.

.
"Et ieu a pe anei·m ab els mesclar,/ e fui nafratz ab lansa pel colar,/ mas ye·n nafriey tres o quatre, so·m par,/ si que a totz fi las testas virar".

Senher marques, no·us vuelh totz remebrar.
Raimbaut de Vaqueiras.

.


.

.

divendres, 26 de maig de 2017

Ja ha parit la burra! Tenim falla municipal de València...



Ontinyent, a divendres vint-i-sis de maig de 2017.

Au!, ja tenim ací la tan cacarejada falla municipal valenciana... I sense filtracions interessades... Quin país d'autodestrucció! Això sí que és un "equilibri universal", tanta voluntat de tocar els d'allonses del veí discrepant com hi ha, que diuen que ja ni les Falles s'hi salven. Com si no fóra això mateix una Falla per més pulcre i alicatat que es vulga presentar el producte... 

Un projecte més! I com que el pèndol de l'art passa d'extrem a extrem, de tants anys seguit de vareta passem a un projecte de volums tancats i santjoanista alacantinés en el color, coses del dissenyador de torn que s'ha cridat a participar en el treball guanyador...

Que si m'agrada? Vols que et responga com s'estila, atenent-se tant sols al poc trellat del propi pensament polític? No, si vull ser ben bé jo, et fotré dient que si no veig el producte final, ja poden mostrar-me prèvies, que només es poden crear espectatives, i això no és gens bo perquè poden acabar cremant-te abans d'hora... Ho diré en veure-la plantada. Ni de bon tros em sembla tan atractiva com la de l'any passat per aquestes hores, això sí, però, i qui sap? Deixem treballar els artesans...

... i avisem els tecnòcrates de la propaganda i bongovern municipal. Estimades i estimats professionals del ram de fer florir publicament ordres administratives: sé que enguany vos toca estar molt ocupats ara que ja s'esgota el discurs tan oportú com oportunista de la patrimonialització mundial i tal, i vos en toca buscar-ne un altre... Feu el favor de no començar amb la matraca que un artista de fama internacional (i d'origen càntabre) signa aquesta falla quan porteu temps afirmant que no hi ha dissenyadors com els d'ací (els nostres, els de casa, els de la terreta, els de...) en voler justificar els cartells de festes que editeu... Vos agrairem un discurs fals, com sempre, però coherent. 
Moltes gràcies.

dijous, 25 de maig de 2017

Corrent sense por, i amb l'ànima baldada...




Ontinyent, a vint-i-cinc de maig de 2017

El llibre m'arribà ahir mateix. Aquesta vesprada que he tingut per fi temps, m'he posat a llegir-lo. L'he devorat. Ara mateix acabe de tancar amb recança la tapa i, adolorit a l'ànima pel contingut i als ulls per la petitesa exagerada de la lletra, no puc estar-me'n de deixar dita alguna cosa a aquest dietari... No sóc jo d'escriure sobre les massa coses que llig, però aquesta obra m'ha deixat del tot baldat... I la cosa no començava gens bé, que es tracta del darrer dels punyeters "llibres obligatoris" destinats a fer odiar la lectura als nostres alumnes que em tocava llegir en aquest curs. Sincerament i entre nosaltres, m'ha tocat tragar-me, sobretot en els cursos de castellà, autèntiques animalades antiliteràries, frustrants i escapçadores de qualsevol imaginació adolescent... Ara, però, ha estat del tot diferent, i bé que ho agraisc, de totes, totes...

Altre aspecte que em frenava és la cosa de l'anunciat drama amb què anava a trobar-me de cara i amb presses... Des que he viscut abstret en la meua absurda tragicomèdia vital, i des d'abans encara, m'he negat a llegir històries que em pugueren dur a cap empatia catàrtica. I no és que m'haja tocat fer el cor fort per llegir, no. Aquest "Córrer sense por" de què et parle m'ha fet fort el cor a mesura que anava llegint la immensa història basada en la vida de l'atleta Samia Yusuf Omar, morta mentre provava d'arribar a les costes europees fugint d'una Somàlia dominada pel jihaidisme. No puc dir cap altra cosa més que no siga aconsellar-te' ferventment si és que t'abelleix llegir cosa bona. A més de tractar-se d'una història actualíssima que defineix perfectament com és en cert l'essència del nostre món global, és una gran denúncia. Giuseppe Catozzella ha aconseguit un fenomenal amplificador que encara cal que ressone més del que fins ara ha sonat. Perquè de desgràcia social que omple de mort la Mediterrània no té aturador i ens arrossegarà a tots d'una manera o d'altra, tard o d'hora... A més, la bellesa i sensibilitat amb que és escrita la novel·la, reforça encara més el missatge, amb un lirisme més vital que no posturejador, que arriba..., malgrat un bon cafís de posturejos políticament descomprometitzadors que en pitar-me als oïts han anat llastant-me en l'emoció i que també em cal anotar si vull ser-me sincer... 

Com a esquer publicitari, usa l'editorial de la lletra petita una frase de Roberto Saviano: "Tens la sensació que aquestes pàgines t'han canviat". I és cert; que no m'han canviat a mi ni res...!, note que no sóc el d'aquest migdia (ai las!) i que la meua sensibilització és diferent malgrat trobar-me ja bastant sensibilitzat amb allò de les veritats i les mentides de l'emigració i necessite, d'una manera o d'altra, implicar-me en l'ajut a qui de deveres puga necessitar del meu alé i la meua acollida; perquè, segurament, tindrà moltes més esperances i motius per viure que no jo, més que res perquè bé que ha demostrat que per ells lluita, fins a comprometre la mateixa vida.
No puc tancar el llibre després d'alçar-me del confort del meu sofà, deixar-lo a la prestatgeria i anar-me'n a l'altra comoditat del meu lleu llit. 
Ni perdre el temps amb les xorrades absolutes amb què per ací et distrec.

Alguna cosa s'ha trencat en mi ja quan Samia ha necessitat fugir d'una terra que no l'estimava...



Balons (de platja) a l'aire...



Ontinyent, a djous vint-i-cinc de maig de 2017.

Conten que un dia, un famós polític d'aquells del segle XIX, el nové marqués d'Albaida, arribà de visita al poble que donava nom al seu marquesat per buscar vots. En preguntar als pròcers albaidins què necessitava la població, què podria fer per tots els veïns, aquells li expressaren l'opinió que, potser, Albaida necessitava tindre platja... 

El polític, astut i rebregat, va respondre amb vehemència que n'estava d'acord i que ell contribuiria de manera significativa a aquell tan il·lusionant projecte que, sense cap mena de dubte, tant de benefici suposaria pel poble que ell duia tant al cor, sent càntabre, com al cognom. I s'alçà una onada d'aplaudiments.
Passaren immediatament a les qüestions tècniques aclaratòries: ho farien a parts iguals. Ell es comprometia, des del seu poder a Madrid, a posar la terra allà on considerara el consistori albaidí. L'ajuntament, caldria que portara l'aigua de la mar.

Un segle llarg després, un alcalde de Xàtiva va afirmar en plena reunió pública de propaganda electiva que la gent del seu propi poble era "burra"; que els havia promés que si el votaven, ell els duria la platja al cor de la Costera..., i el van votar!

