El "Lament" de Saül...

I ací teniu l'obra que el nostre germà Saül ha tingut a bé dedicar a un servidor i a la nostra germana Noemí. És una peça dita "Lament" que tracta la crema de les nostres serres l'any passat.

La peça ha guanyat el premi de composició Vila de Muro enguany, i ací teniu la seua estrena, que tingué lloc el passat 21 de gener. Interpreta la Xafigà, faltaria més...

Ja està bé!... A les barricades!

On diu músic digues ja qualsevol cosa.... jo per exemple...

 

 Vaig a vore si faig una versió pròpia d'aquest paper pro-musical per tal d'autoaplicar-me'l immediatament. Que no aprenem... Ja veieu com sol ser d'injusta la vida de qui no es fa respectar..., però que quede clar que la culpa no és de qui exigeix, sinó de nosaltres que permetem l'exigència o la ingerència...

 

Pregonar hipocresies...?

Diuen que l'Església Catòlica ha prohibit a la sots-presidenta del Govern espànyic el fer el pregó de la Setmana Santa de Valladolid enguany. No és certa la cosa, que el bisbe Blázquez només ha comentat que hauria preferit haver estat consultat abans del nomenament, l'home.... Però dir això mateix ja és dir molt, i massa...! Val que no prohibirà res, però bé que sabia l'home que en parlar, anava a moure la boca i que, immediatament, alçaria perdius. I havent tants caçadors famolencs com els que hi ha, amb l'escopeta carregada... 

La cosa està en que l'home diu voler aplicar el Codi Canònic i res... que dins la línia prohibitiva habitual prèvia a la Quaresma que ha anat trufant els anys anteriors (no mesclar pomes amb peres en els passos fou la més sentida...), ara li ha tocat rebre a la senyora Sáenz de Santamaría. Ella paga l'ànec, que sembla que no és, al parer bisbal, una candidata factible. I tot per la seua situació familiar, que no és la que defén la institució religiosa. No veu bé el bisbe, sots-president també de la Conferència Episcopal Espànyica, que una dona casada pel civil pregone una celebració passional. 

Em sembla bé la facècia. Si la institució té les seues regles i algú hi vol participar en cap dels seus actes, caldrà també que les seguisca. Si no, quina hipocresia seria aquesta? 

Dit això, també cal recordar que les regles democràtiques entren contínuament en conflicte amb les religioses en casos com  les celebracions culturals i festives de base creencial però de consideració comunal social subvencionable. I la cosa arriba a ser llatzerant si les festes religioses reben subvenció pública i eviten a un temps la participació de part de la societat que paga, i ho fa per idees creencials. 

L'Església té dret a dir qui i qui no actua en els seus actes propis. Els pregons festius ho són?, fins a quin punt? Almenys, el senyor Blázquez té clar que un pregó no és un sermó ni un discurs, sinó un génere literari... Una casada pel civil no pot conrear un génere literari? Depén... I ací ve l'altre conflicte, el tema de la hipocresia i tal... Depén de qui siga el protagonista. Ara, els dubtes sobre la sots-presidenta semblen lògics a la llum de la coherència que es "pretén" transmetre, però no serà que la volen usar com a exemple sonor públic de caire expiatori? Només el dubte d'un bisbe i ja ha aparegut el cas en un sensefí de periòdics... 

Depén de qui, sempre. Està clar, perquè açò va per barris. Mentre a la meua comarca algun rector negava la comunió als divorciats, a Madrid es beneïa el matrimoni d'una divorciada destinada a ser futura reina espànyica. Què vaig a contar-vos sobre la coherència eclesial i la Llei de l'Embut a aquestes hores. Si almenys s'autoaplicaren les pròpies regles morals... Flipat em tenen amb qui farà enguany el pregó de Setmana Santa del meu poble, pel currículum de qui el fa i per qui l'ha proposat i votat, i insisteix en parlar per darrere...

Tu dona-li pa...

Visca l'escola pública! (Jaculatòries cíviques manifestatrius...).

Em perdonareu, però ahir tenia un lament paral·lel, i no vaig poder baixar a València per manifestar-me jo també.
No passa res, hi estiguéreu vosaltres, i vosaltres éreu tants! I, el dijous, encara anirem tots junts a Alacant.

M'he emocionat molt veient les fotografies que hi ha a tants i tants diaris.
Ha hagut una foto que fins i tot m'ha tret les llàgrimes... la d'un xiquet al be de son pare i amb una pancarteta plena de gomets que deia:  "Quiero que a mi seño no la despidan". Jo tampoc, xiquet, jo tampoc. Ni a ella ni als meus tants companys ni companyes. I vull que estudies de valent, a això jo puc ajudar-te, i tota aquella gent que, com jo, estimem la nostra tasca d'ensenyants. Així, quan sigues gran, no t'enganyaran les forces vives que ens volen erts, tindràs criteri i tindràs llibertat dins la borregada de la massa que, amb les retallades, encara serà més certa.

Per això, per cridar el que vosaltres heu cridat, he fet un recull d'algunes de les pancartes que passejàreu. Totes elles són justes i veritables. Gràcies per les vostres reflexions fetes jaculatòria...



- "Per l'escola pública".
- "Escoles, al carrer!".
- "Més inversió, més qualitat, més valencià, més dignitat. Per un ensenyament públic de qualitat. No a les retallades".
- "Els vostres abusos són les nostres retallades".
- "Se vende: Escola pública".
- "Los recortes perjudican a nuestros hijos".
- "No és la crisi, és la corrupció!".
- "Jo treballe, tu estudies, ells malgasten. Tots paguem?".
- "Estem indignats. Que els nostres fills i filles no paguen per la vostra mala gestió".
- "Políticos irresponsables a juicio".
- "On estan els diners? Qui els ha furtat? Qui ha deixat que els furten? Jo no sóc còmplice! Jo no he votat al PP!".
- "Vela dimissió".
- "Recortes? Fresquísimos!".
- "Somiar per emigrar".
- "Depuració de responsabilitats en el Consell".
- "L'educació no és una despesa, és una inversió!".
- "La vostra "grandesa" econòmica és la nostra misèria educativa".
- "Ja tenim aeroports sense avions. Volem instituts sense alumnes?".
- "No a les retallades en l'ensenyament públic".
- "+ educació, - "eventos".
- "Ni retalls ni hòsties".
- "Viva Rita, pero por favor, que viva lejos".
- "Volem els serveis públics que paguem".
- "Esteu retallant el futur de tots".
- "Units per una societat digna. Cap retallada!".
- "Diners per a educar i no per a caviar".
- "Fabra, si no me recortas, te regalo este avión para tu aeropuerto".
- "Atenció, especuladors!".
- "No és una crisi, és una estafa!".
- "Menos decorar la ciudad y más educación".
- "No a retallar educació i sanitat. Retalleu els mercats financers i als bancs d'inversió".
- "Manos arriba, esto es un atraco".
- "Hui concentració, demà revolució!".
- "Els avions no despeguen, l'educació s'estrella...".
- "En mi instituto no hay un puto duro".
- "Menys corrupció, més educació".
- "Fórmula 1: retalls + retencions = diners malversats!".
- "No hay pan para tanto chorizo".
- "Que la cultura no pague l'estafa!".
- ¿Si somos el futuro, por qué nos dan por culo?".
- "L'anglés per a servir cafés, però el diputat sense el graduat!".
- "¿Qué nos vais a chupar cuando no nos quede sangre?".
- "Fabra, Fabra, ací no es retalla".
- "Por tu cara dura, mi futuro a la basura".
- "Apadrina un valencià. Tria: 1.-Alumne en barracons. 2.- Profe sense dignitat. 3.- Interí aturat. (Abstenir-se polítics)".
- "And I say: No, no no!".
- "Foc a les retallades!".
- "No ens mires, uneix-te!".

