Llàgrimes i espurnes. A les Fogueretes de Cocentaina del 24...

 

Santrafel, a dijous díhuit d'abril de 2024. Vespra de la Mare de Déu del Miracle de Cocentaina.

Són molts els anys que, puntualment, he fet apunt de l'acte aquest de les Fogueretes de la Mare de Déu socarrada. Ara, tots els escrits em són memòria agraïda. 

Sempre he aprofitat i, mentre contava tot allò que el meu cos copsava, he explicat origens, significances, motivacions, he proposat, m'he enyorat, he aplaudit, he advertit, m'he emocionat, he criticat, l'he poetitzat sovint, i l'he acompanyat sempre de fotografies noves; això que et dic, memòria...

Enguany no voldré fer-ho...

L'acte, com sempre, m'ha estat emotiu per més que dins de mi siga del tot contradictori. M'agrada l'evolució lògica que ha tingut cap a la supramodernitat postpandèmica aquesta que ens diuen que gogem i malvivim, la pirotècnia, el so... Sí, però m'enyore sobremanera l'extrema senzillesa que el feia únic quan, en l'abans meu ja pregó, s'encenia una a una cadascuna de les alimares i les llàgrimes eren vint-i-set i omplien la plaça. 

Hui, arrecerades al rogle i envoltades d'efectes pírics verticals en mil ferratges, no m'han semblat les vint-i-set, però sí que eren... I això que la tècnica emprada, ben interessant i bona de debò, s'ha deixat unes quantes fogueretes per encendre i no diré més perquè el meu cervell està per altres coses... Si m'ha costat provar de fotografiar aquella senzillesa que rebusque entre l'ara tan estremadament barroc...

Hui, la meua preocupació era una altra, atenent a la cruïlla que se'm presenta dins l'àmbit personal. Sóc plenament conscient que s'acaba per força major allò de pujar i baixar món resseguint festes. Si la salut i la Fortuna m'agafen del bracet i tot va com seria de preveure, demà tancaré la paradeta festiva en visitar la Cocentaina que es passeja amb la "Mareta" en el seu dia. I quan tornaré a fer-ho, caldrà pensar que serà ja per Tots Sants i la meua Fira, que m'és Festa Major i majúscula.

El parèntesi aquest serà costa amunt, i bé ho sé, i em buidarà d'obligacions que no siga jo mateix, també ho tinc clar. Però clar, ara em pregunte i no pare de fer voltes al nano... Serà precís que seguisca acudint ací i allà a viure si potser no m'és vida allò que em fa acudir... Per què faig i desfaig a l'antull d'aquesta autoobligació forçada quan, de tant repetir, la rutina ha acabat sent-me ofec...

Què se m'ha perdut allà on ja no és goig acudir...?

És clar que el cas aquest de les Fogueretes m'és exemple del meu mínim denominador possible... Si cal mantenir un canemà del Sergi que m'estime, per tants anys espere no faltar a aquesta festa que m'engresca i malgrat tot cos i ànim. Perquè bé em demostra que no és el riu mateix on cada any em banye, seguint els clàssics, que sent el mateix paisatge també em canvia. Sobretot perquè qui més trobe canviat soc jo... I ni falta que faig a cap lloc i el món que ha de seguir rodant. Però potser serà ara quan caldrà pegar colp sobre la pròpia taula i decidir-me a superar els màxims i, en reprendre el camí, buscar sendes noves i belles que m'ajupisquen i em facen veure més lluny. Crec que és la curiositat sergiana que he de reprendre com siga, perquè el món està ple d'altres immensitats que no conec i, ara que ja no done opinió festiva i que els qui podien ofendre's ja no esperen les meues cròniques, insistisc que ni faig falta, ni tant sols com a pal de les hòsties dels tants desgraciats que més vida no tenen que...

Però els malgrats no faran que me n'oblide d'aquesta festa. És la pàtria de l'infant que vaig ser, i sí, l'estimaré per sempre. No és cap festa, m'és alé, i és alenar que espere en el despús-demà que ha de venir...

I de moment somric. Ves a saber si és que estarem, com bé voldria, a l'any proper de nou al Pla de Palau, esperant que s'encenguen en flama les vint-i-set llàgrimes que tant de mi justifiquen...