A Bellreguard, bevent Aigua de la Font de la Roda rodada al bell ball de l'Urbàlia Rurana...

La Vall d'Albaida, a dissabte tretze d'agost de 2022. Sant Hipòlit.

Anit vaig comprovar que la mar enganya... Jo a deu metres i morint-me de la calor. Sort que el vent va virar i, tot aire remogut, es va poder estar, perquè la xafogor de les cabanyoles de juliol anunciava malvestats... Res, que vaig baixar a Bellreguard, a la seua platja, per gaudir en directe del grup Urbàlia Rurana... Se m'havia posat la cosa entre cella i cella, atés que vaig quedar-me sense poder oir-los aquesta mateixa setmana perquè no vaig atrevir-me a seguir la gimcana que era la seua actuació a la Valldigna, no... Ei, com que a la meua vall blanca el circuit de música bona no es mou, i si es meneja no tinc de com assabentar-me'n... Em toca fer patir el pobre cotxe i viure entre hores horades... 

La gent del CÓM, el Col·lectiu Ovidi Montllor, muntava un sarau a peu de platja, a la voreta mateix de la Font de la Roda que tant volia jo conéixer, perquè ausades que l'amic Àlex Ruiz em va ver ganeta tot compartint-me la il·lusió de la seua reconstrucció... I res, allí recolzat sobre ella mateix, i vinga a vore passar gents i gents ballar, cosa tan desacostumada en un mi cada vegada més misantrop. Vaig gaudir del més clàssic del meu repertori memorístic i de les peces més noves, que aquesta gent urbàlica ruranosa no ha canviat massa i, en el poc que ha canviat, m'agrada el canvi... En directe segueixen sent potents amb eixa alegria de vents i mestratge de cordes. Quilòmetres i gasolines ben invertits sense cap mena de dubte, perquè ausades que vaig aplaudir l'espectacle, i n'aplaudisc les maneres. Que tot siga sarau, i que dure i que puge la festa...

Però va haver un rebot inesperat... Ans de les dotze, sonava un altre grup per a mi desconegut... Aigua es diu. Vaig enamorar-me'n profundament a la segona peça. Tan profundament que a la tercera ja estava demanant jo si venien cd... Ai mare... Folc de proximitat en diuen? Aleshores el vull ben propet de mi. Quina joia d'acordió diatònic i guitarra oferint una riquesa de matisos a uns temes ja de per si brillantment sensibles. M'obriren el cor, xe... "Noninó" es diu el disc i ells són Joan Peiró de la Safor i Lies Hendrix de les bèlgiques, si no vaig mal escoltar... Res, que la màgia va atrapar-me per complet, i jo, estorat, m'hi pessigava per creure'm despert, tal fou el refresc que m'aportaren, en tan breu temps, a l'esperit...

No vaig poder esperar-me a l'actuació del tercer grup, La Llavor, perquè volia matinar, i així i tot no he pogut ni volgut... Duc el curt trosset de matí escoltant-me el "Noninó" i dubtant, per les tantes coses de l'oratge que m'acompanya, si baixaré a l'Entrada de Cocentaina. Imagina't la turbonada que em recorre...

I encara, acabar la nit parlant amb l'Àlex, i de la màgia dels estimats Pedacets de Bellreguard... Impagable. Tinguérem més temps per parlar de les coses que importen. Aquestes...

Jo demane, per favor, i de manera educada, més saraus d'aquests que em facen d'aquest infern d'estiu, bonança... Vull Aigua, vull Urbàlies Ruràniques... Vull vida!

Als concerts morocristians de Cocentaina...

 

La Vall d'Albaida, a dijous 11 d'agost de 2022. Cabanyoles de juny.

Escric a poques hores del tercer i darrer dels concerts morocristians de Cocentaina d'enguany. Hui li toca a la Unió. Serà el que fa cinquanta del seu cicle. La colla de dolçaines Mal Passet va sonar el diumenge en el seu dinové concert. L'Ateneu va interpretar dilluns el el trenta-sisé... Quan se'm pregunta, la resposta pot arribar a semblar un altar florejat; no hi ha cicle com aquest per la qualitat interpretativa, el tòpic "marc incomparable", l'excel·lència de les col·laboracions...  Fins i tot el moment de l'any ajuda; per les vacances ho dic?, no però també... que es fan en les cabanyueles d'anada, que t'asseguren encara nits amables, enguany molt d'agrair després dels vespres tòrrids que ens fa meréixer el món... Ho he dit mil voltes i per escrit: aquests concerts em donen vida... 

