Eclipsat...
Santrafel, a tretze d'agost de 2026. Sant Hipolit.
No sé si és cert que l'instant ens crida, segurament sí, per a cormoure'ns fins a mesures que no pensàvem abastibles...
He estat sempre ben conscient que el món els mou a tandes, justament com les del rec. I tant se me'n dona que parlem de l'any mil com de l'ara. A la gent, ens la mou l'afany. La curiositat? Per suposat, i d'ací també la por al desconegut. Deixa'm puntuar uno poc la facècia... Por i desconegut per més que conegut siga, anunciat, avisat, recomanat, aconsellat. Però no per les seues conseqüències. Des de quan l'individu o la massa han prestat cap atenció a la conseqüència a no ser que aquesta fos, justament, l'arribada del Dia del Judici?
La idea de l'eclipsi total ha estat històricament de les poques que han fet pensar un què darrer... Val que l'eclipsi és només la mescla de tres fortunes. O Fortvna velut lvna... La de la casualitat de trobar-lo en el temps, que et trobes en el lloc i que s'esdevinga en si el bes frenètic, impensat i bellíssim entre els astres reis, els alfa i omega i tot l'ample i l'envers més bàsic... Però són casua, no causa! Per més que hage volgut estar interpretats des d'un punt de vista religiós, polític o econòmic i valga la triple redundància perquè en són de sol un: l'interés humà pel poder sobre els congéneres i l'esfera sencera. Per dominar-los.
Des d'ahir entenc perfectament els moviments mil·lenaristes, les creènces finiseculars, el pànic vital que produeix la mort aparent del sol fora d'hores. Els entenc i me'n meravelle. Per més informat que jo em vaig palplantar a aquell palc inigualable de vora Santa Bàrbara de la Freixneda del Matarranya per posar-me front els astres, va superar-me del tot, que en vaig quedar reblit, per l'extremada bellesa de l'assumpte... La meua incomprensió és més sensorial que no altra cosa. Tu vas veient i veient com s'enlluna la solanada. Com cada vegada s'hi retalla sobre el vertaderament res que és la lluna nova. El sol és hui qui minva i, gràcies al temps com passa de lent entre tanta solanada roquera, la suggestió del moment mateix, el constant bombardeig transversal que suposa el ric bagatge sociocultural i etnològic de les gents que t'envolten i aqueixes ulleres que et diuen que et posen i que maregen del tot quan vas contra el teu propi rellotge amb dues camaretes roïnes i filtres casolans... El que et queda és la minva constant del rovell d'ou que es retalla sobre un ocre que tampoc...
Els senyals de la fi del món són molt més suaus que no els que la Sibil·la indicava. Es nota i molt i a tota tesa, com tot el món visible amplia aqueix ocre, si vols gris melós, que te'l calma i adorm fins a l'obscuratge. Però de sobte tot el teu esperit rebenta i no per comprovar que fa més fred, que el vent és rar, que el món s'ha fet veritablement de nit però no a les seues vores...
Tampoc no és pels crits de joia i les impertinències que t'escoltes, i les veritats també, que són d'un esperitós magnífic quan eixen de la emoció veritable dels qui, com tu, s'estan enjoiant amb el moment... És que ja no hi ha ocre ni groc ni... Tot es fa d'una lluminositat fosca impossible. Blanca. Blanquíssima. En un iamb, ja no hi ha més que un disc d'un negre que mai no has vist i que sents gloriós que llença a la vora raigs d'albor només tacada per uns punts vermells que semblen en un primer instants collarets robinals i, en un res, vertadera passió emotiva d'una puresa làctica primera... Durarà l'ai. Només fou un moment que a mena, el meu cos, de pel·lícula vella o pedra cisellada, quedà en un meu cos ben marcat, tatuat en aquell blanc que no vols que no acabe i que fuig al no-res retornant amb els ocres i grocs que, en capvespre s'han fet taronjada...
Va creixent la lluna que és sol mentre fuig eixa lluna que té, per a mi i des de l'ara, una nova variable de joc fugisser que l'apuja en erràtica i tan certa només en l'efímer que no puc ni et vull dir perquè no em veig amb l'esma de poder definir.... És tan a prop el capvespre real que ja no cal filtre. I en besar sol i lluna el terral del boscós del mont que és a l'enfront, aqueixa banya diablera va baixant i i baixant, mes no es fon... Mentre tothom crida i mostra fefaentment com de bo ha estat per tothom aquest mirar que no sé del cert si per algú més que el jo desastrat que em percep haurà estat lliçó (i ací dic, i assevere, que és ben important el saber amb qui ets quan passen estes coses històries), jo seguisc assegut amb respecte. No voré el final del joc celeste, no; però sí que trobe un consol a la meua ànima desfeta a trossos quan el sol caprí va filtrant-se entre aquells pins tot besant el romer...
Somogut, només cal un retorn. I dormir.
I potser, endemés d'aquest bres, també un bes...
Comentaris