.

.

.

"Jo em meravell com no hi vé qui ulls ha/ e cell qui-s ou per què no vol entendre,/ e qui no sap per què no vol apendre,/ e cell qui pot e sap com bé no fa”.

Jaume March

.


.

.

dimecres, 4 de maig de 2016

Vols aigua?




Bigastro, a dimecres quatre de maig de 2016.

Amb això del crowfunding ja no tinc dubtes. Vaig començar malament amb el meu recolzament a una colla gegantera de Barcelona que em va estafar a les clares... Vaig seguir apostant i vaig encertar, fent trampa cal dir també, perquè quan inverteixes en un producte de qualitat, no pots errar-la. En passar-me amb cadascun dels projectes realitzats per l'Associació de Veïns del Llombo d'Ontinyent, vaig recuperar la confiança en aquest sistema. Tot passa per sel·leccionar bé a qui dones suport. I, ara, m'ha passat amb el nou llibre de Manel Carrera i Escudé, el "Calendari de Festes amb aigua". 

Després d'una aventura bastant desagradable amb la desorganitzada companyia de missatgeria que m'ha transmés el llibre (no hi ha res pitjor per algú que viu lluny de casa que una companyia d'aquestes ni treballe el cap de setmana ni escolte ni apunte quan li parles...), m'alegre molt d'haver participat en el joc de Festes.org. El fet mateix que m'hagen enviat els anteriors dos volums d'aquesta magnífica col·lecció m'ha permés fer una comparació directa. El volum de l'aigua supera en prou i bastant els del foc i la pirotècnia. Sobretot en la qualitat de la impressió i el disseny. Xavier Miret i Paredes ha signat un excel·lent treball de disseny que acompanya de manera ben aplaudibe l'extraordinari esforç explicatiu i visualitzador de Manel Carrera. El resultat és un magnífic registre, un amplíssim compendi de divulgació festiva, imprescindible per qualsevol estudi futur més profund. I la cosa continuarà..., per sort per a nosaltres! Esperem, això sí, que la informació que apareixerà del País Valencià siga una mica més ampla que la que registra aquest volum. I això, ai las, sabem que en part és culpa nostra...! Per què?, direu, simplement per no haver respost amb premura les peticions d'informació que des de l'autoria se'ns sol·licitava. La nostra excusa és la del pitjor pagador: ha estat una molt mala tardor per a la lírica... Necessitem aigua, beneïda i beneïdora... 

Siga com vulla, vos l'aconsellem de totes totes. Insistim, obra imprescindible... 

dimarts, 3 de maig de 2016

Saps què és "peare"?




Bigastro, a dimarts 3 de maig de 2016.

Hui fa quatre-cents anys de la mort de William Shakespeare, saps? Res d'allò que tant es promocionava el passat vint-i-tres d'abril... El problema ve de l'aplicació del calendari Gregorià. Quan Anglaterra s'hi sumà a la resta d'estats europeus, l'home ja havia mort allí un dia de sant Jordi del calendari Julià. Un dia equivalent ara, allà i ací, al dia de la Creu. Hui. Punt.

De xicotet, també vaig llegir un abundós bard anglés. Recorde que la seua primera obra em fou una adaptació infantil del Somni d'una nit d'estiu amb dibuixos impressionantment bonics que faré per rebuscar properament, a veure si hi ha sort i el trobe... Clar, amb eixos antecedents no em valen Romeus, Julietes, Otellos, ni Hamlets posteriors plorons. D'ells, la bellesa de les paraules i l'enginy guardava, els fets? Morts terribles quan jo no sentia massa què podia pervindre darrere de la mort d'una estima.

A més, està el tema del Mercader de Venècia... Resulta que al meu col·legi, quan jo estava a huité d'EGB, la representà el curs de seté. Era cosa de veure, com van muntar la història. Quin esforç per part de l'alumnat i el mestre de torn, un d'aquells mestres moderns que jo no vaig tindre i que, sense "tindre'l" m'arribà a ser més mestre que els meus mestres. Solia passar-me això, i moltes altres coses, la major part desagradables, a tall d'una tragèdia shakespeariana sense més morts que jo mateix, millor, el meu ànim i les meues il·lusions... 
Res, que la meua germana feia de princesa puberal, Pòrcia... "Ben cert Bassani...", encara li recorde assajar il·lusionada per casa... Em va agradar tant que crec que em vaig aprendre de memòria el paper de tot l'elenc..., i encara en recorde part, ves per on... Per a mi, la vis còmica del tros de carn sense sang, i el torracollonisme femení davant les promeses volàtils dels homes, me la feien més carcallada que no dramot...

Per això, malgrat el sonetatge dolgut i tant de plor com s'hi derrama al món en representar-lo, Shakespeare m'ha sigut llum i bellesa. Ho he dit sovint: si alguna vegada aprenguera anglés, i ho dic de debò, seria per llegir-lo en la seua llengua original. Dificilíssim em diuen pel joc de mots cèlics i demoníacs...  però em plauria...

Perquè després, encara hi ha la meua preferida, el Molt soroll per no res... I això que no havia experimentat com pot ser de voluble l'home. I jo no ho sóc.
Ara em falta saber viure-ho, i alegrar-me'n també...
Què m'és Shakespeare doncs, alegria i respecte... I per a botó d'alegria, tota sencera aquella pel·lícula de Kenneth Branagh...




"Sigh no more, ladies, sigh no more.
    Men were deceivers ever,
One foot in sea, and one on shore,
    To one thing constant never.
Then sigh not so, but let them go,
    And be you blithe and bonny,
Converting all your sounds of woe
    Into hey nonny, nonny. 
Sing no more ditties, sing no more
    Of dumps so dull and heavy.
The fraud of men was ever so
    Since summer first was leafy.
Then sigh not so, but let them go,
    And be you blithe and bonny,
Converting all your sounds of woe
    Into hey, nonny, nonny".

diumenge, 1 de maig de 2016

De l'infern, al cel amb Paco i Pepa. Sobre la marxa del Tren dels Anglesos d'enguany...


L'Orxa, a diumenge Primer de Maig de 2016.

Val que havia fet de tot en aquesta vida, però coorganitzar una marxa senderista..., sembla fins i tot risible en mi... Doncs bé, la XIIIa Marxa a Peu al Barranc de l'Infern, muntada per l'Associació del Tren Gandia-Alcoi s'ha acabat i passa al currículum. De buscador acollonit d'uns Paco i Pepa perduts pels camins del Comtat a presentador micro en mà que veges a vore... Deu ser perquè el meu rebesavi Leopoldo Soler era ferroviari? No, que ell era de la Renfe... Més aviat és perquè el meu cosí Jaume Gómez, a qui tant tinc per agrair, ho és també i, ves per on, hui conduïa una màquina d'aquelles trèniques per terres de l'Avilés astur. I clar, com que jo m'apunte..., sí, ja pots dir-ho bé...

