.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA
.

.

.
.
.

.

.

dimarts, 28 de setembre de 2021

Sant Rafel, fel, fel...

 


La Vall d'Albaida, a dimarts vint-i-huit de setembre de 2021.


Un servidor habita a Ontinyent, i per aquestes coses que la vida t'assenta, s'hi sent de Sant Rafael. Així, Sant Rafael, sense hipocoristitzar..., eixes reduccions les deixe pel comú del general i l'usaré només per a títols temàtics com aquest d'ara, que necessita d'una rima en eco perquè s'entenga amb un bon doble sentit...

Sant Rafael passa per ser el segon poble més gran de la Vall de la Terra Blanca, amb, històricament, els serveis d'un dels darrers. Què hi farem si en tants anys que fa que acollí els tants esperançats que hi vingueren a fer-lo créixer encara no li ho han permés del tot, el desenvolupar-se. I la pandèmia, i les majories absolutistes. Ai... Que si "navaixeros", que si encara queda qui diu "me'n vaig al poble" per creuar el pont... A mi, m'agrada estar-m'hi i només puc que parlar-ne des de l'estima, adobada amb un bastant d'agre vital..., un cert regust a fel. I des de l'esperança que algun dia...

Pels anys —i pels tants de panys— que m'he tancat en un mi mateix de treball, he arribat a ser qui més plantes tinc al balcó del carrer. Ja veus; entre tant d'ocre, m'esdevinc oasi verd... Entre tant de bancal desaprofitat, jo vaig fenyent solcs... Una darrera metàfora em permetràs, veritat?: com el seu sant (i la seua festa), crec que vaig quedar-me en els vint-i-cinc anys que cada any encara s'hi pengen en cobertor estiu descolorit ja en balcons no tan florits. Jo em quede amb la Senyera de la Vila Reial que som..., com som, ja ho saps... 

Ara, me n'adone que amb tant de sant Miquel, tant de sant Miquel, ben poques línies li he dedicat al patró sant Rafael..., per ser justos, més han estat que no les que he tractat Gabriel, Jegudiel, Uriel, Selafiel o Baraciel arcàngels... Un servidor és miquelià fins el moll de la memòria per més que el rostre amable, jove sempre i bell del santot que s'hi processiona en la cloenda de la festa del barri m'ha estat agradosa des de ben menut, perquè ausades que elegant ho és... Però clar, sense refranys que li facen referència, sense històries arcanes... El nom i el patronatge li venen al barri d'una de les poques cases de camp que s'hi salvaren de més enllà del riu, quan les creixences. Perquè l'església és de nova planta, plantejada sobre l'antic cementeri, als extramurs mestralencs de la Vila Reial, vora el Camí de les Boles que a de les Castelles duia el blat... Poca cosa més... Una estàtua amb un peix de pes a la capella de l'església de Sant Carles, un altra de bon port al sobretot de la Capella de la Puríssima (fent parella, ja veus, amb Sant Miquel...), dos rajolets, l'un a la panaderia de ca la Senyó Maria que el presenta així amb un estil com si fos de Còrdova, on ausades que se li té estima al seu Falete i te l'encolumnen a les primeres de canvi... Els "nous" rajols de la Casa de Sant Rafael de per allò, ja veus, dels vint-i-cinc anys de festa (eterns des de 1989). Però és que a la Vall tampoc no és cosa de predicament... Uns rajolets senzills al carrer de Benissoda, a Albaida; la discussió del que si el que hi ha pintat al bar de Carrícola és Miquel, Gabriel, Rafael... I com que el nom tampoc se m'ha prestat massa a gent que em meresca ser felicitada, —amb excepcions, clar, com la de Rafaela que tant per mi s'ha preocupat...—. De què podria parlar-ne en parlar del sant pelegrí de pa i peixet simbòlic? Peixet-peixot, bastó encarabassat i xiquet que l'acompanya...


