.


.

.

.

.

.

.

dilluns, 15 de gener de 2018

El post-concert de Paco Muñoz a Cocentaina...





Ontinyent, a dilluns quinze de gener de 2018.

Crec que als mals de dit i monyica que tinc els seguirà una segura tendinitis, així que no abusaré.
Ací teniu unes quantes fotografies del post-concert munyossià de Cocentaina. Els qui vos quedàreu, teniu foto, ale...

Disculpeu que vaja tan espai, però un servidor no té mans per a tantes tecles com du l'orgue...



























diumenge, 14 de gener de 2018

Carta a Paco Muñoz a propòsit del concert d'anit a Cocentaina...

El meu regne per aquesta foto... Paco i el meu castell...!



Ontinyent, a diumenge 14 de gener de 2018.

Estimat Paco.

Això és el què es veu des del micro del Teular? Farà por trobar-te'l ple i atronador...


Esperant que arribe l'autobús. Ja l'anuncien al lluminós...

Amics de Muro, vers artistes, en conversa...

I no faltaren el meu cosí Jaume i el meu nebot Marc... Quin sol de xiquet!

I qui faria la presentació sinó Milagro...


Anit, mentre tu te n'eixies de llera parlant sobre l'escenari, dient el que no deies mai i quan no tocava, jo em reia per sota el bigot... 


Si abans de començar ja estàs tan emocionat, no sé jo com acabarem en cantar "Serra de Mariola"...

Mai no t'havia vist tant feliç en començar un concert. Amb tanta conversa prèvia i tanta gent... Eixa felicitat teua és la que provocà el corriment de discursos, i t'inspirà a més. Per això em reia. Mai no cantaràs per a tant de públic tan a prop de la nostra Mariola..., pensava també. Saps? Si passes la plaça de la Creu i les curtes cases que composen el carrer del Jesús de l'Hort, ja toques Mare, ja és la Mariola... Jo volia una foto teua amb el meu Castell i a la fi vaig eixir-me'n amb una foto dels dos. La guardaré bé perquè en ella hi ha molta estima. Cocentaina és el meu paradís perdut, bé que ho saps. El poble de les meues oportunitats perdudes, on més feliç i més dolgut he estat. 


Una nova veu que s'afig al bon grup de músics que t'acompanya. Benvinguda!!!!

I al fons, i sempre ahi, amb la seguretat que et dóna la seua companyia, el senyor César Murillo


Continue pensant que no hi ha qui s'ho passe millor que Salva Ortiz...

Al mateix temps, sempre pendent, no sempre s'ho passarà bé el senyor Enric Murillo...

Anit vaig tornar a experimentar del cruel remesclat amb l'excels. Sort que tot era a fi de bé, perquè pugueres acomiadar-te d'un dels teus pobles més estimats i —no feia falta cap comprovació però ausades que ho comprovàrem— on més se t'estima. Jo ja sabia que les socarrades de les floretes, que no botgetes, i els socarrats no fallarien a la crida i t'abraçarien... 

Ja anem emocionant-nos i encara no hem passat de la tercera cançó... Veure tal resposta del públic...

Altre que ho broda, a la guitarra. Iván Cebrián. Paco sempre se'l queda mirant, bocabadat, en els sols...

Quan Pepa em va dir, impressionada, que em girara a fer una foto al públic dempeus en acabar el "Romanç del Penyal i de l'Aitana" (i del Montcabrer, que per això és el cim major del terme municipal), va extranyar-se que no ho fera... Espera't al final, que serà atronador... No vaig equivocar-me, no... Jo m'equivoque en les persones puntuals, no en el sentiment generalitzat. Els socarrats són, som, molt nostres i fem nostres els qui estimem...


I el senyor Rentero amb el senyor Cebrián...

Ha sigut una sort escoltar-te a Cocentaina. Tornar-te a veure sobre l'escenari on van fer-te aquell homenatge en què em va tocar teatralitzar el "Romanç" per a cent xiquets i la mare, i que tu sempre recordes, i ens parles de la gràcia que et feu aquell xiquet que feia de tu tan i tan bé i de la cara que va posar en veure't... 
Ina, feliç, com sempre... Els dos mamprenent la "Tendror" de Maria Ivars...


