Gori, gori, xiu, xiu... Va de titelles! (... i de Mort).

Benissoda, a diumenge dèsset d'octubre de 2021.

"Gori, gori, gori, xiu, xiu... Una coca fina i al riu!".

Arribe a Benissò amb temps, i temps després que començarà l'espectacle, quan els periodistes deixen que comence i tal... 

"Gori, gori, xiu, xiu. Qui no plora no riu".

És un matí rar. Jo hauria d'estar en altres latituds, però no m'ho permet la càrrega laboral que prove a controlar però que se'm va de les mans... Conduisc tranquil. Hi ha l'octubre que s'ha fet hui de boira, boira que es carrega amb el fum que d'amagat s'hi remescla, de les cremes als bancals, i li dona un sabor aspre a l'intent de pluja. Hi ha mosques, moltes mosques, i l'ambient acaba fent-se apegalós en aquest indret futbolístic inesperat. Tan inesperat com una Mostra de Titelles, la 36a a la Vall, per l'octubre i  només publicitada per les xarxes. Jo, com que sembla que em navegue mal, malo, malo, no me n'assabente i la culpa encara sembla que la tinga sencera... Sort que del Ball de Sant Vito m'avisen despús-ahir mateix, saps que actuem diumenge a Benissó i que tractem el tema de les magranes i tal...? I jo, que això mateix, em malnavegue en llaüt i pel mar de l'esforç menys traçut, trobe un recés collonut per a aquest temporar tan fotut... 

M'alegre molt d'haver vingut perquè l'espectacle no només em convenç, sinó que em venç. I poder saludar el senyor Xavier i el senyor Manuel després de tant de temps ha estat un goig. Ah!, i el trobar-me allí mateix al senyor Talens, Pare de la Vall, també ha estat una edificant troballa i gojós moment... Ai Talens, agafa la brúixola i marca camí, per favor...

En veritat, em corcava la curiositat, a remull en el dubte com la tenia... 

Un nou espectacle de titelles del Ball de Sant Vito que parla del Gori, gori..., la Mort, vaja, per si no ho havies pillat encara. I de cara a un públic infantil... I què els passa ara a tots amb la Mort, i amb els infants...? La Mort i la Donzella medieval passada a dansa, la Factoria de Sons cantant la Mort amb un poema preciós de Marc Granell... Ei, què és pel Tots Sants que s'acosta...? I les magranes teresines, les fruites de l'arbre punxegut que tan bella flor dona, i millor fruit, ara quan va apropant-se la mort fictícia del Sol amb el Solstici que vindrà després de l'Equinocci en què hem entrat fa no res... Mira, que damunt serà leit motiv del joc que s'empescaran aquests neguitosos amb un públic sempre exigent... 

I ausades que ho aconsegueixen, això tan difícil de captar atencions sense usar del morbo, no... Ni el dol barat, ni les tantes absurditats que ens enginyem per explicar la vida als xiquets tot prenent-los per babaus, no? 

A ells, només els ha bastat amb amb l'actitud i els fets del titella Mingo, ja conegut dels muntatges anteriors... Xe sí, Mingo, d'arrel més fonda que la d'un til·ler, el cosí germà del Tirisiti que viu a la vora del Xúquer... Què encara no el coneixes?

M'he quedat encantat amb la lliçó, però encantat de badoc, de xiquet atret per una màgia feta de músiques sorprenents, com de caixa de sorpreses que gira i gira fent de món màgic, d'esperit terral...

I el públic receptor objecte del joc? Ai mare si han respost, i tant que sí, i a crits de cor que vols...

I de sobte, que m'he sorprés —quina sort la capacitat servada de sorprendre'm...— en veure'm en un teatret dels de sempre, de ninots de porra en la mà que es colpegen. L'etern del gènere que perviu pels segles...

La novetat és que en aquest cas no ho fan, això de bregar, per amor/desamor o poders, sinó per véncer la por pròpia i la ràbia més verda, una por Cucafera que també mereix la seua tendresa, ai senyor!, perquè pot tenir cucaferets que se l'estimen... 

