Al Corpus de Gandia. Una agradosa sorpresa...

 

Santrafel, a vint-i-tres de juny de 2025. Endemà del Corpus i Nit de Sant Joan.

I on a anirem a rodar en el ball del Corpus enguany? Ja hi ha tants de vistos i de per vore, i tots a la mateixa hora en un mateix i temps de calors... Tirarem, i triarem Gandia. No ens deguem res, Gandia i jo, més que una desconeixença que va quedar acordada de desfer en les passades Falles... Doncs no costa res i arrodonirem per dalt els cinc-cents quilòmetres que hui navegarem... De la serra segurada de l'Albacete a l'Altiplano de Múrcia i ara a la vora d'una mar que tan propera com és no aporta gens de refresc; ans al contrari...

Arribe i m'aparque amb tanta facilitat que no ho crec, i mentre passe el pont aquell tan interessant que tenen sobre un riu de la serp que ha deixat la pell de tanta set que no el reconec, escolte de prop dolçaines que assagen velles tonades que reconec com a valentines. En tant cas festiu i social (i encara lingüístic) Gandia és territori de gràcia de la València tan potent en influència històrica que no m'extranya. No he preguntat ningú, ni he llegit perquè tampoc no és que hi haja molt de lloc on fer-ho, però espere trobar una alguna cosa més que la tòpica versió del Corpus capitalí... Tant de viratge vital m'ho demana...

I en passar el palau Ducal i trobar-me al cantó mateix de la plaça Major, el primer que em trobe és el carro de la murta. Comencem bé, que tant de verd refresca... 

I allí que està tothom d'assaig i preparament, que en no res la tanta gent participant enceta la desfilada. Primer la cívica i després la secular, fent-ne sols una de ben segur... Perquè pel que vaig veient hi ha molt que vore... I el millor és que no m'he equivocat en el desig, i m'ho aprecie... Hi ha molt de propi ací, i el color que m'hi trobe m'agrada...

El primer de tot, em meravelle de com de boniquet que ha quedat el campanar... Xica, quin goig que fa; no me l'imaginava així després de tanta desídia com ha patit el pobre... Ara queda escoltar com acompleix la seua funció amb els revols que acompanyaran la processó...

Treuen de la Casa Consistorial els Gegants, que esperaran al seu davant, com presidint com avisant també de la festa tot afermant el costum tan general... M'agraden des de la seua senzillesa de formes. Són graciosos. Els acabe de conéixer i ja me'ls estime... Jo és que soc així, ja em coneixeu... Hola Tirant!, salut Carmesina! Soc el Sergi Carrasca, i la meua passió confessa i provada sou vosaltres mateixos, els Gegants... 

Sí, Carmesina, sembla que estigues dins d'un ascensor... Ara et treuran!, no t'enyores tant el teu company...

I ausades que encara fa calor. Jo tampoc no em posaria calces... M'agrada l'extremada senzillesa estructural dels Cavallets; els trobe encantadors de veritat, tan cridaners com lluminosos!

Ara sí, els dos als arcs del porxo de l'Ajuntament... Vaig a seguir coneixent formes, colors, sons i textures... Hi ha ball de bastons? Vols dir? Quina meravella; bona faena veig que s'ha fet en la represa i la creixença del seguici, sí... 

Els cabuts!, trobe escrit que els diuen Cabets, com a Ontinyent... Interessant! Per més que les seues formes i representacions són purament valencianes. Amb el ball em quedarà perfectament clar, que acaben fins i tot captant amb la salutació darrera... Em resulten també graciosos... I mentres anote, fotografie també... Cada detall m'interessa. Tot siga aprendre...!

Una gran quantitat de dolçainers i tabaleters... I bona remescla d'edats. Hi haurà res més bonic que veure la continuïtat assegurada per la presència d'hereus tan joves...

La presència de la Moma és sempre imponent... 

M'agraden els colors dels Momos, vaig prenent detalls...

La tensió per l'hora i la calor va pujant...

Passa la carrossa, com van dir-me que es diu a les peanyes o baiards mòbils a la Safor, que contindrà el Santíssim. Força a mirar cap amunt... Realment, el campanar ha quedat d'allò més bonic, vaja! Però falta no-res i les campanes no voltegen... 

La imatge de l'esforç mai no pagat sinó amb la satisfacció del fer...

Una miqueta més d'aire i anem, que la cosa comença i no tot és ombra...

I és temps també per a les fotografies formals... I jo que me n'aprofite de la situació i trec també el meu quadre... Heus ací els balladors i balladores d'un entremés ben interessant, la Dansa dels Llauradors...

Ben abillats i preparats... I amb ànims!

M'agrada tant furtar detalls i guardar-los en conserva...

Els magraners i les magraneres, que també s'agrupen a l'ombreta per a treure's el retrato...

I seguisc amb el meu regust pels detalls i les ocasions guanyades...

