.

.

.

"Estem acostumats a un temps veloç, segurs que les coses no duraran gaire, que apareixeran noves oportunitats que devaluaran les existents. I succeeix en tots els aspectes de la vida".

Zigmunt Bauman.

.


.

.

dijous, 30 de juny de 2016

Agnés de Benigànim, veurem "Santa" la "Beata"?





Ontinyent, a trenta de juny de 2016.

Llig amb interés que hom, no em queda massa clar qui, vol reprendre el procés de beatificació d'una de les dones més admirables de la Vall que m'estime, Josepa Teresa Albinyana i Gomar (1625-1696), monja agustina descalça que parlava cara a Déu en valencià i en rebia resposta. La coneixereu, supose, com a Agnés de Benigànim o, més senzillament encara, la Beata. És cosa de veure i viure la seua festa generenca, la de persones foranes que atreu... A mi, el que no m'acaba de quadrar del tot és com pot ser tan estimada en llocs tan diversos com els que he pogut comprovar que conformen el seu territori de gràcia, i que a bona part de la nostra Terra Blanca no es tinga cap esment d'ella... Sí, és el resultat lògic de les evolucions d'aquests territoris de gràcia que ara t'esmentava, el lloc d'influència històric que ha permés l'extensió d'una advocació religiosa determinada perquè, de retruc, eren eixos mateixos territoris eren els que mantenien econòmicament, a través de deixes, obsequis, dàdives i ofrenes, aqueixes devocions. A territoris com ara la banda més alta de la Vall, unes agustines descalces poc podrien influir enmig de les bregues (terribles sovint) que hi havia entre el clergat secular i regular. El dia que algú narre les desavinences fortíssimes, històriques i histèriques, entre els plebans de l'Assumpció/Jesuïtes/parròquia de sant Carles, i sobretot els Franciscans i els Dominics d'Ontinyent, serà de les coses perque pague la pena saber llegir...

Tornem a la Beata, a la qual respecte des del meu punt de peixença panvallístic, si em permeteu el mot. També m'ha sorprés sempre alguna qüestió lingüística puntual al seu voltant... Ella, amb bon esforç arribava al llatí esclesiàstic, que arreu parlava la llengua pròpia i plana del poble, la teua i la meua que ara compartim mentre lliges (i m'entens): com hi ha gent que en coneixer-la com a Inés (no voldràs que tal i com anà el segle XX  l'església recolzara el valencià com... tampoc no ho fa ara!), s'enfada en veure-la tractada com "Agnés". Diuen que costarà deixar de dir-li "Beata", ho sé, a alguns, tant com l'"Agnés", o no... perquè el tema "Agnés", quan no és desacostumament innocent és clar prejudici o infravaloració lingüística. El terme "santa", com que comporta una superioritat jeràrquica, passarà prompte i, en una generació, resultarà rar tindre-la com aspirant a la canonització.

I és que els costums fetsdel parlar són d'aquelles coses que es porten de tan dins que no admeten raonaments ni lògica, que les prenem, i bé que ho saps,  com ho fem amb la pertinença o suport que donem a una societat esportiva determinada o el seguiment passional que mostrem cap a una religió perque des de menuts se'ns educà en els seus preceptes, sent que estan perfectament raonats i tenen i mantenen la lògica de la ciència que les estudia. 
Santa Agnés de Benigànim. Em sona bé... Seria d'aquelles coses que més m'agradaria veure viu pel que fa al tema cultural-religiós del meu entorn. Tant com veure fet sant el Doctor Il·luminat, Ramon Llull; ausades el que acabe de dir, veritat? Doncs en tal estima tinc també la senzillesa i la socialització vinguda de la patrona dels estimats "ganxuts" (i que em cal suposar que també ho seria de la comarca, no?).

Doncs bé, vaja anant el procés. I paciència. Qui vol anar a Roma, cal que s'ho fique en la testa, però també cal que compte que els assumptes del palau del Vaticà van espai, espai, i que els cal per moure's i créixer alguna cosa més que no la voluntat, per més que clar tenim tots que fa més qui vol que qui pot...! A Roma? On calga, "Beata Agnés, on et criden, ves!", que clama a mena de jaculatòria el seu poble...

Per cert, un altre desig... Si algú s'atrevira a novel·lar la vida d'aquella dona casolanament portentosa, quedaria una obra d'interés majúscul. Jo, pobre de mi, i abusant de la meua gosadia, li faria la proposta, i per més raons que no podríeu creure, a un dels grans, alçat a l'ombra del Benicadell. Ai Joan Olivares, si ens feres el regal...

dimecres, 29 de juny de 2016

Ha acabat el meu exili




Ontinyent, a dimarts vint-i-huit de juny de 2016.

No sé com escriure aquest text. Ni tant sols sé si caldria escriure'l. El que voldria és fer-ho bé, no ferir ningú i expressar el què veritablement sent. No és fàcil. 

Acabe d'arribar a casa. Són les tantes de la nit. Creme com els focs de sant Pere. Potser ha estat el dia amb major activitat física de l'anyada. Entre endreçar la paperassa de l'institut i fer efectiva la mudança... I entre tant, les tantes felicitacions que m'han arribat pel tema del manteniment proper de Bocairent... Quines coses. Si no fos perquè m'ha arribat al cor una notícia inesperada que una amiga angoixada acaba de comunicar-me pel telèfon, fins i tot hauria estat un dia tendre...




Aquesta vesprada, tard ja, quan el sol s'amagava rera una tronada calma vora la Cruz de la Muela, he deixat sobre la taula les claus del pis, he mirat amb molta recança tot allò que m'ha acompanyat en els darrers cinc anys i he tancat, suaument. 

