.

.

"-Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/ seràs aire que s'ìnflama,/ seràs astre rutilant,/ seràs home sobre-home,/ perquè en tens la voluntat./ Correràs per monts i planes,/ per la terra, que és tan gran,/ muntat en cavall de flames/ que no se't cansarà mai./ El teu pas farà basarda/ com el pas del temporal./ Totes les veus de la terra/ cridaran al teu voltant./ Te diran ànima en pena/ com si fossis condemnat."

El Comte Arnau.

Joan Maragall.

.


dilluns, 25 de setembre de 2017

Ballant gegants... mallorquins!



Biar, a dilluns vint-i-cinc de setembre de 2017.

Vaig de bòlit amb això de tanta feina atrassada a causa d'una setmana d'autèntic dolor i cap profit. I el cap de setmana ha estat veritablement trafegós. Tinc la casa plena de Gegants i Capgrossos que ballen i corren, m'ho tiren tot al terra maldestres com són per ses pròpies dimensions. I les músiques i cançons, i tanta gatzara com hi ha entre el despatx i el menjador m'han acabat provocant un maldecap que no desitge ni als enemics més ferms! No sé ni com me n'he vingut hui a treballar, la nit que m'han donat cantant i contant-me historietes...

I entre unes coses i altres no t'he donat notícia de l'arribada a casa d'un obsequi que m'ha deixat content del tot, talment com hi fóra un dels nolotils que m'han fet sobreviure al marasme aquest del trist i llarg còlic. 
Res, que l'amic Pau Tomàs Ramis, el plus extrem amador dels gegants i nans mallorquins, per dir-ho bé, com el clàssic, ha tret llibre. I encara ha tingut la bondat de fer-me'l arribar per correu! 

I quin goig de llibret! D'aquells amanyosos i lluïts, ben dissenyat, amb belles informacions i precioses imatges. Una xicoteta joia que fa més grans encara els Gegants de Llucmajor, colla activíssima, que en són els protagonistes. 

Totes les monografies que tracten de Gegants i Nans em són benvingudes, perquè encara són escasses -i molt esparses-. Sense elles, sense la investigació que permet la construcció del fenòmen local, no podem bastir cap edifici investigador o de gaudi comunal que abrace generalitats compartides. La coneixença d'unes i d'altres tradicions sempre serà suma quan estan ben explicades, amb fonament i sense les balostiades a les que volen acostumar-nos per aquests immediats horitzonts nostres els sandonadors de torn. 
Si és que obrir-nos a maneres alienes de viure allò "nostre" ens ajuda i tot a valorar els ets propis aprenent els uts dels altres. I aquesta obra, per la seua intel·ligent coherència, m'ha semblat d'allò millor per fer paret, i fent paret, per alçar marge on enfilar-se per mirar més lluny. 

Un producte estèticament bell publicat des del coneixement i l'estima tant de la història festiva com de les pròpies figures, bellament escrita, amb múltiples referències literàries (mossén Alcover i Maria Antònia Salvà, als qui tant admiren, hi tenen lloc amb les seues rondalles i poemes que expliquen el llegendari que hi ha al darrere de les figures i en justifica poèticament la seua existència), i què dir més? Que la Fada Morgana, En Barba-rossa, La Bruixa Tavèn, En Pere Taleca, Na joanota, L'Amo de Son na Moixa, En Miquel i na Càndida, els Macers, els Negrets i els Dimonis, les figures pròpies d'aquesta vila mallorquina, immediata al puig de Randa llúl·lic, poden trobar-se ben cofois d'haver quedat tan ben explicats i retratats. Els veïns del poble i els qui estimem com a res més aquesta cultura tradicional, quedem agraïts... I jo més encara, per la generositat de l'autor, a qui espere saludar personalment ben prompte...


dimarts, 19 de setembre de 2017

I tant que sí!, Paco Muñoz, Mossén Grenya, a Bocairent



Emocionat, eh?


 Biar, a dilluns dihuit de setembre de 2017.

