.


.

.

.

.

.

"Ous, ous, bones pasqües, bon dijous!
La gallina lloca cova en la cassola,
ous al ponedor,
bones garrotades al senyó rector!
Bones garrotades al senyó rector!".

Cançó de la Salpassa d'Ontinyent.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

.

.

dissabte, 20 d’abril de 2019

Silenci postrem...



Ontinyent, a vint d'abril de 2019. Dissabte Sant.

No ho lamente. Em cal ser molt crític amb la Processó del Silenci de despús-ahir. Potser acumulà la pila de circumstàncies més desagradables que m'ha tocat viure des que en 2002 començàrem aquesta preciosa aventura creencial i etnològica. Desagradables a més no poder. Potser només, però, per la mateixa acumulació i res més...; un agombolament inesperat i pel qual jo no estava preparat en absolut. Que duia un servidor al cos tres nolotils i el dolor al ronyò anava esquerdant-me l'ànim a cada pas que provava de fer. Però ho tenia clar, molt clar: si hui em toca fer el Silenci sense espardenyes d'espart, caldrà que pose tots els meus sentits, perquè serà esvarós tot allò que hi tinga a veure... I no em vaig equivocar. I odie no equivocar-me mai en aquestes previsions meues...

En primer lloc, com a part fútil que sóc del teatret, però part al cap i a la fi, voldria agrair el públic que vingué a acompanyar-nos en nit tan fosca com humida. El veure a cada cantó, a cada clevill possible de recer, mirades que esperaven, murmuris impacients que oïa i provava de fer callar ben satisfet, em feien caminar més recte encara... Cal admirar-se de la força de voluntat d'aquelles i aquells que ens esperaven amb tant de respecte...

Després, voldré agrair la participació de tots els confrares i confraresses que volgueren acompanyar-nos. Quan escolte dir al nostre Clavari que només es pot treballar amb la gent que es creu la feina que fem, jo assentisc convençut. És aquesta la que realment paga la pena, la que, quan faça el seu treball tindrà en nosaltres qui se'l crega i qui allargue la mà amb voluntat d'ajut. 

Darrerament, voldria agrair el treball, i la paciència també, de la gent de l'Expiració. La feinassa i la delicadesa de la Majordom de Processó va ser encomiable. Jo m'admirava de trobar allí entre el fred, a la vora de la Porta de les Dones, el seu president, palplantat a la vora del meu Germà Major, i vaig recordar temps millors de dubte, però també d'il·lusió, i de massa treball com per a que ara no ens enorgullim plegats... 

A la meua confraria, què li faré sinó un abraç? Cal que parlem més. Cal que ens asseiem vora una bona taulada, com si fos el famós esmorzar de Dissabte Sant (que ahir arribà a ser gloriós, però buit d'idees..). Cal que tractem tema per tema. Cal un compromís de més gent (i de mi el primer), i més gent que es comprometa... Cal que em perdoneu, i així ho demane, si no vaig estar a l'alçada pel meu mateix dolor... Cal que seguim mantenint el nervi ben viu, així no se'ns menjarà la boira pròpia que ens fa desatendre el proïsme i no ens derrotarà la mediocràcia autosuficient i imperativa que ens vol malgovernar. I tot això només és possible escoltant-nos...

Jo, ahir dissabte, vaig provar d'escoltar tothom. Podria dir que vaig aprendre molt de l'espècie humana durant el Silenci però seria ben fals. Fa temps que en sóc patit especialista en el tema i, durant la processó només vaig poder que constatar exemplificacions i mostres clarificadores de vicis i virtuts diverses. Ahir, escoltant, vaig aprendre molt més... Vaig poder lligar caps sobre el recaragolament atroç de les circumstàncies i només una pàtina de bonhomia podia arribar a pintar sobre cada cas i cada historiat. Quan un dels meus confrares va dir-me del seu sentiment de culpabilitat dins la concatenació d'històries que va fer que només en eixir de l'Assumpció, la Soledat es quedara sense llums, no vaig dubtar en respondre-li de la meua alegria sincera en veure-la tan fosca com jo era fosc. És així com em vaig sentir útil guiant-la tot guiant els seus portadors amb la meua torxa. Jo vaig continuar veient-li els ulls perquè les atxes que tan altes provaven de dur les meues confraresses que s'hi van posar a la vora, reflectien foc en aquella fusta que ens mira... I si no fos així, com podria cert confrare nostre haver registrat tan impressionant fotografia:




Jo no dic panera quan proclame això del "Som Soledat". Ser Soledat, insistisc sovint, per a mi (i ho estic demostrant), és navegar en contra de les circumstàncies sense voler mal a ningú però sabedor d'una raó compartida, i és l'aplicació constant dels plans B, C i D perquè la vida, l'oratge o el caprici del mediòcrata censor mai no ens deixarà aplicar el pla A, sense ni llegir-lo. Perquè igual si se'l llegira, l'oratge, podria arribar a trobar-lo convenient fins i tot per a ell...!

