I el record...

Com tots els anys, per celebrar l'aniversari del naixement de ma tia Mila, les obres de dos grans artistes que hui moriren, el vers cantat del gloriós Ausiàs Marc i una aquarel·la, tan delicada, de l'albaidí Segrelles. I el record...

Farem bona collita de figa pal·lera...

Parlem.
Fa molt de temps que no parlem.
Parlant aclarim les coses. Llegint també, però ara fa temps que no parlem.

Però llegim. I em lligen.

Resulta que he escrit alguna cosa assenyalant alguna persona, donant la meua opinió, ací en aquesta casa que crec ma casa però que acaba per ser la casa de tot aquell qui vol llegir-me.

La persona afectada no ho ha llegit. No em llig. Mai no hem parlat... Però llegir-ho, ho ha llegit per ella gent de bé, gent de la com cal, que diríem. I aqueixa gent a tardat un ai en passar-li la noteta.

En eixe moment, en llegir la noteta i el nostre text, la persona afectada ha cridat a consultes un amic. I ara em ve damunt amb el "què li passa?", "per què ho fa?, "què té contra meu?", fent creure allò que sap que l'amic mai no creurà, perquè ja és impossible.

L'amic m'ho diu. Mai no com a retret... I no ha sigut per cridar-te a tu... Sepulcres blanquejats, hipòcrites, fariseus i tal... I encara es faran víctimes? Res, ja no és allò de "ladran, luego cabalgamos", és allò de fer camí des de la nostra veritat i sensatesa, malgrat que se'ns vulga fer bollir -literalment- la sang.

S'acaba "Público"...

Diuen que, quan una persona major se'n va, es perd una part important del món. Si qui se'n va és un periòdic, el món perd coneixement i llibertat. Si qui se'n va és un periòdic d'esquerres, sensat i amb voluntat pedagògica com és "Público", encara es perd més: nocions variades d'aquelles que de tan quotidianes, pels lectors, no es poden dir. Costums, tics informàtics... Justament el ser d'esquerres, com ha indicat el propietari fracassat, junt el com van hui en dia totes les coses, són els fets que han marcat l'adéu de "Público", que es mantindrà en internet el que es puga pel que fa al temps, però ja no publica en paper...

Què serà dels professionals que aplegava, tan qualificats? Sembla ser que de tant adéu com ara escriuen, no van a continuar en la vessant informàtica d'aquell projecte. I els primers que han dit adéu són els ninotaires, potser els millors articulistes socials de tot l'àmbit espànyic.

I nosaltres, per entonar l'adéu cap a un mitjà que enyorarem de ben segur i prompte, hem pensat en passar-vos els adéus dels ninotaires, atés que tantes vegades els hem dut en dansa als senyors Alfons López, al senyor Miquel Fontdevila i al senyor Vergara per aquest blog nostre, no trobe millor agraïment a fer-los per la seua feina i per facilitar-nos la seua compartició. Que tinguen bona cosa de sort, i que prompte puguem disfrutar de nou del seu enginy social i polític.

Que qui dius que ha fet la cançó de la Trobada d'enguany?

Bé, sembla que ja es pot dir la cosa, no? Doncs no tardem en dir-la, que l'alegria continguda tampoc no és bona...

Bé sabeu com som de feiners i entussiastes ací per Can Carrasca, i això també ho saben els amics de la Coordinadora per l'ús i ensenyament del Valencià de la Vall d'Albaida. I enguany que Ontinyent té el goig de celebrar el més gran dels aplecs culturals valldalbaidins, aquestes persones han volgut honorar-nos, al meu germà Saül i a mi mateix, amb una petició ben especial, que ens férem càrrec de la cançó de la Trobada...!

I sí senyores, i sí senyors. Tant Saül com jo ens ho hem passat d'allò més bé entre les grips aquestes que ens han assolat rimant i quadrant i afegint i canviant per tal d'oferir-vos una peça divertida que vol fer homenatge a les persones que han volgut unir les seues mans durant aquests vint-i-cinc anys de trobar-nos per defendre i festejar la nostra llengua. I com no, també vol avisar que el camí és llarg encara, i que falta molt per assolir tot allò que desitgem per a la nostra cultura.
Així, la cançó convidarà tots els nostres pobles perquè es reunisquen al més gran i divers de tots ells... Ja tenim ganes que s'estrene. Ho faran els alumnes del Conservatori d'Ontinyent en la vesprada del proper divendres 2 de març, vespra de l'aniversari del noble Ausiàs Marc, al teatre Echegaray d'Ontinyent. No vos preocupeu que tindreu cumplida informació... Ja vos passarem lletra i música perquè l'aprengueu.

