.

.
"No hi ha llum com la llum amb/ què il·lumines el món quan apareixes i t'acostes/ carrer avall, cap a mi que intente/ debades desxifrar tanta tenebra".

Marc Granell.
.


.

.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Acollim...



Fotografia treta de l'ara.cat



Ontinyent, a diumenge dèneu de febrer de 2017.

Aquesta nit ha plogut, no massa... El suficient per mullar el carrer i que agraisca el pensament d'anit d'arreplegar-la. En un no res entraré a doblar-la i guardar-la. Hui tinc fred. Sembla que la grip aquesta se m'allargasse amb els mocs i la tos, tant que comence a pensar que no serà grip açò sinó que haurà esdevingut en qualsevol tipus d'al·lèrgia. El fet que ma casa semble el caos que és, amb la cosa del retard en dur-me els mobles que espere des del Nadal, haurà pujat qualsevol risc. Ja ho tinc tot corregit. En tornar de la roba començaré una de les comeses que més m'agraden de les de l'any: preparar la Vella Quaresma... Serà un matí tranquil d'escalfor, música bona i estima...

... llig, però, els periòdics. Veig que a Barcelona, ahir, hi hagué una molt gran manifestació en què es cridava perquè la gent sense escalfor del món, la que més mal està passant-ho, puga ser acollida a casa nostra... Jo, ara mateix, poca gent podria acollir en la meua..., ni els amics vénen a visitar-me amb la síndrome de Diògenes que sembla que estiga patint jo... 







Saps? Veig el planeta girar com feia temps que no girava... És un temps que no em complau, perquè intuisc cap on ens du, a altres temps ben foscos.... És ben clar que no m'estime el món que hi havia, un conjunt de pseudodemocràcies controlades per la gran empresa i la banca que, en el cas del meu país, esclafa el ciutadà diferent a l'estandarditzat, a qui se n'adona i vol regolfar-se, i permet la inèrcia històrica feudal. Un nou despotisme poc il·lustrat on es diu que tot és pel poble, però mentre es procure que no quede poble... Ara, la mentida dels polítics que sempre han fet mentida, i que juguen a estar entre els alts quan vénen dels baixos i dels baixos tenen costums i vicis que els rovellen en tocar-los l'oxigen que respiren en alçada, fa que ens hàgem acostumat a que ens mentisquen. I entre tanta falta de veritat, arriben ara les més mentides encara, allò que diuen populismes, que ens venen la por al diferent, sobretot si és de fora, tot inculcant-nos de nou unes idees de pàtria malalta que ens impedeix veure que som ja tots diferents a casa i que sempre ho hem estat. Ara, fins i tot tenim por del veí. 





Per un conjunt de desraons polítiques, la terra que hi ha al Llevant mediterrani és un vesper de paor pel ciutadà. Països que lluiten pel poder econòmic disfressen la lluita amb la defensa de religions. Les aliances canvien a conveniència. Es mantenen sàrtrapes sanguinosos a canvi de lleialtats fugisseres. Tot tal i com s'ha fet sempre, però amb una virulència pròpia de la modernitat vint-i-unesa. Unes noves croades on l'única cosa que sabem és que la gent que hi viu ho fa envoltada d'una mort que amenaça constant. L'únic camí és fugir a una Europa que no ha sabut construir-se en els valors positius de l'humanisme sinó en els de la inquisició tan nefastos, i de manera maldestra, prova a posar portes —i concertines— al camp no permetent l'entrada de qui pot fugir i trobar nova via de vida amb excuses de pèssim pagador que farien enrogir a un devot pacifista, o religiós, o guerrer fins i tot, només de pensar de pronunciar-les.

I ací estem nosaltres, presos en un país que es nega a rebre i compartir, a menjar ni deixar menjar en benefici d'un statu quo que fa aigues per totes bandes. On s'ha normalitzat socialment el robatori per part del polític, el manteniment de la dolce vita de les classes dirigents (amb la subvenció pública del dret de pernada reial i l'alliberament de la filla i germana de qui presideix l'aquelarre dels seus actes dolents i provats en sentència per ser sols qui és) i la millor encara de l'estament religiós oficial (que amb una mà peca, i no gens secretament, i amb l'altra amenaça les llibertats del comú). La idea que Justícia és igual per a tots que s'imposa des dels altaveus mediàtics, en la societat s'hi sent com realment contrària. Va cuinant-se el brou necessari pel conflicte que la falta de seny ens escudellarà properament com a plat de decalent de cada dia.

I de sobte, Barcelona que s'erigeix, com ha fet sempre, en torxa d'avís i alimara de cordialitat. Si la setmana passada ens mostrava en concert que el problema dels refugitats és certament amarg, ahir va fer-se clam i tornaveu a l'hora de la necessitat que passen i de la voluntat d'acollença que té la bona gent catalana, estovada com va pels uns i els altres. 

Jo, que vaig posar gest seriós amb  Serrat com cantava amb els VIP's "Mediterraneo" i vaig aplaudir  emocionat com Sisa entonava "Qualsevol nit pot sortir el sol" amb la gent de futur, abans que TV3, de manera vergonyosa però perfectament diàfana, tallara el senyal, crec en l'acollença. Més que res perquè vull ser solidari en un món que no ho és. He rebut massa punyalades de la vida i no deixe, però d'estimar-la... Els altres m'han negat el pa i la sal, però encara queden molts vosaltres i esperança. Jo vull també acollir. Mes que siga perquè, algun dia, tinc previst que jo mateix, i els meus, demanarem i demanareu acollença, tal com va el desgel de desficaci històric, que amenaça riuada...

