Sí, a l'estrena d'una marxa mora de Gustavo Pascual Falcó... "Moros en el castell"!

 

Santrafel, a dissabte onze de juliol de 2026.

Moros en el castell? En veure el títol, que fa referència a les "fueres" que feien en la filà dels Bereberes en aquells temps de postguerra, em ve a la ment aquella refilada versada que el tio Ministre em contava de menut...

 "El castell de Cocentaina 

el tenim arruïnat,

en picoles i martells,

 la panxa li han foradat.

El metge i el boticari 

han fet consulta per ell

i un dels dos ens assegura

que eixe mal ja no té cura, 

i que es morirà de vell...".

Ai... Em ve al cap també la primera vegada que vaig pujar-hi, justament amb el tio Ministre, el tio Ximo Pota i la tia Erne... No seria aquella runa que l'estimat castell era llavors massa diferent a la que visitarien aquells festers, entre ells mestre Pascual Falcó, a cada eixida que feien des de la seua Caseta del Fabricant... I ara, ja veus, no van els moros per la costa, no, que ja els tenim al capdamunt del tossal... Si el veieren ara, tan net i polit, tan accessible, se'n farien creus aquells mahometans de calbot festiu!

Pels amics que em llegiu de fora fora, i que estareu un poc flipats amb el titular i el contingut que ací vos solte, caldrà puntualitzar una mica... Sí, mestre Gustavo Pascual Falcó, aquell que insulteu cada vegada que feu gala de la vostra desconeixença festera quan "balleu" com si foreu navegants futbolers noruecs el seu "Paquito el Chocolatero", va morir el 1946, ara fa 80 anys... Com que hi ha una estrena ara seua? Una marxa mora? Hi ha coses que no es poden acabar d'entendre si no sou d'un per ací massa proper i heu mamat des de xicotets les històries il·lògiques que conformen, i que són autèntics tresors populars, la història certa de les nostres festes morocristianes. No he assistit jo ni res a estrenes "post mortem" d'obres d'aquest compositor que tan jove morí... A ma casa se li ha tingut molt de respecte al compositor, no de bades fou company de feina de la meua iaia Paquita Carrasca i del meu iaio Leopoldo. Jo mateix tinc per predilectes les seues peces perquè, per això mateix, han constituït, junt a les del centenari mestre Ferrero ontinyentí, que per cert mestre meu fou, el jo mateix musical fester tan exigent... La cosa de les estrenes és bona de saber, però no la diré ara. És un goig que puga anar ampliant-se la coneixença de l'obra aquella. En aquest cas, una marxa mora inacabada que, conten, ha acabat d'arranjar i completar el compositor alcoià Àngel Lluís Ferrando... 

I res, que m'arriba de rampaina la convocatòria, canviada d'hora a última hora perquè hi ha partit mundialista d'Espanya i tal i pasqual... Darrerament, tot m'arriba de biaix i incomplet des de Cocentaina. El cartell que veig a les xarxes i per sorpresa tampoc no m'aclareix massa... La Unió Musical? Val, només hi ha el logo, amb el castel..., he, he, he... Homenatge al mestre Pascual a qui declaren Bort d'honor... Val, m'ho anote, veurem si tinc temps i ganes, perquè diuen que hi haurà onada de calor i veurem si tinc cotxe i...

I quan arriba l'hora, l'han encertada amb això de l'onada de calor. Quins dies amargs... I jo, angoixat a casa, vinga hores i hores de fer la feina més inútil que conec, les programacions del curs proper a final del curs actual. Que m'ofegue...! Solució, pilla el cotxe que ja tens i tira cap a Cocentaina, que si toca la Unió i només hi ha que obres que no només t'agraden sinó que t'estimes fondament, acabaran arreglant-te la vesprada i donant-te pas a un estiu fester on, ves per on, no esperes acudir a cap festa... I a més, has faltat tu, Sergi, a alguna estrena d'aquestes tan especials? Vas a perdre-t'ho? I en un res, apague l'ordinador, alene feliç i cama cap una Cocentaina en extrem càlida, una calidesa que se'm fa espant ans d'arribar quan, desenfilant el port d'Albaida, em trobe que hi ha una fumaguera pujant des d'un barranc proper a Penella... Maleïts focs...

Ves anant i, a la xau xau, aparca on pugues..., que és enllà on el moro Mussa perdé el carnet d'identitat i l'atambor, i cama cap el Palau amb presses, que fas tard...

Els Borts, que és el malnom que reben els membres de la filà dels Berebers i que malgrat el significant i el significat que implica ells tenen com a dret i honor, fins al punt d'emprendre guerres civils en nom seu... Doncs això, els Borts sempre han sabut muntar-se molt bé les pròpies històries... Dominen com ningú el discurs i van sempre armats amb llança, espasot amb falsa calavera i amb closques de tortuga a mena d'escuts defenent una pròpia identitat sempre en construcció però amb arrels ben clares, sempre contra un món feixuc que quan no els vol entendre, els vol furtar arrel i bancal... A mi, m'encisa el seu quefer, de veritat... Són una rara mescla, que jo sempre aplaudisc per entreverada i atrevida, de xovinisme atroç i voluntat d'universalitat supina... Això del "compte que això és meu i només meu però hauria de ser el tot de tots però sent meu" que em té enamorat i que ausades que ix per tot l'arreu del concert... I és que en l'aspecte musical també, tenen un patrimoni que esglaia, i tant d'ell és obra del mestre Pascual... 

