.

.

.
.


dilluns, 31 d’agost de 2015

Com un fènix de la flama destructora...




Despertant entre els enderrocs,
caminant sobre vidres.
Els veïns diuen que som problemàtics.
Bo. Se'ls ha acabat el temps.
Em mira des del mirall,
no, eixa no sóc jo.
Un extrany està apropant-se.
Qui pot ser eixa persona?

No em coneixeràs del tot, hui.
Des de la llum que es desfà, volaré.

Eleva't com l'au fènix
sobre les cendres,
buscant en lloc de venjança
un càstic just.
T'he avisat.
Una vegada que m'haja transformat,
una vegada que haja renascut
saps que m'elevaré com l'au fènix.
Però tu ets la meua flama.

Fica't en les teues coses.
Fes com si fores lliure.
Ningú va poder presenciar
el què em vas fer.

Perquè no em coneixeràs del tot, hui.
I caldrà que veges per a creure.
Des de la llum que es desfà, volaré.

M'eleve cap el cel.
Em vares espentar cap avall,
però vaig a volar...


dissabte, 29 d’agost de 2015

Una vetlada de lluna i espígol a l'Aparició d'Agres.



Qui anava a pensar que faria una nit tan fresca i agradosa. I aquella olor tan animosa de l'espígol que, en ser xafat, encara forçava més l'atenció cap a la seua presència... I quina lluna? La lluna de la Verge quasi en el ple anava a ser protagonista silent i present... Res, que en assabentar-me que feien anit la representació de l'aparició de la Mare de Déu del Castell, a Agres, allí que ens presentàrem ma mare i jo... L'havia vist, el joguet teatral, feia anys, ma mare no, i volia veure també si li arribava... Tingueu en compte que nosaltres som del territori de gràcia de la famosa imatge mariana mariolenca, i clar...


I gaudírem. I tant. Em feia creus de com havia millorat la posada en escena, l'escenari, la luminotècnia i els efectes: la llegenda queda en un segon àmbit davant l'allau de costumisme, intimisme i bonisme existencialista que proposa, versió "conformitat social" amb premi celest que només pot trobar lloc dins el fet creencial que la motiva. Però no hi ha cap però. Vas on vas i saps què trobaràs. No hi ha engany, i sí moltíssima bona voluntat. Vaig aplaudir amb ganes.

Per favor. Hui torna a haver-hi representació. A les 11 de la nit i en l'Assut. Aprofiteu la nit i aquell lloc inigualablement bell per aplaudir vosaltres també aquesta gent feinera i voluntariosa. Segur que vos plau la vetlada. A més d'una persona vaig veure anit torcar-se llàgrimes...



divendres, 28 d’agost de 2015

Tracta(n)t...


Vaig acudir al Tractat d'Almisrà.
No vaig veure la recreació històrica del Tractat d'Almisrà.

Vaig preferir seure lluny, atrafegat per tantes emocions com he sentit darrerament. Ennuegat millor, perquè altra cosa no pot dir-se de com he passat la pitjor setmana de ma vida.
Sort de les vàlvules d'escapament dels vapors ingents que han suposat els amics. Al tractat bé que em demostraren que són vent que empeny i que eleva ànims tot apaivegant ànsies.

Només recorde de tot el final de la nit. Asseguts al pati de Romà, fent-nos un licor d'avellana sense alcohol, i Xavi un herbero també. Em va fer somriure cada facècia de Juanjo, que les multiplicava a propòsit. I com no, la força que em transmet Fani, em va fer més fort, assegut a aquell banc enrajolat, a l'ombra del preciós xiprer, front el cel estelat pel que solcaven tants avions, mentre un engendre que no es pot dir música ens arribava feridor d'àmbits externs...

També recorde la seriositat de Romà, que quan és Jaume I, ho és fins a les darreres conseqüències, quan parlava el senyor president de les Corts Valencianes, l'únic que digué algun trellat... Però la foto la va fer Juanjo. Jo, llavors, reprenia el fil de la raó...


Però l'aventura acabà bé. Mentre ningú no assegure el contrari. Direm, aleshores, de moment.
I ací, el moment en què Juanjo signa en el llibre d'honor del Tractat com a autor del cartell d'enguany. Jo ho havia fet moments abans. Després ho faria Jordi, que ens deixà meravellats amb el drac que, amb un simple bolígraf negre que trobàrem al saquet que duc sempre, s'espolsà al ditxós llibre.