Conclusió: que no pots véncer la Natura quan tu ets també part seua, del rodar,  i que cal apropar-se a aquesta novella historieta del Mingo corremons aquest, perquè la gràcia no està barallada amb l'estètica feliç que reprén les nostres pròpies estampes tot embellint-les en afegir perquès clarificadors pel millor dels públics, el que en creure-les entén, i hereta de per vida la rondalla...

I, sobretot, i encara, em reforça la idea que cal parlar de tu als xiquets, mirant-los als ulls en parlar..., que et comprenen les més fosques de les realitats; i potser així les sabran entomar millor, en tindre l'oportunitat de rumiar-les lluny encara del dolor propi en ser que succeeixen. És com s'hi sabran part de la roda que roda, oh Fortuna, i s'estimaran, més i millor, la vida...

Felicitats a la gent del Ball de Sant Vito per atrevir-se a obrir aquesta magrana, xim, pum... I fer-ho amb tanta gràcia, saviesa i dedicació. Que els duga molts camins que recórrer per mostrar del seu fecundíssim art tret del cor que, en repensar, sona.

Quede agraït...

Bé sabeu com ho dic darrerament: jo, m'alimente espiritualment d'aquestes belleses...

Torna el Costumari Desacostumat, amb les magranes...

 La Vall d'Albaida, a divendres 15 d'octubre de 2021. Santa Teresa de Jesús.

Va sent hora de revisar tot allò revisable dels treballs passats que vaig emprendre per tal d'actualitzar-los a la vivència de l'ara... Eixa decisió he prés després de certes converses mantingudes recentment, moltes reflexions i, amb la lectura d'eixos treballs, l'arribada a algunes conclusions. D'aquelles inevitables, com que el temps les ha fetes envellir potser i que cal reprendre-les per treure'ls la pols, però sense que perden aquell esperit informatiu alegre que tingueren... 

He pensat, doncs, en reprendre, per exemple, els textos breus, les columnes quinzenals primer i setmanals després, que sobre etnologia casolana valldalbaidina i mariolenca vaig escriure i publicar a la malaurada revista Crònica d'Ontinyent i la Terra Blanca tota entre els anys 2001 i 2005. Un principi de segle actiu dut a un primer quart més reflexiu, però encara inflamat...

I res, comencem pel text dedicat a santa Teresa, per ser hui el seu dia i, sense pressa, i al llarg potser de dos anys, aniré refent i, encara, augmentant la col·lecció, sense voler eixir-me'n massa d'un espai breu, encossetat, que m'obligue a frenar el meu verb i a concentrar la informació i, sobretot la ironia... Qui sap si en aquest temps trobaré algun editor que vulga fer-se avant i publicar-lo com sempre he volgut, en forma de llibret que reculla aquestes bagatel·les de la nostra tradició més rebregada? Sí, ja sé que en ocasions, de cada tema, ara mateix amb la informació que tinc bé podria escriure un sol volum; però xica, per a què tanta feina...? I a més, no estem en l'època en què quan menys lliges millor, i res de memoritzar, que em frustres la jovenalla? 

Vull un costumari, sí, però que seguisca sent desacostumat. Per a això, reprendré les formes que vaig usar per publicar algun d'aquests textets al meu blog ja l'any 2019, per celebrar-ne els deu anys en aquesta plataforma. I per suposat, seguiré usant el preció ninotet que va dibuixar-me el meu cosí Javi Sellés i que tant em defineix: àngel-dimoni que, des del seu núvol, va tocant-vos la simbomba...

Ah!, i per aprofitar la feina feta, que això no porta destorb, a cada dia, i seguint els meus costums nous, afegiré una dita basada en la tradició, però revisitada per mi, sempre amb un toc que digues, xe!, ací ha ficat la peülla el tio Sergi Carrasca...

(Re)comencem!

Ha entrat Albaida...

Albaida, a diumenge deu d'octubre de 2021.