Mira sinó el programa, tot d'obres si no per ells sempre relacionades amb ells... Paquito el Chocolatero, que justament està dedicat al cunyat Francisco Pérez, l'únic dels amics que no deixà els Cabilenyos per fundar els Borts (i a qui va dedicat el fantàstic pasdoble també interpretat Tots menos uno), Un fandanguillo y una copla, que és una de les peces menys conegudes de l'autor i que, per això mateix, ací et presente tot seguit... 

"Consuelito Pérez", que els hereus dedicaren a la seua dona, una història d'aquelles boniques de contar i que ja vos contaré quan calga... L'Himne dels Borts que a mi em costa no cantar quan l'interpreten... Sí, això passa per tindre la família que he tingut.. Què em falta saber-me alguna cançoneta? Vejam, la marxa àrab immensa "Navarro el Bort", el pasdoble El Berebere, la marxa mora Buscant un Bort i la meua preferida, com a herència de la preferència també de la meua padrina, Un moret plorant que ella coneixia com "El ball del moret"... Si en vols més, de qualitats i quantitats, para el cabàs!

I si. Malgrat alguna estridència que passarem com la calor intensa que a poc va cobrint-se de tronada que no plourà però sí que alleujarà la calitja, el concert va passant com esperava. Un bàlsam impressionantment ben interpretat, sota la batuta de Francisco Valor. Ei, quin goig escoltar els socarrats sonant socarrats sempre. Ho fan amb una estima incompatible amb la pressa mundana i incomparable com el marc per interpretar-los (i ací, deixa'm que faça una clucada d'ull a una amiga socarrada que estarà llegint-me...). No trobaràs major respecte pels majors, però perquè saben quina és la màgia de l'essència i això els mou, justament, a transmetre-la com pertoca.

I arriba l'hora de l'estrena... Escolte atent mentre enregistre l'obra... Com que davant meu no paren de moure barrila, acabaré gravant més el cel que no els músics tot evitant públic... Com deia un vell enemic, sempre em toca seure amb la coixa..., mala bava... Res, que escolte la peça i em somric. M'agrada. I molt. Però en el tema hi ha alguna cosa que, a banda de no sobtar-me gens, fa que el meu cervell es pose en mode rotovàtor i indague al més dins de mi mateix... Heus ací la peça:

No aplaudisc perquè el metge m'ha prohibit l'aplaudiment, i no és cap broma... Però el cor bé que batega en agraïment per haver-la pogut escoltar. Algun dia, m'agradaria llegir algun treball que puga parlar de les relacions entre músiques i músics coetanis i veïns... Estudiar, per exemple, les influències mútues, seria cosa d'interés. Em ve ara al cap el cas del mestre Rafael Martínez Valls, a qui tant admire, que justament faltà també ara farà huitanta anys, i... Res, coses meues... 

I jo que tirava a anar-me'n perquè es fa tard i hi ha futbol i un retorn a casa nuvolós, i no soc gens d'escoltar discursos ni agraïments... Per sort meua, la sorpresa darrera va seguida... No totes les peces a interpretar seran del mestre Pascual, no... Resulta que els Borts, que ja t'he dit que no fan puntada si no és doble, en tenen una al carcaix... Li han dedicat un pasdoble dianer al mestre! Efectivament, li han encomanat a Francisco Valor una nova obra que allí mateix s'interpreta. S'anomena "Gustavo el Bort" i, sincerament, m'agrada. I això és molt dir per part meua, atenent al poc interés, nul, que em desperta l'actual composició musical del món fester morocristià, tan donada al mal reciclatge com a l'autocòpia espantosa, la màquina de fer botifarres que diuen... En aques cas, i malgrat que s'incideix en la mania de reprendre tonades sabudes, trobe que eixe ús ací és ben aconseguit, i intel·ligent; un bon homenatge. I tot plegat em resulta una de les obres d'aquest autor que més em complauen! Nyas el que t'acabe de dir, i per escrit! Cosa bona que espere poder escoltar ara quan em pegue per tornar a apropar-me a una tipologia festiva que se m'ha fet tan esquerpa per motius aliens a la pròpia festa, cosa més aviat relacionada amb els mals organitzadors festers. Sort que, quan per la santhipolitada estic, se'm rebaixa la febra. 

Enhorabona als Borts, als músics i als hereus de Gustavo Pascual Falcó; espere que la filà haja tret bona cosa de recaptació del concert, tres quarts d'entrada del pati del Palau, perquè eixos diners (ells solen fer-ne un ús social dels guanys) anaven destinats a entitats que tracten els pacients oncològics en les nostres muntanyes. Una cosa més que agrair-los. Perquè la bellesa, si és solidària, és sempre més bella...