L'any de les nou Quaresmes....

 

Santrafel, a trenta-u de març de 2024. Pasqua Florida.

Aquest any dos mil vint-i-quatre ha començat ben contradictori per a mi. M'havia assegurat, per exemple, que dins la meua voluntària retirada, no faria ja més Velles Quaresmes i n'he acabat fent més que mai, nou per a ser exactes. Hi ha motiu... La retirada aquesta no significa que no faça coses per a mi mateix, allò que m'agrade, per suposat. Fart estava tant de demanar permís com de passar censures i això de fer allò que realment vull... Dins d'eixe sac tan boirós hi estava ben ferma la idea creativa de realitzar un seguit de Velles Quaresmes personals que decorarien a cada setmana l'entrada de ma casa, vora la que ja tinc de tela que em regalà la família de Biar i que seria la que en realitat marcaria i tal la tradició i... I si les treia en dansa, seria en un cas com el d'ara, quan totes elles estigueren cremades i les exposara públicament al meu blog...

Doncs bé, entre allò que vull i allò que faig encara hi ha escletxa, però en aquesta ocasió la trobe ben positiva. Molt... Ara que ja l'hem cremada, que Dissabte Sant ha anat a joc, és hora de contar-ho sense fer-ho tampoc massa llarg, que m'esperen.

Doncs sí. Des d'algun col·legi que no diré, em cridaren per dir-me si enguany no els faria la Vella Quaresma que duia fent durant vora vint anys, al meu estil i que distintes entitats havien editat; que ja s'hi havien acostumat i tal, i que la podria fer, veges tu quin caprici, estellesiana... Va commoure'm la petició i no vaig veure cap problema en trencar l'hora aquesta del retir. En un no res vaig pensar en fer-la llegint Estellés, però també diguent-lo... Què tal un globus de còmic perquè els alumnes hi pugueren afegir algun vers? I dit i fet, i entre els peus un petard i una sabata fallera, la rosa de paper, l'espardenya que tots els anys li dibuixe, una pinça de les que li caigueren a Isabel quan Vicent l'agafà per davant i van fer els dos allò que es conta en "Els amants", la clau que obre tots els panys i un llapis escriptor... 

Ah, i com que estem de festa, banderetes i fanalets que assenyalen quan cal arrencar cada peuet... I ha estat un èxit de difussió que m'ha sorprés, la Vella aquesta. Li he d'agrair a César Amiguet, l'autor del logo dels Cent d'Estellés, que m'enviara prestament la seua creació perquè l'usara, tot amabilitat... I a l'IES Pou Clar, al seu departament de Valencià, a l'associació Sagueta Nova de Biar, a l'Assemblea de Veïns de Benimaclet i a la tantíssima gent que l'ha treballada i expandida eixa estima que han mostrat per la idea tan viva com engrescadora de la Vella... No només m'ha sorpés sinó que m'ha encoratjat del tot... Sobretot, i després, per a fer les altres huit meues que volia... 

I què volia fer amb les meues huit Velles Quaresmes restants? Doncs experimentar. Jugar a fer, amb temps, i segons l'ànim, amb formes i fórmules que mai no havia ni imaginat, algunes, que existiren... I me n'he eixit amb la meua, i ben content, perquè tots els assaigs han arribat a bon terme, des de la primera geomètrica i tridimensional fins a la senzilla del puzzle còmic que només mostrava que la meua desesperació en el pitjor moment de les obres que m'han fet tan llarga com impossible la vida en aquests més de quaranta dies de patiment intens, físic i mental, que he passat. Un infern que va arribant a la seua fi i que ha donat a llum la Quaresma cremada, florida i colorista com cap altra, feta, per cert, després de la primera dutxa amb aigua calenta que he pogut gaudir a casa meua, despús-ahir mateix...

I trobaràs un homenatge als Nanos del Raval de Cocentaina, tan relacionats amb la Vella Quaresma en la que apareix partida i que conforma el difícil mantó de contestana que tant va costar-me en jugar-lo a pintar... I la de la trisquela dels tres peuets, que em marmolaren que s'assemblava a la de la bandera de Sicília i sí, per suposat, que aquesta figura clàssica és emprada, alada i deïficada, pels sicilians, però no és només seua i tal... I el puzzle sobre un dels rejols del terra del bany....  I la feta des de sobre amb tinta... I la que jugava amb ceres manley, que no les tocava des de fa més de quaranta anys, i vaig omplir de símbols... I la que té només un peu vestit, un traç vestit, i vestit amb teles, i la resta és ombra... 

Totes elles ara són del foc, totes fetes cendra, com correspon, excepte la que foc és. Aquesta la guardaré per a cremar a l'any que ve si encà soc viu, que no sé jo... I com que m'ha agradat tant el fer-la com la tècnica, provaré de refer-la en idea i en pràctica per tal que es convertisca en la meua icona futura quaresmal. Li caldrà, ja t'ho dic, una mica més d'hivern. Perquè aquesta és primavera...