.

.

“Avec le temps.../ Avec le temps, va, tout s'en va./ Et l'on se sent blanchi comme un cheval fourbu./ Et l'on se sent glacé dans un lit de hasard./ Et l'on se sent tout seul peut-être mais peinard./ Et l'on se sent floué par les années pèrdues./ Alors vraiment./ Avec le temps on n'aime plus”.

Avec le temps.

Léo Ferré.

.


.

.
Inauguració: Dia de Sant Miquel. Sala Joan de Joanes. Bocairent

dimarts, 27 de setembre de 2016

Pàtria: lacrimosa dies illa...

Ontinyent, a dimarts vint-i-set de setembre de 2016.

Quede registrat a aquesta meua llibreta blava l'anunci següent, mostra precisa de com es navega el món que ens envolta i que, nosaltres també, volem canviar:



Amén.



.

De cubs de Rúbik estelats i altres desficis...



Biar, a dilluns vint-i-sis de setembre de 2016.

Vaig descobrir, mentre feia guàrdia de pati fa uns dies que, en un dels massa racons angulosos del centre, s'ajuntava un grup de xiquets com a mínim curiós. Un estol de mirades es dirigien a les mans d'un d'ells... Giraven a tota velocitat, això que de lluny no pots veure el què passa..., què està fent sí és un bon xic...?

És obligació, com també malpensar, i per tant, em vaig apropar. I vaig flipar. Cubs de Rúbik... Cubs de Rúbik al 2016??? Sí... Però espera't, Sergi, que no són com els que recordes...

Al·lucinava. Primer perquè no havia vist mai invents com aquells, aquests de la fotografia són... Segona, per la capacitat esbalaïdora del xicot. Què no va muntar en cinc minuts el cub estelat? Amb l'altre ja vaig flipar de valent: gira, es dobla..., talment com un Transformers cinematogràfic...  Quina imaginació espacial! Quines destreses! 

A mi, ai las!, que em posava tan nerviós aquest joc..., millor em vindria aquest altre tipus de cub que han inventat fa no res... No és un desafiament ni lògic, ni matemàtic ni res d'això ni allò, sinó un nou aparell antiestrés...




Una mena de cub dissimulable, amb gadgets d'allò més inútils, però que et fan passar el temps si ets un compulsiu. Rodetes, botonets, clauetes... Prémer, girar, rodar... Tot un plaer, conten, pels desficiats... No ho sóc, a no ser que es considere desfici desfer els bolis de tant posar-te'ls entre els llavis a l'escriure a casa, però reconec que em vindrà bé. I no és que en l'edat estiga el misteri..., de ben segur que a molts alumnes tal enginy també els faria un bé gairebé terapèutic. He, he, he... Jo vull fer-me'n amb algun..., fins a Nadal no estaran en el mercat, així que ja tinc anotat el tema en el capítol "Autoestrenes". De moment, vaig a veure si em fire un dels cubs estelats..., m'ha fet ganeta de tornar a viure eixe nervi desesperat d'anar provant i que no... 

Vicent Ramon estrena exposició...




Ontinyent, a dilluns vint-i-sis de setembre de 2016

El proper divendres, just el dia de la santmiquelada, l'amic Vicent Ramon inaugura una exposició d'aquelles que saps d'avantmà que serà un èxit complet.

Si et dic la veritat, tinc moltes ganes de poder veure-la. Però de poder veure-la a la meua manera. Serà difícil, pel mateix èxit que li augure.

Sempre m'he sentit emotiu davant una obra seua. En saber que preparava alguna cosa nova, m'he afanyat a contemplar-la, a encativar-me'n, a fer-la saber... La forma que ha donat sempre Vicent Ramon a la idea "Festa" en la seua cartelleria m'ha fascinat: com l'ha nascuda, com ha anat evolucionant-la, assentant-la, florint-la... Aquella probitat tan al·lucinant seua mai no ha deixat de sorprendre'm, ni que haja aconseguit ser ell mateix un propi gènere... Sempre hi ha algun detall inesperat, alguna nova perspectiva, una nova angulositat, altra novella textura, una nova combinació efectiva, trencaesquemes, narcòtica... Una atracció esperada, desitjada, acomplerta. Un cant seré de sirena vitalista, i escumosa, que perpetra a la perfecció la intencionalitat primera del fet cartell festiu: atrapar, amén d'enamorar i incitar a la coneixença vital, a la participació directa i el gaudi intens d'allò anunciat.

Per això, voldria veure'm sol en la Sala Joan de Joanes, posar-me a una vora i contemplar de lluny el joc que oferirà la mateixa metalingüística de la perspectiva emotiva... I de prop, i molt espai, tots i cadascun d'uns cartells, coneguts i reconeguts, rebregats memorísticament però intactes malgrat el pas del temps, i per tant estimats en veritat, d'aquells amors que no fugen... 

Serà, ple a cormull i tot, una vertadera passada... Dos dels meus passionals arravataments, la festa i la imatge, conjugats de mà d'un autèntic prestidigitador... I el millor de tot, que estic segur que la millor obra no estarà penjada encara, perquè encara no l'ha feta. Serà la propera, o la propera de la propera... Eixa és la sort del geni. I espere poder aplaudir-la, una i mil vegades mentre va arribant, a tandes d'il·lusió.

A partir del 30 de setembre, a la Sala Joan de Joanes de Bocairent, "La imatge de la Festa. Cartells de Vicent Ramon sobre festes valencianes". Una compilació gairebé antològica i de merit com poques es podran veure en aquest génere per aquestes muntanyes. Espere trobar-te. M'agrairàs el consell...