Ara ja sabem que l'obsolescència es substitueix amb xicotetes càrregues energètiques menys pesades i més pràctiques, parle de la llum, i amb quatre bones torxes a la vora de la imatge, com féiem fins fa no res. I també sabem que tenint l'aigua, o l'herbero, ben fresca, caldrà omplir els gots quan toque, i no estirar més la mà que la mànega... Estem en un temps en què els textos en la nostra llengua i que poden fer pensar ens els passen a net en lletra il·legible de tan xicoteta. En què l'obsequi és més important que no la correcció del mateix. I què passa? Hem sigut nosaltres posturejadors? I tant que sí, que els vicis corren...! Però la voluntat de correcció i de seguir avant, malgrat les foscors, la tenim ben viva... Ens cal, només, seure més sovint al voltant d'una taula amb café, timonet i pastes. Jo pose la meua llibreta i el boli al servei de la represa de l'aventura... Ara que ja són fins i tot els nostres xiquets els pastadors de les pastes, anem a deixar-nos véncer per cap pluja...? Serem allò que voldrem. I jo, el que vull que siguem, és Soledat.




Gràcies a tots. Fou un Silenci preciós, perquè no ens cal oblidar-lo...

divendres, 19 d’abril de 2019

Tot esperant el Silenci...




Ontinyent, a dihuit d'abril de 2019. Dijous Sant.

El Silenci, en dia de pluja, no s'espera, es prepara.

La il·lusió de tot un any pel que és el moment de juntar-nos i treure els personatges procesionals, les torxes, allò que ha esdevingut la nostra tradició, empeltada amb l'emoció, pot cobrir-ho una amenaça constant de pluja, metòdicament preparada pels mitjans de desinformació que ens malgovernen?

Ni pensar-ho! El cor pot més que qualsevol seny quan ha estat apunyalat tantes vegades, estrenyit amb força i inflamat...



Així i tot, posem la nostra confiança en una de les quatre aplicacions pel mòbil que hem anat consultant, l'única que diu que hi haurà treva aquesta nit, i per tant, que silenciarem la malastrugança...



I mentrestant, ja comencem amb les nostres bromes... Sergi Carxofa, majorango de carxot!, com tornes a ficar-te amb l'Àlex, voràs com t'agafe Sergi Carrasca... A Gabriel no li dic res, ja té prou amb eixe color de monyo que ves a saber d'on se l'ha tret...




El senyor Andador de la Soledat, s'ho mira tot amagat rera el cigarro...


Millor així, perquè hi ha qui fa més fum que el Tren dels Anglesos...
Quines modernors per deixar de fumar...



I qui no suma, se n'ix... "Mera" tu la velocitat que porta el de l'Aljorf que li ha deixat marques al monyo i tot...



La pluja? Ja pot banyar les teles.... Roig i negre, interessant combinació... Després, perquè no es podrisquen, les deixem vora muralla, al soterrani de la casa, perquè estendre-les com si açò fos un estirador cap el riu, no podríem fer-ho fins el dimarts. Que la pluja potser hui no vindrà, però demà es farà segur present...

Hola preciosa! cu-cut!.
Foto feta...
I és que, som Soledat...!



I arriba la gent de l'Expiració, amb furgoneta inclosa, per baixar els pals que seran fanals, i els estris que necessitaran per a la nit... Veus?, la il·lusió és compartida... S'escampa...!



I dins de l'Assumpció, hi ha instants que paguen la pena... Veure com s'acosta de silent Isaac al Crist Jacent de Benlliure, el respecte que imposa...



O que qualsevol moment i treball du aparellada la conversa...



Eixa foto pel concurs, Sergi... Quin concurs, Sergi? Eixa foto per a vosaltres i per a tots nosaltres. Ja et diré el que opina el teu homònim, que sóc jo, sobre els concursos i sobre aquest concurs...




I ara que m'heu deixat sol, vaig a fer fotos de les que a mi m'agraden. Mira, els dos Benlliures d'Ontinyent junts...




