A l'Angelet de la Corda del vint-i-quatre...

 

Santrafel, a trenta-u de març de 2024. Diumenge de Pasqua Florida.

A hores d'ara, ja no sé si Heràclit tenia raó o què, i no sé el perquè m'ha vingut això tan gastat al cap... Mai no ens banyem en el mateix riu, val, perquè l'aigua no és la mateixa, i nosaltres tampoc.

A puntet de ploure a la plaça Major d'Alfarrasí i jo ja allí mitja hora abans del començament del vol de l'Angelet. No em funciona bé la càmera de fotos, no. Al sarró, la llibreta on, de ben seguir i en acabant el tuacte, encara m'asseuré a escriure, quan tot estiga buit. Segueix agradant-me arribar prompte a una festa per veure arribar la gent que amb mi la compartirà, i eixir dels últims per veure com marxa. Enmig, l'emoció de sempre, el riu i el jo nous que tantes vegades em recordarà els tants vells com hem sigut, amb tantíssims anys que fa que vinc. És, sense dubte, emoció nova que, com l'aigua, com el vol mateix, han passat ja, ara que només queda la pluja en una vesprada pasqüera que no ho sembla, amb un canvi d'hora que m'ataranta i unes preocupacions que no pensava que se'm manifestarien de tan fondo en repetir-se en novell el volar angelical.

Moltes cares em somriuen de tan trobar-nos. Cada vegada hi ha més paraules a creuar amb més gents, i sempre són amables. Hi ha els coloms, els trons, el confeti i, sobretot, l'alegria. Hi ha les paraules que em venen i que necessite escriure amb pressa. Hi ha la gent que no hi ve. Hi ha la gent que no hi és ja. I estic jo també, que m'encisa aquest vol pel que em fou i el que m'és, en el simbòlic i el visceral, en la meua construcció personal i mental, en el ser-me jo mateix... 

Enguany, i encara no ho he dit, em sotmetré a una operació ben complexa a meitat de l'estiu. I per primera vegada m'he arribat a creure, a mig vol, allò que tant li dic a un amic per a fer-lo emprenyar... I si no...? I si aquest és el darrer dels vols que puc viure en aquest àmbit conscient que diguem viure? 

Per un instant m'he esglaiat... I en treure l'agulla del cap de la nina de cara que fa de Marededeu, l'Angelet que s'ha rist. He alenat. Algun serà el darrer, ha de ser-ho; i no aquest? I m'he rist i he seguit retratant. No passaria res. Que nosaltres som riu i passem. Quedarà l'Angelet; què bonic, i seguirà volant per a dur-vos bon temps...