.


.

.

c

c

.

"La balladora quan balla
sempre mira al ballador
si li penja, o no li penja
la punta del mocador".

Cobla satírica tradicional.

.

.
.
.

.

.

diumenge, 20 de setembre de 2020

Perquè és per a Josep Antoni Mollà...!


                                                                                                           Foto amprada a Vilaweb Ontinyent


 Ontinyent, a diumenge vint de setembre de 2020.


Jo, el correu electrònic ja pràcticament no me'l mire. Total, sempre en va ple de fes-mes i de dis-mes lliures de tornallom. Però, aquesta setmana, m'ha arribat, de manera bastant torta, per cert, una petició desacostumada. Se'm sol·licita que tinga a bé recolzar una iniciativa ciutadana per tal que l'Ajuntament del meu poble es digne a concedir un premi d'aquells que tiren com en albateig cada 9 d'octubre...

En condicions normals, hauria femat amb aquesta rara proposta la bústia del rebuig; com si qui me l'envia no sabés del meu rebuig absolut al fet aquest dels premis públics i, ja en filar més prim, la meua oposició completa a qualsevol tipus de premiatge d'origen, causa o motivació política. Però m'hi ature. Llig el nom per a qui s'hi demana la reconeixença i res, que no tarde ni un iàmbic en afegir el meu DNI a la proposta sumativa!!! Dona, si és per a Josep Antoni Mollà, que ha traspassat recentment i dolorosa..., bé, demanarem un premi més que siga aquest premi. I és que que, realment, només són engrunetes del que ell mereix per tants anys d'exercir —contra vent, marees i hòsties no sempre simbòliques dades, sovint, amb poderoses mans ben obertes—  consciència crítica sincera, ferma, preclara i valenta tant del poble que diuen que habite, perquè viure'l no me'l deixen viure, i la comarca que tant m'estime i ja no passege... 

Signe, amb recança però... Poc es demana per a qui algun dia acabarem entenent que tant mereix. Un premi com aquest no li fa justícia a qui serà tingut com a mite intersecular comarcà. Més aviat, la idea reflecteix el conformisme dels qui demanen, i demanem, i, sobretot encara, després d'allò que em conten, espilla a la perfecció la prepotència superba de qui no concedeix, engrescat com està en el seu saineter procedimentari habitual... ¿Com que un premi polític de part dels propiciadors de les tantes crítiques com li llegírem? Deixa'ls que s'entretinguen apesebrant aquest món seu de capelletes que tant els agrada avivar; a aquestes hores reconéixer la crítica feta lletra, la discrepància pública, la dissidència a la gloriosa idea instituïda... ¿Què en sabran de la fermesa lúcida i l'art de dir sense pèls a les costures i amb el seny esmolat per la raó inflamada d'aquest portent que ens ha deixat? 

Un servidor, inconformistament iconoclasta en part per l'aprenentatge rebut pel mestre durant anys de lectura, ben clar ho tindria... Ei, muntem alguna cosa que sent record siga digne també... Ves a vore quin nyuc al rabo li fa a un algú una placa, o un carrer a estes hores on tantes estàtues volem llançar pel terra... Jo ja em veig alçat un premi que duga el seu nom, com a mínim; com dir-ho? Una mena de beca d'estudis per a joves que vulguen pujar  en la vida amb el seu exemple de treball i que desitgen ser periodistes superadors del copia-i-apega notes de premsa i dels interesos editorialoides napoleònics que han mogut bona part de l'ofici, tot llastant-lo, a les nostres muntanyes... Es fa urgent, que ja s'hi feia lustres ha, una retria recopilatòria, un estudi analític, una exemplificació del treball de qui, assegut a sobre del seu Benicadell amb rodes, tant ens arribà a conéixer... Però bé, conformistes pragmàtics tots... Com que ens coneixem, demanem ara a l'autoritat absolutista il·lustrada amb rotuladors tan barats que ni pinten, aquell premi de serveis prestats per, després, anar fent...

En el batallar del fer, d'aquest fer, em trobareu animós i amatent, perquè la persona, d'aquelles decents que el món ha tingut, mereix el molt més encara. Sobretot, insistisc, veure's llavor de futurs que facen de notari desacomplexat del tot —dolent i bo— que ens envolta, de consciència grupal que s'atreveix a dir la seua i ben dita, de superador de corralets i amistances, d'obsequis i ostracismes, de la mediocràcia ofegadora en desgovern que domina el discurs de la nostra vida comunitària. Ja necessitem de veus que superen els pregoners panxacontents de flors i violes adjectivals que ens envolten...

dijous, 17 de setembre de 2020

Quaranta-set

 


Ontinyent, a dijous dèsset de setembre de 2020. Sant Robert.

Quan ja no trobes més que ombres, engrunes, d'estima, potser és hora d'aclamar-se als símbols perennes i constants, i abraçar-los...

dimarts, 1 de setembre de 2020

La fi de l'estiu en què vaig decidir vestir sempre de verd...





Ontinyent, a dimarts, primer de setembre de 2020.

I no és perquè em senta de tal o tal altra manera, i res, per suposat, que puga relacionar-me amb aquell refrany castellà que suggereix la cregudesa de qui va vestit de verd... Desesperançat com vaig acabar el darrer curs, més que no cansat, que esgotador fou i fins a extrems insondables, més fart del ninguneig cap a la meua professió, que ben palesa quedà per part de la societat immediata i els poders fàctics... Doncs això, vaig optar pel simbolisme, i a la recerca d'una miquiua d'esperança, vaig voler vestir-me de verd... I així ho he fet a cada ocasió que he eixit de casa... Han estat ben poques i, per tant, el joc vestidor no ha estat difícil. Primer va costar-me superar la por a eixir al carrer després del confinament. La solució, efectiva, em vingué a partir del gran problema present, la salut... 

Cal que camines sí o sí. Però si no puc eixir de casa. Apanya-te-les...
La de quilòmetres que m'he fet fent voltes al meu barri a partir de la una del matí. Vaig calcular que a eixes hores poca gent em trobaria i podria adaptar-me. M'he adaptat, però vaig equivocar-me de totes... Caminar tampoc no ha estat possible, i no per la medicació que portava aparellada la història, que m'ha ben marejat... La sèrie continuada de còlics de ronyó que he vingut patint darrerament, amb espectaculars resultats geològics, han impedit qualsevol desenvolupament normal de la situació... Així, malgrat vestir de verd, he viatjat al més fondo del dolor personal...

Ací em cal agrair el grapadet de persones que m'han sostés amb la seua amabilitat. Els amics que s'hi han interessat i m'han acompanyat, la poqueta família que ha estat per no usar-me ni burxar-me ni apartar-me... 

