.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"El món, en meravelles i jocs atrafegat,/ és petit i vermell i fresc com les maduixes".

Com les maduixes. Els Fruits Saborosos. Josep Carner i Puig-Oriol.

.

.
.
.

.

.

diumenge, 11 d’abril de 2021

Paraula de dona, dita per Ina Martí...

 




Sueca, a dissabte deu d'abril de 2021.


Més que siga entre autovies, també hi ha carretera entreverada als horts de tarongers en flor... Eixir de casa, d'una casa obrada i polsosa d'esforç, m'és peremptori per tal de mantindre la meua ara capitulable salut mental. I si qui canta —sirena fetillera que encisa només en anunciar això mateix, que cantarà—, és Ina Martí, mel de flors d'aquelles que tant aromen ara aquest meu pas... 



Amb tot allò de la feina, només m'he pogut passejar-me un sol dia de les pasqües. Amb la pandèmia va pitjor, que no assistisc a cap acte ni veig ningú dels qui m'agradaria viure per por feral... Ara, amb la vacuna ditxosa —ja veus el feble de la nuvolositat humana— sembla que m'atreviré, i m'he atrevit a baixar-hi a la Ribera marítima, que sempre m'ol a sal, tant llunyana com m'és d'allà on diuen que visc, però habite només... Ja et dic, vull viure i entendre l'espectacle que Ina —a la veu— i Enric Murillo —(un ver sant), al piano—, junt al violoncel amablement punyent de Clara Dols (que pel nostre goig també hi canta, i també recita), han iniciat... "Paraula de dona"; un atrevit joc de versos entonats d'aquella manera més adient, amb tanta estima, escrits tots ells des de la feminitat tan sovint feta silenci. 


És curiós això del silenci femení en la literatura, molt curiós. Enric va enviar-me fa poc temps part del treball que està realitzant pel proper disc d'Ina, que estarà dedicat per complet a una de les nostres més altes poetes, Maria Ibars. Jo, coneixedor dels poemes de la il·lustre filla adoptiva de Dénia, me'n feia creus; i no ja pel fet que no hagen merescut la coneixença general que els correspondria, sinó perquè alguns d'ells ni jo mateix els imaginava... Amb la gràcia d'elevar allò senzill que ungeix l'Enric, i la voluntat i intensitat amb que Ina n'acarona els versos, potser sí que podran arribar a tanta gent com vulga fer-ho... Que això ja dependrà d'altres molts vents. La qualitat del treball està, i hi excel·leix, però la volubilitat que el nostre temps du... Enric m'ho deia després del concert, mentre parlàvem d'aquest embrió paraulístic femení que ara és intent que ell vol acréixer: "la nostra és una música intel·lectual"... I clar, eixe pecat, ara mateix...

Érem un grapat de gent al centre Bernat i Baldoví... Jo, tan feliç de sentir-me de nou mirant, enregistrant, aplaudint, oint... Quant de temps sense saludar al Ricard, un no res de parlar per posar-nos al dia... I també, des de la darrera actuació d'Ina a Ontinyent que no veia al senyor Folch... Sempre és agradable el trobar-te'ls, però ara més encara... Perquè com deia amb Enric, necessitem d'eixa paraula, eixe somriure, complicitat, estima... Vaig escriure a Pepa per dir-li on estava... Ella, amb Paco, no pogué acudir. L'Enric demana ferventment que ens trobem un dia proper, que a tots ens fa falta això de de nou resseguir. Que serà quan l'autoritat competent ho permeta... No tenim pendent una pujada a la Mariola? A veure si...



Abans, eixe joc que s'han empescat de piano, violoncel i veu em convenç sobremanera. Trobe que és un format molt amable, enyoradís sovint, animós a instants, costant i meritori; no pot decebre... Veurem com roda la roda, que bé ha de rodar... A veure si d'aquest principi pot fruitar allò que Enric desitja i que jo tant voldria contemplar amb tots els sentits que em mouen... Les idees no són sempre futur, però sí que són promeses que, si arriben a fer-se veritat, t'ompliran d'aromàtica bellesa per atrapar-te del tot. Mentrestant, eixa espera és la que t'ajudarà a fer camí.



