.


.

.

.

.

.

"I si l'atzar et porta lluny,/ que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells, que t'acaronin els estels.".

Laura. Lluís Llach i Grande.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

.

.

dilluns, 17 de juny de 2019

D'assaig a Palau...




Ontinyent, a dilluns dèsset de juny de 2019.

Entrar a Palau atabolla.
Ser a la sala Iturbi, per a un xicon crescut de poble, t'omple d'admiració i neguit, tanta llum i diafanitat, plenetes de les notes que s'enlairen des dels components de la Lira d'Alfarb, impressiona.
Arribe a mig assaig, cansat per la carretera, la València ingovernable des del meu timó i la comprovació d'allò que asseguren, a Palau trobaràs les persones més dolces, i també les més amargues. Després d'una bona ració de llima no demanada, accedisc a platea i em descanse d'un dia absolutament lamentable. Fins ara mateix que em salude Lola la Molinera, no sóc persona. I he fet l'entrada amb Lluís el Sifoner, artista màxim, que no para de donar visions de la cosa aquesta que ens empesca que trobe d'allò més interessants.

Van succeint-se uns darrere dels altres a l'escenari. Jo també hi pujaré. Imposa més des de la banda del públic; qüestió de perspectives.

El mestre Chinesta va fent la seua amb mà, i els músics el segueixen no tan perduts com vaig jo, feliç per eixir d'una rutina que m'esclafa i que trobe del tot absurda, ací em sent flotar en compartir els esforços de tanta gent que suma, sense necessitat de frases estúpides de reforçament moral. Una abraçada d'Aitana Ferrer, d'Ina Martí i de Josep "Apa", i jo ja sóc jo. Com me'ls estime...







Pels pocs assaigs que diuen que s'ha fet, la cosa sona tan ampla com pot ser-ho el meu cor, perquè em cap i me l'acarona, que em fa cosquelles...

Tot a punt, es va notant el cansament. Aitana es mira les històries tècniques, aquesta vesprada acabarà rebentadeta, que té després altre bolo, pobreta meua, quina vida la dels músics...







I en un no res, tota la màgia es desplega. Assagen una mica de "La lluna, la pruna", m'encanta l'arranjament d'Azael Tormo; no em complau la lletra que Paco afegí fins que Paco m'explicà l'origen personal xabier-cap de santantònic... Però malgrat la bellesa de l'anècdota, totes les anècdotes de Paco són bellíssimes, les tristes també, a mi segueix raspant-me... Massa primfile jo, massa primfile....






I ací estan els vers protagonistes. Els components de la Societat Protectora Musical La Lira d'Alfarb, amb l'escola coral al darrere... Quina meravella de gent! Diuen que hui es queda mig buit el Marquesat de tanta gent com vindrà a aplaudir-los...!























Combo preparat, dolçaines afinades, em faig al més possible al darrere per pillar una imatge global d'aquell espai que m'encisa... I me n'isc corrent en arribar Rut, que m'estic morint de sed... Allí a l'hivernacle acabaré de patir i perir per una tònica... Després, ho pagaré ben car. Almenys sume altre somriure amic, i uns pots de confitura made in Begís...









Problemes tècnics? Bona gent és la que els solventa...














I entre l'aturar-se per recomençar, van succeint-se les tantes sorpreses que m'enduc...








Aquesta n'és una, i la disfrute, que estic aprenent a donar importància al gaudi de les coses precioses immediates...






Mentrestant, el senyor Chinesta, que es guanya a passos de gegant la meua consideració per la seua feinada i gust.








I arriba Xavier de Bétera, i no cal que em diga quina cançó interpretarà...







Efectivament, hui tornarem a viatjar a les dos palmeres que diuen que queden de les llorentianes...
Paco, Enric i companyia ens deuen un viatge vora el barranc dels Algadins.







Ina es fa present...







I m'omple l'escenari...







I li arriba el torn a l'homenot, al mite...








L'assessor musical de l'event, Enric Murillo pel comú, un ver doll de saviesa (i no només musical), es mira la seua actuació amb Aitana. Somriu, li agrada allò que sent. Jo, des de baix, només puc fer que flipar...







