.

.

.

.

.

"Adieu tu qui ti chalavas / que ti sias vist' adorar. / Adieu lei sous qu'escampavas, / ara la roda a virat. / Ti fau cambiar de regime /et se vos pas lo subir. / Per ti punir de tei crimes / marrias! anam ti chabir".

Versió marsellesa de l'Adiu paure Carnaval.

.


.

.

dilluns, 8 de febrer de 2016

Bon dia de Moros i Cristians, Bocairent!

Ontinyent, a Dilluns Gras, huit de febrer de 2016.



Que troneu i retroneu bé.
Però espai amb la Mahoma...

diumenge, 7 de febrer de 2016

A l'entrada de Bocairent, Carnestoltes topical?


Bocairent, a Diumenge Gras, set de febrer de 2016.

Vaig arribar a aturar-me al bell mig del pont de Sant Blai per deixar la cadira, recolzar sobre ella els tants obsèquis amb què els festers ens feren present el Dissabte de Carnestoltes en què estàvem, i treure el mòbil per fer-li una foto. No em podia creure haver acabat de viure l'entrada bocairentina a l'hora que era... Si encara podríem encomanar de sopar i tragar-nos els premis Goya a la tele!!! Amb això i que no feia absolutament gens de fred, què queda a Bocairent dels tòpics rebregats, d'allò de "tota la vida"? 



Home!, queda tot, i és tant... La meua devoció per aquest espectacle múltiple em feia pujar cada any que podia o em deixaven i, amb tot plegat, s'ha convertit en l'única entrada a què acudisc a banda de la de Cocentaina... I al "meu poble-paradís perdut" encara ho faig de mala taina perque el què de deveres em deixa sense alé és la Diana... A Bocairent, espere sempre retrobar-me el tòpic sentit i saborós, justament. Però el tòpic que s'atansa a una història i al que no es pot renunciar malgrat tots els canvis que el desacostumat senderi social obliga. 

Paga la pena anunciar que aquest tòpic el trobe ja en poques i comptades ocasions, almenys tan ple com en les variacions, les desfilades en tropell tipus piquet, la forma tan rebonica i noble del pas del capità Mosqueter (si no apareix un algú conduint-li el cavall vestit de qualsevol manera...). I el que m'arribe a trobar de vegades, m'esglaia: vestits de negre subsaharià amb coloraines fosforescents postmodernes, vestits trets de pel·lícules i que no refereixen en res altra cosa que no siga la mateixa pel·lícula, alguna roba que sembla dissenyada per Tim Burton per a la Disney... Val a dir que són fets puntuals i que es mouen a l'albir inconstant (afortunadament) de les modes. Això, tot això, per a altres indrets fins i tot seria aplaudible. Per a Bocairent, en canvi, no em plauen massa...



I no és que un servidor demane tampoc cap lluna!  Però com deia fa poc respecte al fet polític actual, als "teus", cal demanar-los més que no als "altres". Més dignitat, més coherència, més fixar-se en els xicotets detalls... Ja sé que és un camp tan ample el de la tradició festera reconvertida en espectacle que hi cap tot. Un "espectacle" polièdric, s'ha dit massa vegades.. I tant, igual et veies passar (i ho dic com a exemple de la variació, en aquest cas moral...), organitzadors responsables alterats per uns minuts de desajust amb les previsions horàries dels seus que d'altres amb més patxorra que vergonya, amb el gotet amb la mà fent cremar en cendra el puret de la boca... La vinya del Senyor, que diuen, és ampla i al carrer hi caben molts llambordins, constatat -ens repetim- ho tenim. Però Bocairent, tingut com l'essencialisme de tantes coses, sobretot d'arrel cultural tradicional, potser caldria que cuidara molt i més determinades maneres, perquè les possibilitats que presenta la festa en el seu màxim aparador i per ella mateixa i sense necessitat de traïció, són immenses.


Immenses per les formes fins ara conservades, per la intensitat de les tradicions vives, que comentàvem ahir. Les pròpies representacions històriques de les filades es presten a desenvolupar les pròpies potencialitats sense cap necessitat de cabòries. Bé ho provaren a fer ahir els Moros Vells com fa anys ho aconseguien els Estudiants amb el fet del segle d'Or castellà o els Suavos amb la seua relació amb el carlisme i amb el Vaticà. 


