.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

.

.

dimecres, 5 d’octubre de 2022

Paco Muñoz serà Fill Adoptiu de Dénia...!!!!

 



La Vall d'Albaida, a dimecres cinc d'octubre de 2022.


Redell quina forma més repreciosa d'alçar-se del llit, tan matí! Amb un missatge de Pepa que em comunica això mateix, que l'Alcalde de Dénia ha volgut iniciar els procediments legals necessaris per atorgar al tio Paco Muñoz el títol esplèndid de Fill Adoptiu de Dénia. Ja m'imagine a sant Paco, —com m'agrada de dir perquè a ell li fa gràcia i a d'altres, contraris i també quintacolumnistes, me'ls regira—, això, que ja me l'imagine a Paco tou del tot, com un merengue de ca Moreta, i tremolós a tall de tonyina navegosa, amb tal notícia. La seua Dénia! 



Així que res. Espere que prompte es resolga la paperassa corresponent i se li faça entrega del títol per estar allí en les primeres fileres, aplaudint a l'homenot, tal com li vaig donar el meu suport incondicional quan va ser nomenat Fill Adoptiu de Carcaixent i de Montserrat. Com quan li posaren carrer a Real (també en té a Montserrat mateix...) o quan el férem padrí dels Gegants Reis Jueus d'Ontinyent i me l'abraçà fins el plor l'Home de les Dues Cares, eh Paco! Són moments que et fan present el tant de treball fet als pobles i pels pobles... Però la teua Dénia, ai! El teu Montgó, que en ser teu, teu, ens l'has fet més nostre i ara igual ens és també marxa mora que cristiana que de processó... 



Deu ser molt bonica la sensació que els teus t'estimen, Paco, i que et mostren així eixa estima com a torna de l'esforç en fer comunals topònims a estimar per tot un contingent humà que, igual, els ha conegut per tu... I això m'omple. Cada vegada que veig com ací o enllà se t'homenatja, com ara a la Font de la Llibertat de Montserrat, o quan et feren medalla d'or de Bocairent... És com si reconeguérem un poc més eixe nosaltres mateix que tu has exaltat amb la veu o l'escrit. Com si la teua obra i el que ha generat serviren per apuntalar i reforçar alguna de les quatre barres que conformen la memòria...




Bé, no m'allargue que m'esperen a feina. Ací està el contacte periodístic que m'ha enviat Pepa on s'expliquen tots els ets i els uts del procés, que espere feliç i prest i diligent... La Marina Plaza es diu el mitjà, i bé que ho conta ençà i enllà... 




Que a veure quin poble pot presumir d'haver rebut una declaració d'amor tan i tan especial...


"Hi ha una ciutat a cara-sol
que té el nom color de llar,
quan mira el mar va cap al nord,
tots dos amors en un esguard.

Buscant recer en el seu port
el meu vaixell va recalar;
a l'ombra amable del Montgó
el meu amor s'ha anat fent gran.

T'estime, saps, jo t'estime
amb desig d'enamorat.
T'estime tant que voldria
fer de la cançó un abraç.

Tu saps molt bé amb quin deler
he festejat els teus carrers,
les teues pedres he palpat
i m'ha pogut la teua gent.

He passat hores sense més
sota els plàtans falaguers
del teu passeig més rialler
on no sents mai passar el temps.

T'estime, saps, jo t'estime
amb desig d'enamorat.
T'estime tant que voldria
fer de la cançó un abraç.

M'agrada veure el vell castell
com una nau vora la mar,
sempre somniant amb antics vents
que espanten viu el seu velam.

Hi ha una ciutat a cara - sol
que té el nom color de llar,
quan mira al mar va cap al nord,
tots dos amors en un esguard.

T'estime, Dénia, t'estime
amb desig d'enamorat.
T'estime tant que voldria
fer de la cançó un abraç".



Que prompte puguem felicitar-te com cal... Jo, per la meua part, sempre esperaré que et dediquen un jardinet amb fonteta prop de la Mariola a Cocentaina; ja veus quin desig...







dilluns, 3 d’octubre de 2022

Un trosset de Menorca ballant a Biar...




La Vall d'Albaida, a diumenge 2 d'octubre de 2022. L'Àngel Custodi.


Puix senyor, això va anar que era, i no era, que el company Joan Antoni, fa cosa de setmana i un pam, em xarra de la nova iseta que té preparada Sagueta Nova de Biar. No, si quan més feina hi ha encara en feu més... A no parar! I clar, és nomenar-me que vindrà un grup de danses menorquí i ja se'm regira el nervi... Sí, ja sé que no hi he estat mai a l'illa més bella que conten que hi ha... Però com que qui sí que hi estigué, i per dos anys de treball inabastable, fou la meua germana, ben contada me l'han. I clar, de tan contar i de sentir d'ací i d'allí, i de llegir i d'oir músiques, com no vas a estimar-te el nostre llevant més llevant?