La música morocristiana, el nostre feliç museu vivent de l'alegria feta veritable art, té ací, el Pati d'Armes del Palau dels Comtes, el seu veritable temple major. És ací on s'escolta del bon repertori, s'admira el primmirat del treball oferit, s'arriba al súmmum de la sensació afectiva... Podria passar hores inventant combinacions ostentoses en el poètic, però és que han sigut tantes les estrenes, els autors aplaudits, les rememoracions d'antiguitats... Allò que s'ofereix sol ser del bo i millor del patrimoni fester, sobretot del propi de la terra; perquè la collita socarrada compta entre les millors d'entre les autorials i les peces mestres de manera canònicament indiscutible. I des del principi mateix de l'existència de tan ample gènere. Música feta per a una festa des de fa cent cinquanta anys i que s'ha consolidat com la més productiva d'Europa per més endogàmic que puga ser el seu ús, que això encara més me l'alça. Només els pasdobles solen obrir-se a d'altres contrades llunyanes, per més que hem arribat darrerament a trobar-nos usos que a nosaltres ens semblen còmicament delirants, com alguna marxa mora feta processó setmana-santera...

Un servidor, excepte quan els cicles vitals han estat borrasques que giren en contra, ha provat d'assistir sempre a tots ells. I, ans que l'agost m'esgotara, encara recorde els cronicots posteriors que hi publicava... I per suposat, el meu apropament l'he fet constantment des d'un esperit absolutament crític, atés la magnificència que se li suposa al cicle sencer i sent com m'agrada i em conec el percal a tallar en vestit. Com que em se lliure tant de preferències com de manies al fet associatiu, solc enfrontar-me amb plaer a cadascun dels programes oferts, obert al goig que se'm regalarà. Això, però, arriba a convertir-se en una arma de doble tall atés que els programadors han arribat a doldre'ns amb multitud de tries difícils d'empassar, infumables —que tot cal dir-ho—, afortunadament del tot puntuals. Esparses com a l'espant de cada edició. Potser siga, justament, la pesantor d'algunes de les eleccions l'enemic primer d'aquests concerts. Això i algunes presentacions incordiants per l'excessiu i aquells discursos polítics que s'emparraven per les parets llises de vora el convent clarissià.

Enguany, però, estan els concerts acomplint amb la funció divertimental i amb la presentativa de nous valors i noves obres. En aquest sentit, va ser una gràcia escoltar, en l'Ateneu, l'obra primera d'un prometedor Marc Sansalvador, que no se'ns malve! I també la visió marxamorística del trotamon director Jaume Blai Santonja. Escoltar per primera vegada obres dels consagrats, sovint per ells dirigits, és també motiu d'ampliació de l'esperit curiós i llaminer. Va complaure'm el Cavalló de Lecumberri Camps, per més que ja em canse tanta marxeta franquistènica que remescla el tòpic local tradicional; aquesta almenys tenia una gràcia picardiosa i una lògica elegant, tan ja desacostumdes. I la Qustantaniya de Josep Vicent Egea me'l feia tremolar, eixe pobre esperit emocionat... Altres, però, i no direm noms per no ofendre, arriben a ser tals decepcions que no s'obliden, no... Perquè també fins i tot observant els estils de direcció n'aprens... Que d'ací m'ho aprofite tot... Quin espectacle veure José Rafael Pascual Vilaplana en acció, mare! I què em diràs dels clàssics? El Krouger de Pérez Laporta fou insuperable, i no recorde major ni millor interpretació de la Tarde de Abril del mestre Blanquer Ponsoda que l'oferida enguany per l'Ateneu. Enerva... 

I encara falta aquesta nit, que la massissa proposta de la Unió, a priori excessiva amb tanta peça i tan aventurada en la primera part, promet resultat o el massa o el gens. De ben segur que l'A mons pares, la meua marxa mora preferida, rebentarà el sostre cèlic. Ho aposte tot a El Berebere de Pascual Falcó, Gentileza 72 de Pérez Vilaplana i a Santos, Poetas y Guerreros, d'Igual Blasco. I la curiositat em pica amb els Arrels d'un pensador, de Roig Vila. Guanyaré segur. I encara serà ben rebuda qualsevol sorpresa agradosa que puga la nit descobrir...

I allí em trobareu, al raconet de Ràdio Cocentaina, la veu del Comtat, com des de tants i tants d'anys. Mentre Milagro Sellés agafa amb el seu mestratge el micro, per darrere, literalment, estem Gabriel Pascual i un servidor en conversa contínua, proposant-li més idees de les tantes que ella ja atresora, comentant interpretacions i soltant xafarderies crítiques musicals d'aquelles que no poden dir-se perquè clar, deixen al descobert... I Milagro va i te les solta! Enguany, el joc va esclatar en comentar que certa marxa era literalment inspirada en certa pel·lícula famosa nordamericana... Jo, el que li havia preguntat, així sorneguer, és que si el compositor li havia pagat drets a Miklos Rózsa, perquè ausades món... 

I quan cantarem l'Himne, perquè el cantem allí palplantats, que jo m'entone de veritat, em vindrà el baixò del ja s'ha acabat l'espectacle complet. Sort que l'alleugeriment serà immediat: el proper acte ja serà fester. La glòria màxima de la Diana, el meu capdany... 

