M'entrevisten al Periòdic d'Ontinyent per "Delmes"...

 

La Vall d'Albaida, a dilluns dihuit de gener de 2021.

Quede molt agraït a la meua estimada amiga, d'aquelles amigues de veritat d'allò dels dits d'una mà i tal, Arantxa Vidal. I també, com no, al Periòdic d'Ontinyent, publicació amb què he col·laborat això que es diu "a trompades", a tandes millor, durant els vint-i-cinc anys d'existència que ara acompleix... 

Quina gràcia el què diu i com ho diu. I com m'agrada que nomene Vicent Cambra i Juanjo Alcaide , que tan i tan bé es porten amb mi,—a Juanjo, a qui dedique un dels poemes del llibre, estic a punt de declarar-lo arcàngel protector meu...—. I a més, ho conta amb una gràcia que m'ha arribat a fer vergonyetes i tot: tan i tan bé que no he de dir jo res més i deixe ací aquest full com a testimoni. 

"Delmes" ja està publicat i ara s'anuncia amb una foto d'un servidor justament al carrer del Delme ontinyentí... Justet, justet on succeeix l'episodi que donarà inici al meu nou projecte editorial, el proper llibre de contes...!!!! Si és que no existeixen les casualitats...!

Tot estirant la cua al porquet de sant Antoni...

 

La Vall d'Albaida, a dillunys dihuit de gener de 2021.

Igual com tot. Ve i se'n va... I en l'enguany pandèmic que ja apunta maneres de superar en infortuni a l'any passat, ja m'he quedat sense poder sumar-me al fer-li festa a sant Antoni en l'ermita que té a Bocairent... Aquell bellíssim raconet de món, atresora oblits i magnificències a l'hora. Des de ben jove, m'ha atret especialment l'indret per la seua aura famosa de rebolic de màgies populars i convenciments catequètics, incògnites històriques, un pòsit absolut de decadències formals i bones voluntats casolanes i, com no, unes esplèndides pintures que, a poc a poc, les humitats físiques del lloc i mentals dels qui caldria que feren, m'esborren.

És el cas d'aquest fresc que ací ara et mostre, una escena de la vida llegendària del sant de les barbes blanques que decora una de les parets laterals. Quina veritable llàstima el seu estat actual. Com seríem de satisfets si algun dia proper bé pogués conservar-se; que ja no dic de reprendre els valors que tingué, pel bon gaudi de les gents d'un futur plorador pel perdut i, com no, assenyalador de qui sí i de qui no. Per si de cas, i més enllà de les significances globals que atresora, jo voldré detindre'm en un dels aspectes que el fan més ric del que és encara: l'esplèndid de la seua representació, sumadora de rondalles sacres diverses...

És comú, mes no a les nostres terres, el fet de representar les bregues que el sant anacoreta de la Tebaida mantingué amb els mals esperits dimonials que me'l temptaven. El que no és gens habitual és mesclar unes coses amb altres i que eixa remescla acabe plasmada a un revolt del camí entre Bocairent i Ontinyent. Ves per on, hi ha una hidra o bé un drac de set caps rebolcant-se en amenaça des del foc tan ardent de l'infern... És segurament la forma senzilla que l'autor tingué de representar tots juntets els pecats capitals. Els dimonis atacaven el sant constantment tot temptant-lo amb qualsevol de les possibilitats humanes de caure en pecat i, en no aconseguir-ho, bé que l'agredien físicament. I és a través dels dimonis que sol representar-se el catàleg de pecats existents. Ací, però, serà una bèstia apocalíptica la que es rebregue des de les flames... De vegades són els dimonis amb rostres d'animals diversos els qui el persegueixen i no el deixen pujar-se'n al cel, ja veuràs la ironia del cas sent com és patró dels animals de pota i treball, sant Antoni... Ací però el tens assentat al terra, agenollat i com si pregara, millor, com si conversara amb algú demanant ajuda... 