És gran el Sifoner. Molt.








Acaba ja el temps d'assaig que els músics ja han tingut prou i necessiten estirar cames i desentumir tot allò entumible per estar a punt per l'espectacle que tant i tant han treballat. Sempre m'admira com tanta gent, tantes vides que van i tornen, poden dedicar del seu temps i, amb treball fort, arribar a acoblar-se tècnicament per oferir-nos això, només bellesa. Jo me'ls aplaudisc de veritat.

I ans d'acabar, el mestre Chinesta dirigeix unes darreres paraules als músics, de lloança cap a Enric Murillo. M'emocionen.








I passem als vestidors i ja estem tots, que ha arribat el gran home... Paco Muñoz rep visita com si fos allò que és, Paco Muñoz. Pepa li ha posat dos camises. Una que li venia bé li l'ha feta entrar i clar... És una catarata d'anècdotes felices... I entra Jonatan Penalba, a qui jo no coneixia i, gran pecat és eixe, perquè ai quina veu i quina sensibilitat m'he trobat...







Andreu Valor se'ns mira amb ullets cansats. A ell també l'ha flipat el tema de l'Ajuntament de Muro i ho comentem, només que a mi, aquestes coses i totes, en caure'm tort, em torturen. I en no saber esbandir-les, les somatitze...

Sort que Paco, amb una mirada d'ai Sergi com anem, avisa que ja és el moment de baixar els escalons que duen a l'espectacle...



diumenge, 16 de juny de 2019

El discursot d'un servidor a Palau, tot presentant el CD i el concert "Cantant a Paco Muñoz"

Ina Martí en un moment de l'assaig d'aquesta vesprada...


Ontinyent, a diumenge setze de juny de 2019. La Trinitat.

Arribat a casa, ja és demà. Millor, perquè ausades que ha estat dolent aquest dissabte ja acabat. A cada moment, m'arribaven notícies pitjors de malalties, exàmens, pactes electorals, accidents i rectors fillsdeputa. Més que anar a València a la presentació del CD "Cantant a Paco Muñoz", m'havera quedat a casa, tapat amb els llençols d'estiu caldós... Però resulta que tenia un cert compromís; que m'havien demanat si podia jo presentar el concert de La Lira d'Alfarb... 

I jo, que si està Paco pel mig, amb l'amabilitat d'Enric Murillo i d'Hugo Chinesta pel davant, m'aboque per més que no tinga aigua..., aigua que m'ofegue amb aquella calor del Palau de la Música per sota l'hivernacle que és i l'excés de gelor artificial que estàs per cantar la banda sonora de Frozen a l'escenari... Doncs això, poc hidratat i sobre una part de l'entaulat que, qui ho diria, que si em movia es movia i allò acabava tot amb pa i ceba, he fet el què bonament he pogut, que és poc i res... Però així i tot, ha hagut gent d'allò més benevolent que m'ha demanat després el text perpetrat. No passa res... Entreu a l'Animafesta de Can Carrasca, que el tindreu complet, diumenge..., perquè ausades el dissabtet que ens hem espolsat...








"Senyores i senyors, siguen vostés benvingudes i benvinguts a aquesta magnificent sala Iturbi del Palau de la Música i Congressos de València on, en uns instants, assistirem al concert de presentació del disc compacte que ha enregistrat la banda de la Societat Protectora Musical La Lira d’Alfarb a partir de cançons arranjades per a un conjunt tan ample de músics pel seu director, el mestre Hugo Chinesta. Cançons totes elles pròpies del repertori conegut i reconegut del més estimat dels nostres cantants, Paco Muñoz.

