.


.

.

.

.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PULSEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

diumenge, 19 d’agost de 2018

Alfarrasí, l'Entrada que m'agrada encara...






Alfarrasí, a dissabte dihuit d'agost de 2018.

Queda ja massa repetitiu escoltar-me dir que l'Entrada d'Alfarrasí és una de les meues preferides, i encara tinc tantes raons per sostenir tal afirmació... Només cal tirar enrere per rascar un poc entre els meus textos i trobaràs escrits i fotografies que, any rere any, testimonien aquesta preferència. Ara, potser, queda més evident amb el motiu definitiu aquest que s'ha convertit en l'única a les que assistisc anualment... Cansat com estic, per no dir fart, del món que veig quan mire el món morocristià perquè sempre acaba apareixent-me un reremón que no pot seduir-me de cap manera; la festa d'Alfarrasí continua semblant-me arrelada a la raó de la senzillesa bella. De ben segur que té els seus ets i els seus uts i que el consumidor directe del tot plegat podrà sempre dir la seua. Jo només sóc au de pas que es deixa caure, enguany sobretot, per a l'acte-espectacle. Però és que l'espectacle és encara net, curt, gens precenciós i poc convinenciós. Tot és just i necessari, i els vestits segueixen sent de cuiro i teles..., ja m'entens. Això sí, darrerament me l'estan carregant de ballets vinguts d'evolucions festives-festivaleres veïnes que poc em diuen, per més que afegeixen un cabàs de lluentons al conjunt. Potser el fan més atractiu per a qui d'aquestes coses s'agrada. 

Em dóna igual. Un servidor, assegut amb la millor de les companyies, disfruta tot el que pot d'aquest gènere en un poble que ha assentat una festa que, ves per on, en contar-la al meu nebot a mesura que tot va passant i succeïnt-se, me n'adone que ja té una bona cosa d'historiat i que molt d'ell me'l conec. Potser perquè forma tant part de mi com jo ja d'ella...

Un disgust, per cert, ens ha vingut... Li deixe la càmera al meu nebot, aquesta propera foto de la iaia, la tia Adèlia i el tio Jesús és seua, i ens n'adonem que tenia fastidiat l'objectiu, com s'ha esglaiat sense tenir cap culpa, el pobret... Ai mare, que fins a setembre no podrem fer fotos...! 
Bo. Déu proveïrà, que diu la iaia...
Et deixe algunes de les que han pogut eixir, qui tinga blat, que sembre...





























































































divendres, 17 d’agost de 2018

El Tractat d'Almisrà de 2018



Ontinyent, a divendres dèsset d'agost de 2018.

Ens arriba, i ho agraïm, la informació anual de la representació del Tractat d'Almisrà, que tindrà lloc el proper 25 d'agost, dissabte, al poble del Camp de Mirra. I com és costum en aquesta casa, te'l penge ben penjat el cartell i et faig l'escanneig corresponent perquè no et quedes sense el tríptic.  

Enguany, el cartell és obra de José Luis Ribera Soler, i puc dir que m'ha sorprés i m'ha fet molta gràcia. Vaja des d'ací el meu aplaudiment a l'autor.

I ací tens el fullet de mà, que enguany és quadríptic.




Per més que el meu nom ja no figure entre els col·laboradors del Tractat, el meu compromís amb el mateix segueix ben fort, això sí, no es pot arribar a tot... Almenys, content estic perquè el mapa que s'afig al full volant aquest, segueix sent el que tant ens costà apanyar a Juanjo Alcaide i a mi mateix.



 La sorpresa positivíssima que m'he endut en veure que el text de presentació enguany és del gran professor Brauli Montoya. Tot un vertader luxe. Ara que tu podràs llegir-lo, el llegiré jo també a veure què ens diu...



I finalment, el llistat actorial i el de l'equip tècnic i artístic. Indispensable.



Desitge molta sort a tots els participants en la digníssima representació que tanta fama aporta al Camp de Mirra. I recorda, si vols gaudir de l'obra, el proper vint-i-cinc d'agost, per la vesprada, tornarà a reviure's aquell cas famós que, per cert, també succeí en dissabte...

dijous, 16 d’agost de 2018

Adéu, Senyora Franklin...



Ontinyent, a dijous setze d'agost de 2018. Sant Roc.


Recorde com, aimador absolut com sóc de les parafernàlies del protocol, em mirava per la tele la presa de possessió del Cap Absolut de l'Imperi Mundial Nord-americà. Allò d'un amo no estrictament "blanc" i amb idees de renovació després de tant d'arbust sec, donava un no-sé-què d'esperança en ves-te'n a saber quina cosa...

De sobte anuncien la gran Senyora, Aretha Franklin. 
Va cantar així:




Un servidor, ho confesse, va plorar, emotiu.
Crec que hauria plorat fins i tot si aquesta Senyora hagués cantat l'himne de l'Imperi i tot. 

Després, aquell regnat fou una bona gavella d'ocasions perdudes i decepcions anunciades...
La veu de la Senyora Franklin és l'única cosa que va ser de veritat llavors. I el seu somriure.