I en tornar a la casa de la Confraria, al Carrer Major de la Vila, encara hi ha algun germà major que fa voltes i voltes a la xocolata. Passe el que passe a la nit, no pot faltar, que és la millor que pots arribar a tastar. Feta amb el foc de la paciència, la saviesa i la bonhomia...







I quan arribe a casa, em trobe que a la foto dels Benlliures, al Facebook, un "amic" té el poc trellat de soltar a ma casa que les figures propietat de tots els ontinyentins i les ontinyentines són "ninots". Ninot és poc per qui no guarda respecte per les creences o les consideracions artístiques dels altres...

dijous, 18 d’abril de 2019

Fira de Tots Sants Internacional, però que seguisca sent "la nostra"...








Ontinyent, a 17 d'abril de 2019. Dimecres Sant.

Pels anys, per l'experiència, he pogut quedar absolutament convençut que el postureig d'aquest món és infame. Pel que fa al meu àmbil d'estima social, la Festa, he arribat a avergonyir-me amb l'escalada estúpida de la recerca immerescuda de reclams honorífics buits, allò de l'interés turístic, el Bé d'Interés Cultural, Bé de Rellevància Local, Patrimoni Immaterial de la Humanitat... Bufes d'ànec que només fan bé als polítics que saben gestionar-los i que conformen llistats certament surrealistes. Clar que hi ha mereixements, però no tot és blat al sac daurat lligat, negociat, i aprofitat...

A aquestes altures en què qui no ix a la foto, i per tant als mitjans de comunicació, no existeix, un servidor ja no demana ni decència; continue pregant perquè les Festes que més m'estime no perden el més important per a mi, l'essència.

Hui, la meua Festa Major, la més impressionant de les celebrades anualment a les meues comarques, per més que la proximitat no ens acabe de deixar-ho copsar clarament, la Fira de Tots Sants de Cocentaina, ha rebut del ministeri madrileny de torn la consideració d'Interés Turístic Internacional. 
No m'aclamaré jo al sant ni als seus miracles, que si m'alegre és perquè ho veig just i perquè sé que hui hi ha tot un poble feliç, espere que més pel reconeixement que suposa a l'esforç que es fa des del poble, des del mateix veïnat, que és ingent, cada any, que no per la pressumpció de ser la primera fira de l'estat en aconseguir aquest mèrit (d'entre les comercials. Que sempre estarà la Feria de Abril de Sevilla i olé!). D'ací vindrà la meua felicitació sincera, a les socarrades i als socarrats entre els qui m'incloc.

I sí, ja ho sé, que ja he parlat del postureig... Clar que hui en dia és necessari aquesta manera d'obrar en la jungla en què s'ha convertit l'atracció turística. La llàstima és que eixe siga el camí del progrés triat/buscat i no altre. La Fira és magnífica dins el seu magnífic decorat, però el decorat és viu i alena, i acull ingents masses que potser necessitarien d'una reinterpretació de l'ahui formal per seguir sent tan especial com tants ens la sentim.

Malgrat les magnituds, que sovint m'esglaien, no voldria jo passejar-me per aquells carrers que tant m'arriben i que canvien el seu silenci habitual pel maremàgnum dels rius de gents que la fan Fira, sense veure que, en l'essencial, la Fira és la meua Fira, perquè és la nostra... Ja s'han presentat mostres, darrerament, de desficaci amb algunes decisions que no s'entenen, potser anecdòtiques, però clarament referents d'una categoria llastimosa, tendències esmussadores, com quan fa dos anys apartaren la ràdio i la tele del terraplà popular per alçar-lo a les alçades de la privadesa. Males decisions de polítics potser, direm, mal aconsellats... Aquest parc temàtic al que sovint se li veuen les costures plàstiques (quina llàstima no fer un vertader mercat jueu..., quina llàstima les inauguracions servilment corbatístiques i descontextualitzadores...), necessita d'inversions i d'imaginacions i voluntats que dubte molt i massa que arriben amb el reconeixement internacional. Que no siga per a mal...

Jo, ara que estic de Setmana Santa i pedregosament dolgut, ara que em toca treure'm la barba que em deixe justament pel meu Tots Sants, vull alegrar-me des de la llunyania per totes aquelles persones que conformen l'espectacle més gran que la Mariola pot somiar, i que faran un somrís de joia, o una ganyota d'enveja també, en saber feliç Cocentaina. Com un regal, virtual del tot, a dos dies justos que celebrem la Mareta...




dimecres, 17 d’abril de 2019

He gaudit del Bestiari Rourenc. Cosa bona!