Ja poc més vos puc contar. Que fou un veritable plaer fer el cartell i que cal descansar l'ànim...

Ah, de la representació, em van assegurar que per cinqué any consecutiu, les paraules primeres del Montcada senyor de Tortosa no s'escolten. Ens aliarem i farem una revolució.

Rodant Bocairent...





Enguany, i els qui m'estimeu clar i present teniu el perquè, no he pogut pujar més que a una nit de danses de Bocairent. La primera.

Hui, vos penge alguna foto que vaig arribar a fer d'allò que en una nit de dansa no es mou, que només ho fa imperceptiblement i pel temps, però que fermament aplaudeix el rodar i l'admira, tal i com fa qui estima de cor i d'arrel. I com que estic no-sé-com amb la cosa de la poesia (estic redescubrint escrits meus antics que m'estan deixant de pedra), vos apunte un poema que vaig ratllar fa uns anys pel programa de festes de sant Agustí, ja que hui n'és l'onomàstica.



Si sou tan amables afegiu-li la melodia de la treta de dansa bocairentina.

Per cert, que em vaig assabentar, m'informà una excel·lent dolçainera, que la melodia de xirimita que més m'agrada en l'ample del món, conformadora de les músiques de cadena de la dansada bocairentina, no té nom...








Treta de dansa

Troba el temps noves estones de meravella pel poble.
Congraciat, atura ritmes i els convergeix:
un de sol i constant batec, sempre un mateix alenar,
record bell, substanciós que es fa fita i senyal...

...................

Molt espai, el sol s’ofrena en derrota amable i cansada,
i abrasits, els terrats preguen d’airet serrà.
Just el gest per prendre el gesmil tancat i anar-lo trenant,
que es va obrint en pressentir el bell ball pla, incitant...

El caliu d’aquest agost amara la plaça, suada,
i el gentam ja va fonent-se en rogle a l’aguait.
Faldat pren de vellut obscur la Nit fent de cap de ball,
i els mil llums, trèmuls estels, la fan brillar, rodar...

Dels baüls i la memòria assenyada i bruna, solemne,
regirant, tributa el poble l’orgull de ser:
i manté com ha estat i és l’art de resoldre ballant
cadenats i afranquiments, fent i desfent, a un temps...

Qui ha dansat, i ara qui dansa amb aire i donari, i respecte,
fa del vell nova manera de fer, que el ser
vist per sempre de majoral i treu i fa sempitern
Bocairent, la seua gent, l’ara, el demà, i l’adés.


Sergi Gómez i Soler
Agost de 2012.


dilluns, 24 d’agost de 2015

I el meu epitafi...





Vaig obrir el meu poemari "Odígia o l'últim dels llibres que parlen d'amors i de fonts" (1997), amb el meu epitafi.

Els versos aquests són, però, molt més vells, de quan vaig prendre consciència de qui era. I per vells són nous. I per nous, cal que els recorde cada dia, per aprendre qui sóc.


"De natura de Carrasca (Querqus illex), qui 
suporta i afronta les sets de l'estiu sense
malmetre el fullam.
I si l'incendi l'acora, socarrada, 
rebrosta amb nova força de les cendres.
                  Bona soca i bona arrel,
que prem la terra i amb ella es confon."


I ara a seguir anant avant i amunt.

dimecres, 19 d’agost de 2015

Cantereria agostenca...


Hui tocava excursió.
Hem tingut agost per partida doble.
Fred a casa, humitat de passat setembre. Lògica però amb com va el món.
I en arribar al càlid Agost, una calitja d'aquelles que dius què serà en tocar les dotze...

He conegut un art extraordinari, i un artista sense mesura.
Sense ser heguelià, ni molt menys tomista, la lliçò de fer i de viure que m'ha donat Emili Boix, m'ha deixat bocabadat de debò.