Quant dolor queda allí dins. 
Ben mirat, en aquest lustre, aquella falsa llar només acollí dos dies de goig complet en què riguérem, ploràrem també i, en un descuit divertidíssim, ens carregàrem el llit! La resta ha estat el dolor del desarrelament, el de l'absència, el de la llunyania amb cada vegada més creixences, el de la por, el de la desfeta, el de la impotència... I llavors el de la renúnica, el de l'ofec, el de la incomprensió, el del rebuig, el de la pèrdua, el de la desorientació, el del desencís. I finalment, el la derrota.

Si he reeixit ha estat pel passejar escàs pel terme, pel recòrrer aquell jardí preciós tan ben curat en contrast feridor amb aquella senda de palmeres tan abandonada a la dissort del món, vora el riu brut que no sabia reflectir-me la bellesa d'aquella muntanya extranya i que tant he arribat a estimar en veure-m'hi reflectit, roca viva abarrancada a xaragalls d'impossibles... No he sabut en absolut fer amics ni arrels, ni veure la meua ombra a massa camins... Tot era anar avant en espera d'un temps millor que prometia de no arribar per a la meua desesperança. Sent al meu país, em sentia a un exili forçat i impassible. La paraula exili no t'ha de semblar massa forta ni usada amb pretensions, ni a la babalà encara.... No la vull gastar solemnialment tampoc. Senzillament, assumeix  perfectament el meu no-ser amarg durant aquests anys. 

Què no he trobat gent bona al camí? I tant que sí. Molta! I no els oblidaré. Bé que els agraïsc l'esforç que han fet per somriure el moribund sens esma que entre ells passava percaçant estima. Això també, se m'ha negat la sal i el pa sovint. Sovint per ser jo supose algunes vegades i sé fefaentment en d'altres, però també, i això em dolia, pel meu ofici. I aqueixa qüestió és més cruel del què pugueu imaginar... Cinc anys després, encara hi ha qui usa mal del meu nom, sense voler... evitar-ho! I les coses són com són i no anem ara a aplicar cataplasmes a cap situació sense tornada; cadascú sap a què ha jugat i de què està feta la pròpia fel. He trobat la rancúnia més eixorca junt a la més ampla generor d'esperit. Quina remescla d'histèries... Em quedaré sense cap mena de dubte amb la segona, en el record i, si és factible, en la meua realitat vital. No vull deixar en la vida algunes d'aquestes animetes de llum que no només m'han enllumenat sinó que m'han estat exemple de tant i tant bo, moltes d'elles ja esparses de temps per altres móns... Són més de les que poden semblar, tant que ara mateix  m'il·luminen jugant a ser constel·lacions que em somriuen. Vull somriure'ls jo també, i ara puc fer-ho. 

No tot són flors i violes en l'ara mateix que s'enceta. Serà una etapa ben difícil també. Un altre exili que cal superar, l'interior; més difícil de véncer perquè no es basa en la meua substitució per algú que et puga caure millor per a uns ni la fugida alliberadora per a mi... No hi ha més solució que armar-se amb el poc que queda de la vella armadura mentre fabrique les noves proteccions i, sobretot, les noves armes. Ara, però, tinc un avantatge: mort Rousseau, sé lluitar i tinc moltes ganes de fer-ho. Aquests cinc anys, als quals cal sumar-hi els cinc anteriors en el pitjor dels móns professionals possibles, m'han ensenyat bé, pacientment. M'han foradat el voraviu de tal manera que és ara que pot tornar aquell Sergi jovial, imaginatiu i, sobretot, feliç de saber-se. Famolenc d'ajudar els qui l'han ajudat, que per això estem i no ho dubtes, per donar, però guardant la roba.


Aquesta vesprada encara, alguns alumnes, en acabar l'examen, s'han aturat per dir-me el seu adéu, fugaç i maldestre. M'han trobat emotiu i m'han emocionat molt. Potser siga el major dol, no veure'ls créixer més... Als bons companys els seguiré, és irrenunciable l'estima que els tinc, i l'admiració també. Espere que ells també vulguen seguir-me.

He tancat espai, i m'he somrís. Això ho vaig aprendre a l'anterior treball: els problemes, es queden dins i no t'acompanyen. Allí han quedat.

He pujat al cotxe agraït. M'estime aquesta terra i m'estime aquesta gent. Ha estat una gran sort, un privilegi, conéixer-la i conéixer-los. Com hauria arribat a ser jo mateix sense saber-los? No, una benedicció, de veritat. Però sóc conscient que hi ha altres jo que no podré saber perquè hi ha molts entorns que ignoraré per sempre i em farien de motle per altres Sergis potser millors, sempre diferents. No ens desesperem i no ens ofeguem en cap got d'aigua amb gas..., demà serà altre dia i començaran altres camins i ventures. Qui sap on acabaré i acabarem. Fa cinc anys, quan un autèntic filldeputa, amb unes ganes d'escarnir-me salvatges em va preguntar vaja, te'n vas a Bigastro... Què és això de Bigastro?..., jo li vaig respondre que no ho sabia, però segur que tenien bon vi i molt bona gastronomia... Ara sé què són Bigastro i Jacarilla, i me'ls estime i me'ls respecte. Són, sobretot, dignitat.

dimarts, 28 de juny de 2016

Es descobreix el pastís. Ara em toca fer de "mantenidor"...!




Bigastro, a dilluns vint-i-set de juny de 2016.

Anit, mentre m'entretenia buscant i anotant, vaig trobar un article que vaig escriure fa ja dèsset anys pel programa de Sant Agustí de Bocairent. Si no m'equivoque, no va ser el primer, no... Bé sabeu com m'estime aquesta festa i, ai, el poble dels Cardadors. Si aquell bé de carrerots, passions, gents, penyes, fers, afers i voluntats, m'han oferit tants i tants moments deleitosos per intensos, per increïbles, per tant meus...

