.

.
"Quantes voltes t'he oït que t'estime/ mentre penge la roba al traster./ Ni em miraves, ni reies, ni et deies/ tan perdut dintre el teu seniller./ Jo que pinte d'ha mort mes façanes/ sens saber que et venia plovent".

Vals desastrat (Homenatge a L. Cohen).
Sergi Gómez i Soler.
.


.

.

dissabte, 10 de desembre de 2016

Hola de nou...





Ontinyent, a divendres nou de desembre de 2016.

Bona nit.

Ahui, heu visitat Can Carrasca - Animafesta un total de 1241 "persones". D'elles, 346 ho heu fet directament al post en què vos saludava i vos pregava que us féreu visibles...

6 persones m'heu respost a través de comentaris al blog i una vintena ho heu fet a través del Facebook. Una dotzena m'heu enviat algun correu electrònic i dos o tres whatsaaps m'han arribat també...

Vos estic molt agraït. Encara que sou pocs comparativament els qui m'heu respost, només saber que sou ahi m'anima, i em motiva a seguir escrivint.

Però per favor, no vos n'aneu massa lluny i, de tant en tant, feu-me algun comentari perquè no vos perda de vista, val?

I als qui heu dit que vos voleu fer una misteleta o un herberet, ma casa està oberta, només cal que vulgueu passar...

Els vostres comentaris m'han emocionat.

Moltes gràcies...

divendres, 9 de desembre de 2016

Nadal carrasquià. Capítol I. TIRISITIIIIII!!!!

Els tres personatges del Betlem  que han cabut a la foto. Tereseta, Tirisiti i el Caganer...


Alcoi, a divendres nou de desembre de 2016.

Doncs sí. Encara no m'ho puc creure. Aquest Nadal calia que començara fort, però fort, fort, per ser el Nadal que necessite... I aquesta droga dura, col·locadora en temps i espai fantasiosament correcte, l'he tingut hui... Què no he anat a veure el Tirisiti?????




Ai, ja he tingut l'oportunitat única de trobar-me amb els meus estimadíssims Tirisiti, l'Auelo, el Sereno..., ai com és de bonic que formen encara part del mi que més m'estime... I el millor ha estat la companyia! Sí, els meus alumnes de segon d'ESO... Què feia que no duia jo a veure el Tirisiti a cap alumne? Sí, des que vaig ser professor a la Presó de Menors aquella..., els ho contava als meus xiquets, hui, que es portaren aquells tant i tant bé que un seguit de senyores, de les de cardat alcoià que s'asseien al davant, els van felicitar per com es comportaren, per cantar les cançons..., quin cel de xiquets... Els educadors i jo ens miràrem mentre réiem sota el nas. Si aquestes senyores saberen d'on arribaven aquests xicons, se'ls hauria destintat l'estructura capil·lar abans d'acabar desmoronant-se...




Els meus xiquets d'ara..., ai..., s'han portat d'allò més bé també (és un dir, perquè hi ha uns quants que s'ho han de mirar això del mòbil. Estar a Alcoi en Nadal i preferir jugar a l'enèssim joc futbolísitc...).

La cosa és que Justa, villenera de pro i professora de Religió a l'institut, em suggerí la possibilitat d'acompanyar-la en aquesta excursió... Ni m'ho vaig pensar..., i vaig acabant dissenyant un recorregut que ella ha gestionat admirablement i que no sé si ha sigut per la boira que ens impedia veure més horitzont que la immediatesa del què teníem davant, això sí, recobert per un halo de romanticisme del tot adient al nostre interés tòpic nadàlic... O potser ha estat per les comoditats d'arribar i no fer cua ni al Tirisiti ni al Casal del Nadal ni res... Tot ha estat bé, i molt millor del previst... Com pot ser que mai ningú m'haja oferit mai anar a cap excursió ni jo n'haja organitzat cap i, en el temps que duc a Biar, quatre mesos justos, ja n'haja fet tres...?




Bé, la qüestió. 
Hem aparcat vora el monument a sant Ovidi Montllor i el primer que hem fet és fer via cap el Viaducte. Justa volia que vegeren algun dels tantíssims ponts d'Alcoi, i calia començar per aquest... En arribar a la plaça de Vicent Andrés Estellés, s'han abocat a veure'n l'estructura pontista. Han flipat veritablement. Ja ho havien fet quan caminant-hi veien que no hi havia res entre ells i el terra de tants metres a sota, entre els clevills aquells que separen les planxes formigoneres per on caminàvem, i que vibraven a cada passa d'un autobús... Me'ls ha deixat astorat, el pont. I a mi també el descobrir que hi ha una mena de pasarel·la per sota... Jo he d'anar per ahi un dia!, els he soltat. I alguns d'ells, innocentons meus, m'han respost amb alegria als ulls, gestos i veu que ells se'n vindran amb mi...


Els qui coneixien Alcoi, que hi ha qui està cansat d'acudir-hi amb els pares, s'han abocat a la Bandeja a fer-se fotos amb la casa del Tirisiti que hi ha instal·lada al bell mig. Justa, que no hi havia estat mai, ha començat a quedar-se bocabadada ja amb l'edifici escolar d'abans del Viaducte i l'antic parc de Bombers... Li ha agradat des de bell antuvi aquesta arquitectura modernista alcoiana de pedra bona i façana de seny, i anava comparant-me, raonadament i encertada, aquell preciosisme que jo atribuïa a l'empresariat alcoià dinovista, amb obres que ella coneixia. Quan hem fet la visita al Cercle Industrial, ja ha estat la cosa... Una de les alumnes ha soltat que allò pareixia el decorat de la pel·lícula "Titànic". Cadascú s'emociona en recordar els referents que té, i a mi m'ha paregut molt encertada comparança, que jo mateix m'he emocionat imaginant-me allí els senyorots fumant havans de categoria que apareixen en una peça d'Isabel-Clara Simó. Cadascú els seus referents... El que m'ha deixat més esglaiat és tornar-me a veure fent de guia turístic d'un espai al qual no havia entrat mai... Com diu la meua germana, sóc una enciclopèdia amb pates... Ja vaig tindre aquesta sensació, tan rara com divertida a l'abadia occitana de la Fonfreja i a Bèsiers i Carcassona..., ara, però, com si jugara a casa... Un mestret fill d'obrers vestit amb la gorra menys adient per visitar i ensenyar aquell antre glamurós de l'altíssima burgesia caragòlica, i damunt socarrat fins l'arrel... Incorregible com sóc, m'ho he passat d'allò més bé...

Hem esmorzat a la Plaça de Dins, amb la pena que tenien per no poder patinar perquè no era hora i estava tot mullat i tal... Se'ls ha passat anant a mirar si compraven llepolies... 




