.


.

.

.

.

.

"Jo sóc aquell que en mar advers veleja /Escapadís de l'amorós parany;
En tronc antic faig figura de tany,/ M'exalta el Bell i no em corca l'enveja".

J.V. Foix.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

dilluns, 18 de febrer de 2019

I com farem enguany la Vella Quaresma...?


L'última vegada que vaig veure la Vella Quaresma sencereta, vestia d'aquesta manera...


Ontinyent, a dilluns dihuit de febrer de 2019.

La pregunta, segurament, caldria que fos més ampla. Ja no és com la farem, que el mandat dels xicons i les xicones de la confraria és claríssim, sinó també quan la farem... I no serveix com a disculpa que aquest cansament que arrossegue vinga de vora un mes de tancament a casa amb correccions que no acabe d'entendre com em toca corregir. Un seguit d'excesos laborals m'han sobrevingut; cap d'ells no em durà a mal borràs, en absolut, però bé que m'impedeixen crear com em convindria per treure'm de damunt els humors sanguinis i tot allò que em caracteritza quan estic més que estressat... Aquest cap de setmana l'he ocupat en més correccions que m'han impedit eixir de casa i, ara mateix, m'he llevat a les tres per treure'm de damunt un altre examen de lectura...

I el temps no espera ningú, i el dijous ja serà Dijous de Comares, el darrer abans del Gras, i ni tinc actualitzat el blog de cartells ni feta la Vella Quaresma... I encara em falta el maldecap dels llibres que estic carrejant amunt i avall, i... Res, que d'aquesta vesprada no passa. Caldrà que m'organitze els ànims per un costat i el sempre sorpresiu i desprogramadort treball per un altre. L'hora que és i encara no t'he parlat del meu nou llibre...

Estimada Vella Quaresma, a veure si hi ha sort i hui puc rebre't a casa...

diumenge, 17 de febrer de 2019

Sobre autories callades, robatoris i abusos...



Ontinyent, a diumenge dèsset de febrer de 2019.

Xarre amb un amic "artista", molest perquè una entitat usarà una obra que no és seua però que està basada en una altra que sí que ho és. Quan va ser publicada aquella obra, ell, per no armar escama, va callar en no citar-se la seua autoria. Què espera ara, que li reconeguen res? 

Comentem allò dels drets d'autor, de la voluntat de fer, de l'apropiació indeguda constant, de la no citació (que tant m'exaspera quan puge cartells preciosos al meu blog i no puc anotar autories perquè els editors les amaguen...)... I li'n conte dues de les meues... El meu "Costumari Desacostumat" el vaig deixar de fer perquè l'escrivia gratuïtament pel Crònica d'Ontinyent i, als pocs dies, una persona "coneguda" el llegia amb el seu propi nom en una ràdio local veïna, i el cobrava...!

I no he ocultat, jo, l'altra: l'any passat, un dels motius per autopublicar-me el llibre de sonets fou que vaig arribar a veure un dels que havia publicat ací mateix, al meu blog, publicat a altre lloc, amb altra signatura... 

Poc pots fer en un món tan obert com insegur davant aquestes extorsions... 

Ja veuràs, concloc, com algú se n'aprofita d'aquesta preciosa obra d'art de Juanjo Alcaide, li treu la signatura i sense demanar cap permís, i encomanant-se al dimoni, la fa servir per qualsevol història que pel cap puga passar-li, o encara se n'adjudica l'autoria mateixa. Estem els dos tan d'acord que fem una aposta temporal sobre quan passarà això...

dijous, 14 de febrer de 2019

Costumari Desacostumat: Febrer, el curt...




Ontinyent, a catorze de febrer de 2019. Dijous dels Compares.