Punts com la carrossa del capità marino (excel·lent és poc dir), o el ballet que presentava les banderes anunciadores del capità marroc (original de veritat), són possibles a recolzar i reforçar. I més, davant la crisi, assenyalada per l'assumpció comparsística de càrrecs, per exemple. Una mostra ben palmària d'on estem i com ens va vitalment.... 

Poc d'esforç, també toca asseverar-ho, cal en una entrada amb tan bona predisposició a vetlar pel més propi. Vaig aplaudir unes molt bones esquadres de gastadors, uns excel·lents caps d'esquadra, cavallistes ben dignes, variacions aconseguides amb gràcia... 


Cal vigilar, al meu parer i m'ho passareu com a un element de mostra més de l'statu quo fester imperant, també la música. Es converteix en un vertader maldecap quan et toca escoltar repetides una i altra vegada les enèssimes creus daurades, Nerva, Cafissaes, Aligeabà Spyros, Roperia Ximo i Abenserraig... I apostar pel propi és una bona idea, que deixant de banda la primera interpretació de la Jéssica de José Rafael Pascual, no vaig eixir de la meua letargia musical fins que no rebentà el carrer la interpretació del Pepet més bocairentí..., i poca cosa més. Algun Xubuc meritori, un El Kábila feliç, una Reina de Fiestas 1960 encertada i el darrer Xabat acorador. Però per apoteòsic, per diferent, intens i adequat al moment, i m'ho permetreu, el Cadí de l'Ateneu socarrat. Mel de la més bona Mariola...

Si pugueres repassar els fullets de l'ordre de l'entrada, veuries com no exagere gaire. Caldria fer-se veure el tema musical però ja mateix...



I et demane disculpes ara que em lliges. Potser estic escanyant massa quan caldria acaronar. Ja he avisat que als "meus" els exigisc més, em crec amb el dret. I més quan jo m'emocione amb qualsevol cosa... No podries imaginar com estava jo de nerviós en veure que apareixia la meua estimada Mahoma. Deu ser alguna patologia infantil mal curada meua..., en l'aparador fester que hem muntat Juanjo i jo a Photofinish fins i tot li he colocat a la meua Mahoma fanguinosa del betlem el canó dels meus Airgamboys de xiquet...



Continue pensant que la tradició pot arribar a ser d'allò més moderna quan modernitzem els seus detalls tot respectant la base històrica. Qualsevol actualització respectuosa és bona si es fa, precisament, des del respecte primer i, després, des del coneixement de la festa i el que diu representar...


I pense també que la modernitat pot ser, per suposat, d'allò més tradicional. Només cal trobar equilibris i gust. I insistisc, conéixer el perquè es fa cada cosa en un esclat festiu tan simbòlic com ho és el de Bocairent.




I no m'allargasse més. Només agrair a les festeres i els festers, i als músics, animalistes, carrossers, dissenyadors i quanta gent treballa per a la festa, la vida que rep la tradició renovellada, malgrat els tòpics i gràcies a ells...

I gràcies, de nou, als qui ens omplíreu de balons i els tan bonics barrets carnestoltencs. Una entrada en Dissabte Gras acaba bé si des dels camions que al meu poble dèiem "barques" (perquè ja no les hi ha pels problemes asseguracionistes que pateix la nostra postmodernitat avançada) es juga amb el públic amb tal sentit de l'humor com el què visquérem. Carregat amb barrets folls que me'n vaig anar...


I abans de tancar la paradeta, i com ja és tradició, la foto obligada de l'amiga Carme Doménech, a qui em plau sempre aplaudir.


I com no, una foto del meu fillol Ivan, que sempre va amagat rera les carrosses i, ahir, el vam fer eixir del seu cau, xe, que no tinc cap foto teua amb les mans en la massa... Quin goig de dissabte carnestoltenc...!


Feliç dia de Sant Blai, Bocairent...



Ontinyent, a Diumenge Gras, set de febrer de 2016.

Tinc moltes ganes hui de veure el Piquet i el Vítol...

dissabte, 6 de febrer de 2016

Mossos i gossos...


Ontinyent, a Dissabte Gras, 6 de febrer de 2016.