Ara, ens avisen que ha mort.
En pau descanse la seua veritat i la seua bellesa. I gràcies per tan d'art i tanta voluntat.


Sant Roc...






Ontinyent, a dijous setze d'agost de 2018. Sant Roc.

Hui, dia de les cabanyoles d'abril en la seua tornada, celebrem, germanes i germans, sant Roc de Montpeller (tant de Montpeller com Jaume I..., potser les úniques dues històries que ens ha llegat culturalment tant magna ciutat). I com cada any, un servidor no s'estarà d'entonar els goigs altallans que li corresponen, amén.

La fotografia que use com a felicitació a les Roques i als Rocs vaig fer-la l'última vegada que vaig estar a Camprodon, a la comarca del Ripollés (crec que això de l'última vegada pots dir-ho quan hi has estat unes tres vegades, no?). Per la qual cosa, i seguint el precepte, també em caldrà demanar perdó. Si vosaltres també hi pequeu i aneu a comprar galletes, vos el trobareu ensenyant-vos la malura allà al pont mateix, no cal buscar massa...

El dia que trobe un sant Roc (que no siga el d'Ontinyent, del qual encara no tinc foto) que enlloc d'ensenyar-te la ferida que li feu la pesta a l'engonal, i no al genoll que la imatgeria ens ensenya, te la passe immediatament.

Entone, gojós, aquells gojos...



Sant Roc, sant Roc, noble príncep.
Testaferro de la glòria,
sanador de la memòria,
peu madur de pelegrí.
Madureu les nostres potes
i acurteu-nos el camí.

De Montpeller éreu l’amo,

més amunt de l’any del batre,
i a Europa no hi hagué quatre
de més ric ni més sabut.
Puix que la nostra butxaca,
s’estira i no toca fondo,
mostreu-nos el “cante jondo”
i acurteu-nos el camí.

Camí féreu, trista vida,

xino xano, can baixet,
i els apestats netejàreu
per l’endret i pel revés.
Puix que la nostra misèria
s’apega més que la gola,
i aquell qui no corre, vola,
i qui mulla no trau tros.
Mireu-nos l’Autonomia,

que a l’aire la portem tots,
cobriu les nostres vergonyes
i abastiu-nos de pudor,
del pudor de la decència,
perquè olor ja en solta prou.
Tapeu-nos l’Autonomia
i destapeu els traïdors.

El gos sempre acompanyàveu,

que era gos d’olfacte fi
i el rastre de botifarres
mai vos faltà en el camí.
De Perpinyà a Badalona
a Reus i a Benicarló,
de Benicarló a València
on agarràreu l’avió.
Visitàreu ses tres illes
Mallorca, Eivissa i Maó,
d’allà pujàreu al barco,
féreu cap a Benidorm.
Puix en tota vida vostra
no véreu terres millors,
i el vostre gos fidelíssim
més deprengué les olors,
Cureu-nos el mal de nassos
i destapeu els traïdors.

Sant Roc, sant Roc, noble príncep,

ara et demanem perdó
per passejar-te a estes hores
com si no en tingueres prou.
Per mostrar-te nostres culpes.
Per fer-te anar en avió.
Per parlar d’Autonomia.
Per saludar el teu gos
.Per juntar amb Badalona,
Eivissa i Benicarló.
Per encomanar-te els nassos,
i dubtar sobre els pudors.

Puix sou pare de clemència

i a València feu favor,
mantingueu les quatre barres
penjant del vostre bastó.
Feu lliure la nostra terra

i destapeu els traïdors.Amén.

Lletra i música: Vicent Torrent.

Arranjaments: Miquel Gil.



dimecres, 15 d’agost de 2018

Emotiu Apa...





Ontinyent, a dimecres quinze d'agost de 2018. La Mare de Déu Gitada.

Ahir, Paco em va dir d'anar a veure l'espectacle que roda el senyor Josep Aparicio, Apa, pel món. I dóna igual fer via cap a Riba-roja de Túria, on ves per on no havia estat jo encara mai, i ho dic pels quilòmetres, per oir i fruir amb aquest concert. Ja el coneixia, que el vaig aplaudir a Silla, però ara, al ras i en plena canícula, doncs mira, que m'abellia...

I si m'abellia era, sobretot, per la gran qualitat oferta. Ja t'he parlat per ací dels "Cants i cants" i les "Flamencianes", els dos discos multipremiats del senyó Apa. No calen més paraules que els superlatius positivíssims. Llig allò que de l'Apa he escrit i m'hi mantinc, i puge encara l'aposta... En un País tan refotut, per no dir reconsagrat, com el nostre, anit, la plaça plena de gent que no podria seure de tan ocupades per un públic amatent... Són coses de no tindre una televisió com cal i tots eixos mals endèmics que arrosseguem i tal, val. Però estic segur que la bona cosa de gent que a la fi del concert s'havia aplegat, eixí contenta deveres, perquè les qualitats vocals del cavaller i la tècnica i l'art dels acompanyants, contentaven amplament.