La literatura està plena de silencis, i la que ens és més propera, a més de silenciada, no troba manera d'arribar enlloc si no hi ha una casualitat primer, la de la coneixença. I després, un esforç que vaja més enllà de qualsevol personalisme per esdevindre efecte, i afecte, grupal. És així com m'agrada escoltar-me Ina, cantant les belleses de tan diverses poetesses vistes a través de l'enamorament totstemps fèrtil de l'Enric. Ara poetesses, perquè és el que la necessitat du; però ja saps que a mi el gènere és una qüestió ben superada perquè el que vull oir, i sentir, són els versos que em mouen i em reclamen... Però aplaudisc la iniciativa; realment es fa necessària dins aquesta amargança de món desigualitari. I la recolze amb els quilòmetres que calguen i la defensa a tota ultrança que siga menester. Fa temps que vinc comentant-li-ho tant a Paco com a Juanjo: un servidor, per viure en veritat, necessita alimentar-se de bellesa...



Ara bé, anem espai, perquè hi ha tantes desigualtats per véncer... Avançarem segurs, però a pams; i darrere de l'una que vaja passant l'altra, que podrem... 




És tan bella aquesta paraula de dona, tan ben dita...







dilluns, 5 d’abril de 2021

Rosa de sang (i VIII): la tele...

 





La Vall d'Albaida, a cinc d'abril de 2021. Dilluns de Pasqua.

Puix senyor, ve l'hora de tancar aquesta revistiua de huit entradetes que he anat realitzant en les darreres setmanes per concedir-me el plaer d'escriure sobre un tema que m'encisa, la commemoració passional, i sobre el qual no tinc mai oportunitat de parlar... Bo, mai, mai... En aquesta ocasió, no ha estat així. La de gent que ha acabat escoltant-me i, ves per on, no exactament des d'aquestes pàgines meues...





Haver aparegut en la televisió valenciana el passat Dijous Sant ha estat, per a mi mateix una sorpresa, però sembla que eixa sorpresa ha sigut comuna... Com si no ho hagués fet mai jo, pel "gran públic", fart com estava (en veritat) de participar en la tele i la ràdio de l'extinta Canal 9... Per a mi, perquè receradet a casa estic millor. Que, en tot cas, jo soc més de premsa i de ràdio. Atrevir-me de nou a eixir en les pantalles ha estat això mateix, un atreviment... Bé, si vaig fer-ho és perquè m'ho va demanar una amiga i perquè un amic i company va recordar-me aquella lletania de sant Joan Fuster que diu que tota política que no fem nosaltres, es farà contra nosaltres... Em va fer gràcia perquè el mateix em va comentar fa molts anys l'alcalde d'un dels pobles de les vores de la Vall en una festa de just el centre, quan va vindre a entrevistar-me un senyor televisiu, brut com mai i begut com.. i clar, Sergi, si no ho contes tu que saps d'on ve i el perquè, ves a saber com quedarà el poble davant la gent quan li pregunte a algú que va com ell... Això es diu confiança amb les capacitats d'un servidor, sí senyor!

Doncs bé, la de coses que se'm van quedar en el pap, i això que l'entrevista fou llarga. Un queda ben agraït a aquesta gent per l'oportunitat oferida, i a seguir fent...




