.

.

.
.


dijous, 17 abril de 2014

Entre els Dossers d'Alzira...


Passejar per Alzira m'agrada. Ho fet costum de Dimecres Sant.
Pocs anys falte, em resulten atractius d'alguna manera, els Dossers. Tan voluntariosos, tan kisch alguns, tan sobiranament coents uns altres, encara alguns d'emotius, altres passats de temps. Hi ha de tot. Potser el millor és deixar-te anar pels carrers, passejar, resseguint els tan inconcrets mapes que l'organització facilita. Sort de l'experiència d'anys, que et fa conéixer els racons... És un exercici singular aquest, i de profit. A mi m'agrada, per més reiteratiu que es puga fer el tornar cada any. És una manera més, apta per a curiosos com jo, d'encetar uns dies de símbols i protocols que m'al·lucinen...



No té preu això d'entrar a una planta baixa decorada i deixar-te sorprendre per l'espectacle decoratiu multisensorial que t'han parat. Fins i tot en trobaràs que combinen l'aparador de tenda i el mateix carrer. I qui va del localet un carrer encara...


Vàrem provar una nova modalitat, vespertina enlloc de nocturna. Em va agradar molt més la festa. Això d'anar resseguint les còrrues de gent es fa més fàcil i còmode amb el sol fora, i semblava que, fins i tot, les cues es feren més suportables... Per més que cal que arreglen això del Jurat, invasiu del tot (ara tots els dossers compten amb una certificació de l'hora de l'arribada de la rècua de tastatapetesambcerveseta). I cal més respecte al públic: això de trobar-te amb una cua de més de mitja hora, i quan vas a entrar tu t'arriben per l'altra porta "convidats" que et passen davant, no senta gens bé.


diumenge, 13 abril de 2014

Trobada 2014: gràcies Beniatjar, gràcies Otos i gràcies Bèlgida !!!!


Per si algú dubtava que Beniatjar, Otos i Bèlgida no anaven a ser uns anfitrions de campanetes ni que un CRA no podria amb tanta cosa com comporta una Trobada, la Festa Major de la Vall d'Albaida a hores d'ara, ahir ben clara va quedar la cosa. I la resposta va ser un sí de l'alçada d'un campanar. Tots els esforços del CRA Castell de Carbonera van fruitar de manera esplèndida i la polida Bèlgida els va fer lluir cosa bona, bona... Amb l'experiència organitzativa de la Coordinadora per la defensa i ús del Valencià i la implicació dels tres ajuntaments, de tantes associacions i del veïnat, la cosa no podia eixir d'altra manera. Vam tindre sol, vam tindre fred, vàrem riure, jugar, aprendre, ens divertírem de valent! Què més podem desitjar? Doncs sí, que s'atenguen les nostres reivindicacions. Que es valore com cal l'escola pública i se la dote dels mitjans mínims necessaris per poder desenvolupar la seua tasca de constructora social, que se li done a la nostra llengua l'estatus que mereix i que tots nosaltres volem i exigim, perquè nosaltres som la nostra llengua i cultura... Són coses de trellat que ja fa anys que caldria tenir resoltes, però ca!, que no hi ha manera.

I ara que el Valencià es troba en hores tan baixes socialment, sobre tot en el seu ús institucional als pobles grans (i el pitjor exemple es pot trobar a Ontinyent, de vergonya absoluta), ha arribat el moment dels pobles menuts, sempre vitals, atractius i culturalment exemplars. Tot un goig ha estat trobar alcaldes duent la pancarta inicial i omplint de banda a banda el carrer. "Sí al Valencià". I amb això està tot dit!


Com sempre, una cercavila de colors entre l'espectació inicial. Música, xanques, i vinga xiquets, mestres, pares, a fer l'entrada al poble que ens acull i aplaudeix. I com estava de bonica Bèlgida...



I la música que no pot faltar mai. Bandes, dolçainers sacaires i tarotistes... Si és que no som res sense ella...



I també hi ha lloc per a les sorpreses! Mireu quina representació bocairentina més tendra! Unes versions infantils dels Cabolos, el Mestre i la Xiqueta, que desfilaren pels carrers belgidans...