Amb la basca, amb la surrealista entrevista que li feren a Paco Muñoz sense saber qui era Paco ni Muñoz, i amb l'alegria de retrobar gent tant bona com l'Agus Gamino i l'Abelard Hernández, content i pagat. A la fi, fins i tot Aitana Ferrer estava entre el públic, xe... 

Trobar-se amb Apa sempre és una alegria veritable perquè de persones més sinceres i amables no te'n trobaràs. Les paraules emocionadíssimes que li dedicà a Paco abans de cantar "Els Serrans" foren d'aquelles que t'arriben. Va haver un moment que em vaig sorprendre, però... Els valors d'honradesa i treball i veritat i bellesa que Apa anava dient de Paco, jo li'ls dirigiria cap a ell mateix... Com si no foren iguals ni res, els dos homenots!



Amb les novetats i els projectes al·lucinants que Apa ens contà mentre sopàvem, ja tinc per entretenir-me jo per temps, espectant a veure què eixirà de tanta il·lusió... Què serà? Què serà? Dels projectes dels amics només poden parlar ells i quan toca...





Mentrestant, jo a la meua, disfrutar com cal d'una nit memorable i posar-me a fer fotos... I com que tenia al costat a Teresa Segarra (ben guapota i eixerida), vinga a ensenyar-li quan m'eixia alguna que era potable... Quantes vegades diré que es pose com es pose el senyó Apa sempre ix bé...?




Doncs bé... A trencar eixa llei meua de descansar del blog per contar-te coses que em motiven a trencar lleis meues... Coses que em paguen la pena viure, com són aquestes...

















I com a regal, ací van dues gravacions que vaig fer. Si no l'has escoltat mai, l'Apa, veuràs com em quede curt...





Un nou aniversari de la mort de Teresa, la del Morer...




Ontinyent, a dimecres quinze d'agost de 2018. La Mare de Déu "Gità".

Estimada Teresa.
Estimat Matxero.

Aquesta nit, a la plaça de Riba-roja de Túria, m'he emocionat sobremanera quan el grandíssim Apa ha cantat el valset que Ovidi Montllor dedicà a altra Teresa emotiva, una xica un poc més jove que tu que, anys després de la teua mort arribà a tornar-se boja pels bombardeigs que caurien sobre Alcoi.
M'has vingut al cap immediatament en aquesta nit que s'acompleixen els 108 anys del teu traspàs. M'ha vingut la tristesa immensa de Matxero, que jo assimile a moltes de les meues més fosques tristeses. M'ha vingut el teu dolor, germà de tants dols meus. I amb vosaltres, i en un record abraçador, m'han crescut dos somriures amicals, el d'Adrià que tant vos cantava, i el de la iaia Amparito..., ja veus, si tinc gent absent a Banyeres de Mariola...

L'he cantada baixet mentre la plaça es buidava mentre dringaven la mitjanit les campanes. Teresa Segarra, tot un honor, ha provat de seguir-la, però no sabia la lletra. Ací te la passe, senyorama...

I com cada any, ara i ací afig una de les versions tantes de la trista cançó. Aquesta d'Àngels Molina i Toni Navarro "Violí" que tant fondo m'arriba sempre que la torne a escoltar, és la que enguany m'acompanya.

Sabeu massa com vos estime sense ser res meus i sent jo tot vostre...


Romanç de Matxero i Teresa
(Banyeres de Mariola).


Si vas a les danses no tingues que ballar 
que a la teua nòvia van a combregar. 

Pilla la bengala i el sombrero en mà. 
_ Dispensen, senyores, que no puc ballar, 
que a la meua nòvia van a combregar. 

A l'eixir del poble es veu al combregar; 
s'arrima a la vorera i el deixa passar, 
i en casa Teresa ell se’l veu entrar. 

_ Ací vinc, Teresa, per vore com va. 
- Per a tu bé, Matxero, ai, per a mi molt mal! 

Els regals que em feres en la cómoda estan: 
agulles, pendientes, anells i collars. 

Tens la meua germana per poder-te casar! 
_Jo a tu et vull, Teresa, i l’amor amb tu està! 

Fins al cementeri ell la va acompanyar
i en deixar-la en terra ell la va besar. 
Grapadets de terra ell li va tirar. 

Si vas a les danses no tingues que ballar…" 


dilluns, 13 d’agost de 2018

Entre tots, hem fet de la palla festiva, melons...




Ontinyent, a dilluns 13 d'agost de 2018. Sant Hipòlit.

Aprofite aquesta fotografia de fa sis anys per parlar-te d'un tema que em volteja... Cirialot que precedeix la imatge de la Mare de Déu de Vallivana en la processó principal del darrer Sexenni. Sí. Sobre el cirial pots llegir perfectament "Polla". Hi havia titoles dibuixades també en els altres ciris, i la paraula "Puta" repetida... No apareixerà tal cosa en els prospectes turistics, autèntics hams de dineralitat... Sí apareix, però, en l'esplèndida realitat. Només calia un potet xicotet de pintura blanca per tapar els escrits i tirar avant... Val, una anècdota, diràs. Però estaven també els vestits, els baiards dels sants, tanta cosa sumada que generalitzava l'assumpte. Veus l'esforç del veïnat, immens, preciós, al·lucinant... I et trobes que les institucions responsables no fan honor a la responsabilitat del nom instituït.

