.

.

.
.


diumenge, 23 novembre de 2014

A la presentació del llibre sobre Joan Climent




Anit, perquè per més que s'isca de casa a les sis del rerenovembre ja cal dir que és nit plena, agafàrem el cotxe per fer via cap a l'orient de la Vall, a Montitxelvo que anem! I ens va costar trobar la Casa de la Música, i això que era fàcil... Res, que Ignasi Mora presentava el llibre "Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX" al que fou poble de naixença d'un dels millors escriptors valldalbaidins recents i no ens ho podíem perdre. A més, com que la creació del llibre anava a càrrec d'Edicions 96, parlaria, refredadíssima, Maria Josep Escrivà; i quina ocasió millor per conéixer la persona que hi ha darrere d'una veu poètica tan admirable...

Entre unes coses i altres, parlàrem poc i aprenguérem molt, que és el que toca en ocasions com aquestes, i quedàrem per a més endavants. Vaig adquirir el llibre i sé que he fet molt bé. Admirava Joan Climent i ara, a través de les paraules del senyor Mora, sé que gaudiré no només de la reconstrucció de la seua vida, cal·leidoscòpica refeta segons vaig poder copsar; també podré gaudir d'aromes com el de la pansa i la tènue olor a pi tardoral als forns del poble, i de la llavors frenètica Gandia, perquè els paisatges rurals i els horitzons urbans tenen molta importància a l'obra com la tingueren a la vida de l'autor homenatjat. Els tasts que se'ns oferiren van ser incitants del tot. Veurem com va la cosa pausada de la lectura....




dilluns, 10 novembre de 2014

Nit del nou de novembre al deu...




El diluvi
Ovidi Montllor 


En Joan s'ha suïcidat!
No es preocupe, senyora, Això ja sol passar.

Han robat el meu Banc!
No es preocupe, senyora!, Això ja sol passar.

Una bomba al carrer!
No es preocupe, senyora, això ja sol passar.

El món s'està tornant boig !
No es preocupe, senyora, això ja sol passar.
Passa això i més, i més i més.
I encara passa poc.
 No es pot seguir igual des que neixes fins que mors.
I un es cansa, senyora, de menjar sempre el mateix.
I de comprar el diari, i de dormir al mateix llit.
I un se sent humiliat quan, afaitant-se la barba, li conten contes de nen.
I tot acaba llavors, amb això que em conta ara: suïcidis, atracs i bombes, bogeries i...
i més, senyora, i més.

Vostè d'això no en sap res.
No és jove i té molts diners.

diumenge, 9 novembre de 2014

Rondallem-nos tots de vella Vall!




Ja és cosa feta i treta a la llum, el llibre de les "Rondalles de la Vall i del Vell"... eixe no digues blat fins que el tingues segat ha costat bastant pel que sembla de tenir-lo al sac lligat. Una espera llarguíssima, forçada a més per les ganes que teníem de trobar a mà aquesta edició! Ara mateix està ja a l'abast de qualsevol, per sis eurets de no res, a les oficines de l'editora, Caixa Ontinyent. Tot un cúmul de cultura de la bona per anar gaudint a glopets. 51 primeres històries d'un projecte escolar que considerem més que magnífic, únic per les característiques i necessari del tot atés l'estat actual del fet de la cultura social, deixadíssima de la mà de qualsevol que puguera fer alguna cosa per mantenir-la viva.

Un pessic d'ell vos en xarrarem. Els autors són els xiquets i les xiquetes de primer d'ESO de l'IES Manuel Sanchis Guarner, de Castelló de les Gerres, durant molts primers d'ESO, però també els professors... i totes i tots els qui hem anat sumant-nos. Que, poc a poc, el "Vell" s'ha transformat en un ent d'il·lusió per a moltíssima gent! Mireu sinó les dades publicades: 9 anys de feina, 500 alumnes. 1000 persones majors entrevistades de tota la vessant oriental de la Vall d'Albaida, amb participacions saforenques, i romaneses i tot! 100 rondalles recopilades i un bon grapat de lletraferits enamorats d'aquesta història que han participat enquimerats per la tendresa del projecte... 
La iniciativa pretenia fomentar la nostra llengua, però també recollir el costumari social, cultural, fester, agrícola, comunicatiu, a través d'un ingent esforç que pretenia tornar a posar en valor l'oralitat amb què hem bastit durant segles la nostra forma d'entendre el món.