Ah, i et propose un joc... Jo aparesc en un dels cartells exposats... Sí, el tio Sergi Carrasca! Un honor, ja ho sé... A veure si em trobes...

dilluns, 26 de setembre de 2016

Luar na Lubre. Per fi tocar el cel...!


Xàtiva, a dissabte vint-i-quatre de setembre de 2016.

Hi ha qui fa mans i mànegues per acudir a un concert, què et diré?, de l'Springsteen, de la Gagà, del Bieber, de Camela... Un servidor també té les seues idolatracions musicals i cremaria gasoil per veure el seu grapadet de selectes, Blaumut, Nadau..., el què pagaria per oir veient Battiato, Savall, Teodorakis, Luar na Lubre... Que va Luar na Lubre a Xàtiva? Sí, a l'Arrelats Folk que organitza l'Escola de Danses dels socarrats de dalt...(gràcies, gràcies, gràcies...!). Doncs no t'ho penses, Sergi, que ja vas fer tard quan es van deixar caure per Alcoi..., pregunta-li a Eva com comprar l'entrada i tira cap el poble aparcat!

I així és com el tio Sergi Carrasca, després d'un dia esgotador, de veritat, de feinassa trenada davant l'ordinador, agafa el cotxe i cama!, a veure on collons deixarem el vehicle aquesta nit..., ai Xàtiva com em dol travessar-te a revolts de percaç... I només a ultimíssima hora, i esperitat, entre al Gran Teatre aquell tan recontraincòmode, però tan repreciós... No toque vores de l'emoció sincera. De veritat vas a escoltar els Luar na Lubre... Mira, ho posa a la pantalla, celebren el seu trenté aniversari, i van a presentar un dels discos seus que més t'ha emocionat... "Extra Mundi", un recull de fòra del món propi cèltic, vist amb les ulleres cèltiques, com agraïment a les cultures veïnes que els han anat acollint amb simpatia. Ja ho explicarà sobradament i sobrera sant Bieito Romero, músic enorme, artista incommensurable, narrador repetit (dues vegades almenys) de cada història... Era una de les pors i les curiositats que m'atansaven. Què seran realment els meus admiradíssims Luar na Lubre davant la personalitat-rierada de sant Romero? Bieito i la seua conlloga?, ho dubte pels cds videogràfics que he anat visionant, però, sense muntatge, com serà allò real... No m'equivoque en que portarà la veu cantant i organitzativo-informativa en un concert que resulta impecable malgrat un seguit de problemes de so poc perdonables. Impecable per dinàmic... Què tu no cantes?, què tu no toques? Doncs te'n vas de l'escenari i, mentre dones importància a la resta del grup quan treballa, et fas el teu cafenet... 

Doncs bé, maltrat la saviesa indissimulada, la bonhomia i l'amabilitat de sant Romero, tan proper que semblava cosí de tot el públic a l'hora, qui realment ens capturà, i en sentits ben passejats pel terme, fou Paula Rey. Quina veu, quina preciositat d'elegància i d'actuació, quina sensualitat, per favor..., i quin ritme!, què no fou capaç d'emocionar i incitar a l'impossible ball als qui ens trencàrem les mans aplaudint? Llàstima del so, que no li feu justícia microfònica fins que no s'encanà amb el "Tu Gitana" extremenyoportugués de Zeca Afonso (jo, escoltant en directe el "Tu Gitana" en veu tan dolça? Sí Sergi, i escoltant, el "Chove en Santiago" amb un orgue passat de voltes new age recrescuda, també...).




Perquè m'havia assegut abans a casa i m'havia dit, Sergi, vas a plorar segur. Deixa't dur i emociona't tantes vegades com vulgues permetre-t'ho, que del teu gastes... I sí, vaig obrir-me a escoltar i, per tant, sentir, tot allò que durant tants anys han anat acumulant com a bagatge vital meu tantes cançons com ells m'han fet estimar. La sorpresa meua fou que no va eixir de mi cap llàgrima. Només vaig enervar-me quan Paula Rey estreny la mà cap el públic i acaba amb el gloriós "no nos humiliaredes nunca mais" que em fou taula de salvació en l'any que ara passa... La resta, tot alegria d'oir, alegria de poder cantar baixet totes i cadascuna de les cançonelles, de saber-ne saba, motiu i florilegi... En arribar al "Txoria txori" euskaldun, el cor se m'ha arrupit, si t'hagués tallat les ales no hauries fugit, series meu, ocell, però hauries deixat de ser allò pel qual jo t'estimava, ocell..., quina veritat vital més encisadorament càlida per qui ha volgut ensenyar a volar i ara veu que faltant a tota promesa, el Rossinyol que se'n va a França, o on siga, Rossinyol, no ve a contar-t'ho..., ni tu ho voldries tampoc perquè n'ha perduda l'esquellada amb el vol tort, Rossinyol, ai Rossinyol, i no hi ha petó ni abraçada que puga perdonar la punyalada. Resultat? Si les cançons enyoradisses i els himnes certs no m'han fet soltar-me, ni tant sols la magnífica interpretació de "la Muixeranga" (poques com aquesta, eh?, ben poques, amb els dolçainers de la Degollà d'Alcoi, que ja hi participen al disc, i els de la Socarrà de Xàtiva, que a casa jugaven...), llavors, i tots dempeus, per favor, estic ja curat de cap dol...