Sempre he tingut per cert que la vida ens du com en una espiral. Per on parles passes, i el temps t'hi fa tornar allà on estaves, però a un nivell diferent, un pla distint... Aquest text de 2003 m'espanta per com m'és de nou d'actual. L'única diferència és que el senyor Lluís Llach ja no fa músiques i que els amics de què parlava, molts d'ells, són ben lluny —afortunadament en alguns casos—. L'admiració per David Mira ha crescut. Fins i tot hi ha la mort d'un familiar estimadíssim que em fa estar de dol... 
I sí, encara espere el proper Carnestoltes, per més que sé que no hi haurà ocasió de disfressa...



dissabte, 9 de febrer de 2019

Com si fóra Dissabte de Passió...


Ontinyent, a dissabte 9 de febrer de 2019.

Com si hui fos dissabte de Passió, sols que no ha calgut retirar les tanques mudades del Silenci ni hem acabat dinant els gaspatxos amb pressa per poder arribar a la Trobada d'Escoles en Valencià. No. Ara bé, el cansament és fort, de tant silenci com duem arrossegant... 

Feia fred de bon matí, però calia baixar la imatge de la Mare de Déu en la seua Soledat. Hui farem la processó que commemora els 75 anys de la seua arribada a Ontinyent, procedent de Madrid, on la tallà el mestre valencià Marià Benlliure i Gil a petició de l'Ajuntament d'Ontinyent. I és que aquesta imatge és patrimoni de totes les ontinyentines i els ontinyentins, i fins que el 1999 no es reprengué la històrica confraria, era l'Ajuntament qui n'assegurava la permanència de la devoció i el seu processionament en la Setmana Santa ontinyentina. 
De tant en tant, convé recordar-ho, que la memòria és molt més prima que alguns interesos a la recerca de rèdits.



La història de la imatge és d'allò més interessant. Quan contem la part del complement en melons de tot l'any al pagament de Benlliure hi ha qui no s'ho creu encara. I hi ha la llegenda bonica que fou una dona la inspiradora del rostre i el cos de la nostra imatge quan no és així. El rostre és comú a una multiplicitat d'imatges marianes de Benlliure escampades per la península entera, i el cos, també. Fou una dona de la Vila, això sí, model per a la sobrevesta de manta negra que la tapà i corcà en els anys foscos del franquisme. Benlliure la va fer per a que rebera culte com ara va, amb un dol blanc de plena senzillesa. Però per si es volia processionar amb alguna peça lleugera, fa separar el cabell de l'esquena... Gràcies a aquella mantota ha calgut restaurar-la dues vegades, però encara hi ha gent especialista en les robes palestines del segle I i en indumentarisme setmana-santer valencià que, de tan en tant, retreu que la portem amb camisó. Veges tu, anit mateix li ho tornaren a soltar a la senyora mare del nostre clavari.
Ni cas.



Ara ja no costa gaire muntar la bastida metàl·lica. Que, en encantar-te, ja no arribes a veure com xip-xap, ja l'han baixada! I amb completa seguretat, que hi fiquem l'ànima i el coll...


I dóna goig com els nostres xicons s'han fet ja grans i ajuden a les tasques dels adults amb il·lusió, que a la vesprada portaran també el baiard i tot!
I dóna més goig encara veure com hi ha qui s'aboca a netejar-la, i se la troba de cara. Immediata.


El baiard és dut amb moltes mans i forçades. Hui l'hem posat enfront de la vella porta de les Dones i no ha calgut ni tocar la capella de la Trinitat.


I en no res, cap amunt, ben caragolada que no caiga, i a punt...


Jo, mentrestant, vaig fent de les meues... fotos...!
N'he quedat ben satisfet perquè no m'esperava jo aquesta baixada en el temps dels marfulls florits, ja ho saps...



I en no res, ans d'esmorzar tots junts, hem deixat sola la Soledat, esperant que arribe aquesta vesprada per acompanyar-la de nou als carrers d'Ontinyent...



dijous, 7 de febrer de 2019

Processons que ressonen entre ametlers florits...






Ontinyent, a set de febrer de 2019. Dijous dels Amics.

