No estic per a massa jocs de paraules, però despús-ahir em va arribar un que em va fer gràcia de part d'una amiga que més que per la teologia de l'alliberament està per l'alliberament de qualsevol teologia... "Des de quan el Romer és sant?" em preguntava... La meua resposta va ací, i és ben clara: des de diumenge passat.
Com hauràs pillat desseguida, la descreguda amistat no parla del "Rosmarinus officinalis", el romeret o romaní de les nostres serres, tan aromàtic com útil contra l'artrosi i artritis en alcohol, protector gàstric, contra la hipertensió i afavoridor de la cicatrització, no... Em vol referir un dels arquebisbes més coneguts de l'Amèrica Llatina, Óscar Romero i Galdámez, assassinat el 1980 a San Salvador per un franctirador dels esquadrons de la mort ultradretans mentre estava dient missa. S'oposaven al seu paper davant el patiment dels pobres i les violacions dels Drets Humans i crearen un màrtir. La devoció per ell i pels seus ideals s'escampà ràpidament per tot el continent, on ha estat conegut com a sant Romero d'Amèrica... Fixa't, amiga, Romero... Ara que el papa Francesc l'ha fet sant veritable, elevat als altars el passat 14 de setembre, si vols posar-li el nom a un fill teu, no podràs dir-li Romer si vols que estiga sota la seua advocació, que és cognom. Serà "Romero".
La canonització d'aquest prelat m'omple d'alegria, però em fa pensar com s'alimenta l'església de les bandades que fa el temps tot i canviant el discurs a conveniència, cosa que l'ha feta sobreviure els darrers dos mil anys. l'arquebisbe Romero, patró oficiós del seu país, va ser fins i tot aïllat pel darrer papa fet sant, Joan Pau II, elevat pel papa Francesc junt a altre successor de sant Pere que gojava d'un major predicament social, sant Joan XXIII... Una de calç, altra d'arena... Així que si la partida anà franca, ara no es podia jugar de manera massa diferent tampoc. Junt el discutible —jeràrquicament— Òscar Romero, ara també és sant el papa Pau VI, el papa contra la contracepció i menador del concili Vaticà II. Jugant, jugant, és aquest el quart papa del segle XX santificat (falta en el llistat Píus X, aquell que sempre referisc per la lletra del tango... "El tango es una gran languidez. Por eso lo prohibió Pío Diez."). De moment no són papes Benet XV, Píus XI, Píus XII, Joan Pau I i Benet XVI. Aquest darrer encara està viu, la qual cosa no suposarà de segur un camí fàcil en algunes decisions de l'actual Francesc. Píus XII i Joan Pau I potser seran els propers papes en ser canonitzats, que de moment són "venerables"... Només falta que algun papa futur (si els hi ha, segons la tonteria nostradàmica) siga més de la seua corda (Pau VI està sent el jolivert de tots els discursos i accions de Francesc) o bé calga canonitzar un personatge d'ideologia justament contrària a la seua. Amb aquesta pràctica d'obrer de vila calciarenosa, passaran sempre ambdós, i millor, la porta de la glòria del cel.
Per cert. Si t'interessa, la festa de sant Òscar Romero caurà cada 24 de març (el de Pau VI el 26 de setembre). I se'l representarà vestit de bisbe, bé beneint o bé amb xiquet al braç a la manera de sant Antoni de Pàdua... I amb ulleres! Però això no et serà extrany, no? Supose que coneixeràs la seua estàtua a l'abadia de Westminter de Londres que ja el representa de tal manera fa anys. El té, junt al doctor Martin Luther King, com un dels màrtirs del segle XX. Els anglicans i els luterans es naveguen més ràpids per aquestes aigües...
A quants sant ha canonitzat ja el papa Francesc? Diuen que a més encara que sant Joan Pau II, tan afecionat a aquestes conjetures que en feu més que els 263 que el precediren junts. Serà cosa de comprovar-ho...
Ontinyent, a dilluns quinze d'octubre de 2018. Diada de santa Teresa.
Amb les magranes que tant em plauen, m'arriba la notícia que aquest blog ha superat, fia't tu de les numeracions ("Pavo real, pavo real, viva la numerasión") el mig milió de visitants... Bé, la cosa no ve d'ara mateix, que ja fa algunes setmanes que vaig soltar un "mera" en referència a l'efemèride..., i el més divertit de tot és que em va vindre Juanjo Alcaide amb una imatge per celebrar-la. Molt agraït estic. És justament aquest billet que s'ha inventat, basat en els famosos binlàdens, i en què ha substituït la porta corresponent d'aquests euros per la Porta de l'Auda de Carcassona (com em coneix..., si he canviat jo des del primer viatge, sempre fidel a la promesa que allí mateix em vaig fer...). Supose que es referirà a que les lectores i els lectors sou més valuosos que els euros mateixos, i tan cars afegiria jo sense cap recança...
La primera cosa que proclamaré és que no és cert això del mig milió. Aquesta numeració correspon al segon any de l'existència del blog, per la qual cosa, fa temps ja que sobrepassà les 500.000 visites... Però no hi ha cap problema! Ho celebrem d'igual manera, que ens agraden els números redons, i més sent de lletres. Quan anem a deixar passar una oportunitat de fer festa si la tenim, la festa, en l'ànima? Ja podem trobar-nos desanimats com ho estem per raons de salut i laborals (quin hivern enguany el començament de curs...), que festa volem i festa tindrem. És que la història del blog aquest dels nostres dolors i les nostres alegries no ho mereix bé?
No hauria pensat mai arribar al nové aniversari i a una quantitat tan alta de lectures tenint en compte que aquest és un blog unipersonal, que vol parlar de tradicions des d'un punt de vista més que personalíssim per acabar sent un autèntic mocador on descansar les malvestats del cada dia d'un servidor. M'ha dut amigues i amics (i això és el que més li agraisc), manté puntualment informats els tants enemics que m'han anat eixint... Sí, tan censurat com sabeu que em trobe —especialment per algunes de les forces vives del meu poble i comarca—, el rebuig es deixa notar a través seu, i de vegades de manera colpidora... I què importa? De la palla farem fem, i del fem, melons...! Com deia el comte Arnau maragallià, jo sóc dels meus braços i dels meus passos, i mai no em canse de mirar malgrat que note la vista cansada ja... Després de tantes vegades com he pensat de tancar aquesta pàgina (la darrera d'elles, aquest mateix estiu), sóc conscient del valor que té un escenari com aquest, amb tan excel·lent reberberació, i tot allò positiu que m'ha guanyat. Serà cosa de continuar-ho amb força, de ganes no me'n falten. No canviaré el món; ni tant sols podré canviar-me els vícis confesos, més que res perquè no ho pretenc. Això sí, amb la llança esmolada, seguiré entrecavant frases que voldré coherents amb mi i el meu pensament, això puc ben assegurar-ho. Poques pors em queden i paga la pena el treure-se-les de damunt per seguir contant-te coses perquè queden com a memòria pròpia. Ja veus quin joc... Que fins i tot ja m'he atrevit a ofertar productes propis (com el ditxós mapa del Comtat i l'Alcoià) i a punt estic d'encetar un altra partida que es promet agossarada... En dir-te que forçaré a seure a taula per fer-se una mistela, o una cassalla, o un herberet amb dolcets de l'Heretat de Soler a tot aquell que vulga fer de la conversa poesia...!
