Una vesprada mogudeta a l'Entrada de l'Olleria...

 

Santrafel, a diumenge trenta d'agost de 2026.

Vaja... Ja ha passat l'Entrada de l'Olleria? Ha estat tan ràpida, ella i el dia sencer, que em costa recolocar-me... Si els anys passats va complaure'm molt l'assistència, enguany ha estat per a mi moguda de maneres absolutament inesperades. Val a dir que em va semblar divertida, variada i molt interessant pel que fa a la plasticitat, per suposat. 

A més, com que per raons de salut unes i per convenciment personal altres, no he assistit enguany només que a una entrada, va semblar-me un bon aparador de vestidors ja lluïts, de novetats també (impressionants els vestits dels càrrecs...), i també una amalgama realment estrident de músiques, amb bandes cèliques i altres que millor que no... 

Va confirmar-me, però, i seguisc amb la cosa de la música, que m'interessa especialment, que segueix complaent-me fermament un acte que no entenc tan minoritari de públic, l'Entrada de Bandes. És tot un goig escoltar-les i aplaudir-les. La meua veritat no és parcial, no va haver cap banda que no em convencera del treball i del bon resultat del mateix... Per això la meua sorpresa en la posterior Entrada. Supose que la tria de marxes tindrà bona cosa a veure; això i la repetició constant de modes que mai no acabaré d'entendre però que entenc perfectament. I en això també em caldira entonar un mea culpa curiós... No em molesta en absolut en en l'Entrada de Bandes s'hi repetisca per tres vegades el "Daniel Juan" del meu recordat José María Ferrero, i no perquè em respecte tant el Mestre, que fou realment mestre meu, sinó perquè el pasdoble m'encanta... Com pot ser que després no suporte...?

Doncs perquè jo mateix, amo com soc de les meues contradiccions, visc d'aquesta manera desgarrada eixe món que tant em desconhorta de la música festera actual, hi ha cosa que no et sona a res... Per això em feu tanta gràcia que estant al balcó, mentre comentava amb els meus nebots biaruts que quina peça més dolenta i tan mal tocada, es girara en eixe moment el patriarca, persona sàvia i pacient com poques, i soltara de cor un "esta marxa no té cap gràcia!" que ens confirmà la passada... Ja veus! 

Ei, i si entres per ací a llegir a veure què diu el tio Sergi Carrasca de l'Entrada i esperes un resum ple d'adjectius positivistes, crec que t'equivoques. De positiva, l'Entrada, coses mil i de veritat sincera, va agradar-me molt la part que vaig veure, la cristiana... Era justament allò que m'espere de l'Olleria i que passa per alegria, que rima, i molt de color vitalista sensorial. Només que la cosa anà tan en contra del costum, tan recontradepressa, que dubte molt que els festers gaudiren plenament del seu moment. Tot em passà en un bufit... Passen les Popueluses i, quan m'encante, ja estaven els Valencians desfilant, xe! 

Sí, semble exagerat com exagerada em va semblar tanta... Si a la fi el Capità Moro eixí mitja hora abans de la que tenia prevista! 

Bé, què et diré, que va agradar-me molt algun aspecte, per exemple, el respecte als festers difunts. No coneixia el mot, i ja saps que la lingüística festiva la tinc treballadíssima, que li donen al fet de passejar un cavall sense montura, i amb llaços negres a la gualdrapa... Cavall de Glòria (m'encanta), Cavall d'Homenatge, Cavall de Respecte... El primer d'ells va treure'm de joc, i de lloc, perquè anava acompanyat pel plor preciós de la Muixeranga, i això va resultar-me sorprenent. Però ca!, repreciós de veritat, i més quan veies eixe respecte en el públic... Ei, i de públic a gom, eh!, que no se m'oblide, fins que es va acabar que trobaves el trajecte ple a les vores. Això, en el temps de la pressa i la necessitat de novetat constant que patim, és cosa d'agrair.