I l'home intercalava amb anècdotes mil, amb facècies d'arrel argèlica, tota una història del món basada en la terrissa. I tenia sentit la teoria. I tenia llavors, el seu ofici, necessitat. Ara, amb allò de ser tot plàstics i silicones, si no és pels menuts objectes que poden cabre en les maletes low cost dels turistes que li arriben... 
I hem parlat del primum vivere deinde philosophari que defén clarament; l'art es fa amb la panxa plena..., i ens ha mostrat peces romanes, i catúfols que jo prenia pel sentit simbombístic, i escaletes per fer totxos, i motles per a teules... No m'he n'he anat sense endur-me un regal preciós, un senzill gresol vidriat, molta alegria i sorpresa per veure'l treballar, per veure com ens veia admirar el seu forn vell de llenya, i, ai, un encenser preciós que farà somiar aquest Nadal en terres orientals a cert xiquet que em conec... Molt agraït a Emili i a la seua dona, Amparo, per l'atenció...


I després, camí mamprés per trobar, i no és fàcil, el museu de la Terrisseria d'Agost. No és fàcil perquè l'edifici està per moblar, i la col·lecció, mentre la conselleria del ram s'estira, es troba en un edifici interessantíssim, al darrere i gràcies pel mapeta penjat en la porta... Ens ha atés una guia que feia goig com sentia tot el que ens explicava. Poques vegades he vist estimar tant allò que es conta i, clar, malgrat la calda feridora i l'hora horada que es feia, havera jo romàs hores escoltant com explicava les catxaperes, els cossis, els llibrells, els abeuradors, els rossinyols (i el seu ús infantil en la festa de l'Ascensió), els botijons santanderins i valencians i de pera, el torn, les basses de decantació.... Mare si he aprés meravelles lingüístiques, de procediment, d'oblit... Terrissa blanca i salada que esperem puga ser, feta a mà, futur encara, més que siga recordat i refet, amb forn a gas i turistaire...

diumenge, 16 d’agost de 2015

A l'entrada d'Alfarrasí. I enlluernat...


Cada any, acostume a fer una xicoteta crònica de l'única entrada de moros i cristians a la que habitualment assistisc, la curta i sempre digna d'Alfarrasí. Arriba el moment; però enguany no tinc massa ganes de parlar-vos de la festa. Vaig arribar-hi al poble amb tal mal peu que en ficar-ne un dins un dels tantissims tolls de la bestial tronada, no vaig ser ja jo en tota la vetlada.


Sort de la calidesa de la família. Veure tan altes i precioses les nebodes i tan rebonic el nebot contrastà molt amb la tendresa que em desperten els meus tios, tan majors...



Però bo, a falta de paraules encertades, vos deixe algunes fotografies. No són ni moltes ni bones.
Correntment, quan acudeixes a una entrada que es desenvolupa en la seua major part de nit, sol haver-hi llum al carrer. Si és poca -les coses aquestes de si les llums de festes decoren o enllumenen ja ha estat resolta a favor de la inutilitat- sol ser reforçada amb focus. Si els focus els penges en contra del sentit de la marxa, els espectadors veuran perfectament els festers com arriben.



Però si els penjares en el mateix sentit dels qui desfilen, l'espectador, que acabarà amb mal d'ulls, no veurà més que les capes.



I això és el que vos he pogut fotografiar enguany: capes...


Em cal aplaudir l'esforç de les festeres i els festers.
Això sí, crec que amb aquesta, la quarta si no he contat mal, ja he cobert i superat el meu límit anual de festes morocristianes...





dissabte, 15 d’agost de 2015

Eixim al Periòdic, xe...


Ja veieu, que gràcies al cartell i el quadríptic del Tractat, Juanjo, Moisés i jo mateix eixim en l'edició d'ahir del Periòdic d'Ontinyent. Xe, xe, xe..., les coses que du el diari...

Jo, ben content, però eixe content, ho lamente, és del tot privat... Ja vos el contaré, Juanjo i Moisés, en tindre ocasió...

Moltes gràcies a la gent del Periòdic d'Ontinyent per la deferència.

I no sé el perquè, però cada vegada que veig més a prop la feina feta, més m'agrada...

Estimada Teresa, estimat Matxero..., de nou.



