Cristians, Llauradors i molt d'Estudiant entrant a Beneixama...

 

Santrafel, a dissabte set de setembre de 2024.

Ans de començar, em deixareu que m'excuse amb una justificació que trobe necessària atenent al fet que sé que hi ha molta gent que m'estime de Beneixama que estarà esperant les meues fotos i les meues paraules, enguany tan tardanes... No, no tinc res contra el bàndol moro, que no es preocupen les amistats mores ni pirates! La vesprada de l'Entrada d'enguany va ser plàcida i gojosa fins que la meua ara mateix maleïda salut va tensar-me primer i fer-me fugir a correcuita després; si és que volia que tant un servidor com el meu nebot Abel, que tornava a acompanyar-me perquè li agrada aquesta forma tan sentida de fer festa, arribarem a casa en condicions i tots dos d'una peça... Així que res, enguany només podré parlar del bàndol cristià, que ausades que van anar fent per allargassar la massa càlida vesprada i mesclar-la ja amb una nit en què es sentia ja el bon fresc del setembre... 

Quanta llum du la tarda en aquest final d'entrada, tant que encén les fotos i enlluerta qui desfila o sona, com a peatge, preferiria pensar que com a pontatge medieval, davant l'atreviment d'aquesta festa del naixement veremador de la marededeu que és... Difícil el setembre que o bé t'asseca l'enteniment mentre esperes que arriben les esquadres o t'inunda de memòries aquelles plogudes exagerades que s'ha arribat a espolsar l'oratge i que ací mateix ens han arribat a deixar ben passats. Què quants anys ja de fidelitat festera benguarde? No ho sabria dir ara i no ho vull. Bé sabeu que l'Entrada de Beneixama està marcadíssima al meu calendari personal i, en dates com hui que se m'ha acumulat tantíssima convocatòria arreu del país, té preferència per damunt del tant i del més... D'ací potser el dol per no haver aplaudit la moreria...

Però no hi ha dols que valguen quan tinc la cistella parada, i agraïda de com va omplint-se a cormull, per als tants senyals d'amistat i estima com vaig rebent durant tota la vesprada, fets de paraules o de gestos...

Així que res... Intente que les paraules meues puguen conjugar-se amb les imatges que vaig anar traient a poc a poc i al vostre pas. Però encara em trobe cansat i no m'és fàcil...

Ja sabeu que no les tinc totes amb mi, i les cartes del futur ho avisen tèrboles. Per això he volgut copsar tot allò que m'ha estat enèrgic, prou com perquè els meus sentits hipersensibles recolliren tant com pugueren per quan vinguen mal dades... 

I així, un servidor, ha anat acumulant andròmines diverses que guardar al rebost cordial... Quina festa més esplèndida, aquesta... Un guió que ja voldrien tantes de més nomenada, una gent entregada, una varietat musical interessant (i gràcies, Llauradors, per no repetir el desgavell de l'any passat amb "Teresa Silvestre"..., enguany només l'han sonada tres vegades i els Estudiants...).

Voldria, almenys, haver deixat constància de tot allò que els Estudiants han explicat, bo i amb saó, de la celebració del seu primer centenari, però no ho he pogut fer. Això sí, no vull alçar el porró i dir-vos adéu i gràcies sense agrair l'amenitat amb que han desfilat i l'interessant d'allò oferit. 

Espere tindre més esma l'any que ve. He de tornar segur, que no he pogut saludar l'estimada Mahoma...

Ei, de veritat. Moltes gràcies per tot i per tant...