"El corazón se me abrasa en un formidable incendio...". A l'Entramoro de Tuéjar
Santrafel, a setze d'agost de 2026. Sant Roc.
"El corazón se me abrasa
en un formidable incendio,
cada minuto que pasa
me parece un siglo entero.
¿Qué hacemos, gran Mohamed,
qué dilata mi venganza
y retarda el escarmiento
de esa perversa canalla?
¿Por qué venimos trepando
por esos valles y cerros
por bosques y por collados
llanuras y vericuetos?
Dad gracias a Alá, cristianos
que no mando yo esta tropa
que, si no, ya se diria
lo que se dijo de Troya.
No temais, mi general
que aún tiene fuerza mi espada
y fuerte valor mi brazo!
Con estas intenciones malas
me tengo que pelear
como una leona brava
cuando le roban sus hijos
y se halla desesperada
hasta beberme la sangre
de esa perversa canalla.
Ya me miréis aqui enfrente,
a todos os desafío,
para todos soy bastante,
ya me encuentro prevenido.
Juega esa espada cobarde
y oponte contra mi brío
para que sepas quién es
este turco tan altivo".
Efectivament, aquestes paraules amb que inicie aquesta entrada semblen tretes d'una Ambaixada de Moros i Cristians, i ho són. Formen part d'un dels parlaments d'Alí, el més ferotge dels soldats turcs-sarraïns-barbarescos, no queda clar perquè no cal, de l'Entrada del Moro de Tuéjar.
Efectivament, ahir, cansat com poques vegades i malalt que fins a aquest matí estic ple de conseqüències que pague a toc d'esquella badada, vaig fer el viatge cap a la Serrania per contemplar in situ una de les poques celebracions morocristianes que em faltaven per viure a les nostres contrades. Que una cosa és conéixer el text del famós Entramoro de Tuéjar, que l'he treballat sovint en les meues disquisicions textuals festives que tan a banda tinc deixades i a consciència, sí... Però el trobar-te fet so tant de complicat dir, amb tants personatges i tanta riquesa d'idees, això no té preu.
I si no ho he deixat per altre moment ha estat per una raó d'un pes extraordinari: l'Entramoro només s'hi representa a plaça cada quinze d'agost de cada cinc anys... Efectivament, és una festa quinquennal i tocava enguany! Així que la quilometrada, l'esgotament previ i darrer i tota la pesca de maldestrades que m'havien de succeir, i les tantes també imprevistes, havia d'afrontar-les. Sense cap dubte, reconec que l'aposta fou agossarada, però el resultat ha estat magnífic, perquè la vivència de tant no me la pot treure ja damunt i, si algun dia em pega per reprendre els estudis i la difusió, tindré consciència clara dels perquès que, només llegint, ningú no t'aclareix.
Tot cal donar-ho per bo, sobretot perquè vaig viure una edició rara... Ens acompanyà la pluja, una forta pluja pròpia de les cabanyoles de maig en la seua tornada...
Malgrat l'amabilitat dels veïns de lloc pillat al davant mateix de la porta de l'església, vaig passar-me de xop... I amb la mullena, a la fi, vam acabar tots i totes dins el temple. Des de les sis i mitja que estava prevista la representació fins a les nou que va tenir lloc, vaig poder conéixer el temple, escoltar-me la gent, fotografiar tot allò fotografiable, escriure, conversar amb desconeguts... Tot allò que m'agrada i que enriqueix la visita. Per més que, pels dolors interns, l'única cosa que volia és que començara prompte la representació per tornar-me'n aviat a casa...
No fora just, que l'oratge mai no és de justícia, l'esforç d'aquesta gent i la il·lusió que posaren, en la preparació de les seues "Fiestas Gordas" en honor a la Puríssima Concepció. I te'ls veies allí, als bancs eclesials, vestits ricament i amb els rostres decebuts. I t'oïes com uns als altres s'animaven per autoanimar-se... Aquesta ploguda passarà i podrem representar... I jo n'estava convençut també, i pensava que amb la frescor que quedaria, encara seria més amable la representació. I els llums del capvespre, i els tan efímers de la festa gran, encara li aportarien bona cosa d'encant...
