.

.

.
.


dilluns, 27 de juliol de 2015

El Conjurador. Conte breu.

Com que hui comence formalment les meues vacances, he pensat en regalar-vos un conte breu que he escrit recentment. Espere que ho passeu bé llegint-lo. Ja em direu alguna cosa...

Per cert, que el dedique a R.P., qui em va donar la idea del personatge.


El Conjurador

_ Bon dia. Puc passar?
_ Oh! Hola! Bon dia, passe, passe... L’esperava...

L’esperava amb por. No feia falta que ho jurara... Ulls perduts, llengua de drap a punt d’embolicar-se amb algun peu amb tanta reverència com... Vaja, el fer tòpic de qui no confia gens en si mateix, i menys encara en la feina pròpia. Potser amb raó, perquè aqueixa feina..., tot apunta a que no és massa de confiar.

Per això mateix estava ell allí.
Per això fa por...

Els companys el coneixen com el Conjurador. No li molesta. Fins i tot li fa gràcia el renom..., com aquelles iaios que pujaven a les ermites per evitar amb els seus resos que les tronades d’estiu assolaren els bancals... Ell es veu, però, més com a “executor”, però, tu mai pots dominar els malnoms amb què et bategen...

Passa de compliments i procedeix a fer, amb tota l’objectivitat que li és possible, malgrat que les carantoines assajades i falses del pobre dimoni aquest l’estan posant ja nerviós.
S’asseu davant l’ordinador. Mira atent la pantalla a veure què li aboquen.
Pitja uns quants botonets, l’artista. Histèric és poc dir com està.

_ Ací té l’obra. Què em diu?

Massa es coneix com comencen aquestes coses. Unes vegades tot ve d’una nit d’aquelles llargues de soparot i sobretaula licorera. Si no és el contertulià qui s’ofereix, sempre hi ha un desafortunat que et solta allò de jo conec a un que podria fer-ho, el meu cosí es dedica a això i té bona mà, un amic meu t’ho faria. Li fa gràcia quan és el company de conversa etílica qui es presta, com va tirant de currículum i clar, embadaleix el pobre President i l’aboca a un sí que, després dels ibuprofens matinals, igual li resulta amarg de recordar...
I si no, encara serà el polític de torn qui force, interessat en apujar immerescudament algú de la camarilla, de la capelleta seua. O hi ha autor qui ha guardat fama d’anys i vas tu a buscar-lo sense saber realment com és que carda la llana. O encara la moda, que força a coronar la mediocritat si aquesta és venuda a preu del que aparenta, a benefici de caixa dels del grupet editorial de poble, que bé sap el que val en cert, i així fa caixa...

És conscient de l’odi que desperta en alguns sectors. És normal. Tampoc no li lleva la son el què puguen dir. Ja pot bramar el món, que algú hi haurà qui li agrairà l’esforç. Potser poca gent. La tranquil·litat de la seua consciència, aquesta és la que el guia i li dóna alé.

En un món on el que realment interessa és la imatge, ell se la creu. Sap que de tota la feinada feta en benefici de la causa, només quedarà demà, quan els records vagen mesclant edicions, la icona anunciadora amb el senyal de qui s’és i quan s’ha sigut. Un segell que de per vida marca i assenyala qualitats i persones...

És l’home fort més fort del President. Té poder plenipotenciari per aquests assumptes i la seua opinió marca, sense opció ninguna per aquell que aguarda el seu judici sumaríssim. Qui accepta ser designat a dit, acatarà també el veredicte, i desfarà o refarà o tornarà a començar la seua facècia. Mut i a seguir, perquè per a qui obra, la decisió redundarà en benefici posterior. Sempre.

El criteri primer és molt clar, la dignitat.

Evitar el disgust, evitar la burla interna i externa, són la base indiscutible de la seua existència, i l’experiència bé ha confirmat la necessitat del seu fer. El President li està tan agraït pels deficacis sortejats i obliga a la seua mateixa existència en el mateix punt que confirma l’encomanament del treball. Tot dependrà del criteri del Conjurador...

I a fe que ell mateix vindica el propi treball, que és molt amarg en el fons... No? Ves a dir-li a un artista, a sa casa i a la cara, si la seua obra val o no val com a cartell de les festes del poble... Ufff... Mare tape’m!

En arribar a casa, cansat perquè aquesta vegada li ha costat de trobar les paraules per a, amb el seu no, evitar un altre daltabaix estrepitós, s’asseu al sofà i s’obre una llauna de cervesa amb llima. Encara com que s'ho ha prés a bé, l'artista, i no ha calgut anar a la imprempta amb el pla "B" que tenen guardat d'anys per si de cas algun es tufara i... I mentre ataca unes papetes, acaba pensant si no seria més pràctic i net deixar-se d’aquestes bajanades i convocar per fi un concurs obert de cartells...



diumenge, 12 de juliol de 2015

Queda't amb mi...



Estimat Drac.

