A Tortosa, tastant de la Festa del Renaixement...

Santrafel, a diumenge dèneu de juliol de 2026.

Ha estat sempre tradició en mi pegar a fugir nord enllà, buscant la fresca, abans de no rebentar amb el final administratiu i "burrocràtic" del curs escolar... Enguany, aquest final ha estat veritablement tragicòmic, i la fugida se m'ha fet més que necessària, però per fets que ara no venen al cas, no podia ser massa llarga, no... Solució? Mira, aprofite l'avinentesa que he de provar tantes coses personals i intransferibles per apropar-me a Tortosa a fer un tast de la seua famosíssima Festa del Renaixement... 

I per què? Doncs perquè no volia riscos... Ja saps que quan em pose, m'hi llence de cap, però què serà del cert i en el real tan cacarejada festa...? Vaig a jugar-me la salut passant-me uns quants dies i després arrepentir-me? Dona, això no m'ha passat mai perquè allí on vaig sempre hi trec profit i això que ja, per l'edat i per l'autoexigència no m'empasse una qualsevol cosa, no... Vejam; Tortosa no és cap risc com a ciutat. Mai no em defrauda i la conec com a la palma de la meua mà, que és l'indret on, per més que accidentalment, ferroviàriament accidental m'atreviria a assenyalar, va nàixer el meu iaio Leopoldo, el Sabater de la Vila a Ontinyent, i el fill de Leopoldo el del Carrer Dolors de Cocentaina... Bo, la palma dic, i encara pujaré per primera vegada al Castell de la Suda... Sí, de vergonya, jo, poca...

Aleshores, si faig pala amb la festa, sempre em quedarà el passeig i, si m'apures, pille i m'aprope a algun dels encontorns que tant m'agraden... Quin és el problema d'accedir-hi sense hotel? Les sis hores de cotxada fent i desfent la p... circumvalació de la València dels vostres pecats? En absolut. Només l'esgotament previsible que a la meua incipient vellesa pot asestar la previsible calorada, absoluta per cert, la calor dic, que la llarguíssima migdiada prevista pot produir-me... Si tot va com m'espere, en no poder pillar ombra hotelenca, ni la brisa del passejar vora l'Ebre ni les sotarbrades, no tan abundoses com caldria esperar, del parc de Teodor González van a salvar-me de patir... Quina enveja la gent que veuré per la vesprada, mentre comença a tronar, baixar nadant des de Xerta riu avall... 

Lo riu és vida, sí. El que no sé és si viuré jo per a contar la vesprada. Arribaré viu a sopar a la Taverna di Enrico? I el que és més important. Podré veurem entrar sa i estalvi de nou a la Vall d'Albaida a les tantes que hi seran...

Davant els personalíssims dubtes que cal aclarir, acabe constatant que puc amb tot i més. La meua voluntat anímica, jovençola del tot encara, i la meua curiositat abassegadora, segueixen a to, malgrat la salut, els marejos i l'abandó sobre el meu cas de la sanitat pública... Força en les cames? Tota! Paciència? Cada vegada minva més i més i més i... Inspiració? No em deixa anar, se! Suor? Puc suar més del que hui hauré suat? 

La curiositat que em preocupa al mateix temps que em provoca d'aquesta Festa del Renaixement és forta i fumuda... Sí, em conec de fa molt de temps el de què va, les músiques, els referents més importants, encara que no m'he pogut apropar mai... El dubte: com pot ser cert un programa d'actes tan i tan ample, llarg, gros i fondo? Com pot ocupar pàgines i pàgines i no acabar-se mai? És possible tal miratge? 

I tant, senyora, i tant... Ara li explique!

Arribe a Tortosa, aparque, ja cau calda sent tant de matí... Ans que comence tot, vull passejar i fotografiar, que per això he recuperat aquella càmera lila de tan bon zoom i vull provar a vore si encara... 

I de nou, torna a caure'm el món al terra. Deia Cristòfor Despuig als seus famosos Col·lòquis renaixentistes que no sabia com, tenint-ho tot a favor, Tortosa es veia tan poca.

 A mi em dol veure-la tan bruta. Em ve a la memòria el que jo nomene l'efecte Porto... Tot és enganyatall... Tu veus el paisatge complet i queda d'un preciós que esbalaeix... Posa't, però a veure millor, a mirar ben mirat... El que trobaràs no és tan agradós només que centres la mirada...