I ací ve el cas del darrere, una mena de nota d'humor que no ho és, i inesperada, això sí. Un reflex que puja encara eixa tortura constant... Un diablet estira la cua del pobre porquet del sant, que fuig com pot, cames ajudeu-me, d'aquell desficaci d'Infern en la terra desèrtica... I no, no és un cas d'excepció; que també és comú a l'art religiós el fet del patiment del porc, que fins i tot sol ser  assagetat amb fletxes pels dimonis rabiosos. 

Tot això es basa en la vida famosa que li atribuí, com a tants altres sants, el beat dominic Iacopo da Varazze en la seua Llegenda Àuria. Conta aquell senyor arquebisbe que en un moment determinat, quan més fort era l'atac dels diables i un temps la ressistència de sant Antoni, esgarrat per animals ferotges com estava, contemplà un llum meravellós, i va trobar-se de sobte alliberat i curat. En veure's salvat per Jesucrist, el sant no dubtà a parlar-li amb total confiança tot recriminant-li que on estava feia un no res per socorre'l... Jesús li respongué que sí, que estava amb ell, però que necessitava veure el seu combat... Ja se sap, que el sant provara la seua força pròpia i la de la seua fe abans de rebre el favor del cel, que al fresc bocairentí es mostra format per un gran núvol lluminós que ix d'una cortina absolutament teatral. I eixe núvol sosté uns personatges difuminats pel dolor del pas del temps que me l'esborra... D'entre ells, destaca Jesucrist, en una postura, però, no massa canonica, com si s'ho mirara tot a la gatameu, i ara parlara...

És més ric encara aquesta fresc, però ara no toca parlar-ne dels edificis i altres detalls que me'l fan més atractiu... Només per l'interés que té caldria fer el pensament de provar d'evitar la seua continuada degradació, com el de la major part de pintures que van enllumenant amb un art pretesament casolà, senzill però molt fondo, cadascuna de les parets. Algunes d'elles ja han segut tractades a conveniència i ara les podem gaudir de valent. Eixe demà que ens jutjarà, així ho demana també per a les altres, per al tan bell conjunt de l'ermita...

En un món arrebossat pel postureig, potser seria prova de valor deixar d'estirar certes cues banalment populistes per bastir una alguna cosa de trellat i saó que romanga en el temps...   

"Sant Antoni, Bic...". Primer capítol de la Memòria de l'ombra de la carrasca...

 

La Vall d'Albaida, a diumenge dèsset de gener de 2021. Sant Antoni Abat.

Fa temps que em roda pel cap el tema de les meues memòries. 

Potser seria hora de començar a anotar cosetes d'aquelles que m'han tingut entretingut al llarg dels anys que han anat passant-me com en ensomni. Aqueixes tan divertides i els succeïts que no ho han estat tant, però que sempre guarden la seua curiositat; i també una certa moralitat d'ensenyança —o no—. He, he, he...

Un amic cronista insisteix que seria una bomba que començara a contar i contar, però no les cròniques "en A", les formaletes i publicables per quedar bé amb el respectable i qui et manté en el càrrec... Jo que puc, perquè ni estic a sou ni sota jou de ningú, i l'aplaudiment general me la porta fluixa, podria fer-les "en B"... No conec una altra manera de contar les coses, artificier com soc de natura: A per B, el meu B sempre serà l'A dels altres... I com m'ha vingut, no sé el perquè, al cap allò que deia una parella antiga que sota l'ombra de la meua carrasca no podia créixer altre vegetal (per ell ho deia, que volia ser hedra, i medrar-me), he trobat títol ràpid. 

Espera que em pose un poc solemne, ehem...!, i que engole la veu...

Des d'ara, i poc a poc que tinc temps, vaig a fer "Memòria de l'ombra de la carrasca". 