Tant sovint és molt més allò que es diu que no el que et trobes...

...


Torne ara mateix d'una festa.

M'hi he plantat esperant allò que algun mitjà de comunicació havia venut com a novetat interessant. Assegut al carrer principal he vist arribar allò anunciat. No m'he esperat ni a l'inici de l'acte en si. No valoraré l'estrena, ni paga la pena fer-ho..., he pres camí del cotxe i me n'he tornat a casa, tan tranquil.

Estic més que fart d'allò que els venedors de fum fester fan, i fem també. La literatura festiva, a la que m'he dedicat des de fa tants anys, no pot prendre's seriosament perquè ni és literatura ni fa festa. Només vol vendre un producte determinat. Producte, no ens equivoquem ni vulguem ara mentir. Enllaçat com tots al fet econòmic per tantes bandes cap on vulgues mirar. I aquest producte cal magnificar-lo per pujar-lo a ulls de l'incaut que tira a triar entre tants d'altres com hi ha en un roglet xicotet i a l'hora.
I bé que el magnifiquem, de manera cotxina o digna, allà cadascú amb els seus métodes (hi tinc neta la consciència per eixe costat). I hi ha qui ho fa amb voluntat bona, perquè les coses les veu com les escriu; però bona part dels escrivans ho fan per obligació laboral o perquè estan ben cómodes dins l'estatu quo que els compra. I quants directius festers trobaràs satisfets amb aquests darrers? Amb raó no podran estar-ho amb aquells que puguen posar una màcula, un però qualsevol, al seu procedir i al producte que merquen; no pel producte tampoc sinó perquè igual no poden usar del trampolí que els és el càrrec de cara a un futur polític-social interessant... I el mercat, com està de marejat! Cadascú vol ser més que el veí en una carrera de reconeixements immerescuts del cert i interessats de totes. Vist des de fora i amb seriositat crítica, el procés de creació de reconeixements turístics que està vivint el territori valencià en els darrers anys serà un objecte d'estudi preciós de cara al futur, quan aquestes tantes corrupteles com veus, saps (pateixes fins i tot) o et conten, hagen prescrit.

Hem arribat a fer BIC —Bé d'Interés Cultural— la incultura i el profit i la banalitat: autèntiques aberracions podeu trobar als llistats si els consulteu, fomentades des del xovinisme, el postureig i la vanaglòria i recolzades fins i tot per institucions de seny que s'han prestat al joc, i el que per a mi és pitjor, estudiosos sensats als quals he admirat, perfectament coneixedors del problema i que no sabent/podent dir "no", encara l'han fomentat. I no ens volem aturar, no, que seguim el joc encara, i a veure si envidem, si inventen un nivell superior al qual accedir per ser més que no el del costat, fins que el Patrimoni Immaterial de la Humanitat estiga tan ple de bajanades reals que calga fer una categoria superior que n'assenyale una altra, d'excel·lencia, a la qual anunciarem a tot vent que provarem d'accedir.

Després, igual fot pena allò que se suposa "espectacle" ofert al carrer... Igual, en obrir el meló, te'l trobes passadet...

Veus, no parle en cap moment de "Festa", jo..., només d'allò en que l'hem fet devindre, entre tots.

Ara vindrà setembre i un servidor, que va refent forces, seguirà escrivint. I ho intentarà fer des de l'honradesa i sobre allò que de veritat considere, per vivència i coneixença, per respecte a sí mateix, que pot ser cosa d'interés per qui perd el temps llegint-me. D'allò que no, ni nomenar-ho... I si encara arriba alguna convidada perque escriga en algun programa, no diré en principi que no com fins ara si crec que potser paga la pena perdre salut i pessetes per explicar que no tot és panera, foc d'encenalls...

Veus, per aquestes coses ni tant sols he buscat enguany hotel a Morella...

dimarts, 7 d’agost de 2018

La meua comarca crema


foto de Avamet Predicció.
Foto de Pinet presa d'Avamet



I jo, impotent de mi, plore lletres...


Plor a foc

L'únic caliu que no vull.
L'únic caliu que no cal.
Llum de tenebra en la nit,
d'avern amarg.

La meua Vall resplendent
de l'albaríssa lunar
ara és ofec, que es fa fum;
demà cendral.

Ai l'Alforí falaguer,
ai Ontinyent neguitós,
ai bona gent de Llutxent,
Pinet gojós...!

El foc feral a la nit
vestit de noces ha fos
esgarrapant el surar,
fent-lo record.

Plore com vas cremant tu,
foc de carrasca iracund,
toc de campana nefand,
el plor a foc...
Sergi Gómez i Soler
Ontinyent, nit del 6 d'agost de 2018.



divendres, 3 d’agost de 2018

Epitafi




Ontinyent, a divendres tres d'agost de 2018.