- Si vas a les danses / no tingues que ballar,
que a la teua nóvia / van a combregar.
 Pilla la bengala / i el barret en la mà:
- Dispensen, senyores / que no puc ballar,
que a la meua nòvia / van a combregar.
Al pujar al poble / es veu al combregar,
s’arrima a la vorera / i el deixa passar,
i en casa Teresa / ell se’l veu entrar.
- Ací vinc Teresa / a que em digues com estàs.
- Per a tu bé Matxero, / ai! Per a mi molt mal.
Es gira d’espatles / i es posa a plorar
No plores Matxero, / ramellet d’atzar.
- Tinc altra germana / per poder-te casar.
- Jo a tu et vull Teresa / i l’amor amb tu està.
- Els regals que em feres / en la cómoda estan:
agulles, arracades / anells i collars.
Fins al cementeri / ell la va acompanyar,
i en deixar-la a terra / ell la va besar;

grapaets de terra / ell li va tirar.

Aquesta és la versió del "Romanç de Matxero i Teresa" que s'arreplegà a Banyeres de Mariola el 1975.

Cada any, quan arriba el dia de la Marededéu Gità, vos recorde. Recorde la vostra història, digna continuadora dels desastres que fa la mort quan es fica just enmig dels enamorats més clàssics. La recorde i, com que la sent tant meua, m'emociona. Sabeu que em sou referents de tantes coses boniques, essencials, que no podria dir-les totes sense que els ulls començaren a ploure'm, una tronada d'estiu que de tant a molt refresca i ajuda a seguir. 

Enguany, he volgut acompanyar el vostre record amb un dibuix de l'amic Adrià, que descansa en pau en l'horitzó d'estima que vosaltres presidiu. El va fer per commemorar el centenar d'anys del vostre cas penós, ara en fa cinc, i ja veieu com és la vida que no vos pot cantar ell tampoc. Cantarem tots els qui el volem i, estimant-lo, també vos abracem a vosaltres. Era l'inici d'una auca que quedà en esbós, en esbossos molt bells i que mereixen, com tota la seua obra, ser coneguts per tothom.

Doncs bé, anem a continuar, que és el treball dels qui quedem ací. Ara cantarem de nou. Prengueu-vos el cant com la rosa que diposite davant la vostra memòria...




dimecres, 12 d’agost de 2015

El darrer article que he publicat: els balls de bandera valencians


Publicar al programa de festes del Camp de Mirra sempre és un plaer. En cap altre lloc em sent tant abraçat, i tal i com estan les coses aquestes de la publicació de tema festiu, és un estima que agraïsc i a la què, en la mesura del possible, intente respodre. Per això l'esforç de posar-me a redactar en ple mes d'exàmens, sempre amb la voluntat que aquell que puga llegir-me, també puga gaudir. 

De nou doncs, moltes gràcies a l'Ajuntament del Camp de Mirra i a Romà Francés per oferir-me l'oportunitat.

Enguany, parle de banderes. Més que res pel fet que el Campet és l'únic poble que guarda el costum per partida doble. Vos ho conte... Estava jo al Palomar, acabat de veure el Ball de la Bandera de la festa del Xop, molt enfadat per un gest veritablement horrible que feu el ballador. I allí mateix, a la terrassa fresca de casa d'un amic, assegut mirant el caramull verdós del cop totèmic, vaig començar a ratllar idees per a l'article. Home, que no podem deixar que, potser per ignorància de la importància històrica i etnològica d'aquest tipus de ball, se'l menyspree pels mateixos dansants... La seua riquesa és tan gran, i la bellesa plàstica quan es fa com cal... I bé, ací teniu el resultat. Espere que gaudiu també en llegir-lo. Ja veureu quanta cosa curiosa...















dilluns, 10 d’agost de 2015

I el quadríptic anunciador del Tractat, també...!

 Vos passem també el quadríptic que anuncia la recreació històrica del Tractat d'Almisrà. Tindrà lloc el dia 25 d'agost per la vesprada-nit. 
Les fotografies són totes de Juanjo Alcaide, i el text que explica enguany el sentit de la representació l'ha escrit, des de Xile estant, Moisés Llopis i Alarcon. Dues coses vos direm. La primera, que tant Juanjo com jo estem ben contents que Moisés haja participat en un projecte com aquest, ja teníem ganes... La segona és una petició. Per favor, llegiu-lo perquè és bo de llegir. Estic ben segur que vos arribarà com em va arribar a mi la primera vegada que el vaig veure. És una d'aquelles coses per les quals paga la pena fer treballs d'aquests.