De les interpretacions, cinc hores de concert segons sant Romero, dos i mitja rapidíssimes per un servidor (si em feien mal les cames per la postura no ho vaig saber fins que vaig anar allà on els Milèsians van deixar-me aparcar), només puc dir que lloances. Així i tot, em faltaren "Maria Soliña", "Romeiro ao lonxe", que amb la senyora Rey hauria estat motiu d'escàndol emotiu i ús d'extintors calmants, i la meua estimada "Pandeirada das fiandeiras". Però com vaig a queixar-me si "O son do ar" sonà com mai no m'hauria imaginat (i això que en el principi dels temps ells la feien moure amb orgue eclesial...!), i una "Memoria da noite" que encara em farà feredat passat Sant Miquel...! Fins i tot encertaren en la difícilment encabible "Torre de Breoghán". I d'agraïment ver els quatre extres regalats. Quan sant Romero explicava, ell sempre a la seua, la senzillesa magnètica de "Camariñas", em recordava sant Paco Muñoz contant el nostre "Serra de Mariola". Potser són tan semblants... Sense conéixer aquella ciutat ja sé que per una de Camariñas visc jo penant en el món..., com si fos una floreta montcabrerina... I eixe final animadíssim de ball de plaça, l' "Os Animais" pseudoianqui i la divertidíssima "Ao passar pola Coruña", on, com a Guadasséquies, el primer que es veu són les finestres obertes i els llits per fer... 



En eixir, en estat d'alegrança, he pensat que quina sort la meua. Vaig començar l'estiu amb l'esclat irredent del "Veles e Vents" de Xarxa Teatre, i ara inaugure la primavera d'hivern amb unes ganes impressionants de tornar a escoltar aquesta gent tan gran, però si pot ser en format menut..., amagat, per a revetlla de poble, qui sap... Em venen tantes ganes de conéixer Galícia, ara que ja sé com sona el resplendor de la lluna enmig d'un bosc sagrat cèltic..., a veure si és cert que Brighantia cau a prop d'on són aquesta gent.

I m'aprope al mostrador on hi havia exposada i a la venda gran part de l'obra del grup en conserva per veure si em merque una peça de record... I li dic a la senyodona que m'atén que ja els tinc tots... Em mira al·lucinada. Sí, excepte aquest que no sabia ni què l'havien editat, molt val? Però, fins i tot tens la "Torre de Breoghán"? Tu serás gallego, no?

divendres, 23 de setembre de 2016

Referéndum. Sevilla vota sobre la Feria d'Abril... (i II)




Ontinyent, a divendres vint-i-tres de setembre de 2016.

I Sevilla ha parlat. 
Ho han fet unes 40.659 habitants majors de 16 anys, des del dilluns passat fins a aquest matí. Són vora un 8% del cens electoral, la xifra més alta de participació alcançada per una d'aquestes consultes municipals en una gran ciutat espànyica. 

El resultat ha estat interessant.

Pel que fa a la primera pregunta, la de l'ampliació de la Fira, ha votat que sí el 61'8% (25.133 vots). El no ha assolit un 38'19% (15.526 vots).

La segona pregunta, la de tenir sempre un dia festiu al si de la celebració ha aconseguit 32.963 vots favorables contra 7.696 contraris.

Com que aquest referéndum no vinculant era auspiciat des del govern local, partidari d'un sí a cada pregunta, a partir d'ara, la Feria de Abril inclourà dos caps de setmana en lloc d'un. Com que les visites foranes s'hi centraven en l'únic cap de setmana fester fins ara, hom suposa que els beneficis econòmics seran amplíssims.

Poca broma. Un dels motius pels quals cal donar importància a aquest fenòmen votacional ve del motiu econòmic. Sempre anem dient que la festa és un motor de l'economia d'una població, se sap d'antic això...! Però poques festes han estat estudiades com aquesta, a la recerca d'unes xifres aproximades a la realitat. Diu la Universitat de Sevilla que el Real de la Fira rep una mitjana de 492.924 visitants per cada dia firer. El 12'8% dels visitants diaris no són sevillans. Aquests "forasters" fan una despesa mínima diària de 135 euros per persona. En la setmana, els "beneficis" per a la ciutat són estimats en 722 milions d'euros, un fet que supera el 3'5% del PIB anual de la ciutat. És, llavors, certament un motor. L'Ajuntament confia en sumar a aquesta xifra 121 milions més amb l'afegit aprovat del nou cap de setmana. I tot això, sense comptar tota l'economia submergida, molta, massa, que aquest event remou...

Davant aquests numerets, no hi ha tradició que puga mantenir-se...

Referéndum. Sevilla vota sobre la Feria d'Abril...




Ontinyent, a vint-i-tres de setembre de 2016.

Aquesta vesprada, i olé, el tòpic es farà carn i habitarà entre nosaltres acabadet d'arribar des de Sevilla.

Resulta que en acabar hui mateix el referèndum (millor "consulta popular" per evitar conflictes lingüístico-proindependentistes) que ha organitzat l'ajuntament de la capital andalusa, se sabran els resultats. I quina és la qüestió tan important preguntada a la societat hispàlica? Doncs una d'altíssim interés social que ha mobilitzat mig milió de persones majors de setze anys: heus ací les dues preguntes:

“¿Está de acuerdo en que la Feria de Abril del 2017 comience la noche del sábado 29 de abril, con el tradicional alumbrado de la portada, y finalice el sábado 6 de mayo a las 24:00 horas con los fuegos artificiales?”.  

“¿Está de acuerdo con que la Feria de Abril cuente siempre con un día festivo de carácter nacional, autonómico o local?”.

En resum. Ampliem la Fira dos dies per davant, tot ocupant un espai festiu ja existent com a "preferia" per atreure el foraster i assegurar-nos les divises i aprofitem per posar un dia de festa formal si no l'hi ha ja?