Ah, l'altra sorpresa... La de reaccions positives que han hagut. Semblava el dia del meu aniversari amb tanta felicitació i comentari lloador. I per tantes fotografies a les vostres pantalles... He, he, he! Moltes gràcies... Però també cal dir-ho. Per a mi han sigut molt importants també les reaccions adverses; i gens curiosament provinents del mateix sector... Són justament les que m'han permés comprovar allò que sempre et dic del percaçament de persona i obra a casa mateix. Han estat massa evidents i, aquesta vegada, supose que obert els ulls a més gent que no pensava, per això mateix, per manifestes, palpables. Almenys els comentaris que he rebut així ho indiquen. Vaja, allò de lladen, doncs cavalquem i les topetades contra la mateixa paret del Quixot i tal...

Tanquem doncs la paradeta passional per seguir treballant. Espere, a l'any que ve, poder llaurar, i publicar, més fondament sobre el tema... 

Heus ací el contacte amb l'entrevista, perquè no es perda... 



diumenge, 4 d’abril de 2021

Què no estàs, Angelet? Alfarrasí t'ha cridat ben fort a la porta de casa...



 La Vall d'Albaida, a diumenge quatre d'abril de 2021. Diumenge de Pasqua Florida.


He arribat a un Alfarrasí encara mig desvetlat pels trons que anaven succeint-se. La Vall estava fosca, amenaçava amb ploure. Però a l'horitzó, s'entreveia una franja daurada de sol ja pujat que intentava desfer la tanta boira, però no volia fer-ho, perquè hui no volava l'Angelet de la Corda i calia que el matí, per més Pasqua que fos, no lluira... 




M'ha donat temps, tan curt d'ell com vaig sempre, fugisser, d'aparcar i pujar-me'n calvari amunt fins arribar a l'ermita. A carrer pla, preparaven les darreres càrregues de pirotècnia. Trajecte curt, i enyorat. Com han crescut els xiprers, quan fa que no accedia a aquelles modestes alçades, però de tan bones vistes i bell estar... Una mica de fred, l'aire cap a mi, voltegen les campanes i el seu so humit m'acarona tot i em fa remoure. Ara mateix el poble estaria estés d'unes cordes, a l'espera que arribara, com dic tant, la primavera... 



I els trons, succeint-se, han arribat a l'hora en què, clar, l'enyorança ha senyorejat tant d'esperit emotiu com les teulades protegeixen, i el soroll s'ha anat escampant pels carrers buits fins arribar a retrunyir tota la població i més lluny encara. Que les muntanyes allunyades reberveraven aquest cant de trons humans clamant el cel, cridant ben fort eixa enyorança terrible que ens benremou, a l'espera que potser la propera primavera veurem volar, i ja de bo, un Angelet...

He tremolat del tot, cos i memòria, s'ha somogut tot allò meu i ha quedat un prou lloc per l'esperança...

Queden aquests mots per recordança, però des de l'ànim del reprendre prompte un nou bell temps.




He baixat a poc aquelles escales, entre verdors i ceràmiques passionals. Ple, tot reblit, d'aquell confeti que et deixa les restes de paper i pólvores cremades quan l'esclat és a prop. Beneït he quedat, recobert de generor festiva en temps d'absència de goig comunal. 

I he tornar cap a casa...














divendres, 2 d’abril de 2021

"Rosa de sang" (VII): les portades de Divendres Sant 2021

 



La Vall d'Albaida, a dos d'abril de 2021. Divendres Sant.

El meu blog no em deixa penjar la portadeta de hui, que no és una sinó una successió de portadetes. Una per cada Confraria que hui processionaria al meu poble... No és cap novetat això de no poder fer quan vols. Jo sempre hi jugue en camp contrari, i estant a casa... 
No diré més perquè ja em cansa i és evident ja per qui ve llegint-me de temps la befa i l'oprobi. I jo no faig més que posar l'altra galta, per usar un símil adient a l'ahui, i no acabe d'entendre'm aquesta fidelitat meua al costum devocional del pretèrit del poble i la voluntat de congraciament que em mou quan el què em caldria fora plantar bandera i marcar en un rajolet fins on va arribar la riuada i amén, que vol dir "així siga". Però saps del més bé que no pague cap delme dels altres, que ja poden rodar la muntanya de la fira de les vanitats on tants couen. Per això seguiré fidel a eixe costumari propi, malgrat anatemes i traves dels quals, però, vull deixar-hi senyal d'existència, per quan ens jutge l'esdevenidor. Jo no faig per a les elits, això ho tinc clar, sinó per qui vol llegir decent i informat. Per això, en adreçar-me a qui fa, la confraressa, el confrare, o aquells qui puguen estar interessats en aquestes afliccions, vull fer-ho ja sense recança, amb alegria i amb una voluntat ampla de somriure...