No podíem demanar més, perquè sota mínims estàvem. Ni tant sols va publicitar-se, i canvià el nom pel diminutiu previ quan era acte central, i ben simbòlic. Que se'ns ha fet ben evident que el parèntesi sanitari ens ha afectat, i que ha aguditzat les tares de diversa índole que ja portàvem de fàbrica... La festa pot servir-nos de guariment de l'ànima, de la comuna falta d'empatia social, del mateix avorriment vital, que per a això ha servit pels segles. Més enllà del got en mà, més enllà de mesures sanitàries incomprensibles i incomprensibles incompliments fora de càmera. Va ser escoltar els primers compassos d'una percussió que emulava el furor de la nuvolada apretada a la muntanya, que al tothom allí present se'ns va erissar el cos sencer, el sentiment profund i la memòria... I tant que ens falta encara molt de rodatge, als festers com al públic, als músics, a les cavalleries encara... Però ja hem vist carrosses, i esquadres que desdiuen el desconeixement absolut del què som als despatxos posturals capitalins; quina pandèmia de buròcrates, ai... I malgrat tanta aspror, i de més que no diré, i d'aquella manera improvisada que ens apropa al nostre ésser de pensats i fets més que no a les elucubracions teòriques percentuals d'evitament del problema latent i tal i tal, hem pogut escoltar-nos sent de nou marxa mora.

Albaida ha estat la primera en baixar cap a plaça i avant.

Ara ja no hi pot haver qui ature l'equívoc pas a pas de la festa. Prompte es farà ferm, aqueix pas, i tornarà a ser-nos central al nostre viure. Només ens caldrà temps; que l'anar fent vital afinarà què oir, arranjarà l'esquadra... A poc a poc. I sempre avant...

Primera esquadra a desfilar en una entrada mariolenca postpandèmica.
Avant les Cordoveses, i avant tots...

"Jaume Primer, Jaume Primer"... Un podcast, un senyor escriptor i un jo ben perdut...

 

La Vall d'Albaida, a diumenge 10 d'octubre de 2021.

Bon dia tingues.

Ahir, l'amic Juanfran Ferrándiz, escriptor mundialment conegut per les meravelles que crea; és a dir, home de fets més que no, i ja és, de paraules, va enviar-me un podcast... No vaig poder passar-te'l perquè no estava el meu forn per a coques, no... Hui que la cosa sembla anar per camí més recte i menys real, sí que he tingut forces per ratllar per ací un poc, i vull compartir-te'l, el podcast. 

Juanfran ha creat i dirigit i presentat durant anys el programa "Una nit al Castell", a Ràdio Cocentaina (la veu del Comtat). I durant el tant temps aquell, va voler comptar amb un servidor per tal que diguera la seua en el món aquest de la tradició més que no del misteri, per més que tantes vegades s'enrosquen fins a fer-se indestriables. Ara que ja no existeix aquell programa, o sí, perquè amb les enginyeries informàtiques aplicades a la comunicació tot és possible, l'home va més ocupat que mai amb les vendes del seu darrer bestseller, "El judici de l'aigua" i les tantes traduccions que van fent-li en aquest món babèl·lic... Però així i tot té ara una intervenció en no-sé-quin programa d'una ràdio... I em perdonaràs però darrerament no entenc res del què se'm parla i com que jo no sóc ni d'ones ni de senyals, no puc donar-te fe més que d'errades personals. Així que res, et passe aquest podcast noudoctumbrenc... 

https://www.ivoox.com/t1x3-terra-llegendaria-jaume-i-i-el-audios-mp3_rf_76580693_1.html

I sí, apareix un servidor pel mig. Perquè si Juanfran em demana coses, jo ben content de facilitar-li-les, per més que pel tot plegat, mai no les tinga a punt jo a l'hora... I de què se m'ha ocorregut parlar? En què es basa la meua intervenció? Tu parlant de valències noudoctumbristes? Doncs mira, va a ser que sí... I parle d'un fet que han desenvolupat gents que en saben molt més que no jo i que han escrit llibrots interessants on s'esplaien sobre la importància simbòlica de Jaume I pels valencians... Jo només tenia 3 minuts per contar, i he tirat més d'anecdotari costumista per establir categoria... Però tal i com em va anar la cosa de la preparació, bé veig que hi tindria per a un llibret propi... El dia que em decidisca a escriure com Déu mana...

Per cert, ací tens el text. Gràcies a ell he aprés a enviar gravatoris pel Whatsapp. Sempre és moment d'aprendre...

 

Jaume Primer, Jaume Primer...

