I l'immens treball de Sagueta Nova de Biar amb el seu nou "Més m'estime una guitarra..."

 

Santrafel, a tres d'agost de 2025. Cabanyoles d'octubre.

"Més m'estime una guitarra que un tros de pa de forment.

Perquè al so de la guitarra, acodeix tota la gent...!".

M'agradaria que aquest text meu, més que no sols l'acostumada, i merescuda lloança al treball que ens regala cada any i cada any el grup Sagueta Nova de Biar, aprofite aquesta vegada com a bon bonegó!; un bonegó, però, sense cap voluntat de fer dany, que no hi ha absolutament res que escarmentar, ans el contrari. Deixa'm dir-lo, si ho prefereixes i per restar-li tot sentit d'arrebatada violència, un crit d'avís i un prec... Per a mi, tanmateix, serà un múltiple ungüent per a la meua consciència, que quedarà així un poc més tranquil·la, mes també un crit d'alerta i, encara, un de més fort d'auxili!

 

Aquesta enèssima representació anual del primer dissabte d'agost que ofereix l'Associació d'Estudis Tradicionals Sagueta Nova ha estat al nivell creixent de les anteriors i, per tant, i pel nostre goig, les supera. Quedaré curt enumerant les gràcies d'un programa ben triat i agradós pel públic que encobreix una lliçó magistral, enguany de l'art musical pel qual tanta preocupació ha mostrat el grup des de la seua fundació. I és que la música de rondalla, de so o sonet o quadrilla, tan recontraoblidada en l'actualitat sociofestiva valenciana, ha estat d'una importància cabdal en el nostre costumari i sovint la donem per suposada. És a dir, per sabuda, per entesa, per acceptada encara... Possiblement dins la voràgine del poc que queda del realment viscut i el procés de deriva cap a l'espectacle desarrelat, però estètic, dels grups valencians de folclore que queda en folclorada, — justet el que pot arribar a demandar aquesta societat del moment fugisser i els qui la dirigeixen cap a la desaparició museïtzadora—, se'ns oblida de la necessitat de l'explicació. Cal que els veritables mestres siguen, en vera veritat, mestres. Amb això vull referir-me al mostrar amb saviesa, coherència i, per suposat, delectança. I ausades que Sagueta Nova excel·leix en aquests tres pilars, bé ho mostraren i demostraren anit. Fallen però, i estrepitosament pel meu parer, en un quart que, en certa manera — i cert ho tinc—  no és "culpa" seua. Almenys no només seua. I parle de "culpa" en el sentit fusterià del terme, és clar... Falla la difussió dels coneixements.

Vaig, de cap, al moll de l'os.

No pot ser, de cap manera, que aquest cúmul de treball ingent, recerca, bona plasmació, cura absoluta en els detalls, bon gust evident, retria assenyada i amb el punt just entre dotorisme i pedestre per fer entenedor el profà i no decebre els qui en saben del tema i, per suposat, esforç esgotador de tothom qui participa, quede en el foc d'encenalls fugisser, més que efímer, d'una sola nit. 

Una plaça més plena que en ocasions anteriors, i un entaulat ben parat i amb una evident millora en la transmissió de la informació en la pantalla, una excel·lent il·luminació i un so que cal millorar, no són suficient contenidor per a tal onada expositiva de bonicàries. Per més que els mitjans de transmissió presents amplifiquen el fet, el meu cordial enteniment no el troba suficient ni de bon tros...  

I m'explique perquè no en queden dubtes dels meus termes ni la meua perorata, que mai no vull ni buida ni adotzenada ni complaent. No crec que aqueixa siga ni ara ni ja la meua papereta... No m'atreviria a canviar ni un bri de forma ni de contingut. Les imatges han estat riquíssimes, l'explicació justa i ben necessària, els balls ben fets i ben escollits, les fòrmules de presentació de les distintes sonoritats tradicionals impecables... 

Des del vestidor que ha sorprés, de ben segur, el públic, tan elegant com vistós i m'asseguren que comodíssim per a la coreografia, fins la idea mag-ní-fi-ca de situar un càmera que, eficientment, anava enfocant músics i maneres de sonar, instruments i cantadors, per anar projectant-los en directe a la clara pantalla... Tot ha estat un encert. La manera de situar tant el sonet com els músics de banda. La modernitat arrelada, plena de saó, que tot ha transpuntat. La genialitat de sumar i sumar i sumar gents, i algunes vingudes de lluny, al tuacte escènic quan arreu s'hi tendeix només a la satisfacció inútil dels egos... Tot cosa gran.

