"La figa la Moma" el nostre cartell pel Corpus de 2023

 La Vall d'Albaida, a vint-i-nou de maig de 2023. Dilluns de Pasqua Granada.

Ja és hora, entre les llàgrimes d'uns per la derrota electoral d'ahir, les de victòria dels altres i l'esglai comunal que tothom ha patit hui, quina somoguda!, quan hem sabut que de nou votarem a juliol..., d'això, deia: de presentar el cartell Corpussià que, acostumadament i des de fa uns pocs anys el senyor Juanjo Alcaide, de Photofinish, i el tio Sergi Carrasca, d'Animafesta-Can Carrasca i olé, perpetrem. Edició de 2023; quasi res...

Representa a nosaltres, al perquè no?, a l'anem a vore, a quina passada ens ha vingut a la ment, a l'uf com estem passant-nos més autèntic. Sempre des de la visió tradicional d'un servidor que no la fa que no la pensa..., i és clar, la magnífica i detallista tècnica de Juanjo. La de coses i causes que han vingt a esdevindre's de la nostra conjunció cartellística. Entre els cartells anuals de la Setmana Santa i aquests, hem fet una bona col·leccioneta. Enguany ampliem el registre de la meua festa preferida amb un homenatge, així a  la nostra, a un dels seus personatges més fondos i característics: la Moma.

I com que la Moma és un home, i si pot ser barbut, heu ací que hem pres una imatge determinada del llarguíssim arxiu photofinesc d'un senyor despullat que s'hi adia, perquè així despullem també la tòtem sacra i la deixem tal i com és, carregada de corona i telam, per suposat, i més florejada que una diana mentre la seua roba estesa s'asseca al fons. Ella, convençudament agermanada, sosté una caragola que s'obre blanquíssima (és un dir, és un símbol) davant nostre a tall de crida universal, primigènia a la festa i al viure... "La figa la Moma" li hem posat per títol, ja ens entenem, i esperem que vos deixe en plena marejada. Per l'atreviment? Coses més extranyes haureu vist... Que només podrà ofendre's que s'ofenga amb qualsevol cosa amb que vulga ser ofés, no?  Hem volgut fer art. Juanjo perquè és com és. Jo perquè s'apropa l'hora de la meua jubilació social i, clar, he volgut anar-me'n fent-la sonar grossa.

Fixa't en els detalls, en el tatuatge..., que sembla ja marca de la casa posar un tatuatge a tot cos nuet que encartellem... Mira a veure si trobes els diferents simbolismes que hem escampat... I si albirares la barba a la Moma, millor que millor. Entre tanta tela posada d'aquella manera, perquè hem buscat tant el bàsic com el casolà, s'hi amaga més del que la vista diu. 

Salut i a seguir. 

Ja ens direu, si ho voldreu, fins a quin punt vos ha arribat la pantanada...

Tot diguent adéu a la Cantereria i gaudint d'un passat que pot ser de futur...

La Vall d'Albaida, a dimenge vint-i-u de maig de 2023. L'Ascensió.

Hui pel matí m'ha donat per repassejar vora el riu del poble que com a meu figura al DNI... Res, que m'havia dit un algú que les cases de la Cantereria baixa ja estaven sent enderrocades definitivament i, tot aprofitant el sol d'entre tronades, he volgut apropar-me per treure fotografies. És a dir, per a reconéixer el territori de cara al futur... Allò que pots dir "jo vaig conéixer", que pel que fa a aquesta part del territori, ausades que ja puc dir i redir... Tinc "documentades", per dir-ho així, gran nombre de desfetes patrimonials. Ara mateix recorde, per dir-te'n alguna, les de la nit aquella en què enderrocaren la fàbrica de la Paduana o, també les tinc localitzades, les de la destrucció del carrer de les Carmelites, que tant dolia... 

Tenia arreplegada el pare Pérez Jorge una cançonella vella de sereno... "Canterería no duermas, que el río crece...". Deien que ho cantava el sereno quan hi havia perill que aquest carrer, dels més tòpics de la memorística dels vells del poble, s'inundara per la crescuda de l'immediatíssim riu. Aquelles crescudes clàssiques fetes de por veritable mesclada amb tant de fang i enderroc que sembla impossible que tot puga vindre del tan bell Pou Clar... Les he conegudes i les tem. Una d'elles últimes va ser capaç d'endur-se el pont d'Aielo... 

