Als quaranta, s'encanta...

Amor fred...

Tinc fred. No puc dormir. M'he tornat a alçar del llit. Tinc fred. Tinc por.

Hui em sent feble i vençut per mi mateix. Sol passar quan torna el fred i recorde.

És el tot d'aquell moment de preadolescència en que em vaig saber enamorat.

Feia fred i fa fred. Ha passat molt de temps i m'he tornat a alçar del llit.

Tinc por de sentir-me vençut per mi mateix quan no puc dormir i recorde.

No sé per què recorde. Potser pel fred, per mi mateix, que em sent feble i tinc por.

És el tot d'aquell moment de fred i de por i de no poder dormir...

.

Ara, s'arrapa a la meua consciència el caminar cap el fons de la foscor sense saber-ne les mides. Un amic em demana una interpretació per un somni. Demà, a l'hora del treball, no sé com repartirem les cartes. No hi ha temps pràctic per a poder establir res coherent i presentar-ho com a proper projecte. La meua idea s'esgola i les parets de casa encara guarden del blanc que no vull. No parle amb qui vull parlar ni sabria com abraçar qui voldria ara abraçar.

.

Però malgrat tot, sóc feliç, perquè ha tornat el fred, i malgrat els projectes arnats i les falses promeses de futur, i malgrat la soledat que m'espera quan no espere ja altra cosa, em sent feble i tinc por, però fa fred. Ha passat molt de temps. Torne a alçar-me del llit. Ja no sé què recorde quan el record és el fred. Però sé que, arraullit i calmat, dormiré fins el matí sense feblesa ni por, sabent-me vencedor d'avantmà, perquè tinc abeltit el sentit de l'amor, i és en nits com aquesta que em creix i il·lumina el racó on m'adorm el record, fet de fred i cançó...

.

.

Tu omples els meus sentits com una nit al bosc. Com les muntanyes en primavera, com un passeig sota la pluja, com una tronada en el desert, com un somniador oceà blau. Tu omplis els meus sentits. Vine i omple'm altra vegada. Vine i deixa'm estimar-te. Deixa'm oferir-te la meua vida. Deixa'm ofegar-me en el teu somriure. Deixa'm morir en els teus braços. Deixa'm reposar al teu costat. Deixa'm estar sempre amb tu. Vine i deixa'm estimar-te. Vine i estima'm altra vegada...

.

Amb tal melodia i aquestes paraules, com no anava a quedar tot plegat encastat en el cor i la memòria d'aquell adolescent difícil... Bo. Llavors, navegava per uns ulls blaus que van acabar abocant-se en plor. Ara... ara m'embaladeix un nou somriure i torne a caure en la tonteria de sempre... Però ara aquella tonteria és escalfor quan fa fred també, però també seny. Tinc ben clar que millor callat i enyoradís, que millor la cançó i l'escalfor de mantes i flassades que no l'afrontament d'una realitat que podria ser, que val, que és factible i que tal, però que acabaria, per la mínima llei de la convivència, enderrocant del pedestal aquell que ara aixeque la persona aixecada..., i eixes caigudes, i més amb la meua edat, poden ser mortals de necessitat...

Per això, com que m'agrada tant riure'm de mi mateix, m'agradaria tenir la versió que d'aquesta cançó feren i amagaren els Monty Pyton per posar-me-la. I en conforme, amb l'agredolça escena de la pel·lícula tan nyonya de la tia aquella...

Així és la vida... i hui fa fred i no puc dormir...

.

Les històries del Súrsum Corda (I). De Fira Gastronòmica a Vilacapelletes

Es persona el Súrsum Corda en la Fira Gastronòmica de Vilacapelletes amb el farcell ple. Va a la recerca de l'stand, que es diu ara, de l'Entitat Cultural que li ha demanat ajuda. Cal que li pose ací i allà quatre teles i que prepare el material a vendre... Com que la seu és a prop, li han deixat una maleta parada amb tots els materials que poden ser-li necessaris. Ell, per la seua banda, cal que cride a la gent de la imprempta abans que no tanque per tal que li duguen sis caixes de calàndries que cal fer fugir en mans de la gent que passe per la fira, d'altra manera les calàndries es quedaran en casa i a veure amb què els dones de menjar...

