.

.

..

"Lo present és tostemps tingut per més just que lo absent".

Cristòfor Despuig.

.

.
"De moment, de moment,/ seurem aquí, veurem passar la gent, i, potser,/ les nostres siluetes també, no ho sé...,/ vestides amb paraules i un barret".

De moment.
Blaumut.
.


.

.

diumenge, 28 d’agost de 2016

Cinquena nit de danses: perdut entre un bosc de gaiatos..



Bocairent, a divendres vint-i-set d'agost de 2016.


Vinga, anem avant amb la cinquena dansada de Sant Agustí, que en ma vida m'he vist amb un "reportatge" més llarg al meu blog..., per la part fotogràfica. Provarem a que siga curt de paraules, atés que quan parle, sembla que passen quatre carros a l'hora i fan trontollar el carrer, i això, com a mínim, més que no por em fa respecte... 

Vull començar agraint la convidada que m'ha arribat per part de les balladores i els balladors que aquesta nit han envoltat amb tanta estima Emi Sanchis, la Cap de Dansa de hui. He pogut veure i viure instants que no coneixia. Un "des de dins" que s'ha agraït, bolcat d'estima i fresc, que ha vingut d'allò més bé en nit tan d'espart, sense cap vent.



Amb tothom ben apunt, i a bona hora, hem pogut refrescar-nos al carrer, hi ha qui amb gin-tònic curtet, hi ha qui, com jo, amb una mescla orxàtico-llimonera que m'ha refet i s'ha convertit en el meu leit motif nocturn... S'han donat imatges interessants, sobretot a partir de l'arribada dels tantíssims majorals. De lluny, i en no distingir-se el bosc de gaiatos que han protagonitzat la nit, semblava que anaven a soltar-los un bou i ells a correr de tan intensa manifestació...


Cal explicar la història. Resulta que des de les instàncies municipals corresponents, els Majorals de Sant Agustí, els d'ara i els de tots els adesos, han rebut el premi 9 d'Octubre per la seua tasca històrica. I els Majorals s'ho han pres a pit i orgull. I és per això que hui han convocat un aplec interessant en què han conviscut tot compartint taula, tertúlia i, aquesta nit, dansada. Ells són els qui han anat traient les nombrosíssimes parelles, cinquanta-sis, que han eixit a la dansa... 




Ha estat bonic trobar-se tanta gent de tanta edat distinta, tots units per una mateixa il·lusió hui, segur, renovada. Un d'ells, el meu admirat Mariano Ferre, ha estat l'encarregat de fer la Treta de Dansa.
Abans de fer la cercavila, i davant de la casa de la Cap de Dansa, s'han emocionat de valent en fer l'assaig... Ací hi ha un vídeo que ho corrobora:




I tot seguit, els rumbosos dels amics de la Cap de Dansa, li han oferit unes albades. Com no anava a ser així estant el preclar Toni Violí per allí pel mig, feliç com unes postisses noves... I amb Teresa Segarra, i lletra de Josemi Sánchez, s'han lluït cosa bona...

"EMI AL CAP DELS BALLAORS
SERÀS REINA DE LA PLAÇA
I VIURÀS MOMENTS D'HONOR
DE SENTIR PURA LA RAÇA
I L'ORGULL DELS CARDAORS".





I desseguida cap a la plaça... La imatge, per inusual, augmenta el seu interés...



Vinga passar majorals, vinga passar majorals... Veus, Rafa, no volies la foto i és ben xula... Ei, algú calia que s'encarregara del tràfic, i amb semblant garrot, a veure qui és el valent que no deixa passar la comitiva...


I a la fi, ja a plaça, una arribada ràpida, però solemnial, i tots preparats per a la fotografia de família. Que hui, les fotografies de família han estat d'aquelles nombroses, però de boda calé...


Entre tanta flashada i tanta càmera, he agraït ser tan alt...



I heus ací una de les fotos més curioses. Amb tant de majoral, la Treta de Dansa primera va estar lluny, però la foto m'és impagable... I ja t'ho vaig dir, Vicent Ramon, que eixies molt bé...