Però, de sobte, se'n va la llum i el temple es queda en una penombra bellíssima...
Una església gran i barroca aquesta, d'un barroc entreverat amb més clàssics i massa gastat. Amb aquella bellesa decadent que saps que no mereix, com no ho mereixen tants i tants com has pogut visitar... Hi ha goteres. Fortes taques al sostre ho mostren. El rector treu el motxo i poals, i es posa a assecar mentre, a la vora, un corriol de gents va pujant per posar-se als peus de la patrona, morena del tot, i tant com els seus àngels... Ells passen a ser uns àngels més en la foto que com a record queda...
En arribant, sota la pluja fina que em rep, m'ature en alguns racons, pocs per l'oratge, per observar la decoració especial que s'han treballat els veïns per a commemorar la seua Puríssima quinquennal... Trobe senzillesa i estima, i el dissort de les figures al terra, mullades...
Va complaure'm el fet que, per les decoracions, s'usara tant de material divers com, també, que s'hi pintaren tant el terra com també les parets... Això no es troba tots els dies perquè l'efímer, amb la pintura, especialment la mural, desapareix... L'efecte de la decoració especial que realça el moment, amb ella, esdevé record permanent d'un moment d'intensitat comunal i es presenta com orgull identitari. Quasi res...
Arribe a plaça. El signe marià del terra, i la data anual de la commemoració, van banyant-se, com també el públic que s'agombola. A les vores, en les graderies migprotegides, ja no hi cap més gent. Al davant aniràn els càrrecs festius i els músics i el clergat i... Però de moment, no aniran. En ser l'hora convinguda per a la representacio, comença a ploure de mala manera. M'arriben missatges de la meua germana i del tio Alcaide diguent-me que a casa està caient la de Déu i el tio Alfonso em diu que al seu Otos pedrega... Veig que no m'erre en la previsió dels Caniculars de l'any passat... Si és que... Només espere que tinguen, ací, tanta paciència com caldrà... A la fi qui eixirà no serà el sol sinó, al pas que anem, la lluna... Però s'ha de fer... Són massa costeres d'anada i de tornada...
I de valent com plou. I uns goterots amples, que tenen bona gana d'arribar al terra, desplomats, per la tanta calor com han patit...
I dins del temple, no hi ha res com mirar per entretenir-se, i entendrir-se també...
La imatge, la coneixia per fotografies... Em sorprén, en directe, per la morenor d'una Puríssima... I dels seus àngels. La trobe bella. Rica, no cal dir-ho amb tant de joiell que l'enjoia... El posat, així amb el posat escrutador i vorejat em du a la del meu propi poble, no creus? La torsió t'allunya la idea, però aquest estofat, si fos cincell sobre plata... No?
Vaig fixant-me en detalls, com la llança capitana, tan rica...
Els goigs sobre els quals els músics han dipositat efímerament el seu descans...
Serà baixada a un lateral de la plaça-escena... Costa de forta escala avall. És una de les protagonistes perquè d'ella es parla, ella intercedeix des del seu silenci, a ella s'hi prega, a ella es dirigiran els conversos i, per resumir, ella en serà el centre silent del tuacte.
En altres circumstàncies, i altres òrbites, la tanta gent d'apuntadors, excés de fotògrafs que no coneixen vores, cavalladors i d'altres bastants que pul·lulen per l'escena, podria afectar el públic... N'afecten la tècnica, que acaben per demanar els encarregats de la veu que posem els mòbils en mode avió i que no aplaudim per no esverar la cavalleria... I és que la tècnica és complexa ací: molts personatges que munten i desmunten, ara apareixen i ara se'n van, tots amb parlaments, amb moviments que s'han de fer ostensibles per la seua significança... Acoblar-ho i aclarir-ho no pot ser fàcil. Quan allò era a viva veu només calia projectar... Ara, cal molt més, i en no estar els tècnics pendents, els comentaris dels actors que tothom escoltarà provoquen riures. A mi, una tendresa absoluta. No és senzill i tot ix millor que bé...