Ai Jaume I, quina vida la seua i quanta llegenda ens arriba d’ella; el pobre home ni podria suposar que, tants anys després, se li dedicarà tant d’interés, que fins i tot dins el món festiu el tenim representat en molts dels nostres Gegants, en representacions teatrals i en cançonetes. Hi ha una que em sorprèn: la dedicada a Napoleó que tenia cent soldats i que burlava l’emperador, algun mestre benintencionat canvià el francés pel nostre Jaume I sense mirar la burla, i clar... Bo; tanta atenció és lògica en tractar-se del rei fundador del nostre espai vital actual. El que no és tan normal és que no ens sonen a nivell general els noms dels seus descendents. Potser per eixa mateixa desconeixença, i per la representativitat creadora que ostenta el Conqueridor, se li atribuisquen tantes llegendes... La més famosa de totes és, sense dubte, aquella que conten que succeí a Alboraia quan una xica se li apropà amb un líquid blanc i refrescant i ell li respongué en tastar-la “Xe, açò és or, xata!” i ja tens batejat el nostre refresc per excel·lència. I d’aquesta un bon grapat, com la que es conta a Ontinyent de quan arribà a un lloc en alt i proclamà “Xe, quina bona vista hi ha des d’ací”, i pren casa Bonavista, partida Bonavista, col·legi Bonavista... Fins i tot se li atribueixen frases reals que són pròpies dels seus successors, com la del seu net Jaume II el Just que en arribar a la Vall d’Alfàndec diuen que digué allò de “Vall digna per a un monestir de la vostra religió”, i Valldigna es quedà.

També és ben coneguda la rondalla que justificava la presència de l’amorsigol, del rat penat, en l’escut de València en referència a un animal d’aquells que durant el setge del futur cap-i-casal revolava al voltant de la tenda reial i acabà colpejant un tambor per avisar els cristians d’un atac sorpresa dels musulmans... O la de la potada que pegà el cavall del rei quan els soldats que hi havia al Puig de Santa Maria passaven set i una font n’eixí del colp. Pren “Muntanyeta de la Patà”. O quan estava el rei a l’estret de les Aigües de Bellús volent atacar Xàtiva, posà el seu braç sobre una penya i digué “Més fàcil serà pendre jo eixa ciutat que foradar esta penya..”, i bon forat que hi feu!

A un servidor, sempre m’han atret les seues llegendes marianes, les de les Marededeus trobades que relacionen el seu origen amb el monarca i les seues paraules o accions. Dos de les més conegudes són les de la Mare de Déu del Do, d’Alfafar, i la de Gràcia de Gorga.

A Alfafar, diu la tradició que Jaume I veié com set estrelles davallaven a un lloc determinat i en excavar trobaren una campana i, a sota, una pila baptismal de pedra que cobria una imatge mariana. El rei digué “Oh, gran do”, i ja tens batejada la Mare de Déu del Do. I és que són prou les imatges trobades en aquella època per baix de campanes que, diuen, que s’escoltava batallar baix terra! Sant Pere Nolasc, per exemple, trobà la primera patrona valenciana, la Mare de Déu del Puig, ben a prop de la Muntanyeta de la Patà que hem dit... I està la troballa de Gorga. El mateix cas, unes estrelles i una marededéu trobada sota una campana vora el riu de Seta, justet en la ratlla de partició de termes. Gorga i Penàguila. A qui li correspon la Mare de Déu de Gràcia aleshores? Jaume I li la donà a Penàguila i cedí la campana a Gorga. Però la Mare de Déu no estigué gens d’acord amb el monarca i tornà per dos vegades —altre clàssic—, al racó on l’havien trobada. El rei canvià d’idea i Gorga tingué patrona.

I acabem amb els termes, municipals, que també... Hi ha diversos pobles, i no direm noms per no ofendre, dels que xarren que, quan hi arribà Jaume I, els preguntà si volien terme o vergonya... Tots contestaren que per suposat, volien terme, terme! Això solen contar-ho encara, i entre rialles, als poblets que tenen menys bancals que no els veïns...

 

A la primera festa represa a casa: el Remei d'Albaida...

La Vall d'Albaida, a divendres huit d'octubre de 2021.

