.

.

.
.


.

.

diumenge, 26 d’abril de 2015

Aplaudim les dones festeres d'Alcoi...


De moments històrics dins del món de la festa, sort meua, n'he pogut viure uns quants. Quina pretenciositat potser, moment històric i festa..., quina mescla de conceptes més interessant. Pot donar per a molt. Però sé el què em dic, el què vull dir ara mateix, i referisc "moment històric" com instant minúscul, intens, íntim potser que fa de pedra de toc i trenca en pedaços tota una estructura. És com una mena, m'ho permetreu, de terratrèmol que mostra com la festa segueix sent la vàlvula d'escapament d'una societat concreta. Diverses forces, plasmades en idees, confrontades en propostes de canvi d'interessant discussió i l'inamobilisme més ancorat, creen una tensió magnífica que pels anys va somovent el col·lectiu humà protagonista. Es creen inèrcies contràries, possibilistes i facilitadores d'entesa. I arriba un moment en què o s'esgarra la tela o cal tallar-la per evitar l'esguerro.

Després de tanta cosa i tant de temps, ahir, dues esquadres femenines protagonitzaren, i de quina manera, la diana d'Alcoi. La primera trencant diana com esquadra oficial de la filà Marrakesch, amb onze dones de ple dret fester. La segona, amb tres dones de ple dret, de la filà Realistes, feren el fragment de diana coneguda com "del Carbonato".

Val que queda molt per fer, però el camí de la vindicació ja està aconseguint els fruits més visibles després d'anys de lluita desagradable. Però tot arriba, i tot arribarà també. La igualtat festera és fruit de la igualtat social. Algunes societats necessiten més temps que no altres per adaptar-se. No passa res. La confrontació és necessària per a l'avenç, i temps vindrà, ho hem comprovat ben comprovat, que tota la remor de l'ahir serà només rondalla. A qualsevol jove del meu poble, Ontinyent, que li nomenes la prohibició femenina se'n riurà..., com és possible això que..., i encara hi haurà qui et dirà que és impossible, que tota la vida han sigut igual... Ja comencem a tenir canes per a poder permetre'ns un somriure. Tota una vida jove, què bonic, sense prejudicis i amb la igualtat social de gènere consolidada... Jo vaig assistir a l'expulsió, guàrdia civil pel mig, de tres dones en aquella esquadra de negres en el darrer any de la prohibició i vaig aplaudir les primeres dones dels Fontanos a rabiar, la primera banderera, l'ambaixadora, aquella magnífica capitana omeia el seguici de la qual acabà com el rosari de l'aurora per les diverses trames literàries que envoltaren l'episodi "de l'alfombra"... Ai, perdó..., que al meu poble, per més que siga ostentat per una dona, el càrrec és de banderer, ambaixador i capità... Detalls sèmics. L'important és que enguany, el 2015, seran dues dones les que, sobre el castell, dirimiran a espasa si Ontinyent és moro o cristià. I tots aplaudirem l'esforç que faran perquè el nosaltres col·lectiu referencial es mantinga, tot oblidant prejudicis.

Vaig ser present a Cocentaina quan les dones hi participaren per primera vegada en aquell experiment que foren els "Edetanos", i que, en comentar-lo al poble, sona a agre encara... I recorde haver-me emocionat moltíssim amb la primera esquadra femenina completa en una diana, justament i ves per on dels meus estimats Sahorins. Vaig cremar-me les mans i l'ànima aplaudint mentre, al meu costat, una dona les tatxava de putes en amunt... Com a Ontinyent aquella veïna meua havia fet abans... Deu anys després, i ho tinc escrit i publicat en un programa morocristià ontinyentí, aquella dona, al meu costat en una entrada es va desfer en plors mentre contemplava el pas de la filla amb la néta...

I ahir vaig estar a Alcoi. Sense dormir tant sols, destrossat després d'una setmana que no desitge a ningú... Em calia fer-ho. Ser-hi present.


Fa molts anys vaig arribar a pronosticar que encara veuré un santjordiet dona... Ai si me'n van dir... Tant que en el meu betlem, quan va tocar fer el Drac aquell tan bonic i llegendari que presideix el meu menjador, el vaig acompanyar amb una preciosa "ninoteta" com a record del meu atreviment! No diré jo això tan gastat del no em moriré sense veure-ho, més que res perquè no m'agraden els extrems i ahir, ja veus, ahir mateix, jo em sentia molt viu. Espectant per veure què passava... I de sobte, després de tanta hora de plantó, apareixen les dones vora el Cantó Pinyó i tothom que s'alça i puja la remor per sobre de la música de la filà anterior que ja avançava. Tota una plèiade de festers de tota representació, de càmeres, de converses esperaven el moment. Em quedaré amb el plor d'algunes de les esquadreres quan al fort del pasdoble alçaren les armes i allò fou el rebombori més bonic que recorde. Tot eren ànims fets aplaudiments i crits aprovatoris... Aquells moments que no vols que s'acaben de tan plens. Qui anava a dir-ho... 

Jo, en aquells moments vaig recordar molta gent que tenia amb mi perquè haveren vingut amb mi si pugueren haver-ho fet, a conviure amb aquella joia en la que, a través meu, sé que ho estaven. Sobretot vaig recordar ma tia Mila, socarrada meruda d'arrel, que diuen que tingué l'honor de ser la primera  festera ontinyentina en anar-se'n amb el Crist de l'Agonia... Com d'orgullosa estaria d'haver viscut aquell moment i, com a nascuda al carrer de Sant Hipòlit, quant d'acudit hauria fet també... No podem evitar-ho. Estem fets d'un bon grapat d'aquestes coses alegres i, com no, sovint iròniques.