Amb tot, només vaig arribar a saber com de llastimera era la meua situació ahir mateix. Que només puga eixir de casa l'últim dia de les vacances per anar-me'n a prendre aire... 
Vaig optar, ja que no em dolia res i em trobava animós, per pujar a Mariola, a la font des d'on comencen tantes de les meues històries imaginades i vitals... Allí vaig seure i vaig escriure, enmig d'un tràfec excessiu de cotxes, de turistes bramadors de mena i de mil sorolls indòmitament impropis, uns versos... Va eixir-me el sonet de carrereta, tot volent alenar en els pocs moments que vaig tindre de pau interrompuda... En llegir el resultat, vaig somriure. Sí, soc el jo d'aquests dies, però no el d'ara mateix. Seguisc vestint de verd.

Hui, per tornar a l'institut, m'he vestit de verd de nou, del tot. He anat amb l'ànim obert i il·lusionat. Com que no hi ha rutina, enguany ens llencem a l'aventura de l'esperar què passarà... Feia molts, molts anys, que no arribava a un primer de setembre amb tantes ganes... 

Ha estat un goig retrobar els companys i companyes, de veritat, un goig... El rebre cridades d'alumnes m'ha engrescat; fins i tot no m'ha importat haver matinat més del necessari per la informació inexacta d'un dels meus caps immediats. M'ha servit per parlar amb els companys novells... 

Altra cosa, però, ha sigut la reunió de departament... Quan el cap ens ha fet el resum dels protocols i les obligances a què ens empeny i amb què ens estreny la situació coronavírica, m'ha caigut el món als peus, i aquesta esperança incipient regada amb aigua mariolenca s'ha desfet en mil bocins... Agraisc moltíssim l'esforç continu i intensíssim del meu equip directiu en bé de tots nosaltres i de l'alumnat. Si no estic d'acord amb alguna cosa de les empeses per superar tots els maldecaps m'adreçaré privadament cap els responsables últims del centre per fer suggeriments ajudadors, tot respectant allò que acorden perquè sempre tindran major coneixement de tot el que ens envoltarà que no jo. Prou que els costarà navegar, prou... M'ha quedat clar que una administració llunyaníssima, que delega al sentit comú dels directius tot l'espart que es treu de l'ala, sense donar-los els mitjans que cacareja en premsa, poc pot aportar. M'han arribat històries que demostren clarament que som l'últim dels darrers pets de l'orgue, i que el nostre criteri, la nostra feina i, fins i tot, la nostra dignitat professional i humana, no hi són, no estan ni se'ls espera. 

Treballarem, per la nostra professionalitat i, per suposat, per la nostra vocació, que encara és forta, prou com per no tirar cap toalla que després ens toque arreplegar. El postureig social, el tindre contents els pares per damunt de qualsevol altra cosa i l'aprofitar-se'n de nosaltres tot apel·lant a eixa voluntarietat que ens perd, seguiran. A mi em doldrà molt, perquè esperava que la gent de la suposada "meua corda" no faria com fa... I sempre em retornen les paraules de l'estimat Paco Muñoz: "Cuerpo a tierra que vienen los nuestros".

Hui se m'ha acabat l'estiu. Diga el que diga l'astronomia i els oratges. Total, ja em tape a l'hora de dormir...
Per suposat, des de demà duré roba de tots els colors possibles. El verd, també.

dilluns, 31 d’agost de 2020

Sobre l'oració a sant Ramon que he escrit (i que han publicat...)




Ontinyent, a dilluns trenta-u d'agost de 2020. Sant Ramon Nonat.

Fa ben poc temps, vaig mostrar-te una estampeta litúrgica que havia escrit dedicada a la devoció a la santa Rita de Càscia, i vaig contar-te també la història de la seua gènesi. Si vols recordar-ho, només cal que entres ací mateix... També vaig avisar-te que no era l'única estampeta que mossén Ramon m'havia encomanat, no... Hi havia també la del seu sant, patró contra els mals parts... I ja et vaig dir que sí, que val, que és aquest un sant que sempre m'ha sorprés per la cultura d'arrel tradicional i encara bastant popular que es va crear al seu voltant, però que no l'he tingut massa present atés que no conec més que dos Ramons, i els dos rectors per cert... Però no, que hi havia també el meu cosí-germà José Ramón, que en Glòria estiga; i en encomanar-me a la seua memòria, vaig tardar un no res en enllestir el brevíssim text que se'm demanava, que és aquest...


Oració a sant Ramon Nonat

Com sabem que som captius
de tantes mudances vanes
i moralitats insanes
que no ens fan sentir-nos vius,
que tingues mercé et preguem
i ens rescates cap el bo
i millor que té a Déu viure.

Que ens meresca el bell perviure
tot el bé que hem estimat.
Et volem d’espill i guia,

gloriós sant Ramon Nonat.


I res, que l'amic Juanjo Alcaide va fer la seua màgia i en un no res, l'estampeta estava en mans de mossén Ramon i, aquest, l'ha anat repartint a totes les parteres que l'han necessitat, cosa que m'alegra molt perquè continua els fets devocional i tradicional ensems... Jo només en tinc una, d'estampeta... Li'n demanaré alguna més en veure'l... Clar que jo no puc parir, per més que si fos cert això que em diuen cada vegada que vaig a l'hospital per culpa d'una pedra ronyónica, que fa tant de mal com un part, jo, sumant-hi els tants còlics com he tingut aquest agost als ja tradicionals meus, seria pare d'una família interminable de fills cada vegada més lluïts i sanitosos...

Bé, fet l'acudit del succeït, acabe amb un altre...

Quan vaig publicar al blog el text de l'estampeta de santa Rita, un alumne va dir-me que li havia agradat molt, i que també li havia agradat el text que havia escrit sobre sant Ramon... Jo vaig quedar ben sorprés, perquè el de sant Ramon, és ara la primera vegada que el publique...  Resulta que aquell xicot va entendre, perquè hi ha qui llig sense entendre o llig allò que vol, que la dita tradicional que recopilà Vicent Andrés Estellés sobre el sant i els parts al seu "Llibre de meravelles", l'havia tret jo... 
Quines coses! Que sant Ramon ens guarde l'això d'allonses...!

diumenge, 30 d’agost de 2020

Són o no sant alguns sants...?






Ontinyent, a diumenge trenta d'agost de 2020.

Aquests dies, i no em preguntes el perquè, estic llegint bastant sobre els "libels de sang", les històries medievals que acusaven els jueus d'haver fet actuacions horribles contra els cristians, especialment contra nens i que resultaren sempre mentida. La seua creació tenia una doble conseqüència, la immediata era del tot pràctica: s'assolia de manera ràpida i general un odi cerval cap els jueus per part dels catòlics d'una comunitat majoritària, les regles de la qual eren les oficialitzades en la vida cívica global, que es sentia atacada per la minoria diferent. La societat dominant estenia amb rapidesa el rebuig més ferreny cap a tot allò que no volia acceptar, fins i tot muntant històries dramàtiques sobre la crucifixió de xiquets segrestats als quals els jueus feien passar un tràngol semblant al de Jesucrist. Val a dir que l'efectivisme de la falàcia provocà un bon nombre de progroms contra els jueus arreu d'Europa i l'ajusticiament dels sospitosos d'haver realitzat aquestes pràctiques després de judicis que des d'un principi tenien ben perduts... Ausades que hi ha casos de xiquets crucificats que mai no existren...  Els jueus cremats per aquesta causa, però, ben reals foren!

