la seua imaginació, les que més atracció exercien sobre ell eren les Dones d’aigua, les nimfes tan perilloses que habitaven els gorgs i pous dels rius si estaven nets. Deien que si t’atrapaven se t’engolia l’aigua, i que eren molts els qui havien mort tot intentant capturar-les per tal d’aconseguir els tresors que amagaven i protegien... Pobrets, per un poc d’or, trobar la mort segura. Quin poc trellat al cervell, o quanta gana a l’estómac o desesperació al cor...

I en arribar una Nit de Sant Joan, el xicot més major que no jove, va decidit per totes anar a trobar-les. Sabia que les trobaria. Sentia com si alguna remor de veu li entrara molt endins, com una onada a l’esperit, neguitejant-lo...

I quan encara el sol no estava a joca, pilla el cotxe i se’n va cap a més enllà de Banyeres, tot entrant en la valleta delitosa on, en plena serra de Mariola, naix el riu Vinalopó, el riu de la penya del llop, que deien que volia dir aquell mot.

Se n’entrà cap a dins fins trobar les runes de la primera fàbrica de paper que hi trobà i en un lloc arrecerat i protegit, deixà el vehicle. Continuà a peu per poc temps, perquè en un no res, va arribar a un dels llocs més sorprenents i bonics que hom pot imaginar en aquell ja de per si bell indret. En una fondalada insospitada, l’aigua fresca i remorosa del riu s’abocava entre les penyes conformant una bella, abundosa i insòlita cascada, ampla i múltiple, que acabava en un una xicoteta llacuna encaixonada entre murs de terra. Era el Toll Blau...

Hi davallà amb facilitat, que no era la primera vegada que visitava aquell racó de món, habitualment ple de banyistes pel matí i de parelletes i curiosos a deshores. S’assegué còmodament per esperar el girar de les manetes del rellotge, una i altra vegada, que el durien a la mitjanit. Va traure de la coixinera la berena que havia dut i anà sopant mentre escoltava l’aigua com saltava. Havia estat una Primavera plujosa després d’un Hivern nevater, i l’aigua remorejava mentre saltironava, refrescant el tot després d’un dia de calitja completament estival. La seua melodia va anar endormiscant-me’l fins que, en un bot, se n’adonà que les hores havien passat. Al cel lluïen ben brillants centenars d’estels, però ell no va poder alçar el cap, l’espectacle que tenia al davant era molt més extraordinari que no el joc de petits diamants encastats a la volta celeste. La melodia de l’aigua s’havia materialitzat; ara era el cant atractivíssim d’una dona brillant, asseguda a prop d’ell, vora l’aigua, lluminosa a la llum de la llunya lluna encara no plena... La dona es mirava a un espill, i es pentinava. Una Dona d’aigua... I de l’espill duia els seus ulls als ulls del xicot ni jove ni vell, que se la mirava bocabadat i que havia quedat seduït davant allò que els seus ulls miraven riure. I el somriure de la dona es feu més ample i fermós, i el seu cant començà a cridar el visitant...

El xicot sense edat s’alçà de les mates d’olor on s’havia abeltit i oblidant tot allò que el seu iaio li deia i que el sentit comú li aconsellava, s’apropà al seu somni de sempre amb els braços oberts, i malalt de poemes com estava, quan ben a punt d’abraçar-la es trobava, li digué amb veu nerviosa i pausada uns mots que li semblaren com a conjur.

“ Ai sublim, sublim donzella,

sou per cas la bella aquella

dona d’aigua d’aquest toll?

Em voldreu donar un bes

més preuat que cap tresor?”.

La jove somrigué, i feu un gest d’avergonyiment que al xicot li semblà una invitació a apropar-se més i més. Ja no quedava a dins seu cap prevenció ni cap memòria. Només hi havia la passió encegadora de l’intel·lecte que la visió d’aquesta màgia li havia transformat en atracció acoradora... I ella obrí els braços per acollir-lo, o això li semblà en un primer moment al xicot...

