De Promeses a Algemesí...
Santrafel, a nou de setembre de 2026.
Puc prometre que quan no tinc pensat fer, el que faig em sap millor.
No entrava dins cap de les meues càbales acudir a la Processó de les Promeses d'Algemesí enguany. El fet del dolor intens en el peu i en l'ànim són capaços de nihilar tota voluntat de. Qualsevol d'elles. Però clar, això de trobar entre la nuvolada un raig de possibilitat... I a partir de la decisió del sí, tot va rodat...
Si no ho veig no m'ho crec. La primera vegada que arribe i aparque i en lloc excel·lent, una mica orinat però això sembla ser el signe dels temps i el preu de la modernitat. Arribe en un no res i trobe lloc excel·lent que, en passar l'ham turístic de les Muixerangues se'm converteix en fila primera i assegut. I tot va passant com cal, amb una normalitat i ritme que em pasmen acostumat com estic al pastosisme nivell patrimoni de la Humanitat. I assegut, però sense menjar pipes que resa la dita, veig passar al meu davant algun cadàver sense taütar de profitós i tot... Què més puc desitjar si encara seré a casa lluny de l'hora horada temuda i ben a punt per dormir el necessari abans d'entrar a claustre laboral?
Doncs em trobe bellesa. Una bellesa que no deixa de ser-ne'n simplement pel fet de sabuda fins la memorització somàtica. Són tants anys i tants escrits i tantes fotos que ara, sumar-ne'n de més no ve d'una més... En absolut. Tot m'és com nou perquè tot és, m'és, i justament, bell...
Excepte un nombre comptadet de ritmes vergonyants atribuïbles, per suposat, al puntet dels puntaires i llurs mestres i als tornaveus que no sonen en un món de presumpció d'una tecnologia que per a res no aprofita més que pel postureig... I qui diu tecnologia també diu deshumanització en casos com aquestos que no referiré però que et deixaran en dubte... Doncs això, que excepte per cassos com a cabassos, el voluble i polièdric conjunt és agradós pel visitant. L'observador pot prendre d'allò que veu perquè és bo i és amable. Entre estridències marcades, ja et dic, fins i tot trobes encara de l'ànima bella de la festa corpresa dins el cos exagerat de la llegenda publicitària. Només cal tindre els ulls oberts a l'instant i saber mirar...
Perquè, i al respecte i des del respecte, no trobaré mai res com aquests Tornejants...
En resum. Bellesa que alimenta. Però també pressumpció no massa saludable.
És el que té tindre.
Sort que hi ha qui sap mantindre navegant-se entre la maror del pervindre.
Comentaris