.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

divendres, 15 de desembre de 2017

Obra de Moros... Un passeig per la memòria dels "moros" i de les seues representacions a la Vall d'Albaida





Ontinyent, a divendres quinze de desembre de 2017.

Ara mateix, una de les representacions festives més interessants, i també estimades, dels pobles de la Mariola, està sent descontextualitzada i atacada com a racista i, per tant, impròpia de la societat actual. És laa dels patges negres dels Reis de l'Orient d'Alcoi, però també existents, ara o adés, a altres poblacions veïnes. 

D'entre les innecessàries i gens efectives defenses a ultrança de la fosca tradició en una societat de pur postureig, moda passatgera i falta de seny i de respecte pel proïsme, hi ha una proposta que m'ha semblat ben interessant: que es convide a la coneixença directa de la festa a qui diu haver-se sentit humiliat. És així com comprovaria de primera mà que ací, el "negre", el "moro" en general, no només no és burlat sinó que ocupa un lloc preminent en la nostra cultura socio-festiva i sentimental.

Per això mateix he pensat que igual era oportú recuperar un dels darrers articles que vaig escriure a la "Revista Almaig, Estudis i Documents" d'Ontinyent, el 2010, titulat, precisament "Obra de Moros... Un passeig per la memòria dels "moros" i de les seues representacions a la Vall d'Albaida", on faig un recorregut per la riquíssima varietat de personificacions que tenim de les persones negres dins, sempre, del conjunt genèric del "moro".

















GÓMEZ I SOLER, Sergi "Obra de Moros... Un passeig per la memòria dels "moros" i de les seues representacions a la Vall d'Albaida"(pàg. 120- 131). Dins Revista Almaig. Estudis i Documents XXVI. Associació Cultural La Nostra Terra. Ontinyent 2010.

dijous, 14 de desembre de 2017

Com de nadalenc i original ha quedat l'aparador de Photofinish...






Bocairent, a dijous catorze de desembre de 2017.

Si em duren els contents! Acabem d'enllestir un any més l'aparador de Photofinish entre l'amo d'aquell estudi, el senyó Juanjo Alcaide, i un servidor que tant li agraeix que em deixe fussar... La idea d'enguany girava al voltant de la llum que no hi ha al carrer... Dues arcades d'aquelles han posat de part de l'Ajuntament en un dels que més comerços acull al poble, i estaran apagades fins a saber quan...  Tanta foscor tarongenca inspira, i tant que sí... Vaig trobar unes pinzes amb led i em va vindre la idea d'imitar aquelles paradetes festives en què esforçats fotògrafs s'ho treballaven de veritat per, a l'endemà de la festa, tindre totes les fotos possibles per si el públic volia fer el favor d'endur-se un record... A Juanjo se li ha ocorregut que no foren sinó imatges clàssiques les què penjaren d'aquells cordills, estampes de les que ara direm "vintage" que queden de cine amb la cartellera colorista que desitja unes bones pasqües i una llum igualeta a la que l'any passat feia tornar boig el pobre Tirisit al meu Betlem de les voltes que pegava... Tot el sostre de la tenda queda tacat de bells colors pastís que aporten un to cal·leidoscòpic...




I per acabar-ho d'adobar, flors de pasqua vermelles, negres i llistades junt un betlem d'aquells de tela... Fa molt de veure tant d'element, que es remata amb els cinc donyets mariolencs que li ha teixit Rousse VR, i que amb les seues samarres negres donen una imatge divertida i amable... 

No hi ha res com passar-ho d'allò més bé fent cosetes d'aquestes tan engrescadores. No van ni vénen ni duen a cap lloc, però alegren l'esperit.
Tant que ara mateix en arribar a Ontinyent, segur que tinc forces per muntar, per fi, l'arbre... 





dimecres, 13 de desembre de 2017

I de nou a Alcoi, però d'excursió tirisítica...






Alcoi, a dimecres tretze de desembre de 2017. Santa Llúcia.

Amb un pas de puça, ens plantem a Alcoi de nou, i de nou amb un grup d'alumnes que, ves per on, no són alumnes meus enguany... Justa, la professora de Religió, m'ha tornat a cridar perquè l'acompanye a l'excursió anual i un servidor no pot dir que no a visitar abans d'hora Tirisiti i, de pas, mirar a veure si amb els meus romanços puc encomanar l'estima que li tinc... També s'hi ha apuntat Mar, així que tres professors, vora quaranta alumnes... Anem tirant!