Més coses... Algunes organitzatives que trobe d'interés. Com vaig escoltar comentar a l'amic Jovi, aquesta Entrada tanca un cicle que crec que ja era hora per més que eixe temps només depén de la circumstància de la roda com gira... Mariners i Llevantins tenien capitania, foren les primeres filades en fer-ne, de càrrec, a l'Olleria en els anys 70, i ara, la nova ronda que es presenta començarà amb filades femenines ostentant càrrec femení. Des de llavors, eixa integració que a arreu tant ha costat, ací serà plena i també quotidiana. Popeluses i Juvenils encetaran l'any que ve aqueixa normalitat, i n'espere jo molt, perquè sempre soc un il·lusionat... 

Ho deia ahir i en veu alta, és una sort haver viscut aquesta transició sociocultural, molt més important que no sembla perquè implica tots els ets, uts i voravius que poden implicar de la nostra societat comarcana. 

La festa és el que és perquè és nosaltres, i refereix eixe nosaltres de manera espectacular a tot aquell que s'hi vulga fixar i en tots els aspectes possibles també. A mi, m'encisa trobar en ella eixe canvi de costumari cultural, altres s'hi fixen més en diverses històries, que cadascú va a la seua. Jo m'esforce en veure eixe ramell en conjunt, que sovint és excessiu i cal seqüenciar per parts per no ser esclafat per tant de color, textura i aroma. Al migdia, per exemple, veig a la seu dels Moros Llevantins eixa sort que tenen d'exposar els vestits dels seus Capitans i allí s'hi veu clarament el pas del temps i les modes que comporta... 

I és aleshores el que justifica la meua dita: cada temps du el seu bagatge i en aquest món, tot temps ha estat bo... Però l'ara? L'ara és magnífic en quant a preciosisme artesanal i d'imatge del vestidor. 

La festa medievalitzada, influïda per tant bombardeig mediàtic universal, s'accepta a si mateixa i produeix autèntiques meravelles imaginatives des del respecte absolut al fet artesanal i sense cap mena de límit autoimposable. Només cal veure el pit i els protectors de braços del vestit de l'Ambaixador Moro, pell de vaqueta treballada de manera que de lluny tothom creuria ferro brunyit i, de prop, té un treball de baixrelleu que impressiona. I els colors i les textures dels vestits de Favorita, Rodella, Capità i fill del Capità Moro... Uf... Cosa gran, cosa bona, quin lluïment imaginatiu..., dels mateixos protagonistes! S'haurà vist cosa amb millor gust. Si és que quan es té criteri...

Després ja vindrà la cosa de les organitzacions internes, les contractes i subcontractes que encara tenen més ego que qui els paga i totes aqueixes coses que el públic ni sospita però que un servidor rep, parant l'orella a tot el que s'hi cita, s'escolta i gairebé es pensa... És una de les raons que m'han fet apartar-me del món de la Festa, que reflecteix massa el com som de veritat i, quan comences a veure el canemàs sobre què es broda tan lluïda filada d'or i argent... I com que jo acabe assabentant-me del tot... Quin mèrit el dels organitzadors, pensadors, dissenyadors i controladors perquè tot isca com Déu o qui siga mana... 

Coses que m'han agradat molt. Haver vist vestits d'Alcoi i Cocentaina sense haver-hi estat a Cocentaina ni Alcoi... Llàstima que els exportadors i contratistes no disimulen massa els escuts originals de les filades creadores dels vestits perquè només que conegues un poc açò i allò, li resta originalitat a l'exportació. Parle d'escuts complets, Cruzados socarrats i caragols, per exemple... (i per suposat que podreu dir-me, i amb raó: tio Sergi, i això com recontradimonis es fa? Tu també és que...). 

I clar, no té cap importància, però després no se'ns pot demanar als qui de tot açò tractem amb el criteri conformat que tenim que no ho vejam i ho comentem... O Asturianos... En l'estrena del vestit, això puja el sentiment xovinístic de la més xovinística festa que pot haver-hi, nosaltres mateixos, la nostra. 

Però després... A mi només em molesta quan el campanar de torn s'omple la boca diguent... I no ho dic només, per suposat, per l'Olleria, és una pesta això del xovinisme de toc d'a rebato... Està clar que el món fester és d'extrems i que tots ho som, d'extremats i de meliquistes. Un dels motius que em fan més content de quedar-me a casa... Però a mi m'alegra perquè per més misantrop que m'haja tornat, la Festa em remet al fet cultural que som, i m'encisa la seua analítica, potser per poder-me'n defendre millor. I per això, feliç del tot de trobar-me estos vestits, estes maneres, les esquadres tan ben formades, el preciosisme..., excepte ja t'he dit, en la música. Serà una cosa que caldrà que resolga amb eixe mi mateix tan exigent amb el fet musical, i tan clàssic com soc, tampoc no ho trobe massa difícil. Només cal aplaudir el que t'agrada, i ausades que van haver coses bones... 