Ai Cocentaina... Era un desig teu que els teus t'escoltaren, i meu també. No podia faltar el seu nom en la llista cada vegada més ampla, i sentida, de pobles als què vols dir adéu. 

Ina i Paco, reflectits en el marbre del Teular socarrat...


Dir adéu, quina idea més inconvenient... Abraçar, millor, demostrar-li com t'estimes el veïnat... Sí, ja sé de què parlem i més val no seguir per ahi perquè ens posarem tontos, tant tu com jo... A la fi, la vida ens ho demostra, l'estima és l'única cosa certa, si aquesta és cert, l'estima i la vida. I tu, vital com ets, en reps de benevolença a cabassades, i amb cabassos més grans que el Castell, i que el Montgó, he, he... 

Qui abraça més fort a qui? Entre Paco i Apa hi ha una connexió preciosa. Si els dos ho són, de preciosos...


Jo ja fa temps em vaig proposar que, per mi, intentaria treballar per demostrar-te l'estima que se't té. Gràcies a això jo també n'he rebut, de rebot, d'estima... Que anit, Agus Gamino, vingut a posta des de Silla per veure't, em regalara el seu darrer CD, va deixar-me sense paraules... L'estima és tan i tant important! Estimar, per suposat; però també que t'estimen... Comprovar l'estima que Andreu Valor té pel meu cosí Jaume, va emocionar-me. Veure com estava d'emocionat l'admiradíssim Moisés Gil, i la dona, en conversar amb tu... Quina sort que tan gran esculptor t'haja fet el cartell de Cocentaina..., segur que el diumenge em passaràs el que et va signar perquè Juanjo te l'emmarque... 



Sincerament, em passaria el dia fent fotos a com toca el senyor Rentero. En tinc ja tantes, i encara en vull més...

Jo, d'eixa estima que et dic i que m'enyore, perdedor com sóc sempre en el joc, remesclada amb l'admiració més vera, vaig trobar-la en els ulls dels teus músics després, en bensopar tots plegats, i amb presses pel fred, la llunyania i el cansament que la vida comporta, al Raspa; un clàssic... Va dir-me l'Apa que si m'hi apuntava i com dir que no... Si vam riure, si vam parlar de coses, fins i tot de polítiques culturals —ja saps que estic pensant en escriure sobre la insignificància dels nostres  particulars generals Bum-bum, aquells regidors de cultura que vinga a posar pals a les rodes mentre els seus caps-i-casals et condecoren...—. 


Que no l'enganyen, senyora! Si no es posa la mà a la butxaca per cantar, no és Paco Muñoz...

Vaig emocionar-me tant en saber que Enric ha musicat el poema aquell, l'havanera, que vaig dedicar-te l'estiu passat perquè a tu, un sonet, no et para bé... M'ha entrat tanta curiositat de veure com, amb el seu art (últimament se n'ix, mira si no el disc de Nadales d'Aitana Ferrer i la Factoria de Sons...), ha interpretat els meus versos aquosos sobre un tu que sé que vol ser mar... Tot el que de tu va dir-se va ser ben bonic... 
El senyor Andreu Valor s'hi sumà a la festa, brodà el "poseu-me les ulleres" estellesià...


Veus, t'agrairé sempre que m'hages apropat a tots ells, a la gràcia d'Ina, a la preciosa Maria, als senyors Murillo, al gran Tóbal i a l'estimat Apa. Allí, i en el concert ho vaig notar, faltava Juanjo Robles... Em vaig assegurar que tots l'havíen felicitat pel seu aniversari, com Déu mana perquè l'home s'ho mereix. Espere que estiga molt satisfet de l'homenatge que tants companys d'escenari i treballs li van retre ahir a sa casa...!
Ja la tenim. A vore com seguim ara amb tanta emoció, cassons tot...