Biar, a 17 d'abril de 2019. Dimecres Sant.

He rebut amb gaubança plena, i molta cosa de nerviosisme per endinsar-me en la lectura i la contemplació, un llibre sobre etnobiologia que em va enamorar només de saber que existiria.
Es tracta del "Bestiari Rourenc", una intensa compil·lació dels éssers vius que poden trobar-se al poble de Sant Esteve de les Roures, a la comarca principatina de l'Ahnohiés.

Els biòlegs Sergi Llorens i Ochoa i Biel Cussó i Ventura, s'han esforçat de valent per poder dibuixar i referir cadascun dels èssers que pul·lulen per aquelles contrades ombrienques plenes de rouredes veres i fresques on tant m'agrada passejar. Quan puge per aquelles contrades, normalment de pas cap a d'altres aventures, intente fer un alt en aquesta vila de pont romànic i gent tan afablem per descansar. I ausades que he tingut problemes en no saber identificar algun d'aquests éssers ara tan ben catalogats. Recorde ara aquell dia que se'm punxà la roda de la bicicleta al Parc Natural Altrourenc


en xafar el cau d'un flutinyol, i desseguida que es plantaren tres escorç per ajudar-me. Jo, que no tenia clar el tema del frlutinyol, vaig pensar que seria aquell el recer d'un gambosí garlaire dels que hi ha al meu poble. Ara que veig que n'estava equivocat, entenc també perquè vaig perdre les claus, que me les va robar, i em va tocar entrar a casa per la finestra de la cuina que, per sort, havia deixat oberta un masoveret per tal que es ventilara...



Quin content m'ha estat anar, espai, admirant cada làmina i llegint totes les descripcions, el llegendari que explica i resitua, aclareix i alliçona. Dades històriques s'entremesclen amb explicacions útils per oferir una obra imprescindible no només pels qui tenim família a Sant Esteve de les Roures (un germà del meu iaio el Sabater de la Vila, hi va viure) sinó també per qui es plau amb l'etnopoètica animalista del nostre àmbit cultural. De ben segur que trobaràs molt de goig. Jo mateix, he arribat a emocionar-me en trobar-me referida una cançó que mon tio em cantava de xicotet, la del Fonguiol...

"Voltava pel bosc un dia en Fonguiol,
es va fer fosc i es va quedar sol,
i com que no sabia a casa tornar,
el pobret, de por, es posà a plorar..."

Quins records...

M'agrada molt el pròleg que els ha escrit Salvador Macip ("mera", té el mateix ofici que jo a la Setmana Santa...): "Gaudiu, doncs, de la gran feina de camp que han fet els autors. Passegeu-vos pels boscos de Sant Esteve amb ells i sentiu-vos, per primer cop, part d'un món diferent, un món idíl·lic on la violència és només de ficció i ningú et pot enviar a la presó per crims que no has comès. Un món on la imaginació està al servei de la fantasia, no del poder. Un món, en definitiva, molt millor que el nostre".

Els autors, en una nota pròpia, afigen molta tendresa a l'esforç que han fet: "Hi ha qui diu que nosaltres creem la realitat a mesura que la pensem. Qun vam voltar per tot el poble preguntant a perruqueres, àvies, capellans i fins i tot al sereno que ens expliquessin tot allò que sabien sobre les bestioles autòctones, poc pensàvem que acabarien dins un llibre /···/. Si hi treus els cic mesos de redactar, il·lustrar, maquetar i editar, només va fer falta pensar-lo perquè el llibre fos real. Per què no han de ser reals les bestioles, històries i costums que conté?".

Perquè eixa és una altra!, les poquetes llegendes que han pogut afegir són del tot encisadores. Jo també voldria tindre per amic a un fullanou, i m'ha sorprés la història dels malhumors i necessite un dia d'aquest, ser visitat pel gegantí xuclaviles, perquè se m'enduga tots els mals pensaments...

El meu agraïment als autors pel seu treball és gran, que benmereixen una pública abraçada. Ha estat tot un honor poder participar en el crowdfunding que ha possibilitat l'edició, i és una gràcia saber que part dels diners recaptats han anat a parar a dues entitats socials, l'Assemblea Nacional Catalana i a Dibuixos per somriures.

Que els reblims vos siguen propicis...


-

dilluns, 15 d’abril de 2019

La Llibertat redreçàrem... Amb Paco i tanta gent emocionada a la reestrena de la font



Ontinyent, a quinze d'abril de 2019. Dilluns Sant.

