.

.

.
.


.

.

diumenge, 24 de maig de 2015

Pasqua "granà" i "votà"...

Aquest text, un fragment de l'article original, el vaig publicar en la meua columna "Costumari Desacostumat" de la revista Crònica per la Pentecosta de 2001. Ara que, veges si és curiós, han coincidit les eleccions municipals amb el dia de Pasqua Granada, com succeïa sempre en la nostra època foral, m'habelleix tornar-lo a treure en dansa... Que la gent, i no cap sant esperit, obre amb trellat...


Pentecosta. “Que baixe Déu i ho veja...

I va i, a les set setmanes de la Resurrecció, l’Esperit Sant baixa, fet foc, sobre el col·legi apostòlic, i trabuca el llenguatge dels presents. Home, amb l’arameu només vols anar a predicar per l’ample món...
Ai! Que l’Esperit Sant se n’apiade de nosaltres i infundisca trellat als nous governants... En mig de les celebracions religioses del dia, les viles reials triaven abans qui els governaria per un any. A Ontinyent, i sota el quadre pentecostal que no podeu admirar perquè fugí, o el fugiren, en guerra, un xiquet innocent treia del bací tres boletes de cera... i ja tenim Jurat Primer, Segon i Tercer. Ara a jurar el càrrec davant Déu i el poble... i a Corpus la presentació en societat, en la processó. Què el Consell Particular no jura? No senyora, el trien hui també, però no li cal jurar...

Ara, de tot el tradicional boat foral ontinyentí, només queda el concert de campanes a la Vila, i els vols, que hui i només hui, comencen pel final: el que entona la Petra ho calla Ximbolet... Però ni de l’acte de la Colometa en queda memòria... A determinats temples valencians hom baixava des del sostre un gran colom de cartró, envoltat de foc pirotècnic i entre les disparades variades dels fidels espectants, arcabussos i tot. Tot fins que es van cremar les catedrals de Lleida i de València i la cosa acabà amb pa i ceba. Us ho imagineu hui? "

Eurovisió 2015. Pa de Viena amb mandonguilles de l'Ikea...




 Ai, com ho passàrem de bé. Deixem-hi doncs constància del fet. Contra tot pronòstic fou una de les nits més interessants que hem passat. L'Skype, que fa miracles..


I és que vos contaríem tanta cosa... La primera que estem contents d'haver fet la guia que vos facilitàrem ahir. En poc ens vàrem equivocar... Una producció lamentable per part de la televisió austríaca, farcida d'errades lletges, que enfosquien un gran espectacle, ben gestionat pel que fa a tota la resta d'aspectes. El començament mateix, amb l'ascens físic als cels de santa Conchita Wurst mentre els Nens cantors de Viena entonaven aquella admirable ascensió a l'Olimp Mistèric entre pluges d'oripell postmodern avançat..., res, que va transformar el/la cantant de l'Svarowsky lil·là en una nova icona sacra eurovisiva supergai... 




I quant de bes? I quanta protesta contra l'homofòbia testosterònica russa cada vegada que algú nomenava el país dels tsars? Ausades que vam passar nervis en veure que guanyava i guanyava i anava a guanyar la marilin gagarínica sense que ni Suècia ni Itàlia pugueren fer res per evitar que, l'any que ve, mig auditori fora gasejat on mes cou.. (i em perdoneu la barbaritat. Si Speranza Aguirre pot dir que si guanya un partit serà la darrera vegada que votarem en llibertat, jo puc dir el que em rote del tio Vladimir). Algun dels xiulits que es sentien a l'auditori vienés, segur, arribaven via directa des d'un raconet d'Ontinyent, més recte que no les connexions amb Portugal. Sempre falla tot quan Portugal es posa pel mig?



Això. Que va guanyar el presentador suec que tothom insisteix que està tan rebò. Amén. 


A l'any que ve, consultarem els preus per pujar a Estocolm. Si anem, no deixarem de visitar la primera tenda d'Ikea..., coses d'aquelles tòpiques que et vénen i que acaben per ser inevitables, com l'hòstia espànyica.


D'entrada, dir que els comentaris dels presentadors de TVE ja no esglaien de tant patètics i continuats com resulten, pels segles dels segles... Bé, ja sabem que a Spain li tenen tots mania i què collons han merescut per la maledicció aquesta que pesa sobre ells que va fer que Edurne quedara la vint-i-una amb tant mala fortuna. Senyors, tan senzill com és... El primer que cal dur no és una bona cantant només, que la varen portar per més que, ara mateix, aquesta xicota és un "més del mateix" inevitable... 



Cal una bona cançó i aquesta no ho era, per més que s'empenyen tots els senyorecos catòdics en pujar-la per crear ambientet i bon roll televisiu hipernacionalista. Bones cançons resultaren les novedoses de Bèlgica, Letònia (amb el pitjor vestit de la nit i tot que duia la xicota aquella i com va quedar de bé)...