Ara, a gaudir-lo, el món i el llibre que el conté. Serà doll de moltes més experiències escolars, perquè el treball continua... No només hi ha materials per editar un altre llibre sinó que, a més, de les històries recollides es fan unitats didàctiques i novelles propostes, teatrals, poètiques, artístiques..., que aprofitaran el canemàs llegendari per aprofundir més en l'arrel malaltissa del nosaltres comú. Jo no sé si aquest treball aprofitarà per allò de fer més comarca i més país que tant sovint es vol vendre en qüestions d'aquestes. Em conformaré amb que haja creat i cree ciutadans que valoren la tradició que dibuixa els nostres horitzons, els sentimentals i els que caldrà superar vitalment també. Que s'estimen un passat que ells mateixos dibuixen present i les lliçons que ens aporta de com érem i som, per saber passar-les a un futur de com serem. Demane poc, veritat? 
Amb aquests fulls, ens coneixerem més amb l'aprenentatge de les facècies i morals que traurem de l'amable lectura; a nosaltres, als veïns, als veïns que foren i als qui eternitzaran demà els vícis i virtuds dels qui tresquem anímicament per aquesta terra tan blanca.

Per la meua banda, voldria agrair a Pep Estornell Català que haja volgut comptar amb la meua participació en el joc aquest afortunat... Una participació ben curiosa, perquè crec que sóc l'únic dels autors que s'ho ha guisat i menjat solet... Sí, m'explique. No són rondalles que m'hagen contat els xiquets les que he passat a net sinó tretes del meu propi passat..., licències d'aquelles. Ara mateix, se'm publica la vella història de com el sant Blai de Bèlgida passà a residir a Montaverner i la vida i amistat del moro blavet, Al-Àzraq, amb el seu capità "Aben Baçol" i l'ombria del Benicadell... Siga com vulla, em sent molt orgullós d'haver jugat en una obra tant i tant rebonica. I com que tinc bona gana, espere que els senyorecos de la caixa de les comarques eixa, coprínceps de ma casa que són, tinguen a bé accelerar la propera segona edició! Jo ja faig per la tasca. No sé ni quants exemplars vaig firar al Tots Sants de Cocentaina...

Vinga. Rondallem-nos amb la Vall que conta el vell...
 

dissabte, 8 novembre de 2014

Presentació de "Vidre d'Estam" a Benimaclet



I seguim fent ronda!
Aquesta vegada, però, jugàvem més a casa que a casa... Trobar-nos a la seu de l'Assemblea de Veïns de Benimaclet és una ocasió única. Aquella planta baixa tan plena de la pols dels records ens va atordir fins i tot. Quant de temps fa ja de quanta cosa que allí nasqué, i quants fruits ha bendonat la proposta aquella de treball i rialla...


Poca gent, era mal dia i es parlava de la poesia d'un inconegut... Les emocions que transpuava la presentadora, Núria Cadenes, varen arribar ben al fons dels assistents. Havia descobert un gran escriptor per fer cas a Peli i llegir-se aquell llibret de disseny esquerp d'una col·lecció malfamada d'una editorial en la picota constant...



L'escriptor gens conegut somreia i mirava, admirat encara per trobar-se a l'ombra del Tirant gegant i atabalat per les rondalles meritòries que l'altra ombra, jo mateix, anava trenant-li en brollar decapador... ("Maledicantur thylie, iuxta viam posite..."). Les lloances anaven també remenejant-lo... Que si una veu maduríssima en un petot expertíssim; que si un lèxic diví i una formalitat enlluernadora... i vinga definicions de poesia...