Fa molts anys vaig escriure uns versos que obriren el programa de commemoracions de la Setmana Santa del meu poble. Ara si el trobe, et passaré la imatge... Veuràs que no quadra amb el nombre de confraries ara existents, un vers per cadascuna d'elles vaig pensar... M'ha calgut afegir-ne'n dos més (bona sort, la creixença...) i així estan i així queda el poema que he dit "Divendres Sant a Ontinyent" i ací el tens, com convé, deconstruït.











































dijous, 1 d’abril de 2021

Rosa de sang (VI): un nou poema, "Com batall nyugat"

 



La Vall d'Albaida, a primer d'abril de 2021. Dijous Sant.


En aquesta nit de solituds i absència, que beuré el més depressa que podré sense ofegar-me, vull publicar un novell escrit. L'he estat ratllant aquests dies dits sants tant a Biar com a Ontinyent, i l'he volgut dedicar a totes aquelles persones amb noms i cognoms que fan el possible perquè jo no parle, jo no conte, jo no diga, o encara més; que el que jo parle, conte o diga no s'escolte. Sense saber-ho, em forcen a seguir intentant parlar, contar i dir. I, sobretot, també fan que lluite abastament per no ser com són ells. I elles...

Rosa de sang (V): Aquelles fotos que Juanjo Alcaide va treure als personatges de la Soledat...

 


La Vall d'Albaida, a primer d'abril de 2021. Dijous Sant.


Quan anit, la gent d'À Punt van publicar l'avís que aquest matí de Dijous Sant m'entrevistaran en directe, varen afegir una fotografia meua com a Macip de la Soledat que encara soc. Van ser bastants les persones que van escriure'm immediatament per dir-me sobre la imatge... La de vegades que l'hauré treta, que és una de les meues que més m'agrada... Me la va fer Juanjo Alcaide, com no... Perquè només ell ha sabut treure de l'esperit que al darrere i al fons s'amaga en aquest joc de l'aparença que no ho és, de tan fondo com arriba a ser. Però no del meu paper dins Silencis i Soterraments ontinyentins, no... Juanjo va realitzar un seguit de captures a diversos personatges processionals de la meua Confraria, i va demanar-me que hi participara tot afegint textos variats que s'hi referiren a les representacions. El resultat, al meu parer, es queda curt si dic magnífic. I ara torne a penjar-lo ací per si no el coneixes, perquè és obra de mèrit. I m'atrevisc a acompanyar-les amb uns textos que vaig escriure sobre elles l'any 2018, a aquest mateix blog, per contextualitzar-les un poc...

Per cert, que Juanjo va regalar a la Confraria les imatges en gran format i s'hi troben a la seu. No deixen indiferent ningú que les veja... 


"el poema que he triat acaba amb tota l'esperança de llum, mai millor dita, de la Resurrecció després dels profunds Dolors marians. És l'Oració a la Sacratíssima Verge Maria, del grandiós Joan Roís de Corella. Tan grandiós com desconegut. 

Un penitent descalç arrossega en el Silenci nocturn de la lluna plena els seus pecats fent penitència, d'ací també el rostre tapat... Què hi haurà a cada baula? Pretensió? Quera? Indiscrecció? Desvergonyiment? Impotència? ENVEEEEEEEEEEEEEJAAAAAAAAAAAAAA? Supèrbia? Indecència? Inoperància? Abús? Indiferència? No ho sé. No ho sabrem. Ni tant sols el camí que suporta el rossec. Que la cosa quedarà entre qui peca i qui perdona.