Archivo:Ruiz luengo-El Santo Niño de la Guardia.jpg - Wikipedia, la  enciclopedia libre



L'altra conseqüència és, ves per on, la continuïtat de la mentida en la tradició. L'elevació dels suposats màrtirs als altars provocà la santificació de personatges inventats, amb històries recomposades centenars d'anys després de la seua mort, i que només al segle XX, i després de rigoroses investigacions eclesials, s'han demostrat com a falsedat. I clar, què fas quan una perversió manipulada es converteix en tradició secular i ha perdut qualsevol connotació de les que la motivaren? Pot l'Església desdir-se en aquestes històries tocants ja al costumari innat i definitori d'un poble? Es pot dessantificar un sant? Com baixes de l'altar, per dar un exemple immediat, car la seua festa s'hi celebra demà amb missa al seu altar de la Seu de Saragossa, el xiquet sant Dominguito del Val, si la mateixa catedral el té com a memòria obligatòria i hi ha una confraria pròpia refundada al segle XV... 


Santo Niño de la Guardia y Santo Domingo del Val


I va i, justament aquests dies, una amiga lectora em fa una pregunta sobre sants... Si és cert que l'Església ja no reconeix alguns sants, com sant Jordi i santa Bàrbera des del concili Vaticà II... 

Ai, no, no... Tranquil·la que la cosa no és tan senzilla, per més que aquesta idea és general... Em recorda tot aquella cobla que fa:

"En el piso de l'església
no podem anar a pams.
Pos haurem d'anar a metros 
perquè l'església és molt gran".

Usarem de les mesures dels Folls per deixar clars els pams tot anant a metres, doncs! 
És veritat que en el concili Vaticà II aparegué la preocupació, pel que fa al culte dels sants, per la historicitat real dels mateixos, sobretot els clàssics medievals. Segons el concili, l'església, per tradició, rendeix culte als sants i en venera les seues imatges tant com les seues relíquies autèntiques perquè proclamen les meravelles de Jesucrist en els seus serfs i els presenten com exemples oportuns d'imitació pels fidels. Ara bé, les seues festes solen prevaldre davant les commemoracions cristícoles més importants, per això calia reduir-les a un fet particularista de pobles o institucions religioses. Així, l'Església només potenciaria les que recordaren sants d'importància universal. I com es feu tal cosa? L'any 1969 es publicà un Novus Ordo en què molts, vora la trentena llarga, dels nostres sants clàssics no s'hi suprimien, sinó que després de revisar-ne el llegendari i la seua relació si no amb la veritat sí amb la certesa històrica, es reduien a un culte tradicionalista i minoritari... 

No és universal, doncs, sant Jordi, si la seua història es coneix a tot el món i és patró de no-se-quants països i territoris? No..., allò que és universal del sant és la seua llegenda, treta d'històries prèvies egípcies, messopotàmiques i amb connexions amb elements americans precolombins i tot... El seu patronatge nobiliari militar ha generat a Europa tota la devoció, però la seua existència, diguen el que diguen les relíquies existents, fou posada en dubte i no s'inclogué en el llistat. No s'eliminà, que bé que continuem celebrant-lo amb roses, llibres i Moros i Cristians..., ni es tocaren els patronatges. Simplement es deixava com a tret devocional localista... I així també succeí amb santa Bàrbera que va pel camp buscant l'Esperit Sant i aquest no apareix enlloc... Santa Filomena, la santa Apol·lònia del mal de queixals, l'amorífic Sant Valentí que aquest sí que queda clar que mai no existí... Santa Caterina d'Alexandria també anà fora, tot tenint en compte que fou una invenció que d'alguna manera "tapava" la violència de sant Ciril en atacar a la famosa filòsofa Hipàtia capgirant la història i recreant-la en santa... 

Nicola Bizzi - Hypatia Por Alejandría Y L'Enigma Por Santa Caterina | eBay


Fins que el papa que més sants ha fet en la història, i sant ell mateix, Joan Pau II, va tornar-la a incloure dins el llistat universalista, tot i apartant-se de la doctrina conciliar, com també han fet Benet XVI i Francesc... A la fi, l'aparició o no d'un sant dins l'ordre actual, que va renovant-se, depén de la consideració papal. I d'habitud, un papa no sol esborrar el que ha fet altre papa en aquest respecte, atesa la infalibilitat que se li atorga. Aleshores, un sant pujat als altars sempre serà sant si ha seguit el sistema d'erecció clàssic. Altra cosa són els sants tradicionals. Entre que els quaranta primers papes són sants i que la tradició santificadora medieval era del tot incontrolable, van fer passar per sants això mateix, fins i tot personatges llegendaris trets d'altres mitologies, com ara, ves per on, sant Cristòfol mateix...

I això, ha provocat també una disparitat curiosíssima a l'hora d'alçar nous sants i doctors de l'Església en cada adaptació del Novus Ordo. Canvien constantment les festes, les memòries facultatives i les obligatòries. Fins i tot hi ha nomenaments sense memòria litúrgica! 

Així doncs, pots estar tranquil·la amb la devoció amb sant Jordi, matamoros o matadracs, com desitges. Cap d'ells no existí però ausades que hi ha iconografia i tradició al darrere que sustente les virtuts que el fan capdaltar; però no serà potenciat dins la pretensió universalista catòlica. A no ser que algun papa canvie d'idea i el reprenga.... 


Sant Jordi y el dios egipcio que se esconde tras la leyenda
Lluita entre els deus egipcis Horus i Set


Jo ja tinc les meues portamascaretes dels Cabolos...!





Ontinyent, a diumenge trenta d'agost de 2020.


Hi ha qui plora per la festa perduda i, qui davant el desastre formal, intenta reinventar-se tot buscant el benefici comú... Ajuda't i t'ajudaré, que diu el refrany quan el mal és de molts i l'aconsolament cretí, sabedors que són les nostres llàgrimes les que ens poden impedir vore els estels (pren frase d'autoajuda...!).

Aquests dies de no-festa de sant Agustí, els seus majorals de Bocairent han preparat una iniciativa solidària. Val; ni danses, ni Cabolos, ni res del tòpic pot celebrar-se? Doncs no han volgut desaprofitar l'ocasió i han preparat una iniciativa d'aquelles solidàries... Tu dus-los menjar d'aquell que tarda en caducar que ells el repartiran on siga menester que faça falta. A canvi, et donaran en obsequi, ves per on, una petita funda per guardar carassetes d'aquelles mèdiques. Tota una idea davant l'ús constant que n'estem fent en el transcurs allargassat de la pandèmia aquesta prohibidora... 