La vesprada és aspra de bona veritat, i no signa cap treva. Que la tanta llum es filtra per tots els racons i daura el paisatge immediat, tot accentuant-ne les ombres. A la solanada, els ciris s'ablaneixen. Prompte cremaran millor en ser que s'inicie tot el tuacte...

L'ostensori encara no guarda ni mostra, però es manté ja altiu, a joc amb la porta de la Seu gandienca. No la recordava jo tan neta i polida, la façana eclesial... Crec que dins no he gossat entrar-hi mai. No és ahui el dia; ja vindrà... A veure si tire a entrar i una flor de gesmil cau i... 

Foto de família plena... I més hi són que no han cabut... Ara te'ls veus motivats de tan frescos; veurem a mesura que vaja caiguen la tarda i allò que comença a temps i amb gana no vaja deixant caure a pedaços l'alegria dels principis... Que ho passeu bé, que bé ho passem tots, tant ballant-nos com aplaudint-vos...

L'entrada de la murta, bona olor i frescúria d'una tradició més antiga que la pròpia festa i que és estiu en estat pur... I sempre alegria en canviar la quotidianitat aromàtica per la sempre mitificada, i romantitzada també, del camp...

Senyora meua, un goig complet veure-vos dansar amb el vostre enamorat...

Ben ballat, i molt bonica melodia...

I a veure que m'aclarisca... Vaig anotant mentalment... Gegants de Gandia, ball de Cabets, ball de Bastons, ball de Cavallets, ball d’Arquets, ball de la Jota, la dansà dels Llauradors, la dansà de la Magrana, la dansà de les Vetes de Sueca, la dansà de Gandia i el ball de la Moma... Tindré prou material per enregistrar-ho tot?

Van succeint-se ràpidament, uns vora els altres i amb el temps comptat. Ben organitzats. No sonen les campanes sinó en altres torres properes... 

M'agrada el ball de la Jota, enriqueix la varietat que s'oferta, que és ben alta en forma i qualitat...

I ara arriba la frescúria dels arcs enramats...

I com és de rebonic el Ball de les Vetes de Sueca. I a fe que el llueixen lluït. Amb el sac de gemecs, la versió aquesta, tan igual a la de la Veta d'Ontinyent en la forma, resulta realment estimable... 

Les danses gandianes també en la processó... Se'm fa difícil aplaudir i seguir enregistrant. Ja ho fa el veïnat per mi... Una veïna madrilenya (com no a Gandia) bastant poc informada però molt voluntariosa, fa crits i tot... Entre ella i l'home que va prenent imatges de mòbil com si fos professional... Quina volandera de cap... Sort que és tan bell el que veig...

La senyora Moma com passa amb els Momos. Amb la seua presència sola tot s'allargassa i ens estira al cel...

Encara no ha acabat la Moma i ja estan posant l'Hòstia Consagrada en la carrossa... Els veïns immediats llencen flors des del balcó i fan sonar l'himne aquell de rigor... Tot anirà depressa, sembla...

Passen els combregants del passat maig, passen organitzadors amb "pinganillo", passa poca gent, venen els Cirialots més ancians de tot l'Apocalipsi. M'agrada la caracterització. De lluny s'escolta la melodia preciosa dolçainera que acompanya la Creu alçada. No s'aclareix el seguici, no acabe jo d'entendre certes necessitats ni modernors ni càrrecs ni... Em quede fotografiant els Cirialots. Sempre m'han semblat una cosa gran, i remarcable. Ja sabeu del costum de la cera, les mesures i els seus pesos i la relació amb els pecats que contem a la meua comarca...

I per fi la Custòdia... Espere fer just aquesta imatge, i m'ha eixit potent... 

Fa massa calor i tire cap al passeig de les Germanies per tornar-me'n cap el vehicle, que queda una hora per arribar a casa i el tros aquell de carretera de velocitat reduïda a partir de Terrateig pot treure'm de polleguera... Però em trobe amb els Gegants, i desseguida amb els Cabets i, xica, com no esperar per tornar-los a gaudir?

I darrere els Bastons. Admire la tanta agilitat després de tant de pegar i pegar...

I com que darrere hi ha un trencó que es diu al meu poble que clama el cel, me'n vaig encara a buscar els Cavallets per veure on ballen... I sí, me'ls trobe davant l'església de Sant Josep... Millor!, que així veig el gran altaret de carrer que han preparat allí mateix, al davant de l'arc...

 

I encara podré fer fotos per recordança...

I en no res, un curtíssim passeig pel vell Raval i ja és que me'n torne, content del tant i del tot com he conegut. Un molt bon Corpus, i de veritat...

Mentre torne, sobre la Marxuquera, trobe al cel els mateixos colors que m'ha regalat l'alba a les terres murcianes. Bé està el que tan bellament acaba. Dia de profit absolut... I darrere que ve espentant la Santjoanada!