O el magnífic debut d'Austràlia (que seguim aplaudint. Això era veu, això era melodia, això era ritme, això era muntatge). Als espànyics no els va eixir bé ni la coreografia. Què és això d'imitar constantment a Son Goku a cada crit cristianoronàldic?


 I el robatori del vestit de Caputxeta Vermella- Arquebisbe Cañizares, amb el ballarí avançant-se i fugint per darrere com un lladre de còmic... I, senyors, cal fer bona cosa de màrqueting. I si el de dins de casa el fan com el fan, com serà el que faran fora? Amb tal vídeo promocional poden arribar on? 



Amb la seua política europea? Amb la pudor que fa fora (i dins també) la "marca spanya"... Ni els vots de Portugal arreplegaren... Au, a plorar al vàter de casa el per què, per què, sense afrontar, a tall d'adolescent supramalcriat de seixanta anys, els problemes... I busquen per favor una presentadora que, en les votades, no els faça quedar com uns cotxinos amb l'anglés. Allò del "go tu", literal, ens va fer quasi pixar del riure, i plou sobre mullat (recorden els "oits punts" de l'any passat?). Ni propòsit d'esmena tenen... Volen caure simpàtics? S'han plantejat en cantar en anglés? O en la "lengua del imperio" mateix però amb cançons que no parlen d'amors patètics setanters i violents contra les dones... S'han fixat vostés que ha guanyat una cançó que parla de les dificultats d'un xiquet per integrar-se socialment? Que Romania parla del dolor dels xiquets davant l'emigració? Que Russia clama per juntar milers de veus sota una mateixa bandera..., que deu ser la del seu govern actual vist com tracten Ucraïna, per exemple, que ja ni pot anar a Eurovisió..., que França reivindica la persona i la seua dignitat. L'amor, l'amor..., l'amor i el tòpic se'ls pot permetre Itàlia i en italià. És el que d'ells s'espera...


Deixem pas, precisament, a la força tifònica d'Itàlia, al bon roll d'Israel, a la licantropia abjaça, al xarleston burleta del "Guaiominí", a l'esportivitat dels dos països germànics que es quedaren amb zero points i això que un d'ells jugava a casa... Quedem-nos amb la princesa sant jordiana draquessa de Geòrgia, amb el flowerpower lituà, amb l'estètica estònia, el trist copia-i-apega de Grècia, l'esplendidesa sèrbia, la formalitat ètnica de Montenegro, la dignitat enorme francesa, la xica de la corba noruega, les maletes tristíssimes romaneses...

Tot cap en Eurovisió, i això és un vertader goig, a no ser que l'impresentable del jurat moscovita faça el rus votant-se a ell mateix amb dotxe punts... Per això, per la diversitat brillant d'aquest confeti multicolor que representa un continent (i les seues gegantites antípodes) on tothom es mata fisico-políticament amb el veí i després el vota en el Festival de la cançó (exepte a Espanya...) i que només està unit per la laca de tanta diva... Som herois, realment... Tenim Viena preciosa com ella sola. Veurem què diuen a l'any que ve pel nord. Ja tenim "mono" i només han passat poques hores. La de meravelles que ens esperen...





dissabte, 23 de maig de 2015

Guia ràpida per no perdre's per l'Eurovisió d'aquesta nit





Salutacions ben cordials des de casa nostra. Teníem previst viatjar aquest cap de setmana a Viena, però no només no ho hem fet sinó que per a nosaltres serà un dels festivals d'Eurovisió més rars i tristos que..., però no anem a amargar a ningú la jornada, que ja farem per riure'ns... Perquè si per alguna cosa serveix açò de ser eurofriqui (i vosaltres segur que ho sou també si esteu llegint-nos ara...) és per passar-ho d'allò més bé oïnt, criticant, anotant, calculant, burlant, emocionant-nos i protestant per una cosa que no canviarà el món ni ens donarà de menjar... Però i què? Com de bé que estarem al final, satisfets i esgotats, i amb ganes àvides que arribe de nou el procés... Quin vici, vitat?


Per no perdre'ns, farem uns quants punts que considerem imprescindibles d'aclarir perquè si algú vol jugar amb nosaltres al joc aquest de l'Eurovisió...

1.- Enguany el Festival es fa a Viena, Àustria, perquè l'any passat va guanyar a terres daneses el senyor Conchita Wurst amb una cançó digna d'una pel·lícula de James Bond (que sempre cuiden molt aquestes coses de l'acompanyament melòdic) i que va resultar ser també la millor, l'única a recordar... I realment, de l'espectacle, el millor serà de nou veure en acció Conchita, com a presentadora en la Green Room, el lloc on esperen els patits concursants i van fent corda dels seus nervis. Ho ha fet ja en les semifinals amb tal èxit que eclipsa absolutament les tres pàmfiles que han col·locat com a presentadores veges tu per quins mèrits... Conchita, hui, es consagrarà com a autèntica Diva mundial.



