.

.

..

"No m'apura ni em sufoca/ dir que, sols a Bocairent,/ es troba tot l'ingredient/ per a fer i desfer coca".

Dita tradicional valenciana.
.


.

.

.

.

dissabte, 23 de juliol de 2016

Arribat és el dia... del manteniment!



Ontinyent, a dissabte vint-i-tres de juliol de 2016.

Fa uns quants anys, en demanar-me algun dels majorals de Bocairent que escrivira uns versos pel programa de festes de Sant Agustí, vaig ratllar unes cosetes, embrutant la melodia dels Cabolos, una "Joteta amable de com ens passa el temps..." que no volia ser més que la plasmació d'una idea que llavors començava a corcar-me, el pas, precís, del temps... Ho feia usant del Ball dels Cabolos i de la significança d'aquests éssers màgics per a un xiquet que només pensa en fugir d'ells quan corre en la Cavalcada, en el pare que du als fills perquè puguen córrer com ell ho va fer i seguisca la roda... I el vell, finalment, que el baixen perquè els aplaudisca i sàpia que, quan ell no estiga, no passarà res, que el món seguirà sent món, almenys aquell món que ell conegué, si els Cabolos perduren. Si corren, i ballen, i hi ha xiquetes i xiquets que fugen com esperitats al seu davant, i pares que vulguen emocionar-se veient-los tan majorots...

"Ventall emotiu emanat del record fugaç
d’alats rerestius que capvespre ja es van tornant.
Passe el ball del temps i seguisca el món benrodant,

serà Bocairent si els Cabolos són bategar..."

I hui m'arriba l'oportunitat única i impensada de lloar aquesta festa. No m'hauria en veritat imaginat acomplint jo paper de mantenidor, i ja veus..., fins i tot em tracten de "senyor"...!

No m'agrada això d'eixir en públic. Un amic diu que, pels anys, potser m'estic tornant pudorós... No és això. Potser és cansament, cansament de moltes coses. Hi arribe esgotat i amb unes ganes ofegants d'un descans que no em puc permetre, sent que com l'aigua m'és ara. Són massa anys de lluita contra vents que potser no saps ni d'on vénen i que ni punyetera falta faria que bufaren... 

Només hi ha, això sí, un pudor. Seré més tècnic i teòric que no emotiu. Les emocions, darrerament i després de la darrera resurrecció del jo mateix, millor si es queden a casa...

Hui a les huit llegiré el què he preparat. I llavors ja tindré més bagatge. I llavors passaré a altra història.
Maleïsc qui m'inculcà que descansar és canviar de faena...

Per cert... la foto on he afegit el meu text és de Juanjo Alcaida. Qui si no podria ser tan generós...



Plaga de llagosta...!!!!





Ontinyent, a dissabte vint-i-tres de juliol de 2016.

Es veïa vindre, i la culpa la tinc jo per no haver pres mesures a temps, que bé que ens havien avisat... I ja la tinc ací, la plaga de llagosta! 

Quins animals més desagradables, collins!, i quin mal estan fent als bancals de Can Carrasca... I com són de sel·lectius els animalons, que només han atacat la meua collita en tot el terme.., i poca cosa més. Uns quants bancals afectats per Bocairent i uns pocs més a l'altra banda del Benicadell, en no sé quin poble m'han dit ara... 

He esperat massa per actuar, descregut com sóc, ho reconec, i no ho he obrat ni fet com bé calia. Primer van dir-me que, com quan aquesta plaga bíblica atacava el blat i la vinya al segle XVI, calia posar el cel al nostre favor traient el santet de l'ermita i fent-li processó i rogativa... Però m'ha pillat amb el patró de la casa, el beat Ramon Llull, en el taller dels sants, que li estan traient la pols per a la festa del centenari que li farem al novembre... I clar, amb això i que em demanaven o quaranta-nou o trenta euros per cada blandó..., com va tan cara la cera en el temps dels leds? No ho sé. Però com que la nuvolada juliolejava mandrosa i no feia ni res ni massa, ni pols ni remolí, m'hi vaig confiar... Però ha estat aquests dies que ha començat a tragar i tragar... He demanat per Amazon al poble aquell navarrés que, com ja feren el 1515, duguen cap ací aigua beneïda passada pel crani de sant Gregori d'Òstia, a veure si encara ens farem amb elles. Sorlada es deia... Si no passa res més, el dilluns sense falta me la faran arribar per missatgeria i encetarem l'exorcisme: "Oh maleides llagostes que esteu en els termes d'aquest lloc, vos conjure i vos obligue de la manera més contundent a que no mengeu d'ara endavant, ni feu cap mínim mal als cereals, sembrats, arbres, vinyes ni herbes del teme, sinó que fugiu immediatament del mateix i si no, que qui trencà les portes de l'infern i va reduir als diables, ell mateix, vos reduisca, maleisca i colpege. Trenque ell els vostres llavis, bancades i dents. Vos triture i vos desmorone.

Vos conjure i expulse, Aplió, Behemot, Belcebú, caps i guies de totes les llagostes amb tots els vostres companys i satel·lits per a que, al moment i sense retard, eixiu d'aquest terme i de tots els termes d'aquesta Vila Reial i expulseu immediatament totes les llagostes que devasten i mengen els fruits de la terra, i les ofegueu en el profund del mar o les oprimiu en els seus propis llocs, les xafeu, aniquil·leu i extermineu totalment. De manera que no quede cap senyal de la seua llavor, ni d'elles. I no poseu cap mitjà per a la regeneració o la conservació de tals animals"

I no és cap broma, el conjur.

Ja et contaré si és que funciona. De moment em queda clar que en lo segle que estem, encara quedem ànimes càndides, tantes com gents que no saben llegir entre línies...



divendres, 22 de juliol de 2016

Encapçalant les 150.000... (i 3)


Ontinyent, a dia de la Malena, divendres vint-i-dos de juliol de 2016.

Acabem, que es fa tard i ve plovent.
Arriba el temps més dur, i arriba amb festa... I quina imatge aquesta del Xop del Palomar, veritat? Ai com m'agraden de contemplar, melic ample com són, però melic recer i protector, les memòries quan es fan imatges... I quina destresa en treure-les... Bé. Poc diré. En aquell moment encara tenia esperances, però el vent que mou les banderetes m'indica que també era el moment d'entendre que la gent només et vol per a la seua conveniència... Després, acabaria entenent que al xop, l'alcen entre moltes mans, a no ser que estigues a Benigànim, que el pugen amb una grua...




Aquesta imatge fou la de l'estiu passat i mostra ben a les clares l'estat de la qüestió. Arbre trallat, corcat per dins, quan més i més gran arrel tenia, que no aprofita el doll d'aigua corrent que al seu costat promet ser aliment. Però què quina aigua pot beure un mort?
És el Pou dels Cavalls d'Ontinyent. L'arbre sóc jo i l'aigua el món.
Durant molt de temps em vaig sentir així i tu vas poder llegir-ho. Lluny de l'estima, vaig tancar-me en massa silencis i callar el dol fins que les cartes de la vida em van mostrar que era maltracte i no era amor, que era violència psicològica, domini absolut, nihil·lació de voluntats el què rebia jo, interpretant-ho com a amor..., i vaig dir no. Guarde els escrits que tot ho testimonien per presentar-los en el Judici Final.
Des de llavors, l'arbre ressec va posar les esperances en una branqueta de si mateix i cap no altre que, sense esperar-ho, començà a fer fulls en ser tardor...
Perquè jo no sóc tal arbre, no. Sóc de natura de Carrasca, jo. I des de llavors, no accepte al meu voltant la hipocresia.





I enmig del tràngol, i abans que fos marasme, arriba la Nit del Drac.
Vaig fer una sèrie de fotografies dels meus ninotets del Betlem, el Drac, la Princesa Mariola i la Santjordiet d'Alcoi passaren a fer de personatges de la Llegenda de Banyeres de Mariola quan només el Drac ho és de ple dret. Però pel Dia de la Nit, em vaig reservar aquesta fotografia de l'amic Adrià, que li dóna una rosa al Drac, vestit de Músic llegendari mentre sosté un pinzell amb què pintar la vida. Descanse en pau, que bé el recordem els qui l'estimàrem. Queda patent símbol d'una cosa en la que encara crec i malgrat tot, que és l'amistat...




Aquest és el meu braç. Aquesta és la meua Senyera damascada. I aquesta és una foto de Juanjo Alcaide. Retallada. A l'altre costat apareix el seu braç i la meua bandera castellano-lleonesa. Els dos fem tensió de la paraula i, jugant, jugant, és que parírem el cartell del Tractat d'Almisrà... Fou el pitjor dels moments de ma vida, quan vaig voler homenatjar qui llavors m'apunyalava tot cridant al món la falsedat que la paraula ens ho és tot, quan ho és el fet...