Però si vos pega per repassar tot el que he anat escrivint sobre els espectacles dels anys anteriors, només veureu que augmenta la meua devoció pel fet, mai no per la paraula... Vaig dir molt i molt bo de les romeries, de les saguidilles, del magne homenatge a la Mare Mariola, de la collita del blat, dels guardapeus... Ai els guardapeus! Em són encara una espina clavada ben fondo i que em serveix perfectament per exemplificar el meu to de queixa. Recordeu l'espectacle dels guardapeus? Si se'n va fer de feina... Els recordeu? Possiblement la televisió local el recupere de tant en tant, però, i l'exemple imprescindible que suposa? On és el llibre?, la plasmació gràfica memorística d'aquell ja no em queden adjectius positius per alçar merescudament la cua d'aquell treball...?  

D'acord que podeu respondre'm i, si m'ho permeteu, ja em responc jo amb més preguntes. On és el temps? On és l'esforç de la gent que hauria d'esmerçar eixe temps en la feina? On és la possibilitat econòmica que assegure la publicació? On són els canals distributius de tal esforç en el material? 

Les respostes, però, ens duran, si són sinceres, a unes molestes conclusions que poden resultar feridores. L'esgotament personal dels pocs que s'hi dediquen a aquesta recerca, amb tanta cosa com duen endavant a l'hora, pot permetre-ho tot? Les institucions, fins a quin punt ajuden o entrebanquen segons el propi interés sovint més personal que comunal? Hi ha interés veritable en el nostre món actual per aquestes coses o és el postureig, el fer riure o el compromís justet per no passar per contraris o dissimular la fam pel guany immediat allò que mou la nostra "cultureta"? No em respongueu, per favor. Ja em dol prou haver de fer-me per mil·lèssima vegada aquesta rècua de preguntes per les que el panorama que veig arreu en un arreu que vull difuminar perquè, en comprovar-lo i corprovar-lo constantment no m'afecte més la freixura, ni la meua mala consciència... 

Què propose? 

Què propose, em pregunte jo també, des de la meua cómoda postura alliçonadora des de la barrera de la no-participació per cansament, pel desencís, per la meua pròpia recuperació vital, per estar llepant-me les ferides dels qui m'han perseguit fins a l'encarnissament en aquest món i des de la ràbia de les seues acomplexades minusvalences morals i mentals, quan no interés pur i dur per la pròpia butxaca... Atés eixe món que tant critique i del que vull fugir com a gat escaldat de l'aigua tèbia, poc puc fer més. No en trauria l'aigua clara, jo. Però atrevir-me a proposar...?

Però hi ha una cosa que sé que no es pot, i que caldria canalitzar, però, d'alguna manera.

Pense, convençut estic, que aquest treball tan recontrapositiu, aquesta autèntica meravella i miratge de sanitat en terra pagana, caldria fer-lo conéixer fora de la plaça del Convent, en altres entaulats.

Val. Novament d'acord amb tu. No és possible o, almenys, no és massa factible. No.

La gràcia d'eixa comunió d'interesos de la millor gent d'eixe arreu esborrat que dibuixe però del tot real com és, impossibilita que, ara que més que mai cadascú va amb cadascú i les pròpies cabòries i trastells ja ens ofeguen prou, esdevé el problema major. 

Aplaudisc de cor, com t'he dit, la suma de potències i la voluntat d'apertura de Sagueta Nova, i més pel contrast que tant xoca amb la realitat. Eixa netedat, però, fa del tot improvable un assentament en espectacle de l'allò ofert. Una gira per diversos entaulats tan valencians com veïns seria la millor manera de mostrar, d'eixe educar necessari que puga, també, augmentar coneixements, corregir postures d'aquells que vulguen aprendre perquè consideren que no ho saben tot ja... 