Doncs bé. Ja has cantat en tots els meus pobles! Des d'ara, els concerts que resten de la gira et duran a viles que et benvols, al divendres a l'Alcúdia, al dissabte següent a Algemesí... I prompte, molt prompte, vindran els darrers plats forts: Castelló de la Plana i Alacant, i per suposat, València el 10 de març... 
Ina sembla una cantant d'aquelles clàssica, amb tan bon posat i bona veu...


Si la salut em respecta, t'acompanyaré com he fet fins ara... Sé que Pepa se n'alegrarà perquè "mera" que riem quan estem junts... I a mi, com m'agrada trobar-me amb Mireia i Arturo, els tinc per persones tan bones, tan estimables... Però ja no serà igual... Ja saps que al meu poble es diu allò de "a València, qui va s'ho pensa"... 


Entre unes coses i altres, va passant el temps, van passant cançons...

T'aplaudiré en els altres tants teus pobles, perquè tots són, d'una manera o d'altra teus, i ens emocionaràs de nou. Sé que no m'ho prendré de manera asèptica encara que no hi haja l'emoció de veure't a l'Echegaray del poble que habite o abraçat per tants amics allà on els cardadors... 

Un dels momentassos. Comença "El vell Montgó"...


Però tampoc no restaré indiferent perquè sempre hi haurà alguna cosa que... I com sempre, em queixaré que els valencianets no sabeu cantar el "Serra de Mariola". Inoblidable el d'ahir, veritat? Gloriós! No el vas cantar massa tu... Vas preferir, entremaliat, gojar del nostre cant, de la gent que la viu, la Mariola, fins el punt que acompleix estrictament la llei de cremes i no dispara pirotècnia a les festes per no fer mal a la Serra...., he, he... Moltes vegades, la pólvora la duem al cor, i l'encenen les llàgrimes...
Au, que canta l'Apa. Amb la "Malaguenya" es deixà, com sempre, el públic afonat a les cadires...

Vaig tornar dolgut a casa, com m'observes en el whatsapp que m'enviares ja molt de nit. De nou vaig perdre un pedaç de paradís. Cada vegada que rente roba a Cocentaina, no és que perda un llençol, però sí que perd color la bugada... No importa, perquè no perd l'esperança. 

Tots saludant, primera ocasió del públic dempeus...

A la fi, bé saps que és l'única cosa que em queda, mirar per no acabar de perdre la fe en les persones. Per sort, anit vaig trobar-ne, d'esperança, en els vostres somriures.

Quins dos cantant el "Què vos passa, valencians", que hereta el senyor Valor...

Bo, el divendres ens veurem a l'Alcúdia. I el diumenge ves pensant què ens cuines que passaré, directament ressacós del Rei Pàixero de Biar, per endur-me Pepa a la Fira Renaixentista de Llombai que tant ens agrada. Ja tenim una llista de coses a comprar... 


Veuràs cares com aquestes de satisfacció?


A vore si s'apunta el senyor Alcaide i acabem, ell i jo, penjant-te els quadres aquells... I que no se m'oblide certa botella per a Mireia i Arturo, que els farà gràcia...


Això, dempeus...!



Gràcies pel concert d'anit. Va ser el més gran.
I gràcies per tant...

Sergi Carrasca.




Pepa, veus com si que saps gastar la meua càmera? No me'n podia estar jo de tindre la foto esperada amb mi pel mig... La millor manera de començar l'any...

dijous, 11 de gener de 2018

Atacat pel bonisme atontador...



Ontinyent, a dijous 11 de gener de 2018.

Aquest matí, de bona hora comence, m'assec a la Sala de Professors i observe com una entitat local ens ha regalat una generor de calendaris. Moltes gràcies, són bonics: una foto vella del poble, com tots els anys. Interessant...