No ha estat, però, una excursió idíl·lica. Estic malcontent amb el comportament d'una part de l'alumnat que, de manera exagerada, han fet notar que passaven de la música i del dolçainer, i que l'única cosa que pretenien era perdre classe reglada. Allà elles amb el seu postureig. Jo m'ho he passat d'allò més bé amb aquells que sí que volien veure i viure. Alguns d'ells han acabat per terra en els engronxadors de la plaça d'Estellés, que s'estan fent major i ja no controlen, no...



Clar, és que l'any passat va ser tot taaaaaaaan bonic... Enguany, la cosa ha començat freda del tot, a cinc graus sota zero camí de Biar. Sort que a Alcoi la cosa ha anat millorant, i quan hem arribat a la Bandeja per fer-nos les fotos de compliment amb la família tirisítica, la cosa ja era suportable... Excepte quan tires a fer la "foto de família" i part de la gent no vol eixir... Però volen que se'ls faça una foto elles a soles. Caldrà treballar a fons la cohesió grupal...




Jo amb els qui tenen ganes, ja ho he dit, que no són pocs...





I Justa, intentant convéncer Tereseta que deixe de fer la punyeta a Tirisiti amb el vicari...



A la fi, tots davant el Betlem... T'assegure que baix de la cabaneta, darrere de tanta gent, hi ha un naixement...


I clar, si ens esperen a hora horada al Casal del Nadal, tira cap avall corrent. A mi, encara m'ha donat temps de poder fotografiar algun aparador bonic... Dels pocs que hi ha costera avall, quan Alcoi es converteix en Beirut. Això sí, amb voreres de marbre...



I al Casal de Nadal, enguany, ens han atés molt i molt bé perquè les persones que ens atenien sabien de què parlaven... La de coses boniques que s'atresoren en aquella antiga esglesieta...



I després, l'error del dia. Sort que dels erros s'aprén. 
Hem visitat el museu de bombers. Un lloc únic aquella fàbrica reconvertida a cabassades d'euros en un museu realment impressionant. Atenent una de les primeres peces, que m'era moooooolt familiar en la seua mentida sonora, ja he perdut absolutament l'interés per l'evident manca de rigor expositiva que se'm desprenia. Els xicons i les xicones només s'han interessat a la fi, quan han començat a aparéixer cotxes i camions... 




 Una visita així, però, cal fer-la amb criteris diferents, no nadalencs... Cal perfilar la manera de viure un Alcoi que sí, que ofereix molt, però de manera desordenada i poc reglada, a més, a cara de gos en algun aspecte (l'atenció a l'Oficina de Turisme, per exemple, no ha estat gens del meu grat, i supose que en poc seguia els estàndards internacionals sobre la ironia turística). 



Potser l'any passat tinguérem major sort amb les dates i els actes. Trobar-nos el Mercat de Nadal obert a la Glorieta va ser definitiu. Hui, hauria sigut meravellós veure'ls trescar per un espai com aquell. Anar "al retrotero", amb la llengua fora per arribar als lloc no és cosa saludable, si no és per a un servidor, que ha tret el lleu Alcassares amunt... No hi ha res com fer exercici!

Però és arribar al Tirisiti i s'acaba tot dubte...


Ara bé, del Tirisiti, ja et parlaré més avant. A la darrera fila, ens hem fet de cantar i cridar al Sereno i a l'Auelo xitxero...! No semblàvem de fora i tots ho érem. 

Només diré una cosa. Em sembla extraordinària la tasca aquesta d'obrir el Principal i representar per a les escoles l'obra. Ben agraït que estic perquè ofereix una possibilitat única d'explicar i doctrinar en l'estima a la tradició les noves generacions, més interessades sempre en comprar manga, quan no en escoltar en un altaveu portàtil les cançons que anaven enviant-li des del mòbil; i això les persones interessades en alguna cosa...

dimarts, 12 de desembre de 2017

En el centenari de la mort del poeta Pastor Aicart.




Ontinyent, a dotze de desembre de 2017.

Hui justament, vespra de santa Llúcia, s'escau el centenar de la mort del poeta beneixamut Joan Baptista Pastor Aicart, de qui t'he estat parlant aquestes setmanes (ací i ací, per exemple). Ignore els actes que al seu poble s'hi celebraran hui, perquè ignore moltes coses en temps d'avaluació sobretot. Només sé que volia haver fet una sèrie de cartells per al meu institut commemorant l'efemèride però un seguit d'impossibilitats i incompetències variades m'ho han impedit, no totes meues. 

