La Vall d'Albaida, a dijous 8 de desembre de 2022.
Portadeta
dijous, 8 de desembre de 2022
dimecres, 7 de desembre de 2022
Corriola que roda i que roda...
 |
| Fotografia de Juanjo Alcaide. |
La Vall d'Albaida, a dimecres 7 de desembre de 2022.
Ara fa un any estava jo com a xiquet amb sabates noves. Demà la Corriola i Milagro ha pogut comprar-me el pa i la llonganissa... Gràcies! De bon matí, passaré per sa casa, que ella té ràdio tot el matí, i ho arreplegaré, pujaré a l'ermita de Santa Bàrbera quan no hi haurà ningú i la fotografiaré per totes les vores, angles i costures...
 |
| Fotografia de Juanjo Alcaide. |
La cosa tenia un perquè... Després de tants anys de Corriola i Corriola, tant de pujar-hi, i, sobretot, tant i tant de fotografiar i escriure... Doncs res, el meu Betlem havia de representar aquesta festa...
I rodant i rodant, ausades que vaig disfrutar aquest dia del vint-i-u que acabava, i els que seguiren muntant un dels escenaris betlèmics més rebonics i més meus. Com es notava que n'estic enamorat... I com em va doldre desfer-me d'aquella bellesa en arribar la Candelera...
 |
| Felicitació nadalenca de Can Carrasca 2021. |
I com ha canviat tot enguany... La malaltia m'ha tret no les ganes de fer sinó un fum, a la vista i al tacte, de veritats desganals a la llum del senderi... Demà, si pujara a l'estimada Santa Bàrbara, em tocaria canviar llonganissa per fuet i expulsar els mercaders del temple. I no, això no toca.
 |
| Fotografia de Juanjo Alcaide. |
Sí, ja sé que el sol ix per a tots i que el savi Salomó digué que no hi ha res de nou sota la capa del cel, però jo sóc també lliure de sentir-me el fur estafat. I així que vaig, enraonant sol pels racons dels camins de la gran pau, que deia mestre Maragall.
Desitge a tothom i a totdon una molt bella jornada. Disfruteu del pa, del companatge i de la companyia del veïnat, de la bona música del Mal Passet i de les torres i pilars muixeranguers de la Penyeta Blanca, que són gent de tro, tots ells. Mereixen més...
 |
| Fotografia de Juanjo Alcaide. |
Jo, veurem com encare l'enguany nadalenc...
 |
| Logo del Betlem del Tio Carrasca 21-22 |
dimarts, 6 de desembre de 2022
dilluns, 5 de desembre de 2022
Vítol fugaç en l'adéu de l'amic Miguel Maestre
La Vall d'Albaida, a dilluns cinc de desembre de 2022.
D'entre les fotografies que guarde de l'amic Miguel Maestre Castelló, he volgut treure, ara que ha faltat, aquestes dos, per recordança. Abans de la pandèmia i rebent el pas per davant de casa al seu estimat Rei Pàixero...
En tinc una seua entrant al castell de Montsó, ell sol, retallant-se sobre la foscor de la porta, que m'ha semblat preciosa, però no la vull penjar perquè és massa d'adéu, i no es pot dir adéu a qui és imperible.
En pocs minuts, eixiré cap un Biar que, com jo, hui es sentirà cansat, somnolent. Ha perdut a un dels millors seus, al tan bon savi. Sí; la saviesa feta bonhomia, la saviesa veïnal veritable...
Quina vida de treball de recerca, de crònica seguida, de difusió a vent ple d'allò aprés, de recapte cuinat a foc curt i seguit perquè tots n'hi sucàrem... Ha de ser ben bonic, ara que ja no hi serà, resseguir tot allò queli hem aprés, conservat per sort nostra a un museu que durà pel per sempre el seu nom.
Vaig conéixer-lo fa anys, fa molts anys, al recer d'aquell foc que hi ha encés, i també constantment, al Campet amb llenya del Tractat. I sempre que me l'he retrobat, al carrer, a la plaça, a tal acte o al supermercat, ha tingut per a mi un bon escardussó —pren començ—, per no fer més trobades i tal, i records dels viatges i mots molt ben trenats sobre el tema divers que li rondava el cap i jo mai preguntava. Acabava rient, i sabent prou d'allò que fa res, jo, cap idea en tenia... Bona font de successos d'ahirs que no pots sospitar..., i crossa ferma per qui al demiürg s'encomanava, a requesta de pitança d'aquella sociocultural...
