.

.

.
.


.

.

divendres, 26 de juny de 2015

Paco Muñoz: algun any hauríem de guanyar els moros... (Carta oberta a Toni Mestre)

L'amic Paco Muñoz ha publicat aquest text en el periòdic Levante de 25 de juny. Ha tingut el detall d'enviar-me'l. M'ha agradat tant que, amb el seu permís, vos el passe ara mateix perquè pugueu també vosaltres gaudir-lo. Gràcies Paco. I que visca la primavera...





ALGUN ANY HAURIEM DE GUANYAR ELS MOROS....

 ( Carta oberta a TONI MESTRE)

Toni: només dir-te que allò que tu escrigueres i que  jo he cantat durant tants anys ha passat.     
                        “Sempre ens han guanyat la guerra
                        els anomenats "cristians"
                        als altres, ja ens diguen moros,
                        jornalers o assalariats.
                        Tinc ganes de fer Història
                        i escriure-la en valencià;
                        una Història on els vençuts
                        de tants segles guanyaran. “

No se si t’ho creuràs. Però sí, és allò que escrivia Antonio Machado
                       
“Al olmo viejo, hendido por el rayo 
                        y en su mitad podrido, 
                        con las lluvias de abril y el sol de mayo 
                        algunas hojas verdes le han salido.”

Encara ho podré vore. Sóc feliç. Ja veus que em conforme amb poc. El Miquel Martí i Pol m’ ho recorda:

“Hi hagué una primavera inesperada
i la gent de la vall, rejovenida,
cantava tot tornant a casa seua
i guarnia finestres i balcons
amb les flors acabades de collir.
L' aire era net i la passió hi creixia
amb un provocatiu entusiasme.”

Quina nova primavera, ampla i llarga, estesa pels quatre racons del País!

El meu desig és que no llancem a perdre tantes esperances i tants somnis, perquè mai més siga menester preguntar Què vos passa valencians?

Toni, de la meua part els ho contes a l’ Ovidi, al Fuster - ja ho sabrà, de segur- a l’ Estellés, al Lleonard..., a tots els amics que, al teu costat, se sentiran ben contents.

Imagina’t: podré dir País Valencià sense que em passe res. Quina meravella!

Una besadeta per a tots
                                                                                              Paco Muñoz



dimarts, 23 de juny de 2015

Feliç Nit de Sant Joan


Missatge de la Flama del Canigó 2015





Sigueu molt benvinguda Flama del Canigó, que com cada any sou esperada amb il·lusió per moltes persones, ja siguin grans, joves, xiquets, al·lots, mainada, tots desitjosos de compartir la vesprada i la nit, que s’il·luminarà amb l’encesa del Foc de Sant Joan
Aquesta nit màgica i tota la diada de demà dia 24 de juny, Festa Nacional dels Països Catalans, ens agermana a tots, siguem del nord o del sud, de terra endins i de mar enllà, fruit de l’herència de l’antic solstici d’estiu que d’origen mil·lenari i que amb el pas dels segles, la seva celebració ha esdevingut tradició i costum, la més antiga del nostre País i fins i tot dels racons d’Europa on s’estimen i respecten la democràcia i la llibertat, tant pròpia com la dels altres.
Enguany s’escau el 50è aniversari del “salt” passant la ignominiosa frontera, portant la Flama per damunt d’aquest límit imposat per l’absolutisme imperant ahir, i avui encara, que trenca i divideix Catalunya per una serralada, com és la pirinenca, que vertebra a banda i banda uns pobles que formen part d’un mateix País i Nació.
Els nostres Focs de Sant Joan i la Flama que els encén, baixada del cim del Canigó, ja formen part del nostre costumari popular així com de la nostra història col·lectiva, que tantes lliçons ens ha deixat des del seu inici fins a l’actual albada de la sobirania plena. Recordem tan sols que en períodes on els desitjos del poble foren reprimits a sang i foc pel “real derecho de conquista”, l’expressió popular donava als Focs de Sant Joan un sentit de resistència que queda palès en aquest senzill clam de fa tres segles
Caramelles van darrera
les de mil set-cents i tants
fadrinets que les dictaven
ja mai més les cantaran!
Mal Ponent ve de Castella
si de França lo Mestral
los usategs de la terra
ja s’esfullen riu avall!
No canteu pas més corrandes
ni feu Focs per Sant Joan
feu cremar-ne cera groga
com se sol pels funerals!
Tot poble té arrels fondes, i la llavor de bona sembra mai fineix, per això Catalunya sempre ha reprès un nou impuls de renaixença, i que avui ha tornat amb força buscant un millor camí, amb voluntat i esperança, sota la llum de la Flama del Canigó.
Som-hi tots! I fins sempre amunt!
Nemesi Solà
Membre de l’Associació Tradicions i Costums i antic escolta

dissabte, 20 de juny de 2015

De mitomanies i mitificacions...




Anit, vaig assistir a una conferència d'aquelles de multipropietat vestida de presentació de llibre.
Fa temps que em caldria haver llegit aqueix llibre representat, perquè és una biografia novel·lada del meu heroi de capçalera, el capdaltar dels meus mites.