Ja saps, que no ho he amagat mai, que per a mi ha estat del meu sempre la més bruta i deixada ciutat de la Corona sencera, i això que diuen que visc a Ontinyent, que ha tingut carrers tancat per runa durant dècades... Però és que està tan insuportablement abandonada que em dol el cor i la freixura quan comence a enfilar-me cap a la Suda... I ja no ho dic pels solars i les cases amenaçants i sí, els carrers tallats perquè tot pot ensulsir-se. La merda se la menja i no és cosa d'anar netejant constantment, no. Que sí que s'hi neteja, i ausades que trauen el lleu, ho veig, els encarregats immediats de fer-ho. Però la cosa és molt més fonda, avernenca! Cal anar amb pales i treure i treure i... 

El Renaixement que li cal no és festiu, només, no... Crec que és físic i, veient el pa que es dona, també espiritual... Una bona cabassada d'euros cal per afrontar el problema... D'euros i de treball veïnal, perquè eixa deixadesa la trobe massa global..., i em dol, em dol moltíssim. Esquive tan com puc de mirada i d'on pose els peus, i tire avant. M'esperen meravelles. Però ho havia de dir i per escrit. Tota meravella té un costat fosc, per suposat; però és que aquesta put... Es diu deixadesa i de ben segur que té mil causes. Em passa pel cap alguna ciutat recent que he visitat on només està cuidat fins on arriben els turistes...

 Aquesta, la trobe absolutament esquerpa pel turisme, i per viure-hi més encara...

Bé, i ara que m'he assegurat que hi haja gent que, cabrejadíssima amb les veritats que potser des de dins no s'hi veuen, siga per la bena als ulls del xovinisme panxacontent o la brega política que pot mutilar el lector, ja no hi vulga continuar... Doncs això, que és hora de posar-me a parlar de la festa...

Em conten que és aquesta la vint-i-novena edició de la mateixa.  I ausades que ha crescut i s'ha fet gran. Li he vist sempre un caire d'empresa privada i d'interés d'algun "lobby" local "cultural" que espanta. No importa si, maquiavèl·licament, el resultat és aquest que m'hi trobe. Una manta perfecta de cara al dins i el fora per tapar, festivament, les mancances socials... Ho reflecteix a les clares algun cartell institucional que m'hi trobe: la Festa del Renaixement aprofita per suturar el cos social de la ciutat, i bé que ho celebre si aquest és el resultat! 

Ara que n'he aprés els ets i els uts reals, sé com afrontar una necessària tornada. Cabalment organitzada i emotivament quadrada... Queden prohibits els matins migdials. És aquesta, com qualsevol festa moderna i també les antigues que es volen posar al dia, una celebració de vesprada-nit. I no només pel nou costumari del vespreig i tal i pasqual, no... Les mateixes temperatures, que són encara ofegatives en la nit entrada, ho necessiten. La tendència a reforçar els actes vespertins es fa necessària. Caldrà tenir-ho en compte perquè és a aquestes hores quan cal estar tot el fresc que jo no he estat. I per això m'he perdut part de l'encant festiu, i això que, com pots veure amb les fotos i els vídeos, ha estat un encertat viatge d'aprenentatges i gaudi de joies veritables.

Els actes? Massa i massa bons... És del tot impossible copsar-los... Ni la meitat de la meitat! Cal estar-hi un mínim de tres dies, calcule, per poder arribar a tot... Em remetré, per què m'entengues, al programa estricte: vint-i-tres Corrals de Comèdies (un d'ells suspés); onze Cerimònies d'Època i Celebracions; set Campaments; sis espais ambientals del segle XVI, quatre tallers de rutes, contes i jocs; quatre Espais ee Natura; dos mercats que deixen mooooolt que desitjar, per qui en llegir m'entén: la Fragua de Vulcano en minva i amén. Seguim...  Sis viatges historicoartístics pel patrimoni renaixentista; i el plat fort... Trenta-dos grups de sonadors, comediants i nòmades... I això, puc assegurar-te que m'ha corprés del tot!