La cosa és que arriba, i després d'una situació curiosa amb la policia local, deixa el cotxe a la voreta dels stands que es diuen ara i res, a la recerca. Troba a una de les xiques tan simpàtiques que treballen per a l'Entitat Política Organitzadora i la saluda. Pregunta per la paradeta de sempre, que per on queda. Però de sobte ix una de les treballadores de la dita Entitat Política Organitzadora, una Dona Baixeta, i li comenta així mateix, baixet i molt educadament, que no, que no és així, que l'Entitat Cultural enguany no té stand, com es diu ara, que si volen una paradeta, lamentablement se l'hauran de portar.... I en dir-ho, els ulls, plens de bondat, se li omplin de llàgrimes. Tan com s'estima ella l'Entitat Cultural, que si per ella fóra, mare si tindria possibilitats i recurrències!

Com que el Sursum Corda es queda blanc, que sols és membre de l'Entitat Cultural i en no formar part de la seua Junta Directiva no té possibilitat de maniobra, admirat per la senzillesa, comprensió, voluntat i amor que desprén la Dona Baixeta, decideix carregar el cotxe, buscar un lloc on aparcar i cridar a la Senyora Presidenta de l'Entitat Cultural per tal que arregle la cosa si fa el favor.


La Senyora Presidenta es troba fora de l'àmbit d'actuació de l'Entitat Cultural, en un Congrés pel Desenvolupament Personal i de les Perspectives de Futur Propi, però és tan amable de provar a arreglar la situació. I no hi ha cap problema, que desseguida es posa en contacte amb el Polític Fi, que és qui tot ho organitza i tot ho controla... El Polític Fi s'esglaia, però si jo havia donat l'ordre que... Això no pot ser, com és de dolenta la Dona Baixeta, no hi ha perdó de Déu. Però no hi ha problema. Déu sempre mira cap a un altre costat i no acompanya mai els polítics quan van d'inauguració i de comitiva, que, pels qui no ho sabeu, és el nom d'allò que fan els polítics quan van tastant de caseta en caseta en una fira gastronòmica. Comitiva...

La cosa és que uns per altres i el Súrsum Corda allí en mig i preguntant-se per què no els envia als uns i als altres a l'ample d'una punyeteríssima vegada i amb el fred que fa... Però hi ha una solució a la fi. Unes xicones amabilíssimes, plenes de caritat cristiana i apretades prou ja en la seua menuda parada, stand que en diuen ara, s'ofereixen a deixar encara un trosset perquè el Súrsum Corda puga posar sis calàndries i posar-se a vendre-les... Allí que arriba el camió de les calàndries i per sort ja hi ha lloc per guardar-les que no es gelen... Molt agraïts, i encara gràcies, i no digues res perquè encara algú... El Súrsum Corda admirat per com tracta als treballadors que d'ella depenen la Dona Baixeta, amb tant alta consideració i estima, no acaba d'entendre com el Polític Fi li vol encolomar la causa del problema. No serà que el Polític Fi li ha dit que retalle pressupost d'on siga i aquesta santa Dona ha fet el que ha pogut, amb tant de dolor per haver deixat fora els seus amics de l'Entitat Cultural? Pobra si ara li toca carregar amb el mort. Però què va! Això és impossible, com va dir altra cosa que no siga la realitat el Polític Fi? Això seria vida ficció, i tal cosa no existeix! Ah, serà tot cosa de la casualitat i dels fatus imprevistos que s'enganxen a la roda de la fortuna... A l'any que ve, ara iscam del pas, a l'any que ve...


Així que res, que s'inaugura la cosa i la cosa queda inaugurada. Una miqueta de xocorroc xocorroc que diria l'anterior alcalde de l'Alqueria Perolera i avant. Passa la comitiva i va picant. Les xicones amables, ertes del fred i sense una mala cadira on seure, fins que algú els furtarà uns tamborets, tot són somriures en passar els senyors que ens manen. Alguns saluden el Súrsum Corda, són molt simpàtics tenint aquesta deferència. Potser són els que ha elegit el poble, els altres passen de llarg, que es saben elegits per Déu, que ara mira cap a un altre lloc... Passa el Polític Fi i li diu al Súrsum Corda que cal donar alguna calàndria a la persona altíssima del Director Global de Diversificació de les Possibilitats Reals d'Expansió Econòmico-socials del Territori Corresponent a la Delegació Governamental de Dellà Lo Riu Xúquer. Res més faltaria, i tant que sí, agafe vosté les que considere. I mentre el Polític Fi agafa allò que considera i és de raó, en cap moment es digna a mirar els ulls del Súrsum Corda...