Així doncs, a partir de l'escasíssim material seu de què dispose, em propose ara mateix fer-li homenatge tot i penjant d'aquest blog meu un poema seu en recordança. Procuraré, durant l'any que ve, realitzar els cartells. I prompte faré per visitar el seu museu a Beneixama. Entre uns i altres m'han obert la curiositat...

Així doncs, com a recordança a un poeta de la Renaixença secana, tan apropat al topicisme jocfloralesc, però des de les alçades de les valls mariolenques...



La Nina dels ulls blaus

Són com el cel: la tristesa
i dolçor de sos esguards
com la claror de l'aubada; 
ses palpebres, núvols blancs.

Sos cabells que entrenats volten
son front tan pur i tan cast,
de romanins amb flors blaves
per ser més bells són trenats.

Vora una fonteta plora
i endolceix l'aigua amb son plany:
més que la mel són de dolces
les llàgrimes que ha plorat.

De la fonteta amb les ones
fa de son rostre un mirall,
i en el clar fons de les aigües,
hi veu que sos ulls són blaus.

D'aqueix color quan somnia
tot ho somnia pintat,
fins l'aigua de la fonteta
que al fons rodola del vall.

Encar no hi sap que en la terra
sols ens consola que plorar;
encara pensa que els somnis,
són per ser bells veritat.

Encara en lo bres somnia
i d'amor no tasta encar
la dolça mel, sempre dolça
quan no l'amarga el pecat.

Quan un jorn taste el calze
que son plor emplenarà,
¡Ben amarg hi haurà de beure'l,
que el plor és sempre amarg!

I encar que com el cel siguen
sos ulls i sos trists esguards
com la claror de l'aubada,
¡ja no en vorà tot tan blau!.

Publicat a "Lo Renaixement". 1879.



dilluns, 11 de desembre de 2017

Ajudeu-me, santets del cel!


Biar, a dilluns onze de desembre de 2017.

Aquestes imatges que acompanyen el text que ara mateix lliges, estan fetes en acabant un examen de primer de Batxillerat, la setmana passada. Hui que estem d'avaluacions al centre, te les oferisc. Es tracta de tres representacions cristianes simbòliques que dues alumnes portaven a mena d'amulet. A ells, o a través d'ells, és que s'encomanaven a la deïtat corresponent, i tot per aprovar-me. 

Què vols què et diga? Hi ha qui espera que li baixe la Mare de Déu, com sol dir-se, i altres són més previsors i la porten damunt, com si foren Jaume I mateix duent-la a la sella mentre entrava en batalla... Només que el preclar rei-cronista, que els entrava per a l'examen, estava perfectament actualitzat en la brega i tenia les armes parades. Em faig creus amb les poquíssimes ganes, i la curta curiositat, de molts dels alumnes d'enguany... Estudiar? El providencialisme de les Cròniques els para bé: Déu proveirà... Ignoren del tot allò del "mazo dando, a Dios rogando" que dirien els veïns villeners...

Les xicotes aquestes, les propietaris dels estris sacres que prenen com a eina de conjur, m'han tret bona nota i ara em caldrà veure si ha estat per l'esforç propi o bé per l'ajut diví que demanaven... Hi ha altres que, per la pròpia actitud cap a la meua assignatura i/o les altres, ja podrien cantar els cors de Serafins, Querubins, Potències...



diumenge, 10 de desembre de 2017

Cava Gran, dia gran...



Agres, a deu de desembre de 2017. Segon Diumenge d'Advent.

Des de fa un grapat de temps i d'oratges m'he sentit com el desgraciat que fins amb els collons entropessa. Des de poca estona encara, i però, crec volar amb el vent d'esquena que m'impulsa, i trobe que la felicitat, la tinc ben a la voreta i ja la toque... Si hi ha de coses que m'inciten de nou a descobrir, a fussar, a somiar... Potser el que necessite encara és una espenta anímica que em faça anar més enllà del fang quotidià i m'incite a que, eixe anar fent meu, es convertisca en realitat en una necessitat vital, en un bastir del cada dia el millor possible a partir de les canyes i els enderrocs amb què ens toca treballar cada jornada...