Seria ideal passejar per la Mariola el treball fet ja sobre la Mariola. Editar un bon catàleg de robes tradicionals, especialment sobre la tan rica faceta biaruda... Potser de tot plegat, el més senzill hui mateix seria editar ben editat i en formats moderns pero tangibles els vídeos dels espectacles per tal de fer-los arribar tant al veïnat com als grups de danses, estudiosos, curiosos i altra gent benevolent. Fora de major profit també com a publicitat del poble que no altres maneres més xavacanes o horteres que veiem ara i que, val que poden ser efectives però no atorgaran massa respecte els seus ideadors quan en un futur no massa llunyà se'ls jutge. És el que té el treball ben fet i a poc d'aquesta gent, que no caducarà culturalment i tindrà una major valoració i apreci a mesura que s'allunye en el temps. La llàstima és que qui em llegirà ofés perquè només pensa o en el pa i peixet o en el despús-demà ja és massa pel meu interés, sap ben bé de la raó del que dic, cansat de predicar com vaig, i més en tants deserts.

El mea culpa que puc entonar per la meua banda, ja m'és prou penitència, bé ho puc jurar i bé que ho saben els més íntims que patir intensament em veuen, i amb les mans nyugades tant per mi com per l'ostracisme públic... De victimismes, pocs. Parlem de necessitats... 

I jo que m'alimente de l'art que, amb tanta passió, m'ofereixen els meus amics artistes, i amb fruïció, només puc que alegrar-me que encara hi ha aliment. I l'agraïsc de cor i sobremanera... 

Espere que aquesta reflexió moga més que no moleste perquè he de dir que no és innocent, no. La faig des del fetge fregit més abrandat. I com sempre, encara m'oferisc per ajudar en tot allò que puga aportar més enllà de la reflexió no demanada i de la meua escassa possibilitat de fer actualment. Conscient com sóc també que, i la vida m'ho ha explanat, fa més qui vol que qui pot. El treball d'anit de Sagueta Nova m'ho confirma i amb escreix.

Com m'agrada l'estil d'aquesta gent...

Han trobat el camí de mostrar fàcil el que és fàcil, sense enredros ni envisc. Les passades les fan semblar senzilles perquè són senzilles. No tot es fa a l'hora sinó que hi ha una coherent forma de mostrar, pausada, amb diferències palpables en un mateix moment per amplificar-ne la mostra que fan. No hi ha dol ni assetjament amb romanços perquè no hi ha un reglatge estricte. Allò que passa al carrer també succeeix a l'entaulat. Hi ha persones de tota edat i condició al rogle i això enriqueix a doll fet el joc...  Què vos diré del preciosisme individual afegit al goig grupal? Eixa és l'essència potser del tot plegat, la naturalitat d'allò natural. D'allò assajat, és clar, però que semble tan net com net ho és... I fora corfes ni sinagües midonades... Cal epatar el personal amb algun efecte?, comoditzem vestidor i fem-lo vistós per la seua excepcionalitat! Atrevim-nos, però sense caure en allò que puga caure en sainetesc o en el sagí folclorero del hui aquell que... 

 

I deixe ja de dir més que ja m'he repetit bastant... Per més que mai no és bastant quan tanta cosa bona t'inspira allò que veus, més l'entrevist i el que suposes. Mira, em contradic, com toca, a mi mateix amb allò del suposat pressupostat...

Vaja el meu agraïment més agraït als qui tant ens regalen fent eixe art tan necessari pels qui l'alenem o, també, pels qui només s'hi apropen... Per més efímer que resulte, sempre haurà estat, per un moment que passa en un bufit, un fet real. El vull solatge... 

I ara, a seguir. Abans de tot a fer-ne descans ben païdor... Espera un demà que ha de ser molt més que només un demà. En tornar vos esperen actuacions, premis, i una tasca que s'entreveu ben dura, la de seguir millorant perquè, qui vos seguim, puguem conjugar millor el verb aprendre... 

Hui, puc dir que molt he aprés, tot reaprenent de cítares, octavilles, guitarrons, tiples, llaüts, guitarres, violes de mà, ferrets, violins, cànters, matraques, ossets, canyes badades, acordions, bombardins, clarinets, culleretes, pitos i postisses...

Vos aplaudisc de cor i, per suposat, disculpes vos demane pel meu atreviment preocupat. Sou del millor que es pot aplaudir, en consciència, en l'ermàs valencià tradicional.