.


.

.

.

.

diumenge, 22 d’abril de 2018

LLEGENDA al voltant d'un Drac llibresc i unes roses de revolta



Ontinyent, a diumenge vint-i-dos d'abril de 2018.

Tal i com vaig escriure, a finals d'abril, i hui vespra de sant Jordi em sembla un dia excel·lent, tancava el blog, un tancament que vull definitiu, per més que no ho serà segur. Ara, però, pensar-ho és necessari.

I per tancar aquesta etapa tan llarga i per a mi intensa, he volgut escriure aquest conte sobre la idea eterna del Drac, de la Princesa i de Jordi.

Que vaja bé.

En trobar-nos, junts!








dissabte, 21 d’abril de 2018

"Desperta't, Reconco!" La cançó de la Trobada de Biar!!!!






Biar, a divendres vint d'abril de 2018.

Quan vaig veure'm davant el full en blanc, vaig engolir saliva... Por? No, en absolut, només vertigen. Allò que dius mare on m'acabe de ficar. I això que la feina no ho era tant de complicada... Hores abans m'havia arribat la melodia completa. Ferran Campos havia acomplert la seua part a la perfecció... Poc abans, ens havíem reunit a l'Institut. A Ferran li feia gràcia tornar a aquelles parets on havia passat tantes hores d'estudi; a mi em podia la curiositat. Veurem per on eixim... La reunió durà el que durava l'hora lliure que jo tenia. Ens acompanyava Joan Antoni Cerdà, com a company coordinador entre nosaltres, l'institut, l'organització trobadora, la Coordinadora..., jo que sé quin maldecap, redell!, el pobre... Comentàrem que si amunt i que si avall, però estava clar que la inspiració ja havia visitat Ferran i li havia atorgat alguna idea clara... Alguna? Totes! Que en no res les entonà i poguérem establir un patró per tal que jo començàs a treballar. Poc vaig fer..., primer perquè preferia ser prudent i, després, pel poc temps que vaig tardar en tindre no unes pautes sinó tot el treball musical en perfecte estat de revista!

Aleshores va ser cosa de pegar-li voltes al nano. Vejam... Biar, que siga Biar i agrade a Biar... Mires com és el poble, el que coneixes d'ell, que resulta que penses que és molt i no és res i a l'hora de la veritat, de tant treballar amb la seua gent, del no res en saps ja molt... I sense voler, va començar a pujar-me una mania... La Trobada es fa a Biar, un poble que es troba en una disjuntiva molt interessant... És la Trobada de l'Alcoià i el Comtat, però hi ha tanta gent, entre ells la Generalitat Valenciana en ple, que treu el poble i la vall de l'Alcoià per villenitzar-lo a l'Alt Vinalopó... Aleshores, caldrà dir a les biarudes i els biaruts d'on vindran els qui vindran, no? I això sí que no és fàcil. No és una comarca, que en són dos, i en una d'elles no se sap qui entra i qui ix... Ai las!, tan fàcil com em seria a la Vall d'Albaida que te'n puges a qualsevol alt i els intueixes tots els pobles... Doncs mira, podria fer com a la cançó de la Trobada d'Ontinyent, això d'escriure el nom de les subcomarques, que aquestes sí que tenen una personalitat fortíssima. Començarem per la Vall de Biar i que ningú no s'enfade (que segur que m'ix algú que acaba dient que el Castell de Biar és de Beneixama, com sempre...). La Foia de Castalla, el Perputxent, el Travadell (noms i llocs que des de ben menut em tenen encisat...), i veurem com anem resolent les altres agrupacions... La Serra en majúscules i els rius... Val, ja tenim un fil d'on anar estirant...