L'última vegada que vaig creuar-me amb ell fou el dia de la Baixada de la Mare de Déu, després de l'Àngelus, a les Arcades. Em contava apressat, que l'esperaven a la dina, que si tal o tal altra cosa, i que havia tingut un esglai de salut i... Les darreres fotos. Mai no saps quan poden ser les darreres i atesa la vida com va sempre serà dissort no haver tingut més temps per, xarrant, escoltar per a prendre d'aquell que més sap. Trista vida, corrent cap amunt, cap avall, i mai recte...
És bonic, m'insistisc, bé saber que tal amic romandrà en l'esperit comunal que ha ajudat a bastir, i a més consolidar; i serà sempitern, de memòria imperible per tants...
Siga-li lleu la terra de Biar, ell que és terra biaruda. Moltes gràcies per tant...
diumenge, 4 de desembre de 2022
Quatre de desembre. Calendari d'Advent 2022
La Vall d'Albaida, a quatre de desembre de 2022. Segon diumenge d'Advent.
dissabte, 3 de desembre de 2022
divendres, 2 de desembre de 2022
dijous, 1 de desembre de 2022
dimecres, 30 de novembre de 2022
dimarts, 29 de novembre de 2022
De Seguretats Socials valencianes, músiques basardoses i telèfons boigs...
.png)
La Vall d'Albaida, a dimarts vint-i-nou de novembre de 2022.
Puix senyor, em ve bé ara contar-te un conte, i en conte, sobre les meues ventures i conjetures salutíferes, més aviat no, que m'han esdevingut en els darrers mesos...
Després d'un estiu de proves i més proves, queda provat que un servidor necessita de certs medicaments per paliar determinats desajustos vitals. I jo em pose en mans de, com no, la sanitat pública, que sempre ha sigut la meua.
Seria pel dia de Sant Miquel de setembre, patró cancarrasquià que iniciem un afinament en precisió i intensitat del tractament i se m'ordena un tractament progressiu que farà mal. I insisteix la senyora doctora que cal que seguisca fil per randa el tractament, que em preocupe del meu estat i que faça bondat. Jo vaig fent, ai carai, i en acabar la primera caixeta de la metzina, vaig a la farmàcia i em diuen que no i que ho lamente. Hi ha desabastiment i en uns huit mesos no es podrà aconseguir... Huit mesos? I què fem? Mira a veure si la doctora puguera-pogués canviar-te el medicament... Això era el Dia d'Ànimes, que semblava jo eixit del Purgatori... I quan em diuen al Centre de Salut que la doctora no podia atendre'm fins el dia 28 de novembre, i encara telefònicament... Animetes Santes! I què faré jo ara que el meu cos està preparat per a la segona tanda i... Doncs esperar pacientment a que passen els vint-i-sis dies que queden, què li farem? On hauran a parar eixe "fer bondat", "preocupar-me", "seguir fil per randa"...
Arriba dilluns vint-i-hui i faig classe. Avise els alumnes que tinc el mòbil a punt i que si criden del metge m'escapoliré al corredor perquè m'atenguen. Ho entenen bé, a molts dels seus pares els ha tocat fer el mateix ball...
Arriba l'hora del pati i comença a sonar el timbre. Una música ensordidora i pesantíssima que no em deixa escoltar que estan cridant-me d'un número superllarg. Els alumnes, molt educadament, s'afanyen per eixir. És la doctora i jo que m'alegre. No l'escolte. La música ofega qualsevol contacte. Ella em pregunta que què és eixa bestiesa. Intente respondre-li tot tancant porta i finestres. Ja té prou d'allonses que m'haja tocat l'aula que té als dos costats els altaveus externs i interns, ai mare... Que s'acabe el malson, i la cançó segueix destrossant-me la poca paciència que em queda... I la posaran tota. I aquella, la pobra, hola, Sergi? Sergi, que passa... Se'm fa més etern el moment que una sessió d'avaluació mal duta, com l'Advent sencer sense que els alumnes tinguen cap descans, vaja!
Parlem, per fi, i riem.