Casa meua, malgrat tot és casa vostra. Si és que hi ha cases d'algú...






Qualsevol nit pot sortir el sol

(Jaume Sisa)

"Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum,
els convidats van arribant i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.

Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, els tres porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad,
l'Ali-baba i en Gullivert.

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum,
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú.

Hola Jaimito, i doña Urraca, i en Carpanta, i Barba-azul,
i Frankenstein, i l'home-llop,i el compte Dràcula, i Tarzan,
la mona Chita i Peter Pan,
la senyoreta Marieta de l'ull viu ve amb un soldat,
els Reis d'Orient, Papa Noël, el pato Donald i en Pasqual,
la Pepa maca i Superman.


Bona nit senyor King Kong, senyor Asterix i en Taxi-Key,
Roberto Alcazar i Pedrín, l'home del sac, i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obelix.
en Pinotxo ve amb la Monyos agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus, la família Ulises,
i el Capitán Trueno en patinet.

I a les dotze han arribat la fada bona i Ventafocs,
en Tom i Jerry, la bruixa Calixta, Bambi i Moby Dick,
i l'emperadriu Sissi,
i Mortadelo, i Filemón, i Guillem Brown, i Guillem Tell,
la Caputxeta Vermelleta, el Llop Ferotge, i el Caganer,
en Cocoliso i en Popeye.

Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,
o potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu,
també pots venir si vols, t'esperem, hi ha lloc per tots.
el temps no compta, ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol."

dissabte, 18 de febrer de 2017

Sobre les veritats i les mentides que van formant les tradicions...





L'Olleria, a divendres dèsset de febrer de 2017.

Hui ha estat un dia de massa presses... A les set i mitja entrava jo corrent a Ràdio Cocentaina, que sempre vaig també amb el temps justet i quan no trobes on aparcar, acabes enfilant aquelles escales amb el lleu... En un no res, acaba l'entrevista i digues adéu, que t'esperen a les huit i mitja a Ontinyent per acompanyar-te a l'Olleria, que fan no-sé-què d'un "mà a mà" entre la contacontes Almudena Francés i el contatot Pep Botifarra... No sé demà com estaré per a fer jo res de profit.

Parlem del Carnestoltes i dels seus ets i uts, com sempre molt aïna i per damunt, que el temps disponible és parc per a les vares que podríem vendre de tela a cada preguntat... I a mi, que per més que no ningú em crega, no m'agrada parlar en públic, me n'isc content sempre d'aquestes folk-sessions... Paga la pena baixar a Cocentaina amb el cotxe sense rebre compensació econòmica i tal...? Sí, i tant. I hui he vist claret el perquè...

Quan el senyor presentador del programa "Una nit al castell", l'ínclit Juan Fran Ferrándiz, ha donat per tancats els micros, m'ha comentat així corrent per les meues presses que ha flipat amb l'explicació que li he oferit de la Festa dels Nanos del Raval de Cocentaina, en relació a les festes dels Ninots de Mitjan Quaresma al País Valencià i a les illes Balears dins del corrent dels ninots de transgressió que s'allargassen a les Falles passant des de sant Antoni i arribant, ja veus tu, al Sexenni de Morella... A ell, li havien dit sempre, i li consta que encara s'explica així escolarment, que a Cocentaina la cosa nasqué com a alliberament veïnal en la calladora dictadura franquista. I no..., el fet és molt més antic, i podríem passar hores parlant-ne i exemplaritzant. El problema, potser, és que hi ha molt poques oportunitats d'arribar al públic general pels qui ens dediquem a omplir des de fa anys pàgines i pàgines de revistes o obres que ningú no llegirà amb les nostres també mitges veritats; i les falòrnies es multipliquen i van assentant-se fins el punt que després serà impossible redreçar cap trellat. Tampoc no passa res perquè, justament, potser som els qui ens atrevim a parlar, els més mentiders de tot. Que eixe tot és part també del fet folclòric, de la cultura popular..., i conforma la seua pàtina de màgia necessària. Sempre conte el cas aquell dels dos iaios que discutien sobre la música dels Cavallets d'Ontinyent el dia de la seua estrena processional. Jo em partia escoltant un d'ells dir-li a l'altre que allò era de tota la vida i que feia massa anys que no baixava de la caseta, que no podia donar lliçons de res a un que anava tots els anys i coneixia aquella melodia de sempre... Una professora de cant que hi havia a la vora d'ells, i no jo, els va treure de l'error perquè, en passar el meu germà li va etzibar unes moltes felicitats per la música que acabes de composar...

Aquests dies passats, però, em passà un altre succeït que m'ha tornat a fer pensar en tot açò, sobretot en les intencionalitats... Bocairent, acte del Piquet dels Zuavos. Em trobe a la vora de dos homes majors que saben, i molt, de la festa morocristiana bocairentina. Amb ells, un xic jove foraster. Me l'alliçonen. Li diuen allò que tant diu la gent i que no és cert, que els Mosqueters són moros perquè els van castigar una vegada... Me'ls remire. Sé que saben que no és així, i que la història vertadera és molt més rebonica i interessant. Publicada està i pot ser consultada. Per què els haurà interessat soltar aquella versió del càstig? Val que a qui vulga saber, mentides amb ell, però aquest xicot que pregunta sembla tenir bona relació amb ells... Serà algun tipus d'inèrcia mateixa la que fa reproduir aquest comportament continuador de falàcies més o menys acceptades socialment? 

