.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

....

....

dimecres, 29 de març de 2023

"Traure el sant Cristo gros!" Uns mots al voltant de les processons i la cristologia pròpies de la Setmana Santa d'Ontinyent




 La Vall d'Albaida, a vint-i-nou de març de 2023. Dimecres de Passió.

Abans, un servidor publicava de seguit articles tot explicant diversos aspectes, i tan diversos com divergents, de les tradicions pròpies tant de la meua comarca com de les veïnes. I hi havia espai per publicar-los. Espai físic paperesc vull dir. 

Poc a poc, i tant pel que fa a la dita "Cultura popular" com a la Setmana Santa que ja tenim al damunt, va anar reduint-se l'espai. A casa meua, la reducció d'aqueixos indrets papèrics vingué determinada per una vertadera persecució ideològica cap a la meua persona des de la farisaica immoralitat dels responsables passionals,  com bé sabeu els qui em coneixeu, que arribà fins i tot a ser física. Pot bé confirmar-vos-la alguns dels qui fugiren d'aquell covil. Quod erat demostrandum.

Ara que he représ la llibertat d'acció intel·lectual i que les censures no em preocupen ni gens ni gaire, faré ús del meu espai propi, aquesta casa que sí que és meua i ben meua, per seguir fent com feia. A través d'assigs curts basats en el que sé i en el que he rascat, torne a realitzar xicotetes publicacions sobre el tema. I xim-pum. Deixem la retreta, però deixem-la clara, i anem al treball. Davant la voluntat d'ignorància cívica, llum aclaridora... 

En aquesta que ara presente, em ve per parlar de l'organització processional i els elements cristològics escultòrics de la Setmana Santa d'un dels meus pobles, Ontinyent. Ja veuràs que les mancances de coneixença són potser més amples que allò publicat. Pot ser una bona base de començar a rascar per trobar de nou... Comence?

Espere que siga del teu gust.














diumenge, 26 de març de 2023

Al Campet, aprenent de David Garrido...

 




La Vall d'Albaida, a vint-i-sis de març de 2023. Diumenge de Passió.

Acudisc a la crida que se'ns fa des del Camp de Mirra per commemorar el 779 aniversari de la signatura del singular Tractat i tal. Però acudisc perquè aquesta vegada m'han passat avís a temps, els qui han d'avisar d'aquestes coses, dic; perquè ausades les vegades que em toca assabentar-me de fets tractadístics per missatgers voluntariosos. Així dansant, dansant, vaig quedar-me sense assistir a la representació que es feu a Xàtiva recentment. Tot això li ho aboque a Romà només trobar-me'l; pobre't meu... Com estarà de fart d'un servidor, que sembla que siga dels pocs que li diga els quarts i les hores a cada campanada... 




Arribe prompte i més aviat content, malgrat les circumstàncies personals i socials que m'envolten. Escoltaré, després de molt de temps, l'admirat historiador Josep-David Garrido i Valls que arriba a aquest nostre racó de món per presentar ni una ni dos sinó tres obres. Vaja!, com la cançó del Capellà però a la inversa... Sí, així és com se les empesca Romà. I a més, afig després les imatges de la representació de 1981, la darrera del text anterior del Tractat... 
Per a mi, com que la carabassa és massa, preferisc altres galindoines, i, així, me n'isc fora d'aquell escenari que resulta tan surrealista de vegades per parlar amb el senyor David i mercar-li llibres; dues tríades, per favor: una per a mi i l'altra per Germán, que li ha tocat fer cama, corrent, corrent, a la presentació de capitans blanquets biaruts... I tot perquè Romà s'ha passat la introducció seua parlant i parlant i..., ves per on, del seu nou ídol, el comte Ramon Berenguer IV. Que la cosa està bé, el tema dic, però el que està programat és que Josep-David Garrido ens venga els seus tres llibres seguits sobre la morisma que fórem... 




El primer, que em serà imprescindible de segur, és "Al-Azraq. El Cabdill andalusí que desafià Jaume I" (Denes bàsica 24, 2015). Anirem cap enrere i començarem amb el més recent dels cassos, coetani a Jaume i al Tractat... I si el crec tan necessari és perquè conta l'autor —i jo l'interprete a tall de desinfectant segons va contant—, que s'ha dedicat en ell a esporgar el tantíssim de llegenda que ens ha tapat la veritat històrica a través del seu costum assagístic (això vol dir, segur, pren peus de pàgina...). La d'idees que em caldrà desterrar encara perquè les tindré prejutjades en el moll dels ossos tot atenent  que l'home net de pols és heroi propi. I tant com m'ha costat dellapissar-me'n de moltes d'elles car, no-sospitós com soc d'alcoianismes, sí que m'ha tocat desfer-me de la pàtina rondallística feliçment aportada a la meua infantesa pels tios socarrats, que d'ell me'n contaven de més altes que el Castell... A saber la palla que ha cremat el senyor Garrido... Farem net aquesta Pasqua en llegir àvidament.