Com ha passat el temps. Recorde ara el primer post. Va tindre un comentari. Una xicota que ni coneixia va dir que açò era una merda, literalment, per ser altre blog escrit en valencià... Va sorprendre'm la burrera... Ara em sorprén que el blog d'un mestret de poble, que és el que des de xicotet jo he volgut ser de major, arribe a tants i tan lluny.
Moltíssimes gràcies per estar ahi encara que no et sàpia ni et veja...
Una altra alegria, perquè no sé com sóc que no podria no alegrar-me ni enorgullir-me amb el triomf d'un amic. Que em crida Joan Josep Soler, malalt crònic del segrellisme més interessant i oportú, per dir-me que ha fet realitat un vell somni. La realització d'una revista digital que enfoque l'art contemporani i les arts escèniques, és a dir, tot allò referent a les arts visuals...
Em passa l'adreça, i jo que m'aboque: "Sinergias4G Artes Visuales". I sí, em trobe un blog de blogger, com el meu, ben net i polit, amb bona cosa d'incitacions i invitacions a compartir un món que, sent tan proper, a mi em queda tan llunyà. Des d'ara ja no podré dir el mateix que, sabent de la passió i el rigor que J.J. posa en els seus treballs, em convertiré en lector asidu. Que també, ja són ganes de fer feina l'editar una revista d'aquestes característiques de la Vall d'Albaida estant. L'atreviment, segur que pagarà la pena...
Res, que ara en poder faré un enllaç al meu blog... I així ha passat vora una setmana i... Saps en què note que m'estic fent vell? En que abans, tot era pensat i fet. Ara però, necessite el meu espai temporal per fer no res... Serà cosa de buscar sinèrgies.
Esbós de la falla Na Jordana 2019 (obra de Toni Pérez i Ramón Pla).
Ontinyent, a dissabte tretze d'octubre de 2018.
Quan els fallerets i les falleretes valenciànics afirmen que en cremar els monuments ja comencen les falles de l'any seguent, diuen una gran veritat. Que la maquinària festiva ja ha enllestit fitxatges d'autors i contractes, que hi ha molta feina per fer.
Fixa't en un detall... A Iruña, canten que ja falta menys per a les festes, falta menys... 457 dies que passaran sense festa. I així tants i tants ítems festers. Als pobles fallers valencians ja s'està en festa, tot l'any en dansa. I ara a l'octubre, com els rovellons, és quan la causa festiva es revifa, trien i demanen les falleres i presenten els esbossos dels monuments següents. Si això no és dur la festa a l'ADN... Val, una cosa és ser fester i l'altra ser vomitiu festèricament, com ara el Liante, que aquests dies no parla d'altra cosa, perquè ven i perquè poc més saben fer a aquella casa que pasterades glamuroses i banals.
Una cosa bona sí que tenen, que cada any, quan arriba el festival "Volem falla", publiquen els esbossos de les falles grans i infantils de la categoria especial, de la Federació que conformen. I com cada any, ací els teniu. Enguany, es perceben ganes, s'avista molt de treball i en alguns casos no tan puntuals com a d'altres ocasions, fan ganeta de pensar-s'ho i baixar a València per contemplar-les...
Ah, i per si no els vas veure, et passe ací els esbossos de les falles de l'Ajuntament també...
De res!
Falla infantil: "Paradeta de flors núm. 14". De Cap de suro estudi.
Falla gran: "Procés creatiu" de Latorre i Sanz, amb PichiAvo Graffiti.
Vivim en un país de queferosos, i això és una sort.
Per fer més entenedora la idea, de queferosos romàntics que estan salvant, com a mínim, la memòria del país. Ja no dic la cultura ni cap altra cosa que sone a grandiloqüent... Tants anys com hem estat decapitats a tall de gallina que fa voltes ans de dessagnar-se en aquest pla, és encara una sort que ací, i allí, vagen apareguent i s'alcen una mena de penyals entre el marasme. Cadascun malferit d'una dèria distinta, una mania que el fa investigar i crear al voltant d'eixa cosa que se li entesta i que, ves per on, a ningú més no l'havia interessat encara, o li havia interessat poc, o... I el millor de tot és que aquests penyals no funcionen com les "capelletes" presidencialistes del meu poble, no. Emergeixen i impulsen una força ja no sé si és electromagnètica o com, que atreu altres persones de valor, les posa en contacte i, per tant, contacta idees de les que fan créixer mútuament, retroalimenten, sumen, i de lluny fan llum...
El senyor Paco Pascual Soler, mestre socarrat, té la dèria dels bandolers.
Des de fa molt de temps va rodant pel nostre món petit un projecte seu, "El tresor de Benimassot" del qual supose que, a aquestes alçades, hauras escoltat nomenar... Ja veus quina pensada, diràs potser... Fer de la gent més abjecta que hem patit herois nacionals... I insistisc en el "potser", perquè igual ets com jo, que com ell pensa; al·lucinat de sempre estic amb les històries d'aquells nostrats saltamarges (i sèquies en algun cas puntual) que des de menut m'encisaven, però que se'm donaven amb conmptagotes... És curiós com mon tio Ministre, per nomenar algun dels meus dolls informatius-imaginatius infantils, era capaç de contar-me com aquell comte de Cocentaina raptava donzelles verges per desvirgar-les i soterrar-les al passadís que tothom sap que hi ha entre el Palau i el Castell, i m'omplia el cap de rondalles alazraquianes i mai no em nomenà res dels bandolers de la Mariola ni la Serrella ni Seta (potser perquè era Saorí, i el Contrabando i els Maseros no...). Si vaig saber del Manco Calderon fou perquè em contà la seua mort el nét d'una dona que hi assistí, un rector que, quan s'enrecordava, em feia classe de religió a l'institut. I a l'institut mateix fou on vaig enamorar-me d'aquell personatge que els resumia a tots, el fals Eugeni el Frare de L'últim roder de Josep Franco. Després m'anaren vinguent textos com el del Guapo Rovira d'Aielo o El peu Fregit, Joan el Barbut, de Crevillent, i tot l'allau otosí del Gatet que, sense la voluntat i l'art de Joan Olivares, no hauria alcançat el valor que té ara, que és molt pels nosaltres puntuals i romàntics i no és res en allò social pels valencians; justament el del rellotge de lluna que té dedicat al seu poble, al costat d'un fanal!