I res, que ens veurem al Camp de Mirra, no? Vos esperem. La plaça és gran i hi ha lloc per a tothom! Si no l'heu vist mai, és cosa bona conéixer-lo, i enguany és una oportunitat excel·lent per moltes coses. I si ja el coneixeu, acosteu-vos de nou! Aquesta gent tan gran d'un poble tan menut mereix, de veritat, tot el nostre recolzament.






diumenge, 9 d’agost de 2015

El cartell del Tractat d'Almisrà de 2015

Aquesta vesprada s'ha presentat. Ja vos en farem cinc cèntims de l'acte. Ara, vos deixem la imatge i el que apareix al programa de festes del Camp de Mirra sobre l'obra i nosaltres.

Ja ens direu si és del vostre grat, el cartell!




El cartell del Tractat del 2015 i els seus autors

En rebre l’encàrrec, els autors del cartell del 2015 ho tingueren ben clar: una imatge pel Tractat no pot fugir del simbolisme, però sí del tòpic. I per suposat, no pot deixar indiferent qui la contempla. Aleshores, calia provar a fer alguna cosa desacostumada, atrevida en les formes potser, lluminosa sempre, acolorida, val, però també austera, que parlem d’història..., i amb elements que mostren una senzillesa que no donara idea del treball que hi havia darrere de la creació... I calia que informara, que sovint s’oblida aquest aspecte... 

El resultat és una nova reinterpretació simbòlica de l’acord polític històric teatralitzat. Han volgut mostrar la tensió prèvia que motivà el pacte i que marca la totalitat de l’obra. Dues mans tensen una mateixa corda, i en el nus centren l’acord que els farà simètrics. La personalitat de tot plegat s’obre del nus-acord amb les banderes representatives dels contendents i amb algun altre element referencial que cal descobrir...
El fons negre dóna vigoria i caràcter a l’obra, i fa contrastar la pesantor tipogràfica, que aporta força, fent del mot “Tractat” gairebé un clam que centra, atreu i identifica plenament.

Tot en el cartell és dual, compensat, corresponent i conforme. Era la intenció bàsica dels creadors atenent també a la mateixa gènesi del projecte. És el primer cartell del Tractat que està signat a dues mans, i igual no tan curiosament, ni innocent, els autors provenen dels dos móns que conflueixen i tracten.

Juanjo Alcaide (Madrid 1965) és fotògraf professional, assentat a Ontinyent i amb reconegut estudi a Bocairent. Inicialment autodidacta, ha actuat en distintes disciplines relacionades amb el disseny i la fotografia. La seua trajectòria està avalada per diversos premis. Ara mateix, forma part de la junta directiva de l’AFPV, Asociación de Fotógrafos profesionales de Valencia.  

Sergi Gómez i Soler (Ontinyent 1973) és filòleg, treballa com a professor de valencià i s’ha dedicat al treball de la cultura tradicional d’arrel popular des de mil vessants distintes. Dins el camp gràfic ha realitzat un bon grapat de cartells anunciadors per a múltiples entitats culturals, logotips, retallables i colorejables, auques, fulls volants, portades de llibres, cd..., el 2012 realitzà el cartell dels moros i cristians de Bocairent.


Ambdós han anat confluint des dels anys 90, quan realitzaren un seguit de cartells anunciadors de processons del Corpus i Setmana Santa ontinyentines, calendaris etnològics i tantes històries com els ha abellit anar fent poc a poc, amb paciència i assaborint la part positiva del verb treballar: ara el cartell del Carnestoltes de Benimaclet de 2015, ara un joc de poesia i imatge en les festes de Bocairent d’enguany..., i qui sap quina serà la propera aposta? Diuen que tenen una llibreta plena de projectes visuals festius de difícil plasmació...

dissabte, 8 d’agost de 2015

A la Diana de Cocentaina




He baixat a la Diana de Cocentaina després d'uns anys, també, sense fer-ho. Això que dius, i què fas a casa provant de maldormir o treballant ja si al teu "altre" poble estan movent festa?



Val a dir que, malgrat la desorganització, i les males maneres mostrades per alguna "persona" de la Junta de Festes de bona matinada, aquest continua sent, segons el nostre senzill parer i sense ànim ni de discriminar ni exagerar, el millor acte dels moros i cristians d'arreu i de més enllà encara. Bé que s'ho treballen les filades, i bé que responen els músics i, com no, el públic.
Això que dius que ni volent se'l carreguen...