Vas dir-me que no plorara, fa molts anys ja, la teua mort, perquè de la teua sang brollaria la primera de les roses, i et vaig creure...




Cada vegada que torne a veure com t'enfrontes amb el món, l'ofec dels ulls, el sanglot vital, fan com un tel de seda que suavitza les arestes del dolor, i encara em veuràs somriure't perquè em veges esperançat amb l'aroma de la flor... Ets tu el Mal?, em pregunte sempre, o ho és el món que t'envolta i som nosaltres...

La teua bellesa, atractiva com poca altra cosa, incita pels segles, atreu, enamora. Alguns dels qui ens demanen conformitat i mesellisme ens l'han travestit. Han convençut els pares dels nostres pares que eixa atracció du a l'atreviment, al desfermament de totes les forces de la negativitat contra la societat que dominen, que volen vendre com perfecta quan és corrupta d'arrel, soca, cop, fruit i encara ombra...


Contra la falàcia constant, preferisc contemplar-te com a peça de teatre infantil, reflectit amb admiració i poreta indissimulada en els ulls del meu nebot. Malgrat el pànic cerval que li provoca el tro, no podia apartar la mirada de la teua llum de pirotècnia casolana, del fum que embolica les formes per deixar jugar al seu antull la imaginació fervorosa. 




I és així com estimem la força plena i gran de la Natura feta drac de joguet, de somriure còmplice. Ninot que volem abraçar perquè no ens creiem que siga aquest el Mal que se'n rondalla. I tant que estem contra el Mal. I tant que volem que la Princesa no patisca..., però que una princesa patisca perquè el seu poble puga seguir, fotut, sí, un any més pervivint, és una cosa a la que estem perfectament acostumats  i no cal buscar massa exemples en la història, no. Ara mateix, en connectar cap mitjà informatiu veiem com el dolor de la gent no importa als grans poders fartaners i ferrabrasos que no dubten en esclafar vides i rompre esperances.





El vertaderament revolucionari no és que la societat feliç que dibuixa el conte vença el Mal a través del "Deus ex machina" clàssic. El Teatre, des que el món és món i abans de que aprenguera a deixar constància gravada en la seua memòria, ha acostumat a resoldre els bolics més embolicats amb l'aparició final d'algun ésser celestial que desembolicava la troca, ni que fos tallant el nuc gordià amb l'espasa per no perdre el temps desfent-lo. L'important de veritat és que la societat no és feliç quan té el Mal dins, organitzativament i intestina. Quan vol vendre's que tots som iguals i no ho som socialment, política, racial, econòmica...





Per això, estimat Drac, vaig emocionar-me tant amb els xiquets que, quan els majors es ressignen agafen llurs escuts i espasetes de fusta i se'n van valents a enfrontar-se amb un tu que ni saben. La lliçó dels soldats és bestial, per excessiva. És la lliçó exacta social: la veritat absoluta. El somni, llavors, comença a córrer esbalaït cap a la falda de la mare, cap a la protecció que da el pare... Però la llavor és profunda. Les dones saben bé que són les filles, mares, ties, cosines, nebodes, amigues i germanes i mereixen ser tingudes en compte pel conte... Elles són les víctimes socials primeres, el recurs fàcil de la violència quotidiana que els de la conformitat han preparat/consentit pel desbravament quotidià dels conflictes menors i entretenidors. Però en prendre consciència, arriben a saber que són exactament la brasa de foc que per baix la cendra crema... I el caliu resignacional pren torxes quan l'opció de callar ofega. I tot plegat, ho emmirallen en el Drac. I a tothom el Drac convé..., fins i tot a les víctimes que reflexionen en veu alta i només poden que plorar allò perdut, cada any, cada vegada que han provat a fer batalla... 



La societat, cansada de derrotes, ballarà en morir el Drac. I per això, Drac, et cal morir. Per l'aroma preciós d'un poble que pensa haver vençut el problema extern eternal quan el que ha fet és unir-se més, igualar-se més, reconeixer-se, fer efectiva la igualtat, complir la llei veritablement i, sobretot, estimar-se estimant la vida. 



Potser aquesta il·lusió de felicitat, siga només això, un somni, una falàcia. Potser tot plegat dure de Nadal a Sant Esteve i prompte vinguen altres corcs, per dins i per fora, a elevar la prima de risc d'aquesta societat pobletana, a no voler perdonar-los part del seu deute malgrat l'eficiència gremial i a devaluar-los la moneda qualsevol fons monetari medieval... I hi haurà, dels qui demanaven paciència, que farà de les aparicions poder, consolador pels corders, controlador pels rabadans... 