Però a Paco Pascual li vingué la dèria aquesta i, com a mestre d'aquells nominats a no-sé-quina excel·lència, segurament vital perquè aquestes coses o es porten a la sang o no tiren cap avant, va fer arrancada de cavall que encara no s'ha aturat. I vinga a fer bolos per tot el meu país petit i jo, provant d'aconseguir -li un llibre i escoltar aquella forma tan curiosa que té de vendre'l —més que no escoltar-la, viure-la— i no hi havia manera ni humana ni fetillera! Fins i tot, no poder passar per la covatxa que es muntà a la Fira de Cocentaina per... Res, com si ell i la seua conlloga fossen això mateix, bandolers, i jo un tristoi guardiacivil que mai no els ataüllara ni tant sols. I la cosa m'amargava més i més perquè ja hi llegia anuncis pel seu enxarxat internetari que en no res treia nou llibre roderístic i nou espectacle...
Així que malgrat tots els cansaments vitals, en saber que pel matí del 9 d'Octubre hi acudia a Fontanars dels Alforins i amb presses, perquè a la vesprada ja estaria la colla a la Tàrbena de sa Marina, vaig pujar al cotxe per enfilar el camí de la Solana cap el veí altiplà.
No sé si vaig fer bé perquè bé no vaig fer, però tampoc no em cabia una altra... Allà al poble més nou dels nostres pobles, el d'urbanisme rectilini exepcional, el de plaça tan ampla, el teatret que s'hi monten podia quedar ja no desllavassat sinó difuminat, diluït... Sort, o dissort, que amenaçava pluja, i els tocà traslladar els embalums a l'altra banda del poble, al pulcre Centre de Cultura, on vaig arribat començat l'acte, i vaig asseure'm al darrere del tot, altre error... Davant meu, bona cosa de pares entretinguts amb ves a saber quin desfici i una curta colla de xiquets atenent aquell muntatge curiós. I és que l'espectacle ja resulta, de per si, gens corrent i bastant atrapador. És una manera de vendre un llibre i un seguit de productes relacionats a través d'una representació teatral amb actuació musical contractat com animació lectora per un ajuntament. Pense haver-ho explicat bé. Si no és així, em corregiu. A mi, almenys, sí que va aprofitar-me per animar-me a llegir... Com a mestre de cerimònies, el mateix Paco Pascual que anava fent i dient, a la vora d'Anselmo Martí Jover (pel qual sent un servidor tanta estima com admiració certa) carregat de guitarra, harmònica i romanços.
I a la seua vora, un grup de pretesos bandolers, capitanejats per un despistadíssim èmul del mateix Josep de la Tona històric, que capturen l'acompanyant de Paco i Anselmo sense que aquests feren ni massa ni res...
La historieta representada per la gent del grup Anbelú Teatre em resulta, de tan boba i senzilla, magnífica, perquè a cada frase s'hanava mostrant com atrapaven els infants tot posant-se'ls al sac, que és el que toca... Quina diferència aquests bandolers entranyables amb els de veritat... Quina manera de "currojimenitzar" els antics, em permetràs el neologisme, per fer-los propers als nadius digitals d'ara mateix! Ni els espanta la sang ni el fetge, i això que la mitjana d'infantilitat no els permet de jugar a videojocs dels violencials encara...! Per això, potser, els dibuixos de César Vilaplana, èpics i notoris, que acompanyen espectacle i llibre no els fan fugir sinó que els apressen a seure al voltant de la falsa foguera, com si foren tots ells sagueta... Jo, mentrestant venia esdevenint-se l'espectacle, vaig anar prenent notes mentals... Em calia felicitar-los... A tots ells, perquè mira't l'Anselmo, igual et canta i toca com et fa de seny irònic en contraposició a la rauxa del cerimoniant amb els seus comentaris puntuals... I als actors per aportar aquella candidesa que fa humaníssims els personatges, que resseguint el mapa per tornar cap a terres marineres, acaben a la porta de l'antiga caserna civilera de l'Alforí...
No, entre aquestes quatre parets no acaba de lluir l'espectaclet. Però m'imagine ara a la porta de l'església de qualsevol dels nostres pobles de barrancada i muntanya immediata, com serà de ple el seu desenvolupament... Altra cosa que cal agrair-los, aqueix esforç d'haver anat a més de setanta pobles i pedanies per dur aquesta idea recuperativa memorialística disfressada de llibre, o bé és al revés, no l'he llegit encara...
Només amb l'ofici, han anat cosint el nostre païset d'una manera que mai podrem agrair-los. I quan parlen al públic no els cal explicar on està aquell indret o l'altre, el donen per sabut i per sabut el tenim, una manera ben especial de fer-nos veïns els uns dels altres, el parlar de Benimassot com si estigués ací a la vora, que des de la punta que són els Alforins, igual és baixant cap a Alianda o Tiriran camí d'Ontinyent... Ací a la vora, i són com nosaltres i fan com nosaltres... I cada territori és propietat d'un senyor bandoler, i tothom pot ser bandoler, fins i tot alguns alcaldes, fins i tot i sobre tot els xiquets i xiquetes que duen mocador al cap i van pintats amb patilles i bigots, tots mascarats...
Pocs exemplars hi vengueren aquell matí, el meu hi compta, però com que em regalaren alguna baralla dels bandolers valencians, poc guanyarien, a més del meu aplaudiment sincer i el meu encoratjament... Vàrem parlar un poc, tots plegats, al sol poc escalfador del carrer migdial, volia jo informar-me dels ets i els uts d'aquesta preciosa aventura. Vaig quedar-ne ben satisfet, i ja querós que arribe el dia 19 per a l'estrena del nou llibre i espectacle. Promet molt, promet massa..., i el millor és que no serà cap decepció!
Llig ahir el llibre a casa, alliberat de l'esclavatge rutinari i rondinaire que estan fent-me darrerament del treballar. Una història poc pretenciosa i ben plantejada des d'un principi: vol entretenir el jovent hipertotitzat de hui en dia amb una història que agrupa en colla els principals roders, tot presentant-los i potenciant-ne les seues possibilitats funcionals individual en benefici del grup mentre usa del tòpic literari de la colla infantil d'amics que sense saber com ni de quina manera, es troba enmig d'una emocionant aventura que, avesat a aquestes formes, em fa anar més enllà i preguntar-me, entre un miler de preguntats més, perquè un bord contestà té tant d'amor als Maseros i al Contrabando... Mira que dur a Sierra Morena l'acció... He, he, he... Res que objectar a l'historiat, farcit de referents actualíssims dels que segur que enganxaran el neolector..., però em fa gràcia trobar-me el Tempranillo i Luis Candelas burlats per Pinet, Mitxana o el mateix Camot...! I preciós el llenguatge quan ve farcit de modismes i dites, totes elles i tots ells (gran troballa aquesta) amb una cómoda i útil explanació a mena de glossari de peu paginal.
