.

.
"L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera,/ la guerra i l'amor:/ la sal de la terra./ Al llavi una flor/ i l'espasa ferma".

Divisa. La Gesta dels Estels.
Joan Salvat-Papasseit.
.


.

.

dissabte, 22 de juliol de 2017

El meu pregó de les Festes de Sant Agustí de Bocairent de 2016


Ontinyent, a dissabte vint-i-dos de juliol de 2017.

Demà farà un any, i no és cap refrany ni dita la data anyal, que vaig intentar pronunciar el pregó de les Festes de Sant Agustí de Bocairent. Esperava que en el programa de les festes d'enguany apareguera publicat. Sé que la Junta de Majorals no té per costum editar el text del manteniment, però com que foren ells qui em cridaren en no haver clavariessa que pogués encomanar a algú el treball (tal i com els és costum), havia arribat a pensar que enguany podria aparéixer a la revista. És per això que no vaig publicar el text ni donar cap còpia del mateix, amb l'excepció sabuda de les dues persones a qui vaig dedicar-lo: Juanjo Alcaide i Paco Muñoz.

Trobe que és un moment excel·lent per oferir-te'l també a tu. Ací el tens, completet, tal i com vaig concebre'l, per si t'abellira llegir-lo...

















La Gent del Desert a la Presó (placeta de)





Ontinyent, a dissabte vint-i-dos de juliol de 2017.

Puix senyor, de tant en tant encara em pren aquell vent, o l'amor, que em fa eixir de casa. Sol ser quan veig que a algun poble de les rodalies fan alguna activitat que pot fer-me créixer com a persona o gaudir plenament d'entorns o companyies. Darrerament, em toca fer molt de quilòmetre, atés que al meu poble tenen la cultura segrestada, subjugada al populisme polític que ha fet d'una societat interessant una mansuetud aborronadora, amb puntes de ridícul històric que ens passaran factura.

A Bocairent és que actua la Gent del Desert. Doncs a Bocairent que me'n vaig... La plaça de la Presó, antany el centre social del poble cardador, té una acústica molt atractiva, i de ben segur que no faltarà fresqueta. A més, són bons aquest senyor Barranco i la caterva que l'acompanya. Pot ser una nit abellidora...



I ho és. A fe que ho és! 
A més, un punt que no havia pensat a l'hora de programar la pujada... No he escoltat mai a l'aire lliure aquest grup. I sí, hi ha moltíssima diferència de l'escenari preparadíssim al peu de plaça estricte, amb profussió tècnica i instrumental, això com sempre. Sona del tot diferent. No em preguntes en què perquè és en tot, i tant en un ambient com en l'altre, em sembla bon espectacle.



Poc públic? Potser al principi, després va omplint-se. Però aquestes coses van com van i ja se sap que en muntar-les, serà el respectable qui valorarà acudir o no... I a Bocairent té mèrit la gent que acudeix, que pujar la Barrera, és per pensar-s'ho...


Ja t'ho he dit. Una nit tranquil·la, escoltant temes que ja em conec de memòria i que espere. Allò del "Vals de Matilda" encara continua corprenent-me...


Això sí, senyor Barranco..., com se li ocorre a vosté demanar al públic que aplaudisca a ritme en una cançó que lloa, a la seua manera, la de David Mira, Ontinyent... Ha, ha, ha...


I amb aital companyia de banc, podré jo queixar-me, veritat... Si ens havéreu escoltat en la posterior cerveseta (pels qui no conduíem, els qui sí, preferírem aigua amb gas i un llimonet.) Heus ací dos dels meus Reis d'Orient. Un d'ells, la senyora Doménech, per suposat, acaba d'obtindre el Premi 9 d'Octubre de Bocairent a la trajectòria personal. Cal que ho celebrem. Igual vaig traient la dolçaina i assajant-me un "Ai Carmela" que faça tremolir el lloc on li entregaran el guardó. Si riguérem...

I que no s'ofenga ningú. O que s'ofenga qui vulga, collinsos! El dia que algú reconega cap treball de Juanjo, caldrà que useu amb mi un desfibril·lador. Amén.