Tirisiti ha enamorat tothom. Justa i el conductor de l'autobús m'han acompanyat al fons, on m'agrada contemplar el més gran espectacle... I com que tota la gent era de fora, m'ha tocat animar l'assumpte preguntant amb bona veu al Sereno l'hora que era, i cantant-li la cançó que el duia a un forat vora la Font de la Salut i tal... Crec que no he cridat tan fort mai els olés a Clàssico... Una interpretació estranya la de hui. No s'escoltava massa el discurs de la narradora al principi i poc a poc ha anat millorant la cosa. No duien atxes els reis ni el Sereno llumeneta al fanal. Tirisiti no s'ha ficat ab-so-lu-ta-ment amb ningú (en ser tots forasters, no n'haurien entés el caure), i en lloc de cantar la "Salchipapa", que jo havia apostat per ella enguany, m'ha eixit amb una "Manta al coll" que, sorprenentment, han corejat toooooooooooots els present a cor que vols...! Tot això, senyores i senyors, m'obliga a tornar enguany a una edició corrent del meu betlem preferit. Si vos en voleu vindre, al cotxe cabeu...




Abans d'arribar al Casal del Nadal, els he fet la visita turística per Beirut. Hem començat per l'església de Sant Jordi, que alguns volien veure per allò d'Al-Àzraq que havien llegit a la novel·leta del senyor Silvestre Vilaplana... Jo? Pot haver algú més feliç que jo parlant del meu heroi a gent que sap qui fou???? Fins i tot els he contat allò que vaig parlar amb el senyor Sellés d'anar a buscar el cos a cert indret que per ací no diré... Innocents meus, que també diuen d'acompanyar-me...



Ens hem endinsat pel descampat medievalico-modernista aquell, hem admirat el Pont de Sant Jordi (admirable de veritat), i hem passat vora la torre medieval tot evitant el museu arqueològic. No suporte veure el que jo vaig conéixer i estimar com a placeta ara convertit en un pàram...



En arribar a l'església de la Mare de Déu dels Desemparats, fotos de rigor i au a conéixer el Nadal Alcoià al Casal que l'acull... He gaudit de la restauració d'aquell recinte, que he fotografiat fins a cansar-me, tot evitant les humitats que es veien i s'olien. Una exposició justeta, justeta, salvada pels preciosos dibuixos-pannell. Més "Museo de la Navidad" que no Casal nadalenc. Igual és que tots els turistes són madrilenys, qui sap... Com que ja els havia explicat de què anava tot allò als meus xiquets, doncs amb el vídeo han tingut massa i tot... 



Després, costera amunt, façana de Santa Maria, Bandeja, Sant Nicolau, Cercle Industrial i, quan més marejat estava jo..., Glorieta. Quin encert, que estava el mercat nadalenc en marxa! Una hora s'han tirat corrent d'ací enllà, mirant paradetes, comprant fins i tot... Un servidor ha mercat mitja plaça... Me n'he vingut a cormull de coses extraordinàries, algunes de les quals faran feliç, i molt, un xiquet de nou anys que jo em conec... Ara quan acabe d'escriure, vaig a instal·lar a casa un paquet lumínic en què els llums són falsos, vertaders hologrames... Quan l'he vist...!

I després de fer-nos les darreres fotos, que no reproduisc ací per allò de la protecció de dades dels menors i tal, sobretot les tan divertides dels engronxadors temàtics del Tirisiti que acaba d'instal·lar l'Ajuntament, cama a la Bandeja que ens esperava l'autobús!




I Justa i companyia encara han tingut l'ànim de baixar a la Llotja de sant Jordi, que estava oberta en aquell moment, per tal de veure si tenia jo raó i allò pareixia l'esquelet d'un gran drac... Jo, els meus motius tinc per no entrar-hi...

I res, matí aprofitadíssim, xicalla feliç del tot... Un èxit la proposta aquesta. I jo insistia... Alcoi per Nadal, i que això ho diga un Merut Socarrat com jo té més mèrit, és inigualable. Res com passejar amb calma pels carrers il·luminats... Justa ho deia, s'hi respira l'ambient de Nadal... I això que no ha vist els balcons plenets dels patges Negrets que tant m'estime...

Tirisiti inaugura el meu Nadal... Puc ser més afortunat?


HOLAAAA...!!!





Ontinyent, a divendres nou de desembre de 2016.

Aquest matí està farcit de preparatius. Hui començaré el Nadal, com és tradició al meu poble (tan bon punt acabada la Puríssima) amb un fet per a mi veritablement extraordinari... Ja et donaré complida informació si tot ix com espere...

Et donaré? I per què et donaré? 
Això ho tinc ben clar, en cas contrari no escriuria per ací des de fa tants anys...

Potser la pregunta bona siga aquesta altra: a qui estic donant...?

Des de fa cosa d'uns mesos, el comptador de Can Carrasca, tant el d'Animafesta com el de Carrer Cartelleria s'ha tornat tarumba del tot... Sobretot aquest, que recull una mitjana de 900-1000 lectores i lectors per dia... Com pot ser això? Què tant vos interessa el què puga fer o puga dir la meua persona si tan a sovint no sé si ho sóc, de persona...? 

No vos conec.

A alguns de vosaltres que em seguiu a través del Facebook sí que sé posar-vos cara i somriure-vos de tant en tant... A d'altres que em perseguiu, també vos tinc presa la mida, també... Però i a eixa gran part de vosaltres que passeu i... 

Abans, hi havia el costum tan sa de fer d'aquest monologuisme, conversa. Ni que fos a través dels comentaris que solíeu deixar, a mena de targeta de visita o de protesta airada...! Ara, ni això... 

Potser és el moment de tornar als bons costums abans que la parafernàlia absurda del Nadal més vostre, i les ocupacions absorbidores del Nadal més meu, ens impedisquen de saludar-nos com cal.

Això mateix vos propose, et propose. Voldria saber de tu i de vosaltres. Qui ets i qui sou. Per què entreu per ací..., que vos sembla el món carrasquià aquest... 

Així que si ets i si sou tan amables, podries i podríeu escriure algun comentari per ací, o pel Facebook mateix, més que siga per saber algun nom..., per reconéixer algun rostre quan ens trobem, si és que això és possible, per qualsevol carrer... Dis-me, per favor, alguna cosa. M'agradaria saber-te... Igual, algun dia, fins i tot podria convidar-te a una misteleta de les de Can Carrasca...

dijous, 8 de desembre de 2016

Veta


A Canals entren les soques...









Canals, a dimecres set de desembre de 2016. Vespra de la Puríssima.

Bé.
He tornat a Canals per veure i viure l'Entrada de les Soques. 



La darrera i primera vegada vaig quedar-me impressionat per dues idees, la bellesa i la senzillesa de l'acte. Hui, he pogut aprofundir en aquesta idea tirant al darrere d'una de les soques, arrossegada per bona rècua pel Goleró entre crits, una intensa olor a pinada mullada i els primers vítols. Espectacular de veritat. Si no hi heu estat mai, caldrà que feu una pensada a l'any que ve ja...



M'ha vingut al cap una reflexió d'aquelles meues... En havent vingut, és com si signara un pacte amb el temps, un pacte a favor de la continuïtat vital que tan poc m'agrada...



Com he escrit tantes vegades, un dels pitjors moments de l'any rere any m'arriba el dia de Ninou, just després de les primeres campanades... Un altre any i ja en van...?, i sobretot, altre gener? Altra vegada gener, i febrer..., i... Amb el que m'ha costat acomplir amb el calendari, ara un altre novell? M'entens, veritat? Igual potser, alguna vegada, t'has arribat a plantejar el mateix destrellat...