Pel matí vaig optar de visitar la ciutat i passar de llarg dels muntatges mercadals... Sensible com soc als aromes i els paisatges, mesclar allò olorat i el lloc que acull els olors era superior a mi. Així i tot vaig aturar-me a escoltar com alguns mercaders volien vendre'm... No vaig trobar massa cosa interessant. Massa avesat estic a la pulcritud de la meua Fira de Tots Sants, i això que bé com li critique la netedat... Bon acudit farien el Cèlio i el Noi, a la nit, de l'estat lamentable de tant i pasqual. Crec que ni vaig aturar-me a fotografiar decoracions, ara que ho pense... Excepte les coses preparades per l'in situ, la resta te la trobes l'arreu més qualsevol, prefabricat... Això sí, quin goig les banderes i els reposters que incloïen la torre de l'escut tortosí... I quina abundor i grandària i qualitat i extensió i...

Eixa opció matinal va ser encertada. Anava trobant-me en el passeig unes actuacions, unes representacions i unes músiques i altres. Poques, però interessants... Del matí, va enamorar-me la gent de Taraska, amb les seues músiques medievals... Ara després te'n contaré una que fliparàs...!

 Els seguicis els vaig trobar pobres, però és que soc valencià de muntanya, i ací som absolutament crítics només que una esquadra no gire bé, i els marmolem tot un any, en una bona diana morocristiana...

Un absolut encert, això sí, el resseguir els Abanderats de Tortosa. 

Va complaure'm, i molt, el seu bon fer... Un servidor és que és de terra de banderes, i ausades que n'he escrit sobre l'ús festiu de les banderes valencianes. Veig açò i m'emocione...

Especialment en els malabars banderers unipersonals, que he flipat del cert.. En un lloc tan bonic com les restes de la Font de l'Àngel, amb gent carregant i descarregant queviures i perviures, cotxes aparcats a la dula, turistes mesinfots absolutament ensimesmats (paraulot del tot vàlid per definir-los) en cada propi egoïsme... Intenta abstreure't de tot i mira't l'actuació. Això és la meravella. El meu aplaudiment als qui fan, i als qui deixen que es faça...

Per la vesprada, ja cansat per la calor, vaig prendre un altre enfocament... Com que el girar dels grups que actuen està pautat, el millor és triar un lloc interessant i seure't a veure'ls passar... I t'assegure que pots estar-te des de les sis i mitja fins a molt passada la mitja nit, si pots aguantar...

Vaig triar el més ample de tots, i monumental, la plaça nova davant la Catedral, una molt bona estesa de cómodes cadires fèrriques... Això sí, només vaig poder trobar un grup, justament els Taraska de Sabadell del matí...

 Actuació molt breu perquè els trons que venien escoltant-se al llarg del matí van fer-se pluja sobtada. Així i tot vaig enregistrar la seua tan meritòria actuació...

I ací va vindre el primer xoc de la vesprada. En retirar-nos tots corrents... Que nosaltres bé ens refrescarem amb la pluja breu i agraïda, però els instruments... Vaig parlar d'arrapa i fuig amb alguns dels taraskers... Van dir-me, sorpresos, que m'havien observat, pel matí, com cantava les seues cançons medievals... Jo, que encara no regule l'aire condicionat del cotxe, amb un fil de veu afectada, vaig dir-los que és que m'encanta la música medieval, i els vaig felicitar perquè m'havia agradat molt el seu fer... Ai, si saberen que el meu somni és aprendre a sonar la viola de roda... Sí, val, però fins el punt de cantar-les? I tant... Un servidor, aquestes coses, les porta dins... Doncs anàvem ara a sonar una que sabràs... Lo renard i la llebre... I em pose a cantar-la... Si saberen que vaig fer-ne un sirventés sobre aquesta melodia i imitant les formes orals occitanes per cagar-me en aquella sots-directora que em va fer mobbing cruel... I me'n vaig sense escoltar-la, xe!?

Plou. Ves a saber què durarà... Doncs res, que me'n vaig al carrer de Montcada, a buscar l'Església de la Puríssima Concepció Victòria, que sota teulada, i diuen que barrocament excel·lent, canta l'Orfeó Tortosí... Prenc cadira, som ben pocs sent parada obligatòria. Hi ha tant... Espere que interpreten les peces del famós disc del Renaixement que tinc més que ratllat tant de tant d'oir-lo... I sí, les fan totes, molt ben fetes i amb força alegria. A vore, no és per res, però si canten l'Ai linda amiga, la meua cançó de dol amorós preferida d'entre totes, o el "No saps pas com em lliga", segur que, involuntàriament, les cante. I si em deixaren, hui que no tinc veu, faria les tantes variacions com m'invente en escoltar-les enregistrades, d'aquesta i de qualsevulla altra peça renaixentista... Sí, m'agrada tant aquest tipus de música també! Poca és la que no és del meu gust, sobretot l'actual perreig... 