I perquè sé que hi ha qui em llig i vol saber-ne de l'acte, no criticaré els actors, llur dicció o la representació mateixa (només afegiré que em quede amb l'ofici de la princesa musulmana conversa, el general cristià, Alí i Mohamed, als qui aplaudiré més fort entre tant d'aplaudiment com faria si no m'ho hagués prohibit el metge...).
Preferisc parlar-te de la riquesa absoluta de l'acte teatral.
L'Entramoro, aquest com també el d'Aras de los Olmos que em falta per vore, és una suma de les tantes Ambaixades morocristianes mariolenques en totes les seues distintes versions. A més d'arreplegar els vells càntics teatrals d'Autes vells i tanta literatura vinguda del barroc catequètic i convertidor, s'assegura que la lliçó religiosa quede perfectament clara als oïts, i a la ment, de l'espectador. Unes mateixes idees són tretes continuadament en dansa, algunes amb els mateixos mots que acaben sent trepanadors. La veritat de la fe a través de la fantasia muladiana aquesta, i totes, però reforçada amb tot i més...
A veure, tens intent de conversió de la princesa musulmana filla del soldà que atacarà i que, amb bon parlament, arribarà a bon terme. Tens una figura femenina rara com la filla del General Cristià que s'esforça en fer-se valdre i incideix en el fet de croada que pren la lluita. Tens el nacionalisme espànyic del XIX exacerbat i a flor de pell davant una indefinició treballada de l'enemic musulmà de tota època. Tens la mescla de l'adés i de l'ara (l'ara de l'escrit que s'hi representa), des d'una perspectiva sempre castellanista i quasi inquisitorial que no resulta gens apropiada per al gust de l'ara, ara... Política xovinista d'autoreconeixement dels propis valors i creences, ja ho saps. M'encisa escoltar-los...
Però tens també una participació coral... Hi ha molts personatges amb text que resulten d'allò més suggestius d'oir... Els soldats, tant els moros com els cristians, no deixen de llençar-se bravates, als seus contraris superiors i als altres soldats amb qui, de manera directa, saps que acabaran enfrontant-se... I tens la veu del General cristià avisant els seus que no tolerarà traïció. I tens personatges que, en un bàndol i l'altre, pensen per si sols... El paper d'Alí, el cap moro violent i parloter que s'enfronta al seu propi soldà (i interpretat amb força i gràcia), resulta bo del tot i dona profundor a la tragicomèdia... Sí, Alí no accepta que el Deus et machina que és l'infant Àngel convertisca els seus al cristianisme com si res... Ell mateix només aconseguirà la redempció de la conversió en lluitar a espasa amb el mateix Àngel, cosa que és impagable, després d'insultar els abans seus i el soldà mateix, qui s'abraça a les paraules de la filla ja conversa... Tot un entramat interessantíssim, veritat?
A mi, la lluita de l'Àngel amb Alí m'encisa... I la visió còmica del tot plegat me la resumeix el mateix Àngel quan, en véncer, s'estova amb un "Ya tenemos uno más!" que arriba fondo al públic, que fa remor de riure, que ho esperaven...
I encara una darrera... Alí mateix, en ser vençut, llença l'espasa i el que representa, es treu el turbant pel que representa i la faixa pel què voldrà dir... És un altre teatret més dins d'aquest teatret de nines russes... Sí, un "Despullament" (un "Despojo") en tota regla... Immens el teatre aquest. Com perdre-se'l?
Acabe feliç per la coneixença; aplaudint tothom perquè tothom ho mereix; obviant els quefers tècnics perquè només han afegit que espontaneitat i l'alegria d'allò més veritable. I gelat com un poll, encara m'atrevisc a esperar que la Puríssima Concepció siga pujada a la seua església...
Veurem si tinc sort i dins de cinc anys torne amb més temps i en millors condicions. És cosa d'assaborir, aquest Entramoro, sí... Excel·lència festiva i sense dubte, mes que ploga!
"Pues si cumples lo que dices,
levanta, Alí, levanta,
levanta y dame un abrazo
porque abrazas la Ley Santa".
Comentaris