Ja tenim el calendari...

El Calendari, senyores i senyors, ja està presentat (i la meua entrevista en "Rádio Tonteniente" impressionant, l'exemple antològic de com no s'han de fer les coses per part d'una entrevistadora, la vaig interrompre per a dir-li com em deia i tot!). Molt bones les pastetes de la Pobla del Duc (i el vi, quanta raó, senyor Alcalde!). Molt sincer el riure de Fani, i les malediccions que em soltà el senyor Alcaide quan es vegé la foto amb el pedrot aquell que pareix una.... i res, que m'arribaren fondo les paraules d'Alícia i la visió de tothom content... Tant que ja m'he atrevit a desvetllar part del contingut que prepare pel 2011... I aquesta nit, tots a sopar per a celebrar-ho...

Au, si voleu tenir el vostre calendari el podeu adquirir en la Fira Gastronòmica que hui, demà i despús-demà es celebra a la plaça de la Concepció d'Ontinyent. Allí ens trobareu a la gent de l'exèrcit de Pancho Villa, perdó, de l'IEVA, en una paradeta que em toca decorar a mi sense saber ni tant sols on està i com és... com sempre, vaja!

Per cert, si arribe a saber que el calendari quedaria tan bonic, no havera dormit tan mal tantes nits, ans al contrari, que haveren estat totes d'una gran alegria, però també de nervis i espera per no tenir-lo, fins a hui, en les mans...

Arribat és el dia de la taula del 10...!

Au, ja està tot gairebé a punt. Falten molt poques cosetes, com saber si hui hi haurà algun calendari disponible per a la seua doble presentació. Sembla que l'exèrcit de Pancho Villa està calmat i que qui havia de fer els deures, com sempre, no els ha fet. Així que malgrat tots els malgrats possibles, finalment hui serà l'any 10...

Pensava realment, per les circumstàncies que ens han envoltat, que enguany no arribàvem a temps. M'he exprimit massa i tot, i en implicar-me tant emotivament gràcies al treball emotiu d'alguns dels participants, he pensat que tot el mont vivia el mateix orgasme i el gerro d'aigua freda que m'ha caigut a la fi supera amb escreix la banyada tan forta que vaig pillar a Llutxent.

Així i tot, ho dic ben clar, si no fos per Juanjo, Juan, Alícia, Esteve i les mans meravelloses de Joan... millor no dir res més que el que sent en el fons, un enorme agraïment cap a ells i una estupefacció esperada respecte el que ens envolta, que no és més que un rendiment d'ànims general que cal combatre...

Vistes com estan les coses, hui passarem a la fase de vendes. Si la cosa va bé, i crec que la supressió de la nostra participació en la Fira d'Ontinyent és molt correcta, serà molt prompte quan m'agafaré per davant a la presidenta de l'IEVA per presentar-li un nou projecte de cara al 2011. I ací, sí que serà convenient treure en dansa les tisores de decimalar... Ves per on i fixeu-vos en el detall... Aquesta vegada no dic que me'n vaig i que no vull saber-ne res... Ans al contrari, que torne amb força, però torne més jo...

El Castell de Perputxent ja és públic

Entre tantes males noves, una nova bella... La Diputació d'Alacant acaba de comprar el fantàstic castell al-azraquià de l'Orxa, el Castell de Perputxent. Ara, aquell bellíssim indret és de tots nosaltres i no dels amos que poc han fet per evitar el seu total enrunament. Encara queden panys de muralla i estructures que, esperem, properament puguen ser com a mínim apuntalades.

Ser patrimoni comú tampoc no suposa que tot seran flors i violes. Mireu sinó el cas del Castell de Morella, disputat entre entitats i supraentitats i a l'espera de la resurecció improbable de la pedra... Així i tot actuacions com les del Castell de Carrícola o el Castell de Penella de Cocentaina fan vindre esperances de redreçament per llocs tan emblemàtics com el de Xiu de Llutxent..., si no fos perquè la Diputació de València, rustideta com la tenim, no és de fiar en massa cosa per no dir en res.