Doncs bé, ara que els Majorals de Sant Agustí ja han fet l'anunci, puc desvetllar jo també aquesta cosa que ja corria com a mena de secret d'aquells que no es poden dir i el saben tots! El proper dissabte vint-i-tres de juliol, al Patronato, i a les set de la vesprada, un servidor serà l'encarregat de fer de mantenidor de les festes.

En veritat, estic molt agraït als Majorals. Tots els anys, del fet del manteniment s'encarrega un glossador triat per la Clavariessa de torn. Enguany, però, en no haver-hi Clavariessa, han estat els mateixos organitzadors festers qui han fet la tria. Atrevida per cert: un ontinyentí que no podrà dedicar-se al pairalisme jocfloralesc (ai la meua pàtria, la meua fe i el meu amor...) a què s'acostuma en aquests menesters. Que ningú es preocupe; no hi ha coses ni res de què parlar... Això sí, espere fer-ho suficientment bé com per a que els meus estimats Cabolos queden satisfets. Amb això, jo ben ample quedaria... No sé si conec la festa prou bé, però t'assegure que segueix emocionant-me cada vegada que puge a les danses, a la diana, als corredors, a qualsevol acte que done més llum a l'esgotador agost, i ens el refresque... I el millor de tot és que, sempre que algú se'n puja amb mi, tal i com li venc la moto, acaba també enamorant-se...

La meua primera reacció va ser estranya. Que algú em demane un "pregó" a mi? Jo que havia assegurat que no..., però i què? Després de tot el què em passà de negatiu en el darrer reragost ha fet de mi una persona oberta a les mil experiències que la vida proposa, bé ho saben els més íntims (algun d'ells ja s'ha burlat fent confondre a posta això de "mantenidor" amb "manteniment" i m'ha jurat fer algun muntatge fotogràfic meu, amb granota de tècnic d'ascensors i la caixa de ferraments...). Tinc també clar que, tal i com apuntava Joan Fuster, cal que reivindique el meu dret a canviar d'opinió, perquè és el primer que els meus enemics, i l'ex, em retrauran... Doncs bé. Provaré de fer-ho el millor possible, ja em diràs com creus que queda la cosa perquè aquestes paraules són una convidada personal a l'acte. Puc asegurar-te que posaré els cinc sentits. Ara quan acaben del tot els exàmens i els acomiadaments, començaré a preocupar-me de bona veritat i a angoixar-me cada vegada més. No sé jo aquestes camises d'onze vares, on m'he ficat...!

La mort de Jara ja té culpable...




Jacarilla, a vint-i-huit de juny de 2016.

Fa poc temps vaig escriure un poema preciós, però aspre, en què explicava que, en la immensa ciutat que és el Cementerio General de Santiago de Xile, tinc soterrades cinc persones ben properes. Una d'elles em significa la DIGNITAT, així amb majúscules totes, presidencials, altra és la Força, una altra la Lluita, després ve la Fidelitat i, finalment, la Infàmia.

Qui significa la Força, i la Valentia també, per les paraules, les melodies, els gestos, les afirmacions i el posat davant l'infortuni vital és, i ho sabeu els qui m'estimeu, Víctor Lidio Jara Martínez. Em van nàixer mentre a ell el mataven. Potser per això m'he sentit sempre connectat d'alguna manera... D'ací que hui que per a mi ja és tanta festa estranya, he sentit una alegria feral en llegir, i pots compartir amb mi la lectura, que un tribunal nord-americà ha determinat que un exmilitar xilé, Pedro Barrientos, ara nacionalitzat nord-americà, és culpable de tortura i assassinat extrajudicial del cantant.

Em quede amb dues frases d'emocions distintes. La primera és de la vídua, Joan Turner Jara: "Aquí empieza la justicia para todas las familias de Chile que esperan conocer el destino de sus seres queridos". Així espere que siga per tantes que foren esgarrades de maneres tan cruels en aquell estimat racó de món.

La segona m'és molt ofegadora. La digué José Paredes, quan la mort un jove de 18 anys que feia el servei militar i que presencià, a l'estadi-escorxador, la terrible història: "Lo tenían sentado, tenían unas camillsa, esas que son de campaña del Ejército. Ahí lo tenían y les daban, le daban y le daban. Y Barrientos les dispara... a quemarropa casi".

Barrientos viu a Deitona, a la Florida. Esperem que puga ser, algun dia no gens llunyà, extraditat.

Ja hi ha culpable de la mort de Jara, per més que la mort de Jara és una infàmia, com la mort de tants xilens, de tantes xilenes, de tanta gent al món, generalitzada a un estat social de corrupció abjecta en què, com deia Fuster, qui s'erigeix en jutge del germà, i en botxí afegisc jo, és que ja té decidit de matar-lo.
És inútil donar cap enhorabona quan hi ha tant dolor pel mig encara... Així que a mena de flor per cadascuna de les dues tombes que sembla que té Jara en aquell maremàgnum fúnebre, el millor és recordar-lo...





Yo no canto por cantar
ni por tener buena voz
canto porque la guitarra
tiene sentido y razon,
tiene corazon de tierra
y alas de palomita,
es como el agua bendita
santigua glorias y penas,
aqui se encajo mi canto
como dijera Violeta
guitarra trabajadora
con olor a primavera.

Que no es guitarra de ricos
ni cosa que se parezca
mi canto es de los andamios
para alcanzar las estrellas,
que el canto tiene sentido
cuando palpita en las venas
del que morira cantando
las verdades verdaderas,
no las lisonjas fugaces
ni las famas extranjeras
sino el canto de una alondra
hasta el fondo de la tierra.