Bé, no és que sàpia jo massa de res, però mentre seguisquen preguntant-me, intentaré contestar el més fidelment possible a aquell poc que puga saber. Si a algú li aprofitara la paciència d'escoltar-me/llegir-me per trencar quatre mites, o per a fer-se'n de nous, ell content i jo pagat. La mania de xerrar de tot açò, ho tinc clar, em ve d'aquell famós rectorot que va marmolar-me per voler trencar la pau espiritual del veïnat amb allò que la gent està més feliç dins la seua ignorància. 

dijous, 16 de febrer de 2017

Dijous de Comares




Ontinyent, a dijous setze de febrer de 2017. Dijous de Comares.

Afectivament. Ja t'he dit que hui és el Dijous de Comares? Doncs pren nota que el proper és el darrer, l'Últim Dijous, el més llarder...

dimecres, 15 de febrer de 2017

Paco Muñoz amenaça amb... tornar!!!!

Les ganes que tenia jo de fer aquesta foto a Paco i a Pepa... Fou la passada vespra de Nadal i és al carrer que té dedicat a Montserrat, un dels seus pobles... Espere que prompte en tinga molts més dedicats, i poder-li fer una foto en cadascun d'ells...




Ontinyent, a dimecres quinze de febrer de 2017.


L'única vegada que Paco Muñoz ha aparegut a la revista "El Temps", el titular fou tal com aquest: "Paco Muñoz amenaça amb un nou disc". El disc, era l'extraordinari "Amor, amor" que dedicava a l'obra de Vicent Andrés Estellés i que tantes alegries li donà. El redactor d'aquell text, pur vòmit politicoide que no apareixia signat per cert, arribava a asseverar que Paco destrossaria ambdós poetes: Andrés i Estellés...

M'ha fet gràcia començar amb aquelles amenaces..., d'ací titular tan rotund; justament perquè Paco torna a "amenaçar"! Ell sí que ha estat una fera ferotge pels malpensants socials, pels sedentaris culturals, pels panxacontents del sistema, pels xucladors de la mamella comunal, pels clientèlics de pedigrí i pels qui duen l'anell que els convoca a tots i els uneix i governa...!, i ara també pels qui xarren que si està malalt, que si està major, que si negre, que si roig... El més important de tot és que és i està; ni pareix ni sembla, i amb tant de verb atributiu, es troba en una plenitud intel·lectual que esvera. 

I no va i m'anuncia que torna als escenaris!!!! (ah!, però què t'havies retirat?), i per una porta tan gran que, quan me la descrivia l'altre dia, a mi se m'erissava la pell i em venien llàgrimes alegres... Que no pense perdre-me'n cap dels grans espais que negocia...!!!! Miraré de recomprar prompte una càmera; l'ocasió s'ho mereix...

Asseguts vora la llar de ferro, entre pastetes de ca Moreta i mentre viatjàvem estranyament entre Serrat, Carmen París, Sisa, Eliseo Parra i santa Chavela Vargas, m'explicava un seguit de projectes a quin més atraient, d'un rosari de muntatges cadascun més flipant que l'anterior... Quan vinga la primavera, els qui ens estimem a Paco — que som un bon almut a caramull d'ànimes devotes—, anem a peregrinar bona cosa de quilòmetres per veure'l ací i allà, de nou sobre els escenaris... 
Bé que anirem avisant de l'on i del quan i, ai!, de quins cantants li faran companyia, perquè els puguem acompanyar i aplaudir. Estic convençut que si Paco diu que necessita sentir-se estimat, nosaltres necessitem estimar Paco...

Quina amenaça més dolça, recollons!

I ara, et passe sense permís un fragment del text que ha enviat als contractadors com a esquer perquè el lloguen, he, he, he... És preciós. Endevine al darrere la col·laboració de l'Enric Lluch. Són de por els dos, quan els deixes a soles...

"Ara que ja tinc 78 anys i les meues cames no en fan massa cas toca seguir el rellotge del temps amb paciència infinita i esperit franciscà, és a dir, el més entretingut possible i gaudint dels dies a l’espera dels 79, que no és poca cosa. Ja ho deia Miguel Hernández— i jo, sovint, ho cantussege quasi a cau d’orella— : «Cantando espero a la muerte que hay ruiseñores que cantan…», que tampoc seria com per posar-se així de tràgic perquè la vida, de tant en tant, passa de negra a gris i de gris a multicolor. I, per això del multicolor, he pensat que puc seguir cantant. Els meus genolls i jo no tenim bones relacions; però al cap i a la fi, jo cante amb la gola. Així doncs, de cap a l’aigua i a remar".

Bon vent farà... Veritat que et vénen unes ganes immenses d'abraçar-lo?

dilluns, 13 de febrer de 2017

A la Fira Renaixentista. De gatzara a Llombai...






Real, a diumenge dotze de febrer de 2017.

Amb la moquita que duc i tant d'esput com expulse, i se m'ocorre, ara que se m'ha passat el mal de cap i mal de gola, vindre a la Fira Renaixentista dels Borja de Llombai... Dona, és que l'any passat ho vaig passar tan bé amb el descobriment! 

Enguany, però, ha estat millor encara la cosa. Primer perquè malgrat la passada que passe, jo torne a ser jo, i m'abellia moltíssim l'ambient d'una fira com aquesta, plena de novetats com de coses i gents retrobades, a més, amb molt bona companyia, per esplaiar-me... 


"Quan les oques van al camp...". Pepa, si no m'equivoque, estes són les que saben ballar "el Bequetero"...!



El més divertit de tot és que he arribat sense veu. Poc podia parlar per no dir gens, ni pruna. I amb la il·lusió que em feia cantar-los a Paco i Pepa unes albades... I això ha estat, de debò, el què faltava per acabar fent més festa encara..., la falta de veu, no les albades...