Justament, el títol de l’obra, (i del concert per tant), és “Cantant a Paco Muñoz”. La seua música serà sonada per banda bona i centenària, però també serà cantada; que a aquest projecte han volgut sumar-se una bona caterva de veus que representen el bo i millor de la musica que s’ha fet i es fa a les nostres comarques. En un no res, les nostres muntanyes, les melodies més tradicionals i festives, les havaneres, la cançó social i les jotes, el monumental poti-poti o calaix de sastre que ens defineix perquè ens reflecteix culturalment,  tornaran a remesclar-se amb allò que de l’amor digueren Vicent Andrés Estellés, Maria Ibars o Eliseo Parra, del viatjar pel mar de Jaume Vidal, de la vellesa que endevinava Miquel Martí i Pol, del nostre paisatge pairalístic dit per Teodor Llorente, i per la societat que no sap què el que li passa del Toni Mestre. I encara, d’amor i mar i viatjar i paisatge i bellesa a la vegada, i  amb l’estima de qui tanta fe amorosa ha mostrat dibuixant-nos una pàtria cordial,  hi haurà el vers i la música i la veu d’un home que és més gran que el Montgó mateix per a tantes i tants de nosaltres -pels seus fets i ensenyances-, i que per aquells qui hem estat beneïts per la seua bonhomia, és la més generosa, cabal i, sobretot sincera persona que trobaràs de la Mariola al Penyagolosa i més enllà encara..., el senyor Francesc Muñoz i Martínez, novament fent el seu paper de Paco Muñoz en aquest teatret vital nostre.

Aquesta nit, Jonatan Penalba, Aitana Ferrer, Josep Aparicio “Apa”, Xavier de Bétera, Dani Miquel, Ina Martí, Lluís “El Sifoner”, Andreu Valor, i Lola “la Molinera” entonaran el que diuen les músiques tradicionals, les creades per Eliseo Parra, José Ángel Murillo, Partaka, Enric Murillo i el mateix Paco. Al disc, a més, podran escoltar encara més veus, les de Miquel Gil i Pep Gimeno “Botifarra” que hui no han pogut acompanyar-nos per més que ho haurien volgut.

I tot aquest muntatge  té un perquè que és un intens batec fóra del comú nascut mentre Paco feia la seua darrera gira (la darrera de moment, que amb Paco no se sap mai i ja li endevinem les intencions...) quan fou cridat des del Marquesat, des d’Alfarb, no per a cantar sinó per escoltar-se cantar les pròpies cançons per tot un estol feliç d’amics... Ara que s’estil·la que els cantants d’arrel remesclen el seu repertori amb el de les nostres estimables bandes de música tot i oferint-nos una nova i saborosa visió harmònica, el mestre Hugo Chinesta va idear un pas més enllà des d’Alfarb estant; una manera de dignificar musicalment, deia ell i amb bon criteri, el ja digníssim repertori d’aquell amb qui hem aprés tant de nosaltres mateixos, el nostre Paco. Una manera d’acréixer, afegir, modular, expandir i embellir encara més les cançons, i d’oferir-les al vent del nou món amb altres accents que bescanviaren la veu inconfusible per altres aires, noves maneres, que incitaren i, amb la sorpresa, reclamaren el seu atractiu vital, i a l’hora íntim, d’una mateixa essència.

Així, el diumenge 23 de juliol de 2017, al pati de l’escola d’Alfarb, va presentar-se el concert “Una nit amb paco Muñoz”. La Societat Protectora Musical La Lira, dirigida pel mestre Chinesta, oferí un vetlada de les que no s’obliden per tantes calideses com varen conjugar-se... Des de llavors, i amb tota la feinassa arranjadora de partitures que Hugo Chinesta havia empés, el projecte no va fer més que seguir i créixer per eixir d’aquell pati i arribar d’un bot a eixe nou món global que dèiem, i ha acabat sent enregistrament físic intensament endiumenjat, i concert al Palau de la Música i tot! Perquè aquesta música de Paco cap perfectament dins l’ambient festiu d’un pati de col·legi, d’una plaça, una entrada cristiana, o també mora, o una processó fins i tot, i també dins la monumentalitat de temples socials com el present. Per ajudar-se en tan difícil aventura empesa, ha comptat sempre amb l’ajuda d’un savi de la música que sempre hem trobat fent voltes a Paco, fins el punt que no sabrem qui fa de Momo i qui de Moma, el mestre Enric Murillo a qui tant ens cal agrair el seu esforç i la seua dedicació, que no són més que marcadors afectius de la més alta estima.