A Banyeres de Mariola, la pau social anirà perdent-se poc a poc, i de ben segur que tot s'oblidarà, perquè els contes ja anem oblidant-los. És així la nostra ment humana. I ja veureu com en tres anys un nou drac estarà demanant per carta esclafidora una nova donzella per menjar, i per a tothom tornarà a ser el pa amarg que es menja des de tota la vida. Perquè humans com som, mesurem les coses que sabem, que coneixem, amb l'ample i el llarg de la vida pròpia. Com si no aprenguérem. La nostra dimensionalitat és tan breu, tant quadrificada que estem condemnats a repetir i repetir-nos, a aprendre la lliçó antiga en cada bolet que trobem i que tenim per nou..., a bufetades!




Però no m'importa. Estimat Drac. A la fi, sóc dels qui pensen que algun dia n'aprendrem.

La lliçó, aquesta vegada, s'ha representat dos dies. Ha estat escenificada per més de quatre-centes persones (perquè tan important és actuar com fer "espam" perquè vinguen més espectadors com sonar música, cantar, encentre les pólvores, muntar escenaris i procurar que tot sone i es veja com cal).




Saps, amic? Anit vaig eixir content. Bo, content no del tot perquè vaig aprendre una lliçó magnífica sobre la futilitat de la paraula "amistat", i les vertaderes lliçons de vida escalden...

Bé, com et deia... Assegut al darrere de tot em mirava emotiu els parabens i les galindoines que es feien entre els actors, l'equip tècnic, els sonadors... Veure tanta gent amb el sentiment tan arran de pell no pot fer més que emocionar-te a tu també. Han traballat mesos. Han arribat a fer gestes impressionants..., creure en un projecte així com aquest de tal manera que a més dels assaigs, estigues setmanes recorrent el món que sabem que hi ha al darrere de les muntanyes precioses que conformen el nostre horitzó habitual per entretindre amb la nostra contalla escoles, residències, trobades..., a tot aquell que ha volgut escoltar, a qui cal agrair també que haja escampat la notícia...





El resultat és inimaginable: què no han estat més de tres mil les persones que han encés bengala, han cantat, han rist i han aplaudit? A quanta gent els acompanyaran els textos i les cançons al tornar a casa? Quans conservaran eixe esperit de lluita que han recordat ara, i l'aplicaran... 




És per això que dic que hi ha una gent especial, que estem marcats, i em permet incloure'm, i m'ho perdonareu i em deixareu passar-hi amb benevolença, per aquesta obra de teatre. Estem marcats pel seu sentit i la seua significança. Som la gent del Drac. 




Sabem que tota aquesta moguda té mil més sentits que no el d'oferir un espectacle basat en una de les històries més velles que conservem en la memòria mundial i que, justament, constitueix, apòcrifa o no, fet devocional al poble on ha arrelat. Jo, hi veig implicació, hi veig comunitat, suma d'esforços i voluntats, cohesió, autoestima, memòria també, projecció de futur..., un fart de coses bones que mai no t'acaba d'omplir perquè sempre esperes més. He trobat paraula i raó, compromís i, sobretot, gestos que passen dels indicis d'un fet que em preocupa realment: l'existència de l'amistat.





A mi, em va mossegar fa molts anys el drac de la Llegenda, benèfic i incitant. Ho va fer a través de la mirada de l'amic Adrià. Assegut, veig passar les mostres d'estima amical que rebia Adrià quan feia per les passades representacions; veig el recolzament que va tindre quan la malaltia; recorde perfectament -en la pell erissada me'l veig perquè el duc al cor- l'adéu que li prepararen en partir; i ara sé de la devoció i la memòria que li guarden... Crec que l'amistat vera sí que pot existir... Aquells que veuen el monstre burxat per la societat com a bellesa de Natura amb mala premsa i la societat com a dolor constant que cal canviar, són la meua gent. La del Drac.





Gràcies a totes i a tots per l'esforç i la meravella.
Sou tants que només és possible abraçar-vos a tots i cadascun a través del fet màgic de les paraules. 




I gràcies, com no, a un gegant de la Mariola, fill predilecte de la nostra tradició, voluntat de saber-nos i transmetre'ns, del nostre ser poble. 

Gràcies Jordi Garcia per inventar, per recrear, per dirigir, per acréixer, per estimar...




I a tu, estimadíssim Drac, només puc dir-te que ma casa és menuda, però sempre caps en ella, perquè amb tu, cap la voluntat del seguir fent i voler seguir sent.
Així que si ets tan amable, ara que t'han mort per dues vegades i necessites refer-te, et demanaré que hi descanses ací.
Pel que vals i pel que m'ets.
Per favor, queda't amb mi...





dilluns, 6 de juliol de 2015

I què vol dir això de "Bestiari"? De nou escric en premsa...


Després d'un bon grapat d'anys sense fer-ho, aquesta setmana he tornat a publicar en premsa. Considerava que era bo, davant la imminent arribada a Ontinyent d'una Àliga reial i una "Tartuga" (Tortuga? Tarasca? Cucafera?....), contar què és això del Bestiari i quines són les figures més habituals (i deixar clar què és Tortuga, Tarasca i Cucafera...). Moltes gràcies al Periòdic d'Ontinyent per publicar-me el text que ara vos passe tal i com ells l'han tret. 


diumenge, 5 de juliol de 2015

Benvingut, Drac...


