.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"Rieu i balleu/ al pati de l'escola./ El curs s'acaba.
Us servirà de res/ el que heu après?/ Avui no sé què dir-vos.
Jo us voldria lliures/ i amb fam de justícia/ però sovint, el món,/ ens va a la contra,
ja tindreu temps d'entendre-ho".

Vicent Almela.

.

.
.
.

.

.

dijous, 10 de juny de 2021

A la presentació d' "El judici de l'aigua" a Cocentaina.




 Cocentaina, a dijous deu de juny de 2021.

Vaig assistir a la "presentació" de la darrera novel·la de l'amic Juan Francisco Ferrándiz al seu poble, d'on veig que és profeta. Molta gent al Teular, cosa que m'alegra, i més ara que provem a eixir d'aquest pou desorganitzatiu de saluts i mancances que ens ha dut tota l'amargor que ara provem de foragitar. He posat entre cometes el mot "presentació", i seguisc fent-ho, més que res perquè, clar, a hores d'ara que fa ja tant que és al carrer i vaig i vam llegir-la... Però vaja, presentació era; i tant...! I per això me la vaig prendre com l'acte social que sol ser tal tipologia de convocatòria: un punt de socialització-venda de producte. Tan poc donat com soc jo a aquestes navegades... Ai de mi!, amb la misantropia postpendèmica que ara em té vençut, el que buscava era una altra cosa diferent, millor dit el que necessitava... Sort que vaig trobar-la bastant entre línies i en alguns moments, més aviat pocs i determinats. I amb això ja em felicite. M'explique.

Quan una obra literària com aquesta —que em perdonaràs però per més que el génere no s'hi preste, aquest voluminós volum sí que ho és de literari, i una vertadera joia—, ha arribat a conquerir la meua tan tancada torre d'ivori accional, el que precisse una vegada que l'autor es fa present entre el comú dels mortals, és aprendre tot el possible d'allò que diu i no, del què presenta i amaga... Vull saber de la construcció dels excel·lents personatges, de les motivacions que el duen a prendre determinades decisions creatives per bandejar-ne unes altres, de les necessitats vitals de qui conta cada vegada que afronta un atzucac narratiu... I clar, sabent que m'equivocava de lloc i d'indret, vaig acabar equívoc del tot, i esgotat. 





I no és que tinga res a dir de lleig de la "presentació", però ni tant sols vaig encertar en allò de la socialització, que en sonar el timbre de l'eixida, vaig pegar a fugir de tan mal com em trobava cames ajudeu-me com si fos darrera hora de divendres a l'institut. I així, no vaig poder ni saludar l'autor de tan curtes hores de goig intens... Curtes perquè tan llarg com és el patracol i tot, vaig usar-ne de ben poques, i t'assegure que ben plenes de plaer lector, i tan intenses... 