Foto pròpia, i no m'ho crec.
No em crec haver estat una hora i mitja de rellotge assegut vora la porta de l'Auda, escrivint com un possés, fotografiant com si el món se m'acabara... Ho havia somiat de segles, jo, arrelat a aquell somni... Va ser, segur, la meua taula de salvació, que després es combinaria amb les imatges que sempre guardaré d'Orbieu, de Tolosa, de Murèth i ses rotondes, d'Albí i el Tarn, de Vila-roja de Termenés, Besiers, Narbona... Però per damunt de tot, hi ha Carcassona.




Per acabar l'Any del Sedàs i sa foscor, aquesta foto que vaig fer dins del famós edifici del Rellotge del Pinós dies abans de... Des de llavors, el 2016 m'ha estat oli de pericó, vi de nou i cataplasma d'àloe... Falta només que siga, també l'esclat que done impuls. Mes no tinc pressa...





Corpus de nou. Però té anys... De nou és que m'atreu sa brillantor per més que, enguany, cap bona dansa vaig aplaudir ni cap bestiola ni gegantó... En estar bo.
Això sí, ara quan acabe el que duc entre mans i torne a la pintura, aquest serà el quadre que dóne entrada a casa meua... És la meua fe i la meua pàtria. L'amor, és una altra cosa...



Fa pocs dies d'aquesta foto d'alliberament i orgull. Per fi. I si ha costat...




I encara aquesta, de les darreres. La representació de Xarxa Teatre que obria la GRaaaAaaAaaaaan Fira de Juliol de València i jo en tercera fila i amb càmera nova. Quanta cosa nova vindrà d'allò vell i més bell? Quant de futur queda en haver soterrat el passat? I jo què en sé? Poc a poc tocarà averiguar-ho vivint. I a aquest blog trobaràs, en llegir, el què passe... Però no tot, que més faltara... Les coses íntimes de veritat ja no apareixeran per ací més que en forma de capçalera. L'Esclafamuntanyes, somrient, ja va trescant...

dijous, 21 de juliol de 2016

Encapçalant les 150.000... (2)



Ontinyent, a dijous vint-i-u de juliol de 2016.

Seguirem marejant l'estiu amb recances...

Però m'he permés començar amb un avançament per mesos... Per més que la fotografia fou presa aquell dia centenarial de Matxero i Teresa, el 2010, fou més tard, un dia de l'Assumpció, que vaig penjar aquesta fotografia. Recordaré sempre cada moment del Misteri perquè em fou tan intens, tan veritablement íntim... Quan l'oripell començà a caure i se'm va mesclar amb l'emoció li vaig dir a qui m'acompanyava les paraules més boniques que mai he sabut. No m'he arrepentit mai.




I de nou Cocentaina, clar... Tant la fira, amb el joc de la Sortija dalt, i els Moros i Cristians, amb el ballar dels Bequeteros en la de baix, em són imprescindibles. He arribat a dir, i no mentisc, que el meu any natural comença amb la Diana. No veureu acte millor, més senzill però a l'hora regulat, i més intens que l'estrena als carrers d'unes festes socarrades. Estic sempre de bon matí, però matí, matí...., que m'arribe a tragar la missa i tot! Però quan la primera esquadra comença el seu formar..., uf ..., quina força per l'esperit fester que duc dins... I el tancament amb els estimadíssims Bequeteros...
Quant a la Fira, ja te n'he parlat, que m'enamora...



El meu Tió ha fet feliç el meu nebot pels anys. Ací està amb la llengüeta fora perquè està a punt de'arribar el xiquet per pegar-li les bastonades i cantar-li la cançó. No pot més i vol cagar... El que no sap el Tió és que el tio Sergi ho té ja tot preparat i no cal que ho passe tan mal, el tronc. Fa uns anys em va mirar amb els ulls com a plats quan li vaig contar que al poble del Baix Segura on treballava encara era una tradició això de pegar al tronc i que defecara llepolies. No s'ho volia creure...


Aquesta fotografia té darrere l'esforç de molta gent, que personifique en l'expressió d'alegria de la meua germana. Al darrere, els Gegantons del Bonavista... És la Trobada d'Escoles en Valencià última que es feu a Ontinyent. No la vaig disfrutar gens, que tenia al cap cabòries esteses a assecar, però vaig aprendre moltes coses... Entre elles, que encara hi ha gent que, com jo, és capaç de donar-se perquè un projecte comú vivifique...


Cada Dimarts Sant, el tio Sergi Carrasca el trobareu a Crevillent per veure la processó del Crist de les Ànimes... Dir que impressiona és quedar-se curt... Amb ella estrene sempre la Setmana Santa que, realment, ha estat un calvari pels anys. Llavors encara tenia il·lusió perquè floriren els rams, els maios, les palmes... Ara, en apropar-se, demane que el calze passe ràpid. I no pel contingut que cal beure, sinó per qui el serveix, com el serveix i de què està feta la copa... Judes viu.



Deia ahir que li dec molt a Alfarrasí. Aquesta fotografia la vaig fer des del balcó d'on ix l'Angelet de la Corda estimat per fer el seu vol pasqual i dur això, la Primavera, a tota la Vall de la Terra Blanca. Faltava encara mitja hora, jo sempre hi arribe prompte. L'any del Centenari de l'acte va ser molt emotiu. M'ho és cada any i cada any espere el moment amb impaciència. Ja veus... Fins i tot hi ha gent que, mesos després, em recrimina la meua no assistència si no m'ha vist...



Corpus, Corpus, Corpus..., quina obsessió i quanta bellesa. Amb aquest ball, el millor sense dubte de tot el País Valencià, la Moma de Xàtiva, vaig voler representar tots els balls que fan d'aquesta data el símbol més gran del nostre enginy celebratiu, poble a poble... Per veure ballar nans, gegants, cavallets, arcs, pastors, turcs, espases, vetes, muixerangues..., he arribat a fer quilòmetres. Això sí, si voleu veure'm emocionat de veritat, només cal que em pilleu escoltant les melodies del Ball dels Arquets d'Ontinyent o dels Pastorets d'Alfarrasí. Són els meus himnes.




On està Sergi? Diuen que ha fugit de casa! No sap ningú on para! Això no podrà dir-ho mai ningú, perquè seré al davant de la paret que recull la Dansa de la Mort, a sant Doménec de Morella, o assegut a qualsevol racó del Pla d'Estudis, escrivint o llegint. 
No hi ha lloc per a mi com Morella.
De major, que seré veí de Carcassona, passaré estius a Morella. No tinc cap altre objectiu jo demà.
M'agrada passejar-la, escriure-la, contar-la, escoltar-la..., i els seus símbols tinc per meus. I a tots els qui amb mi s'hi han apropat, a l'Anunci, al Sexenni o a seques, els he passat un poc d'aquest amor meu per la Fidel, Forta i Prudent. Bé, a tots, tots no..., hi ha algú que va voler-me-la fer odiar. Però era normal, no tenia cor. Res no va lograr més que l'ostracisme d'arreu.




 I acabe per hui, que m'allargue massa i em prenc el braç quan m'havies donat el dit... No són dits sinó els caramels tan bons de Ca Beamut d'Oriola que em va pegar per regalar als meus alumnes l'any passat... Com estaven de bons, recollinsos, tals caramels. Una sacada sencera per veure riure nanes i nanos... És el què m'enyoraré segur del Baix Segura, les seues ganes completes de ser sorpresos. Les ganes de volar... I quina processó més divertida vam montar en un segon?




dimecres, 20 de juliol de 2016

Plagiaris...



Cocentaina, a dimecres vint de juliol de 2016.

Res, que aquests dies es parla molt de plagis i de Pokémons. Els darrers per la gilipolleria de bastants dels seus percaçadors. Tant de jugar a casa sense prendre el sol, ara que et deixen sol pel carrer ni respectes la propietat privada (comunistaaaaa!) o et deixes xafar alegrement per qualsevol moto que per damunt de tu passe... Dels primers, ha estat per la candidata a Frist Lady nordamericana per la part dels més fatxes, que ha copiat sense vergonya aquell que pronunciar fa quatre anys l'actual ocupant del lloc, del partit menys fatxa, però fatxa també. Cosa dels nordamericans com són.

A mi, però, m'agrada més el plagi del vídeo que aquest post encapçala... He, he, he...

El plagi més divertit que conec no és aquell que em va fer a mi aquell que agafava les meues columnes setmanals del Crònica, el "Costumari Desacostumat", les llegia en certa ràdio i les cobrava... No. 

Va ser al Periòdic d'Ontinyent fa ja un grapat d'anys.