Em canvia la medicació; no em queden clares les coses perquè ella havia anat explicant-me mentre la música bramava. Me les explica de nou, les explicacions explicades. Semble jo un professor d'àmbits de primer d'ESO quan li expliquen les rúbriques d'avaluació per competències específiques i olé. Total per a dir panera i que res, que ara he de reiniciar de nou el tractament.
I així està la cosa. I jo com a ciutadà conscient de com va el món, i sabedor que tot té una seguida, ho accepte i seguisc pensant que la sanitat pública cal defendre-la i tal i pasqual...
Però quan veig els arguments d'alguns posats a politiquet xarxer tot defenent els gestors sols recordant la nefasta gestió anterior i atacant els qui poden pensar per dalt o per baix com ells però, lliures de disciplina de partit, obren la boca per dir..., els desitge una setmana completa i seguida de la música del timbre del meu institut...!!!
dilluns, 28 de novembre de 2022
diumenge, 27 de novembre de 2022
Calendari d'Advent Can Carrasca 2022
La Vall d'Albaida, a dijous huit de desembre de 2022.
La Vall d'Albaida, a dimecres 7 de desembre de 2022.
La Vall d'Albaida, a dimarts 6 de desembre de 2022.
La Vall d'Albaida, a dilluns cinc de desembre de 2022.
La Vall d'Albaida, a quatre de desembre de 2022. Segon diumenge d'Advent.
La Vall d'Albaida, a dissabte tres de desembre de 2022.
La Vall d'Albaida, a divendres dos de desembre de 2022.
La Vall d'Albaida, a dijous primer de desembre de 2022.
La Vall d'Albaida, a dimecres 30 de novembre de 2022.
La Vall d'Albaida, a dimarts 29 de novembre de 2022.
La Vall d'Albaida, a dilluns 28 de novembre de 2022.
La Vall d'Albaida, a 27 de novembre de 2022. Beat Ramon Llull. Primer Diumenge d'Advent
dimecres, 23 de novembre de 2022
Un nou aparador nadalenc...
.jpeg)
La Vall d'Albaida, a vint-i-tres de novembre de 2022. Centenari de Joan Fuster.
Bona vesprada! I bona ha sigut. L'única que tinc meua aquesta i setmana i la que ve... Sí, l'amo del meu temps és la dissortada tirada laboral avaluativa, un autèntic martiri enguany del qual, en sobreviure'l, et contaré... I com que el temps va que se les pela, i diumenge arriba sense espera l'Advent més llarg dels advents que poden ser, doncs ha sigut el moment ideal perquè el senyor Juanjo Alcaide i un servidor munten el pesebret nadalenc de l'aparador de Photofinish. Pren!, més prompte encara que els nord-americans donadors de gràcies...
.jpeg)
I al nostre "nyas coca" particular al món, enguany li falta, a banda de temps, bastant lògica. Després de la immensíssima currada de l'any passat, que no hi ha superlatiu per definir-la ni per apropar-nos a com quedàrem de contents, enguany tampoc no estem com unes postisses, no... I tampoc no saps ja per a què muntar un aparador en les circumstàncies actuals... Un carrer cada vegada amb menys tendes i amb els costums compradors diferenciats als de no fa tant... Una legislació estalviadora que per més leds abaratadors que poses, et talla les ales del deixar per la nit encesa l'obra, i si en el sistema no pots afegir temporitzadors, en tancar, palmes...
Què li farem? Imaginar, dona!
I hem imaginat, a partir del maniquí aquell de ferro tan xulo que Juanjo té, vestir-lo de no tinc ni idea quina cosa... Cara llunera, caputxeta vermellosa i coronada... Flors nadalenques més falses que el Judes pasqual... Llumenetes per tot arreu ximpum ximpum, un cabàs de llenya per pegar-li foc al món i un muntó de detallets novedosos fotogràfics que Juanjo ven a la seua tenda per decorar els arbres casolans d'aquest Nadal.
I no hem trobat que li falte ni li sobre res, ja veus... Sí, aquell asguinaldo de fotògraf que fa uns anys va crear l'home, i ja està... I ara, que cadascú faça això que hem dit, imaginar un novell personatge espirituós i espiritual que ens durà l'hivern promés, amb aroma de bosc nocturn i misteri...
Gràcies a Juanjo per deixar-me ficar mà...! En poder, Nadal a casa!
.jpeg)
diumenge, 20 de novembre de 2022
Catacumbes de la memòria viva...
La Vall d'Albaida, a diumenge 20 de novembre de 2022.