Ahi donde llega todo
y donde todo comienza
canto que ha sido valiente
siempre sera cancion nueva.


Au, un altre mite de barri al sot. Adéu senyor Spencer...




Jacarilla, a vint-i-set de juny de 2016.

Veus, encara poden empitjorar els dies.

Ara va i resulta que s'ha mort Carlo Pedersoli, el protagonista de mooooltes de les pel·lícules de riure que m'agradaven de quan era menut. Ai aquelles italianades innocentotes..., totes elles acabaven a hòstia límpia, un bé de pans ben donats..., i qui les repartia era aquest gran bovot barbut, una mena de trassumpte de l'Obèlix que tant m'agradava llegir... A qui no suportava gens era a l'Astèrix, amb aquell posat de saberut de fira, superheroi de la fatxenderia condescendent...


Caricatura de Bud Spencer feta per Kikelín (Kikelin.com)



Veus, Mario Girotti, el seu company Terence Hill, no hi havia manera de suportar-lo... Per això mateix, per ser intel·lectualment prepotent, i és moooolt dir això, un atreviment supí, tractar d'intel·lectual el paper que, film rera film, feia aqueix senyor d'ulls tan blaus com els del meu gran amor d'adolescència, que eixa és l'altra, i..., res, que no! Qualsevol pot de cigrons bollits semblava llest a la vora d'aquell menhir italià tan simpaticot!

De totes les escenes, la que més els he recordat sempre és la de l'assaig del cor de bombers de la pel·lícula "Y si no, nos enfadamos". Per cert, que el paper d'Emilio Laguna com a director és la bomba... he, he, he...

Bon descans a Bud Spencer. A qui li digues que, abans que no actor, fou un gran campió de natació, igual no et creu...




Com que no tinc cap Budwaiser a mà (que d'allí li ve el nom artístic), em vaig una Morte Subite que em refresque un poc aquesta darrera nit d'infern calòric... A la vostra salut, mestre!

diumenge, 26 de juny de 2016

Decepeleccions...



Ontinyent, a diumenge vint-i-sis de juny de 2016.


"I si el veïnat votara
el que xarra allí pels bars,
el qui cull bé guanyaria,
i no l'amo dels bancals".

Què et diré? Que sembla que les enquestes les facen a propòsit els guionistes de les televisions a sou dels partits per donar emoció als massa programes especials de les nits electorals. Em diu un amic que els negres hem tornat a votar el KKK... No sé. Jo, que he agraït no assabentar-me que hi havia campanya electoral, però hui he complit amb el meu vot, i seguisc tenint la sensació que açò és com Eurovisió. O millor, com l'Eurocopa de futbol: l'equip que millor l'ha jugada fins el moment, la treballadora
Croàcia, se'n va a casa per l'únic dispar a porteria que, a la fi de la pròrroga, llença la lluïdora Portugal... Perdona'm la negativitat que de les meues paraules es desprén, però tinc la sensació que mai no ens aclarirem amb els polítics i els seus tripijocs...

Ací estan els resultats del meu poble, Ontinyent.

Escrutat: 100 %
Vots comptabilitzats:20.428  77,07 %
Abstencions: 6.0772    2,93 %
Votos nuls: 205   1 %
Vots en blanc:115  0,57 %






A LA VALENCIANA: 6.307     31,19 %

PP:  6.196     30,64 %

PSOE:  4.412    21,82 %

C's:  2.673      13,22 %

PACMA:  250   1,24 %

CCD:   81    0,4 %

VOX: 35    0,17 %

RECORTES CERO-GRUPO VERDE: 31    0,15 %

UPyD:  29     0,14 %

SOMVAL:    25    0,12 %

FE de las JONS:  25    0,12 %

PCPE:  24    0,12 %

P-LIB:  11   0,05 %

REPO: 9   0,04 %



El meu anàlisi dels resultats: Au, me'n vaig a dormir...

Històrica orxata...

Ontinyent, a vint-i-sis de juny de 2016.



Compre una nova marca d'orxata envasada que han tret per Alboraia i, en servir-la, em trobe a un lateral del tetrabrick aquest còmic. M'ha agradat tant que te'l passe perque pugues gaudir-lo també. En quatre frases i tres dibuixos, nyas una de les nostres llegendes gastronòmiques més conegudes..!.

T'imagines que s'estén l'exemple i les fideuades envasades expliquen allò de la barca de Gandia i la paella sense arròs, com el torró nasqué d'un concurs davant un setge militar... O una etiqueta d'herberet dient heus ací el pixum dels Déus?

dissabte, 25 de juny de 2016

"Les borrumballes, a les falles...!"






Ontinyent, a vint-i-cinc de juny de 2016.

Entra, si vols, a aquest darrer article sobre Sant Joan que em va publicar Vilaweb Ontinyent. Només per les fotografies que hi publiquen, ja paga la pena... Abans que sant Joan se'n vaja a la carrera, tal i com va el temps, he preferit això, passar-te'l per si pot interessar-te. El tema és difícil, bé que em va costar trenar les raons, però és petició del senyor Pep Albinyana, i això són paraules majors!

I si no pots o no tens temps, ací tens la meua trista versió. Sense iconografia, tot canvia tant...





“Les borrumballes, a les falles!”
Uns raonament per unir els focs del santjoan pirinenc amb els festius valencians.

Sergi Gómez i Soler

Festegem de nou el Solstici d’estiu, cristianitzat en la vespra de sant Joan Baptista, i de nou retornem a la natura per fer ús dels seus elements. D’entre ells, el foc segueix sent el més cridaner com a part de l’espectacle públic i comunitari o de l’ordalia personal, allò que resta dels conjurs endevinadors de sorts i amors. Cremarem fogueres i les saltarem i, si les autoritats competents així ho permeten, gastarem de pirotècnies variades. Com si amb el foc i ses espurnes volguérem ajuntar el sols del capvespre amb el de l’albada d’una de les nits més curtes per anular les pors que puga concitar i a la que afegim bruixes, dols, esperits i maleficis que sense dubte vencerem. El foc seguirà sent element de culte, guaridor i protector, com ho ha estat sempre.