 I entre tots els cartells de tants pobles, i entre totes les pancartes reivindicatives que s'hi varen poder llegir, em permetreu que en publique una de sola. Potser la més senzilla i tot. La de la meua escola. Dir ara mateix només el nom, Bonavista d'Ontinyent, és ja senyal de consciència, coherència, respecte, força i reivindicació justa. Endavant Bonavista!!!!


I amb el Bonavista, els seus gegants!!!! No sé què tenen que em són tan simpàtics. I tampoc veig de lluny que els passa que estan distints.... A veure Quiquet...


Ostres, i Veto i Veta, i Arquet i Arqueta! Que tots porten armilles verdes per demanar el respecte que parlàvem... Quina passada! No hi ha com la nostra gent!



I arriba el moment tan bell... Anem a cantar la cançó de la trobada, que a la serra hi ha un castell, unes restes que no moren: el Cstell de Carbonera, als peus del Benicadell. Que Beniatjar obri la porta i Otos ens diu que passem, i Bèlgida posa la casa.... No podíem trobar una cosa millor, els xiquets de poble menut, els xiquets que ens seran el futur lingúístic, cultural i social, de cara a tota una comarca en un balcó més que privil·legiat al simbòlic parc d'Enric Valor... Quantes coses memorables se'ns van oferir ahir...


El primer, les exposicions, i desseguida una nova sorpresa... Com quedarà de bé, esplèndida serà, la col·lecció de rondalles de la Vall i del vell que es prepara per a la seua propera aparició pública. Tenim moltes ganes de trobar-nos-la a les mans i d'usar-la a l'escola... A més, n'estem ben devanits d'haver pogut participar amb el nostre granet de sorra en un esforç col·lectiu tan ample... Ja vos en parlarem, ja... Farts en quedareu!


Aaaaara queda clar... Que ho diuen els Gegants. L'educació pública no es toca. I si ho diuen ells...


I els tallers? I si es podien fer coses? I quant de record bonic s'endugueren els nostres menuts! Són les paradetes de les escoles i les associacions i entitats la base física i visual d'una trobada. I ausades que hi hagué varietat i qualitat! Vàrem quedar estorats! De banda a banda del poble en un recorregut llarguíssim i ample, separatat en dos centres molt clarament definits, va ser tot un content anar trescant amunt-avall per no perdre'ns res!



Molt emocionant veure viva la Trobada en un lloc tan emblemàtic per a la nostra cultura valldalbaidina com és el davant de l'Ajuntament de Bèlgida, que tantes dansades i Carnestoltes ha vist passar...



I la gent. Si ens férem de saludar gent! Amics, coneguts... Molta de la gent ja t'és familiar del tot després de trobar-te-la a vint-i-set Trobades... De tots ells una foto vos pengem, el senyor Joan Sancarlos pintant els campanars dels tres pobles, sense deixar-se ni la Raboseta d'Otos, l'única del món que és precís escriure amb majúscula! Ens va regalar un dels instruments culturals més antics -i perillosos- de la història del món: una canya esmolada per anar pintant amb tinta...


Quins dos... Moisés Llopis i Tere Soler fent una polsera de macarrons de plàstic... Arribe a pensar que si no va ma mare, no hi ha Trobada ni res... Un dia d'aquests acabarà muntant ella sola un taller. Serà perquè no li ho proposen... Nosaltres també en vam pensar uns quants... Taller dels professors de Valencià en l'exili (la meua seria la secció templària), taller dels aspirants a treballar algun dia com a professors de Valencià...


I s'ha acabat la cosa. Que es va girar l'aire i acabàrem amb la moquita caient mentre esperàvem que la gent de Rascanya començara a tocar el final de festa... No vos perdeu la darrera foto i recordeu la frase famosa de l'ara Consellera i potser futura candidata a afonar-nos més, per defectuosos, des de la Generalitat. Un defecte parlar valencià? Visquen els defectes doncs!!!! 

I ara, després d'agrair de nou l'esforç de tanta gent, a pensar en el futur dels pobles xicotets... Ànim que és el vostre torn! Serà potser el CRA Riu d'Albaida el qui prenga el relleu? Ben bonic seria trobar-nos a Guadassèquies o Bellús o Benissuera, o de nou a El Palomar... Serà cosa que agafe el testimoni el CRA Serra de Benicadell? estaria tan bé visitar Aielo de Rugat, Montitxelvo, el Ràfol de Salem, Terrateig, Salem o Rugat... O anirem a Benicolet gràcies a CRA Riu Vernissa... Seria una cosa tan gran!!! 

