.

.

.
.


diumenge, 21 desembre de 2014

DirHivern

Rellegia abans de dormir un poemari que vaig enllestir ahui fa justament vint-i-un anys. DirHivern es deia.
I en rellegir-lo em somric més alleugerit que no enyoradís. Com ha canviat Sergi, com ha canviat el món, però com s'escauen encara tantes d'aquelles paraules tan maldestrament trenades. Amb elles vos desitge un bon nou temps, ara que el Solstici ens du a fer un nou tomb, vulguem o no, en la sínia de Fortuna...

Bon Nadal. Bon Hivern...


DirHivern
(fragments)

Sense adonar-nos-en, ha mort la Tardor
per deixar pas al gran desconsol del dijous.
I els dies, i els anys, passen.


......


El cel torna a ser blau.
Potser la foscor més absoluta
és el tebi reflex del somriure
més grat, i que encara no he aprés.

........


Perque naix l'Hivern
a despit de qui diu sí i segueix el camí
sense aturar-se a collir una mísera flor de marge,
i defuig el fred, i s'amaga ignorant dels colors
que separen la serra del cel.

..........

Malaurat aquell qui oblida els vents
i segueix, i no atura la roda
no sabent entonar ni tant sols
una pobra, i trista, nadala de caminant.
No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu.

.....

Car la dolça carrasca germana
es pentina amb els vents del migdia
dels qui pren la color, bastament,
amb la força suau de qui boig ja destria
el cabdell que demà es teixirà;
el record dels absents i la boira
que fuig, entre un blau que verdós es diria.
i que vessa, sublim, el dolor i la por,
mentre riu tot l'orgull i s'amaga del foc
i el silenci...




La Nit del Drac. Betlem de Can Carrasca 2014-15


Arribem a temps al Solstici... Bon Nadal tinguem! No recorde cap altre any que haja acabat el meu betlem amb major parsimònia, els ronyons doblegats ja són costum, sobretot a l'hora de tornar cada cosa al seu lloc i fer que es puga circular més o menys correctament per casa...

En veritat, el poder bastir cada ocasió un escenari diferent i amb diferents figures és un esforç personal, i un tràfec econòmic també. Tot plegat (i cal sumar a eixe "tot" el seny, el trellat i la raó), desaconsella la represa del projecte en ser que va avançant la roda i l'estiu d'abans, el de fa no res i segurament també el de demà es bescanvien en daurada tardoria. Aquesta vegada, els entrebancs han arribat a ser tan salvagement injustos que considere cert que en dues setmanes he envellit cinc anys. No canvie per res, però, les immenses matinades que m'he passat recreant-me en els detalls, bastint amb les meues mans aquest teatriu que, enguany, és el meu betlem. Ans al contrari, m'ajuda el treball manual i de pensament a moure i remoure el meu si.

D'acord que és el betlem més menut que he armat mai, però també és el que més m'ha costat (amb la salvedat explosivament boja de l'any passat, quan em fou teràpia de xoc justa i necessària). Les tècniques manuals que he emprat són múltiples, i algunes d'elles d'insospitada existència fa només quinze dies..., i tot per a poder bastir aqueix teatret que vos he dit. Un menut escenari que, teòricament recrea un altre de ben real i magnificent, però amb una voluntat certament naïf, gens dissimulada, que es vegen clarament les bambolines! Vull que siga això, escenari, i que es veja com a escenari. I heus ací com, amb pacient voluntat, he aconseguit que un racó de ma casa nadalenca, ma casa més casa i més jo, siga un recull amable de simbologies d'estima. El meu betlem és estima, bé ho sabeu els qui ens estimeu. Enguany, però, calia que ho fóra més, i més encara...

El Betlem de Can Carrasca del Nadal en què passarem de l'any catorze al quinzé, fet per Sergi Gómez i Soler amb figures de Xaragall (preciosa és poc dir com li ha quedat a Alícia la remesa), representa l'escenari sobre el qual es desenvolupa la "Llegenda de Sant Jordi, el Drac i la Princesa", una nit mirífica d'estiu de cada tres anys al parc de Vil·la Rosàrio de Banyeres de Mariola. Per què? Doncs perquè el proper any, el 2015, és any de Llegenda. I supose que no era la cosa gens difícil d'endevinar, més que res perquè  fàcil era de suposar que no podia deixar passar aquest Nadal sense fer homenatge a l'amic Adrià Garcia. Per més que li hem dedicat paraules i paraules, i més que li'n dedicarem entre tots, això no bastava. Volia jo anar més enllà de totes elles per plasmar l'agraïment que li tinc en un paisatge de conte boscà i palauenc farcit de personatges i llegendari... Crec que el resultat és corprenedor i que en veure'l, alçarà al vol l'emoció dels qui guardem la seua estima (ai les mans d'Alícia, com són de màgiques, de veritat...). Estic fart de dir-li adéus a Adrià, per això li he volgut obrir la porta de casa per rebre'l amb un hola immens i definitiu, amb el sempre ceràmic... 
La idealització del paisatge banyerut acull també altre homenatge que no volia tampoc defugir. Més homenatge és encara que localitze a Banyeres l'escena bocairentina amb que recordaré l'amic Joan Martínez fent sonar la dolçaina en la treta de dansa de Sant Agustí. Tot cap en la nostra Nit del Drac perquè per a mi, la Nit del Drac té massa importància, perquè vol dir massa coses. 

