.

.
"Prendré un bon grapat/ de la neu més blanca/ i la guardaré/ dintre d'una capsa./ Quan vingui l'estiu,/ que fa calorassa,/ la neu em podrà/ refrescar la cara.
El meu amic diu/ que la neu no es guarda,/ que sols trobaré/ la capsa mullada./ Això no m'ho crec!/ Ves, com s'ho faria!/ Tancant bé la capsa,/ com s'escaparia?".

Joana Raspall.
.


.

.

dilluns, 23 de gener de 2017

Sospites? Seu a veure com passa...




Ontinyent, a dilluns vint-i-tres de gener de 2017.

Ja saps què en pense dels premis "literaris" i/o "investigadors". T'ho he repetit diverses vegades.
És per això mateix que no em presente mai a cap premi d'aquestos. 
Una vegada en vaig guanyar un i em va destrossar la vida. Així, amb totes les significances del mot "destrossar". Ni tant sols ho he nomenat quan m'ha tocat presentar algun currículum... Han passat molts anys, vora vint, però encara en ranquege d'aquella realment traumàtica experiència... No em tornarà a passar. Ni això ni treballar amb determinats professors filologico-folcloroides ni altre editor negrer. Promés ho tinc...

Fa cosa de mes i mig, vaig rebre un missatge d'un dels més prestigiosos joves starlets de la cultureta valenciana. Un senyoret a qui no conec de res i que em va sorprendre; ni li sé el rostre. Com podrà tindre, doncs, la meua adreça la persona aquesta...? 

En aqueixa lletra, i tractant-me com si em conegués de tota la vida —i jo, espantat, tal i com sóc de malfiat—, em demanava si tenia alguna cosa escrita per ahi i de qualsevol ram, literàri o etnogràfic, com si em sobraren els escrits etnogràfics o literaris.... Era per si podia presentar-ho a un premi que es convocaria properament, no sé ara si novell o bé renovellat en ser représ per una editorial. Vaig flipar.

I vaig flipar per diverses causes, sobretotes elles per l'insòlit de la (in)coherència i (in)adequació de la proposta. Una proposta que arribaria a tanta altra gent, supose, com hi haurà enregistrada a la base de dades de l'editorial de la gavella... 

I desseguida em va sonar la cançó. De ben segur que si està aquesta carta en dansa, hi ha ja algú que ha rebut una altra, però certament diferent, en què li se diu que el premi està donat i és per a ell/ella si accepta jugar al joc (o això es fa en conversa telefònica privada...? No ho sé!), atés que el seu prestigi prestigiarà al seu torn el premi, el donarà a conéixer i, en futures edicions, atreurà més borinots a l'olor de la dot.... Ho he vist altres vegades i en diverses "disciplines artístiques"... 

Hui, m'he sulfurat en rebre de nou informació no desitjada al voltant d'aquest premi. Ara, però, ha estat l'editorial ditxosa que m'envia formalment la convocatòria, sense subterfugis ni parides. A pèl i com honra mana... Per a què l'insensat avís previ, doncs?

Si no he tallat pel recte i els he marcat a tall de correu brossa/estafa de pesca ha sigut perquè ara estic del tot encuriosit, i m'agradarà saber, quan el jurat falle (o es folle) el premi, qui és l'afortunada o afortunat a qui s'atribueix tant alt prestigi i s'endurà la placa/estatueta, el parné i la possible publicació de qualsevulla cosa que tinga a bé haver presentat de "les que tenia per casa escrites".

I en saber-ho, fora. 

Viviu, vividors, però deixeu-me viure...

Bon ciri que hem montat amb les "felicitacions" bocairentines...!






Ontinyent, a dilluns vint-i-tres de gener de 2017.

Puix senyor, això va anar i era que comencen les Nits del Ciri a Bocairent. 
Tal novetat vol dir que ahir tocava acaptar pluja assídua, fred insistent, neu a les vores del camí i ja bruta de tant xafada... I que les festes de sant Blai es troben, com sol dir-se, a girar de cantó i tocar mare. 

Potser és ara l'hora de contar-te, i justificar també, una xicoteta iseta que hem perpetrat el senyor Juanjo Alcaide i un servidor, amb el vist-i-plau només no..., amb petició formal de la Junta de les Festes al sant que ens combat el mal de la gola, i que ha acabat rodant i rodant a tall de bola nevatera, i... 