Rajols commemoratius en la Casa de Sant Rafael (plaça d'Alejandro Madramany. Ontinyent).


Doncs d'eixa curta simbologia, potser, home...! Que la "Medicina de Déu" que el seu nom significa és un dels arcàngels amb major presència als textos bíblics, i també junt a Gabriel i Miquel, forma la terna que es repeteix a totes les religions monoteistes, i per tant al nostre imaginari arcangèlic. Pels Jueus i Cristians, protagonitza el "Llibre de Tobies": Déu me l'envia per acompanyar dos deportats a Nínive, de la casa de Neftalí: el cec Tobit i el seu fill Tobies. Virtuosos i honorables els dos, que si Tobit no conservava la vista no fou per pecat dels seus pares sinó, ves per on, perquè els excrements d'uns ocells acabaren sobre les seues ninetes i, clar... Rafael, que diu ser Azaries, fill gran d'Ananies, els acompanyarà en un difícil viatge, a la recerca de la futura muller de Tobies, que s'enamora d'ella només escoltar l'arcàngel descriure-la... "intel·ligent, valenta, molt bonica, i el seu pare és honrat (Tobies 6:12). Amb tan bones referències, com s'explica que fou verge i vídua de set homes???!!!! I com dius?, que els havia assassinat ella mateixa la mateixa nit de noces??? 

Sí, però espera, que la culpa de tot la tenia un diable que n'estava fondament enamorat d'ella i la forçava al crim. El dimoni, Asmodeu, ja veus tu, l'enemic de les dones, poc va poder fer quan se li acostà Tobies tot cremant al seu davant el cor i el fetge d'un peix que Rafael havia aconsellat peixcar al jove... Cames ajudeu-me com diuen que fugia d'aquella fortor pudenta... Ei!, que el peix encara els serví de més, i això que no conten si se'l menjaren o no..., que en acabar de bona manera el viatge, Rafael va guarir Tobit d'aquella ceguesa pardala amb, quanta casualitat, la fel de l'animalet... Fou llavors quan els digué que res d'Azaries, que ell era un dels set que hi ha davant la presència de l'Altíssim, dels arcàngels deia... 

Veus? Heus ací la interpretació senzilla dels tan rebregats símbols... Tobies és el nen acompanyant que l'ha fet protector d'infants i nuvis. El peix ha simbolitzat l'eina de lluita contra el dimoni, però també l'aliment de qui camina, l'ofrena i, per raons cristològiques com ara l'adscripció a l'ofici peixater d'alguns dels apòstols i la multiplicació del pa i dels túnids, espàrids, salmònids, pelàgics o demersals, que a saber a quin grup d'habitants aquàtic s'adscrivia aquell animaló tan ben aprofitat que, per cert, també s'ha volgut també premonició cristiana... Perquè no puc oblidar-me, en quant a prefiguració cristològica rafaèlica, de l' ΙΧΘΥΣ grec, peix, que fou dels més arcaics símbols, acròstic i secret, compartit pels cristians... I del camí i el costum del camí que ve el bastó o bordó, suport de l'home quan no pot més pel cansament metafòric de la vida o la malaltia que el sant guareix, el vestit amb esclavina de pelegrí i amb la carabasseta per a beure... El tenen per patró els apotecaris i aquells que emprenen viatge, que tampoc no obliden sant Cristòfol, perquè més val partir sobrencomanat... I segons l'Islam, vindrà un dia que Rafael anunciarà a toc de corn el Judici Final... 

Ja arribarem. Mentrestant, mentre caminarem per aquesta vall de llàgrimes, tal dia com demà —a banda del cap de setmana més proper que és quan el barri i tal...— li farem festa...


dissabte, 25 de setembre de 2021

Xavi Castillo bíblic... Per l'amor de Déu!

 



Cocentaina, a divendres vint-i-quatre de setembre de 2021. La Mercé.


