.


.

.

.

.

.

.
.
.
.

Conjur per encendre fogueres de Sant Joan

Conjur per encendre fogueres de Sant Joan

divendres, 15 de juny de 2018

Cremat a Xàtiva...

foto de Xàtiva, Cultura i Patrimoni.




Ontinyent, a divendres 15 de juny de 2018.

Baixe a la ciutat inaparcable, sabedor perfectament de la seua inaparcabilitat. 
Xàtiva està ben plena de gents que riuen i xamen, és normal, primer divendres de veres calors i després d'un partit de la selecció espànyica al mundial futbolístic. Com que ho sé, baixe amb molt de temps, però molt, molt, per trobar un aparcament que em deixe moderadament a prop de la plaça de Sant Jordi. En condicions normals, és a dir, sense la pedreta eixint-me ronyó cap avall, aparcava jo als afores i caminava sense recança.... El motiu s'ho val. La gent del Teatre de la Lluna i un munt d'artistes més coincideixen en un espectacle teatral que de ben segur és meritori: la rememoració de la crema de Xàtiva pel d'Asfeld aquell dels exèrcits borbònics, allà pel 1707. 

Amb tanta il·lusió com em fa, vaig perdent temps, el tant temps, i paciència, la tanta paciència, recorrent tota la ciutat per trobar un lloguet, i no el trobe. Em crida una amiga, que no arribe em dirà, però no puc parar-me a respondre, que ovella que bela perd bocí... I no, ni bocí, ni espai! Em caldria anar fora, fora... I no em dóna temps, ni podria caminar empedrat tant i tan ràpid... M'ature a l'eixida del poble, i pense fer com fra Vicent Ferrer amb ses espardenyes, espolsar-les: cride a l'amiga: "Altra vegada serà". Altra vegada i amb una exageració de temps... Comence bé l'estiu, jo. Després d'aquesta setmana nefasta en tants sentits, una alenada de vida templada que podia collir... Caldrà que trie bé els espectacles, els motius i les poblacions a visitar des d'ara si vull que aquesta temporada em siga agradosa. Jo que hui volia fer bona crònica per a gent sempre tan agraïda...!
I encara pense que em toca baixar a final de mes a no sé quina cosa també a aquella vila... Serà, doncs, oportú, en veritat, el repensar-m'ho abans... El disgust de hui m'ha estat fort. Ben bé puc metaforitzar-ho: Xàtiva m'ha cremat.

dimarts, 12 de juny de 2018

Trobada...




Biar, a dilluns onze de juny de 2018.

No podia tancar la porta de la Trobada amb el mal regust que em quedà a la llengua i que segur que m'heu notat en l'anterior post, reivindicatiu dels mestres i professors actius i acusador dels posturejos polítics. La pluja, però, ho neteja tot. Val que impedirà que es facen concerts esperats i remulle la il·lusió infantil..., a mi, però, m'aporta calma i voluntat d'oblit.

Per això, ara vull anotar quatre coses en quatre fotos interessants que vaig poder fer, que no es pot estar a l'hora repicant campanes i a la fotografia... Perquè no se m'obliden. Definiré la Trobada com a una ocasió especial en què puguérem fer molt i no massa es va fer. Una ocasió desaprofitada?, ja sabeu que considere que sí...

Heus ací un punt de partença qualsevol. I qualsevol punt que puga trobar per començar, em du a la feina dels meus companys i dels meu alumnat. I això val tots els diners del món... 
Sota una pintada vella que reclamava l'ensenyament en valencià i sobre un formigó de poquíssimes qualitats pictòriques, aquest és el mural que commemorarà a Biar la Trobada. Casilda, amb les Animetes, em semblen d'un encert tan gran... No em canse d'aplaudir l'esforç dels qui han posat no només feina sinó també estima, molta estima, en cadascun dels elements...


Encara estàvem asseguts esperant que aparegueren actors i públic quan passa un iaio amb garrot, i ens solta literalment: "Vos done vint euros si borreu això del Comtat. Mosatros no som del Comtat, no som alcoians que som del Vinalopó! Estos alcoians són com els catalans que mos ho volen furtar tot!" Heus ací el resum exacte de tantes ignoràncies prejudicials i perdjudicials travestides en opinió desaforada i políticament interessada. Jo vaig enfadar-me molt en escoltar-lo: però què s'ha cregut este home? Com que borrar el Comtat per culpa dels alcoians? Veges tu quina culpa tindrem, recollons, els de Cocentaina de com siguen els alcoians! A nosaltres ens dirà este home com serà o no serà el veïnat Caragol..., que el café licor i tot que ens volen furtar...! Que per a prejudicis contra Alcoi, nosaltres els Socarrats! 