I la cosa més atractiva pel jovent de hui és, sense dubte, el cd farcit de cançons, totes amb la lletra al llibre, que formen part de la lectura, de l'espectacle i de l'entesa global del projecte. I ací és on arriba l'arma de doble tall... Anselmo Martí es llueix de debò en lletra i música, i s'incorpora el milloret del panorama musical tradicional valencià (Jesús Barranco, Rubén Suárez) i també del nostre immediat star system (Dani Miquel i Pep Botifarra) que, en ser ensalçats com a roders protagonistes del llibre, em patinen bastant per poc integrats o forçats. Això, pense jo, als xiquets ni els va ni els ve i encara ho agrairan, tindre referents actuals entre aquell bandolerisme. A mi, que trobe ben empastats i lligats els personatges antics, em divertirà la propera vegada que veja el senyor Barranco, li demanaré que, per diners, em cante un romanç (que voldré, ell ho sap bé, australià. Jo sóc així). El resultat de les musiqueries és bo, especialment bo, de tot el producte en sí... Tant com per agafar jo un trabuc i anar a atracar-te, o et compres el llibre o et dispare per la teua indiferència davant allò millor que estan donant aquest penyals lluminosos emergents que s'atreuen i ens donen camí per conéixer, reconéixer i caminar...
I encara, em diuen, que en l'immediat trebal faran roders també Apa, Ina Martí, Andreu Valor, Enric Murillo, Vicent Savall i Leukoners. I que Paco Muñoz farà de frare... Si no ve prompte el dia 19, aniré a per ell, escalant i tot si cal...
Felicitats a tots els qui feu del nostre bandolerisme vida. És tan important no oblidar com acomplir la nostra dèria, perquè sempre hi haurà qui la compartirà. Forma part del global "nosaltres".
No és que em complaga fer-te esperar, en absolut. El que em succeeix és que vaig tan de bòlit amb unes coses i altres que no arribe ja a tot. I no és cosa de prioritats aquesta vegada, no... Per tot i per tant, aquestes novel·letes a entregues m'empaiten a matinar de manera exagerada. Quan no hi ha cap soroll sembla que puc recordar millor i escriure més, sota l'esclavatge, això sí, del temps com passa i que t'avisa que, si no t'afanyes, arribaràs tard a qualsevol altra cosa...
M'havia quedat explicant-te el concert d'Ina Martí a Dénia. Magnífic per si no ho havies llegit encara. La història aquesta va fer un gir en el moment en què l'artista va donar pas a l'homenot. Si veieres l'esclat emotiu del teatre... Avançava, Paco, a poc a poc, garrotet santantònic mitjançant, entre cables i mostres d'estima cridades, a mena de jaculatòria amorosa. I després d'agrair tantes coses quan estava al micro, fent ús de la llibertat que aquest sempre li dóna, comença a cantar aquella cançó que volia haver cantat al seu darrer concert a la plaça del Consell i no pogué perquè l'emoció li la sabien pujada fins i tot les gavines...
"Hi ha una ciutat a cara-sol que té en el nom color de llar, quan mira el mar va cap al nord, tots dos amors en un esguard. Buscant recer en el seu port el meu vaixell va recalar; a l'ombra amable del Montgó i el meu amor s'ha anat fent gran. T'estime, saps, jo t'estime amb desig d'enamorat. T'estime tant que voldria fer de la cançó un abraç.
Tu saps molt bé amb quin deler he festejat els teus carrers, les teues pedres he palpat i m'ha pogut la teua gent. He passat hores sense més sota els plàtans falaguers del teu passeig més rialler on no sents mai passar el temps. T'estime, saps, jo t'estime amb desig d'enamorat. T'estime tant que voldria fer de la cançó un abraç.
M'agrada veure el vell castell com una nau vora la mar, sempre somniant amb antics vents que espenten viu el seu velam. Hi ha una ciutat a cara-sol que té en el nom color de llar, quan mira al mar va cap al nord, tots dos amors en un esguard. T'estime, Dénia, t'estime amb desig d'enamorat. T'estime tant que voldria fer de la cançó un abraç".
No cap altra paraula que no siga agraïment per l'abraç aquest tan íntim... Quina creus que fou la resposta del públic? Immensa...
Paco s'havia tret una espina, i somreia entremaliat mentre li arribaven els sincers bravos i les palmes dels seus tants amics aplegats. Ara, li tocava recordar els seus altres amics, els navegants absents però sempre abord del pensament, per poder cantar al Montgó i tancar l'acte...
I ho va fer des del fons del cor i la memòria, conscient del molt que deu a la gent d'aquella barca xicoteta i torta, el "Llop marí", de qui tantes vegades ens parla amb els ulls clars per la torbació que li du la recança, quan encara és tan viva en ell l'experiència que conta que ni tant sols pot fer-li brollar cap mena de llàgrima, però sí somriures amables, ancorats a una mar que li té atrapat tot l'èsser...
L'aplaudiment unànime als artistes, de mereixences sobradament dites ací, deixa pas al moment sempre interessant de la gent que, emotiva també, s'apropa a Ina i l'envolta com estol disposat a aconseguir d'ella un somriure personalitzat, que puga oir de l'alegria i la bellesa que ha transmés, que signe un disc com a record d'aquesta estada...
És curiosa aquesta necessitat s'estar a la vora de l'artista en acabant l'espectacle... Jo, que m'he acostumat a ser el darrer que ix de cada local, que sembla que siga jo qui apague els llums i cloga la porta, ho interprete com la forma més alta de l'agraïment. Has replegat part de la sega sembrada i t'és precís endur-te'n unes garbes a casa, per recordança, pel disfrut futur que et serà reescoltar, redescobrir a estones, aprendre allò que t'ha estorat o t'ha semblat el bastant amable com per a que passe a conformar la teua pròpia vida...
I mentrestant, jo fent fotos, i aquesta la tenia demanada... Paco amb el seu Vicent... Quanta estima, mare!
I ans d'anar-nos-en, cal sumar a la foto més estimes, Pepa i Ina fan acte de presència per desitjar-nos a tots el bon oratge que de segur mereixem. Fora plovia. Dins, però, hi brillava una passió amistosa, certa, perdurable...
Em fa gràcia que, els concerts d'Ina Martí s'estiguen convertint en una continuació especialíssima dels de la gira darrera de Paco Muñoz... De moment han sigut dos, a Sueca i ara a Dénia, però trobe realment preciós tot el que, així, els envolta.
Primer que anem tots de nou, hi acudim com en comandeta, i quedem i tot... I com que anem prompte, ens dóna temps a fer-nos una mena d'improvisat berenaret on cadascú pren allò que pot i després Pepa s'enfada si no va al seu compte...
Després, com que els músics són l'equip mèdic habitual (excel·lents operadors sense cap mena de dubte), i els tècnics i tal... I els espectadors també, que hi ha qui, com jo, no se'n pot perdre cap, eh, Eduardo? (que, per cert, felicitats; que el Facebook m'ha xivat que hui és el teu aniversari...).