En aquesta ocasió el tenim d’assessor musical, i no al piano. Als teclats estarà Christian Antoni Esteve Zinsser, en un combo conformat per Guillermo Olivares Vélez a les guitarres, Raúl Paredes Alcácer al baix, Juan Miguel López Barberà a la bateria i amb Ernest Gisbert i Javier Alamà a la dolçaina.

I si tota aquesta joguera és possible i ha arribat a bon port, és per la inestimable participación de les dones i els homes que conformen la Societat Protectora Musical La Lira, que es bolcaren i, ara, de nou, s’han bolcat en el treball que presentem i en el present concert. Tant la banda com el Cor d’Alumnes de la seua escola, que també participen en aquest homenatge, i de quina manera!,  han donat el millor de si, no hi ha cap dubte, per dur endavant el projecte. També ho ha fet l’Ajuntament d’Alfarb, que col·laborà en tot allò possible llavors i ho ha tornat a fer ara. A totes les institucions i als seus components, cal fer-los arribar l’agraïment merescut.

I poc més podrem afegir més que el nostre emocionat abraç, virtual i real, a Paco, que ací està, com nosaltres, disposat a gaudir, i quan toque a cantar. No debades va dir que el que més li agrada en aquest món és ser estimat. Sabent que les altes les donen els metges, hi ha major distinció, benvolgut Paco, que la sinceritat d’un homenatge com el present? I perquè siga encara més veritable, no es priven vostés d’entonar aquells passatges que de segur els duran bons records i tantes vivències, i aplaudisquen aquells ritmes que precisen de les seues palmes, i facen el favor de mostrar a tots els il·lusionats participants que històries com aquestes, tan boges com fondes, tenen algun sentit encara...

Doncs bé, serà hora de començar. Senyores i senyors; amics i amigues, amb tots vostés la Societat Protectora Musical la Lira d’Alfarb, dirigida pel mestre Hugo Chinesta, cantant a Paco Muñoz".

dissabte, 15 de juny de 2019

Adéu, Laura...




Ontinyent, a dissabte 15 de juny de 2019.


La meua ànima de festa, hui està condolguda...

Aquest matí que m'havia de ser tot de fer tombs per l'emotiu de la música i dels músics valencians, és a dir, alegria, tendresa, força, llum..., se m'ha obscurit de sobte en saber de la mort de la guitarrista Laura Almerich. 

D'haver-la oida tants anys i tant dolça, com, delicadíssimament, acompanyava la veu de Lluís Llach, se'm va fer tant propera i sentida com Llach mateix ho ha estat. D'haver-la vista sovint als concerts com se'l mirava i com era mirada, allò no tenia preu per agrair la bellesa que es despertava en qui se'ls mirava. I és això el que li agraïsc, hui que se'n va, la bellesa...









I després està LA cançó...








No sé d'on em treuré ahui paraules belles que necessite. Potser de l'emoció d'un adéu que no es vol.

Com és de bonic estimar-te una persona sense haver-te creuat mai amb ella per cap carrer del món que no siga el del so...

Descanse en bona pau tanta llum cordial; és a dir sonada a corda, amb el cor...







dijous, 13 de juny de 2019

Costumari Desacostumat: Sant Antoni de Pàdua...




Ontinyent, a dijous tretze de juny de 2019. Sant Antoni de Pàdua.

El dia que, pocs anys després d'haver escrit aquest text, vaig plantar-me sobre el sant per fotografiar el melic del xiquet, i vaig veure que no tenia melic, vaig respectar encara més el nostre costumari...


dilluns, 10 de juny de 2019

Una rondalla de Jóvens emmantats...?






Ontinyent, a diumenge nou de juny de 2019. Setanta d'abril...

I procedent de Benilloba, com un coet d'eixides, arriba el crític que esperaven, el de les set i mitja, al Teatre Avenida de Bocairent. Que ja li val a l'ajuntament, programar un dissabte de tanta cosa tan esperat concert a les set i mitja de la vesprada...