Em meravella el mirar, perquè m'alça l'ànima, eixe mar continu d'ametlers florits que pot veure's des d'algun dels punts de la carretera quan torne de Biar. Tots els blancs i roses caben en el continu, que s'allargassa tot remesclat amb oliveres que prompte faran mostra, a tall de soldats que guarden el camí. La florida em du a aquest principi de febrer que tant m'estime. Música suau i a gaudir del camí...

Aquesta setmana, però, hi ha una xicoteta diferència que malgrat que m'és agradosa, em remet a moments vitals que no són de record grat. Quan em dedicava a escriure de festes i sobre festes i em tocava sempre viure per davant de tothom. Si la gent reia el Carnestoltes, jo enllestia la Setmana Santa sencera. Si tothom celebrava el Corpus, jo ja ratllava sobre els Moros i Cristians agostencs, i m'esgotava el viure, perquè era justament no viure allò... La música deia... Tota la setmana m'ha calgut escoltar músiques pròpies de processons! Com que aquest cap de setmana proper la meua Confraria celebra els 75 anys de la talla de la imatge de la Mare de Déu en la seua Soledat per part de Marià Benlliure i Gil, doncs "mera", m'ha calgut per Pàsques ans de Rams si vull posar-me a to. De l'escalfament precarnestoltenc passe directament al Silenci dijous-santer passat a vesprada de dissabte...

No em queixe, en absolut, però ho necessite. Les marxes processionals m'agraden de sempre. Les de carrer vull dir, aquelles que ens acompanyen als actes de caire creencial que tota festa nostra d'anys conserven encara. No estaria jo, potser, massa còmode assegut a un concert escoltant-ne'n com tampoc ho estic en els tant acostumats concerts morocristians del nostre roglet de món... Les marxes de processó, les escolte i em remeten a moments puntuals que he atresorat amb els anys... I m'agraden.

M'agraden les més clàssiques, n'escolte de tot tipus, però també tinc les meues preferències...

Aquesta és la que més. L'escoltava de molt menut i em va costar trobar-la perquè ni l'autor sabia... Sort que les xarxes aquestes internètiques m'ajudaren a retrobar-me amb una melodia que em retumbava al cap durant tants anys. I va i resulta que era del mestre de mestres, Mariano San Miguel...



D'ell també és aquella que em du l'al·lucinant olor de nard i de pi i de pólvora llunyana quan la Baixada del Crist de l'Agonia d'Ontinyent. El tant silenci s'enriqueix amb aquest vertader himne del plany...



Per més que la figura del patró de les Festes de Moros i Cristians del meu poble també ha inspirat dues marxes que em semblen meravelloses per motius diferents. La primera és la marxa fúnebre "Santísimo Cristo de la Agonia" del José María Ferrero, l'única processó que composà qui fou mestre meu. Gloriosa...



L'altra la composà l'amic Miquel Àngel Sarrió, "Al Morenet", que remet directament a peces pròpies del culte cristícola ontinyentí, i als ontinyentins emociona...



El mateix autor ha sabut jugar molt bé aquestes cartes de la asguinaldeig tradicional amb l'Anúnci Angèlic, l'Himne i altres delícies, per oferir-la en marxa desfilable. Així va escriure "Maria", que s'interpreta en les festes majors de la patrona d'Ontinyent, la Puríssima.



I clar, en parlar de patronatges, m'entusiasmen peces com ara la que recull l'himne de la Mare de Déu del Remei d'Albaida, que no he pogut trobar, i peces tan remodernes com la que Josep Vicent Egea dedicà al patró de Cocentaina en el seu quart centenar: "Sant Hipòlit 1600-2000, que tampoc no puc oferir-te ara... I tampoc el valset "Sarita" que acompanya a Biar la Mare de Déu de Gràcia, una cosa ben interessant de viure...

Aquesta, que sembla moderna sense ser-ho, també em fascina... Joan Lamotte de Grignon va lluir-se. A més, dedicada a una de les imatges que m'han impressionat més des que vaig pujar per primera vegada al seu monestir...