Abans de dir res, vull agrair als amics banyeruts i les amigues banyerudes la feliç nit que em varen regalar amb allò de la pujada del Drac de la Llegenda. Feia molt, molt de temps que no somreia jo tant. Ja sé que sóc un especímen rar, de la família del Drac que dic ser..., però és que amb els vostres gestos tan senzills, arribeu a corprendre per a sempre els qui s'apropen. La vostra porta sempre està oberta i això, hui per hui, és massa de remerciar...


Ací està el protagonista de la història. 

Sóc el Drac fartaner i ferrabràs,
que em menge les donzelletes com porrat. 
Sóc el Drac fartaner, sóc el Drac ferrabràs,
sóc el Drac més fartaner i ferrabràs.

Com grans llunes plenes tinc els ulls
i la boca com un pou sense fons.
I les dents són serres, i les dents són serres.
No hi haurà mai cap drac més gran que jo.

Sóc el Drac més fort i més valent.
Sóc el Drac que espanta a la gent.
Sóc el Superdrac, sóc el Superdrac,
Sóc el Drac més fort i més valent. 

Jo no l'havia tingut mai tan a prop..., per més que és ell qui presideix el meu menjador i cada dia em saluda amb la seua ganyota alegre i assedegada. Però aquest és el cert. Amb alegria de xiquet em vaig apropar, el vaig poder tocar, li vaig poder fer moure una ala i li vaig fer dos escoltets. Un per agrair-li les tantes coses bones que, sent el qui carrega amb la idea del mal, m'ha donat pels anys. Amb l'altre li deia que una persona que està tant o més lluny del què figura en els mapes eixe país tan llunyà on ell senyoreja, li enviava un abraç...



 Vos explique la història perquè paga la pena.
Resulta que a una setmana de la Llegenda, la gent dela Quarantamaula, els dimonis de Banyeres de Mariola, han preparat l'estructura enorme del protagonista més esperat, junt el seu enemic sant Jordi, vora el Molí de la Farina.  N'han canviat les rodes, l'han posat més que presentable..., però, i on trobes ara un camió que puga dur-lo a Villa Rosàrio, que és on tindrà lloc la Llegenda, justament a l'altra banda del poble?




 I ací és on ve el "pensat i fet" tant feliç. Sóc cert que les millors coses ens vénen així, si les pensem i les fem. Això sí, cal afegir cor, bona voluntat i alegria... La de gent que va respondre la convocatòria i va començar a fer soparets previs... En tocar les deu i mitja, i pel Ventorrillo, unes tres-centes persones que vaig alfarrassar
vinga amunt i amunt, a una velocitat endiablada, vinga a estirar de les cordes i espentar... El Drac volava fins a Banyeres de Mariola...



Si trobe que és tan bona idea passejar el Drac pel seu poble és, justament, perquè així la Llegenda té un pregó físic.Una "alguna cosa" més que no només els assaigs pel conjunt dels per damunt dels dos-cents cinquanta personatges que hi participaran. La il·lusió que vaig veure fou d'aquelles que omplen de bona veritat. Tanta gent i tanta gana de participar. És així com es crea la veritable germanor.

Jo, em vaig emocionar de debò, els pèls en punta i no puc amagar-ho, en ser que, a falta de música d'acompanyament, vam començar a cantar tots els presents el tema del Drac...

Sóc un Drac molt famolenc.
Sóc el Drac,
i molt grosses tinc les dents,
i ben potents. 

A la vila jo aniré
i donzelles menjaré.
Ja uns podeu preparar bé.

Sóc un Drac molt famolenc.
Sóc el Drac,
i molt grosses tinc les dents!


Anava afegint-se gent i més gent. I pels cantons, encara hi havia més, temerosa, per  veure allò del passeig del Drac com anava, sobre tot xiquets emocionats. Els escoltava parlar i quedava encisat, jo... I anaven venint, i encara s'escoltava a cor fragments solts dels que justifiquen tot aquest enrenou bellíssim:

En un país molt llunyà,
hi havia un drac molt gran,
que una volta cada any,
li entrava molta fam.

Cada any feien eleccions
entre tots els habitants
i una donzella ha d'eixir
per calmar la fam del drac.

A la filleta del rei,
també un any li va tocar,
i els habitants del país
molt tristos es van quedar.

Més la història va acabar,
amb alegria per tots, 
quan Sant Jordi va baixar
i del drac la va lliurar.


Ai Jordi, quina alegria tenies...
Mereixes la nostra estima per allò que veus, que sents, que fas, que comparteixes, a què incites, què proposes, per com treballes, t'entregues, pateixes i, en moments com el d'anit, voles...

Ja ve per allà un drac molt desmaiat,
buscant una donzella per poder menjar.
Tot el poble espera el desenllaç final...
i a la Princeseta no poden ajudar.