Gràcies pel concert que hem pogut disfrutar i de la plasticitat que s'esforcen en fer-nos arribar els festers. M'he quedat completament ple, sadollat, de bells pas-dobles, de bons formadors i d'esquadres memorables. Crec que necessitava una dosi d'aquesta diana que, com sabeu els qui em coneixeu, és sempre el meu capdany; el punt simbòlic que em fa de frontissa de tantes històries...




Mi Barcelona", "L'alcàsser contestà", "Semita Propius" i "Juanjo Casquet" m'han emocionat de debò. I com no, la "Caballeria Ministerial"..., però això és una altra cosa, un altre nivell, el del sentiment que esclata quan el passat se't fa nus en vindre't imatges velles del Contrabando, dels Maseros, dels Saorins..., i de vegades fa mal i tot.



 .....


I gràcies, per suposat, als Bequeteros, per la seua sola existència...

divendres, 7 d’agost de 2015

El "Xinta xinta" encara...

Allà per l'any 2003, ens demanàrem que parlàrem de l'himne espànyic i les processons, quan féiem el "Costumari desacostumat" en la revista Crònica d'Ontinyent.

Ara que en alguns pobles se n'estan adonant d'allò de la separació església-estat, m'ha semblat divertit reproduir-vos-el tal i com va aparéixer... 



COSTUMARI DESACOSTUMAT

Sergi Gómez i Soler
El “Xinta xinta”


Ens demana un atent lector, i nosaltres estem ací per servir-vos, que parlem del Xinta xinta, de perquè s’interpreta en les processons i tot això... Primer caldrà aclarir què és el Xinta xinta pels qui no hajau caigut. No? Doncs bé, que no s’ofenga ningú que no volem ofendre, que tot serà dit castament, i amb perdó de la taula que diria l’Estellés. 

Anem a parlar de les interpretacions, en el món festiu, de l’himne de l’estat Espanyol, que, vulguem o no, és conegut correntment d’aquesta manera tan peculiar en bona part dels nostres pobles (i si no, penseu-ho, o pregunteu-ho...). Ara que l’heu oït en el Corpus, cada vegada que la Custòdia és posada, i treta, damunt de les tauletes per fer-li adoració, o abans en els Combregars d’Impedits, ara que ens ha acompanyat en tots els balls de banderes haguts i per haver, (estant provat documentalment que no és original a Montaverner, on es sonava música de pifre, abans que desapareixeren els pifristes, clar, a desgrat dels assistents que fa pocs anys aguantàrem estoicament la mortificació musical de la proesa d’una hora seguida de voleiar bandera, i els músics tirant el lleu...), i que aprofitarà, ara en estiu, per acompanyar l’entrada i l’eixida per la porta de l’església a les figures dels nostres patrons com a retuda d’honor màxima possible dins els parcs (i sovint desficaciats) protocols locals que malconservem. És correcte aquest ús de l’himne? Mereix l’himne ser usat d’aquesta manera? Dona, el costum diu que és habitual per ací, com a rèmora d’una època determinada, però no és gens corrent en altres llocs, que encara recorde el bot que va pegar en escoltar-lo un amic barceloní quan treien a Sant Hipòlit a Cocentaina; el pobre home gravava en vídeo i no el vàrem avisar (mare el tremolor que li produí el recordar joventuts sota jous i fletxes!). 

I què apunta la normativa? Que no, que no. Que l’himne no està per aquestes coses...  Fem una mica d’història, val? Mai no ve mal... Resulta que la Marcha Real passa per ser un dels himnes (interpretació musical que pretén representar i unir anímicament un col·lectiu humà determinat), més antics d’Europa. Manuel Espinosa el recull en una obra de 1761 com a Marcha Granadera anònima, que s’usava, i tocada amb pifres i tabals (rodes per on rodes, caus en Montaverner...), com a salutació del cos de granaders reials a la reial família abans d’anar a fer les coses que se suposa que havien de fer els granaders en guerra. A partir d’ací, les suposicions: un senyor dit Hugo Kehrer afirma que Frederic el Gran de Prúsia en va ser l’autor; el Padre Otaño que si li sona a alguns aires militars del temps de Carles I-V, o del seu fill, i que copia una frase de la cantiga número 42 d’Alfonso X el Sabio... 