Bo, siga on siga, el 2015 ens retrobarem de nou i de nou acudirem per passar-ho d'allò més bé tot reivindicant-nos com a poble conscient que estima la seua parla i l'escola que la fa pujar. La vespra del Diumenge de Rams, perquè sembla ser que, a la Vall, ens agrada per Pasqua abans de Rams... 

I cuideu-vos, que vos estimem molt!


diumenge, 6 abril de 2014

Homenatge i estima...

Empre dues fotos a la Confraria de la Soledat d'Ontinyent, m'ho permetran, estic ben segur...




És que anit es va fer un homenatge a ma tia Tonica per part de la Setmana Santa d'Ontinyent. "Mera" com estan de guapots, mon tio Enrique Valera i ella mateixa, Antonia Francés. Fa tan de temps que no els veig... Fa tant de temps que no veig ningú, i ahir, per raons que ara no venen al cas i que són aigua passada, no vaig poder aplaudir-los tampoc...

Ma tia Antonia, una dona forta com poques que puga conéixer, ha fet una tasca impagable per la Setmana Santa ontinyentina, d'arrel i de veritat. Des de la seua creença, idea i caràcter, ha mantingut la tradició del Pas dels Llauradors i l'ha obert al món nou que se'ns ha vingut al damunt quasi sense ni pensar-ho. M'agradaria tant tenir una espurneta de la seua força i seguretat! Ara, entre els aplaudiments, necessite sumar el meu. Té tota la meua admiració i respecte; i com no, també l'estima.

L'estima és tan important! Potser és l'única cosa que de deveres ens hauria de fer moure en la vida. Ho mereix "ella" i nosaltres ho necessitem. I diem tan poquet a la gent que estimem això mateix, que l'estimem... 

Enguany he patit molts adéus. Sé que m'eixiran tots en la Processó del Silenci, a la qual torne com a Macip de la Soledat després d'una edició més fosca encara. No acabe d'entendre jo el joc, que és llei de vida, i en costa d'acceptar aqueixos adéus. Entre les ombres que faran les poques llums que hi haurà als carrers de la Vila, i obsedit per aquells ulls tintats d'un vermell esfereïdor que tot ho dominen, els de la Soledat erta damunt del baiard com bamboleja, em vindrà que potser no vaig dir que estimava a les persones que ja no estan. Han sigut tantes enguany, que de ben segur el cap se m'omple de somriures. Recordaré tota la família del meu fillol Ivan, alguns ben lluny de casa com són, a través del somriure de la Senyó Pepita Ferrer. Recordaré mon tio Roberto Pascual a través del rememorar del dolç parlar de ma tia Milagro del Carmen i del meu benvolgut cosí Gabriel. Veuré allí mateix Gloria i Jorge, treballant, sempre treballant, i els xiquets..., com estaria d'orgullosa Gloria Castelló de veure com en un més i escaig fa el primer combregament la néteta... I eixa veu tan carinyosa amb mi de ma tia Mati Ferriols; com em dol no haver-te pogut abraçar, ni a mon tio Marcelino, el de Bèlgida, la recent mort del qual m'ha deixat tan tocat... i a més gent, que tanta són..

Si en la Nit del Silenci, veieu que el Macip plora, alegreu-vos-en per ell, perquè estarà molt agraït a la vida per haver rebut tants somriures d'estima, i també preocupat per si no els ha sabut tornar.

Que altra cosa que haurà aprés, perquè ho ha aprés, és que cal demostrar sovint als qui estimes el teu alé, el teu suport. Per això estic tan content de l'homenatge a ma tia Tonica, perquè el mereix, i perquè mereix sentir-se estimada. Ella segur que ho sabia que l'estimàvem, molts. Ara ho té confirmat. I de ben segur que somriu.

Espere trobar-me-la i poder abraçar-la en alguna de les properes processons. En la vida, hi ha coses que no es poden explicar amb raons, i la de l'estima -em repetisc- és potser la principal....

dissabte, 5 abril de 2014

Ja s'apropa la Trobada d'Escoles d'enguany!!!