Gents? Tabal de prestància i dolçainer esforçat. No cal més...



I ací és on em toca parlar ja de la Dansa, amb majúscula.
Em va sorprendre moltíssim que quatre persones (més dos majorals tafanerets...), vingueren a preguntar-me sobre el meu article referent a la primera nit de danses. No em va molestar en absolut. Sóc conscient del què dic i ho defenc, no parle mai per parlar i crec que vaig ser just i vaig jugar net. Això sí, si vaig ofendre algú, vull disculpar-me. Massa valore aquesta festa com per posar-me a jugar amb ella. El què vaig veure en la primera nit em va preocupar moltíssim, i que més de dues mil persones (o una persona dues mil vegades) entraren a llegir allò meu, em va deixar parat. De pedra. Parat de pedra que diria Quico el Cèlio...



Sé de la polèmica que he alçat. Però també sé de les mesures immediates que s'han pres, algunes d'elles, com les del control infantil, han estat útils. Encara com haurà aprofitat per alguna cosa el malestar que vaig expressar i que m'expressaven bastants balladors aquella nit. No és fàcil contentar tothom, no cal ni intentar-ho. Només és necessari ser fidel a les pròpies creences i estar obert a nous coneixements. La de noves propostes que m'han arribat d'uns i d'altres, comentaris, suggeriments... Tot hi haurà temps de tractar-ho amb qui cal, i des del respecte més absolut. La finalitat de tothom no ha de ser millorar, perquè ja ho és. Cal fer de la dansa bocairentina un referent cultural, dins i fóra del poble, i cal donar-la a conéixer, al públic, als participants, a tothom que vulga apropar-se a ella. En fer-ho, t'ho assegure, quedarà enamorat. Fa tants anys que em va passar a mi...



Jo mateix he estat ballador en els meus anys joves... Sé que les coses cal fer-les poc a poc i que, així encara, costarà que siguen acceptades. Però els camins que puga seguir el fet dansador de Bocairent és cosa dels bocairentins i les bocairentines, no meu. Jo, estic content que m'hagen volgut escoltar, i a més, de manera tan amable. No tinc la raó absoluta, res més faltaria... Però si constateu amb mi que hi ha un problema múltiple, serà el primer pas per a buscar solucions. I molta gent ho ha fet. De nou demane disculpes si he ofés a algú. En ficar el dit dins la llaga, és lògic que algú es queixe. Fa mal.



Anit? Molt especial la dansada. Mooooolta gent dins i fora, moltes ganes de no acabar...  En estar tan junts, les passades lluïen que era cosa de vore. I això, amb l'emoció d'algun majoral vell que se t'apegava només escoltar-lo feliç, era tot un plaer disfrutar de tan calorosa i colorosa nit.



El descans es va agrair de veritat... Temps de més converses. D'anar a veure l'exposició dels cartells de Festes de sant Blai (m'encanta el de Vicent Ramon, i el de Juanjo i meu també...). I en tornar, de més xarrades afanyades... Què no hi hagué un senyor que acabà contant-me com quan ell era monyicot anava a dur catalanes d'aigua a la fàbrica d'ací baix, en començar el temps del sopar, i s'encantava mirant els balladors... És que la dansada es feia allà a les nou de la nit i des de sant Agustí a setembre... I que acabava amb rodes pirotècniques en la marquesina que els majorals muntaven al voltant de la font. Sempre aprenc, sempre. I això m'enamora.

Segona treta. La vaig poder gravar...




Siga perquè el tabal repicava amb aire, siga per l'embadaliment de la nit, tothom va coincidir què la segona part va passar d'un ràpid indescriptible. Com si a tothom li faltara una volta...


Però el temps arriba i la Cap de Dansa no pot ballar el Tio Pep. Faltaria a "tradició". Per això, en ser hora, li toca a aquest senyor de baix treure la misteleta. No, no es farà ell els tres gots. Diu que és esportista...




La mistela és per la Cap de Dansa, xe...! Per qui l'ha treta i per qui ha ballat amb ella. No es veu la cara de Mariano Ferre, però era d'una felicitat indescriptible...