Compre un exemplar, em pose a llegir-lo i em trobe una pàgina dedicada a una de les tantes festes capdesetmanístiques com hi ha al meu poble. Mitja fulla l'ocupava un escrit curiós en què, una xicota que no coneixia de res, escrivia de manera magníficament documentada sobre el santet de torn, que no diré... Jo ho trobava rar. Aquest text em sona molt... Com si jo el coneguera... I a la quarta línia no vaig tindre cap dubte. I tant que l'havia llegit abans, i corregit també! Trec el llibre corresponent del ""Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana, busque i trobe! I tant que sí. Copiat lletra per lletra. Només faltava el nom de l'autor, el mestre Àlvar Monferrer i Monfort, potser una de les persones més generoses i savies que mai no podré conéixer i amb qui sempre ha estat un plaer treballar.

Vaig agafar el llibre i me'n vaig anar a la seu del Periòdic per dir-li al senyor director que mirara... I recorde com Santi es va quedar blanc pel gol que li havien clavat... Resulta que la filla del president de la festa, volgué atribuir-se el mèrit de la saviesa d'Àlvar i del seu art per contar les coses. Total, qui anava a enterar-se?

Recorde que Santi agafà el telèfon i li digué davant meu a tal president dos i dos quan fan... No recorde com acabà la cosa, si la setmana després van indicar qui era l'autor real del text...

Hui he recordat aquesta facècia mentre esmorzava amb un amic a qui crec que han plagiat fins i tot l'ombra. Unes quantes me n'ha contat de les de posar-se les mans al cap... Hi ha gent per a tant... "Mera" jo mateix, la de gifs que utilitze..., tindran autors, no?

Encapçalant les 150.000... (1).



Ontinyent, a dimecres vint de juliol de 2016.

Estimades, estimats i lamentables... (cadascú s'adscriga al bàndol propi). He, he, he...

Res, que comence amb l'agraïment aquest per les 150.000 visites que m'heu fet a casa.
Ja vos vaig dir, et vaig dir (i perdona'm que et tracte de tu, és com cal tractar qui em visita), que intentaria refrescar estiu i memòria amb les imatges que han encapçalat aquesta llibreta blava, ara ànim de festa, des de 2008. I és que ha estat una mania molt meua, això de trencar la rutina i la quotidianitat donant importància gràfica a unes coses o altres que anaven venint i passant-me... I quan ho feia en base a una fotografia pròpia, amb les pobres cameretes que he usat i la meua poca destresa fotogràfica, l'alegria era molt més reconfortant...

Aquesta, per exemple, que encapçala aquest articlet i que és, sense dubte, la imatge més repetida ací, la "capçalera titular" podria dir... És una de les fotografies més boniques que mai no faré. I ací la teniu, sense retocs ni mascares de cap tipus... Es tracta d'una imatge del Benicadell i més enllà encara, abans que no eixira el sol, en un matí preciós del mes de maig des del Campanar d'Albaida, quan el món encara m'era món i jo creia en l'amistat i la puresa dels esperits i les intencions, en l'anar més lluny llaquià, compartit...




Les sèries distintes que he dedicat al Corpus són de les capçaleres més reboniques. Es nota hores de lluny que és la festa que més m'agrada... Un dijous de Corpus, el de 2008, vaig fer la primera de les capçaleres que s'apartaven de la principal. Aquesta fou. Una de les Àligues menors de la ciutat de València, no sé ara si la que representa Roma o Espanya, fotografiada per un servidor a la Casa de les Roques. La foto és molt més vella. La vaig fer justament els dies que vam rodar allí mateix la pel·lícula "La Mala Educación". Quins dies aquells més divertits, si vaig aprendre coses...




Per més que pense ara, no sé on dimonis vaig fer aquesta foto. Sé que era una ciutat catalana on viatjàrem amb els Cabets i els Gegants d'Ontinyent. Lleida potser? O fou a Andorra? Ni idea. Però abans de penjar les espases dels Rei Cristià i de l'Auelo, les vaig posar així boniquetes damunt la gespa i avant... Les parts de fusta són del poc que quedà dels Gegants de Carlets, els anteriors a aquests i la desaparició dels quals motivà que en la meua infantesa els meus estimadíssims gegants foren un record massa remot com per no crear el profund trauma infantil que fa que, cada vegada que els veig, m'emocione sencer... Com han sigut d'importants per a mi i els meus... I com ho són, malgrat que no els balle i...



Foto pròpia també, xe... Quina immensa sort poder viure aquests llençaments dels sbandieratore italians quan en la Fira de Cocentaina el Pla encara era plaça oberta... Què no hauré fet jo en la Fira de Cocentaina?, Festa Major dels pobles de la Mariola i d'un servidor. Des de nadó que la duc a les venes i no hi ha any que no m'hi perda trone o m'axitxarre... Fins i tot li vaig dedicar una obra de teatre que mai no vaig veure representada. Cocentaina m'és dolçor, però també molta, molta amarguesa i decepció.. Però tot això se'n va amb la Fira (i amb la Diana dels Moros i Cristians, i amb l'Ambaixada de les Tomaques, i amb els Nanos, i amb la Corriola i...). I cada vegada que em trobe amb la meua gent, la que tant m'estime...




No, no és foto pròpia, que la va fer ma tia Mila amb la seua aquella supercàmera que es va dur de Japó aquella vegada que li va pegar per fer la volta al planeta... Què té d'especial? Que és de les que més m'estime. Els meus Cabets tal i com conformen el meu record primer (nota quines dents té l'actual Tinyós...), però..., i si et fixes més... Mira quins dos hi ha al mig de la foto...




I la Festa Major del meu poble..., com no! Serà potser aquesta la foto més repetida de quantes he pogut fer? Es va utilitzar per al primer Calendari que vam fer per a l'IEVA, i l'Ajuntament d'Ontinyent la va usar publicitàriament. Hi havia dues, amb les vetes enteixides al pal i aquesta. El més divertit del tot és que, quan la vaig fer, jo era el portador del pal... Si fa anys d'això... Encara ens el recolzàvem al maluc, el pal, com em va ensenyar Pere...



Una de les capçaleres commemoratives... En aquest cas recordava els 400 anys de la massacre, més que no batalla, del Cavall Verd. Una de les històries que més m'han arribat a emocionar, per terriblement injusta, i que protagonitzaren com a vençuts els pobres moriscos que es van quedar esperant que un cavall verd se'ls enduguera d'aquella mort terrible que patiren, individualment i com a poble... Era novembre de 2009. Aquell any vaig escriure tant dels moriscos..., me'ls estime tant també... Fins i tot una conferència vaig acabant dedicant-los. I un poema que estigué a punt de ser marxa mora...




Gran aquest record!!!! Quan em van dir que si volia fer la lletra de la cançó de la Trobada d'Escoles en Valencià d'Alfarrasí, vaig rebre una de les majors alegries de ma vida. Quin honor i quin orgull em fou... Loreto es va lluir de llarg amb aquella melodia, i jo..., vaig inspirar-me en una frase de la meua padrina que explicava l'estima que sentia pels seus llavors set nebots... Veure-la i escoltada cantada per Paco Muñoz, una de les millors persones que he arribat a conéixer, va ser increïble. Escoltar les bandes d'Alfarrasí interpretar-la, imborrable... Però em quede amb un record sobretot, el meu nebot Abel, amb tres anys, cantant-me-la de memòria perquè el tio Sergi la poguera aprendre! Li dec molt a Alfarrasí, moltíssim...





El 15 d'agost de 2010, vaig anar a viure un dels majors espectacles dels què he fruït, la Festa del Misteri d'Elx. Camí del sud, vam parar (m'acompanyava qui més estimava abans que traïra la cançó...) al cementeri de Banyeres de Mariola. Vam apropar-nos silents a la tomba de Teresa. Aquell dia feia cent anys exactes de la seua trista mort. Vam deixar quatre roses vermelles sobre el blanc del marbre i una nota de record plena d'estima. Vaig cantar el Romanç en veu alta.... Per a mi, el Romanç de Matxero i Teresa és la plasmació real de tantes coses belles i amrgues que, ara que fa molt poc he confirmat coses angoixants que llavors no sabia, si no rebenta el cor ho farà la ment... 
Aquesta capçalera aprofitava un dibuix d'Adrià. Teníem previst fer un auca sobre el Romanç. En morir ell, ai trista sort, el projecte només s'ajornà. Algun dia el reprendrem. Li ho dec a la meua Teresa, al meu Matxero i, també, a Dioni...



No és la millor de les que li he dedicat a la Soledat. I segur que la fotografia és de Juanjo Alcaide, o de Juan Torres, ara no ho sé... Si vaig treballar perquè els 400 anys de la meua Confraria quedaren..., i no. Almenys sé que en les ànimes bones dels confrares i confraresses (Encarna insisteix ara en què diga "consores") que m'envoltaven, aquella flama encara es guarda... Potser és de les coses més belles en què he pogut treballar, la Soledat. Si en aquell moment havera sabut ser jo...

