.

.

.
.


dilluns, 21 juliol de 2014

D'on neixes, d'on peixes, d'on mors...

Al fil de la mort de l'actor Álex Angulo, i dins el procés aquest de constatacions vitals que patisc darrerament des del meu somort pou, em ve un ric-rac al cap bastant fútil, però que m'alleugereix el mareig del seguir anar fent. No sé si ets d'on naixes; perquè et naixen per un costat i per l'altre ves a saber les combinacions tècnico-político-sanitàries que cal fer fins arribar a fer-te nàixer. No sé tampoc si ets d'on t'eduques o aprens, que fa temps que vaig dessistir de respondre la pregunta capciosa aquella que m'obsedia d'Al Russafí ("Ser la pàtria d'un infant, obliga a estimar-la sempre?). Sé que no ets d'on pastures, perquè no té res a veure amb mi ni amb el que pense el lloc on dic i em guanye el sou, no he pogut més que provar a comprendre'l i jugar a acomodar-m'hi. Finalment només pots ser, doncs, d'allí on mors?

L'Álex Angulo va eixir-se'n ahir de la carretera a l'alçada d'un poble de la Rioja anomenat Fuenmayor. Sabia ell que entrava en el terme municipal de Fuenmayor quan...? Macabra loteria... Coneixia ell Fuenmayor? Hi havia estat alguna vegada? Guardava algun sentiment pels seus carrers, el seu llegendari, el seu veïnat? El nom Fuenmayor igual no ha aparegut més que ara, i a tall d'anècdota, en els mitjans, però des de ja mateix (i en això, la rapidesa necrològico-morbosa dels acutalitzadors de la Viquipèdia fa feredat de deveres) Fuenmayor passa a ser un referent, a tall de fita vital, en qualsevol referència a l'actor. El mateix que passà, per citar algun exemple comarcà, amb Nino Bravo i Villarrubio o Bruno Lomas i la Pobla de Farnals. 

La pregunta sembla inevitable. No la faré. No sé la gràcia que tindria ara saber a quin poble anirà lligat el meu adéu. Quin topònim apareixerà en els recordatoris vora el d'Ontinyent. Saber-ho, fins i tot, podria ser un llast. Un vertader mal de cap.


dijous, 3 juliol de 2014

En els cent anys de Joan Vinyoli





I hui que s'escau el centenari just del naixement a Barcelona de l'insigne poeta Joan Vinyoli i Pladevall, em complau recordar-lo amb uns poemes seus i amb una cançó molt estimable cantada per una veu estimadíssima....

EL CAMPANAR

Sovint, sovint, com per la dreta escala
d'un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpants els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.
Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l'altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l'alba els camps estesos, esperant.
Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!






APLEC
He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.
Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.





DOMINI MÀGIC
Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.






CANT D'ABELONE
Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressant-me com un bressol;
tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar
aquesta set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?
Car mira els enamorats
com es menteixen així que
volen dir-se veritats.
Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.



diumenge, 22 juny de 2014

La nostra Festa: catifes efímeres llunyanes...


La palissa que m'he pegat amb el cotxe ha estat amplament compensada amb la meravella que he pogut constatar. Matí de Corpus a Elche de la Sierra, de les serres del Segura i Alcaraz, on neix el riu Mundo i tot això. Estorat m'he quedat, en veritat. Quin art, quina capacitat d'esforç i de treball...


Hem arribat i tot era ja gent, i els veïns acabaven en aquell moment les darreres correccions a un treball que començaren a fer anit cap a les dotze. Sobre els llambordins, que es deixen veure sota les fines capes de serradures, s'estenen imatges variadíssimes, originals, simbòliques, versions de quadres místics o no tant (la catifa de l'Imagine del Lennon m'ha deixat clavat al lloc...



Una organització perfecta en les visites que facilita el bon pas de la tantíssima gent que omplia aquells carrers, bona part d'ells valencians atesa la llengua que anava escoltant ací i allà... I molta amabilitat la dels organitzadors quan ens hem adreçat a ells buscant informació...


 Resulta que fa cinquanta anys justos, un veí del poble que havia conegut la tradició de les catifes catalanes, convencé nou col·legues per tal que imitaren aquella mostra plàstica que tant li havia agradat. Qui anava a dir-los que el fet complauria tant el veïnatge que l'han convertit en costum de rara perfecció, amb uns resultats bellíssims. Doncs bé, des d'aquell 28 de maig de 1964 ha plogut molt, hui amenaçaven gotetes destructores remesclades amb un sol insigne... I cinquanta anys després, a més de celebrar-ho amb exposicions, fireta, pel·lícules, concerts i revetles, han aconseguit el títol de Festa d'Interés Turístic Nacional. Ho mereixen sense dubte. La quantitat de personal admirat així m'ho testimonia. Vos poden servir per convéncer-vos aquestes fotografies.