Segon llibre: "Terra de taifes. Els Països Catalans al segle XI" (Rafael Dalmau, Editor. Col·lecció Bofarull, 32. 2022). En ell prova, diu, d'explicar el resultat de la caiguda del califat Omeia i la partició en fragments independents i ben vius, taifes, de la nostra geografia política. Una història que cal suposar més moguda que la cua d'una sargantana descuada i de la que ben segur he d'aprendre. Què no és per això que invertim tanta part de la nostra paga en llibreria? Com que el seu estil sempre ha estat amé, això m'espere: prendre amb contentament de qui tant sap per, ves a saber si sabré jo encaixar-ho dins les meues tantes ignoràncies. A veure si podré ocupar buits tot enllaçant tantes idees esparses...




I bé, tercer llibre, bo, per la mesura, per falcar mobles de coixesa rajolística. "L'estirp del rei Llop. Els Banû Mardanîx, nissaga d'emirs de Xarc Alandalús" (Denes bàsic, 27. 2022). Bé li sentà el temps pandèmic al senyor Garrido, que no tingué aturador i ara ens trobem els fruits... El rei Llop... Magnífic, perquè n'he sentit tanta de campanada que semble algú que jo sé en no entendre els ets i els uts que prompte sabré, espere... Però ens parla de la nissaga que arribà a ser l'enemiga formal del rei Jaume, ja veus quines coses... Veurem les negrituds de què ens treu, que en aquest cas són pous sencers i eixorcs... Com és d'interessant el fet que d'aquests pous no beurem a sadoll fins que no aconseguim ben omplir-los de lectura... I encara, avisa tot curant-se en salut, que és tot un culebrot amb sang, fetge i sexe i... Què no veurem una versió en Netflix algun dia?





Però bé, una cosa són els llibres que ens daran vida i altra la vida mateixa en directe... Com que Romà insistia en la història que el senyor Garrido va escriure la representació famosa que la gent del Tractat escenificà pels 800 anys del naixement de Jaume I i, ves, ells la feren ja que estava..., i el senyor Garrido insistia que fou una comanda de la gent del Tractat, la disonància estava servida per al goig del públic que sap de què va el joc, i amb el joc frueix de valent... He, he, he... Què seria del món sense la maldad suau i dosificada d'aquestes pretensions de la cultureta que som? Vine, Netflix, que et riuràs...!




Jo em quede amb la cara de sorpresíssima inaudita de Romà quan, tot aprofitant que Romà mateix explicava a la manera persa que el Túria passava per València, agafa el senyor Garrido i fa baixar Guadalaviar i Túria i tot i, si ens encantem, afona la Ciutat de les Ars i les Ciències aplicades al com de bé que estem, i dem gràcies... No Romà, que la representació necessita d'alguns (sic) canvis (més sic encara). Ai què has dit, soga en casa d'enforcat!

Bé, ni és el lloc l'ara ni l'ací per dir ni desdir, però és que tampoc no va dir tant... Perquè si ens haguéreu escoltat després, en petit comité i mentre el senyor Garrido anava signant llibres (dues tríades per a mi, insistisc, i prepara't a signar...). Ací sí que vàrem coincidir en el diagnòstic i desvariàrem amb les possibilitats de guariment del malalt aquest que a llit espera. Afeblit per inanició segons ell, paralitzat per astènia anèmica segons un servidor... Mals metges som de l'ànima si no comptem amb el primer fascicle de la col·lecció; aquell que diu primum vivere, et dehinde philosophare... Que sí, primer caldria veure si la nave va, cap on va i el com, i després, ja... Val que comencem la casa no per la teulada, més amunt encara, la ximenera?, no, la penella potser... Però caldrà que tothom tinga clar —i dubte de les claredats de l'ara mateix—, que cal reformar primer l'edifici tot apuntalant pilars i revisant els fonaments. Perquè l'aigua que passa per sota quan plou i ix a mode de metàfora per la porta museística... Sí, val, que ja n'esteu farts que parle tant entre línies... Però és que no sé si soc qui hauria d'encetar un meló tal... L'obra, que David diu de "Transició" i jo de "Segona Restauració Borbònica", ja no és de cap profit al segle en què estem i potser... I vinga la penella a fer volts...! Però és que si no traurem el meló del melonar (meló, pseudoambaixada morocristiana, com vulgues...) es farà tan o més gran que el campanar i llavors veurem si ja no ens deixa veure'l... Ni escoltar-ne les hores ni els quarts!