Un punt que Bocairent programe, gràcies també, allò que Ontinyent no sabria...(i potser Bocairent tampoc si no hi hagués un bocairentí al grup; les coses, clares), però a quines hores...

I amb aquesta distracció infantil és que m'assec amb bona companyia, disposat a la descobrença...


El senyor Marc Gomar me'ls presenta, als Jóvens aquestos, com els Antònia Font de Mallorca o els Manel de Catalunya, però a la valenciana i sense tindre res, absolutament res, que veure amb aquests... Una bona definició per allò indefinible. El que trobe a la primera, i no per l'olor, és que són altallans, massa d'Al Tall potser..., perquè voler ser com Al Tall és bo, però en heretar, heretes virtuts, i també vicis...






Jo content. El grup valencià de moda del qual no he escoltat ni una cançó...! Premis ovidinosequé en els que tampoc no crec i bentinguts a les xarxes... Cançons amb noms ben sonors, voluntat de rondalla sonada en els tants sentits de l'estar sonat...

I això del no saber-los, considere que és bo, molt bo. Després de l'experiència del dijous passat amb el Carmina Furana..., millor no saber-ne res de res per tal d'anar descobrint a poc a poc de què van i per on tiren, d'on arriben i com s'ho fan...



I val a dir que m'agrada el que escolte quan canten. I em complau deveres... Perquè els comentaris entre sonada i sonada, arriben a fer-se eterns en posar-se a parlar de mantes i d'origens cardaors..., com si eixa part encara no se la tragueren dels dits...




I això que les estètiques les tenen més que apreses i evolucionades... Em recorden a massa coses que ja he vist, però que són grates de reveure...




Altre punt pels cavallers, que la base siga de l'Alacantí profund i així triomfen al país, que té collons vista la sociolingüística com diu que anem de capa caiguda i tal... Qui ho diria... "Tramussos d'Àfrica que són fresquets...".




Com que la cosa de l'entendre les lletres no és el que ara toca, em fixe més en la música, i no només és solvent sinó que trobe que es preocupen de fer-la ben feta: ben dita i ben clareta... A banda de la bateria de rigor, tenen ha una taula parada, de les de mocador "mandadero" a cormull d'elements de percussió popular. El xicot que les sona acaba enduent-se la major part de les fotografies que faig perquè la cosa és per destacar-la, com es llueix pegant-li a tot l'antic per fer un ara mateix ben lluït...!




Tenint entre les seues joves files a sant Tóbal Rentero tampoc no podia ser d'altra manera, que ell no s'apareix a qualsevol qualsevol, en absolut... A la fi de l'espectacle ell mateix, en cos mortal, acaba confirmant-me allò que es nota tant: que amb aquesta gent s'ho passa de meravella...



I és eixe passar-ho bé el que més s'encomana al públic...

Jo, ja em partisc en fer la típica foto de la doble corda dels concerts munyossians o roblerístics, però tan canviada...



I encara faltaria el llaüt, tan ben sonat, i la dolçaina... Qui naix artista, sempre és jove...!




I aquest xicot de les percussions de sempre, fent les truites del revés...




Acabe prest, que descriure cansa i tinc gana de descans... El meu aplaudiment primer, per cortesia de coneixença i perquè em convenç l'espectacle.




Ara comença el procés treballístic de camí al possible fanatisme de póster... Ja m'he comprat el CD, i és cosa d'anar posant-me'l en cada pujada i baixada al treball. Quan em trobe, dues vegades al dia, amb l'Home de la Manta, el saludaré com si fos un dels Jóvens aquestos per si realment ho fóra. Ho sabré si li veig a la vora un guitarró o una canya badada... I en un dia no massa llunyà, en saber-me les lletres com a mínim, provaré a trobar-me'ls en concert per tal de fer festa d'aquest coneixement de hui... Quina idea fer una rondalla amb formes i lletres pel XXI aquest...

Sembla que, d'oportunitats, encara en queden...





diumenge, 9 de juny de 2019

Com a coet corredor a la Trobada de Benilloba...



Ontinyent, a diumenge nou de juny de 2019.

Acudisc amb ganes i presses a la trenta-dosena Trobada d'Escoles Valencianes del Comtat i l'Alcoià.