Entre d'altres, hi havia un motiu que m'havia apartat fins ara de la lectura. Si es tractava d'una biografia novel·lada, voldria creure que l'autor s'havia apartat absolutament de la mitologia esbiaixadora que envolta un personatge tan íntim, per poc estudiat ni publicitat. I efectivament, ahir ens ho va explicar, però l'aproximació històrica que ens va voler vendre, que es desempallegava de tota la múrria però també del pòsit romàntic, la vaig trobar tan asèptica que va capgirar la meua por cap a una altra de diferent. L'autor mateix va reconéixer que el mite ha danyat al personatge. Em vaig esbalair... Justament, opine que és el mite qui, afortunadament, ens l'ha llegat, i gràcies...! Si no fos per les falsedats històriques que del personatge es conten, romàntiques del tot i de vegades passades de voltes, que ens el fan més present perquè ens el descriuen i ens l'han alçat, què quedaria d'ell?, dèsset nomenaments en la crònica d'un rei hiperhormonat, una frase de mondongo en la d'un curial i un pacte curiosíssimament bilingüe... 

En tocar-me el voraviu, sabeu que salte... El problema, però, és meu només, pobre mitificat i pobre autor...! M'he criat amb el mite, camí contrari al de l'autor potser, i he fet pujar la mitificació mentre rebuscava la persona. Sembla que l'hem trobada els dos pels dos camins. Això m'alegra. En una societat tan desballestada com la nostra, considere el mite, si queda clar que el mite és mite, és fantasia, és creixença, és transformació lloadora..., la millor manera d'apropar-nos a l'essència del que estem deixant de ser. D'ací la defensa del meu caminar i, com no, del meu dret a fer contalla o rondalla, això sí, sempre deixant ben clar que rondallem o contallem. Que, en veritat, m'alegra que algú haja posat en paper la certesa històrica del mitificat. Ara tocara llegir per veure si la mitificació passa a ser desmitificació o remitificació. En fullejar a fons, com pense fer-ho ara mateix, ho sabrem. Si hi ha una obra que referisca correctament el personatge, podrem seguir alçant-lo i recreant-lo, potser des dels més punts de vista que ens oferirà la novella lectura, qui sap... Perque sempre podrem dir que, si algú vol saber cómodament de la veritat, hi ha unes referències a les llibreries que...

Perquè una cosa queda clara. Hi ha una comuna admiració. L'autor pensa que es tracta del més gran dels fills de la muntanya. Jo no ho dubte, i encara afig que de tan gran, va caldre inventar un déu per tal d'acabar amb ell...

dijous, 18 de juny de 2015

Ai xúmbala el papa, que vol refer-nos la Pasqua...!




Llig en qualsevol lloc, i quan lliges, i ho fas en qualsevol lloc, pots trobar-te sempre amb sorpreses, que el papa Francesc ha suggerit així, amb la boca migtancada i en veu baixeta que cal canviar la Pasqua de data... I ara direu, una altra anècdota? Què sempre anem amb anècdotes? Sí, potser sí teniu raó... Però és que l'anècdota també és la puntual presa del pols d'una societat, i mesura les seues rítmies i arítmies...

No és cosa que ens puga deixar indiferents. Si el papa planteja el canvi, la fixació de la Pasqua de Resurrecció en un diumenge fixe, i apunten el segon del mes d'abril, diuen que ho fa per la unitat de les Esglésies cristianes, perquè totes puguen convergir en una sola data i s'acabe amb la ridícula dispersió actual.

Val, això és el que diuen. Però la decisió papal, si és presa, comporta moltíssimes altres circumstàncies. La primera d'elles és que acabaria, pren revolució, amb un costum gairebé bimil·lenari: l'extraordinària combinació que fa que el nostre calendari solar puga compartir espai amb un altre, i ben nostre també, de lunar. La influència sel·lenita sobre el nostre quefer quotidià ens marca encara la primera part de l'any. Ens reconeguem com a cristians o no, el nostre primer semestre es basa en el càlcul tradicional de la Pasqua: el primer diumenge posterior a la primera lluna plena de la primavera. El calendari festiu d'unes dates que mai no són iguals, que pugen i baixen a cada exercici i que cal recalcular contínuament. I són bastants les celebracions que la Pasqua remou. Val que el Dimecres de Cendra, la Quaresma, la Trinitat, la Pentecosta, l'Ascensió i el Cor de Jesús no marquen per a res l'anar fent de cada dia a no ser que, localment, tinguen cap rellevància perquè les que més interessaven el públic han passat fa anys al cap de setmana, com ara el Corpus. Però i l'activitat social que el Carnestoltes, també canviat per la Pasqua, implica encara? I de ben segur que heu pensat en les vacances de Pasqua?, si no canviem a altres models perfectament establerts a d'altres indrets europeus, el canvi eclesial pasqual serà qui marque la llargària de les segones i terceres avaluacions pels estudiants... 

Que el papa Benet XVI canviara l'hora de la Resurrecció de Crist tot avançant l'hora de la missa celebrativa, perquè es feia molt tard no ha importat massa als fidels; la comodització sempre és vista com a positiva excepte pels organitzadors de les festes que s'imbriquen amb aquesta commemoració, que ausades que suen encara per adaptar tradició i voluntat amb ortodòxia formal... Serà cosa de seguir el procés, si hi ha finalment cap procés, per detenir-nos en pros i contres que no naveguen amb la banalitat formal de la proposta, si no és que tot en sí ja és una banalitat. Si fos així, i com que tota pedra fa paret i a casa encara que siguen pedres, potser tenim al davant una immillorable oportunitat de deslliurar el conjunt de la societat civil de cosumaris massa passats...

