Al quaranté Concert de Música Festera de l'Ateneu Musical de Cocentaina: la perfecció...

 Santrafel, a quatre d'agost de 2026. Cabanyoles de novembre (anada).

Del caos, o t'endinses més en ell a mena de forat negre que tot ho xucla i desfà o pilles òrbita i t'alces en l'enlaire de la perfecció... I no serà perquè, en mig, no hi ha escala de grisos ni res... Anit, l'Ateneu Musical de Cocentaina la fregà, la perfecció aquesta que et dic en el fet musico-festiu morocristià... En la interpretació, les maneres, el tot... Només que, en acabant, vaig anar directament al senyor presentador, l'eminentíssim Sergi Castillo, dels Castillo cavallets de tota la vida, per dir-li que, gràcies per la referència a l'amic que havia dit que allò era la catedral de la música festera... Moi meme... Quin meme acabem de crear, xicon, quin monstre... I tot per voler desterrar allò del "Marc Incomparable..." (xupito...!). Quin monstre...

Sobretot perquè cal entendre que, en aquest cas tan únic que són els concerts morocristians socarrats, si es vol ser Seu, cal saber esperar les parròquies. Com molt ben dit, (i mesurat i sensat), va dir el senyor Castillo, allò és una trobada d'autors, d'estils i d'èpoques que venen d'un tancament xovinista local i que s'obre a un món veritablement complex... I tant. Som la festa europea, això ho apunte jo, amb major contingut musical de catàleg. Però també la que reuneix, per la seua pròpia essència laberíntica, major obra sobrera... I eixe melic quadrat que té Cocentaina en el Pati d'armes del Palau, molt sovint no deixa veure el bosc... Anit no. Poques vegades he vist una conjunció tan alta d'ítems ben tractats, i ho dic planerament, que fins i tot l'oratge cabanyolenc d'octubre fou respecte. Vejam. Un concert com aquest ha de tenir una bona tria fonamental d'obres. Sí? Casos recents d'estavellaments n'hem viscut en aquest camp sovint tan interessat com odiós (m'ho comentava anit mateix un president de banda mariolenca com apreten eixos compromisos no desitjats a la llibertat artística electiva...). Anit no me'n sobrà ni una sola de les obres. Supose que també hi haurà el seu entrellat intern, això rai! Però en veritat, ni una sola decepció! Ans al contrari, que la cosa va anar animosa, ràpida, intensa amb creixences, variadíssima però de veritat... Tant que no vaig trobar traves i en arribar al descans ja estava convençut del tot d'assistir al concert del lustre...

Localisme? I tant que sí! Just Sansalvador mai prou lloat, José Insa Martínez que en els cels està, Gustavo Pasqual Falcó que regna per damunt de tota alçada, Enrique Igual Blasco que encara estic aplaudint, Josep Vicent Egea Insa a qui jo entonaria l'"Agur Jaunak" in aeternum... Mariolinitat? Donaaaaa..... L'imprescindible Amando Blanquer, dels meus sants laics; Francisco Esteve Pastor i José Rafael Pascual-Vilaplana, dos murers com no hi ha al món... I la sorpresa ab-so-lu-ta del banyerut Jordi Navarro Martín i l'alegria tan gran del bocairentí Jaume-Blai Santonja Espinós, que rode per on rode pel món, anit va trobar un recinte únic on brillar més... I de la Vall Blanca, Enrique Alborch Tarrasó, de Castelló de Rugat, i del més enllà fester, doncs el cullerot Rafael Talens Pelló... Que què? Bona remescla, veritat? I si a això li afiges l'homenatge centenarial al merut Mestre Ferrero, doncs ja apaga i anémone... 

Però amb tal trama, igual l'ordim... Anem ràpid per veure, t'ho dic ja, que el panyo va ser d'aquell bo i resistent a tota rentada i sense pèrdua de color... Comença la festa amb el pasdoble Sant Cristòfol de Sansalvador. Vejam, de veritat preciós... Mel!, acabadet de netejar just pel seu centenari per la destresa digitalitzadora de Marc Sansalvador, a qui caldrà agrair també, bo, després t'ho dic... Una manera de començar ja forta i interessant. 

Després t'arriba La Victoria, marca cristiana del senyor Alborch Tarrasó que fa els seus vint-i-cinc anys d'estar-se a l'ADN des Almogàvers contestans... Bé que ho explica el presentador com va ser sonada en el soterrar d'un jove fester, cosa que provocà la mateixa reacció de la banda de no voler interpretar-la per la càrrega emocional... Jo diria que aquesta càrrega dura i perdura, d'ací la intensitat donada des d'un respecte absolutament enervat. Molt ben fet això d'explicar-nos-ho a tots perquè són d'aquelles històries que no només arriben sinó que et situen en el context cert de la vivesa absoluta d'aquesta música vivaç: és cos social, és viscuda, la duguem per dins i ens fa bategar.