I aquesta sí que és bona i rebona. Que pretenien cabre tots dins la meua càmera. I això no pot ser... Mireu si hi havia gent bona a la plaça. Són nits d'aquestes que no es poden oblidar i et posen a bé amb el món sencer. Moltes gràcies balladores i balladors, músics i majorals per tan bell espectacle. Per tanta saba que, esperem, fruite en més dansa, l'any que ve ja...



I els protagonistes, ben acompanyats...  Gràcies també per tot!



Les fotos de rigor, tòpicament folcloristes..., en aparença!
Au, anem tirant que els peus no responen, queda molta costera, jo me'n baixe al meu poble i demà, vull pujar a la Diana... Podré?


Emojibolos: Per culpa teua, Xiqueta, hi ha qui té ja els peus en flama...




Ontinyent, a dia de sant Agustí, diumenge vint-i-huit d'agost de 2016.

"Xiqueta meua, que del carrer eres l'ama...!", però com se t'ocorre pintar-te tant els ulls de blau? Què no has vist com has eixit en l'afoto que t'ha fet el senyó Bazán pel cartell de festes d'enguany? Ara vindràs queixant-te dels entropessons que et pegaràs en la processó... Si no veuràs tres a cavall d'un burro per la finestra de la plaça amb tants quilos de maquillatge... I oblidat d'allò que la que vol lluïr cal que patisca que això és cosa d'altres segles! Fes el favor de mirar per on vas que com tornes a xafar a l'Avi, no sé ja què més podrà dir-te l'home que pareix que va xuclant caragols des de fa no res que li has xafat en tot l'ull de poll... Ara quan vinga el Mestre t'ho dirà...


dissabte, 27 d’agost de 2016

Trons de matinada...





Ontinyent, a dissabte vint-i-set d'agost de 2016


Hui m'he alçat enjorn de veritat.

Necessitava una dutxa després de la nit tan difícil que he tingut.

He arreüssat un poc i m'he assegut a l'ordinador, que m'ha dit quin dia és hui. El meu fillol, Ivan, acompleix vint-i-cinc anys! Li he escrit desitjant-li una feliç entrada en el primer quart de segle. M'estime jo molt aquest xicon. Llàstima que no el veja gens...
Ai, si fa vint-i-cinc anys Ivan, també fa vint-i-cinc anys de la meua més important "popeia morosa" (empre paraules sàvies de Ginés, l'amic més íntim del mestre Joaquín Marín). Importa ja alguna cosa aquell passat remot? Em quede pensant-ho. Importa potser qualsevol passat... De sobte, un tro. Ah collins, que hui és la Diana Cassallera d'Ontinyent! 

M'agradava molt aquesta diana, la senzilla, la de les gil·labes i dalmàtiques del dormir poc perquè l'entrada s'havia acabat tard i ma mare no dubtava en despertar-nos a la meua germana i a mi i, els tres depresseta, si mon pare no ens podia baixar amb el cotxe, amb les cadiretes plegables, cama a escoltar músiques i aplaudir festers migadormits... Quan van començar a dir-li "cassallera" sé de gent del puntet que es va ofendre. La gent del puntet festera sempre m'ha semblat d'allò més interessant, s'ofen per qualsevol cosa que no passe per ells..., són aquells que proclamen que si hi ha crisi, els sopars de germanor festius no es faran amb gambes sinó amb cacau i tramús, com en els "mals temps"... Però en arribar els "mals temps" nostres, han preferit suspendre els sopars a falta de gambes... Festers alicatats, m'agrada també nomenar-los per una anècdota sucosa que va passar, fa temps ja, i algun dia et referiré. Hi ha qui els diu "Festeroles", o "Amicsdejuliotormo"... Va per barris.

En el meu barri, al meu carrer, no es nota absolutament que el poble està en festes. Ahir va ser l'entrada i jo me la vaig passar tota a casa, treballant. Sort que les veïnes no estaven, perquè el matí de dijous, es van posar, l'una vinga marxes mores tronadores i l'altra a vestir-se color d'esperança mirant "el futuro con el corasón" atronant... Vaig pillar i me'n vaig anar a Real a passar el dia amb Paco i Pepa. Per a xambades estem...