Aquesta era la bruixa bona de la sort. Si li tiraves al perol alguna moneda, venia la sort! Per a ella que se la quedava!!!!



Això sí, no he trobat cap cartera com la que fa temps que busque... 


Avís. Aquesta fotografia pot ferir la sensibilitat fins i tot de qui ha fet la foto. Fes favor de protestar per la decoració de la Fira, a mi, deixa'm tranquil. No la mires, xe... Encara estàs mirant-la?!

I tot ple, malgrat la quantitat d'aparcament. Només m'ha fallat que l'any passat les representacions guerreres i cavallístiques tenien una certa vessant historicista, i es feien en el vulgar parlar del poble, i ara..., era cosa de rascar-se la closca en oir-los bramar que si els senyors de la Rioja tal... Quan volien alçar el poble-espectador contra els francesos; amb poc d'alé escoltava respondre... I quan ha dit que uns eren Borja i altres Sforza, he preferit anar-me'n corrent a buscar quefirar abans que no m'agafe un cobriment sensatista...


Hi ha coses genials a la Fira. Et compres una motxilla i t'endús al darrere una fallereta...


I sí, m'he firat un munt de coses... Un sac d'aquests tèrmics amb llavoretes de romaní, espígol, menta i no sé què de canella... i que em diuen que si el pose tres minuts al microones, m'adreçarà les cervicals, els músculs adolorits, les articulacions gastades, la lumbàlgia que no tinc, el reüma que no conec i el dolor menstrual que tanta por em fa. Si pel contrari el pose una hora al congelador, això sí, dins d'una bossa perquè PER RES DEL MÓN la cosa aquesta pot BANYAR-SE, aprofitarà pels maldecaps de l'institut, les migranyes de qui vol tocar-me el cossiol, els colps que em done la vida, les torçades que em faça al caminar entre xacals com vaig i, encara, em baixarà certes calentures... 








Crec haver comprat el "bálsamo de Fierabrás" quixotesc..., i què curiós, no ha sigut en la paradeta on el venien uns cavallers molt estranys, ambulants medicastres...






I com ací sí que he trobat el senyor Arcos, denfront de la paradeta d'una de les meues tendes favorites de Cocentaina fins a Llombai desplaçada per a l'ocasió, "De cap a peus" i vora el convent aquell que fou de la Sang, he pogut adquirir els dos llibres que volia de Mari Carmen Sáez, "Unes espardenyes de jaragua" i "Les gallinetes de dol". 


El segon, vaig fer de tot per trobar-lo a la Fireta de sant Antoni, a Muro, però no va haver mà i, després, el senyor Arcos m'ho va retreure per les xarxes aquestes. Però jo tinc paraula, i com a precursora dels meus fets, que mai no la deixe anar sola pel món. Hui l'hem vist, hem comprat, s'ha fet la fotografia que ho demostra i encara m'he endut de regal un potet de mel editada al sud (passeu-me la broma, marca "edicions del sud"...).

Ara només cal trobar-me l'autora i que me'ls signe. Ja saps com m'agrada tindre llibres signats pels autors...

Al "retrato", el senyor Arcos, el senyor Gómez, la senyora López i el senyor Bisbal.



Encara, al final del tot, quan hem tornat al principi, m'he pogut mercar una bagatel·la enamoradora.... 






Una rosa metàl·lica, fosca, negra..., a mi que tant m'agraden les blanques. És preciosa. La tinc amb mi com a penyora d'un temps de dolor que s'acaba, i com que no té espines, com a promesa feta per mi a mi mateix que les coses, des d'ara, seran sempre alegres. Per més que em toque dur a la bossa de les excursions el munt de medicaments que hui duc...


Pepa, t'ho he dit ja alguna vegada, o l'amor o la mort, alguna de les dues m'emborratxa...


Pel migdia hem atracat a Real. El dinar que ha cuinat Paco ha estat solemne de veritat. Gaspatxos a la manera del Tio Conrado, que resulta ser que és la que feien a Xiva, segons alguns llibres de cuina... Quina joia d'home. 


Paco val més que les joies de la fira. Que tota la fira, collons!


M'ha donat tantes alegries hui que estic per adoptar-me'l...! La de coses boniques que per culpa seua, alabat sia, anem a viure enguany... Però eixa és una altra història i ara em toca arribar a casa, que és tard i demà vull fer l'acudit de la grip aviar als alumnes, a Biar... Sí, no guanye per a acudits dolents...




dissabte, 11 de febrer de 2017

Mecenatges...




Ontinyent, a dissabte onze de febrer de 2017.

Fa ja uns tres anys, parlava jo amb qui tinc com la persona més cruel de les que he conegut, que és mèrit per part seua atés les que he arribat a trobar-me. Més aviat era allò un monòleg seu, un altre, que girava al voltant de la solidaritat. Calia ser solidaris amb els qui ho necessitaven i jo, que tenia un sou digne, feia molt mal de no ser-ho... Jo compartia la idea de l'ajut als altres, però em reia en escoltar a aquell com disparava amb pólvora de rei. Si saberes dels meus deutes i les meues estretors bé callaries, o almenys parlaries amb altre to. Quan jo tinga diners..., quan jo tinga un sou... Ara torne a riure'm en saber com es navegà tal personatge quan posseí un capitalet constant, i més quan recorde que la seua solidaritat de pa sucat en oli passava per adoptar un xiquet negre, però perquè tota la roba que li posara li sentaria bé...