Aquestes preguntes, la consulta mateixa, esdevenen un exemple màxim de populisme polític, clar i de manual.

Els promotors, socialistes, avisen que amb ella inauguren un procés de consultes de temes importants a la ciutadania, que en vindran més... Serà el temps qui diga, doncs, si ha estat vampirització festiva la iniciativa política aquesta o no. La faiçó, la té sense cap dubte.

Els opositors, tots els altres, acusen primer de populisme i després de vampirització l'ajuntament. Si comencen un sistema de consultes, ho fan amb un tema menor en una societat ofegada per l'atur i altres greuges dolents tot assegurant-se una participació massiva atés el caràcter atribuït a la població. D'ací, que es desperten risses per la insistència que sembla fer-se en el tòpic de l'alegria despreocupada atribuïda a la sevillania... A més, sembla ser que les condicions de la votada no han seguit, per la mateixa alta participació, les esperades pautes de correcció, rapidesa i rigor que les tecnologies semblaven assegurar. Vaja, que s'ha muntat un sainet de tres parells de "rebujitos", sempre segons fonts contràries a la consulta...

A mi m'han encantat els comentaris que relacionen aquesta permissivitat consultiva sevillana front al tancament desaforat a les possibilitats d'una consulta independentista a Catalunya. Sí, mesclen oli i aigua, però escoltar-te dir:  "Última hora: el Pp amenaza con suspender la autonomía de la Feria de Abril si sigue adelante la consulta", "Catalanes, no sintais envidia, aquí se hacen referéndums porque importamos una puta mierda", no té preu. Com tampoc relacionar-ho amb tantes altres realitats: "Pp i Psoe llegan a un principio de acuerdo para que la Feria de Abril no coincida con el dia de Navidad", "Que se amplie la Feria de Abril hasta que haya gobierno", "Menos mal que se hace un referéndum en España. Ya era hora de que el puebo participase en decisiones importantes de su día a día". "¿Después del referéndum sobre la Feria de Abril viene uno sobre Monarquía o República?"
I així, ad infinitum...

I damunt, la consulta no té caràcter vinculant...

dijous, 22 de setembre de 2016

Serà bona la tardor...




Ontinyent, dia de l'Equinnoci de Tardor, dijous vint-i-dos de setembre de 2016.

Benvinguda Tardor...

No voldràs que no reba com cal l'estació que més m'agrada! La Primavera de l'Hivern...

"Serà bona la tardor amb pluges no escadusseres, que al camp portaran saó omplint torrents i rieres". 

Les parèmies i les dites no deixen bé aquesta estació. Jo tanque els ulls i pense que "a la Tardor, el dia porta espardenyes". Encara no he guardat els ventiladors, però ja he tret l'estufa perquè, quan em pose a treballar de molt bon matí, ja s'agraeix una miqueta l'escalforeta. Això de "a la Tardor, ni fred ni calor" va per barris, sembla... Veurem si aquests dies hi ha bonança, perquè "del setembre a la tardor, torna el calor" per l'estiuet de Sant Miquel, que ja està ací a la vora i s'endurà la berena al cel de nou... Que tot vaja bé i passe per quan toca. "Flor en abundor a la primavera, bona tardor ens espera", i aquest any la primavera ens va cobrir d'aromes i colors... Que per que dure ara la calor no ens toque dir això de "flors de tardor, plors de primavera", que si ara comencen a florir caquis i codonys, aviats anirem... Que vinguen les boires i que vinga la pluja: "pluja de tardor fa bona saó", i en tindre-la, els llauradors peresosos encara podran soltar allò de "a la tardor sembraria si hi hagués saó",El retruc es fa necessari... " amb saó o sense saó, sembra dins de la tardor!".

Em plau tornar a la fosca..., no estic gens d'acord amb això de "a la tardor, la foscor fa por". Ma mare em deia que no tinguera por, que el Sereno era un home... Ni tant sols a les malalties, que diuen que per ara són dolentes de mena: "malalties tardorals, llargues i mortals", "calentures de tardor, parentes de la mort", "diarrea tardoral, sovint mortal"... Però això és per als vells, i no els d'ara sinó els d'abans... "Tardor i hivern, per al vell temps d'infern". Ai l'hivern que el seguirà... "A la casa del vinater, bona tardor i mal hivern", amb el vi fent-se bo des del most recent, com pot viure qui del vi vol viure?, "a serena tardor, hivern ventós", val, però preferisc creure'm això de "pluja d'abril i sol de tardor, solen fer l'any millor".

Tinc ganes de passejar per un caminet aquós que tinc entre les barrancades que hi ha a prop de casa, quan "a la tardor, cauen les fulles a muntó" després que els àlbers es tornen d'or i vagen regalant-nos-el perquè l'estenguem pel nostre caminar. 

I quan algú em diu que "la tardor porta tristor", jo me'n ric... "Per la tardor, no feu la festa major", per si plou?, al meu poble la deixen caure. I jo no em perdria per res la santmiquelada, i vindran les magranes per santa Teresa i les castanyes i les nous de Tots Sants. De nou m'emocionaré perdut a la Fira de Cocentaina i esperaré que arriben les primeres Festes de Folls (amb les caterinetes i els nicolauets), i segur que em pega per rodar món i conéixer noves maneres de trenar l'anar fent;  i cantaran els Angelets al poble, i tornaré a aplaudir fet xiquet els Gegants, els Cabets, els Arquets, la Veta, els Cavallets... I més depressa que jo no voldria, vindrà l'ample moment del Solstici d'Hivern, el meu Nadal, quan si hi ha sort, la vida dirà que de nou juga a rodar la roda del temps... 