És curiós i em provocava curiositat... A les persones a qui he xarrat que divendres per la nit me'n venia al Teular de Cocentaina a veure la Bíblia tal i com la conta el senyor Xavi Castillo, han reaccionat d'una manera semblant. Excepte al meu nebot —que li brillaven els ulls, de tan jovenet supose, afamat de transgressió—, la resta de gents m'han respost si fa no fa el mateix. I des del comentari lleuger a la pontificació més absoluta...: Bé, però ja se'm fa pesat, sempre igual, sempre igual... Que no canvia, que si tan barroer, que si quan evolucionarà,  que si s'ha fet pesat amb el personatge que s'ha bastit, que si ves a saber si sabria fer alguna altra cosa... A vore, no sé; jo em veig d'un ridícul supí explicant sempre el mateix als alumnes que van passant, tot repetint tots els anys l'idèntic temari emanat de Conselleria. Tal i com van les coses, ja farà prou guanyant-se així el seu pa...  Vejam..., sí és cert que tenim una certa sobredosi de les seues barroeres formes, que ja han passat fins i tot al nostre llenguatge muntanyenc i ha estat cremat en falla allà baix... Però a mi sempre m'agrada parar l'orella a allò que repiapeja. Si farà anys que m'ha atret aquest bufó que s'ha bastit en personatge tan simpàtic, revestit sempre, —malgrat les paraulotes que seria de falsos no reconéixer que tots usem— d'unes formes blanques mentre, que a les mans, a la llengua millor, guarda un bon bastó de realitat antihipòcrita que ausades món, mai no pot deixar-te dret, car tu també ets culpable de pertanyença al món corrupte del cada dia... Si ha esdevingut el nostre oracle detector de gilipolles, lloat siga, que ens els denuncia tot posant-los en plaça, però sense passar d'ací a majors. I tu diràs si no ens fa falta un personatge així, amb maneres reconeixibles i imitables que només fa que imitar-nos... I llàstima és que tirara per l'ortodòxia bíblica després de deixar-nos entreveure —o fer-nos creure— que el que ell volia era parlar-nos de les aiussades d'Ayuso, del Nacho Cano piramidal i d'Eugeni Alemany. Tracatrac...

Però clar, jo també jugue fent trampa. Un servidor n'és seguidor des de ben jovenet ell i més jovençol jo, i se'n coneix les envidades... He viscut, ves per on, els seus moments més fondos, quan semblava que ell sol lluitava contra tanta barbaritat valenciana..., que vaig ser-ne testimoni dels fets que van causar-li l'anatema russià socarrat i la història aquella pitxonera bocairentina. I per suposat, allí estava quan li varen fer el massiu desgreuge al pavelló d'Ontinyent i en el seu retorn a la gran plaça de Xàtiva... Parle de l'actor; perquè la tele, he preferit obviar-la: dels llibres em quede amb ben poc i encara estic per veriuar com m'han afectat, sobretot en pandèmia, les sobredosis internetístiques... Tot això ja m'aporta un bagatge en castillologia més sòlid que no les carreres que li han tret a Paul Married, tu ya sabes mi amol...

