.

.

.
.


dilluns, 20 octubre de 2014

Un conte que vaig fer sobre els Gegants i Cabets d'Ontinyent...




Quan el 2006 va arribar el moment de crear el IV Aplec de Gegants i Cabets d'Ontinyent, em vaig abocar de valent. Tant que, en saltar sense xarxa, me la vaig pegar, i ben forta. Aquell 29 d'octubre em va ser inoblidable, mai més tornaria a fer dansar un gegant...

Durant el transcurs d'unes setmanes, per crear ambient més que res, la revista Crònica em va publicar un seguit de contes basats en els gegants que anaven a visitar-nos. M'ho vaig passar ben bé fent aquell recull. Hi recorde molta alegria...

Ara, després d'un cap de setmana absolutament remember, i sent que arriba el temps, el proper Darrer Diumenge d'Octubre, del proper Aplec, m'ha pegat per retrobar-los. 
Vos en passe un, el darrer, dedicat als Gegants i Cabets d'Ontinyent...




"Un Aplec de contes...


i... qui s’ha cagat?
Sergi Gómez i Soler

L’altre dia anaven preguntant-li-ho a un servidor... i tu, Sergi, no sabràs quin va ser el gegant que es va cagar? Ai, els nous Gegants Jueus, com són d’espavilats... Tan jovenets i ja tenen ganes de saber-ho tot ... I com veuen vindre que anem a estimar-los tant, ells volen tornar-nos la deferència aprenent ràpidament  les històries i les llegendes del poble que els acull i ha de ser el seu. I des que han eixit del Callarís, el barri jueu d’Ontinyent, que és on han nascut, no paren de xerrar amb gents diverses per saber-ho tot... El Rei Cristià, tan sorneguer com sempre, l’altre dia anava cantant-los allò de “Ai gegants nous d’Ontinyent, tot ho volíeu saber...! En un corbo de bacores, quants peçons podia haver....”, però ells no feien cas... i seguien preguntant encuriosits.... L’altre dia els vaig acompanyar a passejar per Gamellons, venint de l’Alt del Moro, i baixàrem a beure vora la casa de la Seix, on està la còpia de la Font del Nano... i anàvem xarrant-ho. No hi havia manera que ningú els diguera  qui s’havia cagat! I “mera” que ho havien preguntat...!