L'única cosa que trenca aquesta tranquil·litat són els trons que, de lluny i de matí, van assenyalant l'eixida de cada comparsa. I em fa gràcia pensar com m'agradava tot aquest món...

Al primer dels trons, però del de la Diana de Gala de fa vint-i-cinc anys, li tinc dedicades poesies diverses... No he viscut mai cap moment com el de despertar-me a la vora de la persona que més he pogut estimar en ma vida després d'haver-li dit del meu amor...

Hui, al primer esclafit, bastant somort per cert, m'he posat a buidar la prestatgeria dels cd. Ara els tinc perfectament arrenglerats. Poc a poc, impera la quotidianitat...

Emojibolos: L'Avi canari...




Ontinyent, a dissabte vint-i-set d'agost de 2016.

Això. Hui és l'última nit de danses (tapeu-vos que entre majorals i xiquets, hui serà la bomba...), i és quan s'ha encabotat en eixir a ballar l'Avi. Hem intentat dir-li que no, que hui encara tindrà algu...., què ens ha fet cas? Ni pensar-ho, que ell balla hui, que ell balla hui... Ja ens explicarà per què eixe empeny... Però bé, serà cosa que anem preparant-li l'herbero...

divendres, 26 d’agost de 2016

Emojibolos: El Tort...





Ontinyent, a vint-i-sis d'agost de 2016.

Noooo, no és que estiga tort, és que té una ampla capacitat de visió i massa coses per veure...

dijous, 25 d’agost de 2016

El bou enLEDat...


Ontinyent, a dijous vint-i-cinc d'agost de 2016.

Estimades, estimats. Donem pas a un nou model festiu amb bous, el bou enLEDat.

Bàsicament respon a l'anterior tradició del bou embolat i amb foc, però en aquest cas, l'evolució social fa que el perill del foc siga eliminat. Hom pensa que, així, tot són avantatges. El bou no patirà ceguesa i si embesteix encara podrà clavar dins el cul d'algú un fragment d'aquest nou invent il·luminador. A més, es mostrarà útil, perquè el bou sempre sabrà què té al davant i podrà canviar la intensitat (curta/llarga) depenent de la quantitat de corredors que duga al davant o l'amplitud dels carrers per on el facen córrer.

Ha hagut, fins i tot, alguna veu que ha proposat afegir també alguna mena d'intermitent per tal que l'animal indique als corredors si pensa derrotar a l'esquerra o a la dreta, però aquesta petició segur que no prospera, atenent la grandíssima quantitat de conductors i conductores banyuts i banyudes que mai no els usen. Si persones amb coneixement no gasten d'intermitents, com va a gastar-los un animal que en acabar una festa no està en condicions de passat l'ITV?, ha assegurat el president de l'Escola Automobilística Taurina de Pixa-roglets de l'Horta.
En aquest sentit, cal afegir que la Unió de Professors d'Auto-escola Liberals s'ha posat les mans al cap i s'ha estirat dels pocs cabells que li queden quan li s'ha suggerit que les auto-escoles, caldria adaptar-les per ensenyar els bous a usar les noves llums. Sempre a pagar-ho poca-ropa, ha assenyalat cap a l'esquerra.

El secretari de l'entitat Emboladors en boles, Fransisco Llons Elsmeus, per a tothom Paco, ha fet públic un comunicat de premsa.

L'ajuntament del poble saragossà on s'ha provat l'invent, no ha fet públic cap comunicat, i és llàstima, que bé podria haver fet llum sobre possibles errors en el funcionament del sistema. La secretaria d'Escol·la Valenciana sí que ha parlat (ja era rar que s'estigués callada) i  s'ha mostrat molt favorable, tant davant l'ús del ventall en l'estiu i a les llums LED a les banyes del bou perquè així les rutes dels xiquets cap els col·legis, el proper setembre, seran molt més segures. Com que els nanos duen LEDs als peus, conjuntaran amb les de les banyes a través d'un sistema bluthú superguaxi, ha assegurat el secretari/a general/a de Fashion's United of the World secció Pixa-roglets (de l'Horta).  