Doncs res. Ja veus que no deixe jo tranquil·la la camereta... Diré, només, que en acabar el concert i trobar-me els músics carrejant materials des de dalt fins a la font de la plaça, allà baix, em va convéncer de nou com és d'esforçada aquesta feina seua... I és que són bons xicots, xe... Espere poder escoltar-los aviat. Saben fer-se d'estimar.

Ah, i una altra. Si encara no tens el disc que estan presentant, "Ésser viu", a què esperes a fer-te'n amb un? Ells ho agrairan, tu ho agrairàs... Anit tenien tot un homenot com a comercial, el senyor Molina Cabanes, ínclit poeta. Si quan hi ha nivell...

I heus ací la primera de les cançons que interpretaren...


divendres, 21 de juliol de 2017

Festa i gihadisme...




Ontinyent, a divendres vint-i-u de juliol de 2017.

No et fies del títol, que segur que entres amb la idea pressuposada que vaig a parlar-te d'aquells càrrecs festers que pensen ser, i actuen, a tall d'amos del poble o que usen la festa com a trampolí per accedir-hi a cap altre poder..., no van per ahi els meus tirs, aquesta vegada... Vull parlar-te del gihaidisme real i la meua impressió de com està afectant la societat després de l'experiència tan rara que em va tocar viure hui fa justament una setmana.

A casa nostra, s'ha parlat fa temps de l'amenaça gihaidista en ser territori festiu morocristià. Mai no ha passat res ni cap amenaça ha estat prou forta com, de ser real, eixir del cercle de les forces de seguretat. La imaginació popular, però, ha pres seriosament l'amenaça i ha interpretat de maneres diverses, sovint histèriques, cap indici de disconformitat festiva per part del món musulmà. Els casos més cridaners van donar-se ja fa anys, amb el canvi de segle, amb el cas curiós de la capitania omeia d'Ontinyent i l'estora amb versos alcorànics que xafaven dones i, com no, amb el resultat dels atemptats a Dinamarca contra dibuixants considerats blasfems i que repercutí directament, per purs i foscos interessos, en les Mahomes. Encara em recorde protegint aquell càmera i aquella periodista plaça de Bocairent cap a fora, cama que vols entre granerades... 

Allò era, només, un cúmul de fets puntuals. La societat, però, ha evolucionat cap a una assumpció normalitzadora de la por, atiada regularment pels mitjans de comunicació i, també, per la poca mà esquerra dels polítics (només cal veure els episodis darrers protagonitzats per l'alcaldia de Villena respecte la rebuda de la Mahoma de Biar...). La por als atemptats indiscriminats ha calat i és present per més que vulguem fer la nostra, quan ens apropem a actes i festes de certa magnitud. Ens trobem en alerta antiterrorista i hi ha certa por on caurà la grossa propera d'aquesta macabra loteria, però continuem pensant que els pobles més menuts o els actes menys visibles en la fira de vanitats del món, juguen menys paperetes. 

El món festiu és un candidat únic per diverses circumstàncies, bé ho sabem. L'acumulació relaxada de gent és un motiu atractiu, i també és el simbolisme que marca la major part de les nostres celebracions, per aconseguir la propaganda que busquen les causes atacants.  Una de religiosa, més o menys religiosa ja, com el mercat nadalenc de Berlín, patí ben patides les conseqüències d'un atac amb camió, igual com una altra de cívica, la festa nacional francesa del catorze de juliol, l'any passat també, a Niça. Des de llavors, a tot Europa, es solen prendre certes mesures. A casa nostra també...

Aquest any, vaig acompanyar un grup d'alumnes a fer un tomb cultural per València en plenes Falles. En entrar a la plaça de l'Ajuntament topàrem amb una tanqueta de la policia amb un senyor ben armat palplantat al davant... Els mateixos alumnes ho deien mentre esperàvem la mascletada, si algú vulguera fer una destrossa, aquest és el lloc ideal!, i ho deien mentre anaven comptant els franctiradors que, segons ells, hi havia a determinats terrats de la plaça. Havien quedat impressionats...