El Drac, Drac, Drac,
ve per ací, ve per allà,
ve per ací, ve per allà. 
Ja ve per ací, ja ve per allà,
el Drac, Drac, Drac.

Ella està engronsant-se vestida de blau,
per la seua cara una llàgrima cau.
El Drac se li acosta, se la vol menjar,
el poble cantant l'intenta despistar.


Amb el vostre permís, aquesta és una de les imatges que més em van impactar de la nit i per això ho ressenye. En aturar-me per veure quanta gent venia al darrere..., les previsions destrossades, i quanta força que entrava per tots els costats. Ho va ben dir Jordi en el seu discurs, front les donzelles i donzells i davant del poble acabat d'alçar físicament, entre l'horitzó dels pins i amb molta suor... Era una nit històrica per tots els "llegendaris"; la primera del que segur que esdevindrà un costum magnífic... 


I després de tant d'esforç, res millor per congraciar-nos amb la nit que contemplar la lluna tan bonica entre els pins, fer-nos un llimonet o una orxateta a càrrec dels organitzadors i encetar conversa amb els uns i els altres...

Comença la darrera setmana d'assaigs i sorpreses. Encara pujaré a algun assaig. I el divendres no podrem faltar..., ja tinc les entrades a casa...

       ...................

Abans que el Drac no arribara a sa casa, i amb això em quede i acabe, Jordi se'm va apropar per dir-me que tant de bo "el nostre amic comú" estiguera amb nosaltres. No ho vaig dubtar i li vaig dir que sí, que d'estar, aniria arrossegant l'embalum verd aquell tant acorador... Però que estàvem equivocats tots dos, que tal i com era, jo me'l veïa cavalcant el Drac, i amb ell la nit.

Allò que vos vaig dir:  enguany plorarem de debò.

dissabte, 4 de juliol de 2015

dimarts, 30 de juny de 2015

Sobre unes paraules del nou molt honorable President...




"Recordo el relat d'un vell intel·lectual laic europeu que explicava el conte d'una aranya que amb molt d'esforç aconseguí teixir una teranyina imponent, la més gran mai imaginada. Era tan imponent que un dia va observar que el fil a través del qual havia crescut s'havia fet vell i desmereixia. L'atac de supèrbia va suposar, en trencar-lo, la fi de la gran obra i la fi del mateix aràcnid.

Hi ha un fil que ens uneix al que som o, almenys, a una part del que som. Digueu-li identitat o, simplement, la necessitat que tenim de sentir-nos part d'una cadena que és forta, perquè cada baula manté la posició".


Aquestes paraules les va escriure el senyor Joaquim Puig i Ferrer dins  pròleg del llibre que Abel Soler i un servidor de vostés, Sergi Gómez i Soler, vàrem confeccionar sobre el magnific Sexenni de la mai prou exalçada Morella. 

Nou anys després, el senyor Puig, que llavors era batle de la forta, fidel i prudent vila i ciutat, ha esdevingut molt honorable President de la Generalitat Valenciana. 

Ens congratulem. I desitgem que el seu govern responga als títols de l'estimada ciutat i siga de profit pel malferit poble valencià. Cal que qui encapçalarà el camí siga baula ben posicionada perquè la nostra identitat, el fil que ens uneix al que som, seguisca trenant-se, i que cap supèrbia acabe amb les nostres esperances de seguir filant i teixint vida, com fa, encara, certa aranya d'art subtil.

divendres, 26 de juny de 2015

Paco Muñoz: algun any hauríem de guanyar els moros... (Carta oberta a Toni Mestre)

L'amic Paco Muñoz ha publicat aquest text en el periòdic Levante de 25 de juny. Ha tingut el detall d'enviar-me'l. M'ha agradat tant que, amb el seu permís, vos el passe ara mateix perquè pugueu també vosaltres gaudir-lo. Gràcies Paco. I que visca la primavera...





ALGUN ANY HAURIEM DE GUANYAR ELS MOROS....

 ( Carta oberta a TONI MESTRE)

Toni: només dir-te que allò que tu escrigueres i que  jo he cantat durant tants anys ha passat.     
                        “Sempre ens han guanyat la guerra
                        els anomenats "cristians"
                        als altres, ja ens diguen moros,
                        jornalers o assalariats.
                        Tinc ganes de fer Història
                        i escriure-la en valencià;
                        una Història on els vençuts
                        de tants segles guanyaran. “

No se si t’ho creuràs. Però sí, és allò que escrivia Antonio Machado
                       
“Al olmo viejo, hendido por el rayo 
                        y en su mitad podrido, 
                        con las lluvias de abril y el sol de mayo 
                        algunas hojas verdes le han salido.”

Encara ho podré vore. Sóc feliç. Ja veus que em conforme amb poc. El Miquel Martí i Pol m’ ho recorda:

“Hi hagué una primavera inesperada
i la gent de la vall, rejovenida,
cantava tot tornant a casa seua
i guarnia finestres i balcons
amb les flors acabades de collir.
L' aire era net i la passió hi creixia
amb un provocatiu entusiasme.”