Ara bé. Sent tots a Dénia per celebrar el 9 d'Octubre, la cosa calia que es fera de notar... Jo, rient-me de qui balla i del dolçainer, donant-los a tots la benvinguda a la capital de la meua taifa, on no ens afectà massa (dona, moralment sí...), que eixe croat del dimoni, en Jaume I, fera la seua capitania cristiana demà farà 780 anys i ens prenguera Balansya. Tothom felicitant Paco perquè a l'endemà rebia el guardó sobremerescut i comentant el rastrerisme puig-oltrí que tot ho amera. Pepa i jo veient quina roba es posaria per anar a la Generalitat, si pamela sí, pamela no i ja voràs, ja voràs, quin gustet li trobaràs... I tothom esgotat per un dilluns tan rar com el que ens ha tocat viure...
La sala, pleníssima, ha rebut amb goig la congolla d'Ina, esperant també que, com anunciaven els cartells, Paco pujara també a l'escenari. La cosa anava d'homenatge a Maria Ibars de qui, per obra d'un dels espectadors vàrem aprendre alguna cosa interessant que ignoràvem, i que ens va fer riure de bona gana... Això del morro fort és tan intrínsec dels autors valencians...!
Ina estrenava una peça nova, precisament un poema de Maria Ibars, i el lloc era l'ideal...
Què dir del concert? Que em va complaure molt, atés que les melodies semblaven molt més treballades. Enric ha fet molta feina des de Sueca, i ara el conjunt sona més ric i compenetrat. Més pastat, déiem tots... Realment, paga la pena el viatge en un dia tan rebregat per gaudir d'una joia com aquesta...
Com som a Dénia, no poden faltar els amics de Paco, i entre ells, Vicent... Cada vegada que Ina entona una cançó de les del repertori munyosístic, és precís que Vicent es pose a cantar-la en veu alta. Sort que tothom se'l mira amb estima, especialment Paco que no para de girar-se per veure-se'l, emotiu...
No, no és que el senyor Cebrián estiga enrogit... És cosa de la màgia de la il·luminació, que feu efectes d'aquests tan recuriosos.
Ina, esplèndida...
I el senyor César Murillo darrere del faristol. Continua sent difícil treure'ls a tots com pertoca...
I ben lluït l'Iván amb els seus solos.. Continua enrogit...
Amb unes coses i altres, em va ser impossible saludar a l'home de la bateria, el gran Salva Ortiz...
I clar, quede molt agraït a Ina per les seues paraules sempre tan agraïdes i dolces cap a mi, cada vegada que canta el meu "Voldré ser mar" munyossià...
I heus ací l'estrena de "Barqueta menuda"...
I ací acabem aquest resseguir perquè de sobte, amb l'aparició de Paco a l'escenari, la mar s'enarbora i ens convé canviar de barca... Així que una mica de paciència i prompte sabràs com va acabar la vetlada... Ja t'avise que dir "apoteosi" és ben poc...
Entre unes coses i altres, no sé jo com seguim vius...
Res, que volia dir-te que de nou m'ha enganxat l'amic Juan Fran Ferrándiz per tal que faça de "Conseller" en el seu programa de Ràdio Cocentaina "Una nit al Castell". Per tercera temporada, em tocarà fer de fantasma en aquell recinte tan ple de sorpreses. I és cosa divertida això, perquè m'ho passe pipa...
El divendres vaig baixar ben enjorn per la vesprada, i si m'encante, ens toca l'ave de la nocturnitat. I no és precisament perquè jo tinguera massa cosa que xarrar en antena (ja t'avisaré quan van eixint les col·laboracions aquestes), sinó perquè ara, a Juan Fran, cal dir-li Juan Francisco Ferrándiz, que se'ns ha fet més que famós... I amb mereixences!
Ja et vaig contar que havia publicat una nova novel·la, l'home, "La terra maleïda"/"La tierra maldita", ara tocava dur-li el llibre perquè en fes la signatura que abans no havia pogut ser... I allò, més que una entrevista a un capçot com jo, es va convertir en una conversa d'aquelles impagables on l'autor d'una de les millors novel·les d'època que he llegit, em contà les seues experiències allà pel Veneto i la Llombardia (Pordenone i Milà), on acodí a presentar la nova versió, "La terra maledetta"..., i un poc de les que vindran!
I quina gràcia em fa llegir en la italiana llengua sobre la novel·la i els seus personatges principals..., que així la vénen:
IX secolo: la città di Barcellona non esiste. Esiste solo un piccolo e sparuto avamposto ai confini estremi del Sacro Romano Impero, un insediamento di non più di un migliaio di anime governato distrattamente dai franchi. Barcellona è in uno stato di quasi totale abbandono, devastata dagli scontri con i saraceni e sottoposta alla tirannia dei nobili corrotti che sfruttano gli abitanti.
Ma è grazie al coraggio e all’ambizione di un uomo, il vescovo Frodoino – incaricato dal re Carlo il Calvo di riportare ordine e civiltà in quei luoghi – che inizia la rinascita. Accompagnato da un gruppo di coloni in cerca di un destino diverso e di una nuova vita, Frodoino è deciso ad affrontare le sfide che lo attendono: intrighi, conflitti e manovre occulte sullo sfondo di una minaccia saracena sempre alle porte. Ben presto Frodoino si scopre conquistato dal fascino di una donna misteriosa, la nobile Gota, fortemente legata alle tradizioni della sua terra e della sua gente, che si innamora, ricambiata, del vescovo. Con l’aiuto di personaggi sia di umile sia di illustre nascita, Frodoino e Gota daranno inizio a una lotta stoica per strappare Barcellona dal destino di terra maledetta nel quale sembra intrappolata, divisi tra i sentimenti che li legano e i doveri imposti da un sogno ancora più grande…
Con eccezionale abilità narrativa e allo stesso tempo grande accuratezza nella ricostruzione storica, Juan Francisco Ferrándiz trasporta i lettori in un viaggio epocale, alla scoperta della nascita di una delle città più belle della Spagna e del mondo, e della lotta dei suoi abitanti per la libertà.
I em ric amb això de la llibertat i els seus triples o quàdruples sentits ara mateix, la de Barcelona, dic...
Doncs vaig aprendre molt en només una vesprada... Espere pujar prompte de nou aquelles escalotes que sembla que duen al mateix Castell... Ens hem conjurat per parlar, properament, de relíquies i de Sibil·les...
Ontinyent, a set d'octubre de 2018. Dia de la Mare de Déu del Remei.
Això mateix, diràs que no tinc remei quan sàpies que ahir vaig assistir a un acte de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, tu! He, he, he... I no van haver-hi altercats, i això que tenia a la plana major al meu darrere a l'auditori d'aquell edifici colosal que els faraons pepers alçaren al vell riu de València amb la suor de tots nosaltres.