Ara, al meu poble, a l'únic carrer on sembla que hi ha comerç, l'ajuntament ja ha posat els balons. Ara només cal esperar la platja...

dimecres, 24 de maig de 2017

La Mort, que de nou colpeja...



Ontinyent, a dimecres vint-i-quatre de maig de 2017.

Hui soterrem el pare de Tono, el sogre de la meua germana Noemí, l'"auelo" del meu nebot Abel. 



Crec que la manera anglosaxona aquella pel condol, la de dir que tinc en els meus pensaments la família del difunt, és la que més se m'escau ara mateix per tal de manifestar la meua pena; i la més sincera també. Perquè no he parat de fer voltes i voltes al meu cansat cervell sobre el dolor que tan sorpresiva mort haurà suposat per la seua dona, a qui mai no he vist allunyada d'ell ni pels centímetres físics ni encara menys dels de l'estima...
I com no, he pensat i repensat sobre el dol del meu nebodet. Sobre la gestió del seu profund trencament... 

Abel, acomplirà la propera setmana deu anys. És aquest, per tant, el seu primer i vertader contacte amb la desconnexió amb una persona estimada. Tanta curiositat com ha sentit pel tema des de sempre, tanta pregunta eixerida com ha fet, sobretot amb la mort de la tia Sari que fins i tot va arribar a inquirir-me a mi... Ara que se n'ha anat una de les seues figures senyeres, el seu admirat "auelo" amb qui compartia tant de carreres, de futbol i d'històries de les que et deixen un somriure per boniques... Sé que es refarà perquè és com és i té a la vora uns pares extraordinàriament amatents. Però no puc evitar jo amb aquestes pensades el meu primer contacte seriós amb el fet de l'adéu per sempre, i m'esgarrife... Fou el del meu padrí, inesperat i esglaiador. Em marcà per a mal i pitjor. I ara, de nou, torne a espantar-me davant la solemnitat del buit que s'hi crea. Tan fondo que necessitem de cabassades de justificacions innecessàries per cobrir el pou, per justificar allò que l'estima i la natura barallen...

M'ha arribat molt aquesta mort per diversos motius. El primer és el personalment situacional; el del tant de temps preparant-me i resseguint l'adéu de la mare de la meua amiga Isabel, que ja havia arribat a pensar que la Parca es complaïa en la crueldat venint amb tardances i mandra; i la culpabilitzava moralment per concedir tant exagerat i allargat calvari a la interessada dolent i la dolgudíssima companyia. De sobte, i pels volts del dia que concita en el meu món tota classe de malvestats, el de santa Rita que tant em tem, me n'assabente d'aquesta gran novetat, tan certa: que se'n va perquè no té remei i, efectivament, que se n'ha anat... I això, capficat com estic per diverses expressions de dol que m'han arribat de diversos amics aquests dies, la memòria inevitable de l'adéu a la meua padrina i la preocupació per la immediata operació seriosa d'una familiar propera... I quan tot s'acumula en aquest final de curs caòtic, em revé l'altre motiu, el de la sinergia personal, i inevitable.

M'ha dolgut, i molt, per la bonhomia de qui se'n va. Home valent i emprenedor i sincer, i respectuós també, que amb mi ha usat sempre d'una amabilitat estremada i que lluny de qualsevol severitat, trobava del tot respectat i respectable, potser per la seua assertivitat mateixa...  Ara mateix fa un any que vaig asseure'm tranquil·lament per xerrar amb ell i comentàrem uns assumptes familiars realment greus. Les seues paraules sempre giraren, en la conversa aquesta com en totes les converses que tinguérem, sobre la possibilitat, l'intent i l'assoliment. Li estic molt agraït pel tracte i, ara, sobtat encara per l'adéu, provaré d'encaixar-lo amb la seguretat cordial que em transmetia.

És difícil parlar més de la Mort com jo ja parle. Més que res pel cansament que el dir adéu suposa. El mai més veure ni compartir infantil que s'encasta en cadascun dels sincers t'acompanye el sentiment, amb què acompanye. Perquè sempre que ho dic, hi ha sentiment, i el sentiment és cert. I, en allunyar-te un poc, veus que només queda això mateix, el compartir el sentiment mateis: ser a la vora més que no faces cap falta. He pogut corprovar que només la presència és suficient per qui pateix la pèrdua de manera més directa. Per això mateix seré hui present des del silenci i la dificultat que tinc de parlar-ne ara mateix que em lliges. 

La meua abraçada, doncs, als que em són meus, si em volen seu. 
I la meua companyia en aquesta nova solitud, jo que ja tant crec saber de soledat...

Antonio Sanchis Sanchis, que ens descanse en pau.




"que malgrat la boira, cal caminar..."

dimarts, 23 de maig de 2017

Han posat un "pirulo" roig al capdamunt del campanar del meu pobleeee!






Ontinyent, a dimarts vint-i-tres de maig de 2017.

Al Campanar de la Vila, xim pum, ole i ole pum, catapum, mec, el majestàtic símbol de l'skyline físic i sentimental del meu poble, li han posat un "pirulo" vermell... Parlant amb propietat, en canviar la bombeta (bombota) elèctrica blanca que hi ha "de tota la vida" a sobre del tot de l'estructura de ferro que corona el monument, a sota de l'antiga penella i actual creu i parallamps, n'han posat una de vermella. 

Ja sé que això de "pirulo" és un mot castellà que designa una mena d'olla a l'antiga i una llum cridanera (i un gelat) a l'ara mateix; però és el mot que ha usat, tot preguntant si jo sabia res del tema, una veïna... Em quede parat... Una llum vermella? No en sé res i no ho he vist... I ja em baquege del tot quan aquesta veïna remata la seua jugada definitòria... "Pos sí, i li queda com a un Cristo dos pistoles..."!




Com vaig a deixar passar jo l'ocasió de fer un tomb per veure tal meravella?, l'ajuntament aquest, que és capaç de qualsevol animalada low cost per tal d'eixir en els papers i tal... he, he, he... Igual és una cosa pròpia d'alguna legislació en vigor sobre avisos de seguretat aèria en un edifici exempt de tanta alçada i tal..., però recorde que vaig llegir fa temps que el llum per a tals menesters calia que s'encenguera i apagara, un dels sistemes rotatoris d'emergència aquells... No crec que haja arribat a tal extrem ningú al poble..., però com que jo ja m'ho crec TOT!

