Bon concert fester el de l'Ateneu Musical de Cocentaina. Bo de debò!
Santrafel, a cinc d'agost de 2025. Cabanyoles de desembre.
Anem allà...
XXXIX Concert, trenta-nové, de Música Festera de l'Ateneu Musical de Cocentaina. Dilluns, quatre d'agost de 2025. Pati d'armes del Palau Comtal. Deu i mitja de la nit i jo allí esperant a la porta perquè estava convençut, veges tu, que l'acte començaria a les deu i no vaig ser l'únic... Ausades la cua que va formar-se...!
Sort que vaig entretenint-me amb els detalls que ja em conec, l'escut de marbre dels comtes Corella, les marques de la porta de xicranda del Palau que tenen una història al darrere que... Sort que arriba un amic que només veig en aquestes ocasions marcades que em treu del meu ensonyament. Diu que li agrada el programa i que li plaurà escoltar alguna peça determinada. Que l'any passat va quedar ebri del tot amb la peça del joveníssim Marc Sansalvador i jo li responc que sí, que els Déus ens el mantinguen sa de ment i àgil d'imaginació i no se'ns passe al costat fosc com tant altres joves promeses que coneixem... Sí, anem forts però és que el temps és el que demana. Ja és la setmana de festes i els plats forts musicals entren en pugna ara mateix... I les espases estan en alt, diuen...
Jo no ho veig així, en absolut i no pense jugar al joc de les comparances perquè no li trobe trellat. Però qui viu d'alentar aquestes coses té el camí fet, i més enguany... Aqueixa extranya coincidència que les dues bandes interpreten dues mateixes peces obre el camp de la crítica comparativa i... Sí, val, que això seria si ho feren seguit, l'una darrere de l'altra. Però clar, algú interessat en aquestes històries-histèries va dir-me fa temps que em fixara que açò d'entre l'Ateneu i de la Unió és realment un "mà a mà" en diferit... Hi ha gent per a tot! Quants en manté la farina, i ella fina que fina...
Entrem i m'asseuré com sempre, amb la gent de Ràdio Cocentaina. Ara que ho pense, si vols saber realment si un concert és o no és, només cal que et fixes en els gestos que compartim Milagro la Ministra, micro en mà, i Gabriel i jo mateix, al llarg del programa... Com que ella, micro en mà, fa gala del seu profund savoir faire i li toca improvisar tant, i sempre en tensió per quan entres o no, que si parla el presentador (encara cap no ha dit allò del "marc incomparable" i no puc jugar al joc aquell amb aquella amiga que vaig dir-te de l'anar sumant-los...), que si el director convidat tarda en pujar o es pren el seu temps pel començament... Doncs això, que ens comuniquem bàsicament a través de la gestualitat i la lectura de llavis. Crec que estem fets ja uns especialistes. Però se'ns nota en les maneres perquè, en veritat, som massa apassionats per aquest art de la música festera i no anem mai amb mitges tintes. Això sí, estem ací perquè ens agrada tant aquesta manera d'entendre'ns el món tan nostre, que no podem fer sang, ni la més remota gana ni necessitat de fer-ne... Ans al contrari, ben agraïts per l'esforç ingent de la banda per regalar-nos, perquè no ens cap cap mena de dubte que el que ens fan és un regal, eixe art. I ja vaig dir-te que, ara mateix encara, eixe art és bona part del meu sustent vital en la meua dieta recuperativa de salut...
Què vull dir amb tot açò? Que a mi realment allò de l'estar picats (que ho he pogut comprovar, que és cert, ai mare!, en les meues xarxes, recentment...) ni em va ni em ve que em val la música i la festa. I eixa germanor que canta l'himne fester, l'aplique constantment quan em venen i em van amb coses d'aquestes. Hui, a disfrutar. Dijous disfrutarem (si la calor i la llargària prèviament preocupant de la proposta ho permeten) igual com ja vaig disfrutar plenament en el concert de divendres passat del Mal Passet. Encara guarde aquell regust de sorpresa que et comentava, i d'alegria...
Hui, reprenc el fil, el repte s'hi mostra semblant. Ausades vida la diversitat de fórmules distintes que aplega el programeta. Les dotze obres tenen poc a coincidir i cadascuna mostra una finestra distinta de les tantes més com s'hi troba a aquest món musicofester... I a mi em plau la diversitat conglomerària... Però de nou em ve una por cerval que només passa una vegada has assaborit el concert. Serà coherent i assaciadora la tria? Sincerament, no m'agradaria estar en la pell dels qui trien. Supose que serà un estira i arronsa de gustos, compromisos, obligacions i necessitats que sant Hipòlit ens guarde... A la fi, i ja em toca dir-ho, no la trobe, la combinació, tan redona com en altres ocasions.