Això, però, de participar en projectes, d'ajudar en el possible aquelles persones incitants i incitadores a dur endavant meravelles, o poder col·laborar en millorar saluts, benestars i seguretats comunes, bé que m'atreu de fa temps. I no és que nade en cap abundància jo per poder desprendre'm de massa, ni vull anar de capità moro d'Alcoi ni fer cap postureig... Però trobe just i necessari començar a fer un pensament amb el poc que puga disposar una vegada he comprovat la rendibilitat econòmica que em suposa no fer classe tan lluny de casa... Potser siga ara el moment de posar-me a la feina, en la mesura, faltaria més, dels meus possibles, i més comptant que, en no res, se'm presenten projectes personals que em costaran rascar-me prou la butxaca...

I m'he decidit ja.
I per a començar, he pres alguna decisió. La primera, afegir ací al meu blog, ara que el llegiu tants amics i enemics, algunes adreces de projectes que puga trobar interessants per tal que, si ho desitgeu, vos sumeu com faré jo...

La segona implica ja baixar al rotgle.
Hui fan a Ontinyent un homenatge merescut a una persona que m'he estimat de sempre, Jordi Rodríguez, que ens va deixar fa poc temps víctima d'un càncer. Tothom que és algú en el fet musical popular de la nostra contrada es bolca en la participació festiva. Jo, que ben mal estic veient-me per poder respirar amb la grip que duc al darrere, no podré acudir al Teatre Echegaray com pretenia. He vist que han habilitat una fila zero per col·laborar. Els diners que resulten d'aquest acapte aniran destinats a la investigació que ens pot alliberar d'aquest mal. A l'associació Anima i als programes d'investigació oncològica de l'Hospital del Mar de Barcelona per concretar-ne més. I t'ho dic, i et diré cada història d'aquestes no amb la voluntat de vestir de guai el xiquet negre, sinó perquè —si et ve de gust i veus que la raó és justa—, tu també pugues col·laborar. Si ho creus convenient, bé pots asseure't virtualment en l'homenatge entrant ací mateix i afegint el teu gra de sorra. Ací, aquesta vesprada, podràs viure per internet l'espectacle.

Una altra cosa que he pensat pel que fa als possibles mecenatges és la participació en projectes de crowdfunding. A veure..., ajudar en investigació, prevenció o alleujament està més que bé. Igual pense en afegir-me a alguna entitat que s'hi dedique, però no trobe potser massa interessant — o sí, ja m'aconsellareu els qui en sabeu— adherir-me amb una certa exclussivitat a la lluita per un tema concret. Potser siga millor anar aportant a mesura que apareixen els problemes?, no ho sé... El que sí que tinc clar és que hi ha un altre nivell que m'exigeix participar. Gens comparable, és clar, i no compare... Passant del fet social global al puntual: el de la meua cultura pròpia, l'àmbit on sempre m'he mogut i on ara em cal tornar per retrobar-me. Si hi ha de possibles experiències que gent il·lusionada proposa dur endavant! I la de meravelles que he vist que s'han pogut fer gràcies a aquest tipus de col·laboració... 

Fa temps que vaig afegint-me a alguna d'aquestes il·lusions. Val a dir que vaig començar amb la pitjor de les entrades, amb un projecte dels Geganters del Pi de Barcelona que em va deixar més que gelat... Després, però, el veure com alguns projectes que ni sabia que existien han donat a llum prodigis tals (pense ara en els discos de L'Home Brut o de Tomàs de los Santos), m'ho he repensat. Sobretot, m'ha animat, i m'és precís dir-ho, tot el treball editorial que ha desenvolupat l'Associació de Veïns del Llombo, d'Ontinyent, i, sobretot, l'autèntica joia que ha esdevingut la publicació del llibrot "De vida i miratges", l'antologia poètica de l'admiradíssim David Mira per part dels seus amics. Cal fer, em cal fer... 

Espere trobar projectes que s'ho valguen... De ben segur que m'alegraré de formar una xicotiua part de l'engranatge que els ha fet veure la llum...

divendres, 10 de febrer de 2017

Que la Mort ens iguale, per fi...




Ontinyent, a divendres deu de febrer de 2017.

He llegit, no sé ara on, que l'Ajuntament del cap-i-casal ha decidit signar un acord amb els representants de les comunitats religioses dels jueus, musulmans i l'arquebisbat valentí per tal que les tres religions del Llibre puguen oferir assistència als propis creients en el cementeri municipal.

M'ha sorprés massa aquest acord. Pensava que feia anys que això era una realitat i em trobe que no, que la cosa de les igualtats ni la mort les aconseguia... Sembla que les Danses de la Mort medievals estaven equivocades, o només miraven cap a la pròpia casa, cap a la diversitat dels seus, quan al fet de l'adéu igualador, però a un mateix paradís exclusivista. Igual la promisqüitat crèdica només podia donar-se entre els propis dolents i la totalitat dels altres, equivocats evidentment... 

Bé, tot el que siga reprendre lligasses i avançar en igualtats m'agrada. I més en aquest camp. Ja és prou amargant viure la mort d'una persona estimada per no poder, tot respectant la seua creença, acomiadar-se d'ella amb els rituals que li siguen propis. Sent que, els rituals, ajuden moltes vegades a superar el tràngol dels qui es queden.

M'han sorprés sobre tot, perque m'han semblat emotives, les paraules del representant jueu... El darrer cementari jueu valencià és del segle XIV... Feia uns quants segles que esperaven un acte així... Això no només és voluntat de permanència, també és estima a una terra. Fart com estic d'exclusions i rancúnies, m'ha arribat el gest. Espere que les reparacions passen de simbòliques a habituals, i que, encara, s'amplien a altres creences existents a la nostra societat, i a les descreences també. 
El millor de tot, crec, és que no es parle mai de cementeris separats que resulten guetos, i que puguem compartir un mateix espai comú, mes que siga el de la mort.