L'altra cosa bàsica: el respecte absolut que Biar té per la seua tradició, que el fa tan diferent de tots els altres pobles i que, per això mateix, ha salvat l'intens i feixuc costumari que jo tant disfrute... Les dues claus de l'escut obrin i tanquen el vell Regne de València, que l'obren i tanquen... Si hi ha les claus, on és el pany? El pany no pot ser altre que el mateix Biar... Som pany de la Terra; la meua terra, la nostra terra que diria el tio Paco Muñoz... Doncs bé... Què posem de la tradició? Els Espies? La meravellosa Mahoma? Les bótes i la Foguera dels Dolors? Els Balls del Jesús? Els Moros i Cristians? Aleshores jo estava pegant-li voltes a la melodia de les Parrandes per cobrir una comanda poètica que se m'havia fet relacionada també amb la Trobada, però des de l'Institut... Què? Què? Què...? Doncs que eixe no és el camí... Biar, l'"Apiàrium vell, la mel... Aleshores vaig recordar que en un dels passeigs que faig de tant en tant pel poble, a poqueta vesprada mentre esperes l'inici d'alguna avaluació o cap altra convocatòria d'aquelles, vaig veure, feia vent, com es movia el fullam del Plàtan famós, com si estigueren parlant amb el Castell, vora on jo estava. Com si escoltàs jo també la conversa..., i seria en valencià. I la llengua seria de la mel de Biar... Ja està. I què importa que no siga original allò de la llengua de mel? Ja sé que ho deien també alguns clàssics d'èpoques decadents (i em ve al cap Constantí Llombart...), millor: hi haurà autoritas, precedents que recolzen la idea literàriament, i amén...

El tema del Reconco (el cim més alçat del terme, i perllongació final de la Mare Mariola) va vindre sol... I no em vaig equivocar. Quan Joan Antoni va llegir la lletra final, em digué feliç que li agradava. Vaig fer una prova "privada". Li la vaig enviar a una amiga-familiar, Teresa Pont, perquè com a biaruda, biaruda que és i que es sent, em diguera..., i em va dir que avant; ai el seu Reconco... Per això vaig voler que en la presentació meua de la cançó, la que encapçala aquest text, hi hagués una imatge exacta del Reconco, la que des de sa casa es veu i que tan amablement em va facilitar... I encara un últim experiment... Quan els xiquets i les xiquetes de l'escola de Biar pujaren a l'Institut a enregistrar la cançó, vaig cridar un exalumne, Agustín (els qui saben qui és sabran perfectament de la seua dèria, bogeria absoluta i beneïda, pel seu poble)... Quan vaig veure'l emocionar-se, vaig tindre ja dins de mi la seguretat completa. Tot anirà bé...

I res, podria extendre'm i extendre'm per a no dir massa més, i igual la mel es feia fel en alguns aspectes, però no cal... Intentaré penjar per ací la melodia, que no sé si em deixarà fer-ho aquest programari... I quan tinga el vídeo amb que s'ha presentat al públic el treball, una obra que m'agrada molt de l'alumne Joanjo Pérez Albero, te la passe desseguida. No depén de nosaltres que dependrà de l'organització de la Trobada i de la Coordinadora de l'Alcoià i el Comtat... 

No, no m'ha deixat. Mecatxis...







divendres, 20 d’abril de 2018

Sobre les meues cançons de Trobada...






Ontinyent, a divendres vint d'abril de 2018.

Hui, a les set i mitja de la vesprada i al Centre de Cultura de Biar, es farà entrega dels Premis Sambori de les comarques del Comtat i de l'Alcoià. La Coordinadora pel valencià d'aquestes dues comarques premiarà els textos que ha considerat els millors dels que han estat presentats a concurs pels alumnes. Estic content perque una alumna meua de batxillerat ha guanyat joia amb una superba història, bocabadant; contenta per ella, per la seua gent i pel seu poble, el Camp de Mirra. Gran injustícia hauria estat el no reconeixement; això o que les obres que li haurien passat pel davant serien de mèrit altíssim...

Després, o abans, no ho sé i no importa massa el quan, es presentarà la cançó de la XXXI Trobada d'Escoles en Valencià del Comtat i l'Alcoià, que tindrà lloc a Biar mateix el proper 9 de juny. La cançó ha estat composada pel mestre de música i exalumne de l'Institut del poble Ferran Campos Valdés, i escrita per un dels professors de valencià (i castellà) del mateix centre, jo mateix... 