Napolió tenia cent soldats...





Hui, el fet, ja qualsevol fet històric, ens passa corrent pel davant com una simple anècdota. La rememoració d'un aniversari és això mateix, anècdota. I l'alienació que suposa aquesta categoria tampoc no cal que ens preocupe massa. L'anècdota demostra la superació de qualsevol trauma dramàtic passat, i en certa manera, ens aliena, ens fa somriure amb el seu caràcter reconfortant -que el té, i gran, pels qui de tant en tant s'aturen, les pensen i esgoten amb el somriure la seua curiositat-, abans que, pesarosos o distrets, seguim amb la nostra feina.

Hui fa dos-cents anys de la derrota de Napoleó Bonaparte a Waterloo. Molta gent, si ha oït aquest nom, l'assimilarà millor a aquesta també gloriosa cançó:



La historiografia espànyica ens recorda que el dictador francés va entrar a la península amb engany i volgué posseir terres i gents amb l'excusa d'arruixar-nos amb la llibertat, igualtat i fraternitat que adornen la corona republicana francesa i les monedes d'euro. La realitat és que els francesos, en arribar a València, veieren horroritzats com érem i feren baixar la gàbia que mantenia públicament la calavera de Vicent Peris, el líder agermanat que prenia el sol segles després perquè la gent sabera qué era el garrot de qui manava. Va eliminar immediatament la Inquisició i va buscar de modernitzar una societat feudal, amant de les pròpies cadenes. Ens el van fer odiós i, en realitat, com succeeix en qualsevol invasió, es va fer d'odiar. Aquesta cançoneta, que alguns pressumptes educadors infantils traslladen al pobre rei Jaume I tot insultant-lo (perquè és una divertida cançó de menyspreu mires per on mires), junt a l'existència de les comparses de contrabandistes als nostres moros i cristians, i la llegenda del Crist d'Otos, que feu que les tropes marxaren a Alcoi i no a aquell sol de poblet, són el millor del que queda al meu horitzó immediat d'aquella época, del final de la qual hui fem compte redó.



Però Napolió fou terrible per aquella gent en el propi temps. Imagineu com fou la cosa que el 21 de juliol de 1815, arribà a Ontinyent una Reial Ordre avisant de la derrota napoleònica a Waterloo i que manava la celebració d'un Te Deum en totes les esglésies de la Monarquia "por la victoria conseguida contra el Enemigo Común por los ejercitos aliados al de S.M. el 18 de junio último". I tant que redoblaren les campanes de la Vila i de tots els altres campanars del poble! I com que semblava poc, acabaren sumant més festa. Tres dies de volteig, lluminàries de torres, muralles i carrers i, després del toc d'ànimes, música en la Sala Capitular. Res. Com haurien quedat de farts dels gavatxos els ontinyentins de llavors.



Anècdota. Ja ho hem dit. Les ferides han curat excepte en el folclòric.
A no ser que les ferides no hagen curat, l'anècdota no és anècdota. En cas contrari, els francesos d'ara no haurien vetat l'encunyament de monedes commemoratives de dos euros i mig per part del govern belga... Allí on succeí tot el que hui commemorem, igual calen uns cent anys més perquè s'adorma la cicatriu.
Siga com vulla, si no és demà serà despús-demà, però tot el nostre ara mateix, també serà anècdota...

diumenge, 14 de juny de 2015

Al concert homenatge a Joan A. Martínez...


Després d'una bona tronada de pedra gruixuda i carrers enfangats, deixem el poble per pujar a Bocairent. És el concert homenatge a Joan, el dolçainer, i cal pujar. Per recolzar familiars i amics i perquè sí, perquè el programa abelleix...


Totes les peces, i a tots els participants, els hem anat escoltant en el darrer any ací i allí. Ara, tot junt i a l'escenari del Teatre Avenida, perquè les avingudes d'aigua anunciades ausades que es van fer presents... Clar que en la plaça hauria lluït més la cosa, que és la casa dels Cabolos i de les Danses, però la climatologia aquesta estiuenca...


Res, que aplaudírem de nou i hi gaudírem també. Sobretot de les converses que ara i després anàvem mantenint. No arreglarem el món, en absolut, però és interessant el veure com aquest, poc a poc, va canviant...


I amb fred junyenc, no allargàrem massa les converses ni l'estada. Ací vos deixem un recull de fotos de la vetllada...


dissabte, 13 de juny de 2015

Com ha vist Ortifus el procés de canvi a València...

Seguidor d'aquells ferms em reconec de l'obra i la gràcia del senyor Antoni Ortiz Fuster, Ortifus per a més glòria. Fàcil és que vos trobeu amb algun dels seus extraordinaris quadres humorístics al meu blog. A la fi, l'única cosa certa pel que paga la pena la pena d'entrar cada dia al diari més "Liante"...

Aquests dies l'he seguit amb especial interés. Ha retratat com ningú més podia fer-ho el procés electoral valencià. I com que ara mateix ja no hi ha l'alcaldessa sangonera, que aquesta cosa ha estat de tots els valencians, i ho ha tret de manera al·lucinant, he, he... Doncs he pensat en retallar-vos tots els cromos i oferir-vos-els en ordre i seguidets pel vostre disfrut i sense cap comentari, que així es pot copsar millor el resum que suposen d'un temps certament punyeter.... El meu preferit? El del rei Salomó, perquè sembla certament una escena de les Roques del Corpus... Llarga vida al mestre Ortifus!!!









































dijous, 11 de juny de 2015

Busque la llum...