Recordes les felicitacions a Bocairent que vàrem fer l'any passat? Una per cada dia de les Festes de Moros i Cristians? Ui..., va resultar tot un èxit el joc. Sembla que entre el veïnat enxarxat va caure bé la idea, el joc de la imatge i el text i la ironia que destil·laven... Durant tot l'any que vàrem anar rebent felicitacions, i això ens va inspirar (no cregues que no som...), a crear els Emotibolos de Sant Agustí també... 

A mi, m'havia engrescat treballar la idea dels quadres aquells de Magritte "Cecí n'est pas une pipe" i jugar amb ella. 
La festa de Bocairent "n'est pas une fête" qualsevol. És molt i molt més i es pot veure des de perspectives polièdriques... Per què no agafar-ne'n alguna i plasmar-la? Jugar amb les paraules i les imatges sempre ha estat un exercici entretingut, no? Doncs anem a entretenir-nos...


I res, d'ací nasqué la sèrie que ja coneixes...



Començava amb un treball ben lluït (està mal de dir, però ens ho vàrem currar molt), de caixes i papers d'embolicar fanalers inventats... Va ser el primer que ens eixí, i en acabar-lo, vam flipar de valent... Ens atreviríem a seguir el joc...?




Entrada: llarga, amb fred, música, roba, què feeeeem? Home, usar l'entrada per excel·lència del major tòpic bocairentí, l'arc/aqüeducte d'entrada a la plaça...




Ací, l'atreviment ja se'ns anà de les mans a la gola... No sé qui dels dos patia aquells dies de carrasperes. I si els "Vitolins" de tota la vida, d'aquells que la gent porta a l'església a beneir el dia de sant Blai, tingueren sabor d'Herbero. La idea està patentada, avisem. Igual prompte en trobeu de "Vitolins" en circulació...





Ausades les estampides de les disparades d'arcabusseria i/o alard... Farien espantar més d'un animal... I poc a dir del darrer dia de les festes, quan tota la il·lusió acaba substituïda per una mescla de pena i cansament que s'agreuja quan comences a baixar de l'ermita del Sant Crist... Pitjor seria si, en arribar baix al pont te n'adones que t'has deixat els llums encesos...




Ai, si ho passàrem bé amb la juguesca. De vegades semblem xiquets. Jo arribe a pensar que ens tocaria pagar impost per tals estones de divertiment...

Però alto... Mesos després, una nit freda de novembre (no tan freda, ni de bon tros, com aquestes d'ara), vaig trobar-me amb Juanjo Alcaide en la presentació d'un llibre de contes infantils a un poble desacostumat. La troballa acabà davant una de les millors pizzes que he tastat mai... I em conta l'home que des de la Junta de Festes li demanaven si podíem ampliar el joc aquest a altres quatre actes més, que volien usar del nostre joc pel programa de festes i tal... Torna-li la trompa al xic... , altra vegada a expremer d'aquelles taronges passades...? Ara caldria veure si fem alguna cosa pel 17... Doncs beeeeeeeé, que diuen les cabres; no hi ha cap problema.... Digues una vesprada que puga pujar a l'estudi (o baixar, que ara ja no sé si estic a Ontinyent, a Biar o a viceversa) i jo pose les cocacoles de cirera...

I res, dit i fet, que hem seguit amb el joc...! I aquests són els resultats... 

El primer dels muntatges ja l'has vist, el dedicat a les Nits del Ciri, amb una de les meues palmatòries de col·lecció (aquesta comprada a l'Escuradeta de València el dia de l'homenatge a Paco Muñoz i abans de trobarme amb Mati Alcaraz per la plaça de la Reina...), i una mitja lluna de cera que si et conte d'on la vàrem treure no t'ho creuries, per això ni ho intente...




I ja em diràs com ens n'hem passat amb la Publicació, carregadeta de periòdics amb una excel·lent fotografia del senyor Alcalde bocairentí atracant-nos a Juanjo i a mi a l'inici de l'Entrada de l'any passat, i amb una frase divina, procedent de la cançó "La Fera Ferotge" de sant Ovidi Montllor, venerat tant a Photofinish com a Can Carrasca, que simula un pregó municipal, bé ho saps... 