Sempre podem juntar-nos sota la frescúria de les branques fullades a contar històries per l'estiu, i també a l'hivern si duem bona manta i podem fer un xicotet foc on arraullir-nos. Totes les experiències fan créixer, i més a mi en recordar-les i fer-ne reflexió al mastegar-les.

Així que vaja la primera al davant, que les altres ja aniran venint... 

Tenen barba tots els "Sants Barbuts"? I la tenen blanca?

 

Soterrament de sant Pau l'Ermità per part de sant Antoni Abat.
Ermita de Sant Antoni Abat, o de Baix. Bocairent.

La Vall d'Albaida, a dilluns onze de gener de 2021.

Sembla que enguany la dita aquella que fa la més freda de l'any la "Setmana dels Sants Barbuts" serà certa. Després de les nevades que ha dut la borrasca batejada com a Filomena ("a mi pesar"...), seguirà el menú hivernenc amb un bon grapat de dies d'aquells que no voldries separar-te del calefactor... 

Moltes vegades hem escrit sobre aquesta setmaneta i els famosos sants que li donen nom, aquells sants de barba llarga l'onomàstica dels quals coincideix aquests dies sense cap intenció conspiranoica, però que conformen la nostra cultura tradicional generenca. Si ja diem que els sants de gener porten capa i barret, en arribar a aquests dies encara som més específics: "La setmana dels barbuts, setmana d'esternuts", o "quan venen els tres barbuts, venen els freds carrascuts"... El que els faltava als i les "Carrasques", refredar-se... 

Dos són els sants que marquen totes les consideracions celebratives de la setmaneta ditxosa. 

Sí, sant Pau l'ermità, mestre de sant Antoni abat en les històries de l'ascetisme eremític, de barba en tenia..., i ben blanca...!

L'un és sant Pau l'Ermità, celebrat el dia 15 de gener, i l'altre el famosíssim alumne seu, Antoni de la Thebaida, sant Antoni Abat o del Porquet, dit també, ves per on, el de les barbes blanques... 

Si no té barba el sant Antoni abat de Canals...

Ara s'estila això de la barba i tothom la du, fins i tot un servidor i això que cómoda no és...; gats i gossos la passegem com si anaren a benedicció... Però abans, abans de les modes canviants, la barba era senyal de valor i força..., només cal recordar allò tan medieval de deixar-se la barba fins perdre una batalla en la que l'enemic te la tallara, sí, les històries aquelles del "mesar la barba" del Cid castellà i tot allò, que com que el pobre Ruy de Vivar no perdia, diuen que li feia dos voltes la volta al cos... Però això era pels guerrers eixerits... que la bona barba també marcava la vellesa humana i, per tant, la saviesa en fer-se blanca. Quanta més barba blanca, més vell i més savi, sigues Antoni Abat, Ramon Llull o els mateixos rei Melcior i el Pare Noël... I així, identifiquem sant Antoni Abat amb eixa llarga barba que també lluirà a les nostres terres l'última mostra que ens queda dels reis de Folls carnestoltenc (que diuen que per Sant Antoni encara és Nadal — el betlem es retirava el 2 de febrer— però ja arriba el temps del Carnaval). Em referisc al Rei Pàixero de Biar que, enguany, no desfilarà per al nostre disgust pandèmic... Eixa barba inefable de cotó-en-pèl que enyorarem...

Però mestre i alumne eremites egipcis no són els únics sants barbuts dels d'ara, que el refrany que hem anotat fa referència a un tercer... Eixe tercer lloc solen ocupar-lo diversos sants menys coneguts, i dependrà justament d'eixa coneixença qui puge a l'altar de la fredor, i va per barris, o comarques... 

Sant Hilari de Peitieus, ara Poitiers, doctor de l'Església.

Un dels més socorreguts és el qui avança la setmana al dia 13, sant Hilari de Poitiers, però també trobarem bastants indrets que festejaran dins la tríada sant Honorat d'Arle, sant provençal commemorat el dia 16 de gener i que tingué molt predicament com a advocat contra les inundacions; per això mateix és patró del poble de Vinalesa, on l'honoren amb una de les festes gastronòmiques més reconegudes d'entre les valencianes, les tan hivernenques calderes d'arròs... 