I el pacte? Senzill, com la festa que es renovella una vegada s'han ennegrit les taronges protectores que se li penjaren al sant Antoni de les barbes blanques i al porquet en la darrera edició... He vist com han entrat les primeres i enormes soques que conformaran des de demà mateix la més gran de les fogueres santantòniques. De tan gran i totèmica, màgica i espiritual... Això és com si m'obligàs a vindre el proper setze de gener a veure com es crema allò que vaig veure nàixer... És una manera de lligar l'any que acaba amb el que comença. Una lligassa banal si vols, afectivament feble, pots opinar... Però de moment, és l'única cosa que en connecta amb un any que ve que se'm presenta a tall de pàgina en buit. De moment, treballem, treballem, que viurem tan bon punt arribe febrer...




I res, soques que freguen terra i façanes i deixen el públic amb un ai quan passen. Pas campanejador de cavalls fermosos, esforç festiu, coets terrals, repartiment de cacaua i cançons de xaranga per animar una nit que seran moltes nits i es fondran, totes elles, en un vítol fogós.

I que puguem contar-ho...


dimecres, 7 de desembre de 2016

Xiquetes, xiquets... Veta i Arquets!!!!






Ontinyent, a dimecres set de desembre de 2016. La Vespra.

Dissabte converse amb Noemí. Em demana si tinc algun dibuix per casa que rode al voltant dels balls de la Veta i dels Arquets. Segur que als xiquets i les xiquetes que els dansen els agradaria colorejar-ne algun... Uf..., ja fa tants anys que no em treballe res dels balls, tant com m'agraden. A veure, no tinc res que no hàgem usat ja... Sí, em diu; vol treballar a classe alguns dels balls tradicionals ontinyentins, i ja té preparat algun dels dibuixos que vaig fer, en el pleistocé vital, dels Cavallets... Doncs mira, si en veritat t'abelleix, puc posar-me ara quan descanse a dibuixar-te dues imatges noves...! No, si no és molèstia..., qualsevol cosa que puga fer-se pels balls i pels qui els ballen, sempre em trobaràs dispost a fer-la, i ben content i pagat (sempre que siga a fi de bé i que no ningú puga treure benefici econòmico-medallístic de la meua feina, bé que ho saps, que ausades com ha hagut qui...). I res, que em vaig posar a ratllar en paper... A veure..., que no siguen parelles sinó grup, que ja hi ha molt fet per eixe cantó..., i si sí, i si no, arriba el diumenge pel migida i, amb tot enllestit, li ho faig arribar.

Em diu que a la xicalla li ha agradat molt allò que he plasmat i que tots estan vinga a pintar-se... I que hi ha més xiquets pintant-ho en passar-ho a altres mestres... I que ella mateixa s'ha reconegut en un dels dibuixos..., bé, no era la meua intenció, ja fas prou en estar dansant al meu betlem..., però m'has donat una idea...

I res, que ací et passe els dibuixos, per si poden fer-te patxoca o poden servir-te d'entreteniment, a tu o a algú a qui pugues o vulgues fer-los arribar.



I demà per la vesprada, si ets a Ontinyent, fes el favor d'aplaudir de valent els dansants d'aquests dos balls, els més menuts i esforçats de tots...! Treballen de valent per mantenir viva aquesta part tant emotiva i valuosa de la nostra cultura d'arrel tradicional. No trobareu ball ni música com la dels Arquets, un dels meus himnes. No hi ha res de més divertit i arriscat com la Veta..., no oblidaré mai els anys que vaig passar al seu centre i la visió del món que tenia mentre sostenia el pal... Eh!, quan el pal era pal i el sosteníem sense artifici sobre la cadera...

Gràcies als xiquets i les xiquetes que mantenen la il·lusió. I gràcies a Noemí per un esforç minusvalorat pel comú, però que tant els xiquets com els pares i molts de nosaltres li remerciem agraïts. Ella sí que és valenta i forta com una carrasca! Ella sí que estima la terra, l'arrel i la saba que ens fa créixer com a poble. Quan jo siga major (i em caldrà, però, mercar-me una armadura de coratge i voluntat), vull ser com és la meua germana...

dimarts, 6 de desembre de 2016

Estimats Nicolauets!




Ontinyent, a dimarts sis de desembre de 2016. Els Nicolauets.

Això, estimats meus. Com anem a celebrar hui el fer la festa dels xiquets que van a escola si amb allò de la immaculada, i intocable, Constitució, hui és festa cívica de guarda...r, que de guardar poc la guardem, tot s'ha de dir... La de gent que ha treballat hui per poder fer pont el divendres... Jo mateix he tingut l'obrer a casa, i no veges el despatxet tan rebonic que se m'ha quedat. Ah, i tota la vesprada decorant de Nadal Can Carrasca, ausades l'arbre que hem arreglat l'Abel, Noemí i jo mateix... Ja et passaré fotos, ja... Tot preocupat que se n'ha anat el xicon després de deixar mandarines prop del Tió per si vol començar ja a menjar o potser no menja i en arribar la Nit de Nadal no caga i... 

Bé, això, que la solució de passar els Nicolauets amb les Caterinetes em sembla de categoria...! Sobretot si amb això d'assumir les formes caterinenques (amb corbata vermella i dinar grupal) s'ha acabat el costum d'anar acaçant gallines espasa de fusta en mà, poques que en queden, i ja cap ni una al món urbà... La llàstima és si s'arriben a perdre els Pregons dels Nicolauets, espere que no... Del Sermó del Bisbetó, allò de vestir un escolà amb robes talars i encomanar-li un sermó còmic, si es fa en algun lloc de Catalunya encara serà massa i prou, que per les valències ja tenim propu sermonaris ridículs, com aquell arquebisbe que acompara una alcaldesa difunta de poc amb el mateix Jesucrist. "Amén, digan Glória, passen fulla...".

Al meu betlem, aquesta que et mostre és la imatge dels Nicolauets. En directe és ben dolça malgrat que vaig voler reflectir allò de la pobra gallina... No és temps de gallines l'Advent, no... Recorde una persona molt estimada per mi que es posava realment malalta quan escoltava aquella cançó de Nadal que acabava soltant allò de "la lloca feia cloc-cloc i la tiraren al foc, i els pollets feien piu-piu, i els varen tirar al riu". Vaig pensar fer un xiquet acaçant un conill ensabonat, que és també iseta que se'ls feia, als conills i als educands més menuts a la classe... Però no, la crueldat infantil també cal que estiga present a la memòria comunal, ara que acabarem diabètics mentals amb tanta sobreprotecció, pares helicòpter i desatenció a un temps... He afegit a la fotografia un trosset de la cançó dels Nicolauets de Castalla que refereix el costum espasser.... No voldràs que em limite a les boletes i bolots que canten arreu...? Per a això hauria fet el sant Nicolau d'Alacant, al que les dones que volien nuvi li tiraven torrat per veure si així... Sí, com es feia a Sant Antoni de Dalt de Bocairent amb la cosa de pegar-li al melic del xiquet en la processó..., sent que el Jesuset que sosté el sant franciscà no té melic...

Contra el masclisme, divertiment...





Ontinyent, a dimarts 6 de desembre de 2016. Els Nicolauets.