Però ja no t'entretinc més, de moment..., que sé que tens massa coses per atendre com per a posar-te ara complicar-te amb les meues vanaglòries aquestes... Ja seguirem amb les imatges i els records, que a mi també em costa molt de veure'n algunes i no és cosa de perdre el dia...

dimarts, 19 de juliol de 2016

Gràcies, amigues i amics, per la vostra companyia... 150.000 visites!!!!




Ontinyent, a dèneu de juliol de 2016.

Amigues i amics lectors, perquè d'altra manera no puc considerar-vos...., a no, perdó, també enemics, que bé sé que em llegiu àvidament... Aquesta nit, el meu blog "principal" i primer, ha superat les 150.000 visites.

No puc fer més que agrair les vostres visites.




En el transcurs d'aquests huit anys, el blog m'ha acompanyat en l'anar anant de la meua vida, i ha estat testimoni de molts fracassos, de moltes derives i d'alguna que altra alegria escardussera. Què no és això, justament, la vida? 

M'ha servit de crossa per poder caminar, de mocador de llàgrimes alguna vegada, però també d'expansió de felicitats diverses i, sempre, sempre, d'emoció. Em quede amb tot perquè tot té un lloc i un perquè i és així com he arribat a construir-me.

Has estat testimoni, voluntari espere, de part del molt que he viscut i, espere també que ho continues sent, perquè per més que moltes vegades he estat temptat de tancar la paradeta, sé que ara mateix no puc fer-ho. El blog m'és tant perquè m'uneix a molts inconeguts, clar, però també a persones que m'estime moltíssim i que, per la llunyania, per la seguida que portem tan estranya, o per pura deixadesa, no tenim un contacte sa i natural... Per a l'amistat real, un blog és tan rar com anar pel carrer percaçant Pokèmons, però què voleu que fem...? Si ho vols, i bé que ho saps, Can Carrasca (que realment és un lloc físic, al timbre de la porta està marcat aquest nom), la tens oberta, i no només podem fer-nos una mistela, també tinc bon herberet... i em queda encara coca-cola de vainilla i de cirera pels més viciosets.

I pel que fa als enemics, o antics amics, o gent que no em parla però em tafaneja a pleret, hi ha una reflexió que vull fer encara. Una amiga m'explicà quan la catàstrofe del passat agost que qui és feliç no ho conta per les xarxes, ho viu. A mi, tant m'heu vist feliç com trist, però de veritat. No sóc així de disimuls ni de banalitats. M'agrada xerrar, des de la sinceritat, siga de bagatel·les o de coses d'importància suma. Quan em veus content, no pugues pensar que ho simule. I ho sóc, de feliç, cada vegada que, en acabant un text, prem el "publica", i aquesta idea, succeït, facècia o xambada que acabe d'esciure passa a la xarxa...

Gràcies de nou. 150.000 visites... Tanta gent com viu a Logronyo, o quasi com a Castelló de la Plana...! Uf...! Caldrà celebrar-ho bé. I ho celebraré d'una manera especialíssima... 

Ja saps que no m'estic quiet mai i que intente no avorrir-vos, ni avorrir-me, visualment amb el canvi constant de capçaleres... Així que, aquests dies, aniré penjant-ne unes poques, per recordar-ne les més boniques, les més significatives per a mi... T'apanya la idea? 



dilluns, 18 de juliol de 2016

I al Periòdic d'Ontinyent, parlen també del pregó...

Ontinyent, a dilluns díhuit de juliol de 2016.


A Ontinyent, són corrents els pregons de festes i els manteniments. Tant que no hi ha festa xicoteta ni gran que no en tinga. Se'ls dóna una importància gran. D'ací que no m'extranya res que quan algun ontinyentí fa algun discurs d'aquests fóra del poble, també es diga... I jo, ben agraït a la gent del Periòdic d'Ontinyent pel gran espai que han donat al discurs que faré el proper dissabte. I gràcies també a Juanjo Alcaide per la superfoto que s'ha espolsat...

Bé, ara ja està gairebé tot preparat. Replegat el vestit del tint, escrit enllestit i assajat..., més assajos previstos, la coca-cola de cirera a punt... Crec que serà una setmana moguda i divertida.

I t'espere el dissabte, al Patronat de Bocairent, a les huit de la vesprada... Altra cosa no sé, però avorrir-te, no crec... Ah, i no sé massa de l'acte perquè tampoc no m'han contat gran cosa..., però canta Apa després que jo diga la meua. I això sí, seria pecat venial perdre-s'ho...

dissabte, 16 de juliol de 2016

No pense quedar-me callat davant l'insult, però...




Ontinyent, a dissabte setze de juliol de 2016.

Diuen que seràs tingut per savi, si disimules l'agravi. La dita es recull en una novel·leta il·legible feta a base de precioses parèmies escrita per un frare del meu poble en el segle XVII. Un eclesiàstic recomanant prudència davant els atacs o els insults o les vexacions que pugues patir a fi de mantenir un estatus públic, quina novetat, que vagen donant-te...

No vull semblar altra cosa que no siga jo mateix, i jo mateix fa vora un any que em vaig cansar d'aguantar insults, rissetes o suggeriments més o menys graciosets sobre la meua persona que delaten, justament, la manca de saviesa de qui els fa i la seua prepotència vital, superadora de qualsevol mínim costum de cortesia, i un excés de confiança quan no la hi ha. Veus? altra parèmia interessant: la confiança dóna asco... Fa vora un mes vaig tindre paraules (seques meues, agrejades per part de l'ofensor que va sentir-se ofés en veure com el frontó -jo- li retornava la pilota) amb un reconegut feixista d'esquerres que va voler fer-se el graciós davant el seu públic i acabà soltant-me un "si no estàs preparat perquè et facen bromes...", condemnat estic a suportar les frustracions socials dels altres?

Ahir, en un espai de teòric relaxament, vaig ser de nou víctima d'una xorradeta..., d'uns comentaris senzills, naturals de nou, punyents del tot. Em va tocar el voraviu no el comentari ja sinó no poder respondre com convenia per no ser-hi jo el maleducat, i per la dignitat suposada, suposada, als qui la broma feien. 

Les coses van així, amb comentaris pressumptament jocosos, amb brometes tècnicament suaus que es deixen anar.. Els qui produeixen tal diarrea verbal de baix espectre ho veuen com alguna cosa normal. No poden imaginar que arriben a punxar fins el moll de l'os, i desconhorten... Una més de les tantes violències humanes soterrades que hi ha al món... Al seu. Al meu només pot haver-hi denúncia, que siga visible la seua falta d'humanitat. Això sí, provaré de fer-ho de manera jocosa també, que no sóc com ells i els respectaré. Perque l'únic que jo demane per a mi és Respecte.


dijous, 14 de juliol de 2016

Córrer muntanya amunt. Serà el ridícul més gran del Tour de França?




Ontinyent, a dijous catorze de juliol de 2016.

Per escriure i no adormir-me, acostume a posar-me el verd de camps i muntanyes i els rius abundosos del Tour de França a la televisió.
Hui, l'etapa era de les més boniques possibles, que pujaven els esforçats ciclistes el Ventor, un dels monts més mítics de la cursa, però sobretot de la cultura occitana provençal. Com no anàvem a estar pendents..

... De nou, el fenòmen dels eixerebrats espectadors. Quin fàstic que m'ha fet de sempre... El tema dels ànims i les banderes està molt bé, però el despendolament dels darrers anys..., que si crits, disfresses, ficar-te a córrer en paral·lel o entre els ciclistes fins i tot... Xe deixa els homes que estan guanyant-se la vida, i jugant-se-la també! Hooligans de què i de qui sinó de si mateixos, de la pròpia egolatria...

Ja ha començat el ball en el darrer dels pobles, quan a un dels corredors se li ha posat algun paper de plata entre els pinyons i la cadena, hui la tindrem... I els comentaristes encara, que si l'etapa era perillosa, que si de tan de vent que feia al mont del vent havien acurtat l'etapa, que si acabaria sis quilòmetres abans de fer cim, en lloc desacostumat...

I quan et veus el públic fent l'haca, amb bengales enmig d'un boscam, alguns amb pancartes molestant tothom... I el lloc tan estret i... Ai, com arriba la sorpresa i per on...! Una de les carreres més "segures" del món, diuen, la més important sense dubte, i icònica també, i acaba per viure un episodi que la marcarà...
A un quilòmetre de la meta, en un lloc atapeït de mirons enervats, frena una moto que ves a saber realment per què ho ha fet... i els corredors del darrere se la mengen. Un d'ells acaba amb ferratge posterior, literalment, dins la boca... A terra que va el món! I a més, són els implicats en la part de dalt de la classificació...