Però ho he passat d'allò més bé perquè la gent que m'estime ho ha passat també igual o millor encara que jo. Hem muntat a hora, gràcies senyor Forquero, l'equip de so. I tot ha estat enllestit a l'hora perquè les dues comitives, la de l'Orxa i la de Vilallonga, arribaren a l'hora al so comú de la dolçaina per les costures pedroses de la futura via verda... L'esmorzar? Amb mi a casa se n'ha tornat! Paco i companyia s'havien perdut i no hi havia cobertura. Ens ha tocat a Jordi i a mi tornar-nos-en al castell de Perputxent per, lloada sia Fortuna, trobar-nos-els ja encarats després que preguntant no trobaren més Roma que el cartell que, si s'encanten, els fa arribar a la Vall de Gallinera. Sort que conduïa Ricard... Això de repicar i processionar, ja fa anys que ho tinc desacostumat... Bé, et deixe una foto de l'eixida, tota una tradició, i de l'arribada de les dues columnes a l'explanada estesa entre la Fàbrica de la Llum i el riu de les Serps... Seríem vora set-centes persones quan hem arribat amb Paco...


Eixa és l'altra. Em donen el micro i em diuen que per a mi tot... I gràcies de la professionalitat de la gent de la Muixeranga de la Safor! Moltes gràcies per les explicacions i el bon ànim. Quina actuació més bonica que han fet, i mireu el Paco amb la torreta de fons, quina foto més eixerida! No, no fa carassa ni tanca els ulls, que té el mos en la boca. Ell si que ha pogut esmorzar encara...!!!!



Eixa és l'altra, el Paco. L'hem assegut allí al mig de la solanada i ell, a tall de Marededéu Trobada, torbat i sense xiquet al braç, li ha tocat des de cantar a repartir els premis del concurs de dibuix. Molt xulos els dibuixos i els regals. Primer premi: un mà a mà entre Maya Mejsmer i Arianne Mondéjar, de tercer curs. El segon premi ha estat per Raúl Moncho Sparks, també de tercer de primària, i el tercer premi, per a Leyre Mengual Jordà de quart. Han hagut huit premis més, tots pels alumnes del Col·legi el Castell d'Almoines, el col·legi Perputxent de Beniarrés i el de Castelló de Rugat també! A veure si a l'any que ve s'animen més xiquetes i xiquets, que el primer premi serà el cartell de la catorzena marxa...! Un deu ben fort per a les seues mestres també, que han vingut i s'han endut un preciós aplaudiment...



Paco ha contat i cantat. L'he presentat amb poques paraules perquè la part més bonica venia a càrrec d'un senyor que em cridava aquesta setmana, si podria llegir-li un poema a Paco, que havia fet un llibre i li havia dedicat uns versos... Sé que Paco s'ha emocionat que és cosa de no dir! Lluís Garcia Muro ha obert el seu llibre Manuscrits d'hivern..., i s'ha posat a emocionar-nos. Jo, només de veure l'extraordinària portada, una foto de Rafa Vallés Blasco, com totes les de l'interior, precioses, amb el castellet socarrat que hi ha a sobre el meu cor mariolenc, ja anava avant... Un fragment amb el seu permís...


"Com el poeta que escriu, 
canta a l'estimada terra,
a les serres i als rius
als prats en primavera
i a l'amor en lluna plena.

Poeta que estima la llengua
renova la seua veu
en les cançons alliberades
pels xiquets del seu carrer
canta als peixos de la mar,
als homes mariners
i a la Mar Mediterrània"

video



I segueixen molts altres versos, però caldrà que vos feu amb el llibre. Tinc la sort de tenir una còpia... Però em sembla, Paco, que tu t'has endut la meua i jo la teua. Com que baixaré prompte a Real, farem l'intercanvi. Pikolineta vol conéixer aquella casa del Carrer Major. Farem rogle quan et donen allò de Montserrat que encara no es pot dir...



 Paco estava relluent. Com si l'ambient l'alçara encara més. Ell que tant volia vindre però no sabia si podria quan berenàvem junts el divendres... I no per res, sinó perquè li feien bou a la porta del carrer, que això del Primer de Maig dóna per a festes variades, i a vore com eixia de casa...



Res, que s'ho ha passat pipa... Contant, cantants... Ha començat per fer el seu propi homenatge a Ovidi... Xe, ell que era l'homenatjat es dedica a fer un homenatge? I tant que sí!!!! Paco és amic dels seus amics i per Ovidi, té una predil·lecció que emociona. S'ha emocionat ell també, m'ho ha dit després, quan ha vist les cares dels qui l'envoltaven cantant amb somriures l'Homenatge a Teresa. I després aquella Havanera de Jaume Vidal Alcover tan bonica, que també hem cantat tots. Però ai en arribar la Serra de Mariola, com si l'esperàrem tots. Hi ha qui ha fet extrem gran i tot.. I sí, l'ha brodada, quina dolçor la de la gent gronxant-se en l'engrunsadora de la veu amabilíssima de Paco... I què bo Paco... Ha regalat a tots els assistents un casset d'aquells vells amb els seus primers discs com a cantautor!!!! Peces de col·leccionista a l'abast de tothom... I damunt, fenici com és també, ha fet promoció de les novetats editades, tot acabant dient que si no tenien diners Sergi Carrasca els en deixaria... Que per això estic jo! I el millor de tot és que després ha passat el que ha passat a l'hora de pagar en el bar on ens hem espolsat un dinarot de xuplar-nos els dits i de no parar... No tot ha de ser treballar. Això sí que ha sigut homenatge, homenatge... he, he, he...



Hem tornat espai per respectar els caminants i ajudar-los si calia. Jo, m'he emocionat amb un xiquet que, a meitat del camí, s'havia quedat sense aigua, com agraïa una botelleta que li he passat...
Ens hem aturat per veure l'assut i per baixar a la Font dels Boteros... I res, que la cosa ha acabat de mel quan en tornar, i en saber que Paco no sabia res del monument que hi ha a Muro al Tio Pep, hem fet parada i ens hem pres unes bones fotos. I no ens en volíem anar, no, que ens ha posat encara alguna cançó més...

Pepa estava encantada... I jo me la mirava encantada...


Em recordaré feliç, cantant mentre dinàvem, amb ell, el País Petit de Llach, entre la rierada d'anècdotes curioses i amistat...




Diu Lluís Garcia Bernabeu...

"Estime la meua terra
no per la seua història
ni per la saviesa ni per l'art;
no perquè és rica i fóra gran,
l'estime perquè el pare i la mare
m'ensenyaren;

l'estime per aquell riu
i aquell barranc
per aquell mas i aquell pinar,
per les hortes i els bancals,
pels llogarets, de quan era infant;"

Jo també l'estime per la memòria del tren i la gent que la camina...





Tant amb la meua càmera com amb el seu mòbil, la majoria de fotografies les ha fetes Pikolineta, a qui agraïsc la promptitud de l'enviament... Segur que Jaume es posa content...!

divendres, 29 d’abril de 2016

Entenc els d'Eurovisió amb allò de les banderes...




Ontinyent, a divendres vint-i-nou d'abril de 2016.