La banda? Excel·lent. Amb una elegància i una sensatesa intenses, insuperables. Però hi ha un però... El pitjor és que duc una nit i moltes hores pensant el què, i ara mateix que escric, encara no sé dir-me... L'art que et deia fa que, per donar-te un exemple, una peça tan clàssica com mal sonada arreu com és l'Amparito Roca del mestre Teixidor Dalmau, que sona perquè és el seu centenari i per molt que la tinguem el comú del general per a dir olés toreros no digues res mal d'ella en algunes festes morocristianes (Villena, per exemple...), amb l'Ateneu, ha sonat molt alta, molt. I això cal agrair-ho...
Clar, amb aquesta actitud de voler agradar, saber agradar i estar agradant-se, en comunió, mentre es treballa/se'ns regala art, peces d'un clàssic que mareja acaben resultant d'indiscutible factura i et remenegen tot el teu dins fester per dur-te a instants ben teus, i plenament disolts en la teua concepció o memòria de la festa, que ara revius intensament. A mi m'ha succeït tal catarsi amb la marxa mora Cordón 95, del mestre Egea Insa. El Josep Vicent que més m'agrada, ell mateix en l'estat més pur, fa remoure els fonaments meus i del palau sencer (per cert, ai mare, quin timbalista! Quina manera d'honorar els llorers guanyats...!!!! De deu!!!!).
I em passa quelcom de semblant amb el tan clàssic Moros i Cristians (no era "Moros y cristianos"?, no ho sé), del pioner Pérez Monllor. Quin art el de don Camilo..., temes assentats, sense cap pressa, la d'ara, per agradar i/o embolicar... Tot al seu temps i amb una cadència que acabarà atrapant-te per molt que el teu, diguem, dèficit d'atenció i pantallisme social imperant et pose nerviós justament per la tranquil·litat marcada que emana reminiscències de pau. Tu ja m'entens... Quanta pau ens duen molts clàssics. Quanta més ens cal. Això de rebuscar en els arxius és just i necessari (sí, i use el mot "just" amb doble i triple sentit, i qui m'entenga que es rasque la picada... ). I quin arxiu espectacularment meravellós té Cocentaina pel que fa a música i músics. I quanta falta fa que se'ls retrobe per reivindicar-los públicament i social...
Tinc també clar que un director convidat és molt més que no una figura folclòrica de lluïment, una "patum" que diguem en l'àmbit de la cultura popular d'arrel tradicional... Com si els músics estigueren amb una tensió major davant la responsabilitat que suposa tindre al davant, i armat amb una batuta amenaçant, un sabre làsser jedi (deixa'm, seguir el joc de paraules d'abans, per més que de vegades puga ser més sith...) que et fa posar més en el teu lloc. No m'agradaria tampoc ser músic i viure un tràngol així i en un moment i un lloc tal... Sé que els components d'aquesta banda que arriba ara a les quatre dècades, això ho tenen superat, que només cal veure'ls el posat i el resultat. Siga com vulga, ha de ser una circumstància curiosa... I malgrat la seua bonhomia, tindre al davant el senyor Pascual-Vilaplana, amb tants galons com du (tots merescuts), i que sempre, i per ell mateix, és un espectacle en la direcció... Així de bé va sonar la seua Jessica. Sempre em sorprén que aquesta marxa duga al darrere del tothom sabedor de la mateixa, la motxilla emotiva del seu origen. Això, potser, l'alça més, i algú, hui mateix, em comentava, i massa? S'ho val, responc segur. Jo sempre insegur amb les meues seguretats, en aquesta no bade. Tampoc amb l'Alcoi, escata i destral del també director convidat Rafael Mullor Grau. Sincerament, deu ser una autèntica passada desfilar al seu ritme en una entrada... I fa anys, quan ja la tinc per intemporal...
Dels tres pasdobles, sense comptar amb el centenarial i, per això per a mi mateix, fora de qualsevol concurs, trec conclusions curioses. El primer, que obre el concert, l'obligadíssim homenatge al fundador de l'Ateneu Pepito Insa (que qui perd els origens perd la identitat, però també la cartera i la decència...), em du al convenciment que som, per ser, tot un cas... No recordem mai alguns noms de la baralla, en aquest cas el de Luis Sáez, però en escoltar els primers compassos, ja t'enganxes en el teu propi "tota la vida" i segueixen entonant-lo mentalment. Som bàsics i elementals. Som humans i d'aquesta extranya terreta que ens composa...
El segon que vull comentar és el Colors de la Mariola, de Marc Sansalvador Pérez. No em sorprén perquè ja estic fet a qualsevol terme i horitzó. Puc dir que és justament el que esperava d'ell, tota una sorpresa... Li escolte dir a uns músics que el fàcil ja està fet, que cal anar més enllà... I té tota la raó i m'emociona escoltar-ho, perquè ja veus tu el pa que ens solen donar els consagrats que ens omplen el panorama de refregits (autorefregits encara, que és pitjor). L'obra és àgil i atrevida i divertida i rara per un públic acostumat a que, des de qualsevol escenari de la vida, el presentador li diga que trobarà "Serra de Mariola" per dins i es passe tota l'obra buscant-la per a trobar-la... I no, en absolut. No és açò un pas masero de recapte que adapta clàssics (més pa nostre de cada dia, i deslliura'ns d'ell, Senyor. Sobre tot del mal cuit). Ací clar que està l'himne major que és el cant de batre que tenim per la Mare Mariola, senyores... Però la deconstrucció intel·ligent arriba als extrems. I això és ben lloable. Ara bé, m'agradaria escoltar-la al carrer i amb un carro per a la lira, tan protagonista, amb bones suspensions... Li pregunte a l'autor en eixir si se'n va del Palau content. Em respon, rient, que sí. Això és la veritat de la creacció, o almenys és com la vull entendre. Si ell se'n va content, jo, feliç.