I res, que em torna a passar... Una de les components, en acabar i apropar-me a fotografiar jo el Crist famós d'aquell preciós temple, em ve a dir-me si jo cante... M'ha vist musitar bona part del repertori... No, no cante... És que... No li dic que una vegada vaig fer de tenor, forçat, per interpretar una peça en una església la lletra de la qual jo mateix havia composat, perquè, això meu, no és cantar...

Després, li ho comente per whatsapp a un amic... Tinc la sensació que, en aquest món on tot val i tanta informació hi ha, la gent és cada vegada més i més ignorant. I tinc també per cert que irrespectuosa... Per això, quan cap artista, o gent de la part més responsable d'una festa, veu que un algú qualsevol i inconegut s'hi apropa, coneix el percal del treball que s'ofereix, amb el que costa de teixir, i ho fa de manera respectuosa i admirativa, intenten mostrar-se agraïts... A mi, és que em neix estimar allò que m'estime. Ja vaig corprovar aquesta teoria quan, en la Setmana Santa, vaig apropar-me a veure Los Picaos de San Vicente de la Sonsierra. I ací, en una mateixa vesprada, em passa dues vegades...

Després d'aplaudir l'Orfeó, merescudament, isc del temple. S'ha aturat la pluja però la calor puja immisericorde del terra i allò és un ofec. Toca apropar-me a un dels espectacles que tinc pagats, contractats d'hora (un per internet i altre allí mateix. M'ha sorprés moltíssim que, en ple dia de festa, hages de cridar el timbre del lloc on s'hi dona la informació i et venen les entrades, perquè baixen a atendre't... No m'havia passat mai!). Tot està prop al centre de Tortosa. Veig sobre un solar el campament del Terç de Piquers d'un heroi local de Pavia em diuen però no les tinc totes amb mi i tal... Em fa gràcia. Els juntem amb els Mosqueters bocairentins? 

Enfront, hi ha la Cantina Cantorum. Hi ha una actuació. Si no vaig errat, són A Tempo - Stella del Sud. Em complau el que veig i el que escolte. Llàstima que no puga apropar-me més, perquè estic fent temps a un dels que em diuen que serà plat fort, i ho és... De primeres, entrar al Pati del Convent de la Puríssima ja és tota una experiència. (L'amiga Eva, seria feliç entre tant safareig...).

Però el que en aquell petit i fresc espai veuré és màgic. El Cor Jove i Cor La Binota ens ofereixen una adaptació de La reina de les fades. És una semiòpera d'Henry Purcell que s'inspira en la shakesperiana somniada aquella de la Nit de Sant Joan... 

Què vols que et diga? Que m'enamore de tot allò (i d'un espectador que no parava de fer-me l'ullet també...). Un espectacle fresc, bellíssim, ben trenat, especiat de mil maneres, amb un quartet excel·lent de músics, un clau preciós, un... L'escena se'm fa curtíssima. És com si les fades s'hagueren certament corporitzat i cantaren en anglés... He, he, he... Quina troballa i quin encert... 

Aquest barroquisme renaixentista senzill del tot, però carregat de simbolisme enterc, fàcil, sensorial... Com si l'aigua correra lliure i fresca i el seu cant fos això mateix, veu de les fades d'una natura que poques vegades he pogut veure corporitzada, i tan bellament, en un joc teatral com aquest...

 Un eixarm curatiu de qualsevol esperit atrafegat. La millor definició de bellesa festiva que puc dar-te ara mateix...

I rera l'excés, toca tirar cap el vell escorxador, que simula un palau mudèjar on, en l'exili ciutadà, Enrico Provinciale ha muntat provisionalment la seua concorregudíssima taverna... Sort que hi ha una cua de cal Déu i no hi faig tard, perquè en el camí em trobe els Geganters de Tortosa... 