Jo també vaig quedar-hi estorat, relativament també perquè ho esperava, el darrer catorze de juliol, quan vaig acostar-me a un dels parcs del costat del riu Auda, a Carcassona, per contemplar el castell de focs d'artifici tan espectacular que solen disparar des de les muralles i el palau dels vescomtes a la ciutat vella. M'havien dit que podien aplegar-se unes tres-centes mil persones, que per la massa que s'hi veia, les condicions d'aparcament i l'estat de les carreteres de sortida dues hores i mitja després d'acabat l'acte, crec que es quedava en apreciació curta. Molta gent, un espai real de protecció immens, inabastable realment, brou de problemes. Amb l'experiència negativíssima niçana tan recent, seria cosa de témer un atac a Carcassona? Pel què es podia veure in situ, era pensable...

El primer que hom podia observar és la presència massiva de policia. Molt amables per cert, els gendarmes, que em donaren un tot d'indicacions d'on podria veure's bé l'espectacle després que m'informaren que el Pont Vièlh, on jo volia instal·lar-me, anava a ser tancat per qüestions de seguretat bàsiques i casolanes... I de sobte, en passar on m'indicaven, em trobe entre peces formigonístiques gegants del "lego". Quina millor manera d'acotar el perímetre que acumulant d'aquelles monumentals joguines? Impedien, per suposat, l'accés de vehicles; no podria passar el de Niça ni Berlín... I fins i tot em van fer un favor, que per més brutes que es veien i tot, vaig poder seure-hi hores i hores a l'espera del castell... 

Durant tota la vesprada, huit militars jovençols ben plantats, en grups de quatre, dos davant i dos al darrere, es passejaren amb llurs boines negres, i armadíssims, pel passeig. Feien respecte. Una forma de mostrar la ciutadania que podia estar tranquil·la? Podria ser. Jo vaig acabar pensant que no, que era una manera de lluir d'exèrcit en el propi dia nacional. Vaig acabar segur d'aquest postureig quan, a mitja hora de l'inici puntualíssim dels focs, apareixen dos avions i comencen a llençar paracaigudistes. Amb allò ja tot ple, en desplegar-se les banderes republicanes franceses al cel mentre els soldadets intentaven caure sobre un mateix i proper lloc, la comèdia fou aplaudidíssima... Com els mateixos soldats. Lluny del què estic acostumat a casa, em sorprengué com els pares amb xiquets, i xiquets sols, s'apropaven als soldats amb admiració i familiaritat, i eren rebuts amb bons gestos i simpatia...

Bé. El castell, impressionant pel foc usat i pel lloc. Però arriba el final i allò es converteix en un absolut purgatori, justament per les mesures antiterroristes... Jo que tinc molts castells fallers a les espatles, m'arrecere on no puga molestar ni ser moltestat per la massa que, mig a fosques, maldava per eixir d'allí, entre les peces de "lego" que tant costaven de sortejar...  Però quan dus vint minuts allí et dius de fer via perquè al pas que vas... Al pas que vaig? Resulta que a la gendarmeria se li ocorre no obrir el Pont Vièlh i comença a agombolar-se gent cansada, remesclada amb bicicletes, i de totes bandes, que no sé com allò no acabà de mala manera... Quina forma més extranya de dominar la situació si se suposa que la seguretat de la gent és el primer que cal que procuren les autoritats! Ben bé podria haver-se produït un daltabaix tot intentant evitar un altre!

A la fi, tot va acabar bé per a mi, que vaig poder escapolir-me mentre pensava i repensava la que s'hauria pogut armar per la ineficàcia aquella... Qui ens protegeix de qui ens protegeix?, com acostume a dir entre amics, però canviant el darrer sintagma per un nom propi no professional... 

I me'n vaig anar meravellat per haver acomplert un desig d'anys que no em defraudà en absolut. Però convençut que si ens encantem... A l'endemà mateix vaig tornar a tindre proves de la ineficàcia policial, però eixa és una altra història... La conclusió que vaig treure del tot plegat és que tot això que sol dir-se de que s'està preparat per qualsevol avinentesa és pur postureig, entreteniment calmificador de la massa, valeriana pública i prou. El dia que algú vulga fer mal...

dijous, 20 de juliol de 2017

400.000 visites, que es diu prompte...