La cosa és que, justament on s’encreuellen els barrancs de l’Adern i el dels Tarongers (sí, on s’enceten els camins de la Penya Roja i de la Fosc) hi ha una penya molt alta i molt ben posada també, que s’ha conegut sempre com “El Cagalló del Gegant”. Val, molt bé, ja queden prou mal els gegants deixant eixes coses per ahí, i més quan són tan grans, però... El Rei Cristià insistia en les cançonetes: “Tranquils que podeu remenar a vore qui va ser, que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la meneges amb un bastó...”.  Quan parlaren amb els arqueòlegs de l’Ajuntament els van dir que sí que la cosa venia d’enrere, perquè s’hi havia trobat prop restes de gent prehistòrica, que igual vivia prop, a l’abric del Gegant... Això va ser massa per a la carabassa... La Reina Cristiana va soltar que ja hi havia prou, que ara a vore qui els aguantava si es posaven a buscar el gegant que havia perdut l’abric!... No senyora, que això de l’Abric és una mena de cova on s’amagava la gent antiga... “Vaja, encara com!, que només faltaria que digueren que anem deixant-nos coses per la muntanya!” va dir tota tufada... Res, no hi havia manera. Van preguntar els Jueus als gegants de les escoles, a Jaume i a Violant del “Sentro”, a Marieta i a la Bruixa Marruixa de l’Escoleta... per si ho havien vist en alguna lliçó, però res de res.... “Ei, i perquè no ho pregunteu al gegant Gaspar Tomàs, ell que és tan serrà?” I allí que van al Camí dels Carros per trobar-lo. L’home, amb el seu garrot, preparat per anar prompte a fer brosses, els diu que no. Que “mera” que coneix els camins que duen a Agres, i totes les sendes, els ventisquers i els brolladors de la Serra de Mariola sencera, però qui pot haver... igual algun gegant vell que, després, ho va tapar amb roques... Podria ser, no? “I si li ho pregunteu al gegant més major, al Rei Moro”. “Home, com no ho havíem pensat abans?” I allà que van a consultar al Rei Moro, a l’Auelo... Me’l troben mig abeltit, amb l’escalforeta del  tenduret. La Reina Mora havia fet de dinar coca de fira amb els primers pebrassets, i cansalada, i bona botifarra... i la digestió estava sent pesadeta... Es va esglaiar i va deixar anar un rotet.... “Jo? Jo no he fet res! Que jo no arribe als cent anys! Que jo no puc haver-me cagat!”. “No, Auelo”, deien els Jueus, “no ho diguem per vosté... Li preguntem si sap alguna cosa dels gegants més vells..”. “Home, jo m’enrecorde que, quan era menut, em contaren que a Ontinyent, hi havia gegants de feia molt de temps... Diuen que quan van estrenar el Campanar de la Vila, aquell mateix dia, el Rei Cristià antic va caure pel Cantalar de la Bola després de tropessar amb una pedra sobreeixida... però cagar-se en la serra...  Saps qui pot saber-ho? El Rei dels Cabets o l’Home de les Dues Cares, que són els Cabets més vells; més vells que jo encara...”. Però res de res... El Negre va girar la seua cara blanca per preguntar-li al Tricorni, per si havia escoltat alguna cosa... “Sí, vora el Cagalló havia estat el pantà, i quan va rebentar amb les pedres van començar a fer l’església de Sant Carles, però... no. I ho heu preguntat a tots els Gegants? Els altres Cabets són molt joves... Ei, Tinyós! Tu tampoc no saps res d’això? Heu llegit en les revistes Almaig o en l’Alba? Uei, podeu anar a l’Arxiu Municipal, a consultar si entre els documents més vells...”.

Però res de res varen trobar. Per què es diria el Cagalló del Gegant aquella penya? Hi hauria alguna cosa baix? Tindrà alguna cosa a vore la Reina Mora... Com que li canten “L’Auela socarrà, que es pixa en el terrat”... igual...
I quan van anar a parlar amb ella, se la troben traient a taula uns pastissets de moniato per a llepar-se els dits! Els va dir que seieren i que els tastaren... però que ella no havia sigut! “Fillets, no heu pensat que potser no mai va cagar al vol cap gegant? Potser tot això no té res a veure amb els excrements?” Els Jueus, interessats, es van posar a escoltar-la...” Ja sabeu que la gent ens admira molt, per moros i per gegants..., i com que les coses més grans que s’han fet, diuen que són del temps dels vells, del temps dels moros... Si això ho fan amb les Covetes, les del Pou Clar, les del Bancal Redó, les del Dolçainer, les de Bocairent mateix... i nosaltres, que jo sàpia, no hem tingut mai que vore... Potser han pensat que, abans dels moros, hi vivien molts gegants, i que ells van fer les muntanyes, el pas dels rius, els assuts dels barrancs, les muralles de l’alt del Castellar..., que vivien en grans coves, com la de l’Avern, o es protegien en l’Abric... No podria ser això?, que en vore la forma de la roca pensaren que havíem sigut nosaltres?”. I els Gegants Jueus somrigueren; per fi... segurament seria això.. Quanta imaginació tenia la gent ontinyentina. I quanta estima, perquè havien fet d’aquell “Cagalló” tot un símbol... A dalt de la penya, sempre hi ha hagut penjada una bandera d’Ontinyent. I quan es fa vella o el vent la fa volar, no falta qui puja a posar-ne una de nova..."

dissabte, 18 octubre de 2014

Hem anat a l'homenatge de la Xafigà a Joan Martínez...