Gràcies, gràcies mil als qui han sonat i sort als qui en no-res sonaran la meravella...

Tota a floretes... i a danses, i a cants, a Biar

La Vall d'Albaida, a diumenge 7 d'agost de 2022.

No tenia jo ganes ni res que arribara el moment de l'espectacle anual estiuenc de Sagueta Nova de Biar. Enguany era dedicat a la Serra de Mariola en sentit ample, no l'enforfoguit del Parc Natural, no. Del Montcabrer a Penya Rúbia, de Muro a Santa Eulàlia; com cal...! Així, balls i cants de cadascun dels pobles que tenen part compartida del nostre paradís serrà multidisciplinar, s'hi veieren recollits i representats. Tots interpretats per una rondalla de mèrit i per un grup dansador sorprenent com són la gent de Sagueta... Sorprenent perquè dins el "mando i ordeno" quasi sectari que tant pel món que rodes trobes, ací hi ha llibertat de la de veritat, i eixa llibertat s'encomana en amabilitat al públic. Ni mare que em trenque si alce els braços ni barroer, barroer, perquè m'entengues. Una classe ben buscada, i afortunadament trobada, que aplaudisc. I que el seu esforç els costa...

El programa era ample i ambiciós, una mostra diversíssima i entretinguda que evidencia el mèrit dels participants pel treball afanyós, per la recerca i per la realització senzilla, i encertada al meu parer... Mira't, sinó, els continguts, tots ells acompanyats per un desacostumat reportatge de fotos, vídeos i textos del botànic Cavanilles sobre els pobles, adobats amb explicacions de com i de quina manera es fan els balls, s'han tret o représ, d'on, el qui (tan important com voluntàriament ignorat sovint) i amb un oblit conscient del perquè... Perquè la voluntat queda clara: recuperar i oferir... No només salvar, sinó proposar i, en la mesura del possible, amplificar també. I sempre des del punt de vista d'establir, a través de l'activitat que prenen com a pròpia, un seguit de xarxes sinèrgiques... Perquè entre els participants hi ha gent ben interessant que s'hi aboca, sempre amb aportació sumativa, d'altres indrets veïns... Banyeres de Mariola, Villena, Muro, Cocentaina, La Torre de les Maçanes, Alpatró... Tot un aplec de fer bo i bé...

I atreviment lluït també, clar... Perquè ausades que no és un luxe ni res comptar amb la veu i la presència a l'escenari de sant Toni Navarro, Violí, de Bocairent... Un servidor n'és plenament devot i l'inclou ja en el seu santoral. Per més que darrerament el porte angoixat a l'home amb la meua insistència perquè enregistre el seu art en una obra pròpia que ens la perllongue en el temps a tall d'exemple a seguir de bell fer, de puntillisme encertat, d'amor abrandat a la terra i al seu gest... Atura't Sergi, per favor... Quin goig seria, redell! I quina sort... L'home va espolsar-se un "Serra de Mariola" memorable, acompassat per Joan Antoni Cerdà, així a la manera del cant de batre que fou. I quina "Jota de Quintos" de Bocairent més interessant, amb la lletra de quintes, quintes, que li pertoca... Mira, els pèls erissats...

I res, que amb passades, explicacions i bones sonades de rondalla, anà encadenant-se la nit. Que si no fos per la incomoditat manifesta del cadiram plàstic culquadrant, hauríem demanat molt més i més als esforçats sagueters..., ai pobres!

Un detall que em semblà preciós i tendre... Balma, il·lusionada, ballant amb sa mare, seguint-li els passos amb tanta gràcia, i sense interrompre. Si això no és fer escola no sé jo... Veus el que et dic de la llibertat...?

Efectivament, i afectiva, aquesta foto que ara ve resumeix la història perfectament: hi ha persones que són tota una casa de cultura, i a fe que valen per una d'elles...

I baix de l'escenari a reproduir la dansà de Muro... Taninà, taninà, les Festes de Muro, taninà, taninà, no valen un duroooo (em perdonareu, que un servidor és així com socarrat, i tal...). Mira tu com és la cosa que la van aprendre del grup Baladre en una mena de convivència als Sants de la Pedra biaruts... Si hi ha això que et deia de les sinergies, en pla d'igualtat, i gana d'aprendre i compartir, és com es fa "país". En aquest cas, Mariola...

Ei, i l'atreviment màxim. A partir de la documentació existent, les partitures i les maneres dels pobles del voltant, és que s'han atrevit a refer la dansada de Villena!, tan històrica com oblidada... I els va eixir una formalitat preciosa... Les melodies, ben documentades, ens remetien però com a la Vall d'Albaida. Tant que dins meu, i fora, vaig posar-me a acompanyar amb els versets de les danses d'Agullent... Meravellós, xe!