Entenc als d'Eurovisió amb allò de les banderes. 
Per a ells, el tema de la música és ja intrascendent.
Fins i tot els és ja intrascendent el tema de l'espectacle, atés que any rere any només fan que repetir la fòrmula, sense aportar massa història nova. Sort tenen dels qui som eurofriquis, que els hem cobert les vergonyes.

Eurovisió és un joc visual polític, un gif més, caríssim i pressumptament glamurós, això sí.
Ho heu dubtat mai? Quantes vegades hem parlat del tema de les votacions?

Ara, han fet un pas més, i els entenc. Qui paga, mana.
Han perdut cap ànima que tingueren i s'han venut més encara al capital nacional que els manté, que cal guanyar-se les garrofes... I ara han fet seu l'etern conflicte racionalitzador simbólic que hem tingut i tindrem a Europa: els emprenyen aquells simbols que puguen molestar i molesten els països que els puguen veure com a contraris a llur fur i interés. I han aprofitat l'ara convuls europeu, i que l'assenyada Suècia n'és la seu festivalera, per fer-ne'n una de grossa: publicar un document en què s'especifica que només poden permetre's els penons dels quaranta-dos països concursants, les dels estats que han participat recentment (Turquia, Portugal i Romania), altres països reconeguts per l'ONU i, oh, com no, la bandera majoritària del col·lectiu gai, que com ha quedat clar és un dels públics majoritaris, i més fidels, del festival. Si el festival fos a Rússia, altre arc de sant Martí lluïria...

Quines banderes han prohibit? Les que no tenen cap significat, les locals o regionals o provincials, les que continguen missatges comercials (prohibirien banderes amb el logo d'Eurovisió?), les que puguen considerar-se de natura política o religiosa (permetrien la del Vaticà?) o tinguen a veure amb territoris disputats. Tampoc permetran les que tinguen lemes ofensius o discriminatoris, o missatges en un idioma que no siga l'anglés, perquè enguany, fins la castellana Espanya canta en la llengua de l'imperi. Llàstima, ja no s'hi voran aquelles curioses banderes espànyiques amb el nom del poblet dels seus enervats portadors...

Ah! I queda extraordinàriament prohibidíssima la bandera de l'ISIS o com es diga aquella gent que ronda morts pel vesper sirià...

Però ai... No se'ls ocorre als Eurovisiofuncionaris més que donar exemples de quines banderes són caca... Ja sabia jo que alguna cauria de les de les Comunitats Autònomes espànyiques... Fort, molt fort, i causa d'augment de l'independentisme en el sector eurofriqui hauria estat assenyalar a tall d'exemple la Senyera o l'Estelada... Solució per deixar les coses clares? Euskadi. La Ikurriña..., junt a la de la mateixa ISIS, Palestina, Nagorno-Karabach, Crimea, República Popular de Donetsk, Xipre del Nord i Transnistria... Ui, que moltes no sabem ni qui representen, però si per a molts unir la noble causa palestina a la basca pot ser 
bo, això de l'ISIS....

Resultat: han punxat en os. Si hagués estat la bandera de la Rioja, o de Melilla (amb tot el nostre respecte...), però Euskadi???? Els polítics bascos han saltat amb foc al cul demanat una rectificació, el Pp inclòs, perquè la cosa pinta a tall d'insult. El mateix senyor Leendakari ha demanat que Espanya, en justícia, abandone Eurovisió. 

On arribarà la sang? A cap riu. Les coses del negoci llaven negre, bé ho sabem. Això sí, veurem com es desenvolupa el joc. Pot ser divertit.

Per part meua ho tinc ben clar. Abandone l'eurofriquisme tan apassionat com hi era. Hem arribat a extrems que no estic disposat a aguantar de tonteria mercantilista. Enguany, en aquest blog, no hi trobareu ja cap referència al festival. És el que mereix allò o aquell que es traeix a sí mateix. Silenci. Indiferència.


Dansant Kavafis...



Bigastro, a divendres vint-i-nou d'abril de 2016.

I hui, com que és l'aniversari del naixement i la mort del diví Kavafis, et passe tres poemes seus perquè proves de la seua divinitat i, en sentir-te pronunciar en veu alta els seus versos, pugues dansar amb sa música. Què curiós..., hui que és també el dia de la dansa...

DESIGS

Com cossos bells de morts que no han envellit 
i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida, 
amb roses per capçal i llessamins als peus- 
 així semblen talment els desigs que han passat 
sense que els satisfessin; sense una sola nit 
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.  




 
EN TANT QUE PUGUIS 


I si doncs no pots fer la teva vida com la vols, 
això almenys procura 
en tant que puguis: no l'abarateixis 
amb massa contacte del món, 
amb molts moviments i converses.

No, no l'abarateixis agafant-la, 
rodant sovint amb ella i exposant-la 
a la diària bajania 
de les relacions i els intercanvis, 
fins que es torni com una forastera enfadosa.  



UNA NIT

L’habitació era pobra i vulgar,
oculta dalt d’una taverna sospitosa.
Per la finestra vèiem el carreró
brut i estret. De baix estant
pujaven les veus d’uns quants treballadors
que jugaven a cartes i reien.

I allí, sobre el llit miserable i humil,
vaig posseir el cos de l’amor, els llavis
voluptuosos i rojos de l’embriagament,
rojos d’un embriagament tan gran, que ara,
mentre escric, després de tants anys!,
en la meva casa solitària,
ara jo m’embriago de nou.


No tot anava a ser Ítaca, no? Ni idealisme. Kavafis també follava.

dimecres, 27 d’abril de 2016

La mort d'en Colomer



Bigastro, a dimecres vint-i-set d'abril de 2016.


Des de ben menut, aquests versos m'han obsedit. M'arribaren cantats per Al Tall en el magnífic treball "Cançons de la nostra Mediterrània", gravat junt a Maria del Mar Bonet, que hui mateix compleix anys, quines casualitats... Això em fa pensar que la vaig escoltar per primera vegada en l'estrena del treball, celebrada, més casualitat encara, a la Glorieta d'Ontinyent allà pel 1982. Eixe "ben menut" meu es pot valorar exactament en huit anys...

Qui va ser aquell Colomer? La seua mort em va enamorar... Poca idea hi ha. Una cançó venuda com a tradicional mallorquina de la que he preguntat sense resposta. Ara mateix he trobat un fil del què podré estirar. Serà en temps millors, propers.

De les coses i idees i sentiments dels què m'he arribat a enamorar i m'enamore...

La d'històries que he imaginat i escrit a partir d'aquests versos cantats...




Dia vint-i-set d'abril
va sortir En Colomer
amb so correu de Mallorca
i pes camí se perdé.


Li tiraren salvavides
per sobre noticis d'ell.
Trobaren a seu mecànic
i no el trobaren a ell.


Tenia vint-i-quatre anys
quan sa desgràcia tengué.
M'en recodaré molts anys
de sa mort d'En Colomer.


I des cos d'En Colomer
es peixos ne gaudiran.
Aue si En Colomer no surt,
una festa li faran.


Li tiraran mil corones
en el fondo de la mar
i el qui pugui recollir-ne
recordatori en tendrà.


Tuareg




Bigastro, a dimecres vint-i-set d'abril de 2016.