Ontinyent, a dijous vint de juliol de 2017.

Estimades i estimats; abans de dir res més, moltes gràcies.
Si fa un cert temps m'haveren dit que el meu blog arribaria a les quatre-centes mil visites, m'hauria rist de qui tal exagaració asseverara... I ves per on, aquesta nit passada hem arribat a aquesta xifra. En veure-ho, un calfred em va recórrer l'esquena... Estava acompanyant en el treball a un amic quan vaig adonar-me'n del compte redó. Fa molt de temps que no mire les xifres perquè no lluite per cap tipus de rànquing classificatori i això de la numerologia sempre m'ho he pres d'aquella manera, com un fet anecdòtic, i risible, o bé com una curiositat.

Ara bé, quatre-centes mil visites? Uf... No són moltes?
Espera...., són més encara. Que no he tingut hui temps de posar-me a escriure i, quan ho he fet, ja en portàvem cinc-centes visites més...!!! Quan vos pega per...

Gràcies a les fidelitats i les infidelitats, a la tafaneria i l'interés cert... Espere que puguem seguir xerrant i distraient-nos junts... El problema que trobe és que açò sempre, sempre, és un monòleg. Bé que m'agradaria interaccionar amb els tants i les tantes com sou. Ja vos ho dic, i més ara que ens trobem en temps de vacances: ma casa, Can Carrasca, està ben oberta i vos espere per xerrar. No faltarà mistela ni herberet per ajudar a petar conversa... 

I per celebrar aquesta xifra rodanxona, un regal: el vídeo que Dénia TV ha publicat del piromusical amb què han conclós les darreres festes de la ciutat. Si salteu directament al minut 4, trobareu una meravellosa sorpresa...

Moltes gràcies de nou...

dimecres, 19 de juliol de 2017

Ui, però si ahir va ser el díhuit de juliol!






CUENTO PARA ADULTOS
(fragment)

Cuando la revolución de mil novecientos veinte
las carmelitas se trajeron la mano de Santa Teresa.
No sé cómo llegó al Pardo.
Las carmelitas de Ronda piden la reliquia a Franco.
Franco no les da la mano.
La mano no se pierde,
la tiene Franco para dirigir España
-dijo el Obispo a la hermana-.
Franco la tiene de pisapapeles en su despacho.
La mano de Santa Teresa inerte
extendió el dedo corazón
cuando Franco firmo cinco penes de muerte.
Se estremeció el mundo de lado a lado
cuando los cinco últimos vencidos
fueron fusilados.

La reliquia de Santa Teresa (la mano)
vuelve al convento de las Carmelitas
y en el Palomar
hay revuelo de hábitos
y gran festival.


Versos que me pasan.

Gloria Fuertes.

I no t'abellirà passar una nit amb Paco, a Alfarb?



Ontinyent, a dimecres dèneu de juliol de 2017.

Abans que se'm passe a mi, arribe tard i no t'ho pugues apuntar en l'agenda.
I sí, de nou parlem de Paco... Però si no t'avise que el proper diumenge li fan un homenatge espectacular a Alfarb, després encara m'ho retrauràs, que no et dic les coses interessants...

A veure. Que Paco, si canta, cantarà poc. És cosa de la Lira d'Alfarb i l'ajuntament del poble. A les 11 de la nit del diumenge vint-i-tres de juliol, en el pati de l'escola, han programat tot un espectacle anomenat "Una nit amb Paco Muñoz". La banda i els seus alumnes interpretaran un seguit de peces ben triades (estava jo present quan la tria, veges tu la coincidència..., i done fe que allò que triaren és del bo, bo), partituritzades per a l'ocasió per Hugo Chinesta, que s'encarregarà de la direcció musical. 

I qui cantarà, doncs, si Paco canta poc? Doncs mira quin llistat... Andreu Valor (si arriba a temps), Toni de l'Hostal (i d'ací pot eixir un pollastre o una rosca amb bona cosa d'all...), Lluís el Sifoner (que m'han xerrat quina canta i no m'ho pense perdre per reeeeees del món!), Aitana Ferrer (que fa temps que no l'escolte en directe i m'abelleix molt; ara es dedica a cantar pels xiquets, una gràcia, tu..., el senyor Miquel Gil, i Lola la Molinera, i sant Apa!, Ina Martí i Xavi de Bétera... Mare tape'm!