Aniversari de la publicació del Tirant lo Blanc.
El pla feia aigües per tots els costats. Jo esgotat d'una setmana terrible anunciadora d'una altra pitjor, havia convidat a l'amic Dani Alfonso a visitar el refugi antiaeri de Cocentaina en el dia del seu quaranté aniversari, del senyor Cronista Oficial d'Otos, que el refugi té arrel vella... I clar, Belén necessitava organitzar la festa sorpresa que anàvem a oferir-li al quarantó aquest, com un germanet menut per a mi, i calia treure'l del poble. Segur que al tio Sergi se li ocorre alguna cosa. Però, quina? No vaig a dir-li que vinga a una Fira com la d'Ontinyent on jo ni... Xe, com que va veure només els primers metres d'aquella construcció de buits en la Fira socarrada, l'home, que no va tenir temps ni d'alenar l'aire allí clos... Perquè en la Fira van pensar els qui guarden el lloc que seria bona idea obrir aquella mena de catacumbes laiques i on només hi ha soterrada que la nostre desmemòria al públic. I ausades, vora 6000 persones que s'aventuraren a baixar a sota del Palau Comtal...
I Dani cau, no sense rascar-se l'orella per les mosques, en la trampa parada. Fa fred, el primer fred de l'hivern que ha saltat la tardor. Fot bona cosa de vent. I sí, a l'hora que pensava, obren el refugi. Aprofitem i fem una volta per un poble que Dani només coneix de Fira i de Moros... Per a ell és una sorpresa trobar-se la quotidianitat d'un paisatge desconegut sense la parafernàlia festiva i la seua tantíssima gent bambant-la... Aprofitem i esmorzem ben esmorzats en el Llopis, tot un clàssic, i anem conversant sobretot dels meus dubtosos futurs. A la fi, arribem a la conclusió que l'únic que tenim és el dia, i que haurem tots, nosaltres i el nostre món, a viure'l...
Tornem cap al Pla del Palau tot resseguint la tristor de la Cocentaina que va caient sense solució. Està malalt el casc antic. Una malaltia té que altres viles veïnes ja fa temps que han passat però que és nou per a la comtal: el costum nou de vida que fa inhabitable pel comú del general l'espai tradicional, viu i ben viu fins a fa exactament quatre dies. No voldria estar jo en la pell de qui ha d'oferir solucions amb les manys de les possibilitats ben lligades i mentre passem vora la floristeria veiem a l'aparador, això és la vida viscuda, un betlem impressionantment senzill i bonic, fusta cridanera... Entrem, quina joia!, i el tio Sergi recontent perquè Ferran, el fill de Dani i nebot propi, tindrà Betlem seu i ben seu, llançable i mossegable i...
Però tot el malgrat, el potser i el ja vorem com, s'acaben immediatament en passar el canzell del refugi. M'és una ocasió feliçment única i en soc conscient. Vaig a entrar en un doble espai memorístic. El primer és el visible i simbòlic, el lloc on ben bé s'hi refugià bona part de la meua família en ser que sonaven les sirenes davan l'avenç d'avions carregats de dolors en la darrera guerra... Sort, com és la sort de dolosa i capciosa, que anaven cap als Alcois... Tan gran el tros de pedra mare excavat sota aquell vell alcàsser abans que ningú pensara en tornar-lo tan luxós com altres temps que hi cabria l'actual població d'Otos, Bèlgida i Beniatjar? I no sé jo ben bé qui dels meus hi entraria corrent perquè d'altres hi havia també, de refugis...
Un tot de foscors fetes corredors quarterats amb rejoles corrents i sostre voltat, tot ben net i de tant explicat amb plafons narratius i els cartells pedrals conservats dels carrers contestans de llavors de República exaltada...
I em revenen al front, fent camí per tots aquests espais, les històries tan poques que m'han arribat d'aquells meus, que eren por i també dignitat, bé que ho sé, plantant cara al feral monstre fosc, i tan fosc com els fons dels tunels on les reixes no et deixen passar i que diuen entrades de llocs que vaig ben calculant, la pujada al carrer Dolors, el tros mai no acabat, aquell que... Quanta cosa dels meus que no sé, quin ensurt de poc temps quan anant descobrint historiats que ignorava han sorprés més encara el meu si i bé m'han refermat en el meu pensament, tan semblant a aquell seu...