Bé, siga com vulga, no estic jo per a massa històries ni histèries, i tu ja m'entens. Jo? Partidari com soc del viure per veure si demà podem lluitar, ja pense en planificar la lluita que, per raons que no venen al cas però que el cas agreuja, igual uns altres faran. De moment, ja tinc prou material pirotècnic històrico-moral-espectacle perquè el tio Juanjo Alcaide i jo signem un cartell pel Tractat del 23 que no deixarà ningú indiferent... 

Bon aniversari el del Tractat, i vos deixe amb el cartell d'avís de la celebració...





I amb el que jo faig cada any amb les meues figuretes del Betlem, perquè no sé el perquè. Potser, com diu el rector de Banyeres, perquè soc com soc i l'art no és art si no provoca... 






dijous, 16 de març de 2023

Estimadíssims Nanos. Bon dia...

 



La Vall d'Albaida, a dijous setze de març de 2023.

Idus de març i Mitjan Quaresma. Havia de ser per força un dia fort, i ho va ser. A l'alba, un servidor ja estava trescant carrer Gitanos amunt, com si fos el sereno fent tocs als Nanos perquè eixiren a les portes de les seues cases, mudats i amb ganes d'armar-la amb les seues veritats callades... Bon dia estimades Nanos! Bon dia, benvolgudes Nanes. Monots tots de serradura vella i vell desenvergonyiment que, malgrat tots els malgrats a què us tenia condemnada la postmodernitat avançada i que ara ja desmembra la postpandèmia, encara seguiu vius, sorpresivament del tot per qui s'acosta i no vos entén, però vos disfruta igualment... Per a què entendre passats arnats, origens tèrbols, motivacions ofegadores, quan és tan divertida la descoberta d'aquest i del següent, que ves a dir que ens diran, ells que no parlen...

Però és altre el camí que fem els qui estem ferits cordialment per la vostra essència de poble que en la meitat del temps de més prohibició encara, trenca amb impertinència pertinent el tot per a dir tan poc que, sent poc, apunyala... La perfecta societat que els de dalt volen vendre, qui siga que estiga dalt i venga allò que venga que sempre serà la bondat emanada del seu poder, trontolla davant uns perots muts, absolutament naïfs, mitjanament anònims en l'autoria i que només diuen a través de cartellets, però com parlen, mare!

Heu quedat com a simple curiositat pel comú del general atés que ara tenim tanta llibertat per dir, tants altaveus, tant... Pàgina d'excentricitat en el tòpic periòdic capitalí, sovint miop per interés. Fòssil de massa passats rebregats que, dissortadament, heu perdut l'essència i vos manteniu justament per l'interés de no veure-vos morir dels vostres enemics naturals. Qui ho diria... Amb pocs veïns, els tallers populars, el sistema educatiu i les entitats culturals vos mantenen. I és cosa de veure com la brigada municipal que en temps no tan llunyans vos hauria llençat a la foguera d'encenalls sobrosos després de buscar qui vos havia fabricat perquè es preparara pel què li anava a caure, ara vos treu de magatzems comunals i vos transporten al bracet fins i tot senyores i senyors regidors amb comandament en plaça. Viure per a veure! Però jo, ben agraït estic. Quan arriba la jovenalla i la resta de veïnat socarrat, i també visitants foranis, ja veus tu..., doncs això. Tot net i polit, tot ufanosa alegria, tot esmorzar agradós, tot mitjans de comunicació amatents... Un tot que de tan artificial no mostra cap artifici i pren essència de Raval, és a dir, de realitat diària trencada per uns colors magnífics en mig d'una Quaresma que queda empresonada entre les bastides que envolten el campanar perquè ja no és... Què conservem? Les formes antigues, val, però en un món on no fan cap falta més que pel record d'un veïnat en minva i per la voluntat no direm conservadora perquè sona la paraula a bota de sardina quaresmal... No sé com dir-ho perquè no sé si feriria sense voler fer-ho... Però t'has fixat és és sempre la progressia qui defén per demés el tradicionalisme festiu? Almenys, en aquest cas, és una remor de l'explosió de laïcitat en un temps de recolliment forçat antic, ara que podem parlar lliurement, i les nostres paraules tenen ressò social i la gent, en escoltar reflexiona i... Ironies a banda, o ja tan ofegats en massa món que només la ironia pot salvar-nos, això és el que fa que els Nanos siguen tan i tan necessaris pel hui i pel demà en què, al pas que anem, serà el propi criticat qui escriga la crítica.