Puc dir-vos sincerament que, per a mi, és tot una gran joia. Escriure la cançó de la Trobada del meu poble en l'ocasió número 25... Veig les fotos de fa vint-i-cinc trobades fetes per la tia Mila en que jo tinc tant de monyo i duc al braç a Saül, i ens acompanya Andreu, i correm amb la bruixa aquella dels Visitants i aplaudim els Cabets per la Glorieta...
L'emoció serà distinta ara a la de fa dos anys, quan vaig tindre el plaer immens d'escriure aquella cançonella de la Trobada d'Alfarrasí. Sempre serà la meua cançó per tot el que em va suposar, i per l'alegria de Loreto, per l'estima de Paco i de Pepa, per tota la gent que m'estime d'aquell poble tan genial... Va haver tres moments que em van fer plorar llavors... Quan la vaig escoltar cantar als meus nebots Abel i Clara, en sentir-la gravada per Paco i en sonar-la a la plaça les bandes... Aquell "Hola Solet, Hola Lluneta" era tan especial, eren tantes les coses boniques que volia dir amb ella...
Ara, les circumstàncies són diferents. Estic pitjor de salut i ho note a cada dia que passa, allò que vull dir i que volen que diga no és tan bell, perquè la lluita s'ha fet agra i poc possible. Així i tot, vull que compartim tot cantant les paraules més màgiques que conec, i les més alegres: Campanes, Mariola, Gegants, Benicadell... els meus referents vitals, i tòpics rebregats però encara necessaris, els trobareu novament rimats en una cançó molt senzilla, una més, de les que fan paret, fent marge, pedra a pedra... I novament la il·lusió... Ah, com no, i la de treballar junt el meu germanet, que des que li vaig ficar lletra a la marxa aquella tan xula, "Santiago Capitán Abencerraje", no havíem tornat a coincidir en un treball. Sí, en uns poquets estrofats d'altra de les seues obres més reboniques, "La Porta de l'Àngel", on novament trec en vers el meu sentiment cap eixe Ontinyent foral que tan m'estime i que tant m'agrada explicar, i que només entenen els qui estan en el secret...

Au, una miqueta de paciència, i al divendres cantarem tots junts...!

I és que més val una imatge...

Tret del mestre Forges. Periòdic el País de 22 de febrer de 2012.

Un president de govern que es preocupa més del què diran fora de les fronteres pàtries que no del que fan els seus contra la població civil, no pot ser nomenat més que sàrtrapa.

Mater mea...

Deixeu-me que penge una de les meues marxes de processó preferides, del mestre Tejera. No, no és per commemorar el començament de la Quaresma, que tampoc no és cosa, sinó perquè he trobat molt interessant el seu ús com a protesta en les manifestacions estudiantines valencianes...

El nou himne de la CEOE

Garrotada cantarem...

No hi ha més que escoltar l'acomplexada delegada del govern espànyic a València. Espera que tot el guirigall que ella mateixa ha afavorit a l'IES Lluís Vives acabe sent "una anècdota"... Una anècdota? Ella mateixa ja ho és, d'anècdota, dins l'anecdotari tristíssim i llarg que és el mareig polític valencià. Una anècdota les pallisses i corredisses, les agressions, les detencions, les imatges, les denúncies internacionals... No pot quedar en anècdota més que la paraula, sovint desencertada, amb que el mal polític afronta les seues males decisions. Perquè això sí, estem escoltant-les de grosses, d'aquelles que cal copiar perquè no s'obliden... Que Antonio Moreno, cap de la policia espànyica a València, arribe a considerar part de la societat civil, els estudiants d'aquell centre, com "l'enemic" fa pensar molt, i molt negativament, sobre la seua vàlua personal, humana i professional. Si el que volen és fer por, només fan riure, i la rabia que estan provocant fa ganes d'ajuntar-nos a la protesta.