Altre santet occità, Honorat d'Arle... 

Un tercer candidat hi ha a entrar en el sacre podi, el sant Maure Abat del dia 18, per més que per les nostres terres, poca barba li afegim a aquest santet... 

Sant Maure Abat. Curiosament la major part de les representacions l'afaiten ben afaitat

Però hi ha més sants barbuts, espera... Una mena de segona divisió o sant menors que funcionen tant com a devocions zonals o com a motiu d'allargassament de la setmana a conveniència... En aquest darrer cas trobem l'entronització com a sant barbut de Fructuós o Fruitós, bisbe màrtir de Tarragona, el dia 21. 

Sant Fructuós de Tarragona, morí en la foguera, cremant...

En el cas de les devocions puntuals també hi ha un grapadet de sants que poden sumar-s'hi al joc, com ara sant Benet Biscop, altre mestre famós com Pau l'Ermità, però aquest medieval, britànic i de Beda el Venerable, i que es celebra en data matinera, el 12 de gener.

Sant Benet Biscop, altre santet de barba blanca...

O hi ha també un sant ben conegut a Sardenya, sant Efisi de Cagliari, (15 de gener), patró d'aquesta vila sarda. De formar part del grup, hi aportaria la barbeta més curiosa de totes...

Sant Efisi de Cagliari.
La seua festa més popular s'hi celebra el primer de maig, entre flors...

I què direm del rei Canut IV de Dinamarca, sant amb bona barba, sí... I commemorat el 19 de gener.

Sant Canut, amb barba de gran danés.

O del beat Faci de Cremona (18 de gener).

Faci de Cremona, orfebre reputat i fundador d'hospitals

Fins i tot hem arribat a escoltar que hi ha algun atrevit que barbeja el jovençol sant Vicent Màrtir (22 de gener), patró de València (però només de les creus cap endins) i d'Osca i que no mai ens atreviríem a imaginar amb pilositats facials, no..., ni sense la seua roda-molí de pedra...

El màxim que li hem pogut trobar a sant Vicent de la Roda
és un bigot... Així el va pintar al segle XVII Urbano Fos.

 I sort que deixen de banda altre jove, sant Sebastià, (20 de gener), que sempre l'hem ocupat en guardar-nos de la pesta a l'hivern (que de l'estiu s'encarrega sant Roc) i que sempre s'ha pintat sense barba... Bo, sempre, sempre... Segur que hi ha algun cas que ens ve desseguida a la ment que contradiu eixa idea...

Encara que el Sant Sebastià atribuït a Jacomart,
a la Seu de Xàtiva, barba en té... Com a mínim
tanta com deien que en duia l'Ausiàs Marc...

El que sí que està clar és que per la jovenesa me'l pintaven imberb. Per això hi ha qui m'ha dit que si tingués barba seria en la versió de l'ara mateix i pel postureig; no de bades, bé que ho saps, se li atribueix el patronatge del món gai...

Xe, altre que de portar calcetins, els duria dels curtets...

Siga com vulga, abriga't i no passes massa fred...

Desnadalitzant...

 La Vall d'Albaida, a divendres huit de gener de 2021.

Neva. Fora de casa plou. Però a les alçades immediates, neva. I com que neva i les carreteres estan impracticables, les autoritats locals competents, per l'absència de les incompetents consellériques —ausades quina pandèmia de mediócrates—, han decretat que hui tanquen els centres escolars. Tinc doncs un dia "de festa" que volia dedicar a treballar a casa..., però que m'ha vençut! Almenys, he dormit. 