A més, per a aquesta ocasió, han comptat amb la participació d'algunes altres poblacions on fan també estores d'aquest tipus. Així, hi havia les de dues poblacions d'Itàlia, San Valentino Torio i Noto, una de canària, La Orotava, i altra del mateix Tòquio del Japó. Una autèntica passada...


I és que els detalls impressionen...


Ah, i en girar el cantó em trobe de cara amb la Cospedal i el seu sèquit. Quina mala sort, recontracollons. Com diu Consuelo, hauria calgut que pegara tres voltes sobre mi mateix per treure'm la malestrugança. Aquesta foto és de la segona vegada que m'he creuat. Afortunadament ara ja era a l'altra part d'una catifa que no hauria xafat jo ni per tot l'or del món...



I tot per a què? Per a la glòria mateixa del fer per fer. Perquè només amb ploure la cosa es desfilagarça. Només que un distret malxafe... És la gràcia de l'art efímer. En passar la processó eucarística, tot queda arrossegat i de la perfecció resta només la memòria. I la bellesa, també de la destrucció (perquè esborrades pel passar també tindran la seua gràcia). I sobretot, les idees incitants que a partir d'ara crearan noves catifes per l'any que ve...

La nostra Vespra... feta nit de Sant Joan!


No sé què m'és més rar, que el calendari haja unit l'una darrera de l'altra, dia per dia, les dues festes que més m'agraden, Corpus i la Nit de Sant Joan, i després d'un misteri encara puga contemplar des de casa dels pares un correfoc, ves quin remei... O que en alçar els ulls em trobe encesa la "falla", la Llum de Sant Esteve... No, és que han avançat la festa des del final del juliol perquè no faça tanta calor. I encara em quede més bocabadat quan em recorden que, a més, és la festa del Cúgol!!!

Hi hi ha dos concerts, i el final de curs de..., i.... I hi ha caps de setmana que pots alletargar-te per l'avorriment. El meu poble té una desorganització molt organitzada.

La nostra Vespra: Adam i Eva socarrats...



"Pren Adam la poma tremolant, i apenes se'n menja un bocí, crida Déu amb gran còlera.

Deu:  Adam, ubi es?

Adam (despullat): Oint, Senyor, la vostra veu, fugí trobant-me despullat.

Déu: Què estàs nu? Qui t'ha mostrat fer contra el manament meu?

Adam: Esta dona ho ha causat, que em donares per companya.

Eva: Puix tampoc la culpa és meua, que la serpent m'ha enganyat.

Déu (enutjat): Sobre els pits aniràs, serpent maleita, ton past serà, que menjaràs, la terra. Tindrà mon Fill la Mare tan beneita que et romprà el cap, i et darà mortal guerra. I tu, Eva, multiplicats seran tots parts a pena, i a ton marit seràs dona sotmesa. Esèterils anys, Adam, serà la teua estrena del teu pecat, i de sudor molt plena, i perque del pecat em pagues pesa, serà el teu cos llançat d'esta Devesa... (Déu crida l'Àngel). Àngel molt fort i preminent. Ministre meu imperial. Llanceu al desobedient Adam del Paradís terrenal.

Àngel: Adam. Jo et porte dolorosa embaixada. I et ve de part del Senyor Déu eternal. Diu que perdeu el Paradís terrenal, la qual ciutat tan malament haveu guardada..."

Ahir vaig disfrutar d'una vesprada aventada del Misteri d'Adam i Eva a la plaça de la Seu de Xàtiva. Vespra del Corpus. I heu ací, actualitzat, part del text final tradicional. D'ací, d'aquesta propaganda sociopolítica eclesial barroca de convenciment moralitzant i justificador cap el públic il·letrat és que provenen alguns dels mals que ara passem... No direu que l'escena no té tota la pinta d'un desnonament?

divendres, 20 juny de 2014

Als Arquets d'Ontinyent...

http://2.bp.blogspot.com/-1kE0jtAyy1g/UMPLmC62GgI/AAAAAAAATMM/9rS3Qo2nSLg/s1600/Process%C3%B3+Pur%C3%ADssima+2012+098.jpg 



Aquest Corpus em serà feliç. I me n'adonaré de nou dels anys com passen, i que els esforç fets ahir hui fruiten més saborosos del que mai pensava que no seria la collita. Una nova generació entrarà al joc del costumari comú, una branca més va ja creixent a l'arbre que ens da ombra...
Per això no me n'he pogut estar i, aquests dies de mareig per tant de fum d'encenalls, he provat a dir les meues massa coses a través d'un poema que ara mateix vos regale... Cinc vegades repetisc en ell el mot "nostre" i abuse sobremanera del pronom "ens". Serà per alguna cosa...