Va ser passar tot açò i fugir el personal... Jo vaig tirar Sant Nicolau amunt, m'abellia molt escoltar els pasdobles. Fa tant de temps que no vaig a unes festes morocristianes...., i igual em costa també tornar-hi, ves a saber... Però com vaig disfrutar amb "Mi Barcelona" i "Un moble més"... I en això que passe el temps gaudint, i saludant els saludables que passaven, quan m'arriba l'esquadra femenina dels Realistes... Molt bonic per a un simbolista com ho sóc jo que siguen els Cavallets els atrevits... De nou aplaudiments a dojo... I jo, com que no tenia ja massa a fer allí, vaig seguir al darrere dels músics, amb la gentada que escortava les festeres. Als costats vorerers i als balconatges, tot eren aplaudiments també, i això em confortà. De sobte, una dona a un balcó, amb un mocador al cap, comença a fer tocs de botifarra i cridar "fuera, fuera...", i en acabant, a altre balcó, un senyor que es gira d'esquena i que no va deixar aquesta postura de rebuig fins que les festeres no van seguir cap avall i es perderen, com jo, en la immensitat de llum i gents de la Bandeja.

Si aquesta és l'oposició visible, el camí serà més planer vaig pensar...




La meua felicitació als qui han treballat i encara ho faran per la germanor veritable que a tots ens iguala.

dissabte, 25 d’abril de 2015

"Més que una festa". Joan Sancarlos se'n puja al xop...



Des que vaig aprendre a dir que no, ja no participe en cap projecte que se'm presente si en veure'l o escoltar-lo no m'enamore. 

És una sort això, perquè et permet valorar més la vida, en possibilitar una dedicació diferent, amable... Si no fos per les presses, clar. Perquè amb tres anys de treball intens i meravellós, la rapidesa amb què ens ha caigut damunt la correcció i la presentació... Ai Joan, jo que arribe ahir a ta casa pensant que havies ajornat la convocatòria, perquè no sabia res de tu... I em trobe el fandango! Que vols que parle? Com vaig a llegir el pròleg que t'he escrit? De cap de les maneres, caldrà dir alguna cosa nova. Sort de les festeres, que vendran el llibre per tot el poble... Sort dels lectors, que tant bé ho varen fer... I sort de Jesús Barranco; quina persona tan magnífica, xe, amb aquelles dues cançons... Què podia fer jo sinó lloar la teua tasca i lloar la festa i el veïnat que la sustenta? Encara com m'interrompia amb tanta gràcia la senyò Pepica, recolzant tot allò que jo anava dient del llibre, sobretot les referències a l'anecdotari... Quan la dona es veié entrar el xop pel carreró seu i que calia fer-li lloc dins de casa perquè no hi havia manera que passara..., mira com se li ha quedat a dins que ahir ens emocionava a tots rememorant-ho... No vaig estar a l'alçada de la gent magnífica que ens acompanyà, ho tinc clar. Però no em preocupa, estàvem a casa i amb gent de casa. La gent que sabrà estimar aquest llibre, imprescindible per tots aquells que s'estimen el Palomar, i la Vall també, i de bona veritat. 

Per cert, que el dia del Xop, cal que m'acompanyeu a ca Pepica, que vol ensenyar-me un quadre que té de la Mare de Déu dels Desemparats...




Anem a pams i m'explique. "Més que una festa. Crònica recreada de la festa de maig de 1950-1980", obra de Joan Sancarlos i Martí, palomarenc de pro, bé ho sabeu, narra de manera distesa, molt informada i puntual la vida festiva, paral·lela a la del poble, de les festes maials. Ara mateix, vos vindrà al cap el Xop com a element totèmic inqúestionable, pal de paller de tantes coses positives, però les festes també recullen els Pastorets, el ball de la Bandera i molta cosa ara perduda, ara canviada... La lectura és molt interessant, i els dibuixos que l'acompanyen, aquarel·les d'un art inenarrable. Una manera de fer història de la de debò, la que no es deixa a ningú pel camí. On tothom suma i on la lliçò de vida apareix a cada racó...

Per això vos aconselle que feu el possible per adquirir-lo i, si voleu, vos avise que cinc d'aquestes aquarel·les, junt a un text meu, les ha editades a part, pels col·leccionistes recalcitrants. El vendran les festeres, i el dia del Xop pot ser un bon moment per arreplegar-lo, mentre disfruteu d'una festa única de debò.





dijous, 23 d’abril de 2015

Can Carrasca es vist de Sant Jordi...


Com que un servidor no té diners per regalar una rosa a cada alumne, i un llibre, aquests dies he escrit tres poemes, he dibuixat una flor i l'he impresa perquè cadascun d'ells reba hui un obsequi del tio Sergi Carrasca.
I com no, també faig extensiu el regal, i la felicitació que comporta, a tots els qui ens feu companyia per aquestes estepes carrasquianes...

 
Jordi

Al ple ample de la nit,
mou sant Jordi immensa llança,
marcapàgines celest
que d’ahir el conte encanta,
per seguir llegint al Drac
sa rondalla a l’estelada...




Princesa

Entre torres i merlets,
entre olors de barbacana,
renecs, gestes i retrets
passa tota la setmana
la princesa del castell,
del reialme flor galana.
Filla és de tan rei vell
que en sort reina és la qui mana.
Avorrida mai no està
i no pels remors de guerra.
És pel dansar cortesà?
Pels passejos per la serra?
No! Que va! Pels jovenets?
Per la joia? Pel torneig?
Té la dama molts secrets?
Creu son vestidor molt lleig?
Res d’això no la molesta,
que es complau molt d’agafar,
- per a ella és una festa-,
un llibret, i ans de somniar,
quan la nit és arribada,
ella llig vora el gresol,
fins que s’obrirà l’albada.