Almenys, la Diputació d'Alacant s'està movent, i això s'agraeix. Fa uns mesos ens regalava a tots la Cava Arquejada de la Mariola, i ara la memòria d'Al Àzraq... La cosa és que no se n'obliden de les convenients restauracions!

Hipocrites màxims...

Llig escandalitzat les paraules de l'amic Corral Nou. Llig escandalitzat perquè compartisc el seu dol. No entenc el món que ens paren. No sé com seguim fent fent via entre degenerats i m'agafa vergonya de xafar-me la llengua, perquè això no és el que defensa la meua creença...

Saps per què passa això, amic Corral Nou?, perquè callem. Una societat malalta és aquella que veu una injustícia i passa de llarg, que no reacciona. Sí, som malalts, i per això ens governa la casta de degenerats que ens governa. Callem per respecte, com callaren per por els nostres pares, i per això estem condemnats a que torne la por. Hem confós respecte amb silenci i no és així com cal que rode el món. I tin en compte que si cal que caiga algú, encara caurem nosaltres perquè no hem volgut lligar-nos a l'interés creat que manté els qui abans eren els teus amics en una novella poltrona.

Pensa en eixe cas que abans et demanava ajut urgent per expulsar el seu germà i quan ha pujat a la càtedra ha procurat expulsar-te a tu i els teus tot i permitint-se el dir que qui fa res diferent al que ell pensa ataca el món sencer. Pensa en eixe conegut teu tan constipat, pobret, que vendria a sa mare pel plaer sincer de polititzar tot el què l'envolta. Pensa en qui es pixa en les paraules i les ofereix per baix mà tot provant a tornar a ser figura. Pensa en qui espera en trobar-se entre les altes esferes i per això no dubta en protegir mentint, ocultar fingint i negociar obscur la salvació a preu marcat...

Tu pensa en tots eixos, amic, que jo, mentrestant, vaig tot anotant-ho. Que de tot plegat, algun dia, si no em plouen ells amb les seues picoles intencionals i m'esclafen el cos, faré bella història narrada, algun dia d'aquests, mentre tu plores, et fregues les ferides i segueixes callant...

I pensa en la sort que he tingut de poder dir-li hipòcrita a la cara i amb trenta testimonis presencials a qui volia comprar-nos amb trenta monedes de plata de la que caga la gata, el més hipòcrita de tots. Quina enveja (sana, per suposat, no poder-ho fer tu, eh...?) I em vaig quedar tan ample, perquè ell mateix, amb la seua mirada esmorteïda per la mala consciència, m'indicava que sí, que tenia raó...

Saps com s'acabaria açò? Deixant-nos de bajanades encensals i acudint a les lleis humanes, l'autèntic adreçador social. Amb pa i ceba, d'acord, però amb un poder de desinfecció admirable...

Titelles...

La Mostra de Titelles de la Vall d'Albaida m'ha estat sempre molt estimada. Trobe que és una cosa genial el poder disfrutar a la nostra comarca d'una tant estimable oportunitat d'acostar-nos a una vessant del gran món del teatre tan agraïda, tan neta i pura. Perquè sent que va nàixer pels infants ens atrapa a tots a mesura que creix i s'espandeix com creixem nosaltres...

Però no acudiré a cap sessió. Les meues neures, les meues dèries..., la meua intensa feina que m'impedeix de conjugar horaris. He perdut la il·lusió del veure? Millor preguntat, què me l'han fet perdre? Els desgraciats polítics posats a liquidadors del fet cultural al meu poble me l'han fet innecessari? No, no cregueu... Guanye cultura per mil altres camins, i també guanye llibertat. Però em dol i ara us ho dic també. M'han desacostumat? Ho han aconseguit...? Total, ells tampoc no acudeixen a les obres que programen amb un comptagotes interessat... I el que queda dels que "fan cultura" al poble, amb honrades excepcions puntualíssimes i en extinció, són només ninots falsos o falsos ninots, titelles caragirats sempre, i interessats en adorar diner i amagar les pròpies culpes de llit tot furgant amb l'ungla l'altre. Capelletes...