De com va arribar-me la carambola d'escriure aquesta cançó, ja en parlarem, perquè em cal analitzar novament la jugada per entendre-la. A la fi, crec haver escrit més per a aquesta Trobada que per qualsevol altra, ja ho veuràs... Des dels temps de les que tinc com a Trobades clàssiques valldalbaidines, quan jo "treballava" al Crònica d'Ontinyent (que no per al Crònica), no crec haver ratllat més, i tampoc ho acabe jo... És tan distint, tant, i tot, de les altres dues cançons que vaig escriure...

Perquè sí, aquesta és la tercera... No és que no estiga content, que ho estic a mitges, però és que com aquella primera, la d'Alfarrasí de 2010. Ni tant sols la d'Ontinyent de 2012, que em deixà bastant malparat per cert, se li apropa, per intensitat, emoció i circumstàncies d'aquelles que no es poden contar, o sí... Que en un any tan mirífic com em fou el del centenari del mildiu se'm convocara des de l'escola d'Alfarrasí, el poble dels meus cosins germans, per fer la cançó que representaria el poble fou tal sorpresa, tal al·lucinament... Se'm donà carta blanca i, a més, una melodia espectacularment bonica, feta per Loreto Belda que estava, com sempre, inspirada, inspirada... Jo vaig abocar-me per intentar conjugar tantes idees com em venien, a partir d'un joc d'estima que la meua padrina feia sobre els meus cosins, la meua germana i jo mateix... Volia exalçar el poble, a qui tanta estima guarde, i provar de pujar, més enllà del tòpic, el seu patrimoni festiu. Tot havia d'acabar fent volar l'Angelet de la Corda que du la Primavera a toooooota la Vall, i calia fer beure de la bóta els meus Pastorets ("meus" perquè, entre d'altres històries, tinc la seua melodia a tall d'himne personal, bé ho saps...). I crec que vam reeixir... 


Quina història, tu! Recorde la cara de Loreto, esglaiada, en escoltar en el sopar de la presentació aquella dona que perbocava pestes del valencià, de la Trobada, de tot plegat... Va mirar-me i jo, que llavors encara guardava dins meu un guerriller cultural, vaig envidar per guanyar la partida i dir-li que anàvem a fer-la grossa..., que provaria a veure si encara ens la cantava Paco Muñoz...!!!!

El dia que Paco, amb Pepa, va vindre a gravar amb els músics de les dos bandes, els xiquets... Ai mare!


Plovia a mars i hi havia a fora més d'un centenar de persones que volien saludar-lo i demanar-li autògrafs i besar-lo... 


Recorde aquells instants com un dels més plens...  Paco estigué extraordinari, cosa que tampoc no té cap mèrit supletori perquè Paco sempre és i està extraordinari... No parava de dir-me que si no havia cantat mai a Alfarrasí, com era possible que la gent se l'estimara tant... Jo em somreia...



La cosa quedà tan redona que Pepa i Paco tornaren per a la Trobada! Encara me'ls veig asseguts a la plaça mentre les bandes entraven tocant l'"Hola Solet, hola Lluneta" que tantes alegries m'ha dut...




Hola Solet! Hola Lluneta!

"Hola Solet! Hola Lluneta!
Què tal, estrelletes del cel?
Benvinguts a la Vall d’Albaida,
hui fem tots la festa al carrer! 

Som els xiquets i les xiquetes
de la Vall més blanca que hi ha.
Parlem com parlen les muntanyes,
pobles i rius, fonts i bancals.
I anem creixent volent la terra,
i confiant en el demà.

Hola Solet! Hola Lluneta!
Què tal, estrelletes del cel?
Benvinguts, a la Vall d’Albaida
hui fem tots la festa al carrer! 