Llegirà com ix el sol,
com els quarts pinten la lluna,
d’on ve l’arc de sant Martí
i com la tardor fa bruna
la lluïssor d’estiu que al fi
acaba en tempesta fresca,
com regolen els set cels
i d’això, tota la pesca...
Que els antics han fet arrels
de solatges i saviesa,
pergamins coberts de pols,
anys pels anys, raó contesa
en volums on el que vols,
si és saber, se’t dóna apressa...,
se’t regalen massa móns
quan de móns no hi ha mai massa.
Historiats de tants cantons,
rondallaris d’abundança
que t’ajuden en pensar
i t’esborren cap recança.
Com tos regnes governar
t’aconsellen molt sabuts
amb exemples saonats
i t’eviten mals embuts,
consellers, curials, clergats,
no et diran els ets ni els uts
de com fer; fer tu sabràs.
Prejudicis ben vençuts
i la ment sense embaràs
fan fruitar els fets pel lluny.


Tot això sols per llegir...


No et caldrà força ni puny
de soldats que són l’ahir.
El demà sols pot florir
ampliant coneixement.
L’únic drac que cal perir?
L’ignorant atreviment
de qui veta tot progrés
sota el jou del seu orgull
en bé del propi interés.


Poble que és llegit recull
abundosa benaurança.
Llig, princesa, al teu antull!
L’endemà, llegint, s’alcança!




Drac

Sóc. Fet de temps. Tret d’encís i miratge.
Sóc pols d’estel en diluvi inaudit.
Camí planer per qui enceta el viatge.
Port pel recer de qui es sent malferit


d’odi o d’amor. I sóc tot l’equipatge
que has de mester si ara et sents tan ardit
per trescar món i no et falta el coratge,
en passar full, d’encarnar allò escrit.


Jo sóc el Drac, famolenc de paraules.
Fusta i velam per qui em solca fet mar.
Sóc l’Univers explicat en mil faules.


Mal combatut per qui et vol governar;
sent Llibertat trenque totes les baules.
Voles amb mi? Fes un llibre alenar!








Aquests versos i la rosa foren ratllats d’Oriola i Jacarilla estant, el vint-i-u i vint-i-dos d’abril de dos mil quinze per Sergi Gómez i Soler, com a regal d’estima als seus alumnes de l’IES Miguel Hernández de Bigastro.

diumenge, 19 d’abril de 2015

Processó...



Baixes perquè toca. Baixes perquè és costum que tens per atàvic. T'asseus en aquell racó teu del Pla de la font on l'ombra de la vesprada no treu la llum de les pruneres vermelles. En escoltar com canten de lluny les dolçaines, t'alces i t'apropes a la desfilada.

Molta gent, molt de cridaner mocador, molta cridòria. M'enamora veure encara les dones tan majors, amb vestits bells i bons i la toqueta al cap. Em pregunte si, de joveneta, abans de qualsevol abans, la meua iaia es vestiria d'aquella manera.

Mire i veig. Em creuen moltes mirades la mirada. Va passant la gent. Uns ulls, però els conec. Els mire intensament i em miren. Veig clarament com em miren. Salude amb un somriure i alce la mà. La mà queda en l'aire, com el somriure... Ha girat el cap i ha seguit. No li ha arribat la salutació ni el somriure? Sí, però ha tingut prou amb la mirada. Ha marxat. No he tingut el somriure que esperava. I ha marxat.

La meua vida està plena de marxes. De mirades rebutjades i salutacions que queden en l'aire, en va. Conec i em done, demanen i m'aboque, diuen i em buide. Estimar quan la gent només busca de tu que l'estimes, però a canvi i per torna i no estima allò que no és ella... I quan s'asseca l'aliment que de tu prenen, trobes rebuig, desenteniment... Era veritable aquell somriure, el preguntar, l'amabilitat aquella...?  Per això i pels anys i les vegades de tropessar i caure bon bac, per a mi, l'amistat ha acabant sent-me somriure de hui i mirada orba de demà... D'ací el desig benaurat de trobar la pau d'esperit dins les pròpies estances, per no ser de nou traït per uns ulls que se'n van. Millor que no em miren...

Jo, però, he mantés alta la mirada. I ni per un segon m'han vingut ganes de plorar.





A les Fogueretes de Cocentaina...



Arribem enjorn al Pla. És de dia, estan fent encara els oficis però les alimares són ben a punt. Què fa tant de sac de sorra al terra, em pregunta ma mare... Ja ho veuràs, ja... Mira quant de cable i quant de tubet protegit. El bot que pegarà cada foguereta necessita un contrapés, perquè si no...

M'agrada arribar prompte. Veure com la plaça va omplint-se de veus, de gent com passa... És curiós, tanta gent com ho té al costat i no acudeix, i nosaltres que fem els nostres quilòmetres... No és tan rar això, darrere de cada gest, de cada acte, hi ha moltíssima cosa que potser no és del grat dels uns o dels altres. Nosaltres venim a veure un dels focs de vespra més curiosos del país. Als dos ens duen un grapat de records ben bonics, d'aquells dolços. Però darrere del foc hi ha la brasa que crema, i crema ara i potser crema massa...


Perquè és així. Preferim quedar-nos amb el folclor, amb l'estètica també... Ai si ma mare alçara el cap!, deia ma mare... Ni ella encara, la mateixa tia Mila, o tu mateix si fa deu anys que no vens...! I tant, insisteix la dona. Jo venia amb ma mare, de la mà, veia com posaven les fustes, la teia..., ma mare em deia que representaven les vint-i-set llàgrimes de la Mare de Déu, i que també representaven els vint-i-set pobles del Comtat, que demà eixien en fanalets amb el nom escrit en la processó. I ma mare em feia sempre la llista, Gaianes, Planes, Beniarrés, l'Orxa, Turballos... 