Jo, acostumat a estimar gegants moros, cristians i jueus, fa temps que no vaig al barri hebreu del meu poble, el Callarís. Ploraria en veure'l com es troba. 
De l'heretatge musulmà ja no dic res, que tot es perdé... La mort i li'oblit, i la igualació en mort i oblit, els aconsegueix la pèrdua de patrimoni comú moble.

dijous, 9 de febrer de 2017

A pas de caragol, però les dones faran festa...




Ontinyent, a dijous nou de febrer de 2017.

El procés d'integració de les dones en el darrer reducte fester morocristià on no tenen cabuda igualitària, Alcoi, està allargant-se en el temps i donant bona cosa de quefer, discussió i treball pels periodistes. És cosa lògica atenent que el sistema triat per tots i per ningú per a la normalització és l'anar poc a poc, acostumant la ciutadania a aquesta mateixa normalitat sense que puguen sentir-se amenaçats alguns principis identitaris, aquells impossibles de canviar si no és amb temps, pedagogia i algun calbot de tant en tant...  

Això sí, el procés continua sent interessantíssim d'analitzar, perquè mostra de totes, totes, eixa idiosincràsia tan arrelada com va quebrant-se i canviant. Després de la polèmica plantejada per la filà Xano, capitania d'enguany, i les darreres escaramusses (que ja porten lustres d'estira i arronsa) perquè l'avançament integrador es produisca a l'ontinyentina (no voleu la igualtat?, no acompliu la llei?, doncs reducció dàstrica a la subvenció econòmica des de les instàncies cíviques i xim pum), sembla que la cosa ha tornat a tensar-se. Els Xano plantejaven una esquadra femenina per a iniciar la diana, però resulta que com el cap d'esquadra és el Sergent Moro, i s'addueix que es tracta d'una figura històrica, no pot dirigir un grup de dones.

L'Associació de Sant Jordi, davant aquest nou tour de force, ha plantejat canviar les Ordenances de la festa, i les propostes, es votaran en assemblea el proper 23-F... En l'article 11, que parla de la Glòria, volen que figure que és una "desfilada d'un fester de cada filà amb el disseny oficial que corresponga segons el seu gènere". Vol dir això que afegint el què hem ennegrit, podran haver-hi glorieres. Això sí, amb el vestit de dona i a partir de 2018.

En l'article 54, que es crea de nou, i que es referirà a la Diana i a l'Entrada, es dirà que en any de capitania, l'esquadra de la filà capitana només constarà dels deu membres, perquè el cap serà el Sergent oficial. Així, un home podrà dirigir una esquadra de dones. A més, apareixerà una idea certament revolucionària, passeu-me el mot, pel que fa al món fester propi: "per qüestions d'uniformitat i estètica, no es podrà mesclar en una mateixa esquadra dos tipus de dissenys oficials". És a dir, no es permetran les esquadres mixtes. ¿Què passarà si alguna filada decideix, i ho aprova tothom que cal que aprove aquestes coses, prescindir del vestit de dona en un futur? Que acabaran desfilant homes i dones amb un mateix vestit, com passa arreu. Veurem què tardaran al pas de caragol que es va, uns estirant per ací i altres tibant per allà. Segur que tomba, però veurem quan.

S'use com vulga usar-se el llenguatge, serà cosa de tornar a matinar enguany per fotografiar una primera esquadra mixta a Alcoi... Igual ens toca baixar abans si és cert que el cartell d'enguany serà "molt femení"...!

Alcaide Juanjo




Ontinyent, a dijous nou de febrer de 2017.


Aprofite aquest espai xarxístic meu per agrair públicament el senyor Juanjo Alcaide per tot allò que ha tingut a bé consentir-me en aquestes darreres jornades de festes bocairentines. I ja no parle del fet que em deixara una de les seues màquines extraordinàries en una mostra de confiança espectacular per tal que me'n passara jo captant imatges de l'entrada des de la Barrera, no. Vull parlar del fet d'haver-me deixat viure la festa des d'un punt de vista que sabia, però no coneixia: el de pseudofotògraf acompanyant d'un fotògraf de veritat.

El que he pogut observar m'ha meravellat de debò. El que he viscut, m'ha espantat. 
Quina paciència santa té aquest senyor home... No escriuré ara cap hagiografia seua perquè ja ho vaig fer quan vaig parlar-te per ací dels deu anys de la seua marca laboral, Photofinish. El que sí que dic és que aquesta paciència de sant acabarà creant-li una úlcera d'estòmac en un no res. Afortunadament, el seu sentit de la decència i sobretot l'humor que té, beneït sentit de l'humor, me'l mantenen entenimentat. No parlaré —perquè no vull recordar-les—, de les travetes, ofenses (insults vertaders), burles, desprecis i altres galindoines vingudes des de mediocres, envejosos i narcisistes perversos que vaig constatar que patia. Les que més em preocupen són les que li han vingut de gent entenimentada, teòricament... Em quede amb les tantíssimes mostres d'estima i respecte i bonhomia i confiança que veia com li arribaven de la gent com passava, de les festeres i festers que l'aturaven a cada moment i que anaven sempre més enllà d'un somriure i una salutació, que creixien en satisfacció, preocupació també i sobretot desitjos de bonesa... Si no s'agafa a tot açò tan bell, no crec que Juanjo puga deixar mai de fumar...