A mesura que s'apropa l'hivern em trobe més plena l'agenda de belleses: que si els llums Nadalencs, les músiques que m'emboliquen, i hui, i a proposta que li agraisc a Milagro la Ministra-Carrasca, el pujar de nou a la casa del meu demà, el centre exacte i precís del meu món... Que no trobaràs enlloc lloc que més m'atraga a tota la boleta del món, per més que el voltes. Allí on vull reposar quan pertoque... 





I ací em tens, vora la Cava Gran d'Agres, l'Arquejada, el símbol arquetípic de la Mariola, allà on diuen que viuen les bruixes i els donyets i la Sibil·la... Després de tants anys, he pujat en l'autobús de les onze, que para al carrer de Sant Antoni d'Agres, per observar com la restauració, lluny de les meues pors i pànics, l'ha deixada més guapa, més esvelta, més emotiva...




Què hi ha res millor que mirar-se l'infinit del Montcabrer entre els arcs tan nets de la cava estimada? Jo ja ho dic des que era menut. En acabar ací, amén, diguen Glòria i passen fulla: incinerat i a la vora de la nevera aquesta. El meu fillol sap exactament on voldré reposar...



En detalls, és la mateixa i poc me l'han canviat. La mateixa, val, però en net i eixerit, ben diferent a com me la vaig deixar fa tant de temps... La tobe més clara la pedra, més vivaç el lloc, més pujat l'arbre que deixa entrar a la cova... I quin esglai al cor, feliç, quan enfrontes el forat i trobes llum al final. Que ja no hi ha paret. Que una magna escala et porta al cor gelador, vora el teix que encara hi és, i per tants anys que siga. Per a què dir-te de l'emoció si ja pots arribar a suposar que fins i tot m'erisse en escriure açò...



L'any passat, amb la novetat de la restauració, no vaig poder pujar-hi. I li vaig emprar una foto al meu cosí Gabriel per il·lustrar el solstici nadalenc. Ara, sóc jo qui, des del fons, fotografie el cel, airat per uns arcs mirífics que me'l sostenen atlànticament...
Bé m'he assegurat de fer la fotografia que anunciarà el novell en un no res, en un iàmbic...



No ha donat temps per a més ni massa. Ni pujar hem pogut al Comptador, i ens ho devem. La cava de l'Habitació sí que l'hem visitada...


Tornaré, i tornaré prest. Ja m'ha dit ma mare que li fa gràcia això de l'autobús i que a la propera... I tant que sí, però baixaríem espai, per pujar al Comptador, per visitar la cava del Voltor també... I com hui, farem les fotos més belles al pare Montcabrer...

Moltes gràcies a l'Ajuntament d'Agres per la iniciativa, al conductor, que s'ha portat, i a la guia... El meu aplaudiment.




I tanque.

Saps, t'ho vaig contar, que quan vaig estar al Cap de Peñes, a Astúries, vaig tindre un cas únic amb la poesia? En un no res vaig conformar un poema preciós d'adéu a una estima que calia que alli quedara, a l'embat del vent. Hui m'ha passat una cosa semblant...

Ignore sé si serà la paraula viva maragalliana o qué, però ha estat seure vora el teix del fons de la cava i posar-me a escriure a la meua llibreteta, com un foll... Cinc minuts han arribat? No ho sé. Però m'ha eixit açò:




Sempre volent jo collir la flor tan blanca de la neu, la veritat...

Hola de nou, sóc Sergi Gomez i Soler, "Carrasca", i sóc feliç en gaudir plenament d'aquestes coses petites que la vida em presenta...








dissabte, 9 de desembre de 2017

Alcoi il·lusiona. Això de les llums de Nadal...




Alcoi, a dissabte 9 de desembre de 2017.

"Tots los aaaanys, ací venim, tots los anys, tots los anys veeeenim aaaací..." I és ben cert. A veure. On vols que vaja per aquestes muntanyes a veure un lloc que, per tradició i voluntat, realment il·lusione? Alcoi il·lusiona, i molt! Només cal fer un tomb per comprovar quin ambient s'hi crea. I hui, que no fa massa fred i ja estan els exàmens corregits i les notes passades a net, he pensat que era la vesprada ideal per baixar. No em perd jo l'espectacle de les llums noves ni reblit d'herbero... Si cal criticar, jo el primer!

Però clar. Arribes a un Viaducte en alt i que acolloneix en passar-lo com es mouen les lloses, i fas l'entrada en la Bandeja... Cal passar per obligació a saludar el Tirisiti i tota la troupe, parats allí per al goig de foranis i veïns...