Amb l'afegit d'amics i familiars, acomplisc una tradició ben antiga que vull casolana, però no enyoradissa. Són les figuretes que representen ànimes estimables com els  lars protectors que m'acompanyen sempre, i em somriuen al llarg de l'any cada vegada que s'esdevé el retorn a casa des del sud més sud dels meus pensaments. I sé que molts dels retractats es complauen de fer-me de protectors, per això, desitge que les noves figuretes agraden molt als qui representen. Una de les més esperades és la que em durà prop a l'estimada Pepa, la dona de Paco Muñoz, amb qui vull fer un record agraït a totes les mestres per la importància que han tingut en la construcció del món que m'envolta..., per això també hi ha també un homenatge gens disimulat a altra de les meues grans mestres, la meua germana...

I clar, en un any tan rebolicat com aquest, no podia deixar passar l'ocasió de fer rendiment a un col·lectiu de gent que és vida i em dóna tanta alegria, la meua Assemblea de Veïns de Benimaclet, premi Miquelet d'Honor, apareix de la manera més estimable i elevada possible. No diré com perquè vull que en trobar-se la meua felicitació de Nadal, Peli puga emocionar-se un poc...

Poca cosa més puc afegir a banda que teniu ma casa oberta per visitar-nos. Tenim la taula parada i una misteleta i una estona de conversa no faltaran. I si ve al cas alguna cançoneta de Nadal, alguna facècia o potser alguna proposta, sempre serà d'agrair. Això que diuen a la tele que la nit és fosca i amaga horrors no és cert. La Nit del Drac és amplament lluminosa, perquè està feta d'estimes...

dijous, 11 desembre de 2014

Pujar i baixar motets...



No acudia a cap acte religiós de la festa major d’Ontinyent des de fa, com a mínim deu anys. Aquesta vegada hi havia, però, una mena de butla pel que fa a aquest assentament personal i el seu trencament: en el moment de la baixada i la pujada de la imatge patronal del seu cambril a l’altar major de l’església de l’Assumpció s’interpretaven dues obres musicals d’imprescindible audició. Dos motets que el músic ontinyentí Onofre Penalba Donat escriví per acompanyar aquest mateix acte. Per a la baixada, el motet Veni Domina (1725) i per a la pujada Quae est ista que progreditur (1724).
No era la primera vegada que els escoltava, perquè ja es va fer sonar aquestes partitures fa uns quants anys. És més, em va tocar traduir la lletra llavors... Aquesta vegada, però, la música acompanyava l’acte pel que va ser creat, i això el feia imprescindible.

Val a dir que no les tenia totes amb mi justament per aqueixa mateixa causa. Una cosa és una interpretació de concert per més que siga en recinte religiós, com ara passa amb el Cant de la Sibil·la, totalment apartat de la seua raó inicial canònica, i per tant devocional i catequitzadora. Altra de ben distinta és afegir un element estrictament cultural a un acte que si bé no és religiós pròpiament dit sí que té una càrrega de tradició grupal que ha creat unes sinèrgies costumistes que ben bé podien fer fracassar l’intent. Realment la interpretació de la baixada podria, a priori, fer pujar l’acte en qualitat i assistència, i no cal dir que també en magnificència, atés la poca prestància pública que fins ara ha tingut. El problema major podria, al meu parer, presentar-se amb la pujada, un dels actes més solemnes de l’imaginari catòlic popular ontinyentí. Després de la llarguíssima processó, el públic s’atura per veure els focs d’artifici enmig d’un fred que, immediatament és seguit per la càlida entrada de la imatge, catàrtica del tot amb l’himne purissimer i l’emoció dels devots assistents. Fer sonar en aquell moment de l’accés al tron música de gust i factura tan pretèrits em semblava, com a mínim, arriscat. Estava, però, equivocat. Només em va tocar demanar amablement que deixaren de xerrar dues vegades a algunes cambreres descol·locades...