No podia soltar-se de l’abraç que amb tanta força ella li feia. L’aire li faltava i provava a captar-lo a glops sense poder. En no res, el gest del rostre es feia morat, i encanat, notava com la vida es feia un fil que se’n fugia... Mentrestant, i entre carcallades, la jove havia mudat en la cara girada i ferestega d’una vella revella, li responia burleta:

Ai babau, babau donzell,

vos sereu el jove aquell

que traureu profit del toll?

Em voldreu furtar un bes

mes sereu el meu tresor!

I en aquell instant nefast, la Dona d’aigua feu un salt magnífic per l’aire per caure allà, al lluent del Toll, al més profund del tot, enduent-se abraçat i sense cap recança el xicot jove i vell. I rere l’esclafit de l’entrada a l’aigua i les ones concèntriques que provocaren les potades inútils del xicot,  poc a poc anaren calmant-se. Tot esdevingúe silenci, tot va ser calma...

Tot m’és record marejat. Poc puc contar-te de com em davallà a un espai ben rar d’aigües profundes, en coves de llum habitades per centenars d’éssers tan semblants a ella. Dones d’aigua, xiquets, vells xarucs, homes cepats... Tots alegres perquè la seua heroïna havia caçat una peça més pel seu tresor d’ànimes devingudes esclaves de l’aquàtic món, la seua major riquesa i orgull...

I el cos? El tornaren a terra on seguisc exercint de persona normal i corrent sens gens d’ànim. Només el recobre en parlar d’aquells éssers entre folclòrics i mitològics que el meu iaio m’havia ensenyat de menut. I en parlar de les Dones d’Aigua als incauts que s’apropen a escoltar-me, acomplisc la meua condemna: fer d’ham i d’esquer per a la meua senyora... Llavors, diuen que els meus ulls es fan els aquosos... Quan t’explique que, si vas una Nit de Sant Joan al Toll Blau del Vinalopó, ben segur que voràs alguna Dona d’aigua cantant, pentinant-se...

“Catacric, catacrac, conte acabat.

Catacrac, catacrac, conte finit!”.

Ontinyent, Dilluns Sant de 2020.

Desena estació. Via Crucis 2020

Ontinyent, a sis d'abril de 2020. Dilluns Sant.

Novena estació. Via Crucis 2020

Ontinyent, a cinc d'abril de 2020. Diumenge de Rams.

Després direu que no treballem....

Duc des de les sis del matí intentant redactar informació per als meus alumnes de 
Primer de Batxllerat. Estic cansat.

Tots els dies d'aquesta setmana he treballat una forquilla d'hores que van des 
de les deu a les dotze, mai menys. Si cal substituir les classes per altres informacions,
 i més en el meu cas que no puc fer vídeo conferències perquè el meu portàtil no 
va i no tinc a casa ni càmera, ni auriculars ni micro (aquesta Pasqua intentaré comprar-ne
on line atés que la Conselleria del ram no és rumbosa en aquestos casos menors), 
és cosa de posar-se a treballar.

M'han abocat al programa Aules. Au, pren, ahi tens i apanya-te-les tu sense 
preparació i amb unes instruccions que ausades. Ah, i que me les ha passades una
 amiga d'un institut de Novelda, perquè... 

I així, amb el vell recurs de l'anar provant, he pogut redactar l'ampliació d'informació
 d'un tema literari del qual, ves per on també quins collons, en sóc "especialista" 
(i per això dispose de recusos propis, si mires, em trobaràs ací i allí, que per això 
és la "meua altra feina" açò de la cultura d'arrel tradicional). I només parlant de literatura 
i tallant-me molt i massa, que pobrets meus, igual els podia haver caigut una enciclopèdia...
I és que no pot ser que el llibre de text ho despatxe tot en 10 línies mal forjades. I com te'n 
pots anar del batxillerat sense poder accedir a unes quantes informacions més sobre aquest tema?

Per tal que quede constància de la feinada, pots fer una miradeta...

Si trobes preguntes en blau, són suggeriments per tal que l'alumnat, a partir d'ells,
puga fer algun treballet avaluable que ens estalvie l'examen final que ves a saber
quan farem atés el nostre desconfiat confinament.