Deien que fou el baró Beaverbrook and Cherkley, William Maxwell Aitken, conservador i fundador de periòdics anglo-canadenc, qui perbocà aquella frase mítica dels periodistes que comencen i que deia alguna cosa com a que la notícia no és que un gos mossegue un home, sinó que un home mossegue un gos.
Ací teniu, doncs, "La Notícia". S'han quedat descansats els becaris. Una vegada en la vida han pogut dur a la pràctica la mítica teoria...
Nosaltres, com sempre, en contra de qualsevol maltractament.

Sobre la retreta de les Caixes...







Bocairent, a Divendres Gras, 5 de febrer de 2016.

El dia 6 de novembre de 1632, reunit el Consell de Bocairent a la seua seu de l'actual plaça de la Presó, va decidir la formalització del patronatge religiós de sant Blai de Sebaste, bisbe, en detriment de l'apòstol sant Jaume. La proclamació immediata des de la balconada, preceptiva davant la quantitat de veïns que ens cal imaginar agombolats a aquell bell indret, va ser seguida d'una desfilada nocturna amb fanals entre vítols i altres mil mostres d'alegria, espontània o no, que mai no se sap amb aquestes coses i amb les diferents motivacions d'aquest fet aparentment poc trascendent ... Una mena de retreta militar es va fer - un acte ben corrent, per altra banda, a l'època, i més en poblacions amb soldadesca tan assentada-. Interessant és que arribara a tindre's com un acte més que especial, potser només pel caire descacostumat en formalisme i, sobretot, data i motiu. 

Després se'n farien moltes més i per diversos motius. Però és justament aquesta la que s'ha volgut tradicionalment com a antecedent formal de la retreta o cercavila de la Nit de les Caixes de Bocairent, la que hui mateix ha iniciat les festes. Cal establir primerament una relació més que immediata: l'acte de la proclamació repetit formalment en un acte de reminiscències militars forals anual que dóna per iniciades les festes patronals i de Moros i Cristians O millor, atesa la peculiar i riquíssima tradició estructural bocairentina, festes de Moros i Cristians patronals. Siga certa la relació o no.



El que m'importa ara mateix, és aquella tradició i forma. Fa unes hores, després que el senyor rector haja resat l'Àngelus i cridat el primer Vítol al sant del mal de gola, han voltejat les campanes i s'ha amollat una caixeta de pirotècnia xinesa. Immediatament, davant un gran nombre de públic al davant del consistori, que anava disminuint a mesura que t'endinsaves en la plaça (i augmentava després en apropar-se cap a l'arc de l'entrada), el Sergent Major ha cridat a capítol a cada filada. Els ha inquirit si estaven presents i anaven a participar en la festa. Cadascuna ha respost afirmativament al seu nom amb el redoblament del seu tabal principal, la seua caixa actual. Hi estaven els Espanyoletos, els Granaders, els Contrabandistes, el Terç Suaus del Papa, els Estudiants, els Moros Vells, els Marrocs, els Moros Marins i tancant com a descendència que es volen dels exèrcits forals, els lluïts Mosqueters. En sonar tots junts, s'ha cridat el primer Vítol fester, i vitorejant el patró, han seguit les caixes fent sonar el seu atàvic ritme, absolutament cardinal. Aquell que ens fa adonar-nos que si la festa anava avant, ara ja és una realitat. Val a dir que m'emociona aquest repicar intens i foradador... Si el trobe enlloc, me'l posaré com a to de mòbil...

Després del Sergent, els representants de les filades, les caixes i un grup de festeres i festers ben cofois amb aquells fanalets de paper que tant m'estime, sols, llunes, vetes coloristes, moltes d'elles ja amb llum led, de la que no crema i emblaveix la turgència del paperam festiu... A poc, voltaran el poble més nou, el temps just perquè xerrant i saludant temes i gents, arribem nosaltres al pont per contemplar el bon castell de focs ressonat en eco per la mare Mariola. Després, la retreta visitarà el poble més vell, passant pel davant de les ermites, o de la memòria d'elles, com en la volta aquella tan senzilla com esperava davant el maset dels Suaus, vora el qual hi havia l'ermitori i el portal de Sant Blai...