I res; aprofite l'ocasió que me'n vaig de "tardeig" amb una amiga que de per ací sap la que més i li ho comente... "Ai xicon!", em solta... "en ma vida crec que una simple pereta" (perota) "haja donat per a tant"... I resulta que comença a contar-me dirs i girs que ha anat escoltant del generós públic que li s'ha arrimat per preguntar-li sobre tal xambada que em quede fos, com la bombeta (bombota) vella que vam fotografiar el passat Diumenge de Rams amb alguns xiquets de la Confraria mentre esperàvem per fer la foto amb la Soledat... Com que la major part de les facècies són a la clara de caire sexual, me les estalviaré, que per ací passa molta xicalla..., ho deixe a la teua enfebrida imaginació..., el monument senyer, palplantat, erecte al mig del poble (home, mig, mig...), acabat en una llum vermella pròpia de... "I sort que no és de les que roden...!". Crec que no m'he rist tant en temps amb la imaginació del meu veïnat, que fins i tot algú s'ha queixat que no siga de llum d'aquella led que vaja canviant de colorets, eixe roig tan marcat... Una llàstima això que ja no estiga de moda fer versets satírics... Dona, supose que costarà d'acceptar pel comú del general girar-se i trobar-se constantment aquell roig viu, però que si s'ha fet com a cosa necessària, ves a saber també, o obligada potser, acabarem acostumant-nos del tot, com ens acostumàrem als quatre corbs negres que hi afegiren  quan la darrera il·luminació, amb cap voluntat de disimul, en la part superior de la banda de rajoles, en els temps atziacs de l'alcaldessa del "pirulo" (per perol...); sí, aquella que, a mi, em costà la feina en alçar massa la veu...




Bé. Que en fer-se fosc ens hem apropat un poc i sí, es veia ben vista una llum al caramull del tot vermella intensa, la mare què... I des d'allí, a la plaça de la Vila que me'n puge. Salude el senyó rector que em passa per la vora i prove d'enfocar i fotografiar la cosa... Com que hi ha la base de l'actual creu, s'ha posat un llum vermell però que només es veu ben vist de la banda de Llevant, així com tort i/o despenjat sense estar-ho, perquè entre la dificultat d'accés, el perill de la situació i l'escasa maniobrabilitat que allí dalt hi ha, gràcies i tot que hi ha qui ha accedit a aquell espai justet, encofurnat... 

Ja veurem el temps com passa què deixa de l'anecdotari..., que si algú s'ha pensat que és un pallasso (no sé el perquè tampoc ho han dit), que si és com una diadema de "despedida de soltera"... Si ens encantem amb les tonteries i deixem passar les coses més importants i afectoses... Tant que, jo mateix, acabe d'escriure un text al meu blog sobre el tema...! I el tanque pensant que encara riurem...!

dilluns, 22 de maig de 2017

Una famosa cançonella sobre com és de merdosa, de vegades, la vida...



Ontinyent, a dilluns vint-i-dos de maig de 2017.


Parle amb una amiga de com és de punyàstica la vida aquesta, i no sé el perquè acabe cantant-li una cançonella de l'Albert Pla, de quan jo era estudiant i tal, justament pel tros aquell que parla de la gran cagada de l'amor...

Ah, que no has escoltat mai l'Albert Pla? Aquelles sí que eren cançons demencialment necessàries pel manteniment del nostre esperit ametent i patriòtic, sí... No em digues que no has cantat mai allò de "Papa, jo vull ser torero...!"?. Doncs bé, això que et dic està a la cançó "Sequia", sí, així inaccentuada... I sí, és l'animalada que estàs escoltant. Sí, Sergi Gómez in person cantant-te eixe seguit escatològic de barbaritats. I ara després te la passe pel blog, perquè la tingues... Que què diran? Qui? A aquestes alçades de la carrera de l'Albert Pla creus que s'esglaiarà del què puguen dir d'alguna cançó seua? Aaaah, no, que parles de mi...! Que què diran de mi per penjar res així de cotxinot? Com si m'importara res... Qui no vulga pols que no passege per l'era ni li diga a qui aventa com ha de fer el seu ofici... Represàlies? Igual sí, xica, com aquella vegada que aquell senyor tan pentinat va voler reprovar-me per afegir l'epítet "sant" al nom del Joan Fustar. L'home, que no havia llegit encara el Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia de l'això, accepció segona del mot "sant,-a", i clar, és tan fàcil jutjar qui tens com enemic quan ja tens decidida la condemna (xe, sant Joan Fuster té un aforisme semblant a aquest...!). No vindrà de penjar-te aquesta cançonella ara. I si algú s'ofén, ja sap que pot desofendre's no tornant per ací, on hi cap allò sublim reflectit amb allò que fa lo rei i lo papa i del què no ningú s'escapa...

En el fons, només és una cançó d'amor...



La sequia
Albert Pla

"Tens paper de water enganxat al cul, 
de l'última cagada tens caca entre les cames; 
tens sang incrustada entre els cabells del cony, 
menstruació coagulada tens regla entre les cames. 
I ho sento molt i ho sento molt i ho sento molt 
però haurem de resignar'n-se a no poder rentar'n-se 
hi ha sequia 
hi ha sequia a la comarca 
un tràgic racionament d'aigua 
i els porcs moren a les granjes 
i els iaios se'ns deshidraten 
s'empastifen les sabates de ciment per les aceres 
i ara haurem de resignar'n-se 
a sofrir la cara bruta de l'amor i ho sento molt .

Potser ara sabràs que jo t'estimo igual, 
pulcrament perfumada o tinguis pus entre les cames. 
Necessito tant el teu cos com tu el meu; 
som com dos cagaradates, 
tu i jo som com cul i merda. 
I ho sento molt i ho sento molt i ho sento molt 
però així són i estan les coses 
un dia fresques i un dia seques. 

Hi ha sequia, 
hi ha sequia a la comarca, 
hi ha amors que són com waters 
embossats per falta d'aigua. 
Vine acosta't i ara abraça'm, 
obrim entre els dos la tapa: 
mira al fondo hi ha una caca, 
la gran cagada de l'amor 
i ho sento molt".

Fra Papilla ontinyentí...!




Ontinyent, a dilluns vint-i-dos de maig de 2017. Santa Rita de Càscia.

Hui és un dia molt rar. M'esmussa...
Mentre va o no va i es pot o no es pot entrar al blog, mentre rep noves de la meua salut i esperem una nova resolució fatal en la família, no puc capficar-me en cap treball, i "mera" que ho he intentat i res... I mentre actualitze el calendari diari que acompanya aquest blog a cada jornada i whasapetge amb la meua germana, me n'adone que, hui, de nou és l'aniversari del naixement d'un ontinyentí "famós"... "Famós" però d'aquells que malgrat les memòries històriques, les de veritat de la gent i no les del postureig dels polítics, no crec jo que algú s'apresse a fer-li cap distinció... Fra Papilla...!





Doncs sí, qui anava a dir que el famós fra Papilla del clàssic devot del "Marcelino, pan y vino" era ontinyentí... Es deia Juan Calvo Doménech, i nasqué el dia de la santa de les roses el 1892. Fou actor de cinema i participà com a allò que ara coneixem com a "secundari de luxe" en un fum de clàssics, grans èxits tots del seu moment: "La hermana San Sulpicio", "Eloísa está debajo de un almendro", la "Historias de la radio" que tinc entre les meues predilectes, dues obres de Luis García Berlanga ("Los Jueves, milagro" i "Calabuch") i també a "Fray Escoba"... Fins i tot feu un "Don Quijote de la Mancha", sent ell el Sancho Panza del gran Quixot Rafael Rivelles... Quasi res...

Doncs això, que un record a aquest paisà, que morí el 1962. Esperem que, quan convinga la foto i tal, algú que vulga eixir en premsa a baix preu se'n puga enrecordar d'ell... Si no és ara el moment, amb tal com s'estila això...

dissabte, 20 de maig de 2017

Unes reflexions sobre allò de fer foc festiu a la muntanya...