En veritat, em feia curiositat tal edifici calatravenc, aquell que li anaven caient trencadissos al terra, trencant-se... I res, que allí que anàrem. Em donava igual si l'organització anava a càrrec del mateix dimoni emplomat. No podia perdre'm (com sembla que ningú tampoc, atés la capacitat de la sala i com de plena estava), un dels espectacles de l'any. L'ínclita entitat dels nostres dolors celebra enguany els Misteris Assumcionistes valencians (Elx, però també València i Castelló), i se li ha ocorregut dur la versió concert del Misteri il·licità al modernísim nou centre de València. Brillant idea, més que res perquè la qualitat i la intensitat de les veus, al mateix Elx i entre tanta escenografia brillant, no acaba de copsar-se de tot. I ací, el que es volia fer relluir era la mateixa llengua en què la Festa es canta. I no defraudà ningú la pensada, no. L'himne major del nostre parlar que és el Misteri, ressonà a través d'unes veus magnífiques, treballadíssimes, abisals... Allò em fou tocar el cel en diverses ocasions, esbalair-me d'emoció en tantes altres fins arribar, i no tremole per dir-ho, al plor obert en les escenes que major poder catàrtic tenen per mi, les que m'identifiquen amb un jo que encara em sorprén.
Destacar unes veus per damunt de les altres seria ara mateix plenament injust, i ens procuraria deshonor. Però oir tan ben oïda la Maria (quina força), la subtilesa del Ternari, la bellesa de la Magrana i l'Aracel·li a peu pla i de fit a fit per a mi..., i m'imaginava que al revés del món, allà davall per a la major part de l'auditori que, ves per on, estaria al pel damunt del cel elxà en condicions festives i simbòliques. Se'm feu tot tan ràpid que si m'encante no em trobe la veloç Trinitat de la Coronació i ja estàvem en el Glòria... I aquella sorpresa quasi final de la profunda veu de Sant Tomàs... Em quede amb la seua imatge, mirant cap amunt amb uns ulls tan plens de passió que semblava que, en veritat, aquell escenari curiós fou la meitat de l'andador i la Mare de Déu, en plena apoteosi, s'alçara al nostre darrere i nosaltres no la poguérem veure. Només ho pot ell...
No m'havia atrevit a baixar a Elx després de tots els meus marasmes... Aquest mateix concert vaig poder veure'l a l'Assumpció d'Ontinyent quan de més jove celebràrem el 750 aniversari de la conquesta de la nostra Vila Reial. Des de llavors, vaig enamorar-me i encara hui no em calen papers per seguir tots els cants, que ahir Pepa al·lucinava amb mi, he, he... El moment en què vaig poder viure'l en directe, just el dia que feia cent anys de la mort de Teresa la del Morer, la protagonista del tan intens romanç de Banyeres de Mariola, fou, per l'acte en si i també per allò que d'ell se'm derivà, un dels moments que tinc per més importants de la meua vida. Potser per això, la por de tornar-lo a viure... En sonar el Glòria, vaig cantar-me'l cap a mi i vaig saber-me curat de qualsevol espant. L'estima cal que es vesse per la bellesa, i qualsevol cosa no ho és. Aquests cantors eren del mateix cel.
Des del dia del meu aniversari fins a passat el dotze d'octubre, acostume a tindre penjades del balcó i el finestral, dues senyeres del meu poble; les festes del barri, el 9 d'Octubre... Hui ha estat seure'm davant l'ordinador, trobar-me —esborronat— que havia mort la senyora Maria de Montserrat Bibiana Concepció Caballé i Folch, i amb els ulls ja aiguats, saltar com un resort per treure-les, les senyeres... No puc veure-les fent festa al vent que me les mou quan el meu cor, rendit a la bellesa, s'encongeix pel dol...
Icona és poc dir, per dir d'ella. Tota la meua vida admirada i sentida admirar... Ara que diuen del trencament de barreres i sostres de vidre per les fémines, quantes no en superà ella?
Un referent sociocultural continu és el que fou, que fins i tot la teníem en els nostres acudits d'infant (em somric ara en recordar aquell de la moto que cau perquè li han serrat el cavallet...).
I tanta emoció com sabé transmetre amb el seu ofici, o no em diràs ara que no se't posa la pell de gallina en recordar el duet màgic amb el senyor Freddie Mercury cantant aquella Barcelona olímpica?
Però en aquest món corrupte i ple d'indiferència, o aversió encara, cap a tot allò que no siga usura, el seu estel autoparòdic caigué en desgràcia fa temps ha, més o menys des d'aquell tragicòmic i daurat anunci de la Loteria de Nadal, paral·lelament al seu procés malaltós... L'acusament de corrupció econòmica l'apartà del món que ans l'aplaudia. Se li acusà de robar-nos mig milió d'euros; arribà a un acord amb l'Estat i acabà condemnada a sis mesos de presó que ja no acompliria per malalta i anciana; i a pagar, esclar, vora la meitat del que Hisenda li reclamava... És això el que quedarà? I on queda l'Art... Les tantes vares de mesurar hipòcrites que la nostra societat usa en abús, potser el soterrarà, l'Art... Veurem, en poc temps, si tindrà l'enterro multitudinari que mereix; si la recorden encara els seus amics; els qui l'hem seguida segur que passarem per damunt de tot... Però un referent d'un cert catalanisme ja finit però eternal no pot rebre per les raons òbvies del temps pel què passem, cap homenatge intens. Res que junte "Catalunya" amb "positiu" pot aparéixer als capcots mitjans abeurats al rancuniós poder, justament en un temps aquest que estic segur que passarà a la història precisament pel contrari, que ensalçat serà qui estime la seua pàtria quan siga lliure, ell/ella i la pàtria. No és això el que tantes vegades ha repetit la història?
Jo, poquet com sóc, m'emocionaré segur quan escolte la seua veu enregistrada, tot maleint la dissort de no haver pogut mai escoltar-la al davant.
La meua obra seua preferida? Una menor, i ben menor que des de ben jovençol m'acompanya... Ella és la meua Francina ideal, la protagonista junt a Josep Carreras i sota la batuta d'Antoni Ros Marbà, de la sarsuela "Cançó d'Amor i de Guerra" del tan estimat mestre Rafael Martínez Valls, nascut entre l'Ermiteta i el Barranquet del meu poble... Ja veus, les coses tan boniques, els detalls, els poms de flors odorants, amb què el món t'obsequia....
Li diré adéu amb els versos que el pastor Eloi li diu a la seua enamorada (i que són deLluís Capdevila i de Víctor Mora Alsinella).
"Recordo les paraules
que prop de la fornal
brollaren de tos llavis
en aquell moment sens igual.
Tos ulls d'amor parlaren
d'aquell sentit amor
que sols la mort podria
desfer amb sa dissort".
