"Fils d'or" efímers. Sericicultura valenciana en vena des de Biar estant.
Santrafel, a quatre d'agost de 2024. Cabanyoles de Novembre.
A la vora de la mar, hi ha una donzella,
que broda un mocadoret per a la reina.
Quan n'estava a mig brodar, li manca seda.
Gira els ulls vers a la mar, veu una vela...
... i en mig del secarrar predesèrtic que és l'interior quasi en tot ja castellà de l'Alacant valenciana, i d'entre els grups que solen fer del folclor desinformació interessada —sovint tallada a mida pròpia pel messies de torn, president del "grupdedanses" taifa estètica que convinga per la supervivència no de l'art sinó de l'ego exacerbat i olé i amén—, apareix al fons i a la dreta una vela.
La de Sagueta Nova de Biar, provant a navegar-se entre derives de tot tipus i amb un referent estelar que encara me la guia a base de festetes locals, saraus preclars i l'actuació mirífica de cada dissabte primer de l'agost.
El meu jo mateix —ja tan reblit per marines d'aquelles que només en busca d'aquestes—, ja no es sorprén per l'altíssima capacitat de treball de Joan Antoni Cerdà i tota la gran conlloga saguetera.
Un acapte divers i encara ben obert que es forma a partir de la voràgine anticiclònica amalgamadora aquesta que sol provocar sempre miracle al nostre tan extremat oratge. El llistat de gent a agrair del final de l'actuació ho ben acredita: sempre inclou tanta diversa procedència, i xocant, que tot allò que s'hi suma és el bo i millor de cadascuna de les tantes i diverses visions (sense jou, això clar) que sobre la dansa pugues trobar. La dansa i la música!, que sovint passem per alt el sonet o rondalla que enalteix les experiències immersives que solen ser les actuacions públiques del grup. Tan ben empastades, per cert, que només pel lloc i el calendari pots saber si la trobada és realment tradició o és espectacle, com juguen de bé amb l'espectacle dut de la tradició...
Mocador de seda, jupetí de paper...
Sobre el paper, dic, muntar tot un espectacle temàtic anual pot passar factura, i greu, als muntadors. Tu trobes una agilitat realment bestial sobre l'escenari, sovint, i és llàstima, llastat per defèctes tècnics totalment aliens a l'organització, que no és cas enguany... Però i la de TREBALL que hi ha al darrere? I la de feina fantàstica que va acumulant-se per a que es concentre en una sola actualització pública...?
Val que es treballa per a un públic diversíssim també, que s'hi assoma potser més a través de la transmissió televisiva que no davant l'amable fresqueta que per sort acompanya els assistents; però, i després, què queda del treball fet...?
Tan efímer queda com ho és el cicle de la papallona de la seda que ens expliquen a través d'una acuradíssima projecció primera sobre la paret del Convent biarut. I em perdonareu perquè insistisca tant, però em cal fer aquesta vindicació...
Entre alducar i seda, açò em queda...
Ara l'esforç del blat, ara el d'unir les formes diverses de la Mare Mariola que podem trobar-hi en els seus plecs, ara el de fer conserva de seguidilles, hui que tot vaja com la seda... Per a quan l'esforç terrible d'arreplegar d'alguna manera tanta garbera?, de veure's recolzats de bona veritat per publicadors de butxaca solvent (supramunicipals, per suposat, i amb interés veritable) per editar de manera tan correcta com es puga la tasca recuperadora aquesta de tants anys, i tan indispensable per entendre'ns ara i que ens entenguen demà; perquè en quede constància visible, consultiva, difusora? Sent que la feina està feta, alarmant resulta (com a mínim) que no s'arribe a conéixer —ni a donar a conéixer—, ni tant sols al veïnat comarcà... I és aquesta una cadena comuna de ballar que es repeteix amb tantes joies perifèriques creades lluny dels centres ensonyats i taciturns del poder onanista cultural que patim. I això que Sagueta Nova sembla tindre contacte amb personalitats d'aquell gremi enrocat... El tema Mariola mereixia gira. El brillantíssim treball dels guardapeus mereix llibre encara... L'ara en poder s'eternifica i la seda sabem ja d'avantmà que, sent de la millor qualitat, acabarà en el filadís de la memòria perdut dins el disc dur del "llavors fou...". Almenys, de les Seguidilles, Joan Antoni n'ha fet conferència que hem pogut gaudir de forma plena, plena... D'ací, i de tot, la meua admiració constant per qui tant i tant treballa aquesta efimeritat nascuda de l'interés veritable pel col·lectiu i esdevinguda coet d'eixides, brillant i explosiu, d'una nit només i prou; però quina nit...
