.

.

.
.


dimecres, 20 agost de 2014

La sort de l'estima...

Aquesta passada setmana visitàrem els amics Pepa i Paco a Real. Quin content mutu i quanta alegria! Me'ls estime tant! Són d'aquella part de mi que necessite que m'acarone en ser que arriben els moments dolents, de tan fondo com els duc...

Paco prepara coses sorprenents, ara que ja ha arribat als setanta-cinc, sembla que encara vol fer créixer més i més l'olivera que és i que ens acull... La meravella que ens ha mostrat és això mateix, autèntica joia, llum, cel. I ens arribarà a tots els qui l'estimem.

De moment, volia passar-vos un vídeo que no li coneixia i que em va atrapar tan fortament que no vaig poder-me'n estar de plorar a llàgrima viva... La meua cançó preferida cantada per ell.

I novament em quede sense paraules. Els qui em sabeu, coneixeu també el valor que té per a mi. Conjunció absoluta...
Que vos agrade voldria. Du la sort de l'estima...

De l'aigua que no hi ha i de la pedra que l'abraça...


 I d'un agost tan eixut que els rostolls dolen entre els clevills dels bancals i les correnties baixen pols, assedegades, esperant la unció que sembla que no mereixem.

Així la nostra ànima, així la terra que xafem. En recordança de temps potser millors i de ben segur diferents i allunyats.

De tant en tant prenem vehicle avant i a batzegades arribem, o no, a indrets que estimàvem per veure si segueix l'estima...


I segueix, per més que les amigues dones d'aigua no puguen rentar-se la cabellera sota el sacre doll encantat. La pedra que abraça l'aigua i l'eleva i l'acarona per cantar-li glòria. Més que res perquè de doll, aquell desfilagarç no té força ni record...

I segueix, arquejat, refet o no, a l'Atzuvieta més assedegada. Tant que les heures beuen directament de la saba de la pedra, que ho és tot i no deixa que res més hi siga, tot fent trontollar qualsevol futur previsible.



I segueix, fet pou de neu de frescor escarransida i humitat absent, papau de mosques i de gossos més solts que si tingueren amo. La pedra que acull i promet protecció acull només buidor...

I no segueix, que no hi ha aigua a les fites on baixem, i si la hi ha és efímerament estanca. Llunyana maltrat la immediatesa. La pedra atura, i deixa passar només la vida justa. El pantà, enguany criminal, reflecteix el plor dels nostres ulls d'agost.



De nou a l'entrada d'Alfarrasí...


El passat dissabte, i després d'algun any sense fer-ho, tornàrem a Alfarrasí i la seua festa... Sempre és una alegria trobar tios, cosins i nebodes, i també la gent del veïnat que, a la fi, també tens entre els teus... Això, però, quedarà dins l'àmbit del molt personal. Ara, el que voldria, és fer-vos algun apunt, curtiu, sobre la festa...


Bé ho sabeu, que em trobe molt lluny dels morocristians i que m'agrada moltíssim la festa d'Alfarrasí. La combinació ha estat enguany perfecta. Eixe molt segueix sent potent, i la llunyania ha estat compensada en el retrobament de la bellesa del més senzill. Aquelles esquadres infinites, lluïdes, amb voluntat d'agradar i de ser alguna cosa més, m'impressionen de sempre. I ho he agraït, de debò, tanta frescor sense més pretensió que el gaudir...


Els anys passen, i molt depressa. Mentre mon tio em contava que té el doble d'anys que jo, i jo els mateixos que la festa (per la qual cosa jo sí que puc dir que és "de tota la vida"), jo m'estorava en veure parlar un dels meus cosins amb el seu gendre... Si no és per moments així, no te n'adones del joc temporal. Potser per això em ficava més amb la meua germana... "Mera eixa bandera! Qui va nàixer el mateix any que les festes???", dient-li clarament que en no res, ella alcança també la quarantena...

Però del pas del temps hi havia un senyal més esperançador: el meu nebodet, com anava taral·lejant o cantant directament "Tabal i saragüell" i "Abenserraig"... 