Fa dos dies, em va arribar via Facebook una notícia ben interessant sobre com va el fet del masclisme al món... Resulta que una editorial madrilenya, Drácena, anunciava l'edició d'una obra d'Elena Garro (Puebla, 1916- Cuernavaca, 1998) amb una faixa que, sincerament, dóna ois...

Afectat com sóc amb el tema de la violència de gènere i l'abús masclista, tant el físic com el psicològic, vaig reaccionar ràpidament compartint la xambada aquesta en el meu compte, a partir del que havia escrit l'admirada Eva Dénia:  "Les dones ja estem MOLT FARTES de ser tractades d'aquesta manera. Molt fartes, sí, requetefartes, FARTÍSSIMES". 

Jo, encara afegia aquestes paraules :

"No em val de massa que les dones estiguen molt fartes si els homes no ho estem també, si la societat plena no rebutja aquestes autèntiques salvatjades. Una excel·lent escriptora valorada per ser esposa, amant, inspiració i admiració? Amb la regla de tres que plantegen aquests autèntics missògins, a saber a què es referiran amb "inspiradora" i "admirada"...


Doncs bé, aquest matí, en repassar les novetats del meu compte, m'he trobat amb un text de l'estimada Encarna Sant-Celoni  que repenjava un altre de títol ben interessant: "Así serían los libros si las editoriales hablaran de los hombres como hablan de las mujeres". M'hi he abocat de cap...

I què m'he trobat? Un text amb imatges creades per dos periodistes mexicans, Mireya González i Pepe H. que s'han empescat tot un enginyós al·legat contra aquest tipus de masclisme de baixa tensió, gairebé imperceptible davant l'allau d'informacions que el viure provoca, però amb una funcionalitat efectiva atroç... Han usat de la mateixa medicina per denunciar el cas i han inventat altres faixes que acompanyen sengles llibres coneguts d'autors mascles reconeguts anunciats a través de les seues relacions amb autores fèmines... 




El resultat és sorprenent i divertit. 
No hi ha millor denúncia que la que burla amb gràcia qualsevol motiu injust.

Et convide a entrar i riure-te'n tu també...! Ací només t'he reproduït dues mostres per fer-te goleta...

Espere que l'editorial aquesta, totes les editorials i tutti quanti masclistegen el món se'ls corseque la intenció i pensen com fer la propera vegada...



dilluns, 5 de desembre de 2016

I quins cartells purissimers que s'han espolsat a Iecla...




Ontinyent, a dilluns cinc de desembre de 2016.

Quan trac en dansa alguna cosa de "Carrer Cartelleria" a "Animafesta" no és que vulga dur els trastos d'una habitació a l'altra de la casa, que he matinat per a aixó mateix, que aquest matí comencem les obres... No. Solc fer-ho per destacar algun cartell que m'ha complagut especialment. I aquest és el cas...

Jo que pensava que la boutade valenciana fallera de fer quatre cartells (i un munt de sucedanis més) sense més motiu que el de donar-se a conéixer encetaria una moda en els pobles més del puntet i només vaig encertar en un cas desastrós... Ara que Iecla ha tret quatre cartells per anunciar la festa de la Puríssima Concepció, veig que la idea, ben pensada, duta i executada, pot donar molt de sí. Com a mínim oferir-nos un art cartellístic d'alta volada resumit en una petita col·lecció de meravelles. Tinc clar que Iecla, pel que fa als cartells festers, mai no em decep.

I sí, em complau moltíssim l'obra de Martín Manuel García Santa que ha triat la Mayordomía de la Purísima Concepción ieclana. Justment aquest tipus de cartells, el trobar-los, el sorprendre'm i el meravellar-me amb ells, és el que fa que continue viu el meu blog cartellístic. La recerca i el goig de la troballa són la base de la meua il·lusió, atés el mal material que en els darrers anys anem constatant com a majoritari...

Aquest tipus de cartell té tot el què m'agrada: queda evidenciada una unitat formal indiscutible, on cada individualitat, basada en un símbol entenible pels qui coneixen la festa, té personalitat pròpia, que no cedeix en trobar-los tots junts. El símbol, d'aparent senzillesa, i sempre relacionat amb l'origen militar soldadesc de la celebració, és protagonista cert de la festa però, excepte en el cas del fum del trabuc que conforma la imatge patronal, sempre són detalls que poden passar inadvertits, sobretot davant la cartellística festiva. Detalls tots ells verticals, per cert... I en tots, la presència unificadora d'un allò volàtil i colorista que els abraça: fum que puja al cel (i el mostra als fidels), papallones, llavors que s'escampen, coloms... L'ús savi dels colors, la tipografia, les bandes laterals que dignifiquen... Tot en ells és del meu grat i per això insistisc en què els contemples.

De tant en tant, el goig...

diumenge, 4 de desembre de 2016

Santa Bàrbera..., morena!





Ontinyent, a 4 de desembre de 2016. Santa Bàrbera.

Allà per l'any 2002, vaig escriure un text sobre santa Bàrbera, o Bàrbara, pel "Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana", pel darrer dels quatre llibres, el corresponent a la Tardor. Resulta que jo, llavors, tocava campanes i tirava coets..., coses que es fan quan el trellat encara no se t'ha assentat i l'hamburgesament burgés queda encara llunyà..., per això, i per altres coses que al final et xarraré, vaig triar-me aquesta advocació. És així com començava l'escrit:


"És la màrtir bàrbera, o Bàrbara, una de les santes més populars del panteó valencià, per més que la tradició oral repetesca allò que "només recordem santa Bàrbera quan trona". El fet que se la invoque constantment, i amb immediatesa, davant les tronades per tal devitar-new els danys i que siga la santa titular d'un gran nombre d'ermitatges valencians assegura la seua fama. Ara mateix, i després del concili Vaticà II, la seua figura no apareix en el calendari litúrgic, atesa la poca documentació i l'escassa fiabilitat de les cròniques que ens transmeten la seua vida i el seu martiri, succeït, sembla ser, a Nicomèdia, en el temps de l'emperador Marcià.

La llegenda fa santa Bàrbera víctima del seu propi pare, Diòscor, qui no acceptà que la filla es convertira al cristianisme, en el segle III aproximadament. Com que no havia pogut forçar la filla a contraure matrimoni, la va tancar en una torre que només tenia dues finestres. Ella en va fer una tercera en honor a la Santíssima Trinitat. Va poder fugir i s'amagà en una cova. Un pastor la denuncià i el seu pare va capturar-la; mentre, un llamp castigava amb la mort el delator i el seu ramat. L'emperador, a qui havia acudit el pare, va sotmetre la jove a tortura i la va fer arrossegar, tota nua, per una muntanya. Finalment, el pare la va decapitar amb l'espasa que li serveix d'atribut, juntament amb un mantell vermell, un calze que conté la sang de Crist, una corona principesca, la torre on fou tancada i la palma del premi martirial. Pel fet de la violència i de la rapidesa de la seua mort, és advocada contra el llamp i les tronades, també protegeix contra la impnitència i ajuda a ben morir, com narren uns vells goigs:

"Que espera quien te invoca/ no morir sin sacramentos".

