Au, uns gojos nous pels Santets de la Pedra...

 

Santrafel, a dijous trenta de juliol de 2026. Els Santets de la Pedra.

Puix senyor; aquest és el primer any que no publique els meus famosos goigs dels Sants de la Pedra dedicats als de Cocentaina per la cosa aquella de l'Ajuntament i tal. Ho recordes?, són aquests...

Vaig escriure'ls anys fa, fart de dir als successius regidors i alcaldes que feren el punyeter favor de canviar la cartela del quadre que els representa a la pinacoteca municipal del Palau Comtal. Sent els Sants de la Pedra (Abdó i Senén), se'ls nomenava "Sants Metges" que són uns altres, Cosme i Damià. Totes dues parelles, per a més inri, tenen famós carrer propi a Cocentaina, i imatges, i alguna amb alguna història al damunt superinteressant...

"Mera" si em vaig prendre fort la cosa, com totes les coses que em prenc fort i em porten esforç meu i tal i pasqual de part dels... Bo, això, que va acabar com a poema central del meu poemari "Delmes".

Val, farta d'oir-me, l'any passat, la regidora del ram va optar pel camí recte. Anà amb un tornavís en mà i retirà la plaqueta ditxosa. Millor que no se sàpia qui són, els qui saben d'açò massa ho saben, que aguantar la meua tabarra. Meua només no, que em consta que hem estat més els qui, rac-rac, hem anat donant la matraca, la ciguela o les trebanelles (aquest darrer, el meu cas, per suposat). 

I enguany? Doncs no hi ha problema. Aquest matí que m'he llevat prompte i rumbós, com que feia una temperatura bona perquè, en caminar, no torne a agafar-me una lipotímia, doncs això, que me n'he anat a fer els meus sis quilometrets per un Ontinyent cada vegada més desficaciat i au, en tornar, m'he dit... Xe, tio Carrasca, què no escriuràs uns goigs seriosos, atípics (per suposat) dins el tòpic, amb la melodia tradicional, però en llaor als pobres benissants? Per suposat que sí... I no m'he alçat de l'ordinador fins que els he tingut enllestits. Així, la tradició de publicar hui goigs segueix, són meus i ben meus (que escut i logo tenen) i estan fets com ex vot... Agraïsc els dons que em regalen i els demane disculpes per la conya socarrada... I tu diràs, Sergi, si ets un descregut..., no? Val, sí, i amo i senyor de les meues pròpies contradiccions. Què els he d'agrair? Doncs t'ho dic en un no-res per més que no t'importe: el meu ronyó esquerrà, el punyeter, es diu Abdó; el dret, el més pacífic, Senén. I no va de conya. Després de trenta-sis còlics, tu diràs... Fa dos anys justos que no m'han tornat a donar cap ensurt. No mereix la cosa uns bons gojos? I assaonats!!!!

Ací els tens, si els saps cantar... Per cert, ja veus que el títol és semblant..., però no és el mateix. A posta ho he fet... I la imatge principal? Un muntatge meu a partir dels dos capdaltars de l'Assumpció d'Ontinyent...