Molts dies abans, Paco ja ens havia contagiat la seua il·lusió. I trobar-te a eixe Paco tan somiador, és topetar-te amb la pròpia emoció. Com anàvem a faltar a l'ocasió en què la seua gent de Montserrat dels Alcalans anava a homenatjar-lo tot recuperant un indret tan sentit com és la font que, a la Carència, lluny del poble però a dins mateix de tants cors, fou picada, i repicada... La Font de la, torna a ser de la Llibertat, i ara, a més, inclou el vers de Paco que ens la feu universal a tots aquells que tenim l'univers a les mans... I el vers està escrit d'aire, sobre acer.



La primera abraçada de tantes, tanta gent com es reuní ahir en aquest bell racó de món i tantes històries precioses que es remesclaven...



Vaig acompanyar Paco i Pepa un dia, no fa tampoc massa temps. Paco volia que veiera la font cap a la que ara s'encamina... La desil·lusió seua contrastava amb el meu meravellament. Per fi podia veure aquella font recoberta d'abelles i oblit, amb els rejols picats, una segona picadura feridora, plena del brut de la indiferència. Va pegar per ploure al cel, ens refugiàrem al cotxe i partírem, deixant les abelles boniorejant vora el doll tallat de la font...

Ara, radiant com la trobem, ens sorprén trobar-nos allí de nou les amigues abelles. Sembla que el seu vol militant vol protegir la idea de la Llibertat, que vol ser doll si el deixen. Torna a aquest lloc la memòria, feta amistat...

Potser la trencaran, parlava jo amb Milagro. La tornarem a posar, em comentava ella mentre jo veia ja com Pepa, entremaliada com sempre, prenia posició entre l'incògnit del públic que, convidat per les esquerres montserratines, havia acudit a peu, amb bicicleta i cotxe... Ai Pepa, com estaves d'emocionadeta... I quin riure quan ens hem equivocat de camí i els sis cotxes que darrere venien, han fet mans i mànegues pel retorn ordenat a la recerca del lloc amagat a la Carència...

Això m'ha emocionat molt a mi, veure de com lluny hem arribat els amics, alguns d'ells només amb el temps just d'abraçar a Paco, per poder dir que van estar allí, car hi ha massa Índies que ens ocupen hui en dia. Millor no arribar tard a aquests moments que t'alcen l'esperit, et fan caure alguna llàgrima i se't queden per sempre. Jo no podré oblidar el somriure agraït de Paco, feliç com poques vegades, quan sonà a aquell altaveu de cotxe la cançó de la font, i la cantava allí a ple sol i envoltat de tanta abraçada...



Jo, quiet a un racó, com una pedra, no parava de jugar amb la càmera, intentant recollir tants aspectes com puguera d'eixa bonhomia, d'eixa preciosa amistat que salta de la imatge per deixar constància de les tantes estimes allí agombolades...
I ací en teniu un bon fum d'imatges, perquè el record no siga fumaguera que se'n va... Ni les he volgut signar perquè no són meues, són totes vostres, d'aquella bona gent que s'estima Paco i que de l'esperit de la font beu...




I els besos es retornen només amb més besos...


Doncs ja tenim en alt de nou la llibertat, reinaugurada popularment un 14 d'abril, 88 anys després que s'alçara la veu del poble desitjós d'un àmbit de vida que es volia diferent, obert, ample i lluminós... La llum, passarà entre la buidor d'unes lletres tan plenes...



Perquè sí, la llibertat, ho pots veure que ací queda mostrat, fou picada.
"La Llibertat, la picaren"... Ara caldria recordar-ho, però canviant el vers... La Llibertat l'hem refeta, l'hem alçada, és de pedra, d'aire i d'acer, quasi com el cors d'Ausiàs Marc, que és més ampla i ja és dir...
I caldrà vigilar-la, i defendre-la. Sempre ha tingut l'enemic a casa. És aquell que no la vol compartir, que la vol tota per ell i no pels altres; i que, a més, l'exerceix sobre els altres, i en contra...



I heus ací al gran home que només és un entre tants, com deia un amic seu...
Escolta feliç els parlaments que recorden la situació de la República al seu Montserrat, el record sentit pels qui defengueren la Llibertat pels altres tot i perdent fins i tot la vida...



Paco, escolta i mira de front. Li amarga, ho sé bé, aquell record que és basarda, i al mateix temps és llum perquè inspira en exemple de ser i de fer... Bé que ha estat i bastit ell, queda patent en la biografia que d'ell es llig. Però quedarà més palés encara en les seues paraules...