I res, que han arribat a superar la tona d'aliments arreplegats... 1200 quilos diu la premsa comarcal de pagament... Caldrà felicitar-los doncs!

Un servidor també ha volgut participar del joc. En segon lloc perquè, "mera", em complagué la idea en conéixer-la... Com que és a fi de bé... I em tocà demanar el favor a l'amic Juanjo Alcaide, que és un sant, atés que m'era ab-so-lu-ta-ment impossible pujar a Bocairent per raons de la meua mala salut... I res, com que Juanjo també volia participar-hi, l'home va entrar a una tenda, va fer dues bosses de productes dels sol·licitats, els portà on els Majorals i va endur-se fundetes d'aquestes per a ell i per a un servidor...

I en primer lloc, la pregunta bàsica... Seré jo mateix si no prove d'aconseguir qualsevol merxandatge que isca dels meus estimadíssims Cabolos?, xe! I més aquesta fundeta, amb el logo que l'amic Vicent Ramon Pascual va dissenyar per a aquell màgic aniversari dels enginyosos capgrossos bocairentins i que s'ha readaptat com a imatge de marca... No estic jo content amb les fundetes ni res!, tan simples com útils són! I encara agraït per la pensada... No els haurem vist dansar ni córrer, els Cabolos, però segueixen estant ben a prop nostre... Allò que tens marcat al cor amb tu batega, i més en moments tan amargants com aquests que intentem disimular amb una resignació que no ens és gens pròpia...





dissabte, 29 d’agost de 2020

Lliçó de vida...

El Principito”: 10 lecciones de vida que nos dejó este hermoso cuento | De10



Ontinyent, a dissabte vint-i-nou d'agost de 2020.

Un servidor ha estat sempre massa servidor. 
Això vol dir que ha patit un seguit de travetes socials que van des d'això mateix, simples travetes, fins arribar als sobirans apunyalaments morals que l'han fet, m'han fet, gat escaldat que de l'aigua tèbia fuig, i fins i tot de la freda... Resposta? No arribe al preciosisme terral del Codi de Hammurabi ni a la maledicció bíblica de l'ull per ull, però sí que em moc pel qui me la fa la paga amb el meu silenci, que és rebuig. Ja m'ho ensenyà mon tio Pota i allò va salvar-me la vida: qui no em vol no em dol. I això és perquè quan faig em done, totalment, a nivells absoluts, i clar, les decepcions van succeint-se, i en allau, en aquest canvi de cicle en que no ningú es dona més enllà del seu calculat profit..., i totes elles han anat acumulant-se a sobre meu fins fer-me assolir nivells freàtics gens saludables però del tot justificats. El qui no deixa, deixar-lo?, no, cal deixar de banda allò que no et deixa viure amb pau amb un tu mateix d'exigència ara que tot s'hi val... M'han tatxat d'orgullós per això, justament els rebutjats..., jo ho tinc, però, per dignitat vital. Ja veus la disparitat de criteri. Tot dependrà, com tot i ja ho saps, dels nivells d'oli de l'exigència des d'on mires i del que deixes de guanyar...

A què ve aquesta reflexió? Doncs m'ha vingut d'un succeït recent: ahir, un amic va donar-me una lliçó de vida d'aquelles que et deixen palplantat i esmaperdut, per dir-ho amb mots d'alçada. Però que va recremar-me el voraviu de molt mala/bona manera..., les bipolaritats dels succesos vitals. 

No diré noms ni cas, per més que el lectorat fidel i les poques amistats que en el món sou no necessitareu de mots ni motius, perquè els identificareu immediatament...

I no ho faré llarg... Fa un any, aquell amic que dic va patir una immerescuda, increïble i injustificable vexació pública per part del representant màxim d'un determinat grup social local de poder. Amén.
Aquest amic ha estat tot l'any en boca de tothom i totdon al poble, i això l'ha afectat fins i tot econòmicament, perquè se li ha impedit exercir la seua professió en algun aspecte relacionat amb les activitats d'aquest grup social. No només no ha rebut cap disculpa sinó que la neurosi d'altre li ha arribat a tocar la butxaca, perquè ell sempre, sempre, ha actuat correctament, i amb decència. Per sort, és l'agressor qui ha quedat com un porc i el seu somni davant el poble tot.

Bé, la cosa... Se li han apropat de fa poc des d'eixe grup social local de poder per demanar-li una col·laboració... El meu amic, tot posant l'altra galta al meu parer, no ha ficat cap impediment, ans al contrari. Ha participat de gust en allò que se li demanava, i en benefici d'eixe grup social. El resultat ha estat, al meu parer, sorprenent, positiu del tot, i bell encara... 

Jo, me n'admire d'aquesta generositat, bonisme i claredat d'idees..., per més que avesat a què em conspiren, trobe traces de venjança interna dins el grup social ara que aquell qui ofengué se'n va fora, i tal..., (i se n'anirà sense disculpa...). L'amic em diu que noooo, que no faça cas i que jo ja sé que ell és així i tal. Que no li importen els motius i que en aquest món estem per a fer justament el contrari al que faig jo... No escriure per a entitats homòfobes, que m'hagen intentat doldre o que m'han prohibit explícitament? Ni pensar-ho, que sempre tindré alguna cosa a dir que puga ser interessant per algú que vulla llegir-me... Vinga, va, anima't a ser tu mateix! Obre't al món que et rebutja...

Sí, una molt bona lliçó de vida. I sanitosa.
Altra cosa serà que jo vulga aplicar-me-la...

dilluns, 24 d’agost de 2020

Ni per sant Bertomeu ens plou...







Ontinyent, a dilluns vint-i-quatre d'agost de 2020. Sant Bertomeu.

I és que ací no plou ni equivocant-se el becari d'Aemet, que sembla que és qui està de guàrdia aquests dies... I és que no sé quina obsessió he desenvolupat, quina necessitat real, de vore ploure... Potser perquè s'enduga aquest aiguat horrible de teories covíriques disbaratades i insensateses que van arribant-me per més que jo no pare de posar paraigües... Que com serà la tornada a l'escola? I jo què sé, senyora, si encara no puc cordar-me bé els pensaments per saber que faré la resta del dia... Faça el favor de no importunar-me més amb les seues pors que ja tinc jo les meues. I potser és per això que clame al cel com feia Ramon Llull demanant pluja perquè el mal fuja car pecat puja...

I és que no plou ni havent anunciat que plouria... Sí, uns nuvolots grans com vaixells antics de volums arrodonits que han navegat desdenyosos amb llurs tresors fins a d'altres contrades, si cal que em pose poètic, però res més... Cabanyoles de Setembre que tanquen el cicle... Dona, ahir i hui, octubre i setembre, ben bé podia haver descarregat algun gotim... M'enyore tant aquella olor de terra banyada, el petricor que em diuen... I des que he aprés aquesta paraula, sembla que encara me l'enyore més...

