.


.

.

.

.

.

.
.
.
.

Conjur per encendre fogueres de Sant Joan

Conjur per encendre fogueres de Sant Joan

dijous, 21 de juny de 2018

Conjur segon solsticial. Et pregue, Sol...







Ontinyent, a vint-i-u de juny de 2018. Solstici d'Estiu.

Passat el Solstici, ans, però, que s'amague el nou sol, li vull passar un prec ben sincer que m'ha eixit aquest matí, mentre patint...

Au a ballar amb la Factoria de sons...!



Ontinyent, a dimecres vint de juny de 2018.


Mentre tracte d'arribar al Solstici tot i sobrevivint a un final de curs realment triat, em trobe un dimecres, a hora en què tot caldria que estigués paralitzat per la calor i no per la cosa aquella tan espànyica de veure com la selecció de futbol transpassa l'autobús que li posarà davant la porteria la de Pèrsia al Mundial... Això, que em trobe a la Sala Gomis d'Ontinyent, al·lucinat de veure el seu interior convertit en un aparcament exclusiu de carros i carrets de xiquet menut... I el més divertit de tot: sobre l'escenari, Aitana Ferrer i Enric Murillo. Al·lucinat és poc apuntar...! Sembla que m'he pres alguna cosa d'aquestes que es prenen els polítics i els exfutbolistes que els fa mantenir-se erts mentre es rasquen massa la punta del nas...



Sort que la meua manera de col·locar-me és una altra: el dormir. I com que hisenda, el taller i l'institut no em deixen fer-ho, sé que vaig com vaig, i a veure què veig... Aitana em diu que actua a Ontinyent, i un servidor no pot passar l'oportunitat tan gran que l'Ajuntament del meu poble programa aquest concert no acabe de saber el perquè del tot, però té a veure amb les famílies... Bo, que tenia moltes ganes d'escoltar en directe, i gaudir segur, de l'espectacle de la Factoria de sons, en viu i directe, i sobre escenari cobert, i fresquet, i ple de xicalla...



A més, tinc la immensa sort d'estar acompanyat pels meus nebodets Marc i Aiden, i pels seus pares també, Estíbaliz i Jaume. Quina passada poder comprovar les seues reaccions a tot plegat... 
Flipe amb Aiden..., des de la primera a la darrera cançó movent cames i mans i escoltant-nos a tots com diem que serà de festeret...

Però com no posar-se a ballar amb la gràcia que té Aitana amb els xiquets? No ho havera dit mai que resultara tan encisadora com quan canta pels adults. Val que ja ho sembla quan fa a la ràdio pública valenciana els seus programes i parla amb el seu gosset Pinyol i tal... Però és que des del primer moment atreu i concita mirades i atencions, i és capaç de fer-te ballar i cantar per més reticent que estigues... A mi, ja m'ha conquerit amb una frase que, des d'ara, em servirà per treure de polleguera el senyor Enric quan me'l trobe... Val que ells siga Aitana i menge magrana... Però que el senyor Murillo siga el de l'"organillo"... Sublim!!!!

Ara bé.. No m'han sorprés gens els jocs i les maneres. Són els que he viscut jo de menut amb Paco Muñoz. Com d'ampla i bonica ha estat la seua escola, mare! Que ara tots els qui s'hi dediquen a la florent animació infantil li deguen tant a Paco és un fet de reconeixement que cal aplaudir-los mentre, de pas, aplaudim el mestre. Que Aitana i Enric començaren amb l'estimadíssim Drac Màgic, Puff, fet ninotet preciós que he pogut acaronar feliç a la fi de l'espectacle, m'ha disposat ja pels cors i les danses que han seguit, i que han inclòs altres hits de Paco, com ara "El millor" i la gloriosa "Jo menege el ditet". 




Jo esperava, coses meues, veure com resolien la magnificència sonora (inusual en el món infantil actual) de peces pròpies de la Factoria de Sons, com ara "La dansa dels Indis" i, sobretot, "El pirata Malapata". Han sigut del tot convincents! Com dubtar del mestratge d'Enric a estes hores? Ja sé que no li agrada dur res de preenregistrat al seu organillo, al senyor Murillo (ja aneeeeem....), però sí, vaig quedar convençut que fins i tot amb un format reduït al mínim, tan bona música arriba perfectament a un públic entregat...



Perquè si no és estar entregat això de la invasió completa de camp que va perpetrar el respectable... Fins i tot posava en perill la seguretat dels artistes amb tant voler compartir amb ells l'escenari!!!! Si he gaudit, xalat i gojat.., i ha sigut que Aitana s'ha posat a demanar voluntaris per agafar-se i fer trenet que Jaume ha pres a Aiden, com a maquinista de tren experimentat que és l'home, i tirar cap avall...!
Jo, al meu temps, he pres a Marc al braç i cama!, a enfilar les escales i posar-nos a tirar de la màquina d'"El xucu del tren"... Ja et dic, una rememoració del mític "Tren de Carcaixent" munyossià que he agraït de veritat...



