Capvespre i nit farcits de ciris, fent més bell Titaguas...
Santrafel, a vint-i-sis de juliol de 2026. Santa Anna i sant Joaquim...
Ai... Això, que fa quatre anys vaig quedar-me esmaperdut, i corprés també, corprés, per una festa d'allò més estètica i sensorial. Si ja m'estimava Titaguas per la seua Moxiganga i aquells passeigs lents, el trobar ple d'espelmes cada viarany i plaçola de poble tan trempat, van atraure'm l'estima...
I ara he tornat, fart del tot de com va el món i amb unes ganes solemnials de tornar a passejar en el possible... El viatge no se m'ha fet gens llarg com en altres vegades, en absolut, i la preocupació per l'aparcament s'ha esbandit només arribar a bona hora. Tot més que correcte, excepte aquella sensació lletja que quan hi vaig m'hi acompanya... Sembla que només siga aquest poble el que per a mi existeix a la Serrania tan bella! I sempre em dic que hi tornaré, i que algun any, en lloc de fer algun d'eixos viatges de quilòmetres a mansalva per aconseguir belles coneixences i records absolutament corprenedors, hi aniré espai, a recórrer aquelles terres que, de segur, segur, em faran estimar més aquest món tan nostre, però tan diferentment igual... Així i tot, tinc bones pensades de temps millors en aquells paratges... Qui diria que vaig fer un viatge amb bicicleta i alforges des de Llíria estant fins Chulilla mateixa... Ai...
I com que sé el pa que s'hi reparteix, no bade. Tire a fer el que més em complau ans que allò s'òmpliga de la marabunta de turistes ocasionals que farciran fins l'embotiment els carrerons... Em resulta, aquesta vegada, molt més cómode i àgil l'anar anant... Cosa meua, ja ho pots suposar, però també de la bona organització de l'aplec aquest... Veig de passada el mercat obert de paradetes interessants del tot. Em dic que hi tornaré a passar, però no passe... I em ric de mi mateix amb les tantes coses bones que hi trobe en la part gastronòmica comarcana... Vins que no puc beure, pastes que no puc tastar, embotits que ni vore'ls, mel que m'és prohibida... I pense com de bo seria cridar de la qualitat oferida, que és ben certa i de segur, altíssima... Però ves per on, no puc fer-me'n pregoner...
Vaig avançant. És hora que, sobre les ratlles de guix que han anat pintant mans destres en l'ofici, el veïnat vaja dipositant cirials... Molts d'ells són reciclats d'altres passades ocasions, però ausades que trobe caixes i caixes de Veremundo, "el mejor velón del mundo". Au, que cal fer viure Albaida com siga...
I em perdonareu, però és el meu moment preferit.
No, no és el moment de l'estar encesos i passejar entre tanta figura com s'intenta i tant de carrer penombrenc, no... Hi ha dos instants impagables als quals, hui, encara n'afegire un tercer. El primer és l'il·lusionat moment que veïns i veïnes de totes les edats i procedències van esforçant-se per enllestir terra, vores, baranes i ixents plens de ciris... El segon serà el moment de l'encesa, allí al moment aquell màgic que no saps si encara és de nit però l'excitació festiva de tothom és evident i, a la foscaclara, s'encomana i un tothom amplíssim de gents es posa a fer lluir amb foguriues minses i delicades cada racó de la seua benevolència, en silenci, i mentre sona el passar de gent entre el ressò de músiques enllaunades ben èpiques, triades a posta per fer el moment de la senzillesa inicial més incitadora encara...
El tercer, qui m'ho diria, és el moment de l'apagada...
I com que em sé cada moment, vaig passant carrers i carrers tot i registrat dibuixos que, en poc temps, seran bellesa a contemplar...
Ei, i quina bona organització... Tot ple de cartells explicant a cada racó del poble qui actuarà, quan i què interpretarà... Hi ha de tot, i realment interessant. Em faig un llistat mental d'allò que puga més interessar-me i m'anote un recorregut factible. Fa un bon estar esplèndid, apujat per les últimes sensacions recents de xafogor insuportable... Quin encert el passeig...