I jo, ben ample. Per què? Perquè Paco es mereix una mostra d'estimes tan alta. Perquè sé que la gent que hi participa se l'estima de debò, com em consta que succeeix també amb els qui organitzen la vetlada. Ah!, i també per una cosa del tot personal... M'és un goig que per a fer el cartell de l'homenatge, hagen agafat una fotografia meua... Li la vaig passar, com totes les què vaig fent de concert en concert, al Paco, i ara ha estat una sorpresa trobar-me-la... És del concert primer, el d'Almussafes, que Paco encara no s'havia tallat els cabells... Si li agrada el treball prou com per passar-ne un exemple per a il·lustrar una ocasió com aquesta, com vols que estiga jo? Això, tou i ample...

Vindràs a Alfarb? Et guardem un lloguet?

dimarts, 18 de juliol de 2017

Cassons..., quin concertàs de Paco a Dénia!!!!


Ontinyent, a dilluns dèsset de juliol de 2017.

Com que darrerament no sé alfarrasar amb els quilòmetres i les hores, si m'encante arribe tard. És sempre un plaer baixar a la capital de la taifa, l'altívola i sempre agradosa Dénia, i més si és per escoltar Paco en el que, segons ell mateix, anava a ser un dels concerts més emocionables de tota la gira... A veure... Vaig a fer-me una proposta... No vaig a usar cap forma del mot "emotiu" per un concert que tots els qui ens estimem el Paco sabíem que la vetlada seria això mateix, afectable, impressionable, sensible, excitable i sentimental, entre d'altres sinònims... Quants anys han viscut Paco i Pepa a Dénia? Si encara tenen casa; okupada, això sí, per una okupa que n'ha heretat l'estima. Sempre que hi parla de la vila marinera, ho fa amb desig d'enamorat, el Paco. Què li ha dedicat alguna cançó a una ciutat concreta que no siga Dénia o València? Que si et poses a buscar el Montgó no el trobes ben poderós a moltes de les seues lletres? Què fins i tot en grec ha arribat a nomenar el lloc...!!! (Sí, bressol de pedra Hemeroscopea, xe...!). 



El lloc, la plaça del Consell, ataquinat de gent, que hi acabaria havent-ne a les escales i plantades pels costats... I la processó final d'amics, coneguts, saludats i admiradors s'avança encara al principi i jo no abastisc a saludar gent que ja conec, o que em presenten, o que em coneixen a mi, o que... Paco arriba a dirigir-me unes paraules tan amables en un moment determinat, que acaben derretint-me... No, si jo també acabaré plorant aquesta nit calorosa i e... 



Au, va sonant l'hora, les onze van tocant, i no és cosa de fer esperar la gent, que després acabarem a les tantes... Ja estan llestos els darrers consells espirituals? El senyor metge oficial de Paco li ha recomanat les apotequeries necessàries per sobredur l'això que li vindrà quan es trobe amb els primers aplaudiments? Doncs ja pot eixir el senyorhome a la palestra, que Dénia l'espera...

I ho fa com les darreres vegades. Dubitatiu als primers compassos de "La meua terra"... Però és agafar-se i fuig que et xafe!!!! L'Apa, acabarà dient a la fi del concert que Paco hui se n'ha eixit... Pepa s'ha passat el concert tota nerviosa perquè això no pot ser, tanta això del cor que jo no puc dir..., exacte. Però a veure!, com no va a cantar emocionadíssim un senyor anyat com ell, al seu poble! Si no sé com ha tingut forces per cantar "El vell Montgó"...! Deixem que s'emocione, i que plore si vols... Ben emocionats estan els qui s'estimaven la Maria Ivars d'escoltar-se el seu poema "Tendror" cantat per Paco i Ina Martí! Ben a dins ha arribat al públic la lectura del poema d'Antoni Prats que ha fet Paco reconeixent Dénia com a sa casa... Si el concert de Montserrat, el seu poble, va ser ja tot un manoll de sentiments, aquest ja... Ei, i no vull pensar quan arribe el d'Ontinyent, el seu poble, i el final de València, la seua ciutat. Millor que pensem en acabar aquest amb salut! Quan puge a la fi a l'escenari per fotografiar-lo amb l'auditori al davant i el castell al fons, acabe entenent les cinc vegades que Paco ha trencat a plorar... Veuràs després les fotos. Era per a això i molt més...