Un dels dubtes del prolífic Pepito Insa... Què li trobarem a la marxa mora Canonge Soler Cardona? Doncs això mateix, la senzillesa del senyor Insa ben harmonitzada i digestivament feliç. I com l'obsequiat amb el títol fa anys, cent, enguany, heus ací altre homenatge redó. Molt aplaudible tot...

I després l'allò que no quadra sent tant quadrat, el pasdoble que Rafael Talens dedicà a Paquita i Nieves el 1984 (i molt íntima que Paquita Cerveró n'és la seua muller...). Digníssima per desfilar en passacarrers florit, d'allò que diries masero i contrabandista i resulta d'un valencià d'ofrena que atrapa.

El plat sorpresa del xef de la nit... Centenari Marrocs 1926. Primer les formes lluïdes i captivadores en la direcció del seu autor, Jordi Navarro. Després l'essència banyeruda transmesa tan fidelment en la partitura, que inclou el canó dels Marrocs que resultà tambor i que rebé tan bona tamborinada que la casporra de la maça se n'anà allà a ca l'ample, carn de meme absoluta si un algú ho hagués enregistrat en directe... Anècdota a banda, quina marxa, mare... Completa, abassegadora, acorant del tot, i molt ben trenada, molt bé... I amb tota la seua intensitat, absolutament elegant. I quin joc més ric en dolçaina ben sonada... I que m'estaria diguent perquè en oir-la, vaig pensar que potser m'estiga tornant l'esperança en la resurrecció de la composició morocristiana que ara veig perdudeta del tot entre la màquina de fer botifarres d'un, la supèrbia dels altres i el caos més absolut i pocavergonya... Em tornarà la FE musical ? Aquest és, n'estic cert, el camí segur. Caldrà explorar-lo, per favor. Ben agraït al programador n'estic per afavorir el descobriment. Què per a què diantres està aquest concert? No és aquesta la seua essència, descobrir, mostrar, incitar...?

I en un bufit, tot se'n va darrere del Santos, Poetas y Guerreros del senyor Igual Blasco. Vint-i-cinc anys també? Sí, perquè com deia després el periodista Gabriel Pasqual (hola cosí...), ens han passat com en un bufit veritable, i ausades que han passat coses..., entre elles el temps, reflexione jo... Des que la vaig escoltar per primera vegada, aquesta obra tan rara al fet fester però tan a prop de les formes mediàtiques del llavors creatiu, em té encisat. I el que anit va d'acabar de rebentar-me en positiu fou l'intens, immens i immillorable treball dels percussionistes de la casa... Quasi res diu el paperet! Quina manera de fer lluir la partitura... Això ja sembla d'un altre món alié al directe!

I després del pati escolar, ben mesurat, tornem al tuacte... El senyor Castillo segueix practicant el seu "delectare et docere" horacià. Dir mentre obre la boca, més enllà del tòpic, educant-nos divertint-nos... Ací conta la veritat del com el jove Amando Blanquer va escriure el seu pasdoble primerenc Julio Pastor en honor de l'empresari que, en deixar ell la feina que li donava els quartos per passar a la música, seguí pagant-li el sou per donar-li ales... Va recordar-me l'anècdota tan famosa de Gustavo Pascual de quan treballava a Riera... I sí, aquestes coses cal contar-les perquè engrandeixen allò que ens fa bategar. No vages a pensar des de fora que açò només és contractar algú que cumplisca l'expedient i avant... Bo, perdó, sí que sol ser-ho últimament. A la fàbrica de botifarres i cardats alcoians em remet... Però no i em negue! No cal èpica sinó veritable quotidianitat, que comence com aquesta obra, tan recurrent, i s'ennoblisca, s'apreste a poc a poc, a una solemnitat que, en veritat, deixa parat de tan..., això, tan Blanquer i majúscula...

Després m'alce corrent per enregistrar la seguent peça... El senyor Santonja Espinós, que després eixirà del Palau fent sonar de broma el bombo i amb jo recriminant-li que no ha canviat, no... I demanant-li, per favor, que no canvie... Bo, són coses internes ja que fou dels meus primers alumnes d'institut. No diré això de qui anava a dir perquè no seria cert, que des de sempre ha estat tan gran. Res d'apuntar maneres qui ja les té totes de bell antuvi. I vaja que el seu La llegenda d'en Ragra m'agrada, i molt. Rara avis dins la forma festiva, i que siga benvinguda. Una forma genial d'entendre el gènere Marxa Cristiana al qual fa volta i mitja i me'l frig pels tres costats. Altre camí que s'obre, i que és d'excel·lència... 