I res més. El final fou tan inesperat que la gent ni se n'anava ni... I és que massa acostumats estem a colofons de revista. I eixe no és el joc que ací s'hi juga. Diré "espectacle" perquè ho és, però en certa manera també podria dir "lliçó" gustosa, "exposició", "mostra", "museu vivent" i, sobre tot, alegria de fer i donar-se... 

Quina sort de gent, i quin goig treballar amb ells...

Perquè no cregues que no ens hem posat en farina, no... I és un goig declarable el poder fer-ho. A més de la feina que no es veu i/o no se sap, també hem tingut l'ocasió de realitzar una altra història de les que ens agraden. Si l'any passat vaig fer la versió dels Gojos de la Mare de Déu de Gràcia de Biar per acompanyar el programa d'actes, enguany, amb Juanjo Alcaide, altre sant protector, hem realitzat un mapa de la serra sencera, a la manera del plànol històric de Cavanilles... El resultat ha estat boniquet al nostre parer, i emotiu de totes... L'han editat amb paper fet amb flors i tot... No diràs que no podem estar-ne satisfets... 

Ai la Mare Mariola....

 

Phishing: hams informàtics que ens roben tan amablement...

 

La Vall d'Albaida, a quatre d'agost de 2022.

Aquests dies el pobre correu electrònic no s'està quiet ni pot descansar, destriant entre missatges volguts i no desitjats... Tothom vol treure'm alguna cosa tot donant llàstima o fent-se passar per allò que no són. I així i tot, pobrissó, li les colen. A ell i a tota la gent que té compte a Caixa Ontinyent...

La setmana passada, m'enviaven/ens enviaven un primer correu que actuava com a ham de confiança i tranquil·litat: La Caixa d'Ontinyent no ens demanaria mai a través del correu ni els missatges cap dada que no tocara... 

I clar, ja tenen la porta oberta per un segon correu... Han aturat una transferència al meu nom de ni més ni menys que 7000 euros de l'ala! Si no he sigut jo qui l'ha ordenada, he d'entrar a un correu... I això espanta, sobretot els iaios que, pobrets meus, prou mans i mànegues fan per aclarir-se amb aquestes tecnologies a què ens obliga la vida postpandèmica... Clar, si pitges, ja l'has ben fotuda! O no... Perquè el correu a què t'adrecen és una mala adreça... No té el final propi d'un correu... Xe, xe, xe, si és curiosa la cosa!

Als cinc minuts en rep un altre, de correu. Aquesta vegada repeteixen el missatge terrífic i acaben com toca el correu. Llavors ho tinc clar; seran irònics! "no acceda a ningun link", si t'estan avisant que van a robar-te!: mans a l'obra. Avise per escrit la Caixa d'Ontinyent. Senyores, senyors, m'acaben de fer "Phishing" en nom seu...

Mentrestant, la gent de la Caixa d'Ontinyent està publicant per totes les xarxes possibles que anem alerta que estan jugant-la i que si la cosa té a veure amb no sè què que no he acabat jo d'aclarir perquè tinc altres coses... I acaben adreçant-me una molt amable carta explicant-me, agraint-me i oferint-se... 

Més curiós encara. Un cosí m'avisa que li passa també. Un amic m'envia una pantallada on li arriba el missatge, sense que ell tinga compte en dita entitat... I ja, el colofó: em tornen a enviar l'avís, però ara ja no em demanen 7000 euros. Ho rebaixen en mil. Com si fos tot un segrest de pel·lícula, xe!

I res, que els hams informàtics i esquers mòbils allargassen en el nostre temps digital les estafes de l'estampeta, de la moneda en la carta i altres trampismes baraters. En aquesta última setmana, a mi me n'han arribat de distint tipus, tots adreçats per gent inconeguda que actua com si em conegueren de tooooota la vida:

- La senyora Aisha El Gaddafi contacta amb mi perquè necessita de la meua assistència sense saber que jo necessite assistència per entendre el seu anglés. L'únic que em queda clar és que és l'única germana biològica de l'anterior president (dictador) libi, el famós Muammar, i que vol proposar-me una il·legalitat immoral... A més, l'oferta mareja... Què faria un servidor si pogués beneficiar-se de la part del Twenty seven million five hundred thousand United State Dollar que em promet... No, no, no. A més que un servidor vol ser honrat, amor de monja i pet de frare, tot és aire... 

- El senyor Herve Bizzoto em diu que "Dzień dobry mój drogi przyjacielu, jak się masz?, la qual cosa no sé què vol dir i no sé si m'interessa averiguar-ho...

- Abiwodo, que sembla un amic íntim però que no arriba a saludat, em diu "Can we do a job together?", i jo estic de vacances i la paraula job (santa paciència) em provoca arcades.

- Jose Blanco m'ofereix que invertisca en uns immobles a Miami. Estic per respondre-li que no tinc per arreglar-me la cuina, vaig jo a invertir en res la Florida...

- Nikki Downsen em pregunta "Can I talk to You please?", i no, no em trobe jo ara per a estes coses. Això del talk m'agrada de nit, a la fresca, i amb un colpet davant...