Val a dir que en cap moment no vaig sentir-me còmode al Teular. I això és deu més a eixa culpa meua de l'esperar el què no podia ser com també al meu estat d'espectació vital... El nivell abaixat amb evidències per poder arribar a un tothom que potser no necessitava de tanta basiquesa si s'havia llegit el llibre s'entenia pel fet mateix de l'intentar vendre el producte a qui no s'hi havia apropat encara. La mercadotècnia literària i jo... Uf! No sé si l'esquer era necessari perquè, jugant a casa, i amb l'experiència gratíssima que tothom mostra amb l'anterior novel·la, "La terra maleïda", l'ham és fàcil de mossegar, i el tothom dels assistents, d'una manera o d'altra, ja no només estàvem per picar sinó que també per estirar nosaltres del carret i fer caure el pescador a la nostra aigua àvida de saber. Veus?, una jugada mestra la del projectar imatges locatives, per ensarronar aquells qui, com jo, volem passar del paper a la vida real de la imaginació autorial... Va fer-me molta gràcia el pensar que de tots els escenaris només em falla, i per poc temps, la Jacetània..., i certa part del Bearn occità, també. Haver-hi estat a tot arreu, haver-hi viscut tan vivaçment cada estada, sense haver ni tant sols imaginat aquelles presències no paisagístiques sinó veritablement simbòliques al text, m'alegren sobremanera, perquè m'ofereixen una perspectiva nova que és disfrut per allò sabut i ara augmentat... Com m'agradaria poder insistir en la consecució del somiat binomi personal de la construcció vital constant a través del plaer... Massa per a la carabassa porquina que tinc al cap i no para de maquinar. Vaig sempre a la meua, i les coneixences fan que suplisca les mancances... Quan va parlar de la vara pública de medir de Jaca, que desconec, va vindre'm de sobte la de Sos del Rey Católico que tan va sorprendre'm, i en preguntar-se en veu alta si a Cocentaina en va haver de vara d'aquesta (pregunta que només entenc des de la retòrica en tan alt coneixedor de la història), directament el meu cap va a dur-me a la que es guardava a la Llotgeta del Mostassaf del que passa per ser el meu poble... Així les coses, m'entendràs l'error perspectiu d'incoherència desconexionada personal. Només en parlar de Salomé, la trobairitz que dansa joglaresca en els capitells del Camí de Sant Jaume, i d'alguna cosa de l'albada Olèrdola, vaig arribar a catartitzar... No estic jo ja per a presentacions d'històries ja tan saludades que han passat ja a ser bagatge personal, no... La propera vegada que vulga assistir a un acte d'aquests —per altra banda ben pulcre i interessant per al lector normal—, no ho faré ni tant sols per la vessant social que, ja veus, vaig obviar des de la meua anormalitat manifesta. En aquest cas, la solució és fàcil. Un dia que coincidim personalment el senyor JuanFran i un servidor, li duré el cabàs de preguntes per tal de discutir-les personalment. Estic segur que ho passarem d'allò més ample perquè, coneixent-nos, a saber per on acabem eixint... Serà en eixe moment que voldré que em signe el llibre. Jo li faré arribar, a canvi de la signatura, el meu poemari al seu poble. D'ell ja em necessite conferència, no "presentació": lliçó magistral, seminari, curset... 



Ei, que t'anime de cor a assistir a qualsevol de les presentacions que el senyorhome faça, perquè sempre, sempre, se n'aprén. No m'has de fer cas perquè l'especialet del tio Carrasca ja va per altres camins que no pots seguir perquè ja et costarien de posar aquestes sabates meues, velles i atrotinades com van... Però "mera"; en eixir, van vindre'm unes ganes immenses de tornar a retirar-me espiritualment al Ripollés, la Garrotxa el Vallespir o on collons siga que toque mare pirinenca ara quan acabe aquest martiri de curs laboral. I, a més, em va rebrostar la vella idea que volia encetar en venir el pròxim Solstici d'Hivern: la de picapedrar d'una vegada la meua pròpia i primera novel·la... La idea la tinc, i el gènere és bàsic: història prestidigitada... Veurem com danse...

Gràcies per existir, mestre JuanFran. I per regalar-nos de la teua saviesa creativa.

Sempre admirat dels seus actes.






diumenge, 6 de juny de 2021

Aitana Ferrer canta vora el Mondúver...




La Marxuquera, a diumenge 6 de juny de 2021. Corpus.


Ara mateix, no sé ni com me n'he assabentat que Aitana Ferrer i Enric Murillo actuaven a aquell lloc sempre tan especial que és el terrat del Centre Cultural de la Marxuquera, aquella vall saforenca tan propera a la mar i tan llunya, amerada de verd a l'abraç de tan belles muntanyes... 



Ahir, parlant amb Enric sobre un text que li dec i ell d'uns llibres que volia, res, que em va vindre la idea... I allí que em plante. El segon Corpus que passaré en aquella tan bella contrada i no em dol, que no hi ha vida festiva en el dia pandèmic encara d'ahui... Em diu Enric que estrenen l'espectacle que ha preparat per a Aitana de poemes cantats en la nit, ara al ple del migdia, ja veus, i enmig d'una jornada de cultura d'arrel i mercat ufanós davant l'ermita aquella...