Acabar amb salut ja estava prou bé. Acabar com acabàrem, amb una felicitat d'aquelles amples, veient tant feliç Paco, veient els gestos dels assistents, dels músics... Quina joia el concert de Paco Muñoz al seu Bocairent. I l'espineta que es treia del cor, que també cal anotar-ho perquè no se'ns oblide... Massa memòria tinc jo per recordar-la, que encara no me l'he treta, no... A més, era el moment en què un servidor entrava en el jorn de l'aniversari propi. Què més podia demanar que un concert que em resultà tan proper, tan íntim... Normal, que m'havia assegut en la segona filera per tal de captar, precisament, els gestos. Hui volia captar de la gestualitat complexa que empren per comunicar-se tècnicament i els de la tendresa del cordial. I volia veure si, atrevit, podia reflectir els profunds sentiments de Paco en tornar al poble d'on fou vicari per nou mesos..., tan intensos que encara té moltíssimes amistats, estimes certes, que el tenen com a "Mossén Grenya", i que li valgueren ja fa anys un dels títols aquells de vida que més s'estima, la medalla d'or de Bocairent...



Doncs bé. A punt de començar l'espectacle, i jo preparat per treure fotos dels onze artistes que s'escampen sobre l'escenari en escorç forçat. Al darrere, un teatre Avenida no massa ple. Solem dir que no importa la quantitat sinó la qualitat, que és alta, alta..., però sap mal no haver omplert el teatre, perquè qui organitza la vetlada és l'Associació AFAB, la tan activa dels malalts d'Alzheimer i els seus familiars.
Per començar el concert, i atés que ben prompte arribarà la data reivindicativa més marcada en referència al mal de la memòria, per no perdre la comuna i cívica, Carmen Doménech ens rep amb una introducció en què explica motius i esbosa il·lusions, tot agraint a Paco els seus esforços, els de sempre i els d'ara.



Carmen acaba d'arribar, com la resta de gent de l'associació, fa no res. Estaven preparant el sopar pels músics i acompanyants allí a la seu de l'entitat. Així que, en certa manera, ens ha tocat a Juanjo i a mi fer d'amfitrions de tots quan han anat arribant al Teatre Avenida. Hem estat des de ben prompte al teatre, mentre els tècnics ens sorprenien amb la seua destresa a l'hora de muntar el complex escenari lumínic i sonor. Nosaltres, penjàvem la pancarta aquesta que li hem preparat... És normal, no se'm va quedar a mi la mania d'haver-li'n dedicat una a Paco quan va retirar-se? Si ens havérem rist amb les propostes que vam fer un servidor i el senyor Toni de l'Hostal per a la plaça de bous bocairentina... Si no m'equivoque havíem quedat en una que diguera: "Paco, fes cas a Pepa i pren-te les pastilles". Ara, en canvi, menys agossarat, he pensat que millor agrair a aquell Mossén Grenya que apareix joveníssim entre les cases d'un immediat Bocairent...



Els hem acompanyat al sopar, però no ens hi hem quedat... En anar a la nostra hem acabat trobant Mireia i Arturo, i encara s'han afegit Pilar i Jordi a l'hora del café i l'herberet i allò ha sigut Troia, o millor encara, el camarot dels Marx en aquell bar on, per a postres, se li ocórre a Juanjo treure'm un tros de tarta gelada amb dos ciris perquè bufe i inaugure com cal el meu aniversari... Impactant tot, de veritat... Si ens encantem, acabe xafant el senyor alcalde de Banyeres de Mariola en la meua eixida, que féiem tard al teatre i Pepa ja estava telefonant.
Després de pagar la nostra entrada religiosament, tirem cap a dins del teatre. La funció va a començar... I per primera vegada en aquesta gira, els tres germans Murillo que recolzen a Paco... Voràs luxe més gran!




No sé per on he deixat ara la foto d'Enric, la buscaré, perquè "mera" que en vaig fer, vinga a jugar, que damunt tenia al costat Juanjo, que no parava de fer fotos de mòbil i ensenyant-me com eren de bones, les fotos i el mòbil.
Jo, a pillar detalls i moments. Era la meua intenció aquesta nit, a banda que Paco i Pepa es trobaren el millor possible...