No, no vos esforceu en veure quan li fan l'homenatge a Joan Martínez.
Ja l'han fet.
Ha estat aquesta mateixa vesprada.

Nosaltres ho hem sabut a darreríssima hora i ha tocat fins i tot canviar els plans previstos per tal de baixar al concert de la Xafigà. Són coses que passen, i passen massa sovint... Tot són històries interessants les que es fan arreu que, per no ser publicitades com caldria...
De ben segur que molta gent, en saber-ho, pensarà allò de "si ho hagués sabut".





Res, que ho hem sabut i hem pogut acudit a Muro.
El més emocionant per a nosaltres no ha estat la immensa "Muixeranga" del final, on podia participar tot aquell músic que ho desitjara i que no ha defraudat gens.
Però ens ha arribat molt més la senzillesa.
Quan han pujat els dolçainers bocairentins i s'han espolsat les melodies de la dansada, això sí que ens ha fet tremolar de debò.




S'han llegit unes paraules de José Rafael Pascual.
Deia coses boniques de Joan Martínez.
Deia del buit, que és tan gran que només el pot omplir la música...

Vidre d'estam a Canals






Ahir per la vesprada, baixàrem a Canals per acompanyar Moisés Llopis en la segona presentació del seu llibre de poemes "Vidre d'estam", la primera fora del poble d'una sèrie que no es preveu massa llarga, però si jutgem pel que vàrem viure ahir a la bibliotenca canalenca, seran intenses del tot.




Un edifici interessant aquell de Ca don José, més públic del que esperaria jo per a cap qüestió poètica d'aquestes hui en dia, una curiosa presentació a càrrec d'Ari Garrido i un Moisés amb ganes de dir, molt il·lusionat, especialment per alguna troballa personal que s'esdevingué... I després, un Nestee i una tònica mentre, també entre altres cerveses, parlàvem sobre edició, sobre treball i sobre camins de futur incert.


Au. La propera, que espere amb molta gana, serà d'aquelles sonades. Ni més ni menys que al cor del Califat Independent de Benimaclet. Ja vos avisem perquè...





dimecres, 15 octubre de 2014

Antonio Blasco, fill predilecte d'Albaida. L'entrevista que li vaig fer el 2000...




Allà per l'any 2000, ben jovenet jo encara -encara les primeres orelles- els "directors" de la revista Crònica d'Ontinyent em van fer un encàrrec ben interessant que no vaig poder rebutjar malgrat no tenir ni tantsols mitjans... M'agradava escriure, llavors. No tenia més feina que anar d'ací allí buscant i regirant i mai no he treballat tant... Un seguit d'entrevistes a gent de la Vall. Així com vulguera i a qui vulguera, quinzenals. Quins temps aquells. Recorde tantes històries de la tanta gent meravellosa que vaig conéixer... 

La primera entrevista va ser molt especial. La vaig fer al senyor Antonio Blasco Penalba, sagristà d'Albaida, tio de l'amic Toni i persona a la que seguisc admirant. No tenia jo cotxe. Em va tocar anar a Albaida caminant des de Sant Rafael d'Ontinyent... Agullent, Benissò, Albaida... Vàrem xerrerar hores, em va ensenyar mil meravelles i, després, em tocà tornar Albaida, Benissò, Agullent, Ontinyent, a cama crua... 

Ara que Albaida ha decidit nomenar el senyor Antonio Blasco Penalba fill predilecte, he volgut recuperar aquell text de fa catorze anys per oferir-vos-el i per aportar alguna cosa meua a l'homenatge coral que se li fa. No he tocat ni una coma de com es va publicar. Trobareu tanta cursiva com la parla quotidiana que jo volia reflectir-li. 
Enhorabona a ell i a la seua família.