Vaig assistir al making off de dues fotos complexes que duran rastre, almenys una d'elles, perquè algú poc curiós amb la feina dels altres n'ha passat un esborrany, i encara s'ofendrà quan li retreguen el poc respecte. Vaig flipar amb la preparació, i amb l'estoicisme insà del senyor Alcaide. 

A tot açò. Diu la RAE que el mot Alcaide té aquests sentits:

1. m. y f. Persona que tiene a su cargo el gobierno de una cárcel.
2. m. Hasta fines de la Edad Mediaencargado de la guarda y defensa de algún castillo o fortaleza.
3. m. Con posterioridad a la Edad Mediaencargado de la conservación administración de algún sitio real.
4. m. En las alhóndigas y otros establecimientosencargado de su custodia y buenorden.



Ara que ja puc fer-li broma amb el seu cognom perquè li he vist la clau del castell de festes a les mans, millor seguir amb ella i deixar de banda allò que cal ser perdonat, però sense oblit. Si oblides, pots tropessar de nou amb la mateixa pedra; i serà per pedres... Més que res per dues coses això de l'oblit memorístic: la primera és no crear úlceres pròpies que, sincerament, poden molestar-te en el caminar. La segona és la millor. Si algú pensa que Juanjo és dels que defalleixen a la primera de canvi, està equivocat i envida tort. Ahir mateix, després de saber de la darrera cabronada que li han fet, lluny d'entonar un jo passe de tot açò, i contentíssim com estava de la veritable gent bona, la que s'esforça per dur a terme allò que jo dic bellesa comuna, es va espolsar el disseny d'aquestes dues imatges.







Quasi res, diu el paperet.
Els textos, per si no els coneixeu, són trets de les Ambaixades bocairentines. Les lletres del Bocairent, de l'homenatge que vam voler fer a la festa i els festers amb una versió d'una tipografia d'anys, que és igual però no, en la nostra proposata de cartell festiu per a enguany...

Si em demanaren quina és la riquesa que vull, tinc clara la resposta. -Senyor geni de la llàntia; desitge tindre un bon grapat d'amigues i amics tan creatius com bones persones, tan despreses com responsables i, sobretot, sinceres, directes i fidels als amics. Tot el què és Juanjo.



dimecres, 8 de febrer de 2017

A descansar amb l'Eixabegó, Bocairent...




Ontinyent, a dimecres huit de febrer de 2017.


Arriba l'Eixabegó a Bocairent.
De xicotet, no m'estimava com ara aquesta paraula. Era sinònim del final de moltes il·lusions com a espectador festiu. Tot un cicle vital anual acabava quan la festa acabava. Encara no acabava d'entendre jo que la gràcia del final d'una festa està en el fet que torna a començar justament amb els seus darrers compassos, com una manera de renovellar-nos. Hem esbandit les nostres necessitats de retrobar-nos retrobant els altres al carrer, amb allò que diem refer la tradició, o millor actualitzar-la, i ara que ha corregut l'aire més amable (en aquest cas d'enguany, feixuc i dolent), seguir amb la cosa del viure, el meu sempitern anar anant...

Després, cadascú contarà la fira segons li haja anat...

Bé puc dir que quede content amb les vostres agraïdes lectures de la felicitació que hem anat desgranant dia a dia i que ara t'oferim completa, amb totes les fotografies de Juanjo Alcaide i, a la vora, els meus versos.

I és cert que em plau anar-me'n quan tots han marxat ja del lloc de la festa per respirar-lo de manera feliç. Aquesta edició de la festa, però, m'ha fet canviar molts paràmetres personals i per força. Gràcies als qui l'han feta interessant, per dalt i per baix. 
Durà rastre...

dimarts, 7 de febrer de 2017

Capdesquadra




Ontinyent, a dimarts set de febrer de 2017.

He esperat a tindre temps aquesta vesprada per tal de poder passar a net el poema que vaig escriure immediatament després que, en l'entrada de Bocairent, passara la meua estimada amiga Inma com a cap d'esquadra amb els Marrocs.

Ja t'havia avisat que m'emocionaria, com feia aquest homenatge a son pare, que descansa en pau... El que no esperava és que de la visió tan bella que m'oferí, em vingueren unes lletres tan immediates que, qui al meu costat es trobava, no podia creure-s'ho, i això que ho veia com ratllava jo el meu quadernet de viatge...

Ací estan...





(Per cert, que no se m'oblide... Foto de Juanjo Alcaide passada per ací de qualsevol manera per les meues mans fussadores i incompetents...).

Feliç dia del Sant Crist 2017, Bocairent!



Ontinyent, a dimarts set de febrer de 2017.

Hui toca fer la darrera de les felicitacions festives diàries... I no podeu saber com m'agradaria pujar alguna vegada, un dia com hui i amb vosaltres, al Sant Crist, matinet i amb l'ànim encara clar, per viure el despullament i emmudir amb la bellesa que des d'aquell balcó s'albira...

Passeu molt bon darrer dia...

... He fet una aposta. En cinc anys, els dies d'ahir i hui hauran passat al proper cap de setmana... Què en penseu?

dilluns, 6 de febrer de 2017

Que si s'envola sant Blai...





Ontinyent, a dilluns sis de febrer de 2017.