... No, no ho han aconseguit, què vos haveu cregut? Els qui han aconseguit un nou i fidel espectador, àvid de mirar i saber, són els teatres i les exposicions dels pobles i les comarques del voltant... I les eixes persones que són llum entre tant de fum, em tenen com a fidel espectador, que d'ells vull aprendre...

Ha faltat la senyó Teodora

Ahir pel matí van soterrar a una dona per la qual guardava jo molt de respecte i, pel que ma mare m'ha contat de sempre que va fer per mi de ben menut, també una bona estima. Que descanse en pau la senyora Teodora Carbonero. I un abraç sincer per a la seua família.

A mi, no m'agrada recordar des de la tristesa, en absolut, bé ho sabeu. Per això vull afegir-me al seu dol d'una manera ben dolça, amb música... Deixeu-me que vos passe el pas-doble que el meu germà Saül va escriure per a la néta de la senyó Teodora quan es casava..., per a mi, un record i homenatge...

A la fi...

No em tinc per falsari. Per això mateix, quan va acabar la Fira de Cocentaina i se'm va demanar opinió formal, vaig abocar un cabàs de flors i violes. No vaig tindre després mal de consciència. En absolut. La Fira, cadascú la conta com li ha anat, i a mi, malgrat no firar-me res de bo i de firar encara menys, m'ha anat massa bé i tot. Si hagués calgut dir açò o allò, ho hauria dit com vaig fer amb la passada Entrada de Moros i Cristians i prou.

Ara bé, quan vaig dir la meua, que si molt bé allò d'aparcar, que si genial l'amplitud i la sensació de seguretat, que si molt mal alguns preus, encara no havia patit el pitjor de la Fira sencera, i no era el mal de peus que em va provocar la mala elecció del calcer del segon dia, sinó l'eixida de Cocentaina, la tornada a casa.

Si et poses a rascar, cal insistir en omplir les vesprades-nits de contingut. Si es vol mantenir el Soc àrab, caldrà afegir més paradetes en algunes de les places del Raval. No estaria mal potenciar encara més la Fira Turística (com que és econòmicament factible per a Morella i no ho és per a Bocairent?, alguna cosa falla...). Potser seria interessant crear una Fira d'Entitats culturals... I deixar fer vacances a espectacles d'espasa de cartró pedra; molt millor l'experiment del Mal Passet. Això de dur a Botifarra està genial, però a hores menys horades i més gent de la seua alçada, tant pel dia com per a la nit. La Sortija va ser una preciositat, sense cap speaker que ho agre, per favor, cal repetir-ho i dur els dolçainers perquè interpreten les cançons corresponents, ara que han estat recuperades... Si fos possible, caldria habilitar llocs de descans i relaxament pels visitants... Però, per damunt de tot, cal lluitar contra eixe boicot encobert de les autoritats valencianes....

Val que no vinguen ni Camps ni Gürtels, no ens fan falta per a res i encara ens tocaria firar-los un vestit, però que no hi haja cap tipus d'organització en el tràfic en l'eixida de Cocentaina cap a València és més que vergonyós. I res d'atorgar les culpes a les obres de la carretera. Només una mica de voluntat per tal d'organitzar el desgavell que es munta en el Pi de Muro i ens haverem evitat eixe mal de panxa que se't fa en el cap fins a fer-te dir "no tornaré" de tanta retenció i mal al peu de l'embragament...

Gent...

No hi ha cosa que m'agrade més en la Fira que veure disfrutar a la gent, a la que m'estime, la que aprecie, la que salude, la que acabe de conéixer, la que no sé..

Tots Sants a Cocentaina...

El Pla de la Font ens acull i nosaltres, agraïts, el disfrutem al màxim tot esmorzant en boníssima companyia. Els entrepans, l'aigua-sal i el vi que preparen les mestreses socarrades són la millor manera de començar el dia gran...

Si és que comencem tan tard, Violí, és precís que la gent se'n vaja a la Fira, que et pegue tot el sol de cara i tal... Els balladors de Cocentaina i Beniarjó, hui animen el reresmorzar i donen la benvinguda, junt a les cançons de Paco Muñoz que no paren de sonar pels altaveus, als qui arriben a la Vila Comtal per firar i firar-se passeig i il·lusió...

Parades d'allò més sorprenent, que no esperes mai, com aquesta meravella. Enguany fins i tot podies firar ascensors...