- Aba Paul, des de Togo ni més ni menys, es preocupa molt per mi, tant que ha decidit que vol compartir 4'5 milions de dólars... Gràcies, Aba, però si Otos ja m'és lluny, imagina't Togo..

- El senyor Muhamed Ouedrago m'escriu, a mi i a 9 correus més que comencen per xim- i xin-, però no ens diu que desitja i jo no li preguntaré...

L'art de robar, amb gràcia, amb educació, amor i coltellada al compte i al fetge..

De la veritat del senzill en la festa, a Biar...

La Vall d'Albaida, a diumenge trenta-u de juliol de 2022.

Puge a Biar per tractar amb l'amic Joan Antoni detalls del seu projecte dansador, d'ell i de la gent de Sagueta Nova, "Tota a Floretes". Que farem dansar la Mariola a la plaça del Convent biaruda dissabte que ve, xe...!

I qui m'anava a dir que acabaria fent romeria cap a l'ermitori dels Sants de la Pedra...

Bé, m'ho vaig prendre com a fet "inevitable" dins el llarg episodi darrer, que ja em prenc en acudit, de les meues deposicions de renyó, tan doloroses com abundants per a la meua desgràcia... Si no anem a agrair a Abdó i Senén la seua intercessió —que ja sé que els sants homes intenten, però es queden curtets davant el meu allau de rocam—, potser amb la roneguesa d'un camí que mereixeria de més atenció, i a més de suar la cansalada, sacsejarem el cos el necessari perquè acaben d'eixir les darreres pedres. I ausades que la via és bella; agostada en el brossam després d'una primavera esplèndida de pluges i creixences vegetals, amb unes vistes fenomenals que freguen en l'idil·lic i que ajuden al descans de la mirada i fan tan gojós el passeig. Però accedir-hi, per moments, se'm presenta com a purgatori sense més poesia que l'esperança de l'arribada. I quin goig l'arribar...

Fem tard a les carreres, però arribem encara al llençament de barra... Això dels esports tradicionals em té mig sorprés, que encara es mantinguen d'una manera tan curiosa, tan d'aquella manera... Tant que són exalumnes meus els qui proven el llançament, alguns d'ells ja quasi família i tot... I veig que poc esportistes van aquells que en llençar van apressats a pel cigarret... Què li farem si aquest és l'asguinaldo que la vida ens dona? Que siguen feliços vull. Almenys, la plasticitat de les imatges pot dur-nos a engany, i això m'agrada, el convenciment que el dubte escampa...

Fa basca de tronada. El cel es tapa fosc, però no ens plourà... No és bon estar el què tenim, perquè s'apega a la pell la vesprada... I en un no res, sense tampoc massa cavil·lació, veus com els tants joves músics s'enfilen l'instrument i s'acomoden a un racó. Comencen a tocar les danses de Biar. Prompte es mesclaran amb la melodia preciosa de les Parrandes. És una crida senzillíssima al ball, que és seguida per gent que crea la filera del no res per començar a fer passades i més passades, com si fos aquesta la forma més natural possible d'evolucionar la tarda...

Jo em meravelle, i a l'hora, veig que m'arriba una emoció encara més inesperada. Justament quan vull fugir de l'ús en abús de les formes tradicionals, convenientment plastificades a l'antull de l'interés polític primer, i social posturejador també, i, ai mare, per suposat, econòmic... Quan arribe a pensar que poc queda ja de cert en allò que m'estime de la cultura d'arrel tradicional, la bufetada de veritat mateixa que em du el que veig arriba a fer-me torontollar.

Heus ací, Sergi, això que demanes. Ací està la senzillesa més alta, sense cap altre profit que fer com s'ha fet sempre i bé voldríem que demà seguira fent-se, sí, i disfrutant-ho! Fer per passar-ho el millor possible sent l'un entre tants dels versos a l'hora del goig. Has trobat que no tot és feina d'uns i guany dels altres..., i almenys, que si hi ha guany, no és cap plusvàlua excessiva... No tot és aparta't que em tapes, mou-te o et moc, deixa'm lluir-me, paga'm per fer... La gent, poca però gent, bé s'alça i, a la música que entre els pins s'enceta, respon ballant. I parla, i es saluda, i s'alegra de retrobar-se. I això m'encisa... Quina festeta més garrida, per bellament senzilla, per veritat.

Es fa tard i tornem cap el poble. Va fent fosc i jo perd l'esma, i la torne a perdre... Arribe feliç, i ben content i passat de suor. A ca Joan Antoni tot són atencions que agraïsc, tan amables com són. I anem fent més camí, amb el cor alleugit perquè en queda de goig, dignitat, i l'he vist, en el fet de fer festa. I a punt que ja som per a més aventures...

 

Al Correfocs d'Otos...

La Vall d'Albaida, a dissabte 30 de juliol. Els Sants de la Pedra.