La Conselleria del Ram, de la Genialitat Valenciana, estudia implantar per llei les llums LED a tots els cabestres que circulen pel nostre territori, cosa que ha animat a l'Associació de Llumeners LED en les Festes, que Per Més que No Facen Llum Decoren un Muntó, Saps? (ALLFPMNFLDMS) a dir que per fi s'ha acabat la crisi i les seues famílies tornaran a menjar de calent quan arribe l'hivern, que ara, millor alguna cosa lleugereta i fresqueta...

El conegut pels seus amics mestre d'escola Sergi Carrasca, consultat per aquest blog mentre anava escrivint-lo, ha manifestat la seua por que les llums siguen massa fortes i el puguen desllumar quan circule de nit de festa en festa. Després de dos herberets va arribar a preguntar si les piles anirien dins les banyes del bou o usarien d'algun sistema cinètic enganxat a les potes que aprofitara l'energia generada per la carrera de l'animal. Després va preguntar si algú baixava cap a Ontinyent, que es trobava marejat i no volia agafar el bou perquè no funcionaven bé les llums de possició...

Per altra banda, el periòdic seriós especialitzat en xambades d'aquestes, el Liante, ja s'ha encarregat de preguntar a altra gent real i cabal sobre aquest tema de les LEDs del bou, que tant donarà que parlar... Sembla que les penyes i els animalistes tenen clar que no és no. 

El que sí que no sé és si algú li ha preguntat al bou sobre la seua opinió de la necessitat d'implantament d'un curset per tal d'accedir a la participació amb seguretat als seus propis correbous.

Seguirem inquirint.

Emojibolos: el Manyooooooooo!


Ontinyent, a dijous vint-i-cinc d'agost de 2016.

Crec que al Manyo li acaben de contar l'acudit aquell de quina és la paraula en castellà que du accent en totes les síl·labes (tot un clàssic), i encara s'està partint... "Mera" que és bo... Llàstima que estava jo mal inspirat eixe dia i he fet que li isca un bony... Així i tot em sembla el ninotet més rialler..., i potser també el més senzill, però el catxirulo del cap du també la seua feina... 


(no sabeu la paraula?: Zárágózáááááá!)

dimecres, 24 d’agost de 2016

Feliç aniversari, Jaume...





Ontinyent, a dimecres vint-i-quatre d'agost de 2016.

Fa cert temps, en morir una persona que m'estimava molt, vaig pensar que se me n'havia anat sense, potser, saber de la meua estima. Vaig rebutjar escriure-li cap poema, perquè a través de les meues paraules ja no podria escoltar del meu respecte, de la meua voluntat cap a ella...

I vaig pensar també, jo pense massa, que potser seria millor i més útil fer poemes a persones estimades mentre van fent i pujant i movent i amotinant... Que sàpien de la meua benevolença ara que estimen el meu mateix cel!

He anat fent-ho, alguns versos encara ni els he entregat perquè sóc un capsigrany... I per això, en recordar que hui és l'aniversari del meu cosí-germà Jaume, m'ha vingut al cap regalar-li un sonet. I un sonet que he escrit... I no se'm poseu gelosos que ja vos anirà arribant el torn (a no ser que vos haja arribat però com que no heu volgut que quedem a fer-nos una orxateta..).
Jaume, com també Estíbaliz, han fet tant per mi que em quede curt, segur, dient-los el què em suposen. A més, a Jaume, fill del meu estimat padrí, li dec dues disculpes encara. Una per un fet que no sabia ni que li havia ennuvolat horitzons, perquè no coneixia de cap falta meua. De l'altra, poc es pot fer perquè, sovint, arribes a desconéixer tant les il·lusions d'algú, per insospitades, que per ser-te fidel, malfereixes.
El millor de tot és que en ell sempre he trobat, malgrat jo mateix, una mà estesa. I això, tal i com va hui el món, no és fàcil de trobar ni cosa de desaprofitar.