La major part de les ermites a ella dedicades, es troben en punts de muntanya, propers a les zones urbanes (Alberic, Llíria, Gilet, Morella, Ontinyent i Cocentaina) i situades entre aquestes i la zona des d'on solen amenaçar les pitjors tronades. La cultura popular ens ofereix un sense fi d'oracionetes i de cants a ella dedicats, pronunciats en el moment de l'aparició de tronades; entre ells recollim un de Cocentaina:

"Santa Bàrbera va pel camp, buscant l'Esperit Sant.
L'Esperit Sant no pot vindre, que tres núvols veu vindre:
Uno de foc, uno de pedra i uno que rellamega.
Santa Bàrbara Bendita. Lliura-nos del tro i de la centella".

I tant que la cançoneta aquesta..., així la deia la meua iaia, Paquita Moltó "Carrasca", del Carrer Dolors, que després seria la senyó Paquita, la dona del Sabater de la Vila, a Ontinyent..., i així l'escoltava resar a ma mare en ser que s'apropava tronada mentre la meua germana i jo buscàvem on repunyetes havíem deixat les candeletes de l'última Candelària, no per invocar protecció celest sinó per si se n'anava la llum...

La història aquesta, la repetisc cada vegada que algú m'acompanya al Palau de Cocentaina i entrem en la pinacoteca aquella de l'ajuntament, tan rebonica i valuosa com mancada d'informació... (en recordar-te que diu que els Sants de la Pedra són els Sants Metges, per a fiar-se de res...). Allí, tan bon punt arribes a la segona navada de la Sala d'Ambaixadors, hi ha el retaule de Santa Bàrbara. Abans estava a l'ermita gòtica, tan bonica com és... I és una joia. L'arquebisbat no se la pogué endur com sí que feu amb la Mare de Déu de la Llet de Penella, no... I comence com sempre a guiar per aquell còmic gòtic tan i tan espectacular com senzill a l'hora... Cada episodi del martiri tractat amb una modernitat que frega el gore actual. 



Un realisme dolorós que, en el seu temps, deixaria esmaperduts i compungits els fidels que s'aventuraren per aquell contrafort mariolenc costera fonda amunt... 

Vaig intentar que es publicara una fotografia del retaule. No va poder ser i em fou llàstima. Hauria estat un enriquiment de l'obra... 

I sempre acabe el repàs d'idèntica manera: veus quin cabell de pa d'or més refulgent? Això és de la darrera restauració. Jo la recorde, de xicotet, com a molt morena, de bruta, la pobra...




Tot (re)cordant Joana Raspall






Ontinyent, a diumenge quatre de desembre de 2016. Santa Bàrbera.

El verb "recordar" no s'escau quan parle de la poeta Joana Raspall i Joanola, que tal dia com hui va morir. En aquesta pàgina la trobaràs sovint, com a poetessa cabdal que m'és i com a persona estimable que fou. Aleshores, millor "cordar", de "corda" i de "cor", per tenir-la de nou present i homenatjar-la... I com sempre, homenatjar-la amb ses paraules, fent-te la tan propera com jo me la sent... Tres poemes, meravellosos, et passe del seu "Jardí vivent" (2010).




La distància

Si tenim l'amor lluny, costa conèixer-lo;
el filtre de l'espai l'idealitza,
i cada vol de papalló ens distreu.

Quan el tenim a prop, ens enlluerna;
la seva resplendor la ment encega
i sols se'ns mostra sensorialment.

Quina deu ser la més justa distància
que anivell sentits i sentiment?





Afirmació

No vull que la buidor m'arrossegui a l'abisme
o falsos mirallets em torbin la volada.
Jo pressento, a l'entorn, batec de coses certes,
tal com l'hivern pressent la futura brotada.

No em digueu que estic sola! Al meu costat caminen
altres éssers com jo, i l'aire no els ofega;
amatents a lluitar contra foscos marasmes,
ofereixen el pit esforçat a la brega.

Jo també toparé amb les altes muralles;
sé que vessaré sang i em courà la ferida...
però vull avançar armada d'esperança
i d'orgull, proclamant que tinc cor i tinc vida.







Vull

No vull durar com una pedra. Viure!
Fent i desfent els llaços, com la boira;
fent i desfent camins, com la riuada;
fent i desfent cançons, com els ocells.

No vull passar serena com la lluna,
sinó esvaïda en plor, com la rosada,
o exultant, com les flors en primavera,
i forta i juganera com el vent.

No vull anar llençant bocins de vida
com fulls de calendari, tan inútils,
quan han complert la tasca marcant dies.

Vull deixar amor i somnis i paraules
que durin més que jo, al cor dels altres.



Bo(u)tellot...


Dibuix publicat per "Roig" en una edició de la revista "Crònica" de fa ja massa anys i reflectida ací sense permís de l'autor. Més que res perquè no he sabut mai qui era aquell "Roig"...



Ontinyent, a diumenge quatre de desembre de 2016. Santa Bàrbera.


Hui volia dormir.
Vinc de dies molt difícils i m'esperen altres dies amb més, i altres, dificultats.
M'acaba de despertar la pluja. Encara com...!
Vaig arriscar-me, anit, a deixar tota la roba estesa esperant en l'equivocació de les previsions meteorològiques i no, que aquesta vegada l'han encertada de ple. 
I com que a un son fluix qualsevol alenada li serveix per a fugir, la roba no s'ha banyat massa. No ha calgut que trone santa Bàrbera, no...

Ara, en deixar penjat de qualsevol ixent penjable del menjador tota la roba que necessita d'eixugament, ja m'he desvetlat. 
M'he assegut a l'ordinador, com cada matí. No tinc remei...

Però ha estat obrir la finesta per veure la pluja que m'he quedat estorat... 

Una trentena de cotxes sobre el fang més brut i poca cosa més... 
On són els centenars de cotxes i furgonetes que pul·lulaven anit quan vaig necessitar baixar les persianes i encomanar-me als auriculars per evitar l'immens soroll que m'impedia habitar-me? On són els tants joves i no tan joves perpetrats amb cadires plegables i neveretes que anaven deixant sobre els cotxes els seus perbeures etílics? No s'haurà afonat la caseta aquella de la que eixia el reaggetó tan miserable que feia tremolar de por els vidres de casa? I sobretot..., d'on vindrien els tres autobusos, tres, que aparcaren al final del bancal... Hi ha gent de fora capaç de fletar autobusos per vindre al correbou d'Ontinyent? Pare, que me'n vaig al bou... Sí, fill, sí..., de l'animal no veuràs ni la cua..., no acabes tu a quatre potes pel què beuràs...!

No m'escandalitze jo. 
Només em fot que deixen sobre el capot del meu cotxe els gots, supose que a hores d'ara, la pluja ja haurà netejat la brutícia... Ah, i la infecta música també. La resta, ho entenc... 
Com vols que bega la jovenalla si en ple desembre i al fred intens de vora riu els taverners locals fan el seu agost, i el juliol i el juny, i... De les colles de gent que eixia de fàbrica o evitava l'escola i es reunia a dinar amb les amistats i amistances un bon plat d'arròs al forn hem passat a l'arròs passat, als bars a cormull, al negoci de l'alcohol (i altres farines...), a la macrofesta que no és festa sinó macro en tot... Veges! Si jo visc lluny de l'epicentre fester i mira quina em toca suportar... I m'escric amb gent del "poble" i em confirmen que arreu és paregut... Hui, Ontinyent ha estat pres per hosts d'hostes esperats, i molestos. La seua educació i respecte pel què i qui els envolta serà el seu únic límit dins l'àmbit d'impunitat en què poden arribar a moure's. Però amb la "sort" (/dissort) de la pluja, han pegat a fugir... Ara vindrà el temps de la neteja. Les esforçades persones que se n'encarregaran bé que ho patiran... Almenys, a la part més elevada dels bancals que hi ha davant de casa no hi ha brutícia, car els cotxes no poden accedir-hi. Fa tres anys que sí que podien, com que els polítics no donaren les ordres corresponents, pel Nadal encara continuava l'escampada bouera de plàstics i deixalles. I va caldre reclamar.