Quan em van dir que a Otos s'hi feia correfocs, no vaig dubtar en apuntar-me a la convidada... I tant que m'abellia refer memòria d'aquelles històries de joguera amb focs... La de correfocs que he viscut des de dins amb la gent immensa dels Dimonis de Benimaclet i, ara, amb la sequera imposada per raons que no acabaré mai d'entendre, revestides de precaució pandèmica, com m'enyore aquest tipus de festetes...

I res, allí que anem, que no el fa cap colla, que són gent del poble. I com espectador m'ho disfrute a la meua manera, sobretot quan els dolçainers es deixen de camàndules dilacionals i emprenen pel directe els Inana, santantoni de Morella i tot allò que cal perquè un servidor s'hi senta emotivament immers en aquest assortiment de coloraines brillants entre tanta foscor. I a fe que s'ho fan bé, i variat, els xicons aquests... Espere que ho hagen passat tan bé com ens ho han fet passar a nosaltres... No hi ha res com començar una festa amb tanta alegria...

I altra alegria que et diré... Veus aquest dimoni vestit de diable? Em va fer tanta gràcia que el senyor Cronista Oficial d'Otos es vestira amb les meues robes benimacleteres per fer volts i revolts foguers al seu poble...

De sentir-se usat de nou, les teles envermellien...

He fet bé de triar de la nit. 

Molt sovint, és allò més senzill el que resulta agradós...

 

De què em dissuadeix el meu aparcament dissuasori...?

La Vall d'Albaida, a dijous vint-i-huit de juliol de 2022.

Fa cosa d'un mes llarg que s'ha posat en funcionament funcional l'aparcament de baix de ma casa; un espai ample on bé cabria, perquè et faces una idea, la Fira del meu poble... Un calvari horrible de construcció i ara, pel veïnat, xica, una monà... No hi ha res de més fàcil en esta molt antiga, noble, lleial i caritativa vila reial i ciutat que canviar de jaqueta a conveniència. Hui jorgista, demà vorem, i ja despús-demà... La de veïns meus que l'haveren apedregat, al pobre alcalde, fa dos mesos i ara besaran el vot que li daran abans de dipositar-lo... Però parlem després de les deposicions, val? Parlem de l'aparcament...

Ja vaig contar-te que vaig pillar uns polits polítics parlant amb uns tècnics de l'obra a sota mateix del meu balcó tot comentant —amb la veu massa alta de qui sap perfectament que tot s'escolta—  que no sabien tots estos, nosaltres, com anaven a revaloritzar-se els nostres pissos amb tal terraplé aplanat i amb el rastre d'arbres que anaven a plantar-nos... I tenien raó, plantats ens vam quedar en veure la condemna a mort a què sotmetien a alguns d'eixos arbres... Que "en mayo nacen las flores...", però no es transplanta vegetació, no... Bo, parlant seriosament: onze, onze arbres només a la banda que cau al meu carrer, que està molt bé... Per més que alguns veïns tenen raó, també, i la cosa queda curtíssima atenent al volum de pols esplanadenca que se'ns ve al damunt. Tan clar ho tenen que han engegat una minicampanya improvisada de protesta tot penjant dels balcons cartells demanant més verdura... Si és possible, dic jo, a transplantar quan toca... Quina calitja...

I sí, tan càlid aparcament resulta útil per a aparcar i fotut per a treure la pols de casa... I sort que encara hi ha hagut poc moviment botellodròmic... Parlem espai que tal i com està el pati, el públic és capaç d'escoltar-nos i envair-nos abans que al polític de torn se li ocòrrega la brillantíssima pensada que quedarien molt bé ací els concerts de festes i això done peu a allò, i quedem tots pitjor que Camot a Albaida...

A mi, el primer que em sorprengué, de tan poc esparada ni anunciada obra, dic, fou el nom que es deixà anar a la premsa... "Aparcament dissuasori". De què diu que van a dissuadir-nos, senyora? No, no, van a dissuadir-los d'aparcar a dins del poble....! ¿...ein ??? A dins del poble? Però què això d'aparcar dins del poble és possible?

I sí, resulta que això existeix, l'aparcament dissuasori, tu! És un invent nordamericà dels anys 50 que allí es coneix com a "Park and ride" i que aprofitava per, veges tu quin interés tan alt, sense ironia, protegir la salut de la ciutadania i millorar la qualitat de l'aire en unes grans ciutats saturades de vehicles. En evitar que els vehicles privats entren al centre es feia més sostenible la mobilitat urbana... I això deien que portà com a resultat la millora de l'ús del transport públic en detriment del privat... Fora congestions, fora aglomeracions, adéu a la contaminació atmosfèrica i acústica, no hi haurà sinistralitat, ni exclussió social... Visquen Panacea i Xauxa unides! 