L'exposició astronòmica, digna de paladejar, de bona veritat...

Però la joia del dia era la recuperació del Joc de la Sortija. Hi havia cavallista que s'ho mirava no massa convençut...

Al galop en una versió medievalitzant del Joc de Cintes a la Morisca. Una autèntica passada...

I ja veus, la guanyadora en destresa i rapidesa, una dona... Genial! Tant de bo es torne a repetir, que a la gent li va agradar... la que va sobreviure a les explicacions de l'speaker...!

A què tanta expectació a Palau si són les dos de la vesprada... Es que quan acaba de tocar el Mal Passet, és el torn d'un cec molt especial que ve a cantar més de mil romanços...

Ai Botifarra Botifarra, com ens ho vas fer passar de bé, i això que es notava que la inspiració s'havia quedat en l'altre poble dels socarrats... Un altar et mereixes!

De nit, tard, amb bastant gelor, i tot a cormull. Com si no vulguérem que se'ns fugira el poc que quedava de Fira...

I un preciós castell per a tancar per primera vegada la Fira de Tots Sants. La millor que hem pogut gaudir en anys...

Segon dia de Fira, la Vespra de Tots Sants

Tan bon punt arribes al Pla de la Font, la Fira dels Cavalls, l'origen que diem de tot el conglomerat de joia vendible que és la Fira de Cocentaina, et trobes immers en el món dels tractes i el respecte, de la mercaderia viva i sensible, del començament de tot plegat...



De tot plegat i de la tendresa que et desperten aqueixos animals d'ulls tan intel·ligents...


De bon matí, i els carrers ja estan plens de curiositat. Encara es pot avançar sota les banderoles festives, provant a mirar-ho tot i res no perdre's dels colors i les formes atractives que omplen a cormull les paradetes.


Els llibres són amics que no renyen ni demanen, un pou de saviesa i amabilitat, més que siguen tan menuts com els que ens donen la benvinguda a les paradetes. En el pot petit és on es guarda la bona confitura.


Usar la memòria dolça de l'ahir per tal de vendre hui? Sí, això és la gràcia mateixa de la Fira...


"Cullera de farinetes, feta de boix del boixar... Cullerero, cullerero, ai, qui me'n voldrà comprar!
La cullera que no crema ni al tastar ni al remenaaaaar....!



Formatge gallec d'aquell de mamelleta, les formes conegudes, els colors clars, la netedat de la parada, tot convida a comprar, endur a casa i disfrutar...

Les aromes més màgiques fetes muntó de color sorprenent i atractiu, gairebé miraculós...

Coques boves, cristines, de maleneta, amb nous, de xocolata, de coco... Els sentits fan hui festa gran!

Corretjam i civelles, no tot és gaudi del paladar. Combinacions per a tots, el gust de cadascú triarà...


Els firers, encara amb poca feina i sabedors del què els vindrà en poc temps, conversen encara a la fresca del matí. La Plaça dels Apòstols s'omple d'il·lusions infantils vestides de croats i màgics de llegenda...

La comoditat màxima per quan arribes a la felicitat del descans a casa. Un munt de possibilitats per un preu asequible...

I estris pels qui s'agraden de l'escriptura a l'estil d'abans però amb materials d'ara mateix...

I no ens podem perdre a la Plaça de la Vila, que hi ha rellotges de mà solars, i mecànics, i una esfera armilar i tot que pots firar-te si és que et ve en gana...



Quin goig fan els animalets decoratius sobre els grans formatges, un contrast cridaner que aconsegueix que atenguem entre tanta meravella com ens crida als ulls...

I la nostra visita anual a Alícia la de Xaragall i la seua ceràmica meravellosa... Quina dona més genial, quines mans... Això pensa el Iaio de la Fira, prompte anirà a una nova casa per seguir pensant...

I qui anava a dir que del fem televisiu també es podria fer art de tradició?

Porrat del de tota la vida, dàtils del sud valencià...



I a cada racó una nova novetat, ara un esparter, ara una ceramista fent voltes al torn i tots, voltant en torn d'ella, mirant el seu art...

Nòria a l'estil vell, la sínia perquè els xiquets es devanisquen al mig de la plaça del Pla de Palau...

Una volta al món sense eixir de la plaça, a la manera de les velles engronsadores de força...