La més clàssica de les clàssiques m'és, sense cap mena de dubte, aquesta peça de Ricardo Dorado Janeiro...



Darrerament he escoltat com a marxa, i no dansa plàstica, de processó la Muixeranga d'Algemesí, amb dolçaines sempre, amb banda opcionalment... També m'agrada. Quan no m'agrada a mi escoltar la Muixeranga? I com entussiasma a tants festers en trobar-la no massa amagada en les marxes cristianes que la receren... He, he, he... Ara bé, si recorde una peça que m'impactara va ser aquesta processó famosa de Lluís Llach. Una vegada la vaig oir a Ontinyent, com a marxa de processó... Vaig seguir la banda durant tot el recorregut perquè no se m'oblidara el moment, ja fa moltíssims anys. I aquell moment, encara està amb mi... (pots oir-la a partir del minut 13:40)



Bé. Pense que ja estic a to i puc fer de Macip el proper dissabte, des de l'Església de l'Assumpció d'Ontinyent i a les cinc i mitja de la vesprada.
El millor de tot? Que de nou podré veure els ulls de la preciosa imatge de Benlliure cada vegada que em giraré. Un vertader privilegi.

I quines són les marxes de processó que t'agraden a tu?



dimarts, 5 de febrer de 2019

Mentre entren a Bocairent...



Biar, a quatre de febrer de 2019. 

Dissabte, mentre em tapava com podia per combatre eixe vent tant gelador que per cada plec d'abric i manta es ficava per entrar-te ni saps com al moll dels ossos, em vingué un pensament fugaç, d'aquells saborosos... La de coincidències que s'han donat per tal que puguem assistir a l'espectacle que és aquesta entrada...



I en no res, entre la tanta gent que quan passa em saluda, entre piquets, esquadres, bandes i carrosses confetiteres, vaig emparrant pensaments al·legòrics del tot d'un costumari i un veïnat que m'estime fondament...

Aquesta entrada o qualsevol altra, és clar. Però estem en aquesta que es preua de ser molt fidel a fórmules dites i no dutes a la pràctica. Això sí, malgrat l'evident avanç de la disolució del fet propi bocairentí en l'igualador magma fester mariolenc, encara queden tantes fòrmules d'una soldadesca foral, molt més antiga que no les pròpies festes... Encara queda bastant d'aquell esperit romàntic que convertí el temps de les bregues entre carlins i isabelins, i ací més que en cap altre lloc, en una festa de lluïment superadora de sotmatens, polítiques, armes i bel·licositat que, sense tots eixos elements plegats no haurien constituït allò que hui es desfà davant els nostres ulls, davant els aplaudiments que volen escalfar el pas encoratjat dels caps d'esquadra...

Per més que es vulguen vestir teles medievals i robes que van fent el rotgle del lloguer pels pobles, encara caben les cassaques, els brodats, les puntilles blanques, els barrets de feltre, les plomes, les mitges capes, les mantes creuades, les banderes al capdamunt de les armes, les figures de ball per avançar i els pasdobles animosos...



El dia que el poble fester se n'adone d'aquesta riquesa seua i només seua, l'aplique al fet propi del lluïment i establisca un patronatge propi, identificatiu i diferenciador, potser es revertisquen els termes i puguem apreciar creixences qualitatives i atractivadores. De moment, l'espectacle creix quan es fa present aquesta idiosincràsia cardadora. La resta, és la resta d'arreu, i el fred febrerenc va fent minva d'aplaudidors a mesura que el sol va amagant-se del laberíntic i encisador recorregut fins que la solitud acompanya els portadors dels mosquets, ja de nit massa avançada...



Van succeint-se alferesies, capitanies, boats... La d'esforços personals remesclats amb il·lusions treballades que hi ha darrere cada imatge que podem agrair... La quantitat immensa d'hores de tantes gents com pugen i baixen vitalment pel món morocristià... Teles, pells, ferratges, plomalls, cabelleres, ceptres, armes, llums, carrosses, músiques, cavallística, neteja... Potser mai no ens parem a observar allò que conforma l'encís. En deconstruir-lo, l'apreci cal que siga més intens...