A les que ella, Francina, respondria:
"Per tu tindré com joia
la glòria preada
d'amor sens igual;
fins que la mort arribi
serà estimar-nos
el nostre ideal.
Sense tu la més trista agonia
ompliria ma vida de dol
i en mos ulls que ara són llum i dia
les boires vindrien
d'amarg desconsol".
Descanseu en pau, senyora Caballé. Ja veureu la de cistelles de roses que us esperen al cel de part del senyor Bulsara, ja ho veureu.
Pose de dol, també, el meu blog.
En primer lloc, et felicitaré un dia més, ahir pel teu sant, hui per haver rebut la Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana.
No és fàcil rebre un premi al nostre territori vital, i ho és més, de difícil, si no tens carnet polític o els polítics pensen que tens el d'algun company de tristpartit... Després em preguntaran per què no els puc ni oldre... Ja pots haver treballat de valent en aquesta vida... Almenys, no te l'han donat de manera pòstuma com a Domingo Fletcher o Manuel Sanchis Guarner... La decepció, però, m'és absoluta. Si demanàvem l'Alta Distinció per a tu és perquè aquelles i aquells que et seguim valorem la teua tasca social com a bàsica en la constitució de la nostra cultura... Però ja es veu que anem errats: la cultura ha esdevingut pura política — i per tant està sotmesa als capricis i interesos de la classe que la negocia i es preocupa del seu cul—..., potser quan parlem de la construcció de la nostra cultura caldria dir de la nostra ànima com a poble, aquell indret que no podran regular ni decretar. Ells mateixos queden retratats en premiar la pròpia endogàmia i el postureig mediàtic. I tant que els alts premiats d'enguany mereixeran el seu guardó, però en veure l'aprofitament institucional de la solidaritat —que ho és quan convé, que tots miren, però ja no quan el cas pot convertir-se en problema, i saps de les circumstàncies actuals de molts d'aquells joves migrants a casa nostra...—, a mi, personalment, se'm regira l'estòmac.
Però el premi és un premi i si no t'has mort, ja és un avantatge... Recorda què et deia sant Joan Fuster sobre els reconeixements valencians i els soterrars: que ací a València, soterrar, soterrem de puta mare...
Perdona'm el llenguatge, per favor. Estic fotut. Potser perquè em creïa el premi i qui l'atorga i, després de tants anys d'ocultació sistemàtica teua i dels teus (mira hui, el Liante com t'amaga encara...) ja no em conformava, no ens conformàvem els tants amics com tens, amb les molles, que volíem el pa sencer... Esperàvem un Ulisses que no és que no ha vingut, no ha arribat encara. Sort que ho hem fet treballant, perquè tot és prop i tot és lluny... Però eixa sensació que tinc que m'han, que ens han, atracat de nou... Quan creus que tens, tot s'esmuny... Això sí, no pense desescriure res del que he escrit. En els darrers mesos m'he bolcat a demanar una cosa bonica per a una persona preciosa i estic ben content d'haver-ho fet. Així, he pogut conéixer de primera mà quanta gent t'estima de veritat. Dubte molt que no siga per estima que més de vint-i-cinc entitats cíviques i el que és més difícil, vint-i-cinc ajuntaments, demanen aquest premi per a tu. Això és el vertader guardó, la constatació fideligna, per escrit i en acta, de l'estima que els teus pobles, la teua gent, tenen per tu, com a regenerador de la pròpia animeta. Només per això... I estic segur que molts hui, molta gent bona, s'alegrarà pel teu premi, però es sentirà decebuda pels qui sempre, siguen els uns o els altres els qui ens manen, acaben venent-nos d'una manera o d'altra... I també sé que no s'estaran ni quietes ni quiets, i que de ben segur seguiran mostrant-te la seua estima... Mira tu l'Ajuntament del poble on vius, que vol posar-te un carrer i tot...
Paco, tinc por d'haver-te animat massa amb el tant recolzament com anava venint. Jo també m'hi animava i, ara... Però hui he rebut dos missatges de dos escriptors que t'estimen. En un, ben animós, se'm diu que quan qui talla l'abadejo decideix... En l'altre, que no passa res, que tu ja tens el teu premi, que és el teu poble...
Bo, quan rebes el premi el proper dimarts, enrecorda-te'n, per favor, que tens l'aplaudiment, l'abraçada i la besada de tota la gent que hem treballat perquè et sentes estimat en aquesta nostra terra que tan sovint amarga. Que no diràs que no és extrany i cavil·lat eixe café per a tots amb què... Bo, deixem-ho anar. Ets massa bona persona per malpensar ni dir; jo no, i m'ho puc permetre. Des d'ara, t'assegure que als "alts" polítics valencians, només els demanaré que la dimissió...
Mentrestant, ens veurem demà al concert del Misteri d'Elx, i el dilluns a Dénia en el concert d'Ina... I seguiré esperant novetats dels teus immediats projectes de futur... Jo també tinc una sorpreseta per a tu, per a Pepa i tu, que vos deixarà flipats... El que importa és seguir caminant, treballant. Total, no eixirem de pobres amb aquestes coses... Això sí, jo pense treballar, i molt. I t'assegure que, treballant, algun dia aconseguirem que, mes que siga per una vegada, guanyen els Moros...!
Tota la meua estima, i la de la molta gent que m'ha demanat que te la done de la seua part, en l'abraçada que ara mateix t'estic enviant...
I ànim, que no és aquest premi de segona divisió! És el mateix reconeixement generalitalista que tenen els teus estimats Manolo Boix, Enric Soler i Godes, Matilde Salvador, Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster...
Tens tota la raó, com sempre, la Distinció te la donarà la Generalitat. L'Alta, li toca donar-te-la al teu metge...
I nosaltres, sempre malalts crònics, com diu David, però d'estima...
Tots els anys deia que pujaria a l'Aplec de Rondalles que organitza cada any Sagueta Nova, i ha sigut a la quinzena... I no vulgues saber en quines condicions pujava un servidor... Gairebé sense dormir gràcies a l'excel·lentíssim ajuntament d'Ontinyent que organitzava un festival de rock a Sant Rafael,...; sí, enmig de les festes del barri i en un recinte improvisat i en ple barri. Catorze euros em diuen que valia entrar-hi. Que fora..., tota la vesprada i la nit retumbant els baixos allà per on anares (que no sé com no molestaria la cosa a la dansada i tal...). A mi, em vibraven vidres i mobles i el cap..., ai el cap. I així, em presente jo a Biar...
Doncs sí, i vaig fer bé, perquè eixa tranquil·litat que trobes al passeig del Plàtan, i sota l'arbre mateix, amb ses fulles ja engroguissades per la tardor que ens abraça, va ajudar a que —caliquenyos dels iaios a banda, que també em queixe per tot...—, un servidor reprenguera la pau interior per unes hores...
I és que el sol del migdia encara assaona pells i intencions, i res millor que fer el passeig en un ambient endiumenjat com aquest.