A veure, sí, en llocs enormes amb bona cosa de cotxes, cal buscar qualsevol solució imaginativa per evitar que, amb els desplaçament curts que fem, amb els motors gelats, gastem massa benzina i emetem molt de fum tòxic... Benvingudes les solucions... Aparcaments dissuasoris... Diu el manual que han d'estar a la perifèria (ho estem). Vora les entrades de carretera més importants (Dona, més important és ací el lloc, vora l'institut, l'atur, la residència d'ancians, el col·legi... que no l'entrada dels cotxes que vinguen de Moixent, no? Que les tantes casetes es corresponen amb els tants habitatges on cadascú vol aparcar el més prop possible. No sé jo...). Han de ser gratuïts (ho és...). S'ha de poder accedir des d'allí al centre de la ciutat tot aparcant-hi i continuant el viatge amb transport públic (dona, això del transport públic... Sí, l'autobús del poble, ara que diuen que és gratuït i para en el carrer de baix... Val, ho tenim, però ho gastem poc..., i és gran error... Si és que..., encara diguem a Sant Rafael allò "d'anar al poble" o "baixar al poble", com si no fórem Ontinyent, que, ara que ho dius no ho som massa sovint per a l'Ajuntament, com demostra aquest mapa distribuït a mitja Vall d'Albaida fa no massa temps):

Seguim... Ens elimina als veïns els bancals amb brossa, serps, rates i altres bestioles però no evita que s'hi acumulen amos passejats pels seus gossos, malgrat que estiga prohibit. Que ausades les deposicions que t'hi trobes d'incívics; i tampoc no ens han evitat la colònia de gats mantinguts per aquella famosa veïna... El que sí que ens assegura és l'aparcament. Refotre!, on cabien huit cotxes ara en caben vint-i-cinc, i ens queda el carrer, i tot, més ample! I dins del nou recinte, cada nit hi aparca una llarga seixantena de vehicles... On aparcaria tota aquesta gent abans?

Bé, dissuasori... Collinsos amb la parauleta... Saps quin nou sentit li done jo? El fet que ens facilite tant l'aparcament ens dissuadeix als veïns, a mi ja des del primer dia, d'anar a "comprar al poble". En una població tan complexa orogràficament, tan deixada anar històricament amb l'urbanisme i tan dissortadament abandonada en les necessàries recuperacions d'alguns barris..., això de mantenir el comerç local és gairebé impossible: no hi ha places suficients d'aparcament, ni de bon tros, al centre. I encara t'escoltes amargants discursos polítics bonegadors... Que si hem d'aparcar en els mateixos aparcaments dissuasoris perifèrics de la Fira, de Benarrai... Dissuadir-te d'aparcar dins del teu mateix poble, amb tantes dificultats d'accés pedestre... Com li dius a un veí de Sant Antoni, amb tanta població envellida com té, que aparque allà tan lluny de casa? Doncs se li diu, i qui diu queda tan ample. Val que no hi ha solució fàcil, no... Però i la imaginació? Què s'ha fet a d'altres indrets amb problemes semblants? 

Xe, que m'està eixint un article del tot polemista i potser demagògic... Quan jo només volia dir que, ara mateix, ens és més cómode seguir seguint els sistemes nordamericans... I així, ens n'anem a comprar a les mitjanes superfícies que s'han establert entre Ontinyent i Agullent. No ho hem de fer? Agafa tu el cotxe i intenta anar a aparcar per Sant Josep i ja em dius... Del que se'm dissuadeix és d'anar al poble. I no vaig a quedar-me ací, aparcat.

Al gemec d'una calor infinita...

 La Vall d'Albaida, a diumenge dèsset de juliol de 2022.

Me n'assabente d'aquella manera que només les xarxes poden fer d'assabentar, de sobte i sense tindre clar els quatre punts cardinals. I, clar, sabedor de com m'agrada aquest tipus de musiqueria, cama a Cocentaina! Com si em fes falta cap convocatòria per pedre-m'hi pel paradís perdut... Res, que m'encomane a sant Nolotil de la Pedra, nou copatró de Can Carrasca, i me'n vaig cap el calor infinit...

A falta de municipals, que deia la meua veïna, no tallen el carrer Dolors i no veges els que ens provoca fer processó de cotxes a l'espera del pas de la santa desfilada del Carme... Arribe al Palau baldat. Em mire el cartell de festes morocristianes i me'n faig creus... Però en creuar el portal jacarandístic i l'arcada apuntada és quan m'espante. Què no serà hui i hauré vingut a passar calor?! El Pati d'Armes sense una animeta..., amb tot el cadiram verdenc més buit que les meues alforges feineres. I allí em trobes a mi, amb la botelleta d'aigua que he tret de la màquina de la farmàcia, que se m'ha tragat cinquanta cèntims de més, i mirant què li farem... Opte per no tocar la perfecció deliniada de les cadires i, com que el meu cul no hi cap en cap d'elles, me'n vaig al racó que jo sé i me'n pille una d'incomodíssima fusta. Veurem com va la cosa, que almenys correrà l'aire...