Respecte les capitanies, i amb tot el meu respecte, van complaure'm (ausades l'esforç multidisciplinar i pluributxaca d'aquestes entitats privades de projecció pública, quin mèrit...).

 Algunes coses no les entendré massa, altres van afectar-me, com ara aquella carrossa de la mort cantada dels Mariners que no sé el perquè, va fer que me n'entrara corrent a la casa que m'acollia pel mal intens que els altaveus van fer-me als oïts... 

Supose que coses que passen que no m'havien passat mai... La música enllaunada i jo no... La vellea i jo...  Tot un goig de percussions, tot un goig també les agrupacions que se'n fugen de la regla marxística i aporten detalls d'alegria que volen posar-se a la butxaca el públic... La cristiana, àgil i amb punts ben alts, d'aplaudir. La mora... A petició dels Moros Llevantins, a qui he d'agrair tant acollida com tracte, vaig veure'ls a través d'una pantalla... He, he, he... Sí, resulta que van demanar-me que narrara la capitania tot acompanyant Jovi i la meua estimada Maria Josep García, sàvia d'Albaida, a la Televisió Comarcal. I vaig fer-ho amb bona cosa de goig i també de preocupació... I clar, si no ho veus en directe... 

Dels Llevantins va plaure'm la idea, molt ben plasmada, de retrotreure'ns dins d'aquest món polièdric i fantàstic de la nostra interpretació pseudohistòrica festera, a la mateixa història. 

Taifa de Dàniya, any 1010, i el seu creador, Abu’l Jayx ibn Yússuf al Muwàffaq Mujàhid, entrant com a capità amb unes formes interessants, uns colors combinadíssims i ben triats, un vestidor corprenedor i una voluntat de reflectir força guerrera, cultura i natura molt ben resolts... El jardí de tarongers dansats va ser d'allò a recordar, per exemple. 

Per cert, que si estàs llegint seguint les fotografies, t'armaràs un cacau... Com que no en vaig poder treure'n de l'Entrada dels moros, ací estic parlant-te de la Capitania Mora penjant-te fotos de la Cristiana... Així em vaig sentir jo en algun moment de la vetlada... He, he, he... 

Un detall, perquè entengues el què del detallisme... Les dones que avançaven davant el senyor Capità i el seu fill ( Iqbal ad-Dawla Alí,per a que veges, i ja et dic que dissenyador a resseguir), no només eren dones que avançaven amb ric vestit ple de la sort de les mans de Fàtima que les amaraven, representaven les muses, les virtuts que volien per a la seua taifa, la nostra terra, aquells personatge sempre boirosos que cal fer carn, i exemple en les parts positives de la seua genealogia biogràfica... Història, Retòrica, Medicina, Art, Ciència, Dansa, Música i Astronomia. Què no coincideixen moltes d'elles amb les figuracions que del seu símbol hi ha a la joia valldalbaidina que és la casa Marau-Santonja de la mateixa l'Olleria? Veuràs preciosisme... 

I res, que ha estat una passada d'Entrada i una sort poder haver-la viscut entre el meu mareig i com s'hi movia ella al meu voltant. A veure si amb píndoles com aquesta se m'acaba curant el dolor de cor que em produeix la Festa Morocristiana, i puc tornar-la a prendre amb les dosis recomanades per a una ànima com la meua, fanàtic de la cultura que la nostra gent sap arribar a produir i que, a la fi, és eixe nosaltre mateixos cridaner, esfereïdor de vegades i sempre vibrant i brillant que som. 

A voreeeeee, si podem arreglar-ho, mel... Si pitges el meu a voreeeee vermellós i subratllat, pots accedir a la transmissió de la Televisió Comarcal , un això de "los mejores momentos" que ells han triat... Més val un poc de moviment que no el meu estatisme en tan mogudeta Entrada...