Del tot plegat, em cal això; aplaudir, en primer lloc la pensada. La tradició de la sericicultura valenciana dona per a tot un cicle etern de converses i projeccions, que no li queden encara redescobrences encara...! Dur-la a plaça i fer-la atractiva només pot fer-se amb voluntat imaginativa... El fet coreogràfic és ineludible en un grup de danses, que per a això diuen que estan..., aquesta vegada queda bastant disolt el xocorroc, i sotmés al "dejà vu" cordial que per fortuna la rondalla realça. Avesats a les descobertes sorprenents dins el nostre patrimoni amplíssim, basades en un perspicaç sucar pa en l'oli bo que ens presenten des d'un ací i allà que no vol fronteres, ara només et deixes sorprendre per un bolero repreciós que em disculparàs però no puc dir-te quin és perquè, ai mare, enguany no han editat programeta de mà, o bé no me n'ha arribat cap! Per la resta, perfecció tècnica, exposició amable i coherència absoluta amb els postulats de recerca del veritable, front la "veritat" postural actualíssima.
La projecció, molt ben realitzada i dita, es fa potser massa llarga per a un públic no avesat en la seua segona part. La primera inclou el cicle productiu de la seda a partir del cuquet. I les boixes es veuen ben plenes de capells de saviesa ben treta i filada. En el segon, voler encabir la història de l'ús, deixa un fil massa gros pel volum d'allò a dir. Jo feliç perquè m'atrapa, però em diuen, que sempre hi ha qui ha de dir. Ja veus jo mateix ara, qui em mana a mi...
Trobe un encart la doble narració que s'hi assaja, allí d'amagatotis, que, com cal, d'amagat passa. Veu en off femenina que es continuarà en el directe del fet mostrador de les robes com si tot fos un continu lluït. I tot perquè l'èxit de la nit, i sembla que la voluntat major també, és una desacostumada desfilda de roba sedera. Tot un patrimoni narrat des del XVII fins a l'ara mateix que em deixa bocabadat per l'esforç de replega que comporta, d'explanació, d'actuació, de modelatge, de... D'allò que no s'hi veu, t'ho assegure, tots els dies ni de tan a prop. Què no seran una trentena llarga els amics i les amigues de Sagueta Nova els qui desfilen?, i ausades de quina bona manera... Si això de mostrar el que estàs explicant en un directe superb i sumptuós com resulta, al mateix temps que casolà i digestible, no és voluntat de fer escola, ja em diràs tu...
Aplaudim llavors la pensada, la paraula i l'obra, amb poca omissió malgrat el pou profund temàtic; que no hi ha seda en la carrutxa, no... L'agraïment que fan a la gran Maria Victoria Liceras i un ample equip col·laboratiu envejable, és merescut de totes, totes.
Quina meravella!; res d'anar amb mitja de seda i lligacama de jonc, no... Tot a l'un seu lloc que seria d'agrair que, en l'estil, el treball i les maneres, els "grups" que intenten jugar a jocs d'aquestos, duguen l'aigua als seus molins, per més que després en feren batà les mones vestides de seda... Estarem tranquils perquè, pel que veig i sospite, i espere també, no se li acabarà l'aigua a la Sagueta Nova.
Ara, a pair tot el viscut fins que vaja desfilagarçant-se pel temps (sospir), a l'espera de sorprendre'ns de nou amb el tema que deixaran anar pel treball del proper primer dissabte d'agost.
Moltes felicitats, i a fer camí, sempre amunt i avant...!
Pd: per cert, excel·lent el començament amb l'Ovidi diguent el Coral Romput d'Estellés, amb els cucs de seda... Quan li vaig preguntar a Balma què se n'havia fet dels capells del cartell, la resposta va ser molt, molt estellessiana, la xiqueta: "morts".
Comentaris