I ací estic jo, treballant per a superar el rotglet...! 

Vint euros... I encara hi haurà qui ho faria?

Havent arribat a escoltat que hi ha qui no es comprava les samarretes de la Trobada perquè les lletres eren de color groc, ja tot em resulta creïble... Pots quedar-te torrat pensant com s'ha arribat a prohibir un color només pel què bramen les televisions del règim... És tot una veritable marcador del nivell a que ha arribat la malaltia social que patim.

I contra tanta banalitat, només hi ha que un xarop: color, festa, CULTURA!



Així que ara que no plou, que es posen a sonar les dolçaines i els tabals de la "Bassa de la Vila", que nosaltres, a l'Institut, els donarem una benvinguda sonada...



Les paraules del nostre director, Àlex, són ben boniques i diuen molt del que volem que siga la festa, una mostra del que és l'educació en què tots sumem... Llàstima que no era possible treure-li la foto bona, eixe micro gairebé en la boca de qualsevol que per davant seu passara...

Bo, Àlex, jo que et buscava una postal biaruda... I la bona gent que t'acompanya en la imatge, xe...!



I els polítics escoltant-te... He, he, he... I espere que també oint-te...!



Aquesta foto, l'esperava. En vaig disparar quinze i en les quinze, amb el campanar i Biar al fons, m'eixia també el càmera... Espere que les imatges que pillara siguen ben bones. El teatret s'ho mereixia. L'adaptació que ha fet Enric de "Les Animetes" valorianes ha estat ben remarcable, i la posada en escena dels jovens actors-alumnes, aplaudible del tot...




I mentre a fora plou, a dins, hi ha festa...



Sota la porxada de l'Institut, jo esperava la boda entre Marieta i Albert de Muntalt, beneïda per Casilda i les seues estimades Animetes... Calia que fes sonar les campanes, ja no sé si per l'alegria, despertar el Reconco del tot o trencar la tronada que ens va mullar fins i tot les intencions...




I ara, observaràs que no hi ha cap foto de la baixada pel Camí de la Mare de Déu, ni de la inauguració del monòlit... Vaig trigar jo massa en assecar-me. I el perill de carregar-me la càmera no el vaig superar fins que la gent de la Penyeta Blanca va fer el seu preciós taller de Muixerangues... Va agradar-me molt, de veritat. Però això no val, clar... Què vaig a dir jo d'una iniciativa cultural, social i festiva que es faça a Cocentaina? El millor de tot és que, xovinismes fora, crec que no hi ha hagut cap altra com aquesta d'interessant, en els darrers temps... Aplaudir-la és poc. La seua entrega per la Trobada ha estat impressionant...


I ja estem dinats i esperant a una de les places més boniques del meu món que comence l'espectacle... Mentre les paradetes estan ja preparades, a Biar cal respectar el costumari i els moviments que marca. Sent l'hora concreta, començarem desfilant amb la campaneta, crida que crida el veïnat que s'assoma als balcons del Carrer Major encuriosit. Al darrere, la banda amb els càrrecs de l'Ajuntament. Comença la benvingua als tants pobles germans i cosins...




Pel camí ens passa de tot, i arribem entre aplaudiments al davant del Convent. Cau el cartell i Arnau l'arreplega i va passejant-lo, cosa que fa que la gent encara aplaudisca més... I al pas dels sons festius, tots els tallers obren i va pujant el batec de la gent tan activa... Amb tant de taller, tanta activitat i tant poc temps, o selecciones bé o vas a quedar-te sense temps per a massa...



Si no fos per Aitana...



Au, vinga a fer... Que fent és com aprenem...



I quanta feina, de nou ho dic, dels meus companys...


I dels meus alumnes...





I de tanta gent...


Com no van a entrar-te ganes de fer i endur-te a casa un joc tan rebonic com aquest?


Au, Enric contra Guillem. No tinc cap dubte qui dels dos guanyarà la partida (a cadascú li diré que ell perquè ningú se m'enfade..., he, he, he...).


I clar, hi ha qui vol la foto....


Em dedique a passejar mentre torne de guardar els materials. Segueixen sorprenent-me les idees que s'exposen a tants tallers...