Siga com vulla, el 3 de setembre de 1770, el rei Carles III, pensant sempre en el poble, però sense el poble, declarà aquesta melodia “Marcha de Honor” i des d’ací vinga a sonar-la en actes públics fins que entrara dins els esperits ennervats que l’erigirien, popularment, com a himne. Un punt d’acceptació tal que, quan el General Prim, el 1869, volgué fer un concurs per crear un himne nou, el mateix jurat li va dir que no, que la Marcha Granadera bé feia aquell paper. 

La llei el regulà només a partir de 1908. Morí com a himne mentres durà la II República, cosa ben sabuda pels ontinyentins, ja que conten que el substitut, l’Himne de Riego, va ser tret de la cançó vella valenciano-balear-catalana “el Testament d’Amèlia”, per Josep Melcior Gomis... Poc durà, que el General Franco el tornà a decretar himne oficial l’altre dia, el 17 de juliol de 1942, tot anomenant-lo de nou Marcha Granadera; com que no hi havia rei... I la lletra? No en té de lletra, passa com amb el de València, l’Himne de l’Exposició de 1909... Però han hagut provatures, que el teatral Marquina, en temps d’Alfons XIII “Llapissera”, una en féu que no quallà: “Gloria, gloria, corona de la Patria, soberana luz que es oro en tu pendón. Vida, vida, futuro de la Patria, que en tus ojos es abierto corazón. Púrpura y oro: bandera inmortal; en tus colores, juntas, carne y alma están. Púrpura y oro: querer y lograr; Tú eres, bandera, el signo del humano afán”. Pemán, no podia ser d’altra manera, també digué la seua, però tampoc... 

I ara, el Reial Decret 1560 de 10 d’octubre de 1997, regula l’Himno Nacional, amb tots els drets d’explotació per l’Estat, i publica les partitures per banda, orquestra i per si amb orgue es toca. “Sus duraciones serán de cincuenta y dos segundos para la versión completa y de veintisiete segundos para la versión breve /···/ en cualquiera de sus dos versiones, se interpretará siempre íntegramente y una sola vez”, res d’això de tallar la interpretació amb el bombo, listos! Llistat a saber: 

En versión completa: En los actos de homenaje a la Bandera de España. En los actos oficiales a los que asista Su Majestad el Rey o Su Majestad la Reina” (o el consort que corresponga),” En los demás actos previstos en el Reglamento de Honores Militares. 

En versión breve: En los actos oficiales a los que asistan Su Alteza Real el Príncipe de Asturias, Su Alteza Real la Princesa de Asturias o Sus Altezas Reales los Infantes de España. En los actos oficiales a los que asista el Presidente del Gobierno. En los actos deportivos o de cualquier otra naturaleza en los que haya una representación oficial de España. En los demás casos previstos en el Reglamento de Honores Militares. La actitud de respeto al himno nacional de los asistentes a los actos en los que sea interpretado se expresará, en el caso del personal uniformado de las Fuerzas Armadas y de las Fuerzas de Seguridad, efectuando el saludo reglamentario”. 

I fullegant el reglament d’Honors militars, trobem que sí, que hi ha relació entre l’himne i la religió catòlica: “Al Santísimo Sacramento le serán tributados los honores militares de arma presentada e Himno Nacional (primera parte completa)”. Clar, sempre que en la processó hi participen militars... I la Guàrdia Civil, fa de cos militaritzat en les nostres processons? S’aplicaran arreu aquestes normes? I com afecten als elements de cultura popular que ara s’acompanyen amb aquesta marxa? Quins honors mereix l’Angelet de la Corda d’Alfarrasí? No hi ha regulació respecte a aquest respecte, així que ja sabeu, que cadascú faça el que considere, sempre atenent, però, a millorar (estètiques o el que siga, eh?). 

