Emocionat, eh?
Biar, a dilluns dihuit de setembre de 2017.
Acabar amb salut ja estava prou bé. Acabar com acabàrem, amb una felicitat d'aquelles amples, veient tant feliç Paco, veient els gestos dels assistents, dels músics... Quina joia el concert de Paco Muñoz al seu Bocairent. I l'espineta que es treia del cor, que també cal anotar-ho perquè no se'ns oblide... Massa memòria tinc jo per recordar-la, que encara no me l'he treta, no... A més, era el moment en què un servidor entrava en el jorn de l'aniversari propi. Què més podia demanar que un concert que em resultà tan proper, tan íntim... Normal, que m'havia assegut en la segona filera per tal de captar, precisament, els gestos. Hui volia captar de la gestualitat complexa que empren per comunicar-se tècnicament i els de la tendresa del cordial. I volia veure si, atrevit, podia reflectir els profunds sentiments de Paco en tornar al poble d'on fou vicari per nou mesos..., tan intensos que encara té moltíssimes amistats, estimes certes, que el tenen com a "Mossén Grenya", i que li valgueren ja fa anys un dels títols aquells de vida que més s'estima, la medalla d'or de Bocairent...
Doncs bé. A punt de començar l'espectacle, i jo preparat per treure fotos dels onze artistes que s'escampen sobre l'escenari en escorç forçat. Al darrere, un teatre Avenida no massa ple. Solem dir que no importa la quantitat sinó la qualitat, que és alta, alta..., però sap mal no haver omplert el teatre, perquè qui organitza la vetlada és l'Associació AFAB, la tan activa dels malalts d'Alzheimer i els seus familiars.
Per començar el concert, i atés que ben prompte arribarà la data reivindicativa més marcada en referència al mal de la memòria, per no perdre la comuna i cívica, Carmen Doménech ens rep amb una introducció en què explica motius i esbosa il·lusions, tot agraint a Paco els seus esforços, els de sempre i els d'ara.
Carmen acaba d'arribar, com la resta de gent de l'associació, fa no res. Estaven preparant el sopar pels músics i acompanyants allí a la seu de l'entitat. Així que, en certa manera, ens ha tocat a Juanjo i a mi fer d'amfitrions de tots quan han anat arribant al Teatre Avenida. Hem estat des de ben prompte al teatre, mentre els tècnics ens sorprenien amb la seua destresa a l'hora de muntar el complex escenari lumínic i sonor. Nosaltres, penjàvem la pancarta aquesta que li hem preparat... És normal, no se'm va quedar a mi la mania d'haver-li'n dedicat una a Paco quan va retirar-se? Si ens havérem rist amb les propostes que vam fer un servidor i el senyor Toni de l'Hostal per a la plaça de bous bocairentina... Si no m'equivoque havíem quedat en una que diguera: "Paco, fes cas a Pepa i pren-te les pastilles". Ara, en canvi, menys agossarat, he pensat que millor agrair a aquell Mossén Grenya que apareix joveníssim entre les cases d'un immediat Bocairent...
Els hem acompanyat al sopar, però no ens hi hem quedat... En anar a la nostra hem acabat trobant Mireia i Arturo, i encara s'han afegit Pilar i Jordi a l'hora del café i l'herberet i allò ha sigut Troia, o millor encara, el camarot dels Marx en aquell bar on, per a postres, se li ocórre a Juanjo treure'm un tros de tarta gelada amb dos ciris perquè bufe i inaugure com cal el meu aniversari... Impactant tot, de veritat... Si ens encantem, acabe xafant el senyor alcalde de Banyeres de Mariola en la meua eixida, que féiem tard al teatre i Pepa ja estava telefonant.
Després de pagar la nostra entrada religiosament, tirem cap a dins del teatre. La funció va a començar... I per primera vegada en aquesta gira, els tres germans Murillo que recolzen a Paco... Voràs luxe més gran!
No sé per on he deixat ara la foto d'Enric, la buscaré, perquè "mera" que en vaig fer, vinga a jugar, que damunt tenia al costat Juanjo, que no parava de fer fotos de mòbil i ensenyant-me com eren de bones, les fotos i el mòbil.
Jo, a pillar detalls i moments. Era la meua intenció aquesta nit, a banda que Paco i Pepa es trobaren el millor possible...
I res, que el concert va anar desenvolupant-se amb normalitat. Millor dit, amb una certa normalitat. Cada concert que passa, i deu ser per la confiança que dóna l'ofici preciós que atresoren, els músics tenen més confiances entre ells, i això es nota en el relaxament constant, els gestos bonics, unes maneres de veritat precioses. Aturar-se per aplaudir un Paco esplendorós tan esplèndidament com l'acompanyaven, tot nerviós, esbossant continuadament somriures agraïts...
Certa perquè arribà un moment en què vaig preocupar-me de valent. A l'hora de presentar la "Cançó de la Marinera Fidel", Paco s'emociona com poques vegades. Em diria després que era com si tingués davant l'autor de tant bells versos, el senyor Lluís Guarner... Es gira, agafa el seu tamboret de boga, i s'asseu per a cantar...! No ho havia fet mai en la gira... Que tot siga emoció i no cap altra cosa. I sí, ho era, i molta...!
Però és que esperàvem cap altra cosa més que emoció? Si va començar dedicant el concert a la memòria del seu estimadíssim Toni Mestre! Fort juguem! Que acabem amb salut, pensaria, com jo vaig penser, Pepa també. Segur!