I l'esforç, gran i pesat, que les festeres i els festers fan per tal d'oferir-nos l'espectacle? Potser això no ho valorem mai i passem a criticar aspectes segurament terciaris... Caldrà dir-ho també fort: llàstima de l'absència de Maseres i Maseros, espere tornar-los a aplaudir prompte! I gràcies als Bucaners, les Pirates, les Corsàries i els Pirates, i a les Mores, els Karkàmios, les Medraes i els Medrats. Cada vegada que passen ho fan també per la meua memòria i estima..., i ara, amb tanta dificultat com ens du la vida, això que aguanten amb energia i determinació, arriba a ser exemple de moltes coses bones.

Ah, i ja sé què em regalaré pel meu aniversari: una càmera de fotos nova, que aquesta, pobreta meua...



diumenge, 17 agost de 2014

Tendresa...



El grup Ternari interpreta una peça per a orgue i dolçaines del meu germà... Es diu "Tendresa", i m'abellia compartir-la hui amb vosaltres...

dijous, 7 agost de 2014

Frescor que sadolla el caminant...



"Al principi de tot hi hagué el desig.
I el desig anhelava només
la condescendència de les aigües".

He conegut de sempre l'amiga olivera amb l'escorça més resseca que no la meua, però tan clevillada o més que la meua, com s'arrapava a la terra d'albarís del meu horitzó immediat, més resseca i clevillada que les nostres corfes i memòries. Ara sé que hi ha oliveres clevillades, però que naixen vora l'aigua i que beuen calmes, i altra terra...

"S'atura i cull petxines d'un baladre".

Em cal llegir els poetes d'ara. Massa estret el filat del sedàs meu a l'hora de triar lectura. Massa dispers al temps de rebre noves tandes de regada...

"que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura".

Per això, he obert de bon matí la finestra i he deixat que entrara l'aire rar d'un emboirat de cabanyoles de febrer, de lladrucs dels gossos i de maldicència de les seues ames sota la meua finestra.

"Un vespre tremolaren, com els arbres
tremolen quan la saba tèbia els abandona".

He portat flors a casa.

"A vora meu un home dorm. No sap
que jo respire la pau que ell respira".

Sóc d'arrel secal, jo. M'abrace a una llum somorta i no acabe d'entendre com pot haver a l'altra banda de les muntanyes de Llevant una altra llum, més humida. La recorde ara en llegir, quan els remots passeigs entre riu i muntanyals,  la llig feta senillar aquós, com llisca fent-se vida entre poemes que m'ameren.

"Del seu silenci al meu silenci,
quin precipici de mans".

He lamentat que el llibre me l'hagen deixat. Val. M'han atorgat la sort d'admirar, però amb el fre de no torbar allò que no és meu... D'altra manera, aquesta llibertat que em dona la possessió d'àlbums de plenitud fondal d'aquestos, hauria omplert de ratlles de grafit les pàgines, siga amb dibuixos que la lectura m'inspirava, remarcant versos, apuntant relacions, somniant noves tremolors, corprés...

"L'olivera no sap que el temps li creix
a sobre fins a asclar-la".

A casa meua només hi ha flor quan els arbres hi fem mostra. Ha entrat la veu de la poetessa, ara meandre, ara aigua caballera que cap assut no trastella, i ha malferit les estructures tot afonant les bastides alçades sobre sèquies seques. I m'ha pintat de ram, d'amor i de camí. M'ha proposat vies noves, eixa llum que jo no hi veig, perque no llig els poetes d'ara.

"Amb la mateixa reverència
amb què sap dir el nom d'amiga,
va dir el nom de la flor del safrà".

Fa massa temps que -paraules- no em commovien tant. Commoció d'esperit i moviment d'acció. Ja busque el llapis...

"que milers d'ossos morts sense nom
són testimonis muts
de milers d'ossos vius
sense vida".

He donat mercés per la lectura, per l'aproximació al terreny assaonat. Ara tornaré el llibre, i aniré a la llibreria per encomanar-me'n un per mi. Cal tanta llum i tanta aigua als meus prestatges. I a poc que puga rellegiré, i serà com fer solc en eixe bancal joncal. Potser puga aprendre dels marjals endolcits per tanta aigua, perquè aquella aigua naix d'aquesta mateixa passió que diguem terra i amor i desig de fer vida. Les ruïnes als tossals que de vesprada es fan grans i els decoren, són les mateixes...