2.- Àustria, un classicisme que vol vendre's com a postmodern i no ha aconseguit un nivell òptim a nivell d'organització ni imatge. L'escenari està molt bé. Fóra com fóra, tothom sabia que seria un pas enrere respecte la meravella absoluta, tècnica i estètica, de l'escenari de l'any passat. Han innovat, però, amb un sostre mòbil d'allò més interessant que, per desgràcia, els realitzadors de la tele austríaca, no aconsegueixen fer lluir... Ja veureu els errors constants en la imatge marquen la vetlada. No s'ho trauen dels dits...

3.- No hi ha cap cançó que puga passar a la història del Festival (amb l'excepció de la que guanye). Gairebé totes són més del mateix, talladetes per un mateix patró. I la que guanye, només la recordarem en el futur els friquis... Res de Dima Billan, Alexander Rybak, Lena. Absolutament res d'Eufòria... Així que conformeu-vos, si vos agraden les cançons, amb oir ben oït (i vist) el cantant suec, i les cançons de Bèlgica, Montenegro, Estònia i Austràlia...

4.- Si vos va aquest altar del kisch que és el petardeig, obriu bé els ulls quan cante Sèrbia, tot un espectacle...



5.- Allò que es diu adotzenat, tòpic i mandrós però efectista als ulls, té l'altar major a Rússia (el vestit il·luminat és preciós). Albània també... I si ja voleu cosa gastada, Hongria..., quan actuen els magiars pot ser el millor moment per treure el sopar a taula. Ah, i per a pastós, Polònia; en tooooots els sentits.

6.- Serà de destacar l'actuació d'Il Divo per Itàlia. Guanyarà. No és una cançó que meresca massa (fóra de Volare, que tampoc no va guanyar, poca cosa interessant ha guanyat mai d'Itàlia...). Almenys ens hem rist amb el vídeo de presentació (per més que la palma de vídeo coent se l'endú, definitivament, Espanya). Ai..., hem dit Il Divo? Perdó, perdó, perdó... Quina confussió..! És Il Volo. Portem un roll amb les marques blanques...

7.- Voleu ballar? Israel, un grup d'allò més gai..., Regne Unit (el meu Uaiominí...), vos sorprendrà..., Alemanya, ballareu temes ja escoltats...

8.- Parlant dels gais... Bé sabeu com s'ha convertit Eurovisió en una Meca pel món LGTB. Val. Però no intenteu contar les banderes que hi veureu... Hui es confirma la cosa de l'entronització gai d'Eurovisió. Ho podreu comprovar...

9.- Ah. I enguany hi ha part fosca... Els Abçajos duen una mostra crepuscular de licantropia... I Geòrgia..., si algú sap dir-me qui és la cantant, si Sant Jordi, la Princesa o el Drac, que m'ho faça saber.


10.- La favorita de tothom, a banda d'Itàlia, és sense dubte Suècia. Fixeu-vos en l'actuació. No he vist mai de la vida una lligassa tan ben trenada entre imatge, escenari i cantant. Com si tota la parafernàlia s'hagués fet perquè guanyàs el cantant suec. Ho disfrutareu...



11.- Si arribeu tard al Festival, tampoc no passarà res. Vos estalviareu la cantant d'Eslovènia... Amb gestos estúpids i moviments rars, em va posar taaaaant nerviós escoltar-la... Mala manera de començar la magna gala... Armènia i Grècia, també les podeu saltar enguany, si vos apreta el pantaló, ja sabeu, corrent a orinar mentre ells belen...


12.- Jo votaré Romania. Ho tinc clar. Per emotiva, ben cantada (en llengua llatina, per fi una no anglesa...), i pel que du darrere. Les maletes que hi ha a l'escenari per homenatjar els que són lluny de casa enguany em pesaran moltíssim.

13.- Si sou espanyols, no espereu massa. O bé quedarà molt bé l'Edurne aquesta, o se'n tornareu amb un zero entre les cames. A saber, amb aquests experiments mai no saps què dir, com els pegarà als europeus. De moment, el vídeo és el pitjor amb ganes, la cançó lletja, la lletra estúpida, la cantant del muntó... Només per la coreografia (que m'agrada) els salvaria..., Però que la xicona és contorsionista ja ho va demostrar a la tele, a "Tu cara me suena"... Res de l'altre món tampoc. Si guanyara, seria una pena fer-ho amb tal muntatge barroer.

divendres, 22 de maig de 2015

Menjarem herba del Llombo...



Després que m'estafaren fa poc en un Werkami d'aquests que estan ara de moda, no he perdut la mena de fe que tinc en el sistema de crowdfunding per tal d'ajudar persones o entitats a la realització d'un projecte o una idea o una il·lusió. En absolut. Sempre hi ha gent sense ànima que se n'aprofita dels altres, però eixos no són, en absolut, els de l'Associació de Veïns del Llombo.

Això sí que és una colla de gent feinera! Sense ser formalment una editorial -que la tasca de reivindicació a favor del veïnat no la menystenen-, no paren de parir preciositats gràfiques, llibres d'interés i propostes incitadores de futur. Vaja, ho direm sense embuts. La tasca que abans feia CaixaOntinyent i que mai no ha acabat de fer el Servei de Publicacions de l'Ajuntament d'Ontinyent, ells la broden. Fa més qui vol que qui pot diu la parèmia; ells l'exemplifiquen.