I res, que el concert va anar desenvolupant-se amb normalitat. Millor dit, amb una certa normalitat. Cada concert que passa, i deu ser per la confiança que dóna l'ofici preciós que atresoren, els músics tenen més confiances entre ells, i això es nota en el relaxament constant, els gestos bonics, unes maneres de veritat precioses. Aturar-se per aplaudir un Paco esplendorós tan esplèndidament com l'acompanyaven, tot nerviós, esbossant continuadament somriures agraïts...


Certa perquè arribà un moment en què vaig preocupar-me de valent. A l'hora de presentar la "Cançó de la Marinera Fidel", Paco s'emociona com poques vegades. Em diria després que era com si tingués davant l'autor de tant bells versos, el senyor Lluís Guarner... Es gira, agafa el seu tamboret de boga, i s'asseu per a cantar...! No ho havia fet mai en la gira... Que tot siga emoció i no cap altra cosa. I sí, ho era, i molta...!



Però és que esperàvem cap altra cosa més que emoció? Si va començar dedicant el concert a la memòria del seu estimadíssim Toni Mestre! Fort juguem! Que acabem amb salut, pensaria, com jo vaig penser, Pepa també. Segur!



Que fou un concert excel·lent també cal dir-ho. Cada vegada és millor el joc musical..., no em canse de considerar-ho, i d'aplaudir-ho...


Arribes a tocar el cel oint-los a tots, ensems, regalant-nos un "Mare, si fos mariner" per emmarcar... Toques el cel...







Ep! I Ina, que va estar a una alçada de mèrit; ja està fent-nos goleta del seu primer disc. Finalment, després d'esperar, perquè les coses ben fetes necessiten de paciència i un cert repós



I així, amb la boca oberta, es quedava Paco escoltant l'Apa...


Perquè per molt que puga dir, curt em quedaré sempre amb aquest portent humà...


Pocs artistes com el senyor Apa he arribat a escoltar, i mira que tinc oïda llarga... Tinc unes ganes de veure'l allí, arromangat en el seu propi espectacle actual, les "Flamencianes"...
Però tampoc tinc pressa, perquè ja ho he dit?, no? Tot allò bo es fa esperar. La sort no m'ha acompanyat fins ara, però quan siga possible, serà com que em toque un bon pedaç en la loteria... 




I va i resulta que, a l'hora convinguda, i amb un art que només té ell, el senyor Enric Murillo destapa el faristol que havia estat mig ocult al seu costat durant tot l'espectacle. Després del "Romanç del Penyal i de l'Aitana" i abans que no se li passe pel cap a Paco fer-nos plorar amb el nostre himne mariolenc... Ha plorat ell amb el quadre que li regalàvem: una foto preciosa que li vaig fer mentre ell mateix plorava a Dénia i la lletra del "Serra de Mariola" junt un "Gràcies Paco" de vermell samarreta... Res, disseny i idea de Juanjo, que està com una cafetera... I encara s'hi sumà Carmen Doménech a la iseta aquesta. Paco emocionat, nosaltres també... I prova aconseguida. De ben segur que no ens oblidem d'aquests instants. Són els que marquen realment els nivells de felicitat vital.




I tot seguit i malgrat que les emocions sempre resten forces, tens a Paco dirigint-nos a tots en el "Serra de Mariola". Ell a la seua, nosaltres fent la nostra harmonia vocàlica que és la pròpia de la "Sèrre de Mariòlo". No aprendran mai, els valencianets, a parlar bé, no.


I les complicitats...



Res, que arriba la fi de l'espectacle, com si hagués sigut una faula (tu ja m'entens...). Els artistes saluden i el públic dempeus...
Però es produeix un efecte que no havia passat encara, no... Si al concert de Montserrat varen donar-se espontanis a l'escenari, ací el que hi ha és una invasió en regla dels seguidors de Paco, per besar-lo i abraçar-lo. Fins el punt de perill amb tant de cable que Ricard em passa corrents el tamboret i jo el pose al mig del corredor perquè Paco puga seure per rebre les tantes mostres d'estima que mereix...