No m'equivoque. La "culpa" de tot plegat la tenen els "polítics" locals. I no ens equivoquem, tant els de l'actual majoria absolutista com els governs que ens han dut a ella.
En plegar-se als interesos dels hostalers, que fins i tot recorde que van "exigir" un bou per la santjoanada que, d'una manera o d'altra, han acabat aconseguint, han vingut a fomentar i, ara, patrocinen, una cultura del disfrut alcohòlic rara, per puntual i ciclogènica..., eufemisticament dita "bou". Regulen? Limiten? En una societat hedonista com la nostra, si dones el dit la massa pren el braç i fleta autobusos una vegada correguda la veu de la "festa" que es viu quan es beu i es va al bou... Ens riurem si algun dia enceten campanyes contra l'etilisme tot recordant-los els seus apadrinaments. Dubte que saberen on anàvem en consentir-ho. Dubte que sàpien on anem... Dubte que els rèdits que tal desorganització els renta siguen tan bons... Ells sabran perquè no veig que posen ni vulguen posar límits al propi desordre; que no se'ls en vaja de les mans la qüestió o patirem. Dubte, fins i tot, que siguen conscients de la pròpia responsabilitat, en aquesta i en tantes altres coses... Dubte tant que fins i tot dubte si res de tot açò no els és anecdòtic. Ara, diuen que hi ha bastant sensibilització pels dos casos de xiquetes mortes per coma etílic des del darrer Halloween fins ara a les Castelles; més que no prendre mesures, les autoritats incompetents sembla que el que fan és creuar els dits perquè ací no els passe... M'ho sembla i és aqueixa semblança la que em fa preguntar-me si hi ha límit, si hi ha regulació: anit ja en vaig tindre prou d'exemplaritats. La pluja sempre serà més efectiva que... Clar, i si les majories volen això?, "Bous voleu? Bous tindreu...!", que bé em conec la història. La llàstima és que s'invoque el nom del bou per dir "beu"...

Perquè, i el bou? Què queda del bou? Doncs queden els animals, els qui els negocien, els qui se'ls estimen i els poquius animalistes que s'hi oposen... Perquè conec bastant gent de la corda del bou (de la que siga després de tanta tibantor associativa com hi ha hagut pel tema) que en veritat s'estima l'animal i allò que venim anomenant "la tradició", quan de tradició queda ja tant poc... Sempre he entés el bou del meu poble com el totem, la gran figura gairebé sacra que en passar beneïa amb la memòria dels anys i dels fets la quotidianitat que nosaltres vivíem (l'exemple més bell és el dels propietaris que demanaven que el bou entrara en casa per poder-ho contar durant generacions...). Una quotidianitat que no era tal, perquè ens feia viure a carrerons i colzades carrers desconeguts la resta de l'any. Bou i Vila anaven junts en una mateixa corda... (i així els va. Si sou ontinyentins i recorreu la Vila amb criteri, podeu acabar plorant...). I recorde la tristícia profunda que et quedava en acabar el tercer bou de diumenge mentre Sant Miquel anava cobrint-se de l'ocre preciós del desembre que prompte la nit fagocitaria... Tot l'any esperant i ara ja està? I què queda de la festa? La dansada i els Cabets? La resta és tot per a la rècua de la Confraria de la Pell... Ara que m'he fet gran, somric quan pense en aquella desesperació lleugera... Ara és hora que, per a mi, la festa esperada són les carreres i les pors dels xiquets que encara recorden que als Cabets se'ls cridava "Orelluts!", als qui admiren el pas divinal dels Gegants, el cansament de la xicalla de la Veta i els Arquets amb una processó tan llarga i tant de ball..., amb la modernor aplaudible que ens ha recuperat l'Àliga i ens ha regalat la Tartuga... Ara que tanta cosa fa que, com fa la pluja, me'n vaja jo per camins de coneixences foranes tot i aprofitant l'avinentesa... Qui sap si enguany que tan marcat vaig en la relació temps i espai vital/laboral, encara recordaré Santa Bàrbera menjant-me la corriola i la llonganissa vora el meu adorat donjon de Xaloc... 

Aneu fent, que jo vaig a assecar la roba.
Bou a la Vila!

dissabte, 3 de desembre de 2016

I el plàstic que recobria el Nadal va començar a derretir-se...



Alfafar, a divendres dos de desembre de 2016.

Amb això que l'esperit nadalenc no existeix ja i tota la mandanga que tan clara se'm va mostrar en la visita del passat dijous a un dels temples màxims del hui mateix, un centre comercial buit de bonesa i farcit de vanaglòria, vaig volent fer-me un raconet per les poques tendreses que van arribant-me. La sensació era de buidor total..., muntanyes d'inservilitat arrebossades amb velluts rancis i trenades amb corda de penjar daurada a l'espera d'un consum postural... Res d'això no va amb mi, i si mai m'ha estat roda de molí amb què combregar per la pau del món, ara m'és rebuig absolut, a aquests aixòs i a tots els allò que no siga honestedat i, en la mesura del possible, veritat...

Per això ho he passat tan i tan bé aquesta vesprada de mirada compulsiva i compra eficient. I amb excel·lent companyia, que de tant en tant anava oferint-me un reguitzell de gestos infantils de meravellament que m'omplien a poalades l'ànima. He carregat el cotxe a cormull de material de construcció... Dilluns, sense falta, s'enceta la darrera de les fases d'aquesta obra de la seu que és Can Carrasca, en concret del despatx i el menjador. En vindre temps millors, encararem amb seriositat tot el què s'escau reformar. Mentre tant, aprofite per reformar-me jo mateix i, de pas, anar pensant on montaré enguany l'arbre...

Ens ha tocar, de tanta gent com érem a la compra, anar amb dos cotxes. Jo, he aprofitat per encetar aquesta celebració nadalenca meua tan estranya enguany, sense betlem, amb un dia de Nadal tan matiner que em pillarà treballant... EBé que sabrà fer-se diferent, i enguany, a més, no porta condol, que reverdeixen ja les branques... 
I com fer per no fer el d'un sempre que no existeix i que no desitge? Doncs aportant nova saba i nou enginy... I per què no fer el viatge escoltant el disc nou que t'has mercat, el "Crhistmas" de Pentatonix? Ausades el nom, que sembla un dels risibles antropònims del llogarret d'Astèrix mateix...  Bé, un nou producte plàstic nord-americà? Una nova producció a la moda del temps que corre i se'n fuig que no els dóna temps ni d'assentar-se? Tot apunta que sí... Un grup vocal de quatre xics i una xica, que segueix tooooots els tòpics americanoides... Gent guapíssima i jove i superguai i trending tòpic i..., amb el blanquet al mig presidint la foto de promoció, la rosa xupixuli a la vora, el negre al costat més allunyat, que no el treuen mai en els vídeos, i un greu i un contralt d'allò més interessants per la consecució perfecta del clixé. I tant que sí... Només que les tesitures i les partitures els fan d'allò més interessants, i, sobreto,t l'elecció dels temes.