Res. Vaig participar en l'anterior proposta que llençaren al Werkami, la reedició dels llibres "Les nostres herbes" i "Herbes i salut", de Paco Garrido. Vaja..., jo que només volia ajudar i em vaig trobar a casa de sobte un tresor de làmines, alguna edició insospitada i atrevidíssima i, sobretot, moltes ganes de col·laborar amb gent de veritat, com aquesta.

I ara, senyores i senyors, volen completar la trilogia i han tornat a tirar mà del sistema. Preparen un nou llibre a càrrec del senyor Garrido i, oh alegria, també d'aquell trotamons mitològic i mirífic que tresca en llibertat per la Vall d'Albaida i que, de tant en tant, treu del barret una o altra meravella lluminosa, el senyor Casimir Romero... Aneu a perdre-vos-ho? Per res del món, xe, és una cosa que no podeu ni podem permetre'ns.
Ací teniu tota la informació que vos cal. Passeu sense vergonya. Tots eixim guanyant.


divendres, 15 de maig de 2015

Votarem per Brian?




Al pas que anem, és una de les opcions més sensates que estic observant. La llàstima és que el Front Popular de Judea només es presenta, de moment, a Canàries...





... però ja va apropant-se, i potser prompte puguem votar-lo a casa nostra. Millor alcalde que el cap de comunicació de l'alcalde que tenim ara sí seria. I millor que qualsevol dels presidents generalistes que hem patit, també!



dimecres, 13 de maig de 2015

"El valenciano vulnera mi derecho como ciudadano"... redolí!




Fa no res parlàvem dels treballs de l'Ajuntament d'Oriola per tal de fer-se veure com un referent valencià, que s'encetava amb un respecte a la nostra llengua inèdit, fruit de la preocupació de moltes persones i per molts anys, la major part d'elles professionals de l'educació. Són bastants, i del tot interessants, les iniciatives que podem trobar referides a l'aprenentatge lingüístic. Els resultats també són esperançadors, però els entrebancs reals iquotidians són, però, encara nombrosos.

El discurs que s'aplaudeix majoritàriament no és aquest positiu que exposem. Les idees respecte el valencià solen ser ben diferents..., i molt iguals encara a les que hi havia fa, direm, quaranta anys, com si no havérem aprés res encara. O sí..., com si només continuara vigent el rebuig per un costat i la demagògia barata per un altre. Aquesta darrera, encara s'atia a tall de proclama quan convé i, sobretot, per raons estrictament personalistes.

Ací teniu un últim exemple. L'article que publica a Diario de la Vega una professora, Laura F. signa la dona. 
Podeu trobar-lo complet ací mateix, però vos fem un extracte ben definitiu i definitori: 

" Encajar el valenciano, como sea y por huevos, en el horario escolar en detrimento de asignaturas más importantes y básicas; teniendo en cuenta la necesidad de nuestra lengua en cualquier currículo profesional. ¡Vamos! Que puedes ser una fiera en tu trabajo, que si no tienes el “papelito” de la Capacitació, no se te contrata. No vale tu capacidad como profesional, no, lo que vale es el valenciano.
Cuando los jóvenes se tienen que ir al extranjero a trabajar, lo practican mucho. Por otro lado, si hay dos lenguas co-oficiales ¿por qué no hay libertad? Se vulnera mi derecho como ciudadano."

dimarts, 12 de maig de 2015

Coneixement amb el perbeure!!!!




 Fa uns anys, tampoc no tants, mentre buscava cartells festius per penjar-los en Carrer Cartelleria, em vaig trobar amb una iniciativa divertidíssima. L'Ajuntament de Vila-real, que fart que passara com en tanta festa passa ara amb el tema de l'alcohol i les drogues, va engegar una campana dita "Coneixement!" en què, tirant de tòpic divertit, aconseguia una excel·lent manera de conscienciació pública. Altra cosa serà que li facen cas..., però l'intent és bo, i tan bo! Una iaia demanant-nos que tinguem coneixement, com a mínim, pot fer riure el públic per qui va dirigida, i qui sap si d'aquella gràcia algú encara es pararà a llegir, i farà cas...  I si en fa, igual rep el premi..., un pernil que guanyarà a la penya que es treballe millor el tema a partir d'un selfie... Si voleu més informació, entreu ací i la trobareu, i si voleu passejar pel facebook de la campanya, ací mateix el teniu!

Enguany, per a la present edició, han decidit que en festes de Sant Pasqual Bailon cal donar la "xapa", i això han fet, regalar xapes en que la iaia, enguany dibuixada, demana coneixement amb el perbeure...




 A mi, personalment, m'agraden molt les primeres aparicions de la iaia, manies que té un. Fins i tot un premi rebé la dona per aquestes aparicions seues amb el tòpic vestit florejat i cardat alcoià... he, he, he... Per aquestes coses és que abelleix anar buscant cartells i iniciatives festives...!