Bé, però no havia vist fer a l'home en directe La Bíblia, i anava sent hora, no? I més hora de veure'l a ca l'enemic contestà... Ja m'ho veig venir... Quatre bromes sobre el Castell —fixació tòpica dels alcoians que no deixen de veure en ell, i no ho reconeixeran mai, un mugró sobre descomunal pit— i poca cosa més.... I efectivament, canya al Castell!; però més aviat me'l transmuta en volcà tot atenent l'actualitat més immediata, i me'l fa esclatar mentre m'envia la colada cap a Cocentaina i ahi s'atura quan, de bona veritat, podria fer sang... Potser li és més cómode que siga la nostra mala consciència/morbositat la que es quede pegant voltes al nano, fent més fonda la idea, tan salvatges com som. També t'he de dir que jo m'esperava el joc amamantístic de la lletada ejeculada, però no arriba a tant. Ja et dic, un blanc brut, com de palomino o orí ressec al calçotet. S'acontentarà en mostrar-nos el cos nu entangat. Poden haver-hi xiquets a la sala... Si va camí de Leo Bassi, pense per a mi i negaré haver-ho pensat, encara li falta la més mala llet encara, la llet quallada prepucial amb tel molsos. Vaja, el no témer destrossar les poquetes innocències que puguen quedar a platea. Però això no va amb el tarannà saineter valencià nostre. Des de la burla catàrtica social d'una Festa de Folls —mai des de l'amargor que puga produir-nos la psicòtica societat que naveguem i ens navega—, nosaltres refreguem ben refregat, sobretot si hi ha picada mosquitera, però sense arribar a fer alçar les pells..., a no ser que l'afectat per l'iseta siga d'aquells la tinga fina, fina... De ben segur que els de la missa quan convé que tant ens han perseguit als qui ens sentim lliures de jou i que de segur coneixeu (per com s'esgarren les vestidures a cada poble) haurien estat els qui més haveren aplaudit aquesta nit el profeta Eliseu, per la tanta gràcia de l'actor i de la historieta, sense copsar-hi les punyalades que contra ells mateixos dirigeix tan magistralment aquest Hobbit que va poder deixar la Comarca..., dic Xavi. Encara m'estic rient del millor acudit de la nit: els alcoians que no poden suportar passar el port d'Albaida... Per desgràcia per a mi, cada vegada que soltava alguna sobre la cúria, em retornava en veritat coneguda. I cada vegada que des del savi joc del posar-se el públic a la butxaca amb el seu "això és de veres!", "això ho he vist jo!", em recremava dins meu dient jo també, senyorhome, jo també... Veus?, amargors que no toquen ni calen. Si no fos pel riure que més que no curar, desinfecta...

Amb el Teular a gom com en les millors ocasions, i la seua família entre el públic, el senyor Castillo no es va donar, és que ja s'aboca de fàbrica... Jo vaig preferir seguir la tècnica actoral que tants li dubten, però en poc més d'un no res, convençut que la té i li sobra, perquè ací, el que fa ell no pot fer-ho cap pallasso més, vaig deixar-me dur per la voràgine del destrellat encadenat a base de baules ja recontraintegrades però sempre necessàries fins el goig complet que només va tallar-me la incomoditat absoluta de les putes butaques del teatre, estreteeeeeeeeeeeeeeeeees! Talla'm les cameeeeeeees...!

Vinga, per no fer-ho massa llarg. Ja no sabràs si per tant rodat com té text i el muntatge hi ha alguna cosa més que improvisació, i eixa és la consecució màxima de la màgia catàrtica, tu! Que el respectable té sempre la sensació que allí, mira, ell va dient i no té res preparat i que podria eixir-te igual per un lloc que per un altre, o per Turballos o Benilloba... Però res d'això. Ausades la feinassa que hi ha al darrere del monòleg... Dues hores de mentir-nos tot duent-nos pels carrers que li ha donat la gana, i jugant-nos-la a partir dels tics que creiem tenir-li apresos, però que ell supera en voràgine il·limitada... M'he permés veure, enmig de tanta convulsió, un senyor Castillo més madur i calmat (recontracollons el què he dit...!), més sabedor encara del què fa, de qui és el seu públic i de com menar-lo per l'assegador que li rote. I totes i tots entregats fins a la devoció... L'espectació del personatge-mite, alçat després de tot allò teatral de la falsedat i el parateatral de la realitat a paper de Déu propi, amb triangle fet de senyal de perill, accident... Li observe mirant apretat, i sense ulleres que s'entelen de nou pel baf de totes les tardors que arrosseguem, una maduresa que m'agrada, i no, no em cansa la repetició de formes perquè la consecució del riure és riure nou, per més d'arrel vella que vinga, i sempre sona i funciona perquè per les accions i omisions més nostres, no deixen mai de superar una ridiculesa diguem bíblica. Ha sabut polir el mirall on ens mirem la nostra inconfessable escatologia humana, la de l'anar anant i, en aquest cas sacre en particular, el nostre hipòcrita sentiment religiós. El nostre i el de qui ens l'inculca o inocula... N'és mostra fefaent eixe medidor seu de la beateria de cada poble: ell només ens mena, borreguets que tenim ganes de cagar-nos en el més sagrat de nosaltres, però no..., i caiem tots solets en la trampa parada.