Hui, una alumna intel·ligent com poques, amb els ulls coberts sovint per un tel de tristesa i dol, ha vingut lluminosa cap a mi... M'ha encuriosit el seu posat alegre, volia parlar-me... Ha estat investigant els seus arrels, em diu..., ha trobat que és descendent, tant per part materna com paterna, dels tuareg...

Jo sabia que la xicota era amàzig, ja va estudiar amb mi el seu germà i ho havíem parlat. Però m'ha sorprés la notícia que em donava..., una alumna d'arrel tuareg que vol recuperar-se personalment d'aqueixa manera!, que si la seua àvia es pintava les línies de sota la boca, que si..., una joia, en veritat. Si aquesta nova ventura vital la du per aqueixos camins de l'autoreconeixement personal, serà magnífic per a tothom. Primer perque es trobarà, ella. Sé com és d'important trobar arrels entre la ventada d'una societat tan poc sòlida, que bé que a mi em costà també malgrat tenir sempre els meus horitzons de penya presents (i potser per culpa mateix d'aqueixos horitzons que dibuixaven una línia mortal poètica que encara no he superat malgrat el fondo de l'arrel carrasquiana...). Segon, augure en ella, si es deixa dur, una futura gran escriptora, imaginativa, preocupada, punyent, exquissida...

Si la imaginació romàntica del desert llunyà, del travessar-lo imaginàriament, de véncer amb aquesta travessia els perills quotidians, li són profitosos, benvinguts siguen. Cadascú s'agafa al clau roent que pot per sobreviure...

Demà m'ha dit que em portarà un vell i bell poema del desert que somia..., serà cosa de contemplar-se'l...

dimarts, 26 d’abril de 2016

Triptiquejant...





Bigastro, a dimarts vint-i-sis d'abril de 2016.

 "Los mañacos se tapan los oídos y juegan con la luz de los sarmientos / rescatados de la lumbre / a hacer dibujos de brasa en el aire"


Vaig arribar tot mudat, vestit d'home que em va dir una companya, prompte malgrat ser tan tard, sense la barbota hipstèrica que em duia pel matí... Era divendres i vespra de sant Jordi, això vol dir que em perdia i no sense recança les entrades d'Alcoi i de Banyeres de Mariola; solemne esforç a valorar... Parles amb uns, parles amb els altres, veus com Mateo es llueix deixant bocabadada la presentadora de la televisió comarcana que l'entrevista, fan una presa falsa, amb els xicots de la música a tot anar del seu nervi... I res, el temps que va passant depressa, al ritme de les cadires que s'omplen en un no res i que cal treure'n més per apossentar la tanta gent que s'agombola. 



 Jo també vole, sense saber quin posat prendre, i ben nerviosot, a veure per on ens eixen. Ei, quina pulcritud, taula amb escut local al davantal..., quanta perífrasi bella, quines icones més elegants... tot cortesies de glòria, tot reverència literística... I pobre de mi, escoltant Mateo, escoltant Joaquín, pensant que després m'escoltarien a mi... A veure si la conversa que vaig tenir anit amb el redbul els agradarà..., si estaré al nivell necessari, al nivell esperat, al nivell freàtic... corbat de nivell, isòbara...

He pensat aquesta vesprada sobre la poesia, la seua, la meua... Volia haver començat per aquella cobla madrilenya del XIX que tant m'agrada, i que preteritza abundosament el meu dubte, que sospite eternal i heretable...:

"Pues señor,
se trata de adivinar
si en el siglo del vapor
es error o no es error
ponerse a versificar.
Si la Musa se ha cansado
de soplar y ya no sopla
y es un loco rematado
todo el que escribe una copla".

Però no, millor que pregone al mercat, que cal buidar les caixes de llibres de Mateo... Ja parlarem altre dia de poesies. Ara, al nervi. Llig, m'aplaudeixen, després em felicitaran. Jo, feliç d'escoltar l'aplaudiment dels alumnes. Una d'elles, Arale, es gira i li llig els llavis mentre parla amb el senyor Mortes... "Sí que sabe hablar en castellano, Sergi!". Nyas coca, que sí que hi havia qui s'ho pensava que no, broma vera...

Lligen poemes Lola, Paco i Dámaris. M'agrada molt com llig un dels poemes Dámaris; em descobreix alguns aspectes de la poètica marquiana que no havia pensat malgrat tenir jo també el text al davant. Sempre s'aprén. Això és el tou tan bell de la vida...

La música embolica tanta cosa que en menys del que val una hora hem despatxat la de les cordes, el vent i la veu. Mateo es fa present com a home renaixentista que és i nosaltres partim cap el surrealisme vital que es envolta amb una pau extranya en els budells. No m'agrada l'exposició pública, però aquesta vegada sembla que ens n'hem sortit... Fer les coses a consciència té això. Mateo és el seny fet caminant. Joaquín és un prestidigitador de consciències. Sort ha estat el poder seure amb ells tot plantant paradeta firera. Espere tindre més sort encara i poder-me sentar amb ells algun dia per parlar, per imaginar, per prendre de la seua saviesa i, així, aprendre...





Què encara no teniu el llibre "Tríptico" de Mateo Marco Amorós?
I a què espereu per encomanar-lo i, així, encomanar-vos de bellesa?

"La cocina no olía a cocina, / olía a despensa y a luz. A humedad. / Calcomanías diminutas en los manises ininterrumpidos / y luego cal hasta el techo. / Una trenza de papel cebolla, blanca y rosada liada al cable, / hacía de lámpara. / Como un hilo de dentista ,/ atado a la puerta, para el niño Vicente. / Enfrente, la navaja de afeitar / con aceite de hombre y aromas / descansaba en una leja / bajo el espejo del cuarto de baño/ descascarillado de frío, / estrecho. / Todo era casi nada / al lado de la cocina / que apenas olía a cocina."

Era la casa del seu iaio. Hui, per a mi, ha estat ma casa...



Les fotografies són tretes de l'Ajuntament de Bigastro...

dissabte, 23 d’abril de 2016

Sobre la Llegenda, de nou, als morocristians de Banyeres de Mariola



Ontinyent, a dia de Sant Jordi, de l'amor i dels llibres, dissabte vint-i-tres d'Abril. 


Celebrare aquest Sant Jordi amb treball, reblit de flors d'espígol i de carrasca. I per compartir amb vosaltres l'alegria de l'amor per gents i llibres, i després de penjar al balcó, junt a la Senyera, i per primera vegada, la bandera croada, vos faig arribar un altre articlet.

No publicava jo al programa de festes de Moros i Cristians de Banyeres de Mariola des del temps de les campanes...., així que fou tota una alegria, i no veges quina responsabilitat també, que Jordi Garcia, en qualitat de president de la Llegenda, em demanara que redactara l'escrit que representaria l'entitat i la seua activitat en any de representació. Li quede enormement agraït, tant i com ho estic a tots els components de tan magne atreviment festiu i emotiu, pel seu apreci a les meues calbes aptituds.

Ací teniu l'article, en el dia del patró d'aquest estimat veïnat...