Au, perduts! Com es constipe Marc, veureu..., tanta plageta, tanta frescor...



Lluny dels camins...


Al meu cosí Jaume Gómez Garrido en el seu aniversari.

Els camins, tan sovint, ens fan de ferro
i és tan injust el si de la partida
que juguen gents i sorts amb el desterro
que ens ha costat saber que vida és vida,
i encara ens ha obsequiat més d’un esguerro.
Preuada sort de dur ben fort la brida
front galernals marors de cagaferro
que t’han fet far cabal, i herba escollida.

Tu que t’ets clau de volt i tens l’estima
de tanta llum de llar, i amb la llum brilles
en estimar els teus ton gest sublima
eixe damnatge mut que fondo afilles.
En dar amor, amor se t’arraïma:
faça’t guardagullar en tes cruïlles.

Sergi Gómez i Soler

Ontinyent, a vint-i-quatre d’agost de 2016

Primera nit de danses: vosaltres mateixos...!




Ontinyent, a vint-i-quatre d'agost de 2016.


Ben assegut, càmera en mà, llibreta a la vora (dos sonets complets vaig acabar ratllant), mil converses amb els que ací i allí passaven i saludaven...

I en sonar la mirífica alenada de la Treta de Dansa, a disfrutar d'allò que més m'agrada.




Per un costat les teles, els pentinats, les llaçades, les joies (no acabe d'entendre la profussió d'elements religiosos que ve donant-se des de fa cert temps perquè qui els porta tampoc no és de missa diària..., postureig?), les calces (hi ha de masculines de mèrit...), mantellines, armilles, adreços...



I després, la gent, ses mirades, els gestos, l'art crotalògic, el riure i viure la dansa... I a Bocairent, això sempre ha estat ben entés. La dansa no és, ho comentàvem, un teatre de titelles en què no te n'has d'eixir de la rejola per a girar o si alces massa els braços vénen alguns dansadors i et detenen per agressió a la seua sacrosanta autoritat, com ha passat amb l'assassinat del ball popular en alguna població veïna. 



La dansa, quan saps ballar-la, és això, passió de dins, alegria, però també saviesa i experiència... Per això les coses són com són i es fan com es fan, pràctica pragmàtica, i no com ens empenyem a veure...



Vaig aplaudir tant i més, ahir, les trenta-nou parelles del rogle. Poques, i es notava a cada moment pels buits i les presses, multiplicats entre alguns de més joves que insistien en esforçar-se per rejuntar estrafolàriament més de dos quadres a cada mudança. I per algunes maneres poc agradoses des de qui caldria que fos un exemple de gentilesa.



Bé. Vaig estar a punt d'anar-me'n al descans. Hauria estat una llàstima. La dansà de Bocairent, en què tant respecte per les formes i la "tradició" hi ha, va vindre a la meitat de la segona part, i va ser molt benvinguda. Abans, havia estat una altra cosa d'un altre lloc, empeltat en un escenari impropi (la preciositat de les Dansetes a Banyeres de Mariola, però del revés).



La dansa té més problemes estructurals que no pensava. Convide els organitzadors i els participants a l'anàlisi desapassionat i sincer. Cal constatar en què han derivat algunes accions, o inaccions, i entendre que l'espectacle que s'arriba a oferir no entra dins d'uns paràmetres de mínima correcció. Cal seure fora del rogle per contemplar l'escena fredament. Podreu comprovar, com he fet jo, que ens estem apartant dels mereixements històrics i artístics que atribuïm a l'acte. Comptem amb què la "tradició" és només una sèrie de propostes revisables on cal que impere la llibertat, supose que hi estarem d'acord, però hi ha aspectes irrenunciables als quals s'ha renunciat tot perdent part dels valors de la posada en escena, sobretot els culturals, tan a protegir si no es vol perde l'essència de la dansada. Essència i Tradició no són norma. La norma, caldria que fos el Respecte.