La de gents que s'agombolen, de distintes procedències, per desfilar, per contemplar, per conéixer, per imitar... Tot un món que es fa present als carrers esdevenint la vida mateixa de la festa, l'objectiu catàrtic de tot allò que es desplega i avança...




La de mirades reconeixedores als coneguts observadors, als qui fan fotos, als que no saps però veus com t'admiren mirant-te...



Les complicitats que s'estableixen entre els caps d'esquadra (els qui encara saben dur a l'ahui el noble i antic art de fer de cap d'esquadra) i cadascun dels qui al darrera teu desfilen i als quals obres pas, formes i conformes, i sense els quals ni tens sentit ni res no pot pintar-te l'ego...




(I ací és on toca treure el meu fillol, sempre que el veig... Conduint-se entre festers erts i nyugats a l'ànima del no-caure, tessos i, per tant, vistosos, alts, enfatitzats, solemnes...).




I la força que tenen els petits detalls que ací i enllà van aventant-se... Símbols, representacions, signes, memorística, banalitat... Tot plegat formen riquesa o descuidada omissió, recerca o postureig...



I la gran càrrega històrica que tant pesa en una festa en què la més nova de les filades és més que centenària... Una sort, una responsabilitat també, una manera de fer que diu no voler innovacions cridaneres mentre va avançant silent i avant pels anys. Un sentiment, per suposat. Un orgull també...




I la mateixa gràcia de l'anar anant dels festers de piquet o d'esquadra, avançant amb ritmes sempre iguals i sempre atractius sobre el terra quotidià que es disfressa de cel estrellat al seu pas...




Ves a saber què fa que cadascú s'adscriga a un bàndol, a una filada. Lluny ja el temps de l'adscripció política o la pertinença gremial, ara encara domina l'herència familiar, la força de l'amistat, l'enamorament per unes maneres... I la fidelitat a eixes robes i banderes és més ampla i persistent, fins arribar a tindre encara meritoris tints místics. Miticisme...



I el diàleg, entre tant decibel·li i tanta intensitat, sovint sol ser donat a la bondat dels gestos entre qui mira perquè vol mirar i qui és observat perquè vol ser observat...




Potser ignorem la fondària dels arrels. Potser ni reconeixem la riquesa simbòlica que la festa atresora. Segurament no entendrem moltes de les coses que ara passen en no saber-les, en acabar de descobrir-les sense que el descobriment duga aparellat un perquè explicatiu que ens aclarisca en quin punt som de la història i què és el que vivim tant vivament. Potser...

Jo, cada vegada que passa La Mahoma, m'emocione fins a l'extrem...


I va arribant la nit on tots els colors es confonen en combinacions que només són comprensibles perquè de sembre les has tingut dins, i per això te les estimes...


Per això i perquè és costum inveterat el, vestint-se, transmudar-se en allò mateix que representes. Tu seguiràs sent tu, però quan dus aquestes robes ets Moro Vell, o Marroc, o Moro Marí luxós, endiumenjat, i cap altra cosa més... I que tot siga per disfrutar a través del meravellament alié. I que siga per sant Blai gloriós...


I mesclem i remesclem a l'antull de la moda i la coincidència. I no importa barrejar la memòria de les viles del magrib amb el pregar a rodades del dervitx d'Istambul. La nostra benevolença tot ho amalgama en un pastitx dolç, cridaner i de faiçó esplendorosa. És això la magnificència de l'altre, de l'enemic que, a darrera hora i per intervenció divina, acabarem vencent...


Què seria del nosaltres fester sense la més pura fantasia icònica?