És com una mena de deure personal, després de les tantes coses diguem poc agradables que m'esdevingueren després de la passada Trobada, la de Biar. Vull reprendre la seguida de la preciosa Trobada de L'Orxa al 2017, i disfrutar un poc d'aquestes històries, ja que no vaig poder fer-ho enguany a la de la meua vall nadiua, que a L'Olleria un servidor no sap ni com podia avançar pel dolor aquell de la pedra que resultà muntanya... 

No sé tampoc si poden ser disfrutables les qüestions aquestes per qui ja està de tornada de tanta histèria com li ha tocat viure, en ocasions un tant històriques i tot... Intente fer el passeig acostumat i trobe que ja no combregue amb molt del que m'hi trobe. M'he fet vell pense en un principi; sóc exigent i selectiu i deixe de banda allò que no, acabe concloent. 

Benilloba, en molts aspectes, m'és una incògnita agradosa. Veurem com s'ho fa tan nomenat poble; sospite que molt bé si hi ha il·lusió... Obriré la porta sense poder veure què hi ha a l'altre costat, que ni tant sols vindre al Festitró em va ser possible..., la cortineta del no saber res prèviament m'ho oculta, i això sempre és positiu; dóna lloc a la sorpresa...






En arribar tan enjorn per la vesprada, trobe aparcament immediat i guiat, tot un luxe és ser-hi a la vora mateix del certamen. Puc passejar pels carrers estrets i polits que tant m'agrada passejar, plens de taules encara per ocupar, encara òrfenes dels cartells que ens indicaran quin taller, qui el porta i d'on vindran... En canvi, les llibreries, arribades d'allà i de més enllà encara, ja van parant les paradetes des d'on ens oferiran les novetats i els estocs per vendre de les editorials valencianes. El color recerca la sorpresa atractiva...




Ja està en marxa el parc infantil... I em posen en safata de plata fotos d'aquelles que després et faran riure i reflexionar... Amb tant de gir i bot...






Fa bon oratge. Una mica fred pels fredolics, però la nuvolada comoditza la vesprada.

Salude la poca gent que reconec o em reconeix, suporte de nou l'eterna cançó del perquè no compre samarreta perquè no en teniu de la meua talla i tal i qual i que veri güell fandango i procure passar de llarg de tot allò que m'aparta més encara d'aquestes ocasions. Tant de bo fos un servidor tan xicotet i lleuger com les darreres llavoretes de xop que encara volen per viure sense ser vist...

Entre a l'exposició de telers de Rafael Julià i m'entretinc mirant-me'ls. És a dir, observant-me'ls sense pressa i amb curiositat respectuosa. Sempre m'han atret aquestes grosses màquines creadores de la bellesa tradicional més pràctica. I no, no és pel meu origen i tal. Cada vegada estic més convençut que el meu origen és accidental del tot.






No se'm pot deixar sola la intuïció. Faig aquesta foto que em transporta exactament a l'any passat i veig que no pot estar més carregada de simbolisme...
Aquelles i aquells que sabeu de què parle, vos fareu creus de l'oportunitat aquesta...





Hi ha un moment en que pense en la moda folclòrica. En que jo vaig arribar a conéixer les entrades de moros i cristians sense ballets... I veig ara que la croniqueta aquesta està quedant-me agredolça tirant a amargant, i no pot ser, que la Trobada la veig vital i saborosa. El poble està ja ple i s'enceta el passacarrers de dolçaina, tabal i altaveus portàtils. Estic per comprar-me'n un per a ús propi..., en Amazon n'he vist un amb micro i tot per 150 euros. Arma de construcció massiva en les meues mans com em pegara fer pit i amunt...








Fotografiar muixerangues sempre és agraït. A cada disparada t'ix un moment plàstic ric per la mateixa agilitat de la diferència referenciada... 




I ja apareixen els protagonistes reals de l'aplec, la xicalla alumna, contenta tant de ser d'on són, de la llengua que aprenen i de les immediates vacances, que aquesta és la darrera Trobada del cicle anual, i ja estem més pensant en altres coses que no en fer reivindicacions que sí, que val, que d'acord, però que dubte jo que arriben on cal...