A bona part de les nostres comarques, el foc solsticial ha quedat relegat a la crema de fogueres tradicionals, perdut l’esperit fetiller d’una societat agrícola per prendre altres usos postmoderns més aviat relacionats amb allò lúdic més bàsic (i turístic...), però també s’hi mantenen tradicions ancestrals en què el foc és alguna cosa més que no una pira, un munt d’andròmines sobreres o preciosos monuments coloristes. El foc que ens mou aquesta nit, també es mou.., el fem moure, com s’ha fet pels segles a les contrades del pirineu català, aragonés i occità que hui estrenen la qualificació de Patrimoni Immaterial de la Humanitat. A grans trets, i sense comptar les amples variants que del mateix motiu pot trobar-se en el grapat de pobles que entren dins l’aixopluc de la consideració de la UNESCO, la festa consisteix en cremar una pira o bé un arbre, el faro o haro, situat en una alçada de bona visibilitat, prop d’un temple, una cruïlla de camins o una fita partidora de termes. Una vegada encés el tòtem, els veïns van prenent les seues torxes d’aquest foc sacre i baixen al respectiu poble, amb elles a l’esquena, en una filera que, vista des de vila, conforma una processó estèticament corprenedora per la seua gran bellesa. Les torxes solen tenir uns dos metres d’alçada i solen anomenar-se falles si estan fetes amb trossos de pi enganxats amb fil d’aram i tatxes a un pal, o bé rantiners si es tracta de brandons d’una peça de pi treballat. Una vegada a plaça, i entre músiques i cants, s’aboca el que queda d’aquests fustams per conformar una foguera al voltant de la qual la festa s’allargassarà més i més...

D’aquesta riquesa simbòlica pirinenca, alguna cosa arriba a estendre’s cap a les comarques del sud. La més evident és la simbòlica i política que significa la Flama del Canigó com a element vertebrador sociocultural. Enguany tornarà amb empempta a les terres valencianes, atés que està prevista la seua rebuda a poblacions com ara Castelló de la Plana, Benimaclet o Gandia. Però aquest és un recurs recent, de 1955, una actualització d’aquests focs festius pirinencs. Hi ha alguna altra tradició foguerera que puga enllaçar festivament indrets tan allunyats? Difícil és assegurar-ho car molts dels jocs amb foc que ocupen tot el calendari anyal del sud valencià poden provindre i provenen segurament dels costums propis musulmans del Xarq Al Àndalus d’abans la conquesta. Les fogueres del Solstici solen ser arreu això mateix, fogueres d’escàs port (comparativament amb altres com ara les de Sant Antoni Abat), fetes de manera que puguen ser saltades per la jovenalla. Sí que compartim el mot falla, que en el temps medieval assenyalava un brandó fet d’espart amb què es festejava individualment, però dins d’una col·lectivitat, usat ara mateix a Agullent amb el mateix sentit. A partir del segle XVII, segons el professor Emili Casanova, canvià en “foguera festiva”, i com a tal es va conservar en algunes poblacions com ara Altura per a la foguera de Sant Gil o també per les fogueres que s’encenien a ermites elevades i de bona visibilitat al toc d’ànimes de cada vesprada, com es feia a Moncofa o amb la falla de Sant Esteve d’Ontinyent. A València, el mot s’especialitzà en la identificació de les fogueres satíriques de mitjan quaresma i és així com ha quedat, etiquetant la festa cristiana de Sant Josep amb un nom ara privatiu, diferenciat de qualsevol altre possible: les falles santjoanesques d’Alacant, vingudes de les formes valencianes, han pres altre nom distintiu:  “Fogueres”.

Un cas trobarem, però que enllaça aquesta festa, i de manera forçada, amb la pirinenca: a través de la Festa del Xop. Es tracta d’una tradició que tot apunta fou arribada a les muntanyes del sud valencià amb el repoblament del temps jaumí i que consisteix en la tallada d’un àlber o xop blanc que és dut al centre festiu d’una població per plantar-lo a tall de monument sacre que servirà de cucanya on els joves, com a ritual social de pas al món adult, mostraran la seua destresa en accedir-hi a pels premis. En un dels pobles on, fins fa poc i per un fet luctuós, més arrelada es trobava la festa, Planes de la Baronia, era costum plantar el xop per la Pentecosta i tombar-lo abans del Corpus. La llenya s’usava per fer la foguera de Sant Joan. A diferència d’alguns dels faros pirinencs, l’arbre ja es trobava a terra en arribar el solstici.

Més que no baixar focs de la muntanya, fet perillosíssim atesa la sequedat natural i ambiental, als valencians, el que ens ha agradat sempre és pujar-lo! Muntar alimares per assenyalar allà on es vegen que estem de festa. És el que es fa encara una nit a l’any al Sant Esteve ontinyentí, o a Biar, on en la baixada de la Mare de Déu de Gràcia s’encenen un tot de fogueres a la serra tot conformant símbols marians,  i més al sud encara, quan s’il·lumina la Cruz de la Muela d’Oriola al voltant del tres de maig o quan s’encén el Farolico de Venancio a la serra de Callosa de Segura. Baixar focs es fa només en dates ben especials, com ara en la dels Reis d’Orient i entre tantes prevencions que els veïns d’Elda han baixat de la muntanya del Bolón amb llanternes de leds en els darrers anys... Fins i tot a Agullent, on la tradició de les falles antigues està reconeguda i forma part del ritual de la Nit de les Fogueretes a cada començament de setembre, la prohibició governativa proteccionista ha acabat per amenaçar amb l’oblit la tradició.