Quina nova primavera, ampla i llarga, estesa pels quatre racons del País!

El meu desig és que no llancem a perdre tantes esperances i tants somnis, perquè mai més siga menester preguntar Què vos passa valencians?

Toni, de la meua part els ho contes a l’ Ovidi, al Fuster - ja ho sabrà, de segur- a l’ Estellés, al Lleonard..., a tots els amics que, al teu costat, se sentiran ben contents.

Imagina’t: podré dir País Valencià sense que em passe res. Quina meravella!

Una besadeta per a tots
                                                                                              Paco Muñoz



dimarts, 23 de juny de 2015

Feliç Nit de Sant Joan


Missatge de la Flama del Canigó 2015





Sigueu molt benvinguda Flama del Canigó, que com cada any sou esperada amb il·lusió per moltes persones, ja siguin grans, joves, xiquets, al·lots, mainada, tots desitjosos de compartir la vesprada i la nit, que s’il·luminarà amb l’encesa del Foc de Sant Joan
Aquesta nit màgica i tota la diada de demà dia 24 de juny, Festa Nacional dels Països Catalans, ens agermana a tots, siguem del nord o del sud, de terra endins i de mar enllà, fruit de l’herència de l’antic solstici d’estiu que d’origen mil·lenari i que amb el pas dels segles, la seva celebració ha esdevingut tradició i costum, la més antiga del nostre País i fins i tot dels racons d’Europa on s’estimen i respecten la democràcia i la llibertat, tant pròpia com la dels altres.
Enguany s’escau el 50è aniversari del “salt” passant la ignominiosa frontera, portant la Flama per damunt d’aquest límit imposat per l’absolutisme imperant ahir, i avui encara, que trenca i divideix Catalunya per una serralada, com és la pirinenca, que vertebra a banda i banda uns pobles que formen part d’un mateix País i Nació.
Els nostres Focs de Sant Joan i la Flama que els encén, baixada del cim del Canigó, ja formen part del nostre costumari popular així com de la nostra història col·lectiva, que tantes lliçons ens ha deixat des del seu inici fins a l’actual albada de la sobirania plena. Recordem tan sols que en períodes on els desitjos del poble foren reprimits a sang i foc pel “real derecho de conquista”, l’expressió popular donava als Focs de Sant Joan un sentit de resistència que queda palès en aquest senzill clam de fa tres segles
Caramelles van darrera
les de mil set-cents i tants
fadrinets que les dictaven
ja mai més les cantaran!
Mal Ponent ve de Castella
si de França lo Mestral
los usategs de la terra
ja s’esfullen riu avall!
No canteu pas més corrandes
ni feu Focs per Sant Joan
feu cremar-ne cera groga
com se sol pels funerals!
Tot poble té arrels fondes, i la llavor de bona sembra mai fineix, per això Catalunya sempre ha reprès un nou impuls de renaixença, i que avui ha tornat amb força buscant un millor camí, amb voluntat i esperança, sota la llum de la Flama del Canigó.
Som-hi tots! I fins sempre amunt!
Nemesi Solà
Membre de l’Associació Tradicions i Costums i antic escolta

dissabte, 20 de juny de 2015

De mitomanies i mitificacions...




Anit, vaig assistir a una conferència d'aquelles de multipropietat vestida de presentació de llibre.
Fa temps que em caldria haver llegit aqueix llibre representat, perquè és una biografia novel·lada del meu heroi de capçalera, el capdaltar dels meus mites.

Entre d'altres, hi havia un motiu que m'havia apartat fins ara de la lectura. Si es tractava d'una biografia novel·lada, voldria creure que l'autor s'havia apartat absolutament de la mitologia esbiaixadora que envolta un personatge tan íntim, per poc estudiat ni publicitat. I efectivament, ahir ens ho va explicar, però l'aproximació històrica que ens va voler vendre, que es desempallegava de tota la múrria però també del pòsit romàntic, la vaig trobar tan asèptica que va capgirar la meua por cap a una altra de diferent. L'autor mateix va reconéixer que el mite ha danyat al personatge. Em vaig esbalair... Justament, opine que és el mite qui, afortunadament, ens l'ha llegat, i gràcies...! Si no fos per les falsedats històriques que del personatge es conten, romàntiques del tot i de vegades passades de voltes, que ens el fan més present perquè ens el descriuen i ens l'han alçat, què quedaria d'ell?, dèsset nomenaments en la crònica d'un rei hiperhormonat, una frase de mondongo en la d'un curial i un pacte curiosíssimament bilingüe... 

