En la mort de l'amic i confrare Vicent Guerola...

 

Divendres, quatre de setembre de 2026.

Canta el tio Paco Muñoz, replegant-ho de l'enyorat Ovidi Montllor, que el pas del temps farà de nosaltres colors... I tant que sí, perquè què queda de nosaltres sinó color? Color i la memòria que del nostre puguen mantenir els qui darrere queden. 

Per a mi, els colors que em deixa el senyó Vicent Guerola són el blau i el blanc. Sí, són els que segons els Estatuts de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent de 1610 vestien els Andadors de la mateixa. Ell fou el primer dels Andadors en la represa darrera de la Confraria, just ens estrenàrem ell i jo en el càrrec, jo el de Macip, en aquella mirífica època. Ja s'ha acabat eixe temps, fa temps que va acabar-se i això que no és tan llunyà, no... Quanta gent ha anat anant-se'n del món, d'aquells amics que jo tant m'admirava i ara se'm mesclen en un color sempre clar, tornasolat, per suposat. És el color de l'amabilitat i la companyonia. Que puguen acompanyar-me molts anys tots elles en la memòria.

El senyó Vicent Guerola era tot un cas, com un cabàs! Va ser camioner d'ofici i persona sensata, sense cap pèl en la llengua i les idees claríssimes. Amb una lògica d'aquelles terranes, casolanes del tot, que li atorgava una saviesa de caire irònic, i li guanyava un judici sovint certer. El que era blanc no admetia més que claror, i el negre, botifarra... I li'n recorde moltes d'isetes, d'il·lusions també, d'ensenyaments d'aquells vitals... Fa molt de temps que ja no compartíem Quaresmes ni Passions; ell no estava per a massa orgues i jo, ja li preguntareu a qui em va fer marxar el seu perquè... Què li farem? Sé que ell i jo ens teníem respecte i estima, i ens estimàvem la feina que havíem anat sumant. Jo seguisc sentint-me Soledat malgrat tots els malgrats, i la pèrdua em fa mal...

Ja t'he dit que era un cas. Va contar-me tantes vegades aquella passada que li volgueren fer a Barcelona quan, prenent-lo per un xarnego volgueren enganyar-lo en dur ell una camionada... Els manifassers s'ho parlaren en barceloní perquè un andalús o castellà com ell no els entenguera i ell bé que va respondre'ls en pla ontinyentí que aquells es quedaren esquallats i burlats... O quan li digueren allò que tant se li quedà marcat, també a Barcelona, que quan ells els catalans vingueren amb Jaume I a València... I ell que no i que ni pensar-ho... Que vosaltres no heu vingut, ni pensar-ho, que vos quedàreu, els que hi vingueren amb el rei ara som els valencians. Que què? Una lògica insubornable! I sorneguera, com toca!

Doncs res, que se n'ha anat com ens n'anirem tots, que ací ningú no quedarà per a una segona funció... Jo, que no tem la Mort, li quede agraït pel que m'ha donat i li desitge un bon descans de l'ací i un enllà fructificador, segons la seua creença. La Mort, tem la dels altres, ves per on..., perquè dol l'absència. O l'acceptació, el procés d'acceptació, que qui era ja no hi és... 

Com diuen els goigs de la Soledat d'Ontinyent, "que la teua Soledat/ siga nostra companyia". 

I em permetreu que adjunte, en record del meu Andador, aquella oració confrare escrita a propòsit per qui dels nostres parteix... Vaja amb ella també una abraçada a la seua preciosa família.

Descansa en pau, Vicent Guerola i Pla.

No hi haurà mai una xocolata com la teua per a després del Silenci...