Heu triat el cartell de la Mostra de Titelles de la Vall d'Albaida com al millor de 2011

En primer lloc, deixeu-me donar-vos les gràcies per haver volgut participar en l'enquesta aquesta anual que fem per triar, més o menys decentment, el cartell que considereu el millor dels editats cada any que acaba. Per la nostra part, que ens ho prenem seriosament, procurem fer-ho tot amb la major decència possible. Vos oferim la tria d'un conjunt de gent que en sap d'açò de la cartelleria i que han anat espigolant el que ells pensaven millor, i ara, 29 de vosaltres, heu fet de jurat suprem. I el resultat? Ací el teniu. L'ordre amb què vos oferíem cada cartell, els vots que ha tingut i el tant per cent que suposen de cara al total. 

1.- Festa Major d'Aranda de Duero. 2 (6%)

2.- Setmana Santa de Bullas. 1 (3%)

3.- Titelles de la Vall d'Albaida. 12 (41%)

4.- Moros i Cristians de Calp. 4 (13%)

5.- Sant Isidre de Madrid. 2 (6%)

6.- Santa Anna de Tudela. 1 (3%)

7.- Sant Roc d'Arenys de Mar. 4 (13%)

8.- El Renaixement de Tortosa. 3 (10%)

9.- Sant Pasqual de Vila-Real 2 (6%)

10.- El Silenci d'Ontinyent 11 (37%)

 

Heus ací que el cartell número 3, el de la XXVVII Mostra de Titelles de la Vall d'Albaida s'alça com a guanyador del nostre reconeixement honorífic (de diners, ben pocs ens en queden...). Passa a ser el millor dels cartells festius de 2011 de tots els arreplegats, i són molts, a Can Carrasca-Carrer Cartelleria. La nostra felicitació al seu autor, Álvaro Sanchis, per haver aconseguit un treball tan bell.

La cosa, potser, vos ol mal... però vos assegurem que l'única raó que trobem per tal cosa és que els qui voteu també sou del nostre àmbit, perquè que el segon premi haja eixit també d'Ontinyent, tan gran com és el món... Ja ho advertíem... Perdoneu-nos per insistir i anar un poc a la defensiva, però la votació la tenim per neta... El cartell de la Processó del Silenci, la que organitzen les confraries del Crist de l'Expiració i la de la Soledat d'Ontinyent, s'endú de nou altre premi, el segon. I és que la fotografia de Juan Torres, amb el tractament per a cartell de Juanjo Alcaide, són cosa meritòria... Ja veus, una festa que no tingué lloc perquè plogué... I a més, la qualitat que ha mostrat la seua imatge en els darrers anys...

El tercer premi és un empat a dos... Dos cartells han rebut 4 vots. La preciosa imatge de les Festes de Moros i Cristians de Calp, obrada per Vicent Ramon Pascual, altre dels nostres clàssics moderns, i l'atrevit cartell de Sant Roc d'Arenys de Mar... impagable.

De nou, moltes gràcies per la vostra participació. Felicitats (poca cosa podem dar-los més) als "guanyadors" i au, a veure què ens depara cartellísticament el 2012. Ens trobarem pel Carrer Cartelleria...

Que vinga, que vinga, que vinga la lluuuuuum.....

Pres del mestre Enrique. Periòdic "Información" de 19 de gener de 2012.

Mobi astar...

Ahir, i sense cap motiu aparent, en connectar el mòbil em diu que s'ha perdut el número Pin per la font de la Salut, i ja ens veus buscant el número Puk en quin forat ens ha caigut... El número Puk... i això què és? Vosaltres, que de tot això en sabreu molt més que no jo, ens bonegareu tot dient-nos que sí, que és el número de huit xifres que apareix en el mateix full del Pin quan compres el mòbil... Val, com que vosaltres porteu al damunt totes les vostres contrassenyes sempre... Jo no duc mai al meu damunt claus d'aquestes que obren tots els panys i estic a molts quilòmetres del lloc on hi ha la documentació de l'aparell...

Què fem? Ens quedem sense mòbil fins el divendres?

I tant que no! Que per això està l'internet, i l'empresa Mobi astar segur que m'atén d'allò més bé.... Entrem, costa entrar, i ens demana en saludar-nos què volem. Per poder respondre, ens tornem mig tarambanes, perquè ens fa anar de la Seca a la Meca, i en tornar per les Valls d'Andorra acabem migaclarint-nos... Ah, que li falta el número Puk i per això no pot iniciar el mòbil... No passa res, com si ens diguera entre la fredor de les transaccions aquestes electrotècniques... Ara ens diu el seu pasword i tot arreglat... Ui, no els he cridat mai, no m'ha fet falta i el tinc a casa.... Això té solució: pose el seu Nif i afija si té telèfon fix, el número... Val, perfecte. Ja ho tenim tot. A partir d'ara rebrà vosté el pasword nou en el telèfon mòbil.... Perdone, però si no puc obrir el mòbil, de què em pot servir això? 

Aconseguisc no sé ni com el passi i ara toca afrontar la contrassenya. Aquesta la sé, però no l'accepta. I així, provant a torturar-me, em passa el temps de la paciència, en mi encara escàs, i acabe agafant el fixe de l'institut. Quatre minuts després, i sense cap molèstia ni entrebanc, ja tinc el número Puk. L'apunte no siga cosa... I res, a esperar que el mòbil torne a la seua habilitat diària. Ho fa desseguida i jo ben content. Dues contrassenyes diferents m'han enviat els de telefònica, i una cridada perduda trobe, i que justet, la que de tant en tant m'arriba del 1004 per oferir-me estupideses constantment...

La mort també arriba als voltors...

Perquè quan Llach crida els culpables del nostre dol, diu i diem clarament el nom i els dos cognoms d'aquell que ara soterraran entre gaites, naftalines, puros i encens, molt d'encens...