"El món diu veritat des de l'olfacte".

Cànter clevillat com sóc, plorador de cera roent, m'ha ajudat a esperar que els clevills del fang cuit poden curar-se per seguir donant frescor. I em calia...

"Silenci de tambors. Silenci
per a plàyer els morts
que vindran".

Gràcies a qui m'ha descobert "Flors a casa" de Maria Josep Escrivà. Premi de poesia als Jocs Florals de Barcelona 2007 i tret d'impremta per Edicions 62.

"L'únic consol, 
la casa que m'habita.
Lliure amb el meu enyor sota la lluna".

dilluns, 4 agost de 2014

Ausades el cartell del Tractat d'enguany...




Portava molt de temps insistint. Li insistia a Romà que estaria molt bé comptar amb un dels millors cartellistes valencians actuals per fer el cartell del Tractat d'Almisrà. Amb gent com Guarinos, Toni Miró, Navarro Ferrero i Manuel Boix entre el llistat magnífic de cartellistes amb què ha comptat el Tractat... I li insistia a Vicent Ramon Pascual, una festa tan important simbòlicament, en un poble tan menut com activíssim, i a més, que ell hi té família i tal... Per això el dissabte passat, dia pesarós com pocs, la vesprada encara tenia una mica de llum. Vicent Ramon presentava per fi el seu cartell pel Tractat.




 I tant que acodírem, apressats des de Bocairent, on ens trobàvem immersos en inconfessables fandangos, per arribar a temps. I temps hi tinguérem de parlar i discutir, sobretot de cartellística, que l'acte es retardà una hora i allò s'allargava més que la Quaresma..., que quan es presenta el llibre de festes del Camp de Mirra es va article per article i, si li dones corda a Romà, foto per foto... 




Vicent Ramon estava nerviós de veure's entre aquelles tramoies, però feu un discurs cordial i bonic (i li vull agrair la deferència que tingué cap a la meua persona i insistència...). I així, el Tractat té un nou cartell, al meu parer preciós. La simbolització de tota la vida reestructurada geomètricament segons els paràmetres vectorials de l'estil de Vicent Ramon. Un respecte absolut a cadascú i una obra que quedarà. Redell quin rei Jaume  s'ha espolsat! Convençut estic que vos haurà agradat...






La presentació dels articles "culturals", cas sorprenent entre els que puguérem esmentar, de tants i variats, va anar a càrrec de Vicent Brotons, professor de la Universitat d'Alacant i actor, quins luxe i sort, del Tractat. Li agrairem també les seues paraules tan positives cap el nostre article. Sí, no us estranyeu ara... Bé sabeu que fa temps que ja no em dedique a la literatura de programa de festes, però si hi ha un lloc on em trobe millor que a casa és en el programa del Camp de Mirra (i això que Romà, per no posar-se internet, ens fa pegar més voltes...). Enguany he escrit una reflexió sobre les identitats conservades i transmeses, a partir del viatge que férem per les rodalies d'Ariza l'octubre passat... Ja vos el passaré perquè el trobe curiós... "Qui no té memòria, ha de tindre cames. Per les terres de Caçola, provant a refer oblits" es diu....




I res. Vos deixe ara unes fotos i el quadríptic que anuncia enguany el Tractat, que, com el cartell, també és obra de Vicent Ramon. 








I quan acabes un "treball", ja estàs embolicant-te en un altre..., ja vos contarem, ja....

dissabte, 2 agost de 2014

Lletres agraïdes després del soterrar...

Estic sorprés. Mai en ma vida cap escrit meu havia tingut, a l'endemà de treure'l, 1700 lectors comptats. Això és la màgia d'Adrià. I és dol que el seu adéu siga el motiu. Jo vull l'Adrià viu entre nosaltres, els nostres gestos, accions i memòries.

Venim de soterrar-lo. Ha estat preciós l'adéu. Podia ser d'altra manera? Tant d'amic!, tanta veritat!