Just per això, "quan ve la tardor, i se'n va l'oreneta, no li dic adéu, li dic arreveure"...







dimarts, 20 de setembre de 2016

Parla, tabal, parla, i digues alguna cosa...!




Ontinyent, a dimarts vint de setembre de 2016.

Et parle l'altre dia del Ball del Retonto de Real i, en citar algun dels orígens possibles del nom que m'apleguen, algú va i es riu... Ei, no! Jo no dic que siga certa o no, jo te l'apunte com a escoltada... No podré dir que el tabal no canta "Retonto, retonto" perquè, a la nostra terra, per a les nostres danses, sempre hem fet cantar al tabal...

No, no em referisc a posar lletra a les melodies de les danses, que també hi ha un bon cabàs d'exemples. El ritme del tabal, l'hem intentat imitar més enllà de l'onomatopeia, molt més enllà del "xocorroc, xocorroc" de les postisses...

El llenguatge aplicat al tabal no pot passar de ser monòton i curt, mira com ho recull Sanchis Guarner en la seua obra "Els pobles valencians parlen els uns dels altres" (II, pàg. 90-91) en treure en dansa una versió fingida de la melodia xirimitera, i que qualifica de rònega imitació del redoblament:

"Ja tinc els morros unflats
de tocar i no cobrar;
senyoretes d'a vuité,
ja us ho podríeu deixar!
Per més que s'empenye
tot lo senyorio d'a vuité,
no tocaré la donçaina
si no em paguen al corrent.
      Del Polop som, del Polop;
      del Polop som, del Polop."

Sí, ja sé que si coneixes la cançó de les danses d'Agullent, estaràs ara mateix esbalaït en veure-la versionada, però no et preocupes que no existeix l'exclusivitat en la cultura d'arrel tradicional, de Petrer també es canta... Millor centra't en el final rítmic que fa dir al tabal que qui balla és del Polop, per més que Sanchis Guarner agafa la cançó a Cullera.

Enric Valor ho treu també a la seua rondalla "Joan Antoni i els Torpalls", només que canvia de poble, de la Marina ho du a l'Alacantí:

"I estant així distret, camina i vinga de caminar, una remor llunyana va arribar a les seues oïdes.

      De Busot sóc, de Busot!
     De Busot sóc, de Busot!

semblava dir la remor.
_ Redimoni! -salta ell-. Si no m'enganye, que no m'enganye, que no puc enganyar-me perquè ho he sentit massa vegades, això, zog zog!, acompassat, és la remor del tabalet.

Seguí escoltant. "De Busot sóc, de Busot", continuava sentint-se i amb un bon compàs".

I és més. En la mateixa rondalla, Valor afig el xiste vell de l'home que es queda a casa pastant farina mentre la dona se'n va al ball, seguint el mateix ritme de tabal...

"Llavors, l'home trist, com que la muller ja passava per davant d'ells una altra vegada, soltà amb veu forta la lliçó apresa:

    Cos de podadora,
    mànegues d'estral:
    a això que m'has encomanat, 
    l'aigua li ha fet mal.

La dona, molt graciosament, es girà i va respondre tot acompanyant-se del so de les castanyetes:

    Xacarracatxac, xacarracatxac.
    Posa-li farina i s'endurirà.

I continuà pegant la volta".

Ja veus, que conversa i tot han arribat a donar.

Al meu poble, el vell ritme del passacarrers dels Gegants, també duia cançó de tabal, i doble:

"Tireu pa i olivetes, arrimeu cadiretes"...

Però els ontinyentins la canviaven en algun temps per parlar, mal, dels geganters, que llavors solien ser funcionaris municipals de baix nivell en l'escala funcionarial:

"Tira el bollo, Calollo. Tira el pa, Català!".

I pels Cabets? Què no és el crit que encara els fem, "Orelluts, Orelluts", sinó (almenys), la primera part del ritme del passacarrers?

Doncs bé. Ja veus que els tabals parlen ben parlats, i de ben segur que qui llija la nostra conversa podrà afegir els tocs que conega, si els canta... Així que no anem tan aïna amb la cosa del "Retonto, retonto", que mai no pot saber-se si sí o si no...

diumenge, 18 de setembre de 2016

Al Ball de la Plaça de Real. Retonto, retonto... mmmh...!





Real, a dissabte dèsset de setembre de 2016.

M'agrada massa escoltar la gent parlar de la pròpia cultura. Sobretot quan intenten justificar-me els seus perquès. Ahir, del Ball de la Plaça, només se'm va donar una resposta... Resulta que era el ball tradicional de Real, que es muntava en un tres i no res en acabar els actes bovins del programa fester, au, dansadors, cantant... Una albada dansada, la definien alguns saberuts fa un cabàs d'anys. Una "albada morta", de les difícils de cantar per aspres, arcaiques, vocalment ofegants, ens ha comentat Josepa Blasco en acabar de brodar-les... 

Feia anys que no es ballava el Ball de la Plaça a Real. Conten que la darrera que s'interpretà per part de gent del poble fou fa uns quatre anys en una trobada dansadora a Riola... Al poble? Uf si fa anys... I ves per on, que tindré la immensa sort de veure-la dansada al seu indret, que la falla "Estoreta Velleta" celebra d'aquesta manera el mig any faller, provant de recuperar aquesta peça del patrimoni local... M'assec amb Paco i, a la vora, hi ha un senyor ja molt major que, ben nerviós, ens conta i reconta que ell va ballar-lo feia tants anys o més, tot àgil, i que era molt bonic, i que van arribar a ballar-lo a Cocentaina perquè un dels qui el ballava tenia la xicota d'allí i...