L'embotiran dins la terra que agermana, que per ell cridarà d'horror, per si pot no admetre'l així al seu si de mare. Per no desnaturalitzar-lo.

I en farem mofa seca d'ell i d'ells, subjectes com s'han fet del riure més glaçat que pot guardar el món. Mentre que dels que guanyaren la història amb la seua pròpia caiguda, per ells dictada i signada, sempre en servarem el respecte major.

Algú li ballarà un pas-doble còmic. És la llei de la fel agraïda
Nosaltres, com que recordem, rosegarem el dolor que va deixar entre gent de pau que només aspirava a viure...

Ja comencem a anar de puntetes...

i prompte no tocarem fons perquè l'aigua ja ens pujarà per damunt del cap.

Els impagaments del Consell arriben a l'escola pública a una velocitat melodramàtica. Hui, la direcció del nostre centre, ens ha sorprés amb el repartiment a tots els alumnes d'aquest full que acompanya el nostre post.

Ja sabíem que la cosa anava mal. Aquests dies usem poca llum elèctrica i capegem el fred sense calefacció. Jo mateix he tingut hui tot el cos d'aquella manera perquè les cames i els peus, a les dues primeres hores, se'm carpien. Però d'açò a l'avís als pares. Sabent com és de sensata la Direcció, com estarem de mal, senyores...

Bo, no passa res, al dilluns, la manta bocairentina a classe. No és temps d'això?

A la veu dels amos …

Estic solcant un temps d’allò més interessant. És el de tornar-ho tot a un lloc determinat que pugues dir que, en reconéixer-lo com a teu, te’l fas teu. I en eixe temps, cal que em siga imprescindible la lectura.

El costum d’agafar un llibre i disfrutar les seues alenades mentre jo alene al pas de l’ull, ha fugit del tot pels mil motius que sempre estic sopesant. Ara, em costa tornar a trobar aquell plaer que mai hauria pensat que m’abandonaria. Una giragonsa calma de la vida i unes bones històries poden ajudar-me a retrobar les ocasions. I ací, potser, la tria que hem fet per encetar l’enguany, tampoc no és que ajude massa. No és d’aquelles anímiques i es devia més a una discussió entre amics que no a una voluntat sòlida d’afrontar... La cosa és que em vaig veure forçat a tragar-me la pel·lícula que feren sobre aquest llibre que ara acabe. Vejam, forçat... de bon grat, és clar, que sempre estic obert a les propostes cinematogràfiques que vinguen. I val a dir que aquella cinta no estava gens malament pel que feia a la vessant actoral. Què em va incitar a llegir?, doncs la interessant tertúlia posterior, en saber que no, que llibre i film no s’adien massa ni massa bé. Llavors, la curiositat ha acabant podent més que no la meua fòbia absoluta a la temàtica guerracivilista. I veges com va el món que encara he agraït aquella sessió de cinema i aquella conversa, perquè m’han fet afrontar el món negatiu. Que si hi ha alguna cosa que em costa, i no és per mandra sinó per autèntic dolor, és llegir qualsevol història que parle sobre la darrera postguerra...

És potser una assignatura a superar per part del meu temple, de la meua voluntat també... Llig i sagne que és cosa de no dir. M’abomina el tractament real i quotidià cap els vençuts. Supose que les històries familiars m’han marcat molt en aquest camp. Ho vaig comprovar ben dolosament quan em va tocar repassar aquella obra d’Antonio Calzado que sabreu, “La nit i el marasme...”, si vaig patir i plorar en veure les desgràcies humanes que arribaren a succeir a veïns valldalbaidins que no som jo ni vosaltres només per una no coincidència temporal, perquè l’espai i els sentiments estan, i les circumstàncies s’assemblen, en espiral i de gaidó, d’acord, però ací les trobem.

Per tot això em fa certa mala gràcia que el pla de xoc autoimposat per a l’aprofitament lector de les meues vesprades havera començat amb la trilogia de Cassana d’Enric Valor, i ara seguisca per aquests caminals... L’obra valoriana tracta la guerra des d’un punt de vista global i costumarial a un temps. Fa mite de les raons i les desraons i ho presenta tot a taula parada, amb un luxe de detalls admirable. A més, la guerra te la trobes. Et cau al damunt com no pot ser d’altra manera després d’haver compartit una generació prèvia d’amistança amb els personatges. Ací, en la suma de quatre contes que m’he llegit d’una sentada, “Los girasoles ciegos”, d’Alberto Méndez (Narrativas Hispánicas. Ed. Anagrama. Edició núm 17, 2007), hi ha una voluntat idèntica de literaturitzar aquelles amargors. No hi ha però temps, pel gènere mateix i les circumstàncies editores, per desenvolupar un llenguatge i unes maneres valorianes, per més que s’intenta, el joc queda pastós. Una amalgama apressada de maneres de dir i mots que es vol lluïda. I en moltes ocasions, eixa lluïdesa acaba amb la sinceritat. S’entrebanca amb el llenguatge el tant dolor que s’hi vol representar a través d’ell.

Una sort que la pel·lícula tracte només el darrer dels contes i pervertisca part del segon, perquè així, en l’anar apropant-nos al rerefons on ens vol acomodar l’autor perquè contemplem des del nostre cómode talús l’inframon tan humà que bull de la guerra a la postguerra, un paisatge d’úngles brutes com acaba definint-nos-el, i de resurrecció de tots els dols entre el silenci i els mil detalls que ens controlen la vida. Llavors, vol que caiguem amb tot l’equip i vulguem endinsar-nos. I nosaltres no hem pogut del tot davant de tanta informació que se suposa ja sabuda. Entre tant de dol i tanta salvatjada ens falta quelcom que no sabríem dir i que amb Valor no ens faltava... Potser és l’intent literaturitzador mateix el que ens aparta de les quatre històries –espectaculars i molt ben trenades entre elles, val-. És clar que sí, que ens va dolent l’ànima..., però no és eixe dolor que s’espera de les situacions que es conten, autèntica fel que no sap a tal... És com si cada pàgina hagués estat pintada amb un vernís protector que ens evita endinsar-nos.

Bona, això sí, la literatura emprada. Les pensades del criminal del rector del darrer dels contes, són d’allò més àcid que pots trobar, que et puga torbar...

La tria, doncs, no ha estat tan ofegadora. Encara com. A veure si ens encamina cap el llegir més. Abans, però, i per favor, canviarem de tema...

Es presenta el Cartell de Festes de Bocairent 2012...

Foto cortesia de Moisés Llopis i Alarcón.