Ara, em trobe esgotat i, pel fred, m'ha saltat un molest tic a l'ull... Malgrat l'escalfor perenne de l'estufeta que carrege a la vora, tinc les mans entumides. Necessite caminar, el fred i la por a un mal esvaró m'aturen. Serà cosa de no prendre'm res a la valenta i dedicar-me formalment al lent treball que vaig encetar ahir, el més trist del món: desnadalitzar-me.

D'habitud, el procediment és fàcil, i joiós encara. Després d'un Nadal cridaner, amb tanta gent i conversa i bon desig, t'aboques de cara a tot l'alumnat, tan alegre pel què t'ha de contar de la seua felicitat que ara acaba... Enguany, tot pintava, però, d'altra manera més boirosa: després d'un Nadal silenciós, de poquíssima gent ni conversa, que em tiraren a cegues als lleons laborals m'abellia tant com llegir les raons dels assaltants del Capitoli ianqui... De sobte, la prohibició de més de sis persones convivents s'expandeix meteòricament als vora 140 alumnes que hui hauria atés, cadascun vingut de les seues circumstàncies, i amb immediateses impressionants, clar... La solitud de casa em cridava a crits; veurem si, psicològicament i moral, entre el hui buit i el cap de setmana ja encetat tot millora, la idea del retorn i l'oratge.

Mentrestant, ausades que és difícil el desnadalitzar-me...

Cal començar per casa abans que no per un mateix si es vol tindre èxit. Si la tenia reblida d'esperit positiu decoratiu, ara, remetre-ho tot a l'oblit de les golfes es fa més trist que no pesat, val, però tan trist... Ahir ja vaig alçar ben alçats els elements més secundaris. No sé si aquesta vesprada m'atreviré a desmuntar l'Arbre..., tan bonic, de veritat, que m'ha quedat enguany, i tanta companyia com m'ha fet...

Que els Reis hagen estat l'esclat que han estat no sol ser normal, tampoc... Senzillament, la joia personal va distribuint-se al llarg de les dates i les commemoracions. L'acumulació final d'enguany ha estat massa sucrosa i arrossegue diabetes... Ara em mire la barbaritat de feina que he fet... Els Reis, en ma casa, sempre s'esmeren amb les formes. A banda del nom de cada regalat, al regal, sol haver-hi una etiqueta identificativa... Ara em mire les que no he usat, i la foto que m'envia la meua germana d'algunes de les que ella es va endur, i em somric. Ella les guarda totes, tots els anys... 

No podia ser d'altra manera... "Mera" que els Reis són atrevits... Mira-les, perquè són ben identificatives d'un any passat terrible que, ara, reprenem a l'assalt borrascós... Jo ja vaig dir-ho en el primer minut. L'enguany aquest, serà berlanguià. 

I totes les mascaretes aquestes existeixen?, em preguntava la dona... i sí...

Res, els Reis d'Orient de peluix guardats; el Tió en l'alt que li pertoca, al menjador, com també Tirisiti i Tereseta que presidiran tot l'any la llibreria; cada llumeneta al seu lloc, encaixades; les làmpades canviades i les flors magatzemades... Caixes i caixes que m'han fet constatar que entre Nadal i Betlem i els llibres, el meu espai vital està plenament ocupat. 

Em quedarà per recordança d'aquests dies, que han estat realment feliços i ja és extrany que jo puga atrevir-me a dir tal cosa, el Betlem. Aquest té prohibit anar-se'n fins el 2 de febrer. A partír d'ací, ja es farà allò que es podrà o voldrà o...

I que tot siga a fi de bé i comoditat nostra. Fugida la nostàlgia lògica del necessitat, dilluns proper, si tot va bé, igual comencem els quatre arreglets que necessita el pis...

Un poema de Reis no massa usual...

 

La Vall d'Albaida, a cinc de gener de 2021. Arribada dels Reis de l'Orient.

Hui volia escriure un poema dolç dedicat a ses Majestats els Reis de l'Orient.