Res, de nou el sol que tot ho agosta... I veurem quan hi ha cap canvi que ens faça passar pàgina d'aquest llibre calitjós que no vull llegir... I repassant, m'he trobat que hi ha refranys que parlen de hui com un dia de pluja...

A veure, del dia de sant Bertomeu, patró del Camp de Mirra i titular de la parròquia d'Agullent, jo només coneixia que dona fi a la predicció casolana i intuïtiva de les Cabanyoles, Caniculars a bona part de la Vall d'Albaida. Si vols estirar, al mateix Camp de Mirra, hi ha la tradició del Conjurador de tronades, que se'n pujava a la torre que hi ha vora l'ermita dels Sants de la Pedra, feta sembla ser a partir d'enderrocs del castell d'Almisrà i on he pogut comprovar que sí, que hi havia una finestra a cada punt cardinal per eixir per ella tot enarborant la relíquia de sant Bertomeu i amb unes oracions litúrgiques i uns quants vade retro Satanàs, partir les tronades per enviar-les cap a qualsevol dels veïns que allí tenen...

Però no coneixia que hui, hi ha llocs indeterminats, per les rimes del nord enllà, on es considera que hui és, justament, el dia en què comença la tardor... Home, sí culturalment... Ha acabat la pausa agostenca amb l'arribada de les ametles i la verema i immediatament s'haurien posat en marxa les festes d'agraïment del rerestiu, tots plens de danses (hui hauria estat el segon dia de danses de sant Agustí a Bocairent) i que tenen el seu punt culminant en el dia 8 de setembre, el naixement de la Mare de Déu i, per tant, el dia de les Marededeus trobades... Però en el climàtic, no tenia idea...

I és que hi ha algunes parèmies que ho asseveren. Heus ací unes quantes:

- La bona tardorada, per Sant Bartomeu la primera remullada.
- L'hivernada verdadera, per Sant Bartomeu l'aigua primera.
- La santmiquelada verdadera, per Sant Bartomeu l'aigua primera.
- Pel bon sementer, per Sant Bartomeu l'aigua primer.
- Si plou per Sant Bartomeu, bona tardor tindreu.
- Per Sant Bartomeu, els trons de cap al riu.
- Per Sant Bartomeu, pluja arreu.
- Per Sant Bartomeu, tronades arreu.
- Per Sant Bartomeu, tronar sentireu.
- Sant Bartomeu aboca l'aigua per tot arreu.
- Per Sant Bartomeu, bona aigua al sementer.

Clar, que plou està ja previst amb les Cabanyoles, que ja he apuntat que ahir era Octubre i hui Setembre en aquest sistema, i clar, són mesos, per seguir amb el joc parèmic que més solen endur-se els ponts que no eixugar les fonts.... Però i això de la tardorada, hivernada... M'ho aclareix la santmiquelada... Clar, tornada de les Cabanyoles, hui marca el final de setembre. Veus? Al final no hi ha res de nou sota la capa del cel... No ha plogut, no plourà massa... Deixem ara que els que en saben traguen les conclusions pertinents pel que fa al que queda d'aquest any de nefasteses i el què vindrà pel que fa a l'oratge.

Que sant Bertomeu, i qui siga, ens pille combregats i confessats, al pas que anem...

diumenge, 23 d’agost de 2020

Tanta bromera sense sabó...




Ontinyent, a vint-i-tres d'agost de 2020. Cabanyoles d'Octubre.


Aquest text és només una replega del que anit vaig escriure al facebook després d'observar la vergonyant "Palmera del Crist" que el servei de premsa del consistori del meu poble va anunciar amb trompeteria: que si tant i més... Per a que no se m'oblide... Com deia un amic en un comentari al mateix, anem sumant... I m'és cert, aquesta és una historieta absolutament anecdòtica, però fa de botó de mostra de tantíssimes altres, i de grosses, que tothom callarà.
Per cert, el títol de l'entrada també va vindre d'un comentari d'altre amic..., no m'he atrevit a titular-lo com bé m'ho ha definit tot un familiar: "caga poquito y en pena"...


El problema (un d'ells) de l'excel·lentíssim posturejament del meu poble és que es posa a crear espectatives amb invents estrafolaris (una gran "palmera" de focs des de Santa Anna????), vinga que serà gran, vinga que es vorà de tot arreu, impressionat, vinga a pegar-li al bombo autopropagandístic... I després et trobes açò... Tot publicitat del poc, del gens, del no-res, com en tantes altres coses..., i amb l'aplaudiment coral, perquè sí, perquè estem per a això; a vore qui parla en veu alta de la nuesa de l'emperador...
Xe, com si anaren a dur Elx o Alacant a Ontinyent, i "mera", ja em diràs tu...





https://www.facebook.com/sergi.gomezisoler/videos/10221718626588394/


Ací, la "informació" de l'Ajuntament sobre el tema...

I heus ací el cartell que s'edità per a l'ocasió:




dimecres, 19 d’agost de 2020

I les llums de festes...?







Ontinyent, a dimecres dèneu d'agost. Cabanyoles de Febrer.

Aquests dies, per qüestions "laborals", estic llegint molt i molt sobre teoria festiva morocristiana... Hi ha una cosa que tinc molt clara: l'origen festiu és clarament romàntic i lúdic, amb tres components bàsics militar, religiós i d'herències prèvies no precissament lligades als fets anteriors, multiculturals, podríem dir ara... Hi ha algun investigador que, molt encertadament al meu parer, inclou una vessant política, imprescindible per entendre la formació de les comparses primeres i, com no, el naixement de la festa a Ontinyent, com a millor exemple. Jo, encara n'afegiria una altra de motivació, en principi poc important però a mesura que la festa s'assentava com a la principal d'una població, i sobretot a partir del darrer terç del segle XX quan va desenvolupar-se fins a la realitat impressionant actual, que és l'econòmica. Ara mateix, el sector festiu morocristià genera un tot de produccions que el nodreixen, a partir sobretot del binomi festa-espectacle, i que enguany està patint d'allò més amb la suspensió quasiabsoluta de celebracions per la covid... 

Hui, d'entre tots ells (disseny i confecció, cavallistes, carrosses, música, armes i pòlvores, imatge, impressió...), me n'ha vingut una així, de sobte, mentre passejava pels carrers d'un Ontinyent avorridíssim... La vespra del començament de les festes, que demà seria la sempre recomanable Entrada de Bandes i no hi ha ni una mala bandera morocristiana i, si hi ha algun cobertor del Crist és perquè encara hi ha qui el té penjat pel tema de la pandèmia i tal... Tan trist, Ontinyent sense les llums de festes, les tradicionals "llumenetes"...