I és que els polítics d'aquest estat pseudodemòcrata van com van. Anit, vaig riure de valent amb el programa del Wyoming quan van demostrar l'estil feixistoide dels polítics del nou govern. Li pregunten el que li pregunten a la lideressa entrevistada, aquesta respon sempre un mateix i preparadíssim discurset que repetirà les quatre o cinc vegades que facen falta només pel matí perquè la idea quede clareta i siga engolida millor. I no hi ha periodista que la vulga torejar, tots bons serfs... Mots breus, clarets, perquè queden en les ments dels distrets... I amb argumentacions sorpresives. Mentre els sindicats esgoten els adjectius negatius per definir la reforma laboral, el govern, que és gent de missa, només diu, i insisteix fins l'esgotament en dir-les, dues cosetes: que la reforma és justa i necessària. En veritat, en veritat vos dic que és justa i necessària, és el nostre deure i la nostra salvació, el donar-vos gràcies, o Senyor, i tal...

 I encara ix un dels panxacontents envalentonats de la CEOE i solta amb una rialleta llefiscosa que encara queda curta la reforma, que cal llevar el subsidi de l'atur a qui renuncie a un treball, que a Lapònia i tot ens cal anar a treballar... Jo, des de la meua pròpia Lapònia Tropical, em pose més malalt encara...

Sense religió a l'escola... tot és secta i fonamentalisme?

Sembla ser que això de fer sermons Quaresmals en ple Carnestoltes, no li va bé a ningú, ni tant sols al senyor arquebisbe de Barcelona i rodalies, Lluís Martínez Sistach, que s'ha lluït en la carta pastoral que hui publica: "La clase de religión enriquece a los hijos", bé comencem...

A hores d'ara, el que uns senyors d'aquests puguen dir d'un tema o d'altre més bé m'importa poc, però no puc dir que m'importa gens el que opine algú del meu ofici, siga qualsevol qualsevol o tot un senyor bisbe tronat i tronador... Per això m'ha interessat el tema i m'he posat a llegir, i quan més llegia més de valent em reia... Ara va i els xiquets sense estudis escolars religiosos  "padecen un analfabetismo de cultura religiosa que incide en su nivel cultural general, más bien bajo". Home, i tant que sí, però un analfabetisme de cultura global, no només religiosa, que clama al cel i que insistim en combatre, els mestres i professors, amb tota la nostra voluntat i experiència. I ausades que ho tenim difícil, amb tant poc mitjà, amb tanta contestació social i amb tanta ingerència sobrera, per exemple, eclesial.

" La clase de religión contribuye a que los alumnos puedan comprender muchísimos contenidos de nuestra historia, de nuestra cultura que están tejidos de contenidos cristianos", diu el sant home, i estic d'acord. La classe que explica les religions i les cultures del món contribueix a molt. Les classes d'història també, la transversalitat cultural en altres assignatures també té la seua importància. Però l'adoctrinament, això sí que porta a mal borràs les coses. Seran les classes de religió i moral catòlica les úniques que ofereixen valors "serios y auténticos" als joves? S'oposaran aquests valors que diu l'arquebisbe als que ofereix la societat actual? Caldria mirar-ho perquè, potser, els valors socials ara dominants ens venen d'una mala digestió dels mateixos valors impulsats per la cúria eclesial, i que la societat encara no ha pogut pair convenientment.

I arriba la bomba: "Las familias que no desean ninguna formación religiosa para sus hijos o la escuela que no los facilita se pueden preguntar si la atracción de la juventud hacia las sectas o los fundamentalismos no son una consecuencia de haber ocultado algo tan normal y humano como es la experiencia religiosa seria". Poden preguntar-s'ho, i tant. Les famílies lliures i les escoles lliures tenen llibertat de pensament i poden fer-se qualsevol pregunta. Eixa és la gràcia de la llibertat.

Diu amb la boca petita el senyor arquebisbe que el no ensenyar religió a les escoles facilita que els joves acudisquen a les sectes o als fonamentalismes? A quines sectes? A quin fonamentalisme, al que demostra aquest senyor en fer tal pèrfida asseveració tot i amagant-se darrere la salvaguarda de la sintaxi?