(I a partir d'ací, passem a parlar en plural perquè sí i perquè ens dóna la gana i no tenim perquè donar explicació a ningú. Amén).

Al nostre parer, fou tot un èxit aquest nou intent de fer arribar a la societat ontinyentina una mínima part del patrimoni musical no només d’Onofre Penalba, sinó de la impressionant capella musical que, pels segles, acompanyava la litúrgia i la festa de l’església de l’Assumpció. Un enèssim intent que, aquesta vegada protagonitzat per l’associació “La nostra terra”, esperem que tinga més sort i puga quallar en el programa fester futur. Lloc hi ha per tal interessant inclusió. Als resultats dels fets ens podem remetre. La qualitat vocal del cor Alameda de València, l’encarregat de la materialització efectiva del projecte, dirigit per Tim Davies i amb Miguel Gironés Cervera a l’orgue, foren merescudament aplaudits.

Un cas que cal resoldre, però. El de les puntualitats. No es poden fer coincidir dos actes d’una mateixa celebració en un temps mateix, i no perquè es puga desmerèixer la interpretació dels balls processionals, que bé tenen el seu públic, nosaltres per exemple. En ser que es dansa a l’altra banda mateix de les portes de fusta, passa el que va passar, les dolçaines són les dolçaines i en sonar, no hi ha motet que ho ressistisca...

Vos copiem els textos, tan bonics, que s’interpreten, per si poden ser del vostre interès.
El primer, el dit Veni Domina, diu així:

Veni Domina
Mater veni
Noli tardare
Veni in Mundum
Vide aflictionem nostram
Vide, vince, veni
Vince inimicum
Noli venire,
Circuit quarens te inimicus
ut devorat
Veni Domina
Veni Ipsa conteres caput eis
Veni Domina, Mater veni
Noli tardare

Adequadíssim, malgrat les reminiscències cesàries, o amb elles incloses, per una litúrgia com és el descens del cambril d’una imatge mariana. La següent, la lletra de Quae est ista que progreditur és, encara més adequada. Vos sonarà, sobretot, perquè recull un grapat de referències bíbliques, sobretot del Càntic dels càntics, que s’han usat de manera constant com a referències i prefiguritzacions marianes...

Quae est ista que progreditur
quasi Aurora consurgens?
Dicite, anunciate.
Quae est ista
haec est exqua orietur
Sol iustitiae?
Haec est Maria.
Tenebre in ea non sunt illae.
Attendite, plaudite.
exaltate Mariam.
Elevata est, o Virgo
magnificentia Conceptionis
tuae super caelos
Fundamenta tua,
in Montibus Sanctis.
Attendite, plaudite,
exaltate Mariam.

Tot un himne concepcionista enmig d’un temps perdut en què aquest ara dogma era només creença discutidíssima..., però no a Ontinyent (fora dels murs del convent dominicà, cal pensar), on ha estat “de sempre” tinguda a orgull la idea de la defensa immaculista.



A l’any que ve esperem tornar. Que s’assente l’acte desitjaríem, ho hem dit. I encara direm més. Bonic seria retornar antics costums si és que es pot, per més que calga moure i remoure. Onofre Penalba, i altres mestres de capella, tenen altres obres guardades en les més dispars localitzacions. Fer-les sonar novament seria magnífic. Integrar-les de nou en el costumari, intel·ligent. Un fet d’honor fins i tot.

La nostra enhorabona als impulsors, més que res per si els pogués aprofitar per prendre major impuls.

diumenge, 7 desembre de 2014

És ahí Can Carrasca? No ho serà si no sonen trebanelles...!!!

Els qui em coneixeu bé, sabeu que sóc gelós de la meua intimitat més íntima. Ma casa és tant el meu castell que ni tant sols timbre tinc perquè ningú no gose atabalar-me... Això, però, s'ha acabat perquè des d'ahir mateix, com si fos un regal de sant Nicolau, tinc ja un estri que m'avise i no m'espante quan hi haja algú que vulga trobar-me al meu redòs. I no m'espantarà perquè és el timbre més especial que conec... Heu de saber que si pitgeu el botó, no sonarà res. Cal tenir-lo pitjat uns tres segons, esperar un poc més i seguir pitjant... De sobte escoltareu un troc, que desseguida serà un trocotroc... I en no res, un escàndol propi d'uns fasos, un terrabastall enorme que, a mi, m'encisarà a cada vegada que sone, perquè em veuré de colp i repent transportat a un dels meus moments preferits de l'any. A ma casa, sempre dejunaran les campanes...