Bo, sembla que ara sí que va tot de debò... Si no m'equivoque, ara mateix estaran fent a Bocairent l'acte de la presentació dels Capitans dels propers Moros i Cristians, que la cosa ja està més que ahi... tant que, com em deia el dissabte el senyor Sergent Major, quan te n'adones, ja és el 6 de febrer i te se n'ha passat tot... Sí, i tant..., recorde haver fet un poema una vegada sobre eixe misteri de la bona vida: la vida com un rotllo de pasta dolça i abellidora que va rodant i de la que vas prenent, i tot ve de nou i tot és vell... Però de nou tot comença i es fa això, ben nou, per envellir a poc, després, en la memòria. I què en queda del tot plegat? La major o menor dolçor del tast que prenem... I ja veieu; encara amb la gola plena del tortell de reis i ja hi ha qui escolta marxes mores i cristianes tot pensant en el rotllet de Sant Blai...  I això és literal del tot, perquè per més que el concert és ara, el passat divendres fou quan la cosa protocol·lària es va posar en marxa, despús ahir per la vesprada i encara encuriosits amb allò del rei i la fava del dinar de migdia...

Doncs sí, que com que la festa creix, els actes es multipliquen. Calia presentar el cartell de festes, donar el premi al guanyador i al finalista i també entregar el guardó al millor sainet fester. Tot això, junt a la representació d'aquest teatret costumista-morocristià, s'aplega en el Preludi Fester. És un acte del què tenia notícia però que no havia viscut mai, per manca d'ocasió oportuna. Enguany, però, no hem pogut defugir la invitació, perquè el tal acte esdevenia la presentació del nostre primer cartell de festes "seriós". Efectivament, com ja vos vàrem anunciar fa temps, el guanyador d'aquesta edició, la trentena, del concurs nacional de cartells de festes de Moros i Cristians a Sant Blai de Bocairent ha estat un servidor... I allí estàvem, acalorats, una vegada coneixedors darrers del com calia fer aqueixes coses del protocol, pujàrem a arreplegar el premi de mans del President de les Festes i del senyor Alcalde de Bocairent, qui tingué unes paraules cap a nosaltres d'aquelles que cal agrair, per una deferència cap a la nostra persona i obra que... que no amaga tampoc el punt aquell de sempre.... "Estima Bocairent... per més que siga d'Ontinyent!" Ai com van aquestes coses... jo que a cada poble sóc, i amb raons ben mesurades, d'aquell cada poble... Un ontinyentí ha guanyat el cartell de Bocairent? Un dels presents en l'acte em va arreglar la situació després... Home, no... ha guanyat Sergi, un enamorat dels Cabolos, de les Danses, dels moros, de tot Bocairent, un bocairentí més... I això sí que s'agraeix, sí... tant com el premi, com el quadre enorme que ja té lloc en ma casa, al menjador, en acabant de desmuntar el betlem...

I és això el que vaig agrair. M'he passat mitja vida buscant ací i allà, reconstruint històries de festa morocristianes, escrivint sobre elles. I a Bocairent, fins i tot fent conferències, una d'elles en la mateixa celebració dels 150 anys festers... I les poesies pastisseres pels Moros Marins, i tantes altres coses com hem anat trenant... Per això, veure que una obra teua, i tan simbòlica i original és la imatge enguany de la festa... La cosa produeix un orgull positiu, una satisfacció que es fa somriure, i també agraïment quan algú et felicita per l'obra i, sobretot, et pregunta els perquès, perquè li estranya no trobar cap dels tòpics morocristians i sí tots els tòpics bocairentins majors, l'sky line, la manta...

Justament el que jo buscava era la claredat simbòlica. Les nou persones representants de cada filà que davallen en la Publicació, o desfilen fora del poble... El cartell, per tant, va nàixer d'aquesta manera... A Ontinyent i en mig de la desfilada històrica dels seus 150 anys... En desfilar les dues esquadres bocairentines entre tants aplaudiments, no feia falta cap indicador, cap cartell que digués quina gent era aquella. Eren els veïns bocairentins als qui, culturalment, tant admirem des d'aquella (aquesta) part del Pou Clar, perquè els hem considerat sempre els guardadors d'unes essències compartides que nosaltres hem acabat perdent i ells encara mantenen per al seu orgull i la nostra enveja sana... No hi ha complexe ni recremor per eixe costat, res de si ets d'ací ni d'allí. Els xiquets d'Ontinyent s'adoren els seus Cabets, però també s'estimen els Cabolos bocairentins que són com si foren seus de tant que els coneixen. Tot du a una germanor general que fa que aquelles persones que desfilaren no foren uns desconeguts, no, que eren Espanyoletos, Granaers, Contrabandisetes, Suavos, Estudiants, Moros Vells, Marrocs, Marinos i aquells Mosqueters que no entén ningú per què són moros però que tothom admira per tradició i disparada... I així els volia jo al cartell, colors, com les pinturetes que treies de la caixa quan anaves a fer un dibuix de xiquet... Línies grosses per pintar sobre una textura tòpica igualadora, la càlida manta... La meua pròpia manta bocairentina doblegada per crear barrancs i carrerons entre dues línies molt marcades...

Eixes línees que semblarien segons uns una faixa ratllada i segons els altres un esgarró en la blancúria del paper, i que són simplement un nou joc, i atrevit, sobre la línia emotiva de l'horitzó bocairentí. Baix i en blanc es retalla el perfil d'un Bocairent moro, inventat sobre l'actual, que va devallant cap a les Covetes dels Moros. Dalt, el perfil d'un cel també blanc de pedra, assenyala un Bocairent cristià, inventat sobre l'actual, que s'enlaira i eleva fins arribar a l'ermita del Sant Crist. Tals jocs permet l'efígie de la bella vila i amb tals esquemes hem jugat, de tal manera que els colors de la festa i la seua escalfor, queden entre l'ahir moro i l'ara cristià. Un Bocairent explica l'altre, i els dos es fan festa sobre el blanc albarís d'un demà que esperem esplèndid.

I els escuts, que els volíem grans, el dels festers i el del poble, per compensar amb color i significança, i les lletres ben clares, de tall fi perquè deixen passar la llum i es lligen així de ben lluny. Tot un joc de simbolismes i intenció que ha merescut la confiança del món fester i que ja està fent d'ambaixador de la festa d'enguany...

Tornem a la vida real...

Tret del mestre Alfons López. Diari "Público" de 6 de gener de 2012.

Feliç aniversari, senyor Josep Melcior

Bé que es diu que Ontinyent és terra de creadors musicals (a nosaltres ens ho direu...), però això que siguen profetes en la seua terra... Per això, hui que s'acumpleix l'aniversari del que tenim com a millor dels nostres músics, cal reivindicar-los a tots en la figura de Josep Melcior Gomis i Colomer. A Gomis mateix, que si no és per l'homenatge que l'associació cultural "La Nostra Terra" li acaba de fer en la revista "Almaig", qui s'havera enrecordat del compte redó del seu anual de defunció...

I per estimar la música ontinyentina, cal conéixer les obres dels ontinyentins. El nostre propòsit és anar oferint-vos aquest any i des d'aquest blog les gravacions interessants que anem trobant ací i allí.