Farà vora tres anys que vaig decidir seguir endavant després del naufragi més important dels bastants que ha experimentat aquest Odiseu postmodern que ara lliges. I amb el canvi, lentíssim pel dolor i la mandra del cor i l'atabalament intensíssim de l'ofici, o pel canvi mateix potser, l'anava aliniant amb el canvi constant en el meu àmbit vital immediat, ma casa.

El principi fou d'aquells necessaris, en tromba i sense mirar pèl. Quan el més important del tot plegat estava posat ja sobre segur, ben poc a poc, he anat fent provatures, tustant maneres, per tal d'acollir-hi amb goig treball, lleure i festa, no debades calia deixar el lloc necessari per aquelles volades meues nadalenques...
Les coses, però, han anat encallant-se en reprendre una seguida vital que encara no acabe d'entendre on em podrà dur. I poc a poc, les idees s'han assentat en un pragmatisme que em sorprén per com han acabat esdevenint aquests dies les coses.

Em feia falta un darrer moble, una mena de rebost per a llibres, i en un tres i no res l'he tret de catàleg, l'he dut a casa, l'he fet créixer, l'he instal·lat i l'he completat de materials fins el punt que la meua diogènesi em permet d'albirar una casa ordenada...

El millor, i el darrer, va arribar ahir, però.

Fa vora un any, l'amic Juanjo Alcaide va regalar-me pel meu aniversari un disseny espectacular per a la porta del meu despatx, que va ser blanca justament per acollir un disseny de Juanjo Alcaide... Volia jo un vinil perquè, quan el temps de l'arribada a aquest pis meu, em tocà comprar-ne un d'uns magatzems grans per tal de tapar les destrosses que havien causat els antics llogaters en la porta (encara queden restes d'aquell desastre que, poc a poc, aniré solventant ara que bufa bon vent). M'agradà la idea imaginativa just a l'entrada de Can Carrasca... Però i què posarem? Juanjo ho veié clar i un dia de la primavera de l'any adveral, el passat, em dugué vora Sant Esteve, per fotografiar-me tot abraçant una carrasca... D'allí, amb el meu nom i el disseny santmiquelià que use com a logo, i amb els escuts familiars certs que vaig pintar de xicotiu (quins records més bonics que em vénen ara del poble del Soler), va muntar una imatge que va atreure'm... Només faltava un poema que em definira, i només en trobàrem un, un dels que vaig escriure quan tenia setze anys: el meu epitafi. Més que definidor com el veig ara, llavors volia ser no premonitori sinó planificació de futurs, i encertats en aquest passat meu... El present ja és una superació peremptòria del mateix, que s'afirma i s'aferma a cada pas que faig, si és que vull fer-lo, quan puga fer-lo i poder siga voler...

Ahir, amb vora un any de retard, el senyor que posa els vinils vingué a casa i l'instal·là.
Ja puc dir que ma casa és realment meua perquè és com jo.
O almenys comença a ser-ho...

Moltes gràcies, Juanjo, per voler fer-me veure la necessitat de viure...

dilluns, 30 de juliol de 2018

I qui ha demanat, de moment, l'Alta Distinció per a Paco Muñoz?





Ontinyent, a dilluns trenta de juliol de 2018. Els Sants de la Pedra.

Interromp un servidor el seu descans bloguer estiuenc per tal de posar ordre a les pròpies notes... No sóc més que un seguidor de Paco Muñoz i sé que ni em toca ni em pertoca fer llistats. Però com que m'arriben tantes preguntes i notícies a l'hora sobre la petició aquesta coral que estem fent de l'Alta Distinció de la Generalitat pel senyor Francesc Muñoz i Martínez, crec que és el moment d'aclarir l'aigua. No podrà ser potable del tot, però, ja que les peticions que està rebent la Generalitat és la Generalitat qui les pot saber. D'on ens traurem nosaltres les dades? De tots aquells que ens heu remés alguna notícia o d'allò que s'haja pogut publicar.



Així, fins el moment, aquestes són les entitats que hem sabut que recolzen la concessió, i han demanat a la Generalitat que es faça efectiva:

(Llistat actualitzat a les 8 de la vesprada del 6 d'agost).


- Entitats socials, associacions i col·lectius.
   - Associació Tren Alcoi-Gandia, "El Tren dels Anglesos" (Almoines).
   - Associació de veïns del Llombo (Ontinyent).
   - Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida (Ontinyent).
   - Coordinadora de la Vall d'Albaida per la defensa i ús del Valencià (Ontinyent).
   - Guaix. Coordinadora pel Valencià de l'Horta Sud (Benetússer).
   - Teló Teatre (Cocentaina).
   - Moviment de Renovació Pedagògica del País Valencià (Gandia).
   - Col·lectiu d'Ensenyants de la Ribera (Carcaixent).
   - Maestrat Viu (Benassal).
   - Coordinadora per la Llengua Terres del Vinalopó (Novelda).
   - Escola Valenciana - Federació d'Associacions per la Llengua (València).
   - Grup de Danses Cardaors (Bocairent).
   - Cine club Utiye (Ontinyent).
   - Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent. "El Pas de l'Ajuntament" (Ontinyent).