La intenció dels adults és el que compta. Per a mí, la innocència i la voluntarietat efectiva i afectiva de l'alumne és el que val...



I ja tens desfilant el bo i millor del jovent d'aquestes terres bancalades i tan serranes com barrancades, i la reinterpretació constant i possibilista de la nostra tradició...



Si tot és joc, tot és bo, no ho dubte...




I el retorn al fet "poble" sempre té un encant extraordinari. Fins i tot des del minimalisme absolut, la senzillesa majúscula i el treball ben trenat.






Hui, la "tradició" està governada pel pragmatisme legalitzat. I no em sembla gens malament la reconversió del refrany aquell tan repetit en la festa valenciana: "qui no vulga pols, que no vaja a l'era"... És una fórmula ben interessant per evitar dur-la al cementeri dels imprescindibles.

Aquesta imatge m'ho deixa ben clar.







Aprofite l'ocasió per anar fent fotos del poble, com faig sempre de cada poble que visite. Feia una eternitat que no passava per Benilloba, i sempre t'hi trobaràs racons per endur-te eternitzats en la seua quietud...






Una alegria dins de la desesperança. Hi ha encara espai en aquestes Trobades per a la denúncia d'allò negatiu que ens afecta directament. Em plau molt aquesta mena d'activisme sincer i immediat. El trobe de molt profit. Conéixer, aprendre i, llavors, poder opinar millor...






I com sempre, l'atractivesa del color i la forma. Estem on estem i atreu el que atreu... Fer i endur-te, col·leccionar i recordar..., ans de trencar o abocar!





Potser encara és massa enjorn, però se m'acaba la possibilitat d'estar, la bateria pròpia... Poc trobe del que serà la meua clientel·la futura...





Xe, ara que m'enrecorde. Si algú té un molinet d'aquests que vulga desfer-se'n d'ell, que m'ho diga que li'l compre... Un cert donyet domèstic va deixar-nos sense ell, i..

Home, més butoni que no nan...





Colors que sumats maregen...






I un espai, curt, pel producte autòcton i més saborós...



Trobe que hi ha un augment de "tallers" on s'ofereix una experiència de menjar més òptima que l'habitual, i que t'ofereixen fruita fresca, suc natural..., coses realment abellidores per qui passa cansat, sedegat o golós...

El que m'espanta és que la seua major part són empreses. Càterings de menjador, grans superfícies... Em podràs dir quina defensa del valencià fa el Carretsfur de Cocentaina en la seua quotidianitat? Podré exigir-los quan vaja l'etiquetatge, la publicitat o la megafonia en la llengua que en les Trobades es defensa o només és part del postureig nostre de cada dia?





Ho lamente, preferisc el fang colorejat amb el càctus de tota la vida. Això és ser més paraules que tot el merxandatge professional...






Calia una professionalització en molts dels àmbits de la nostra cultura pròpia. Crec que hem errat el camí copiant-ne les maneres d'altres cultures venudes a allò que detestàvem. Tampoc no és que tinga ni ganes ni temps per analitzar res... De totes les històries que se n'ixen del consumisme ràpid dels beneïts tallers, me'n vaig coneixent un d'ells totalment sorprenent. Una escampada pel terra de materials diversos amb els que pots fer absolutament de tot. Una manera de jugar imaginativa i gens forçada on pots ser tu i qui vulgues ser...

Un taller buit. No t'endús res més que els bells moments en què hi participes. El més gran dels records.





La meua felicitació al Ceip i l'Ampa "Verge dels Dolors" i de la secció de l'IES Pare Arques de Benilloba, així com a l'Ajuntament i, com no, a la Coordinadora de l'Alcoià i el Comtat pel valencià, l'esforç dels quals és encomiable, posar-te a muntar faules d'aquestes a aquestes hores de la vida... 

Ha estat una bella Trobada. Em quede amb la polidesa senzilla del poble que sap que ho és i que, així, des de la seua sinceritat, s'ofereix amb amabilitat, tal com és i caldria que fórem...