I ausades que ha estat dificultós el poder arribar-hi a aplaudir el "Grup Folclòric Arrels de Sant Joan", de Ciutadella de Menorca, el mític poble del "jaleo" dels cavalls aquells eternament rampants entre aplaudiments quan el solstici de l'estiu... Que m'he tirat tot el dia a la fireta de Beneixama i l'esgotament ja fa que els ossos se'm cansen més del què solien i que necessite una miqueta de pau d'esperit... I quina pau millor que el voler aplaudir jotes i boleros de lluny que tan bé reflecteixen els que són d'ací?



I a Biar, que hi falta gent!
I que em veig vindre per Pare Arnau un estol de gent resalada vestits com a les estampes antigues i fent sonar cordes d'alegria... I cap el Convent que giren, i està plena la vella església, veurem si la mítica inaudibilitat... Solució, ves fent fotos prop de l'escenari i així a més d'oir predics i proclames, proves a captar colors i moviments d'aquells tan bells que es desfan només fer-se i no tornen a ser perquè no es pot, i tu els tens atrapats!




I és que resulta que, en un viatge prepandèmic —que ara ja tot ho regim en aquesta mesura dolosa—, la gent de Sagueta Nova ja va navegar-se a Menorca per mostrar com giren i volten, sempre de parranda, que pareixen la campaneta de sant Roc, rodant i rodant... I ara, la tornavisita que tant esperaven, i amb que ens han comboiat a tants en un dia més que difícil atés tota la paradeta d'actes i festetes que els pobles veïns han bastit per ocupar el primer cap de setmana d'octubre. Que a la plaça mateixa hi ha un rastre de paradetes de menjar rodant a preu alt que ara s'estila i diuen que baixaran el seu bum-bum perquè puguem gaudir del xocorroc...


I allí que va la cosa, i no defrauda, no...




Que en acabar, quan em pregunten que què m'ha semblat, no tinc més paraules que les d'agraïment per haver-nos fet tal regal. Quina presència a l'escenari, tu! I com de ben resolt ha estat tot, que fins i tot de les esvaradetes normals n'han fet art. Que jo m'aturava a aplaudir sense prou mans com per anar fent de la meua perquè mereixien l'aplaudiment constant i l'enregistrament d'eixa joia creativa que direu folclor, però jo vull tradició nostrada, sedassada i presentada en plat fondo i lluïdor.



El que s'han perdut els qui no han acudit i es complauen de danses i vestits i rasgades bones de cordialitats, i cantades entonades amb tan dolç parlar...


Doncs res, ací van unes quantes fotografies del tuacte ditxós, i ben alegres totes. I també de la picadeta postrera —sempre suculenta i abundosa— a la que tenen l'amabilitat de convidar-nos, i també un polsim del sarau final posterior, on ja el nostre cansament es remescla amb la tanta història com et conten i sents dir i l'horeta que queda per arribar a casa a deixar en terra la sària, ben carregada de sensacions precioses...

























Xe, que me n'anava sense dir-te que si hi ha una cosa que m'ha agradat és la diversitat d'estils que han mostrat. Fartet fins la fluixetat com estic de veure tants dels nostres grups que sembla que es trenquen, porcel·lànics que es creuen, tant quan actuen a escenari com quan prenen per entaulat el carrer. Ací hi havia, com quan Sagueta Nova roda, de tot. De més senyorívol, de més plàstic, de més popular, però sempre des de l'ofici, fins i tot entre els més joves. Però el bot i rebot aeri d'aquest dansador d'espardenyes cuiroses, m'ha encisat. Com ballaven els meus més vells, quan ballaven... Passió!
























I així, agraït dic altra volta, hem aprés i gaudit de bell nou... 
Es fa tard i aquesta gent voldrà dormir, ens n'anem... Ens n'anem? Una nova sonada! Unes noves passades! I en ser l'hora horada de l'ave, els deixem amb la corda sencera que vagen gojant dels moments d'amistat que els uneixen en més, ans que tornen demà a la Menorca ventosa mentre, els d'ací, segueixen fent ruta vital a l'ombra del Reconco mariolenc, que se'ls mira i somriu de pinades...

Salut i bona vida!



 

diumenge, 2 d’octubre de 2022

Professors firers o firaires docents? Som quatre pobles a la Fireta de Beneixama...


 La Vall d'Albaida, a diumenge 2 d'octubre de 2022. L'Àngel Custodi.


Fa uns mesos, vaig deixar esquallada a una companya de l'institut en asseverar-li que igual acceptava una oferta laboral que m'havien proposat per tal de deixar de ser funcionari de vida resolta i passar a ser firer d'horitzons dubtosos i productes d'airositat. Tal era el nivell de pressió laboral... Ara que ens l'han multiplicat, que el poder electe no desembasta camins i, com diu un amic rector, i això ho diré afinant les seues paraules, "ací només fan pujar els malnats"..., ara, dic, seguisc mantenint entre els futurs possibles el de la ventura del contacte amb altre públic... Ja sé que no és el mateix explicar que vendre... Per això, segur, vaig passar-ho ahir tant i tant bé fent de firer professor, o professor firer, a la Fireta de Beneixama. "Beneixama al carrer", que es diu formalment, per més que tothom la coneix pel "Xe, què bo!", que, segons va voler explicar-me l'amic Guillem, ve del primer dels cartells que l'anunciaren; que el nom oficial mai no ha estat el popular... En enquesta ràpida vaig entendre que la major part dels alumnes que visitaren la paradeta estaven a favor d'una combinació oficiosa-populista no sé jo si sentimental o també agossarada...