Vos ho propose als interessats, davant la decepció soferta anit. Però bé, no sóc bocairentí i poc sé que puga dir-vos. Puc ajudar a establir l'alcanç de la pèrdua però la recepta del redreçament només la teniu vosaltres. Però deixant l'anècdota per arribar a la categoria, permeteu-me aquesta pregunta: què hauria passat si la balladora a la que van colpejar al meu davant quatre xiquetes de les que equivocaren danses amb corredors hagués acabat caient al terra?, hi anà de ben poc i no sols una vegada... Igual que s'estiga parant batalla extrafestiva aprofitant el rogle com a tauler ens distreu d'un seguit de problemes immediats, que hui van a repetir-se, i que s'emparren sense trobar descimalador. No tot pot ser bonisme o se'ns va la cosa de les mans.

I ara deixeu-me que vaig a seguir fotografiant els balladors...,





N'acaba de passar-ne una amb el pentinat carregat de gesmils acabats d'obrir, i m'he enamorat de l'aroma...


I ara ve el Cuiner...





Ontinyent, a vint-i-quatre d'agost de 2016.

El què és menester és que no vos enfiteu ningú i tinguem la festa en pau... Mengeu bo i bé, però no vos fieu massa d'aquest Cuiner, que en contar-li un acudit s'ha posat a riure i ha perdut eixe gest com de mig adormit que té... Quan trobeu el de veritat, el Cabolo, feu-lo riure i veureu com és de simpàtic!

dimarts, 23 d’agost de 2016

Paco Muñoz pregoner...


Ontinyent, a dilluns vint-i-tres d'agost de 2016.

Boniques les fotos que m'he empescat de Paco Muñoz. Això de tindre mà a l'infern, si cal... he, he, he...

Fem-ho formal.
El passat dissabte, el bocairentí Paco Muñoz, cantant d'Ontinyent, montserratí afincat a Real, que cau a prop d'on és ell, de Carcaixent, per més que nasqué a València, va fer el pregó de festes del seu poble, Castelló dels tants noms. Val, ja sé que no és la primera vegada que faig la broma, però és que tampoc serà l'última..., l'assumpte de la filiació munyossiana dóna per a molt...

Això, que va fer el pregó i em conten que va ser cosa de viure-la. Un Paco pausat, emocionat, als quals els focus gastaren una molt mala passada (de què em sona això...?), i que va fer emocionar a tanta gent... Tant que, en acabar l'acte aquell, encara s'estigué tres quarts d'hora rebent abraços, besades i carinyets diversos. De ben segur que estarà païnt tanta estima, a ell que tant li agrada ser estimat...

He tingut la sort de poder llegir el text i val a dir que m'ha impressionat. El text és Paco: és estima, és senzillesa, és recordança i fidelitat i amabilitat i memòria i agraïment. En veritat m'ha deixat de pasta de moniato; sensible del tot...  Paco estigué quatre anys com a "Presbítero" a Castelló, però de totes les anècdotes que té, només en contà una, el seu adéu al poble..., i és, uf..., inenarrable...
Em fa gràcia això que, quan vulguen fer-lo fill adoptiu, ell es negarà... Ell vol ser fill predilecte del seu Castelló..! A veure si la cosa és veritat. De tots els seus pobles, l'únic que ha complit és Bocairent...

Quina meravella, tot plegat, Paco, quina meravella..



A la Cavalcada de Bocairent...




Ontinyent, a dimarts vint-i-tres d'agost de 2016.


Per fi hem arribat a Sant Agustí! Amb tant de preàmbul, pòrtic i entrada, ja no sabíem si se n'eixiríem... Però sí. La Cavalcada ha arribat, i els Cabolos han ballat! Bo, els Cabolos..., ves i pilla'ls a aquestos! Tota la gent com s'aplega per veure'ls i, després, van tant corrent que és això, un sospir, el què els pots admirar... Potser per això te'ls estimes més encara...

Ep, que enguany he pres imatges d'aquelles que no m'hauria mai imaginat. Ací tens, per exemple i per si no conéixes el ball, com assagen els Cabolos abans d'eixir a acaçar la xicalla i ser estimats per tothom!