A veure, no seguisc l'ordre real festiu perquè aquest no segueix la lògica... Per a la presentació de capitans ho tenia jo molt clar. Una entrega d'Òscars, però per a tan emotiva com luxosa gala, enlloc d'aquella figureta en conill millor si deixem l'espasa per a altres actes i la cobrim amb una manta que passarà fred, l'homenet. I res, que va i la figura se'ns transforma en l'Home de la Manta... 




Ei, i no et perdes els afinadors oficials morocristians d'orelles que se'ns ocorregueren per representar el concert que inaugura les festivitats....




El cas de l'Acapte mereix puntualització... No has pensat mai que la safata aquella que es passa per arreplegar diners és com si fos la d'un cambrer? Doncs a eixos qüens que hem jugat... Dos gots plens de dinerets i un munt de programiues de festes per a donar a canvi... Si et fixes en la portadeta, no és el cartell d'enguany, no... És el que presentàrem nosaltres dos a concurs enguany i que celebra, ara com a anunci, els deu anys de Photofinish... 




El que mai no hauríem imaginat és que, aquestes imatges, acabarien acompanyant la programació formal, oficial i canònica de les activitats festeres en el programa-revista d'enguany...!!!!

 Mare tape'm!, Això sí que és un bon ciri, sí..!















Si enguany ens pega per fer alguna cosa, que no sé jo com anirà el procés creatiu, si ens trobem massa inspirats i tot això... Supose que estarem més primmirats... Igual intimistes i tot...

diumenge, 22 de gener de 2017

Que ens estan insultaaaaaaaaaaaaaaaaant canviant-nos noms, províncies, essències...!!!!




Ontinyent (la Vall d'Albaida / Vall de la Terra Blanca - Província de València - Comunitat Autònoma Valenciana - Espanya - Europa - Món // País Valencià - Països Catalans // Antic Regne de València - Corona d'Aragó // zona d'avisos meteorològics interior sud València // Clariano - zona vitivinícola València D.O.// Comarques Centrals Valencianes / Arguira / Diània //... i així ad infinitum...), a diumenge vint-i-dos de gener de 2017.



Com que no veig jo massa la televisió, s'escarota algun amic en trobar-se un dels tants atropells com va trobant-se cap a la nostra personalitat-llengua-cultura-societat-idiosincràsia... per part de les cadenes estatals ara que han cobert, com la neu, el temporal...

Aaaaalto!!! i... "No es preocupe, senyora! Això ja sol passar!", que cantaria l'Ovidi.

Que què n'opine? De què, de la teua corda curta o de la teua mansuetud? Sí, home... Clar que encara tindràs tu la culpa. A vore... Què vens a tocar a la meua porta quan saps perfectament que la cosa no és ni innocent ni casual. Què jo escric mal el nom del teu poble quan em toca escriure'l? Aleshores, eixa fel que destil·la el teu missatge, millor que l'adreces on cal i deixes de fer focs artificials calfant el testet a gent que només està interessada, hui, en veure com posa la roba de tants dies a rentar...

Hi ha, supose, una oficina de queixes a cada cadena o empresa televisiva, no és així? Doncs escriu-los. I si vols posar-te a fer de Palleter, treus la faixa o la bandera que més et convinga i te'n vas a reclamar a qualsevol partit sensible amb la qüestió nominal. O al Síndic de Greuges. O al Defensor del Pueblo. O al tribunal dels Drets Humans de La Haia.. On cregues convenient...





I no et preocupes. Atribuir Ontinyent a Múrcia és recurrent. Jo l'he arribat a veure a Alacant, a Mallorca i a Almeria. I dóna gràcies que han posat "Ontinyent"... Del tema Oriola/Orihuela a Múrcia, t'assegure que molts oriolans ho preferiríen per estalviar-se, entre altres coses, el Valencià. I també puc assegurar-te que igual estarien millor atesos, més que res per la proximitat amb la novella capital. I no és perquè Múrcia els tractara millor, no, que no sap tractar les seues comarques. El problema és que València no tracta Oriola ni el Baix Segura. Res. En absolut. Per més que el senyor Puig vulga fer-nos missatges institucionals des d'allí per fer-nos creure que no i que tal...