Que fou un concert excel·lent també cal dir-ho. Cada vegada és millor el joc musical..., no em canse de considerar-ho, i d'aplaudir-ho...
Arribes a tocar el cel oint-los a tots, ensems, regalant-nos un "Mare, si fos mariner" per emmarcar... Toques el cel...
Ep! I Ina, que va estar a una alçada de mèrit; ja està fent-nos goleta del seu primer disc. Finalment, després d'esperar, perquè les coses ben fetes necessiten de paciència i un cert repós
I així, amb la boca oberta, es quedava Paco escoltant l'Apa...
Perquè per molt que puga dir, curt em quedaré sempre amb aquest portent humà...
Pocs artistes com el senyor Apa he arribat a escoltar, i mira que tinc oïda llarga... Tinc unes ganes de veure'l allí, arromangat en el seu propi espectacle actual, les "Flamencianes"...
Però tampoc tinc pressa, perquè ja ho he dit?, no? Tot allò bo es fa esperar. La sort no m'ha acompanyat fins ara, però quan siga possible, serà com que em toque un bon pedaç en la loteria...
I va i resulta que, a l'hora convinguda, i amb un art que només té ell, el senyor Enric Murillo destapa el faristol que havia estat mig ocult al seu costat durant tot l'espectacle. Després del "Romanç del Penyal i de l'Aitana" i abans que no se li passe pel cap a Paco fer-nos plorar amb el nostre himne mariolenc... Ha plorat ell amb el quadre que li regalàvem: una foto preciosa que li vaig fer mentre ell mateix plorava a Dénia i la lletra del "Serra de Mariola" junt un "Gràcies Paco" de vermell samarreta... Res, disseny i idea de Juanjo, que està com una cafetera... I encara s'hi sumà Carmen Doménech a la iseta aquesta. Paco emocionat, nosaltres també... I prova aconseguida. De ben segur que no ens oblidem d'aquests instants. Són els que marquen realment els nivells de felicitat vital.
I tot seguit i malgrat que les emocions sempre resten forces, tens a Paco dirigint-nos a tots en el "Serra de Mariola". Ell a la seua, nosaltres fent la nostra harmonia vocàlica que és la pròpia de la "Sèrre de Mariòlo". No aprendran mai, els valencianets, a parlar bé, no.
I les complicitats...
Res, que arriba la fi de l'espectacle, com si hagués sigut una faula (tu ja m'entens...). Els artistes saluden i el públic dempeus...
Però es produeix un efecte que no havia passat encara, no... Si al concert de Montserrat varen donar-se espontanis a l'escenari, ací el que hi ha és una invasió en regla dels seguidors de Paco, per besar-lo i abraçar-lo. Fins el punt de perill amb tant de cable que Ricard em passa corrents el tamboret i jo el pose al mig del corredor perquè Paco puga seure per rebre les tantes mostres d'estima que mereix...
I en baixar, tothom a voler fer-se fotos...
I algunes de les mostres d'estima, emocionen molt a qui les dóna com a qui les rep.
I la curiositat del dia, la presència dels alcaldes de la contornada. Heus ací la senyora alcaldessa d'Alfafara... Ara quan m'ho permeta la salut li enviaré la cançoneta que cantem del seu càrrec a Ontinyent, i que ella està convençuda que vaig inventar-me... (Paco la canta de l'alcalde de Sollana, huit, nou, deu...).
I ací, Paco conversant amb el senyor alcalde de Banyeres de Mariola. Un bon grapat de banyeruts foren els qui s'internaren a Bocairent, he, he, he... I Pilar tota devanida per això!
I ací la prova fefaent de com és la vida... Ricard no pot aguantar-se el riure... Jo recorde allò de la pancarta de les pastilles i del fer-li cas a Pepa... Ha, ha, ha...!!!!
Xe, com heu eixit de guapots...!
Això es diu estima, i deixar-se estimar també...
I aquestes fotos m'encanten... Paco regala un text a Juanjo Alcaide, qui es queda emotivament gelat. No, si hi havia per a tots... Em consta que se l'ha penjat ja en el millor lloc, on exposa els obsequis dels fotògrafs admirats i els pesats dels amics que no el deixem tranquil...
A vore, Juanjo, si al final no seràs del Carabanchel de Madrid sinó del Caramanxell de Cocentaina (Hua, hua, hua...).
Crec que no li he tret a Paco cap foto en què estiga més rialler... Els ulls li brillen, veritat?
I a Pilarín... Ja estem preparant la propera. Cal que li demane al nebot l'herbero aquell tan rebò perquè Paco puga disposar-ne en sa casa. És el que serveix a les visites de solera i solatge!
Tranquil·la, que el concert d'Ontinyent està ahi mateix.. Però un dia hem de quedar tots a fer-nos un dinarot. O bé a Real o bé a la Mariola...
I aquesta és una altra... La de vegades que porte demanant els dos personatges que possen junts. Prova aconseguida. I guapots, guapots deveres...
I acabem, que es fa tard i va fent molt de fred. Una posse darrera de nosaltres, un servidor inclòs, que mai no tinc fotos sent que les faig a centenars...
I l'altra, que tant m'agrada, de la família...
Espineta treta?
Jo, però, continuaré pensant si hi ha cap trellat al món. Però no em faces cas, que això són coses meues i no van a cap lloc...
Moltes gràcies per tot, Mossén Grenya.
I no dubtes que malgrat els malgrats, a Bocairent t'estimen. I molt...
I a la contornada també. No?