I en baixar, tothom a voler fer-se fotos...


I algunes de les mostres d'estima, emocionen molt a qui les dóna com a qui les rep.




I la curiositat del dia, la presència dels alcaldes de la contornada. Heus ací la senyora alcaldessa d'Alfafara... Ara quan m'ho permeta la salut li enviaré la cançoneta que cantem del seu càrrec a Ontinyent, i que ella està convençuda que vaig inventar-me... (Paco la canta de l'alcalde de Sollana, huit, nou, deu...).


I ací, Paco conversant amb el senyor alcalde de Banyeres de Mariola. Un bon grapat de banyeruts foren els qui s'internaren a Bocairent, he, he, he... I Pilar tota devanida per això!





I ací la prova fefaent de com és la vida... Ricard no pot aguantar-se el riure... Jo recorde allò de la pancarta de les pastilles i del fer-li cas a Pepa... Ha, ha, ha...!!!!



Xe, com heu eixit de guapots...!


Això es diu estima, i deixar-se estimar també...


I aquestes fotos m'encanten... Paco regala un text a Juanjo Alcaide, qui es queda emotivament gelat. No, si hi havia per a tots... Em consta que se l'ha penjat ja en el millor lloc, on exposa els obsequis dels fotògrafs admirats i els pesats dels amics que no el deixem tranquil...




A vore, Juanjo, si al final no seràs del Carabanchel de Madrid sinó del Caramanxell de Cocentaina (Hua, hua, hua...).


Crec que no li he tret a Paco cap foto en què estiga més rialler... Els ulls li brillen, veritat?
I a Pilarín... Ja estem preparant la propera. Cal que li demane al nebot l'herbero aquell tan rebò perquè Paco puga disposar-ne en sa casa. És el que serveix a les visites de solera i solatge!
Tranquil·la, que el concert d'Ontinyent està ahi mateix.. Però un dia hem de quedar tots a fer-nos un dinarot. O bé a Real o bé a la Mariola...



I aquesta és una altra... La de vegades que porte demanant els dos personatges que possen junts. Prova aconseguida. I guapots, guapots deveres...


I acabem, que es fa tard i va fent molt de fred. Una posse darrera de nosaltres, un servidor inclòs, que mai no tinc fotos sent que les faig a centenars...



I l'altra, que tant m'agrada, de la família...




Espineta treta?
Jo, però, continuaré pensant si hi ha cap trellat al món. Però no em faces cas, que això són coses meues i no van a cap lloc...

Moltes gràcies per tot, Mossén Grenya.
I no dubtes que malgrat els malgrats, a Bocairent t'estimen. I molt...
I a la contornada també. No?

dilluns, 18 de setembre de 2017

Moltes gràcies per les vostres felicitacions...




Ontinyent, a dilluns dihuit de setembre de 2017.

Estimades i estimats, moltes gràcies per les vostres felicitacions. 
Tan car com va hui en dia el temps, i heu estat tant els i les qui n'heu usat del vostre per obsequiar-me amb la vostra consideració i estima. M'heu emocionat de valent.

Comença l'any dels quatres, el del "clarí" segons la metodologia nominativa numeral de les comarques del nostre sud... Espere que siga un bon any, tot apunta que ho serà i jo en tinc l'ànim que ho siga. I també espere comptar amb la vostra presència quotidiana. Jo, quede a la vostra disposició. 

De nou, moltes gràcies. Supose que els aniversaris aprofiten per a posar a punt la maquineta tot deixant-la a punt a base de carantoines... A punt la tinc de nou, que heu fet molt feliç aquesta personota...

diumenge, 17 de setembre de 2017

Quaranta-quatre anys...






Ontinyent, a dèsset de setembre de 2017. 