Veure el líder del Tour, sense bici, corrent Ventor amunt, tot esperant que arribe algú del seu equip per donar-li una altra és surrealista. A més, li'n faciliten una de joguet... Passarà la imatge, sense dubte, a la història del més ridícul esportiu i/o organitzatiu.

Esperem que expliquen a pleret el què ha passat, però ja aventurem que, per evitar dols innecessaris en un esport tan acusat de barbaritats variades i tumultuoses, sobretot als patits protagonistes, seria convenient tancar el públic rera tanques en els propers finals en alt. Bèsties i aficionats al corral, que els pecadors no aprenen i als justos aplaudiran igual.

El tema de la pedagogia sobre la massa exhasperada, ací i arreu, atés que estem en la anti-societat, on cadascú fa el què li rota i li importa un pet l'altre i ningú, es fa necessària del tot.

Inaudit.
Esperem veure com eixen els comissaris del marró.
El dia de hui assentarà precedents...

dimecres, 13 de juliol de 2016

Ai, si he de fer el pregó!!!!



Ontinyent, a dimecres tretze de juliol de 2016.

Ostres, ostres, ostres...
Si en deu dies he de fer el "manteniment" de les festes de Sant Agustí de Bocairent, i jo sense afaitar ni escriure cap cosa de trellat encara...!

Bé. Això em passa per atendre tants fronts a l'hora. I que encara se'm queixe algú que no vull respondre les seues cridades de telèfon perque em mane més feina de bades...! Fins el coll que vaig, que m'ha tocat fins i tot corregir, ja veus tu com va el meu món, el pregó de festes d'un amic per a un poble també veí... Enguany sembla que sí, que em dedique a mantenir coses...

Va, Sergi, deixa't  de bagatel·les i posa't mans a la feina! A veure si entre aquest preciós matí d'estiu amabilíssim amb boires i pluja, i mentre al migdia la gent del Tour va de la meua estimadíssima (necessitaria quatre esses de tant que l'estime) Carcassona a Montpeller, puc treure alguna cosa de trellat.

El més divertit, supose, seran els assaigs. Aniran carregats, ho sé, de cocacola de cirera...

Però clar. Com pots explicar amb paraules, i sense caure en els tòpics més jocfloralistes l'estima profunda i l'emoció que et provoca açò?:

dilluns, 11 de juliol de 2016

Han de pagar els fills (bous) pels pecats dels pares?





Ontinyent, a dilluns onze de juliol de 2016.

Cal que els fills paguen pels pecats dels pares? Vell preguntat que ha estat discutit per la filosofia, les religions, la psicologia, el dret, l'economia i que només s'ha resolt darrerament quan, en alguns països, les hipoteques inclouen clàusules en que s'especifica l'assumpció filial dels deutes dels pares.

Revisem fonts antigues de les que encara marquen, les religioses. Mireu l'aparent contradicció que podeu trobar als llibres sagrats compartits per jueus i cristians. Mentre l'Èxode posa en boca de Déu mateix (20-5) " No els adores ni els dones culte, perquè Jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demene comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m'estimen", Ezequiel (18-20), diu com a profeta del mateix Déu: "Només qui peque morirà. El fill no es carregarà les culpes del pare, ni el pare les del fill. L'home just collirà els fruits de la seua bondat, i l'injust els de la seua maldat".

Aquesta darrera és la que correspon a les actuals legislacions (no econòmiques) i la que sembla que seguim en els nostres àmbits socioculturals immediats. Però, i per què em ve aquesta pregunta un onze de juliol?

Senzill. Ahir vaig llegir sobre un costum que desconeixia i que em sembla d'allò més del temps i la idea l'Èxode possible: diuen que és costum  entre els ramaders de toros braus, dels del toreig en plaça, que quan un animal mata un torejador, és sacrificada la seua família immediata, i la primera la mare per evitar que seguisca viva l'estirp "criminal".

No em vaig posar les mans al cap perquè no me la vaig creure, la rondalla. Em sembla tan salvatge que només pot haver eixit dels cervells calents a sou del món antitaurí tot aprofitant la recent mort d'un torero a Terol.

Tire a comprovar-ho, que el teclat i els llibres són millors que no la meua closca pelada per aquestes coses... Tothom en parla, ací, ací, ací... i es critica cosa bona ací també. Però ningú no confirma la facècia per més que tothom la dóna com plausible... La mare del bou "assassí", Lorenzo es deia, la vaca Lorenza, va ser sacrificada, sí, però uns dies abans dels succesos i per la seua avançada edat.

Seguiré preguntant. Si fos certa la cosa, sabria ja més o menys fixar en el temps la cultura que diuen posseir defendre alguns taurins, més o menys entre el 1440 i 1470 d'abans de la nostra era, quan la XVIII dinastia egipciaca.

Per cert, m'encanta la idea del Déu-gelós...

diumenge, 10 de juliol de 2016

"De camí a Sant Esteve", el conte.



Ontinyent, a diumenge deu de juliol de 2016.

Anit va encendre's la llum que recorda la vella Falla de Sant Esteve, a Ontinyent.
Resulta que hui celebren la romeria, sí, el dia de Sant Cristòfol. És una de les característiques més cridaneres de la cultura festiva del meu poble: hi ha caps de setmanes de res i altres de massa. Cap regidoria de cultura ha estat capaç de quadrar dates encara, ho anava a fer una de les més galeristes que hem patit? 

Abans, i des de l'origen, la Romeria de Sant Esteve feia pujar els ontinyentins a l'única de les ermites valencianes dedicades al protomàrtir el Dilluns de Pentecosta. Després, fa poc, la passaren al penúltim cap de setmana de juliol, i ara la fan quan li va bé a qui l'organitza. Açò pot semblar, a raó del temps i els costums com evolucionen, una cosa del tot banal, però no ho és. La romeria, entre uns i altres, l'hem buidada de contingut.

Que s'hi celebrara per la Pentecosta, el final del cicle pasqual, i lligada a la festivitat purissimera que tenia lloc en la vespra dominical, convertia la pujada en una acció de petició de bones collites i protecció davant les tronades. Això connecta perfectament amb el paper de sant Esteve com a protector propi contra la pedregada. Per més que els Sants de la Pedra són els patrons tradicionals protectors de la famosa vella horta ontinyentina i de l'immens secà, es troben a l'altar major de l'arxiprestal de l'Assumpció i comptaven amb festa pròpia, ha estat el santet qui ha assumit la protecció contra les tempestes (coses de distribució cèlica. La llagosta li la deixaven a sant Gregori d'Òstia). Que s'hi celebre a l'estiu, ja només aporta calor, que no fred. Si fos més tard, després de la Mare de Déu Gitada, igual podriem oferir-li una significança d'agraïment... 

Diuen que l'ermita fa enguany 350 anys. El llegendari la fa bastant anterior. No importa; l'ús protector d'aquell terreny magnífic, amb unes de les millors vistes de la Vall de la Terra Blanca que podreu trobar, es troba ben arrelat i, per tant, assentat. 

No sé el perquè exactament, els festers van contactar amb mi perquè hi publicara alguna cosa al seu programa. Feia anys que no hi era convocat. A mi, il·lús, em va abellir treure un conte que fa més de vint anys vaig ratllar per a no sé quin periòdic o revista local. No sé ni si l'han tret finalment, supose que no perquè no m'han fet arribar cap exemplar de la revista. Per això mateix, enlloc de treure enguany cap fragment del llarg "Cant de Sant Esteve" com faig a cada ocasió, preferisc passar-te el conte. Si t'agrada, això que haurem guanyat. Tin en compte que està basat en fets reals.

(Pd. A dilluns onze de juliol, m'envia una amiga imatges. Sí que han publicat el conte. No m'han facilitat cap programa...).





De camí a Sant Esteve

Sergi Gómez i Soler 


En morir, la gent d’Ontinyent bé sabem què ens espera: Un camí. Caminar.

Primer diuen que ve el mareig que du acceptar que has passat d’aquesta vida, i després la pesantor de quan et desfàs plorant com et ploren, arrapant-te l’ànim. Hi ha volats encara que volen acudir al seu enterro, i valents que volen veure encara les cares de la seua gent en obrir el testament… Però, tots, el que ansiem és gojar de la millor vida promesa. Conéixer aquell misteri boirós del més enllà que ara, vés per on, se’ns destapa al davant nostre. I com que de ben menuts ens han ensenyat allò de l’Infern i del Cel, i sempre ens hem cregut mereixedors de les coquetes amb mel, ja sabem on toca anar: de camí a Sant Esteve.