Res, que m'ha agradat saludar l'amic Josep, allí de Cap a Peus amb la seua paradeta de meravelloses bosses i cintes i carteres..., jo que en soc client efusiu...! Socarrats pel món, ja veus... I per si feia tard i no pillava tanda, m'enfile a aquell lloc per rebre de colp nuvolat tota la bellesa que en circ ens envolta. M'assec i encete un poema... 

"Marxuquera intensa, estora tan verda
d'aromes que foren i fruits que vindran.
Per d'entre tes penyes, el damasc que traces
és tot viu de venes, d'aspruts caminals
que et porten, duent-te, a equívoc paratge
en ser que no sàpies del teu bategar..."

I això que no m'he perdut en arribar, sinó en tornar...





De sobte, a bona hora, que arriben els artistes. Com m'he alegrat de vore l'Enric, i més encara de trobar-me a Aitana, a qui no veia des d'ans de la virusada aquesta, per més que la seguisc puntualment a les xarxes. Com és de bonica, per dins i per fora... I eixa bellesa s'uneix justament als seus ulls, sempre bells, francs, oberts a alegria...!





A mossén Murillo, li he de fer monument. Que aquests dies m'ha donat una forta alegria en musicar un dels poemes de "Delmes" que més del fondo ha eixit... Ja voràs, ja vorem, en anar-la avançant, si és de bella...





I amb el pas del ventet se'ns ha endut el nuvolat, que volia escoltar el duet, bressolat per tant vers de puxant energia. Bella veu, sàvies mans, un alé de frescúria tant dir amatent. M'ha encisat la pensada, la tria, el quefer, la faena tan dur que hi ha a aquell darrere valent del crear la bellesa que dan... 





Toni Mestre, Maria Beneyto, Estellés ja sabuts, però amats per ben dits i sonats. S'han oït tan rebé encastats amb deler d'aquell tan ben paisatge... I sorpreses i més, més encara... Els mots explicatius d'Aitana m'han arribat com a part d'eixe vent refrescós que ens feia ben suau el solam del migdia. La sorpresa de Sau m'ha emotit, i com sempre allò nou de l'Enric... Jo no he vist cap autor que com ell, cada concert que fa és desigual, res igual, sempre hi ha quelcom nou, una peça al novell, una forma de fer essencial per qui creix en sonar. És un geni dels vers este Enric...







Quina força la d'Aitana, fent honor al bell nom de la serra que ha prés, quina força d'enfoc, tessitura i treball. Ai quins tons, quina atractivesa tot allò que bé entona pel goig de qui ens la valorem. Tant de bo fora oïda com cal, pels milers que sabrien voler-la... 




Però aquest món és com és, i això ja em va bé, que he gaudit com un nen a qui obres la porta i, cansat del corral, pot eixir a carrer, i va a córrer al bancal per sentir llibertat. Corpus de llum nuvolada que un tro, bella veu, ha alegrat. I que vinga prompte una nova trobada...

Gràcies Enric, saluda'm Ina.
Gràcies Aitana...



I el poema he acabat:

"El juny s'encimbella al vellut dels arbres,
qui sap dels somriures que amaga esguitat".






La felicitat és estar oint-vos fent art. Em feu sentir viu verament, i això hui en dia amb cap preu es benpaga...





PD: quan Aitana s'ha queixat que portem mascaretes perquè no veu si somriguem i no sap si ens arriba l'estima que posa en sa veu, una espectadora li ha assegurat que sí, que tota ella era somriure. No veges com m'ha arribat a emocionar...











dissabte, 5 de juny de 2021

Corpus daurat...

 



La Vall d'Albaida, a dissabte 5 de juny de 2021. Vespra del Corpus. Dia del Medi Ambient.

Aquests dies en què la primavera deixarà pas a l'estiu, tot disolent-se dins seu, la Natura ens obsquia. S'avança al Solstici i omple cada racó de petits botons florals daurats. És d'ells i no d'altra causa, que, al meu parer, la festa del Corpus, l'últim dels lligalls commemoratius pasquals, empeltat com està de tradició arcana feta oblit, pren el groc solar.



