"Aire a la balladora!", aire!, aire!!!!

Santrafel, a dos d'agost de 2026. Cabanyoles de setembre (anada).

No veig jo que siga l'esgotament de la basarda estiuenca qui em faça entreveure que la gent de Sagueta Nova s'ha fet major... I el tema del vint-i-cinc aniversari que estan acomplint pot voler fer-ho vore a ulls generals, simbòlics o benevolents... No crec. Els veig molt més seriosos en el quefer. Potser també estan cansats...

Siga com vulga, l'espectacle que han oferit supera de llarg en les formes i voluntats els tant excel·lents mostratges de tradició vertadera que ens han oferit per lustres. D'ací la majoria que els veig... No hi ha efervescència ni rampaina i això ja és millor que bo. Heus ací la veritat, insistisc, la veritat que ofereixen. Un catàleg de formes, textures i acabats intensament valuosos, que van molt més enllà del que puga jo ací provar de plasmar, perquè aquestes lliçons enciclopèdiques desacostumades arreu, no només funcionen amablement, no. Són l'essència mateixa del que caldria que fos el tractament del nostre denostat folclor. Acribillat, sobretot i en primer lloc, pels folcloristes.

No vull extendre'm i em perdonaràs. Vull que les imatges i les músiques i els balls parlen de la seua pròpia meravella. Estaràs cansat de l'adjectivació positivíssima al màxim que he gastat amb aquesta gent també pels anys. És el que té l'admiració sorpresa per la capacitat de superació en el treball. Puc dir-te que no n'he balafiat cap d'aquests adjectius i que la ponderació, vistos els resultats, em queda fins i tot curta. I més, i disculpa'm encara, vist el desert absolut que hi ha al nostre territori en aquest camp descuidat però absolutament supraexplotat de la "tradició".

I encara voldré valorar com a molt positiu els detalls tècnics que enriqueixen l'entrega del catàleg anual. La pantalla facilitadora d'una visió perfecta de la boníssima tria d'imatges (i fotedora del tot de qualsevol intent fotogràfic que es vulga decent...); l'eliminació de la sempre molesta barra davantera d'enllumenament que, per cert, amb la ventolera que s'alçà al final, aire i més aire de tantes balladores..., doncs això, que va fer-me témer per la integritat de tot plegat... Però bo, allò és Sagueta Nova i no una obra de l'Ajuntament del meu poble, la cosa aguantà...! La infografia, molt interessant i plenament actual. La informació dels balls a interpretar ben fixa, i expicada en el programa-ventall repartit... L'actuació de cadascú, no tan fàcil, ben resolta i sense cap evident badament... Tot ben sonat, ben sonoritzat...

Glòria a Déu al dalt del cel? No... Encara cal polir alguns detalls. El final d'un acte que va en creixences a la recerca innocent d'una apoteosi, perd del tot qualsevol possibilitat catàrtica amb la mala resolució del mateix. Tot es desdibuixa a partir del penúltim ball... I això que les noves tècniques usades permeten una bona traca final. Bé, no ho dic per les paraules de les autoritats, les que siguen, un autèntic baixò que mai no pots controlar perquè la banalitat no és teua i mans besa un que voldria vore cremades (dit sense acritud i només en termes genèrics, que este món està ple d'allò que els castellans diuen tan ben dit "ofendiditos" i després tot es malentén). Parle del no saber on ficar-te perquè a tu et preocupa el treball fet i ofert, el no voler collir aplaudiments i, per això mateix, no saber-ne... Caldrà treballar-ho i, si cal, passar l'entrega olímpica de trofeus a la fi de la fi de la fi...

Igual que un concert es fa dolent per la tria de peces a interpretar quan aquestes no hi arriben al mínim nivell, ací no hi ha res que tirar... No em sobra res però tampoc no em falta... Trobe que els vídeos paren en llarg però perquè volen oferir un panorama complet de l'estat de la qüestió, i enguany la qüestió era ben saborosa: la transimissió de la cultura tradicional a través de les dones. I s'havia de dir molt, tant, que a mi va resultar-me engrescador cada homenatge, interessantíssima cada entrevista... Al meu veí de cadira, que enguany no estava jo assegut amb l'estàtua vivent de Dieguito, no li va semblar massa bona la cosa i no tenia aturador: "Me abuuurrrrrooooo". Vaig estar a punt de dir-li burro, com un eco, però clar, com que l'home es revifava i es posava a usar el mòbil no per a consultar bajanades sinó per a enregistrar cada cosa que deien o eixia de Mutxamel... Doncs això...

Jo preferisc quedar-me amb la parella de iaios de just al davant. El moment en que un es va girar cap a l'altre i van començar a bufar-se i a dir, rient, aire, aire... Quina delícia, de veritat... De la mitja entrada i de l'abundància de la gent de fora sobre la de dins, no diré res, ja diu sol prou d'un Biar que cada vegada desconec més... Però tampoc no m'espanta. Allò que és bo i millor, sempre sol ser reconegut més des de fora. Ningú no és profeta en la seua terra?, no? Sí, i tant, i molts dels bons només són aplaudits quan se'ls pot treure profit...