I els músics, aquesta nit, més que inspirats... Serà l'ambient que es respirava. Tot allò bo ho amillorava...


Si et fixes, tots als faristols tenen penjades pinces... Em va fer gràcia la cosa. Fins i tot Paco en tenia no fos cosa que se n'anaren volant tots els papers a meitat concert, que es preveïa ventada. Fins i tot hi ha qui va comprar-se una carpeta aqueixa mateixa vesprada, eh? Però res, l'únic ventet que ens sobrevingué fou el de l'estol aquell de gavines que, de sobte, acompanyaren la "Marinera Fidel" venint del castell i cridant. L'explicació de Paco em va deixar a la cadira... No hi ha com ell. Pegunteu-li a veure què vos diu...



I és que Paco estava inspirat entre la seua gent, vinga a fer referències a uns i a d'altres... I els uns i els altres li responien amb expressions d'estima. Fins i tot es va atrevir a contar-ne alguna d'aquelles que et xarra en la intimitat i que després... Aprofitant que estava la seua gent de la rondalla, va xarrar que hi havia un que estava convençut que a Paco li agraden els eriçons... I demanava que el convidaren a eriçons i tot. Quan la gent li preguntava d'on s'havia tret això, ell responia que fins i tot hi havia una cançó que deia que li agradaven els eriçons: "i l'eriçoooooons veureu volaaaaaaar!". Ah, a Paco el que li agraden són els horitzons...




I heus ací la patidora de la nit... Ai Pepa...! Si Paco estava nerviós, tu....! I te'n vas anar sense que et convidara al gelat que et vaig prometre. No et preocupes que la setmana que ve, quan ens veurem per anar a Alfarb a l'homenatge que li fan al santhome aquest, jo et duré llimonet del Polero, el millor del nostre poble!(de Paco i meu, ja m'entens...).


Ina ho va brodar. Però com de bé sap fer-ho aquesta dona. VULL QUE TREGA JA EL DISC, xe!, que serà una delícia escoltar-lo, recontra!!!!


I si em va costar fer-li fotos al senyor Rentero sense que eixira per darrere la marca comercial que no patrocinava l'espectacle... (En canvi, com estaven de bones les hamburgueses de la tenda del costat, que ja m'assemble a Paco i em cal contar-ho tot).
Deixan ja les nicieses. Només per escoltar la capella de músics que l'Enric Murillo ha posat al voltant de Paco en aquests concerts, paga la pena acudir. La paraula "artistes" es queda molt i massa curta...



I ací la secció de veus, més el director del tinglat aquest. Quina joia de gent...


Que siiiií, que m'encanta penjar fotos d'Ina Martí, i també del senyor Aparicio... Quina elegància...! Amb senzillesa, la presència que té la senyora Martí damunt l'entaulat és gran, i a cada concert que passa, la veig millor, creixent, i això és tan important per qui s'estima aquest món tan difícil de la cançó...


De veritat, unes joies...


Bé.... Un dia d'aquests faré una prova a veure quantes paraules sinònimes de bona persona m'ixen del senyor Apa. Encara caldrà inventar-me'n algunes per tal d'abarcar la seua immensa sensibilitat i l'estima que posa en tot allò que fa. A més, fins i tot sense treure-li tota la cara ix bé en les fotos... Ací, volia jo que es veieren les postissetes amb què s'acompanya cantant eixa "Malaguenya" que fa que la gent salte de les cadires a aplaudir. Un geni, un bon geni i dels màgics, de veritat.


I arriben les fotos dels plors... Tu mateix diràs sí...