Vull quedar-me amb la música.
Millor, amb la paraula de la música.

I me l'anote ací, perquè no se'm perda tanta bellesa, quan demà la necessite i vulga tornar.


En entrar a l'església, una Muixeranga que, com tot el que hui ha sonat amb dolçaina i tabal, sonava de cor.

En entrar al temple ja m'ha emocionat l' "Ai linda amiga" que acompanya la Llegenda. Ha estat molt present, la Llegenda..., totes aquelles roses roges que acompanyaven la comitiva i que han abraçat l'Adrià en la tomba...

¡Ay, linda amiga
que no vuelvo a verte,
cuerpo garrido
que me lleva a la muerte.

No hay amor sin pena,
pena sin dolor, 
ni dolor tan agudo
como el del amor.

Levantéme madre
al salir el sol,
fui por los campos verdes
a buscar mi amor.

En sonar el "Lascia ch'io pianga" de Häendel, he reconegut la lletra com la millor per dir-nos el seu adéu...

Lascia ch'io pianga 
mia cruda sorte, 
e che sospiri la libertá.

Il duolo infranga
queste ritorte
de miei martiri
sol per pietà.

Lascia ch'io pianga
mia cruda sorte,
e che sospiri la libertá.



I un fragment del "Llibre Vermell de Montserrat", i desseguida el "Cant dels Ocells" sobre el qual, Jordi Garcia ha llegit un poema-cuirassa per la família i els amics davant l'acomiadament que encara em retrona, potent i sentit, a l'ànima...


El retorn a la plaça s'ha fet mentre les campanes sonaven les dotze i el migdia. Una campana badada feia més profund el silenci dels congregats, més trist el trànsit. Desseguida, i en homenatge d'arrel, la dolçaina ha ballat el "Bolero de l'Alcúdia". I jo cantava espaiet els versos d'Estellés...

Queia tota la lluna
sobre les sendes
mentre canten i ballen
dotze parelles.

Dotze parelles, mare,
dotze parelles
que per la nit tenien
les mans enceses.

T'estime, rosa fina,
clavell de sucre,
ulls d'una aigua profunda,
canten els muscles.

Les meues mans et prenen
igual que un cànter
coloma meua, rosa,
gesmil intacte.


Al cementeri, en tancar la caixa finalment, la flauta i la veu dolcísima han conjugat una perla del "Llibre Vermell" que ens duia a la Princesa engronsant-se a l'espera del Drac... L' "Imperairitz de la ciutat joyosa"... 

Imperairitz de la ciutat ioyosa, 
De paradís ab tot gaug eternal, 
Neta de crims, de virtuts habundosa, 
Mayres de Dieu per obra divinal. 
Verges plasent ab fas angelical, 
Axi com sotz a Dieu molt graciosa, 
Placaus estar als fizels piadosa, 
Pergant per lor ai Rey celestiai. 


Verges ses par misericordiosa, 
De vos se tany quens defenats de mal, 
Et no siats devas nos endenyosa, 
Pels fallimens que fem en general. 
Mas quens cubrats ab lo manto real, 
De pietad pus quen ets cupiosa, 
Car tots em fayts d’avol pasta fangosa, 
Per que’l fallir es de carn humenal. 

Rosa flagran de vera benerança, 
Fons de mercé iamays no defallen, 
Palays d’amor on se fech la liança 
De Déu e d’om per nostre salvamen. 
E fo ver Dieus es hom perfectamen, 
Ses defallir en alcuna substança. 
E segons hom mori senes dubtança, 
E com ver Dieus levech del monime.

I després, al darrer moment ja, quan el silenci, la dolçaina ha plorat un "Dies Irae" terriblement terrenal. Absolutament cèlic.

Dies iræ, dies illa,
Solvet sæclum in favilla,
Teste David cum Sibylla !

Quantus tremor est futurus,
quando iudex est venturus,
cuncta stricte discussurus !


I encara quedava dur l'aigua i les flors de l'horitzó a qui tant els ha estimat. S'ha apropat alguna persona al dolçainer i li ha demanat que portara amb nosaltres l'altra princesa. La serra...