Jo em somric. No fa tant que encenien un a un cada muntonet de fusta, ho recorde com si fos fa no res..., i la festa era això, la bellesa espectacular de vint-i-set fogueres adhustes, solemnials, que omplien l'aire del Pla d'un color daurat que jo associava als mocadors grandots que adornen les esquenes de les xiques que es visten de "contestanes"... 


Ara, com a tot arreu, les necessitats han canviat. L'estètica ens perd més encara i l'alimara ja no és només bona per si, necessita d'un bon espectacle pirotècnic i musical per tal d'encendres al goig de l'ull que la mira a través del mòbil que l'enregistra. I sort encara que els jocs de pirotècnia mantenen la senzillesa dels d'abans. Gràcies a les prohibicions governamentals dels castells aeris, encara trobem peces menudes d'espurna brillant, això sí, en combinació preciosista d'efectes de sorpresa. En acabant el joc estrident amb la música enllaunada, allò pega un tro de llum rosa i totes les alimares queden enceses en honor a la Mareta... Magnífic. Però acabat l'espectacle, obviem la bellesa antiga del foc com crema i la plaça va buidant-se de pressa de pressa, cadascú amb els seus quefers...

Queden només les vint-i-set fogueretes i un bon grapat d'icones marianes que miren. Que ploren...


diumenge, 12 d’abril de 2015

Contes de riurau..., pansa dolça i saborosa...!






Mares que fillets teniu. I pares, i oncles i iaies... 
S'acosta Sant Jordi a pas de cavall guarnit i clar, caldrà pensar en regalar un llibre a les vostres personetes estimades, no? Sí. I tant que sí. Un llibre sempre és bon amic que no renya i ensenya. Té, però, una coseta que, no sé si serà interessant pels vostres estimats programats..., més que res perquè no ho cobreix cap assegurança de vida, i pot arribar a ser perillós en temps com els que ens desocupen ara... Fan que els lectors imaginen! Sí, què fort, no? No dirigeixen cap a un punt concret i perfectament dissenyat monitor l'enteniment humà. Fan que aqueix punt de concentració es disperse i trobe, a partir dels referents que la vida ja t'ha donat i de la informació que hages pogut organitzar, mil maneres de veure el que només és suggerit, de trobar el que potser només s'intueix, d'aconseguir allò que només es proposa. 

Jo, m'acabe de llegir un llibre que pot ser ideal per regalar-vos. es diu "Contes de riu rau", és de Pepa Guardiola i recull tretze rondalles de la Marina Alta. I dic regalar-vos i no regalar per un motiu puntual. Seria fantàstic que vos el regalàreu i n'aprenguéreu alguna de les senzilles i ben contades històries. I després d'apreses, vos asseguéreu un quart d'hora a la vora del vostre petit estimat o estimada i li la contàreu. 
No només reprendríem aquell costum primigeni de passar notícies de pares a fills, d'avis a néts que es dóna des que el món és món i s'acabà amb els jocs d'ordinador i les programacions estraescolars abusives que tapen l'abusiu abandonament dels adults atrafegats sobre els soferts xiquets...No. Refaríeu lligams o bé els enfortiríeu. I mantindríeu viva l'espurna de l'aprenentatge moral a través de la importància que té per un menut que siga un adult estimat qui li explique, que li transmeta, qui li dedique part del seu temps preciós que fa que qui escolta es senta preciós també... 

Vos ho dic perquè són contes senzills. En ser populars alguns d'ells vos sonaran. Altres de ben segur no els tindreu en la memòria... Vos sorprendran perquè per vosaltres seran com ja llegits. Reflecteixen el món costumarial dels contes més rebregats i, per això, escoltar noves velles amb unes cadències formals magnífiques serà com afegir nou alé al vostre propi imaginari. Com si afegíreu més fusta a la foguera del de sempre més preuat, per fer flama nova que seguisca escalfant com ho fa la vella...Noves espurnes que llumenen la nit digital que ens sobrevé cada capvespre telegènic...

No és obra nova, però. Pepa Guardiola l'escriví fa vint-i-cinc anys i ara, preciosa oportunitat, la gent d'Edicions 96 ha tingut a bé reeditar-ho. I formalment és una preciositat de llibre, d'aquells que ja no es fan, però se'n feien, tan ben fets, en aquell temps... Només per les il·lustracions de Ximo Gascón ja pagaria la pena llegir cadascuna de les històries narrades. Entenedores del tot, interessants sempre, potser no tenen la gràcia única del mestre Valor, les rondalles del qual supose que, com jo, tindreu en un altar humà (altes, però no mai apartades de la lectura i consulta habitual). No cal. La senyora Guardiola va sempre al gra i poques disgressions es permet. La llengua, això sí, és acurada, treballada a solc, però perfectament accessible. Un molt bon llibre, vaja... Jo, pagat i agraït per haver-me'l llegit aquesta primavera estranya. M'ha alegrat les vacances. Les ha endolcides amb la pansa saborosa d'aquest riurau marinenc...

dimarts, 7 d’abril de 2015

A l'Angelet de la Corda d'Alfarrasí...