Ei, i això només en un curs! Que em cal inventar i escriure dos contes pels alumnes
de Tercer d'ESO. I demà, encara, cal completar açò amb el Misteri d'Elx pels batxillerals...

Saps ja perquè estic desitjant que arribe ja mateix Dijous Sant?????

15.2.- La literatura popular en l'edat moderna

Hola, salut i anem al tall!

Ampliem ací les definicions del elements més importants que composen l'encara ric patrimoni de la nostra literatura popular d'arrel tradicional, nascut en l'època que estudiem, a partir de la influència medieval tamissada pels gustos i costums renaixentistes i barrocs. Inclourem així mateix exemples per tal que pugueu entendre'ls bé.

Comencem!

Cal que conegueu, en primer lloc, que la producció literària oral contrastà molt i molt amb la producció literària culta, absolutament minoritària davant l'avenç imparable del castellà. Les obres populars, abundantíssimes, estan fetes en valencià i han conformat la base del que ara considerem com a la "nostra tradició", i té un interés social i estètic molt marcat. Els autors, anònims, procuraren obres vives i acolorides, per més que també tosques, barroeres i sovint amb una gran càrrega eròtica i festiva.

En ser que les composicions són apreses, copiades i transmeses oralment i a través de fulls solts barats i ràpids d'imprimir i distribuir, moltes d'aquestes composicions s'escamparen molt ràpidament i, en ser heretades, anaren evolucionant fins a l'actualitat. Això explica que moltes d'aquestes formes, a través de cançons, dites, embarbussaments..., es troben en uns pobles sí i en altres no, i sovint amb versions molt distintes, arreu dels territoris del nostre àmbit cultural propi, i també d'àmbits veïns...

Sabeu que la cançó que nosaltres considerem pasqüera i anomenem "La Tarara" té versions des de l'Algarve portugués fins a Grècia i molt més enllà, i també als països musulmans de la Mediterrània? Sabries buscar-ne alguna?

Vegem ara uns quants subgèneres, distribuïts entre les temàtiques religioses i profanes pròpies de l'época.

1.-Géneres religiosos

1.1.-Goigs

Els goigs o gojos són cants que tenim documentats des del segle XIV. S'interpreten en determinades festes litúrgiques dins de les esglésies i aprofiten per lloar les virtuts sagrades de les Marededeus i els sants patrons dels pobles, temples o d'unes festes tradicionals. Els més coneguts són els Gojos del Roser, atribuïts a Sant Vicent Ferrer.

Consten d'una tornada inicial, les cobles amb retronxa (una repetició de dos versos finals que es repetirà per acabar cadascuna de les cobles) i la tornada final.

Ara està molt de moda coleccionar els fulls amb què segueixen imprimint-se. Hi ha pàgines a internet i tot per arreplegar-ne, com aquesta i aquesta.

Et passe alguns exemples del nostre territori. Cal destacar per l'antiguitat i la conservació els Goigs de sant Vicent Ferrer d'Agullent (1658).

Per més que els textos i les advocacions canvien, les músiques solen escampar-se per multitud de pobles.

Ací vos penge els actuals gojos de Sant Antoni Abat d'Otos, que adés eren en valencià i ara en castellà... Aquesta melodia, ací lenta però també cantada més ràpida i amb distintes veus,  és la més emprada en les comarques mariolenques.

Després de la Batalla d'Almansa, amb la progressiva castellanització de l'església, el costum dels goigs es mantingué, però castellanitzat.

Fins i tot ha sigut costum realitzar gojos burlescos o paròdics, editats en determinades festes, com ara les de Folls.

Ací teniu un bon exemple actual. No vos espanteu quan vegeu l'autoria...

I tu, t'atreviries a fer uns gojos religiosos o satírics? Fixa't en la mètrica i la rima i prova a adaptar-te a la música. El resultat pot ser sempre interessant...

1.2.- Nadales

Què vos diré ara que no sapigueu de les cançons de Nadal, les Nadales? Que no en sabeu cap!

Fora del "Fum, fum, fum", que alguns ja canteu en castellà, el vostre horitzó sentimental nadalenc vos porta directament a "los villancicos", veritat?