Antonio Blasco Penalba. Sagristà d’Albaida

Sergi Gómez i Soler

Anem... Seiem de grat en la reracapella. Un sant Domingo pelat i barroc ens somriu mentre vigila les joies, relíquies, creus i les altres baluernes devotes del vitrall, netes i polides a consciència. Antonio somriu confiat mentre anotem dades que passen per ser bàsiques: nascut el 1927, orfe de pare des dels catorze mesos... i, a orgull ferm, Sagristà d’Albaida els darrers 56 anys. Massa com per no esdevenir paret mestra parroquial: ja supera els 55 anys de ministeri del “Rector Vellet”, aquell home d’Agres els ossos del qual va ajudar a treure en les reformes del cementeri. Tant de temps i cap recança ni arrepentiment. De vegades, pesar per certs nuvolets de rerestiu, que es desfan només que bufe el vent, en la memòria.
Quan Antoniet, “el llumeneret” llavors, va arribar a l’església, aquesta estava feta un desert. La guerra fou un malbaratament complet, i les imatges reteses pels àvids ulls d’infant encara serven dol. Les coses de l’església les treen a la plaça i les cremaven.... Ma mare no em deixava eixir... Veies homes que anaven amb escopeta, ho veíem amb gran susto, grups que anaven amedrantant a la gent. Alça el cap i mira endavant, rememora amb veu suau i ferma a un temps: La plaça al migdia, a pleno sol... Feren que les senyoretes del poble l’agranaren, tot per fer-les passar un afronte, perquè vegeren que eren com les seues criades. L’església? N’arrencaren el terra llevant els bancs... mercat i garaig, amb el foso en la capella de sant Josep. Tiraren les campanes, i es notava en terra el rogle del forat que feren en caure... Aquell era el paisatge del 39, quan començà això d’ajudar en les misses, d’acòlic, com hem dit sempre a Albaida, en els enterros, a arreplegar lo de valor de l’església que un vicari havia anat traient amb trampes i que les persones havien guardat a casa. Saps la història de Segrelles? Tenia en casa la Mare de Déu del Remei per pintar-la, però mai no l’acabava de pintar perquè no se l’endugueren, el quadre es diu “la inacabada”... al final acabà paredant-la per evitar mals.
Somriu Antonio mentre urdeix l’entrellat de la conversa. Li agradava estar dins l’església. Als 13 anys, i gràcies a l’acolicat, entrà com aprenent de pintor, i de nit a Rosari. Com que no hi havia bancs, el rector cobrava les cadires a 10 cèntims, jo comptava les col·lectes, els mateixos xavos negres que empràvem per a jugar... ara encara les compte, gràcies a Déu!. No hi hagué intermedi: a 17 anys, D. Juan Comes el nomenà sagristà. Un gran rector... va ser l’iniciador de la reconstrucció de l’Altar Major. A la primera descàrrega del marbre va i li ve el nomenament d’Ontinyent.... Però l’accés a la sagristia no estigué lliure de dubtes. Jo no volia i em tingueren que rogar; l’anterior sagristà, Salvador, senzillo, molt ignorant? Potser... havia estat molt maltractat i jo no volia que a mi em tractaren aixina. Recorda, amb una impaciència gens exaltada, que no destorba el posat adhust i tan afable, els mots que, sobre ell, deixà escrits el rector Comes: Una auténtica adquisición. Era, es, piadoso, limpio, disciplinado. El convencé l’estima a una església que ha contribuït a refer. Estava tot desert...
Dels sis acòlics companys fou l’únic que no anà a seminari,. No em fea l’ànim d’estudiar. El seu sacrifici seria de per vida també, però des de fora, a la part “lega”... i això que hi havia qui s’oferia a pagar-ho tot. Era una càrrega per a casa, tres germans seus, tres que aportava el padrastre i dos xiques més que naixerien...
I l’ofici? Cap benefici. No tenia paga ni cap seguretat. A final de mes agraïen el que estigués tot el dia, en el llibre Racional es marcava ben clar: de la missa de no-se-el-què, dos pessetes pel sagristà, un duro pel campaner, el sogre de Segrelles per cert.... I tocava l’alba a les 6 del matí. Les primeres patades sobre la neu les meues..., i apagava les llums a les huit i mitja de la nit. I de tant en tant, cal menjar, a pintar cases i a emblanquinar façanes. Coses d’aquelles que només es poden suportar sense càrrega familiar. Potser n’he vist casar tants que no he volgut casar-me, riu.
Va servir a Alcoi, i estigué de sagristà a Sant Francesc i Sant Maure, llavors encara en construcció. Perquè estava el capellà del regiment, familiar meu. Volia que em quedara, però l’estima a Albaida pot sempre més. Vaig arribar a vindre-me’n una nit a peu per tal d’ajudar en les comunions... Em volien a Alcoi, i vingueren dos voltes a per mi. Després, quan el rector D. José Pla partí cap a València, també m’insistí, però...
I l’esforç per contentar, educar i distreure la xicalla...Els xiquets de hui tenen massa coses, adés feiem excursions per tal de traure’ls del poble. Ho pagàvem amb les propinetes que traíem, la loteria, les lamparilles... Anavem a Gandia amb el cotxe de línia... i el cinema en la Traqueta, baix de la torre del palau, si era hivern, o bé en la plaça, en un tancat que hi havia vora la font, l’antic hostal, a l’estiu. Feiem cinema mut, xarlotades. Les cintes venien de Madrid, després comprà el rector una maquineta de sonor de Barcelona. El compartíem amb el Palomar, passàvem el primer rotllo, corrent, d’un poble a l’altre..
Muden els rectors i els trellats: la falta de la menuda assegurança de que gaudia l’impulsà a treballar com urdidor als 42 anys; i seguia de sagristà. A les cinc i mitja mamprendre l’amotet i a les 6 a fitxar, a les 2 baixar a dinar, amb l’amotet a la porta de l’església, calia cuidar la llumeta de la llàntia... i a les tres a fàbrica i a les set a tocar el Rosari.... els enterros els tocaven els xiquets. Alguns dies “em tocaven”, a mi, les onze comptant col·lectes. I en arribar el temps de la jubilació, s’acompleix el retorn a la dedicació plena que justifica la fama, guanyada, d’estar sempre clavat en l’església...