De moment, aquesta cançó romàntica de Gomis vos deixem. Disfruteu de la seua senzillesa i bellesa, i de la veu sorprenent i delicada de Consol Rico, altra de les joies musicals -ben activa i aplaudible- de les quals ens caldria presumir als ontinyentins, si ens creiérem que som poble...

Gràcies, senyors...

Mireu el vídeo, per favor.
Aborrona, eh?

Sí, ja sé que la musiqueta no és adient, que sobren càmeres i no es cuiden els detalls mínims, i que la pobresa en què Alcoi està ficada s'hi nota bastant, i més si em compareu amb altres vídeos d'edicions adoratrius no massa llunyanes. Però això no importa gens ni mica. I tot el que no siga centrar-nos en l'essencial és sobrer.

Perquè és que són ells, els Reis, i en la més gran majestat que d'ells es coneix. I amb ells, la paraula il·lusió és elevada a una tan enèssima potència que a tots els qui ens els estimem ens emociona tendrament i ens du de manera ben fàcil i gens amagable a la llàgrima.

Sempre he volgut viure personalment aquest moment. Mai no he pogut fer-ho i no sé quan podré aconseguir-ho. Trobar-me a aquestes hores d'una nova nit d'insomni aquest video tan recent ha estat una meravella d'aquelles menudes però importants, de les que són capaces d'elevar-te l'ànim quan tant ho necessites. Ara mateix que no sé si patisc de sobre-excitació o de desmoral crònica i els ulls no se'm poden tancar perque no volen, torne a posar-me el vídeo per tal que m'acotxe, per trobar en ell l'escalfor d'allò que més m'agrada:  que es serve i es servisca la tradició dels majors. Ella és la que teixeix la nostra vida i l'amillora entre aquestes estimades muntanyes. Ella és la que ens assegura un futur d'esperança en mig de les foscors i tràngols de l'anar fent.

Moltes gràcies, majestats, pels seus obsequis i per la seua amistat.

Molt benvolgut senyor Jacobo

Em permetreu, abans de res, que us done la benvinguda al nostre, i vostre, poble. Sou tan ontinyentí com les nostres, i vostres, pròpies contradiccions. Potser és per això que vos estimem tant en el particular i vos respectem més encara en allò públic. Per a la gent del nostre -i vostre-  poble, sou com un rei més, que perfectament cap en l'òrbita d'aquesta Reial Vila on tanta monarquia ostentem..., que si Reis d'Orient, polítics autoconsiderats monarques, Rei dels Cabets,  Reis Cristians, Jueus, Moros, Copes, Ors, Espases i Bastons... Així ens va la cosa, tanta lloança a la monarquia i qui dedeveres mulla i treu troç és el gendre... Però com això passa en les millors nissagues tampoc no és que calga fer cas a tot allò que diuen. Però de vosté, diuen meravelles...

(Home meravelles, hi ha qui va xarrant que si parlàreu la llengua del país, això ja seria massa. Jo em conformaria només en entendre-vos el què dieu. Tants anys i no hi ha manera, ni d'una cosa ni de l'altra. Però sou ambaixador d'il·lusions infantils, i per això mateix caldria que cuidàreu una miqueta més algunes de les formes. La cosa no es pot restringir a les mítiques matrícules dels màgics jeeps i prou. Sé que feu esforços i que costa remar contra corrent, però vos m'enteneu el que vull dir, veritat? I de ben segur que esteu d'acord. La inèrcia és mala cosa, i el fer com fan també...).

Per tot això, a casa nostra, no només parem taula pels estimats Reis. Vos, Jacobo, Ambaixador de dessignació reial per a Ontinyent, també tindreu el vostre got per omplir-lo de qualsevol perbeure que desitgeu (el moble bar, a la vora de l'aire condicionat), com un sobirà més, també com patge.... Perquè hem crescut pensant que tots som iguals, mentre anàvem a buscar-vos a la Costereta. Us hem vist arribar en tren. Us hem aplaudit quan veníeu en globus. Hem al·lucinat quan vàreu venir en helicòpter i sempre, sempre, hem esperat les vostres paraules, per més que no s'escoltaren massa bé, per conéixer de primeríssima mà si els Reis es deixarien caure per Ontinyent. Val a dir que mai no ens heu fallat i que tots els nostres anys heu estat tots quatre puntuals a la cita...

Ara ja no vaig a esperar-vos, per més que hem educat també el nostre fillol i el nebot nostre en l'estima cap a la vostra persona, com cal fer. No baixe tampoc a la cavalcada, que hi ha coses que no... Però no entendria aquesta festa tan bella sense la vostra presència. Sense Jacobo, res no seria igual... Com podria entendre's una vespra de Reis sense la vostra entrada triomfal per Sant Jaume o al bell mig de la cavalcada?

De nou, sigueu benvingut i no prengueu com a retret les nostres comentades. Bé ens coneixeu i sabeu de la nostra estima cap a vos i els vostres senyors, que bona cosa de paciència tenen amb el meu esperit crític, ells no em voldrien mai borreguet dins el ramat.

Estigueu bons i sans i fins a la propera ocasió.

De tot cor, benvinguts i bentrobats!

Tiroríiiiii

Tret del mestre Manel Fontdevila. Periòdic "Público" de 5 de gener de 2012.

Burretes i burrets...

Diuen que, on has estat feliç, no cal que hi tornes, perquè la felicitat que podràs trobar no és la mateixa i que pot acabant cobrint-te de baf el record preciós, si és que no acaba embrutant-ho tot el fet mateix de no trobar una segona felicitat igual o un poc inferior, més que siga descafeïnada... Tot això se'm fa present mentre aguante la gelor intensa que corre per la "Bandeja" d'Alcoi i no arriben encara les burretes. I a més, et toca suportar per darrere la conversa decibèlica en què uns perfectes ciutadans arrenquen la pell a uns bons amics amb qui han passat el capdany i a la dreta la postura totalment irresponsable de les típiques parelles joves i devanides que maleduquen uns fills consentits i agressius; quin espectacle (el dels majors, que els xiquets són xiquets)... Això sí que és un preludi, i no el dels personatges del Tirisiti...

Però no passa res. El nostre nihilisme queda aparcat per uns moments en ser que arriba la cavalcada de les burretes. A elles no les veurem de tanta gent com els caurà al damunt amb cartes plenes de somnis infantils i altres una miqueta més majors i que arriben a superar la nostra imaginació i la superfície del nostre cotxe... Girar-te en tornar carpit pel Viaducte i trobar-te el Preventori mariolenc ple del foc bo i escalfador de la il·lusió del Campament Reial és cosa de viure-ho ara i una altra volta. Cal tornar-ho a viure per aprendre que malgrat que tornes on has estat feliç, la il·lusió aquesta tan banal i cansada és la que et mou i et treu de casa i et fa tirar-te tants quilòmetres. I és, per això mateix, emoció engrescadora i fructífera. I amb açò aprens que cada felicitat, com cada desgràcia també, és individual i per tant intransferible en temps, espai i persona. Hi haurà anys de res i anys de massa. Només cal ser una mica més prudent a l'hora de veure amb quin peu us alceu en despertar-vos...