Hi ha camells a la Mariola, i hi ha gent que navega a colp de pala fornera, i hi ha hugonots francesos que no volgueren ser cristians per mantenir-se fidels al sistema militar foral més nostre, i hi ha estudiants de lletra que batallen, i carlins, molts carlins, piquetejant, i...



I la magnificència tan enorme d'allò més efímer. L'aplaudida glòria de l'instant. Una acumulació sensorial que a qui mira se li acumula a allò admirat, i a qui la viu no se li oblidarà mentre visca...





I hi ha les mirades, tantes mirades a través de tants rostres pujats a la imaginació de qui dissenya, qui maquilla i pentina, qui treballa a consciència l'art fester...




L'arquitectura en moviment de llums i estructures ensalça cada moment crucial, el pas d'un càrrec suposa la culminació de cada representació assumida en trepidant esclat formal de tanta essència...



I la història mateixa dels qui desfilen vinguts a plaça d'una guerra gastadora per ficar-se en una altre terrabastall militar, més que siga festiu...



I la memòria homenatjada. I el costumari més rebregat que fa de la nostra desconeixença anacronia certa. Heus ací el primer dels vestits de negre que usaren les dones moromarines tornat a dur als carrers tantes dècades després per la jovenalla de la filada d'aniversari. Tot torna quan mereix tornar. Tot passat ben dut pot arribar a sorprendre la nostra mirada miop acostumada a un ahui d'estètiques tan llunyanes...


... com les pròpies d'un atreviment que frega l'inverosímil!


Sempre hi ha lloc pel culte al misteri que cada detall ens proporciona...


I per a la bellesa més gran...



I per a la riquesa ostensible...


Sempre hi ha lloc per a la tradició exagerada i, per tant, també més estimable...


La de la gent que t'aprecies, com va passant...




La del costum tan viu, la que trenca estereotips i modernitats avançades, en la que el viure és riure i sense que cap tipus de postureig puga enterbolir aqesta batalla contra el rellotge de l'oratge tan fred...




Per molts anys que seguisca Bocairent, fidel a les seues formes festives. Aquelles que ens fan aplegar als qui volem tocar mare de la sinceritat festera...

diumenge, 3 de febrer de 2019

La nit s'ha amagat. Amargava...




Ontinyent, a diumenge 3 de febrer de 2019. Sant Blai.

Doncs sí, i no deixa de tindre gràcia que siga hui justament, vespra del demà en què trec a la llum un altre poemari, que s'haja exhaurit l'anterior...

Moltes gràcies a totes i tots els amics i amigues que heu volgut compartir amb mi la nit amarga que ara ja és dia. Ha estat una experiència d'allò més positiva el fet de donar-vos en mà (quan ha estat possible, que poquiues excepcions ha hagut) l'obra. M'he trobat amb molta estima, i això sempre és d'agrair. 

Ja vaig avisar que no hi haurà segona edició sonetista, que ja vaig per altres camins (mai millor dit). Però aquelles persones que me'l vàreu encomanar i encara no el teniu, tampoc no vos preocupeu, que vos l'he guardat. Anem a veure si ens organitzem i vaig passant-vos-el. Aquesta vesprada, a Bocairent, espere donar-ne'n dos...

De nou, moltes gràcies a vosaltres, i gràcies també a la gent que ha facilitat aquesta aventura, la de Nelvima especialment, i a Juanjo Alcaide. Ah, i que no se m'oblide de nou agrair a Ràdio Cocentaina i al Periòdic d'Ontinyent que vulgueren parlar-ne...

Que seguisca la poesia.

I demà, més...!

diumenge, 27 de gener de 2019

Adéu, tia...






II 

Quan deixarem d'alenar
potser florisca tot el pensament
que ens ha ajudat a apuntalar la vida...

(Tot mamellant-nos al bolquer de religions.
Mesamagant les veritats, que no patírem.
Reconduint pels albellons tantes certeses.)

Serà la llum més llum, i amb el sol decaient.
I la visió serà del net de ponentada.
I no cabrà l'eixut del dol a l'esperit.
El tou amable de la pau esdevindrem, albada.