I no serà perquè no tenim nadales en valencià. Normalment unien la ligúrgia amb el costumari, però moltees d'elles han derivat a temes profans, burlescos i anecdòtics, i també als irreverents... Sobretot quan incloem les cançons d'anar a demanar asguinaldo.

Tenim cançons realment antigues, com la famosíssima "El Cant dels Ocells".

Té moltíssimes cobles. Les més conegudes potser són les següents.

"En veure despuntar el major lluminar, en la nit més joiosa
Els ocellts cantant a festjar-lo van amb sa veu melidrosa.
Els ocellets cantant a festjar-lo van amb sa veu melidrosa.

I l'àguila imperial va pels aires volant cantant amb melodia
Dient Jesús és nat per treure'ns del pecat i dar-nos alegria.
Dient Jesús és nat per treure'ns del pecat i dar-nos alegria".

I també la que coneixem com "Ou, ou", potser barroca i provinent de la plebania d'Oliva, versionada fins i tot amb ritmes actuals...

Esta nit és nat un xic 
de la més bella senyora 
sens poder trobar abric, 
a qui el cel i terra adora, 
entre la mula i el bou, 
ou, ou, 
restant sa mare donzella, 
quina meravella! 

Davall d'un roín portal 
i de una pobra mare 
naix lo rei universal 
per a que lo món repare, 
sens tenir tan sols un sou, 
ou, ou, 
sinó la pura mamella, 
quina meravella! 

Lo infant no té bolquers 
ni sa mare ab què comprar-los, 
i Josep no té diners 
ni troba de qui amprar-los, 
ni en l'olla carn de bou, 
ou, ou, 
ni prou de pa en la cistella, 
quina meravella! 

Llucifer va tot torbat 
per no entendre aquest misteri, 
de tot lo veig contrastat, 
puix perdrà prest son imperi; 
bramant-ne va com un bou, 
ou, ou, 
bé podrà portar esquella, 
quina meravella! 

Adam i Eva cantant 
estan ab molta alegria 
i Jesús està plorant 
de fred dins de l'establia, 
i l'estança tota es plou, 
ou, ou, 
sens carbó ni una estella, 
quina meravella!

Una cançó d'arreplega d'estrenes antiga pot ser l'Asguinaldo d'Ontinyent. En aquesta versió, Maria del Mar Bonet i Al Tall prescindiren del text original (que també té moltes cobles recollides, i moltes d'elles s'improvisaven, per substituir-lo per un preciós poema del renaixentista Joan Timoneda.

Algunes de les cobles originals són aquestes, i es cantaven per treure diners amb què sufragar les festes majors ontinyentines:

"Blanca volveta de neu,

colometa sense fel.

Endus-te el meu cor al cel

rotllat en un ríncol teu.

Lliureu-lo Mare de Déu

d'este lloc de temptació.

Recibiu-nos en el cel, 

Puríssima Concepció.

Oh què content que estaria

el bou en el pesebret

al vore al bon Jesuset 

en los braços de Maria.

La mula no tiraria 

coces en tal ocasió.

Recibiu-nos en el cel,

Puríssima Concepció.

I si volem cançons de replega burlesques, ací en van dos... Una de la Vall d'Albaida i l'altra del Vinalopó mitjà...

Quin tipus de cançó de Nadal coneixes? Saps alguna en valencià pròpia del teu poble?

Podries intentar fer un llistat de Nadales que conegues segons la seua tipologia?

1.3.- Cants de Passió

Pocs en queden, i els que hi ha estan castellanitzats o es fan en castellà directament. Cantaven escenes de la Passió de Jesucrist o bé la Passió sencera ressumida. Alguns textos eren cantats com a motets en les processons o en els oficis. I alguns s'han conservat com a complements o finals de nadales. 

Ací vos passe la versió que vaig publicar fa molts anys d'una nadala tardomedieval que vaig trobar-me al "Cançoneret Rovirola", en què li diuen al Jesuset com morirà trenta-tres anys després de nàixer...

"Sobre la creu dura hi sereu clavat,

escampant sang pura pel nostre pecat.

                                   Jesús nat.