És curiós però mai no els he dedicat més que la meua versió d'una vella cançó de lloança occitana... Segurament és perquè per més que siguen dels personatges benèfics hivernencs que més m'estime, la seua festa m'ha estat sempre amarga, per la foscúria que ha tingut sempre al meu àmbit immediat i per raons pròpies de la vida familiar... 

Volia també fer-ne un altre d'agraïment als Patges, uns dels millors protagonistes del nostre costumari festiu... 

Porte ja dos poemes, en venen més de camí, i tots són amargs. No m'ix per cap lloc la dolcesa, i ho intente. Hi ha tanta merda al món que vivim, tanta desferra a la nostra societat, que no puc fer més que plasmar-la i plorar-la... Així i tot ho intente. Llasos i banals com som, la societat que conformem necessita urgentment d'una il·lusió col·lectiva com la que els Reis poden suposar-nos. Si no fos pel consumisme desaforat que duen aparellat.

I com que tot són contradiccions en mi, seguiré intentant-ho...

2020. L'any desnonat.

 

La Vall d'Albaida, a dijous trenta-u de desembre de 2020. Dia de l'Home dels Nassos

Des de fa un grapat d'anys, en acabar-los, m'atrevisc a qualificar-los d'alguna manera gràfica usant dels mots que me'l resumiran. Des de l'any aquell de la meua desfeta personal en què em va tocar destriar tanta cosa de la meua vida, el 15, que vaig nomenar "L'any del sedàs", s'han esdevingut uns anys de continu destriament, especialment de gents i d'activitats, que em conduien a un benestar personal més que notori, a una millora lenta però continuada. 

El setze fou un any descatalogat i el 17 adveral. El dihuit vaig tancar-me en un any castral i tot va canviar-me en el 19, que fou l'any de tants camins, pels que se m'obrien, entre ells el de l'esperança d'arribar a una normalitat vital satisfactòria...

L'any 2020, però, m'ha truncat la seguida puixant, però només en aparença...

Tothom odia aquest any que hui fina. Se'n fan publicitats i tot basant-se en la idea de l'any pandèmic, cosa que hui marca a les clares l'opinió i el gust mental del comú del general. Jo, no li puc estar més agraït perquè el que ha fet és accelerar el procés vital meu... Així que el recordaré amb gratitud ara quan me'l desnonen. L'any desnonat li diré, que se'n va pel seu peu, però me'l tiren. 

Sí, d'acord amb el fet de la pandèmia universal que ens ha retingut les brides fent-nos frenar... A cadascú d'una manera, això ens ha afectat profundament perquè no l'esperàvem tot i sabent que el món anava a mal borràs amb tot allò que li féiem... i fem... 

Com va dir aquell cantautor, d'aquesta eixirem més insolidaris, més fatxes va ratllar ell... I així ha sigut. La potada en la boca a la mentalitat misteruónderful ha estat tan sonada com les sirenes de l'estúpida i denigrant cavalcada de les forces de seguretat i sanitàries entre aplaudiments que després bé s'han vist de buidor en els pitjors moments del confinament.

No ho faré llarg que no cal. Un any sense cap tipus de festa, sent que jo visc de l'alegria dels sentits, un any de pràctica solitud i aïllament, tampoc no ve mal si hi ha les condicions, que no les va haver... A la fi, dins la meua bogeria, m'alimentava de les engrunes de bellesa que m'enviaven alguns amics... Les cançons del nou disc de Paco Muñoz, les immenses fotografies de Juanjo Alcaide... 

I només esperava que poder sobreviure a la por que, sabent com i quan la muntaven a tall de moble d'Ikea, va atrapar-me en veritat. Això i la malaltia. Vaig acabar molt malalt.

Ans d'entrar en terra extranya la meua situació laboral es tornà insostenible amb un setge salvatge que tants miraven i callaven sense ajudar, quan no l'agrejaven encara. El tancament fou un excés laboral sense mesura ni vergonya. D'ací, del sedentarisme capficat en l'ordinador nit i dia de cada dia i cada setmana vingué l'ois profund al viure així. El sobrepés màxim, la diabetes galopant, la tensió arterial i el colesterol desorbitat mentre se'm demanava un més i més polític només per contentar els votants, els pares. 