Home, fa riure, i molt, el comprovar que hem arribat a un nivell en què els patges portadors de foc necessiten de la guia constant d'un caporal i un altre per tal d'anar avançant en paral·lel. Supose que serà per guardar una mica l'estètica... Però quan veus que els portadors són sempre dones i els caporals homes, i que no s'ho trauen en absolut dels dits, i que cal un pilot de gent organitzadora al Cantó Pinyó, mòbils en mà i converses a l'aire, perquè s'avance una mica i tampoc... És la societat supervisora que patim. Què voleu que fem? La llàstima és que aquesta burocràcia tan nostra s'haja escampat també per l'Orient...

Almenys, i malgrat tot, està l'escalf de la il·lusió. Més que siga pobreta, perquè ausades l'austeritat decorativa institucional alcoiana... Això de tindre totalment apagat, com un walking dead més d'aquells que ara s'estilen el senyor Campanar de Santa Maria, no és cosa acostumada, no... I l'estalvi literari del Ban tampoc. Bo, no passa res, que la proclama que clama el senyor Ambaixador Reial diu només el què li han dit i no és com per posar-nos tocatestets... Ací la teniu. I si vos és de profit, perquè guanyeu il·lusió, nosaltres estarem ben satisfets de dur més enllà la feina engrescadora dels patges.

Ho confessem. Sempre hem volgut secretament ser això mateix, patges de tan extraordinaris Reis... La República? Despús-demà. I sense tardar!

Felicitats, estimat Paco...

Estimat Paco. Et tinc sempre ben present... A tu i a Pepa, clar... Vos estime que és cosa de no dir...

Tu has passat tot el Nadal a casa meua, al Betlem, en aquella figureta que et figura, posat de manta bocairentina i la guitarra a punt per cantar-li al Jesuset, junt els Angelets d'Ontinyent, alguna preciositat de cançó... Ara, tot el Belem s'ha reorganitzat, i tot fa pensar que amb l'arribada dels Reis d'Orient cal que comences a cantar... Però no...

I tant que no, que ara et cantem a tu. Al nostre Betlem els Reis no visiten el Jesuset, que et visiten a tu per felicitar el millor regal que ens feren. I el Nen també et saluda, al braç de son pare, i s'afegeixen els Pastorets d'Alfarrasí, i darrere en la foto, podràs vore el teu "Negre" ontinyentí amb el Rei dels Cabets convidant-te a ballar. I prop, han arribat de Bocairent la Mahoma i un Mosqueter que alardeja... I estan fent versets els Nanos del Raval de Cocentaina, i voràs també a Matxero i Teresa de Banyeres, ara arribarà el Drac... I els Negrets d'Alcoi et deixen els regals i se'n pugen a revoltejar a la torreta de Sant Esteve... Ara arribarà també l'Àliga de Morella, els Dimonis de Benimaclet estan eixint de la Cova de l'Avern i li comenten a la Sibil·la que s'anime i baixe, que l'Albarder i la Vella Quaresma li poden ajudar i la bruixa de Penàguila segur que li dóna conversa. I està l'Home dels Nassos que vol abraçar-te i comentar-te aquella vegada que fa tants anys et va ensenyar una cançó... Encara que vagen bruts, els Enfarinats d'Ibi diuen que t'abraçaran igual... I els xiquets, els tants xiquets que t'estimen, fan rogle i cua, i tot els és meravella.

I a la vora de tots, recertat sota unes branques d'olivera que han vingut de Guardamar, del sud més sud, hi ha un macip caganer. Jo mateix. I vos mire feliç de veritat.

Ara quan passen tots m'atreviré també a saludar-te i a desitjar-te convençut que en complisques un bon grapat més i que nosaltres puguem viure-ho i veure-ho... Això sí, sempre que li faces cas a Pepa... I mentre els Menestrils fan ballar davant teu els Gegants -que no veges com estan de contents els teus fillols- acabem per aplaudir-te tots junts, cantant al llunyà vell Montgó. I a l'altra banda de la Vall, s'uneixen Benicadell, Mariola i Aitana als bons auguris.

I a l'any que ve, farem com a figureta a Pepa.

Riu el Caganer... Ja veuràs quina ocurrència acabe de tindre...

I el nostre Calendari de 2012....

Com que l'any passat des de Photofinish i Can Carrasca, és a dir, des de ca Juanjo Alcaide i des d'ací mateix, ens ho vàrem passar tant i tant bé fent vos un calendari digital amb fotos de festes valldalbaidines, ens vam posar a pensar en fer i no repetir... Així que res, en un iàmbic vàrem crear un nou calendari per enguany, el Calendari Betlemer i Festiu 2012, que recull imatges de Juanjo fetes sobre el nostre estimat Betlem.

Així, si ho voleu, vos seguirem passant cada mes una imatge distinta que recollirà una, dues o cap festa relacionada amb eixe moment de l'any i que arreplega el Betlem que hui mateix tenim parat a l'espera de la vostra visita. Ja que la feina està feta i ha quedat d'allò més bé, doncs que aprofite aquesta mena de salvapantalles que vos enviem per mostrar-vos un poc de tot el que guarda el nostre món ninotaire fester, sempre en creixences.

Moltes gràcies als qui ens heu estat fidels l'any passat, especialment els qui ens vàreu mostrar el vostre interés i també el neguit que patíeu si és que ens retardàvem en alguna entrega... Ah, i tingueu per segur que en aquest any de commemoracions, no oblidarem algun dels moments que seran més bonics...

A seguir, que en això consisteix la vida...

Ens ho agafarem poquet a poquet, i començarem pel gener dels Reis d'Orient... com arriben a les escales de l'ermita de Sant Esteve d'Ontinyent!

Quin és el millor cartell fester de 2011?

I encara no hem començat l'any i ja ens atrevim a guanyar la vostra enemistat... Convoquem de nou les lectores i els lectors a la votació del que serà el simbòlic guanyador (no hi ha diners ni més...) del premi al millor cartell festiu dels arreplegats al blog "Can Carrasca: Carrer Cartelleria" de l'any 2011.