Amb llança terrible serà travessat,

vostre cor pascible i pel dret costat.

                                   Jesús nat.

Amb set per la mort, cridareu vexat,

I amb vinagre fort sereu abeurat.

Jesús nat.

L’esperit al Pare per Vós comanat

serà, i la Mare a l’amic amat.

                                   Jesús nat.

Dins nova clausura vostre cos posat

amb gran tancadura serà ben guardat.

                                   Jesús nat.

En ser la tercena Vós ressuscitat;

per la Magdalena serà divulgat.

                                   Jesús nat.

Als inferns per traure, sereu Vós portat,

els sants que feu caure l’enemic damnat.

                                   Jesús nat".

I ara mateix també se'n fan de versions noves. Vos penge un cant inspirat amb aquestes històries passionals cantat en el dialecte propi valencià de la ciutat italiana de l'Alguer. Una veritable joia!

2.- Géneres populars

2.1.-Romanços

El Romancer és bàsic en qualsevol cultura. Està constituït per composicions habitualment llargues, que tenen una estructura de sèries mètriques de versos heptasíl·labs en què els parells rimen en assonant. Venen del món épico-líric i de les balades trobadoresques i reben el nom per la semblança amb els "romances" castellans. Eren recitats en públic (recordeu la figura tòpica del cec que es guanya la vida cantant romanços pels pobles?), apresos i transmesos de manera oral, la qual cosa ha produït moltes versions, recollides sobretot en época romàntica.

Ací vos en passe alguns dels més antics, com ara el fragment d'origen medieval del Comte Arnau, que Joan Maragall adaptaria en ple romanticisme. Ací el canta Joan Manuel Serrat.

Un dels més bonics que tenim. A la voreta del mar, cantat per Els Pabordets i Carraixet...

Hi ha, per suposat, romanços polítics, que conten actualitats de l'època. Ací vos passe un d'actual, interpretat pel grup Al Tall, que recompta allò que hem estudiat en l'apartat del context històric. La Guerra de Successió al territori valencià:

Vos passe ara un dels nostres romanços més bells. I dic nostre perquè és el Romanç de Matxero i Teresa de Banyeres de Mariola, sobre el que he pogut treballar bastant... Un romanç molt vell, cançó de ball i tot a Catalunya (L'Hereu Riera), i que ací arribà dispers i molt versionat. I va i a Banyeres succeeix un cas real molt semblant al que es contava i cantava, el 1910, Teresa la del Morer mor, i el seu enamorat Matxero... I es va recrear amb ells la cançó, i amb el seu cas tristíssim que ens ha arribat. Va per vosaltres, Matxero i Teresa!

Canten els bocairentins Àngels Molina i Toni Navarro "Violí" en la commemoració del centenari de la mort de Teresa...

"Si vas a les danses, no tingues que ballar

que a la teua nòvia van a combregar.

Pilla la bengala i el sombrero en mà,

— Dispense’n, senyores, que no puc ballar,

que a la meua nòvia van a combregar.

A l’eixir del poble es veu al combregar,

s’arrima a la vorera, i el deixa passar,

i en casa Teresa ell se’l veu entrar.

— Ací vinc, Teresa, per a vore com vas.

— Per a tu, bé, Matxero, ai!, per a mi, molt mal.

Els regals que em feres en la còmoda estan:

agulles, pendientes, anells i collars.

Tens la meua germana per poder-te casar.

— Jo a tu el vull, Teresa, i l’amor amb tu està.

Fins al cementeri ell la va acompanyar,

I en deixar-la en terra ell la va besar,

Grapaets de terra ell li va tirar.

Si vas a les danses, no tingues que ballar…

I per acabar, els romanços satírics... Normalment, qui els cantava s'hi ficava amb l'enemic polític, o amb la religió... Ací tens el Romanç de Sant Roro, segons Al Tall i la nostra tradició, patró dels borratxos...

https://www.youtube.com/results?search_query=al+tall+sant+roro

Coneixes versions dels romanços que t'he presentat? Podries comparar-les?

Saps algun romanç tu?

2.2.- Cançons amb refrany

Hi ha moltes cançons amb refrany. 