Què és una festa nostra sense llums al carrer? Hereves de les històriques lluminàries que, sobretot als segles XVIII i XIX s'anunciaven com a conformants principals de qualsevol festa religiosa, cívica i, sobretot, política (tot conformant triada amb el volteig de campanes i el cant del Te Deum), servien en principi per donar llum i, per tant, visibilitat i lluïment, a qualsevol celebració (que les integrà en elements tan propis com els melons i pimentons fets fanals per a les retretes, que també usaven de fanals de paper o tela amb armadura metàl·lica, com ara els de les comparses, i encara vidres acolorits com ara el famós "Auelo", el fanal històric propi de la retreta de la Puríssima). Del foc a l'electricitat, als rastres de bombetes solts o junt a elements vegetals d'enramada i d'ací a crear arcs artístics que han passat a ser clàssics davant l'avenç absolut dels leds, que ens han pervingut arcs decoratius que ja no enllumenen i necessiten a la vora de focus potents que ajuden a destacar els elements nocturns de l'espectacle fester. 

Bé que a mi, aquests leds han deixat d'interessar-me, i més a Ontinyent, on no entenc encara el perquè, la repetició cada any dels mateixos elements decoratius els fa avorrits i gens destacables, davant l'avenç artístic que s'observen en pobles veïns on s'inverteix en aquest tipus de decoració. Siga com vulga, enguany me'ls enyore. I em pregunte de què viuran les diferents empreses creadores i instal·ladores. Si cap poble fa festes, de què viuran les pobres... Caldrà també algun pla de recuperació com s'ha intentat ja amb les pirotècniques i que tants altres sectors festius demanen?

Ves a saber... Només espere que, ens tanquen de nou a casa o no, els qui tan ens estimem aquesta mostra anunciadora i vitalitzant de la festa, puguem rescabalar-nos aquest Nadal... Que tants carrers com puga ser lluisquen alegria... L'excusa suspensòria no hi cabria i, així, potser el sector encara salvaria els mobles...









dimarts, 18 d’agost de 2020

Perquè aquesta foto mereix una explicació...




Ontinyent, a dimarts dihuit d'agost de 2020. Cabanyoles de Març.

Quan alguna de les meues fotos que publique a Instagram resulta "polèmica" per qualsevol cosa, ho note en què puja el nombre de visionats i, sobretot, perquè hi ha qui em demana alguna que altra explicació a través de missatges privats i sempre per altres xarxes, que no ho acabe jo d'entendre massa, però bo... Com que les fotos solen ser innocents, de contingut i de forma, no em costa explicar... I sí, aquesta foto hi ha qui li ha semblat fora de lloc...

No tinc cap problema de publicar fotos meues, i menys encara si hi aparesc disfressat... Aquella vegada que van posar-me les banyes, no va ser divertit ni res veure'm en la capçalera amb el meu vestit de dimoni correfoquístic... I cada dia de Carnestoltes, bé que publique de què em disfresse... I "mera" que se'm criticà quan vaig anar de coronavirus, i al contrari se m'aplaudí quan vaig fer de Ladybug... Els vostres gustos, que no els acabaré d'entendre mai... 

Però en aquesta foto no vaig disfressat... No. M'estan maquillant per tal de treurem de la cara tanta brillantor per la suor intensa que feia en l'estança del Papa Luna aquella vesprada de juliol de 2006... Si ha plogut... Resulta que em cridà una amiga d'una productora, que si volia anar a Peníscola per fer de papa... I jo, sense haver sigut creïlla vaig veure'm entronitzat a, com a mínim, un terç de la càtedra de sant Pere... Era una sèrie historicista-anecdòtica per a Canal 9, on es parlaven de raons curioses que havien passat, o no, feia molt de temps... En aquest cas es contaven dos coses... Com Vicent Ferrer i Miquel van dir que li predigué al Papa Benet XIII que, en els segles, algú acabaria jugant amb el seu crani com si fos una pilota, i després, com algú va intentar matar al pobre home, al sant no que no era..., al papa! Si vam riure durant aquella gravació... I més encara perquè qui intentava matar-me era un bon amic..., per a què et fies!

Vestir-me d'aquesta manera i tindre via lliure per tot el Castell de Peníscola fou una flipada... Sobretot per la quantitat de turistes que volgueren fer-se fotos amb mi mentre aquell historiador o no-sé-que marmolava els productors perquè jo no m'assemblava al prelat... No trec les altres fotos que he retrobat aquests dies perquè això podria ser un catxondeig total. Ja usen prou algunes de les meues fotos alguns alumnes de l'institut per insultar-me a través d'stickers i tal...

A qui sí que m'assemblava com una gota d'aigua a una altra fou a l'Arquebisbe Mayoral, aquell que prohibí el valencià a l'església valenciana... Tant que en una segona tanda gravadora vaig fer d'ell per a la mateixa sèrie. I allí sí que portava bona roba, que el canonge Sancho per a això és molt primfilat... Si veiéreu les meues fotos predicant des de dalt de la trona de la mateixa Catedral de València mentre descobrien els angelots renaixentistes leocadians del sostre... Ai senyor...

Sí, sí que he fet de tot en aquesta vida, que em preguntaven... Potser per això m'avorrisc tant ara malalt i a casa... No he fet molta televisió, però sí que he participat en un grapat de programes televisius i, en la ràdio, era integrant d'una tertúlia nocturna que de tant en tant calia tallar per com pujava de to a Ràdio Nou... Només he tingut molt bona sort... Perquè si he fet coses, ha estat junt a gent que ara em pessigue i no m'ho crec... Cinema? També, rere les càmeres i a les ordres de Pedro Almodóvar... Tinc dues factures de la seua productora guardades com a or, més que res pel què alli posa i que algun dia et contaré...

De teatre n'he fet molt poc, poquiu. Em fa vergonya i potser no t'ho cregues. I m'espanta. Tant que sempre que he pogut ho he evitat... El dia que vaig fer el darrer paper, el de Sòcrates que em valgué un retrat que guarde orgullós a casa, vaig passar-ho realment mal; pitjor que mal... Sí que m'agrada escriure teatre, però... En tinc tres d'obres representades i alguna per ahi amagada que millor serà que no s'hi represente... I en ser que el meu cos i la meua ment es cordien per trobar-se bé i amb ganes, no m'estaré de fer-ne una altra, humorística i en vers en homenatge a qui m'ha volgut xafar i em xafa. Que la ironia em salve de l'estupidesa i la mala voluntat urbanes...

Bé. Si l'he publicada, la fotografia, és perquè durant aquest mes d'inactivitat més moral desanimosa que no voluntària, estic vinga a penjar imatges d'indrets que vaig visitar en el passat recent, assedegat de bellesa com visc, convençut que temps era temps i amb la idea ben present, i potent, que, en poder ser, tornaré a la ventura... Però això s'ha acabat ja. Crec que va sent hora de provar d'eixir de casa i publicar, sí, però fotos de l'ara mateix que em malviu, i que pense véncer en un no res. Només sentir-me amb forces...

dimarts, 11 d’agost de 2020

Va de sarsuela: El rey que rabió...