El mestre Castillo és més mestre i l'he pogut aplaudir agraït.

Altra cosa és allò que representa; indubtablement, ve a provocar. Mira't sinó el principi del seu calvari costera avall mentre sona el germà del rei, Camilo superestar.... Potser m'hauria fet més gràcia si a la sala s'hi trobara algun dels nostres tristos representants seus en la terra de la contornada. Ho diré clar: veure'ls les cares durant tota l'obra hauria estat tota una lliçó de teatralitat. Les barbaritats que els hem arribat a conéixer a bastants d'ells des de les seues accions, deixen qualsevol burla al fet de la història creencial que faça el senyor Castillo a l'alçada del betum, tum, tum... 

Quins dotze euros més ben gastats, tu... 

dijous, 23 de setembre de 2021

Tingueu Mercè, quanta bellesa... Sobre el cartell del 150 aniversari de la Festa Major de Barcelona

 



La Vall d'Albaida, a dijous vint-i-tres de setembre de 2021. Santa Tecla.


Salut i bon dia!, i que ens perdoe santa Tecla per parlar en el seu dia de l'altra festa capitalina del nostre Ponent Mediterrani que pren aquests dies protagonisme; i ben guanyat!, que la Mercè que hui comença a Barcelona és la que fa 150 de la seua sèrie festera...

I és que, una de les coses que porta aparellada aquesta festa, molt institucional i, per tant, hiperpopulista, és el disseny. La Mercè de Barcelona, per a bé i per a mal, i sovint per a molt mal, sempre sorprén pels seus cartells anunciadors anuals. Enguany, la sorpresa ha estat extraordinària perquè els dissenys que ha creat l'artista Malika Favre han resultat vistosos del tot, treballats, originals, basats en la tradició i en un munt de referents barcelonins... Res, que ha alçat bona cosa de clamor la història, i una paradoxal comunió acceptativa i aplaudidora que em deixa perplex, atés com va el món dels cartells festius darrerament, afonat del tot amb la pandèmia. El cartell és immens en tots els sentits, allò que dius el què calia per a tan redó aniversari. Tant que a mi m'ha tornat la fe en el cartellisme fester, més que la fe millor l'esperança... Prova del grat és els tants comentaris i visites que vaig rebre al meu facebook quan, en ser presentats, vaig fer-ne ressenya...

L'Ajuntament, des de fa un grapat d'anys, està apostant per figures femenines pels seus cartells festius setembrencs. Uns amb més sort que no els altres, pretenen fomentar una idea femenina de la femenina Barcelona. No crec que vaja pel costat de la Mare de Déu, no... Igual va més per la vora de la cançonella aquella del gran Peret, que ens la volia somniadora desperta que estima i es deixa estimar; tan dona i tan hermosa, que d'ací li vindria el poder a la gitana fetillera, tan plena de gràcia més guapa que el sol (malabúm...). Dona empoderada, gegantesa festiva... I aquesta vegada carregada amb tota la simbologia del catàleg feta rajol hidràulic acabat de trencar per fer el trencadís amb que cobrir de festa el cel...



Clar..., et presenten tal meravella i què faràs més que lloar-ne les virtuts que hi trobes?  Potser criticar la sequedat tipogràfica? No crec, que s'hi adiu perfectament a la geometria volgudament modernista amigueta del més bell horror vacui...

