.

.

.
.


dilluns, 29 setembre de 2014

Crònica del naixement d'un nou temps de gràcia

I en aquell temps de malvestats i indignitat, l'arquebisbe va mostrar al poble el document que, arribat del Vaticà, amb la signatura del penitenciari Major de la Penitenciaria Apostòlica de la Santa Seu, permetia que la diòcesi comptara amb un any sant cada cinc per a la veneració de la sagrada relíquia que es guarda a la catedral, provisió especial presa pel cardenal prefecte de la Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sants. 

Així, que s'obrirà un temps especial de gràcia, durant el qual serà possible obtenir una indulgència plenària per a la remisió de la pena temoral pels pecats. Els fidels i peregrins podran guanyar-se el Jubileu en acomplir les condicions habituals de confessió sacramental, comunió eucarística i oració per les intencions del Papa. 

A més, s'aprovava el text d'una missa dedicada a la relíquia que podrà ser celebrada en totes les esglésies en els dies autoritzats i el de la festa anual, que inclourà oracions pròpies i lectures en la llengua... dels que pasturen el poble.

I tot això el 2014.


De les falles de 2015 i les dones-florer que encara queden...


Esbós de la falla Na Jordana pel 2015



Entre tanta cosa, se m'oblidava dir-vos que els de la Federació de falles de secció especial de València ja han fet la seua "festa de mig any", dita "Una festa per a tots", i han donat a conéixer esbossos, maquetes, projeccions..., del que seran les ja imminents falles (i que podeu veure ací mateix). Tan imminents que tenen cort d'honor d'aquelles.. I ja sabeu el que opinem per ací d'aquestes coses. Primer que el temps va massa ràpid, segon, vos copiem un text que ha publicat l'amic Gil-Manuel Hernández sobre flors i floreros amb l'aigua per canviar al facebook...

"La figura de la "Fallera Major" continua dessignant, simbòlicament, una dona que no és realment major d'edat, una dona objecte, una dona florero, una dona minoritzada a força de ser revestida com a "reina", una dona que "llueix" sols de pell cap a fora, de indumentària colorista cap a fora, una dona que està millor callada, que sols parla, i poquet, en els actes oficials, com la Crida i l'Exaltació, on sols recita el que algun home que mana ha escrit per a ella. Les falleres majors solen estar mudes, i encara que donen l'ordre d'encendre la mascletà, de manera clarament sobreactuada, es limiten a somriure molt i a agitar la mà des d'eixa minoria d'edat que implica ser l'encarnació del mite patriarcal de la dona-verge i immaculada. En realitat elles no importen, el seu símbol és la pinta, i el vestit florit funciona com el seu burka de luxe particular, la disfressa perfecta per a mostrar-les al món com a joies humanes que sols poden deixar-se admirar. No és el cas de l'home, que no rep cap homenatge ni adoració, doncs té el poder, i amb això ja té prou. I perquè té el poder i elles no el tenen, les "compensa" amb flors i una banda acreditativa de regina amb data de caducitat".


Veus? Per això estic jo tant content que al meu poble no hi haja ja reina de festes de moros i tot això. Les dones, des que van agafar el trabuc, el van omplir de pólvora i es van posar a disparar amunt amunt, són tan iguals que els homes en gairebé tot. A l'any que ve, per primera vegada, dues dones seran capitanes. Només falta que una dona siga president de la Societat de Festers. Ara que l'actual president ha dit que no renova, igual alguna es fa avant...

Esbós de la falla Exposició 2015

dilluns, 22 setembre de 2014

L'entrada de Bocairent serà en dissabte...



Com que en vàrem parlar, ara és moment de donar els resultats. I ací estan.

L'escrutini ha deixat unes dades més que clares: les festes canvien al cap de setmana i l'entrada serà dissabte. Així doncs, si tot va com tenien previst els organitzadors de la consulta (aquells del paperet sense signar que vos deia i que sembla que resulta que tenia un bon grapat de signants: l'Ajuntament, la Parròquia, la Junta de Festes, partits polítics -excepte el Pp-, hostelers, comerciants i empresaris locals...)  les festes de 2015 començaran en gener, a no ser que es vulga eternitzar la cosa: 30, divendres, les Caixes; 31, dissabte, l'entrada; 1 de febrer, diumenge, Sant Blai..., i així successivament.