De totes, aquesta és la meua preferida...
Però hi ha trampa. Hi ha alguna més que, de tan personal, no la penjaria. Veig en els plors de Paco una estima tan gran per la seua gent... Un sentiment d'agraïment... Què pensaria mentre rebia tals aplaudiments? Ho sé perquè ho va dir, se li va escapar parlant amb Pepa... I a mi m'això que no diré tant que em vaig passar tot el llarg viatge de tornada amb mal cos...



Au, els artistassos reben el merescut òbol del públic. I com diu Paco que deia l'Ovidi, per si vostés eren tan amables, teníem preparada alguna altra cançó...


I no sé el perquè, el "Serra de Mariola" em sonà més himne que mai...

Però alertaaaaa!




No. Jo esperava que cantara per acabar aquell "T'estime Dénia, t'estime...". Però no podia ser... Hi ha cap dels assistents que dubte d'aqueixa estima veient com se'l va veure en acabant?



Res, que també l'hem acabat amb salut..., i jo no me'n podia anar sense fer aquesta foto... Sé que li agradarà molt al Paco, que no veus la cara de satisfacció que fa...?
A la setmana que ve, l'homenatge d'Alfarb. I a l'altra, la gira durà PER FI a Paco a la Vall de la Terra Blanca. Veurem l'hora que marca a Otos...


I ans d'acabar, deixa'm que et xarre una anècdota que ens passà al final. Mentre ens retiràvem, apareix l'encarregat d'un dels locals d'oci de la zona i demana fer-se una foto amb Paco. Resulta que cada vegada que acaba una sessió, ho fa posant "El vell Montgó". Mira que m'ho havien dit vegades i vegades, però fins ahir no ho vaig veure clar. Un himne...


dilluns, 17 de juliol de 2017

Després del viatge...




Ontinyent, a dilluns dèsset de juliol de 2017.

Mai no hauràs vist escrit ací sobre els meus viatges.
És força curiós. Parle de les mil i una i mai no dic res sobre els llocs que visite i les belleses que arribe a conéixer, a interioritzar i, per tant, a estimar... Igual algun vers, o algun poema sencer deixe caure; igual alguna fotografia; una referència mig perduda... Trobe que els meus viatges, pel que tinc i tenen de simbòlic, formen part d'una intimitat que em seria difícil de treure a la llum. L'única vegada que m'he atrevit a dir-ne alguna fou en el primer, ara ja el primer, viatge a l'Occitània. Em va transbalsar tant que vaig acabar editant el poemari que hi vaig escriure, el "Carriéra Trencavel". Aquesta vegada també he escrit, i molt. No editaré però els versos. Potser els coneixeran els més amics i els familiars, que ben assortits han estat aquesta vegada, i no es podran queixar, de fotografies i comentaris que els hi anava enviant...

Ara bé. Hi ha algun aspecte que m'ha deixat tan pensarós (que no pesarós), que segurament escriuré algun text per ací comentant alguna història o histèria de les que em feren pegar voltes al testet. Però poc a poc, que he vingut relaxat i no vull posar-me ara... 

I una cosa..., et passa com a mi que, com que no pots abastir tantes meravelles com vas trobant-te en viatjar, et vénen més ganes encara de fer viatge? El que sí que tinc molt clar és com és de meravellós això de deixar-se anar per aprendre i prendre noves experiències, coneixent i revisitant, recordant i apostant per futurs...

diumenge, 9 de juliol de 2017

A Ca Pinet...



Ontinyent, a diumenge 9 de juliol de 2017.

Arribe a les tantes a casa després de fer, literalment, allò que a la meua comarca es diu "la volta a la Marina"... I ben feliç d'haver-la fet... M'explique. Hui hi havia previst, per la vesprada, un homenatge a Paco Muñoz per part de la gent del restaurant més famós del País Valencià, l'històric Ca Pinet de Tàrbena, que ara es troba renovellat a Alcalalí. I allò ha sigut...