Allà on vages, trobaràs del groc entre el verdim encara no agostat, entre el rocam rascat, entre fangs de pluja inesperadament forta que neteja... 


Són punts menuts de llum fugissera, que durarà el temps que troben en saber-se reproduir per a l'endemà que no estiguen, la seua saba romanga. Si arrela amb sort, serà més ample el somriure més enllà del que poden esperar ser amb vida...




I nosaltres, tan apartats com estem del nostre ésser natural, algunes les usarem per guarir-nos cos i esperit, car som com elles i elles ens son fidel ajuda. Les altres, les més, les prendrem com males herbes, com a brossa no procedent, tot seguint l'equivoc estètic que ens cegue, tot impedint-nos veure més enllà de la nostra suficiència...




Aquests dies, m'he entretingut passejant per buscar de flors grogoses. I n'he trobat a destall i a tot arreu. Fins a perdre'm... 




El millor és que, sovint, cada pol té el seu altre, i les he trobat ajudades a brillar pel seu opòsit, el lil·là, el violeta, el morat;  noms de flors, noms de fruits que nomenen un color que no és si no és la mateixa Natura... 



I heus ací que en càpsula, obertes, en rastre feliç sempre amunt, amb corol·la de blancs, enardides o tèbies, menudes, vergonyoses encara, m'he posat a fer herbari fotogràfic... Per recollir en etern la seua bellesa estimable.



Trobaràs belles flors que he anat prenen en el meu caminar pel terme de Biar, el del Camp de Mirra, Banyeres de Mariola i Bocairent. La meua quotidianitat que, amb aquests regals, esdevé menys pesant, menys quadriculat, menys desagradable pel treball que és ofec i és constant... De vegades pense en la sort que tinc de trescar cada dia aquests paratges. Sense ells no podria aguantar...




Moltes gràcies, doncs, floracions daurades, per dur-me sempre la meua festa estimada, per més que aquest any no podrà ser-me, tampoc...






Ans que el blat grane ja, que bé pren el moré. Ans que siga calitja el migdia. La frescúria es present en el verd lluminos sobre el qual aquest groc meravella...







Ara et diré: "la ginesta floreix", o soc jo qui floreix com ginesta...








L'enramada hi és, però vora el camí quotidià, i és ben viva... I l'estime.



No només la ginesta floreix en el Corpus volgut...




Ve l'estiu.

dimarts, 1 de juny de 2021

Direm del Rei dels Cabets d'Ontinyent...

 


La Vall d'Albaida, a dimarts primer de juny de 2021.

Hui, dimarts del Corpus, la portada que trec pel meu blog “Can Carrasca – Animafesta”, fa córrer el Rei dels Cabets, el cap de dansa dels capgrossos ontinyentins. La de por que m’ha fet sempre aquest cavaller malforjat..., no com el meu preferit de tot el grup, l’Home de les Dues Cares...! Tot va, però, d’aquella manera, ja veus que aquest meu destingut, el “Negre”, és el qui més por feia a l’amic Paco Muñoz quan era menut...

Siga com vulga, me l’estime molt, perquè és part de la meua infantesa i jovenesa, i m’uneix als records bells que tinc, encara, del meu poble. N’he parlat molt d’ell, molt. En no res, apareixeran les actes del darrer congrés geganter de Reus i allí podràs llegir bona cosa sobre aquesta figura, la seua representació i el seu paper dansador. Ves per on que es tracta d’un dels primers casos documentats —sembla que hi ha un personatge anterior alcoià— en què apareix un cap de dansa dins d’una comparsa de nans. Des que a Alacant, el 1760, aparegué un grup de huit cabuts, hi ha constatació que el món dels capgrossos valencians havia anat separant-se de l’original model de nans típic valencià, composat  per sis membres que representaven, per parelles, els fills de Noé; és a dir, els descendents de Cam, Jafet i Set que donaren pas a les diferents “races” del món antic. Hom seguia així la mania contrareformista de voler representar com a catòlics fervents aquells que no ho eren per tal de convèncer del seu missatge universalista i unificador davant gents que no havien eixit mai del seu terme municipal, per dir-ho de manera entenedora...