El refrany, la tornada o repetició, fa de nucli temàtic i base lírica del poema. 

L'acompanyen les cobles glossadores, que constaven de mudança i volta.

El sistema fou tan estimat que fins i tot poetes reconeguts (el mateix Timoneda) jugaren a fer temes amorosos, encara que també els hi havia satírics, polítics i religiosos. Algunes d'aquestes composicions estan arreplegades en obres importants, com ara el Cançoner Musical del Duc de Calàbria (1556) i el cançoner Flor d'Enamorats (1562).

Ací et passe dues obres ben conegudes d'aquest grup. La primera, de Mateu Fletxa, resultaria ara mateix molt problemàtica pel canvi de convencions socials, veritat?

"¡Que farem del pobre Joan! 

Sa muller se n'es anada 

 ¡Lloat sia Deu! 

¿A hont la n'irem a sercar? 

 A l'hostal de sa vehina 

¡Lloat sia Deu! 

Y digau lo meu vehí,

 ¿ma muller, si l'haveu vista? 

¡Lloat sia Deu!

 Per ma fe, lo meu vehí, 

 tres jorns ha que no l'he vista. 

¡Lloat sia Deu! 

Esta nit ab mi sopá 

 Y en tant s'es transfigurada. 

¡Lloat sia Deu! 

Ell se'n torná a son hostal,

trobá sos infants que ploren. 

¡Lloat sia Deu!

 No ploreu, los meus infans .

 Oh, mala dona reprovada.

¡Lloat sia Deu!"

I com no, una de les més boniques cançons d'amor que podreu trobar arreu... El Só qui só de Timoneda. I un luxe que ens la cante Raimon!

!Só qui só, que no só io
Puix d'amor mudat me só.

Io crec cert que res no sia
O, si só, só fantasia
O algun home que somia
Que ve alcançar algun do
Puix d'amor mudat me só

Só del tot transfigurat
Só aquell que era llibertat
I ara d'amors cativat
Me veig molt fora raó
Puix d'amor mudat me só.

Si só, puix que en lo món vixc
I a mi mateix avorrixc
I segons que discernixc
Veig la qui em dóna passió
Puix d'amor mudat me só.

Só qui só, que no só io
Puix d'amor mudat me só".

2.3..- Cobles, corrandes i glosses

Tenen molts noms les cobles, també són cançonetes, follies, coples... Totes són cançons curtes que s'improvisaven seguint patrons rítmics.

A Mallorca encara s'hi canten les famoses glosses. Els qui les canten, homes i dones, són els glossadors. I quan actuen sovint s'enfronten uns amb els altres... Com en les actuals "bregues de galls" del hip hop!

Solen estar escrites en heptasíl·labs, i les hi ha amoroses, de faena, religioses, infantils, de burla, de mort, de festa... 

Les cançons cantades per dones, per majorals de confraries, amb l'únic acompanyament d'un pandero, s'anomenaven, justament, cançons de pandero. Ací tens una versió d'una cançó de la comarca pirinenca de l'Urgell inclosa en el darrer disc del basc Kepa Junquera.

Un dels exemples més coneguts de l'adaptació d'aquestes formes és la cançó Taninà creada per Al Tall a partir dels versos antics que diuen:

"Socarrats de Cocentaina, / heu perdut l'enteniment.

Que heu baratat les campanes / en tramussos i aiguardent".

A l'Horta de València i a les comarques veïnes, encara s'hi canten les seues descendents, entre les que destaquen les albades. Entre els centenars que podia trobar, em permetreu que penge aquestes dels meus estimats amics Apa i Josepa Blasco, d'allò millor dins de l'actual Cant d'Estil valencià.

Coneixes cançonetes d'aquest tipus pròpies de la teua comarca? I de comarques veïnes? Pregunta a ta casa o a gent que conegues si en saben?

Pel que fa a les rondalles, els contes i les llegendes les deixarem per a altra ocasió. El teatre, amb els diàlegs, els col·loquis i els Misteris, el tractarem en el proper apartat. Que per hui, ja has tingut prou, i massa, informació.