Allí està l’ermita, a la Serra Grossa, a la Solana. Ha format part del nostre paisatge com a punt de referència quotidià del per on s’amaga el sol quan va fent-se tard. Quatre pins solts i coscolla penyal entre el remordiment dels cremats amplíssims; un camí bast que dóna temps a malpenar allò no fet, a enyorar el què deixem i a penedir-nos de les males decisions que ara retornen. Però no és cosa fàcil arribar-hi si és que mai no t’hi havies fixat com s’anava, si no havies pujat en vida. Que hi ha volts i revolts, mil camins de casetes fets laberints insondables una vegada que arribes al Pilar des del Camí de les Boles. En no saber seguir l’assegador de les Aigües, cap el Portixol i Moixent i Vallà, és molt fàcil que et perdes pel pla de Mossén Conca i pel pla de Xirivia. I seràs ànima en pena i damnada llavors, i refaràs camins tot buscant en cada llum de ciri enrogit el foc que encenia per guia l’ermità de Sant Esteve. Ara ja no està la capelleta on Sant Onofre que et reconduïa els passos. Desesperat buscaràs, erraràs, tornaràs, i emprenyaràs, i seràs dol cercant clarors…

En ser vora el corral de Salses, giraràs a l’esquerra i faràs camí fins passar per davant de la florida finca de Sant Jasinto. Un revolt tancadíssim i deixaràs la Garnatxa a la dreta, i tu sempre amunt, aniràs enfilant pel Morter, entre els pins menuts, que van afanyant-se en créixer, competint per arrapar la terra perquè no se’n fuja quan plourà més fort. Ja estàs tant alt com l’alt de la Figuereta, i més encara. I et gires i tota la Vall de llàgrimes blanques on has malviscut se’t fa gran, i cada vegada que pujaràs, més gran i ampla: un gran llençol apedaçat penjat a assecar de la Covalta, del Benicadell que sembla un aguilot d’ales amagades que, en qualsevol moment, tirarà com tu a volar…, i de la mare Mariola que no has conegut ni estimat tant com ara voldries… Vas pujant, fas la volta a l’altet de la Gitadeta, i la costera s’enfila amunt fent-se tan pesada com ho és el teu rememorar. A la dreta el mont, i rera d’ell el Barranc de la Vila, que sempre t’han fet dir de la Puríssima... I allà baix, entre l’Establiment i els Runals, dorm el volcà que diuen que, abans, hi havia hagut... I l’ermita davant, que es fa més propera a mesura que t’acostes; i et fa por de no saber què vindrà, què hi haurà... I la Mina que arriba. Un esforç, i el cor fort. En afrontar l’últim tram des del vell tallafocs planejant a l’esquerra el Barranc de la Campana, i amunt. I ara arribes. Una ermita preciosa, un balcó fascinant, veus la mar, i l’Aitana i allà els bells Alforins… Entres a Sant Esteve. Ja no hi ha ermità, ja no hi ha la falla que guiava vius i morts al capvespre... Eren durs d’escoltar aquells plors i renecs i sospirs de qui oïa de boca del sant la sentència de Dalt: a l’Infern. Purgaràs… I qui rebia el Cel, des d’allí mateix, vora l’atri, se’n pujava en un núvol de llum a la Glòria celest tot cantant aquell cant tan feliç:

                        “El qui puja a Sant Esteve matiner amb cor fidel
                        per unes mateixes passes puja a l'ermita i al Cel.

L’últim record? El somriure d’infant de l’Estevet de cartró…

Però hi ha els condemnats.
Seguiran el camí. Jo no sé si l’heu vist que està ple de cantals i és difícil de fer i esvarar. Cresta amunt amb l’ofec de canviar els barrancs per cenyits canalons d’argelagues i ermals. I en girar el camí, un barranc tan feroç que fa esglai. Ara el baixes, amarg, mentre plores la sort merescuda; esbarzers que et destrossen l’alé... En no res, des del fons, trobaràs el pas franc a l’Infern per la Cova que et porta a l’Avern; i tan fosca, com t’és dir adéu al ressol, a la vida...

Però hi ha més camí per si et toca purgar, més amunt la Moleta, més amunt, l’alt dels Bous trobaràs, i aquell pla tan ressec. Tres pins grossos i prou, i un creuer de camins just al peu del tossal de la Creu. Ara veus el paisatge més bell, la gran Vall, Alfafara adormida, i l’Aitana gegant, la canal de Montesa i la plana d’Alcúdia i el port que du el mal des d’Almansa; els Mugrons, els Cabdets, el Caroig, les Riberes del Xúquer, i la Vall d’Alfàndec que endevines, la Safor a un costat, i València enllà al fons. A la dreta, i ben prop, tens la terra afonada que et convida a passar: és l’avenc de les Carrilades, Purgatori de pena; sota terra i ja està…

Però, tu, t’atures abans, que et conec. I penses mentre t’embadaleix l’escena. Mai no t’has conformat ni has buscat consol en promeses llunyanes, ni has obeït, car no has temut l’inconegut. La teua vida és la feina dels teus passos, i dels teus braços, i t’estimes el sol i la vida com creix i treballa per créixer. I tu vols treballar. I ara t’estàs més alt, i ara ets lliure cridat pels camins i els molts llocs que ara veus i que vols fer més teus, tant d’amic per saber, tantes coses per fer… Els camins… La Balarma, el Campello, t’esperen tot donant-te la mà. I una mida més alta, millor i esplendent on mirar, on aprendre, on ser viu, on donar-te, on ser vida.




dissabte, 9 de juliol de 2016

"A ritme de tango" és com m'agrada veure't ballar...



Ontinyent, a nou de juliol de 2016.

Volia llegir aquest llibre tan recomanat en un paratge que em fos tranquil, amable, estimat..., però sembla que el món està del tot revolt i que ni tant sols les coses certes tenen fonament. I en no poder ser,  davant l'adversitat eixorca de fer front al desig, millor el recer del redòs casolà, més fresc, més condicionat, més propi encara.

Perquè llegir com balla el tango l'admirada Maria Rosa Sabater, mereix d'un mínim protocol mirat. 
Vaig conéixer dels seus escrits fa dos anys, en llençar-me dins d'un poemari especial, dit "Terres d'altri". L'havia escrit ella vint-i-tants anys abans de treure'l a la llum però la proposició temàtica i formal semblava tant d'ara que sorprenia, corprés amb la lectura superficial, admirat en la profunda... Ara, suposava una continuació del dol que, en aquell instant que feia llibre de tants moments i amors, ella esplaiava. D'ací la necessitat d'obrir-me a tots els vents, perquè la lectura quedara, però el profund, si era amarg, s'esbandira aviat. Vull que seguisca en mi l'estiu de les promeses...

Però només ha calgut obrir el llibre mentre de fons em sona el beneït Ástor Piazzolla... Res més. Senzillament...

"Et deixe aquest manuscrit.
Conté tota una vida de percussió.
Hi he estampat contorns d'un sabor especial
que vénen de molt antic.
El tast pot ser desagradable.
Tu, fes-li l'ullet.
Potser així no et repugne al gust".

L'algú poètic, femella dolguda, balla verticalment sobre un mur filferrós que ella mateix basteix per benvinguditzar un retorn eucarístic. I sobre l'allí és que fa voltes i jocs de peus dansants, tot volent posar fora de la vida del tu estimat/odiat - absent/present la gruixúria dels murs de desig on dipositaren els seus noms. L'ara, exigeix foradar-los per fugir dels records fets melangia,.... 

Els noms, ai els noms... que ell li n'intentava fusterianament (i medieval encara) com a marca de possessió, que aquest cos femení era terra d'altri, encara... L'alliberament és aspre, mogut entre la quotidianitat estellessiana, la llum de Papasseit i el moviment imaginatiu per places i balcons fellinians. Ell, el cos d'ell que ella idolatra, és el bandoneó que els seus dits fan sonar. El cos d'ella és el text on ell llig del seu amor d'adés, del d'ara, l'adolescència d'un demà que puja. I els dos són amerats d'una aigua que disol en corrent, brolladora, abundosa que, quan compartida és pluja fecunda de la què fugir en tornar-se estar sol, esbravada a un recer.... Tot com a delme d'un tribut al temps que ha passat i que no importa, perque ja se sap que "veinte años son nada" i encara s'és a hora, de tramitar noves sol·licituds a la vida...

M'han frapat les bellíssimes referències a un erotisme absolutament aquós, delicadament gormand, tan propi de la nostra tradició comestiblement poètica... I l'esperança que trasmet mentre espera als finestrals de la vida recançant un amor inevitable, i mutilador també. Sobretot mutilador...

"La teua voracitat ensofra
l'enormitat de la flama
de sota els llimbs de les natges,
I encara duc la dolçor de la melassa"

... quasi res!