Serà cosa de repassar el recorregut matiner i capvespral del ti Sergi Carrasca pel sempre estimat Raval. Que serà l'últim en ser recontat. Havent-ho parlat amb alguns dels Nanos més recicladament antics, i per tant tan coneguts que per amics passen, potser ja hem parlat massa i tot, i des de tantes vessants diferents, quan només calien cartellets...





Arribe tan matí que el sol dibuixa l'alba i avisa que ja ve... Els Nanos fets d'abans pels uns i els altres esperen vora Palau al magatzem. Han passat aquests dies junts i han tingut prou temps per contar-se la veritat veritable de Cocentaina i el món que ella encapçala (algun dubte?). Ara quan els treguen, voràs...




Soc conscient que pocs Nanos veuré, de tan matí. I que els escolars, que diuen que enguany pegaran un tro, ni me'ls oloraré. Jo mateix tinc un fum de classes, i d'odioses hores buides pel mig, i m'han encolomat tres avaluacions a la vesprada, que ni la Muixeranga podré vore... Però dona igual. Un aspecte que encara no he vist, amb tan matí com vinc... Veuré com es munta el muntatge... 
Els carrers callats aniran prenent una força impressionant. És la definició mateixa de "Festa", la presa del territor de la quotidianitat per transformar-la per un instant fugisser en allò que no és, tot un esclat de canvi social efectiu...



Ja arriben els primers Nanos. Bon dia Pepica! Bon dia Tonet! I com no anem a aturar-nos a escoltar-los llegint-los? A fer barcella entre tots...  Si et pares a pensar, és la nostra feina festiva en l'ahui. Aturar-nos fent rogle amb ells, conversar amb ells, tendir a respondre'ls... Qui és Nano i qui humà en eixe instant tan magnífic de la nostra troballa casual? 



I allí on comencen les escales del carrer Gitanos, van agombolant-se les figures que, en poc, seran distribuïdes a conveniència perquè durant tot el recorregut ravalenc hom vaja trobant raons que compartir... T'has fixat que les tomaques ja no fan gust a tomaca si no les compres a eixos menys llauradors?, pense respondre jo mateix... Tot el que és vida minva, i no sé on arribarem..., si no és al cap lloc més gran que podrem trobar; el no-ésser. Uf..., massa filosofia barata per part meua i de tan bon matí. De ben segur que en escoltar-me, aquest Nano ha tirat a córrer... 




Dona, si el problema més gran és que el Carnestoltes ja no passa per... Però sí, és un símptoma d'una malaltia general que tants i tants pobles han patit i que ara li toca passar a un poble que jo em sé i on, fins a fa quatre dies, hi havia veïnat a tots els carrers. I qui diu veïnat diu vida. És una pallola coronavírica de difícil solució. Veïns té eixe poble que han vist assolat el passat, i ni passa res!



Música en directe demana la dona... L'enhorabona per la recuperació dels Cabuts..., quina por que em fan les paraules "recuperació" i "cabuts" junts. Feredat em generen després de tantíssimes experiències com m'ha tocat analitzatr i... 




I tan sovint la paraula del Nano té el pes de l'or quan proclama veritats d'aquelles que diuen "com a punys"... 




I poc a poc, mentre puge el costeram, el sol va eixint i juguen les primeres ombres amb els parats de pedra. I en mig, saps qui no és Nano perquè no du cartell..





Vells coneguts de reciclatge. Hola Undargarín d'incògnit. Ulls de palmera. Imperdible facial... Com van les coses? M'han dit que la Fanta de Llima et pagarà un potosí per aguantar-te'ls, mentre que ja tens qui te'ls sostinga? Ja m'ho contaràs a l'any que ve com es viu eixe dolce fer niente cobrante...




El canvi climàtic ha tant arribat a casa nostra que ja veus, foques i pingüins ací a les vores costaneres de la Mariola, braç de mar emergent... 





Ix el sol, i el veí, que s'assembla un muntó al tio Ovidi, du una d'aquelles mantes velles que semblen una toga. A la seua vora una cabaretera portagiratòrica elèctrica mostra qui guanya realment amb les nostres crisis pandemials recurrents i sistemàticament repetides en el temps... 







I ja tens al Ti Politet acollonit davant qui és l'amo dels seus diners... El nosaltres buidat!






La taula acabada de parar, tal com m'agrada... Que el banc obrirà més tard.




I el muntatge segueix. Munten el dia... 



Cadascú sap on va i què sosté...



Mentre que jo, m'extassie, de veritat, amb la veritat tan senzilla de la Festa...
Quina meravella....