Enguany, estem molt contents per haver arreplegat 604 cartells. Pràcticament hem triplicat el resultat de l'any 2010. Les qualitats, però, i tampoc no pensem que és cosa de la tan cacarejada crisi, no han estat massa... com diríem... Potser en els altres anys han hagut obres molt destacades. Sí, podem dir-ho així. Malgrat la quantitat, no ha estat un temps de qualitats l'any onze, d'ací la dispersió de les valoracions del jurat a qui hem fet la petició sempre agra de la tria per a la vostra votació. Finalment, vos hem seleccionat deu obres. Està ben clar que és una tria que no pot convéncer ningú. Tots posaríem (o no) el del nostre poble i nou més que ens agraden... Però hem provat a ser coherents.

Ací teniu les propostes que podeu votar fins el dia 17 de gener. Llavors veurem quin és el resultat i el publicarem com al vostre preferit...

1.- Fiestas Patronales. Aranda de Duero (Burgos) "Hay un sitio para ti", de Javier González Alcalde. 

Aquest cartell va encisar alguns dels nostres lectors només publicar-lo. L'ambient que recrea, des de la senzillesa més pregona, és càlid, festiu i del tot participatiu. El joc de llums és sorprenent, els personatges representen d'allò més bé la societat i la idea que transpunta és del tot atractiva: Només faltem nosaltres perquè comence la festa. Un gran cartell en què la tipografia ajuda, no molesta, i es fa necessària dins un conjunt molt harmònic.

2.- Cartell de la Setmana Santa de Bullas (Múrcia).

No tenim constància de l'autor del cartell, però el sabem ben polèmic i discutit. La tipografia és totalment prescindible i la maquetació dels logos és del tot inapropiada, però el cartell, entre la caterva enorme de cartelleria patidora i sagnosa que enguany es va espolsar la Setmana Santa, destacava sobremanera. Eixa imatge femenina, actual i esgarrada, va cridar l'atenció dels nostres lectors i ara també del jurat. Malgrat tots els malgrats, la força de la mirada esvaïda tot ho supera.

3.- Cartell de la XXVII Mostra de Titelles de la Vall d'Albaida, d'Álvaro Sanchis.

És cosa gran, la cartellística de la Mostra de Titelles Valldalbaidina. La tradició de bons cartells pesa. I enguany, els responsables de la mateixa, la Mancomunitat de Municipis de la Vall, han tingut a bé encarregar a Álvaro Sanchis una obra que ha resultat ben preciosa, subtil, imaginativa, redona del tot, que es complementava amb una versió del mateix des de l'altra banda, contrària a l'espectador. Bé es podia admirar, junt a altres dissenys, en el programa de mà del feliç esdeveniment.

Peça bona, el cartell. Engrescador del tot.

4.- Cartell de les Festes Patronals de Moros i Cristians de Calp. De Vicent-Ramon Pascual.

La cartellística morocristiana es troba enguany representada dins la nostra tria a través d'aquesta obra de Vicent Ramon Pascual per als festers del Santíssim Crist de la Suor de Calp. Els colors triats, les formes i les textures ajuden a fer encara més atractiu un cartell que es vol senzill però brillant. Molt simbòlic però d'interpretació i reconeixement immediat, a través de les veles del desembarc i el tòmbol del penyal d'Ifac, fins el punt que la tipografia, molt reconeixible de l'autor, no seria necessària. La iconografia bastaria, i així i tot, segueix sorprenent...

5.- Cartell de les Festes de Sant Isidre de Madrid. Obra de Jacobo Pérez-Enciso.

Cal dir que aquest cartell, en un principi, va passar com a desapercebut. Però ves per on, el nostre jurat l'ha volgut destacar per les seues línies, que diuen que recorda les del dibuixant Mingote, i pel simbolisme castís madrileny que representa... Allò que l'scotish cal ballar-lo sobre una rajola... per més que ens consta que no siga ben bé així. Ben difícil és abstreure la cosa, i representar Madrid mateix a través d'unes línies que dibuixen la preciosa plaça Major... Ves per on, any rere any anem obrint les espectatives territorials en el nostre blog. Passe Madrid llavors, i voten vostés...

6.- Cartell de les Festes de Santa Anna de Tudela. "Las doce", d' Alfonso Lapeña i Abilio Laguardia.

La qualitat dels darrers anys, pel que fa als cartells de la festa d'aquesta vila navarresa, ha pujat moltíssim. Són autèntiques obres d'art, atrevides del tot en ocasions, les que procuren, de manera sempre original, transmetre el sentiment de la festa i transportar-nos als qui contemplem el joc simbòlic al centre de la celebració. Per més que no coneguém ni l'acte ni el lloc ni la celebració, poc cal dir d'aquestes dotze del migdia que no puguem imaginar... I tant que ens agradaria trobar-nos allà al mig!

 

7.- Cartell de la festa de Sant Roc d'Arenys de Mar.

Altre cartell de què no hem pogut saber l'autor... de moment. El Patronat de Sant Roc d'Arenys de Mar ens ofereix el cartell més atrevit per contingut, forma i tipografia, de tots els que vos presentem. El guerrer vençut, quasi setmana-santer, per la donzella virginal d'aspecte ben competitiu, sorprén del tot... La frase en anglés... és que res no té desperdici, no... Les coses que du el diari...

8.- Cartell de la XVI Festa del Renaixement de Tortosa. D'Estudi Creatiu Biloqui.

El nostre aplaudiment a un cartell amb ressonàncies senyorívoles històriques que no passen del retrat d'època més teatral. Unes festes com les de Tortosa, lluïdes i amb un públic ben assentat, es renoven amb una imatge moderna, atractiva i gens improvisada, però que resulta això mateix, teatral del tot, mai no natural ni vulgar. Cadascun dels actors festers assumeix el seu rol i s'exposa així a la voluntat pública...

9- Cartell de la Festa de Sant Pasqual Bailon de Vila-Real. "Vindre, vore, vindre". Obra de Tamara Gojkovic Pandza.

Una alegria també el trobar-te un cartell tan modern i treballat per a una festa tan sentida i de protocol. La calidesa dels colors i les formes simbòliques, plenament reconeixibles, així com la situació insòlita de personatges i arquitectures potser no casen del tot amb la tipografia usada, però el conjunt resulta del tot amable, i convida a participar en la festa amb confiança i molta gana de passar-ho bé de bona veritat.

10- Cartell de la Processó del Silenci d'Ontinyent. Obra de Juan Torres i Juanjo Alcaide.

Sembla que ho fem a propòsit, però vos podem assegurar que és cosa del jurat, que el tenim compradíssim... I potser puga molestar a algú la cosa que un cartell promocionat des d'aquesta casa, com és el del Silenci d'Ontinyent, forme part de la tria final de cada any en els darrers tres. Però és que ací sabem buscar, responem ben alegres. Perquè el nostre desig és el de superar les imatges tòpiques d'una festa típica per emocionar, sorprendre, no deixar a ningú indiferent. I ausades que enguany aquesta foto de Juan Torres, treballada amb estima per Juanjo Alcaide, ho va aconseguir...

Nou any i renovat blog...