Amb la dolçor d'Aitana i l'energia que esmerça en hipnotitzar feliçment la xicalla, i la gràcia que el temps i l'esforç i el bon fer dels Murillo, augure un gran nombre futur d'actuacions de la Factoria de Sons... Resulten ideals per a qualsevol event d'aquests que ara s'estilen on convinga entretenir el públic més difícil. Com m'agradaria que tornara el costum del cant per a xiquets en les nostres festetes de barri...


Si pels somriures infantils, les voltes que fan i l'interés que posen en imitar el ball dels majors és com solen mesurar-se aquestes coses. La golejada factòrica ha estat d'escàndol. Meravellós, xe!

De veure'm Marc tan completament feliç, abraçat al seu nou Cd, esperant que li'l signara Aitana, em queia literalment la bava...




Bo, gallina Picatot, ja t'he conegut i ja sé com fas... Encantat de la coneixença i fins aviat...




Per què serà que som nosaltres sempre els qui tanquem les portes de la paradeta?





dimecres, 20 de juny de 2018

Conjur primer solsticial, per acompanyar la flor de la falaguera...






Ontinyent, a dimecres vint de juny de 2018. Vespra del Solstici d'Estiu

Com que demà mateix s'esdevé el Solstici i la Nit de Sant Joan ja és ben a la voreta de tot, et propose un joc poètic per a aquests dies. D'ací a la Santjoanada, aniré publicant un seguit de conjurs i mots de màgia provada per tal que pugues fer algunes de les ordalies més assenyalades de les que ornen el costumari d'aquests dies...

Comence amb uns versos que cal dir quan et trobes amb la Falaguera de flor, la que naix, creix, s'espolsa i mor en la mateixa nit, enmig de sorolls inquietants, i que pots trobar-te a la Serra de Mariola mateixa... De fet, la fotografia amb què acompanye els versos la va fer a la serra mateixa l'amic Juanjo Alcaide... Crec que li demanà la immortalitat, el molt badoc, en trobar-se-la... No, la de la seua obra, eixa ja m'agrada més, sí... Gràcies per passar-me la fotografia perquè, jo, de tant buscar-la, no sé si mai podré arribar a veure-me-la al davant, així, amb els set colors fent de molinet...

dimarts, 19 de juny de 2018

Vols un mapa?




Ontinyent, a dimarts dèneu de juny de 2018.

Mentre vaig i torne amb açò del blog, esperant el temps de la gran descansada, que ja està ací a la vora, tocant sant Joan, no pare de fer-ne... La darrera ha estat editar en imprempta, com Déu mana, el mapa que vaig dibuixar dels pobles que acudien a la Trobada de Biar. Va agradar a tanta gent i van ser tants els qui em demanaven còpia que no vaig dubtar-ho, i atrevit, vaig pensar en editar-lo..., la primera edició meua formal feta sota la marca "Animafesta - Can Carrasca"... I no m'he arrepentit, no!

La fotografia de l'artefacte ha anat a càrrec, com no, de Juanjo Alcaide, que s'apunta a totes i cadascuna de les aventures que li propose, i no sóc jo parc en idees, no... I com que els amics de Nelvima m'han donat totes les facilitats (es pot esperar altra cosa de l'amic vell que és Vicent?), vet ací que ja està tot dat i beneït. Com els estic d'agraït!

Vaig emprendre un primer intent, a vore com anava la cosa..., i com podia anar sinó bé!? I immediatament la  vaig regalar a aquelles persones que en els darrers mesos tant m'han ajudat io tant m'han honorat amb el seu ajut... I els qui no l'heu rebut i sabeu de la meua benevolença, no vos preocupeu, que teniu el mapa reservat.

I uns quants, pocs, me n'han quedat encara, que ara pose al teu abast. Si hi ha cap amiga o algun amic de per aquestes xarxes que desitge tindre un exemplar del mapa aquest, només cal que m'ho diga... Et faig l'apart i ja quedem per tal de donar-te'l...

divendres, 15 de juny de 2018

Cremat a Xàtiva...

foto de Xàtiva, Cultura i Patrimoni.




Ontinyent, a divendres 15 de juny de 2018.