I arribes a la versió "banner", i la veus encertada...





I res, que si s'han editat 15.000 exemplars que s'exauriran com mai i tu no en tindràs cap..., perquè com quedaria de bé a ta casa, com a vinil sobre una porta em diuen, entre campanes, trebanelles, gegants i cucaferes que visc...  Em somric. No seria mala idea, tant com he pogut disfrutar d'aquesta festa i com m'apassiona la ciutat que la provoca...

Però arriba l'amic Leo Ferre i m'obre els ulls, com a plats... Sergi, que hi ha més...!!! Que s'han espolsat unes versions precioses per a distints aspectes de la festa... I aleshores, la meravella es fa ja solemne esclat..., i rebenta! Ja veus... Canvien la corona amb el panot per figures al·legòriques del cada cosa, i les arracades sagradafamilienques per símbols de fàcil reconeixement visual... Es pot ser més gran?

I ací tens les versions... La del BAM , la de la programació musical de la festa, és blavosa i daurada... Veus la gent que canta i sona a la corona?, i les arracades solístiques?





El cartell que fa referència als esports, personificats en la famosament populosa Cursa de la Mercè, és d'un verd apagat, hi ha un tot de gent corrent a la corona i les arracades són molt arbitrals...






Les Arts Escèniques de carrer tenen un fons així com taronja... La corona és circense del tot, i les arracades homenatgen el trapezi...







I com que la ciutat convidada d'enguany és la capital de Cuba, pren arracades tropicals sobre fons verd agradós, i una corona que remet a la vida sonora d'aquell paradís dels sentits...






I clar, l'original genèric, vermell barceloní, sardana i sagrada família. I sempre, sempre, una mirada franca, directa, desproveïda de prejudici i enamoradora... Les meues humils felicitacions a l'autora, als qui han completat el disseny fent-lo cartell (P.A.R.) i a l'Ajuntament mateix, una vegada que bé fan les coses... 





dimarts, 21 de setembre de 2021

Ballen Gegants, al·leluia... A Tortosa, Ciutat Gegantera.

 



La Vall d'Albaida, a dimarts vint-i-u de setembre de 2021. Sant Mateu.


Permet-me que comence pel final, perquè fou el més sucós pel que fa al sentiment... Després de dos anys tancadet casa-feina, feina-casa —bé com ho has pogut comprovar ací al blog on, de festa, festa, ni un gra de forment—, i malalt greu d'inanició festiva com ja estava, me n'assabente que a Tortosa s'atreveixen a fer la 33a Ciutat Gegantera de Catalunya i ja faig tard... Quins tres dies m'he tirat al poble on va nàixer el meu iaio el Sabater de la Vila i que tant m'atreu com m'apassiona... A casa que m'hi trobe sempre que puc passejar-me-la, perquè té alguna cosa que no sabria dir-te quina és, però que em té feliçment enxarxat. Què pot haver-hi alguna manera millor de trencar el dejú supraquaresmal aquest pandèmic que plantar-te en la major festa gegantera de l'any i en tan bell racó de món??? Ai mare quin goig...


Heus ací els amfitrions tortosins... Rubí, Rufo, Nabil, Zoraida, Caxixa, Bonjuhà, Mariana Curto i Cristòfor Despuig. Com són de bonics...



