Un “Joc de l’Oca” pel nostre cartell del Corpus de 2025

6/13/2025

Un “Joc de l’Oca” pel nostre cartell del Corpus de 2025

La vida fa tantes voltes que, qui ho diria, encara queden ganes de fer, de crear, enmig d’un món desentès de qui no vol seguir els corrents que pretén naturals sent tant sols postureig... I nosaltres, per això mateix, seguim a la nostra sense esperar més que el goig del fer, la satisfacció per allò creat i la complicitat alegre de qui puga complaure’s amb allò que oferim...

Des que acabàrem el cartell del Corpus de 2024, aquell d’Adam i Eva que tant ens costà de difondre davant la prohibició culística de Facebook, que arribà a tancar per unes hores el meu compte i n’amenaça severament la seua continuïtat, vam tindre prou clar quin seria el cartell de 2025. Havíem estat mirant-nos el tema d’un Joc de l’Oca, tan simbòlic com és, per tal de veure com podríem afrontar-lo sense arribar a embogir més del que ja ho estem...

Un joc d’aquests, ben carregat d’energies referencials, que esplaiara la més barroca, històrica, múltiple i complexa de les nostres festivitats tradicionals i que, ves per on, fos prou atractiva, curiosament atractiva, com per a servir de cartell propi.

Amb la decisió presa i tant temps com per davant teníem, l’evolució de l’aposta va ser clara: com que calia ser dibuixat, i a poder ser “a l’antiga”, m’hi havia de dedicar a abocar tot el que conec de la festivitat, vinga a anar ratllant. Ideal per a això s’hi mostrava el temps de la recuperació postoperatòria meua, que s’estiraria per tot l’hivern i, qui sap, també la primavera, com així fou finalment... El problema és que els problemes de salut i els “burrocràtics” s’hi succeïren i allò que podia ser-me distracció, ànim i seguida calmada en la senda de la represa personal física i mental, es veié obligat a desaparèixer del tot.

Quan vaig voler adonar-me’n, faltava cosa de mes i mig i res no havia preparat... Així que vaig atrevir-me a fer el salt i li vaig passar tres propostes al senyor Alcaide perquè triara què preferia per tematitzar corpussianament el nostre joc-cartell... El Corpus a la Vall d’Albaida, el Corpus a les comarques mariolenques o el Corpus genèric i general de les terres valencianes... La decisió de Juanjo va sorprendre’m i, en certa manera preocupar-me també: el Corpus d’Ontinyent... I davant el meu immediat sí però, va deixar anar una expressió que no repetiré i que podria resumir-se en què ja podria petar el món sencer... Segur després de tot i de tant i de més?

Val que em conec la versió meruda de la festivitat fil per randa i més encara, com sol dir-se, que si fos filla meua. Tots els uts per a tants ets no vindrien per ací, perquè clar ho tinc, dibuixaria actes i personatges variadíssims d’entre els tants que han existit pels segles i els que encara falta per confirmar documentalment (quin tresor malbaratem, mare...). I els que s’hi quedarien fora encara...! No, el problema, com sempre, és extern i... Van a seguir escapçant la creativitat els torracollinsos caponats del sempre? Doncs no i anem a fer! I així és com hem fet..

Què teniu, llavors, al davant? Un joc ben clàssic i canònic que recull els components adequats a la tradició de les partides de l’Oca i que es bescanvia en camí festiu que procura seguir, i no sempre tampoc, un cert ordre cronològic del desenvolupament de la festa. Mai no històric perquè tanta època remescla, per suposat. I ha de vindre carregat d’elements simbòlics ontinyentins que, els més avesats podran identificar... No serà senzill perquè s’ha volgut canviar en la percepció cultural local allò tradicional per allò fàcil. El que sempre hem denunciat del trabucament dels perquès originals davant les conveniències de culturalistes, per nomenar-los d’alguna manera, reconeguts per sa mare i la regidoria del ram; les aus rectorals de pas trampolinaire de cacau fallat i els politicastres de pa i peixet i de profit que no arribarà a la nit, com el seu trellat... Les coses com són. Que quan s’explica allò que s’hi veu i s’hi viu? Arriba tort i sense essència i no hi ha cap voluntat de correcció i tal i pasqual...

Però i què? Anem a jugar i ho farem de manera divertida perquè, lluny de voler ser ja memorialistes ni moralina constant, volem passar-ho bé mentre creem. I com sabem el material amb què pastem, pastarem fort i amb ganes...