Serra de Mariola,
tota a floretes.
Tota a floretes, sí!
Tota a floretes, no!
Tota a floretes.

On van les Socarrades?
A les fontetes.
A les fontetes, sí!
A les fontetes, no!
A les fontetes.

El meu condol va fet cançó. Pels familiars i els amics, força i estima.
I nosaltres, ara a seguir, que és la llei de la vida. Que la visquem ampla i lliure, com Adrià la va voler viure. El tindrem present com a llum, com a exemple.
Gràcies per l'amistat. 
Estic convençut que l'única cosa que ens manté i ens mou en aquest món és l'estima...



divendres, 1 agost de 2014

Adéu Adrià...

Adrià davant els rajolets que pintà per a ca n'Àngel Canet, a Benicolet, el dia de la inauguració. La foto la vaig fer d'arrapa-i-fuig perquè no hi havia manera de pillar-lo quiet!

Quan se't mor una persona estimada, poques paraules caben. Eixe sentiment que no es pot dir ni recomptar puja i s'escampa a tall de riuada absoluta que tot ho agombola i t'ofega, perquè no tens més remei i motiu que l'ofec. L'adéu és simple ofec, i ben fondo. I ofegant-te, només voldràs que recordar aquells temps perduts, els bons moments que, sent passat, ara ho són més encara.

Però Adrià formarà part sempre de la memòria amable, i no s'abeltirà el record, perquè estarà en ell cantant amb mi cada vegada que cante a Teresa i a Matxero, que ben sovint ho faig. I quan siga que s'aprope el temps de la princesa i sant Jordi; en ser la Nit del Drac igual eixim amb barqueta de Vil·la Rosàrio...

Adrià i Jordi assisteixen, com jo, a la gravació del Cd de la música de la Llegenda, corria l'any 2008..

Adrià estava malalt feia temps. No sé si voluntàriament, i egoïsta, no volia trobar-me'l malalt, malgrat que les esparses vistes que hem tingut m'esperançaven. Se'l veia alegre i amb força, bé que ho va demostrar llegint Estellés en el magnífic sopar que Maria Conca i Josep Guia prepararen pel setembre a Beneixama, i jo pensava que pujaria, i que en ser de nou el nostre, tornaríem a fer, a riure, a perpetrar... Ara tocarà acompanyar-lo Mateta amunt...

Aquest dibuix d'Adrià forma part d'un treball inacabat dedicat al "Romanç de Matxero i Teresa". El vàrem aprofitar per a la conferència que vaig fer per commemorar, a Banyeres, el centenari del cas que donà origen a la versió.

 La d'amics que demà ens reunirem davant aquell campanar que, a determinades hores del dia, sona l'himne de la Mariola. Alguns no els veiem des de fa massa, de molts no sabem ja ni l'ombra, altres en canvi han tingut a bé d'avisar-nos, sol·lícits, i ja estan mirant qui arreplega a qui i quants cabem en cada cotxe. Si Adrià sabera que, malgrat la llunyania, s'endú tant de plor, tanta estima...

No sé ni la d'anys que té aquesta foto que vàrem emprar de Vilaweb. I és que fa tants anys que conec Adrià. No puc ni recordar a quin sopar pertanyia... Buscaré la foto que estic fent...

No puc parlar més. Va el romanç:



Sé de gent que brilla fugaçment, però ho fa tan fort que marca les ombres sobre la pedra immemorial. Sé de cançons escatològiques que no acaben mai perquè sempre es desfilagarcen en arribar determinada estrofa. Sé de sinceritats d'arrel, de voluntats de fer i anar fent i de vols gens ressignats. Sé de dibuixos amables que tracen les teulades vitals d'un poble i la seua memòria. Sé de música que abraça i que riu acompanyant cada nit màgica. Sé de gent que estima fondo, com l'ofec de la riuada de l'adéu.

I sé que no vull dir-li adéu a Adrià. El que vull és escoltar ben fort i endins allò que sé i que sent. I ho faré amb aquesta música que ara vindrà i que no té la nostra lletra però que és nostra, perquè la mort no pot escriure com nosaltres. No sap. Nosaltres, sempre serem dels del Drac...

.

.