Hi ha res millor que ser xiquet en la Fira de Cocentaina? Sí, ser adult que és xiquet quan és Fira...


Al Suc dels àrabs, la riquesa de les teles s'ajunta amb la dolçor de les pastes que recorden la terra, ametles, oli, carabassat...

La meua plaça de Sant Miquel s'ompli d'il·lusionisme i jocs fets amb foc. Els ulls ben oberts que no se'ns escape res del que els firers ens regalen...

Poc a poc es fa fosc perquè el dia s'acaba, i els jocs eixos amb foc encara es fan més lluents en jugar amb la nit que s'acosta.

És la nit de la Castanyada, la Vespra de Tots Sants, i malgrat la calidesa del capvespre, sempre cal recordar allò dels nostres majors i fer-nos amb un caramull de paper ple d'escalforeta saborosa. "Quan ve el temps de menjar castanyes la castanyera ven castanyes de la muntanya a la plaça de la ciutat...".

Pràcticament, però, i serem pragmàtics, amb la calor que fa, millor un colpet de café. Fins i tot el torrador s'han dut els dels licors aquells d'Alcoi...

I la tenda de regust antic i begudes noves... No passeu sense tastar el licor de vodka blanc que és deliciós... O el nostre café licor, o l'herbero i el cantueso i...

Però els qui som socarrats d'arrel i saó, preferim més que no els licors, que ja és rar, omplir-nos l'esperit amb altra cosa molt més elevada, la música immortal de Gustavo Pasqual Falcó. La Sala Daurada ha fet de joier esplèndid per commemorar els 100 anys del grandíssim músic i millor persona. Ho sé de ma mare i els meus avis i les ties que el tractaren i l'estimaren...

No seré jo qui menge d'aquesta torrada per falta de temps i per pressa, però mireu quin bé de Déu. Glòria beneïda per qui vulga sopar a la plaça d'aquell visionari Escuder...

I la màgia s'acaba per hui amb l'espectacle del Mal davallant del minaret morisc de l'església del Salvador... Segur que guanya el Bé, no pot ser d'altra forma... Però ves a saber qui és el Bé, qui és el Mal en la Fira de Tots Sants...

Tendresa

Hui és Tots Sants, aleshores, el primer que cal fer és felicitar-nos, com faig sempre. Quedeu felicitats i em done, també, i moltes gràcies.

Jo, com sempre, a matinar per poder gaudir plenament del dia tot i començant amb l'esmorzar que les mestreses de Cocentaina ens preparen en el Pla de la Font. Enguany, a més de la família socarrada, també ens acompanyaran els meus pares, i això em fa especial il·lusió. M'agrada molt que disfruten d'allò que jo tant disfrute per culpa seua. Gràcies a ells tot, que m'han ensenyat que aquell racó de món batega junt a mi perquè bategava junt els meus.

Els meus... Demà és el Dia de les Ànimes, i a ma casa, el primer que faré, serà parar el llit, ben fet, per si les animetes dels meus avantpassats volen vindre a dormir a casa. És la tradició del meu poble i jo la seguisc.

Tinc tanta estima dins meu per la gent que és meua i no està ací mateix... Pels qui no he conegut i m'estime tan fort, com els meus iaios Leopoldo i Paquita, que a l'any que ve haurien fet i faran els cent anys... però també per gent que m'ha ensenyat, que ha estat amb mi i que tinc a la vora del caminar aquest justament perquè els recorde i sent tant meus... Quanta gent que ha dit adéu o que s'ha oblidat de dir-lo... D'alguns d'ells, poc recorde per ser jo tan menut quan partiren, els pares de la tia Viqui als que jo deia "Iaios" tan justament, i la senyó Conxa després. La gran pèrdua que fou el meu padrí, mon tio Jaime, i que encara em dol perquè no l'entendré mai... I poc a poc tanta gent.. Recorde, no sé per què ara, a mon tio Soler, el ric, la tia Teresa, la tia Milagro, el tio Pepito que tant ens volia, la tia Paquita fa tan poc... I com no, mon tio Vicent Ministre, i mon tio Antonio, amb qui tant m'agradava parlar, que em feien somniar... I gent tan jove com el meu "tete" Jose Ramón, que en glòria estiga, i la cosina Sara, i Jordi... També m'han passat pel cap aquest matí la senyó Fina i l'home, que a Noemí i a mi tant ens apreciaven, i també la Tia Inés i el Tio Ramon, i les morts més recents, la d'Amparo la de València que no me la puc creure encara, i l'amiga Trini, i la mare d'Àngels... I com no, la que m'és més amarga perquè em tallà part de mi mateix, la tia Mila que em somriu, junt el nostre Crilín, des de la meravella de la memòria que batega quan bategues...