M'aturen a RàdioEscola, ja et vaig dir que em varen fer la entrevista més intel·ligent que recorde... I de sobte aquests monyicots preciosos que hi apareixen... I es posen a cantar la cançó... Qui m'entrevista al·lucina que no els faça falta ni música ni to... És precís quan el què expreses és bell? Vaja, sí que t'estimen els teus alumnes... No, si no són alumnes meus... Són de l'escola encara, ja vindran, ja... Aleshores? És que la gent de Biar m'és així, oberta, amabilíssima...



I en contrast immediat, la foto més trista de totes... El pijor enemic de la festa i la cultura, la ignorància i la mala bava? Eixes també, però jo parle de la pluja...



Però quan apareix el color...



A casa encara que siguen pedres..., de casa!



M'agrada aquesta foto. Què s'estaran diguen en secret per què el senyor Miquel s'hi riga tant? Hi havia ja tanta gent a plaça que l'assaig ja semblava el concert...



I encara algunes fotos d'aquelles que m'agrada treure...




I la ceràmica que no avança al ritme esperat... Però que ja avançarà, ja...


I la música que arriba a la gentada...



I la gentada que vibra abans que vinga la tronada de discursos...


I la gent que canta, perquè es sent feliç...



diumenge, 10 de juny de 2018

Estimat Reconco, a Trobada passada...





Ontinyent, a diumenge 10 de juny de 2018.

Estimat Reconco.




Ahir vas despertar-te, encara que fóra només per unes hores, i em vas emocionar massa i tot. 
Bo, sé que no vas despertar-te gens, que la successió de metàfores constitueixen tota al·legoria i un servidor tendeix, llavors, a creure's les pròpies creacions... Però et vaig veure en tants gestos infantils, en tant de moviment, en tanta cançó i abraçada que em ressistisc a creure'm la veritat, i m'enteste en enganyar-me tot pensant que el miratge, perquè tot és un miratge que es desfarà en tornar a la feina demà santdilluns, serà perdurable...






Puc anotar-te ja un dels moments més intensos de ma vida recent: tinc comprovat que quan parlen certs polítics, plou. Ignore si la cosa serà per allò de la justícia poètica o què... Llavors, en el primer dels discursots sobrers després que els Ma-me-mi-mo-músics i el senyor Miquel es feren els amos de la plaça i les voluntats comunals, vas enviar-nos la pluja. Segur n'estic perquè venia del teu costat... Tothom va córrer a amagar-se excepte els tècnics de so que s'abocaren a protegir l'instrumental... Els tècnics i jo mateix. Palplantat al mig del buit, incapaç de moure'm. Decebut per tantes decepcions juntes... 




Llavors, mentre plovia, els xiquets refugiats sota l'escenari, i alguns grupets apretats sota qualsevol arbre o envelat que els protegira, van començar la cançó, tan il·lusionadament com espontània... La necessitaven: "Desperta't, Reconco!, desperea't fort....". És llavors que et vaig sentir més viu, i que vaig concloure que encara hi ha esperança. I la duen les xiquetes i els xiquets. 





Perquè tot el treball fet, tots els molts disgustos i la indolència que observes, desapareixen quan comproves que tot ha estat a fi de bé. El treball el fem per elles i per ells, per tots els xiquets i xiquetes que a la fi han pujat a l'escenari per cantar en rigurós playback la cançó. En ells la cosa era innocent, en altres vergonyant... Les seues veus superaven en tot la gravació. N'eren tants i tant preciosos... I els qui ja s'han fet majors, els meus alumnes que no pujarien per res a l'entaulat morint-se com estaven per fer-ho, te'ls veies arraüllits en grupets cantant també... Ai Reconco!, què no voldràs quedar-te entre nosaltres? L'esperit que inspires és tan necessari...!

Quan treballes tant, és normal que tot se't vinga damunt en acabar l'ocasió per la qual has treballat. Aquesta vegada no m'ha passat així, en absolut. La culpa no només em cal atribuir-la als meus dimonis interns; també ve de l'estricta observança dels fets i els valors que transmeten... I si hi ha algun moment que em va concitat regirament va ser el dels sobrers, absolutament, discursos polítics. Els que va permetre la pluja... Fóra de la senyora alcaldessa de Benilloba, emocionadíssima en rebre el testimoni organitzatiu de la trenta-dosena Trobada, la resta em fou d'un banal esglaiador... Una Patum de lluïment que no només cansava per reiterativa i passada (de temps i de voltes)... Clar que cal pautar protocols i cuidar el nostre "star system" politico-educatiu i fer referència a la reivindicació que ens mou, però mai no a costa de la banalitat i la incoherència (genial que lliges els meus versos, però més genial fóra que em saludares en passar pel meu costat...). 