Així, a Ontinyent, el 5 d’agost de 1833, apareix la primera documentació que assegura l’existència de huit Cabets i del seu rei. Fou per la preparació de les festes de la coronació com a hereva al disputat tron espànyic de la xiqueta que seria Isabel II. L’acta de la sessió de l’Ajuntament resol que:

" Se pase aviso al Encargado de la Administración de la Purísima, Juan Vicente Fita y Almunia para que sin la menor dilación tome las medidas y disposiciones oportunas para que estén corrientes todos los trages y demás que se hallan bajo su custodia y que sirve para las funciones públicas, reponiendose o haciendose de nuevo la comparsa de ocho enanos con un Rey o Capitán de ellos, procurando hermosear la economía con la decencia."

I ací tenim la primera constància, fins que se’n trobe una altra d’anterior. No diràs que això de l’economia i la decència no té suc! Cal suposar, ja llavors, una representativitat important d’aquesta figura en el fet coreogràfic i fins i tot en el director. Ara mateix, des de finals del segle XX i a imitació de pobles veïns atés que el ball ontinyentí va perdre’s, actua com a cap de l’esquadra, vigilant extern i dirigent del ball. És al voltant seu que conclou la dansa tot erigint-lo protocol·làriament com a protagonista en inclinar-se al seu davant tota la colla en concloure el tampatampam de la Jota Final. Un protagonisme que es guanya sent el Cabet que més persegueix la xicalla, en acabant quan tots peguen a córrer cames ajudeu-me... I és que hi ha pocs caps com aquest, el de Xàtiva, molt senyorívol, o el Turc o Mestre dels Cabolos de Bocairent, base recuperativa ontinyentina: aquell, gerent amb vareta; el nostre, senyor amb bona maça-porra burlesca i “corona”... Com a “rei”, va protagonitzar amb la seua defenestració la publicació d’una república (uns diuen que la primera, altres que la segona, i altres encara que les dues... ), ja veus de la importància que se li donà...

Per cert, la “corona”... Tinc la sensació, després d’haver observat molt i massa les poques fotografies velles que conservem, que en un principi de corona tenia poc, aquest barret! Em sembla més una gorra militar, com la que llueix en alguna imatge el fill d’ontinyentí Alfonso Doce... (serà ell?, serà ell...?). Un barret militar prou icònic, amb una decoració davantera molt significativa que en ocasions acabava en ploma i que ens arribà als anys 90 com a cilindre amb triangles de vora groga, una mena de corona-tabal de representació perduda per tants anys d’oblit d’origens i reformes de supervivència. La restauració de Jordi Arrue i Imma Ibáñez va tindre l’encert de refer-la amb un bon cordellat. Des d’aquell moment, la corona és de ben segur un tabal ben identificatiu de la bogeria del personatge..., i de tots aquells que ens l’estimem sobremanera!



"Donde vas, Alfonso Doce...?"

I podria seguir, però ja saps el que passa sempre que parle dels Gegants meruts o dels Cabets orelluts; millor m’estalvie disgustos...

 

 


diumenge, 30 de maig de 2021

A una Gandia llibresca tot oint del dolç mallorquí. En la presentació del darrer llibre de Pau Tomàs Ramis.

 







La Vall d'Albaida, a 30 de maig de 2021. Dia de la Trinitat.


Ahir mateix, i no sé com, vaig decidir a eixir de casa per mesclar-me amb un món que no és el meu. A qui li digues —que em conega— que vaig fer un tomb per la "Plaça del Llibre", a Gandia, se'n farà creus... Sergi en un esdeveniment organitzat pel gremi editor valencià? Que se n'ha begut el poc enteniment que li queda? Potser sí, perquè, a més, Gandia, a un servidor, li du molts mals records de passats antiquíssims, ves sumant-hi mèrits... Ei, però és que l'amic Pau Tomàs Ramis venia a presentar el seu nou llibre des de Mallorca, i clar... Venia i se'n tornava en un ai!, com si vingués personalment a posta per portar-me'l i explicar-me'l... Aleshores, calia, sí o sí, pillar el cotxe en plena calitja i tirar cap a la capital saforenca per aparcar i no fer un recorregut massa llarg, per si em perdia... I va ser una sort, la pensada!




