Als Dossers d'Alzira altre Dimecres Sant...

Alzira, a vint-i-set de març de 2024. Dimecres Sant.

Altre Dimecres Sant que em trobe passejant els carrers tan plans d'Alzira, que encara mantenen efluvis fallers pels cantons, disfressats per l'intensíssim aroma aventat de flor de taronger que tot ho amera. Pense en el poeta Estellés, que tal dia com hui va traspassar, quan deia allò de l'animal de records... No, jo em negue encara, malgrat veure'm ja lent i trist animal, a recordar sols, i no viure... A puntet he estat de no venir enguany per fer cas a l'averany estúpid de l'oratge que presumia huracanades trombes. M'hauria arrepentit perquè no seria viure, no.. Enguany que ha estat una molt bona collita de Dossers...

I què et diré? Que són tants els anys, com et deia, que baixe que bé podria fer-te una ratafila de raons que m'han vingut de records, de coverses que aquesta nit mateix he tingut amb la gent que tan amablement t'atenia a les seus de les confraries, les imatges que guarde... Sí, podria, però ni dic ni critique ni valore. Prou esforç és cada esforç que aquesta gent ha posat, il·lusionada, en el treball que davant el públic i el seu escrutini, i el del jurat... Per suposat que hi ha decepcions, i majúscula en algun cas de bafanera nissaga, i també admirades sorpreses vingudes potser des de la senzillesa impossible en aquest barroc món... Me les guardaré, però...

I és que no m'importen grandàries ni acabaments, sinó els detalls que els creadors d'aquestes meravelles ens regalen, la seua visió del decorat necessari, i cada any canviant, que acompanya la figura devocional que t'exposen per al teu gaudi, siga aquest quin siga.

El meu és ben senzill. És el goig de caminar per la ciutat, de trobar-me tanta gent que com jo passeja, bastant d'ella mentre camina sopant, un fet curiós. I m'he fixat enguany en les tantes olors diferents a racó i taronger, fregitoris, torrades... Una intensitat ben forta.

I és el fet mateix aquest del caminar en una ruta ben canviant però sempre semblant, a l'espera de la novella proposta, que configura en mi una mena de rara espiritualitat de viatge que m'encisa.

Això sí. Per primera vegada en tants anys, i em cal dir-t'ho també, m'he mirat amb preocupació puntual el passeig. He estat testimoni de l'agressió sense raó d'un grup de joves patinetitzats a un transeünt que com jo passejava plànol en mà... No li ha arribat a pegar l'objecte que li han llençat perquè sí, burletes, a mena de saions contra un Crist d'ara mateix... Si m'ho fan a mi, hauria acabat mal dormint a galeres... Quin món més nefast... Quina creu...

Però estime aquest silenci trencat per tant bombo i la gent de conversa banal i tan forta com trenca la pau de la nit que ens apropa a la primera lluna plena de primavera...