Biar, a dijous dèsset de maig de 2017.

Em contava el dimarts ma tia Carmen com son pare, guarda forestal, quan era ella xicoteta, sempre faltava un dia a les festes de Muro. Eixe dia, l'home es desplaçava a Biar, a les sempre coincidents festes de la Mare de Déu de Gràcia. I sempre en tornava bocabadat..., i espantat també! La de foc que s'encén a totes les muntanyes del terme quan ix la patrona dels biaruts de la seua ermita, camí del poble. La por immensa que li corria a l'home que no s'encengués cap serra i pels quatre costats... Allà on jo veig meravella dels sentits i glorificació dels símbols, aquell recordat senyor hi veïa pànic ver pel perill absolut que segons ell suposaven...

I sí, és la història de sempre, a la que estic fent voltes aquests dies; la que em repetiren ara fa una setmana amics i desconeguts del Biar que només conserva les fogueres, mirífiques, de l'Ave Maria i el rastre que ressegueix el camí des del port. Quatre fogueretes més a la vora del camí i poc més...: només la memòria i el repetir a tall de mantra... "Abans a tot el terme"... "Moltíssimes fogueres"... "Espectacle aborronador"... No ho dubte, jo mateix vaig aborronar-me amb el no-res que se m'insistia que és ara la cosa; amb el què fou... 

I de tant parlar-ne, van apareixent en la parla moltes sensibilitats diferents. És ben clar que els qui fan les fogueres posen tot l'interés en què no hi haja cap incendi, i preparen de valent cada espai, el desbrosten i el mantenen net, estan atents als vents...; que si només es fan aquelles on es pot arribar fàcilment amb una autobomba bombèrica per evitar cap dany...; que si som uns descastats, que amb la tecnologia que hi ha hui en dia seria molt fàcil tornar a omplir les serres de fogueres com abans tot reduint-ne el perill del medi ambient, i ja vories si vindria turisme i tot. Que si no potenciem allò que és més nostre i diferencial, acabarem semblant-nos a qualsevol poble de per ahi...; que si la culpa la té la joventut que només pensa en empetorrar-se als seus locals i no es fa avant en defendre i mantindre les tradicions...; que si cal fer-nos mirar si és del tot lícit posar en perill les serres per mantenir una tradició decadent (i encara hi ha qui m'afegeix " i/perreligiosa"... En poques paraules, de tot açò,  i ben remesclat, és que he mercat a places i carrers. Jo em limite a compilar i a reflectir...

Em va agradar moltíssim l'espectacle, i em cal dir-ho. No li augure tampoc jo massa més anys d'existència, vista la tossuderia amb què el nostre temps està tractant les nostres expressions arcanes relacionades amb el foc festiu... He parlat ja moltes vegades del tema i continua obsessionant-me el reduccionisme que patim, motivat per una voluntat d'hiperseguretat social i paisagística que si fos sincera, global i total... Però que en realitat és ben falsa, perquè a cada casa fan cremar el gresol d'una manera distinta, i hi ha permissions i prohibicions que només s'entenen al caliu de l'interés polític dels governants, i al caprici de les urnes...

Aqueixa "seguretat davant tot" diu molt de les pors de la nostra societat, i les manies que no curen els metges també... Hem passat, com parlava jo amb un tio meu valldalbaidí ja fa molts anys, d'emblanquinar les fronteres de les cases per a la festa major i trobar-les als dos dies mascarades pels coets de la cordà (i quan més mascares i més altes millor es considerava que havia anat l'espectacle) a presentar denúncia si el correfoc, tan controlat com és, t'ha picat la persiana de la finestra... Així han acabat les mostres de foc popular, amb unes assegurances inassumibles que les estan fent desaparéixer quan no tancant-les en gabies metàl·liques fetes a posta, com a la cordà de Paterna i  les carretilles de Bigastro...

Mireu la baixada absoluta i recentíssima de disparadors als Moros i Cristians de Banyeres de Mariola, —que ha arribat a extrems "dramàtics" a Muro—, per les limitacions a trabucs, trabucaires i pólvores. A Alcoi s'ha mantingut el nombre d'arcabussers gràcies a les maniobres polítiques d'uns i d'altres... Mireu com és de trist l'apoteòsic final del Tractat d'Almisrà al Camp de Mirra en no poder tirar dues caixetes de pirotècnia xinesa atés que hi ha pinades a una distància marcada per una llei que no ha visitat mai la netíssima serra del Campet. I en aquest sentit, s'arriba al summum a Cocentaina, on ni les salves d'ordenança a la porta de l'església poden ser llençades per la Mare de Déu perquè en línia recta, Mariola està massa a la vora... Però mentre volem, justament, protegir la Mare Mariola, a un poble de la vora de la resseca solana del Pare Benicadell podeu trobar ciris encesos a l'aire lliure i a qualsevol hora del dia en un conegut indret de caràcter marià;  i ací no passa res...? 

Val també que l'enginy ha fet que si no pots fer açò, es creativitza l'allò, com ara ha succeït en la desfilada amb torxes fetes amb leds des de la muntanya del Bolón en els Reis d'Orient d'Elda.... Però no direu que amb la pirotècnia i la tecnologia les alimares, les fogueretes, de la Mare de Déu del Miracle de Cocentaina són una altra cosa i que, dins el nou espectacle d'encesa, poden arribar a ser secundàries davant les fonts pirotècniques, els efectes i les músiques...

Tendim a la normativització social amb l'amansiment de l'excés festiu? No ho sé dir ara mateix, però tot apunta que sí a l'asèpsia. Temps tindrem d'analitzar els rapidíssims canvis que la normativa, o com en el cas de Biar la prevenció, l'autocensura en benefici de la conservació de l'acte (que eixa n'és una altra, i de les bones de tractar) produirà en la festa... De moment, ara que hi ha alcaldes amb pleits (com el de Cullera per haver permés el castell de focs que encengué la serra del Castell amb la premsa al davant), la cosa es posa més que interessant... Què no s'ha cremat molts anys algun matollar del tossal de Santa Anna d'Ontinyent amb el castell amb que s'acaben els Moros i Cristians, per afegir algun cas no penat? I a Biar, que no s'encenguen fogueres a la muntanya potser evitarà que el castell de focs "substitutiu" no pegue foc a alguna riba del castell des d'on es llença?

És tot molt complex... De moment, només tinc una conclusió apriorística clara, i més com a mena de desig que no cap altra cosa... Espere que les Fogueres de la Mare de Déu, a Biar, siguen allò que els mateixos biaruts desigten que siguen...

dijous, 18 de maig de 2017

Sóc jo també un robot romàntic decorador?




Ontinyent, a dijous dihuit de maig de 2017.

Ooooooooostres!!!!! 
Una de les coses més interessants que ha resultat de les pujades i baixades Ontinyent-Biar amb la meua quefa, lady Barberà, ha estat la constatació que hi ha coses que no poden ser..., d'allò de les casualitats i tota la pesca...  Com per exemple: com és possible que la senyora Alaska i el seu companyó Nacho Canut hagen publicat el seu disc "Canciones para robots románticos" (2016)  sense ni coneixer-me ni haver parlat amb mi? Si és que conten la meua vida fil per randa en el moment en què jo estava vivint-la al peu de la seua lletra...!