Siga tot perdonat doncs, si és voluntat de Déu.
Això sí, humans som, i molts encara, nosaltres inclosos, encara entonarem aquell refrany que diu "i en eixir a qui fotré...", cadascú en els nostres àmbits pecadors habituals...".






"Anit vaig tindre el goig immens d'acompanyar-la. Vaig entrar per la porta de les Dones en ple Silenci i ella va seguir-me. Una dona costurera, diu el mestre Joan Amades que conta la tradició... En escoltar el soroll que hi regnava a l'àmpit de la nit, sonaven Trebanelles, va eixir amb mi i, en trobar-se'l, va caminar cap el Crist que arrossegava una creu. No dubtà en anar cap a ell i, commoguda, li eixugà el rostre de fangs i sangs i suors. Va quedar-li tot plegat marcat al tros de tela que cosia... És la imatge del Crist de la meua família, els Carrasca. El pintà una amiga de ma tia Mila quan van operar-la del cor en els anys 70 del passat segle. En treure el personatge de nou, vaig pensar que seria interessant plasmar eixe preciós Crist en tela i obsequiar-lo a la Confraria. És de tots nosaltres... 

La Verònica, la mítica Berènice, camina mostrant a la foscor la llum que porta..."







"El dia de la institució de l'Eucaristia, el dia dels Fassos, de l'inici del Dejuni de les Campanes, dels Maios, el dia en què comencen a cantar a tota veu les Trebanelles, en definitiva, el dia del Silenci, calia reflectir el paper de Jesucrist que arrossega creu en la nostra processó... 

La corona és d'espins palestins, que me la dugué, de Jerusalem mateix, una companya de feina fa ja molts anys. Aquesta mateixa corona és la que traiem sobre un coixí negre dut per un jove de la Confraria al costat de tres claus més que centenaris, sobre coixí vermell. La corona que realment treu el xic que fa de Crist la vaig trenar jo, amb molta cura, amb argelagues ontinyentines. La metàfora, les metàfores, doncs, poden ser múltiples...

Per a la desfilada, Bea sol maquillar ullerós i sanguinenc qui representa Crist. Per a ell he volgut uns versos de la darrera etapa d'una de les nostres més importants poetes de finals del segle XX, la benvolguda Joana Raspall. Jo també vull, com ella un Crist que ens òbriga els braços...

Vaig a vestir-me ja. En no res seré de nou el Macip..."





"El de Judes és un cas a banda... Impressiona.

Deixant a un costat el fet que si havia eixit o no, que de documentació no la hi ha de fefaent, tothom tenia clar que era un dels personatges que calia treure sí o sí a la Processó del Silenci... Ja portàvem rondant-lo bastant temps i res, en un dels esmorzars de Divendres Sant, hores després de la darrera silenciada, entre pericana bona i all-i-oli gloriós, un confrare va proposar-lo. Vaig treure la llibreta i el vaig dibuixar. Desseguida tothom va esglaiar-se, però la cosa va tirar avant... I qui el proposà es postulà per a treure'l en primer lloc... No va succeir així, però bon Judes que arribà a ser l'home en la processó de la vida... 

Res. Cap tapat amb tela negra fina per conservar l'anonimat de qui representa, com en tots els nostres vestits penitencials. Amb la soga grossa del seu suïcidi al coll, per tal d'apretar més la tela perquè dibuixe part del rostre, roba fosca com l'esperit que se suposa a qui denuncia, i una bossa blanca amb les trenta monedes d'or que bé sacseja quan camina... I un caprici meu, el quadrat màgic que Subirachs va crear i esculpir per a la Façana de la Passió de la Sagrada Família de Barcelona. Sumes per on sumes, dóna l'edat de Crist quan el va vendre...