No sóc tan misàntrop com voldria fer-vos creure, i els qui em coneixeu de debò ho sabeu. 
Això sí, només ho sabeu els qui em coneixeu de debò.

Estic enamorat del treball de la gent que passa  a vora meu, al seu ritme... No del treball aquell que et du els diners a casa i t'assegura una certa comoditat i que tant falta -i tanta falta fa- a bona part dels nostres veïns. Aparteu de mi, per favor, aquelles persones que si "treballen" ho fan per aconseguir preeminències fútils, llorers podribles, aplaudida benestança social, portades groguibles, malvestat pels qui envegen... No. Molts anys els done la vida perquè puguen atragantar-se amb el verí que destil·len i a molta distància que circulen per davant de nosaltres, però a un costat, per no tropessar amb ells.

M'agrada la gent que crea. Que de la guspira feliç que el cervell els ha covat, i siga fent-ho a mà, siga per escrit, siga de paraula, a través de les noves tecnologies, de la música, de l'ensenyament, de tantes possibilitats com caben sota la capa del cel, acaben creant. Fan. Mostren. Emocionen. Marquen camí.

Tinc pocs amics jo. I la vida, afortunadament, està fent de sedàs aspre, sever i tot, apartant de mi toxicitats humanals disfressades de falsa companyonia. Qui queda? Qui arriba també? Gent que crea, d'horitzó ample, potser de poca facilitat per a la connexió directa o immediata, val, però sempre capficada en fer de la llum més llum, llum concentrada, senzilla, i per això eterna: art.

Per això jo, apartat com estic de mundanalitats eixorques, de tant en tant vull bolcar-me en el treball d'alguna d'aquesta gent que m'arriba a l'ànima. Llig amb passió els pocs poemes que m'arriben del meu poeta de capçalera. Flipe amb les idees i imatges d'un fotògraf aborronador, d'un cartellista mirífic, les històries que es munta algun que altre manifasser cultural tot terreny, els embarbussaments que m'aporten sociòlegs d'estima provada,  la idea de fer i el fet d'una pintora enamoradissa, la voluntat de treballar pel bé dels altres d'algun, qui ho diria, aprenent de polític... Tots ells, i molts més, em fan sentir viu i estimar-me la vida.

És per això que aquest drac vell i cansat que sóc, encara guarda foc, per si de cas es presenta l'ocasió i cal escalfar alguna de les idees dels amics, per ajudar a cuinar-la, per escalfar-los a ells, i a elles, si és que tenen potser massa fred. Tot allò que no siga il·lusió i treball no fa suar ja les escates gastades. El que m'importa és trobar una lluïssor als ulls que m'entendrisca i em faça voler tornar a caminar.

És per això que, com podreu veure i comprovar, aquests dies que vindran em bolcaré en anunciar on siga que arriba la Nit del Drac, i que un grapat de gent que m'estime, perquè mereix ser estimada, de Banyeres de Mariola, representarà ben prompte la història més vella que hi ha sobre la boleta del món. No hi ha altra cosa..., bo, sí que la hi ha... siga el 10 o l'11 de juliol, jo seré un més, un entre moltíssims, que riurà i aplaudirà a Vil·la Rosàrio quan arribe el moment de l'emoció teatral. I en encendre la meua bengala per acomiadar Sant Jordi, quan se'n puge al cel, li diré fort perquè m'escolte que abrace de part meua els qui m'han ensenyat que cal treballar per la llum que fan les persones, i ja no m'estan físicament a la vora, però que em són llum. 

dilluns, 8 de juny de 2015

Blat (i raïm) a Oriola...


Diuen al meu poble que "ploga o no ploga, blat a Oriola", i tant que sí, i també raïm per decorar la custòdia del Corpus.

 I estava jo tombat, sense massa ganes de res i em vaig dir de sobte que no podia ser tanta tristesa, que estàvem en el meu dia preferit de l'any, i ja sabeu que és per les festes i tot el que es dansa, decora, canta, musica, versa i riu, tan allunyat tot açò del mateix fet eucarístic, tal i com el prediquen els qui es senten més eucarístics que la mateixa eucaristia. Ella que es deixa fer i dur entre encens i parafernàlia preconciliar, quan el que segurament més gràcia li farà, supose, la innocència dels dansants que tenen el "privilegi" de fer llurs senzilles coreografies al seu davant...

Pilla el cotxe i au. On anem? I si baixem a Oriola? Xàtiva i València no poden ser enguany perquè no, i qui sap el perquè callarà somrient-se... No he vist mai cap Corpus de ciutat catedralícia que no siga la valentina... Doncs bé, anem-hi i ja no podran contar-nos-ho...

I perquè coneixem la preciosa ciutat del Segura, perquè entre que no hi havia informació de cap tipus i enlloc i la calor que feia... Em clave en la mitja fresca de la catedral perquè no em piquen els mosquits que a mansalva passegen pels carrers de vora riu, i m'escolte l'orgue i el violí, però em canse prompte. Em fa molta gràcia veure fer de bisbe al bisbe, a qui recorde en els meus primers Corpus ontinyentins com a rector de la Vila..., però més que no la rocalla barroca aquella, preferisc el carrer. I al carrer que me n'isc... 