Val, digueu-me, Ball de la plaça, d'acord... Però d'on ix el sobrenom de "Ball del Retonto"...? Ai... I la pregunta? Què no he rebut almenys quatre respostes diferents del seu origen? I com de bé m'ho he passat escoltant-les... Que si els saberuts aquells van dir que era perquè la dansa era tonta, tonta... Que si els xicons l'aprofitaven (com a tot arreu) per fer lliga amb la balladora i que, després d'algun excés una d'elles va soltar-li al malfactor que era tonto i retonto, i es quedà el mot... Que si el tabal, en sonar, sembla que diga "Retonto, retonto...". Que si en algunes passades els joves aprofitaven per fer l'haca, perquè..., sí, algunes semblen part d'una dansa pròpia de Festa de Folls... Qui tindrà raó? Tots i ningú, segur. Però hi ha una versió que s'equivoca de totes: aquesta dansa no té res de "tonta". En acabar, estava jo amb els ulls oberts per la incredulitat i aplaudint com un desaforat... 


Comence pel principi: una mostra de balls hortolans i riberencs a càrrec del Quadre de Balls Populars d'Alginet. Una passada cantar-nos en veu baixa Paco i jo el "Bolero de l'Alcúdia"... M'han agradat, que bé que ho han fet... Després, amb una introducció dolçainera de mèrit en què he pogut cantar-li a Pepa la lletra del "Bequetero" (després diu que m'ho sé tot, però..., com no vaig a saber-me el "Bequetero" jo? Si vaig nàixer ja sabent-me'l...!), entren els balladors a la plaça... Hi ha un senyor al mig sostenint una "antorxa"... Ui, serà una d'aquelles reixalles de les dansades de plaça en què hi havia un cremaller o una alimara al mig per enllumenar i al voltant de la qual tenia lloc la funció? La il·lusió que em fa trobar-me amb una d'aquestes... Deixa, deixa, que te'n vas pels núvols. És realment un ciri gros que sosté un senyor, habitualment el ballador més experimentat, i que fa de centre del conjunt de parelles que hi participa... Vaja, sostenint el ciri mentre les parelles ballen..., una bona metàfora faristolera de la funció de la dansa com a lloc de festeig públic. Me l'anote...



I quan comencen a ballar, quina passada....! El tabal toca a dansa, la dolçaina a albada i comença Josepa Blasco a cantar (no trobe veu com la seua, quin prodigi...). I els dansadors. Quatre parelles que formen creu amb la torxa al mig, i van evolucionant amb passades curiosíssimes... Que si em sona a tal ball de sega, a tal i tal altre del Corpus, però si això és dels Folls de... En resum, una ensalada que replega d'ací i d'allí, d'una forma única, atractivíssima, que conforma un feliç espectacle més que no cap miscel·lànea, (contra el que es puga treure de les meues paraules, i amén). 

No senyors, de retonto només el nom, que és un ball intel·ligent que mereix el seu lloc en la festa de Real perquè supera el "localisme" per esdevindre, realment, una fita cultural comarcana. Ben bé pot ser tingut com un orgull propi representatiu, de tan excel·lent treball... Tant de bo trobe el seu lloc i, ara que està recent, no torne a caure en immerescuts oblits.

Moltes felicitats a la cantant, els músics, els dansadors i les dansadores i la Falla; molt rebona iniciativa han tingut, i segur que també esforç, que la il·lusió ja se'ls veia... Desitgem que l'assenten i puguen fer partícep tot el poble de l'interés que la dansa té.

Retonto seria qui deixara perdre aquesta joia...!


dissabte, 17 de setembre de 2016

D'aniversari...





Ontinyent, a dissabte dèsset de setembre de 2016.

Abans de res, moltes gràcies per les felicitacions rebudes. Porte minuts llargs agraïnt les que he rebut al correu o al facebook o al WhatsApp... Algunes són d'amics fugaços, una d'un familiar..., altres de companys estimats, encara algunes de gents que em són tan quotidianes que l'estima que em mostren hui no és res tenint en compte la que van demostrant-me al llarg de l'any. Encara en vindrà alguna de compromís, d'aquelles que no em saben, tipus "disfruta el dia amb la teua família i amics" tan desafortunades.... Altres, ni arribaran ja, que hui és dia en què es constata qui se n'ha anat, a qui he fet anar-se'n... Altres, m'agradaria tant rebre-les i no podrà ser... Altres... De moment, m'he distret molt amb una de preciosa, que sé que l'han guardada a posta per a mi i per a hui. I he plorat amb una de sinceríssima...

L'any que he passat ha estat, ho he dit tant, el més dur, i el més profitós també. Començà amb un terratrèmol físic, una por, un últim desig de bonhomia sincera, un sí com a resposta buida de tot contingut... I altre dia dolent, i altre dia, i treball que no vull, i altre dia sens fe ni sens bé, tot treball i cansat... La vida, però, ha anat regalant-me una sèrie de gents i de coses i premis que ara mateix bé m'admiren. Instants puntuals que m'han revitalitzat donant-me aire. Esperances de fer i objectius i il·lusions, ai, de nou, i projectes de ser...

Hi ha, però, una forma magnífica de resumir aquest quaranta-dosena anyada que igual et sorprén. Un mateix jo mateix captat en tres moments diferents per la càmera màgica i amiga de Juanjo Alcaide...

Una foto, però, faltaria i no hi ha. La del Sergi cremat per amor, isolat i llençat com rebuig sobre el terra. 
No cal. 
Imagina't una carrasca esponerosa passada pel foc, feta cendra i gest fantasmal. Feta oblit... 