Però hui és el nostre sant, el d'ells i el nostre, el de qui ens llegiu i als qui vos agraïm que compartiu amb nosaltres l'anar anant. Recordarem, sí, però també viurem, per ells i per nosaltres. No hi ha cosa més bonica que la vida i la vida dels qui ens envolten. Els amics que anem trobant, els riures en la Fira, el pensar què firarem, el retrobar a gent que feia tant de temps... Jo, aquest any, em quede amb una imatge que vull gravar en el record. La de ma tia Angelita Carrasca, que demà fa 86 anys, marmolant-me ahir perquè no vaig a vore-la com caldria, i té raó. Quan fa memòria és la memòria de la meua gent. Ahir, parlant-me mig oblidada de la germana, la meua àvia, vaig viure moments de tendresa increibles...



Permeteu-me que ho recorde tot amb unes flors i una cançó...

Perdó? Hipòcrita...

Mai no sabré
Lluís Llach


Em pregunto per què mai no sabré comprendre
que darrere el somrís d’un infant sempre hi ha l’esglai d’algú que ens deixa.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre
que el preu d’aquest fusell és un cos que la fam va ajaient a la terra.

Ni el cinisme d’aquells que encadenen el cos dels que van a estimar-se.
Ni els que en nom d’algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.
En nom de qui, perdó?

Em pregunto per què mai no sabré comprendre
que l’adéu d’un amor faci sempre oblidar tants moments de tendresa.

Em pregunto per què mai no sabré comprendre
per què el meu benestar serà sempre la torna de la teva pobresa.

Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa
fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.
No trobaran perdó!

Ni el cinisme d’aquells que encadenen el cos dels que van estimar-se.
Ni els que en nom d’algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.
Ni els lladres de somnis que incapaços com són dels demà que ens encisa
fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.
Ni que un braç justicier, vingut del fons del mar, no executi solemne
als qui amb i pel poder, bavegen sobre els pits destripats per la guerra.
En nom de qui, perdó?

Primer dia...

En arribar, la lluna es torca les mans en els vels del cel i continua preparant la Fira, que encara està en bajoca. Tot promet, la nova decoració, les ganes de la gent, la nostra màxima il·lusió...


Tot són preparatius, graelles gegants, embotits més o menys casolans, cada cosa al seu lloc que la gent comença a omplir la Fira...


I que conste que nosaltres acudim ràpids perquè anem a treballar, sí, a Ràdio Cocentaina. Ací tens a Milagro Sellés en plena feina, entrevistant a l'escultor socarrat Moisés Gil. Una passada la cosa aquesta de les escultures, les podeu trobar a tot arreu...


Quan les actuacions de carrer són inesperades i de qualitat, només podem fer que aplaudir-les i dipositar davant l'artista el nostre menut òbol en agraïment. "Por una cabeeeeesa". Que visca el Tango, que la Fira és un Tango feliç...


Llums màgiques d'una paradeta en la nit. Quantes coses genials que encara no coneixem ens esperen...


En eixir de veure l'exposició del Centre d'Estudis Contestans sobre els musulmans al Comtat, ens trobem amb aquest espardenyer que fita amb el temps dels moriscos i amb el nostre. Quina meravella i quina destresa...



A Cocentaina, qui vol, fa. I ací tens el Mal Passet, sí, els dolçainers, oferint-nos un concert-representació teatral que em va complaure molt. El Palau a cormull...

I per la nit ja, decidim no escoltar el cansautor aquell que apaga la llum per a follar i preferim sopar ben sopats i com sempre fem els amics, al Parc de l'Estació i a base de kebabs i coses d'eixes. I encara arribem a temps d'aplaudir a la gent d'Odi com canta, i de xerrar, i de passejar la nit.

I de pensar també en el demà, que ens espera més festa...