Doncs bé, això que et deia del final... Quan més esgotats i assolanats podíem estar a aquella estesa de cadires gens metre-vint centimètriques, que l'hora era ja avançada i la paraula retard ja s'usava amb superlatiu absolut... Va i ens apareixen en "cercavila tècnica", tots els gegants que havíem vist plantar en aquell parc que és un bé de Fortuna... Uns per la dreta, altres per l'esquerra i passant per davant l'escenari, i vinga a sonar les seues músiques, i vinga rodar, i vinga, vinga...!!! "Mera"; que vaig posar-me a plorar de bona veritat, tan emocionat com vaig sentir-me, tan ple i agraït de poder seguir gaudint com el xiquet que sóc i que, ja veus quina casualitat, celebra d'aquesta manera, la millor imaginable, el seu aniversari. Ausades el regal! I vinga Gegants, Gegantons, Capgrossos, i tothom content amb tanta xalera... Al meu costat, algunes xiquetes, sobre la cadira, aplaudien i saltaven, cantant i ballant..., també ho feien per mi, que no abastia a fotografiar ni enregistrar tot el què m'envoltava. Altra vegada començava a girar el meu món, i ja espere que no s'ature...



Si ja saps que soc així, no t'ha d'extranyar que les emocions m'hagen arribat a mullar tant endins com la primera de les tronades de dissabte; sort que la segona va pillar-me dins la Catedral, al·lucinat pels soterranis i les sales que mai no havia vist encara, quan la visita només donava pas a temple i clastra. I  encuriosit també, a veure si acabava trobant el bastó de sant Vicent Ferrer que sempre m'havien dit que per allí guardaven. I sí... En la vesprada mateixa aquella, durant el concert de la Banda Municipal de Tortosa, van haver moments, quan el públic del meu voltant —xarrador de mena i en aquell dialecte que, ja veus que tot és bo i és ample, tant em deleix escoltar—, es posava a entonar la lletra de les jotetes comarcanes... Xe, els pèls de punta i jo, que me les conec també, pellgallinaci del tot... Una dona capblanqueta que tenia jo a l'esquerra, és que seguia el ritme amb les palmes i tot...!, que si s'alça i comença a fer les passades, jo l'acompanye en veritat, i no en esperit com les xiquetes aquelles que tant felices eren mirant-se entrar, tant com jo, tant formosos Gegants...

Altres emocions les porte més endins, molt més endins. Com quan passege sol per la Tortosa ploguda i me la trobe, sort, més neta que en els altres abans... I flipe amb la plaça aquella de la façana de la Catedral, i amb el pàrquing ultramodern que s'han espolsat davant la casa on va nàixer el iaio Leopoldo... I entre unes coses i altres, la visita al mercat, el passeig pausat que pretén aspirar amb tots els sentits possibles l'essència del meu Ebre que vull que m'acompanye enganxat al meu mi durant mesos... I és que res no és casualitat, que tot em comença amb l'únic protocol que bé suporte, tan allunyat com estic de la gent del vosté primer però el primer soc jo, dels de pantaló llarg i camisa blanca, ja m'entens... El ball de l'Àliga. Paraula major, que sent jo tant simbòlic... Ufff... Aborronat... Desseguida em du a aquell darrer aplec que vaig participar, a Ontinyent, dins l'organització... Són tantes les sensacions derretidores que guarde d'aquells moments... I entre elles, està l'Àliga de Tortosa i l'amabilitat absoluta dels seus portadors... Anys com duia jo demant el retorn de l'Àguila Bova ontinyentina, que la primera que hi desfilara al meu poble fora la de Tortosa, ai... I a més, que com que van saber de la meua ascendència tortosina, més accidental ferroviària que altra cosa, també cal dir-ho perquè no s'hi enfaden a Cocentaina (he, he, he...), em regalaren una bandera de la Ciutat, que guarde com a tresor, i una gorra i un mocador contra el transvassament, que allà i ací defenia la Terra! Ací? I allí, contra tota Barbaritat Valenciana, collons!



Què et diria més que no foren alegries? Tantes que foren suficients per a tapar els torts observats, sobretot pel que fa a unes "llibertats" comunals que a ulls d'un acollonit per la pandèmia m'arribaren a semblar "llibertinatge". De ben segur que, a casa nostra, hem estat i som més restrictius, des de l'oficialitat i des de l'autodefensa. I no parle de l'organització, que en aquest cas fou bona...