I això que la Cantereria d'abans no era fàcil que s'inundara com ara. Des del segle XV ha hagut desenes de sistemes d'avís preventiu d'allò més interessant, derivades en el pas de la policia casa per casa recomanant el veïnat que fugira per uns dies per si de cas quan s'hi donava la casuística... Jo recorde perfectament la família de la meua veïna Isabel vindre-se'n a la finca pel si de cas que, sovint, acabava convertint-se en cas verídic. Aquell que acabava fent perdre els habitants tot allò que tingueren a la planta més baixa bescanviant-ho per tones de fang... 

I després, la imatge des del pont Nou... Darrerament s'havia convertit la cosa en un costum pels dits "periodistes" arribats dels fores. Aparcaven en allò que la Paduana havia estat i, en vint metres ploguts que feren, tenien unes vistes apocalíptiques que oferir als seus mitjans. El riu exonerat, folgat a màxims, com s'ajunta amb el barranc de la Vila que de la dreta santestevenca arriba, dit també de la Puríssima per la font, que diu via fora! i allà vaig!, sense cap mena d'aturador que me'l relligue... 

L'última vegada, el tot plegat potser caldria que havera passat per fiscalia i tal, però ja jutjarà la història de les instantànies dels qui d'allí eixiren mig nedant o remuntant el talús fins a la vella Corba de la Mort del Tirador, ja... El resultat d'aquells fangs ha estat la diligència, subvencionada i lloadíssima pels subvencionants, d'arramblar totes les cases que anaren fent-se en la part més baixa i desprotegida a partir dels anys 40, aquelles més dissortadament fotogèniques, fins a l'Escorxador, la més baixa i que encara quedarà pel seu valor adjudicatari, econòmic vull dir... 

I és justament des de la corba, a les espatles del carrer, que he començat a fer i fer més fotos... Ací en deixe anar alguna... 

Ja s'ha fet molta feina per protegir el perillós talús de cara a facilitar l'enderroc. I se'm fa difícil de vore. A mi i a la poqueta gent diumengera que hi passeja pel pont i s'atura per veure la desfeta d'una mena de símbol del que se'n va, però amb la butxaca cobrada i amb condicions que ja uns altres voldrien... I que tot se'n va i res no es queda i el que tu vulgues, però en el fons, dol perquè aquest carrer és dels teus, d'aquells que d'una manera o d'altra, caiguts, desarmats, vulnerables... Humits, despintats, bruts, però han estat el lloc de memòries tantes i diverses... A mi em duen jocs de riu i granotes i processons agostenques apegaloses i amb la brillantor de la senzillesa....

És més. Per més dol que cree la visió, no m'és tanta. Ara s'assembla més tot l'indret al que era... No seran els bancals que hi ha a les fotos més velles els qui ocuparan els plans que aniran del riu als perillosíssims aiguavesos de tosca albarissa. Diuen que hi faran un "parc inundable" com el que hi ha a la vora de l'històric Molí Muntanya o Descals que ara baixe des de la torre que de la Paduana queda fent memòria. Cada vegada lloc més esquerp ple de pintades que duen la nostra modernor de societat, o brutesa, a indrets ans calms, però sempre deixats de la mà de Fortuna o del Déu que hui fa que per tot el camí ressone un inconstant i preciós desconcert de campanes magnífic... 

A mi, que no soc més que un bri de pols que passa i que ni arriba a fer-se llavor d'àlber cotonosa que tot ara ho revola, ja em va bé que siga parc. Si visc anys, el caminaré silent en una i una altra de les meues tantes voltes al poble que són de preveure'm. I provaré també de fer-n'hi partícep el lloc d'instants que puguen vindre, com cadascuna de les cicatrius sobreviscudes, que m'han fet corfa en l'ànim quan, el poble, les ha oblidades ja sobre la seua pell i les viu. Perquè no hi ha més remei que viure.