Ara que s’acosta la Mare de Déu ja ni dorc. Cal tenir-ho tot adobat, tot endreçat. Que no mai falte res ni res es trobe fora lloc. Tot a l’hora i quan toca: netejar calzes, patenes, custòdies, si els ciris dels ancianos, les flors, els llums, si la roba de la Mare de Déu. I com no, l’ajudar a vestir-la el dia de sant Francesc: un orgull, assevera. I, malgrat l’esgotament continu mentre puga ser útil, jo al peu de l’altar... Tot depén, demà, de qui regisca la parròquia... Canvien els costums i es nota el decaiment de la gent... Qui em substituirà?. Això té que eixir, no ho se... I entre tanta cosa el record del Centenari de la Mare de Déu, de veure com la gent es bolcà i prengué part. I això que vaig tindre més feina que mai.... I l’homenatge que li feren pels 50 anys d’ofici, quan vingué, fins i tot, Don Juan Comes, que en pau descanse, i els tants acòlics que ha conegut; i quan el bisbe Ureña, un d’aquells joves ajudants, digué que, per respecte, mai no ha gossat parlar-li de tu...
Tallem la conversa per fer sonar l’Àngelus. Eixim a la plaça. Mira, ara em tenen fotografiat a saber a on. El suggeriment de qui conversa sobre la novella fama retreu Antonio. Des que les campanes estan baix, els turistes inquireixen perquès i coms que costen de fer entendre. Però cal tocar, malgrat les possibles mirades, a les set i mitja, a les dotze, pel Rosari a les set, i a Ànimes a les nou i quart. Ara la gent ha conegut com és de sacrificada esta vida. És una gràcia el que hi haja gent jove que s’ocupe de les campanes. La senzillesa i l’austera modèstia, sincera i gairebé malaltisa, pateix fort en públic. Mai no he volgut xerrar... Jo vaig fent. No he eixit mai a l’altar. Tot està a punt abans, però jo mai no vull que em vegen.