Ahir mateix parlava amb un amic que està pensant que no pot suportar que el tinguen per cristià per coses d'aquestes que diuen els cristians i que sembla impossible que puga dir algú amb un mínim de trellat, i per això es vol fer apòstata... A mi, ja ho he dit, em dóna igual i tot va amb riures a l'esquena. Però si vos sóc sincer, em fa una certa recança que gent així tinga poder efectiu en la situació actual, i que hi haja gent que els seguisca i defenga cegament.  Ja vorem qui solta la propera bajanada. Són únics aquests... I m'arriba una malèvola curiositat. Què fumarà aquesta gent abans d'escriure res...

La Vella Quaresma 2012

Duc ja no sé els quants anys dibuixant, en apropar-se el Carnestoltes, una Vella Quaresma diferent. És un costum que he pres i que m'agrada molt. En un principi la cosa era difícil de fer arribar al públic, però gràcies a la Confraria de la Soledat d'Ontinyent i a l'esforç dels seus confrares i confraresses, hem pogut dur la Vella a totes les escoles i col·legis ontinyentins, i a aquells valldalbaidins que ho han desitjat. Així, d'estar ben a propet de desaparéixer a la nostra comarca, la Vella Quaresma ha reviscolat, i poca gent hi ha que no la conega. Ha aparegut a calendaris, s'ha distribuït arreu del món gràcies a l'internet, hem conegut com la treballen ben lluny de sa casa, i fins i tot la vàrem fer protagonista del conte que narrava la història de la Soledat ontinyentina. Qui anava a imaginar que fins i tot la seua crema en la Nit dels Panderos seria un acte oficial de la Setmana Santa d'Ontinyent...

De tots aquests anys, jo em quede amb l'alegria dels meus nanos "de la presó", ja ho sabeu, com me les donaven pintadetes i amb els peus arrencats perquè la cremara jo, quina responsabilitat, per veure si així els anava millor en la vida.. I quan te n'assabentes que alguna entitat de ves-a saber on l'ha agafada, ha posat el seu nom i l'ha repartida més enllà d'on mai suposaries, la cosa t'omple de felicitat.

M'estime molt la Vella Quaresma, però les coses van canviant, i sempre per a més i millor, no ho dubteu. Per això, enguany he decidit canviar les coses una miqueta. Des d'ara, jo vos oferiré una Vella Quaresma cada any, la podreu baixar, podreu demanar que vos l'envie, el que desitgeu... Així, podem afavorir la idea de distribuir-la amb el vostre logo i escampar-la més encara. Açò és una tradició i no guarda al darrere cap ànim alié al del seu ús social. Ací la teniu, és el nostre feliç regal carnestoltenc, useu-la com vulgueu però sense fer-li mal, pobreta. Ja voreu com es fa d'estimar...

Tot recordant Vert...

En l'aniversari de la mort de Joan Baptista Vert i Carbonell, gran músic ontinyentí -i amb això està dit tot- un poc de la seua música...

El saber dels tants savis...

"Admiróse un portugués
de ver que en su tierna infancia
todos los niños en Francia
supiesen hablar francés.

«Arte diabólica es»,
dijo, torciendo el mostacho,
«que para hablar en gabacho
un fidalgo en Portugal
llega a viejo y lo habla mal;
y aquí lo parla un muchacho»".

                                   Nicolás Fernández de Moratín (1737 - 1780)

Retronarem...

He pogut descansar per fi, i en descansant, he pogut parlar amb mi. Cal aturar aquesta espiral en descens com siga. I els passos han de ser els meus, els primers. Sort tinc que hi ha qui m'acompanyarà amb un somriure...

Ja ho deia Papasseit

"L'altra banda de la serra
té un encís que no he dit mai.
Per la joia que m'espera
cada pi em dóna la mà".

Seguim doncs. Veurem on ens du l'aposta...

Retorns...

Finalment, l'alcalde republicà de Gàtova, afusellat pels franquistes, ha pogut rebre l'homenatge del seu poble i soterrat per la seua filla de 87 anys. Esperem que la injustícia de les tantíssimes persones que encara queden colgades a qualsevol lloc puga ser resolta i que els familiars que tants anys van lluitant aconseguisquen viure amb pau en l'esperit. Tal i com va la "justícia", ho dubtem, però...