Cal detindre’s en Agullent. A falta de pinades competents, cada terra usa del recurs del qual major profit pot treure, i en una comarca olivarera com ha estat la Vall d’Albaida, qui hauria pensat que mai faltarien els esportins de premsar l’oliva? (fins que la tecnologia mecànica va fer difícil trobar-ne a l’abast...). El costum és senzill: d’un esportí podien eixir diverses falles. Calia tallar destrament aquell espart amarat d’oli, amb una falç, per després cordar-los amb agulla saquera. En pegar-los foc, els estris aquest no s’encenien ni massa ni fort. Calia oxigenar-los tot fent-los rodar amb força per tal de dibuixar sobre l’aire al·lucinants cercles de foc, fets amb molta destresa. En això, ves per on, hi ha relació amb les falles pirinenques: només els joves podien fer-ne ús i aquest fet esdevenia en altre ritual de pas que demostrava que no s’era ja xiquet... Pels infants, quedaven a Agullent els fanalets de meló o de pimentó... I amb les falles, amunt a l’ermita de Sant Vicent a acompanyar l’Ajuntament des que hom votà, pel 1600, quan la gran pesta, fer la romeria nocturna anual. El costum és molt semblant, i comparteix el nom de falla, amb el d’Andorra la Vella on, pel solstici, s’usaven troncs llargs i prims de boix sobre el que es posaven bedolls assecats que es cremaven en fer-los rodar. Ara són boles de paper embolcallades en malla metàl·lica i s’agafen d’una cadena per voltar-los.


L’ús d’aquestes falles rodadores, ja quotidià en les festes musulmanes, encara es conserva a poblacions com ara Onil, on s’usa d’un element natural ben present en les serres de la Foia de Castalla, feixos d’esparts i espígols. Allí se’n diuen fatxos, es trenen de manera ben curosa perquè no es desfacen i són rodats en la Nit de Nadal. A Xixona, Relleu i Tibi s’anomenen aixames i es fan amb espart sec nyugat amb rastres d’espart verd, i la crema nadalenca s’acompanya de músiques tradicionals i tast de dolços tot canviant un solstici per l’altre...

divendres, 24 de juny de 2016

Ja no caldrà el B2 d'anglés?




Ontinyent, a vint-i-quatre de juny de 2016. Sant Joan.

Amb permís dels polítics espànyics, que ara diuen que bah!, veus el què passa per deixar elegir el poble sobirà? A saber ara com arreglem la situació a la nostra conveniència, els britànics, lliurement (lliurement influenciats per la propaganda política), han decidit deixar la Unió Europea.

La primera conseqüència, igual és que es deixe d'usar tant l'anglés a Europa..., xe, que només hi ha ja un país, Irlanda, que el té com a oficial, perquè no crec que Malta hi pese massa geogràficament parlant...! Serà des d'ara el francés, de nou, la llengua europea per excel·lència? Com és que no han vist tan gran oportunitat els feixismes gavatxers i ells també demanen referèndums d'eixida? Ai quan de polític de llarga vista cal al món... Una Europa francòfona...

No ho sé i tardarem en saber-ho.
Mentrestant s'aclareix el món, et deixe una curiositat sobre això de l'anglés i el francés..., aquesta versió que diuen és l'original de l'actual himne anglés, atribuït correntment a Haëndel... I que tot apunta que és anterior i francés! El fixà, com a mínim, i en honor al rei  Lluís XIV, l'eximi compositor Jean Baptiste Lully, a qui aprofitem l'avinentesa per felicitar-lo en el dia de la seua onomàstica. Xarren que el va pentagramar mentre el Rei Sol es recuperava d'una greu operació d'almorranes salvatges. Siga com vulga, caldrà que algun musicòleg confirme tals asseveracions (ui que he dit..., si sembla que al País Valencià hi haja més musicòlegs que filòlegs..., la que em caurà al damunt!). A mi em costen de creure perquè una de dues, o l'home era un gèni, que no ho dubte, o va viure tres o quatre vides per composar tot allò que li és atribuït (ara mateix em ve al cap la meua cançó preferida de Reis d'Orient, la Marxa d'Arlés, d'on el copiamones de Bizet es va treure l'Arlessienne...).

Sembla ser que sí, que el tema, abans de ser l'himne anglés, fou l'himne de la monarquia francesa, i de lluny, perquè sembla vindre del temps de les croades, i es cantava a tall de motet en llatí ("Domine, salvum fac regem") en misses i cerimònies abans que Lully o qui bonament fos, el fixara... 
Pobres anglesos, xe. Ni l'himne és original, ni els seus lemes nacionals estan en anglés...


Serà per melons...

Benimaclet... Nit de Sant Joan.


El temps passa tan ràpidament que sembla que de l'única cosa que no podem parlar és del pas del temps.
Ahir mateix estàvem organitzant el Congrés de la Flama del Canigó i ja han passat setze anys. Sincerament, de poc me'n recorde, ni tant sols d'haver fet cap comunicació. Peli, serà cosa de prendre el convenient café-licor i deixar de ser abstemi pel tema de la conducció...

Au, altaret canigoner santjoanfustèric i un rastre de fotografies a les que puc acompanyar amb poca cosa de text, que estic cansat i les imatges d'una sopada tan ampla, amb cantautors incorporats, unes albades de tres parells d'ovaris, Saoret cantant tan bé que m'emociona... Gràcies per deixar-me compartir amb vosaltres tanta tallada de meló... I sobretot, per fer-me llegir en veu alta eixe manifest tan idiota que enguany ha acompanyat la Flama...