Les cançons que ha anat posant-me Laura m'han fet veure que o bé jo també sóc un autòmat romàntic, cosa que no dubte en absolut (per titella i per bledós amorístic), o bé sóc la persona més previsible del món, que també... A saber la de fanocs que, com jo... De moment, ara mateix estic parlant a través del facebook amb una...


Ei, potser no he escrit poesia sobre la debacle perquè ja la feien ells? Però no..., no crec, en aquesta explicació del perquè he redecorat a més no poder ma casa, ells acaben dient que "sólo se que da lo mismo si tú no estás"i jo pense que no, que no dóna el mateix: ara no tinc cap dubte que és molt millor, tot ple d'elements gòtics monumentals! 


Au, a posar-me el disc a tope mentre netege casa...

Al boig!, al boig!


"El pare Jofré defensant el foll". Joaquim Sorolla i Bastida (1884).


Biar, a dijous dihuit de maig de 2017.

Anava apressat el pare Joan, depresseta, i amb el cap catxo, des del convent de la Mercè a la catedral valentina, capficat no pel sermó quaresmal que anava a pronunciar en aquell dia de sant Sergi de la Capadòcia de l'any del senyor de 1409, sinó per no xafar cap dels tolls d'aigua que havien quedat al terra de la ploguda de la nit anterior amb aquelles sandàlies corcades..., i carpit pel fred que feia encara, tan prop com eren del migdia, que aquell febrós febrer acabaria amb la salut de tots... I de sobte s'escolta uns crits alegres que cap a ell mateix avancen, tan alegres com els que pot soltar una torba d'inconscients torturadors infantils quan encalcen i torturen una víctima propiciatòria... Al boig!,al boig! 

S'atura i encara sort de no caure!, que es troba de cara, i li xoca al damunt, un pobre orat que fuig cames ajudeu-me d'un escamot curt de vailets sorneguers i perillosos, armats amb cudols de cantalar i vares de qualsevol fusta trobada... Sense pensar-s'ho, el frare oculta al darrere del seu hàbit i contra la paret el llastimer perseguit, encanat per la por a la ràbia que el resegueix. I sense saber d'on treu la força de ses paraules, esclata el frare en recriminacions assenyades als volàtils jovençols, que escampen el poll en sentir-se burxats i amb raó... El pare Joan, llavors, s'inclina amable cap el foll, l'empara, i en trobar-lo tan baldat per la cacera patida, se l'endú al convent mercedari perquè siga atés i calmat... 

En trobar-se, curt temps després, a la trona del temple magne, revestit i amb l'ús de la paraula, comença a explicar-ho tot a un auditori amatent. I aquella perorata fou la que, entre tantes d'altres i tan convincents i meritòries com feu, el farà passar a la història: no serà convenient bastir un lloc de recer i tractament per aquesta gent que tenim per endimoniada però que potser només són malalts que necessiten, en la pietat del Nostre Senyor, ser acollits i, si és de Déu, guarits també? Pobres innocents, irresponsables i impotents de Jesucrist, injustament perseguits amb cel irracional, amb crueldat inusitada...

Que aquelles paraules trobaren l'ànima d'alguns dels presents de possibles i calaren en l'esperit de la societat. Poc temps després nasqué l'Hospital dels Ignoscents, Folls e Orats, el primer que acollia i tractava els boigs en aquella Europa medieval tan famolenca de canvis..., i també la devoció cap a la seua patrona, aquella imatge que posaven sobre els taüts dels interns quan morien i els traslladaven per soterrar-los devora el Carraixet; i que prengué el nom de l'Hospital molt abans d'arribar a ser la patrona de València i dels valencians... I encara, aquell centre arribà a ser el germen de l'actual Hospital General...

Hui fa sis-cents anys que morí aquell mercedari, Joan Gilabert Jofré, al monestir del Puig i en olor de santedat tal i com, conten, va profetitzar el jovençol Vicent Ferrer i Miquel, a qui acompanyava en els sermons en la darrera part de la seua vida. Diuen que el procés de canonització va endavant, encara; i que prompte aconseguirà aquesta santedat. 

Moral? Moltes podrien extreure-se'n del cas. Jo em quede només amb una... Que l'acció justa d'una sola persona pot ajudar a moltes altres, fins i tot a canviar la concepció social cap un sector necessitat de la mateixa societat... 

Això sí, a no ser que sigues predicador de campanetes, sàpies que, si t'atreveixes, seràs pres també per boig...

dimecres, 17 de maig de 2017

I de totes les poesies visuals, quines foren les més votades???


Biar, a dimecres dèsset de maig de 2017.

Ja se sap, des d'abans abans de festes, quins han sigut els poemes més votats al meu institut. Si vaig donar-te la tabarra amb tant de poema objecte i poema visual, bo serà que et faça coneixedor dels vots de l'alumnat, el professorat i els qui hi treballen al centre; si no, com voldràs llegir res del que puga oferir-te quan encetem la propera edició?

Doncs ací tens els resultats.

Val a dir que el vot ha sigut extraordinàriament dispers, senyal que les obres proposades tenien nivell i no n'ha hagut cap que en concentrara més que unes altres. Els qui han guanyat han estat vencedors justos, que ens va costar ben poc desqualificar alguna proposta que havia estat directament copiada de les xarxes...


Si voleu veure una selecció del bo i millor de la imaginació dels nostres alumnes, prompte s'obrirà l'exposició al Centre de Cultura de Biar. Coincidint, el proper vint de maig, dissabte, amb el lliurament dels premis.

 



dilluns, 15 de maig de 2017

"He quedado último y es lo que hay": altre que va com a gallina amb sabates...




Ontinyent, a dilluns 15 de maig de 2017, diada dels malfeiners.


Se'n va content pel treball realitzat, fill del seu temps com és. "He quedado último y es lo que hay". I en lloc de sonar la declaració post-fracàs (post-ridícul, post-humiliació, post...) a humilitat, a honradesa, professionalitat, fins i tot a cristiana conformitat, l'últim classificat de l'Eurovisió d'enguany, sona a adolescent d'un ara mateix que espanta: prepotent, consentit, exigidor... I en un alard de mercadotècnia controlada (que diguen que tenim encara humor...), fa autocrítica tuitèrica (banal, desmenjada, autodefensiva...) tot penjant de les xarxes la imatge d'un pollastre humanament calçat i que, marejat, no sap on va (com tot el referent a la cançó que ha interpretat ia imatge que ha oferit), en referència al ja famosíssim erro vocal amb què ensordí el món a la final eurovisiva. 

Seguiré el joc amb aquella cobleta que fa "En la vida m'he rist més que un dia collint tomates. Em vaig girar i vaig vore..." un destarotat adolescent pujat de manera sospitosa, i ni que el maten abaixa la cresta... No li vingué de nou que li caiguera el cel damunt. Elecció, cançó, vestidor, interpretació, tot era per deixar caure l'ou... Igual és que no sabia que casar-se no és sols portar el ram? Ara carregarà amb el mort i la caixa, capellà de missa i olla com s'ha mostrat, per més que ací les culpes caldria repartir-les, que hi ha qui cria fama i qui carda la llana... Però aqueix "y es lo que hay", l'inculpa més encara. Nosaltres som molt d'allò de treure els ulls amb una canya a qui parteix i s'enganya, però és que, anant-se'n d'una carta, l'home ha acabat fent allò que diuen fent anar el pollastre...