 

diumenge, 10 de maig de 2015

Al Xop que tant m'és i m'estime...





Aquest matí he eixit de casa a comprar i, en passar amb el cotxe vora el barranc de les Neus he vist tremolar les fulles dels xops. Feia una calor que asclava les pedres i fonia l'asfalt. Ni un bri de vent... Com pot ser que tremolaren tant els pobres àlbers? 

Quan me n'he anat per la vesprada cap el Palomar ho he vist ben clar. Ni al riu d'Ontinyent, ni a la Foia Fonda ni al barranc Pregó he observat moviment de fullam. En arribar al riu d'Albaida, però, la quietud ja feia feredat i tot... Ho he resolt immediatament. Pel matí, els xops tiritaven per si els tocava a ells servir de tótem comarcal anual, d'ofrena dels homes al cel i la terra comuns... Morir per morir, és una forma preciosa de fer-ho, però millor si l'any que ve, hui que li toque a un altre... Més, en córrer la veu per les humides fondalades que el xop triat era un exemplar fort, cobert gairebé per la malea al terme d'Albaida, les alberedes han guardat silenci respectuós que, als fondos de la vila blanca s'ha convertit en un dol natural... 



M'he trobat amb l'alegria de la gentada que conduia el gran arbre només eixir de l'Aljorf i dirigir-me per la carretera de sempre, embossada de cotxes pacients, gent que xalava de debò i fulls que anaven quedant escampats de la melena de l'arbre, arrossegada fins el poble. Ha hagut un moment, quan es puja al partidor d'aigües i de vistes que separa la vila marquesal del Palomar i comença a veure's el poble, que m'he emocionat i tot. Coses meues. Bé sabeu que sóc molt sentit en assumptes d'aquests simbòlics...





El Xop, amb majúscula, és una de les joies etnològiques de la terra que sent com a meua i m'estime. Un ver tresor simbòlic que en repetir-se assegura la pervivència de temps tant pretèrits com vulguem imaginar a partir de les primeres documentacions, realment ja antigues. En plena primavera -catolititzada a conveniència, fet que també l'ha mantingut malgrat tot-, commemorem els fruits que vindran simbolitzant la unió absoluta entre la terra, al centre del poble-matriu, i el cel. 





Tallem un dels arbres més grans dins l'horitzó immediat del poble (li han calculat enguany al xop albaidí uns 25 metres d'alçada -sembla enorme- i uns dos mil cinc-cents quilos de pes), i el duem a la plaça, on l'erectem a tall de falus celest que beneeix el nostre futur i el seguirà beneint durant aquestes setmanes quan la festa acabe... 




I encara se'l feia, i ara ja no, ritual de pas de la joventut a l'adultesa per aquells joves atrevits que volien demostrar ser ja homes tot pujant a arreplegar la joia en l'enorme cucanya punxeguda... 



No ho oblideu; quan s'arrenca l'escorça, el tronc esvara i punxa moltíssim...



Veure tanta gent agombolada, tant de braç i tanta mà amunt, sostenint, duent, alçant, provoca un allau d'imatges que podem convertir fàcilment en símbols d'un nosaltres variat i ric, d'una forma de ser, d'una actitud, d'un aprenentatge i una saó que a mi m'enamoren...



I en acabar, depressa enguany, i amb unes envejables mesures de seguretat que cal destacar per part dels organitzadors (que ja pensen en millorar encara més aquest punt), un dels aspectes que fan del poble, poble... 



Una convidada popular a cacau, tramús, faves i vi que assegura que, amb la comensalitat pública, les relacions entre la gent del poble i de fora que estima el Xop i el què l'envolta, les tantes coses que ens fan ser com són i, ara mateix, trobar-nos orgullosos de pertànyer a una comarca d'arrel i futur. Aquesta nit, dos xops ataüllen la lluna com minva, al Palomar i a Benigànim. Dos monuments d'impressió i de màxima senzillesa dels tants que, abans, s'alçaven per marcar el temps preciós en què Natura i treball asseguraven la pervivència del veïnat...





dissabte, 9 de maig de 2015

Estima per la fraseologia...








Sobra dir-vos com m'admire, i com m'estime també, els professors Maria Conca i Josep Guia.
A partir d'ací, és com s'explica que, responent a un amable avís de sa Majestat Romà Francés, sempre atent, me n'assabentara que ahir, divendres, presentaven el seu llibre "La fraseologia. Principis, mètode i aplicacions" a Beneixama. Vaig acabar parlant amb el rei amb refranys..., i és que és cert el que digueren des del públic i el púlpit en l'amable conversa que succeí a la interessant presentació: els aprendrem de ben menuts, però els començarem a usar, a tall de sentència, quan comencem a fer-nos grandets. I jo ja veig des de fa temps que vaig vinclant-me mentre muliplique les facècies, sobretot en el registre oral...