Des de la carretera, no distingíem entre la boira freda el campanar d'Alfarrasí. Cal a aquestes hores de la vida dir-nos on està? En absolut... De bon matí pasqüer, com sempre, allí a la seua vora estem, gairebé quan estan penjant les cordes arribem cada any, que hi ha qui passa llista i en fallar nosaltres... En les primeres imatges que prenem, el vellut de les cortines encara guarda pedaços de boira als plecs. Però el matí avança..., la plaça s'omple a cormull i en ser que arriben les imatges, els músics i religiosos, la cosa sembla que s'anima... Si hi hagués algú que havera gravat aquests últims, corrent baix de l'àngel com esperitats d'albes blanquejades, gravant i gravant, es faria d'or enviant el material a un programa d'humor d'aquells de la tele...



Espectació màxima, i l'Angelet, per cent tresena vegada, acompleix el ritual de dur a la Vall d'Albaida la primavera...

Sobre la Mare de Déu dels Dolors, aquella que té cara de nineta, descendeix. Amb les mans apressades, però sense nervi, l'Àngel fa passar el dol de la mantellina del cap marià a les seues mans, les cordes es tensen i el vol segueix entre globus, confetis, bona cosa de coets, coloms que volen també cap el blau on, no sé el perquè, no es trobarà amb el so de les campanes...


Després, la bigarrada comintiva fa la volta i va cap a l'església... A oir missa els uns, els altres cap a l'esmorzar, els altres encara a preparar el que cal per passar un molt bon dia de Pasqua Florida... Nosaltres, encara, anirem a visitar la tia Adèlia i el tio Jesús, que sempre és un plaer veure'ls, i després, anirem a la nostra...


Les nostres més agraïdes felicitacions a la xiqueta Gabriela Pérez Bataller, de quatre anys, que enguany ha sigut l'encarregada de dur-nos el bon temps.  Ha sigut un preciós Angelet. Ben orgullosa pot estar, ella i la seua família. Felicitats i moltes gràcies de nou!

Ratetes, ratetes...., a la Nit dels Panderos d'Ontinyent


"Ratetes, ratetes, eixiu del forat,
que el Nostre Senyor ha ressuscitat! 
Ha ressuscitat!"



Hola! Sóc Teta, la rateta que viu a les Trebanelles del tio Sergi Carrasca... Estic més contenta...! He eixit del forat abans d'hora perquè Sergi m'ha donat una alegria... M'ha cridat abans d'hora, mentre jo estava sopant monjàvena i m'ha dit si me'n venia amb ell a celebrar la Nit dels Panderos. Com no havia d'anar a passar-m'ho bé, a cantar i a fer soroll...!!! I he conegut molta gent, ens hem rist molt i he acabat menjant-me una gominola macípica que estava per a rellepar-me els bigots... Ara vos ho conte tot perquè Sergi està amb un mal de braç que no s'aguanta i no està per escriure...



Altra cosa no sé, però riure'ns i passar-ho bé... Uf. Com que ara la Glòria no se sap ni quan sona, la gent ha vingut en vindre-li bé. A la plaça, quan les campanes han marcat el moment tal i com cal amb un volteig preciós de bona veritat, i la lluna lluïa blavosa entre la boira del cel, només hi havia a la Plaça de la Vila les dues persones que han encés la traca i Sergi i jo, que ens hem posat desseguida a fer sonar la seua matraca de creu, com cal i pertoca... Ell i jo em cantat les ratetes i ens hem assegut a parlar amb les persones que, molt poc a poc, han anat arribant vora les cendres de la foguera. En ser tots els que s'esperava que estiguérem, un grapat de gent alegre i sorollosa, au, a cremar les Quaresmes i a començar la cercavila. Sense pressions ni presses, però també sense motiu immediat, com si donara igual set que setanta-set...


Jo, al principi, amb tanta gent agombolada, tant de tambor, pandereta, matraca, xiulitet, llanda i llana, esquella i tabal, tenia por i m'he enfilat sobre l'artifell de Sergi... després, he anat animant-me en veure que la gent s'ho prenia tot amb tanta alegria... 



Mira quins quatre..., si vos fixeu, jo estic sobre la matraca... Per cert, això que queden caramels de la processó és genial. Vam acabar posant-nos les botes...!!!



Raca, raca, bum, bum... Quin ritme la gent de l'Expiració i la de la Soledat... I quines històries més boniques pel barri més buit que mai no he vist en una nit de festa...


No hi ha res com la voluntat de passar-ho bé. Sort que hi ha gent que encara té eixe esperit... Quaresma acabada, a partir d'ara ve el temps de la Tarara, que les ratetes ballem pegant moltes patadetes i menjant els trossets de mona que vos cauen...


Ah, que els xiquets es van fer molt amics meus... Vaig jugar amb tots ells i em van deixar tocar els instruments. Ara ja sé fer sonar la caixa...


I la matraca que usen els andadors i macips en les processons. Roco-roco-roco-roc...


Ah, i l'esquella, com si fos jo una vaca, tan xicoteta que m'he de posar sobre la llauna.... i com vibra en moure-la, xe!

A mi, el que m'hagrada és fer sonar les matraquetes xicotetes, que s'adiuen més a les meues mesures...


 Doncs bé, fins ací, fins a la porta de l'Ajuntament Vell, que hem arribat. L'any que ve tornaré sense dubte, perquè ha hagut una cosa que no he acabat d'entendre. Com pot ser que en la Nit dels Panderos no hi haguera ni un Pandero? Per més que Sergi xarre i xarre, em quede igual, sense acabar d'entendre el què són. M'ha promés, això sí, que a la propera Pasqua, em farà un de la meua mesura..., veurem si s'enrecorda. Jo, de tant en tant, quan isca a fer-li companyia mentre llig o escriu, li faré memòria...


"Ous, ous, bones Pasqües, bon Dijous.
La gallina lloca cova en la cassola
ous al ponedor.
Bones garrotades al senyor rector!"

diumenge, 5 d’abril de 2015

Gràcies, Vella Quaresma... Bon viatge!