El format em va agradar. Les rondalles es situen al llarg del passeig, vora l'Arc de la Mare de Déu, davant el maset dels Estudiants i sota el Plàtan falaguer, i van sonant, a poc a poc, les seues interpretacions, sense presses, amb alegria...
La gent que passa, la gent que hi acudeix, tothotm pot participar i dansar els fandangos, les jotes, les seguidilles, els copeos, els boleros, les massurques, les havaneres, tot el repertori d'arrel que enriola el matí per dur-lo a l'hora de dinar...
I van desgranant-se notes de la magrana de la tradició, i versos dels coneguts i dels insospitats, a la manera alacantina, mutxamelera i biaruda...
I sota l'arbre totèmic, que tot ho fa menut, i alegre, van sumant-se gents als passos del ball. Tothom que passa, mira i aplaudeix. I gents de tota edat proven a dansar entre els primers pampols vençuts pels temps que roden amb el vent i el passar de la gent sobre el ciment gris. Els xiquets van i venen jugant, les converses a rotglets acompanyen les versades, i el paisatge que va pintant-se és familiar i rialler.
Arriba una veïna que camina ben poc a poc, ajudada d'un braç amic i d'un bastó. És escoltar la música i entrega amb il·lusió el garrot aquell a l'acompanyant, es posa entre els sonadors i au, a fer els passos del ball... Jo, en quede enamorat!
Després, en veure'm estorat, la dona encara m'explica que té ja vora huitanta anys i que du allò en les venes. I deu fills que ha tingut i ben àgil que s'hi sent, va dient-me mentre marxa, de nou amb el bastó i l'atenció vigilant de qui amb ella fa camí...
M'aprope per escoltar els altres grups. El So Antiu de Mutxamel agombola bona cosa de gent que escolta entre els platans i les moreres de meitat passeig. I en ser que canten alguna peça de les conegudes pels passejants, et sents cantar-la a tothom... Però alguna cosa hi ha de fons que sona molt bé, molt fondo...
... I tant! Això sí que són baixos profunds i positius, no els d'anit... Si fa paper aqueixa simbomba enorme... El caduf ni es veu, cobert com va per una bossa feta amb tela de manta per poder transportar-lo... Si concita mirades..., si hi ha gent que malda per fer-la sonar...
I ja cap a l'arc, hi ha un tot de tauletes plenes de gents que es fan el vermudet en companyia dels cants del So dels Barrejats d'Alacant. Uns que dansen, altres que ballen, i tothom que frueix d'un temps que va passant tranquil i amb goig...
No vaig fer cap foto de la dina, amb tanta gent aplegada al maset dels Estudiants mateix. La perola d'arros sabia d'allò més bé, i més encara si tenies, com jo, bona companyia i conversa divertida, i més encara si tastaves d'aquella sangria tan fresca i incitant. Entre unes coses i altres (que es diuen timonet, coques variades, mistela i dolços de coco, tot casolà i fet la vespra pels anfitrions mateixos), arriba l'hora aquella fatídica en què no saps com posar-te i que, afortunadament, en aquest interregne setembre-octumbrenc, s'acurta. Jo me n'isc fora a prendre l'aire i això em serveix per observar que mentre la xicalla es posa passadeta d'aigua de la font, hi ha qui pren l'ombra platanera com el doser ideal per una dormida feliç... I si no t'has apropat mai a Biar, aquesta foto pot servir-te per fer-te una idea de com és el famós plàtan, amb el diàmetre de la soca en comparança amb la senyora que, envoltada de dormilegues, es mira el mòbil...
De sobte, veus que Joan Antoni tira cap a casa... Ah, clar! Que el pròxim "acte" és el tast d'herbero a la plaça del Raval. Podem faltar? Ni pensar-ho!
Enguany toca provar el que acaba de fer fa no res... Setze brosses diferents diu que li ha posat. El color, en veritat, és més clar, i ell insisteix en què és més suau i menys amargant...
I té raó...
Ara bé. Fes el favor de treure també del de l'any passat, el famós de les trenta-tres herbes, que té bona cosa de cos i sabors... Riem. Li hem posat nom, el de l'edat de Crist... Però ha de ser en llatí, que s'ho mereix, sí... Com quedaria? Aetatis Christi, sí. M'agrada, ho trobe ideal...
Au, a brindar.. Que el bon obrer, arremulla primer, i ja està l'escenari parat i tot a puntet perquè comence la sessió de la vesprada. L'ombra va guanyant espai al Raval i les cadires van omplint-se...
Comença l'acte amb les dolçaines i tabals de la Bassa de la Vila, que interpreten les danses biarudes, començant i acabant l'actuació amb les estimades Parrandes, que jo no sé que tenen (o sí...) que sempre em resulten d'allò més deliciós.
I com pel matí, tothom que vol, espai té per a dansar entre el públic i els sonadors...
Ans de continuar amb les rondalles, i de part de l'Ajuntament, s'entrega un record als participants. I és ben bonic... "La peça de l'any" l'anomenen. Una reproducció d'un braseret escolar que es guarda a la col·lecció museogràfica preciosa de l'Ajuntament biarut que durant tot l'exercici aquest, fa de present en qualsevol ocasió que s'escaga, com a homenatge a la Trobada d'Escoles en Valencià que ha celebrat enguany el poble. Si el veiéreu... És realment preciós!
I avant el So dels Barrejats d'Alacant, vinga a fer ballar la plaça...
La idea que donà inici a aquests aplecs, em conten, és la de mostrar al veïnat que la dansa, el nostre costum dansador, no necessita de robes ni adreços. Només cal tindre gana de ballar, de disfrutar mentre balles, de passar-ho bé...
I no serà que no ho passaren bé...
Jo, vaig disfrutar amb la senzillesa formal i l'abundosa il·lusió que emanava la gent del So Antiu de Mutxamel. Cosa bona veure tanta gent a sobre l'escenari fent sonar cordes i percussions diverses...
I al davant seu i de les músiques que, ben reboniques, interpretaven, vinga a ballar gent de totes les edats...
I jo, amb la sonera acumulada i el cansament, vaig començar a generar un maldecap d'aquells solemnes que m'aconsellaven pillar el cotxe i tornar-me'n a ma casa en condicions. Que ja no estem en l'edat i demà, per hui, a les huit del dematí, tenim classe...
Però no, abans d'anar-te'n, em diuen, alguna foto nostra faràs, no?
I tant, i algun vídeo també, res més faltaria, senyors amfitrions...
M'agrada com s'ho fa aquesta gent...
Això sí, Joan Antoni. Algun dia caldrà que ens posem seriosament a parlar de les lletres que...
Bé, un bonic dia passat i amb una excel·lent companyia. Que tots els diumenges foren així, de reunir-se informalment sota un gran arbre, per posar-se a cantar i ballar com ho feien els nostres i com voldríem que ho feren els què vindran...