Enguany, a l'ajuntament del poble on treballe, Biar, li ha semblat convenient tallar a ran de soca un bon grapat d'arbres. Encara no els ha reposat —supose que no serà el temps encara— i les explicacions del perquè s'ha tingut tal gest han estat certament vages... El divendres, en eixir cap a la carretera del Campet, no vaig poder estar-me'n. Després d'aparcar, vaig tirar a fer una foto al que queda d'un d'aquells platans escapçats. Ell, i tots els altres companys, han rebrotat, i amb certa força. Encara tenen ganes de viure malgrat la condemna que sobre ells ha caigut!
I jo, que fa just dos anys vaig commemorar el meu aniversari publicant el tronc partit, ert i sense alé, d'un arbre que hi havia vora el pou dels Cavalls del meu poble, que és com em sentia física i moralment després de la desfeta que vaig patir, ara he volgut afegir aquesta imatge urbana de renaixença per dir-vos que ja he arribat als quaranta-quatre amb salut, bon sentit de l'humor, un fum de projectes engrescadors i, sobretot amb una intenció, una tranquil·litat i un ànim que són d'agrair... Per fi i després de tants anys, aquest és un joiós aniversari.

Anit em preguntaren si m'angoixava la data, era persona jove qui em feia la pregunta... No, li vaig dir per resumir, m'afectà més la quarantena... Però no és cert. Ni tant sols l'aniversari de fa dos anys va ser amarg perquè en estar el meu magí reballat fora de mi... L'any passat sí que em fou pesant perquè fou que vaig adonar-me'n que estava reconstruint la meua vida sense qui havia estat el seu suport principal, i hi sumava un seguit de problemes familiars irresolubles. Si no hagués estat per Paco i Pepa que em muntaren aquella festeta inoblidable a sa casa... Per això vaig riure'm tant anit, per més que Juanjo deia que em va faltar no res per plorar d'emoció... Home, que mentre Pepa i Paco et miren amb tan dolça mirada com em feien, els grandíssims Apa i Teresa Segarra em cantaren l'"Aniversari feliç".... Això no té preu i només pot fer que et puge la tensió que no tinc, el sucre que no hi ha i la moral, que no cabia al teatre aquell... Ah, i abans, mentre brindàvem amb herbero (i mistela) Juanjo, Pilar, Jordi, Arturo i Mireia després de bufar uns ciris improvisats, vaig arribar a pensar que està el món boig, i que paga la pena viure en ell... 
Total, tot allò que no té solució no pot preocupar-te, i tot el que sí que en té, ja es solucionarà... I qui no està perquè no ha volgut trobar-s'hi, millor que no estiga perquè no amargue la tortada; que el cementeri, i això ho signe, està ple d'imprescindibles. A viure...!

Moltes gràcies als qui vos heu pres la molèstia de felicitar la meua felicitat. Ja vos ensenyaré el regal que m'he fet (quan m'arribe i me l'instal·len a casa, una obra gràfica mooooolt esperada per mi), l'altre regal ja l'hem compartit, el concert d'anit de Paco. I no vos preocupeu massa per mi (o sí, preocupeu-vos i escriviu-me, i quedem a xerrar, i passeu per casa...!). Com els arbres biaruts, un servidor reviscola. M'he tornat a reinventar. Realment, no conec cap persona que li haja tocat reinventar-se tantes vegades com a mi... Com els arbres aquells. Què no sóc Carrasca jo?

dissabte, 16 de setembre de 2017

A Víctor Jara...




Ontinyent, a dissabte setze de setembre de 2017.

Aquesta nit fa un any que vaig escriure aquests versos en record de Víctor Jara, que fou assassinat tal nit com aquella, com aquesta, hores ans del meu naixement allà per l'any 73... 

Aquesta nit que m'és de sequera productiva, malgrat la pluja que saona el món que hi ha rera la finestra de casa, vull recordar-los... 
El record no sempre ha d'emparrar-se en el dol, per més que sovint li serveix de guia...

dimecres, 13 de setembre de 2017

El logo de la nova televisió valenciana. El pare que...

Biar, a dimecres tretze de setembre de 2017.