Escolte una dolçaina de lluny, i on siga que me'n vaig a veure si trobe els dos balls recuperats de fa sis anys, cintes i paloteig, i els gegants... I en arribar. Mireu a qui em trobe...



Gran que és el món, veritat? Ai, quina joia poder parlar amb vosaltres, per més que poc comentàrem, amb tanta feina com teníeu...


De gegants res de res. I de balls, em varen agradar, pel vestidor (excel·lentment triat), i per la formalitat dansadora. Els detalls tan cuidats, com els mantons de Manil·la d'ús masculí, les mitges de color dissonant i els rics escapularis... Ara bé. La música de les cintes, encisadora..., la del bastoneig em fa sorprendre... Recordeu la cançoneta "Les claus de Déu"?, doncs la mateixa. Que en encantar-me ja estava jo xiuxiuejant-me-la... Això no sé si diu molt d'una "reconstrucció" barroquista, però ja sabeu com sospite jo sempre d'algú que em diu que es dedica a "reconstruir" cultura popular, tants verbs que s'ajusten més, com ara refer, reinventar, reposar, reinterpretar, recrear, inventar directament...


Van ser moments molt interessants. I jo vinga a fotografiar-los. Ací en teniu una xicoteta mostra...



De la processó, no diré res. I res vos dic. No cal.



I dues fotos més, vos afegeisc, més que res pel seu interés..., he, he, he...


En veritat, trobe molt interessant que un senyor bisbe vulga fer-se una fotografia amb els dansants abans de pillar el cotxe i eixir disparat cap Alacant... No m'imagine ni a Osoros ni a Cañizares ni a gent de forqueta i ganivet com aquesta (el rector de la Vila actual, per exemple), recolzant moralment l'esforç de gent preocupada més per la cultura d'arrel tradicional i per fer bé les coses que no per altres dignitats excelsament mundanes...


I es prometen nous balls per l'any proper... Si passem per Oriola, esperem trobar-nos amb els gegants, xe...

dissabte, 6 de juny de 2015

Adéu al senyor Antonio Blasco Penalba

He tornat a Albaida. No esperava tornar d'aquesta manera, però les coses que dolen fan com volen i es presenten d'aquella manera, al seu antull. Ha mort el senyor Antonio Blasco Penalba. Fa poc temps vos parlava d'ell, quan el varen fer fill predilecte del poble de ma mare... Formava part l'home d'aquella llesca cèlica que hi havia al que algú definiria com a infern del meu passat; algú, clar, que fos dimoni interessat... 

Siga com vulga, a persona tan respectada per mi, només podia que acompanyar-la de la manera que la seua creència assenyala. I no, que m'ha acompanyat ell a mi en el record de moments d'aprenentatge, sorpresa, bellesa i lluita i tot; record d'ell i de més gent a la que no veig i de la que no sé, però que seguisc estimant profundament. Hui he apretat mans amb el cor. De paraules..., ja parlaven per mi les campanes...

Buscava aquest matí, abans d'agafar el cotxe, fotografies per penjar-vos d'aquell temps. En tinc alguna de bonica. Faré un bolic i les passaré a la seua família. I quina? No ha hagut dubte quan m'han fet arribar un recordatori, ha de ser la que li fa de portada. M'ha arribat tant l'himne aquell que ha acompanyat les despulles en l'eixida. Fora, sota un taronger, em beneïa el sol i el so de les seues i meues estimades campanes...






Com era de bonic el clam dels bronzes. Poques coses de més belles sota la capa del cel, i més animoses. Tant que t'obri en canal l'esperit i et fa treure de dins el millor dels teus somriures, allò que sents de veritat i que necessites treure de del més dins i compartir...


Veus el dolor dels qui es dolen i no pots fer més que sumar-te a ells. Amb mi, el "Sagristà" d'Albaida, va ser persona amable i complida. Mereix la placidesa de la pau que esperava. Jo quedaré admirant el seu treball voluntariós, conscient i agraït. I content, tant per haver-lo conegut com perquè, com que va saber crear escola, tot allò que va empenyer seguirà avant. I no per inèrcia, que és el millor, sinó perquè va saber transmetre l'esperit del bon fer. Vaig aprendre molt del seu exemple. Hui mateix, en la seua mort, he tornat a aprendre més, i a aprendre'm una mica també.


Els gestos i la melodia del seu adéu han estat hermosos. Com mereixia.

Gràcies per molt.

dimarts, 26 de maig de 2015

Laïcitat política





Diu en premsa el suposable següent alcalde de València que, per a ser un alcalde de tots, cal que siga un batle laic. No veig mal la proposta. Ara bé, tampoc no sé com es podrà jugar al joc ni si convindrà per assegurar futurs. 

El fet de la nostra tradició, tradició catòlica, fa que un percentatge altíssim de les celebracions cíviques festives tinguen arrel religiosa. Fins i tot, i històricament, s'han remesclat tant les coses cíviques amb les cèliques que unes han retroalimentat les altres. Un dels millors exemples el trobem en les festes antigues de Pentecosta, on s'elegien dins les esglésies els càrrecs locals anuals, perquè l'Esperit Sant il·luminara la sort de la tria i oferira gent de provada solvència..., que l'Esperanza Aguirre no anava tan desencaminada en demanar al colom una mica de trellat, el passat diumenge. Per tal de donar a conéixer al poble els nous càrrecs municipals no hi havia com la processó magna del Corpus Christi, i allí que lluïen a més no poder, acompanyant amb el penó de la vila la magnificència de la presència del Cos místic de Crist i tal...