Per festejar la nostra llengua
fem la Trobada i fuig el fred!
L’any deu Alfarrasí ens abraça,
al mig la Vall fa de coret!
És el poble on la Primavera
la du volant un angelet!

Hola Solet! Hola Lluneta!
Què tal, estrelletes del cel?
Benvinguts, a la Vall d’Albaida
hui fem tots la festa al carrer! 

Els Pastorets ja omplin la bóta
i els dansadors ben divertits!
Sonen els tabals i dolçaines,
les nostres bandes van venint.
Que revoltegen les campanes!
Hui fa gran festa Alfarrasí!

Hola, estimada Vall d’Albaida,
gràcies per retrobar-te ací.
Hui des de la Venta a l’Ermita
esclata en festa Alfarrasí,
que sí!"



Aquell "que sí!", encara ressona al meu cor...



El cas d'Ontinyent, just dos anys després, va ser molt més gelat per les circumstàncies... 

Era, potser, massa responsabilitat, la d'escriure un text "fàcil" commemorant els vint-i-cinc anys de les Trobades valldalbaidines, i al meu poble, quan jo ja estava lluny d'ell, i ell de mi, sense saber-ho... 
Vaig voler marcar altre camí i parlar d'eixa dicotomia que la meua ciutat amb ànima i gestos de poble m'ha inspirat sempre... Està el riu que corre i el que atura l'assut del Pou Clar, que som a l'hora moros i cristians, i canten els Angelets de la Puríssima mentre fem correfocs diablescos. Som i no som davant una Vall que mai no hem acabat de veure del tot perquè, com s'ha dit tradicionalment, el nostre horitzó acabava a "Sandon"... I ves i explica Ontinyent a la resta de la Vall...! Jo que sempre he tingut una educació valldalbaldesca i mariolina m'ho mirava tot com des de dalt del campanar, ja m'entens, i vaig ratllar coses que em van deixar satisfet, com a mínim... El fet, però, de no disposar de la música, que Saül va decidir composar a partir del text, suposà en mi una por rara, primer, i després no assabentar-me'n absolutament de res fins que vaig escoltar el resultat final... Setmanes després vaig descobrir fins i tot una versió "refinada" que ni sabia que existia... Fou la darrera vegada que he escrit alguna cosa amb o pel meu germà.


Vint-i-cinc anys de trobar-nos

"Atenció valldalbaidines!
Atenció valldalbaidins!
Una... dihuit... i vint-i-cinc!

Ens trobem cada anyada en un bon lloc de la Vall
xiquets, joves, pares, mestres, que aprenem en valencià,
i en fer festa i germania també teixim nostra veu
per dir fort i amb alegria quin futur ens mereixem.

Vint-i-cinc anys de trobar-nos per cantar pel valencià.
Vint-i-cinc anys estimant-nos i de créixer sent germans.
Tanta gent que és arribada per a donar-se les mans
i tant de camí que espera per guanyar junts el demà.

Bentrobats sou Mariola i estimat Benicadell.
Que passen la Serra Grossa i els Alforins del Ponent.
Els pobles de vora riu i els pobles del Coll de Llautó.
Marquesats i baronies, i els veïns del Buixcarró.

Vint-i-cinc anys de trobar-nos per cantar pel valencià.
Vint-i-cinc anys estimant-nos i de créixer sent germans.
Tanta gent que és arribada per a donar-se les mans
i tant de camí que espera per guanyar junts el demà.


Angelets som, i Dimonis!, som Cabets i som Gegants!
Trebanelles i campanes!, tots som Moros i Cristians!
Som foc en vespra de festa, som com l’aigua del Pou Clar.
La Vall que dansa i avança estimant-se el seu parlar.

Vint-i-cinc anys de trobar-nos per cantar pel valencià.
Vint-i-cinc anys estimant-nos, i de créixer sent germans.
Vint-i-cinc anys de fer rogle, bona terra i millor gent!
I ara toca celebrar-ho! Anem tots cap a Ontinyent!".