Què vol dir tot això? Són moltes les reflexions que em venen al voltant del tema. Només faré una perquè tampoc no estem per fer cap anàlisi apressat, atenent a que convé primer escoltar la gent i comprovar-ne els resultats primers, no passe com amb el darrer canvi de l'entrada d'Ontinyent, primer criticadíssim i després, en eixir bé l'experiment, coralment aplaudit. Com que aquestes coses es duen en les vísceres, cal veure-les amb més tranquil·litat i prudència que no la corrent. Si alguna cosa ha faltat, i això és el que vull resaltar ara, són les males formes que he arribat a observar per escrit. Alguns mitjans de "comunicació" comarcals i supracomarcans, caldria que cuidaren més les maneres perquè han arribat a consentir paraules i referències inadequades que no fan justícia ni al procés, ni a la festa bocairentina ni al veïnat. 
Una lliçó de coherència i democràcia la votació. Seguirem veient com es desenvolupa la qüestió...

diumenge, 21 setembre de 2014

Rogle a la balladora que fa rogle...!



A un exiliat del món com jo, amb tan gran bena  romàntica als ulls, només li cal escoltar la melodia de la dansa de la Pobla del Duc pujada amb dolçaina a dues veus per erissar-se tot en emocions que, no per sabudes, deixen de ser intenses. Encara jugue en la memòria a córrer, ràpid, per veure com canvia el ritme de la dansà de Bèlgida, i no hi ha res que m'agrade més que trobar-me sense esperar-ho els (meus) Pastorets d'Alfarrasí. Fins i tot ahir em va complaure escoltar la melodia del grup convidat a l'Aplec valldalbaidí, la d'Agres que tant és la dels Cabolos de Bocairent, i em cau la bava...



Torquem-nos, doncs, que arribat és el moment de deixar constància del nostre pas visitador de la festa major de la nostra cultura tradicional. Un moment ben esperat per molts de vosaltres (he, he), més que no per mi. Bé sabeu que, en ser  l'hora que el tio Sergi Carrasca escriu la paraula "danses", les visites al blog es multipliquen per massa i hi apareixen comentaris d'aquells troneres i tronats... Benvinguts doncs, un any més. Però millor si guardeu aquesta vegada el subratllador fosforescent. Poc tinc a dir...



Ja vos he provocat? Genial. Seguim...
I poc tinc a dir perquè poc podria dir-vos. I tampoc no vull donar aire al sentiment aquest que sovint em rebleix en comentar d'aquestes coses: la recança. No. Allò del "que verde era mi valle" que tant em ve i ens ve en moments com el d'ara, de crisi múltiple, no em convenç. Més que res perquè la meua vall sempre ha sigut ben blanca.


Només escoltant ahir, en els roglets que fas quan saludes uns i altres, les idees que rodaven me'n feia creus. Tothom dient que si com pot ser açò, com pot ser allò altre, no puc creure'm què, ves a saber el perquè, si és que... Ai mare com va el carro i com està el pedregar quan els qui han d'oferir solucions, projecció, camins, motius i accions, amaguen el cap sota l'ala i no proven a treure's l'espart...


Per això no faig cas ja de res. Continue pensant que fa més qui vol que qui pot, i jo, el que volia ahir era gaudir d'un espectacle que és, de per si, agradós de veure, i aplaudir els bons balladors, les excel·lents balladores, que any rere any m'ensenyen de la seua saviesa. Lluny com estic del món, ja m'alegrava de fer els retrobaments abans que no arribaren. Perquè hi ha gent que t'estimes de veritat en el rogle. Hi ha gent que és espurna i pren foc. Àgil, agraïda, vital, entusiasta, admirable de totes totes, amb gràcia vertadera i a la que, personalment, reverencie. Llirs entre cards que diria el clàssic, quan el bancal que és el que queda de la nostra cultura popular està tan per llaurar i tot sembla fragilíssim esbarzer, que s'escampa...




Ritme i nervi s'agraeixen, l'art que es va descobrint-se poc a poc enamora. La gràcia, tan rara com és, apareix a rampallades. I en no res, la vesprada va omplint-se de... deixa-ho córrer, Sergi, que pareix que estigues fent un pregó d'aquells. Calla, calla... Res, que em va agradar molt això d'aplaudir tot l'aplaudible. Rogle a la balladora que fa rogle...!



I de comprovar també que, per més que passen els anys, m'encisa seguir cantant la dansada dels senyorecos d'Agullent i que m'omple fer la meua versió de les passades amb bombo, i sobretot amb plat, que tant m'han atret de sempre i que sempre acaben emprenyant qui estiga al meu costat, de tant insistent com em torne...