Bé, per primera vegada, l'IES Biar ha eixit fora de la seua frontera especulativa-espiritual per obrir portes i apropar-se al món real a través del món real que treballa en el seu projecte interdisciplinar "Som quatre pobles". Perquè quatre en són els que nodreixen aquelles aules: Beneixama, Biar, la Canyada i el Camp de Mirra. I encara hi ha qui reivindica el Salze com al mig poble que ens faltaria, i ací cadascú diu la seua a interés patriotèric de campanar propi, faltaria més, que per a això som com s... Alto!, que el projecte ja ha saltat les tanques del centre en altres ocasions, però totes elles eren de les "erudites", històries cefíriques i tot això que puja punts als professors de cara al proper sexenni cobratiu i calfa l'estòmac de certs egos i tal. 
Fer de firers ja és altre nivell. És explicar a la tia Aurora de torn, divina ella, què fem perquè els alumnes puguen entendre en conéixer més i millor, amb treballs que a mi, personalment, m'encisen, els seus àmbits de vida, tot superant histèrics xovinismes atàvics... Però el projecte està ajudant també els docents a conéixer el món de l'alumnat, a apropar-s'hi, i a quedar-se amb la boca oberta pel que van trobant... Hauríeu d'haver vist la visita de fa una setmana al Camp de Mirra guidada per Romà Francés, sempre desdoblat en Jaume I... Bocabadats, sí.






El projecte, que inclou teatralització de rondalles o la gamificació de l'estudi, sí que ha entrat als col·legis, que també han vist els "connecta" i la "rosca dels pobles"... El públic en general que s'hi ha apropat en dissabte ha pogut flipar amb tant com s'ha fet en tant poc de temps. Tant com he flipat jo amb la reacció dels alumnes que ens acompanyaven, que tot ho sabien explicar amb una emoció i una desimboltura digna d'admiració. El meu aplaudiment és fort, com també el que dirigisc als companys i companyes que han allargat (quin monument mereixen les organitzadores...) la setmanada intensa a un o dos dies més tot duguent al límit allò de la conciliació amb la realitat vital pròpia i de les seues famílies. 


Bé, dins de la polèmica interna sobre si el projecte ha de fer-se públic públicament o és només una cosa interna, i amb idees que sobrevolen encara com la que dubta de la conveniència del projecte mateix, jo prenc partit seriosament pel fet de la publicitat de tot allò que els xiquets fan, pel valor que té el seu fer, per les troballes constants que els pugen en saber i en estima i, ara, pel reconeixement dels seus, que no saps com els apuja la moral... Si per mi fos, buscaria per editar i publicar els mapes, per mostrar el plànol electrònic amb sons —quina meravella— que s'han espolsat... Pel que a mi respecta, el que em deixe de temps la burrocràcia consellerítica i la meua maldestra salut, bé que voldria ajudar a créixer tothom que vulga ser crescut, jo mateix, en la coneixença d'un racó de món immensament bell. Tant com desconegut pels qui tenen la sort de viure'l, i més ara que el pas de coneixences des de la senectud a la jovenesa s'ha alterat per sempre...



Va vindre una senyora i es va trobar que hi havia una placa de fusta, feta pels alumnes d'FPB, amb el nom de sa mare com si tinguera un carrer... No s'ho podia creure... Era una dona magnífica, pionera, lliure, ens contava... Com que un carrer? Sí senyora, allí a l'institut de tots, que se'l mereixeria; però com que per ací només hi ha carrers de santetes pel que a les dones es refereix... Aleshores, els alumnes han fet propostes, un estudi i ja veu, han plasmat de manera ben bonica la memòria de dones beneixamudes, campudes, biarudes i canyudes que no han de ser oblidades... Quina emoció. I si sabera dels poemes que han dedicat als seus arbres preferits, i de les "batalles de galls" amb lletres novelles per les nostre melodies més arcaiques...












La meua alegria  fou trobar-me tants i tants alumnes "vells", autors molts d'ells dels productes mostrats que venien i tornaven i petaven xarrera interminable mentre anaven consumint els tiquets i diguent que sí, que xe, que bons estaven els figatells..., i la cerveseta!



I et contaven del present que en el passat els déiem que seria el seu futur. I et parlaven com a amigues i amics que ja són, dient veritats i enorgullint-se del seu treball... I veies també la il·lusió dels més nous en escoltar-los, perquè ells també farien històries d'aquestes en els propers anys. I aprendrien les danses dels quatre pobles, i farien teatrets, i...





El pitjor de la vida de firaire és el moment que, a l'hora de dinar, et quedes sol... Uns i altres que se'n van, i després tornen, però eixa solitud... I és llavors quen la vídua d'un compositor i mare d'un altre, que passen per allí i et regalen unes tallades de deliciós braç de gitano de xocolata per tu i pels companys que després vindran a substituir-te en el torn. Quina delícia de gent, la de Beneixama...

Jo, vull ser docent firer.