Baixe a la ciutat inaparcable, sabedor perfectament de la seua inaparcabilitat. 
Xàtiva està ben plena de gents que riuen i xamen, és normal, primer divendres de veres calors i després d'un partit de la selecció espànyica al mundial futbolístic. Com que ho sé, baixe amb molt de temps, però molt, molt, per trobar un aparcament que em deixe moderadament a prop de la plaça de Sant Jordi. En condicions normals, és a dir, sense la pedreta eixint-me ronyó cap avall, aparcava jo als afores i caminava sense recança.... El motiu s'ho val. La gent del Teatre de la Lluna i un munt d'artistes més coincideixen en un espectacle teatral que de ben segur és meritori: la rememoració de la crema de Xàtiva pel d'Asfeld aquell dels exèrcits borbònics, allà pel 1707. 

Amb tanta il·lusió com em fa, vaig perdent temps, el tant temps, i paciència, la tanta paciència, recorrent tota la ciutat per trobar un lloguet, i no el trobe. Em crida una amiga, que no arribe em dirà, però no puc parar-me a respondre, que ovella que bela perd bocí... I no, ni bocí, ni espai! Em caldria anar fora, fora... I no em dóna temps, ni podria caminar empedrat tant i tan ràpid... M'ature a l'eixida del poble, i pense fer com fra Vicent Ferrer amb ses espardenyes, espolsar-les: cride a l'amiga: "Altra vegada serà". Altra vegada i amb una exageració de temps... Comence bé l'estiu, jo. Després d'aquesta setmana nefasta en tants sentits, una alenada de vida templada que podia collir... Caldrà que trie bé els espectacles, els motius i les poblacions a visitar des d'ara si vull que aquesta temporada em siga agradosa. Jo que hui volia fer bona crònica per a gent sempre tan agraïda...!
I encara pense que em toca baixar a final de mes a no sé quina cosa també a aquella vila... Serà, doncs, oportú, en veritat, el repensar-m'ho abans... El disgust de hui m'ha estat fort. Ben bé puc metaforitzar-ho: Xàtiva m'ha cremat.

dimarts, 12 de juny de 2018

Trobada...




Biar, a dilluns onze de juny de 2018.

No podia tancar la porta de la Trobada amb el mal regust que em quedà a la llengua i que segur que m'heu notat en l'anterior post, reivindicatiu dels mestres i professors actius i acusador dels posturejos polítics. La pluja, però, ho neteja tot. Val que impedirà que es facen concerts esperats i remulle la il·lusió infantil..., a mi, però, m'aporta calma i voluntat d'oblit.

Per això, ara vull anotar quatre coses en quatre fotos interessants que vaig poder fer, que no es pot estar a l'hora repicant campanes i a la fotografia... Perquè no se m'obliden. Definiré la Trobada com a una ocasió especial en què puguérem fer molt i no massa es va fer. Una ocasió desaprofitada?, ja sabeu que considere que sí...

Heus ací un punt de partença qualsevol. I qualsevol punt que puga trobar per començar, em du a la feina dels meus companys i dels meu alumnat. I això val tots els diners del món... 
Sota una pintada vella que reclamava l'ensenyament en valencià i sobre un formigó de poquíssimes qualitats pictòriques, aquest és el mural que commemorarà a Biar la Trobada. Casilda, amb les Animetes, em semblen d'un encert tan gran... No em canse d'aplaudir l'esforç dels qui han posat no només feina sinó també estima, molta estima, en cadascun dels elements...


Encara estàvem asseguts esperant que aparegueren actors i públic quan passa un iaio amb garrot, i ens solta literalment: "Vos done vint euros si borreu això del Comtat. Mosatros no som del Comtat, no som alcoians que som del Vinalopó! Estos alcoians són com els catalans que mos ho volen furtar tot!" Heus ací el resum exacte de tantes ignoràncies prejudicials i perdjudicials travestides en opinió desaforada i políticament interessada. Jo vaig enfadar-me molt en escoltar-lo: però què s'ha cregut este home? Com que borrar el Comtat per culpa dels alcoians? Veges tu quina culpa tindrem, recollons, els de Cocentaina de com siguen els alcoians! A nosaltres ens dirà este home com serà o no serà el veïnat Caragol..., que el café licor i tot que ens volen furtar...! Que per a prejudicis contra Alcoi, nosaltres els Socarrats! 

I ací estic jo, treballant per a superar el rotglet...! 

Vint euros... I encara hi haurà qui ho faria?

Havent arribat a escoltat que hi ha qui no es comprava les samarretes de la Trobada perquè les lletres eren de color groc, ja tot em resulta creïble... Pots quedar-te torrat pensant com s'ha arribat a prohibir un color només pel què bramen les televisions del règim... És tot una veritable marcador del nivell a que ha arribat la malaltia social que patim.

I contra tanta banalitat, només hi ha que un xarop: color, festa, CULTURA!



Així que ara que no plou, que es posen a sonar les dolçaines i els tabals de la "Bassa de la Vila", que nosaltres, a l'Institut, els donarem una benvinguda sonada...