I en ell veig l'actitud de tants i tants joves que conec, i no tant joves... Ja deia que és fill del temps, un temps sense més vàlua que el postureig absolut, on tot són drets i no hi ha deures, d'exigències plenes i sense cap assumpció de responsabilitat dels erros propis. Els corruptes són tinguts a tall d'herois en voler fer tots la mateixa passada i no trobar càstig; i els referents màxims socials, amb un "losientomeheequivocadonovolveràaocurrir" dit de carrereta i amb veu de xiquet trapella, justifiquen les caceres d'elefants, la desviació de diners i les banyes matrimonials ensems... La feina ben feta?  Què és això ara mateix? Potser no l'ha feta bé ni tant sols qui cobra per avaluar-la. Potser al darrere hi ha interessos foscos comercials que no permeten fer altra cosa a no ser que sigues la televisió portuguesa, i per un cúmul de circumstàncies d'interessant estudi. Potser el que hi ha és només un acomplir l'expedient i participar perquè no es té cap voluntat per concursar realment... i guanyar i organitzar un sarau com aquest del festival de festivals més vist del món pels cacaus que costarà... Potser caldria fer neteja profunda, però, de què?, de tot...? Potser, l'anar fent, tirant de tòpic és el què resultarà de la facècia aquesta... Total, per a qui és i com li diuen... Però com a tots els àmbits socials aquest cúmul de circumstàncies han esdevingut el pa de cada dia, i són elles mateixes les que provoquen, mantenen i retroalimenten la mediocràcia actual...

Hui, en tornar a classe, em trobaré a tota hora amb actituds d'aquestes: joves (i no tan joves) irresponsables protegits per pares helicòpter que més que no protegir-los els escapcen en no deixar-los madurar. Faré el cor fort, quin remei!, i procuraré sobretot no caure jo mateix en aquesta banalització rutínica del tot que impera. És el què hi ha...


De nou Blasco Ibáñez. En cent anys no és millorat el món... "Arròs i tartana, casaca a la moda, i rode la bola a la valenciana...!".

diumenge, 14 de maig de 2017

Portugal ha guanyat!!!!!, i jo que no m'ho crec encara...


Ontinyent, a dissabte 13 de maig de 2017.

Aquest eurofriqui que açò subscriu, només recorda dues nits d'emoció eurovisiva que puguen comparar-se a aquesta, i em perdonaràs que, per a aquestes coses, uses de la paraula "emoció": una quan va guanyar per a Noruega Secret Garden amb aquell "Nocturn" que em va enamorar fins el darrer plec del cor, allà per l'any 1995, i quan, ves per on, també per a Noruega, Aleksander Rybak, guanyà amb el seu conte de fades el 2009. Quan ja Itàlia havia guanyat d'avantmà, ha acabat perdent davant la senzillesa (ai, la senzillesa...), i la boniquesa d'una cançó, cançó. Portugal s'endú el seu primer premi, que jo pensava no veure tal cosa mai... Em declare fan del senyor Salvador Sobral, i també de la seua germana Luisa, autora de la peça..., parabéns! Eixe final cantant-la a torns en l'escenari petit de Kiev, m'ha deixat sense paraules. El seu amar per dos m'ha arribat, com la història que té al darrere...



No havia escoltat mai nomenar tantes voltes un país pels jurats, els veïns, els llunyans..., la qual cosa demostra que no hi ha en el fons preferències, manies ni torts quan el que hi ha al davant és una cançó. Li ha fet falta cap vestuari rar? Cap instrumentació absurda? Cap llengua no pròpia? Cap pentinat? Cap xou que no siga la seua pròpia i personalíssima interpretació?



I quins versos?

"Se um dia alguém perguntar por mim
Diz que vivi p’ra te amar
Antes de ti, só existi
Cansado e sem nada p’ra dar

Meu bem, ouve as minhas preces
Peço que regresses, que me voltes a querer
Eu sei que não se ama sozinho
Talves devagarinho possas voltar a aprender

Meu bem, ouve as minhas preces
Peço que regresses, que me voltes a querer
Eu sei que não se ama sozinho
Talves devagarinho possas voltar a aprender

Se o teu coração não quiser ceder
Não sentir paixão, não quiser sofrer
Sem fazer planos do que virá depois

O meu coração pode amar pelos dois".


Ai..., el romanticisme aquell que no i que no...

::::::

(Veurem les excuses que donen demà els espanyols per tapar la seua vergonya, del tamany i mesura de la barca aquella de Remedios Amaya que els feu naufragar el 1983. Ni amb barca ni fent surf teatrer. El producte prefabricat dels núvis de la Barbie ha tocat fons abans que no cantara un gall es posen com es posen i el jovençol despitralat aquest, el Manel Navarro, ja pot preparar-se per quedar-se a casa o anar de gira per fires de regional preferent. Ells s'ho cuinen, ells s'ho mengen. Per una nit, no ha guanyat la hipocresia..., o potser sí, vestida de sinceritat, de música i de vers; ves a saber, que jo ja no em fie ni de la meua ombra).

El senyor italià, el meu preferit des de fa mesos, ha eixit sabent-se guanyador i amb pintes de sobrat. A més, la televisió ucraïnesa no ha fet justícia a una cançó excel·lent que ja no ha tornat a sonar igual des què guanyà el festival de Sanremo... Què vols que fem? Jo em quede amb la parelleta bielorussa cantant en bielorús i poca cosa més, que poc he trobat d'atractiu enguany, ni tant sols el maromo suec ha estat del meu gust...

Espere que l'any proper, es note l'Atlàntic i el sud en un festival prefabricat amb motles heretables que només sabem que s'ha fet a Ucraïna per l'absència de Rússia i una miqueta de folclor, concentrat sobretot en les semifinals. Un servidor ja ho té clar... Començaré a fer vidriola per veure si puc allargar-me a viure el festival del 18 a la seua pròpia casa. 

No, no és un miracle pel centenari de Fàtima, no... Una vegada que va amb una cançó com cal, ha guanyat Portugal...


El primer i l'últim. Xim pum. Visquen els pollastres!




dissabte, 13 de maig de 2017

Entre els Espies i la Mahoma, quede perdut...




Biar, a dijous onze de maig de 2017.

M'assec en acabant el dia, i ja és ben entrat el dia de demà... Em vénen al cap moltes coses, massa potser pel poc temps que jo mateix em permet per embolicar totes les troques tot provant a treure un fil mínimament ressistent. 




Tinc tantes idees preconcebudes que canviar després d'haver conegut directament els Espies i la Mahoma, i, al mateix temps, estic tan cansat... Trobe, en llegir alguns posts d'aquest blog meu que tot em sembla diari de viatge, però de l'estil catàleg de preciositats. Em canse de llegir boniqueses i crec que l'esperit crític que sempre m'ha fet ser sensat amb mi mateix i les meues consideracions vitals, ha fugit i no me'l trobe. Aquest blog peca ara mateix d'un almivarat que m'espanta; perquè no és gens meu, perquè no em sent jo..! I si a mi ja em passa, com no embafaré qui em llija...? 