Després d'haver observat avergonyit durant diversos anys la desfilada dels poder cívic municipal -més els convidats- a la processó valenciana, a tall de victoriosos guerrers glorificats per un públic monolític de pensament i oració, dubte molt que puguérem veure el futur alcalde fent el mateix. Seria un paripé, que sol dir-se, i qui sap si no necessitaria protecció contra la reacció del públic... El fotut seria que el novell President de la Generalitat volguera capbussar-se en aquesta multitud que tampoc no el rebria massa bé; ho dic perquè és home d'aquestes coses... Veurem què pot passar...

Cadascú, supose que farà segons la seua consciència o apegament a les conveniències. Hui en dia, ja ningú no s'escarota massa, a no ser que el seu grau de fidelitat a una causa siga preocupantment elevat. Jo, per exemple, vaig fer burla i tot en trobar-me un cert polític homosexual acompanyant en un acte religiós un cardenalot principal del Vaticà que, dies abans, havia fet unes declaracions ferotges contra els gais, i tan amics... Aquestes coses les du la política i l'estratègia electoralista. El protocol sacre, encara atrau tant...

Un bon exemple de l'ús religiós per a la política és el que ha fet l'actual alcalde del meu poble. Socialista, però d'activitat i protecció ab-so-lu-ta de qualsevol fet que tinga a veure amb el culte a la patrona local. Que en el cementeri municipal cal entronitzar una imatge, avant les atxes!!!, que els morts musulmans i sintoïstes no van a protestar formalment ni tampoc no votaran...  D'a xavo el resultat que li ha donat la jugada de la no laïcitat política. Tot són estils. Tot són intencions..., això sí, falla amb l'eslogan de la propaganda: no tots podrem estar amb Jorge.

diumenge, 24 de maig de 2015

Pasqua "granà" i "votà"...

Aquest text, un fragment de l'article original, el vaig publicar en la meua columna "Costumari Desacostumat" de la revista Crònica per la Pentecosta de 2001. Ara que, veges si és curiós, han coincidit les eleccions municipals amb el dia de Pasqua Granada, com succeïa sempre en la nostra època foral, m'habelleix tornar-lo a treure en dansa... Que la gent, i no cap sant esperit, obre amb trellat...


Pentecosta. “Que baixe Déu i ho veja...

I va i, a les set setmanes de la Resurrecció, l’Esperit Sant baixa, fet foc, sobre el col·legi apostòlic, i trabuca el llenguatge dels presents. Home, amb l’arameu només vols anar a predicar per l’ample món...
Ai! Que l’Esperit Sant se n’apiade de nosaltres i infundisca trellat als nous governants... En mig de les celebracions religioses del dia, les viles reials triaven abans qui els governaria per un any. A Ontinyent, i sota el quadre pentecostal que no podeu admirar perquè fugí, o el fugiren, en guerra, un xiquet innocent treia del bací tres boletes de cera... i ja tenim Jurat Primer, Segon i Tercer. Ara a jurar el càrrec davant Déu i el poble... i a Corpus la presentació en societat, en la processó. Què el Consell Particular no jura? No senyora, el trien hui també, però no li cal jurar...

Ara, de tot el tradicional boat foral ontinyentí, només queda el concert de campanes a la Vila, i els vols, que hui i només hui, comencen pel final: el que entona la Petra ho calla Ximbolet... Però ni de l’acte de la Colometa en queda memòria... A determinats temples valencians hom baixava des del sostre un gran colom de cartró, envoltat de foc pirotècnic i entre les disparades variades dels fidels espectants, arcabussos i tot. Tot fins que es van cremar les catedrals de Lleida i de València i la cosa acabà amb pa i ceba. Us ho imagineu hui? "

Eurovisió 2015. Pa de Viena amb mandonguilles de l'Ikea...




 Ai, com ho passàrem de bé. Deixem-hi doncs constància del fet. Contra tot pronòstic fou una de les nits més interessants que hem passat. L'Skype, que fa miracles..


I és que vos contaríem tanta cosa... La primera que estem contents d'haver fet la guia que vos facilitàrem ahir. En poc ens vàrem equivocar... Una producció lamentable per part de la televisió austríaca, farcida d'errades lletges, que enfosquien un gran espectacle, ben gestionat pel que fa a tota la resta d'aspectes. El començament mateix, amb l'ascens físic als cels de santa Conchita Wurst mentre els Nens cantors de Viena entonaven aquella admirable ascensió a l'Olimp Mistèric entre pluges d'oripell postmodern avançat..., res, que va transformar el/la cantant de l'Svarowsky lil·là en una nova icona sacra eurovisiva supergai... 




I quant de bes? I quanta protesta contra l'homofòbia testosterònica russa cada vegada que algú nomenava el país dels tsars? Ausades que vam passar nervis en veure que guanyava i guanyava i anava a guanyar la marilin gagarínica sense que ni Suècia ni Itàlia pugueren fer res per evitar que, l'any que ve, mig auditori fora gasejat on mes cou.. (i em perdoneu la barbaritat. Si Speranza Aguirre pot dir que si guanya un partit serà la darrera vegada que votarem en llibertat, jo puc dir el que em rote del tio Vladimir). Algun dels xiulits que es sentien a l'auditori vienés, segur, arribaven via directa des d'un raconet d'Ontinyent, més recte que no les connexions amb Portugal. Sempre falla tot quan Portugal es posa pel mig?