A mi, que em posen Morella a l'altra punta, sí que m'ha fet gràcia... A més, tu t'imagines Morella al voltant de Bocairent-Biar-Alcoi-Cocentaina? Seríem una potència turística. Jo, ho tinc clar, em comprava ja una casa al barri del Soldevila, a ser possible per on passe la processó de la Mare de Déu de Vallivana. Que eixa és una altra, Vallivana també caldria dur-la. Al costat del Castell d'Agres quedaria d'allò més reverent...




Mera, sé que el tema dels noms és important. Dis-m'ho a mi que, sempre, quan algun company de feina ha volgut denigrar-me, sobretot públicament, ho ha fet canviant-me el nom. Amb casos d'una gravetat tal que han arribat a quedar ells mateixos en ridícul. El nostre mesinfotisme ha permés que des de Madrid, des de Barcelona també (TV3: "el temporal s'ha endut per davant el passeig marítim de Xàtiva"), i des de València, faltaria més, s'hagen usat noms i cognoms de pobles i comarques a l'antull polític de qui ho ha necessitat com a arma que llençar al contrari. Des del mateix nom del nostre territori al del poble més menut. No oblides que hi ha casos que encara confronten de manera al·lucinant algunes localitats; ací a la vora tens el cas de Castelló de la Ribera/Villanueva de Castellón... I la de doblets nominals denigrants que t'hi trobaràs. No hi ha voluntat política d'obrir aqueixa caixa dels trons, recorda les dificultats i les burles i els insults que ha rebut l'ajuntament actual del Cap-i-casal en voler oficialitzar el topònim València. L'AVL ha fet molta feina en el cap toponímic, però i per a què, si aquesta no arriba realment al poble... El millor és que la feina està feta, només cal fer-la arribar...

Cal seguir, com no, amb la pedagogia, però també amb la protesta. Però pedagogia cap a gent que no n'estiga convençuda. Gastar saliva amb mi, o teclades a l'ordinador, és perdre el temps. I les protestes, allà on cal i amb el tenor correcte que els mostre ignorants, sent que no ho són. Mera tu el facebook, no hi ha millor element castellanitzador que tornar pragmàtics topònims que pensàvem que havien quedat desterrats. Tenen perfectament mesurat el com fan. Pa, circ i menyspreu pel "Levante feliz".

I una altra història em permetràs que et refregue... Creus en l'antigor de les províncies encara? Creus en el fracàs comarcal?

Una idea que pots usar: si no saben ni on s'hi troben els periodistes que fan arribar a aquests pobles i que sí que han sabut apanyar-se-les sense córrer esmaperduts i bojos de banda a banda del país buscant cada poble..., pobrets meus com estan de desemparats!, quina qualitat-veracitat-credibilitat tindran les notícies que ens donen, aquestes i qualssevol altres...????

dissabte, 21 de gener de 2017

Desgel perillós, aigua la festa...




Ontinyent, a dissabte vint-i-u de gener de 2017.

Algunes coneixences m'heu mostrat la vostra intenció de diumenjar prop del meu poble per anar a tastar la neu... No vos ho recomane en absolut. Plou.

I què passa si plou, que en el teu poble no la deixen caure? Sí, no com al teu que l'empomen, que diria la facècia... El que passa és que neu i aigua són una combinació una mica dangerosa... No hi ha neu més que a les cunetes de les carreteres al meu poble, i una miqueta a la Solana Alta, per Sant Esteve. Si vols veure neu cal que puges a Bocairent o Fontanars dels Alforins, i encara als alts. Demà, aquests sectors estaran de turistes que donarà ois... Però insistisc en la pluja. S'hi suma la desagradable del desgel amb la que plou immediatament i que no és poca. Tant que me n'he pujat al Pou Clar i al Pont del Salt del Bou i el Pont Vell per tal de treure unes fotos que vos demostre l'estat de la qüestió...




Heus ací algunes imatges remesclades. L'assut de dalt dels pous, el pont i el Pou Clar mateix, coberts d'aigua caballera violenta. Sembla un poc que repetisca l'episodi de pluges de fa vora un mes, però la força és menor, i així i tot pot resultar criminal... Com espectacle, això sí, no té preu si el voleu viure...