Un sopar deliciós i senzill, de germanor veritable. Un benestar irrepetible i un aprendre sempre. I tenint clar que, entre presses, l'oasi ho és més, uns fins ben aviat i que el pròxim llibre, la pròxima idea, la pròxima trobada, no siga ni tan fugaç ni tan espaiada...

I abans de pegar a fugir cap a quotidianitats bastant més eixorques, un selfie amb el Moro Maclet. L'ocasió i l'hoste ho demanaven...

Moltes gràcies, estimats amics, per tant i per més...



dimecres, 5 novembre de 2014

Més cartells premiats de Vicent Ramon Pascual







Si cada vegada que l'amic Vicent Ramon Pascual treu un bon cartell o enllesteix un disseny genial, aquest blog estaria dedicat únicament a les necrològiques i a la seua obra. Però de tant en tant, mentre li muntem el club de fans, sí que vull deixar constància per ací de les seues meravelles. Les darreres, el cartell de les Falles de València de l'any proper, que vos passem ací dalt, i el dels Moros i Cristians d'Alacant (altre any més, he he...), que teniu per ací baix en l'única fotografia que he pogut emprar. En ella, al mig, Vicent Ramon , ben cofoi... 

Doncs això. Enhorabona a ell i a tots els qui admirem el seu art! I a veure quina serà la propera sorpresa i alegria.



dilluns, 3 novembre de 2014

Vidre d'estam a Benimaclet



Poques paraules calen. Esteu convidades i convidats. Només caldrà que obriu la porta, si no la trobeu ja oberta...

Cicle de conferències sobre Roís de Corella a València

La professora Maria Conca, admirable senyora, ens fa arribar aquesta informació sobre un cicle de conferències sobre la persona i l'obra de Joan Roís de Corella. Nosaltres, sol·lícits, vos la fem arribar. Mai no se sap quines meravelles podem arribar a aprendre escoltant els que saben.


diumenge, 2 novembre de 2014

Primavera d'hivern feta fira...



Al meu poble, quan un acte no acaba d'anar bé de públic, sobra dir que ha estat la vegada que més gent s'ha aplegat perquè ho repetisca la premsa i, a força de trobar aquest falaç recurs d'autoritat, la gent s'ho crega del tot  i els organitzadors alenen tranquils. A la Fira de Cocentaina li passa just al contrari, però l'alé tranquil tampoc no és possible... A tal munió de gent i gent amb esperit de viure una gran festa major no li cal premsa ni engany ni autoritats... i ja veieu, que la d'enguany passarà a la història per ser la segona ocasió en què s'hi apropa un president de la Generalitat i si no eixí avergonyit l'home per haver entrat per la porta falsa, bé li ho ha recordat la premsa, que li caldria vergonya al cavaller. Ausades que donà de sí aquell cartell carabassa amb un "Moniato" ben escrit que acompanyà el molt honorable en totes les fotos. Qui sembra vents no troba arrelament enlloc. De bufetada a la vila comtal  ha titllat l'ajuntament la inesperada visita. No li falta raó, ni raons al públic pel pataleig momentani i simbòlic...




 Però tornem amb el raonament. A la Fira  li convé publicitat, com negar-ho! (i una imatge promocional més ajustada als corrents moderns; ai quina dissort amb els cartells darrerament...). Això d'augmentar xifres podria ser molt gran error, que ben fàcil és de comprovar quan et trobes els carrers atapeïts i les cues de cotxes... La resta, contingent com dirien en aquella pel·lícula a la que li costava amanéixer. Ara que té l'interés turístic, por em fa que no vulguen optar al BIC... Els temps, com corren...