I tot seguit, una de les marxes mores dilectes meua, i la preferida de la meua padrina, ho diré sempre, Un moret plorant, dita també El ball del moret... Veuràs cosa més reben feta? Què li falta? Té tota l'harmonia, delicadesa, energia, fantasia, elegància... I clar, sonada a casa pels de casa... Ai... L'Olimp, el Nirvana, el Paradís, el que siga que aculla les grans ànimes artístiques, té un lloc ben còmode en l'eternitat pel senyor Pascual Falcó, de tan fèrtil memòria... Per cert, una cosa per a ara quan l'escoltes. No, la percussió no falla... En absolut. Resulta que durant el treball de digitalització de les partitures que abans et nomenava, han trobat que la caixa que escrigué, el ritme que pensà, l'autor... Doncs això, que no era el que fins ara s'havia interpretar. 

Això i alguna subtilitat més que ara podràs trobar per tu mateix. A mi, m'agrada més tal i com l'han feta sonar hui, la marxa. I n'estic segur que a la meua padrina també li hauria agradat més així, ja veus... 

Mone als dos tòtems vius més intensament propis... Això que sonen quatre notes i ja saps que és d'ells en ells és ben cert i s'acompleix com a dogma magicista. Tant el senyor Egea Insa com el cavaller Pascual-Vilaplana s'han conreat un estil que no cansa, no esgota, no malva... Ans al contrari, és mantenir la fe que et deia en temps de maror i de domini de la mediocràcia... El pasdoble-marxa Aura, de misser Egea, resulta abellidor, simpàtic, esportiu i tot... Els vint-i-cinc anys del recopilatori La Neta del Manyà de Pascual-Vilaplana (quin any aquell de fa vint-i-cinc, no?), resulta energitzant encara... Ja saps a què em referisc, no?, quan dic "recopliatori"... Segueix la moda d'agafar del tradicional per bastir una melodia nova on tot siga reconeixença identificativa i homenatge... Va ser molt d'aquell temps el corrent que inicià, entre d'altres, el senyor Valls Satorre i que en José Rafael arribà a nivells altíssims. No podem dir regionalisme festiu a allò perquè és més nacionalisme de muntanya, el meu... I alguns encara segueixen apretant-li les mames per fer-ne un suc que, sense gràcia, ja se'ns dona dessaborit del tot. No és aquest el cas. Quin luxe... 

Últim homenatge del programa: cinquanta anys de la marxa Penya Cadell del mestre Esteve Pastor. Molt ben sonada. No és de les que més m'agraden d'aquest autor, la peça, però li reconec la vàlua. I en ser interpretada tan justament, resulta més aplaudible encara. Un gran esforç tècnic, tot el concert, i una esplèndida feinada del titular de la batuta atenenca, el senyor José Miguel Fayos Jordán. Cal felicitar-los de debò...

Abans, discurs bastants curts. Excel·lent el del President de l'Ateneu per cert. I en no res, i fora de programa, l'homenatge a l'ontinyentí Ferrero Pastor. No estic jo amb això que s'hi toque només Chimo, no... Ho trobe justícia poètica, i ara ho explique, perquè quan jo era menut, només hi havia que dues mostres morocristianes arreu. La mora Chimo meruda i el cristià Paquito el Chocolatero i amb això ens apanyàvem simbòlicament, i ens entreteníem. Mare d'on vinc... I ara, que com a homenatge sone l'ontinyentina a Cocentaina... Què vols que et diga. No havia escoltat sonar Chimo de manera tan ben interpretada des dels temps del Mestre, que, per cert, fou mestre meu i me'l respecte moltíssim. I sí, serà aqueixa universalitat... Però qui té, com jo, per dins, Mozárabes 1960, El Kàbila, Sauditas, Reige, Marraquesch o Selarsejaria, doncs això, que sí, que val, que d'acord, però... Ei, que gràcies i avant.

Per cert, més del senyor Castillo... Fair play absolut. Jo no havia vist mai recomanar el proper concert de manera tan convençuda i fefaent... A la fi, totes les bregues simbòliques haurien de quedar en aquesta mena d'Ambaixada de les Tomaques que planteja... I tots tan frescos com contents!

I després l'Himne. Visca la Festa. Després de tres anys de no poder cantar-lo perquè no m'eixia, anit vaig poder tornar a entonar-lo. "Mera", coses que passen. Potser perquè per fi vaig poder sentir-me cómode. La perfecció sol ser blaneta i s'hi està molt a gust a sobre d'ella... Tan còmoda com difícil de trobar. I cal aprofitar el moment, que l'ocasió la pinten calba i ves tu a saber si entre sendes velles i novelles no acabarem perduts en el marasme concertual...