Estèticament, podrà agradar-vos o no. A mi, encara m'impressiona aquell formalisme que vos deia. I m'agrada massa trobar-me de ple amb la cultura vella de la manta, reduïda a un ara i ací fester, només fester, bastant injust. Em complau retrobar-me aquelles maneres, em duen a una joventut al·lucinada, admirada i, sincerament, gens enyorada. I sobretot, m'atreu la força del ritual.



La litúrgia celebrativa regulada pel costum, la normativa o la memòria pública, la veig, cada vegada, més necessària en una societat que és duta amb presses i corregudes cap un enlloc, a la babalà i a sacsades, certament preocupant. Però el ritu no pot convertir-se tampoc en una relíquia adorada des d'una custòdia lluïda, ni tampoc envasada al buit en un postmodern plàstic maleable. El terme mitjà del sentiment que el ritual provoca el trobe jo en les Caixes per la vesprada i es desfà a miques en la desfilada de la nit, quan s'estavella contra l'ús social i la necessària interpretació personal que cadascú adopta en el teatret aquest de la vida.
L'únic problema que li trobe, i tampoc no ho és en absolut, pot ser la falta d'explicació, de coneixença grupal, del significat de cada perquè, perque la difusió d'aquestes coses mostraria la riquesa vera del costum bocairentí, i sobretot el faria encara més viu, per apreciable, en ser que no cal ni treure ni posar, ni canviar ni inventar. Només amb el què hi ha, l'orgull del manteniment motivat, desencarcarador i amigable, la retreta de la Nit de les Caixes encara brillaria més, sobre tot entre la gent a qui li importen aquestes coses. Constate que cada vegada hi ha més, de gent d'aquesta, com que també hi baixa la participació popular i festera. Encara hi haurà qui s'arrepentisca, ho augurem pel futur potser no tan llunyà, d'haver tret aquesta desfilada del seu dia primer de febrer tradicional...

Feliç Entrada, Bocairent!

Ontinyent, a 6 de febrer de 2016.





Això mateix. Que siga bona i càlida l'Entrada i tots els actes d'aquest gran dia de festa!


divendres, 5 de febrer de 2016

dijous, 4 de febrer de 2016

Ceci n'est pas une...

Bigastro, a Dijous Llarder, quatre de febrer de 2016.


Aleshores, si no és una pipa, què és?
És, justament una pipa.
És el què veus, però igual és més del que veus, per més que et diguen que el que veus no és el que veus. Que la teua experiència vital no és suficient per reconéixer qualsevol cosa d'ella mateixa en una metalingüística malaltissa?
I tant que sí.
I tant que no.

I si en lloc d'una pipa la pressumpta pipa és una super pipa? Alguna cosa més que no una simple i identificable pipa? Igual la pipa guarda alguna cosa més que no tabac, i creix en si mateixa i amb l'experiència d'aquells que la viuen...

A mi, la pipa em dóna igual, perquè no fume. És més, si use l'exemple de la pipa, estant com estic contra el tabac, és perquè és el que el senyor Magritte el creà  pel seu famós quadre i és el seu quadre el què ens ha inspirat el proper treballet que vos presentarem, el senyor Juanjo Alcaide i jo mateix, en els propers dies.

I el que ens mou, justament, és pensar que adés una pipa, ara i per a nosaltres una festa, és molt més que no el continent de programació i d'historiat sinó el contingut de vida, d'anècdota, d'humor, de paisatge, de sentit i sentiment que atresora.

Hem volgut jugar, així, amb els motius i la simbologia més quotidiana. Una festa és més que una festa, i aquesta de la què tractarem, per això i per moltes coses més, no és una festa.
Va infinitament més enllà...

4 de febrer. Dijous Llarder...

Bigastro, a Dijous Llarder, quatre de febrer de 2016.





Faig meu hui de nou el refrany que em repetí mon tio Ximo Pota aquell dia desastrós d'agost. "Qui no em vol, no em dol"...

(Continua a Memòria de l'Esclafamuntanyes).

dimecres, 3 de febrer de 2016

El betlem que se'n va...



Ontinyent, a dimecres 3 de febrer de 2016. Diada de sant Blai.