- Centres Educatius:
   - IES Arabista Ribera (Carcaixent).


- Ajuntaments:
    - Albaida.
    - Almoines.
    - Alzira.
    - Benigànim.
    - Biar.
    - Bocairent.
    - Dénia.
    - Muro.
    - La Pobla Llarga.
    - Llutxent.
    - L'Olleria.
    - Quatretonda.
    - Real.
    - Salem.
    - Xàtiva.


- Altres entitats:
     - Mancomunitat de la Ribera Alta.



Bé... Com que ens en faltaran, si sabeu d'alguna altra entitat que s'haja sumat ja a la iniciativa, vos agrairem que ens ho feu saber i anirem afegint-la al llistat. El nostre correu és el de sempre: ximbolet@hotmail.com.

I si vulguéreu sumar-vos, ací teniu un model de petició i on enviar-la.

I moltes gràcies!

diumenge, 15 de juliol de 2018

Sense barba...!





Ontinyent, a quinze de juliol de 2018.

És el primer que he fet ara quan he arribat a casa: tallar-me la barba i rapar-me el cap. Després una dutxa absolutament alliberadora i ara altre escrit nocturn per anar tancant la porta. Em sent ja de vacances i enguany seran això, vacances de veritat... Dormir, passejar, bona música, bones lectures, espere que bones converses... Com que Mireia em volia amb barba a sa boda i a la Llegenda m'aconsellaren que me la deixara per tal de semblar més rector encara. Sóc cumplidor. Compromisos passats, vida nova. Si sou cumplidors, sabreu de la satisfacció que parle... Si sou bufons, no podreu mai coneixer aqueix plaer.

Diuen que quan l'agost és madurador, el setembre és collidor. I, precisament, que al setembre cadascú collirà allò que sembre... Jo només espere que siga cert allò que al setembre brota el rebrot més viu.. Des d'ara, ni mòbil ni ordinador durant unes setmanes, a veure si el cos s'hi desacostuma i em permet trobar-me més a sovint amb mi mateix. 

Només estaré pels més íntims i al fixe, quan em trobe a casa, com feia quan la vida era vida, val? Doncs bé, això mateix, salut i fes bondat...

Isabel, per cert, allò que em deies. Crec que sí, que pel pa que es dóna, igual millor que no la pràctica cultural, serà més interessant que comence amb la literària seriosa...

dissabte, 14 de juliol de 2018

I en acabar la Nit del Drac...




Ontinyent, a dissabte catorze de juliol de 2018. La Nit del Drac.

Són les dos i trenta-nou hores de la nit. Acabe d'arribar a casa. M'he dutxat i ara escric aquestes línies. Estic ben content i no me'n puc anar a intentar dormir sense dir-t'ho.
Quan la darrera desfeta, una de les coses que va ajudar-me a eixir del pou fou allò d'intentar com fóra buscar coses que m'abelliren veritablement de fer, i eren poques les que me'n venien... Ara que em remire el llistat, em creix un somriure feliç, ja està tatxada una de les primeres idees animoses que vaig poder aplegar: vull ser actor en la Llegenda de sant Jordi, el Drac i la Princesa de Banyeres de Mariola. I dit i fet, soci com sóc des de l'any del catapum d'aquesta entitat... Així, aquesta Nit del Drac no m'ha tingut com a simple espectador, que he estat un dels frares de l'obra... I ha estat un moment màgic... Realment llarg, cansador, però màgic...!

A punt he estat de no participar-hi perquè aquest matí, i a causa segura de l'estrés que duc acumulat, la salut m'ha donat un avís d'aquells que per res del món poden ser ignorats. I faré cas, t'ho assegure. Ha sigut prou sotrac com per a no preocupar-me. Descans atroç i absolut tindré, però després de la darrera representació, que serà demà. El Drac és tan gran que ocupa dues nits cada tres anys... On estaré dins de tres anys jo? Ves a saber! Ara fa un any a la meua Carcassona que m'estava... Igual tornaré a emocionar-me entre el públic. A l'escena, però, no em trobareu, les sensacions, les meravelles i els esgotaments, ja els tinc tastats!

El millor de tota l'experiència és, sense cap dubte, la gent, els companys i companyes actors i actrius. Si he disfrutat hui fent bromes amb els soldats, beneïnt donzelles i amb el meu germà en la fe, intentant un regicidi humorístic... Me n'he baixat corrent per veure si veia els meus amiguets biaruts, i sí, però queien de son, els pobrets... Segur que més endavant em xarraran pels colzes allò que els ha agradat, perquè aquesta obra és de les que no s'oblida, que t'arriba endins... Els qui han volgut comentar-me han tingut opinions diverses: aquells que no s'havien apropat mai m'han contat meravelles. Els qui són ja fidels, i amb arguments recolzadors de les idees que m'expressaven, no m'han parlat massa bé de l'escenografia ni la luminotècnia. Però no sóc jo qui ha de rebre —ni pensar tant sols— aquestes qüestions. Si uns volen dir veritats i altres escoltar-les, que vagen confluint. Jo tinc les meues pròpies raonades i el que diguen o deixen de dir, només és comentari fugaç, excepte quan hi ha coincidències, que això ja em fa pensar, i no és hora ni moment ni raó... Demà tindré la crítica que més m'interessa, la del meu nebot Abel, seguidor afèrrim del Drac, que em contarà en acabar què li ha paregut la cosa. Si es riurà amb son tio fent d'actor... Crec que mai no m'ha vist "actuar"... 