Què va agradar-me com a fet tècnic intern? La bona coordinació de guió i ball. L'excel·lència dels vídeos i les entrevistes, la tria de les entrevistades... Eixa mania deliciosa d'explicar el món valencià des de Biar estant, però sempre mirant el més enllà general presentat com si fos el veïnat d'un mateix carrer on ni els dialectes ni les explicacions són alienes a la certesa absoluta del veïnatge... Entrevistar a una senyora de Ludiente que viu a Llucena i a dos de Mutxamel i una de Xàtiva que viu a Xàbia i a una de Vilafranca i a dues de Biar... Xe, totes veïnes del mateix carrer Major que a tots ens travessa... I això, no t'ho trobaràs enlloc sent que és la millor forma d'explicar-nos...

La tesi de les dones com a hereves, masmessores, defensores, practicants, divulgadores i transmissores de la tradició sociocultural queda més que evident amb tot allò entregat als sentits. I el goig que em fa eixe reconeixement d'una evidència sovint evitada però mai no discutida socialment, encara se m'amplia amb les paraules transversals de les entrevistades. On són els homes? I Sagueta Nova es posa a defendre la igualtat, el treball paritari, la importància d'uns i d'altres perquè és el seu dia a dia, i no sembla tòpic políticament correcte i prou perquè me'ls conec. Però insisteixen i tenen raó: on són els homes. Ja ho hem dit clar i des de fa anys, i vos podem remetre als textos. La nostra cultura tradicional s'ha salvat per les dones i ha estat recer dels homosexuals. T'espanta el que dic? Igual és que caldrà fer un "especial" sobre eixa segona part de la meua afirmació... Temps al temps. Igual eixe dia caldrà fer el programa amb rascadors, perquè el tema pica... Fa temps, hauria picat també aquest homenatge degut a les dones. Per sort els temps fan variar els costums. I pel que fa a alguns costums en el temps, també és dissort, també.

L'on són els homes també es completa amb altre mantra. La dansa no era cultura, era vida i era quotidianitat. I era la manera més sensata de buscar parella. La dansa és ritual de pas d'edat. La dansa és relació social. La dansa és ritual... Però la dansa és també homes i dones i dones i homes. És això mateix que et dic, una vida que ara tenim desintegrada en tantes possibilitats d'oci que, en no haver-la heretada correctament, amb una línia temporal evolucionada vull dir, ara molts tenen com a cultureta, olor a florit quan no a reclòs (perquè cal dir que sovint també és món tan tancat com regne de taifes amb alguns jalifes, i algunes...), i com a opció política a extingir, sobretot quan no quadra amb el meu món mental i tinc un cert poder subvencionador; i sabré què he de dir quan, justet, faig el contrari...

El millor encert de Sagueta Nova, és, i ho he dit també de sempre, la suma.+

El pitjor error, la perfecció.

Trobe que seria d'un interés superlatiu la recollida d'un bon grapat d'aquests espectacles ben editats i preparats, per, en formats senzills de distribució barata i a mena de publicitat si cal dels pagans que paguen, enviar-ho a tort i a dret. A la vora de casa i allà on la tonyina diuen que brama. Seria una immillorable manera que aquestes coses efímeres no es perderen i feren la bona cosa de saó que farien...

Però clar, un espectacle tan gran només pot ser flor d'un dia... El treball intens i esgotador, però desaparegut una vegada has vist l'esclat de llum de la florida i durarà mentre l'aroma puga arribar-te encara en la memòria. I ja està. La televisió local repetirà l'emissió quan li convinga i res no eixirà de l'estricte terme municipal. Allò ben fet, quan no té res a veure amb l'star system políticosocialeconòmic, no serveix. I més faena no els cap... Jo suggeriria una reducció que puga ser duta a escenaris d'ací i enllà, però qui contractaria Cultura majúscula tenint la ració folclòrica racionada i ja copada per les figuretes de joguet millor posicionades en el tauler dels interessos? Què vols que et diga sinó el que sent? Encara estic esperant el catàleg escrit d'aquella magna mostra de guardapeus que feren ja fa anys en situacions com aquesta. Crec que m'esperaré assegut i amb quemenjar i perbeure a la vora...

Doncs bé, no diré més que se m'encén la boca, aquesta gent hui té faena que celebra no sé quin dia de no sé quin interés i nosequantos... Els donaré la meua enhorabona per més que no duga el rellotge a l'hora i deixaré que passen i vegen imatges de les que vaig fer de lluny i amb la càmera amb bon zoom. No són nítides perquè jo no ho estic. No les vull tampoc clares perquè, més que no l'espectacle, demostren ànimes, somriures, preocupacions, treball, aire...