Això. Que va guanyar el presentador suec que tothom insisteix que està tan rebò. Amén. 


A l'any que ve, consultarem els preus per pujar a Estocolm. Si anem, no deixarem de visitar la primera tenda d'Ikea..., coses d'aquelles tòpiques que et vénen i que acaben per ser inevitables, com l'hòstia espànyica.


D'entrada, dir que els comentaris dels presentadors de TVE ja no esglaien de tant patètics i continuats com resulten, pels segles dels segles... Bé, ja sabem que a Spain li tenen tots mania i què collons han merescut per la maledicció aquesta que pesa sobre ells que va fer que Edurne quedara la vint-i-una amb tant mala fortuna. Senyors, tan senzill com és... El primer que cal dur no és una bona cantant només, que la varen portar per més que, ara mateix, aquesta xicota és un "més del mateix" inevitable... 



Cal una bona cançó i aquesta no ho era, per més que s'empenyen tots els senyorecos catòdics en pujar-la per crear ambientet i bon roll televisiu hipernacionalista. Bones cançons resultaren les novedoses de Bèlgica, Letònia (amb el pitjor vestit de la nit i tot que duia la xicota aquella i com va quedar de bé)...



O el magnífic debut d'Austràlia (que seguim aplaudint. Això era veu, això era melodia, això era ritme, això era muntatge). Als espànyics no els va eixir bé ni la coreografia. Què és això d'imitar constantment a Son Goku a cada crit cristianoronàldic?


 I el robatori del vestit de Caputxeta Vermella- Arquebisbe Cañizares, amb el ballarí avançant-se i fugint per darrere com un lladre de còmic... I, senyors, cal fer bona cosa de màrqueting. I si el de dins de casa el fan com el fan, com serà el que faran fora? Amb tal vídeo promocional poden arribar on? 



Amb la seua política europea? Amb la pudor que fa fora (i dins també) la "marca spanya"... Ni els vots de Portugal arreplegaren... Au, a plorar al vàter de casa el per què, per què, sense afrontar, a tall d'adolescent supramalcriat de seixanta anys, els problemes... I busquen per favor una presentadora que, en les votades, no els faça quedar com uns cotxinos amb l'anglés. Allò del "go tu", literal, ens va fer quasi pixar del riure, i plou sobre mullat (recorden els "oits punts" de l'any passat?). Ni propòsit d'esmena tenen... Volen caure simpàtics? S'han plantejat en cantar en anglés? O en la "lengua del imperio" mateix però amb cançons que no parlen d'amors patètics setanters i violents contra les dones... S'han fixat vostés que ha guanyat una cançó que parla de les dificultats d'un xiquet per integrar-se socialment? Que Romania parla del dolor dels xiquets davant l'emigració? Que Russia clama per juntar milers de veus sota una mateixa bandera..., que deu ser la del seu govern actual vist com tracten Ucraïna, per exemple, que ja ni pot anar a Eurovisió..., que França reivindica la persona i la seua dignitat. L'amor, l'amor..., l'amor i el tòpic se'ls pot permetre Itàlia i en italià. És el que d'ells s'espera...


Deixem pas, precisament, a la força tifònica d'Itàlia, al bon roll d'Israel, a la licantropia abjaça, al xarleston burleta del "Guaiominí", a l'esportivitat dels dos països germànics que es quedaren amb zero points i això que un d'ells jugava a casa... Quedem-nos amb la princesa sant jordiana draquessa de Geòrgia, amb el flowerpower lituà, amb l'estètica estònia, el trist copia-i-apega de Grècia, l'esplendidesa sèrbia, la formalitat ètnica de Montenegro, la dignitat enorme francesa, la xica de la corba noruega, les maletes tristíssimes romaneses...

Tot cap en Eurovisió, i això és un vertader goig, a no ser que l'impresentable del jurat moscovita faça el rus votant-se a ell mateix amb dotxe punts... Per això, per la diversitat brillant d'aquest confeti multicolor que representa un continent (i les seues gegantites antípodes) on tothom es mata fisico-políticament amb el veí i després el vota en el Festival de la cançó (exepte a Espanya...) i que només està unit per la laca de tanta diva... Som herois, realment... Tenim Viena preciosa com ella sola. Veurem què diuen a l'any que ve pel nord. Ja tenim "mono" i només han passat poques hores. La de meravelles que ens esperen...





dissabte, 23 de maig de 2015

Guia ràpida per no perdre's per l'Eurovisió d'aquesta nit





Salutacions ben cordials des de casa nostra. Teníem previst viatjar aquest cap de setmana a Viena, però no només no ho hem fet sinó que per a nosaltres serà un dels festivals d'Eurovisió més rars i tristos que..., però no anem a amargar a ningú la jornada, que ja farem per riure'ns... Perquè si per alguna cosa serveix açò de ser eurofriqui (i vosaltres segur que ho sou també si esteu llegint-nos ara...) és per passar-ho d'allò més bé oïnt, criticant, anotant, calculant, burlant, emocionant-nos i protestant per una cosa que no canviarà el món ni ens donarà de menjar... Però i què? Com de bé que estarem al final, satisfets i esgotats, i amb ganes àvides que arribe de nou el procés... Quin vici, vitat?