Ja la tenim, la imatge d'À punt, la nova tele dels valencians (com a mínim, la pagarem ben pagada...). T'agrada? A mi gens. Però això va per gustos i no puc dir massa en eixe aspecte... Deixe l'anàlisi tècnica pels dissenyadors, i ja hi ha algún que se m'ha despatxat a gust en contra d'ell, par barroer més que res... Per a mi, que s'assembla masa al logo del personatge aquell de còmic marvelià, el Green Lantern, el Llanterna Verda...



Algun company, aquest mateix matí, m'ha arribat a suggerir que li recorda una taronja... No sé, cadascú de nosaltres segur que troba un paral·lelisme diferent d'acord a les neures mentals pròpies. Aquestes coses logòtiques és el que duen darrere.

El que sí que vull criticar, i no seré tebi, és el mateix de sempre, darrerament: les explicacions que els autors donen al producte. Com saps, i sobretot amb les imatges festives promocionades des de departaments polítics com ara el de Cultura Festiva de la ciutat de València, m'he queixat fortament i amarga per les desficaciades explicacions —sobreres del tot—, amb que les han acompanyades. Aquest nou logo no escapa de la moda fatxenda que s'estila; ve ja carregat de tòpics i bombo.

Segons el "Liante", els responsables de la marca, l'empresa guanyadora del concurs de desenvolupament de la imatge corporativa —After Share es diu—, han arribat a afirmar que l'accent és obert "como el carácter de los valencianos". I el cercle representa, agafa't!, "una plaza, una paella, un vaso de horchata o una lente o micrófono"... I l'accent és, a més, ai mare!, un "homenaje al periodismo, que pone el acento en la información". Xe!, com a propòsit de futur no està mal, però atenent a l'escàs interés per informar dels responsables político-periodístics de la telèvisió valenciana anterior...

Caràcter, paella i orxata, senyores! Que no eixim del tòpic estúpid. 
Com deia aquell, "They piss on us and we say it's raining".



dilluns, 11 de setembre de 2017

diumenge, 10 de setembre de 2017

Quan el cor d'un cantant no aguanta més...




Ontinyent, a dissabte nou de setembre de 2017.

Quan el cor d'un cantant diu que no pot més, el cantant suspén les actuacions que li puguen quedar i els seguidors queden amb el cor en un puny... Ja no podran disfrutar-lo en directe i ves a saber què serà de la vida de la persona que segueixen i/o admiren. Una llei de vida extranya que, anit, va arribar-li al flamant guanyador per a Portugal del darrer festival d'Eurovisió, l'excel·lent Salvador Sobral, de vint-i-set anys... A Estoril, al casino ple on va retirar-se "per posar el seu cos en mans de la ciència" com deia al missatge que publicà aquesta mateixa setmana, els seus seguidors l'acomiadaren amb globus blancs...


Doncs això, que li vaja bé... Fa mig any ningú no el coneixia. Va ser guanyar el festival i omplir qualsevol fòrum on s'anunciara la seua actuació, el seu jazz tan personal. És el que sol passar en aquest món tan traïdor com falaç... Sort encara que vam poder arribar a disfrutar d'ell...

El nostre desig d'una prompta recuperació i el gaudi de la vida retirada té una base certa: nosaltres també patírem l'adéu d'un dels grans cantants, Paco Muñoz... Ell ho conta ara amb molta gràcia. Li van diagnosticar un mal cordial i acabà les seues actuacions públiques al famós concert de la plaça de bous de Bocairent. Ara, un fum d'anys després, diu que la cardiòloga li va comentar a principis d'any que faria molt feliç son pare si tornava als escenaris... El millor de tot és que ho conta sobre els escenaris mateixos, en una gira llarga i emotiva (de la que fem crònica constant, que nosaltres no som els mitjans d'incomunicació que ens ha tocat patir a aquest país) que està duent-lo per moltes comarques als 78 anys i que, aquesta setmana, el tornarà a dur a Bocairent, amb bona força i molta il·lusió...