I ara, aquesta vesprada ja, i després d'haver sigut ja prou esbombada, arriba el torn de la tercera i crec que ja darrera, que el gènere és feixug(: "Cançó de Trobada", sent que preferisc les de Croada occitàniques medievals; serà aquesta una derivació d'aquelles?); la d'un Biar que em té enamoradet, però alerta, perquè ja se sap què passa amb els amors... 

dimecres, 18 d’abril de 2018

Fogueretes de Cocentaina: miracle...



Cocentaina, a dimecres dihuit d'abril de 2018. Vespra de la Mare de Déu del Miracle.

Puix senyor, temps és de baixar al poble dels meus avantpassats materns immediats per celebrar la Vespra, que qui no la té com toca, no podrà gaudir com cal de la Festa de la Mare de Déu del Miracle. 
És cosa consuetudinària, arribar prompte, trobar-te les vint-i-set alimares quan no hi ha ningú al Pla de Palau. Les alimares i un fum d'estris metàl·lics i cablejat que connecta dispositius variats. L'espectacle serà enguany d'allò més atractiu...


Pels qui no sabeu de què va la cosa vos en faré cinc cèntims, no siga que avorrim als qui ja teniu aquesta data anotada al calendari del què ens contarà el Tio Carrasca... El 19 d'abril de 1520, en plena guerra de les Germanies, la icona bizantina de la Puríssima Concepció (que eixa advocació també es bona per a l'època) que el Papa Nicolau Vé li regalà al comte Ximén dels Corella, suà després de la missa matinal i se li contaren vint-i-set llàgrimes de sang, llàgrimes que es representen amb tantes fogueretes subjectades a un metre alt del terra en alimares de les d'abans. Enllumenaments de danses, desfilades i actes de protocol que, quan jo era menut, encenien algunes persones una a una i ara...




La pirotècnica Aitana de Bèlgida ens ha preparat una espectacular encesa, segur...

Ma mare, em conta de nou com venia amb sa mare, que li explicava tot a la seua manera, i veien encendre cada foguereta, que llavors es plantava directament al terra, i li contava de la llegenda mariana que tant arrelada està al seu poble, i entre nosaltres encara...


Jo, mentrestant la dona s'explaia amb el com hem canviat, em fixe en un punt que m'apreta. Hem canvia tant que el subjecte ja no són les vint-i-set fogueretes en si, alimares ja poc carregades de fusta i burrumballa. La gent venia a veure les fogueres, ara ja no, que quan s'encenen justament és quan se'n van. D'uns anys ençà és tan espectacular el fet mateix de l'encesa que és això el què hem aprés a esperar, el com s'encén... El canvi de subjecte fester pot semblar-te subtil, però és cert, només cal assistir-hi i parar atenció...



No protestaré ni em queixaré. Per més que moltes vegades l'espectacle, per musiqueries o textos poc convenients resulta pastós... Enguany no puc dir el mateix... S'ha triat una musica acompanyadora i gens estrident, i s'ha llegit a la megafonia un molt interessant text explicatiu del fet històric del plor, documentat en famosa acta notarial que, esperem, després de tants anys com ha estat "desapareguda" prompte puguem llegir ara que està de nou visible...


Hem gaudit de valent amb els focs, en primera filera, a diferència del tant públic que s'arrima a les façanes de les cases, per tenir millor persepctiva? No sé... M'estime tant el joc visual que va creant-se, la sorpresa incitant, la bellesa fugissera, el fet festiu crescut de l'espurna efímera...


Vaig trobant-me imatges que no per repetides deixen de ser-me noves. I jo seguisc jugant i fruint...



 Mire cap a la campana de Sant Miquel, a la torreta de les monges, i les espurnes senyoregen la mirada... Era dijous, dia de mercat ja llavors? I la plaça estava tan plena com ara, demà farà 498 anys...



