Pins de maig agostencs...

 Santrafel, a quinze d'agost de 2026. L'Assumpció.

Quan vaig pel món, em deixe dur prou pels camins, però sense malvar la proa. Sempre vaig amb els ulls ben oberts perquè mai no pots saber quina serà la propera meravella que et trobaràs; i les meravelles no venen mai anunciades als papers. Sovint, els llocs promesos com a bells esdevenen estafes, i és el camí per arribar-hi on s'hi pot trobar la sorpresa magnificent als meus ulls, potser banalitat pels qui altres fites tenen...

Aquest cas és bon exemple. Anava'm, jo, provant el cotxe i la meua paciència, camí d'un d'aquells pobles que diuen ser els més bonics quan, en realitat tenen de bonic la plaça i dos carrers, divins, però la resta fot una pena terrible abandonadissa... En aquest cas, però, vaig arribar a pensar en atorgar un premi al "Pueblo más arisco de España", perquè ausades vida quina desgana que posaven de viure... I camí cap enllà, que m'albire en la carretera un cas com un cabàs. S'anunciava, allí per la comarca pinosa, girasolera i bladística, un bon poble perquè l'ermita que el precedia era cosa de vore pel seu caràcter idílic, allà sobre un turó de blats tallats que clamava al cel per calmar-ne la set. El Crist de Miranda. No podia detenir-me, no... Però en girar els seus flancs em trobe el poble i, al bell mig, un pi ben alt, pelat del tot però coronat encara per un cop sec vora el qual onejava una bandera castellana...

Home, ignorant com soc de tant, vaig anar a parar-me a la vora... Efectivament, ben alt i fet a posta... Però cap informació. Una festa del xop valenciana amb versió pinosa castellana... I tant, cada terra fa sa guerra i qui té meló fa fanalets de meló per la festa i qui té carabasses... En aquelles tan belles pinades bons exemplars s'hi poden trobar, per suposat, d'aquells rogencs tan bells... Per la secada que duia, vaig suposar-lo de maig. Un arbre maig més, quina alegria!, però no tallat per la Pentecosta ni cremat pel Sant Joan ni... I jo sense cobertura mòbil... I per allí cap indici informatiu... Res, ja buscaré a casa perquè jo no em quede sense saber... I quina casualitat sent que les casualitats no existeixen...

I puge al cotxe, que ja m'aclarisc amb ell i sense esforç que se'm posa de nou a fer camí i, en arribar al proper poble, em trobe amb la mateixa... Guijosa, en un lloc una mica més destarlalat, i coronat amb bandera espànyica... No hi ha casualitat, no, açò té el seu què i serà cosa d'informar-me, precís. Una necessitat anímica...

I sí, no he errat en cap apreciació. Tan bon punt m'assec a vora la Col·legiata tancada del poble arisc, busque i trobe... La Pingada del Pino o del Mayo, perquè efectivament el pi rep el nom de maig i és plantat o el dia primer del mes o el terç, el de la Invenció de la Creu..., o quan bonament es puga prop d'eixos dies. I sí, és propi d'aquests dos pobles i de la comarca soriana de Pinares i de més enllà encara... I al crit de "Arriba el mayo", són prou encara els tan menuts pobles que mantenen aquest costum que, com el nostre, vol clamar per la fertilitat de la terra des del cel, l'alegria vital de la primavera i la unió de la poca gent que encara hi queda al voltant de tan veterada tradició... Veges tu, la "Pingada del mayo"... San Leonardo, Navaleno, Molinos de Duero, Casarejos, Quintanilla de tres barrios, Orillares, Cabrejas del Pinar, Santa Maria de las Hoyas, Covaleda, Saldurero, Bayubas de Arriba, Talveila, Vadillo, Guijosa, Cihuela, més allunyats com Matamala de Almazán i Valdeavellano de Tera... I encara lluny del maig, a San Pedro Manrique el juny, a Abejar i Vinuesa a l'agost i a Duruelo de la Sierra al setembre. I en tots, música tradicional dolçainera compartint cartell amb orquestretes i discomòbils, i menjades tradicionals, que si empanades, si calderetes, si... 

Només en passar, la riquesa que guanye, i la desconeiença d'un art festiu efímer, o no tant pel que veig, derontofili que supera en nombre el que jo he conegut sempre entre Xops i Haros... Algun dia faré per veure en directe eixa "pingada". Veus?, una nova il·lusió, un nou caprici, un nou repte... I són tants els qui m'apareixen a cada vora camí que faig...