I vaig passant i mirant que, entre les runes, les màquines i l'inundable de les façanes que partiran, encara queda en l'albarís irregular, a llesques fetes, del baixest, restes de coves. Aquelles "coves de dellà lo riu" que en el temps diuen que medieval permeteren el carrer present. Quina dissort el temps, ni les de dellà ni les de deçà han tingut sort marcada i són restes de vida rupestre arribada a un present de fins fa ara ben poc i que, en res, demà mateix, no seran més que passat en l'experiència vital i, per l'etern memòria llibresca a llegir per tararots enamorats de..., quimeres direm? Qui anava a dir que aquest era el camí dels benvinguts al poble des de les Valències, acompanyats pels Jurats que els rebien a l'ermita adés llunyaníssima del sant Vicent de les espardenyes espolsades... Més aviat sembla el que també fou; camí contrari on eren conduïts els malfactors a la forca, costera de la font de la Sargantana amunt, allí al deprop de vora el camí de pujada cap a l'ermita de Santa Anna i el llatzaret de Toledo... 

En no res, supose que a mesura que arribe i vaja gastant-se la subvenció rebuda, aquest carrer canviarà la fesonomia del tot. Ho registrarem en imatges i paraules que segurament ja no seran públiques, però hi seran, això ho garantitze, si estem pel món, més que siga com esperit vell de rondalles.

I allí on les cases començaran, fins ara el bell mig costerut de denfront del llavador, espere que també arribe el mannà administratiu que desinfecte, cure i done alé de vida al tall aquest que han fet, o amputació. 

Sembla ser, em cal xafar-ho per saber-ho del cert, que s'han fet camins des de la vella casa dels panys del Tirador, vora on és el carrer uniformat d'adossats de la Rondalla de Rondalles, ver balcó al riu. A l'allí endins hi hava la caseta aquella de la pinada de Bodí, que ara es veu perfectament des de l'altre aiguavessant, a mena de colomer blanc de les cases aja ja sí que netes, pintades i vives de la Cantereria. No estaria gens malament que s'assajaren baixants que superen el rossoler aquest allà on puga haver-hi esgolador que ho permetera i no cap abisme. Si hom vol reprendre el riu per a la vida moderna d'una ciutat que ha de ser diferent, caldrà fer-hi accessos que ens hi duguen i, sobretot també, que ens arrepleguen... 

I abans del bucòlic, mentre resonen el toc de sermó, encara tinc temps de passar entre orins, brancades fulladíssimes de figuera i fangs a veure una de les coves aprofitades en l'anyany pels molins que omplien a cormull les vores del riu, extorquit de vell per tantes sèquies i alcavons per afavorir la iniciativa del moldre que tantes famílies de bé i de ben mal mantenia... Ara, són més perill per la sanitat social que altra cosa. Però clar, primer has de saber on estan...

I de sobte, eixe ahir que retorna amb el toc d'alçar a Déu... Si a l'Assumpció hui tot era omplir de gàbies amb verderols i tants altres ocells cantadors que animaven com mai la funció. Ací i ara, un tot de pardalets que s'hi aboquen al riu, supose que a fartar-se de tants núvols de mosquitets com ja hi ha, mentre dos ànecs fan la seua surant sobre els reflexos de les cases coloristes al riu, tot afonant el cap en qualsevol moment per veure què poden treure de les portes i finestres... 

I de nou el bucòlic... Més llum entre el verd, esclatant! Sembla que amb la recuperació del pont Vell hagen fet ús de blancs nuclears sobre la pedra i ara guanye per tot la palidesa. Veurem com ha quedat mentre anem avançant...

S'ha volgut anar fent, poc a poc pel que es veu, i a pedaços, com sempre. En no haver, cada fins ací marca justament on acabaren els diners subvencionals de l'obra pública. Eixa és la meua sensació quan veig el pont tan net, el net del pont pareix... Sort que encara hi ha vida entre el verd de la nova primavera i la pols que no soc de xopada s'enredra entre la promesa de tardor de les cireretes d'arboç replantades... 

Sí, imatge pastoral, d'ègloga si m'apures, sempre que la foto evite el coronament industrial que separa el bucòlic del cel... No óbrigues la imatge que... Però queda de postal, veritat... Tenim nou pont Vell, i s'agraeix que no s'hi circule per sobre, per més que el costumari quede del tot afectat i la falta de circulació gangrene la vida moderna dels barris immediats a la infecció. Què passarà? Que esperarem més subvencions que facen caure casalicis com caigueren les fàbriques. Què qui vol viure, o qui pot, entre allò que de llar s'ha fet esdevenir runa? Encara com hi haura excusat: recuperarem la vista de la vella muralla, i la torre de l'Esperó, i la de la Barbacana, i... I per què dic excusat quan podria ser una perfecta justificació que ens facilite el tràngol? Perquè en altres llocs on seria també desitjable la recuperació, es diu que no, que cal mantenir el traçat i... De vegades pense com estaria el món d'avorrit sense historiadors, urbanistes i polítics polits i...