Els cors dels cantants, en recuperar-se, necessiten bategar sobre l'escenari, i fer-nos bategar al seu ritme...


dissabte, 9 de setembre de 2017

De pastorets i Marededéus Trobades...



Ontinyent, a divendres huit de setembre de 2017. Les Marededéus Trobades.

Anava un servidor xino xano entre les planes vermelles i els secarrals esguitats de vegues fecundament verdes que transcorren entre les terres de Calataiut, Sòria i Guadalajara quan, amb una solanada agostal que cremava qualsevol visió, se m'ocorre tornar al poble on morí el meu admirat Almansur, Medinaceli... Ostres, que va i em trobe oberta la col·legiata! Com que la primera vegada que vaig passejar-me per aquell terme bell la vam trobar barrada, la porta, ara cama cap a dins!, que ara, per un euro dat en benefici de la restauració del temple, pots refugiar-te en l'ombra que s'hi promet, perquè ben fosc s'endevina el recinte des de fora. No dubte a entrar.

Em fa vergonya aliena tant bell indret, abandonat a la seua dissort tant per a la seua santa mare, que té diners per al què bonament considera, com per a la casa ducal que la té com a panteó... Si lluiria neta... Què no caurà a trossos amb tanta desídia? A cada racó, encara i malgrat tot, em sorprenc... Entre cafissos i almuts de pols acumulada, figures belles, passos processionals arrimats a l'amuntec fins constituir una passió autèntica en fris improvisat... Una còpia del famós Crist de Medinaceli que rep més atenció del molt públic que, com jo ha optat per entrat, i un crist barroquíssim autèntic que passa gairebé desapercebut malgrat ses belles formes. I a la seua esquerra, fora ja de la reixa que ens separa del recarregat i llastimer altar major, un de menor i gastat. Hi ha la imatge d'un sant Agustí pare de l'Església com a cap. Però és en alçar els ulls cap al seu caramull que em trobe amb un regal... Ostres!, a sobre tot, hi ha una fornícula amb la imatge d'una Marededéu trobada per un pastor manc... Ja anem!, que comença a picar-me la curiositat, de tantíssimes com en conec... I, de totes, quina serà aquesta?

En eixir, m'adrece en la seua llengua a la simpàtica senyora que atén la improvisada recepció. Em diu que és la Virgen de la Cabeza.... Li ho agraisc. I desseguida a pegar més voltes encara al magí... La "Virgen de la Cabeza" que conec jo, amb història de pastor manxol és la d'Andújar, allà a Andalusia. Com pot haver arribat ací el seu territori de gràcia i en temps barroc? No hi haurà cap altra d'igual nom i idèntica llegenda? No ho sé, aniré rascant a vore... No hi ha cap indicatiu a la imatge, que tens fotografiada al principi d'aquest escrit, que singularitze el miracle. Per tant, i perfectament, per època representada i la mínima escenografia representada, podia ser qualsevol de les moltíssimes que hi ha a Europa entera. Ah, i la d'Andújar..., ara que recorde, hi havia a Siero, a Astúries, la Virgen de la Cabeza de Meres, que és la mateixa..., vaig llegir-ho de fa poc. A meitat camí a mà dreta, Medinaceli!

La cosa em queda en anècdota fins que m'aprope dies després a la Balma de Sorita. Allí que la pols tan bé quedava ja no en queda ni un bri, tot restauradet (o en transició restauradora) després del darrer incendi. Net, impecable que ni els ex-vots queden..., ni el restaurant que calia travessar! Ai!, que perdem tot allò pintoresc en benefici de l'igualament i tal... Almenys sí que queda, al fons de la cova, aquella mena de betlemet o moliment que representa la troballa de la santa imatge. Un pastor manc rep l'aparició i la Mare de Déu li retorna la mobilitat de la mà per tal que la gent de Sorita puga creure el miracle... A l'endemà, el mateix miracle, a Morella...