Jo mateix em veia extrany conduint per aquella banda de la Vall que tan abandonada tinc, tan verda sobre el fons ben blanc, i esguitada de la grogor immensament intensa de la ginesta, que ja floreix a cada racó carreter per donar color al proper Corpus...  Com si no me la coneguera i, així, me l'admirara més, ma casa... 






A Gandia, polida i neta com mai, i plena de gents emmascarades com pul·lulaven entre comerços oberts, com si fos tot tan lluny del meu quotidià, vaig trobar en un no res la plaça de Jaume I, ben prest del carrer del Delme, els cartells del qual vaig fotografiar per raons òbvies, sobretot perquè no em torne a passar allò de trobar-me sense registres propis... Bo, anem al camí ral... Allí mateix estava muntada aquella proposta firera llibretesca consistent en un espectacular assortiment de volums de tot tipus i gruix, escampat en una mateixa taula correguda dividida, és un dir, per orígens editors, i una sola caixa registradora... I a l'altra banda, un entaulat breu i unes poques cadires per tal de fer les presentacions. I enmig una més breu parada on els autors presentadors signaven les obres... Poca gent entre els observants de llibres i oïdors de paraules, mentre les tauletes terrasseres dels bars adjacents, estaven tan a gom,que si t'alçaven ja t'ocupaven el lloc. Signe del temps, de tot temps, fins i tot el rerapandèmic, que sembla que justifique més la cosa... 






Bo, siga com vulla, un servidor va fer el tomb de rigor, encuriosit com sempre que m'hi trobe amb qualsevol paradeta amb escrits... Ausades la de novelles edicions que no coneixia... Quin florilegi de propostes, a cadascuna més colorida per incitant... Això sí, no cap d'elles acabava de fer-me el pes... Cada vegada sóc més sensible amb les temàtiques i més intransigent amb les autories. Llegir m'ha fet pujar, però hi ha límits, que també m'he alimentat de toxicitats. Per això, ara no em trobaràs ni fullejant recomanacions ni, sobretot, autors recomanats. Un servidor va al que va, a cercar del clàssic no llegit encara, a allò que m'atrega sobremanera per tema i/o persona que justifique la despesa i el lloc a ocupar en ma casa, la novetat realment inevitable perquè em doldria no conéixer de la dèria treballada de qui escriu... Ja veus, crec tenir de nou recte el criteri... Per això, només vaig arribar a mercar-me tres llibres, tres... Dos d'ells eren, justetament, els últims de l'exposició. Allí estaven, amagats rera el tot, i esperant-me... Perquè són molt del jo d'ara mateix, i estaven esperant-me. "Lletres de Batalla" entre Joanot Martorell i Joan de Montpalau, en versió de Joan-Lluís Lluís, i la poesia de Jordi de Sant Jodi en edició de Carles Duarte... Paraules majors!






El tercer llibre no podia ser altre: "Els mallorquins a l'Olimpíada que no fou. Expedició a l'Olimpíada Popular de Barcelona, 1936". Premi Mallorca d'Assaig 2020, editat per Galés i escrit per Pau Tomàs... 

Pau, tan amable com sempre, i ben sorprés de trobar-se a Gandia en tal tessitura i amb tal ritme, venia a dir la seua entre un públic poc que en escoltar-lo va arribar a flipar de veritat. Primer per aquella dicció seua tan rebonica, no saps com m'encisa oir aquell mallorquí tan ben dat... Després pel contingut... Va esbalair-me allò que vaig escoltar, que va ser com aquelles punyalades que diuen que amb la dolçor de l'empunyadura, tan bella, no t'esperes que t'entre tan fons el full, que tot és daga... Quan vaig preguntar-li, més que encuriosit com un especialista tan ferm i fruitador en cultura popular ha acabat parlant de temes de República i guerra, va respondre'm amb l'allò de l'una cosa du a l'altra i ara...