Ja sé on anava la dona. A reclamar per la seua, i de tots, quotidianitat...







Arribe al creuament de la Verònica i seguisc cap a Sant Isidre. Poca cosa encara. Els cartells no són dels Nanos sinó del veïnat mateix, i més grans. Els problemes, que els veïns volen fer evidents... 


Supose que la personificació va amb el sou, pensaran. 
Jo no ho pense així... Però sé mirar, oir i...



Cada terra fa sa guerra i hi ha guerres universals a casa nostra. Però en els raconets de sempre la sorpresa sempre hi és...




I tornem cap amunt i retrocedim un poc, ara que tot serà cap avall... Hi ha qui es fa una cerveseta a la nostra salut, mentre xerra de com de mal va el món immediat... 



Mal ja "vintage"...



Tan mal que hi ha ja qui entona el gori gori... Dol tenebrós que fa tremolar pel futur. Com si la Sibil·la cantara, xe!






I anem tornant i entre unes coses i altres, descarreguen els dolcets, ja preparen xocolates, prompte vindran molts xiquets...



I els balcons ben adornats amb la senzillesa més gran.
Ja t'he dit com m'estime aquests detalls tan poblans com del cor?




Nanos parats, carrers acabats de posar... Que comence el bell joc del dia de la Mitjan Quaresma...



Esperaaaaa!, que encara cal situar els últims que han tret!




Em descanse i me'n vaig, que ja no em queda temps. Sort del gat que passeja sense haver de fitxar...





Però encara mesqueden ninots, i diuen que en son pocs. Si en vols més, para el cabàs!



Mes veïns que engalanen de festa els balcons, quin gran goig! Que lluïsca el carrer una vegada a l'any que pugen...




I jo vaig retratant els amics que vaig fent... Conversant. Sí senyor, massa gats. I si vens al meu poble veuràs la de gossos que fan els pixats tot passejant uns amos sarnosos als qui caldria capar... Exagerat? Sí, potser, perquè sé que vosaltres ho teniu pitjor, socarrats, amb els tant incívics veïns que deixen les bosses del fem en les papereres..., quin cas!




El cabàs no ho sé, però la carretilla...



I clar. Si la crítica és social i blanqueta i poc feridora, i generalista, i bonista i... A banda de saber que els autors no són del barri, són Nanos?, o falles de València amb humor desllavassat, tot postureig...



Què és l'autenticitat quan una festa s'hereta i perd pel camí mentre pel camí va guanyant? Què era ahir i què és hui? Què és l'autèntic, només el que puga sonar a costumista?, a xocorroc? a taninà?





Almenys, la vida dels Nanos segueix sent viscuda. Què acàs som nosaltres iguals al què fórem abans...





I me'n vaig i vorem si encà torne.

He tornat. Ben cansat i amargant d'un dia laboral enervant i d'unes avaluacions dignes de ser novel·lades per algun descendent del ti Kafka... 





I encara podré disfrutar de converses, consells no pregats, referències morals, historials ben antics, crítiques importants; és a dir, aquell viure vital de que tant m'he apartat fins el punt sorprenent de no gens disfrutar... M'he fet burro, i ben vell. Ara vagen passant dansadors dels de gest teatral i braçades amunt, i la cort al complet de dolçaina i tabal, i les torres gracioses de la muixeranga socarrada, tots molt ben aplaudits pel consens general i que tanquen la festa amb bell goig...




































Meritori final clarobscur... S'obren els pinets de la Muixeranga Penyeta Blanca perquè passe pel mig, en agraïment, el Mal Passet tan ben sonat...



El primer que em ve és que ja s'ha acabat. Ben pobra reflexió... Ara, a pels Nanos del 24, i anem sumant i passant anys... Tot l'esforç, és llei de vida, arriba a una fi que fa que tot haja estat una flama ves a saber si somiada. Potser no perquè en queden paraules i, sobretot, imatges... 

Jo, ben content si has arribat fins ací, i també agraït. Hora és de guardar les faixes i esperar... Però no és cert. Els qui els han fet el nas, ara els tenen al braç, i els tornen, els Nanos, allà d'on se'ls han tret... I em ve una idea.. Li explique a no sé ara qui, jo tot és sempre explicar, la relació entre els Nanos i Monots i la partició de la Vella Quaresma amb les Falles, i mentrestant em ve una idea... No cremarien els Ninots de València a posta per no guardar-los...?




Au, bona nit que es fa tard i demà treballem. I vostés voldran sopar... 

"Adéu, Cocentaina hermosa,
adéu Nanos que heu cantat
veritats i, ara en tancar-vos
als baüls, tot oblidat!".