La foto s'acompanya justament amb uns versos meus, del "Tríptic de Judes" que prompte podràs llegir, quan publique el llibre de sonets que pense enllestir aquests dies... Parla d'això, de l'al·lèrgia a la figuera... L'arbre on es penjà Judes. I de com és d'esquiva i voluble la sort...".

(Comentari a banda i d'ara mateix... La de poemes que li he dedicat a la figura de Judes, m'obsedeix...).






"Aquest que veieu ací, barbut per exigències d'una obra de teatre i ullcansat després d'una sessió d'avaluacions realment salvatge, és l'actual Macip de la Soledat d'Ontinyent, l'únic que ha hagut des de la recuperació de la Confraria i del mateix càrrec: jo mateix.

Juanjo ho tenia clar. Calia centrar l'atenció en la meua matraca de quatre braços, la que utilitze en la Nit dels Panderos, fóra impossible d'usar en cap de les dues altres processons en què participe, la del Silenci i la del Sant Soterrament. En la primera ja tinc prou duent la maça de carrasca i la matraca de mà. En la segona, si no fos per la gran torxa que duc i que em sosté, no sé com acabaria, tant d'anar amunt i avall mirant pels portadors de la Mare de Déu, i clar, de repartir caramels.

Dins aquest cicle fotogràfic, és l'únic "personatge" que no ho és. El de Macip és un càrrec orgànic de la Confraria. Mira com el definia en el llibret que vaig escriure per a la xicalla confrare...: "És un treballador de la Confraria que fa qualsevol feina que li demane el Clavari, el Prior, el Síndic o el Majordom. Ho té tot preparat per a les processons i s'encarrega també d'atendre el servei de la imatge de la Mare de Déu, que tinga prou ciris, que tot estiga al seu lloc... També sabem com anava vestit, amb una cota, un capiró i un barret tot blau. Cada quatre anys, la Confraria renovava els vestits de l'Andador i del Macip". 

D'on traiérem el càrrec actual? Justament dels Estatuts de la primera Confraria de la Soledat, la de 1610. Un dels textos d'aquest preciós escrit, conservat a l'Arxiu d'Ontinyent i a l'Arxiu del Regne a València, el punt 21é, el que parla de la roba, és el text que he triat per acompanyar la fotografia... És per això que un dia, el Dijous Sant, em veureu amb la caputxa tirada —diuen que faig molta por— fent callar a la gent que es dedica a xarrar en el Silenci, avisant quan hi ha un dels moltíssims cables que l'excel·lentíssim ajuntament telefònic i hidroelèctric d'Ontinyent encara no ha tingut a bé alçar  per tal que els meus esforçats germans confrares baixen la figura processional i la tornen a pujar en un joc extraordinari d'inconvenients forçades, pobretes i pobrets meus... Em veureu ajudar els qui duen i cremen l'encens, solventar qualsevol cosa que puga dir-me el Clavari (que mai no s'està quiet....) i avisar amb la matraca de mà als qui van davant que la imatge mou o s'atura.
En la Processó del Sant Soterrament, pots arribar a veure'm fer de tot...

És curiós el meu vestit, tot blau, el color marià per excel·lència, en contrast amb el de la Confraria, negre de dol rigorós. El seu és molt recent, de 1999. El meu és tan vell com el de l'altre càrrec orgànic, el de l'Andador, que durà el cos blanc per diferenciar-se de mi i desfila al davant de tot, donant pas a la processó...

I per a què vull el martell? És responsabilitat meua fer els tres colps a la Porta de les Dones de l'església de l'Assumpció (amb el plàcet del Germà Major de la meua confraria i el del President de la del Crist de l'Expiració) per donar inici a la desfilada de Dijous Sant. 