Anem a parlar d'il·luminacions? Doncs el primer que cal anotar per ací és que, al cartell de la Cavalcada de Reis més antiga, l'anomenen "la Bombilla". I un servidor que és patge melciòric, se'n fa creus... On arribarà el disseny...




Les reines, però, de l'enguany nadalenc són les llums de Sant Nicolau i Sant Llorenç.... Una nova Enramada, aquesta vegada nadalenca. I allí que vaig jo...:


M'agraden. M'agraden molt. Són realment precioses. Per fi una decoració amb leds que a banda de per a fer bonic, fa també llum... Això sí, del què s'havia venut al que és, decep la forma de penjar-la. Segons plànol, anaven sobre els fanals i a la fi pengen de cordes, algunes d'elles tortes. I els mecanismes leddians s'hi veuen massa... Però, la combinació blanca i daurada dóna una prestància, aporta una calidesa preciosa, cal veure-les per gaudir-les. Ausades que saben fer els alcoians les seues coses...


Jo, que estava encuriosit del tot per com anaven a fer llums planes bidimensionals amb el segell del "Nadal Alcoià", el rei a camell seguint l'estel, he quedat satisfet. Es tracta d'una figura retallada que s'inclou dins de dos menes de metacrilat, a mena d'entrepà, en què queda il·luminada la figura a través del cercle de leds daurats que l'emmarca. Queda molt i molt bé, però ja comença a notar-se aquest metacrilat un poc ratllat, i encara anem per la Puríssima. Veurem si aguanta i com el mantenen...

I clar, amb tanta llum i pompositat, el daurat foscant de la plaça queda pobre, com si se'l menjaren els fanals quotidians... Darrerament, no l'encerten, no...


I m'he rist prou quan, en entrar a la Glorieta a veure el Mercadet de Nadal, un pare li deia al seu nin que es posara al costat de la nau espacial per fer-se una foto... A mi m'agrada, però m'ha fet gràcia la pensada. Sí que sembla alguna cosa alienígena...



El mercat? Xulo. Però no sé si paga la pena vindre a propòsit per a veure'l. Ho aclariré per evitar malentesos: bona cosa de casetes i un munt de coses interessants per a vindre amb xiquilleria. Camells i burretes i un trenet per a passejar, tallers, jocs... Els nanos disfrutaran. Jo, acomparant amb l'edició passada on les casupes estaven plenes de novetats interessants nadalenques, enguany m'he trobat amb menys d'això i més de mercat medieval tristoi, del què et trobes a qualsevol lloc. Es nota que les tendes del poble han vingut menys i s'ha tirat mà d'històries que no em donen ni fred ni calor. M'he parat a mirar i remirar en les casetes que venien peces de belem i decoració no repetida, on prima allò més alcoià i per tant més sentit per a mi (Patges, Tirisiti...). Hi ha molt, però me n'he vingut sense res i amb una certa recremor; a la glorieta animava l'ambient un grup coral que semblava de gòspel evangèlic nord-americà ple de Glòries a Déu i tal... No em feia cap patxoca... 
Veurem si aquests dies, en qualsevol mercat de poblet, més autèntic...



I en baixar, a comprovar la magnificència d'unes llums alçadíssimes... L'estampa és de postal, però veus el què et dic dels fanals?  Nyas Melcior, Gaspar i Baltasar camí de la Bandeja...




I en pillar el cotxe, la volta obligada pels carrers d'Alcoi... M'ha decebut la història... La continuació de Sant Llorenç cap a País Valencià amb només cortines de leds avorreix. A veure si a l'any que ve hi ha prou diners per continuar l'enramada. Però per favor, que adapten l'amplada i facen versions més llarguerúdiques, que només girar el Cantó Pinyó fa com si faltara llum...

Per la resta, tot més o menys passable, que ja és molt veient com s'enllumenen alguns dels nostres pobles... El carrer Oliver com Cervantes, com el Camí... Quina poca varietat enguany... I l'Albereda amb eixes banderes de Sant Jordi amb llaç ja vistes fa anys... Només se'm salva el carrer de Na Saurina d'Entença, tot un atreviment el jugar amb les boles ficant-hi moviment... 

Les que més m'han agradat, però (a banda de l'enramada), són les què segueixen. Tot un joc tòpic, val, però que queda d'allò més bé quan titil·len els leds daurats i platejats. I pels carrers estrets, estels solts i petxines amb tres estrelles a combinació...


Això sí, els alcoians que les vulguen gaudir, caldrà que baixen a Cocentaina...