Ara, serpa cosa de començar a pensar com restaurem el pobre Tirant...















Recollons l'hora que és i jo d'aquesta manera...




Ontinyent, a les tantes de la Nit de Sant Joan....


Torne ara de massa llocs i circumstàncies precioses...
Ha estat un dia ben difícil. No he trobat unes paraules que necessitava fins a les quatre de la vesprada, des de les sis del matí que les buscava, i això m'ha posat nerviós... A la fi, un servidor que no es mou mai de casa i que no escriu més enllà del seu blog, he acabat publicant dos articles en premsa digital!!!!! Això sí que no ho hauria esperat mai...!!!! L'un és aquest, una "captura" d'un article sobre el brèxit anglés que vaig ratllar ahir pel matí ací mateix i que ha acabat a La Veu del País Valencià, i l'altre una proposta del senyor Albinyana per a Vilaweb, què pot relacionar els Focs del Solstici del Pirineu amb els nostres. Ah, però és que nosaltres en tenim? Doncs ací està el que conte...

A vore. S'ha publicat bé el Manifest de la Flama del Canigó? Sí.
I el regal en forma de romanç que vos he passat? També...
Val, collons, quines hores...

Doncs ja està tot el que calia que estiguera en aquesta nit tan repunyetera, he, he, he..., ara, amb el teu beneplàcit, vaig a xafar l'orella.
Hui, em meresc alçar-me demà quan em done la real gana...


dijous, 23 de juny de 2016

Bona Nit per tothom i totdon...




La Malva-rosa. Nit de Sant Joan, vint-i-tres de juny de 2016.

Bona nit tingues, estimada lectora, benvolgut lector.
I el meu obsequi enguany, un romanç que he ratllat aquest migdia sobre el que, possiblement, demà faré per celebrar el matinet de la santjoanada... Si és que acabe prompte amb el roll aquest de les set onades que he de botar per no sé quina cosa m'han dit d'amors i bagatel·les... Per cert, has vist que tots els versets que he penjat al blog hui són meus? És que, des de sempre, la nit aquesta em fa alenar...



Romanç del matí de gresca...


“Dalt de l’alt del Montcabrer
moriren tres rossinyols...”
Verset popular



Pujarem a Montcabrer
albejant la nit del ros.
Dins la mar, dansant sobrer,
veurem desperear el sol
encaterinat sencer
a través d’un vidre fosc
o d’un mocador lleuger
tal punt s’alce del blau fons,
i com ell, a pas danser,
rodarem tot el redòs
del caliu del foc faller
que ara és cendra i adés fou
alimara d’arborcer
per guiar pobles i llocs
a la festa del foguer
i així unir el sol amb sol
i el fosc de la nit desfer
en conjur vell i agradós.

Buscarem sense saber
eixa flor de set colors
que diuen del falaguer
que hui naix, creix i prest mor.
Diu el savi rondaller
que si beus de ses llavors
no veuràs mai el fosser
per més anys que rode el món.

Buscarem entre el roquer
eixa porta al fosc palau
per collir cada dobler
ben atents, per si cas fos
que algú quedàs presoner...

Creuarem nostre camí
amb aquell que solen fer
les gitanes del raval
tornant de fer timó ver
i botgetes i comí
i sonall de cascaller,
que el reixiu és beneït
i el seu mant dóna poder
a les brosses i al nou fruit
que escamparem al sequer.

Font per font saludarem
tot fent net cada deler
en banyar-nos cara i ulls
i provant nostre voler
si serà o tindrà sort
o, dut per nimfes d’aiguer,
acabarà al fons del sot...

I en baixar és menester
collir prompte tantes nous
per, en ser al fresc celler,
fer dels vins el més melós
que, en venir temps nadaler
acompanyarà els torrons.

Matinet dolç santjoaner
que les meravelles clous
i ens regales, bacorer,
tot l’estiu, i amb ell el goig.
No ens sigues mai fugisser
i roman entre els eixuts
que aquest temps, mal mercader,
va secant-nos els costums.
I sigues pel vell terrer
força, gràcia i virtut
en licoret remeier
que beurem a ta salut!



Sergi Gómez i Soler
Nit de Sant Joan

23 de juny de 2016.

Missatge de la Flama del Canigó 2016





Benimaclet, Nit de Sant Joan, vint-i-tres de juny de 2016.

Heus ací el missatge que enguany acompanya la Flama que ens uneix i que prové del màgic Canigó, que sobrepassa els crestells de Montserrat i sota la mirada del Penyagolosa, arriba més enllà de la mare Mariola per encendre tant les fogueres com els esperits dels qui les salten.

Enguany l'ha escrit Andreu Carranza Font i com sempre, excepte aquella vegada que l'escrivírem de Benimaclet estant, només recull una sensibilitat de les tantes que hi ha als territoris que compartim llengua i cultura. És per això que torne a posar en dubte, més que res per emprenyar-vos, la consideració globalitzadora de "catalans" per substituir-me la per una altra, la de "valencians", entenent "valencians" com a habitants que compartim la cultura que va des de Salses a Guardamar i tota la pesca... Com els d'Òmnium Cultural no vagen aprenent, acabarem fent nosaltres el manifest de l'Aigua de l'Encantada, o del Pou Clar, o d'on siga, i la farem arribar una nit com aquesta de Fraga a Maó, i a l'Alguer, ja que ens posem...!