I per a què voldràs laberint si, històricament, arriba a ser tan discutible quina era la Volta del Corpus, el recorregut de la processó tan canviant com marejadora? I què li posarem com a posada?, no hi ha una altra, la famosa (entre els qui la coneixen) casa municipal “del Públich” que tants de maldecaps morals donava a l’església de l’Assumpció, allí a la vora de l’ermita de la Magdalena com hi estava, que ni misses els deixava celebrar a l’altar major quan les músiques i els crits festius omplien les butxaques de la casa de la Vila amb les seues tan curiosament especials “funcionàries”. Sí, per què amargar amagant?

I pou... quin pou? Perquè la presó havia de ser la Mosquitera del Cantalar de la Bola, per suposat... I el Pont, el Vell i, per raons personals, el de l’Albellar, amb la lletra de la cançoneta antiga del Corpus... Però i el pou, xe...? Què en queda algun de conegut, d’efectivament icònic? Doncs bé, haurà de ser, no en cap cap altre, que el Pou Clar..., per suposat!

I res, que de ben segur que no heu escoltat parlar de les Siestes del Corpus que tenien lloc a l’Assumpció mateix..., i igual no sabeu que pel Corpus hi havia el costum de curar els xiquets herniats al pas de la Custòdia, que també ho trobareu dibuixat.. Val; però els Gegants i els Cabets, o els Arquets, o... tanta cosa que vos estimeu no pot faltar.... Ni els volteigs, les músiques, els sempre alegres i destarotadors combregants, i açò, i allò... Músiques, gestos, i detallats a desenes..., fragments d’edificis, decoracions d’alguns altres, desapareixences, reinterpretacions... M’he permés dibuixar-ho tot així com un esbós de tanta cosa, com si hi hagués una rapidesa que més es deu a la meua dificultat en dibuixar sobre una escala equivocada per a la meua cada vegada més curta visió física que a cap altra cosa... Un estil que tira a antic sense pretendre ser-ho i que, sovint, palesa la meua fonda estima a algunes formes festives que igual no veieu tal i com les coneixeu. Potser perquè ho he tret del dins més meu i per això..., un món propi i més onanista que altra cosa pel que veig, atenent el divorci tan gran que hi ha entre pretèrits subjuntius i indicatius.

Agraïsc també des del fons fondal la paciència, el treball, el gust artístic i la capacitat de Juanjo Alcaide. En mig de la mànega marina en la qual em trobe constantment, va facilitar-me el treball del dibuix, l’anar fent i el voler provar de manera amabilíssima. L’exercici final de la suma, la coloració i el versionatge fou tot un goig en mig de tanta maror, ja ho dic, personal. La voluntat que tenim pel fet del fer ens mou, i algun dia ens despenyarà... Però el que no ens ha mort fins ara, ara ja només pot que més forts fer-nos... Així que res! Qui anava a dir-me a mi que dedicaríem un nou cartell corpussià a la festa ontinyentina. Què alguna vegada havíem deixat de fer-ho? Potser mai no serem profetes a la terra que tenim per nostra, ans al contrari mentre dure l’ostracisme forçat tant per la nostra veritat defesa com per la inconveniència que suposem per l’entaulat guinyoler... Doncs ens pintem en evangelistes per a dir la nostra creença artística. Naïf?, infantilista preferiria... Perquè ara en poder, ja em veus movent a pols i ràpid el gobelet per, en treure el dau, moure la fitxa i, si trac un sis, passaré des de la Capella de Música de l’Assumpció, saltant la Mort com dansa, les Trampes, l’Àguila Bova i el Penó de la Vila i me n’eixiré al Jardí que són les hortes del Llombo, pel Portal de sant Roc; que no és cap hortus conclusus el nostre, no... Fa que te n’isques d’un clos irrespirable per assolir un món inabastable de tan ample i bonic com és..., i lliure!

Esperem que t’agrade el nostre treball cartellístic juganer. Si necessites cap explicació del perquè o del què mateix de qualsevol de les caselles, per ací pots trobar-nos i et contarem. Perquè ausades que tenim les mans plenes d’històries per contar, i fam per dir... Mentrestant, pots anar entretenint-te jugant, mirant bé les caselles i, si ja vols fer bona pirueta, trobant el meu autoretrat...