Siguem clars. Si m'he mercat tal pressumpta balostiada és per l'"Hallelujah" de sant Cohen. La versió em va deixar frapadet del tot en publicar-la la productora dies abans de la pujada als infinits del mestre... Però en anar escoltant del disc, he vingut a quedar-me acollonit... Quina bellesa formal i d'esperit... Les tòpiques concessions a la tradició queden en un parc no res... Només l'encet de l'obra amb un "O come, all ye faithful" esplendorós, un "Adeste Fideles" amb ressonàncies sabanenques africanistes que m'ha instigat a  repetir-la i repetir-la i repetir-la... Però, i el "White Crhistmas" dels Manhattan Transfer? Unes remescles de neotradició, croonerisme no-atroç i cantants victorians british,  dels de porta a porta... ("God rest ye merry gentelemen" esbatana l'esperit...). Peces com ara el "Coldest Winter" et deixen assegut... Bé, per a què esplaiar-me més? Se m'ha derretit el plàstic i he trobat valors d'importància a l'obra. Ara serà cosa de seguir escoltant per trobar, per acomodar el meu esperit als jocs vocals pinyolístics aquests de beatbox... Xe; i que cada any he tingut la sort d'encertar en aquest tipus de compres... En necessitar de tradició, els "Motxileros" del Pinós van reomplir-me, que volia de classicisme, aquell cd de nadales de Marina Rossell va meravellar-me; el darrer Nadal complet va comptar amb l'elegància del Michael Bublé, i enguany, el cosmopolitisme, el daurat sobre blanc pur i la llum que transmeten els Pentatonix, crec que permetran unes bones estones pel que fa al fet de la banda sonora on assentar les possibles experiències...  Sempre, clar, que les obres no s'allargassen i que no m'impedisquen acabar la feinada aquella que m'està corcant els ossos morals...

dijous, 1 de desembre de 2016

Posem música del senyor Humet...



Ontinyent, a dijous 1 de desembre de 2016.

En l'aniversari de la mort del senyor Joan Baptista Humet i Climent, és bo recordar la seua música, i lletra. I no només cal que arriben aniversaris d'aquests per fer-ho. Si les persones que se l'estimaren ens parlen tan bé d'ell, serà perquè era dels que cal tenir en compte entre la gent...




Que no soy yo

A veces pienso que tengo suerte
sin una perra y aún me divierte mi profesión
desde una noche en la que Dios quiso
comprometerme con el hechizo de una canción.

Y ahora que habemos de ser sinceros
que a mí también me mueve el dinero y la vanidad
pa'no ser menos que mis amigos
que se conforman con un suspiro de libertad.

Y una lucecita que apenas se ve
cuando estoy a solas va diciéndome:
que no soy yo, que aún no soy yo.

A veces pienso que lo más grande
de que dispone el hombre es el hambre de conocer
que abrir un libro es abrir las alas
sobre las cosas que nunca acabas de poseer.

Y empiezas a edificar tu mundo
de las ideas en un segundo de intuición
para acabar bajo los cimientos
esclavizando tus sentimientos a la razón.

A veces vibro con cualquier cosa
una mirada se me hace hermosa si mira en paz
por un cachorro que se extravía
que así yo entiendo a mis alegrías, vaivén fugaz.

Y porque sufro y me pongo al lado
del oprimido y amordazado que se echa a andar
porque el ha hecho que el mundo gire
y hay que cantarle pa'que no olvide su malestar.

Joan Baptista Humet.

dimecres, 30 de novembre de 2016

Per què balla Joan Petit?



Ontinyent, a dimecres trenta de novembre de 2016. Sant Andreu.


Estava mirant-me les figuretes del betlem que tinc a la vitrina del menjador. No hi són ni la meitat... Les altres estan en caixes, embaladetes i protegides, les que remeten a oficis de betlem i personatges mundans... Ací tinc les que reviuen tradicions i costums del poble, les més estranyes a ulls de tothom, les que tenen com a més singulars, les més "boniques"... 

Em remire cadascuna. Són precioses. I mentre vaig mirant on posarem les que hui mateix encomanaré a la més gran i meua artista ceràmica, em tope amb un dels seus invents més saborosos. Jo no sabia com resoldre el problema de Jan Petit... L'any passat me'n vaig tornar d'Occitània amb dos desitjos: el primer, reproduir-me a mi mateix, de nou, en el betlem com quan vaig eixir en aquella capitania Fontana vestit de Guilhem Belibasta, el darrer perfecte càtar, tot provocant la ira del sector rectors (que mai no vaig saber si s'enfadaren perquè representàvem la Inquisició o perquè el perseguit per la Inquisició era jo mateix, veient com m'havien tractat ells mateixos després de l'episodi de "la gent no ha de saber el què no li convé, està molt feliç dins de la seua ignorància. Eres un heretge...").
L'altre desig, dur-me al meu Betlem la figura estimadíssima de Jan Petit...

Però com la fem? Un pagés occità del segle XVII tallat a trossets pel poder reial francés com a represàlia alliçonadora davant tot el regne... Alícia, l'estimada ceramista, em digué que no em preocupara de res, que ella investigaria... El resultat fou magnífic... 

Han passat anys i anys. La primera vegada que vaig escriure sobre el personatge ara m'apareix com al·lucinant i al·lucinada. Va ser el 2004, i amb aquest text tancava un seguit de 160 capítols del meu "Costumari Desacostumat" a la revista Crònica. Estava molest, encara ho estic, tinc massa memòria...

El que no sabia és que aquell personatge acabaria marcant-me tant...

Els anys que han passat m'han fet conéixer-lo millor. Ara he estudiat qui era, com fou allò dels Crocants i m'he promés que, en poder, aniré a Croc, el poble que veié l'origen de la revolució (i d'on diuen que prengué el nom, però que no fou així perquè la cosa seria massa romanticoide...), i, sobretot a Vilafranca de la Roerga, on un 8 d'octubre, el de 1643, va ser tallat a trossets aquell gran home... El cos, el van fer podrir perquè no hi hagués cap tomba on posar-li flors, respecte, memòria o represa de la revolució. És el què succeeix amb els qui perden. 

Algun dia...


COSTUMARI DESACOSTUMAT

Sergi Gómez i Soler

Au, anem-se’n, Joan Petit …

Senyó Carlampio, ja té recollit el mocador mandadero? Pose’s el bolic de maletilla i baixe d’una volta al cotxe. Veu?, el que no han aconseguit els seus… qui anava a dir-nos-ho. Ja estan tots dins esperant-nos, la Balanguera, Al-Àzraq, la Moma, el Rei Pàxero… ens prendran per emigrants de pas cap a l’Estret de tan carregats com anem, i encara cal arreplegar les Caterinetes i la Perejoana! Bo, està tot tancat? Hem apagat el gas? Clar que podíem viure-hi més temps, i fer més històries, però a la matinadeta ja li pega el sol a la barraqueta que no té trespol. En no tenir les claus de ta casa més val que et cordes els pantalons i digues això de “amén, digan Gloria, passen fulla”… Au, que ample és el món. Però abans, per tal que Joanet Vergonyes s’adorma i no es marege, deixe’m que conte una última rondalla, aquell que parla d’una cançoneta que, des de petot, em té enamorat; la del Joan Petit. Ara diràs, quina cosa! Això t’agrada? Una cançó de xiquets que poc a poc va oblidant-se com se n'acaba anant la saó. Doncs no crega vosté, que la cançó és valenta... 