Moltes gràcies a l'Institut d'Estudis de les Valls de la Mariola per preparar-nos tasts d'aquesta qualitat en el temps de crisi que patim. Que organitzar qualsevol mínima cosa ja és un atreviment aplaudible. Que vora una cinquantena de persones ens juntàrem en tan calorosa vesprada d'un maig que julioleja, és cosa de mèrit. Jo mateix sense passar per casa, directe des del meu sud del sud...

Vaig arribar just per a les explicacions.
M'agrada tant escoltar-los parlar de l'ofici, i més de l'ofici paremiològic... Mentre la taula seia en unes incòmodes cadires, ells es posaren dempeus i començaren xino-xano a trenar cànem... Uns mateixos apunts, una alternança mesurada, eixa seguretat tan marcada en el parlar, tan fort en el cas de Josep en emocionar-se amb el què ens conta..., tot mostres d'un mestratge fora de sèrie. 



El llibre pot estar molt interessant. Té la voluntat de ser introductori, aclaridor i enjogassador també. El propòsit confés dels autors és crear-nos addició... De tot plegat, m'interessa sobretot l'exemplaritat que el seu treball de moros, que solem dir, pot donar al text. Així que no tardaré en devorar tot allò que fa referència a les unitats fràsiques i, especialment el seu ús per, a partir de freqüències i coaparicions, veure com han usat de la paremiologia per a la caracterització estilística d'alguns autors. Ells s'han centrat sobretot en Roís de Corella i Enric Valor. Veurem els cóms i les maneres possibles. Ja vos dic que trobe preciós allò d'anar més enllà de l'enumeració (en ells sempre contextualitzada) com a simple mostra de pretèrits. Estudien també la nova formació d'elements fràsics..., mel de romer, doncs!

Entre el maldecap que duia del dia dur i llargot, i les ganes que tenia de perperir a casa, no vaig quedar-me a sopar... Llàstima perquè la seua companyia, i la dels companys que els acompanyaven, sempre és interessant.

Ah, i me'n vaig molt més ric! Perquè a més, m'he apuntat dues frases que no em sabia... Una pròpia de Beneixama per a les coses més grans, ser "de capeta i boleta" i altra que es cità des del públic com una facècia familiar que acabà en dita... "Ai Maria que gran! Tindre set i no poder beure!", i en eixe moment la Maria que ho deixa tot i li du al refranyerer mandrós el got d'aigua que necessitava. Res, "fer del cel paella...".

Absurdament literal...




Quan era menut, -un servidor ho va ser, i molt-, quan anava a visitar als cosins i els tios d'Alfarrasí, acabava fullejant les revistes de mon tio Jesús. Sempre tirava mà de l'Interviú, i no precisament per contemplar melons ni bacores, com que em complaia més en el diccionari de José Luis Coll, que en pau descanse, no trobava impediment dels adults. Ai..., adorava aquelles definicions tan divertides..., moltes no les acabava d'entendre, però en mi es despertava ja l'interés per una certa mirada irònica de la vida que anava més amb mi que no allò de les figues i els prèssecs de les famoses. Preferia buscar ràpidament a veure si l'home aquell que tant m'havia divertit en la tele tornaria a atrevir-se a treure, com en totes les entregues, el mot "ñoño", "lo repetiré siempre...".
Com és d'esperar, m'arribarien a agradar molt les Greguerias de mon tio Ramón Gómez de la Serna a classe, i en fer-me més alt i més susceptible, allà per l'institut, vaig trobar un fil fantàstic d'humorisme gens banal, sumament crític i sovint més profund que no imaginava en el "vocabulari elemental" del País Perplex de Josep Vicent Marqués (l'entrada "Olmiuseifs", per "Almussafes", continua semblant-me sublim), i sobretot en Sagitari i Consells, proverbis i insolències del sant màrtir Joan Fuster... De tant en tant encara solte per aquest blog algun  aforisme magnífic dels seus...

Doncs bé. El passat dijous aquesta bona voluntat meua per la transgressió lingüístico-social es va acréixer amb la presentació a Oriola del llibre Absurdo literal, del professor de filosofia Luis Calero. Vejam. Em calia anar perquè, molt intel·ligentment, l'autor s'havia fet presentar l'obra per Mateo Marco i Kike Payà Kikelín, dels quals sóc devot admirador... I no, no em va defraudar la cosa de l'acte... Vaig estar a punt de tindre-me-les amb un senyor del públic que no parava de criticar a mort les intervencions des d'una veu roncament desagradable, però fora d'això, tot massa correcte. Potser sobrava la conversa final entre els interventors de mesa, perquè el senyor Luis Calero ho havia tancat tot molt bé amb la seua definició de "clavicordio", i no calia tampoc més...

Foto dels protagonistes de l'acte, senyor Bifiter inclòs, que he emprat al meu també admirat Joaquín Marín, que sé que no em cobrarà drets d'autor ni coses d'eixes. Com a màxim, una convidada...