His Master's Voice - Wikipedia



Ontinyent, a dimarts onze d'agost de 2020. Cabanyoles de Juny.

Fa dies que pensava escriure, però no podia fer-ho perquè qualsevol frase em costava un món després del retorn encara invicte de les pedres al ronyó... I volia escriure sobre el tema de moda, la fugida increïble del rei de les Espanyes, a tall de malfactor que no podent ser jutjat declara així el que té de culpable. Més que res perquè en quedara constància del sainet aquest que tots patim i paguem... Hi ha que l'ha qualificat injustament d'opereta, i dic injustament perquè per aquest cantó de món tenim un gènere propi que li va clavat a l'assumpte, "pintiparado" que diria el senyor Cuerda si pogués fer-ne pel·lícula atés que el senyor Berlanga encara estaria fent-se un fart de riure: la Sarsuela... 

I si hi ha una sarsuela que reflectisca tant el palau on tantes histèries els passen als "royals" com el país on regnen sense govern, és "El rey que rabió", de les que tinc conegudes... És un llibret de Miguel Ramos Carrión i de Vital Aza, amb música del villener Ruperto Chapí estrenat el 1891.  Conta un seguit de succesos ocorreguts en un país imaginari que massa sona a l'Espanya de l'època. El rei torna d'una tournée per províncies i els cortesans preparen una rebuda a palau. El rei vol divertir-se de tan avorrit com està de trobar-se un país tan pròsper i joiós i pensa en fer un viatget d'incògnit, cosa que espanta els aduladors, perquè serà que conega com de pròsper i joiós, el país no té res. 

El rei, vestit de pastor, se'n va amb un general mentre que un conseller va al davant tot repartint diners pels pobles per a que sempre estiguen en festes. En un poblet es produeix un típic conflicte romàntic i per coses d'aquestes que passen, el protagonista, el rei i el general acaben reclutats pel regiment reial... El rei, feliç per les circumstàncies militars i amoroses, acaba fugant-se amb la xicona que el protagonista estima, i es fan passar per segadors. Se'ls uneix el prota, Jeremías, que també s'ha escapat i a qui ha mossegat un gos. Els soldats els acacen i troben a Jeremías amb les robes del rei, i pensen que és el monarca que potser s'ha contagiat de la ràbia. Se'ls enduen a palau. Allí, tothom està esverat perquè ningú no sap on és el rei i s'ha corregut la veu que està rabiós. El rei s'identifica com a tal, es queda amb la xicona i envia a Jeremías a pastar fang i ací pau i després glòria..., que la facècia acaba, com correspon, amb tothom cantant una salve al rei...

De fragments hi ha tants que podrien reflectir tanta cosa... El principi, a mi em recorda moltíssim la darrera vegada que lo senyor rei va vindre a la seua vila reial i ciutat que ara habite..., la de genuflexions i llepades...

(Oyense tres cañonazos cercanos. Repique de campanas)

CORTESANOS
(Por derecha e izquierda)
Al monarca esperaremos,
que muy pronto llegará;
el cañón y las campanas
su regreso anuncian ya.
Dispongámonos humildes
en solemne recepción
a ofrecerle el homenaje
de respeto y adhesión.

(Otros tres cañonazos)

DAMAS
(Por el foro)
Esperemos al monarca,
que muy pronto va a llegar;
con la nuestra hoy hace coro
la alegría popular.
Dispongámonos humildes
en solemne recepción
a ofrecerle el homenaje
de respeto y adhesión.


Dichos y el Intendente, por la derecha

INTENDENTE
Señoras... Señores...

TODOS
Señor Intendente...

INTENDENTE
El rey se aproxima,
le aclama la gente.
Todo es regocijo
en la capital;
que reflejen nuestros rostros
la alegría general.

CORO
Que no halle el monarca
ni asomo de ceño,
que nuestro semblante
se muestre risueño;
este regocijo
no será oficial,
pues sentimos en el pecho
la alegría general.

(Cañonazos y música militar, que se va acercando. Vivas y aclamaciones. El coro se dirige hacia el foro formando dos filas)

DAMAS
¡Vamos allá!

CORTESANOS
¡Ya vienen ahí!

DAMAS
¡Cuánta ovación!

CORTESANOS
¡Qué frenesí!

TODOS
¡Un triunfo igual
nunca se vio!
¡Vítor al Rey,
que al fin llegó!




Per cert, que si trobes que en aquest fragment líric el rei té una veu molt atiplada, no et preocupes que és la seua... El paper va ser escrit per a una dona...


Hi ha dos fragments però, que no comentaré, que sí vull passar-te'ls perquè tu mateix jutges si hi ha cap semblança entre aquella fantasia i l'actual realitat cortesana-política- periodística... 

El primer és el "Coro de pajes". Atent...

¡Compañeros, venid!
¡Compañeros, llegad!
¿Qué ha ocurrido? Decid
¿Qué sucede? Contad.
Lo que pasa no sé.
Yo no sé qué ocurrió.
Pero el más torpe ve
que algo grave pasó.
¡Compañeros, venid!
¡Compañeros, llegad!
¿Qué ha ocurrido? Decid.
¿Qué sucede? Contad.

4 PAJES
El rey no está en Palacio
seis días há;
no sé por qué su ausencia
se ocultará.
Afirma el intendente,
sin aprensión;
que está el rey descansando
de su excursión.
Y a todos nos parece
muy singular
que lleve tantos días
de descansar.
Lo cierto es que al monarca
no se le ve
y que no sabe nadie
adonde fue.
Se dice que el amor
es causa principal
de que no esté el señor
en el palacio real.
Mas esto es un error,
pues fuera en caso tal
sin el gobernador
y sin el general.

CORO
Se dice que el amor, etc.





El segon és magistral... El cor de metges que analitzen si el gos que mossega al suposat rei té o no té ràbia.

Juzgando por los síntomas
que tiene el animal,
bien puede estar hidrófobo,
bien no lo puede estar.
Y afirma el gran Hipócrates
que el perro en caso tal,
suele ladrar muchísimo...
o suele no ladrar.
Con la lengua fuera,
torva la mirada,
húmedo el hocico,
débiles las patas,
muy caído el rabo,
las orejas gachas...

Todos estos signos
pruebas son de rabia;
pero al mismo tiempo
bien puede probar
que el perro está cansado
de tanto andar..

Doctores sapientísimos;
que yo he estudiado bien,
son, en sus obras clínicas
de nuestro parecer:
«Fermentus virum rubicum
que in corpus canis est,
mortalis son per accidens
mortalis sont per se»,

Para hacer la prueba
que es más necesaria,
agua le pusimos
en una jofaina,
y él se fue gruñendo
sin probar el agua...