A Cipriano Esteve i als seus companys, els obligaren a cavar la seua fosa i després els afusellaren. Li pegaren sis tirs "de gràcia". Un d'ells ha estat trobat dins el crani. El guardarà un nebot com a record.

Ens sumem a l'homenatge i fem volar també els ocells...

Adéu preciosa...

Ja veig que cal apuntar en la llibreta que no hi ha dret a les segones oportunitats i que allò que creus que et fa feliç potser està destruint-te a poc a poc...

Senyora Houston. A més escoltar-la...

Cortines de fum salvapàtries...

Tret del mestre Manel Fontdevila. Periòdic "Público" d'11 de febrer de 2012.

Ahir, a classe, tenia els alumnes esparverats.

Què te ha paresido, Sergi, lo de los franseses? Nos tienen envidia a los espanyoles...

Que si no hay derecho. Que si són unos cabrones...

I jo flipava... Pren cortina de fum ben establerta. Què no sabeu que ara mateix s'està orquestrant una reforma laboral que va a afectar el vostre futur de manera més que lamentable? Què no sabeu del desficaci de la reforma escolar que va a caure'ns al damunt? Què no veieu com està de remogut el món social amb les darreres decisions político-judicial...

Només una alumna em va dir que per a ella era molt més important el cas de Camps que no si Rafa Nadal l'acusaven de dopatge. Els altres la maleïen. Com que Rafa Nadal dopar-se si és espanyol? I qualsevol d'ells arguïa arguments d'una solidesa científica sobre Alberto Contador que riu-te tu del tribunal europeu anti-dopatge... Un heroi espanyol dopar-se?

Jo vaig aprofitar que el Túria passava per València per explicar-los allò del sentiment nacional originador del patriotisme i el tractament gegantista de l'heroi/heroïna en la poesia narrativa èpica, que justament era el tema que tocava. Però ca!

En acabant, jo multiplicava. Trist país. Si aquests pensen així, què pensaran els pares, iaios, tiets i amics...? Efectivament, no hi ha res millor que una cortina de fum per decorar el suïcidi intel·lectual i social d'un territori. Amén.

Tret del mestre Ortifus. Periòdic "Levante" d'11 de febrer de 2012

La pròpia medecina?

Em dol per la progressia de l'estat, xe, però no em voreu sumar-me al dol pel jutge Garzón. Estic d'acord amb què és una barbaritat que se'l jutge per fer-se competent en la investigació dels crims franquistes i que tot fa ja olor a podrit. Val, d'acord. Però que conste que aquest home no és cap sant. Mai de la vida. Llegiu açò i entendreu.

L'arquebisbe de Granada es desarquebisbegranadinopolitza ell sol

El problema de tot plegat és que, com que diu el que pensa, i el que pensa sol anar contra raó, que no contra doctrina, el desarquebisbegranadinopolitzador que el desarquebisbegranadinopolitze, bon desarquebisbegranadinopolitzador serà. Llegiu-ne algunes perles del senyor home:

- Abortament = genocidi.
- Qui vol ser funcionari és malalt mental.
- Si la dona avorta, l'home pot abusar d'ella.
- Deute de 28 milions d'euros de l'arquebisbat de Granada.

Musa de l'Humor...

Abans que no arribe el Carnestoltes, em permetreu l'humorada...
Corre darrerament aquesta fotografia pel facebook . Una jove senyoreta de la bona societat valenciana de principis dels setanta que va ser nomenada "Musa del Humor" (1973).

Ara mateix, puc aportar-vos una poesia que li dedicaren al periòdic "Las Provincias" de divendres 9 de febrer de 1973:

"Rita Barberà,
Musa de l'Humor,

és gentil, alegre,
és una cançó.

Riu, i el dia té
els millors colors.

Aguda, sensible,
per moltes raons,

Rita Barberà,
Musa de l'Humor."

La cosa no tindria més què dir si no fos perquè qui signa aquestes paraules és el mateix Vicent Andrés Estellés.

( Podeu trobar el poema a "Obra periodística, Vicent Andrés Estellés", una obra de Víctor Mansanet editada a Denes bàsica 5. València 2003. Pàg. 211".

Estimat Ovidi...