MISSATGE DE LA FLAMA 2016

Vivim un temps de trànsit. Un ritual fortament arrelat a la nostra tradició, que ha activat algun ressort secret de la consciència col·lectiva del nostre poble. I és precisament en aquestes èpoques de canvi profund, de renovació, quan els elements simbòlics adquireixen un protagonisme especial. La flama del Canigó és un dels símbols que més ens representa i ens uneix en aquests temps. Enguany la foguera de Sant Joan no cremarà només les andròmines, els mobles vells i la paperassa de les golfes. El foc que des del Canigó fa 50 anys travessa els Pirineus ens portarà una flama que hem de conservar viva durant aquest proper any. La necessitarem durant l’hivern que s’acosta, perquè és tot un poble el que s’ha posat a caminar, definitivament, amb un repte immens. No hi ha marxa enrere. Les torxes amb la flama de Canigó han d’il·luminar el camí, i també han d’escalfar-nos enmig dels temporals de pedra, pluja, neu i vent. És el foc el que ha d’unir-nos encara més amb les nostres diferències.

El proper solstici d’estiu, el del 2017, quan la flama baixi renovada del Canigó, es complirà tot just el termini. Res podrà ser igual que abans. El futur és a les nostres mans perquè som conscients del passat, i commemorem les vides de catalans i catalanes com la Muriel Casals que van dedicar una part molt important de la seva existència a avivar la flama del país amb el seu alè d’unitat i esperança. En aquest temps de traspàs, evoquem el gran poema èpic Canigó, de Jacint Verdaguer, com a símbol del foc de la paraula que ens uneix com a poble.

Amb els aires d’aquesta segona renaixença que estem vivint celebrem aquesta diada amb unes corrandes populars sense retorn.


LA FLAMA

Quatre rius del Pirineu baixen furients,
carregats d’aigua encesa del Canigó.
Corriols, afraus, gorges i torrents,
escampen les brases per la nació.
Ardents afluents arriben a l’Ebre,
on cada solstici està esperant
la barca que porta les quatre torxes,
de Fraga, Maó, Salses i Guardamar.
Al mig de les fites d’aquesta terra,
encendrem les fogueres de Sant Joan.
Desperten fades del riu i la serra,
que aviven els cors de tots els catalans:
 
«Espurnes de la nit, danseu fins l’alba,
   el sol de llibertat és vostra flama!»
 

 Andreu Carranza Font, escriptor.



Recollons, que no puc votar!!!!!



Ontinyent, a dijous vint-i-tres de juny de 2016. Nit de Sant Joan.


Seran desgraciats, xe...!
No sé de qui és la culpa, si de l'ajuntament del meu poble o d'alguna de les entelèquies superiors que ens malgovernen! Però la cosa és que, després de tanta campanya, tanta balostiada propagandística i tanta por com m'han arribat a fer, he matinat per anar a votar i no allargar massa la cua i, en arribar al col·legi on solc dipositar el meu vot, me l'he trobat absolutament tancat!!!!

He preguntat, però ningú no m'ha sabut donar notícia. Una cosa tan important, veritablement històrica, que ens afecta a tots d'una manera tan profunda, i no puc dir la meua? Un referèndum que es convoca per tal que una part de la Unió Europea com és el Regne Unit de la Gran Bretanya puga eixir-se'n, independitzar-se de tots nosaltres, implica replegar l'opinió de tots i cadascun dels països, regions i ciutadans europeus. ¿Que no és el què diuen i rediuen els polítics espànyics quan se'ls parla de fer referèndums sobre el tema a la península, que la sobirania és de tots i tot això?

Aleshores, com és que no han obert el meu col·legi electoral?

dimarts, 21 de juny de 2016

Tenim Solstici...





Ontinyent, a vint-i-u de juny de 2016. Solstici d'Estiu.


Anit, la tranquil·litat d'esperit es va tornar voluntat de festa i potser em vaig escedir en les emocions, fins el punt que no vaig poder celebrar el Solstici com calia. Bé saps que per a mi és dia gran. Més el de l'hivern, que considere el meu capdany natural, que no aquest d'estiu que ens du unes basques del tot inapropiades... Bé, què farem sinó viure'l de la millor manera possible.... Ací caurà calda, allà farà fred, ací no plourà si no són festes... El món va rodant... El Sol torna a morir per benrenàixer...

Jo, ho he volgut celebrar amb una fotografia que fa molts anys volia fer i encara no he tingut ocasió de fer, per això li l'he emprada al meu cosí Gabriel, que m'ha donat bon vist-i-plau. És la Cava Gran de la mare Mariola, però desacostumadament, i afortunada, des del seu bell fons ara que hi és accessible, i com a sostre el mateix que el meu, el cel... Algun dia hi descansaré allí a la vora, entre aquelles altes contrades...

I com no, he volgut ratllar un poema que expresse el dolor que encara guarde, però que ja no impedeix que puga pensar que existeixen els futurs. Massa coses reboniques m'estan passant..., trobar-me lliure de toxicitats i també estimat, la fi de l'exili, les promeses d'un món diferent i immediat, tanta feina bella com vaig a fer aquests mesos. Qui sap si, a la fi, tindré el premi que desitge? De moment, ja és gran premi desitjar, per fi, de nou...




Demà passat...
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.
Joan Fuster i Ortells.


Aüssat al capdamunt de tot silenci,
potser al capdavall, ara no ho sé,
car he confós nadir, minva i crescenci
i aquest plenat llunal que s’esdevé
tan poc, tan parc i absurd que en desparenci
se’m representa al cel i al joc s’até
d’auguris insolents per qui és demenci,
pel calm, camí armil·lar que va com ve.

Ací, o enllà, bon Sol, sorprens mos passos,
tan gran com és el món sent tan petit
més alts no poden ser els nous fenassos
ni el temps res pot curar al malferit.
Ja et sent! Fa cicatriu! tix canemassos,
amic, per emparrar futur neguit...

Sergi Gómez i Soler

dia del Solstici d’Estiu de 2016.