Tinc unes amigues la mare de les quals acostumava a, quan les tenia dormint el dia de Ninou, en plena ressaca adolescent, es posava a netejar casa amb tota la solemnitat de cants, colps de granera i remor d'aspiradora. Era cosa de començar bé l'any, petara qui petara...

I així nosaltres, mentre ens permetem de felicitar-vos l'any amb un pas-doble dianer del nostre germà, dit "El Bote", hem estat tot el dia de hui bregant contra la poca informàtica que sabem per canviar i recanviar el nostre blog, per anar adaptant-lo al que volem que siga, un reflex de totes les coses - i tantes- que ens agraden.

El canvi més gran, la practicitat diària de l'inici, el poc que ens queda d'aquell vell "Costumari Desacostumat" que ens entestem en mantenir i, com no, la música... Que això era un pecat, un autèntic desgavell personal. Com sent que ens agrada tant la música que es fa ací no en mostrem ni un bocinet al nostre blog? Res, que ja ho hem solventat. Al final, a la columna de la dreta, teniu quatre noves seccions. Cultura musical valldalbaidina, morocristiana, un capítol dedicat a l'amic Paco Muñoz i un darrer per anar exposant-vos, en qualsevol moment, qualsevol cosa que vaja agradant-nos... Vos farem pujar amunt i avall? Ves a saber, igual eixe exercici és bo i tot... La cosa és que emprenem l'any amb unes forces que no esperàvem, i prompte prompte anirem afegint encara més novetats. De desfer-nos-en d'allò que no s'escau, sempre estem a temps!

Feliç any Dos mil dotze !!!!

Ara mateix, em trobe en el sud més extrem del meu país, perquè és allí on vull retrobar tots els nords. I des d'allí, vull felicitar la meua gent que hui comença una nova anyada. La terra no canviarà de hui per a demà, però la sabrem més nostra, i per tant més lliure. Perquè cada any nostre que passa hi ha més gent que se l'estima i més gent que la vol cremada. Per això cal lluitar, amb la força de qui s'alça dia a dia i jorn a jorn treballa.

Per això abrace el meu Ontinyent, la meua Vall, la nostra Mariola, el pobre País i els cansats Països i cride a fer festa, a viure'ls en festa, a aprendre'ls en festa i en festa a estimar-los.

I així, l'any que ara ve serà Any Sexennal a la bella Morella, any de Llegenda a Banyeres de Mariola, Any Olímpic, l'Any del Centenar de l'Angelet de la Corda d'Alfarrasí. Any Fusterià. Any de traspàs... Quantes coses boniques anem a viure a l'any Dotze! I si les vivim junts i amb passió, millor que millor.

Una abraçada a tots aquells i a totes aquelles que vos preneu la molèstia de llegir-nos. Que l'any siga obert i incitador...! No vos quedeu adormits! Atrevim-nos a tot! Visca l'origen i visca, al temps, la inconoclàstia!

2011: L'any de la salicòrnia...

Rodar i rodar...

L'any 2010 el vaig acabar amb un vertígen gairebé insuportable: tornar a començar.

Em negava.

Això de passar del desembre a l'altra vegada de nou gener i febrer, i seguir ritmes imposats, i inèrcies autoestablides quan no també formatejades des de l'exterior... Altra vegada les mateixes coses, altre cicle estúpid avant... I no és que aquell any fos per tirar coets i no vulguera per res separar-me'n d'ell. Però tot indicava que el proper, el que justament ara acaba per deixar pas agònic a un altre de nou i ja condemnat, no ho seria tampoc. I justa la fusta, no direm que no res, però poca és la cosa de profit que hem trobat... Ni tant sols eixe espai de temps que va des de la Fira de Cocentaina fins a demà i que sol ser-me amable ho ha estat... Alegries? poques, els naixements dels fills d'alguns amics i determinats moments estremadament puntuals. Dols? massa, massa negres, massa poc assaonats encara.

És cert que els dos moments que em marquen en allò vital han estat la solitud immensa i el dolor del còlic nefrític que vaig patir i, especialment, la mort de ma tia Angelita, que ves per on m'ha tocat el vora-viu. Un cas com un cabàs en allò sentimental em va succeir a principis d'agost; afortunadament tot va poder reconduir-se i ací em teniu, embovat i esperant que el nou temps siga el meu temps.

Perquè malgrat tot, encara espere, i sé que ara, amb la voluntat desperta i la intenció oberta al món que tinc, ha arribat de nou el temps de fer, de produir, de crear i tots els etcèteres que impliquen la negació de l'acció que he suat en el darrer lustre. No és que haja descansat massa tampoc, perquè encara no he aprés a no patir la imperícia dels altres, o la mala bava... No sé que és això de descansar i això m'esgota, però he aprés, i entre les moltes coses que he aprés és que no m'he de deixar res per fer. I que si la vida et dóna sorpreses, millor adaptar-te al bo i millor d'elles...

Perquè de sorpreses...

Molt sovint, quan tornava de treballar de la "presó", entre aquells saladars de vora la serra de Salines, el vent fuetejava aquella terra falsament assedegada. I de sobte, et veies passar unes grans boles, semblants a aquelles que decoren qualsevol bona producció cinematogràfica sobre l'oest nord-americà... Calia esquivar-les... Eren unes plantes arrencades d'arrel pel vent que només creixen en terra salada per fer un fullim mig verd i en poder, rodar fins els infinits de la plana, ben seques. Prenen com a nom sòdic el de salicòrnia, i en elles m'he vist constantment aquest 2011, fins el punt que he volgut que quede el seu nom unit al dígit en la memòria...

Les sorpreses han marcat l'any. Algunes en l'àmbit privat, no es poden dir i allarguen la preocupació a l'any proper...Altres, fins i tot em dolen per la forma en què m'arribaren. La més marcada, l'obligació laboral. Deixa el que has fet en els darrers cinc anys, deixa el teu àmbit i ves-te'n a viure sud enllà, on tantes coses diuen de la gent que hi habita, i no massa bones... Doncs bé, quina alegria la troballa de Bigastro, i especialment la de Jacarilla, que ja van marcant-me nous camins que, en passar l'adaptació necessària, voldré fer meus, i trobar-ne més encara pense...

Encara com, en acabar l'any, no podem dir que ens trobem mal. En absolut. A l'espectativa de tot, i amb una certa gana de fer que pot arribar a això mateix, fer tremolar qui s'aprope... perquè novament hem destriat gent del nostre costat i hem assentat de noves al nostre cercle immediat. Esperem que tot siga per a bé. Qui sap on ens durà aquest any que es promet pobre en allò comú i ric en experiències... Acaba l'any de la salicòrnia. Deixem arrere els mals esdeveniments a no ser que siguen vertaderes lliçons de vida. Que descansen els qui han dit adéu i dediquem-nos a fer pujar els qui ens saluden amb un somriure d'amanèixer...