Ovidi Montllor caricaturitzat per Kikelín.

Setanta anys faries hui... Has fet hui, en eixes vacances eternes d'imserso solvent que disfurtes, lluny de qualsevol crisi per vindre... I jo volia dirigir-te uns mots sentits. Però ha sigut trobar els que t'ha dit l'amic Paco Muñoz, preciosa persona l'estima pel qual compartim, a un periòdic millor visitant que no local, i dir-me de posar-les ací, de tan reboniques:

Diu Paco: "Ara que fa tants anys que l' Ovidi se'n va anar de vacances, em demaneu un record, unes paraules. El primer que em surt és dir-vos que era el meu amic, un dels millors amics que mai no he tingut. Sempre he admirat la claror de les seues lletres. La profunditat dels seus versos. I per damunt de tot la seua bonhomia. Lluitador incansable.

La vida li ho posà ben difícil i ell va saber enfrontar-se i viure, viure amb tota la seua força. Jo vaig tindre la sort de tenir-lo al meu costat des que vaig decidir cantar. I vaig decidir cantar per la seua empenta. Ell va ser qui em va animar a fer-ho i des del primer moment fins a la seua mort vaig tenir sempre al meu muscle la seua mà. La seua mà de germà major. I vaig viure de prop el seu sentiment de tornar a Alcoi, de tornar a viure al seu poble.

Encara que tenia uns anys menys que jo em parlava des del seu sentiment de mirar-me com a un xiquet. Em va regalar alguna cançó i ara pense en la quantitat de vegades que cantàrem junts perquè a Catalunya -ho deia ell- no el contractaven; i les mateixes persones que no el contractaven tot i poder-ho fer li preguntaven: 'Que ara ja no cantes, Ovidi?' M’agradaria compactar tot aquest feix de paraules desllavassades unides pel meu sentiment d'amor cap a ell amb uns versos preciosos del poeta Joaquim Horta, gran amic seu. L'Ovidi me'l va presentar.

'A Ovidi Montllor'

JOAQUIM HORTA – Barcelona, VI-1998

Poeta, home important, músic,

mai presidia actes, però hi era present.

Anys sense ajuts de cap mena.

Anys sense gravar, fent sempre la feina.

Quan va morir, en el seguici

Tots eren ell, deien, volien ésser ell

delerós i curt d'alè continuo constatant.

Poques coses noves que aportar,

i crido desesperadament en el silenci.

Una besadeta Ovidi".

Jo també,
i el vals, com sempre...

Vítol...

Del "Vítol" d'enguany, em permetreu que vulga guardar les coses més agradables, perquè si fóra cas recordar les paraules tan negatives de l'alcalde de Bocairent cap a la meua persona i les disculpes ineficaces d'un pseudoperiodista que temps ha m'havia volgut insultar i ara pindolava entrevista, no pagaria la pena ni agafar el cotxe...

Perquè si alguna cosa realment espectacular té la festa bocairentina, i ausades que en té d'instants sublims la celebració, és el brillar dels ulls de la gent quan el sant ix de l'església. Vora el temple, s'agombola molta gent major, i és un fet sempre sorprenent constatar com tants dels alli presents arriben a plorar de debò per l'emoció de trobar-se en tal punt davant el patró. Bé saps que se l'estimen, però la comprovació anual fa que la realitat sempre supere qualsevol voluntat quantificadora... I eixe plor tan càlid, que igual els ve de la devoció present, del simbolisme grupal i vital o del record enyoradís del passat, o de les tres coses trenades, encara emociona més quan un tot de veus trencades i feliçment desacompasades comencen a fer anar "vítols", el batec espiritual del poble. I vas tu, que res no tens a veure amb aqueix món, i et veus implicat justament per la catarsi senzilla que emana l'acte, per la seua "veritat". Després, a la plaça, serà una altra cosa, grandiosa i sinzera, ésclar, però perfectament estudiada per arribar al cor de l'espectador i commoure'l.

Ara, però, entre els músics que fan de tot per poder arribar entre el gentam, els festers que tenen clar què representen i com cal fer davant el sant, aquells crits de celebració que segueixen i que encara emocionen més, l'estret del lloc i la tanta gent dels Suavos, meravellós, com hi espera el seu torn de tancament... Ara és quan realment la gent és gent i mostra l'ànima parada pel dia de major festa, la del sentiment més sublim, el més íntim i particular...