Te n'havies d'anar... Era cosa sabuda. La llei de vida eixa que diu la gent quan es posa seriosa... I és que diuen que el fat és inevitable, que al punt que hom naix comença a morir i totes aquelles coses.. No és deveres... Ahir, abans de cremar-te, vaig estar una estona sol a la plaça de la Vila. Sol amb la foguera i la lluna en el ple que em mirava curiosa... I pensava...


Diuen també que, en estar set setmanes penjada a casa, arreplegues tota la mala sort i per això cal que et cremem, que la cosa aquesta de fer-te acabar entre les brases ens du bona sort... Diuen tantes coses...  Jo, només puc que donar-te les gràcies i desitjar-te un bon viatge fins l'any que ve en què et tornaré a trobar. També puc afegir que m'has fet molt feliç, en dibuixar-te, en escoltar gent que m'estime que volia comprar-se una "Raspa" com la teua..., en veure com et pintaven i retallaven, com t'han acollit arreu on has anat... No sé com vindràs a l'any que ve. Els confrarets i les confraressetes de la Soledat segur que aportaran idees. El que sí que sé és que, al meu cor, i al coret de molta gent, tens lloc. Gràcies per haver-nos fet el favor de la visita. T'estimem...



... I enguany, encara t'hem cremat més tard. Aquesta foto de baix mostra la Vella Quaresma que s'ha cremat més al sud del món mundial. A les nostres cinc del dematí al centre mateix, però centre-centre, de Santiago de Xile. Que hages estat pegant voltetes en la "Raspa" amb Moisés per la Moneda i el Cerro de Santa Lucía no té preu. Pareixeríeu els dos com eixits de "Vacaciones en Roma"... Val que Moisés pot passar per Gregory Peck, indiscutible. Però tu... Val que somies ser Audrey Hepburn, però... Sí, per això et vaig dibuixar el casc així, clar dona...


Gràcies a tu. Gràcies a tots els qui voleu jugar al joc d'esperar la Pasqua d'aquesta manera tan bonica i nostra...

dissabte, 4 d’abril de 2015

Caramels...





Vinga, a veure com afronte el repte d'agrair a la gent que ha fet de la processó del Soterrament una experiència tan interessant, variada i suggerent sense que redoble ni caiga per les escales el més tòpic i típic, el de sempre... ufff, i també que no es donen per felicitats aquells que només van buscar amargar-la tampoc... Sort de les gominoles, sort...

El més curiós?, l'explosió de la metxa de la meua torxa a l'alçada de Sant Domingo... Ens vàrem quedar a quadres... Fluf! I desapareix el ble mentre Jorge s'encanava del riure..., i jo demanant més pirotècnia, més... Com un xiquet... Més o menys va ser quan la Soledat es va quedar també sense llum... Veus? A mi em va encantar la situació. Era tal com em contava ma mare de xicotet: el Sepulcre amb la banda de música i darrere, fosca, la Soledat... Sola de deveres. Amb la salvedat que aquella Soledat no tenia companyia i anava més que tapada perquè cap home, consagrat o no, no agafara  refredat...

No vam fer trencons, sempre arran de la darrera filera de confrares: tocava la matraca jo, sonava l'ou que passa les ordres del capataç als portadors... Que bé ho van fer, de veritat... I quanta cosa curiosíssima... El crac sonor i llastimós de la crossa que duia Salva, pobret meu, en trencar-se; allò de la sabata de Maria volant, crec que tardaré en oblidar-ho... Són coses que passen i que enriqueixen el passar, com veure les cares dels espectadors quan els entregues un grapadet de caramels. A mi, el que segueix impressionant-me és veure com la gent major s'alça en senyal de respecte davant la Soledat. I m'impressiona més encara la Soledat..., sempre que em gire sé que em mira. Ella no diu, però en mirar-me diu tantes coses... No seré jo la persona més afortunada de tota la processó?, cada vegada que em gire, i em gire molt, em tope amb la bellesa... I ahir, estremada, bàsica, d'arrel, tel·lúrica, vaja...

I en mirar endavant, el menut estol de confrarets, educats sempre, volant repartint dolçor, i el curt rastre de penitents. Com estarien els portadors de l'estendard i les banderes amb el que pesen..., i al mig, l'Andador, més feliç que feliç, somrient a tothom. Una joia, vaja!
Va haver gent del públic que em va emocionar en retrobar-la. I molt. A tothom, volia agrair els seus somriures, els de ma tia Tonica, Sari i la tia Maru em van il·luminar la vesprada. I la il·lusió amb què Abel va recollir els caramels de son tio, eixe brillar dels ulls que ha heretat del seu padrí, no pot contar-se de tan bonica. I l'agraïment dels xiquets inconeguts, ei, i dels majors també!, quan allarguen la mà perquè els dones algun dolcet, i tu t'hi acostes, res més faltaria, poses la mà dins el saquet i la traus plena d'alegria a repartir... Quina sort, de veritat, haver vingut a coincidir a un lloc on les "tradicions" aquestes t'eleven l'esperit a partir de fets com la senzillesa d'un caramel... Ei, i els meus confrarets i confraressetes demanant també el què m'havia quedat al saquet... són una preciositat, esperant a que tot acabara per agafar la matraca i fer-la rodar un poc. Hi ha pares que desseguida fan un mal gest, com si això de rodar-la molestara a algú...., en absolut, és alegria de viure i de fer... Els vaig fer una proposta seriosa: aquesta nit m'han de dir com volen que siga la Vella Quaresma de l'any que ve. Totes les idees s'accepten i les treballarem. De la bicicleta i el patinet que varen proposar la passada Nit dels Panderos, ha acabat venint en una moto per culpa de la imaginació de Juanjo, i els ha encantat... Què suggeriran ara... Ja va haver un que em va dir que més que no la moto, a ell li agradava més veure com volaven les botifarres i llonganisses. No et preocupes, no. Demà, en cremar la Quaresma, tornarà l'embotit si és que mai no se n'ha anat.