Todos estos signos
pruebas son de rabia;
pero al mismo tiempo
signos son, tal vez,
de que el animalito
no tiene sed.
Y de esta opinión nadie
nos sacará
¡El perro está rabioso!...
¡O no lo está! (Vanse)






Qui té la ràbia, potser, siguen els súbdits...

¡Viva el rey, viva el rey,
que es amparo de la ley!
Con ardiente fervor
quiere el pueblo a su señor.
Y él adora a su grey.
¡Viva el rey! ¡Viva el rey!

Ja no es fan les xanxes com abans...

dijous, 6 d’agost de 2020

Deu anys fa ja de l'últim poema...




Ontinyent, a dijous sis d'agost de 2020. Cabanyoles de Gener. Dia del Crist.

Són les darreres hores del dia dels Cristos. Ara que el sol està ja entre romers, com s'acostuma a dir en un dels moments més bonics que pots trobar-te a Ontinyent, la Baixada del Crist de l'Agonia des de l'ermita de Santa Anna, m'ha vingut un pensament bonic, i ací el deixe escrit... Tancat a casa per les pors pandèmiques, em mire les suspensions de les tantíssimes festes que ens poblen amb una mescla de melangia i amargança. Potser per això el voraviu de l'esperit el tinc tan sensible... Ara mateix, m'imagine -a partir d'imatges d'altres anys llunyans- com m'estaria a Silla, esperant el Cant de la Carxofa quan arribara el Crist a la porta del temple després d'haver estat tota la vesprada gaudint i fotografiant els Porrots, com si la calorassa no existira. I no vull ni pensar com estaré despús-demà, que no podreu ni dir-me res, en no poder viure la Diana de Cocentaina. No podreu discutir-me que és el millor dels actes morocristians que hi ha; fins el punt que va esdevindre d'immemorial el meu final i començament d'any! No, no vull pensar-ho...




Bé, el pensament bonic que et deia...






Ara fa deu anys que vaig escriure per darrera vegada a la revista-programa de festes de Moros i Cristians del meu poble. En aquell moment, per circumstàncies amargants que segueixen latents, ja no volia escriure-hi res, i no. Fou l'any del cent cinquentenari de la creació de les mateixes i em va tocar viure moments que, des de l'ahui apartat, continuen semblant-me lamentables. Un amic, però, va cridar-me, puc dir qui i tot, el senyor cronista de la ciutat, per qui guarde fort respecte. Va dir-me unes paraules que em somogueren, i em demanà un text. I eixe text va acabar sent un dels meus poemes que més m'estime. Aniria al principi del programa, perquè acompanyaria la imatge del Crist de l'Agonia, patró de les Festes i dels seus festers i festeres; una imatge estimadíssima per tanta gent que jo m'estime... Crec no haver-me treballat mai tant un poema. Volia una mètrica única, rara com la circumstància, resumidor de l'essència d'eixa creència que veig en tants ulls quan el baixen... I sobretot, el volia sincer, perquè sincerera i soc.

Ja n'havia escrit dos de poemes d'aquestos abans. Un d'ells vaig dedicar-lo a la memòria de la primera festera difunta del poble, justament ma tia Mila... L'altre duia el nom d'allò que m'inspira la marxa que tant m'agrada escoltar, Mektub, entre els pins i les xitxarres, en eixa vesprada màgica de la Baixada del Crist. Jo baixe, sempre que puc, al darrere de la música. Ja és l'únic moment, junt a la Processó del Silenci quan em gire i veig els ulls de la Soledat, que sent a dins de mi que, per un moment agradós, arribe a combregar amb el que em queda del meu poble... 







Aquest, però, em calia que fos tan diferent i tant meu... I va publicar-se. Deu anys fa ja...


Ara mateix, he tornat a veure algun dels actes que vaig arribar a bandejar, en anar-me'n del poble els seus dies grans, primer amb molta recança, després amb gran indiferència atés les meravelles que arribava a descobrir... Ja he viscut de nou l'Entrada, el Contrabando que tant m'agrada, i he recuperat l'Entrada de Bandes que tant digníssima trobe.... I enguany... No hi haurà res de res de tot això. Un castell de focs m'avisen ara... No passa res; li he dit al meu nebot que es fique eixos dies la gil·laba per anar per casa per véncer la tristesa; què trist... I no es baixarà el Crist.... Li he dit també al xicon que jo també estaré trist i que enguany, per primera vegada, igual penge al balcó la bandera morocristiana que tinc, guardadeta i nova... Veus?, el cobertor de Sant Hipòlit ja el tinc preparat per a penjar-lo dissabte, que començarien les festes socarrades... Altra vegada a fer que el veïnat es pregunte quin santet tinc penjat i vaja a preguntar-li-ho a ma mare, com en els bons temps...

Això, acabem que es fa fosc... Aquest és el poema...




Ja novament...


Digueren a l'amic: — ¿Per què no respons a ton amat qui t'apella? Respòs: — Ja m'aventur a greus perills per ço que a ell pervenga, e ja li parle desirant ses honors”.

Ramon Llull (1232-1316) Llibre d’Amic e Amat.


Seràs tornat a ca teua, tan blanca,
havent passat cabanyoles i sestes,
i va traient les llums, penons i vestes
qui amb mots creuats de nou les portes tanca.
Ni s’encabeix el deute a la memòria
del vell segar a la verema horada,
ni té la Fe costum de temporada
per trabucat que hàgem nostra història.

I en ser tardor, i en vindre els freds oratges
que de l’hivern n’assenten la recança,
et fas claror, bon temps, certa esperança,
tendur, descans dels quotidians miratges.
I al pa i al vi de tan nova collita
el teu caliu atreu velles mirades
que, anant a Tu, ja es senten millorades,
que amb Tu present no entreveuen cap fita.

Crossa i alé fecund per gents cansades,
pels pares nous, la primera visita,
força en l’adéu de qui en traspàs t’imita,
record ardent d’ànimes benamades.
I és tant l’amor que per t’angoixa s’alça
que al capdamunt de símbols, furs i imatges
els teus fidels t’invoquem patronatges
fent comunal la teua benaurança.

Davallaràs de ta blanca morada
fent l’arcabús de prec dins la cridòria
tot trepitjant -i entre perfums de glòria-
calitja (o neu...), fins la Vila ofrenada.
I novament repetirem les gestes:
Grius i Castell, vespre ferreny, nit franca,
marxa sens fi, rebrots en vella branca,
morocristians, ai beneïdes festes!

            Són per ta pau l’espindarga i el sabre
            i l’oripell, les “barques”, el teatre...
Lluna creixent i creu som en combatre:
Ontinyent viu, festiu, somrís fet marbre...


Sergi Gómez i Soler
En memòria de qui començà la devoció pel Crist
i la manté fidel sent Moro, Cristià, Miró, Músic, Treballador de la Festa, Llumener o Portador...

En els 150 anys de les “Festes”.