Així doncs, llibre d'alt interés socio-polític-vital-humorístic-reflexiu-lingüístic, prologat pel professor Marco, epilogat per Manuel García Pérez i il·lustrat magníficament, amb dotze làmines que, si no fos per l'interés de Kike pel futbol anglés, podien haver estat més..., en que això, trobaré un goig immens cada vegada que obrint per qualsevol pàgina, com ja he fet, sense seguir cap seguida, m'enfronte a una visió del món que em plau. Amable, crítica del tot, però amable, punyent sovint, des de l'amabilitat... Estima per una gent i un passat que canvien a una velocitat tant de vertigen que només des de la literaritat és que podem entendre moltes de les coses que ens envolten. Un molt bon llibre. Llàstima de l'editorial... L'actualitat amatent que reflecteix potser puga desdibuixar l'obra en el temps. Això sol passar en aquest tipus de gènere, tant com a corrent literari com com a producte de consum immediat. La lucidesa, però, i l'atreviment en el joc, el faran romandre. La senzillesa palmària del joc proposat també....

... I ho afirme amb tal seguretat perquè vaig fer ahir divendres un experiment.
Vaig atrevir-me a buscar alguna de les propostes publicades que pugueren ser de fàcil enteniment i vaig explicar com es jugava a açò als meus alumnes de primer d'Eso. Si no totes, quasi totes les van "encertar". Van prendre les definicions com una aposta a veure qui "encertava" una explicació... "diferent", curiosa, humorística. Val a dir que no vaig incloure mots de disquissició política, moral o filosòfica..., em vaig limitar a la formalitat del procediment. I sí, trenta-tantes ments joves, sense prejudicis i encara molt àgils coincidiren en avaluar positivament la cosa de la literalitat de l'absurd. Això sí, "endevinaren", però sense la gràcia lingüística i la sovint preciosa poesia amb què el professor Calero mima les seues entrades. I encara demanaren si podíem jugar més, però no a dir definicions d'un llibre, sinó a inventar ells significats nous a paraules velles...

No direu que aquestes coses no paguen la pena...

Per cert, que no vos he dit la deficinó de "clavicordio"..., vos la passe mentres m'anote per preguntar-li al professor Marco què és la "catacresis"..."Llave del corazón. A veces, la única razón para existir es que alguien te entregue su clavicordio".

Caricatura de Luis Sánchez Polack, "Tip", feta per Kikelín pel llibre Absurdo Literal de Luis Calero. Què curiós, admirat company de l'admirat José Luis Coll. Supose que el nom Lluís comportarà una facilitat per veure la comicitat de la vida. Ai, no, que aquell rector del meu barri  es deia així i no en tenia cap, no...

diumenge, 3 de maig de 2015

Llibres de (sobre) festes...

No vos faig mai cap recomanació sobre llibres de temàtica festiva, i això està molt mal fet (-no fet-) per part meua. Xe!
Un bon grapat són els que m'arriben, i alguns d'ells són tan meritòris que em cal aconsellar-vos-els. L'esforç d'edició i el treball d'investigació que comporten, bé mereixen un tractament positiu que acabe si no fent-los entrar en les vostres llibreries, almenys fent que els pugueu conéixer. Farem, doncs publicitat...


I començarem per aquest:





Vos parlàvem d'ell fa molt poc temps. El "Més que una festa. Crònica recreada de la festa de maig del Palomar, 1950-1980", de Joan Sancarlos, és, potser, i tot apunta a que sí, el millor llibre monogràfic sobre una festa publicat a la Vall d'Albaida en molt de temps. En massa temps. 

A la propera setmana, el Xop del Palomar estarà ja plantat en la plaça. Serà el millor moment perquè el pugueu adquirir. Allí mateix vos el podran vendre les festeres. Són 16 euros i, si ho voleu, que ho voldreu, per tres eurets més, vos endureu una carpeteta amb cinc aquarel·les que Joan ha preparat per fer un enèssim homenatge al tòtem festiu per excel·lencia. El text amable del llibre ho és de totes, totes..., un homenatge fervent a la gent que durant el període que estudia ha anat assegurant la pervivència d'una trama festiva d'allò més interessant. Les il·lustracions són una veritable joia. No vos el podeu perdre, no.






Aquesta recomanació és doble. Són dos llibres divulgatius trets per Manel Carrera i Escudé, responsable de la pàgina festes.org, que segurament coneixereu... En què conta les més interessants festes en què el foc en un i la pirotècnia en l'altre són protagonistes absoluts. Per sort per a tothom, la visió barcelonina no preval en  el plantejament d'una obra rigorosa i atractiva com aquesta, que hi apareixen documentades bona cosa de festes valencianes i insulars, amb un bon garbull de fotografies aclaridores. L'ordre cronològic, que fa que les obres puguen dir-se "calendaris" facilita la lectura i la recerca. 

Ací, i ací, podeu trobar la informació que vos puga interessar per si voleu adquirir-los. Un servidor els té i he aprés bona cosa d'històries d'ells... 


divendres, 1 de maig de 2015

Caminada per un cèlic infern...