Efectivament, el timbre de can Carrasca són unes trebanelles...


La cosa només podia ocorrer-se-li a Jorge Llin, confrare i admirat amic, que va tindre la pensada a principis d'any i que em mostrà la idea en la passada Quaresma... Vaig quedar-ne encisat!



S'ha estat muntant l'estri ditxós tant de temps... I amb un art tal que em deixa pasmat. Ara que me l'ha instal·lat i tot al rebedor me'l mire i no me'l veig!. Quina preciositat! Veus, una ciguela més per a la meua col·lecció i les segones trebanelles que guarde a casa. Aquestes, però, seran d'ús constant i ben alegre... 



Quan vindreu a veure el Betlem, quedareu com jo, encantats. Ben cofoi estic cada vegada que hi passe i de ben segur que no em costarà gens acostumar-me...



Moltes gràcies a Jorge, de cor, i a Marta, que també va vindre a fer la instal·lació!!!

dissabte, 6 desembre de 2014

Per a "Exodus", em quede amb la marxa mora...




He anat al cinema perquè sí, perquè m'abellia. I pobre de mi, pecador com sóc, i crèdul, he fet cas de les recomanacions interessades dels ideòlegs que passegen per la meua televisió a tall de fantasmes vinga a insistir i fer goleta. I res, que ja em tens tragant-me una història bíblica sabudíssima i gastada que, per cert, no entenc encara la necessitat de tornar-la a contar; què vas a aportar que no siga burrumballa visual... De nou Ramses i Moisés mata'm que et mataré, ja veus quina mandra; i tan llarga com diuen que és. Un déu destructor? Un profeta terrorista? Demostrar que les carreteres de les Canàries no són massa segures per a l'avenç dels carros de combat egípcis? Bé. Tot siga perque el temps engula la vesprada. Vinga, que constitucionalistes com no estem hui, serà interessant el veure com un polític caigut en desgràcia acaba alliberant el seu poble de quatre-cents anys d'esclavatge per part de l'opressor i tal... Madrid, palacio de la Moncloa, Septiembre de 2014, o era Memfis 1300 anys abans de Jesucrist?, ara no ho recorde bé. El faraó Mariano Sethi...

Temperatura grisa en totes les imatges, d'aquelles que, quan ix un foc, ni crema ni fa llum. Més porexpan que al meu betlem. Cine de leds, vaja. Espectacularment espectacular, i fava, malgrat que reflecteix encertadament una cultura egípcia una miqueta massa higienitzada perque combregue amb els  nostres gustos actuals. I jo, a poc a poc, giragonsant que anava sobre la cadira aquella d'un cinema tan ple que no m'ha estranyat gens que se'ns hagen tirat a la iugular mateixa unes plagues naturalíssimes i ben encadenades entre elles amb una tipologia causa-efecte molt apta per a descreguts que volen racionalitzar allò que els llibres de fe presenten com a meravelles extraordinàries, i per tant puntuals i a l'antull de la divinitat. A les xorrades llençades sense mesura per un grup d'adolescents forasenyats s'han unit les cridades en directe pel mòbil i les consultes al guassap de l'impresentable públic que abarrotava la sala i bevia la pasta que passen per Cocacola a l'entrada del cinema, per fer engolir les roses més antirromàntiques, per revingudes. Quan a la pantalla envaïen Egipte les granotes i jo estava desesperat ja per la situació com s'allargava i que allí ni sopava Moisés ni es deixava de torturar jueus per demostrar com de mal s'ho passava la gent, ha arribat el meu salvador armat amb una llanterna i s'ha endut uns vint-i-cinc malfactors joveníssims que pensaven que allò anava de Mortadel·lo i Filemó... I no..., que anava de Déu fet xiquet, però no Jesuset, que resulta que de major seria el dimoni de la Passió de Mel Gibson.

El guió perdut a saber on, amb diàlegs autènticament feridors i una voluntat realista que, de sobte, era enduta pel tsunami literal més efectista. Vaja, xe, que està molt bé que faces veure que açò no és "Los Diez Mandamientos" i que Moisés no obre les aigües amb el bordó. Si són les corrents les que afavoreixen el pas dels jueus pel fons de la mar, com fas que la facècia acabe amb un macrosunami que, quan te'l veus, penses que, marededéusenyor què s'haurà fumat Ridley Scott..., més que res per no fumar-m'ho mai jo, que no fume...