Vaig veient els dibuixos... S'hi repeteixen les sanefes, les vores senzillíssimes que afavoriran, i permetran del tot, l'avenç de la massa pública en el moment que no s'encendran les lluminàries públiques. Hi ha flors, sempre flors, arbres, i s'hi repeteix el tema del proper eclipsi solar del mes que ve... Ah, i hi ha referències a dojo del campinat del món de futbol aconseguit per Espanya fa no res... I un record de la banda La Lira del seu viatge a Eurodisney que promet... I dos grans muntatges en defensa de l'Escola Pública, faltaria més... I un d'ells, en valencià, ací als Serrans... Promet la vetllada!
Va omplint-se de ciris i de gents la vesprada. Jo, m'assec vora l'església per ratllar uns versos i acaba eixint-me un sonet dels meus...
He de marxar prompte, fa massa olor a orins aquell racó... Tire al mig de la plaça moixiganguera, que diuen que comença la visita turística guiada i no me la vull perdre... A veure si trac clarícies del que ha estat el poble...
No ha estat una mala pensada. No defrauda la visita, no... Rara i curta, amb motiu del replenament absolut del trajecte. Però la guia, planera, simpàtica de debò i molt amable, ens fa visitar el lloc de l'era dels cups, ens du al vell estudi de les xiquetes, que trobe molt interessant, i ens fa fer un tomb aclaridor pel poble alt. No visitem pràcticament res!, però és el més lògic atenent com s'està omplint per moments cada indret bell, i l'església és tancada... Què li farem? Vindre un dia clar i de cel blau per reprendre allà que ara hem encetat. Em fa molta gràcia algun costum que ens conta la guia... El de la despedida del dol comunal em recorda tant al de Biar...
I acabe a l'Aula Natura amb la guia i amb dos visitants més. Hi ha accidentada sessió de poesia... El lloc és encisador, una mena de teatre grec serrà en mig d'un espai agradós que a mi em posa els pèls de punta i m'incomoda... Quan diu que és l'antic cementeri, aquest, ho entenc... I tant que ho entenc...
La poesia, ha de ser dita en veu alta, mai no llegida a amagatotis silent. Ho confirma el rapsoda que puja corrent la costa i, amb les seues formes i dicció sudamericantes, omple de bellesa la pinada... Diu tres poemots seus de mèrit per a un petit comité petitíssim, i acaba amb el seu tòtem, César Vallejo. Comenta que és el substitut del lector poeta titular, i me n'alegre d'haver-lo escoltat. Només que no recorde el seu nom si és que va dir-lo... M'hauria agradat molt fer-me amb un llibre seu, perquè la seua llibertat poètica va copsar-me dins... Tant de bo pogués fruir sovint de lectures poètiques com aquesta... No fa falta molt. Només un bon poeta i una bona veu, lloc i temps i oratge plaent, el del capvespre potser. Ah, i una cosa molt important que ara, algú que m'estiga llegint puga apuntar en contra de la meua nul·la presència en ocasions d'aquestes que... Cal també decència. I això sol faltar-me a les vores. i dignitat.
Ací, en un instant i sense ínfules de res, l'ha haguda. I molta.
Però també ho tinc clar. Tenim, exactament, allò que hem votat.
I en no res, comença l'encesa dels collarets de llum que engalanen el poble i la nit...
I les modernors que el temps d'ara comporten es fan presents...
M'entretinc en la banda més alta del poble, la baixa hi és massa plena per un jo que no suporta per a res les aglomeracions. Ací passeges distret i trobes racons, moments i motius de bellesa. El fet de conéixer ja la festa t'evita l'emoció de la descoberta i et centra en allò que més t'agrada. No trobaràs res de nou, però el nou que trobes no podrà deixar-te indiferent. I serà, encara, més satisfactori.
En fer-se ja la nit, nit, comença a veure's des del lluny la rècua de cotxes que parteix cap a les valències. Hi ha caravana i s'hi veu a tall de processionària vermellenca... Jo estic a punt de badar i fer via també. Estic esgotat de viure... Però faig un esforç, em repose, bec del meu bevedor alimentici i espere pacientment l'altre moment bell, el de les actuacions...