El darrer pasdoble du història. Ja des d'un inici li soc partidari simplement per la càrrega que du darrere. Que quantes compositores s'han interpretat en aquesta rècua de concerts que durem en tants anys i entre totes les agrupacions musicals? Doncs poquetes, ja t'ho dic. Ahui una més, Àngela Gómez Vidal... Vaja, una Gómez com jo, un cognom que tants amaguen... He, he, he... I a més, parla d'un poblet, ves per on, que bé m'estime. La de coses que podria dir que m'han passat a Guadasséquies! Però clar, en quin poble de la Terra Blanca valldalbaidina no guarde jo estima? I els poblets del riu d'Albaida són tan especials... Per això m'escolte amb fruició el L'Alqueria del riu Ebri, l'Albaida, borratxet per tantes causes, i me'l veig sonant per allí mateix, pels carrers vorassequians amb el fons terriblement dicotòmic del pantà de Bellús, estant en festes. Tranquil i tirant al clàssic, seriós i digníssim per una ofrena, un passacarrers de luxe, un... Ah, i premi major en el concurs de composició de pasdobles per a compositores de la Coordinadora de Societats Musicals de València. Caldrà seguir la trajectòria d'aquesta veu que agraeix en cos i ànima els aplaudiments del públic, però no dirigeix la seua obra.
I entre unes coses i altres, vull recordar l'Al-Qambitur, la marxa cristiana interpretada de Ramon Garcia i Soler (sí, Soler com jo, i l'Atzeneta llarga i estreta, val...?), que es troba malalt i, dissortadament, no pot acudir a dirigir l'obra, ben tremenda com acostuma. Desitge que es millore; estar fotudet en estiu no és cosa de. Me la passe tota buscant-hi una de les marxes que homenatja, perquè n'és de les meues preferides, l'Apóstol poeta Rafael Duyos, d'aquell excel·lent compositor del meu poble i a fe que s'evidencia, de manera referencial només, però ben palpable..
I cal també fer referència a El senyor Asensi, marxa cristiana també, però de Rubén Penadés Silvestre, que també dirigeix la seua peça.... D'aquesta peça em sobta l'ús del sac de gemecs (visca el Mal Passet!);
en un principi i quan només acompanya, em sembla que també fa referència a un element antic ben conegut al meu poble, la Sirena de la Paduana, i ho dic, amb mots de l'Estellés, castament i amb perdó de la taula, per suposat. Però clar, quan pren l'indiscutible protagonisme i passa a encaterinar-ho tot, se't fica a la butxaca i només pots fer que aplaudir l'atreviment i demanar que cundisca l'exemple.
Alguna peça més? Sí, dues. Una la marxa mora Li'Atfali, em costen eixos títols i jo n'he posat encara de més alambinats (que per on parles, passes, Sergi... tua culpa, tua maxima culpa!). La dirigeix el seu autor, Iñaki Lecumberri, de la casa, casa, i entra dins dels seus propis paràmetres sonors, allò que va creant un estil propi, una marca diríem, ja inconfussible.
I acaba el concert amb el preceptiu himne. Però abans, i per cloure el programa, un plat fort que sospitava ja que duria al darrere allò que solen nomenar "performance"... Alguns dels músics se'n baixen de l'escenari i en el fragment boleroravel·lista (bon mot, eh?) del Moment de festa del gloriós (per l'obra i perquè en glòria estiga, i aplaudit) mestre Blanquer Ponsoda, van desfilant, les percussions, des del darrere i, amb marcialitat estudiada, fins el davant de l'escenari. El resultat?, què t'esperes? Un tancament que destarota el públic, desacostumat a aquestes visionàries posades en escena. Han fet com cal i pertoca, xe!, que les ocasions, calbes sempre, cal aprofitar-les. Potser per això m'alce abans que no comence a enregistrar-la. No me la deixa penjar ací, pots trobar-la al meu facebook...
I res, després d'unes coses i d'altres, acaba la pel·licula i al final guanyen els bons, els músics. I ens n'anem feliços, jo dubtós com t'he dit però devanit, sense sospitar que, realment, els qui hem guanyat som els qui hem tingut la sort de rebre aquest regal que és l'art.
Ara, a passar unes festes sonades i a preparar el quaranté concert...
Si vols escoltar el concert, ací mateix el tens tal i com el va transmetre Ràdio Cocentaina.
Comentaris