Passe al solar de la fàbrica de Tortosa i Delgado. Veurem com va la pretesa descoberta i posada en valor de la muralla de Tramuntana i Mestral... Vaig veure caure part d'aquest mur en una solsida plugera i ara me'l veig nou de trinca... Silenci, m'ho calle. No dic. Tot a troços. Trocets. Aïllats. A poquet. Segons tinguen les arques. Vindrà el dia que el puzzle puga estar més complet i direm d'aquest gran abandó actual... De moment obres junt un bon aparcament on tant costa d'arribar, i per a què, si les cases se'n van...

I heus ací mateix on acaba, allí en el no tan alt, la plaça dels Banys de la Vila. És ací doncs on anirà el famós ascensor que... 

De vegades...

Obra lenta, tant com l'aigua pausada d'un riu que, sense pluja primaveral, sap que s'esgotarà en l'immediat estiu assedegós... Que si han trobat una torreta entre la malea a l'hora d'iniciar la desinfecció..., que si una costereta formigonera per arribar a on? No diguem. No direm. Fins que no avance més l'obra de la Seu aquesta... A poquet, segons vinguen diners... Que no caiga un poc més amb la pluja següent...

L'altra banda de la riera del riu ha tingut ja més sort, i també apedaçada... La Torre Albarrana més que no albarranera d'impostos i vigies sembla que ha estat molí i han tret a l'aire, entre la deixadesa tanta d'abans i abans encara, restes d'això de l'aprofitament. Molt interessant queda tot i serà cosa d'escoltar l'explicació dels forenses arqueòlegs... Mentrestant, pels qui estan més interessats en la prosàpia actual, veus el rodolí que hi ha dalt de la part més alta del mur? Sí, a la dreta de la torre. Des d'allí mateix és que va caure l'altre dia el bou fins el pedram on va ferir-se tant que el van morir.

De l'únic que m'havia assabentat és dels crits escrits que s'havien creuat els partidaris de no-sé-què amb els del no-se-quants en el poder tot pegant voltes a l'estètica dels maons nous que han posat per reparar l'irreparable. Que si es noten, si no s'adiuen, si.. 

Què direm? Ah, però a estes hores horades cal sumar-se a cap causa?

Massa món he vist jo per a 

M'encante amb el riu com passa el pont. El tallamar tan blanc contrasta amb la poca profunditat de l'aigua plena de vida verdal...

Per cert, que n'han trobat un altre, de tallamar. Queda bé deixar-lo a la vista del comú del general. Per a tants d'ells són només pedres... A mi m'hagués fet bategar més depressa en altres temps... Ara només pense si podran les meues cames pujar el vell Camí dels Carros amb èxit...

Heus ací el que veié el bou en la seua caiguda de tants metres... 

Volen tancar-ho perquè no hi haja més accidents animalístics.

Potser seria més interessant evitar-los d'una altra manera...

I m'acomiade del pont tallant de nou la imatge per evitar senyals del tràfec i altres eines de la modernor vigent. Quina gràcia que ja ni fanals no tinga. Queden els bancalets mig erms que esperem siguen nets a més hora. I la gràcia del gos que s'hi fica dins l'aigua... En uns anys, amb tot l'apedaçat connectat, igual és tot d'un bucolisme atractiu pel turista. Em fa igual. Crec que mereixem una visió més encertada i més pròpia. Que tanta cirugia isca bé i vaja avançant a mesura que es puga la idea que tot açò tornarà a fer-nos ser i estimar el que sembla que ni imaginem que hem estat. Què serem?

Vol de campanes final... Amunt. Arribarem!

 És curiós com, en tot l'escrit, encara no he dit el nom del poble sigut i passejat.

Caldrà que faça les paus amb ell. És possible.

Amb la gent que me l'amarga, no ho cres...

Vítol i vítol al conyac Carlos tersero, vítol! La meua croniqueta sobre la coronació anglicana aquesta...

 La Vall d'Albaida, a dissabte 6 de maig de 2023.