Cada vegada que l'autobombo saludaba el bombo i el seu tocador en agraïment pels serveis prestats... Els docents, com són d'importants els docents en el nostre dia a dia... Els docents, i així docentes o trecentes voltes; genèrics, recursos, abstraccions... Però només una política va recordar realment qui eren eixos docents: es diuen els mestres del CEIP Mare de Déu de Gràcia i els professors de l'IES Biar! I tingueu MOLT clar que, sense la seua entrega absoluta, res del que vam viure ahir a Biar hauria estat possible. Clar que la Coordinadora, val que l'Ajuntament (i els seus canals propis usaran per publicitar-se...), no sé jo si els politicolingüísticsacadèmicsuniversitats..., però, els docents o trecents amb què n'ornaven els discursos, tropa, carn de canó, ja ni eren presents en la seua majoria... Estaven cansades i cansats arrimant bagatges... En el nostre dia a dia, poc sabem dels de l'escenari, i, de vegades, i és molta llàstima el dir-ho, millor és...




I com que nosaltres no tenim ni canals, per més a punt que estem sempre per a la participació col·laborativa, usaré d'aquest humil blog meu per dir-ho claret: m'estime els meus companys mestres i professors! Jo sí que els pose nom i n'aplaudisc la seua capacitat i benevolença. I si alguna cosa voldria en aquest text és felicitar-los i agrair-los tant la feina com l'esperit que els mou a feinejar en aquest treball nostre, que per a mi segueix sent el més rebonic del món. És en ells, Reconco, i en mi mateix, que voldria que es mantinguera més present i més fort el teu esperit... Ells són i som la darrera baula del sistema, la que està en contacte directe amb el món real dels alumnes, dels pares, de les necessitats educatives socials de cada dia i els qui ens enduem pols i fang per a rentar a casa... I ahir, varen bolcar-nos fent, donant, estimant... No rebran cap taulellet recordatori les meues companyes ni els meus companys, però el que se'ns entreagarà pel nostre centre ens el mirarem en passar i, així distret, ens serà record volgut de moltes emocions distants, i orgull net també per viure i fer viure. Segur que ens despertarà un somriure... 





No es diran els seus noms (el meu massa que va anar en dansa...), però sé que l'agraïment millor ja cobrat és, justament, el somriure de cada xiqueta i xiquet, mentre han jugat a aprendre noves activitats i diferents, que bé caldria introduir en el currículum... Estic molt orgullós dels meus companys i companyes, i els demane disculpes per no haver estat tant al seu costat com jo volia. La meua hipersensibilitat va jugar-me una mala passada, bé ho sabeu... Tot el dia com vaig dedicar-me a alegrar-vos el dia mentre ens banyàvem, actuàvem, ballàvem, cantàvem...,  jo arrossegant la meua bóta dels Dolors..., no sé si ho sentíeu; el meu voltejar cantava això mateix: "Una botà, botà i mitjà", no volia cantar altra cosa que no fóra el poble que tan bé m'ha acollit. 





Vaig dir-ho ben dit quan els de RàdioEscola van fer-me l'entrevista més intel·ligent que recorde... És ben cert això que no som res si no som poble, i Biar mereix tots els nostres esforços. Ep!, Biar i Beneixama i la Canyada i el Campet... 






Ai, Reconco, si et quedares a veure'ls créixer... 

Quan Juanjo va dir-me que potser havíem apuntat massa alt, vaig somriure'm. Ans al contrari..., no podem quedar-nos en la mediocràcia regnant. Cal apuntar als estels. Si no hi arribem hui, ja arribarem... 

:::::::::::::::::::


Trobada passada, feinada reposada, que demà tornarem al tall. La de meravelles que ens contaran les xiquetes i xiquets, orgullosos d'haver vist tan gran gentada fent festa als carrers de la seua quotidianitat... I jo els diré que, per la nostra llengua de mel, pel que som, només hi ha una direcció clara que emprendre: amunt i avant!




Pd: Estimat Reconco, voldràs seguir estimant-nos?