La primera de les imatges va eixir d'unes noves rialles d'aquelles que fem Juanjo i jo quan tenim al davant la Cocacola de cirera... És el moment de l'acceptació de les banyes  i del primer burlar-me de mi mateix, encara amb mala cara perquè d'altra no podia tindre. Rebedor de les burles a la vida... Jo, amb la meua vella roba de dimoni benimacleter, un dels passats a salvar; no em sentaven tan mal les protoberàncies de cabreta infeliç, xe... Llavors vaig descobrir que la nova llibertat podia redimir-me dels esclavatges vitals. De moment s'havia acabat l'abús i el turment, tota violència física i psicològica, però addicte com era, calia passar el mono... El viatge a Carcassona i Occitània fou la primera senyal del despertar...

Poc a poc vingueren els desitjos. Després les voluntats d'acomplir-los. Va ser més o menys llavors quan vaig entendre que m'ofegava el lloc on treballava i vivia per força i el treball que feia i, no sé si t'ho he contat mai, vaig decidir deixar l'educació.

Ja despert, però amb tant de record i recança i recel, Juanjo va voler fer-me la magnífica foto com a Macip... Fosca com era jo de fosc, però preciosa, com els horitzons que anaven fent-se de nou, a partir de bagatges antics. Vaig retrobar-me amb un jo en els tres colps a la porta de l'església..., que em van dur rossega llarga...



I llavors va ser quan vaig decidir començar poc a poc a viure. Vaig tallar amb aquelles persones i coses que entristien més encara ma vida. Vaig seguir passant sedàs i descimalant. Total, ja vindrà nova gent, ja vindran més estímuls. I van vindre... vingué una gana immensa de somriure, de somniar i d'escriure... Per una combinació extranyament afortunada, vaig guanyar al concurs un trasllat a una nova vida i nou poble. De nou a l'amada muntanya, i a la sort grandiosa de poder per fi dormir sempre al meu llit... Van renàixer les ganes de treball i he passat tot l'estiu treballant, vinga articles, vinga propostes d'aquelles genials. És llavors, quan potser fera falta una foto formal en fer-me mantenidor d'aquella festa preuada de danses i nans, que Juanjo em va treure rient... Preferisc la foto en blanc i negre, per més que la de colors, amb tant de blanc i rosa, m'agrada molt també... 



Han quedat fora maldecaps, armaris, dols i pors i retirades. Encara queden però massa treball, indecisions i comprensió real que no puc guardar per a demà, que és hui que cal disfrutar. Això vindrà en molt poc, segur. 
Ja no hi ha hipocresies al meu voltant. El darrer esclavista va ser vist palplantat a la porta de sa casa el passat dilluns per la nit... He tornat a enamorar-me de paisatges i gestos i llibres i mots... Què vindrà ara? La propera foto de Juanjo em treurà gaudint de nous i vells amics (però bons...), i qui sap què serà o no serà aquesta aposta per fer i per ser?

Gràcies per aportar la teua part, la de lector i, potser, la d'amic, en aquesta passada de vida...

divendres, 16 de setembre de 2016

Ulls llagrimosos, però sens cap plor. Homenatge a Víctor Jara.





Ontinyent, a divendres setze de setembre de 2016.

A altra de les llums de bé (quatre, més una de foscúria) que tinc soterrada al Cementerio General de Santiago de Xile. Algun dia li duré unes roses.
Seran blanques...



Liquiñe
A Víctor Jara en el quaranta-tresé aniversari de la mort...

Negra és dita sent rosa la flor de l’estepa
al meu poble sens ruscos que tot m’ho confon,
com el cèlic fumal que la muntanya increpa
per la crema femtal que llar pobra difon
en fer calda la nit que tota tristor llepa
i no us deixa trobar cap estel perquè infon
al teu rogle la por de la sarna com trepa;
del trobar-se vençut quan hivern tot verd fon.

Primavera va ser pel poruc el garlaire
de guitarra i cant ferm de llamborda xafada.
Vida curta i llarg plany fet de sang budellaire
que s’infanta en nous cants per guanyar-te estelada.

Primavera hem promés, i treball, i un nou aire
que esbandisca eixe cel i tot plor de boirada.


Sergi Gómez i Soler
Ontinyent, nit del quinze al setze de setembre de 2016.

dimarts, 13 de setembre de 2016

Enamorament...



Biar, a dimarts tretze de setembre de 2016.

A vore. Que t'ho volia dir...

Com no vaig a enamorar-me del meu nou institut si cada vegada que entre a les classes de Batxillerat em trobe amb aquest meravellós paisatge???

Doncs això. Demà mateix m'enduc la càmera i ja veuràs, ja..

Dimarts i tretze. Què penses tindre mala sort?



Ontinyent, a dimarts tretze de setembre de 2016.

Ets dels qui creuen que el dia de hui, dimarts i trezte, et durà mala sort? Supersticiós? Per què, perque el dimarts és el dia de Mart? Perquè Constantinoble va caure un dimarts? Tant t'afecten aquestes coses?

I de la numerologia, què em dius? Ets capaç d'eliminar de la teua vida el número tretze com fan en els gratracels, on no hi ha aquest pis, o en el llistat de fileres dels avions? I per què? Perque a la taula del Sopar Darrer eren Jesús i dotze més? Perquè el tretzé va ser considerat el traïdor Judes? A no, que igual t'agrada més la versió de les Eddes escandinaves que diuen que en el sopar dels Déus del Walhala, el pocasolta de Loki fou el tretzé convidat... (com és això que totes les mitologies s'assemblen...?). Perquè en l'Apocalipsi és el capítol de l'Anticrist? No serà perquè la Càbala diu que hi ha tretze esperits malignes, si tu no has fet mai cas de la Càbala... Ah, igual és que t'han tret eixa carta en el tarot: la Mort; i t'has espantat...