Jordi, fes-li una abraçada al Drac de part meua..., i ara a anar ja fent reposar la memòria de la passada fita, que si no, no tindrem forces per alcançar la propera...





divendres, 22 d’abril de 2016

Aaaaaamor!

Bigastro, a divendres 22 d'abril de 2016.

Hui he penjat un nou cartell ramonllúllic al meu institut de part del Departament de Valencià. En aquest cas, com no podia ser d'altra manera, pregonem l'amor en la vespra del seu dia...



Si et vantes d'un tal Cervantes...




Bigastro, a divendres vint-i-dos d'abril de 2016, 
vespra de Sant Jordi i quatre-cents aniversari del traspàs 
del príncep dels enginys, en Miguel de Cervantes Saavedra.


Em deia fa no res una excel·lent pedagoga i excessiva burócrata ensems que esbalaïda estava per la resposta d'algunes mares davant el perill que la presència dels llibres suposava a les seues cases. Solventada la tenien amb l'excusa del mal pagador: no feien falta estant internet... Llavors, jo li vaig respondre, afirmant i afonant a un temps en la dita i en la llaga, l'acudit aquell que fa: -"No sé si comprar-li cap llibre a ma mare perque ja en té un...". Oh temps, oh costums...!

En altra conversa, un eximi fotògraf em comentava, també amb un alt grau d'esbalaïment que en anar a retratar mansions i covils, se'ls troba tots idèntics: parets de color gris, mobles de l'Ikea i presència d'un tot plegat que més aviat sembla tret d'un mateix catàleg de moda decoratriu. I allí cap llibre. Potser els tindran en altra cambra immediata... Res, que tampoc. No cal cap llibre. Llibre fa nosa. Llibre caca. Llibre por... 

Per això demà celebrem el dia del llibre, senyores. Ja ho deia aquell: quan celebrem el dia d'alguna cosa és que aqueixa alguna cosa està passant-ho tan mal.

Jo vinc d'un silenci en què els llibres encara tenien la major prestància. Com a mínim per a l'aparença humana, que conec qui encarregà una col·lecció de llom verdós perquè li anava bé amb el cortinatge... Jo no puc ser cap exemple d'aquella altra generació tampoc perque el meu vici són els llibres i sí, la cambra més gran de les que conformen el meu pisset està dedicada a biblioteca... Carrasca llibresca, vaja! Però tots els meus companys d'estudi, de menuts, tenien a l'aparador dels seus menjadors llibres, molts i pocs. Dos no en faltaven perquè eren els tótems de la pols. La Bíblia i el Quixot. Tots els posseïem, o potser des del seu espai sacre, ens posseïen a nosaltres perquè ens miraven erts i muts. No ningú no els tocava. Tenir-los, però, era necessari... La idea jo la veig encara clara. El llibre era respectat com a fet distintiu, fins i tot a les nostres cases de treballadors gens sobrats. I la imposició religiosa i la nacionalcatòlica espànyica n'asseguraven com a mínim la presència exacta d'aquests dos vigilants mai no llegits. Tenies el Quixot i la Bíblia, mai no els llegies. Què pensaves, que la moda del no llegir venia d'ara mateix?, abans, les coses cultes, es feien en llatí. Així doncs "O tempora, O mores!".

Greu error el del nacionalime espanyol exclusivament castellanista, adoptar com a símbol el Quixot. No l'havien llegit els seus pròcers tampoc. El volgueren símbol d'estoicisme patri, logo de carreteres, icona d'unes formes i unes maneres quan, en haver-lo fullejat, haurien comprés que realment, el que escriví aquell Cervantes, Carabantes o Sirvent de Xixona, tant se'm dóna, no podia ser entreteniment ni anecdotari. Vinga a inculcar a la memòria col·lectiva l'acudit dels molins, potser el tema de les bótes de ví també, la bellesa d'una Dulcinea que mai no apareix a l'obra... Però el Quixot és tant, i tant més, i tant altre... És un goig llibertari, és un alé de revolta, una festa dels folls continuada, un tremolor que esgarra la societat i la bescanvia en necessitat de ser... Però aquella gent, i nosaltres amb ells, mai no ens hem atrevit a treure les robes negres al senyor Cervantes i llur obra, i així ha anat, que qui ens volia lliure ha acabat sent símbol d'imposició en ser-nos imposat.

Jo, si m'estime el Quixot, no és per la seua lectura. Me'l vaig fotre en exactament quatre vesprades, les dues magnes parts, depresseta i per a examen en la facultat. Vaig prometre'm, entre plors, que algun dia hi tornaria i no he tornat, i això que un servidor està fanatitzat per la cavalleresca i la bretànyica matèria, fins el punt que em recite passatges del sant Tirant, me n'he passat amb les lectures del cicle artúric i ara mateix m'estic discutint amb el Blandrín de Cornualla. Me l'estime perque sempre m'ha caigut simpàtic aquell home que era un xiquet i un boig, perque deia sempre les veritats. Que s'enfrontà amb aquells molins que veíem astorats quan viatjàvem al poble de mon pare, i que li passaven tantes coses xules i rares; vols dir que el que porta en el cap no és un casc sinó una bacenilla per afaitar-se antigament? La desraó en el món tan quadriculat dels llibres, mes que fóren adaptacions infantils i que provocaren, ho confesse, que de nano volgués anar a Madrid només per fer-me fotos davant el monument de la Plaza de España, i també dels lleons de les Corts (punyeter 23F...)... I me l'estime per l'única visió gran, veritablement orgullosa sense els prejudicis i perjudicis polítics que he vist, sense les ombres del negre vestit i la blanca gola, que s'ha fet per ací del cavaller de tan trista figura, la sèrie de televisió de dibuixos animats de Cruz Delgado, amb la música inoblidable, i meravellosa també, de Juan Pardo cantada per Botones... 



"Sancho no comprende a su señor. / Su cabeza es solo corazón. / Quijote es ilusión de nueva vida / y Dulcinea es el amor", i en tal fe voldria jo seguir vivint...

Que s'haja venut Shakespeare fins el sadollament (visca Hollywood!) com a llum, com a festa i finestra oberta per on entra l'amor i la música i el vent a la casa... On està la bellíssima Galatea? Jo que em sé de Rinconete i Cortadillos, del llicenciat Vidriera i de Persiles, ai el meu Persiles... Relegats sempre entre els plecs negres a tall de pols sobre la que poca llum es posa, i quan ho fa, com brillen...

("Persiles i Segismunda / se n'anaren a nadar /a la vora del riu mare / sense haver-se consultat./ Ella estimava les aigües. / Ell avorria el secà. / L'aire emponentava els muscles / i invitava a berenar / (Ei, hui berenem bé). / Féren l'amor sota els arbres / sense haver de suplicar"... beneïts Al Tall de quan eren Al Tall...).

Doncs bé. Hui fa quatre-cents anys de la mort física de l'escriptor Cervantes i se'l recorda de manera minsa, baixa, reiterada i, sobretot i com no, interessada de nou..., que no se'l saben ni tal ho volen els qui dirigeixen tot el destrellat polític cultural nacional d'un estat que no és més que les restes d'un imperi pel qui lluità Cervantes, tota la vida com passà volent-hi emigrar a les Índies, l'home... 