El millor del càrrec ho deia fa ben poc... No només ajudar els meus confrares i confraresses (Macip - macipatge - patge), sinó que cada vegada que em gire en les desfilades, em trobe fit a fit amb els ulls de la Soledat...

Espere haver respost amb aquesta explicació la pregunta de les amigues Pepa i Elvira del perquè dels meus perquès... Ben orgullós estic del meu càrrec...".






"He escoltat tantes vegades com el Clavari de la Soledat conta el naixement d'aquest personatge que ja no sé si creure-me'l o no. Si me'l crec és perquè els dos fórem protagonistes d'una nit espectacular de conversa en què va eixir de corregut el personatge... Em crida Salva i em comenta no sé què de la Magdalena, i com que és un tema que sempre m'ha fet patxoca i en el què estic informat, vam començar la conversa, que si amunt i que si avall, si la tradició castellana entroncada amb la visió nobiliaria del subjecte en qüestió contra la visió valenciana, pròpia dels territoris de la nostra Corona i Occitània de la penitent de la Santa Bauma i tal... El Calze que calia treure'l en processó i qui millor, però que no fos penitencial, o sí, i que tinga el rostre tapat. I vermelló, i de vellut. I sobretot amb ròssega... 

Si la creació fou èpica, el fet de contar-li-ho a una parella de la confraria i que s'entestaren en pagar-lo tot ja va ser... I l'estrena, entre tanta foscor, resultà apoteòsica. A mi m'emocionà moltíssim, sota la lluna plena, i entre els membres de la més vella de les nostres confraries, la Capeta de la Sang, veure enfilar el personatge la costera fonda de la Magdalena, vora el descampat que és solar de la seua vella ermita, enfront mateix del Campanar de la Vila. Coses d'aquelles que m'erissen els pèls, que ja saps que jo sóc així... La Magdalena tornava a Ontinyent!

Ací en la foto està senyora, forta dins la tribulació.. Fosca... Volia posar-li un text meu, però acabà en el cartell d'enguany de la Setmana Santa... Vaig preferir un altre de ben rebonic. Ni més ni menys de la nostra escriptora medieval per excel·lència, Sor Isabel de Villena, abadessa de la Trinitat de València. Al Vita Cristi, exclama aquestes paraules quan Magdalena troba ressuscitat el seu Jesús. I quanta raó que té: no hi ha cosa difícil per qui vol aconseguir allò que desitja...".






"Si hi ha un personatge processional de la Setmana Santa que arribà carregat d'històries a les portes de l'oblit, és el de Sant Joan de la Palma. En el moment de la creació de la Processó del Silenci, a la persona major que li preguntares, sempre te'l nomenava amb estima. Tothom repetia el mateix: a Ontinyent era una dona la que feia de sant Joan, i duia una palma grandíssima... El férem senzill , de teles bastes i carregat amb el llibre que representava les tradicionals revelacions del tingut com a escriptor bíblic, i la joventut del deixeble preferit del Mestre la seguiria marcant la idea de la seua representació femenina... Havia desfilat en la Processó del Sant Soterrament al llarg del temps i en diferents confraries, i ara el gaudim al Silenci amb la satisfacció de veure viva part de la nostra mateixa llegenda.

Li he triat aquests versos del nostre text religiós més sentit, el Misteri d'Elx. Són les penúltimes paraules dites per la Mare de Déu ans de representar la seua mort, en què demana que, en morir, aquella palma que l'Àngel li baixà amb la Magrana de part del seu Fill, presidisca el seu soterrament. És signe de victòria i de futur que sant Joan, atribolat i neguitós, rep amb amor. Serà l'únic personatge que mai no s'agenollarà al Misteri..., la pervivència i la confiança...".