Potser és per l'autoobligació d'escriure. Potser perquè vaig dessistir d'escriure críticament sobre fets que no mereixen cap atenció per banals o banalitzats. Potser també perquè escric darrerament —i molt i massa— sobre llocs, fets i gents que m'estime, i si res hi ha que puguera comentar que puguera ser pres a tall d'ofensa, m'autocensure i me'l calle. Perquè ben cert estic que no ha millorat el món; que en moltes ocasions sembla que afirme que vivim a Xauxa...













Potser serà millor deixar aquesta mistela sense alcohol per al fet de la fotografia. Ella, és millor que siga la que reculla  instants amables, alumnes festivament distrets i retrats estèticament apanyats... La paraula, que deixe de ser crònica de societat amable per passar a racontar el què realment m'importa. En aquest cas, però, sí que vull deixar-me constància d'unes i d'altres, més que res per poder-les recordar més avant si se m'escau. I és que han sigut moltes les impressionants impressions que he rebut. Aquests dos actes festius biaruts de hui m'han impactat tant com m'han entretés...



Espies i Mahoma. Hiperexplicats a mena de cartró per a tapís barroc, d'una manera tan idealitzada que, després, en veure el resultat dels colors a la calidesa ornamental de la tela, te n'adones que el que cal fer és cremar realment el cartró original i posar-te a fer vindre a la gent per tal que visca a peu de carrer i plaça aquesta meravella festiva-simbòlica...



El primer que observe és que no es pot deslligar cap acte, ni tant sols els d'ahir, dels que van succeint-se ara a la plaça. El pas del temps i la atenció humana —i potser també la intenció—, ofereixen un conglomerat successiu d'actes aparentment inconexos però que expliquen tota una cosmovisió pròpia de béns i mals, de lluites absolutament visibles apreses i assumides pel poble, que fan feredat... Fets d'époques absolutament dispars conformen una trama i un ordim que fins i tot són acceptats pel llegendari local parahistòric com a explicació de com és Biar i els biaruts: el magnífic espectacle que ja és de per si tant bella plaça esdevé el lloc exacte on, a través d'una ambaixada morocristiana absolutament romàntica, farcida fins a l'exageració dels tòpics jocfloralescos de la pàtria, la fe i l'amor, la idea del Bé cristià i paracristià i la del Mal més amplament absolut, s'enfronten.



Els Espies, tan pujats per tants d'estudis, són la primera sorpresa. I ho són més en comprovar la minuciositat, el puntillisme, del protocolari propi de la festa. 
És cosa definitòria dels biaruts, com crec haver pogut observar, la seguida d'una mesura que es fa ritme: els actes són curts però els seus moments abundosos. M'explique. Se'm diu que els músics toquen moltíssim, potser és aquest dels pobles on més es podran cansar, però toquen a instants curts, fora del que és l'entrada, clar, i en el Ball dels Espies, que també resulta un miratge... Molts actes i molt breus. Molt disparar, però cada vegada que es dispara es fa curt; perquè s'hi dispara poc, però a molts lloc. Tants que bé es pot dir que es dispara molt...! Supose que em faig entendre... L'arribada de cada comparsa cristiana, amb els capitans, els acompanyants i les músiques, permet el començament ritual tingut sempre com "humorístic". 




És un dia de molta comicitat, se m'anunciava prèviament... Arriben els espies, comencen a medir l'espai quotidià amb armament exagerat, però no del tipus propi de les Festes de Folls d'aquestes mateixes contrades; almenys en el seu ús. 




I en intentar conquerir l'hiperpoblat castell de manera clarament bufonesca, una trabucada des de les almenes de xapa fa que fins i tot s'esglaie la Mare de la Mahoma, qui deixa anar els seus cànters abans plens de rates i ara d'uns hàmsters que acaben volant de mala manera i llastimosa, en caure al terra. 




Si seguiu les mirades del públic, sobre el verd de la persiana, veuràs el bot tan gran que va fer l'animalet...

El fet que la Mare de la Mahoma siga un home em diu molt de la meua teoria de la feminització per insult del nom del protagonista de la vesprada...




 Igual és cas que em pose "estupendo" de nou i em pose a actualitzar les meues cabòries de manera formal i seriosa... Ací només puc trobar el lloc per a la suggerència.



Tot passa de manera massa ràpida; en un clucar d'ulls ja tens a les comparses mores en tromba a la conquesta del castell... Per tant pocs minuts tanta literatura etnològica i etnogràfica? Tant d'estudi sobre cadascun dels personatges i els estris amb què fan el paper que els pertoca? I tant que ho mereixen, i tant! Però igual estem tenint una visió injústament astigmàtica (igual el telescopi és més aviat una carabassa...), i si els mateixos investigadors posaren l'ull (i el cor) sobre els Reis Pàixeros, Enfarinats i altres Folls de la contornada, omplirien enciclopèdies!



Trobe aquesta festa absolutament interessant, més que siga només pel fet històrico-enyoradís pels locals i l'atractiu còmic pels visitants. És el que té l'epidermis festiva de qui va i ve, però no s'entreté... El que guarden al darrere és immens de veritat...




Les Ambaixades van passant. Els presents, i ho sé pels comentaris que van arribant-me, es dediquen més a valorar els mèrits del nou Ambaixador Moro, que m'ha semblat molt més que correcte, que no a altra cosa. 


Jo em quede astorat amb el text; farcit del tot d'interesos diversos. Igual altiu que irrisori; igual pedant que elevat... 


"De rodíiilas señorantel sagraaaaarioooooo".


Això sí, les paraules d'atac del Moro i de defensa a ultrança de la religió del Cristià tenen efecte absolut, i voldré relacionar-les, amb el que després de l'escardussera doble disparada i la lluiteta vindrà: l'allau del ball dels Espies i l'entronització de la Mahoma.


"Mareeeeee!, açò acabarà hui pitjor que el Ball de Torrent pels cristians...!"



El Ball. Em mareja la melodia, però no per la insistència sinó per la traïció del meu cervell... 




Cada vegada que la sonen, que són infinites, el meu motor mental automàtic em remet i em du a cantar, ell solet, criminal, el Ball dels Cabets del meu poble i, clar..., continua la melodia! Sí, aprofita el silenci que es fa perquè les parelles puguen quedar-se quietes com en tota festa de carasses i mucarasses de Folls, per resseguir la melodia a la manera que he mamat a Ontinyent, i quan s'enceta de nou la versió biaruda és com si m'estallàs el cap... I cap cervesa a la vista per poder superar tant de trauma...!




El Ball, insistisc. Primer va això de la melodia, que queda d'allò més preciós tocada amb banda... La quantitat de balladores i balladors, i de totes les edats, m'espanta. 