Doncs bé. Vaig cap el llit, que m'espera i jo el busque... Altres Dracs vindran, però serà en altre moment, una vegada puguem això mateix, descansar...

Gràcies a totes i a tots els qui ens heu fet arribar i ens heu facilitat participar d'aquesta idea.

Ah, i l'anècdota de la nit, que si m'encante no te la xarre: la xiqueta que s'ha apropat temerosa a un servidor per preguntar-me si jo era rector de veritat, perquè el que jo feia es pareixia molt a com feia el del seu poble. M'he partit... 

divendres, 13 de juliol de 2018

Els perd la devoció...





Ontinyent, a divendres tretze de juliol de 2018.

El que ara et contaré és veritat.

Fa molts anys, vaig escriure un text sobre una complicada festa major en una població que callaré.
Com que el text tindria certa trascendència i aquella festa duia una pila d'anys suportant querelles i judicis d'uns membres contra els altres, vaig voler que les autoritats municipals em donaren el vist-i-plau. Evitant problemes i buscant la protecció de l'autoritat, com aconsellava el manual...

Vaig ser convocat una vesprada a l'Ajuntament. En arribar al despatx de l'alcaldia, em trobe les forces majors del poble que m'esperen al voltant, ho recordaré sempre, d'una taula redona de marble blanc, com les de casino dominer de tota la vida. I allí que ens asseguem. Em presenten tothom. Jo ja coneixia el rector, home major que, si no m'equivoque, ha faltat ja... Parlem sobre el text no arriba als cinc minuts, perquè a tothom li sembla bé allò que dic; no sóc jo —en aquestes coses— de posar cap dit a la ferida... Però per les cares dels presents, sospite jo que alguna llebre saltarà prest... I tant que salta! I ho fa en el capítol dedicat al patró.

M'extranya, i molt, que em diguen que no és adequat allò que dic... Me'ls mire interessat. Hi ha un d'ells que pega voltes, però acaba soltant la llengua... És que eixe no és el patró que volem! Em quede blanc, el rector esbatana els ulls... No, no ens malinterpreteu. Resulta que tenim un patró poc conegut, i com sabeu, és el centre de les burles del veïnat comarcà... No pots imaginar tot allò que ens cal suportar dels veïns del poble del costat, els riures, les maliccies... No seria millor aprofitar l'ocasió i canviar-lo? Canviar de patró...!, no puc creure'm el què escolte i menys encara el rector, que recolza les mans fortament sobre la taula i s'alça irat. Li han tocat el voraviu i salta esperitat... Jo, seguisc sense donar crèdit, i després que l'alcalde pose pau, intente inquirir perquès... A vore, un patró secular, i de no pocs segles, amb una biografia antiquíssima, una imatgeria molt tradicional, escassa i interessantíssima... Sí, però se'ns fa burla... Havíem pensat no de canviar-lo en sí, sinó canviar la seua representació. El rector bocabadat, jo quarta i mitja del mateix... Sí, hem trobat que hi ha un filòsof antic amb fama de santedat que, poc a poc, bé podria substituir la imatge de l'actual, que si el nivell intel·lectual de la nova advocació seria un aspecte interessant a considerar, que si seria difícil de disimul·lar... Amb paraules prou assenyades, però potser massa clares, el senyor rector me'ls envia a l'ample a pastar; i ben a gust que es queda. Jo assegure que no sóc ningú, que massa vares tenen eixes camises i tal... Però com que no tinc amistats que perdre en aquella partida, els informe que es tracta de la parida més monumental que mai no escoltaré... El rector em mira molt nerviós, jo seguisc... El problema és que jo també conec eixe filòsof, que sí, té el mateix nom, però va ser tingut durant molts anys per herètic... I no voldreu ara posar-li una túnica a un sant amb un ofici tan destacat i indissimulable i, de pas, santificar un heretge que atacava el poder papal, i només pel què diran???? Es miraven i assentien. El rector, més calmat, començà a sermonar tot ampliant la ninguna informació que jo havia aportat...