"La meua contribució ha estat la d'afegir alguns textos que les acompanyen i contextualitzen amb el "Som Soledat"... Ahir mateix, algú, mig de broma mig deveres, va arribar a assegurar que tinc la Setmana Santa dins el cap i tota me la conec, i que faig mal de guardar-me-la per a mi sol... Va tocar-me explicar-li la censura que pateix la meua persona i la meua obra, el veto i anatema establerts des dels estaments responsables tant de la celebració com de la commemoració... És per això que, si m'expresse en aquest punt, és a través dels mitjans meus propis, dels amics i de les possibilitats de la meua estimada Confraria, les úniques finestres obertes on corre l'aire. 

Aquesta primera imatge és la d'un dels dos soldats romans que, amb els colors de la Soledat a les robes, participen en la Processó del Silenci d'Ontinyent en rememoració dels antiquíssims "Adrians", els tants soldats romans que abans omplien la Processó del Sant Soterrament del Divendres Sant. En aquesta ocasió hem volgut rememorar Longí, o Longinus, el soldat que, segons l'Evangeli de Joan, travessà el costat de Jesucrist a la creu per comprovar si estava mort, i de la ferida va sorgir aigua i sang... Hem copiat les paraules exactes evangèliques". 









dilluns, 29 de març de 2021

Rosa de sang (IV): Via Crucis poètic

 





La Vall d'Albaida, a vint-i-nou de març de 2021. Dilluns Sant.

En aquest intent de revista miscel·lània temàtica en què m'he empescat enguany, apartat de qualsevol cànon i absolutament lluny de qualsevol oficialitat, no podia faltar un espai per a la poesia que he fet creencial. Tanta que en algun moment hom podria arribar a pensar que era l'únic art que jo publicava... No, i tampoc no és nova. A falta de posar-me a forjar en un ara mateix gens creatiu pel que fa al sentiment perdurable, vull deixar ací constància d'una col·lecció que ve de l'any passat, un meu "Via Crucis" que vaig publicar, dia a dia, ací mateix fins arribar a Divendres Sant, per veure si així, acabats de confinar com estàvem, podia reflectir aquells ofecs meus que tant desori van acabar provocant-me. 

M'eixí una pasta eixuta, amargant a estones, sempre reflexionada, cantelluda i punyent. No de bades volia treure de mi tot allò que, perbocant-ho, em permetés de seguir sense perdre l'oremus del tot. Vaig tindre la sort de comptar amb una col·lecció impagable de fotografies de Juanjo Alcaide que oferiren una il·lustració exacta de la meua motivació a cada pas. Ara, n'he volgut prescindir per dos motius...

El primer és evident. Quan serà publicat el llibre aquell que contindrà la meua poesia de creences, elles faran el Via Crucis amb el meu text. Ja veurem quan serà això. No és que altres índies m'hagen ocupat, que també. Va sorgir un problema irresoluble vingut d'altri que tot ho ha paralitzat fins un sine die que llarg es preveu...  El segon. M'abellia ara contextualitzar cada estrofa amb cada pas. I reprendre, també, una idea... Ans del desterrament anatèmic, va haver uns anys en què vaig co-encarregar-me de realitzar el programa-revista de la Setmana Santa del meu poble. En una d'aquelles, vaig plantar-me en l'ermita de Morera per tal de fotografiar, per reivindicar-les, totes les casetes del viacrucis que entre aquelles solituds sempre tan acompanyades s'hi troba... Son ben boniques aquelles manisetes. Van anar totes juntes tot oferint un conjunt ben bell i ric... I ara, tants anys després, ho he tornat a fer. Fotos noves d'aquell bé callat parlant que ara reprenc per dir la meua dant-li veu... Per dir-ho com J.V. Foix, "m'exalta el nou, i m'enamora el vell". Això sí, sabent-me qui soc i qui ets, per on vens i què vols, el que vull i el que faig; res més falta... 

I heus ací el resultat que ara et do, Dilluns Sant, temps de vell caminar tot deixant d'avançar per remoure pregant pensaments, voluntat..., per reprendre el camí fins el pròxim passar...