Ja va en dansa Bèlgida. La seca? Ni pensar-ho! Ja veureu el riu de gent i d'il·lusió que l'omplirà la propera setmana!

El Dissabte de Passió, com ja és costum a la Vall d'Albaida, ens reunirem tots els qui estimem la nostra llengua, la cultura feta amb ella i l'ensenyament que els eleva i els fa florir. Quin escenari més bonic serà Bèlgida, com de rondalla... 

El CRA Castell de Carbonera s'ha encarregat enguany de l'organització, i per tant han estat els ajuntaments Belgidà, el d'Otos de la Raboseta i els de Beniatjar dels músics i sastres, els que han mamprés el compromís. Així, fa una setmana, Beniatjar donà el tret de sortida a la festa, ara mateix Otos reparteix els Premis Sambori, i Bèlgida ens acollirà en la més gran festa valldalbaidina...

Ja està tot preparat. Si entreu ací mateix podreu llegir el llibret que s'ha editat, i si premeu ací mateix podreu escoltar la lletra de la cançó de la Trobada que, enguany, han escrit Sergio Sampío (lletra) i Jacobo Ferrer (música). Ací la, perquè aneu memoritzant-la que caldrà cantar-la només arribem al poble d'aquell famós ferrer que va enganyar Jesús i sant Pere donant-los conill per pollastre...



És la Festa de la Llengua

Ve el bon temps i ve l’estiu.
Benvinguts a la Trobada!
Passegem el nostre idioma
per l’ombria del gran cim.

A la serra hi ha un castell,
unes restes que no moren:
el Castell de Carbonera,
als peus de Benicadell.

És la festa de la llengua
de l’escola valenciana.
Visquem i parlem en ella:
és la nostra, estimem-la!


Dóna nom a un col·legi
composat pels nostres pobles.
Al cor de la Vall d’Albaida
vos cridem amb estes notes.

És la festa de la llengua
de l’escola valenciana.
Visquem i parlem en ella:
és la nostra, estimem-la!


Beniatjar obri la porta
i Otos vos diu que passeu.
Bèlgida posa la casa,
i tots junts vos convidem.


És la festa de la llengua
de l’escola valenciana.
Visquem i parlem en ella
és la nostra, estimem-la!



Au, ens retrobarem a Bèlgida, la que val moltes pessetes, el dissabte que ve. De ben segur que serà una jornada memorable. Tot un Carnestoltes feliç i lluminós...

dimecres, 2 abril de 2014

Finals de guerra que duren...




Ahir va fer setanta-cinc anys del "final" de la Guerra d'Espanya. Vaig fer uns versos urgents abans que s'acabara el dia, i vaig voler dedicar-los als meus familiars que la patiren, tant als qui lluitaren com també als qui esperaren. Tots ells perderen.
I sobretot a la memòria dels tios que no tenen descans sabut, retrat ni ossos. Per a ells, el ressó d'una cançoneta que cantem encara els xiquets de la Mariola... que "L'Amèlia està malalta..." encara. I insistisc en tots els termes possibles d'aquesta darrera paraula...



Captius i desarmats estem encara,
i els anys i els planys que van passant.
Massa mentides. Mentre deixem
les flors a les cunetes
i no tenim més dret que l'esperança.

dilluns, 24 març de 2014

Morts de solemnitats

Puc prometre i promet que, amb açò de la mort de sant Transicionador, estan fregant ja l'impossible de suportar. Què no m'acaben d'enviar un missatge els de la "Casa del Libro" dient-me que com que s'ha mort el gran pròcer, ara tinc a un preu immillorable els tants llibres que parlen d'aquest senyor home! Abans de ser cadàver ja estaven venent-nos les seues suposades glòries, que passen per ser la base del desastrós sistema que ara tenim, a cormull de problemes no resolts en el seu moment de comandament vigilat i dirigit. Era una cosa atroç el comprovar com el règim estava aprofitant per enviar-nos un fum de missatges ja no subliminals sinó directes, i ben directes. El procés aquest ha estat definit d'una manera genial pel professor Gil-Manuel Hernández, que l'ha titllat de "Mandelització" del subjecte. I el més curiós de tot és que els valors que a través del difunt es volen subratllar són els que el mateix sistema ara ni voldria ni sabria aplicar per afrontar els conflictes que ens preocupen. Consens? Renúncies? Clarividència? Tot plegat és una farsa més: un senyor que va prestar uns serveis a l'Estat i ara l'Estat li ho retorna tot amb un soterrament de campanetes. I ja està. Però ara, a seguir combregant amb rodes de molí nosaltres i cobrir les vergonyes ells...


divendres, 21 març de 2014

Crec en la resurrecció de la fusta...