Pepa riu mentre tot ho enregistra... Ja m'ho passaràs que vull conservar-ho...



Paco creua les mans, escolta i sent...



L'acte no es fa llarg i és senzill, i compta amb la visió humorística teatral de l'autor d'aquelles planxes d'acer que, com diu, s'embrutaran. Serà pel temps i per l'atac dels bruts, però no passa res, que estan fetes les lletres aquelles perquè el sol hi passe i jugue amb les ombres dels mots sobre el mur, sobre el cel...





L'emotiu és tant alt com el zenit del sol.
El gran home comença a parlar, a trenar la memòria d'anècdota en anècdota. Però no pot perdre's que sap com trenar allò que sembla banal per treure després la categorització sorprenent que ens alliçona, que fa recordar, que proposa encara futurs...



Comença a Portugal, a casa de Zeca Afonso que no els deixa anar a dormir a Lisboa, aquesta nit cal que la passeu a casa, a Setubal... I eixa nit sona "Grandola, vila morena" i els militars rebleixen de clavells les armes per tornar la Llibertat al poble, i el rector de Montserrat dels Alcalans, allí... L'alcalde, quan ho sap, esclata que només faltava això... Va Paco a Portugal i els monta una revolució!




Tinc molta sort, jo. Li he escoltat aquelles històries tantes vegades que ja les ric abans i tot que tornen a fer-se vives des del seu alé somiador. I em sorprén la cadència, i m'alegra trobar-me'l tan viu, i els amics emocionats... Allí estan els qui amb ell han lluitat per la llengua, els qui amb ell volien oir missa i cantar a l'escolania, la família que més se l'estima, el sector irreductible socarrat de Cocentaina (ei, i amb els Carrasca ben representats...!).


 Pepa torna a dir-me que es troba molt emocionada. No cal, ho veig, tota ella és llum...




Acaba l'acte amb el cant de la Font, i de sobte es fa tot allau de gent que vol fer-se foto... I jo, feliç de poder apuntar i captar l'estima. Què no la veus a tots els rostres que segueixen...










Es fa tard, hora horada de sol que brunzeix com les abelles, i la gent ja vol anar-se'n al cau...


 Va buidant-se el recinte i jo aprofite per prendre les darreres imatges...
Paco ha demanat dos desitjos... El primer ja és de vell, no voldria anar-se'n sense sentir-se fill de Montserrat, on té carrer i tanta cosa bonica per recordar...


El segon em té enamorat. Vodria fer un bosquet en el lloc immediat a la font, on els amics escriptors, els xiquets, els qui se l'estimen tant a ell com a la idea d'acer airat que ara ja brolla la font, puguen plantar i fer créixer...

Quan em va contar la idea, ja fa temps, es va riure..., ja donava per suposat que un servidor hi plantarà una carrasca...


Les darreres converses, que els camins de retorn són llargs...



Pepa, para quieta un moment que vull una foto teua en la font de tots...

I els qui hi ha al capdamunt, en la tauleta, criden Paco, alcen el vi que van a beure, i per ell i la seua salut que l'engoleixen...





Sóc, com sempre, el darrer a marxar.
M'agrada tant arribar prompte i anar-me'n quan ja s'ha passat qualsevol meravella. És com si així les allargara en la memòria mentre taste de la solitud que viurà ara allò que ens ha ajuntat, que mai no serà oblit i que ara compartim amb tu que hi vingueres i et reconeixeràs, o que no pugueres fer-ho i, en llegir i contemplar, passes a sumar-te a la nostra estima.




"Hi ha una font al meu poble,
està en la Carència.
La font s'anomenava
Font de la Llibertat.

Esculpida en la pedra 
tenia el seu nom,
lluny del poble
amagada en el camp.

En amagar la guerra
li picaren el nom.
Ara tan sols llegireu
font de la...

Feia por la paraula
esculpida en la pedra;
feia por el concepte
tan gelat de la font.

Hi ha un ocell dalt d'un arbre
que plora aquell nom;
li picaren els ulls
perquè cantara millor.

Esborraren la pedra 
i picaren un nom,
un nom que ara viu lliure
en el cant de la font.

Les nostres veus companys
li podrien fer cor:
la llibertat la picaren,
però li queda la font
de l'esforç pur dels homes
que la duguem al cor".

"La font", del disc La llibertat la picaren.
Paco Muñoz.