Aire? Com no siga el que eixirà de la cornamusa... I mentre va venint gent, que n'hi arriba, i jo discutisc amb mi mateix si el sac de gemecs du una o dues esses sent cornamusa, va passant el temps en xafogor apegalosa..., una setantena serem a la fi, i això és bo. Amb la processó del Carme i les Voltetes festeres a punt de començar, bé està. I jo, bé que estic. Mentre m'espere, escric versos.

Em saluda el senyor tècnic, i em recorda que en dues setmanes ens trobarem al mateix lloc en els concerts de festes; si hi arribe, pense... També ho fan alguns dels components del Malpasset, que és l'entitat organitzadora d'aquesta segona edició de "Músiques amb arrel mediterrània" que de la manega s'han tret (pel nostre goig); em sorprenc quan tan admirada gent em remercia l'assistència... No, no no..., mil gràcies a vosaltres per la pensada comboiadora i per dur-nos al senyor Francesc Sans... Un servidor ha decidit pautar i pausar les seues assistències a concerts i espectacles variats després del desastre d'ahir a l'Olleria (quin magnífic espectacle fotut pels espectadors més joves, si els podem anomenar així i no perculers directament... No, tampoc: que perculers ho eren els pares consentidors!); quan la salut no acompanya, l'horitzó de la funció no és prou alt i l'ambient no sembla l'adequat per no infartar la paciència, serà millor quedar-se a casa... 

Hui no, de cap manera. La cosa promet...

I si promet...! Apareix sobre l'entaulat el senyor Sans, immaculadament blanc i mudat amb espardenyes, entre tres musics de dol; i allà que van... El trobe titubant en la paraula però fermíssim amb l'instrument, i amb la intenció, que se li noten taules... Comença amb una mena d'improvisat "Socarrats de Cocentaina" atrapapúblics que denota una complicitat amb els malpassetians que a poc anirà robustint-se amb gestos, dirs, sons i comparticions... I res, pas franc a la presentació del disc "L'infinit". Una obra prepandèmica (ara ja tot ens és A.P./P.P., i ens ho perdonareu...) que ja a les primeries promet. Excel·lent la cobla aquesta de tres quartans, de dol, que acompanyen el senyor Sans, i la veu femenina que resulta jovement dolça, i fresca... Les obres que diu pròpies són d'allò bo també, m'arriben; i que escalfen el públic ho afirmen els aplaudiments constants en creixença... Aquelles que diu que són tradicionals també m'agraden. I em congratule, perquè, desacostumandament, evita els grans temes rebregats i ens aporta una frescúria necessària. Ben cansat em té el nostre musiquisme costumarial costumista amb la repetició de les repeticions, que sembla que no tinguem repertori de tant com uns i altres versionen el mateixet... I m'equivocaré de nou, que cauran en el "pecat" en referir melodies valencianes... Altra vegada el "Passacarrers d'acompanyament d'autoritats" de Bocairent? Deixa'ls, Sergi, per favor, que estan pujant-hi els malpassetians amb més sacs, flabiol i tamboret i tarota... El de la tarota és Manel; xe, una vegada que es lliura de les presentacions clavarístiques bucarianes, acaba fent el mateix ací, l'home... Però no, no és el mateix, ni de broma...! Com llueix en brillantor la interpretació i quina sort el poder escoltar-m'ho ben escoltat... 

... Ans que m'agafe el baixò de sucre que acaba deixant-me, i això sí que no m'ho esperava, pel terra de la punyetera cadira de fusta... 

Em recupere a temps —què ja hi vaig preparat per a qualsevol imprevist vital—, per escoltar-me la versió que fan de l'himne del meu País petit, altra clucada d'ull al lloc i a l'amistança regnant a l'escenari... Mare quin "Serra de Mariola" s'espolsen els músics catalans i mallorquí amb dos dolçaines com la copa d'una carrasca de les de més amunt de Sant Cristòfol i el Pic Negre... 

I sembla que la cosa ha d'acabar, però el públic no ho vol; que, inesperadament, i mentre que jo em promet que en eixir em firaré el disc i quants aquest senyor Sans haja publicat, es planten diverses parelles i es posen a dansar. Estupefacte jo, per l'inesperat, i feliç, per la voluntat que s'hi mostra...

Me'n vaig amb un regust boníssim i més ample que no pensava. Quin temps més ben esmerçat, tu! Compra feta, dos cedés, i cap a casa ans que no m'aturen els guàrdies amb el cotxe de substitució... Eixir de casa ja se m'ha convertit en tota una aventura, però en haver conegut com és l'infinit en versió sacaire, sé que l'aventura és ventura i que ha pagat l'esforç de moure'm. 

I ja se sap que qui no em vol, no em dol... Però el que s'han perdut els qui no han volgut...!

Les meues respectuoses felicitacions a la cobla del senyor Sans i també al Malpasset.

I a seguir...!