"Éste que veis aquí, de rostro aguileño, de cabello castaño, frente lisa y desembarazada, de alegres ojos y de nariz corva, aunque bien proporcionada; las barbas de plata, que no ha veinte años que fueron de oro, los bigotes grandes, la boca pequeña, los dientes ni menudos ni crecidos, porque no tiene sino seis, y ésos mal acondicionados y peor puestos, porque no tienen correspondencia los unos con los otros; el cuerpo entre dos estremos, ni grande, ni pequeño, la color viva, antes blanca que morena; algo cargado de espaldas, y no muy ligero de pies; éste digo que es el rostro del autor de La Galatea y de Don Quijote de la Mancha, y del que hizo el Viaje del Parnaso, a imitación del de César Caporal Perusino, y otras obras que andan por ahí descarriadas y, quizá, sin el nombre de su dueño. Llámase comúnmente Miguel de Cervantes Saavedra. Fue soldado muchos años, y cinco y medio cautivo, donde aprendió a tener paciencia en las adversidades. Perdió en la batalla naval de Lepanto la mano izquierda de un arcabuzazo, herida que, aunque parece fea, él la tiene por hermosa, por haberla cobrado en la más memorable y alta ocasión que vieron los pasados siglos, ni esperan ver los venideros, militando debajo de las vencedoras banderas del hijo del rayo de la guerra, Carlo Quinto, de felice memoria".

Així es descriu a l'inici introductori de ses Novel·les Exemplars. Així me'l coneixia de xicotet, i pel famós quadre, perquè els tenia a la primera biografia, no tan infantil com em semblava, que em vaig llegir mai. Felicíssim jo de rellegir-lo, l'única manera bona de llegir segons sant Joan Fuster. Em tornaré a prometre la lectura del Quixot? Anirem fent... 

El que sí que em promet és buscar com fer-me amb algun exemplar de la que tinc com a millor versió il·lustrada, la del meu estimat José Segrelles, que veié més enllà de tot plec negrellós i li donà vera llum... Un conegut meu, tecniquíssim pictòric, diu que si Segrelles vivira hui, pintaria anime, manga, així són els crítics... Ves a saber com tractaria la societat perduda d'ara el Quixot dit Cervantes, el tamany de la tralla contra els tan grans gegants quotidians que ens ofeguen... Vinguen temps, fugen costums! Llibre bo! Llibre bo!!!





La meua participació en el joc de "Paratges del País Valencià"


Bigastro, a divendres 22 d'abril de 2016.

Fa una setmana i escaig, l'amiga Pikolineta va tindre el detall de proposar-me un joc faceboker ben interessant. A mi no és que m'agraden aquestes coses, gens, però gens ni mica, ni les puc suportar perquè sempre porten enrenous no desitjats. Però sent ella qui em proposava i tan lloable el joc... La pàgina es diu "Paratges del País Valencià", i la proposta era bonica. Durant set dies consecutius calia que publicara alguna foto pròpia de natura del nostre país i, a més, que nominara piramidalment a un bon element per tal que ens seguira el joc... I aquesta fou la resultada de la meua participació...



El primer dia, 10 d'abril, vaig penjar aquesta fotografia que havia tret el dia anterior des del Puig d'Almisrà sobre la Vall de Biar... Quin lloc més plaent... Vaig nominar la meua Pepa López per tal que jugara al joc...




El segon dia em vaig decantar per aquesta imatge, treta d'un paseig vespertí recent, de la "Vereda de las Palmeras", que du des de Jacarilla al riu Segura. Un lloc abandonadíssim fins a la vergonya, però que té un encant i unes possibilitats que fan pensar en un futur positiu quan hi haja trellat.
Ah, i vaig passar la tanda al senyor Vincenzo Sento... 


El tercer dia vaig seguir la mateixa "Vereda" fins acabar passant el pont de fusta que, des del meandre del Segura arriba a l'illa que s'ha quedat allí al mig. Al fons la Serra de Callosa de Segura, preciosa, i en les nominacions, Jaume Gómez.






Dues fotos per al 13 d'abril, quart dia de prova. El pantà de la Pedrera, d'Oriola i Bigastro. Allà on desemboca el Tajo, l'aigua que ve del transvassament del Tajo i es magatzema entre muntanyes més que secanes, esparteres, i alleugereix la sed dels regants i jugadors de golf del Baix Segura. Vaig nominar a Montse Ripoll..., que també ha conegut aquest desficaci... 






Pel catorze d'abril, aquesta imatge idíl·lica del preciós jardí del Marqués de Fontalba, al davant mateix de la fontalbana església de Jacarilla. Una joia de rebonica... I nominar, vaig nominar Juan Pablo Perales, dubte que s'enterara...


Amb la sisena participació, tornava a casa... A dins de casa!!! A un dels indrets del món que més m'estime, l'entrada de la Cova de l'Avern..., si ho he passat bé allí, si ho he passat mal, si he patit per culpa seua... I nominava l'amiga Imma Cabanes.









I per acabar, i obrir boca davant la caminada del dia 1 de maig en què renovarem imatges i il·lusió, tres fotografies de la marxa del Tren dels Anglesos al Barranc de l'Infern. Torres davant la Fàbrica de la Llum, l'eixida des del Castell de Perputxent, el riu Sèrpis tan fresc... Dedicat al manifesser del meu cosí Jaume i també a Paco i a Pepa que se'n vindran enguany...
I la nominació darrera, per a Joaquín Marín.

En resum, una meravella de joc... Espere que vos arribe la invitació i vulgueu jugar-hi. La de coses que arribes a desconéixer del teu propi país. Quina meravella vivim!

dijous, 21 d’abril de 2016

Mira si he corregut terres, i no he fet jo presentacions de llibres...!




Bigastro, a dijous vint-i-u d'abril de 2016.

És cert. Si bé recorde, entre tanta cosa com m'ha tocat perpetrar en aquesta vida això de presentar llibres d'altres persones no és que no haja sovintejat massa... 

A veure, si trec del joc, lògicament, els meus llibres presentats... Això d'estar en una taula davant de la gent va ser només al temps de les conferències. L'any 10, amb la darrera d'elles, la dedicada a Matxero i Teresa a Banyeres de Mariola, vaig cloure tan ample cicle i només he pujat a una escena molt puntualment, a una jornada de Sociolingüística d'Alcoi i a aquella festiva de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua tan interessant... Abans, per qualsevol cosa em cridaven i jo hi pujava d'un bot. Que encara no sé com vaig acabar allí dalt en el congrés aquell de la Flama del Canigó que es feu a València, quan de tronat (Peli, recordes aquella gent d'Igualada?)..., cosa de l'Assemblea de Veïns de Benimaclet, supose... 