Bé doncs, poca cosa més. Ja vos ho havia dit, xicons... Lamentarem, això sí, les absències de tants amics que no vaig trobar enlloc (on heu guardat les postisses, xe?), i sobretot dels massa pobles que trobàrem a faltar. I això no pot ser... Potser qui em deia que això no podia ser puga fer res -alguna cosa- perquè no siga i, a l'any que ve, siga el rogle tan gran com mereix aquesta comarca. Cal intentar-ho. Potser els temps daurats estiguen lluny? En absolut. Malgrat tots els malgrats, i amb tots els canvis conceptuals, publicitaris, organitzatius i de merxandatge que siguen necessaris, convençut estic que el demà és millor temps. L'espectacle s'ho mereix i el nostre costumari vital també. 



diumenge, 14 setembre de 2014

Traduccions...


Encarna Sant-Celoni i Verger, a qui tant m'estime i admire, em fa arribar aquesta convocatòria que pot ser del vostre interés. Una vesprada de dimarts em fa impossible l'assistència, però potser pugueu vosaltres acudir i participar, qui sap...! Ja m'ho contareu!

dijous, 11 setembre de 2014

Toc a Rauxa!


A Somatent por vilawebtv

Gràcies a Vilaweb per penjar aquesta història que tanta il·lusió m'ha fet; molta il·lusió. Hui, com va fer ara fa tres-cents anys, el meu estimat campanar del Pi, estimat pels moments tant bells que allí he viscut i perquè és el terrat dels més admirats gegants, ha tocat a Foc, que diem al meu poble, a Rauxa també, a Somatent, en record d'aquella gent que va morir per la defensa dels seus ideals uns, perquè no tenien més remei que obeir els altres, ves a saber...

Jo, que vaig tenir tanta pena aquell dia d'Almansa de dos mil set, i que vaig fer de tot perquè el nostre tricentenari del vint-i-cinc d'abril  mirífic tinguera llum al cim del Montcabrer que digués que ací estem, ara em dolc des del sud més sud per no poder fer senyera als carrers de Barcelona, per no estar-me al Fossar de les Moreres... Però no importa, l'han feta milers de persones i jo em veig reflectit en els seus somriures, hi han estat persones que s'estimen terra i món tant o més que no jo... El joc és aquest, el de la coincidència històrica és una loteria més. El tema de les independències i els interessos polítics amb mi no van. A mi em va la gent, la meua gent, la que em diu bon dia en dir jo bon dia, o em contesta buenos dias o bonjour i seguim parlant en amistat. La meua història, la meua tradició, no vull que se les enduga un mal vent, una mala galerna interessada com veig dia a dia que està passant, fefaentment i constant i ininterrumpida. Ja s'ho faran els polítics, o no. Segurament faran el que més els convindrà i no dubtaran en vendre sa mare si cal per salvar la pell. Ja lluitarem contra això. Ara la lluita és abraçar-vos als qui dibuixeu la bandera del meu poble sobre l'aire calorós amb rajos de somni. Cadascú de vosaltres tindrà una idea diferent i ho farà per diferents motius. No els sabré i no necessite saber-ho. Només m'importa el gest de fer, d'anar més enllà, respectuosament però demanant fermament respecte. Jo vull crear, vull estimar, vull obrir-me al món des dels meus arrels, i si pot ser, saludant el solet i la lluneta com em van ensenyar de xicotet...



Cal ser agraïts

La Mare Mariola ha tornat a patir. El seu coret ha estat en flames de nou. No hi ha manera. És la tercera vegada enguany que li arriba la maledicció del foc...

Però no vull queixar-me aquesta vegada, sinó agrair. Cal agrair que ahir per la vesprada, catorze mitjans aèris impediren que les flames acresqueren el dol.

Gent, molta gent anònima, que s'hi dedica, que hi ajuda, que fa moure els huit avions, sis helicòpters, els molts vehicles de bombers. Les brigades, la gent de seguretat... Tots ho passen mal per les retallades econòmiques polítiques, però s'esforcen tan com poden i a l'hora de la veritat no s'amaguen darrere de cap escó ni perden temps en bagatel·les publicitàries. Poc podem fer nosaltres més que agrair-los l'esforç. Com bé sabem pels resultats nefastos dels darrers anys, bé que arriben a posar en perill les propies vides per defendre allò més nostre i intangible, l'horitzó...


"Al Fossar de les Moreres"...




"Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!


Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

                  ...

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.


- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.


Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.


I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

             ...

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor".
Frederic Soler i Hubert. Serafí Pitarra (1839-1895)
Fragments del poema "Al fossar de les moreres".


.

.