Ella que espera, rera el mur que arrecera. Ara tem. La fruita ja no és tova. Han marxat els fills. Torca la pols... I és el mur la castedat sociològica que cal superar, i en onada, sense saber en el fons i a la fi, qui és l'adversari de qui. Una vegada tancat aqueix dol a la capsa de la memòria, ja només ix a dansar quan som vençuts per l'hora horada en què més sols ens sentim.

No acostume, i ho saps, a recomanar llibres. Si ho faig, és en privat i a cau d'orella, o bé els regale a les estimes que van apropant-se en el perviure que ens atrapa atrafegats... Però aquest sí que te'l dic, ei, ves i compra'l. I dic de comprar perquè faràs bé de guardar-lo a casa i, rellegir-lo com jo me'l rellegiré ara quan me n'oblide d'altres tasques i puga necessitar de les paraules de Maria Rosa... No tingues mandra, ni massa por tampoc: el gust no és amarg. Et diria a què em sap però és un sabor que ací jo no puc dir i no sé si tu el sabries. M'ha alleugerit veure que tot el dol potser sols és passat o desfici, i és ací on m'ha pillat els dits en tancar-se el portell del teclat del piano. M'hi veig en cada contrapeu del pas que trena l'autora, potser perquè el jo poètic que ella fa patir, l'he patit encara... I llavors es fa llum, i voldré tornar a llumenar-me en els instants de solitud no buscada... I qui sap si a tu podrà fer-te falta també tanta llum i experiència..

Anota't bé la comanda que faràs i agrairàs: "A ritme de tango", Maria Rosa Sabater i Soliva, el Petit Editor... Que eixa és altra. M'ha agradat i molt l'edició..., bé que em plauria treure versos meus en aital format qualsevol demà...


divendres, 8 de juliol de 2016

El "moro" en la tradició festiva de les comarques mariolenques



Ontinyent, a huit de juliol de 2016

He estat revisant articles vells. La de coses que he arribat a publicar...
He pensat que estaria bé anar penjant-les per ací aquest estiu, més que res perquè amb el tema del pregó i les vacances que pense agafar sí o sí, igual et tinc una mica abandonat. I sempre està bé recordar coses que..., vaja, ja fa vora deu anys d'aquest article? Vaig publicar-lo a la revista "Caramella", la número 16 encara, corresponent al gener de 2007! Però si era ahir quan l'estava redactant... Resulta que publicaven un especial sobre el "Moro" en la cultura popular de vora casa, i jo els vaig fer aquest resumet... M'ha fet gràcia com apareixen referències als fets del moment. De ben segur que eixes referències ara no s'entendrien... Recordes quan els alcoians van dur els moros i cristians a Nova York i només desfilaren cristians no fos cosa que els prengueren per terroristes o alguna cosa semblant?


Bé. Espere que et rigues un poc... Algun dia penjaré un de més seriós i profund que vaig fer per a les festes d'Ontinyent, quan trobe el programa, o el de la revista Almaig, que era més tècnic. Sobre el tema tinc bastant escrit; m'ha tocat molt fer ballar el moro...





El “moro” en la tradició i la festa de les comarques mariolenques

Sergi Gómez i Soler



“Ambaixador Cristià: No me vengas con razones i sal del castell, gorrino. A mi casa ven Sultán, ven pronto, muy aprisita, pués todos se alegrarán quen nos hagas la visita. Yo tengo un serdo sebado, els dos juntets estareu, uno suelto, el otro atado, en pau els dos dormireu. Descansa que mi porquera está a tu disposición. Te ofrezco en buena manera mucho estiercol pa colchón. Pa que engordes i chilles tindràs sens mida ni tassa, panís, segó, criaïlles, bellotes i carabassa. Ben mirat, allí estaràs i no te tratarem mal pués dos palasios tindràs: la porquera i el corral. Ya ves lo que te propongo: comer, dormir, ¡la gran vida! ¿Te gusta esto Morrongo? Pués a mi casa enseguida!”

Fragment de les Ambaixades de la Risa de Bocairent (1920)



A principis de l’octubre d’enguany, i sense saber massa el perquè però sospitant-lo..., l’imam de Màlaga va exigir que es suspengueren totes les festes de Moros i Cristians d’arreu perquè atemptaven contra la imatge dels musulmans, que si ere denigrants, que… Res, la cosa caigué com una autèntica bomba a les comarques que envolten la Serra de Mariola (la Vall d’Albaida, el Comtat de Cocentaina i l’Alcoià), i a les del Vinalopó, que són les que celebren aquesta tipologia festiva almenys des de la meitat del segle XIX. Fins i tot es quedaren estorats els imams de la zona... Què tractem mal els musulmans a les festes morocristianes? Ni de bon tros! Si a la major part dels pobles festers les pobres comparses i filades cristianes s’ho veuen agre per falta d’efectius... són els musulmans fingits, els “Moros”, els qui acumulen les hosts més nombroses, i són ells els que sempre han concitat l’admiració del públic, els qui més es “llueixen”, diuen..., els primers en generar una música pròpia i diferenciada per a les desfilades –magnífica com a gènere, per cert-, els primers en afegir exotisme, amb atreviment fins i tot, en vestits, armes, esquadres... Sí, és clar que perden la batalla final, i és cert que en la festa, en les Ambaixades especialment, hi podem trobar tot un reguitzell d’atacs als musulmans i a la seua fe... però també invectives contra els Cristians, faltaria més tractant-se d’una batalla dialèctica... Però això és tant sols perquè són unes festes heretades, cosa que suposa també, i dissortadament, una hiperprotecció exagerada d’alguns dels textos, dolents de mena, usats com a base del teatret. Heretades a més des  d’un temps que ni tant sols és medieval, que això del medievalisme començà en els darrers anys seixanta... No. Els Moros i Cristians nasqueren d’una herència prèvia, les restes de la soldadesca foral desfeta després d’Almansa i la guerra de Successió; però anaren prenent cos en el temps en què carlins i isabelins lluitaven poble a poble, i no és cap metàfora, en valls encaixonades i serres de dura escorça...

Deixem un moment les festes. Abans que nasqueren tal i com hui les coneixem, la presència del “moro” a les comarques mariolenques ha estat més que significativa. Encara hui hem heretat històries i maneres de fer d’aquella gent que, segons sentim dir hui, no ens n’hem anat encara per més que ens hagen expulsat... La conquesta cristiana del “regne de les muntanyes” (l’espai que hi ha entre la Serra Grossa de la Vall d’Albaida i la línia Biar-Busot i que hi ha lletraferits que insisteixen en nomenar amb el mot “musulmà” l’Arguira), va suposar molts maldecaps a Jaume I. La resistència oferida per la població musulmana fou més que notable, i el fet que aquestes terres hagen estat de frontera amb Castella i Granada durant tants anys, va provocar en els hereus jaumins una vertadera migranya. El darrer dels senyors musulmans, un obscur alcaid de la Vall de Gallinera, Muhammad Abú Abd’Allah Ibn-Huzdzäil, s’erigí com oponent de les hosts catalanoaragoneses tot trenant pactes amb Alfonso el Sabio i amb els seus familiars granadins, i va encendre en revolta contínua unes terres escassament repoblades i gens cristianitzades. La seua història ens és fosca, però els seus ulls blaus encara brillen, i amb força, en el món de la llegenda. Justament eixos ulls són els que li donaren el seu famós sobrenom: Al-Àzraq. El cabdill altíssim i ros –sent musulmà- que tingué a la mà el coll de Jaume I en el dit “feit de Rugat” i no el va “voler” matar. Diuen que, com que els homes no podien acabar amb ell, va caldre inventar un Déu que ho fera, com succeïa amb els mites clàssics... Siga com vulla, calia assegurar-se que no es perpetuara l’estat permanent d’inseguretat i desfer la possible llegenda d’un personatge venerat pels moriscos de les valls altes de la Marina i al Comtat de Cocentaina. Així, sembla ser que Al-Àzraq va provar de conquerir Alcoi el 5 de maig de 1276 i va morir en la provatura. Malgrat tot, encara va guanyar la batalla, perquè en pegar a fugir pel barranc de N’Osset (actualment “Barranc de la Batalla), els cristians perseguidors caigueren en una mala emboscada de la que eixiren molt mal parats i no solventaren el problema que se’ls venia al damunt fins poc temps després, en la batalla de Llutxent, a la que el vell Jaume I no va sobreviure. I com ens ha arribat la mort d’Al-Àzraq? Totalment canviada mercés al costumari religiós alcoià, que el volgué mort el dia 23 d’abril d’aquell any i a mans del demiürg Sant Jordi, aparegut per la ocasió a mena de ballester: una fletxa deien que li havia separat les celles... I des d’ací, malgrat els Deus i la intenció desmemoriadora, la llegenda: que si el soterraren en un castell de la Mariola, que si al costat del cos hi havia un gran tresor, que si el lloc era marcat (a la manera de diverses ermites de Bocairent) pel primer raig del sol naixent el dia tal que passava pel lloc tal... I l’inevitable alçament posterior dels hereus, que hom diu que deixà dos bessons d’ulls blavíssims. Totes les tantes revoltes foren sufocades, però els conflictes no només presentaven problemes religiosos, les reivindicacions eren, més aviat, econòmiques i relacionades amb el feixuc vassallatge. Aquests temes foren motiu d’esclat de la segona germania (1693), i s’arrossegaven encara en la Guerra de Successió. I malgrat la desastrosa expulsió dels moriscos el 1609, un dels motius bàsics de la posterior decadència valenciana, s’eternitzà la revolta amb la presència constant de roders, de guapos, de bandolers, i de les llegendes dels vells veïns musulmans que, poc a poc, prenien entre el nosaltres anònim el valor de gent superior, especialment pel que fa a les tècniques constructives. Així és com les anècdotes produïdes per la natura són obra dels gegants (el Cagalló i l’Abric del Gegant a Ontinyent), però les fetes pels homes són obra dels moros que, fins i tot són recordats a través de la toponímia, no només a través dels milers de topònims islàmics, sinó amb referències directes, com ara l’Alt del Moro de Fontanars dels Alforins, la Font del Moro i el Pou del Moro a Ontinyent, l’Ull del Moro a Alcoi...
Potser, i en aquesta línia, “l’obra dels moros” més interessant són les agrupacions de coves rupestres escavades en la roca, i de les que es troben paral·lels a l’Orient mitjà i Àfrica. A Bocairent tenim les Covetes dels Moros (les úniques connectades entre elles), les de Sant Vicent, les d’En Gomar, les del Dolçainer... A Ontinyent les del Pou Clar, i a Alfafara les del Bancal Redó... Sabem com es feren, com s’accedia a elles, com s’usaren com a monestirs eremítics, com a graners, com a colomers... però no sabem qui les va fer... Els Moros? Diuen que feren també les muralles del Castellar d’Ontinyent, els assuts de tants barrancs, les famoses neveres de Mariola (més modernes que no sembla)... Són del temps dels Moros.