I em dic per a mi mateix, ja que "is a wonderful world"..., i per què no obris les finestres del menjador que s'airege després d'haver-te tirat toooot el sant matí dissabter tirat al sofà emborratxant-te de begudes baixes en sucre (que jo no bec conyacs, rehòs...) i contemplant la coronació reial anglesa, i dediques el teu temps a escriure una d'aquelles cròniques que abans ratllaves per a que quede algun tipus de  constància de la teua visió inconscient d'allò visionable que et passara per davant... Sí, ja sé que ni Déu llig el que escrius, però ara que estàs ja fent maletes vitals, això de la constància... Val... Faré una de les meues, però no sé si me'n recordaré de com es fa... 

A vore. Primer vull recordar-me a mi mateix que un servidor no té de monàrquic més que els quatre dies de l'any abans que arriben, tirorí, tirorí, els Reis d'Orient, i sabent que no seré mai hereu a cap corona, i que més que no republicanista em reconec anarquista del tot que només sabria inclinar-se davant el Rei dels Cabets del que diuen que és el meu poble. Això de la monarquia no me la porta tan fluixa com ho hauria, no. La culpa és de ma mare que des de xicotet m'inculcava la Hola!. Serà la seua herència.

Jo, el que sóc de veritat, és protocolarista, admirador del "boato", de la bona circumstància i de les formalitats externes que la mantenen en el segle que estem. I hui, morta ja i soterrada després que la dugueren de la Seca a la Meca passant per les Valls d'Andorra la reina vella, no pot haver-hi cap espectacle en el món mundial com el de la coronació de sa majestat el rei en Charles III del Regne Unit de la Gran Bretanya i, al meu pesar, Irlanda del Nord, els territoris ultramarins i tota la commanuelt o com Satanàs vulga que s'escriga. 

I per més que —per qüestions personals que van des de la demografia a la pintura d'aquarel·les amb tècniques nipones— jo siga dels que criden "Foc a l'inglés", com si fos un iaio menorquí, hui, primera filera, ulls oberts i orelles protegides, a veure si escoltem músiques boniques, com així ha sigut, i ens evitem els comentaris a-puntístics que segurament trobaré, com si açò fos sols una entrada alcoiana i tal on la pots dir de la mesura del campanar i no és que encara quedes immune, és que damunt et concedeixen premi. I com que la televisió espànyica falla tant com una escopeta televisiva valenciànica, xicon, a veure-ho en la BBC, tu que no saps, i és cert, ni un borrall d'anglés.

Plovia a London, ja veus la novetat. I la gent semblava sobreexcitada com sempre que arriba un dia que els comentaristes més tòpics diuen que és històric, i a la fi sí que ho és i no perquè s'escriga en els llibres d'història sinó perquè és fill del seu temps, i el temps que el crea en ell s'hi recull i queda enregistrat. Els llibres, total, ja no els llig ningú. 

Vejam, tot açò que jo dic diuen que no li importa a ningú, però l'espectacle, en què el govern britànic ha invertit cabassades de lliures esterlines i no, ha estat seguit per milions de jo mateixos. La nostra intenció pot anar del malèvol al beat, de qui vol criticar perquè voldria ser-hi present a qui té la casa decorada amb ceràmiques barates de tota, tota la família reial... La intenció dels poders és més clara i directa encara. Què quantes coronacions veus en la vida que transmeten per tants canals i a tot el món? L'Imperi britó encara està viu i és aquesta la seua manera de mostrar la seua influència. "Poder blanet" se'n diu. L'aura que fa que tots coneguem, que tots ens interessem, que puguen fascinar-nos els moments, els paisatges, els ideals subtilment transmesos, tot afavorint la nostra percepció a voluntat positiva d'un indret que encara atrau, farcit de turistes, reblit d'una pàtina d'objecte a imitar i tot. Fins el punt que quan eixia la Família Reial a saludar al balcó aquell (amb vigilància intensa de qui ix en la foto i qui no perquè s'ha mogut, ha insultat la resta o s'ha follat menors...) acabes desitjant voler ser britànic, xe, i no la merda que tu ets, estatalment dic (si diguera nacional ja em posaria a plorar i això que no soc irlandés del nord...), que quan es morirà el rei vell de cap mèrit donarà ois, vertader ois,  vergonya vomitiva, l'allau de servilisme hipòcrita i farisaic que serà l'enterro.

Foto furtada a "Público"...