I després del dia 2, Candelària, no és que vaja el dia 3, que sí i també, sinó que ja no té sentit mantenir el Betlem a casa. Ja està doncs desballestat. Gràcies a aquells que heu vingut a visitar-lo i visitar-nos. Heu sigut més amics que mai els qui ens heu honorat. A l'any que ve vos tornem a esperar.



I els qui no l'heu vist, doncs encara teniu una altra oportunitat, perquè el cos central, i algunes peces, viatjaran properament al Camp de Mirra, on s'exposaran per commemorar el 40 aniversari del Tractat.



Unes poquetes fotos vos penge pels qui no l'heu gaudit. Val a dir que ha estat el millor betlem que he fet, i en duc un bon grapat d'anys fent-ne. Necessitava fer-lo, bé ho sabeu. El resultat, i el que m'ha donat, han fet suau la forçada de fer-lo, com sabeu bastant angoixant. Al proper betlem que no tindré memòria de dols, provaré de treballar-lo amb més calma... Ací vos deixe les dolces figuresdel Jan Petit, la Dona d'Aigua entre la boira (real) que eixia de la cova del Drac,




Guilhem Belibasta que sóc jo de nou en renàixer a tall de càtar etern de les fogueres del pitjor dels moments, Paco i Pepa preciosos i una vista de conjunt de les Festes de Folls que homenatjava a la porta de l'església.


Gràcies. Moltes gràcies a tots per la vostra companyia, els somriures, la presència i les paraules.







dilluns, 1 de febrer de 2016

La Vella Quaresma 2016, "mera" que li agrada la festa...



Ontinyent, a dilluns, primer de febrer de 2016.

Estimada amiga Quaresma.

La d'alegries que em dóna dibuixar-te..., si no fos que, enguany, m'ha tocat ratllar-te abans de sant Antoni i això, sincerament, m'ha posat un poc dels nervis... Més que res perquè constate de nou, i no m'agrada, com depressa va el món. Potser per això he decidit enguany fer-te celebrar el teu mateix final. Per allargassar al màxim l'experiència de la teua presència vitalista i fer-me, amb tu, jo vital també. Acabes amb la Nit dels Panderos i, sobre les cendres, a mena de fènix d'esperit entremaliadament vencedor, planeges tu i la teua alegria! Vinga tambor, vinga matraca, i els panderos que no falten, i unes precioses trebanelles que t'acompanyen, i una esquella, i la campana que fas sonar en homenatge i record a tantes campanes com sonen quan tu te'n vas...

Més que no biogràfica, t'he volgut festiva i ontinyentina, potser perquè m'enyore la festa i m'enyore el meu Ontinyent. Algun dia vindrà el temps de recuperar tant l'una com l'altre. Ara mateix, ja m'espere a veure les reaccions dels xiquets en veure que he acomplit algunes peticions amb les sabates, i si els agradaran les ratetes...

Desitge, de cor, que vos agrade, que la utilitzeu, que li arranqueu les potetes i que la cremeu. I si pot ser, que m'ho conteu. A mi o a la Confraria de la Soledat que, com cada any, tant es preocupa perquè arribe a una infinitat de llocs increïble.
Em fa ben feliç veure-la de nou en dansa. Vaig pensar que no arribaria a poder somriure-li fent-li el somriure. M'agradaria tant que tots aquells que mantenen l'esperit de xiquet arraconadet en alguna part del seu calfred, se l'estimaren, siguen amics o ja no..., o no encara!  Jo ja me l'estimava abans i tot d'asseure'm a fer-la. No puc explicar els meus perquès, perque molt sovint ni jo mateix els entenc, però l'estima que tinc per aquesta tradició... I n'estic satisfet. Ausades que sí. I orgullós per la senzillesa amable dels versets.

Bo, disfruteu-la quan toque. Ara, de moment, passeu un bon Carnestoltes i, si sou tan amables, proveu a fer-la arribar a amics i coneguts perquè la puguen disfrutar, o conéixer si encara no tenen el gust...

I gràcies...