Arcs en cel

Als i les dansants, i a les ensenyants,
del Ball dels Arquets d’Ontinyent,
enguany que n’és Cap de Dansa el meu estimat nebot
Abel Sanchis Gómez.

Canta la dolçaina i diu
el més bell dels més vells càntics,
i el nostre esperit somriu
reprenent posats romàntics…
Tan menuts i ja acudiu
a fer part de nostres momes
i el capvespre acoloriu
amb el gest, les flors, les plomes…


Fent record joiós aneu
de passats que no abastiu.
Costum d’espardenya al peu,
historiat que no s’escriu.
Ara ens sou soca d’arrel,
ocellets de vora niu,
pas d’encís i flor de mel,
espurneig d’ardit caliu.


Vots arnats ens acompliu
rodant carrerons i places,
ritus calm que benreviu
l’esforç de mestres tenaces.
I sent dansa ens aclariu
tanta llum com fa de sostre,
i l’estiu ens és ja estiu,
i el nostre poble més nostre!


Mans al darrere, xiquets!
Mans en gerra les xiquetes!
Alceu somriures blavets
amb les ànimes blanquetes!
El cel nostre és fet d’arquets
adornats amb campanetes!


Sergi Gómez i Soler
Jacarilla. Vespra del Corpus de 2014


diumenge, 1 juny de 2014

Pouem el primer cd de L'Aljub...





M'abellia assistir a la presentació del primer compacte dels xirimiters i tabaleters de L'Aljub, així que cama cap a Bocairent, com si això em costara... Una estona de conversa amb un amic i depressa per no fer tard al teatre Avenida. Ple. Val. Millor. Em quede de plantó vora la porta per escoltar el concertet. Em va agradar aquella marxa en què José Rafael Pascual mesclava tots els topics musicals catalans quan la van treure en aquella entrada de Muro i ara em plauria escoltar-la pausat, El Català es deia..., i vindrà bé oir les temptacions i la festa de Sant Antoni vistos pel senyor De la Asunción. Aprofitaran per a descarregar malures i malvestats quotidianes i així, al final, m'emocionaré més amb Els Cabolos... Més? Impossible. Caldria que havera imaginat que l'Aljub es prendria el final de la mostra com a un homenatge al seu primer director, el malaurat Joan Martínez (encara em costa moltíssim, i em dol més, parlar d'ell com a absent...). Ai! Va ser tan intens tot quan els estimats Cabolos eixiren a l'escenari per ballar entre els plors esglaiats d'alguna criatura (el que cal i el que toca) i desenes de petits requadres de llum blavosa que enfocaven per enregistrar el moment...

I res, com que tenia pressa, en escoltar les paraules de la taula presentadora, vaig fer bé de comprar dos cds i cap a casa corrent, que el cansament apretava. Jo sé d'un xiquet que quan li regale hui la música dels Cabolos serà molt feliç...

Em van agradar les paraules del senyor alcalde. Va equiparar L'Aljub amb les altres institucions musicals bocairentines en peu d'igualtat justament per la vàlua del seu treball esforçat, per la seua intenció recuperadora i, sobretot, per la seua dedicació a l'ensenyament. I sí, raó tenia en afirmar que això assegura el futur cultural del poble. Vint anys ja L'Aljub. I que sembla que van començar despús-ahir... He assistit a diversos concerts seus i he pogut seguir l'evolució des del poc de l'anar començant al molt que vaig disfrutar del concertet. Encara espere tenir la sort de veure'ls pujar més amunt encara, que les costeres de la vida i de la música són empinades i Bocairent bé s'ho mereix.

No he escoltat encara el treball sencer. Ho deixe per emocionar-me mentre puge i baixe del meu nord espars al meu sud incert. De moment, he escoltat una peça que em va estranyar molt de trobar en un treball dolçainer, una versió del Pastime with good company atribuït a l'Enric Huité anglés, el de l'Anna Bolena aquella... M'he quedat estorat de debò. Esplèndid és poc dir. Quin joc més bonic amb les tarotes i el sac de gemecs! Quina gràcia absoluta que, amb el retorn de la dolçaina, aquesta s'haja portat del passat els altres companys tradicionals i, poc a poc, els tinguem ja com habituals (què seria dels Gegants d'Ontinyent si no?).