I a tot això, que jo soc encara molt de la Lady Di. Però per això mateix tinc clar que hui no l'haveren coronada a la dona. Ni tant sols l'haurien convidada com no han convidat a la Ferguson que li era amica i concunyada (es dirà així?). A la fi, la corona se l'ha endut la "querida". La "favorita" que dirien en les festes del que diuen que és el meu poble, però la "favorita" del capità cristià, és a dir, la que se'l folla estan ell casat amb altra a la que li digué allò de la salut, la "enfermetat", la riquesa, la... Ara venen la seua història d'amistançats com a llegensa de vertader amor que tot ho pot i que per damunt de tot passa..., vaja, una disneyització de manual no apta per a diabètics. Amb tants cadàvers soterrats, a la fi sempre guanya qui ha escrit el relat fent-se'l als seus interessos. I no seré jo qui ho jutge, atenent que no tinc perquè jutjar ningú i tal i pasqual. Només anote, perquè no se m'oblide en aquell demà que tot ho disol. La famosa Camilla, ausades tendur!, de qui el príncep Charles deia que volia ser tampó, i no compresa amb ales que hauria estat el més convenient en una monarquia-espectacle com la britànica dels 80 i 90, ja és reina. Què li farem, que s'ho disfruten...! Només pel joc que donen ja és cosa d'agrair. Com seria el món de més lleig si només tinguérem les Letízies de per ací per entretenir-nos. I això que ara li ha eixit una cunyada de les moltes que encara estan per eixir-li, atenent el replantador forestal que ha estat el seu sogre d'Abú Dabi...

Que es facen fotre tots! El fill major de la Lady Di va camí de rei, casat amb la guanyadora absoluta de totes les partides i monument nacional britànic a la perfecció postissa. L'encarnació del bé tan necessari perquè el guinyol monàrquic funcione. El mal, bé que el representen els exiliats, el fill menut i pèl-roig de la Di i la seua dona que diuen que és actriu i que sembla més aviat la reencarnació del personatge més odiat de The Simpsons a ca l'anglés, la Wallis aquella. Tot siga per la pasta que necessiten per viure una vegada s'ha renunciat a l'assignació reial que, ni tu ni jo, mortals com som, ni somniaríem... 

I res, que les músiques han ressonat magnífiques, que eixa era la idea... Jo he flipat amb com han tocat el meu fragment preferit de The Planets de Gustav Holst, i la melodia aquella irlandesa que mai no recorde com es diu, i amb la fanfara d'entrada en que clamaven en llatí macarrònic que visqueren Camilla i Carolus, i amb el Glòria-gospel i... I m'he quedat sense saber quina de totes les peces de romeria era la composada per a l'ocasió pel Lloyd Webber... Tampoc no passa res, en escoltar-ho en anglés m'he guanyat no quedar ko amb tanta fantasmada de l'òpera televisiva del que per ací patim patam. 

N'he quedat molt satisfet, tu! No he acabat llençant glòries monàrquiques perquè m'ho he pres, com he contat a Facebook de bon matí, com si tot fos la capitania cristiana de la comparsa d'Anglesos. I, fora de conyes, m'ha agradat moltíssim comprovar com era una cerimònia d'aquestes que mai no havia vist. Que tindré prop de 50, però la darrera va celebrar-se en fa 70... 

I sí, és una pura cerimònia religiosa angicana, exclussivista i excloent. Amb quatre pinzellades ecumèniques que l'apropen a les necessitats peremptòries d'incloure-la sense massa calçador dins el ben vist hui que no serà el vist bé de dins d'uns quants anys, no... Ara, el rei Charles III, un nom per cert ideal per a un whisky barat, com jo deia quan va pujar coixim coixam amb els seus 73 anyots al tron, el millor alcalde de Madrit, és el defensor de la Fe anglicana i l'assegurador que en la línia dinàstica només hi haja que protestants i protestantes. Però, veges tu la paradoxa, també s'ha conjurat com el defensor de totes les creències existents al Regna Unit, que són uns bons grapats. I això m'ha dut al cap els Socialistes espanyols: enlloc de retirar els privilegis impositius a l'Església catòlica, va i els extenen a les altres creències... Estic per fer com Leo Bassi, el Papa Patòlic, i crear una església a la meua mida i semblança per estalviar impostos, tu... A la fi, convidar amb l'excusa ecumènica a tanta creència en un acte teu, només teu i ab-so-lu-ta-ment teu només reflecteix, i de manera molt intel·ligent, que ací qui mana ets tu, tururú, i tu estàs perquè jo vull i com a favor, per a que sàpies quin és el teu lloc... Cara la galeria estàs, front a la veritat estàs sota el meu faldó, per no dir peu... Què queda? Un primer ministre hindú llegint una epístola de sant Pau a la trona que trona...  Quanta raó la dita que diu que pagant, sant Pere canta... 