I encara un desig. Dos voltes he vist les campanes a la plaça, ... tornar a vore-les dalt, al Campanar... 

divendres, 10 octubre de 2014

El Gegantet del Pi... Mustafà petit!!!!



Quina alegria m'he endut en saber que els amics dels Gegants del Pi han aconseguit, a través del micromecenatge, els diners que calia perquè vingués al món dels èssers màgics i festius el fillet idèntic, però menude, de l'altíssim Mustafà, padrí dels meus tan estimats Gegants Jueus d'Ontinyent... Doncs sí, des de la passada festa de la Mercè, el Gegant del Pi balla pel camí seguit de prop per una rèplica en menut perquè el puguen fer viure xiquetes i xiquets de fins a uns deu anys...



I clar, més alegria m'és saber que, de tan lluny, podem contribuir a que haja estat possible tal feta, podem ser-ne padrins! Jo mateix, fanàtic com sóc de Mustafà, Elisenda i tota la colla (quina bona gent...) no podia deixar passar l'ocasió, i ara que m'he apuntat al llistat de pagans, ben orgullós estic de formar part d'una aventura tan bella...






Per cert, no vos perdeu a tota la família ballant en nostre "Bequetero"...




Si vosaltres també voleu ser-ne padrins, entreu ací mateix!!!!

dijous, 9 octubre de 2014

Els detallets aquells que acaben xafant-te el discurs...

M'arriba el manifest fundacional d'una nova entitat del meu poble que es vol reflexiva, moguda, recercadora, entenedora, anhelant, respectuosa, treballadora, alternativa, contribuïdora, lluitadora, plantejadora, constructiva, cívica.
Mire el nom tan original que han triat.
Hi ha una senyal prohibitiva en el seu "logo".
Ui...!
No comença bé la cosa doncs.

dissabte, 4 octubre de 2014

Sobre àngels i angelets...

Em demanen que envie material que haja publicat sobre àngels. L'envie. I ja que el tinc, perquè no compartir-lo amb vosaltres? Ja el tinc a mà, vos penge l'article que em va publicar la revista Almaig el 2011, i que duia per títol "Hòmens, àngels, terra i cel canten joies..., una visita als àngels festius valencians i als de la Vall d'Albaida". El vàrem dedicar a l'Angelet de la Corda d'Alfarrasí en el seu centenari. Espere que tingueu la paciència angèlica de llegir-lo. Jo en vaig quedar content. Llavors, però, era altre temps...



















dilluns, 29 setembre de 2014

Crònica del naixement d'un nou temps de gràcia

I en aquell temps de malvestats i indignitat, l'arquebisbe va mostrar al poble el document que, arribat del Vaticà, amb la signatura del penitenciari Major de la Penitenciaria Apostòlica de la Santa Seu, permetia que la diòcesi comptara amb un any sant cada cinc per a la veneració de la sagrada relíquia que es guarda a la catedral, provisió especial presa pel cardenal prefecte de la Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sants. 

Així, que s'obrirà un temps especial de gràcia, durant el qual serà possible obtenir una indulgència plenària per a la remisió de la pena temoral pels pecats. Els fidels i peregrins podran guanyar-se el Jubileu en acomplir les condicions habituals de confessió sacramental, comunió eucarística i oració per les intencions del Papa. 

A més, s'aprovava el text d'una missa dedicada a la relíquia que podrà ser celebrada en totes les esglésies en els dies autoritzats i el de la festa anual, que inclourà oracions pròpies i lectures en la llengua... dels que pasturen el poble.

I tot això el 2014.


.

.