En tocar-me el voraviu, sabeu que salte... El problema, però, és meu només, pobre mitificat i pobre autor...! M'he criat amb el mite, camí contrari al de l'autor potser, i he fet pujar la mitificació mentre rebuscava la persona. Sembla que l'hem trobada els dos pels dos camins. Això m'alegra. En una societat tan desballestada com la nostra, considere el mite, si queda clar que el mite és mite, és fantasia, és creixença, és transformació lloadora..., la millor manera d'apropar-nos a l'essència del que estem deixant de ser. D'ací la defensa del meu caminar i, com no, del meu dret a fer contalla o rondalla, això sí, sempre deixant ben clar que rondallem o contallem. Que, en veritat, m'alegra que algú haja posat en paper la certesa històrica del mitificat. Ara tocara llegir per veure si la mitificació passa a ser desmitificació o remitificació. En fullejar a fons, com pense fer-ho ara mateix, ho sabrem. Si hi ha una obra que referisca correctament el personatge, podrem seguir alçant-lo i recreant-lo, potser des dels més punts de vista que ens oferirà la novella lectura, qui sap... Perque sempre podrem dir que, si algú vol saber cómodament de la veritat, hi ha unes referències a les llibreries que...

Perquè una cosa queda clara. Hi ha una comuna admiració. L'autor pensa que es tracta del més gran dels fills de la muntanya. Jo no ho dubte, i encara afig que de tan gran, va caldre inventar un déu per tal d'acabar amb ell...

dijous, 18 de juny de 2015

Ai xúmbala el papa, que vol refer-nos la Pasqua...!




Llig en qualsevol lloc, i quan lliges, i ho fas en qualsevol lloc, pots trobar-te sempre amb sorpreses, que el papa Francesc ha suggerit així, amb la boca migtancada i en veu baixeta que cal canviar la Pasqua de data... I ara direu, una altra anècdota? Què sempre anem amb anècdotes? Sí, potser sí teniu raó... Però és que l'anècdota també és la puntual presa del pols d'una societat, i mesura les seues rítmies i arítmies...

No és cosa que ens puga deixar indiferents. Si el papa planteja el canvi, la fixació de la Pasqua de Resurrecció en un diumenge fixe, i apunten el segon del mes d'abril, diuen que ho fa per la unitat de les Esglésies cristianes, perquè totes puguen convergir en una sola data i s'acabe amb la ridícula dispersió actual.

Val, això és el que diuen. Però la decisió papal, si és presa, comporta moltíssimes altres circumstàncies. La primera d'elles és que acabaria, pren revolució, amb un costum gairebé bimil·lenari: l'extraordinària combinació que fa que el nostre calendari solar puga compartir espai amb un altre, i ben nostre també, de lunar. La influència sel·lenita sobre el nostre quefer quotidià ens marca encara la primera part de l'any. Ens reconeguem com a cristians o no, el nostre primer semestre es basa en el càlcul tradicional de la Pasqua: el primer diumenge posterior a la primera lluna plena de la primavera. El calendari festiu d'unes dates que mai no són iguals, que pugen i baixen a cada exercici i que cal recalcular contínuament. I són bastants les celebracions que la Pasqua remou. Val que el Dimecres de Cendra, la Quaresma, la Trinitat, la Pentecosta, l'Ascensió i el Cor de Jesús no marquen per a res l'anar fent de cada dia a no ser que, localment, tinguen cap rellevància perquè les que més interessaven el públic han passat fa anys al cap de setmana, com ara el Corpus. Però i l'activitat social que el Carnestoltes, també canviat per la Pasqua, implica encara? I de ben segur que heu pensat en les vacances de Pasqua?, si no canviem a altres models perfectament establerts a d'altres indrets europeus, el canvi eclesial pasqual serà qui marque la llargària de les segones i terceres avaluacions pels estudiants... 

Que el papa Benet XVI canviara l'hora de la Resurrecció de Crist tot avançant l'hora de la missa celebrativa, perquè es feia molt tard no ha importat massa als fidels; la comodització sempre és vista com a positiva excepte pels organitzadors de les festes que s'imbriquen amb aquesta commemoració, que ausades que suen encara per adaptar tradició i voluntat amb ortodòxia formal... Serà cosa de seguir el procés, si hi ha finalment cap procés, per detenir-nos en pros i contres que no naveguen amb la banalitat formal de la proposta, si no és que tot en sí ja és una banalitat. Si fos així, i com que tota pedra fa paret i a casa encara que siguen pedres, potser tenim al davant una immillorable oportunitat de deslliurar el conjunt de la societat civil de cosumaris massa passats...

Napolió tenia cent soldats...





Hui, el fet, ja qualsevol fet històric, ens passa corrent pel davant com una simple anècdota. La rememoració d'un aniversari és això mateix, anècdota. I l'alienació que suposa aquesta categoria tampoc no cal que ens preocupe massa. L'anècdota demostra la superació de qualsevol trauma dramàtic passat, i en certa manera, ens aliena, ens fa somriure amb el seu caràcter reconfortant -que el té, i gran, pels qui de tant en tant s'aturen, les pensen i esgoten amb el somriure la seua curiositat-, abans que, pesarosos o distrets, seguim amb la nostra feina.