Per no perdre'ns, farem uns quants punts que considerem imprescindibles d'aclarir perquè si algú vol jugar amb nosaltres al joc aquest de l'Eurovisió...

1.- Enguany el Festival es fa a Viena, Àustria, perquè l'any passat va guanyar a terres daneses el senyor Conchita Wurst amb una cançó digna d'una pel·lícula de James Bond (que sempre cuiden molt aquestes coses de l'acompanyament melòdic) i que va resultar ser també la millor, l'única a recordar... I realment, de l'espectacle, el millor serà de nou veure en acció Conchita, com a presentadora en la Green Room, el lloc on esperen els patits concursants i van fent corda dels seus nervis. Ho ha fet ja en les semifinals amb tal èxit que eclipsa absolutament les tres pàmfiles que han col·locat com a presentadores veges tu per quins mèrits... Conchita, hui, es consagrarà com a autèntica Diva mundial.



2.- Àustria, un classicisme que vol vendre's com a postmodern i no ha aconseguit un nivell òptim a nivell d'organització ni imatge. L'escenari està molt bé. Fóra com fóra, tothom sabia que seria un pas enrere respecte la meravella absoluta, tècnica i estètica, de l'escenari de l'any passat. Han innovat, però, amb un sostre mòbil d'allò més interessant que, per desgràcia, els realitzadors de la tele austríaca, no aconsegueixen fer lluir... Ja veureu els errors constants en la imatge marquen la vetlada. No s'ho trauen dels dits...

3.- No hi ha cap cançó que puga passar a la història del Festival (amb l'excepció de la que guanye). Gairebé totes són més del mateix, talladetes per un mateix patró. I la que guanye, només la recordarem en el futur els friquis... Res de Dima Billan, Alexander Rybak, Lena. Absolutament res d'Eufòria... Així que conformeu-vos, si vos agraden les cançons, amb oir ben oït (i vist) el cantant suec, i les cançons de Bèlgica, Montenegro, Estònia i Austràlia...

4.- Si vos va aquest altar del kisch que és el petardeig, obriu bé els ulls quan cante Sèrbia, tot un espectacle...



5.- Allò que es diu adotzenat, tòpic i mandrós però efectista als ulls, té l'altar major a Rússia (el vestit il·luminat és preciós). Albània també... I si ja voleu cosa gastada, Hongria..., quan actuen els magiars pot ser el millor moment per treure el sopar a taula. Ah, i per a pastós, Polònia; en tooooots els sentits.

6.- Serà de destacar l'actuació d'Il Divo per Itàlia. Guanyarà. No és una cançó que meresca massa (fóra de Volare, que tampoc no va guanyar, poca cosa interessant ha guanyat mai d'Itàlia...). Almenys ens hem rist amb el vídeo de presentació (per més que la palma de vídeo coent se l'endú, definitivament, Espanya). Ai..., hem dit Il Divo? Perdó, perdó, perdó... Quina confussió..! És Il Volo. Portem un roll amb les marques blanques...

7.- Voleu ballar? Israel, un grup d'allò més gai..., Regne Unit (el meu Uaiominí...), vos sorprendrà..., Alemanya, ballareu temes ja escoltats...

8.- Parlant dels gais... Bé sabeu com s'ha convertit Eurovisió en una Meca pel món LGTB. Val. Però no intenteu contar les banderes que hi veureu... Hui es confirma la cosa de l'entronització gai d'Eurovisió. Ho podreu comprovar...

9.- Ah. I enguany hi ha part fosca... Els Abçajos duen una mostra crepuscular de licantropia... I Geòrgia..., si algú sap dir-me qui és la cantant, si Sant Jordi, la Princesa o el Drac, que m'ho faça saber.


10.- La favorita de tothom, a banda d'Itàlia, és sense dubte Suècia. Fixeu-vos en l'actuació. No he vist mai de la vida una lligassa tan ben trenada entre imatge, escenari i cantant. Com si tota la parafernàlia s'hagués fet perquè guanyàs el cantant suec. Ho disfrutareu...



11.- Si arribeu tard al Festival, tampoc no passarà res. Vos estalviareu la cantant d'Eslovènia... Amb gestos estúpids i moviments rars, em va posar taaaaant nerviós escoltar-la... Mala manera de començar la magna gala... Armènia i Grècia, també les podeu saltar enguany, si vos apreta el pantaló, ja sabeu, corrent a orinar mentre ells belen...


12.- Jo votaré Romania. Ho tinc clar. Per emotiva, ben cantada (en llengua llatina, per fi una no anglesa...), i pel que du darrere. Les maletes que hi ha a l'escenari per homenatjar els que són lluny de casa enguany em pesaran moltíssim.

13.- Si sou espanyols, no espereu massa. O bé quedarà molt bé l'Edurne aquesta, o se'n tornareu amb un zero entre les cames. A saber, amb aquests experiments mai no saps què dir, com els pegarà als europeus. De moment, el vídeo és el pitjor amb ganes, la cançó lletja, la lletra estúpida, la cantant del muntó... Només per la coreografia (que m'agrada) els salvaria..., Però que la xicona és contorsionista ja ho va demostrar a la tele, a "Tu cara me suena"... Res de l'altre món tampoc. Si guanyara, seria una pena fer-ho amb tal muntatge barroer.