És bonic pensar que tots li som ocells de pas. A quanta gent hauran vist passar les finestres del Palau en 668 anys? L'essència del remoreig constant i, en anys de tanta bonança d'oratge, l'alegria de l'anar mirant, tocant, xerrant, passant, firant, omplen l'esperit inquiet de qui visita. Segueix generant espectatives malgrat les repeticions que els fidels identifiquen. Continua generant sorpresa pels nouvinguts i prompte parroquians constants...Una remor que de feia anys jo no sentia i que, enguany, potser pel sol aquest que afegia més color als colors, m'ha fet firar i firar-me, i estimar-me racons que feia força espai se'm cobrien de molsa resseca per falta de pluja adobadora.


No tot són flors i violes, i per això hi haurà una edició 669, per corregir males tendències i sabent que de grandesa i millora només es pot parlar a qui és gran i vol ser millor. Si pot ser, seria important atendre millor coses com, al nostre parer, la pobresa d'idees i execució de l'exposició principal del Palau, sobre la història dels Corella. Els adjectius que posaria ací ara per definir-la són massa forts com per a no fer molt de mal, i no ho pretenc. Sol passar de tant en tant això de despreocupar-se d'aquestes coses i ha acabat sent marca de la casa: vespres de molt i anys de no res cultural. Parlem des de la fidelitat absoluta al certàmen, que tants anys que el sentim nostre que l'exposició aquella de com ha canviat Cocentaina en fotografia només és de com la recordem d'infants a com és ara. D'ací que guardem a dins grans mostres i potser sense tanta pretensió. 



Si el que es pretén és només omplir ja se sap, publicitat a les col·lònies de russos i anglesos de la costa i ho tens clar i net. I no, ningú no vol això. La Fira, cal que siga molt més del que sovint et mires i et veus o acabes trobant-te. Més que no l'esquifidíssim mercat jueu que cal fer pujar com siga. Molt i molt més que no el ridícul "mercado valenciano"; ves que costaria fer un porrat realment tradicional movent paradetes d'ací i d'allà, que les hi ha. Potser el fet que aquests mercats els organitze una empresa molt forana passa factura... Sort que enguany s'han esmerat amb el fet de la decoració, que les places estaven precioses... 




Falten àrees de descans. No hem pogut comprovar si el fet de les actuacions "festivo-turístiques" animaven aquell sector del mercat que, en no coincidir horaris, no hem vist mai animat. Ens ha animat el mercat tecnològic i hem enyorat quan es feia la fireta de llibres. Potser falta encara una fira d'entitats, tantes com hi ha i tant de treball com fan, i una representació de pobles com toca, amb treballs, oficis, costums... que no pots trobar a les parades superguais amb fullets turístics i hosteses que, què dir-vos?,  es repeteixen més que el Botifarra cantant, sempre, les mateixes cançons...


Foto del magnífic aparador que ha guanyat el premi convocat... 

La Fira creix i no. Es nota en un exemple banal però evident: l'espai físic de treball que adés ocupava només Ràdio Cocentaina, ara suma altra ràdio i dues televisions. Però eixe espai físic és encara el mateix, i això l'allunya de la gent com passa i no s'entreté. L'esperit s'encosseta en la peixera i s'evita  així qualsevol possibilitat d'interactuació. Pot ser siga el signe dels temps. Eixa és la gràcia de la Fira. Som ocells que passen i ella sempre acaba adaptant-se a tot tipus de vol i volar...



Sempre diem que cadascú la conta tal com li ha anat. Jo m'entretinc en banalitats només bones pels qui la duem a les venes i ens és l'inci del temps mirífic d'hivern, dels moments pels quals paga la pena patir l'any sencer... Ja se'n va la primera fita dels dies millors, i ha estat preciosa. Poques troballes humanes, però ben boniques; molta cosa firada a casa (si veiéreu la preciositat ceràmica amb què he estat obsequiat no ho creuríeu); i sobretot, un retorn a un sentiment firer que ens fa renàixer a moltes més idees... 

Ara, que Cocentaina descanse i que ens vinga prompte l'hivern... Hui l'hem tastat: lledons, magranes, torró a la pedra...

.

.