Ja hem escrit abastament sobre el tema. Les Marededéus Trobades que s'hi celebren hui han tingut a bé, segons les llegendes que comptaren amb èxit, aparéixer davant de persones de tota condició social, adhuc reis (Jaume I en trobà sota una campana alguna que altra, com ara la del Do d'Alfafar). Ara bé, es complaien de tindre com a protagonistes de l'aparició a persones senzilles, amb oficis socials bàsics i en llocs més o menys remots. El fet que servien com a aglutinador de fe, i per tant, social davant la fundació d'una població o la seua millora econòmica amb l'establiment de romiatges, peregrinatges, fires i festes majors, en multiplicava la necessitat. Les persones senzilles i sense instrucció eren presentades pels veritables responsables de l'assentament del miracle de l'aparició —forces ben vives sempre— com a innocents i pures, i per tant intatxables davant la sospita, tant en el segle XII com en el XX.

D'ací els pastors, pel seu espai laboral que demanava de solituds i muntanya també. Sempre m'han encuriosit les repeticions de detalls, com que els faltara el braç, la mà, o mantingueren el cos sencer però sense sensibilitat, fet que coneixien els veïns a la perfecció. Que les Marededéus aparegudes referen el membre o li tornaren la utilitat com a mostra de la veritat de la seua presència, com a premi també per la devoció mostrada pel pastor es repeteix incansablement, atés que l'efecte, i en qualsevol època, seria colpidor del tot... En alguna de les històries, es remesclen altres repeticions distintes, com ara la duta de la imatge apareguda a una església d'on desapareix misteriosament per retornar miraculosament al lloc de l'aparició. A la Balma de Sorita es donà el cas, i per això conten que decidiren elevar aquella extraordinària església en lloc tan encimbellat com apartat. En altres indrets fins i tot s'arribà a usar per a fets polítics una historieta semblant. que no celebren ni res a Algemesí el retorn de la Mare de Déu de la Salut, que ho representen i tot en l'entrada de la imatge al temple major tot arguïnt raons independentistes front la propera Alzira, que és on se l'endugueren, i tal...

Tants pastors mancs com s'hi conten i tots trobadors en circumstàncies massa semblants i amb una temporalitat de segles... Supose que algú n'haurà fet un llistat, perquè d'una manera o d'altra bé que podria establir-se tot un manat de relacions... Algunes de les rondalles pietoses, però, encara em deixen parat, com aquelles que el miracle no consisteix en tornar la mobilitat perduda a qui troba sinó a una mena de prova torturosa... A Castilsabàs (a Loporzano, vora Osca), perquè creieren el pastor, la Virgen del Viñedo li posà una de les mans unida a una galta del rostre sense que es pogués separar d'ella per més que estiraren, fins que no fos reconegut el prodigi... Prodigi que es repetí, com no, en altres indrets, com ara a Leciñena (als Monegres saragossans), on el pastor trobà la Mare de Déu de Magallón (al camp de Borja, també de Saragossa) que havia fugit del seu poble perquè havia succeït un delicte a l'ermita de Santa Maria de la Huerta... 
Ací, continuem reverenciant la Mare de Déu del Castell d'Agres, que fugí de les flames que consumien l'església de Santa Maria d'Alacant abans que no s'aparegués a un pastor de nom, cognoms i descendència, el famós Gaspar Tomàs, a qui li tornà el braç... 

I aquest és un punt que sí que voldria començar a mirar-me, perquè els pastors amb nom semblen com a més reals dins el llegendari, no? Gent que puga donar fe d'un episodi que els succeí en carn pròpia (mai millor dit) i no queden en la boira de la rondalla sinó que puguen donar peu a la constitució d'un historiat... I els hi ha. El de Castilsabàs es deia Matías de Guevara; el de Leciñena, Marcén; el de la Mare de Déu del Pueyo de Barbastre, Balandrán, i a Alcanyís, Lucio amb la Mare de Déu del mateix nom; allà lluny al Vallespir, a Prats de Molló, la Mare de Déu de Coral s'aparegué al pastor Solana; els de la Fàtima portuguesa, tots ells sants, es deien Lúcia, Jacinto i Francisca; i el d'Andújar, era conegut com Juan Alonso de Rivas... I els que hi haurà! Anirem anotant-los...