Teló Teatre es posa un pijama... per a sis!

Santrafel, a vint-i-set de juliol de 2026.

Anit, necessitava eixir de casa i, ara que ha amainat l'extrema calitja que ens ha acompanyat aquestes darreres setmanes dia i nit, vaig pensar que no seria mala pensada baixar a Cocentaina.

Segur que al Palau Comtal deixaria anar bona cosa de riure amb la gent de Teló Teatre, que presentava una comèdia d'aquella d'embolics sentimentals, d'enredros que diríem... "Pijama para seis", de Marc Camoletti... Ei, i amb un ple de públic ben alegre i devanit...!, d'aquells inusitats que s'agraeixen!

Bé, què vols que et diga... Vaig estar fresc, no massa còmode tampoc i, no t'ho creuràs, però no em va fer riure el quefer dels protagonistes. I no perquè no estaven ben interpretats, en absolut, que aquesta gent en sap, i molt d'aquest art magnífic i magnètic...

No, és que això que un fulano convide la seua amant a sa casa esperant que la dona no estiga i que la dona es quede i aparega per allí el seu propi amant... Sí, ho he conegut, i tant... I no només una vegada... L'única diferència és que jo no soc la cuinera que faltava ni el seu amor, un vertader pinxo, no... M'he recordat a mi mateix, sabedor de les relacions d'entre tots ells que uns i altres ignoraven, amagaven, disimulaven... I jo assentint... Ausades si en fera jo comèdia d'açò...! I ves per on, aquesta nit m'ha entretingut una versió dels meus onanismes mentals... Riure, rius molt des de fora mentre no et pille dins sent part d'aquest vodevil-partida d'escacs. La vida, que també és tot això...

Per cert, que vaig apuntar-me algunes coses interessants, però no crec que la part tècnica puga interessar-te massa. Això m'ho calle i ho comente a qui li podrà fer saó. Que m'agrada molt el teatre, no t'ho he dit mai...? Doncs sí, i he escrit alguna obra...

Això sí, no m'ha agradat mai fer d'actor. i quan m'ha tocat fer-ho, en escenari o en televisió, ho he passat de mal... Potser per això admire tant la gent que actua, com és capaç de fer creure allò que saps que no viu fins a dur-te al moment catàrtic del plor tràgic, o com ahir, d'encanament astracanós...

Per això aplaudisc (no, tranquil, ja saps que el metge m'ho té prohibit, però ho faig espaiet i de gaidó) els protagonistes de la vetlada. Va agradar-me molt la meua cosina Lara Calafat, i Luis Reche i Aitor Pascual que, per cert, té una vis comica estupenda.

I per suposat, moltes felicitats a Maria Terol, Clara Giner i Francesc Bravo.

I un aplaudiment terapèturic i voluntàriament enfortidor a l'esforçada directora, Milagro "la Ministra" (i Carrasca per part de mare) Sellés.

Ara, per favor, després del riure, m'agradaria trobar-me a Teló Teatre impartint mestratge amb un bon drama, drama... Veges, que m'ha vingut eixa pillada... Espere poder gaudir-ho prompte.

Per cert, vaig recuperar per a l'ocasió la meua càmera lila. Una Nikon que tenia abandonada per defectuosa però que té un zoom... Mira que els primers plànols que trobaràs en aquest reportatge vaig fer-los recolzat sobre la paret de la Capella de Sant Antoni, a l'altra banda del Pati d'Armes.