Tan depressa com va el món,
temps de Carnestoltes són.
La Quaresma joganera
i apressada, no s’espera.
Carregada de tabal
ens comença pel final!
Arrossega pots i ferros
com en la Nit dels Panderos,
quan la va cremant la gent,
com es sol fer a Ontinyent.
Va amb el pal per colpejar
els rastres que veu passar,
i ha cridat a les ratetes!
Juntes, canten cançonetes,
i apartant-se dels coets
van bufant els xiulitets.
Les matraques fan rodar,
i a la Vila a passejar!!!!
Quan les trebanelles callen,
les dolces campanes ballen,
i ací em pica i ací em cou,
a menjar la mona i l’ou!
Però encara falta prou
per a fer tant d’enrenou!
De moment, si així ho voleu,
la pinteu i retalleu.
Apegueu-la al finestral
pels dissabtes, tal com cal,
(o els divendres a l’escola,
per saber el temps com vola)
arrancar-li un peuet,
dóna igual si esquerrà o dret.
Clar tindreu, si feu cabal,
què falta pel temps pasqual.
Au, xiquets! Vinga, xiquetes!
A pintar les Quaresmetes...!





Aquesta nit, no hi haurà caixes...

Ontinyent, a dilluns u de febrer de 2016.

L'any passat, com que Juanjo Alcaide i un servidor teníem alguna mena de desfici que no pot explicar-se, més que res perquè aquestes coses del desfici van com vénen i ves i acaça les bones pensades per poder-les etiquetar... Bé, la cosa és que vam voler celebrar les festes de Bocairent felicitant els tants amics i amigues cardadores i cardadors. Ell em proposava una foto per dia i jo ratllava uns versos a partir d'ella.

La història, sembla que va agradar molt. Tant que enguany, en la revista-programa oficial de les festes, han copiat els versos però no sé què redell ha passat que les fotos no són les mateixes. No sé. Quan veja el programa, que encara no l'he vist, serà cosa de treure l'entrellat preguntant als uns i a l'altre...

I com que amb els canvis que la modernor du, hui, primer de febrer i vespra de la Candelària, hui no hi haurà Nit de Caixes, em pega per recordar aquesta passada que férem tot avisant de dos coses. Primera: quan tinga el programa, vos passaré fotos i poemes perquè em digueu la vostra. Segona: atents, que som perillosos...






Una nova pensada, una nova col·laboració entre l'amic Juanjo Alcaide i jo mateix. Ell em passa una fotografia seua de les festes de Bocairent i jo poetitze el moment que ell ha captat i treballat. El resultat, el trobareu per ací en els dies que vindran. De moment, hui que és la Nit de Caixes, la celebrem amb aquesta imatge i aquestes paraules que ara venen...



 Enfebrerida gent que ara regolfa
al ritme anyal d’un compliment de vot,
corconvocada a l’aire sec d’un redoblar
que ha humitejat els memorials taulaparant
tots els passats joiosos. L’ara i l’ací
que avancen lluminàries somnolentes
en cap foscor. Paper d’arcà,
ferm material fungible,
trama d’ordim représ d’àmbits trencats
que escalfa el pas d’uns amb els altres,
sempre endavant, a proclamar-se història.


Torna a girar el vent, la plaça sola.
S’escoltaran de lluny repics reverberats de serra,
al fred del cel, mirall de fanalets ditxosos.
Inici d’artifici ple, febril, de festes.









 (marxa cristiana)

Ens vestirem mantes i cotamalla
per regirar barroc amb medievalla
sense saber que hi ha de cert al pas,
i marxarem amb penons d’antigalla
que cap blasó corresponen, i ardits,
pàtina gris i metàl·lica tralla,
ofrenarem al passat referit
en ocasions sols a tall de rondalla
i molt sovint ensolcant tot oblit.
Però com som és com érem i balla,
rodant, el món del que fórem, i així
ens investim del dret i la navalla
confronta el rem, i el floret a la daga;
sempre teixint l’esquadró que davalla
giravoltant l’ample d’un esperit
apedaçat, fet a llapis i dalla,
d’un voler ser sense fita ni fi.








 Perquè ens falta el pa; per tota la pena;
per si hi ha treball; pel dolor que arrela;
pels qui ens són tan lluny; pel desig que anhela;
per trobar camí; per saluts en vetla;
pels qui han marxat; pel tot que ens supera;
perquè no hi ha; perquè res no aplega;
per qui estima eixorc; per qui en mort s’ofrena;
per qui vol més fer; per qui fa com feien;
perquè cresquen forts; per qui perd i alena;
per qui llaura tort; per qui es malnavega;
per tota la sort; per qui es creu condemna;
pel que perd sentit; per qui creure prega.
Vítol clamarem; i encendrem l’espera...