He baixat, banyant-me com un poll, per veure i fer-vos veure des del pont del Salt del Bou com baixen el riu i el barranc de Morera, com s'ajunten allà al Carril. El pontet de la Costa es veu menudet... Però la foto, malgrat la quantitat d'aigua, deixa ben clar que aquesta inundació no és com aquella, que ha deixat al centre la neteja absoluta de ramatges, esbarzers i canyars que succeí llavors...




I finalment, el pont Vell d'Ontinyent, amb les canyes d'adés enganxades encara al tallamar central esperant les d'un ara que no arribaran, més que res perquè ja no en queden, no...





Així que ja sabeu, penseu-vos si paga la pena pujar cap ací i trobar-se amb poca neu, molt de fred i una humitat forta. Igual m'equivoque i amb aquestes fotografies encara us he fet més goleta i tot de veure tanta cosa junta...

Manel, Manelo, Nel·lo i Manolo... a la Ciutat dels Ponts (Nevada)






Alcoi, a divendres vint de gener de 2017.

La darrera vegada que vaig deixar-me caure per una ciutat dels ponts nevada, i llavors només a les muntanyes, fou un dia de Sant Jordi en què el capità moro es deia Santiago..., imagina't si han passat lustres... Això sí, el record d'aquell fred i la consideració que ara és de nit i allò pot ser encara un ensurt darrere d'un altre, han fet que m'haja abrigat. Mudat però abrigat. Amb aquells calcetins grossos verds que fan joc amb la bufanda de ma mare. I a sobre, una capa de bon làtex perquè tot m'esvare...

L'arribada és èpica perquè com se m'ocorre entrar per la carretera de Benilloba? Val que l'aparcament serà fàcil i encara fliparé amb la caspa que li ha eixit a l'Ovidi Montllor monumental, però, i la de neu que cal esquivar... El paisatge, ja fosc, s'entrelluca blanquíssim en els bancals immediats i les barrancades successives... I allí que vaig jo fent tard com sempre. De tot plegat, els Manel podrien fer-ne cançó. És més ara que ho pense, de tota ma vida podrien fer-ne cant. Què no serà un contínuum infinit de la meua vida la suma de totes les seues cançons?

Iep, la segona filera de dalt, com un senyor, i arribar i començar l'espectacle. Quatre estaquirots que no tenen cap gràcia per moure's, alguns problemes tècnics (un d'ells, si s'encanten, deixa sense mandíbula el bateria) i de sobte un doll de bona música que rebenta des d'aquella glacera i se'ns ve a sobre com un tsunami de neu lluminosa, perquè ausades els jocs de llums previstos des de l'escenari, que, en xocar amb el públic entusiasta, es convertien en vapor de fum directament, sense passar per riuada. Sublimació musical, en diríem...



Amb els Manel passen coses molt interessants, sobretot per un grup on bé, la música és molt bona però donen una màxima importància a la paraula, a la poètica de la història quotidiana i capgirada i esplotada i subjugada i massa is més... Aleshores, se suposa que la veu cantant... Què va a suposar-se! No pare d'establir teories sobre el consonantista... A veure. Quan parla al públic no hi ha manera que l'aire dels seus pulmons arribe lliurement i sense cap entrebanc al micro, tot són fonemes consonants els que diu, d'ací que insistisca en que és consonantista. Però després, en les cançons que no et saps o no coneixes, passa al contrari i el mateix individu transmuta's en vocalista. Llavors no hi ha manera que el torrent d'aire que li ix de la pulmonada trobe oclusivitats, fricativismes o africaments bucals, i, en posició àtona, només se li escolten tres vocals: [ɐ, i, u]. Espera que hi ha més... Això encara hi tindria una certa lògica... Però va i resulta que si et saps les cançons, la fonologia, fonètica, morfosintaxi i lèxic es revolucionen i totes tornen al seu lloc, que entens ab-so-lu-ta-ment tot el que aquest tros d'home està dient... Llavors conclous que no tot és problema d'ell sinó que la teua psique encara dóna per a molt... I encara s'arriba a fregar el límit quan la cançó que interpreten és el "Jo Competeixo" i la transmuten en una joia sublim, obra d'art mestra que els permet entrar en el gremi de l'allò més excels pel que fa a la música d'ahui, de mai i de sempre, i amén. Però val, això va passar perquè llavors, just amb la darrera cançó oficial del concert, la "Serotonina", ja s'havien tret el pal de granera que duien al cul i començaven a fer algun moviment espasmòdic (moure les manetes així ràpid ràpid indica que està pujant-te aquesta substància neurotransmissora), fins i tot ridícul (ja no estic per veure gent que tomba l'orgue per mostrar el seu èxtasi catàrtic. M'estic fent vell i ho sé). Uns moviments aplaudits fins el deler pel respectable... Així és com, en acabar amb el "Sabotatge", allò més que no un concert semblava una olla de grills emocionats a punt de rebentar com la Mahoma... 