Després de tot, encara estem vius, i malgrat els malgrats possibles, després dels entropessons, cal posar-se de nou a caminar. I pobre de qui no ho faça, que es quedarà aturat i farà tràngol de la pròpia existència.

Després d'un parèntesi massa llarg, he pogut retrobar el caliu de la gent que estime, i em cal dir també la indiferència protocol·lària d'un passat que no se n'acaba d'anar i l'insult directe de qui trellat no en té més que per a passar el dia. Cor fort i avant, que l'esplendidesa de la gent que m'estime i que emmiralla eixe estimar és tan potent que ni tant sols el rebentó polvorístic del final del meravellós castell final del dia pot apropar-se... A la fi, quan ja has perdut tanta cosa, el què importa és l'estima...

I és justament per eixe respecte que estimes; per eixe no demanar a canvi més que retrobar-se després d'un temps que tant dolós ens ha sigut. Justament per sumar més llunyanies a les tantes com ens acoren... 

Però aquest renàixer a la vida festiva, a la festa que ha de ser-nos la vida, em pilla tort i desganós. Massa atabalament a una feina que ja no és ella. Massa poca empatia en la mirada de qui amb tu es creua i amaga sa ganyora rera la mascareta... De quantes coses ens estan protegint les mascaretes, de quants gestos lletjos, de quantes ganyotes... Perquè el món no n'ha eixit millor i ja et dic que es fa terrible alçar el cap i mirar amb ulls crítics el panorama. Tot això ho pense mentre em mire de nou i de tant aprop els Gegants, assagen al darrere els Cavallets i els portadors dels Nanos conversen en un racó, vora l'arc de la plaça... 

Potser siga el seu joc carregat de tendreses passades les que em fan esperar les futures, ja que ni tant sols són un alleugeriment de l'ahui per l'atribolat que se'ls mira, enamorat del seu ésser profund que és històric. Una càrrega continuada de tendreses que arribes a pensar-les insondables...

Ho tinc clar: cor fort, cap valent i a empomar-les totes. Algun dia aprendré el què em conten l'Alcalde i l'Alcaldesa gegantets, que per una t'ha d'entrar el món, i en entendre'l i atendre que mai no el podràs canviar, que el que fuig ja no torna i que millor que esperes beure de la nova aigua que vindrà que està neta mentre per l'altra orella va eixint allò que ni t'ha d'importar... La vida, realment, no té remei. Per això cal que siga joc. I que l'entendrim amb l'estima... 

I per això mateix, perquè són tantes les sensacions precioses que de la represa em venen, les converses no fugisseres ni quedabenístiques, els perquès que se'm descobreixen meravelles a cada trama del cobertor vital del què és Festa, preferisc callar i quedar-me-les per mi i pels meus, que ja les saben; i si no, les sospiten... 

Deixaré, però, un reguitzell content d'imatges que he anat prenent mentre aprenia. Les imatges no solen ofendre; és com qui escriu música que només esperarà aplaudiment. La lletra fereix; sempre fereix si aporta idea, si suggereix, si encara conta. I de veritat; ara mateix caldria que explicara aquesta festa tan abassegadora, completa, immensa que és la processó de la Mare de Déu d'Albaida, especialment per aquelles i aquells amics i amigues que no han tingut la sort que tinc d'estimar-la des de la coneixença profunda... Però només diré que sent la més curta, tallada i organitzada d'aquella manera, ha estat una sort tindre-la en la mirada i en l'erissament de la pell... Veus com l'adjectivació pot doldre?, tant com les veritats; vinguen d'on vinguen.

Només diré un agraïment fort... A una tia de la qual no diré el nom, perquè m'és immaculat, que tenint-me al costat, va bramar amb el cor, que no amb la veu, unes jaculatòries que em van fer perdre el cap en la intensitat de la fortíssima expressió cordial, tot aclarint-me que també hi ha bellesa en la fe. Jo que pensava que els empleats i encarregats locals de la multinacional del ram se l'havien esmorzada...

I si tens en veritat interés en què et conte les meues impressions puntuals i que conversem tot baixant del general al particular i tal, fes-m'ho saber...

Hem tornat a la taula parada... No hem errat els passos i les decisions preses han sigut les que convenien. En ser que calga, tornarem a escriure. Sense recança.