En acabar la història de la porta tancada vaig desenvolupar por. No sense dificultat vaig aconseguir que els irresponsables sanitaris meus m'atengueren, i fou quan posaren el crit al cel tot avisant-me del perill cert de ma vida... 

Des de llavors, vaig afanyar-me a normalitzar la meua situació vital tot caminant de nit per no trobar-me amb ningú i així, a poc, vaig poder trobar-me un ple migdia al Pou Clar sense creure-m'ho, i celebrant la meua existència tot sol el dia de Tots Sants al llavador del Pla de la Font...

 Des d'aleshores m'he tranquil·litzat bastant. Han tornat les dificultats a la feina; sembla ser que això no té remei... Però ara, m'he adonat que més enllà de les malalties pròpies que vaig capejant, m'ha arribat una de pitjor, que és mental..., i no és meua!

Tinc "Altritis". Una epidèmia que fa que, trobant-me jo més bé que en molt de temps, la influència dels altres em siga nefasta. Hom es creu amb drets sobre el que faig, dic i pense, ben a les clares ha quedat amb les actituds dels qui m'envolten, que han arribat a mostrar-me un odi únic i inexplicable que només fa que créixer sols perquè jo alene... 

M'ha tocat seguir sedasant persones, la qual cosa m'ha instal·lat més encara en la solitud, la no desitjada, tot atenent que no ha hagut cap recanvi natural per l'isolament perpetrat per la pandèmia... 

Però després de l'atac que va deixar-me cec durant una hora llarga i terrible vora el Castell de Cocentaina, he volgut prendre'm les coses d'una altra manera, i ho estic aconseguint... 

El primer símbol evident és l'aclariment que jo no he de pagar els delmes de ningú explicat en el meu darrer poemari. El segon és la seguida en el projecte immens dels Betlems... Ara, en trobar-me a casa el meu Castell, la satisfacció per l'obra física és superada tsunàmicament per la vessant moral que només els meus propers endevinen, sense apropar-se realment a les autèntiques mesures que em suposa... 

Una continuïtat que només fa que coronar l'agraïment a l'anterior esforç que em feu tindre fins el Corpus mig Raval de Cocentaina a casa. Mai no m'havia sentit tan acompanyat, no...

Vaig tocar fons el 19 d'abril. Tants anys esperant el dia dels 500 anys de la Mare de Déu del Miracle i aquell dia mirífic va mostrar-me que no estaré sol si estic amb mi i amb el què m'apassiona... Mira com és la cosa que vaig acabar fent un poemari que, si no passa res, es publicarà un any després...

I res, així ha anat tot... Veig ara el resum de l'any que és el blog i l'únic que pense és que no tindré imatges per il·lustrar el 2021 que demà s'enceta... 

No passa res, que he tornat al dibuix i tinc esmolat el llapis. Com a propòsit d'any nou tinc fer obra, que ja va sent hora, i seguir caminant... A la fi, la vida és vida, i desnonats o no de la mateixa, ens toca seguir alenant. I bregant, això ho tinc ben clar..

L'altritis? Es supera amb una bona vacuna feta d'ironia i d'anar a les clares amb qui te la vol fer, mirant-li a fit els ulls...

Veurem com, i quan, el món torna a posar-se en marxa per seguir sent món.

Jo, per la meua banda, promet tindre l'espasa al puny, o millor el llapis, viatjar nous camins tan bon punt s'alcen les prohibicions de moviment, i estar sempre alerta. Amb les espardenyes velles netes, preparades per a trescar...

El meu, no s'ha aturat mai en l'any desnonat...

Seguirem rodant, mes em meresc vacances...

I ara, ja tinc escut amb què defendre'm...