Però m'estava també en un lloc diferent, un espai de rondalla i secret que em va ser recontat sent jo encara un infant d'il·lusió permanent... El lloc d'on partien algunes de les històries del tio Ministre que els altres tios afirmaven i confirmaven en veracitat davant el xiquet merudet que es volia socarret, bocabadat allí al davant tot disimulant un somriure d'irònica arrel que més que no burla era estima segura... Algun dia diré les històries d'antanys que m'escalfen moments com aquest: jo mateix passejant entre onírics retalls de llegenda impostada, aparent de tanta realitat conformant d'esperit d'un jo Sergi que no sé on està, i que recerque...
 |
| Em fa gràcia trobar representats els billets republicans de Cocentaina. A casa, emmarcats pots trobar-ne uns originals... |
En eixir, el sol fereix els ulls. Quina sort de ferida, en eixir els allí enclastrats tot sentint-se més vius en passar el perill immediat que vindrà novament i que es farà eternal per a tantes i tants...
 |
| Feliç. Per fi he pogut passejar tot fent memòria... |
Quina joia que tinc al moment d'allí al Pla, comentar ets i uts, la neteja d'espais fins fa poc magatzems de penúria i tancats a cormull de romanços ben rics i de futilitats estimables... Ai.. Només trobe a faltar un espai que ens explique eixe oblit i la bona voluntat de refer tan ben fets els camins tenebrencs que més llum han de dar a la nostra memòria, tan esmuñedissa.
Recordem, per favor, no tornara el passat...
 |
| El futur, tan incert... |
divendres, 18 de novembre de 2022
"No ho pense catar..."
La Vall d'Albaida, a divendres 18 de novembre de 2022.
I em vaig veure negant per tres vegades, com un santpere de manual, el mundial de futbol que si no comença hui, ho farà demà. Per damunt del tan bon refrany castellà del "Nunca digas de este agua no beberé, ni este cura no es mi padre" i olé. Un alumne em preguntava en ser l'hora del pati, perquè ho havia llegit de bon matí al meu facebook, —visc vigilat—, si era cert que, sent futboler com ell sabia que jo ho soc, no veuré cap partit del mundial tan atípic que patirem...
No li era cosa concebible. Si hi ha res que t'agrade... Ai xicon, vaig pensar, la satisfacció immediata dels plaers i la perduda virtut de la resistència davant el vici...
Clar ho vaig deixar i en cosa de mig minut, i vaig observar que el tothom que ens envoltava sabia ben bé de què parlava... 6500 obrers morts, contrastats, en un país dictatorial on la vida humana que importa és la titular dels comptes corrents més elevats eixen a uns 111 morts per cada partit que s'hi jugarà.
Sóc persona, i la dignitat humana està per damunt de moltes histèries i històries humanals, ja veus...
I pense que sí, el futbol i els altres esports de masses sempre han aprofitat aquests grans events per blanquejar situacions injustes o encara tremendes, i el Mundial de Futbol d'Argentina en els setanta fou un dels elements blanquejadors més reeixits de la boluda dictadura aquella... La de negocis foscos enriquidors de certes butxaques que duen olimpismes podrits i piloteries variades i infectes... El país aquest que acull sense remordiment ni vergonya la competició immediata, fins i tot transmetent ridículs teatrets falsejadors d'aficions que tothom té com a humorada, vol blanquejar el seu règim teocràtic i, lògicament, no permet que el món que acull vulga canviar ni una coma de la llei sagrada humanal que fa estar al dalt de la piràmide els pocs que be que hi viuen...
I per a més inri, ix el gerent del cotarro dient que l'homosexualitat és una malaltia mental, tot i volent aplicar la doctrina oficial del riquíssim i desèrtic llogaret al món que no volen que aplique la raó i la decència en les seues jaimes daurades... I encara assegura que només han mort que tres obrers en tot el procés de construcció... El malalt no sé, però el mentider totperlapàtria queda clar qui és. I traient fora costumaris i creences, la pàtria d'aquesta gent, dels federatius i del futbol mateix, és la pela pura i lliure d'impostos. Amén.
No, no voré el Mundial. I si arriba Espanya a la final?, em pregunta un incrèdul... Tampoc. I què pot fer un mindundi com jo....
Doncs això. M'estalviaré el 100% en els productes anunciats amb la piloteta... Mira si faré estalvi!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)