Sergi Gómez i Soler.
A la feliç memòria de ma tia, Élia Adélia Soler Moltó, Carrasca.
Alfarrasí, a diumenge vint-i-set de gener de 2019.






Aquesta vesprada he ratllat alguns escrits al tanatori estant, al vetlatori de ma tia Adélia.
No tinc forces per escriure més.
Quan les recupere, et parlaré d'ella i de l'amor que ens teníem...

divendres, 25 de gener de 2019

Sobre la conferència de l'altre dia...





Ontinyent, a divendres vint-i-cinc de gener de 2019.

Ha passat una setmana sencera des que vaig deixar anar tot allò que podia dir sobre el perquè hi ha comparses de marineria morocristiana a les viles muntanyenques valencianes, i encara no he pogut escriure res sobre el tema. Aquests dies han estat realment terribles en quant a mil histèries diverses i això passa múltiple factura. Però tenia ganes d'escriure sobre el tema i, per això mateix, pel temps passat i la tanta maregassa que dificulta del tot el navegar-nos, trobe que ha estat bé esperar, per més que la perspectiva no m'ha variat massa. 

El primer que em cal fer és agrair a Carmen Doménech la pregunta sobre la quan anar diguent i la possibilitat que el dir s'ampliara a molta gent... En segon lloc, cal que agraïsca de cor a la filada de Moros Marins de Bocairent la deferència. Pot semblar tòpic, però per a mi és un ver honor haver participat en els actes del 150 aniversari de la primera capitania documentada de la comparsa, fet que s'ha tingut consuetudinàriament com la naixença formal de la filada dels forners bocairentins. Com va recordar Carmen en la presentació de la xarrada, han estat moltes les ocasions en què ens hem trobat els Moros Marins i jo, més de les que no recordava jo!, i totes elles han estat plenament satisfactòries per a un servidor, que he aprés molt sobre dades, arts i estimes. Si l'estima que tinc per la seua representació festiva ja era gran, que el meu iaio era Moro Marí a Ontinyent i això del voler sempre s'hereta, ha anat acreixent-se pels anys. D'ací que em siga tan gran que hagen pensat en mi, que ja feia tants anys que no parlava en públic sobre moros i cristians (deu exactament?), i que els reste, sempre, a la seua disposició...



La sala, xicoteta, plena. Els gestos dels assistents ben amables. Somriure's amicals. Escalforeta davant el fred de defora les finestres... I clar, vaig embalar-me, cantant i tot quan era escaient, per explicar que ves a saber d'on vénen els Moros Marins, Mariners, Corsaris, Pirates... Una anàlisi de 23 poblacions que tenen 19 nomenclatures diferents per representar la gent del mar, tan mora com cristiana i que a més d'unes innegables origens militars i socials històrics, tenen tant de literatura romàntica, el temps en que quallà el nostre model festiu mariolenc actual, abans, és clar, de la seua medievalització al segle XX i la hollywodització constant que encara hui influeix... Un dia d'aquests penjaré per ací el text de la conferència, per si pot interessar-te el tema.

Gràcies a la gent que hi assistí, especialment als vinguts a propòsit des de lluny, als organitzadors de l'acte, que facilitaren la pulcritud del fet informàtic, a Juanjo Alcaide per les seues fotos i a Carmen Doménech per les seues amables paraules... Sé que no eixiren del tot convençuts, els Marins més Marins, però la documentació existent dels seus origens puntuals és gairebé inexistent... Si aquella gent havera escrit més... He, he, he... Vol dir això que, per facilitar la tasca als rascadors futurs, caldrà que calafaten l'ahui amb bones explicacions, els festers, en fer festa...





Ara, el que cal és que els Moros Marins, i Bocairent, passen unes molt bones festes, que no neve en mig de l'entrada com deia la premonició de la Llum de Sant Antoni (he, he, he...) i que siga ben lluït el final del cent-cinquantenari...