Val que estem acostumats a aprendre-la de menuts a casa o a l’escola, que la infantilització, ja ho sap i no cal que li ho diga ara, és el primer pas per la desaparició de qualsevol cosa. Que si el Joan Petit quan balla, balla balla balla. El Joan Petit quan balla, balla amb el cap, amb el cap, cap, cap, amb el cul… amb el braç… amb el colze… amb el puny… amb la mà…. amb el dit… fem una volta després de moure ostentosament cada part del cos citada en el ball i acabem dient que així balla el Joan petit. I entenem que Joan petit és un xiquet que es diu Joan i té poca alçada (i ningú no discuteix si al nostre dialecte diem petit, menut, xicotet…). Però, i si “Petit” fóra cognom? Si “Petit” s’escrigués amb majúscula…?

Tots sabem on estem? Seguim. A mi, la curiositat em va vindre ja fa molt de temps, quan encara venia per Sant Rafel Paco Muñoz a cantar coses d’aquestes tan belles... Un dia, va i escolte a la Rosa León, per la primera cadena de la tele cantant “Juanito cuando baila, baila baila baila…”. Ja ens han fotut la cançó! Estos Castellans mai no tenen prou! (a la gerra i embotits!). Jo no sabia encara que l’estima no té fronteres ni vol saber-ne d'elles... Imagine com em va ser escoltar-la en francés; però no era igual “Jan Petit que danse avec le roi de France. Jan Petit que danse, il ne sait pas ce qu'il danse“.  “Jan”?, si els francesos dirien “Jean”? Com que no sap què dansa? I per què entra en dansa el rei de França? “Avec le doigt, avec la main, avec le pied, avec le ventre, avec les fesses” Vaja, al contrari que nosaltres i amb una música molt bonica, i lenta, i trista... I després en anglés, i en alemany, i en italià. Eu!, si que tenim èxit amb les nostres cançons que les copien arreu d’Europa, i d’Amèrica! Però ca, home!, si nosaltres també l’hem furtada! I justament, en conéixer l’última versió escoltada, la més arrimada a l’original, va ser quan vaig descobrir el grup Nadau (ja són família de tant que us els he tret en dansa), i en trobar-los, em va sorprendre la seua cançò “Auròst tà Joan Petit”, Lletania per Joan Petit… Estava clar que hi alguna cosa feia massa olor, i no massa bona. Sabeu eixa gelor tremolosa que us agafa tan poques vegades a l’os de l’esquena? Que Joan Petit, o Jan Petit, va existir! I va ser tot un personatge que lluità contra el poder francés per defendre, a l’Occitània perduda, el dret a viure dels més pobres, allà per l’any 1643!!!

En principi, la cançò occitana compartia la música de la francesa, i la lletra era semblant “Joan Petit que dança dab lo Rei de França. Joan Petit que dança, sap pas çò qui dança. Dab lo dit, dit, dit. Atau que dança Joan Petit! Amb la man, Amb lo pè, lo jolh, lo cuu, lo nas, lo cap…”.


I tant que dansava amb el rei francés, amb la tortura infringida al caporal derrotat. Ací teniu la cançó del grup Nadau (als CD De cuu au vent i S’aví sabut) ara veureu com la més mínima cançò infantil pot servir per amagar una tragèdia… “En país de Vilafranca, que s’i lhevèn per milèrs, contra lo gran rei de França en mila sheis cents quaranta tres. Mes òc, praubòt, mes òc, praubot…” bo, teniu raó, no us donaré més la tabarra, assajarem una traducció al nostre parlar pla… Al país de Vilafranca, ara s’alcen per milers, contra el gran Rei de la França, en mil sis-cents quaranta-tres.Ai sí, pobret, ai sí, pobret, en mil sis-cents quaranta-tres.
Per fer la guerra a la talla elegiren tres cabdills, l’un Laforca, l’altre Lapalha,i el tercer va ser Joan Petit. Per tota l’Occitania els cridaven els “Crocants”, sols tenien una tria: o la misèria o la sang. I és així, per confiar-se’n, que els vengueren els senyors, que els rics viuen de trair-nos, no ha canviat això tampoc. L’han posat sobre la roda. Tots els ossos li han desfet. Que en aquell temps s’estilava el matar poquet a poquet. I d’açò una trista dansa, amb la cama, amb el peu i amb el dit. Així, tot pel Rei de França, així va dansar Joan Petit.
I la història ha fet llarg viatge, i ha pres camins de cançó, el camí de cant per a xicalla, i el que ara sabem tu i jo”.

I ha costat trobar res dels Crocants, (els Socarrats diríem per ací, imagineu com acabarien). Un exercit de poble, vençut i per tant ignorat per la història i les punyeteres enciclopèdies, que es va alçar al migdia dels Pirineus occitans, a Vilafranca de la Roerga, hui Villefranche de Rouergue (faltaria plus). I mireu si ha corregut terres (i allí diuen no saber-ne res del fet…).

Qui va fer la cançó? Els Francesos per burlar-se dels Occitans? Els Occitans per no oblidar la crueldat dels Francesos i els seus mètodes, i la seua derrota vital, i així no perdre la identitat perdent els orígens? Ves a saber. La cosa és que s’acabà la memòria, i la melodia i tot, que ací n’hem heretat una més semblant a un toc de diana de l’exèrcit que no a l’original. Un servidor es deleix escoltant-la, en estar trist, en una caixeta de música que té… però què us importaran a vosaltres els costums d’un servidor?!

Ara, quan canteu la cançó, de segur que no tindreu el mateix sentiment… potser som massa il·lusos, però igual us ha nascut un respecte. És per això que us hem volgut contar, en els últims cent seixanta capítols, tantes i tantes coses desacostumades. Hem anat apartant-nos de totes elles fins perdre-les de vista en la nostra vida real. De ben segur que algunes us han resultat tan extranyes que us ha costat el veure-vos reflectits en eixe nosaltres. Tot ha estat adobar les arrels per tal que arrapen més endins i, així, puga enfilar-se més la soca.

Llàstima que la benzina vaja pujant. Els triangles? El jupetí reflectant? Fem via. Cap on siga, cap on siga que els rellotges de sol encara diguen l’hora, on el treball siga decència i la gent feinera; on la confiança siga honestedat; on hi haja persones que vulguen contar per tal que els altres aprenguen, i on vulguen també escoltar per saber-ne més, sense esperar tornes. Tot siga per ser rics en coneixença, i en respecte. Només així aconseguirem, amb forrellat nou, la clau que obri tots els panys, i tot plegat ens prepararà futurs de llum; curta i llarga.


I gràcies, per tot, a vosaltres. Mone? Nemon!"