Primer de maig i fem festa. No treballem en el dia del treballador. Però no ens va això de quedar-nos ociosos a casa tot desaprofitant una jornada que se'ns ofereix tan excel·lentment.Veritat?
Què faré enguany? No hi ha festetes ni res arreu del nostre món petit...!  Descartaré qualsevol possibilitat que duga darrere càrrega de missa o processó, per favor. Remire en el llistat de possibles si alguna celebració cívica pot interessar-me... No hi ha dubte, perquè no hi ha color tampoc. Baixaré a l'Infern.... És el moment de complir en parròquies que sí interessen..., no ha hagut ni res convocatòries que m' ha tocat ajornar  la convidada del meu cosí Jaume per presses o cabòries múltiples. Xe vine-te'n a la caminada a la Fàbrica de la Llum, si saps que t'agradarà... Agradar-me només?

I heus ací que m'he plantat de bon matí, una hora i escaig abans de qualsevol hora prevista, a l'estació del Tren dels Anglesos de l'Orxa. Vaja!, anava a participar d'un dels aplecs més singulars que tenen lloc al nostre país.. la XII Ruta a peu pel Barranc de l'Infern que organitza l'Associació pel tren Alcoi-Gandia... Vos explique un poc com va la cosa... Una columna de gent parteix de la Font de la Reprimala de Vilallonga, que allí s'aplega la gent de la Safor i rodalies. Des d'allí es dirigeixen caminant fins a la Fàbrica de la Llum, un racó de món repreciós, de veritat. Mentrestant, l'altra columna de gent del Comtat i les comarques veïnes baixa des de l'estacioneta aquella abandonada fins el mateix punt de llum. Uns i altres fan via humana vora el córrer intens i preciós del riu d'Alcoi per aquell congost magnífic. I en arribar, fan la troballa a ritme de dolçaina i tabal, i comencen a esmorzar en germanor. Ausades la feinada de l'organització amb tant got de vi i de mistela i plats de cacau i tramús i adobat com reparteixen... Després, sol haver alguna actuació abans que la gent es disperse i cadascú torne cap a sa casa satisfet per l'esforç i el bon matí que han passat...


En arribar tan enjorn, he tingut la possibilitat de veure amanéixer als peus del Castell de Perputxent. M'he posat a escriure mentre arribava un tothom ben ample de viatgers despistats, ciclistes esforçats i caminadors conscients d'on anaven, un bon grapat de cada llistat... I en posar-me a escriure, encara he tingut sort, que he tornat amb un grapat d'uns huit poemes que m'han deixat d'allò més satisfet. Prolífica primavera. Qui anava a dir-m'ho... I més satisfet encara en trobar-me amb gent estimada. Els cosins Jaume i Estíbaliz, amb el meu nebodet Marc... Quina sort poder haver-li cantat i ballat, i quins riures que feia el xiquet, tant dolç... I també estava Lara, amb Mateo que va creixent-li i en arribar el temps de la Verge farà tan feliç la família... i clar, l'home i els seus amics. Una bona colla a la que m'he afegit... I, per a sorpresa meua, també s'hi ha afegit mon tio Jesús Gómez; altra alegria poder xarrar amb ell i gaudir de la seua companyia...




Molta gent, veritat?, la foto de família és el pas previ de qualsevol pas... I com és de divertit veure Jaume corrent per tal d'aparéixer en ella... he, he, he...



Bé. Ja podeu imaginar que he fet trampa. Com que calia un cotxe per dur embalums, m'he oferit voluntari... Tota una aventura carregar els altaveus de l'ajuntament murer i au, cap a la fàbrica per aquell camí perdut de la mà dels conductors, afortunadament per a tothom... I en poc de temps, la gent que arriba. Ací baix teniu com aparéixen els saforencs, afamats, que s'han bolcat, com nosaltres també, què vos penseu, sobre l'obsequi menjívol de l'organització. I vinga tots a fer rogles i esmorzar...





 I esmorzats, Jaume ha agraït la participació del tothom que ha participat i ha recordat que hi havia una vidriola per col·laborar en el cas d'Esteban, un xicon de Cocentaina que necessita del nostra ajut. Com som com cal, hem anat dipositant ordenadament els nostres òbols i jo, a més, m'he fet amb un detallet ferroviari que, com també l'estendré a dues persones ben estimades, allargassarà l'alegria del moment en molts moments encara...


I au, a ballar les danses a l'esplanada tan ben lluïda de vora la Fàbrica aquella, feta carrer major de dues comarques...




Dansadors d'ací i d'allí, i dolçainers també d'un lloc i un altre, i muixeranguers enguany, d'Algemesí i de Sueca i d'Alacant. És que calia acaronar els cims de les muntanyes que ens miraven complagudes...




Castells davant el ple de la natura adotzenada que ens conforta... La terra que ix del nostre dins i s'enlaira per beneir-nos...




Doncs això. A veure si a l'any que ve tornem... El jo, cal que siga un nosaltres..., però sense cotxe, perquè l'experiència ha estat d'aquelles que cal no només repetir-la, sinó millorar-la... Quin dia més bonic ha quedat... Que visca el record del tren, la gent que el manté i els caminants que, fent camí, volen fer també fresca memòria...