I si pel contrari, penses que és un dia de bona sort..., tens algun motiu?

Jo, per si de cas, hui no tinc previst ni embarcar-me ni casar-me. I no és que siga supersticiós, que no ho sóc per a res, però, amb la feinada que tinc, ara pujar a una barca i gastar-me diners que no tinc en pressumpcions públiques amoroides? A qui se li ocorre...

dilluns, 12 de setembre de 2016

Històries al·lucinades del tio Sergi Carrasca. Hui, a la Batalla de Murèth...




Ontinyent, a dilluns dotze de setembre de 2016.

Doncs bé. Segons les males llengues, franceses en la seua major part i per tant feridores però elegants, el bon rei en Pere es va passar tota la nit fumant, follant i bevent, i si hagués existit la plaiesteison, jugant amb ella també... A l'endemà, a l'hora d'oir missa, el sostenien dos amics perque no s'aguantava dempeus l'home en anar a combregar...

Reunit el Grup Especial d'Operacions de Protecció Reial (GEOPR) optà per la idea més imbècil de totes, coneixent perfectament com era l'home: vestir-lo de soldat normalet i agafar un soldat normalet i posar-li les armes i robes del rei (un blanc -quatribarrat- perfecte), a veure si podien evitar que Simó de Monfort se l'esmorzara... El croat francés, beneït pel summe pontífex amb la mà dreta i amb la mà esquerra, s'abocà ràpidament sobre la peladilla i crua se la va papar... Llavors, una maneta d'entre les tantes de la batalla va dir que no, que lo rei, heus-lo aquí... Poc durà aquella veueta, i la possibilitat d'Occitània de ser un estat com el Déu dels francesos i el papat, el de Roma, no la pobra víctima expiatòria, manava... Els Càtars a la foguera. Jaume I sota la responsabilitat del salvatge de Montfort. La corona catalano-aragonesa abocada a enfrontar-se als musulmans baleàrics-valencians-murcians si volia seguir respirant. I tothom donant ales a la gent del Tractat d'Almisrà per fer una versió teatral del tema... Vaja, un desastre...

Aleshores, que arribe jo a Murèth, a fer recompte de la batalla i de les seues glòries passades, cantades per torbadors trobadors, cròniques fidelíssimes i traïdorables i llibres de lectura obligatòria per a aprovar el batxillerat. I què em trobe? Que del lloc on fou mort el vertader rei en Pere, ara n'han fet una rotonda.

Sort que al lleig mig hi ha una mena d'obelisc i una estela, si no, hauria pensat que la història és histèria i que bé m'havia pres l'escàs pèl que al crani em resta. 

Jo que anava amb ganes de cantar i tot l'himne d'Occitània, tan bonic com és, vaig girar cua després de les fotos de rigor i vaig pujar a l'autobús, esmaperdut de veritat. Quina tamanya decepció... Entre això i que ningú sabés a Vila-roja de Termenés on cremaren del cert el pobre Belibasta..., a la fi, vaig concloure que més que no simbolista romàntic, paga la pena, Sergi, fer-se un refresc a la primera barra de bar que trobes... O bé posar-se a ratllar poemes de desarrelament com aquest, que vaig fer allí mateix tot seguit, i que vaig incloure al llibre "Carriéra Trencavel".



Molt fo gran lo damnatge, e'l dol, e'l perdiment
Cant lo rei d'Aragon remas mort e sagnens,
E molt d'autres baros, don fo gran l'aunimens'
A tot lo crestianesme e a trastotas gens.
Cansó de la Crosada



Tornaras a servir, bon rei Pere, a aquells teus
amb qui no has combregat sent-los drutz i senyor,
però en ser-te fidels vols defendre ses veus
front un món lausenger on sols presta el dolor.
I vindràs a cavall malferit pels arreus
que ta vida han gastat pindolant tant d’amor.
Ni et sosté ja l’alé i tes forces són breus...
Saps que prest periràs, hi ha als teus ulls tal calor...

Contra aital enemic crescut en minva lluna
l’interés que ha forjat cobdiciosa destral,
no tens ja res a fer, ton redós ara és runa.
Ni ta mort servirà per salvar el casal.
Mor doncs, rei, per l’honor, rega terra tan bruna
amb la sang del penó. Siga d’or ton final...

I a Murèth la rodona,
i voltar-la de mort,
cavallers malferits
i distretes raons,
com voleien.

I un sentiment ben ver
fet silenci en paraula baixeta.

I de sobte un crit vell fet novell,
que lo rei, heus-lo aquí!
Obelisc derrotat per la força d’oblits...

Sobra sols un record per tornar a florir

tota espera...



Per la vesprada ja m'havia recuperat, coses que fem de tant en tant els romàntics simbolistes empedreïts, i em vaig posar a ratllar una marxa cristiana herètica...

diumenge, 11 de setembre de 2016

Crònica de la festa que he visitat hui





Un poble, a diumenge onze de setembre de 2016.


Hui he anat a les festes d'Un poble.
Ha sigut preciós, de veritat. Xica, bonico, bonico.
I tot tan ben fet i ben dut.
I tots tan contents.
Diví.
Xe, fes-me cas, d'allò millor que he vist.

A l'any que ve, repetiré sense cap dubte.
Aquesta/esta festa m'ha robat el cor.