Però em fixe en un detal... 
L'almanac està en castellà, però la felicitat que se't desitja sempre des de la primera pàgina estrenadora d'any i calendari, ja va en anglés... I per a fer-ho més proper al com ara s'estila, hi ha dues frases més... "Este año voy a conseguir todo lo que me proponga" i "Dale a cada año la posibilidad de ser el mejor de tu vida"... M'ho mire, ho veig i comence a pensar... Fins ací han arribat aquestes frases d'autoajuda que tot ho envaeixen ara mateix. Estan tan de moda que l'internet en va ple, acompanyades o acompanyant imatges d'aquelles que tendeixen si no a tendres sí a convencedores...

Ho tinc clar. En el temps del JO per davant de tot, de ni mirar el proïsme si no és en benefici propi, on fins i tot l'amor és més amor propi que no preocupació per l'altre, ens sentim més sols i desvalguts que mai. No val ja la parella d'usar i tirar. No val ja la família tradicional sinó la mascotaire. Ni la mateixa tradició no aconsola, sinó que la veiem com atac a algun dret o la llegim des de la ideologia del propi JO, on mai no caben els altres. L'aspresa del món aquest, la solventem amb els colpets a l'esquena coloristes i de tipografies variades amb què representem aquestes frases bonistes que, de tan bones i personalitzades, dins la generalització banal que suposen, resulten fredes, insípides, asèptiques...  Un ànim donat sense ànim de donar-lo, perque sí. Una tradició aforística de sobres de sucre pel café que ha saltat a les tovalloletes de paper dels bars i, d'ací, ha conquerit el món; que és amb elles que toca omplir  cartells, estoigs i portades d'agenda... Ara mateix mire la meua: "Els somnis són com els anys, es van complint amb el temps", ausades la xorrada... I el pitjor és que en va plena la llibreta de banalitats d'aquestes: "Qui t'estima et farà feliç", vols dir? I no et traurà un ull com deia el refrany i contrasta la realitat? "Vals més del què et penses", segur? Tots? Ens posem a la venda pel què som o pel què aparentem ser? "Apassiona't pel que fas. Fes el que t'apassiona", val, ara m'apassionaré per gitar-me aviat i llevar-me d'hora per agafar el cotxe amb el fred que fa i estar demà a Biar a les huit menys alguna cosa... "No dones res per perdut", millor callar...

I així, aquest bonisme, aquesta falsa tradició no contrastada, ens fa tontos. Si no malfiem o ens deixem dur, en ser-nos tan immediates que ni les veiem, poden acabar confortant-nos en aïllar-nos de les veritats mundanes que, justament, semblen combatre quan són això mateix, element a combatre. La nostra societat, nosaltres mateixos, tenim una por immensa a tot el què no és el nostre àmbit immediat, i una cada vegada menor resistència a la frustració i tot açò immediat i fàcil ens val. No anem a posar-nos a treballar seriosament en el nosaltres i el seu esperit quan una tireta superficial ens basta per aguantar fins que arribe l'hora d'atenció del psicòleg, si no el psiquiatre... "Un dia sense somriure és un dia perdut"; farem ganyotes doncs enlloc d'arromangar-nos per buscar el fons del perquè no riguem. Per, en excavar arqueològicament en el nostre ego acrescut, poder començar a veure per on és que cal arreglar les tuberies per on l'humanitat se'ns escapa. 

"Encara queden somnis per complir. Fes-los realitat". Si em donares un mapa i em subvencionares el camí... Tot consum immediat davant la proximitat de la caducitat per obsolescència programada. I si almenys guardaren un poc de poètica al seu si... Igual podríem parlar ara de la síndrome del "Tinc un clavell per tu...", però ni a eixes arribem: "Aprofita cada segon", "No deixes de somiar", "Ser feliç és una decisió", "Tot val la pena si et fa riure", "Inverteix en tu", "Ahui pots arribar fins a l'infinit"... I en veure que te'n vas al llit més vell que no ahir, i que l'infinit acabarà en sonar el despertador, en copsar de colp la falsedat d'aquest món, com m'ha passat a mi amb el calendari aquest matí, pots arribar a pensar que tot està fet a posta per aconseguir el contrari del que tot aparenta..., per tal que et deprimisques...