La cosa és que hi havia comboiada molta gent per plantar-se allí ja a l'hora de dinar, però el divendres em crida Paco que no, que s'han fet enrere per no-sé-què-i-no-sé-quants, i que ens veuríem allà a les set i mitja... I un servidor que està un poc cansat del tot, decideix no xafar l'autopista, no. Au, mone per la carretereta aquella de la Vall de Seta que fa aaaaaanys que no la xafe. I quina bona tria? Quina pau d'esperit? Quins paisatges absolutament corprenedors? He fruït com poc... Per dir-te que en tot el trajecte fins a Tàrbena només m'he creuat amb tres cotxes, dos motos i deu ciclistes... Ah, i ja no puc dir que no he passat mai per Castell de Castells!, i quina fondalada més senyorívola... I quina eixida més complicada cap un costat i cap a l'altre que tindrà com a quotidiana aquella gent...! Amb raó aquella segueix sent terra de moriscos en l'imaginari... De moriscos i de bandolers...!

I en coronar el port de Sa Creueta i trobar-me el gran blau marí entre aquells penyals gegantins i solemnes, quina emoció... Tant com quan arribes amb ganes d'obrir-te al cel al Coll de Rates. Vas pujant, carretera serpera amb revolts i volts que et duen avant i ja veurem... I de sobte allí baix aquella vall de Parcent i mil pobles més, i el Montgó de fons i la mar... Paradís pels ulls i el cor...

I desseguida arribar a Alcalalí i perdre's per dins, amb com és de fàcil arribar a Ca Pinet. I en no res, que arriba l'expedició que esperem, i comença la història...



Fa molts anys que vaig passar a dinar per Ca Pinet. No sé si vas estar-hi mai, però era un dels llocs més peculiars que pugueres visitar. La decoració ruralista emparrada amb un sensefí de banderes i rostres d'ideologia Llibertària-Comunista-Independentista que et deixava bocabadat per l'excés i la passió amb que s'arrelaven tots plegats a murs i sostres... Ara, l'ambient el conserva, en un espai de llum diàfana i una amplitud amable... Ens hem perdut Pepa i jo entre quadres i records mentre Paco atenia la gent que s'hi acostava...


I clar, de nou Paco emocionat, que hi havia gent, ens ho contava després, a qui havia perdut la pista feia dècades...






Una curiositat trobàrem... Paco està retratat en una pàgina de periòdic d'anys, en un dels pilars del restaurant, i en la carta també..., he, he, he... Vàrem prendre la imatge...



I ans de sopar ben sopats, l'homenatge que arriba. Els protagonistes, tots ells, emocionats verament, i nosaltres, aplaudidors sincers de tanta estima. Paco llueix ara un fermall amb forma de timó, i és més mariner encara... I rebé una placa i un llibre sobre bandolerisme... A la fi, què som tots sinó bandolers d'emocions?




Les paraules del senyó Pinet foren molt tendres, tot reconeixent el valor que li dóna al recolzament que Paco els ha donat de sempre...


I Pepa, que estava d'aniversari d'ara no recorde el què, també s'endugué de l'estima aquella, en forma d'unes flors d'allò més lluïdores... (i al final, una botella d'herbero que ja tastarem, ja...).




A l'hora de les paraules d'agraïment, Paco es posà a contar anècdotes de les sucoses. D'aquelles que només pot contar ell perque contades per altre, no serien ni paregudes ni ens arribarien amb la força de la seua suau veu...



I desseguida, a sopar...


I en el sopar, una catarata d'històries, a quina més increïble, abans de tornar a carreteres més sensates per a la nit..., cantàrem sarsuela, de rap exactament...! 

Una te'n contaré d'aquelles que més em sorprengueren del senyó Pinet. Resulta que quan era xicotet, el seu avi li contà molts remeis curatius, sobretot pels animals de pota... Si una mula o una somera o una burra tenia mal de panxa, calia anar, i ell anà alguna vegada, a furtar-li un davantal negre a una dona que s'anomenara Teresa, per posar-li'l a l'animal perquè es guarira... Tan al·lucinat vaig quedar que em va vindre al cap uns versets, els vaig ratllar i li'ls vaig passar a Pepa, que em mirava incrèdula, i divertidíssima...

"La meua burreta té mal a la panxeta.
El metge recomana tapar-la amb robeta:
un davantalet negre
furtat a Tereseta
i sense que ella ho sàpia...
Sabatetes de llana, sabatetes de llana..."

I jo, agraït amb tanta meravella com em plou darrerament...