Després, estan els pròlegs. Dos crec haver-ne fet. L'un per a una de les persones més egoïstes del planeta, l'altre per a un historiador de campanetes, potser un dels meus textos més reeixits... No, espera, també el d'un artistàs més gran que un xop i oblidadís de mena, l'any passat mateix.. I vaig ajudar fins l'extenuament i l'absoluta renúncia a la dignitat personal en la presentació de l'ego poètic d'una parella també. Ah, i no recompte les múltiples i atrevidíssimes presentacions del Calendari de l'IEVA en aquell temps tan rar en què jo creia en quimères i hi tenia res a veure amb l'un i amb l'altre... 

Segur que em deixe ara alguna ocasió d'aquelles en el calaix de la poqueta memòria... Però presentar llibres... No, no recorde jo...  A veure.  Un disc sí, ja veus tu; i precisament tot un orgull haver presentat el magnífic "La meua terra" de Paco Muñoz a Bocairent i amb Paco a la vora... Segur que m'equivoque i que hi ha algun llibre... I no val tampoc el programa de festes de Sant Agustí de Bocairent que em va tocar presentar en un "mano a mano" taurí deliciós amb Albert Alcaraz... 

Doncs no, no tinc ara la inconsciència per recordar cap presentació, però no m'extranya oblidar-me'n. Malgrat la meua memòria d'elefant, efectiva sobretot davant les males passades vitals, sempre he pensat que seria una sort arribar a eixa classe d'oblits...

Lluny del què podràs creure, odie plenament eixir a l'escenari. Només això justifica la meua recança actuadora... Sí, ja sé que he fet de tot en aquesta vida... Ho vaig saber quan predicava des de la trona de la Catedral de València vestit amb robes arquebisbals veritables per a aquella sèrie de Canal 9..., que ja podien tirar-me al damunt qualsevol cosa! I ausades que me n'han tirat... Amb terror recorde aquell dia de tant de sol en què em va tocar signar llibres junt a sant Antonio Ariño en la Fira del Llibre de València (però havia dit que no valia això dels llibres propis...). Cada dia m'enfronte a la mirada atenta, i necessitada de novetats (amb una dosi elevada del sucre del divertimento), de tants i tants alumnes... Però eixa és la meua feina, i la raó més certa per seguir treballant cada dia, i cada dia, i cada dia... Però quan fa poc vaig llegir aquella bellesa d'Al Russafí per a la jubilació del director Perales, la ment (que no les cames) em va fer figa. I ahir que vaig gravar tres minuts per a un vídeo promocional de l'institut, creïa perir...

Sí, sí, sí, sí... Ara em ve! Que el llibre que va fer aquell artista del xop vaig acabar presentant-lo en el pensat i fet més al·lucinògen que he tingut; al vestíbul de sa casa!, ho he recordat perquè des del sopar posterior me'n vaig baixar a Alcoi a veure la primera diana en què participaven dones....! Ja et dic que tinc la memòria bleda...

Doncs bé. Siga com vulla, demà mateix, i a Bigastro també, i en castellà a sobre, sí que em toca fer una presentació, presentació, de les de cartell anunciador i tot: el llibre de poemes del company Mateo Marco Amorós, amb fotografies del company (jubilat, perquè me l'estime massa com per a ni tant sols suggerir que puga ser excompany) Joaquín Marín. I per què m'he ficat en camisa d'excessives vares? Per això mateix, per estima. Per estima a les persones, al seu treball i a la dignitat immensa de l'obra que em toca glossar. I encara els agraïsc la proposta. No he eixit de l'estorament des que m'ho proposà Mateo fa dues setmanes...

No sé com anirà la cosa. Segur que ho passe pitjor que mal. Provaré a suplir-ho amb el disimul que m'és sempre la ironia... Pensaré la meua veritat: si faig aquestes coses, només és per estima, i si faig les coses per estima supose que la Justícia poètica no em deixarà caure en massa ridícul... Hi ha gent que m'ha dit que vindrà només per escoltar-me parlar en la llengua materna de mon pare. Millor, no s'hi riuran per l'ús que en faça de la mateixa i coneixeran una obra poètica encisadora, un somni de llibre, una enveja...

Ahir em digué una persona si pense afaitar-me aquesta barbota que duc per a tan assenyalada ocasió. Pensant-ho estic. Amb barba o no, demà, podré dir-ho, hauré presentat -segur- un llibre.

I encara, acaba d'assomar la possibilitat que em toque fer una altra presentació prompte, i d'una excel·lent poetessa... 

Serà cosa de tapar-me, mare...

dilluns, 18 d’abril de 2016

Sobre pirotècnies i seguretats. Ni tant sols carcasses?





Bigastro, a dilluns dihuit d'abril de 2016.