Perquè eixa és una altra... Jo vaig pagar anit per veure dos espectacles. Un era l'oferit pels Manels, assèptic, lliure de gèrmens i apte per a celíacs, emotiu només quan se n'eixien de la partitura oficial i entonaven un poc diferent "Benvolgut", "Ai, Dolors" o "Criticarem les noves modes de pentinats" (espectacular és poc). Els altres deu euros els vaig pagar per disfrutar del públic...




M'explique, i pose per exemple què va passar quan va ser interpretada la cançó "Boomerang". La sala plena fins a la bandera... A mi, ja m'havia estranyat molt que a la banda dreta de l'escenari, en la platea encara, hi hagués gent plantada des d'un bell principi (una "Les Cosines" realment inspirada), i que tothom que m'envoltava sabia les cançons i les cantava. Però va ser llençar aquells el boomerang ditxós i tothom es va esvalotar. Ja veus cantant barítons i tenores ensems i descoordinats i tota la planta baixa plantada, saltant i amb els braços en alt, i la gent baixant pels corredors laterals cap el principi, que semblava que la caixa escènica s'hagués transformat en un iman inevitable que atreia i atreia i, fins i tot, feia alçar-se i ballar dempeus la gent entregadíssima dels palcs. I la gent no es tallava i treia el mòbil i, sense llevar-li el flaix, començava a fotografiar a tort i a dret i a gravar vídeos que treia càmeres d'aquelles bones, de cine immenses, per projectar-ho després tot allò en cinemascope amb dolby sourround i tot... I és llavors quan van entrar els cambrers i van dur als meus veïns cervesa Spigha, versió Gurugú i versió Navalora..., i anaven saltant escales i mamperlans amb llurs patins sense que els caigués res de la safata. I l'arruí que tenia assegut al meu darrere, baixat directament del Montcabrer, va canviar les baquetes de caixa amb que traquetejava sobre la vora metàl·lica del meu seient per les dels timbals... I veies com el públic feia juntament i començava a improvisar les filades amb aquella rara marxa mora entre els globus-pofilàctics que tothom i totdon anaven llençant una i altra vegada quan anaven caient cap els seus caps, un bamboleig fester que, immediatament, era secundat pel ballet d'Ana Montava, amb teles d'or i zenefes magentuoses. I la xiqueta de la primera fila, amb permís dels pares, trencava a plorar i s'esgarrava la camisa per mostrar els pits virginals tal i com si fos un feliç gitano de boda amb la seua camisa, i els efectes lumínics mostraven al sostre tot el cel d'Austràlia, i van començar tota la roponada dels cangurs a saltar a una que ens ameraven a tots amb la suor mentre la gent cridava "Malditos, Malditos...!" i vinga a follar la parella de la meua esquerra, cardat alcoià vaig suposar...





Val a dir que les fotos són cosa de Rafa amb el mòbil de Davinia o de Davinia amb el mòbil de Rafa, perquè ja m'he perdut. I que promet solemnement comprar-me jo mateix un mòbil i fer una festa en què destruiré el que es veu sobre la taula. Que ja va sent hora, que quin desastre de fotos que vos publique per ací i tal...

divendres, 20 de gener de 2017

Ja tenim nou Amo...





Ontinyent, a divendres vint de gener de 2017.

Veig per televisió la presa de posessió (Inauguration day) del senyor Donald J. Trump al Capitoli de Washintong. Des d'ara mateix, el món té un nou amo. He dit bé. Amo. 

