Al "Cross" de Santrafel...

 

Santrafel, a dissabte vint-i-un de setembre de 2024.

He parlat tan poc del lloc on visc... Si no és per queixar-me de les barrabassades remesclades amb oblits de l'Excel·lentíssim Postureig que me'l desgoverna, pocs motius em dona... 

Però hui, ai... Estic ben content perquè, per primera vegada que recorde, fora d'alguna escardussara despertada, hem pogut aplaudir un acte al meu carrer d'Alacant. No compte, però, els castellets de focs d'artifici que cada any, amb minves, disparen enfront mateix, vora el parc... 

I quin acte!, un dels més sonats, per no dir el que més gent atreu de molt més enllà dels nostres horitzons: la carrera pedestre, el "Cross" que, en els huitanta, hom congominava "de la manta" pels seus premis... 

Ara mateix n'ignore el tot sobre aquesta prova, però me l'he trobada a casa i, en veritat que ha estat una cosa bonica... Com venim de tant desastre municipal en l'organització vehicular, hem malfiat del tot abans que no començara. El resultat de trobar els carrers buits de cotxes i bastant plens de gent als cantons ha sigut engrescador, sobretot quan han passat els més menuts corrents, i els adolescents després que m'he trobat a mi mateix cridant pel seu nom els meus alumnes per donar-los ànims des del meu balcó mentre el públic reforçava en molt el meu pobre aplaudiment... Després ja la gent gran, vinga a passar corredores i corredors... 

Les veus es remesclaven amb el so estrident però llunyà de la batucada que els esperava, supose, al punt de meta... Aquests crits animosos cavalcant junt el tant color esforçat i suat, feien festa de la de sempre, de l'esportiva que tant omplia abans els programes, ara que ni programes veig... Veges que davant de tant mareig com em corca, recolzat a la finestra que he fotografiat, animat, celebrat... La de gent que he conegut del meu temps vinga a córrer, encara...

En passar la darrera corredora, als balcons i al carrer, només quedava jo, vinga a aplaudir el tant esforç.... Les senyeres al balcó i unes llumetes de les que posava mon pare al carrer quan jo era menut i tenia la tenda al carrer de Fontanars... Tinc tants records d'una festa que m'és tan llunyana i en tant... 

Però i què? Carrer ocupat per la gent sempre és festa...!

Espere que per la mala previsió de l'Ajuntament que he dit, algun acte més d'enguany passe també per sota de ma casa el proper cap de setmana... Ai si passara la Retreta, com m'he l'he estimada... Ei, que si passa el Cuc, la figura que més recorde i amb major somriure, soc capaç d'abocar-i al damunt tot el confeti amb que mai no l'he pogut obsequiar...