Santrafel, a deu de juliol de 2025. Sant Cristòfol.
Va posant-se el sol que hui ha apretat. Està eixint una lluna preciosa de bona veritat... Em trobe millor? Doncs a Biar hi falta gent, que s'hi està millor que a casa... I és cert. Quina és la fresqueta que em rep! Tot el Reconco ennuvolat i un ventijol més que agraït asserenen la llarguíssima vesprada que ara ja és nit, per sort.
És la vespra del sant patró del poble de tants sants festejats, i a la manera antiga. Bo, a una idea heretada de l'antigor que va desfent-se, i permeteu-me el joc, com un glaçó en un got llarg quan demanes algun perbeure del temps... Arribe i és poca l'animació. Per cert, vaig xarrant amb els uns i els altres, cosa que em distreu de les males notícies que s'entesten en fer-me arribar per les xarxes... En començar les vacances, he de vore com puc fer per desenganxar-me'n, però de bona veritat. Almenys les converses són interessants. Totes tracten del fet festiu que tant m'ha arribat a agradar. Van del desencís a l'esperança i a bots... La Banda de música comença el seu xim-pum xim-pum fent la volta de la processó i no hi anima molta més gent a agombolar-se al carrer. I això que fa bona nit. I du músiques.
Fins a quan serà possible mantenir aquest tipus de tradicions festives que passen per menors i que, a simple vista, ja no compten amb un grat generalitzat social, tant i tant com han canviat temps i costums... La resposta que donem els uns i els altres en la conversa és la més simple: fins que el cos dels qui organitzen aguante... I organitzar tanta cosa, i sovint contra embats ventosos gens agraïts, que poden suposar galernades vitals i tot, no és ja gens senzill... El costum représ, l'heretat, el pes d'allò dut fins ara amb una dignitat remarcable, estan en joc hui en dia fins i tot en aquesta custòdia de tradicions que és Biar... Com estarà anant en la resta del nostre món immediat tan esfilagarçat...
Ja veus, la Banda fa la volta i al darrere, hi ha cants d'una sageta no molt llarga als membres del consistori i al nou rector del poble i... I ja està. Para de comptar que ni tant sols arriba la veta per homenatges... Desfilaran pel carrer Major i arribaran al Plàtan per, allí, dir-se bona nit i fins a ben aviat, que prompte hi ha més moviment... I es conclou així la nit patronal...
No em preocupa, però, res de tot això ni allò quan comencen a sonar els del sonet aquest... Ho fan molt bé i bé que m'agrada escoltar-los. Empomar les lletres que dediquen, moltes d'elles de mèrit i la major part amb bona cosa de sàtira... I encara hi ha qui balla... Això m'anima en la nit tan nit d'aquests dies. Ja ho saps bé, que no hi ha cosa que m'atrega més que la senzillesa... A la fi és el que més m'apropa a l'autenticitat...
I allà que anem. Entre unes coses i altres, jo vaig fotografiant, escoltant què es diu, parlant amb els uns i els altres... Arriba un moment que em ve un dels meus mareigs que es manifesta en una seriositat que em sé impròpia... Sort que la boira pròpia se'm passa mentre anem avançant en la fresca que el vell carrer, no sé el perquè, no reté...
El consitori convida. La tele enregistra. Tot va bé...
Enfilem el carrer Major i tothom sembla com a cansat... Però hi ha somriures.
El sant patró apareix en cobertor a algun balcó. M'ature a observar-lo...
El nou rector reparteix coca entre els cantors i els músics, i també la gent que acompanya la rondalla. Em fa somriure el record del no fa tant, quan la Mahoma li va dedicar aquella benvinguda tan sonada i poc discreta... He, he, he... Quines coses té aquest poble!
Vaig per davant i em gire quan sé que m'he de girar a fotografiar, que oint, ja oig el que toquen... L'experiència ja és un grau! Quan ens trobem amb un punt de llum un poc més intens, també aprofite l'ocasió... La nit és ja ben fosca, i malgrat la lluna llunada, els núvols fan la seua per afegir-ne'n, d'obscurs...
Quina brafada de calor en obrir-se el carrer a la plaça del Raval. No entenc com poden viure els veïns en una plaça tan i tan i tan dura que necessita d'arbres, i a ser possibles, vius...
Tot canvia en arribar a l'oasi on arribem, que de caravanserrall de la sagueta que avança...
I d'ací, bona nit, moltes gràcies a totes i a tots i que visca sant Cristòfol...
Però la nit no se m'acaba encara, no. Que arribaré a casa a hora horada... Resulta que quedem tres a la seu de Sagueta Nova, i allí rep una nova lliçó, i ben sonada, d'instruments de corda... En aquest cas una que s'hi centra en el guitarró i les seues tècniques tradicionals de punteig, amb mostres pràctiques que em deixen esbalaït i diguent-me a mi mateix que no hi ha prou diners al món per a pagar-les. I que sí, que a Biar sempre, sempre, em trobe millor que a casa...
Quan arribe a casa, encara tinc temps de seure davant l'ordinador i, mentre van passant-se al disc dur les fotografies, inventar-me un nou refrany per a la col·lecció que he estat penjant cada dia de cada dia... Ahui, el vull imitant l'antic i recordant els meus famosos "quatre pobles", acabant, per suposat, amb els patrons biaruts...
I ara sí, empastillat i bona nit. Que demà hi ha "desiderata"! A veure si el bo del "Tàvol" me la fa curta, la passada...
Comentaris