Conversava telefònicament amb l'amiga que tinc a una quarantena de quilòmetres cap a Tramuntana i de sobte em talla la conversa, esverada... Disculpa'm que s'ha girat un vent fortíssim i està caient pedra! I la xica solta el mòbil i se'n va a fer el què pot per protegir finestres i celoberts...
En reprendre la conversa em conta de la pedra menudiua i forta... Sis minuts després sóc jo qui l'avisa que ja sé com és la pedra, que la tinc al meu davant, i que ara sóc jo qui s'apressa a baixar les finestres... Ves que farem!, la cosa acaba destrossant el tendal de la veïna de dalt... I jo pense i li dic a l'amiga: "mare com els arribarà als de Bocairent"... 

Els ha pillat en missa...

I quan baixe de casa per pujar-me'n cap el poble dels cardadors per veure la processó, em trobe tota l'entrada inundada. Poc havia plogut, però dos dits d'aigua que havien passat cap a dins han fet toll... En altres circumstàncies i llocs, podria dir el "Liante" que m'ofegava dins casa...

Res, que me'n puge, i entre unes coses i altres, de divertides i de tristíssimes, acabe assegut a la vora de sant Blai, literalment, i em pega per escriure poesia social. Llavors m'abstrec del món que m'envolta, centenars d'ànimes pies i un espai realment sorprenent el de l'església bocairentina, i m'enteste en fer rimar els mots. Així i tot, m'interrompen la concentració dues o tres persones; no em molesten, que em fan goig alguns retrobaments per més que parlen només de l'oratge del matí... Millor això que no facen com aquell polític d'aquest poble que sempre que em veu em gira la cara de manera notòria, com si jo hagués pecat contra algun capital seu, però després pregunta a algun amic si he pujat o si estic bé... Res, que continue perquè vaig disparat amb els versos... De sobte escolte una veu garçada... Atenció, anunci! Em sorprén tal novetat... Resulta que fa un vent que toca el basto i que la cosa es presenta complicada d'allò d'allonses (traduïsc de l'indefinit). I un servidor que aïllat de qualsevol àmbit havia entrat al temple amb sol encara, i bonança,es queda amb el llapis a la mà..., tant?

La processó es farà, bo... Però a ritme de toc de corneta i per la volta curta. No eixirà el guió, que reuneix múltiples qualitats estètiques i pictòriques, però no les de l'aerodinàmica i, a més, pesa allò que no es pot dir... Ves i posa en risc un Sorolla amb tants valors, ves... I se li retiraran els fanals al baiard del sant, i si m'encante, un d'ells acaba penetrant el meu crani quan tiren a efectuar l'operació... 

La cosa va de bòlit, com tot aquesta vesprada, i jo aprofite per viure moments apressadament preciosos... Mentre s'esdevé tot, parle amb una amiga del fet de tapar-se o destapar-se la calba amb el barret dins de cobert; salude el senyor alcalde i m'admire de veritat de la capa que du, d'aquelles úniques per qualitat i nissaga...; i li conte l'acudit de sempre a l'encarregat de dirigir els Granaders que duen el baiard (el de la caixa/Tambor de Granaderos...). Tarden molt en eixir els portadors de la relíquia, i se'ls reclama; la creu gòtica llueix preciosa; el sant el treuen tallant els clams dels assistents, tots fets de vítols, per poder deixar-lo passar, de tant densos... 

El colp salvatge ve quan m'enfile fora de l'església. Crec que no hi ha lloc com el Torn a Bocairent pel fet del vent... Allò és inenarrable, i pegue a fugir com puc de tal galerna, no sense fer abans una foto, corrent ja, a les pobres dones del piquet com se'ls envola l'esperit i les boines, però elles que baixen! Com toca i malgrat tot! Llavors és quan caic jo en el fet que serà la primera vegada, per això de la volta curta, que veuré entrar la imatge de sant Blai, i sense llums, per baix de l'arc de la plaça; que sempre el té de marc quan gira el carrer de sant Agustí, però mai no el passa... M'afanye més encara, total, fora del Torn, no es nota l'aire. Això sí, tinc les mans carpides...

I sí, la cosa resulta. A més, a qui se li ha ocorregut la idea de disparar la traca en la baixada cap als masets i el Sant Crist, cal aplaudir-lo. L'airada du el fum a la plaça i, a més d'obsequiar-nos la fragrant olor de la pólvora bona, omple d'un boiram espectral i magnífic l'entrada del sant, que es revaloritza en la seua foscúria. Bé que contrasta amb tot el que l'envolta enmig d'una pluja d'al·leluies preciosa... Qui està al meu costat em solta que podíem haver-ne dut de les que hem fet pels deu anys de Photofinish..., em ric, que ho havia pensat, però no... I segueix aquesta persona:"Millor no, perquè amb la tírria que li tenen a Juanjo, igual la cosa acaba mal...". El mateix opine. L'he constatada, la ràbia aquesta...

I res, que com que tinc mala càmera no he pogut fer fotos belles de la catarsi vitícola. Damunt, com que qualsevol, dins el nostre egoïsme personalista, és capaç de fotre tots els qui estiguen darrere seu posant en alt un pal amb càmera... I això sense tindre el paperet de "fotògraf" que ha fet la Junta de Festes i que tants disgustos ha causat aquests dies... Tu no digues res, Sergi, que quan et poses a qualsevol lloc, provoques eclipsi als qui estan darrere... Difícilment, si procure posar-me sempre pels cantons, com aquelles. 



Ara me n'assabente que allò que hem patit hui, amb l'oratge dic, es coneix, tècnicament, amb l'anglicisme "downburst". Un "rebentó" de tota la vida, xe... Un corrent d'aire que baixa de manera intensíssima des de núvos de tronada sobre una capa seca d'aire apegada al terra que provoca vòrtex horitzontals. Jo que estic posat a la visió romàntica llaquiana del vent com antic amic que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes...