.

.

.

"Que aquí es tracta d'estar disposat a entomar una bala!/ Que aquí es tracta de ser capità de iots que naufraguen!/ Què podreu deixar enrere quan calgui? Què voldreu sacrificar a canvi?/ Entregareu al vostre triomf tot el que us reclami?/ Mirareu rient, doblant l'aposta, quan la vostra gent arrenqui a córrer?/ De debò que us quedareu per aquí?/ Tindreu el coratge?"

Jo competeixo.

Manel.


.


.

.

dimarts, 24 de maig de 2016

Paco Muñoz al Principal!!!! Veuràs alegria més gran...?


València, dissabte vint de maig de 2016.


Estimada Pepa.
És la segona vegada que escolte dir a Paco que un moment determinat, ha estat molt important en la seua vida. Estic tan content d'haver-lo pogut compartir amb vosaltres, els vostres i tantíssima més gent... 

La primera va ser justament al meu poble, quan el vam fer padrí dels meus xics, els Gegants Reis Jueus. La cara aquella de Paco plorant quan l'Home de les Dues Cares, el Cabet que tanta por li feia de xicotet, va pujar per sorpresa a l'escenari no l'oblidaré mai, ni la gent com me l'abraçava amb càntis i aplaudiments...  Com que sé clar com fou aquella ocasió per a ell i com la recorda, ara, en trobar-me amb paraules semblants i un rostre tan agraït, valore més el que ha sigut aquest homenatge. Aquella alegria xiqueta li l'he trobada en el somriure quan s'ha escoltat les cançons que per ell han interpretat els cors infantils. Somreia i cantava resseguint els xiquets, amb veu no sempre inaudible, no, mentre feia comentaris a Enric Lluch i els dos gaudien del moment. Com ho ha passat de bé...! Entre cant i cant, al principi de l'acte, s'ha girat per afirmar-me el valor que li donava, immens com el seu cos ja anunciava, a aquest moment... Vint anys sense entrar al Principal de València i ara ho ha fet per rebre aquest impressionant homenatge...




Doncs sí, hem vist a Paco al Principal! T'ho pots creure? A mi em costa també..., però després de l'aventura de l'altre dia vora el riu d'Alcoi, el que pugues dir-me de projectes i isetes que haja fet o pretenga, ja serà perquè les riguem o, millor, ens apuntem a contemplar-les, i a compartir-les... 

Tot anunciava que seria memorable la història aquesta. La gent del Guaix, la Coordinadora pel Valencià de l'Horta Sud, ho ha preparat a consciència, i s'ha notat, i amb molt d'amor tendre, que també s'ha sentit en tot moment.

He fet mans i mànegues per ser-hi a l'hora, i me n'alegre. He pogut compartir aquesta alegria del que poc a poc anàvem descobrint amb tu, amb les germanes de Paco (tan emocionades durant tota la gala). M'impressionà una senyora que entrà al palc a saludar-vos i, en eixir-hi, nedeva entre un mar de llàgrimes emotives. M'impressionà veure el teatre ple, i les cares dels xiquets en trobar-se amb la imatge icònica Paco i voler-lo saludar de lluny, tant dins com la tenen després del treball que han fet amb ses cançons. Paco també se'ls estimava. Recordes la frase aquella que va dir a Bocairent sobre que el que volia és que l'estimàrem? Tot plegat em va recordar a aquell escenari de Cocentaina, quan el teatret del Romanç... Te'n recordes tu? Les alegries que vivim són impagables...



Ací baix els tens, Paco i Enric abans de començar tot el xou... Em comentaves que en tantes vegades com Enric ha presentat a Paco, mai no ha estalviat bellesa, i mai no ha repetit els conceptes. Eixa és la gràcia del savi, pense jo, i Enric ho és. Admirable. I beneïda la presentació que s'espolsà, amb les primeres llàgrimes del nosaltres comunal. La història i cantarella d'uns xiquets que no importa d'on ni com es diuen i que trobaren un home amb una guitarra que es va posar a cantar, i amb qui s'escenificava la bellesa del mestratge de Paco: conservar una cultura amb tantes punxes com les figues de pala a través d'unes cançons que ens endolcien la tradició i, sobretot, la preservaven. Uns xiquets que Paco retrobava adults i fent com ell feia, ensenyant a estimar l'ahir per fer-lo hui i llegar-lo al demà. La de xiquets adults i la d'adults xiquets que aquell moment i aquests dies, en persona o a les xarxes, han evocat aquesta estima per tasca i home. Si no s'hi sent estimat...



I el programa. Completísim. Al·lucinant en la realització... Xiquets i joves de col·legis i instituts de Torrent, Picassent, Catarroja, Silla i, com no, el cor d'Aldaia, presentant uns projectes no d'homenatge voluntari només, sinó d'ensenyament de llengua i societat a través de l'obra de Paco i d'amics als qui Paco s'estima. Tot oferit en un espectacle que fou més que digne, sorprenentment excel·lent, i emotivíssim. 



I abans de parlar d'altres coses, deixa'm, Pepa, que et diga com he trobat d'important la feina dels ensenyants i el seu esforç per fer d'aquest projecte cançonístic una realitat tan certa com també vella. Ja has escoltat les paraules d'alguns d'ells en agraïment a Paco. Nosaltres també ens sentim obligats, com a públic, com a ensenyants també, a aplaudir la seua iniciatia i la seua força, veritat? Allò aconseguit és difícil de creure. I que tots els participants puguen haver fet ús del coliseu valencià per excel·lència per mostrar el seu bon fer, és bastant difícil de definir, que se m'esgota l'adjectivació positiva... No he tingut temps de massa, però he pogut penjar un vídeo casolà tret de la meua camereta de joguet que expresa un bon resum del tot plegat. Ja veuràs quan el veges que et tornaràs a emocionar...













He trobat molt divertit el diàleg continu de la presentadora amb Paco per donar temps als cors a preparar-se... Ha servit perquè Paco puguera esplaiar-se contant històries, opinions sobre la música, la cultura, la poesia..., les referències a Estellés i a Martí i Pol han estat tan dolces i sentides. Jo al·lucinava amb les cares dels xiquets de la platea en escoltar-lo... Era Paco, sí... Però Paco, llavors, també era xiquet...


He vist també molt cofoi el senyor Murillo..., he, he, he... No he oït en ma vida un "Serra de Mariola" més anàrquic i curiós. La coral perfecta, el pianista, sublim. I el públic? Entregat... I cadascú per la seua banda... I Paco dirigint-ho tot! Magistral, xe..., si vaig disfrutar... Escoltar d'aquesta manera, entre bambolines damunt (quin privil·legi de vivència, i de fotos, recontra!) l'himne del meu país petit... Crec que encara tinc els pèls de punta. Quina sort...







El moment dels parlaments ha estat també cosa de contar... Banqueta amunt, banqueta avall a veure si la deixàvem tranquil·la... I tot vinga a ser paraules d'amor, de reconeixença i d'encoratjament també... L'escrit del Conseller Marzà, tan ple, dugué a Paco a recordar el seu Penyagolosa i a Marzà pare... I des d'ací, una traca constant de plàcems i benevolences devocionals que han acabat fent-se castell amunt, creixent amb el so de la Muixeranga i les torres de la Torrentina...,, hem tocat tots el cel...!




Un castell per a un gegant...






I vinga regals, i vinga reconeixements dalt l'escenari. I fotos i més fotos... Em va soprendre la quantitat dels regals... Vaja! Des de quadres signats per no-sé-els-quants xiquets a cançons fets boles dins un vidre, ceràmiques moltes (i belles), i una carta gegant amb forma de drac que no contaré com ficà Ricard dins del cotxe amb les flors... Dues coses, però, no em callaré: que férem falta sis persones per poder-los treure d'allí, i que sense dubte, els millors regals foren els de l'emoció del contacte. Veure el teatre a cormull, i com t'emocionaves veient emocionat el Paco... Si no eixim diabètics d'aquesta entra tanta vita hagiogràfica...



I ja veus que fins i tot hi ha una foto isc jo i tot, amb tu i amb la dissenyadora del genial cartell, que no em canse de dir-ho a tothom: quina obra tan rebonica i encertada... Anna Roig Llabata mereix el nostre aplaudiment, i el disseny de Lavalenciana.org..., què dir? Esplèndid treball. Esplèndida gent... Serà cosa de seguir-los de prop, com fa Paco amb tant i tant valor com admira...




Em va fer tanta gràcia que fins i tot fora del teatre li demanaren autògrafs... Mentres tu, m'explicaves allà que Puff, el Drac màgic, ja no és Puff sinó Paco... La idea m'ha semblat fantàstica, xe... Serà cosa de saber si és per això que em cauen tan bé a mi aquests rèptils. Bé saps com estic d'enamorat del Drac de la Llegenda de Banyeres de Mariola... I sí, va cabre tot en el cotxe. Sargantanota i tot... Això que et deia, com en les Burretes d'Alcoi, aquells sobres enormes que la jovenalla du als Reis d'Orient, tal Paco en la banqueta... he, he, he...




I em perdonareu, que per culpa meua vàreu arribar a casa a les tantes... Però aquesta foto era obligada. No podia marxar d'allí sense fer-la. Veritat que m'entens? Ai Pepa, si la vida ens dóna alegries..., I no et preocupes que en no res muntem l'excursió de banyeruts-ontinyentins a Real, que t'he de tornar el llibre d'aquell poeta murer tan interessant, i a veure quina se'ns ocorre perpetrar ara. No podem parar en torreta. Paco ha conquerit el Principal, i encara ens queden massa coses per veure i viure. Ell encara és pitjor que nosaltres, que no veges la d'"idees" que va soltar-me... Si ens posem mans a la feina, ens riurem. 
Això sí, quedem amb temps, perquè si no, no podrem dur els merengues de ca Moreta... 

Una abraçada, Pepa, que ja canse de tan pesat. T'he gravat les fotos en un pen i prepara't, que hi ha coses molt xules...
Gràcies per tot. 
Vos estime.

dijous, 19 de maig de 2016

Reflectabilitat...




Bigastro, a dijous dèneu de maig de 2016.

Mai no et conte res de la meua feina. No eixiria del rogle de tanta barbaritat divertida, facècia curiosa i descobriment incitant com em trobe a l'institut... Hui, però, cal que t'ho conte perquè és d'aquelles que no podràs creure'm. No tinc jo tanta imaginació, però...

Resulta que en una classe de Primer d'ESO, un xicot molt eixerit s'ha ficat dret per explicar a tota l'aula ara no recorde quina història... M'ha marejat, el mirar-lo. M'ha marejat de debò, que ha començat a pegar-me voltes el cap... I jo, mira a mirar el perquè... Fa calor, però no tanta. El sol que entra per la finestra ja comença a torrar..., no pot ser, Sergi, que estigues tan i tant..., em gire i trobe alguns alumnes també amb mareig, amb cares extranyes. Un d'ells em diu que es troba mal, que s'ha marejat en veure el company... No trobe jo cap explicació... Espeeeeeraaaaa... A veure, per favor, els d'allí que no el veieu clarament. Poseu-vos darrere de mi i mireu el vostre company... No, no es maregen.... Deixeu que entre el sol, aparteu-vos... I de sobte, en passar més claror i començar a moure's el xicon, ells també es maregen..., i amb el nou mareig, s'aclareix la situació. Quin flash!

La samarreta esportiva que du té dues peces reflectants, una al logo identificatiu del pit i altra a la mànega esquerra. Ni que fos màgica, hipnòtica, la seua efectivitat és tal que ens ha descol·locat a tots...
... o potser ens ha col·locat?

dimarts, 17 de maig de 2016

Tenebres i resplendors lul·lics: amor...





Bigastro, a dimarts dèsset de maig de 2016.


Un nou cartell de la sèrie que he fet sobre Ramon Llull pel meu departament.
Dos en queden i han quedat d'allò més bé. La setmana que ve conclourem el treball...
Aquesta vegada, amor èpicament universal...



La censura eurovisiva de TVE resolta...




Bigastro, a dèsset de maig de 2016.

Heus ací el fragment que, de manera vergonyant, censurà TVE de la final d'Eurovisió el passat dissabte. Té collons, diguent-ho clar i prompte, que siga TVE la que l'oferisca fàcilment en la seua web... Errors, en diuen... 
Deixar-me a mi sense l'Aleksander Rybak...


http://www.rtve.es/alacarta/videos/eurovision-2016/petra-mans-sorprenden-espectacular-sensual-actuacion/3608472/

Entreu-hi, o punxeu ací mateix.

dilluns, 16 de maig de 2016

Ca la Trava???? Bona troballa fallera...



Jacarilla, a Dilluns de Pasqua Florida, setze de maig de 2016.



Llig el Liante. Al·lucine. 
Ara va i resulta que la sàtira torna a les falles de València!
El que no pensava és que tornara tal i com cal, o no..., burlant-se d'un mateix (que diu no ser-ho...).

Et conte, i, així, m'explique. Un equip format per l'artista faller Manolo García ha guanyat el concurs per tal de realitzar la falla de l'Ajuntament valencià de l'any proper. Aquella que havia de ser ecològica i tal... El projecte es diu "València, Ca la Trava", i serà absolutament  ecòloga (a base de vareta i fusta) i, sobretot, satírica, diuen que anirà sobre "los obstáculos con que se ha enfrentado la ciudad de Valencia durante décadas con referencias a todo aquello que se proyectó y nunca se ejecutó debido a las diferentes y numerosas trabas, y que ahora se recupera, se espolsa, se plantará y se quemará".La volen icònica i irònica; això de la iconicitat ho tenen asegurat atés que la presidirà una rèplica en miniatura de quaranta espectaculars metres d'aquella torre de comunicacions que Santiago Calatrava va dissenyar per a la Ciutat de les Arts i les Ciències i de la que van arribar a fer-se els fonaments mentre certa premsa valenciana llençava un sensefí d'animalades desinformatives en contra del projecte. Resultat, una torre que hauria estat magnífica va ser, amb el baixament de pantalons polític habitual en aquestes contrades per aquell (i altres) temps, un edifici de l'òpera bastant trencadís...  

Ja faré per baixar l'any que ve, sobretot a la plantada, que volen fer "al tombe", és a dir a força de mans, no m'agradaria perdrem el moment. Admirava aquell projecte i ara, en veure'l elevat a categoria artística efímera, segur que disfrutaré en dimensions amples i paral·les, he, he... Amb tanta sorna amb allò del "Calatrava te la clava", no sé què n'opinarà l'home aquell arquitectós de l'ús irònic del seu nom. Supose que a bé ho haurà tingut, és intel·ligent...

Només una cosa... Està bé que comences per burlar el passat recent, polític sobre tot, però cal anar espai amb això del que "ahora se recupera". No deixa de ser  pura propaganda política aqueixa afirmació. No vulga Fortuna que, amb els anys, aquests dirigents d'ara i les seues possibles perles siguen també burlats per foscos futuribles...

diumenge, 15 de maig de 2016

Eurocollons!




Ontinyent, a dia de Pasqua Florida, diumenge 15 d'abril de 2016.

No volia escriure sobre aquesta edició d'Eurovisió, però vaja, no puc callar-me... Un festival de poques llums i massa electricitat (estàtica i no), bones veus i molts plagis enguany, que m'ha tocat viure en plena celebració de la Lliga guanyada pel Barça a la que sumava les dues supernotícies que aquests dies estic assimilant. Llàstima que al costat tinguera un amic amb el cor acabat de trencar..., males coses són passades, comte l'Arnau, que diu la cançó medieval, vaja, la de Polònia que cantà aquell Dràcula gai i que era pastada al final d'I will survive...!

Ha guanyat Ucraïna. País envaït per la favorita Rússia, que ha lluitat fins el nou i rar i estressant final per assolir el micro de cristal i ha eixit escaldada justament (i justa) per la victòria ucraïnesa; una cançó sobreactuada en el sentimental que parlava de la violència exercida en els anys quaranta pel país dels sòviets sobre el poble Tàrtar de Crimea. El món eurogai pot respirar tranquil que l'any que ve no anirà a Moscou a qui li estripen el passaport com li han fet al cantant israelià, activista homosexual. El què no tinc clar jo és on aniran a fer el festival, podrà montar-lo Ucraïna amb la situació de violència interna i externa que pateix? Una incògnita; almenys pensar on farien el festival si hagués guanyat Austràlia, vencedora moral aquesta nit, era divertit. No sé encara com ha guanyat Ucraïna davant tanta cançó txunda-txunda i coreografies i vestits terriblement acollonidors. Una cançó sincera i terral, sobri himne de foscos dolors... Però en despertar, me n'adone que qui ha guanyat realment el festival és el convidat Justin Timberlake...

Els espànyics, com sempre, estripant-se les vestidures vinga a dir com de bé ho havia fet la seua representant que Itàlia li havia donat dotze punts..., i quina mala sort, i totes les xambades heretades de l'època Uribarri que Íñigo multiplica ad infinitum. La vint-i-dosena posició i es veïen vencedors... Si encara diran del famós Chiquilicuatre..., què algú dels de darrere ha superat la seua setzena posició...? I m'he baquejat amb la ideologia transmesa des i pels presentadors: resulta que no paraven de dir que fou Sèrbia la darrera nació que guanyà Eurovisió cantant en la llengua pròpia allà per l'any de la tos, i tots els altres ho havien fet ja en anglés. Dona!, si ja tots canten en anglés, difícil és que guanye algú que no ho faça... I si això vos aprofita per justificar que Espanya enguany haja usat de la llengua de Shakespeare i no de la de Cervantes, nyas coca que ha guanyat una cançó en Tàrtar crimeà...!!!

La retransmissió de TVE, més que nefasta ha estat. És convenient que li revisen la medicació al realitzador de guàrdia i que li treguen els cigarrets del riure al responsable d'edició. Han tallat el millor episodi del festival, quan han cantat els presentadors junt a un grup d'antics participants, com ara Alexànder Rybak, fent homenatge a la història eurovisiva per posar autopublicitat d'Águila Roja, El Ministerio del Tiempo, una nova xambada de José Mota i anuncis del Cuentame, sent que Panamà encara no participa oficialemtne en el festival. I els comentaris, mare tape'm....! Em quede amb un de la bleda pancida corifea del perpetrador vocal espànyic: "Pues a ver si nos vuelve a votar algún país, ¿No, José María?". Èpicament històric (o és histèric?).

Bo. La votació..., amb el nou sistema, ha estat més divertida. M'ha costat encertar qui votava a qui però els vots a Uraïna i Rússia els pressentia... Ja s'ho farà Eurovisió amb tanta mandanga, canvi, Austràlia, led, política de casino i guió banal; si fins i tot queda transparent qui guanya el premi Bàrbara Dex al pitjor vestidor: Alemanya de lluny.... El millor sense dubte, veure Gàndalf -Ian McKellen arrimadet a Derek Jacobi fent burla de la gala.... De moment, i acabe, me'n vaig convençut que no era tan difícil clavar-li un gol a l'organització. Ho han fet alguns eurofans que s'han atrevit a dur i ensenyar banderes prohibides i amb escrits (una espànyica amb el nom València amb accent de Compromís). N'he vistes de gal·leses, una escocesa i, que bo, també una meua...

dissabte, 14 de maig de 2016

Mare enguany la que han muntat amb la Mahoma...

El "famós" pergamí. Fotografia treta d'El Periódico de Villena.


Ontinyent, a catorze de maig de 2016.


Abans de pegar a fugir ahir del poble on treballe, per un dels corredors de l'institut em trobe el company Mateo Marco amb una rialla ampla, com si estiguera esperant-me... Que si conec la que s'ha muntat enguany entre Villena i Biar pegant voltes al nom de La Mahoma... No, no he escoltat res... Llig el Periódico de Villena, vas a al·lucinar... Tu creus, Mateo? A aquestes alçades ja m'ho puc creure tot... Llig, i ja em comentes el dilluns...

I no, Mateo, no m'espere a comentar-te el dilluns el què em ve. I aprofite que, com que estic de vacances blogaires, no he de donar massa explicació, que no tinc lectors i em toca arreüssar casa... Ai. He llegit el Periòdico de Villena, i m'ha costat, que ja saps que n'opine de la maquetació... Ara no em diràs que no ho veíem vindre de fa temps? I encara ha passat el mínim, l'anècdota. I aquesta anècdota ha sonat a prou i a massa per a molta gent que sent com a pròpies, íntimes fins i tot, aquestes facècies... I només faltava que l'Ajuntament de Villena oblidara avisar el camionet amb què duen la figura biaruda al seu poble i, en retardar l'oficialitat de l'entrega, va obligar a retardar també el començament de la processó a Biar. Mentrestant, a Villena tenies a la gent al carrer esperant que arribara el perot, a saber què hauria passat muntanya amunt... La llei de Murphy adaptada a la festa: tots fotuts, per tots els costats, per seguir una tradició d'aquelles curiosíssimes, de les que no hi ha altra, i  més que centenària, sense saber ni com ni de quina manera adaptar-la a la societat actual i els seus ets i uts.


Foto de la prohibició d'aparcament a Villena de 2015. Treta d'El Periódico de Villena.

Ja saps de les aventures que m'ha tocat viure al voltant d'aquesta icona (agressió física inclosa), i com em complau llegir i escriure sobre ella... Això sí, el que passa a Villena, no ho acabe d'entendre massa, i això que tu m'ho has aclarit en alguna ocasió. Trobe del tot correcte que un ajuntament "verd", amb tot el què la "verdor" comporta, es moleste amb la denominació "La Mahoma", però que use de subterfugis per nomenar-la públicament, "efigie del bando moro", "símbolo del bando moro", no acaba de quadrar ni a uns ni als altres. A veure si va l'alcalde de Villena a Biar i rep alguna mitja lluna en demanar-los el símbol musulmà, que ja ho va advertir fa poc... Perque el problema a Biar no existeix, que fins i tot l'administració de loteries es diu "La Mahoma". I prou. I punt... Caldrà descompartir la figura? Com diu un dels comentaristes que he llegit, serà cosa que Villena es faça un ninot propi i faça un referèndum per elegir el nom que li done la gana? No sé per on es conduirà el tema en un futur pròxim: Ja veus que pensàvem que entraria en crisi l'ús del mot i del ninot també quan allò del problema de la representació religiosa musulmana a Dinamarca i després a França, i aquell mateix any es suspengué l'abotà a Bocairent però tornaren a processionar La Mahoma a Sax després de trenta anys sense fer-ho... (que per cert, em va frapar que la polèmica allí i llavors no fos treure de nou la figura aquella, sinó que s'interpretaren marxes mores i no militars i tal...). Som com som, i som genials, xe! A Agullent s'ha tornat a treure en els darrers anys i ho fa a la manera de gegant. I les que en veurem encara...

Bé. No em sembla rar res del què ha passat. L'Ajuntament de Biar té les coses clares, com la major part de la gent del poble. Això sí, trobe molt propi, i fins i tot curiosíssim, que es faça una reunió prèvia política per veure com es reacciona si l'Ajuntament villener demana amb el seu pergamí el "símbol moro" i no "La Mahoma".... Molt bo l'alcalde biarut: " Voy a intentar hablar con Javier Esquembre (l'alcalde de Villena per si algú llig...) antes del acto de entrega de la Mahoma, porque me gustaría, independientemente de lo que diga el pergamino, que de su boca salga la palabra Mahoma"... Xe, xe, xe... "En Villena, le puede poner el nombre que quiera, porque al fin y al cabo quien le juzgará será el pueblo de Villena, pero en Biar, por favor, que nos pida la Mahoma de Biar, con eso me doy por satisfecho". Ai Mateo, quins temps i quins costums en han tocat viure perque anem entretenint-nos vivint...

A la fi, en el pergamí, corregit a les clares amb presses i corregudes, hi havia escrit allò del bàndol moro, i al costat "La Mahoma". Si així s'apartava cap "extremisme", que deien els polítics, es seguia amb el bon veïnatge i es mantenia la tradició, tot avant. La Mahoma ja està a Villena en mig d'una odissea no massa habitual per a una figura de cartró, més passejada enguany que els ninots indultats fallers...

Però ara seriosament: caldrà que els responsables polítics afronten el problema d'una vegada i s'aclarisquen els termes. Millor que no continuar fent sainets d'aquestos. Com s'ho faran? Seran valents? Si vols, jo trec les cadires de boga i tu posa les pipes i ens seiem a mirar. La cosa promet espectacle.

divendres, 13 de maig de 2016

Avionsicoh...




Jacarilla, a dijous dotze de maig de 2016.


Maig, mes de les flors, cada dia un raig. Duem tota una setmana d'humitats còmodes, pluges pausades i saó distreta que ens alleugereix la memòria de la calda que altres anys per aquestes alçades calendàriques hem suat... Ix el sol, tothom viu com a l'estiu. I de sobte, un soroll rar i continu, sord i permanent en l'aire... "No te preocupeh", em diu un vilatà savi a l'hora del primer pati, i també m'ho repeteixen alguns alumnes a classe: "son loh avionsicoh...". I alcen els muscles, com si saberen que res no saben i que jo, sabent el què m'han fet saber, tampoc no he de saber-ho... 

Fan referència al vol preventiu, suposat, sospitat, inconfirmat, llegendari, de diversos avions menuts i de curt recorregut sobre els camps de la comarca. Diuen que llencen pólvores que dispersen qualsevol possibilitat de pluja immediata en benefici del llauro...

No sé si sí, o si no... Però en eixir de classe, cap a casa, i mirar la nova blavor del cel, l'he vista creuada per línies difuminades de núvols de rectitud extrema i angulació preocupant...

Ho he recordat fa no res, tapat amb la manteta aquella blava tan fina quan, en tocar les quatre i assegut vora el finestral de l'indret que em fa de casa, al sofà, mirava al Mestral oriolà... Les temperatures a la baixa absoluta i boja, i la pluja començant a caure amb una força tan inusitada com no recorde jo a aquestes contrades..., i la pedra rebotant, calamarsada geladora, i els llamps omplint un ambient ocre, com brutíssim, que només obeïa el clam universal del retronar... La Natura, com protesta fent palesa la seua força indòmita, malgrat que els ninotets que som juguem a l'alquímia amb els "avionsicoh"...

dijous, 12 de maig de 2016

Més sobre els polítics vampirs de la Festa...


Jacarilla, a dijous dotze de maig de 2016.


Hui estic fent un gran esforç per actualitzar el meu blog de cartellística festiva. Em convé fixar tots els cartells previs als de sant Isidre que encara no havia enganxat i tots els del sant madrileny per tal de deixar-ho tot enllestit i, sumant els de les festes que tindran lloc la setmana que ve, deixar camp lliure a l'allau de cartells del Corpus que espere (ja puc dir-te que m'enamora el de Sevilla d'enguany!).

Bé. Costa buscar els cartells. I, sobretot, ja ho he denunciat moltes vegades, costa trobar qui són els autors dels cartells. Cansa buscar-ho, perquè molt sovint la pesada recerca sol acabar de la mateixa manera, infructuosament.

Com si el cartellisme festiu no tinguera la seua importància, són moltes les entitats festives i organitzatives que obvien l'autoria de la seua imatge anual, tan important com és. Ho hem comentat abastament i ja em canse de buscar i d'assenyalar la importància d'aquests símbols artístics i socials.

La cosa té molt més pecat si l'ajuntament de torn organitza tot un muntatge tot convocant un concurs i després calla el guanyador. Tot són publicació de normes, publicitat, material passat a la premsa i, quan es falla el premi, silenci... També, com si l'autoria de la imatge no tingués cap importància. Ai els autors, maltractats gairebé sempre... Després, si hi ha acusació de plagi, còpia o alguna altra "irregularitat", bé que se'ls menysprea nominalment...!

Doncs bé. Hui m'he fartat. M'ha fartat l'ajuntament de Talavera de la Reina (Ciudad Real - Castella-la Manxa). Bé que els polítics de torn han aprofitat la premsa per presentar el cartell de les celebracions firals de Sant Isidre. Ho han fet, fotogràficament (com va a faltar la foto autopromocional?), parapetats rera el cartell que ha guanyat el concurs. Podeu buscar a internet la quantitat de citacions que hi ha de tal concurs, però qui l'ha guanyat? Damunt, comencen a explicar la festa, i la vampiritzen del tot quan diuen que ells són els millors gestors perquè a diferència dels polítics precedents (i no m'importa per a res a quin partit pertanyen, tots solen fer-ho), han programat un muntó d'actes lluïdíssims a un preu mooooolt més reduït. I només és un exemple. En tinc a cabassades. Podeu trobar-los fàcilment veient en el meu blog quan darrere del mot "Autor:" segueixen signes d'interrogació.

Fa tanta pena...

dimarts, 10 de maig de 2016

Virtuosisme lul·lià...




Bigastro, a dimarts deu de maig de 2016.

Un altre cartell hem preparat sobre el senyor mestre Ramon Llull, tot usant del Libre dels mil proverbis. És el quart de la sèrie que hem fet pel nostre ja actual Departament. Com que els altres han tingut tan bona acollida, que ens han demanat bona cosa de còpies i ens els han comentat abastament, esperem que aquest també siga ben rebut. Només fem que respondre el segon que férem, el dels Pecats Capitals, amb les seues virtuts apaivegadores...

Encara ens en quedenen dos més previstos. Altre que eixirà la setmana propera i el que tancarà la sèrie. Esperem sorprendre... Podríem estar mesos fent estampes d'aquestes, però el curs fineix amb l'alba, i clar, hi ha nous camins que ara ens ocupen, he, he, he... Això sí i podeu tenir-ho present, que ens estimem el convent...

diumenge, 8 de maig de 2016

Postmodernitat avançada superada. Xop 1.6




Benigànim, a dissabte set de maig de 2016.

El primer que faig en arribar a la plaça de la Morera és flipar.

Ara sí que m'ho puc creure absolutament tot! Van a pujar el Xop amb grua???? L'introduiran en el forat amb eines mecàniques!!!! Veus, Sergi? Tot val per mantenir una tradició... Però, i fins a quin punt és açò tradició? No ho sé, però en tocar les tres de la vesprada, la gent està de FESTA, i la fa al voltant del seu xop, ben ert a la plaça. Està o no està el xop en alt? Clar que sí, i la celebracióes desenvoluparà amb alegria sempre que la pluja ho permeta, que la Marededéu ja està al baiard florit a la planta baixa del costat de la capella, i ja corre la cervesa i hi ha un senyor que insisteix en anar tirant coetots arreu... I fins i tot, demà faran el que ja no es fa en molts altres llocs del llistat de tradicions derontofíliques, usar l'arbre sacre a tall de cucanya... Què és, doncs, tradició i què no ho és? Flipe, sí, però no pel xop ni la grua, sinó perquè darrerament, tot allò aprés ho desaprenc i gaudisc més que mai amb les diverses reconstruccions arquitectòniques que em venen en considerar festa unida/enfrontada a tradició. I m'encanta...

Acostumat al preciosisme del Palomar, i a allò que feien a Planes de la Baronia i que vaig definir fa temps d'una manera premonitòria, em sorprén moltíssim, em pasma, el que veig a Benigànim!!! Però clar. Al Palomar no només no s'ha perdut mai el costum sinó que és festa, essència simbòlica del mateix ser poble, tallar el xop, entrar-lo a mà i elevar-lo. Així és o així ho hem venut entre tots els qui ens hem abocat a santificar aquest procediment sentimental. Aquest xop també s'eleva, i tant que ho fa!, que és alt i formós, i representa el mateix tòtem, i és bell de veure'l des dels diversos carrers que duen a ell, car visualment està dreçat en un lloc impressionant dins l'urbanisme tradicional, tant que no hi trobaria d'altre millor... I tant que s'ha elevat, i amb l'esforç de la poca gent, comparativa, que ha ficat mà, clar que sí! Aleshores, Sergi? Està clar, el xoc visual-conceptual és el que m'ha deixat tan frapat com content d'admirar-ho..., però tot és gana de seguir amb la festa, d'assegurar-se que el xop connectarà de nou el pare cel amb la mare terra i dóna igual del tot els mitjans. Bo és que al XXI s'usen tècniques del XVIII, però també que al XXI s'use la tecnologia actual. Veurem si és aquesta  la tradició conservada al XXII amb unes coses i altres.

De moment, el meu aplaudiment als festers ganxuts per la reconversió actualitzadora-conservadora (quina mescla conceptual) de la festa. Estrenem amb ella un ventall de possibilitats enormes! Només cal treure's la bena dels ulls i seguir observant...

Manel: serotonina a l'alça.

"I hem vist que teniu certs talents, és veritat, i que us van educar explicant-vos
que sou esplèndids, que sou especials, i que seria un crim no aprofitar-ho,
però temo que se us escapa la diferència entre un protagonista
d’una gran nit, d’una gran vetllada i un gran rival, un especialista.
Que aquí no es tracta de ser amable amb els nens!
Que aquí no serveix tenir una dona bonica!
Que aquí es tracta d’estar disposat a entomar una bala!
Que aquí es tracta de ser capità de iots que naufraguen!
Què podreu deixar enrere quan calgui? Què voldreu sacrificar a canvi?
Entregareu al vostre triomf tot el que us reclami?
Mirareu rient, doblant l’aposta, quan la vostra gent arrenqui a córrer?
De debò que us quedareu per aquí? Tindreu el coratge?"






Ontinyent, a divendres sis de maig de 2016.

Fa poc temps anava comentant amb Paco, em comentava ell millor, que el fet de la irregularitat de qualitats en una mateixa obra havia llastat molts músics en les darreres dècades. Això que en una gravació només una cançó, o com a màxim dues, fora només recordada, o ho meresquera... Venia el problema, insistia, en el fet de no cuidar massa el repertori; i anava dibuixant-me exemples enlaire, un darrere de l'altre, que em practicaven la curiosa teoria fins que arribàrem a l'anàlisi d'alguns consagrats que res de res de nou ni de bo havien oferit en la seua darrera trajectòria. Això mateix m'ha vingut a la ment aquest matí quan escoltava l'última gravació dels Manel, "Jo competeixo", que m'ha arribat justet perquè l'anara paladejant mentre tornava llargament a casa... No, no és cosa d'efectismes provocats, no..., raonava sobre treballs buits o plens de coses que realment justifiquen una fama, que donen de sí com per a t'abellisca reescoltar, no sé si m'explique bé, però segur que entens aquell marcable "un poc més" a què em referisc...






Doncs bé. Manel. Escolte i oc més del mateix... Uns joglars interpretant experiències d'altres trobadors guionistes que, com als clubs de la comèdia, volen fer creure que les experiències racontades són pròpies i veritables, poesia social neogòtica edulcorada amb tocs, ves per on, de determinisme naturalista romàntic..., i ample em quede! Vaja, uns poetes narratius grorificadors de la distracció humanal que supleixen amb gràcia la falta absoluta que en la nostra literatura medieval moderna hi ha de cantars de gesta, de poesia èpica amb certa dignitat. Per això, seguint la poètica de Verdaguer i la política de Milà i Fontanals, falsifiquen cròniques i anuncien troballes de grans tirallongues de versos d'entre els quals, entre melodies repetides fins que es cansen els carcellers de Guantànamo (perquè dubte que en la presó d'estat de Xàtiva sotmeteren a tal sessions als nobles allotjats deserts d'amics, de béns i de senyor), pot quedar-te-se alguna frase lapidària  uns tres minuts en la ment... Un tot (o un res, més que no un no res), embolcallat en bases rítmiques que volen homenatjar altres temps perquè això queda guapo (xe, de quan diríem que quedava guai), i en un tractament que, globalment, sembla només un nou paper d'embolicar, brillant i efímer... falla de brillantor  tost e bentost fungible... I per què a tothom en la música catalana li ha pegat per homenatjar la senyora Antònia Font i s'empenyen per plorar-hi davant el cos present tot eternitzant el seu punyeter vetlatori?

Fins que arriba la cançó quarta, que em secciona tota la tristesa de peu d'atleta que s'empenya en no voler baixar de l'escenari per córrer milles i veure una armadura shakesperiana que em xerra que qualsevol temps passat..., i va i  em puja la serotonina...





Quina passada! L'ature; torne a començar-la per, regurgitant-la, remastegar aquesta hòstia amb la mà oberta en tot l'esperit burgés que em capa la intenció... No puc creure'm tanta mala llet condensada. No puc concebre tanta bellesa en un tal pastitx ofrenal, ironia sacra, versos brillants psicofònics de la senyora Antònia (segur que canta el senyor Gisbert?, sembla fins i tot que a través del seu moure, la boca trega l'aire de sant Debon!). Cupido, desnortat com va, acaba d'acorar-me i, si no ho supera alguna altra galerna musical, aquesta serà la peça que em marque la temporada de bany... Visquen les pujades de bilirrubina, perdó, de serotonina... La bilirubina només em puja a les cinc menys vint...

"Se’m va apropar un futur que construïem,
vaig dir “cabró, que bé que ens ho hauríem passat”.
Va contestar “gent millor que tu em volia”,
no puc negar que el futur digués la veritat…

La bona nova ja s’escampava
més enllà dels regnes cristians,
ja s’estripaven llibres d’Història
que havien quedat desfasats.

I em puja la serotonina,
em puja la serotonina 
(em puja la serotonina),
com la marea quan arriba 
(als peus cansats de tot el dia),
com una nena que s’enfila 
(a un arbre ple de mandarines),
em puja la serotonina 
(ai, em puja la serotonina),
com el preu de la gasolina 
(em puja la serotonina),
com les balenes quan respiren 
(em puja la serotonina),
és una fràgil trapezista 
(em puja la serotonina),
és una intrèpida alpinista 
(em puja la serotonina).
Mami mira amunt, mami mira amunt (que hi ha un satèl·lit que ens espia),
és King Kong a l’Empire State 
(és un còndor que segresta un nen),
les velles es xapen de riure 
(i enganxa més que l’heroïna),
em puja la serotonina 
(ai, em puja la serotonina)."



Més que no de l'amor, em plau l'hormona de l'humor, i en veritat aquesta 5-hidroxitriptamina em desperta a l'alçada d'Elx... Animat com poques vegades, em dispose a escoltar alguna altra meravella, però aquest joc del tobogan fa que m'engrunse de nou al principi del meu text. Banalitat... Però la culpa és meua. Passa com amb el tema nové, "Sabotatge"... M'atreu alguna cosa de la lletra... No pense posar-me de genolls però ja m'he posat de genolls... Després, en llegir ben llegit i escoltar ben escoltat, de ben segur que caldrà que pose al microones les meues afirmacions abans d'engolir-me-les, perquè em semblarà un disc redó ple d'imprescindibilitats. Però no de moment. No. Manel té això, trobar pla que, en un principi sembla del tot clus...

Fins que arribem a la fi i sí, a l'alçada de Villena isc a la comarcal que em durà a casa amb altra cara: per fi la grandíssima cançó que esperava. 8'34 minuts de crònica, potser la quinta millor de la col·lecció medieval, a l'alçada de la del mateix Cerimoniós. El "Jo competeixo" que nomena el disc m'arriba a la freixura. TOTA ELLA mereix altar a un lateral de la meua capella de devocions. Quina inspiració, Fortuna. Quina experiència oir-la per la primera de les tantes vegades que en oir-la la sentiré. Tantes que ratllaré el disc ara tan negre i brillantment bell...


"I, amics, la destral de guerra mai s’enterra;
s’amaga en el calaix més elevat del menjador,
es lloga per hores, es ven al millor postor,
se li diu a un germà que te la guardi una temporada,
es dóna al museu de seguretat més relaxada,
però mai s’enterra, mai s’enterra 
i s’esmola en la fosca,
i s’esmola en la fosca,
i s’esmola en la fosca".


Segurament em passarà que el tornaré a posar només per oir la Trinitat ara exposada, per més que m'equivocaré.
Paco tenia raó. Desequilibristes...




dijous, 5 de maig de 2016

El Col·legi del Patriarca prohibeix les Danses d'Infants del Corpus!!!!




Bigastro, a dijous cinc de maig de 2016.

No tinc massa temps per esplaiar-me, però m'estaria parlant hores d'aquest tema, i no massa bé dels seus motivadors, que m'encenen... Si el Patriarca Ribera alçara el cap, abominaria de les decisions "culturals" dels successors en el seu Col·legi... Ell que, en plena Contrarreforma, va saber com engatussar-se les classes humils per ficar-les dins del seu sac reformista, veuria ara xafada tota la seua tasca motivadora. Els actuals directius de l'entitat han volgut i volen prescindir de les danses d'infants en la seua magna processó eucarística anual, feta en la huitava del Corpus. Motiu? típic de l'Església menys oberta, i fals: li resten religiositat.

Igual caldria començar preguntant-me què és la religiositat... Però a aquestes alçades de la història de l'art, potser les respostes farien riure. El Patriarca ho tenia clar, calia atreure la gent, a través de l'integrisme si calia, sí, però sempre de manera visual, alegre, oberta i, sobretot, amb les inversions de gremis i ajuntaments. Com? Creant espectació. Creant elements coreogràfics, danses, balls, elements de bestiari, personatges processionals, tot un univers representatiu en què es podia representar davant la població menys llegida les "veritats" de la Fe. Tot un cos de doctrina viva i tan atractiva que atrapava visualment i, pel temps, sentimentalment els fidels. I que pels segles ha esdevingut carta de presentació del nostre orgull cultural de pertinença a un poble.

La mateixa Església, també pels anys, abominà d'aquestes representacions amb l'excusa que hi havia excessos i que restava religiositat a la funció del Corpus, de la Festa Major... D'ací la desaparició de tantes formes antigues precioses. D'ací també que, en alguns pobles, encara desfilen temps abans de la processó per no mesclar-se amb ella, la condició amb la qual tornaren... Quan convé, l'Església abraça aquest món representatiu que, en moltíssims casos no és seu, sinó dels hereus dels gremis (entitats privades i culturals sovint) i dels mateixos ajuntaments. Quan no convé, treuen el perot de la minva de religiositat.

Doncs bé, sembla que estem en el moment de les prohibicions, El Col·legi del Patriarca prohibeix les danses d'infants. Ací s'explica fefaentment el cas.
Sembla extrany, pense ara veloç..., en el temps de l'Arquebisbe Cañizares precisament, potser un dels alts eclesiàstics actuals més amants de la pompa, la circumstància i el protocol, es posa fi a un projecte de recuperació tan interessant, profund, documentat, preciós...



Que s'apanyen els capitostos creuats, ells sabran què fan (per fer). Un servidor ha estat tota la seua quarentejada vida al costat de Gegants, Capgrssos, Misteris, Arquets, Vetes, Cavallets, Pastorets, Banderes, Àligues, Muixerangues, Dracs, Dimonis, Àngels..., i vos assegure que flipava en tantes processons majors del meu poble quan, portador del Pal de la Veta, veia que darrere de nosaltres balladors, el públic marxava sense esperar la processó..., cap a qualsevol altre carrer on pugueren veure i viure l'essència de la nostra memòria amable, la música dels Cabets, les corregudes dels xiquets, la bellesa absoluta i aborronadora dels meus Gegants... Perdre públic, segur que el perdran. Quantes vegades són aquests elements i la gentada que els acompanya els qui salven de la solitud profunda determinats actes votius públics...

Ja tenen excusa, amb això de la minva de religiositat, els rectors al·lèrgics al fet popular valencià o a no controlar tot allò que no poden i forma part del creure popular. Ací sí caldria promoure proteccions per part de les Generalitats... Esperem que no usen de l'argument, tanta Sibil·la com tremolaria... 


Jutgen hui els Borja!

Bigastro, a dijous cinc de maig de 2016.




M'arriba una informació que vos he de xerrar. Aquesta vesprada mateix, a les huit i mitja de la vesprada i al convent de Sant Doménec de Xàtiva, jutjaran la corrupta família Borja. Serà cosa de veure, per saber fins a quin punt arribà la corrupció o si tot són infundis trets pels enemics de la pobra família, no ho oblidem, la més rica i potent de la nostra història...

Si vos és possible, aneu per mi...




Serà d'aplaudir l'ardit teatral, el fa "La Bicicleta Teatre"...


Tàrrec...








Tàrrec
(marxa mora)

A Muhàmmad l’Atzur...

Blau d’horitzó tret d’esmolada pedra,
aigua a cafís guarda aljub fet cistella.
Forta passió s’enjogassa com l’hedra
mes crema fort en girbar la penella.
Si nostre gest en sa trama s’enredra
i aladre bord, amb rovell en la rella,
llaura bancals on tot traïdor medra,
què quedarà de l’aital cantarella?
Pols de camí i un brollar sense ganes.
Tot l’anar sent aparença de vida
que destriar de rondalles insanes,
del martelleig de la ment aterrida.
Per més insult, batallant les campanes,
al teu passar creuran prendre’t la mida...


Sergi Gómez i Soler
Jacarilla, a 5 de maig de 2016,

aniversari de la mort d’Al Àzraq