I no estant Xarlton Jeston ni Iul Bríner que diria ma mare, la cosa ha perdut qualsevol gràcia. Ni l'Àngel de la mort ha estat emotiu... Maltriats actors, escenes risibles... com aquella de que va Moisés i torna i li diu a la dona, xe!, que he vingut ja després de vora dos anys i duc uns quants amics per dinar. Tens plat per quatre-cents mil? (A cantar-te hemos llegao quatrosientosmil en quadrilla. Si quieres que te cantemos, canta quatrosientasmil sillas...!). I jo, demanant a Déu que s'acabara el suplici aquell i forçara el meu èxode... Efectivament, la pel·lícula m'ha semblat una travesia de quaranta anys en el desert. Jo no sóc ningú per dir-vos què heu de fer amb els vostres diners ni temps. Allà vosaltres si voleu visionar aquest portent tecnològic sense coret, fet per un ateu que vol tant dolent Déu que fins i tot obliga a fer cal·ligrafia sobre pedra i al dictat aquest actor tan dolentot que perpetrava el paper de patriarca bíblic postmodern. Si els meus alumnes l'haveren conegut, segur que dirien que anava de puto amo... Pirotècnia barata que fa foc d'encenalls; un autèntic nus al rabo...

Bé doncs. Si em feu cas, vos quedareu a casa i vos baixereu el "Principe de Egipto" de dibuixos animats, que li pega quaranta patades a açò que no, que no vull ni tenir present que l'he poguda tragar sense alçar-me de la butaca i pegar portada...

Per fi, el Museu Etnològic valldalbaidí es presenta...


M'arriba aquesta invitació.
La Mancomunitat de Municipis de la Vall d'Albaida, l'Ajuntament de Benissoda i la Diputació de València inauguraran formalment el proper dimarts 9 de desembre el Museu Etnològic de la Vall d'Albaida.
(Es dirà MEVA?)

Estic content. Fa tants anys que n'esperem l'estrena que temíem acabar convertint-nos nosaltres mateixos en material etnològic a exposar. Entre unes coses i altres, ara em descompte, però no importa, ben bé està el que acaba bé. Ara toca el paripé obligat en vespres electorals i tal. Després, canviarem el refrany i, en visitar les instal·lacions, no veurem acabaments sinó inicis; inicis d'una mostra que esperem ben arreglada i explicada, perquè ja la sabem interessant d'avantmà.

De moment, tot ens són dubtes. Qui ha fet la tasca museogràfica, per exemple, qui mantindrà l'indret i a qui posarà com a figura visible del projecte, quina funció real tindrà la Mancomunitat i el seu departament de Cultura en tot plegat  i, com no, com no hi apareix des d'un bell inici l'IEVA entre els mantenidors de l'acte...

dilluns, 1 desembre de 2014

El temps, com pansa...

 



 El dissabte per la nit, en aquell sopar amablement saborós d'Almiserà, compartírem taula amb Casimir Romero, a qui feia anys i panys que no em trobava, i bona que va ser la vista...Comentàrem la salut i la feina nostra i dels nostres així d'arrapa-i-fuig, i en saber-nos bé i millor encara em vaig endur una mostra de la seua proverbial generositat. Em va obsequiar amb una còpia del vídeo que ha realitzat junt a Anmorsígol i Carles Fuster.

Aquests dies de desembre de pell raïmada faré per assaborir-lo.
M'encanta la pansa...

diumenge, 30 novembre de 2014

Vidre d'estam gandienc...






A l'aire de Gandia, fresc però agradós, amb un cert regust nadalenc, és que llençàrem ahir el "Vidre d'estam" de Moisés... Sembla que m'he convertit en una mena d'escuder del xicot, i de maldestre encarregat de vendes també. I ben content, perquè a cada bugada guanye un fum de llençols de colors! Quanta gent arribe a retrobar, a conéixer, a endevinar... És fantàstic. Quantes converses anit al rogle aquell. Llàstima que mai no tenim temps per parlar, per raonar, comentar-nos, contar-nos...



Foto de Maite Boscà

Jo, feliç de veritat... I això de parlar de poesia perquè sí? Quina grata conversa la que mantinguérem. Maria Josep Escrivà fou una amfitriona esplèndida i els assistents, i ara amics, una autèntica joia! I les coses que sorgiren, i les promeses de tornar-nos a juntar prompte..., tant de bo arriben a acomplir-se. En la loteria aquesta que és la vida, molt rar és que et toquen sorts com aquesta...

Foto de Maite Boscà
I en acabar, encara ens n'anàrem a Almiserà, on sopàrem ben sopats, més que ben sopats, xe! I encara arribàrem a saludar els venerats Casimir Romero i Joan Olivares... De veritat, que vinguen dissabtes d'aquests, a mans plenes!

.

.