El foc s'encén. Totes a una les alimares, el moment s'allargassa amb pirotècnies que no fan falta ja. Per uns moments ja massa breus, la plaça sencera concitarà les mirades i l'estima de tothom. Quin anunci de Vespra més extraordinari, original i gens repetir. El foc de vespre tret de les llàgrimes llegendàries d'una imatge que és molt més que només una imatge. Que ens ho diguen als Socarrats de Cocentaina... 


És sempre una alegria la Vespra aquesta... Sempre et trobes la tanta gent que coneixes, i això arriba a semblar un bosquet de tanta Carrasca com s'aplega també... Jo seguisc jugant mentre xarre amb els uns i els altres i faig fotos a ma mare amb algunes de les tantes ties... Veus, ara una panoràmica amb el mòbil de tota la plaça. Mira com es dobla el Palau...


Quan arribe a Ontinyent no vos preocupeu que el primer que faré en descarregar les imatges és passar-vos les millors que trobe vostres... I sí, escriuré per contar-ho tot abans d'anar-me'n a dormir. Quan siga ja el dia de la "Mareta", segur que carregat de son, podré publicar-ho.

I abans de dormir encara, penjaré el cobertor al finestral i la Senyera del meu poble al balcó. Que és Festa Major a Can Carrasca... 



dimarts, 17 d’abril de 2018

No, si acabaré fent Moliment... Però l'encens, i els encensers...





Ontinyent, a dimarts dèsset d'abril de 2018.

Es riu de mi un alumne per haver tardat tant en guardar el betlem... Sí, té raó. Si hagués tingut figuretes que representaren la Passió de Crist, enlloc del naixement, hauria tingut un Carrer de l'Amargura preciós. Potser, segur, massa festiu per ser considerat un Moliment, però bo...

Ah, que no saps què és un Moliment? Doncs és la paraula amb què es coneix una vella tradició ara en desús, o no... La representació "betlemística", a la manera dels costumarials naixements nadalencs, de les escenes més importants de la mort, soterrament i Resurrecció de Jesucrist. I dic que no tant en desús perquè de figuretes d'aquestes se'n tornen a vendre..

L'empresa cordovesa a la que jo solc comprar habitualment productes betlemístics, "Controladores.net Iluminación y complementos para belenes", amb la qual és un ver plaer treballar per la seriositat i la rapidesa que mostren, n'ha tornat a treure, de figuretes d'aquelles... 


L'entrada de Jesús a Jerusalem el Diumenge de Rams.
L'Últim Sopar.




L'oració a Getsemaní.

El Despullament.
La Flagel·lació.




Jesús, Ponç Pilat i Barrabàs.


La primera caiguda.
Dimas i Gestes, el bon i el mal lladre...


La Pietat.

El Sepulcre.

La Resurrecció

Trobe del tot interessants aquestes figures, i no descarte en un futur poder adquirir-ne per fer el meu propi Moliment. Però encara no ho veig... Les figuretes del meu Betlem, tan "modernes" com estimables, es presten al joc nadalenc de la tendresa (i amb tendresa, bonea, positivisme i un munt de moviments artístics adaptadors d'aquelles escenografies); aquestes les veig potser massa clàssiques per a mi, però... És possible representar la Passió de manera diferent per a la moral i el gust actual (encara profundament barroc contrarreformista)? Esperarem a veure...

El que sí que no em faré serà la col·lecció darrera que han tret. Per menys de 60 euros pots endur-te a casa altre tipus de figures "passionals", les típiques de les processons andaluses, i en versió més "moderna", que es posen damunt d'un encenser electrònic i et perfumen d'encens la casa... Entre que jo no m'olc ma casa així i que no combregue massa amb les propostes... Jutja tu mateix, per favor...




Un "costalero"... Només de pensar metafòricament amb el fum i l'ofici que fan...

Guardia Civil...

Legionari


Dona amb mantilla... 
Corneter.



Aquesta d'embudet, encara l'entendria a casa....

I aquesta, encara...

Però comences amb la Setmana Santa i acabes tocant el tambor al "Rocío"...

I clar, tanta diversificació pot arribar a ser entesa de manera peculiar...