Però el que més ganes tinc d'escoltar és la versió, l'actualització potser millor, dels tocs tradicionals de Bocairent. Només per això, aquesta obra es fa ja imprescindible. I estan totes, des de la Cercavila d'acompanyament d'autoritats als Cabolos, passant per l'Acapte, els Corredors i el Passacarrer de la Mahoma, que tant em complau.

La meua enhorabona als músics i al seu director, Jordi Sempere Azorín, per la feina feta i la decisió de mampendre en un ara mateix tan difícil la tasca d'allumar tal criatura; a l'amic Vicent Ramon que s'ha lluït reinventant-se de nou en el disseny del producte; a Bocairent per voler fer-se fent cultura i com no, a tots aquells que ens estimem totes aquestes històries que ens fan més nosaltres, perquè mereixem una producció com aquesta, ben presentat i que promet. Aigua de bon paladar i, per damunt de tot fresca, ben fresca...

dissabte, 31 maig de 2014

"Hi ha algú castellà? No? Pos que baixe l'Oriol...!"



Alguns dels meus companys d'institut m'insistien en la importància del moment, en com era de profund el canvi... Que l'Ajuntament d'Oriola edite un llibre així... Cosa de no creure fa no res. I ausades que va alçar la fita expectació dijous passat, que no havia vist jo el preciós auditori de "La Lonja" tan ple. Potser ens trobàvem allí la major part dels professors de valencià dels instituts del Baix Segura (de ben segur...), però no, que hi havia gent de tota condició tal i com vaig comprovar quan, en eixir, em va arribar la conversa d'unes  iaies locals comentant molt respectuosament -i viva-allò que havien escoltat... Sí que em sorprengueren, jo que no puc copsar aquests canvis temporals-morals, dues coses a més de la gran audiència: el fet tranquil de l'ús del nom comú de la llengua i com cada parlant de la taula presidencial aprofitava aquesta mena d'acte de defensa identitària oriolenca en què es transformà la posada de llarg del llibre. Tots vinga a tirar l'aigua al molí de l'Oriola actual. Sembla ser que són moments de tensió aquests en el fet simbolista de la vila del Segura, i per això eixiren a relluir temes com el de la Cruz de la Muela -si es treu o no-, com es canvia o no l'escut... Identitat. Identitat valenciana i coronística la d'una Oriola que deia fa no res encara no ser ni d'Aragó ni de Múrcia, sinó Oriolana i prou...

Una taula d'experts d'alt nivell i fondo repàs historicista per presentar un llibret curiós que, en poder, llegirem àvidament. Perquè de goleta, bona cosa ens en feren...! Que seixanta-dos anys després del Decreto de Nueva Planta encara conservàs el valencià el Raval Roig. Que eixiren en dansa documents tardans sobre contractacions que ara equivaldrien a requisits lingüístics oposicionals. Una defensa de la cultura popular ben marcada... I ara què queda del tot plegat? Res? Un grapat de topònims? Dubtes sobre qui hauria usat la llengua realment en aquell temps dels Furs? Una llengua que fou tinguda com a fet diferencial a l'hora de meréixer el bisbat i que ara només es parla en el llogarret de Barbarroja i en l'Aula de Conversa de la Biblioteca, on acudeixen des de fa un any aquells que volen aprovar els exàmens de la Junta Qualificadora... Amb tal trama i ordim, i sabent que Oriola és bona, ploga o no ploga, per fer fruitar sorpreses, com no voldrem furtar temps al temps per llegir el volumet? Ganes tinc de conéixer aquell Tio Pàmies, que deien...

El professor Antoni Mas parla en el novell volum de la llengua com a argument de la identitat nacional dels Oriolans. Altre professor, Jesús Millán García-Varela, de qui molt bé m'ha parlat algun company, reflecteix testimonis i comentaris del Català d'Oriola fins el mateix segle XIX. I encara, el venerat Brauli Montoya, que s'atreveix a migrefer la varietat lingüísta siscentista... Cosa bona segura. Un llibre de futurs, malgrat tractar de passats, que actualitza el respecte de la que fou segona ciutat del País cap el País sencer i, així, també cap a si mateixa...

N'eixirem meravellats de la presentació. I motivats també. Tal taula no te la trobes arreu ni sovint, ni tanta voluntat tampoc. Ni tanta idea. Esperem fruits.

.

.