Pel que fa als sants, si voleu altres opcions, podeu adaptar els goigs per les bandes de música, fer marxes noves o, en les poblacions on hi haja marxa local pròpia, tocar-la, com es fa a Xàtiva (a Ontinyent només valdria per la Puríssima, que és l’única patrona canònica, que encara hi ha qui pensa que el Crist de l’Agonia és patró; no, encara no...), però clar, igual millor el Xinta xinta que no sentir, com una vegada en una processó ontinyentina, el pas-doble Valencia del mestre Padilla... hi ha gustos...

dijous, 6 d’agost de 2015

Tots els cartells del Tractat d'Almisrà, del Camp de Mirra

 Heus ací la col·lecció completa dels cartells que han anunciat, des de 1976, la recreació històrica del Tractat d'Alimsrà, al Camp de Mirra (l'Alcoià). El Patronat ha sabut encomanar de manera que ha creat una sèrie molt interessant que recull múltiples registres formals. L'art que desprenen és fill del temps en què van retratant un mateix motiu i una mateixa simbologia. Esperem que els disfruteu tant com nosaltres hem gaudit de la recopilació.



Cartell del Tractat d'Almisrà de 2015.
Obra de Juanjo Alcaide i de Sergi Gómez i Soler.





Cartell del Tractat d'Almisrà de 2014.
Obra de Vicent Ramon Pascual Giner.








Cartell del Tractat d'Almisrà de 2013.
Obra de Josep Miquel Martínez.







Cartell del Tractat d'Almisrà de 2012.
Obra de José Cristóbal Molina.





Cartell del Tractat d'Almisrà de 2011.
Obra de José María Albero.






Cartell del Tractat d'Almisrà de 2010.
Obra de José María Albero.








 Cartell del Tractat d'Almisrà de 2009.
Obra de Vicent Iborra.










Cartell del Tractat d'Almisrà de 2008.
Obra de Manuel Boix.







Cartell del Tractat d'Almisrà de 2007.
Obra de V. Ferrero Molina.





Cartell del Tractat d'Almisrà de 2006.
Obra de Josep Navarro Ferrero.









Cartell del Tractat d'Almisrà de 2005.
Obra de José Ruiz Cerdán.








Cartell del Tractat d'Almisrà de 2004.
Obra de José Miguel Francés Martínez.








Cartell del Tractat d'Almisrà de 2003.
Obra d'Antoni Miró.






Cartell del Tractat d'Almisrà de 2002.
Obra de Pedro Marco.








Cartell del Tractat d'Almisrà de 2001.
Obra de Josep Navarro Ferrero.







Cartell del Tractat d'Almisrà de 2000.
Obra de Josep Navarro Ferrero.






Cartell del Tractat d'Almisrà de 1999.
Obra de Josep Navarro Ferrero.






Cartell del Tractat d'Almisrà de 1998.
Obra de Joan Calabuig.







Cartell del Tractat d'Almisrà de 1997.
Obra de Josep Navarro Ferrero.






Cartell del Tractat d'Almisrà de 1996.
Obra de María José Sempere Huertas.







Cartell del Tractat d'Almisrà de 1995.
Obra de Josep Navarro Ferrero.







Cartell del Tractat d'Almisrà de 1994.
Obra de Josep Navarro Ferrero.




Cartell del Tractat d'Almisrà de 1993.
Obra de Rafael Hernández.






Cartell del Tractat d'Almisrà de 1992.
Obra de F. Calabuig Gisbert.







Cartell del Tractat d'Almisrà de 1991
Obra d'Antogonza.






Cartell del Tractat d'Almisrà de 1990.
Obra de Josep Navarro Ferrero.






Cartell del Tractat d'Almisrà de 1999.
Obra de Francesc Gascón Navarro.





Cartell del Tractat d'Almisrà de 1998.
Obra de Ramón Silvestre Martí.









Cartell del Tractat d'Almisrà de 1987.
Obra de R. Juan i Ballester.





Cartell del Tractat d'Almisrà de 1986.
Obra d'Antoni Miró.




Cartell del Tractat d'Almisrà de 1985.
Obra d'Antoni Miró.






Cartell del Tractat d'Almisrà de 1984.
Obra de Mario Martínez Francés.






Cartell del Tractat d'Almisrà de 1983.
Obra de V. Ferrero Molina.






Cartell del Tractat d'Almisrà de 1982.
Obra de Josep Navarro Ferrero.






 Cartell del Tractat d'Almisrà de 1981.
Oba de M. Maestre Castelló.







Cartell del Tractat d'Almisrà de 1980.
Obra de Rafael Guarinos Blanes.





Cartell del Tractat d'Almisrà de 1977.
Obra de M. Mestre Castelló.






Cartell de la primera representació del Tractat d'Almisrà, 1976.
Obra de Pedro Marco.