Ai els Cabolos... Donen inici fugisser a un acte ben curiós... Tothom els espera per veure'ls eixir... I en aparéixer, s'alça un clam indescriptible. Un oh! ben redó d'admiració i d'il·lusió sincera, aquella que no es pot dissimular per més que ho intentares... Ja estan ací! Ja ixen!




Fan el seu primer ball i, si no vas al darrere perdent l'esma, ja no els tornaràs a veure... I la delícia que és veure com grans i menuts s'emocionen quan se'ls apropen... Ufff...!



Però la Cavalcada és molt més... Des de fa anys, a més de les tantes carrosses com s'engalanen, els Majorals procuren dur als carrers de Bocairent algun grup que mostre la riquesa de la cultura d'arrel popular valenciana. Enguany, els convidats han estat el Ball d'Espases de Sueca, que ho feren molt bé i, a més, agradaren moltíssim, per les crítiques tan positives que van abocar-me tantes persones en el tornar pacient cap el cotxe, ja tard...




I carrosses, calesa, camió, volquet..., tot allò que es puga disfressar de festa i dur al damunt festers. Algun d'ells ben preparats. Només cal veure com tallaven cuixot en aquesta carrosseta...


A mi, segueixen agradant-me molt els motocarros arrossegant qualsevol transport agrícola..., deu ser cosa de la infantesa... I quan més senzill el muntatge que duguen, i més alegre, més m'atreu. Canyes trenades, algunes de manera espectacular, globus, banderetes, fanalets i... leds!, que també arriben les noves tecnologies a la festa...




Una festa on tothom i totdon tenen cabuda...




I on qualsevol proposta, per moderna que siga, té els seus adeptes...



Això sí, el que prima és la tradició... I "mera" com ens pega a tots per versionar els Cabolos...



Enguany, crec que el primer premi de carrosses és ben merescut. No pel llavador costumista, sinó pel treball de fer els Cabolos en una mena de cucanyes/fanals de paper... Molt xulo el resultat...



I a falta de Clavariesa, doncs les Caps de Dansa tancaven el seguici (sí, ja sé que la Xiqueta del cartell d'enguany és més que horrible, però la modernor és el què ens du...). Almenys, el pasdoble "Clavarieses de Bocairent" va fer que m'oblidara de qualsevol puntillositat estètica. Com sonava de bé i com és de bonic...


M'agrada aquest moviment dels dansants mentre els espectadors flipen...




I entre fotos i més fotos, arribem a la plaça i clar, vinga a xerrar amb els uns i els altres. Fins i tot amb aquests curiosos personatges que aquests dies podeu trobar per qualsevol racó de Bocairent. Aneu espai perquè són perillosos. Ací veieu que han canviat els garrots per pirotècnica, i amenacen amb fer-la esclatar...


Ben aplaudits, poden estar contents els espasaires de la Ribera Baixa. No només foren un luxe per la Cavalcada, sinó que la seua actuació, per a molts sorprenent per inusitada, deixa record... (Quan va vindre un senyor a demanar-me que li explicara si açò dels balls d'espases és cosa molt nostra o importada, li vaig dir que ho lamentava molt, que només li respondria a tal qüestió si em convidava a una cervesa...).


Ben guapotes, acabadetes de baixar de la carrossa...




I ací els protagonistes de la música, la seguretat i el protocol. I els qui treuran des de hui les dansadores, i... Ben pensat, ser Majoral implica molta feina, no? Ja veurem si el dia del sant els ànims estan tan alts com aquest primer i preciós dia. Supose que els ànims sí, les forces, però...


Per cert. Queda inaugurada la meua campanya personal per tal de convencer-vos que, a la Cavalcada, li falta una cosa: UNS GEGANTS PROPIS DE BOCAIRENT!!!!!
Pense donar-vos la tabarra toooootes les festes. I no em vingueu amb què és una cosa molt cara que teniu tantes ganes com jo. I sempre podem atracar alguna institució amb diners..., xe!