Són moltes, properes i interessants. Espectacles de curta duració, diferenciats del tot i per a tants gustos com els organitzadors suposen. Em fan feliç del tot... Això sí, d'entre tant, tot és impossible, així que em toca fer la meua tria... No me'n penediré, ni de quedar-me ni d'esperar els sons que jugaran amb el que queda de la llum ventada, mandrosa, i el tant públic que encara passa i, pel que veig, com és ja marca del temps present que malvivim, no sempre respectuós amb l'entorn, els veïns ni la festa... Hi ha qui no saps no només com s'atreveix a eixir de casa, sinó encara a conviure amb cossemblants i tot...!
La meua tria és senzilla... Em quedaré a la part alta i, si arribe, acabaré per escoltar a la zona de baix... Al carrer del Blanqueador, esperaré per escoltar, amb goig el grup de música folk cèltic Lochlainn. M'agraden, i pense i tot de mercar-los de la seua música, però l'aglomeració no em deixa, veurem si en altra ocasió... Me'n puge en un no-res al carrer Cereria; allí a la placeta fresca m'escolte Fabricio González, un cantautor sud-americà que engresca el públic amb les seues melodies. Em costa connectar-hi al principi, però a mesura que va soltant-se també ho fan els meus nussos i acabe aplaudint, jo que no puc aplaudir per recomanació mèdica...
I després d'un nou passejar traient imatges i cercant belleses d'aquelles de les que m'alimente, entre a l'església. Per fi l'han obert i ens espera a dintre una doble sessió que trobaré magnífica.
Escolte l'Iris Arc Quartet, però entre amb l'espectacle encetat i allò es fa insuportable... Turistes que no saben on van que pugen, baixen, brament, beuen cervesa dins el temple... Això és un no parar d'anades i tornades perdudes, sense trellat ni forrellat. És el que hi ha... A mesura que es calmarà el temps pel cansament mateix d'eixe neguit del públic, la cosa es calmarà. Ve amb el TCH Horns, un quartet de trompes que em complau, especialment amb aquest homenatge al John Williams i les seues bandes sonores; del millor que la música de finals del segle passat ha oferit...
I m'espere, assegut a la segona filera ja d'una església ja del tot buida de remors sobreres. Em quede a la darrera passada de l'Iris Arc i fruisc de totes i cadascuna de les notes, i també dels gestos i complicitats entre ells. Quin goig a la llum de les candeles tota l'església com no me l'hauria pogut mai veure si no fos per aquests intents de fer cridanera la població, de posar-la en el mapa de la foscor mundial amb la seua minsa i preciosa llumeneta. De nou aplaudiré. No hi ha altra. Ho fan tan bell...
I res, que jo me'n volia anar... Encara podré arribar a una darrera actuació, populosa de veritat en ser potser l'única que encara queda... És la una i mitja de la nit i la gent del poble comença a apagar els ciris que encara queden encesos i que són centenars... A bufits, amb unes manxes d'aquelles de follar el foc... A la plaça de l'Olivera, una violinista, Lucía, fa vibrar encara els qui s'apleguen... Jo, al·lucine amb aquesta visió festiva que no m'esperava. De nou em quede al final d'una festa. Torne als bons temps del voler conéixer-ho tot? A tant m'arriba encara la curiositat? Potser, i no m'ho negue. És una faceta aquesta de l'apagament dels ciris que ni m'hauria imaginat... I el cansament em corca. Dues hores llargues em queden encara de retorn. Hi encara pillaré caravana...
Que si he fet bé en tornar allí on ja vaig ser feliç? I tant, i no pot haver-hi arrepentiment. En aquestes ocasions, augmenta encara més el valor que dones als moments feliços. Sempre seran diferents als anteriors. I sempre, sempre, caldrà agrair-los.
Quin esforç el de la gent de Titaguas. I la bellesa que generen... Felicitats. Apague el ciri, però no me n'estic de, mentrestant, demanar un bon desig...
Comentaris