Em quede també amb l'abraç que em va fer una confrare de l'Expiració (anatema, traïció i pecat?) i la rissa que tenien els qui arrossegaven el baiard amb el blau de les gominoles. Eixa alegria d'afrontar les coses m'encanta, que ja em cansen els puristes... Per si no ho sabeu, els puristes són els qui fumen puros. I per a fumadors de puros, només hi ha un que sí i el que faça falta: Jordi Quatresants, que estarà que no cabrà dins d'ell esperant a que sone la Glòria aquesta nit... Ell no roda matraques ni bufa xiulitets ni corre panderos. No. Ell s'encén un purot d'aquells bons i aparta de si el calze de tants dies sense tabac com ha durat la Quaresma. Això sí que és devoció, malentesa segons els puristes...

També recordaré la impressió tan bonica que vaig tindre en veure les flors tant del Sepulcre com de la Soledat. Són detalls d'aquells que potser et passen desapercebuts, però que anit em van tocar. Boniques de veritat. Ambdues... Ah, i també veure tots els passos davant l'Ajuntament vell... Em recordaren tant i tant la meua infantessa... Sobre tot els dels Llauradors i la Capeta de la Sang... Però no tot és bonic, que se'm va transpaperar allò d'entrar a veure el Monument de les Carmelites. No passa res. Això que dius a l'any que ve que no se'ns passe...

Res, que encara no he donat les gràcies... Quan em deixes em faig més empalagós que un caramel dels caputxins blancs, que vaig comprovar com de poc agraden en veure una dona del públic deixar-lo dissimuladament vora el rastell... I aquella dona que va vindre a demanar-me gominoles perquè no tenia dents i allò li anava millor... Veus, el que deia jo, cal endolçar la vida, que de vegades amarga. I si no amarga ja s'encarrega algú de provar-ho amb caramels d'aquells de tots els sabors del Harry Potter. Sort de les gominoles. Li dic a la dona que sí, que les que vulga. Que al desdentat, pa blanet... I m'agraí la facècia amb un somriure amplíssim.



divendres, 3 d’abril de 2015

Silenci vençut...




Aquells que em benconeixeu, sabeu perquè he plorat fent les tres crides a la porta de les Dones de l'Assumpció. M'ho perdonareu. Sabeu que encara tinc capacitat d'emoció arran de pell.

Gràcies a tots els qui heu tingut la santa paciència d'esperar i esperar i esperar i esperar; com vos hem pres el pèl i vos seguim faltant el respecte! I vosaltres ahi, agraïts i amb la mirada en alt, atents a tot el que podia passar, a les sensacions efervescents entre la foscor, a cada so caigut que rebotara al terra del silenci... Un any més hem fet la visita a la Vila, buscant i buscant allò que la lluna plena ens deixava veure i no sé si molta gent haurà trobat al seu si, com fa l'oració de la nostra confraria. Moltes gràcies a tots per intentar-ho.

Al públic en primer lloc; com podríem arribar a eixos moments tan especials, gairebé catàrtics, sense la vostra presència... I sense el vostre ajut! 

Gràcies als portadors de la Soledat. Moltes gràcies. Moltes.
Vull personalitzar el seu esforç en Sergio, que se n'ha eixit organitzant la marxa, sense cap trencó malgrat els tantíssims cables diversos penjats a tallacoll de la ferida Vila. Vos admire profundament. I gràcies done als tants ajuntaments negats per no haver sabut mai què fer amb el cablejat. Ocasions com la d'anit en què mostràreu la vostra perícia i força per esquivar-los, són poques i d'admirar, per més que tinguem a cada pas el cor encongit i l'ai en els llavis per si passara allò que eviteu.

Gràcies als confrares, confraresses, germans i germanes participants. Gràcies als penitents. I gràcies també als qui feu de personatges. No té preu veure vius Sant Pere, Sant Joan de la Palma, Pilat i el Criat, l'Ecce Homo, la Magdalena -magnífica representació-, la Verònica amb el Crist de la meua família... I anit, sobretot, Judes, però Judes personatge que no podia ser dolent perquè la persona que l'interpreta és tan i tan bona... Gràcies a la gent de l'Expiració que em fan sentir a casa quan entre ells em trobe. I gràcies a la gent de casa, a la Soledat. Tinc molt que agrair als meus..., sobretot que, durant tants anys, hagen sigut els meus i encara m'ho demostren quan, amb el caputxó posat, em somriuen amb els ulls...

Aquells tres colps d'anit van somoure estructures ancorades molt fondo.



Gràcies a ma mare, per incondicional. A Juanjo, pels tant segurs consells i el seu treball que em regala a mans plenes, aquestes dues fotos que ara veieu, seues són. I a tota aquella gent que, en veure'm en soledat, assegut al cantó d'aquell banc d'una plaça erma, reviscuts per un xocolate que sempre és extraordinari, em saludàreu... Jo parlava amb l'infinit d'un món que m'ha bolcat. Necessitava silenci...