Abans de l’expulsió dels Moriscos existia ja el Ball del Moret. A Bocairent contractaven morisquets negres de Cocentaina per ballar-lo en les festes de Soldadesca i encara hi ha memòria. D’ací mateix sembla ser que van nàixer els gegants festius autòctons de la Mariola, les Mahomes. Un costum previ als Moros i Cristians que no ens han arribat com la burla al profeta que van ser, sinó com un costum atàvic i amb connotacions mirífiques. Una figura barbada, amb turbant i vestida com alguna de les filades existents a pobles com ara Beneixama, Biar i Villena, Bocairent, Petrer i Banyeres de Mariola, i abans Agullent, Aielo de Malferit, Ontinyent i Alcoi, que era passejada amb honor en la desfilada de l’Entrada i pujada al castell de festes, l’escenari teatral de les batalles, en ser que guanyaven els moros. Després, en reprendre el poder els cristians, la Mahoma era abotada. Es preparava un acurat espectacle pirotècnic per fer-li volar i rebentar el cap. El fet mateix del canvi de sexe promogut per l’article femení ja era una burla cap el Gran Turc que heretà la figura. Ara mateix es troba en procés de canvi formal. Hom desitjaria el seu manteniment tot i descarregant-la de qualsevol connotació que haja tingut. Un bon exemple és l’ús que se’n fa a Biar en l’acte dels Espies, una rememorança de les Festes de Folls tradicionals en què uns espies musulmans, amb eines ben risibles, pretenen prendre mides de la població per atacar-la. En ser descoberts, la Mare de la Mahoma (un home sempre) deixa caure els estris de ceràmica que duia i d’ells surten rates... La Mahoma de Biar, que és compartida amb Villena, és tractada pels seus conveïns amb el màxim respecte, com si fos un tòtem sagrat al que obsequien, com diu la cançó, amb rotllets i fogasses...

És cosa curiosa, però en no nàixer com a la rememoració del temps axial dels valencians que són ara, les festes morocristianes gojaren de la llibertat suficient per aglutinar aquestes fórmules festives disperses, junt a algunes altres de preexistents com són, per exemple, alguns balls del Corpus que s’han heretat en les formes de desfilada d’Espanyoletos i Granaders a Bocairent o de la Cavalleria Ministerial i els Bequeteros a Cocentaina, i amb total normalitat festiva.
Hi ha la llegenda dels xiquets morisquets deixats pels pares entre famílies cristianes quan fugiren. En ser majors, anaren agrupant-se per recordar el seu origen, i acabaren formant les filades de Moros Vells... aquesta idea romàntica, del tot curiosa, troba un marc perfecte dins l’anecdòtica manera de fundació de les primeres filades. L’enemic real de l’Espanya nacionalista-romàntica del XIX era el Marroc i molts veïns joves acabaven allí els seus dies. Per això, és lògic que en les renascudes festes morocristianes, i especialment en la seua vessant literària, les Ambaixades - teatret popular que recollia relacions patriòtiques i patronals prèvies, especialment marianes -, es recolliren referències, i àdhuc insults agrejats contra el musulmà. El to usat era  grandiloqüent, destinat a perdurar en la memòria del veïnat, sovint illetrat. La seua base eren els tòpics rebregats de la pàtria, la fe i l’amor... I si el “moro” abstracte passava a protagonitzar en solitari la idea del “mal”, el dolent immediat no seria moro (que els moros no passaven del Marroc) sinó el carlí si eres isabelí, o l’isabelí pel carlí... El cas fundacional més conegut és la distinta reacció dels pobles davant la unificació dinovesca d’Itàlia. Unes viles tan liberals com foren Sax i Cocentaina no dubtaren en afegir a les tropes cristianes els Garibaldins. En pobles contraris, els Garibaldins haurien passat directament a ser tinguts com a “moros”... A Bocairent, carlí de soca-rel, els “bons” eren els qui s’oposaven a Garibaldi i defenien els Estats Pontificis... Així tens el Tercio de Zuavos del Papa com a cristians..., els Mosqueters (vestits a la D’Artagnan), i com que els francesos eren sospitosos d’heretgia, passaren a ser moros... i encara ho són!
I com que en la festa cap qualsevol cosa, també caben actes que ataquen del tot el musulmà, com ara el cas del Judici sumaríssim al Moro Traidor de Xixona, en què es jutja i afusella un vigia que, per festejar una cristiana, no donà avís de la presència de l’enemic victoriós, o les tantes representacions de “Despojo” del Moro, en què un capità musulmà renuncia a la seua fe mentre va llevant-se la roba i discurseja sobre el seu pas a la nova i “veritable” fe, simbolitzada amb cada peça que va llevant-se. Col·loquis, conversions amb intervenció divina, o no, ambaixades humorístiques... un gran nombre d’obres diferents i difícils de sistematitzar que mostren mil i una manera formes de tractament negatiu del moro, però també positiu, no creieu...

El moro valent, el moro galant, el moro amb cent pams de barba... malgrat tot, continua conservant molt del seu atractiu. Els Gegants moros encara són els “Auelos” de tots els xiquets d’Ontinyent, i en llegir les Rondalles Valencianes que n’Enric Valor hi recollí, trobes que Abella s’enamora del Negre Bo, que el gegant del Romaní és un moro molt semblant al que es disfressen en les festes d’Alcoi. És moro l’Envejós d’Alcalà, Abd Al-Maduix, i també el seu pobre envejat, Al-Favet. És musulmà el príncep Muhammad ibn Malik de Benillup (de biografia sospitosament semblant a la d’Al-Àzraq), molt més noble i sensat que no l’amo cristià del Castell del Sol de les serres Gredoses... I si no fóra pels tres consells de l’islamitzat Guillem el Renegat, el pastor Andreu l’hauria feta bona només arribar al port d’Albaida...  i les llegendes encara es remesclen, i hi passen per moros els protagonistes de la llegenda de les Encantades (dones d’aigua) de Planes de la Baronia... I fins i tot la llegenda mare, la que atorga nom a la màgica Serra de Mariola, deixen de ser ibers i romans per convertir-se en moros, aquella gent gran....Ara hem oblidat qualsevol maror lligada a la festa dels Moros i Cristians, i les festes només són això, una celebració que ha guanyat el significat de rememoració axial de la conquesta cristiana, sense cap retret seriós al musulmà.


I els capitans moros encara pensem que han de ser els més rics d’entre els càrrecs festers anuals. I les festes solen acabar amb l’abraç fraternal dels dos capitans. I en arribar a plaça el capità Moro, Al-Àzraq, les nostres campanes cristianes solen voltejar en honor a la seua persona... Després consentim anar a desfilar a New York i ens deixem els moros a casa...