Bé, a la fi hem escoltat gaites, els pasdobles no eren massa bons i és hora de tornar a la realitat veritable de les monarquies. Ells a fer fills i a criar-los amb el nostre suor i jo a esperar que aquesta nit, l'Osasuna li pegue una pallissa bestial al Reial Madrid. Lo rei d'Espanya, després de la dinà a Buchingam o com redell ho escriguen, encara arribarà a Sevilla per entregar la copa del seu nom. Massa faena per a un dia que treballa... 

I en un poquet de temps, atesa l'edat del rei anglés, estarem de nou d'enterro i de coronació del fill de la Lady Di. Que puguem arribar amb tanta distracció com ens dona aquesta bona gent que, i encara podem dir-ho, no mantenim nosaltres.

Altra foto furtada a "Público"

Per cert, i a tot açò. Vull acabar amb els protestants i les protestantes. Han detingut preventivament els caps dels moviments republicans anglesos mentre durava l'espectacle. És un goig comprovar que el món segueix sent el món: "Viva Londres, viva el rey, viva el orden y la ley".

Pd: Manen sempre els qui sempre manen, per més que ara hi haja bisbeses.

Pd de la Pd: De totes les patums, em quede amb la Sibil·la londinenca, tu. I sempre davant del Rei tot anunciant que el món s'acaba...  Això sí que és estima a la nostra cultura popular...

Paco Muñoz, Josepa Blasco. Fills de Real.

La Vall d'Albaida, a dilluns vint-i-quatre d'abril de 2023.

Sí, d'entre aquestes fotografies que he recollit, que fan una bona garbera, crec que és aquesta la que ha d'encapçalar la meua mena de crònica de... Sí, perquè entre tant d'abraç queda patent la gran estima que Paco agombola. Una estima que me'l bressola i que, desitge, senta propera a cada moment d'aquest temps tan... I dona igual que siga Teresa qui el besa més i tant, no importa. Que el bes, en veritat veritable, li'l fem tots els qui el dugem al cor, a la memòria... A que sí? Sempre ho he dit. Quina sort més gran, com és de bonic, poder tenir-lo com amic... Deien fa no res, a Dénia, quan me'l feien empadronat en estima perquè ell és tan de Dénia com pot ser-ho el Montgó, que Paco et coneix i et fa amic a l'instant que a conversar comences... Jo preue a tall d'argent polit els tants moments de conversa i la complicitat íntima que hem desenvolupat pels anys, que abraça a Pepa i a Mireia també... Per això he baixat, malgrat les punyeteries a què et sotmet l'anar caminant tal com pots o et deixen, a veure com el seu poble habitat, el del tio Varela que canta en la cançó que dedicà, magnífica, al seu carrer Major, el prenia com a fill.

A més, i per a la meua alegria, hi ha bessonada local. Que la gran Josepa Blasco, cantadora d'estil com cap altra, també és partada hui, i com a Predilecta. Josepa sempre ha dut per bandera l'escut de Real. Nascuda Magre i Alcalans ensems, és feta d'aquesta terra roja de per ací, i és forta i al temps amablement dúctil, brillant, intensíssima. És la seua veu. 

Em deixa al·lucinat de nou quan, ho pots veure i viure al vídeo, es posa a entonar com només ella sap fer-ho quan, en acabant l'acte aquest, fa la que sempre ha sigut la seua presentació i... "mera", de pensar-ho, els pèls arissats que tinc...