No vaig viure moments d'aquells intensos com altres anys. Més aviat va ser una tranquil·litat enorme, continuada, llarga també, feta de confiança i estima. Sostesa vull dir... Això sí, i vos ho diré per més que siga difícil d'entendre, no pel concepte sinó pel sentiment emanat: amb els llums tan esgotats com la meua recança, fosca en la foscor, la imatge i els qui la portaven a cor conformaven una estampa com mai no havia vist de bonica. Soledat obscura, gairebé etèria, front la lluna quasi plena...


dijous, 2 d’abril de 2015

Ex-vot

Hui no escriuré res més.
El Macip va a preparar-se pel seu macipatge.
Abans, però, ratllarem una coseta darrera...

Aquest poema que vos mostre és un ex-vot.





És el segon ex-vot que faig en ma vida. El primer va ser quan una persona molt estimada per mi va estar a punt de morir per un error mèdic.
Ara, per la profunda solitud del nosaltres complet. Perquè la llum de l'ombra ens protegesca.
I gràcies, de nou, a Juanjo Alcaide per la seua fotografia. La seua màgia fa que les nostres simples paraules cresquen i s'enramen...


Passa Jesucrist...



Adore aquesta cançó de Franca Masu.

Entenc una pregària, 
jo me trob al llit 
ma no estic dormint, 
me vist i vull mirar. 

Bril·len mil candeles, 
passa Jesucrist, 
és ferit i trist, 
me fa quasi plorar. 
A mi me dol lo cor... 

Ma jo no plor, no plor, só dona gran, no plor 
no!, jo no plor, só gran, no vull plorar... 

Gent de cor bo 
sigui el Salvador, 
demanant perdó, 
tots són pregant. 

La banda musical 
sona amb passió 
notes de dolor, 
lo cor me fa escantar. 

A mi me dol lo cor... 

A la presentació del llibre de la Soledat de Bellreguard...


"Encara resta molt per fer. I ho farem, ho farem amb ajut o sense ell. Estic convençut que la gent que cinquanta anys després nodreix aquesta Confraria i aquella que de ben segur ho farà, mai no deixarà que la Soledat i la Setmana Santa bellreguardina caiga en l'oblit, sinó que continuarem treballant per mantenir les tradicions més nostres".

Amb aquestes paraules  de 2004 del malograt Germà Major Alejandro Ruiz Zamora,  i amb altres d'Ignasi Mora i Lídia Ruiz, s'enceta el llibre "La religiositat d'un poble. Història de la Confraria del Silenci, Pas de la Soledat de Bellreguard" que va ser presentat ahir, Dimecres Sant, a l'església de Sant Miquel Arcàngel de Bellreguard.



Ple a gom, i nosaltres entre la gentada espectant (a títol personal, marquem-ho per si de cas...). No podia ser d'altra manera. Un repàs als seixanta anys d'aquesta estimable entitat sempre és atractiva de conéixer, i més quan es troba tan incardinada dins el quefer, de l'anar fent quotidià i l'excepció festiva, d'un poble que, malgrat tot, segueix mantenint orgullós l'ànim de poble.


Llegirem àvids el que ha pogut arreplegar José Torres Martínez en un any de treball. La idea ens atreu moltíssim. Una entitat que nasqué en època tèrbola i que des de llavors es troba lligada al devenir veïnal a partir de fets com la reconstrucció de l'església és cosa interessant de conéixer, de seguir-li els passos, d'analitzar-li les decisions davant els problemes. Sobretot perquè han aconseguit un ara mateix esplèndid. La Confraria, i gràcies als seus confrares i confraresses, és casa oberta. Jo m'hi sent a casa quan amb ells estic.


De les paraules d'ahir, a banda de l'emoció d'Àlex, una de les més lluminoses persones que he tingut la sort de trobar-me caminant, em quede amb la voluntat d'obrir l'església com a lloc d'encontre que va manifestar el rector, i amb les de María Josep Escrivà, representant a l'acte d'Edicions 96, que es felicitava per presentar un llibre a un temple, atenent que cultura i església molt sovint s'esmussaven...


I la gent. La gent és sempre molt important. Mentre la gent s'ajuntava per fer-se la foto formal, em venia al cap això de celebrar un seixanta aniversari. Em va fer gràcia rememorar la seixantena que a la meua confraria també celebràrem amb presses i corregudes perquè ,de no fer-ho, igual el poble es quedava sense la propietat d'una de les seues més belles obres d'art... això de l'esmussament cultural, clar...! Treballar en benefici de la gent, per la gent, és el millor que puc concebre. És sembrar. Costarà de collir, però hi haurà collita... I si la llavor ve de lluny, si es basa en el respecte i és flexible, constituirà tradició i caminarà sempre junt el poble.



D'Àlex, només podria dir coses bones. L'admire sincerament. El seu treball, la seua visió i la voluntat positiva que l'ameren també es contàgien. Molt espere aprendre d'ell. De moment, un altre fruit que arriba a bon terme. I, en un recés, no em vaig tallar parlant-li... I quin és el proper projecte?



La meua enhorabona a tota la bona gent que fa bategar la Confraria del Silenci. El Pas de la Soledat és ferm a Bellreguard, i sentit. Gràcies per mantenir la flama i passar-la d'ahir a demà, per escrit i perquè hi conste.


dimecres, 1 d’abril de 2015

Dimarts de Difunts i Ànimes a Crevillent...


La foscor aquella quasi uterina. Les veus tan greus barrejades amb el silenci. L'arrap a la nit del pas a pas. Aquella olor a taronger que comença. La blancor de les vestes, enduta en ventada per les torxes. Les campanes de fusta, que recorden que estem...


Cada Dimarts Sant, m'acull al redòs de Crevillent. Calle. Escolte. Visc...


Com la dels Sacs, cap altra processó, que puc ben dir-ho...


A frec de pell i memòria cada instant que, de la foscor, apareixen volums incerts. Els Difunts i les Ànimes com passen...