Totes les finestres del viure tremolen
abocades al desbocat instant del tro.
La salabror ferrenya corca amb rovell
de llum i instant frontisses que pensàvem
ben somortes. Cada cop que trabuc o mosquet
perboquen a glopades llur compàs
en clau de fortor menaçadora
el paisatge quotidià, el carrer anar fent,
bescanviem en camper que sols queda resolt
just davant un castell de pastís, d’un ninot
que, sever, mirarà des del dalt les misèries.

Jugarem al dispar i el discurs suficient,
i guerreta farem abotant tot indici de pacte,
en vencent, en perdent, anirem agranant
el temps dolç: a l’alard des d’acapte.

I seguir, seguirem. I en passar, sentirem,
com de lluny, un almesc, breu, de pólvores.





Acaba amb feliç pantaix la pujada a la serra.
El que queda d’alé buscarà conversió
de la bona, i xarrant, i esmorzant i venint
i tornant com fa l’ombra dels núvols
sobre el poble cansat que ara parla de tu,
fit a fit, amb les boires de fred
que van llaurant els camps, i s’enfilen serrals
al migdia de calç adobat amb pebrella.

Musicar tan amable xarrada es fa fàcil i ens cal
si al caliu d’amistat, sobretaula gastada,
percussions i metalls fan sonar els darrers dels herbers
i els intèrprets arcans no es cansen del tocar
i desfilen al vent,   i desfilen al temps,
va passant,      per camins,    caminals,
cantalars d’aire clar
van passant fugissers      fins l’adéu,
l’any que ve,
vent defilagarçat
que
       el sol,
va fent
                      i va desfent,

                                                       i...







Fotografies de les Festes de Bocairent de 2014.

Textos escrits a Jacarilla i Ontinyent, voltes de Sant Blai de 2015

diumenge, 31 de gener de 2016

Catàleg estimable de Velles Quaresmes



Ontinyent, a diumenge trenta-u de gener de 2016.

N'he dibuixades moltes més, de Velles Quaresmes. Si no m'equivoque porte ja vora vint anys dibuixant-ne i passant-les a tots aquells que les han estimades. Gràcies a la Lloable Confraria de la Soledat que les ha passat en paper i informàticament, les meues xicones han arribat a indrets impensables, podeu creure que he tingut notícies de cremes de Quaresmes a Austràlia, Sud-Àfrica i fotos de Xile? I cada vegada que passe pel meu poble i emme'n trobe penjada alguna, en el seu temps, a cap finestral, seguisc emocionant-me.
I encara ho passe mal cada vegada que ens juntem per cremar-les, per més tabola que jo faça...

Demà presentaré la propera, la del 2016. L'estime molt. Crec que, com a versets, són els més dolcets que he fet per acompanyar-la. Com a figura, és ella mateixa, una veïna de la Vila que és capaç d'apuntar-se a un terratrèmol si cal. Serà, vos ho assegure, més ontinyentina que mai, i per primera vegada, la presència del peix quaresmal serà anecdòtica, perquè ella, el que vol festejar justament, és aquest any magnífic, el seu propi final...



















Quatre fulls sobre les Mahomes...

Detall d'una de les darreres "iniciatives" que hem tingut..., paciència que prompte ho veureu complet...



Ontinyent, a dissabte trenta de gener de 2016.

Amb la història que en no res ens arriben les festes de Bocairent, un persona em demana si tinc res publicat sobre les Mahomes... Sí, i tant, ara en poder et passe el primer que trobe... I ja que li ho passe a ella, per què no passar-vos-ho a vosaltres també?

Heus ací un fragment de l'article "Una mirada als nans i gegants valencians" que vaig escriure el 1999 per al llibre El teatre en la festa valenciana, editat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana i dirigit, ves per on, pel professor Antonio Ariño.

A hores d'ara, tinc textos molt més actualitzats, però mentre els localitze, que estic llevant el betlem i ma casa és el més paregut a una profunda selva que et pugues imaginar, açò servirà...