Vejam... Si Biar té 3647 habitants (censats l'any 2016), i s'han repartit mil butlletes per marcar l'ordre, això vol dir que hi ha dos mil dansants (i no-sé-les-quantes bandes de música). Què hi balla..., un 55% de la població? Impressionant, no? Bé, ja sé que com a estadística no val, que hi trobe infiltrats del Camp de Mirra i de Beneixama, dels qui dansen per amor... Ja els retrauré quan toque el seu "nacionalisme" de poble quan me'l traguen a passejar, que no tardaran perquè els meus alumnes són com són...



M'impressiona també la disfressa... Excepte uns quants barrufets i algun especímen més (hi trobe un Quixot i un Panza entre altres delicadeses), sembla que tothom haja pres com a base del disfressar-se, la roba tradicional. 



No està gens malament. Admire del tot les robes riques del dèneu, però també les dels darrers vint. Hi ha gent que s'ha pres encara aquesta desfilada de manera seriosa, malgrat la seua intencionalitat còmica. 



Què queda en el Ball dels Espies de la nostra darrera processó votiva còmica històrica? Crec que no massa... 




L'estructura pròpia de l'acte, amb el paper versador de la Mahoma, impedeix la consideració processional paral·lela a l'estructura vella votiva on uns quants balladors, dits "de promesa", apareixien davant del tòtem per haver-ho promés a la Mare de Déu i com escarni públic i, a cada aturada de la música, s'hi giraven cap el gran ninot per fer-li burla, a tall d'enviats marians a ser ridiculitzats públicament en el gran escarni social (regeneratiu, això sí) que suposaven Mahoma i Espies ensems. 



Ara, pocs dansants (els més anyats i els qui són dansadors de moltes altres danses) fan passos reconeixibles. La major part de la gran gentada, però, només en simula uns quants i en acabar la passada es giren cap el davant tot vinclant-se amb la seua parella per quedar-se fent un "manequin challenge" d'allò més vintage... 




Els Espies, ballar-los, ha passat a ser una derivació de la tradició. Perdut absolutament el sentit votiu, passa a ser un tret propi distintiu que cal defendre quan, perdent-hi els origens, s'ha reconvertit la identitat. Caldrà donar-li, en part, la raó al Raimon...





I arriba la Mahoma.




El primer que em cal agrair és, a la gent que m'acompanya (i em cuida i em fa de pigall fervorós) que com em passa a mi, vulguen veure-ho tot (santa paciència) i estar a tots els llocs... I a fe que ho aconsegueixen. Que de la Plaça Major, em trobe en un dir Jesús a la Plaça del Raval, davant la Mahoma a punt d'eixir... 



Jo, que en veure-la m'he emocionat que és cosa de no creure (et creus que la més famosa ha estat la darrera que he conegut? Veritat que em passen coses molt estranyes?), 



ara em veig arrossegat per la marabunta de gents que s'agombolen al voltant del carro per anar escoltant i rient les facècies que la Veu de la Mahoma, va soltant... 



Ara entenc el perquè dels puros i dels tocs de corneta que mai ningú ni m'havia citat... Fins i tot, en veure com és d'important pel veïnat el protagonisme festiu "per herència", he acabat lligant caps. La forma de dur-la pel carrer i fins i tot l'enramada de xop que cobreix el carro, els he trobat explicació en el conjunt... Ella, la Mahoma, entra a casa... És l'esperit mateix del Mal que serà pujat al tron del castell només quan la Mare de Déu s'està ja dins de l'església, que pareix més castell que el castell... Guardada, protegida, mentre a plaça el Mal campa... Els seus propis medidors, els dansants multitudinaris, no fan més que oblidar el paper antic i sumar-se a eixe cor diabòlic que fa i desfà aquests dies. Mentre la Mahoma s'està a sobre el castell de festes, la Mare de Déu no eixirà i tot serà jardí d'infàmies... Mentre dominen els Moros, la disbauxa serà el pa de cada dia, tant que, abans, la cordada es feia aquesta mateixa nit tot convertint, literalment, la plaça en l'Infern mateix, i a sobre de tot i junt els coets més alts, l'única de les nostres Mahomes que no és mai abotada... 

De fet, la Mare de Déu no eixirà del seu cau-temple fins que els Cristians no guanyen la segona ambaixada i la Mahoma se l'enduguen a Villena (si és que no s'oblida el seu Ayuntamiento de contractar un camió...). Aleshores... —i em permetràs la pregunta-trampa—, qui és realment la "Porigoseta" ací? Val que el cel deixa els humans aclarir-se per la força de les armes i són els veïns Cristians qui tornen a l'statu quo la quotidianitat anual, però... I quins peròs més interessants d'estudiar?

El que queda de manera incolume és el sentit mateix. Mahoma, com a cap del Mal, té permis per mentir —i dir veritats ofenedores—. És el seu paper d'abans i d'ara, el dels Bans dels Folls, mesclar veres i menteres amb el permís que li atorga l'estat excepcional creat, el moment precís, i atrevir-se a ser la veu de tothom per dir allò que tothom calla. El fet serà catàrtic, demencialment catàrtic, perque, teòricament, tothom pot aparéixer en els versos mahomístics i el poble quedarà, així, confés dels pecats i teòricament absolt (ja veus, que fins i tot es podrà relacionar tot açò amb aquells esforços cristians èpics com ara el dels Pelegrins de les Useres, xe...). I sí, en ocasions són les acusacions públiques d'un light i d'un amanerat que adormen (que sembla que la marca Viagra ho patrocine tot plegat), però hi ha d'altres (amb tres avisos previs de trompetí, aclamats pel públic) arriben a ser feridors i injustos i, altres encara, retracten sense vergonya ni recança persones amb noms i cognoms amb una gràcia difícil d'acomparar. Allò que vaig escoltar en el tercer dels versos que li dedicaren al nou rector del poble, només pot acomparar-se a alguna de les lletanies més salvatges que vaig arribar a cantar quan vaig tindre l'honor de ser Amantat a Ibi i que, amb la legislació vigent, segurament podrien ser constitutives de delicte... Punyalada tal que, moralment, haurà fet sang només tinga una miqueta de vergonya i autoestima qui va quedar retratat davant d'un públic realment enfervorit, que recolzava una a una les paraules fines i engalipadores del "símbol del bàndol moro", i olé! 




I no era poca, la gent... Què no hi hauria més acompanyant la Mahoma que no la Mare de Déu? Em sembla que poden estar parells... Les devocions, com van... Jo mateix ho tinc ben clar... Després de veure'm seguint aquella simpàtica figura, vinga a moure els braços i el cap... 


Després d'haver vist com li llençaven els puros, com li donaven de menjar rotllos i, sobretot, com un alumne amb qui sempre faig tabola —però justament perquè el respecte moltíssim pel seu sentiment i creença, comença a sangrar pel nas del'emoció de trobar-se-la cara a cara..., no tinc més que sentir-me solidari amb qui combat la hipocresia social com vull fer-ho jo mateix... I per recordar que el meu nebot Aiden ha nascut el dia de la Mahoma, que ja és cosa..., vaig a buscar-li'n una de peluix perquè comence a entendre des de ben menut que el món és molt ample i preciós, i que ni el Bé ni el Mal estan definits dins la bellesa del viure'l.



De veritat. Quanta meravella junta en dues vesprades... Com dir res de dolent de tanta bellesa, tant d'absolut...