Els patrons ens venen donats a partir d'una temporalització que no podem abastar i, per tant, pertanyen a cultures passades que ara no podem identificar com a nostres però sí que les acceptem com a herència dels avantpassats. El seu origen, a no ser que foren motivats ex-profeso, com tantes Marededéus Ttrobades concitadores de moviments repoblacionals, sol ser d'allò més aleatori, i sovint la seua presència es deu a casualitats com ara que siguen les protectores d'alguna família amb govern, una deixa, una entrega o una tria a sorts, com els tantíssims patrons trets per insaculació quan la pesta de 1600... I cada santet té la seua llegenda, confirmada a través de documentacions fosques o directament treta de la imaginació popular. Que ara vinguem a voler canviar a l'interés, la comoditat i el postureig (encara no usàvem aquesta paraula) de la societat actual em sembla terrible. Si la història o la rondalla del santet no t'agrada, si no el veus prou protagonista, si hi ha cap element que destaque més que no el mateix sant, si la interpretació dels succesos remet a interesos que no et són propis... Tot va dins aquella sort, aquell naixement indefinit, aquella troballa... I tot ha configurat la forma de ser teua i dels teus!

La cosa no anà més lluny i el mateix rector va tallar qualsevol possibilitat de ni tant sols discussió. El sant continuaria vestit com anava i les manies de cadascú, els complexos d'inferioritat i les estupideses pròpies, es quedarien en el cadascú...

Quan eixíem, el rector m'adreçà unes paraules que no he oblidat i mai no ho faré: "Ai xicon, els perd la devoció...!".
Vaig parar-me per mirar-me'l. Li brillaven els ulls. La raó, el trellat, la història, la tradició, la personalitat comunal..., tot quedava darrere i sota una creença que, per habitud, no havia estat ni renovada ni pujada des de la catequesi de comunió infantil. Era això el què volia dir-me? 

Quina història...!
Aquests darrers dies me l'han feta recordar sovint.

Abans que no comence la Nit del Drac...





Ontinyent, a divendres tretze de juliol de 2018.

És encara massa dematí com que perquè el sol vulga eixir. No puc dormir.

He quedat rebentat amb l'assaig general de la Llegenda, tant físicament com mental. Sembla, però, que el cos s'ha refet desseguida i ara me'l senyoreja el nerviosisme. Aquesta vesprada tornarà a muntar-se el teatret trianual aquell, tan dolç com revolucionari, que pretén superar el tòpic per mostrar que una societat unida pot fer molt..., per més que eixe "molt" siga només ridiculitzar el poder. A la fi, el poder del Deus ex machina, tan lligat des del cel a la terra, és qui fa i desfà en el drama que no arriba a tragèdia: el dia a dia de l'oprimit. I com diu el Cec en l'obra, hi ha tants dracs d'aquests, i els hi haurà... Tot està lligat i ben lligat en el tema de l'opressió infinita en un món de classes tan corrupte com arbitrari, el de la Llegenda i el de la nostra Realitat... La solució és el manteniment de les estructures opressives de sempre, per tota l'eternitat? Sí, sempre que siguen útils per la perpetuació del poder. És així com la figura del Drac passa a ser el mite a destruir, el tòtem que concita tota la maldat humana acusada per l'humana maldat de concitar-la quan és l'home el llop per a l'home, i la dona.

Clar que hi vindran altres dracs. Ja procurarà el poder de crear-los, d'aprofitar-se'n i d'eixir-ne vencedor davant la mirada irònica del poble oprimit, que no passarà mai d'això, d'ironia... I si la joventut vegera que el sistema no funciona i pretengués la revolució, no passa res, l'exèrcit està per  imposar sa por i mantenir les estructures. Por represiva i fe alliberadora, in saecula...

I enguany jo deixaré de ser espectador devot del tot plegat per passar a ser-ne actor. I em pertoca pel físic representar, amb capa pluvial inclosa, l'opressió mateixa que coarta les aspiracions femenines amb la resignació, conformitat, paciència i serenitat aplicada amb veu melíflua primer, i amb el meu renec després, assentador de la recepta extreta del "Retaula del Flautista". Guanyen els "meus", els no-jo...

Però la Llegenda són moltes altres coses que el temps i els homes van esmolant amb l'escusa del políticament correcte (i religiós) . Jo em quede amb la qualitat humana dels participants, que aquests darrers dies se m'ha tornat a fer ben evident. Rera l'espectacle, volen interesos múltiples que intente capejar perquè mai no anirien amb mi; que el què m'atreu i m'omple és, a banda del missatge per ell mateix, que aquest es faça carnalitat i habite entre nosaltres des de l'arrel tradicional. Que haja passat a ser patrimoni de la comunitat que el sustenta i, per tant, tradició. I són tants anys ja de col·laboracions, escrits i presències que aqueixa humanitat se'm fa preciosa.

És per això que note que em faig més major encara amb la Llegenda, i no és cap tòpic açò. Que gents que t'estimes a partir d'ella ja no estiguen representant-la perquè han passat d'aquest món, és un dolor difícil d'explicar. Aquesta propera nit em vindrà als ulls i em farà tornar a sentir aqueixes absències. La passada edició fou la d'Adrià. Ara cal sumar a la iaia Amparito, la veu de la qual resonarà com tots aquests dies ho ha fet, forta, clara, assenyada, terrible...

Per Adrià la cançó de quan donzelles i donzells diuen adéu a la Princesa, com sempre.




Per a la iaia Amparito, el sonet que li vaig dedicar quan fa faltar...





Per als dos, la rosa que naix de la sang del Drac...