"Faré la presentació

i en este cant clar i noble:

em diuen Josepa Blasco, 

i el cant tinc com afició

i Real és el meu poble"

Paco, en canvi, és ocell volador de curiós naixement. Ara té quatre pares formals i prompte m'haurà d'aguantar l'acudit de quin poble s'ho feu amb quin altre per aclarir la seua genealogia arbòrico-simbòlica (he, he... ). Veges! Fill adoptiu de Montserrat, de Carcaixent, de Dénia i, des d'ara, també de Real, el poble on les dones passen per sa casa per veure si té algun cd on estiga la cançó del "bando" que ressona sobre les teulades des del campanar... Ei, i medalla d'or de Bocairent on encara li diuen "Mossén Grenya", i padrí dels meus xiquets, els Gegants Reis Jueus d'Ontinyent... És hora dels homenatges després de tan llarga vida viscuda vivint de cantar, l'únic que podia permetre-se'ho al nostre país desballestat, segons paraules de la Isabel-Clara Simó, en la seua llengua i sense subvencions de les que s'estilen si tens carnet de... Ei, i bon amic dels seus amics! Els qui ja no estan, l'Ovidi, el Fuster, el Martí i Pol..., quin llistat admirable!, ei,  i els tantíssims que sí que són i se'ls espera i de qui constantment et conta, orgullós d'on han arribat que ell no arribarà ni arribaria. Però saber on arriben és per a aquest xiquet canós com si ell mateix, tot un nabab, hagués arribat... Només cal escoltar les paraules precioses de l'Enric Lluch. Ausades com es desgranà anit en la laudatio de l'homenatjat. Ja va fer-ho, i de manera sublim, en l'ocasió carcaixentina... Però anit no repetí cap de les idees i brillà de manera evidentíssima. I estic segur que si li calgués tornar a fer discursots d'aquests, jo que sé... Ontinyent, Cocentaina, Castelló a la Ribera... No es repetiria, no. Perquè tan ampla experiència vital compartida com duen dona per a molt i per a més... A veure si el doll llibertari de Paco puguera ensequiar-lo l'Enric Lluch per fer-lo memòria per l'esdevenidor... Seria... Uf, no trobe paraules... I València..., però no crec. Els polítics que l'haurien de fer PREDILECTE no estan ni de lluny a l'alçada. 

Doncs bé. No vull dir que m'encenc, i ahir fou tot un goig inoblidable tant per a Josepa Blasco com per a Francesc Muñoz. Un goig ben compartit que, ara mateix, vos vull fer arribar a través del que vaig trobar-me amb la meua càmera. L'acte en sí, podeu repassar-lo des d'ací, que ací vos el connecte... Les vivències pròpies, que foren intenses, preferisc guardar-me-les per a quan l'ocasió ho requerisca... 

Així que res... No he acabat mai d'entendre l'us verbal del lema imprés sobre l'escut de Real, que ve dels vells senyors Sabata de Calataiud i tal... "Tot hom es guarde". Tothom es protegisca?, tothom mire?, sàpia?, conega? Sí, aquesta m'agrada més... Aleshores anem... Tot hom esguarde a Real que des d'ahir, aquesta corona reial que té com a timbre el senyal del poble (simplement perquè el departament de vexil·logia de la Genialitat Valenciana així ho exigeix), té dos joiells més encastats, que són els que, junt l'esforç i el treball de tots els realers i realeres d'ara i d'abans, lleguen llustre al futur. Josepa i Paco són eixos nous jocs d'adreç en exemple a agrair en un temps ben mancat del concepte exemplar. Què és aquest el premi que sap donar un poble orgullós a qui per la nostra terra treballa quan a cada jorn va guanyant-se el pa tot fent art. Se l'afilla.

Aclarisc: l'abraçada que més jo esperava. Enric Murillo i Paco, vora 50 anys de treball conjunt i fruitador

I ací deixa'm xarrar-te que, al meu parer, ara queda un homenatge ben fort i ben gran que no sé si mai es durà a terme per la sensibilitat d'uns i la vergonyeta íntima d'ella. Però, què seria de Paco sense la seua i nostra Pepa? Jo li'l ret constantment... Ella fou Dénia, ella fou Real i és tantes coses... Per això Enric Murillo trià molt bé la cançó que Xavi de Bétera brodà ahir mateix... Pepa, va per tu, perquè t'estimem i perquè m'abelleix que quede enganxat el seu perfum entre les puntetes de les lletres que ara escric...

Foto treta per Pepa. Si és que és un sol...

I poc a poc, caminant cap a casa a tornar a la quotidianitat de l'anar fent mentre el temps va passant-te en un sospir si estàs a bones amb ell, i a pas de ròssega si hi ha baralla mal jugada... Paco i Pepa, xino-xano, cara el món sencer.

Com vos estime...