Siberianes totes...!

Tret del mestre Forges. Periòdic "El País" de 4 de febrer de 2012

Les coses, més aviat clares i fresques. Això del fred siberià que ens ocupa, s'ho han inventat les cadenes de televisió, orcs moderns, per amedrantar-nos i evitar que ens capfiquem massa contra els governs i governants dissoluts que pul·lulen entre nosaltres. No fóra cosa que, remotament organitzats, els puguérem fer algun mal...

Fred siberià serian els 35 graus sota zero que fot a Ucraïna i Rússia. Ací, simplement fa fred perquè és la Candelària i sant Blai, temps d'això. Que si no fa fred ara, veges tu quan vols que el faça. No hi ha per a tant. Ahir per exemple, tres graus sota zero en el "Vítol" de Bocairent. Així també vàrem estar fa un any i fa dos anys al final de l'Entrada... Vol dir això que tots els anys tenim visita siberiana i només ens n'hem assabentat ara, o és que ara tenim més fred perquè ens ho avisa i pontifica la televisió?

Crèduls que som...

Que vaja bé la cosa de la festa...

I per fi arriben els dies grans a Bocairent. Hui l'Entrada, demà Sant Blai. Amb l'aigua que cau per ací pel Baix Segura, és tota una temeritat el voler pujar a l'Entrada. Per més que ja sabeu que en qualsevol raconet, estenc la meua cadira i la manta, i fins que no passa el darrer dels Mosqueters, d'allí no em fa moure ni la gelor aquella intensa que et puja per les cames. Més que res perquè igual està nevant ja cosa bona i ni podem passar de Villena. La por a la fera ferotge del fred que tanta televisió va estenent per tapar algunes misèries, al final va calant. Només em faltaria a mi una nova grip...

Però no passa res... Demà, faça fred o més fred, provarem a pujar a vore el "Vítol", eixe acte contrarreformista extraordinari de catarsi pública que cal viure per entendre tantes coses... Ho provarem, de moment, la Candelària avisa que l'hivern està fora...

I es faça o no l'Entrada, que es presumeix passada pel líquid element en estat potser sòlid i tot... vos penge una marxa cristiana que m'agrada molt, per anar animant-vos...

Que vaja tot bé...

"A Juanjo Alcaide"

 

Quan Juanjo Alcaide i jo comencem a cavil·lar i ens asseiem al seu estudi, jo em relaxe, ell comença a fumar, i els ordinadors no paren, corrent, per assimil·lar les tantes coses que se'ns van ocurrint, no siga cas que se'ns perda cap... 

Quan estava fent Juanjo l'anunci de Photofinish per al programa de Sant Blai de Bocairent, se'm va ocórrer aquesta idea i li la vaig comentar. Si es va riure... I res, aquest cap de setmana l'he poguda enllestir i li he enviat aquella cabòria que prompte tindrà com cal, l'original a tinta... Hi ha coses que entendreu perfectament, com ara el bocata de calamars, que l'home és de Madrid, xe! Però els "barquillos" marca "Tarambana" i altres detallets escampats per l'obra, només fan que remetre a la nostra amistat. És una vertadera sort tenir amics com Juanjo. I aquests 5 anys a Bocairent, sé que per a ell són molt importants... 

Sembla que la cosa li ha agradat, perquè li ha posat un marc i l'ha penjada al Facebook en companyia d'unes molt amables paraules. Per això mateix vos penge jo també i ací el dibuix, perquè el tingueu... 

I arriba el mes de Febrer!

I abans que no se'ns passe, ací teniu l'edició del segon mes de l'any 12 al vostre abast. En ella recollim la festa de Sant Blai de Bocairent, representada pel cartell oficial d'enguany, ja que l'hem fet ací mateix, a Can Carrasca, i dues de les nostres més estimades "figuretes", el Mosqueter disparant i la mahoma junt el seu canó.
Bon mes, bones festes, bon treball, bona sort a tothom, i fins a l'edició de març del calendari... Segur que té més llunes que no aquest, i això que estem en any de traspàs i aquest febrer té un dia més...