Hui fa dos-cents anys de la derrota de Napoleó Bonaparte a Waterloo. Molta gent, si ha oït aquest nom, l'assimilarà millor a aquesta també gloriosa cançó:



La historiografia espànyica ens recorda que el dictador francés va entrar a la península amb engany i volgué posseir terres i gents amb l'excusa d'arruixar-nos amb la llibertat, igualtat i fraternitat que adornen la corona republicana francesa i les monedes d'euro. La realitat és que els francesos, en arribar a València, veieren horroritzats com érem i feren baixar la gàbia que mantenia públicament la calavera de Vicent Peris, el líder agermanat que prenia el sol segles després perquè la gent sabera qué era el garrot de qui manava. Va eliminar immediatament la Inquisició i va buscar de modernitzar una societat feudal, amant de les pròpies cadenes. Ens el van fer odiós i, en realitat, com succeeix en qualsevol invasió, es va fer d'odiar. Aquesta cançoneta, que alguns pressumptes educadors infantils traslladen al pobre rei Jaume I tot insultant-lo (perquè és una divertida cançó de menyspreu mires per on mires), junt a l'existència de les comparses de contrabandistes als nostres moros i cristians, i la llegenda del Crist d'Otos, que feu que les tropes marxaren a Alcoi i no a aquell sol de poblet, són el millor del que queda al meu horitzó immediat d'aquella época, del final de la qual hui fem compte redó.



Però Napolió fou terrible per aquella gent en el propi temps. Imagineu com fou la cosa que el 21 de juliol de 1815, arribà a Ontinyent una Reial Ordre avisant de la derrota napoleònica a Waterloo i que manava la celebració d'un Te Deum en totes les esglésies de la Monarquia "por la victoria conseguida contra el Enemigo Común por los ejercitos aliados al de S.M. el 18 de junio último". I tant que redoblaren les campanes de la Vila i de tots els altres campanars del poble! I com que semblava poc, acabaren sumant més festa. Tres dies de volteig, lluminàries de torres, muralles i carrers i, després del toc d'ànimes, música en la Sala Capitular. Res. Com haurien quedat de farts dels gavatxos els ontinyentins de llavors.



Anècdota. Ja ho hem dit. Les ferides han curat excepte en el folclòric.
A no ser que les ferides no hagen curat, l'anècdota no és anècdota. En cas contrari, els francesos d'ara no haurien vetat l'encunyament de monedes commemoratives de dos euros i mig per part del govern belga... Allí on succeí tot el que hui commemorem, igual calen uns cent anys més perquè s'adorma la cicatriu.
Siga com vulla, si no és demà serà despús-demà, però tot el nostre ara mateix, també serà anècdota...

diumenge, 14 de juny de 2015

Al concert homenatge a Joan A. Martínez...


Després d'una bona tronada de pedra gruixuda i carrers enfangats, deixem el poble per pujar a Bocairent. És el concert homenatge a Joan, el dolçainer, i cal pujar. Per recolzar familiars i amics i perquè sí, perquè el programa abelleix...


Totes les peces, i a tots els participants, els hem anat escoltant en el darrer any ací i allí. Ara, tot junt i a l'escenari del Teatre Avenida, perquè les avingudes d'aigua anunciades ausades que es van fer presents... Clar que en la plaça hauria lluït més la cosa, que és la casa dels Cabolos i de les Danses, però la climatologia aquesta estiuenca...


Res, que aplaudírem de nou i hi gaudírem també. Sobretot de les converses que ara i després anàvem mantenint. No arreglarem el món, en absolut, però és interessant el veure com aquest, poc a poc, va canviant...


I amb fred junyenc, no allargàrem massa les converses ni l'estada. Ací vos deixem un recull de fotos de la vetllada...


dissabte, 13 de juny de 2015

Com ha vist Ortifus el procés de canvi a València...

Seguidor d'aquells ferms em reconec de l'obra i la gràcia del senyor Antoni Ortiz Fuster, Ortifus per a més glòria. Fàcil és que vos trobeu amb algun dels seus extraordinaris quadres humorístics al meu blog. A la fi, l'única cosa certa pel que paga la pena la pena d'entrar cada dia al diari més "Liante"...

Aquests dies l'he seguit amb especial interés. Ha retratat com ningú més podia fer-ho el procés electoral valencià. I com que ara mateix ja no hi ha l'alcaldessa sangonera, que aquesta cosa ha estat de tots els valencians, i ho ha tret de manera al·lucinant, he, he... Doncs he pensat en retallar-vos tots els cromos i oferir-vos-els en ordre i seguidets pel vostre disfrut i sense cap comentari, que així es pot copsar millor el resum que suposen d'un temps certament punyeter.... El meu preferit? El del rei Salomó, perquè sembla certament una escena de les Roques del Corpus... Llarga vida al mestre Ortifus!!!