La postmodernitat que ens toca viure ens fa avançar per camins culturals molt sovint dubtosos, fins el punt que una anàlisi de l'espectacle tradicional no ens reconeixeria en curts anys de diferència. M'explique. Les característiques festives bàsiques, en ser adaptades a les normatives emanades de les preocupacions socials actuals, tendeixen a desaparéixer paulatinament, sense fer, potser, massa soroll. Anem canviant a base de legislació proteccionista. 
Un dels casos més evidents roda al voltant del tractament de la pirotècnia, marcador històric de les nostres formes celebratives més bàsiques. Ara mateix, la seguretat dels participants-espectadors, la semiprofessionalització dels festers a través de cursos i la creació de permisos per tal de permetre l'ús d'elements de foc, la contractació imprescindible d'assegurances (que mostra un canvi sociocultural immens davant el fet de l'afectació del patrimoni, sobretot personal a més d'altres factors d'anàlisi interessant) i l'ús de recursos públics per tal de solventar  qualsevol incidència que puga passar a tenir conseqüències majors, en referència generalment al medi ambient, han capgirat el seu ús i l'estan relegant, poc a poc, a ser un element secundari i, en alguns casos no massa puntuals, a extingir fins i tot.
Però només on la pólvora és part imprescindible de la celebració és on sol protestar-se o s'invertisquen diners públics per cercar-hi solucions (pense ara en les gàbies per a les cordades de Paterna o Bigastro mateix), d'ací que es donen casos judicialitzats com el de Cullera, amb el castell aquell recent permés per l'alcalde en contra de la prohibició de la Conselleria del ram pel perill que suposava el vent. Com explica una autoritat local a una massa festera immediata, i en calent, la suspensió d'un espectacle d'anys? No justifiquem la decisió de la disparada que suposà la crema de la muntanya, però quan s'inclou el sempre manipulat interés informatiu i, per suposat, polític, a tot se li pot treure punta. La cosa és que no passa res si substituïm el final apoteòsic d'un acte amb els quatre trons aeris per una mascletadeta terrestre (o sí?), però ves i restringeix l'ús de la pólvora en un acte morocristià, o faller..., sempre buscarem les excepcionalitats per mantenir efectes com els trons de bac. Potser els polítics reguladors no han viscut mai de prop les nostres festes, podríem pensar.
Em comentava un conegut fa poc temps que se'n reia d'aquestes proteccions, sobretot les mediambientals, quan el mateix govern, a través de tantes altres maneres, insisteix en la desprotecció efectiva, i em feia un acudit... "es preocupen molt que no et rebente un coet que rebote de dia, però no del que respires, de nit, en la cremà...". El debat seria interminable; tantes possibilitats de discussió com sensibilitats poden haver-hi respecte al tema...
Jo, ara, vull afegir un nou cas de regulació que he conegut aquests dies i que afecta una de les festivitats que, escènicament i anímica, més m'estime, la de la Mare de Déu del Miracle de Cocentaina, que s'hi celebra ara mateix, per tal que veges, si no ho coneixe, fins a quin punt arriba el canvi fester.
Resulta que enguany vol aplicar-se de manera estricta la normativa valenciana, que data de 1993. Un marge d'aplicació més que ample d'aquella data a enguany..., però és altre fet el què vull destacar. L'epicentre festiu, el Pla del Palau Comtal, es troba linialment molt a prop de la Serra de Mariola, paratge tècnicament hiperprotegit (per a sort comunal). És clarament inferior al límit legal dels 500 metres. Per això, s'han suspés alguns actes pirotècnics com ara el castell de focs d'artifici de la nit del 21 d'abril que tancava les celebracions al retorn de la icona mariana al seu cambril. La seua disparada es feia a la immediata plaça del Venerable Escuder (banda esquerra del Palau) per tal d'afavorir la visió de l'espectacle als assistents i el possible efecte del foc aeri a les muntanyes de Santa Bàrbera i el Castell ha sigut sempre evident. Solució?, reciclatge pirotècnic comú: s'hi dispararà una mascletada nocturna. El fet sonor s'hi mantindrà, però no, ni de bon tros, l'espectacle visual.
També s'hi canviarà la mascletada del dia principal, el 19 d'abril, que quedarà sense cap carcassa. Però arribar al fet de suprimir les vint-i-set salves del matí, que representen les vint-i-set llàgrimes del miracle de 1520. Hem arribat al punt de suprimir les carcasses? Així ho marca la legislació. Qualsevol espurna pot incendiar. Però la sensibilització del públic serà tanta com per consentir-ho? En el cas de la Mariola no ho dubte. En no res, qualsevol protesta seria callada amb raons convincents. Per això i tant de més, el mateix món pirotècnic no n'ha tingut una altra; s'ha vist abocat a oferir, i no poc a poc sinó de manera potser massa apressada (em ve al cap el dissortat experiment en una recent processó major al meu poble), un curt ventall de possibilitats diferents per tal de mantenir en el possible l'espectacle del foc i assegurar-se així, com no, el propi precari futur. L'autoreciclatge i la memòria gremial han estat una bona base d'evolució. Són així molts ja els moments festívols que usen de nou aspectes del joc polvorístic bastant oblidats, gairebé ja de costumari (o reduït a espectables de correfocs diablescos o jocs teatrals), com ara les rodes i les traques de color, tot foc terrestre. La mateixa encesa de les fogueretes de la Vespra de la Mare de Déu socarrada fa anys que compta amb un interessant joc de pólvores (i no tant de llum ni so) que realça un espectacle abans trisoi, només recordable per l'emotivitat que suposava... 
L'espectacularitat versus la seguretat, real o posturejada; heus ací un conflicte d'interés que marcarà l'estudi futur del nosaltres col·lectiu d'un ara mateix tan marejat...

Posturejada? Aquest cap de setmana he estat testimoni de l'encesa d'un seguit de ciris, fotografiats els tinc, sense cap mena de vigilància i a l'aire lliure, en honor d'una figura religiosa mariana. Era un recinte de barranc, immediat a un espai protegit muntanyenc del mateix Comtat. Un risc d'incendi cert, res de teòriques espurnes.... Xe, em deien, què no veus que s'ha fet tota la vida! Com vas a prohibir que...!

Me'n vaig eixir esbalaït...

diumenge, 17 d’abril de 2016

I quines raons sobre el Castell d'Almisrà?





El Camp de Mirra, a dissabte setze d'abril de 2016.

Exagerada la cosa...

Després de l'absoluta decepció que ens provocà l'inici dels actes commemoratius del quaranta aniversari de la recreació del Tractat, sembla que hui ens hem reconciliat amb el trellat.
José Ramón Ortega i Marco Aurelio Esquembre, d'ARPA Patrimoni, ens han deixat amb la boca oberta en parlar-nos de les actuacions arqueològiques que han empés des de fa uns anys al castell d'Almisrà.

Sincer et sóc, que vaig arribar amb un cafís de preguntes que, sense fer-les, van ser respostes puntualment i amb un doll d'informació pels conferenciants; tant que me'n vaig eixir enquimerat: com pot ser tant i tan complex i tanta raó i tanta desconeixença...? Quina feina més interessant i quins resultats més sorprenents, almenys per a mi, que no esparava ni tant ni tan aïna! Les tècniques de la fotometria a través de drons aplicades a l'arqueologia, i la interpretació infogràfica que realitzaren em deixaren estorat...


Me'n vaig amb algunes idees molt més clares, lloada sort...! El castell només és el capdamunt d'una medina bastant irrecuperable, com la banda de llevant del castell, d'on queda clara l'extracció d'una torre de l'homenatge molt semblant a la de Biar i Banyeres de Mariola (i potser on el senyor Descals, l'últim alcaid d'Almisrà, feu testament el 1305?, no està l'arqueologia per a respondre aquestes testamentàries) i on cal situar l'entrada al recinte. Aquesta banda és de difícil estudi i concreció perquè ha estat la més manipulada humanament al llarg de la història; es troba immediata a l'ermita de Sant Bertomeu, construïda segurament amb l'enderroc del castell. La Vila d'Almisrà fou despoblada després de la darrera revolta d'Al Àzraq i des de 1276 poca informació hi ha ja. Quedà el castell, que ja no tingué importància després del traspàs del senyor Descals, coincident (a lo manco i recorde jo ara) amb inestabilitats sociopolítiques més que acusades, en què hi hagué alguna razzia marínide a sou de Granada com la que cremà Cocentaina (venint precisament per la canal del Vinalopó) el setembre de 1304...  


Quanta cosa interessant i com seria de necessari seguir treballant els assumptes d'aquest puig, el primer "lloc històric" declarat BIC per la Generalitat Valenciana. Diners en falten, els professionals, magnífics, prestos estan.

El millor, que queda desterrada (i amén) la idea que la Torre del Conjurador, a l'ermita, era part del castell. Es construí, segur amb material de derroc i potser al XVI... Vaig tindre la sort d'accedir-hi la setmana passada per començar a tractar el tema dels conjurs, que ja va sent hora, i allò no podia ser almohade de cap de les maneres... Així que ja tenim altra rondalla bonica passada al cabàs del llegendari...

La pròxima vegada que visite el castell, prompte perquè aquell redòs m'enamora, miraré de cercar també el grafiti que trobaren i resteuraren. Ara, de moment, no pare de fer-li voltes a un assumpte que em té capciós. Que l'única moneda trobada, en un dels enderrocs de l'època, siga, justetament d'Alfonso el Sabio, allí, on signà el Tractat amb el bon Jaume I sent encara infant de Castella... Les coincidències no existeixen. La història, que pega moltes voltes per a tornar (i tornar-nos) al mateix indret...