M'explicaré perquè flipes tu també, què amaga aquest títol i voluminós volum... Any 1936. Els Nazis alemanys organitzen l'Olimpíada a Berlín i el món sencer tem que es convertisca en el què fou, un espectacular tronaveu de la idea nacional-socialista a partir de l'estètica i tal... Les esquerres socialistes proven de cercar un lloc a Europa per tal de fer una Olimpíada paral·lela de caràcter popular. Troben Barcelona com a candidata oferta i il·lusionada. I quan tiren a començar el gran projecte esportiu, però sobretot cultural, esclata la revolta franquista... 

Eixe és el temps, el lloc i el motiu... Pau Tomàs hi arribà perseguint els Gegants de Ciutat de Mallorca... Sí, sembla increïble però aquesta és la veta de la qual va anar tirant durant anys i panys... Els Gegants de Ciutat varen acudir a Barcelona, però desaparegueren!!!!  





En el moment que arriba l'expedició mallorquina a Barcelona, ha esclatat la Guerra Civil i els representants socioculturals, molts, i esportius, pocs, no poden tornar a una Mallorca on serien apressats immediatament i ja se sap com se les gastaren per aquelles contrades els Nacionals franquistes, omplint fosses d'afussellats. Així que aquella gent es trobà directament exiliada, sola a una Barcelona ben perillosa, i fugint on pugueren per poder viure, fins i tot a terres valencianes... 

Pau va impressionar-me molt, i jo no soc d'impressió fàcil, en contar micro en mà com havia oït d'aquells representants festius tants anys després aquelles experiències vitals i vitalistes. Gents que han anat morint darrerament. Va gelar-me la sang la història d'una al·lota que sense cap altra companyia que la dels seus companys i companyes d'orfeó, va trobar-se sola i òrfena a una Ciutat Comtal ferida... Ai...  En aquell moment, un colom caminava sobre l'envelat de la plaça, cadascun dels seus passos hi quedava referit rera aquell tel blanc on la petjada era nítida mentre l'animal quedava emboirat... Va semblar-me una metàfora perfecta. 




En poder ser, i que puga ser prompte, devoraré aquest estudi... Vull viure per aprendre i no treballar a destall per justificar aprenentatges... 

I els gegants? Quatre són les pistes que s'hi podrien seguir. Les que no justifiquen la destrucció de les mateixes arriben a ser tan surrealistes que bé mereixerien ser contades no com a la rondalla que són, sinó com a pel·lícula hollywoodiana que semblen, amb toc berlanguià indiscutible. No te les contaré perquè primer vull assaborir-les... 





En acabant la presentació, realment preciosa, ben duta i captivadora de totes, va fer-se hora de tirar cap a casa. Pau en cotxe fins a València amb la gent de l'editorial, tan simpàtics com em semblaren, i en no res d'hotel, i encara en temps de toc de queda, cap a Mallorca amb sa seva nina... I un servidor cara el Ponent solar que encega els ulls, amb aquell radar d'extensió que ens han posat per acabar de colgar-nos als valldalbaidins amb l'excusa de la nostra seguretat... El millor, la retrobada amb l'amic i la coneixença agradosa de persones ben amables, cosa inaudita en la meua darrera quotidianitat... L'anècdota que quedarà? La foto feta amb els polítics que van anar a fer-se la foto... Delirant!




Sort a Pau en les properes presentacions. De ben segur que serà rebut amb goig a una Barcelona que s'estima molt la memòria de la seua frustrada Olimpíada Popular. Jo espere en candeletes llegir aquesta història que es preveu trista, tràgica pel contingut, però que sé tractada ja d'avantmà des del rigor i l'estima. És la història d'uns perdedors que guanyaren la vida. Com podem ser-ho nosaltres en qualsevol moment. Tota narració d'un temps a què tant fan perquè s'assemble l'ara, pot ajudar a superar aquest nou ridícul històric quan acabe esclatant. Qui sap si ens mostrarà noves vies vitals... Sort, de nou, i moltes gràcies per la dedicatòria...