Potser els anteriors presidents nord-americans foren gestors de la potència primera del hui mateix. Funcionariets de l'Estat. Ahir ja. Des d'aquest moment, és un dels Amos qui té el poder efectiu, Comandant en Cap en diuen allí (tampoc tan lluny del Jurat en Cap que governava històricament el meu poble...), per més que, quan escolte això de "comandant" em ve al cap més la imatge d'un home amb barba i puro etern que morí fa poc tocant els això d'allonses a la primera potència i amén). El diuen i fan destarotat, prepotent, al·lucinat, messiànic, però Amo és, i és qui ens governa a tots plegats. Aquest Sauron de l'anell únic potser no arribarà a llangardaixet... Però ha complagut als mitjans d'arreu en presentar-lo a la manera de Drac ferotge. Igual ens equivoquem tots i aquest personatge acaba fent alguna cosa bona. Seria de mèrit d'ell i demèrit del món polític, del qual no prové i al qual ataca sovint. Deixar-lo fer serà una bona manera de comprovar en què ens afecta allò que vaja desfent i fent. 

Deien que quan els Estats Units esternuda és que tot el món ja té la grip. Potser hui ja no és així, i gràcies a l'emergent Xina i a la desnortada Rússia, ara, són Europa i Sud-amèrica els qui tenen refredat quan es moquen els nord-americans... No sé. Els propers anys poden ser apassionants en la nova política internacional, enxarxada i virtual. Ara mateix, tot ho veig possible, i creïble també...

Que Fortuna ens pille a tots preparats per a qualsevol cosa.

De moment, vull acompanyar aquest escrit amb una imatge que em sembla fortíssima i que espere que no siga premonitòria, la de la portada del setmanari valencià "El Temps" del moment en què el ja President Trump va guanyar per sorpresa el seu nou lloc de treball. Un ascens inesperat, vaja... D'entre totes les icones, caricatures, acudits i altres retrats, crec que és el més acollonidor...

Sant Sebastià patró dels gais?




Ontinyent, a divendres vint de gener de 2017.

L'any passat per aquestes dates, em preguntaven per què sant Sebastià era considerat el patró dels homosexuals.

La meua resposta va ser tallant, però molt ràpida i poc sucosa. Ara, m'entretinc un poc més... Si l'Església considera que l'homosexualitat és dolenta de mena, pecat dels valents i causa de l'afonament de l'ànima en les tenebres de l'avern (a no ser que els homosexuals siguen els rectors, la qual cosa fa que siguen les seues parelles, de qualsevol edat, les provocadores que acabaran de ben segur en una cambra obscura de l'infern), els gais no poden tindre patró.

Aleshores, per què la cultureta popular ha assignat aquest sant al col·lectiu homosexual? Doncs també és senzill, perquè històricament, fora de Jesucrist en el moment de la seua mort a la creu, l'únic sant que s'acostumava a pintar amb el tors nu i en postures distintes sempre tensores dels músculs i tal, era sant Sebastià, patró, realment, dels malalts per la pesta en l'hivern (a l'estiu, aquestes persones s'aclamaven al sant Roc...). Que un pintor volia practicar anatomia masculina sense guanyar-se massa problemes, doncs marxant un sant Sebastià de bon veure... I això que ni el beat Jacopo da Varazze ni cap dels exegetes del jove sant narbonés parla mai que el despullaren quan el nyugaren a l'arbre i el deixaren passadet de fletxes, tal com si fóra un eriçò...

Després, com que alguns fotògrafs, molts fotògrafs, es recrearen en la representació d'aquest santet amb intencions, diguem, insistidores en el tema... doncs va passar el que va passar i ara confonem.

Aleshores, en resum, es diu que sant Sebastià és el patró dels gais per açò:



O per açò:


 O per açò:



O per açò:


O per açò:




O per açò:



O per açò:




O per açò:


O per açò:




O per açò:



O per açò:


O per açò:



 O per açò:



O per açò:



O per açò:




O per açò:



O per açò:


O per açò:

O per açò:





O per açò:



O per açò:



O per açò:



O per açò:


O per açò:



O per açò:



 O per açò:


  O per açò:


  O per açò:



O per açò:



Justament, un dels més històrics de les comarques que ens envolten, l'atribuït a Jaume Baçó Escrivà, Jacomart (València 1411-1461), és el més tapat que conec... Potser per això arribarien a pensar que no era sant Sebastià els qui visitaven el retaule de la Seu de Xàtiva... I n'atribuïren la imatge, ves per on, a Ausiàs Marc...