Les paraules del nostre director, Àlex, són ben boniques i diuen molt del que volem que siga la festa, una mostra del que és l'educació en què tots sumem... Llàstima que no era possible treure-li la foto bona, eixe micro gairebé en la boca de qualsevol que per davant seu passara...

Bo, Àlex, jo que et buscava una postal biaruda... I la bona gent que t'acompanya en la imatge, xe...!



I els polítics escoltant-te... He, he, he... I espere que també oint-te...!



Aquesta foto, l'esperava. En vaig disparar quinze i en les quinze, amb el campanar i Biar al fons, m'eixia també el càmera... Espere que les imatges que pillara siguen ben bones. El teatret s'ho mereixia. L'adaptació que ha fet Enric de "Les Animetes" valorianes ha estat ben remarcable, i la posada en escena dels jovens actors-alumnes, aplaudible del tot...




I mentre a fora plou, a dins, hi ha festa...



Sota la porxada de l'Institut, jo esperava la boda entre Marieta i Albert de Muntalt, beneïda per Casilda i les seues estimades Animetes... Calia que fes sonar les campanes, ja no sé si per l'alegria, despertar el Reconco del tot o trencar la tronada que ens va mullar fins i tot les intencions...




I ara, observaràs que no hi ha cap foto de la baixada pel Camí de la Mare de Déu, ni de la inauguració del monòlit... Vaig trigar jo massa en assecar-me. I el perill de carregar-me la càmera no el vaig superar fins que la gent de la Penyeta Blanca va fer el seu preciós taller de Muixerangues... Va agradar-me molt, de veritat. Però això no val, clar... Què vaig a dir jo d'una iniciativa cultural, social i festiva que es faça a Cocentaina? El millor de tot és que, xovinismes fora, crec que no hi ha hagut cap altra com aquesta d'interessant, en els darrers temps... Aplaudir-la és poc. La seua entrega per la Trobada ha estat impressionant...


I ja estem dinats i esperant a una de les places més boniques del meu món que comence l'espectacle... Mentre les paradetes estan ja preparades, a Biar cal respectar el costumari i els moviments que marca. Sent l'hora concreta, començarem desfilant amb la campaneta, crida que crida el veïnat que s'assoma als balcons del Carrer Major encuriosit. Al darrere, la banda amb els càrrecs de l'Ajuntament. Comença la benvingua als tants pobles germans i cosins...




Pel camí ens passa de tot, i arribem entre aplaudiments al davant del Convent. Cau el cartell i Arnau l'arreplega i va passejant-lo, cosa que fa que la gent encara aplaudisca més... I al pas dels sons festius, tots els tallers obren i va pujant el batec de la gent tan activa... Amb tant de taller, tanta activitat i tant poc temps, o selecciones bé o vas a quedar-te sense temps per a massa...



Si no fos per Aitana...



Au, vinga a fer... Que fent és com aprenem...



I quanta feina, de nou ho dic, dels meus companys...


I dels meus alumnes...





I de tanta gent...


Com no van a entrar-te ganes de fer i endur-te a casa un joc tan rebonic com aquest?


Au, Enric contra Guillem. No tinc cap dubte qui dels dos guanyarà la partida (a cadascú li diré que ell perquè ningú se m'enfade..., he, he, he...).


I clar, hi ha qui vol la foto....


Em dedique a passejar mentre torne de guardar els materials. Segueixen sorprenent-me les idees que s'exposen a tants tallers...



M'aturen a RàdioEscola, ja et vaig dir que em varen fer la entrevista més intel·ligent que recorde... I de sobte aquests monyicots preciosos que hi apareixen... I es posen a cantar la cançó... Qui m'entrevista al·lucina que no els faça falta ni música ni to... És precís quan el què expreses és bell? Vaja, sí que t'estimen els teus alumnes... No, si no són alumnes meus... Són de l'escola encara, ja vindran, ja... Aleshores? És que la gent de Biar m'és així, oberta, amabilíssima...



I en contrast immediat, la foto més trista de totes... El pijor enemic de la festa i la cultura, la ignorància i la mala bava? Eixes també, però jo parle de la pluja...



Però quan apareix el color...



A casa encara que siguen pedres..., de casa!



M'agrada aquesta foto. Què s'estaran diguen en secret per què el senyor Miquel s'hi riga tant? Hi havia ja tanta gent a plaça que l'assaig ja semblava el concert...



I encara algunes fotos d'aquelles que m'agrada treure...




I la ceràmica que no avança al ritme esperat... Però que ja avançarà, ja...


I la música que arriba a la gentada...



I la gentada que vibra abans que vinga la tronada de discursos...


I la gent que canta, perquè es sent feliç...