 I no seguisc perquè amb les maneres d'allí, ací serien plausibles falles, moros i cristians i la Tomatina si vols, per dir cosa apretada; i això m'agra el matí segur.... Que no estic tampoc per a aquestes coses quan he vist de nou remoure el terra el ball dels Gegants, he retrobat figures ben estimades, he pogut saludar, conversar i fer bona cosa de broma amb gent gegantera a la que m'estime i, sobretot, no és que m'haja pogut trobar, que tampoc, però sí que he observat camins a través dels quals paga la pena voler seguir caminant.

Bé, Tortosa ja és la trenta-tresena Ciutat Gegantera; i que ho sàpia disfrutar per damunt de protocols i músiques i danses d'avorriment superior... Que la fal·lera necessita de gràcia, d'uns bons passos de jota...




Vinga a ballaaaaaaar....!!!!



Preciosos...




I mentres balla, reclama...




Dames i cavallers...




Amb tant de protocol...




QuecauQuecauQuecau....




Et trobes bé? Què necessitaràs cap cosa?




Vinga, que lluïsca com toca...













És hora de fer nonaaaa.... "A la taula i al llit, al primer crit!".







Peuet a peuet van ballant els xiquets...




Si el treball dansa amb la cultura, fortuna segura...




A veure..., els Gegants, que no es moguen tant que no eixiran en la foto...




El monument lapidari que han inaugurat per recordarla Capitalitat Gegantera tortosina...









Només heu estat que ombres, i ja és hora de prendre corporeitat festiva...




Purs jocs florals, que si pàtria, si fe, si amor...





Dolça mirada la de l'alegria





"En un cau de conills, el que fan els pares fan els fills", 
fins i tot deixar-se bigot...





"La Lluna, la pruna, vestida de dol...".




Sembla que vaja a dir un poema romàntic...




Això que els Gegants s'enduen els xuclons dels nens que ja s'han fet grans
cada dia està més i més estés, tu!




El cartipàs del senyor Jujol.





"Bé li va a aquell que s'assembla als seus pares"
(o "Bon nas, bon compàs").




"El colom roda la torre, 
roda i no pot entrar..."






Música és vida! Algun dubte?






Autoretrat sobre escut...





Ai!, ja era hora de retrobar-nos...





Que som nans pujats als muscles de Gegants...




La Primavera d'Estiu en començant la Primavera d'Hivern... I tot és Primavera...!




Xe, jo també faig xapes!





Què podeu fer-nos una foto?








El Pau Bonales, geganter de pro, sempre fent amics...




Gent...





Si jo pose els calçots...





...tu poses la salsa!





Més que senyorívola, clàssica, però que sembla de l'antiga Grècia i tot...





Xocorroc, xocorroc...




Allò que es diu elegants, elegants...












Ja t'ha pillat la rabosa guineu...!





Com de bonic és el més clàssic...




"Mocador de randa, jupetí de papeeeeer..."












Quin goig trobar-te homenatges a persones reals, i senzilles...
"Ai! Pepeta Paisana
mans d'aigua i de saó;
dies de llum ben blava,
baix la parra, en la mirada
d'aquells ulls plens de raó.
 
Quan la veu tinc trencada,
ara que ja no estàs,
de sol a sol no parlo
i la veu a punta d'alba
les gràcies te pot cantar.
Pepeta, on estàs? què m'has de curar,
que lo mal de gola no em deixa parlar;
potser una oració, frígola potser...
què m'haig de posar? veigues què haig de fer!
 
Va posar les mans, calentes de fang.
"aquí no tens res per a patir tant,
i, com a remei, quasi no et cal res:
calla tot un dia i no xarres més".







Tan alts senyors ben abillats...





Impressionant el mantó de la balladora d'Ulldecona...




Sant Jordi d'Alfama..., amb el seu drac, van xino xano...