Vaig deixar, fóra d'hores i per a no sé quina xambada, la meua matraca de creu de mà, les meues trebanelletes, a una persona de certa confiança. Me les va tornar fetes a banderes, és a dir, desfetes. Literalment. I a més, amb un posat d'això no té res a veure am mi, ací ho tens i t'aguantes que em va fer feredat. Ignorant de mi no haver-me'n enrecordat que Donat s'havia mort i Deixat l'havia acompanyant mesquinament....

La cosa és que el dimarts vaig fer visita a cal magatzem d'andròmines d'aquestes i vaig comprar tot el necessari per a tornar-les a muntar. I arromangar-se és bo!, un poc de molt de cola, paciència, esquadres i visos per assegurar-ne la ressistència, una bona raspallada perquè també tenien les fustes un dit de tarquim, una miqueta del vernís protector que demanava a crits tot l'aparell..., i heus ací que la fusta està ja preparada per celebrar la pròxima Pasqua Florida! I tant que farem soroll amb ella en la Nit dels Panderos!!!!

dijous, 20 març de 2014

Filla, fulles de falles folles...




Del meu pas per les falles de València d'enguany, una festa que com bé sabeu sempre m'ha enamorat, poc puc ni vull dir... L'olor extrema a flor de taronger, porro, pólvora barata i brutícia que encara em regira les tripes; la poca qualitat de la major part de les falles majors; les tantes bosses mercadonístiques farcides de licors i cocacoles que la gent passejava; les precioses flors de comissions com ara la Na Jordana allí vora la font del Túria; la meravella de les falletes precioses del barri del Carme, tan atractives (mai no deixe de passar pel Portal de Valldigna per flipar amb com s'ho fan tan bé en un espai tan minúscul); 



la tanta porqueria composta de botelles, gots i bosses mercadonístiques -orina i vòmit especialment al Tossal i la Bosseria-; la poquíssima sàtira política i el conformisme social que transpuaven la major part de les obres que vaig observar; una de les millors Nits del Foc, pel castell, que recorde; la poca gràcia que m'ha fet la falla d'Ortifus, repetint-reversionant aquella històrica de Blanqueries;




 l'aventura existencialista d'estar-se plantat una hora i mitja fet un sandvitx entre unes pijes valencianes, una hisèrica setciències madrilenya i dos borratxos ontinyentins vinga a fer filades de moros i a ensenyar-li pel·lícules porno pel mòbil a un veneçolà que no coneixia la dutxa; la quantitat de localets menuts oberts per vendre bosses mercadonístiques farcides de licors i cocacoles; el triomf de la manta morellana amb refugi per a braços que lluien moltíssimes falleres geladetes com estaven en acabar l'ofrena; tant de "ripio" escrit en castellà, cosa que els fa més "ripios" encara; la foscor de la il·luminació festiva de tots els carrers engalanats (i la coentor d'algun d'ells -molts d'ells-); com solen ser de lletges les falles infantils modernes, decadència màxima de l'espècie;


com es tracta de ben tractada la figura de l'alcaldessa de València, beatíficament i corporatorial dermostètica...; no sé com hi ha cada vegada més gent bevent i beguda, més que no falles açò semblava un macrobotellot sense norma ni aturador; la violència amb que la gent passa quan passeja; quanta falta d'ortografia feta a propòsit per dividir i trencar!; quina dolçor el moment de pujar al tren per tornar a casa després del recorregut nocturn; nefasta del tot la defensa jocfloralesca d'un Canal 9 de vergonya i pandereta; i quina glòria el descalçar-se ja a la vora del llit mentre et promets que no tornaràs en anys a València, la mare que els ha parit quina puta merda la falla del Moisés eixe de vareta, tant de bo la cremen...




.

.