Ai com me'ls estime des que vaig coneixer-los per dur-los a Ontinyent fa tants anys... La seua Àliga, que tinc en xicotet junt a la Cucafera com a representants de la tradició del poble del iaio (vora els seus llibres que els guarde), 

va ser la primera que jo sàpia en desfilar al poble, i ho férem a posta per veure si en veure'n una, entrava el cuquet local per recuperar-la... I sí. 

Enregistre el ball del Bou. Sona "El gener" a les dolçaines... 

I després, ballen Cristòfol Despuig i la seua muller, Mariana Curto, els Gegants Renaixentistes tortosins... I els geganters i els músics interpreten una versió prou "sui generis" de la meua estimadíssima versió original occitana del "Jan Petit" del que tant vos n'he parlat com ús n'he fet. Ho trobe interessant, preciós i... ai! No està mai prou pagada tanta bellesa...

I ja faig tard, i ja faig tard, i... Però és que entren en un no-res els Cavallets de Tortosa, els dels Dolçainers de l'Aguilot i l'Associació Cultural 4+1. I és un ball parlat! Vaig a deixar-me jo per res un ball parlat i un ball de Cavallets? No em coneixes, no... 

Veritat que he fet bé de quedar-me? I damunt l'amiga Pepa m'agrairà que li faça arribar aquests bocins de tradició i bellesa i ...

I que me'n vaig corrent esquivant gents i gents... Em trobe camí de l'Absis de la Catedral aquell home que diuen que va en una mena de gran cicle de fusta i llençant al cel del món un tot de bambolles de sabó... Ho trobe realment preciós però no puc entretenir-me... Vora la Catedral, esquive el tardeig etílic de tants com duen el gotet en la mà i no em taque... Arribe just per als cinc minuts de cua que resten... La Taverna di Enrico m'espera.

No em decep en absolut. En conec part dels números i les cançons, com tot el tant públic que omple aquesta obra de la factoria dels Quicos (els bons, els de Cèlio i el Noi i el Mut de Ferreries i Jaumet Matamoros, ara Diego, i... No m'enredres amb neocatecumenalitats, ara... 

Que no es pot parlar en algaravia i vindrà la guàrida del Veguer de la Ciutat i com es trobe també allí a la seua filla, prop de l'aigua i la terra i lluny de qualsevol guerra, encara acabarem pitjor que si arriba Èric lo Bèstia, el de les tres cames... ). Em conec allò que et dic, però n'ignore la gràcia de com s'ho munten. M'agrada molt el que veig... Una botifarra D.O. de l'Ebre per comensal i un vinet... No puc tastar res de tot això, però s'agraeix... 

Per cert, sí, bon color la de la botifarra, bona forma i mesura estàndard... Un poc menys grossa que les ontinyentines, però què li farem. Cadascú juga amb el que té i l'important és que et càpia bé en la boca, eh Noi?

Sí, tants anys esperant el teatret, carregat dels tics i les voltes dels Quicos aquests, ambaixadors universals de la Ciutat de la Sort, tan bruta com va... I se'm passa com en un bufit... Aplaudisc. M'agrada molt aquest humor que per més rebregat que tinga, no em cansa. Sempre s'agraeix aquesta terralitat aquosa del xovinisme més localista que universalitza un món que, de tan abstracte, es fa carnal del tot ací mateix. I un encert afegir els valors tan positius com perseguits per la llei puixant del feixisme humanal. Tots som migrants. Tots mereixem respecte. Tots mereixem acollença i hem d'acollir. El poder que ve és el que hi havia, cec, intolerant, perillós... Deshumanitzador. I tot ho canten i tot ho interpreten de manera interessantíssima. Si les cançons són bones, el "Fandango dels adeus" arriba a ser impressionant. Per cert, l'actor que fa de taverner se n'ix... El meu aplaudiment sincer. I encantat de conéixer l'Eusebi Al-Salat (molt bo l'estriptís...), la Princesa Adelaisa, la muller bretona, el... 

I en fer-nos fora, no tinc temps a més... Queden quatre hores d'espectacle pels carrers de Tortosa i tot es conclou amb un videomàpping d'aquests que ara s'estilen sobre la inacabadíssima façana catedralícia... Escolte una turista dir que bé que la podrien acabar l'Ajuntament i la Generalitat i... Estic a punt de dir-li, senyora, que s'ho pague l'amo! Que les institucions, bo que seria que abocaren primer el cabàs de diners en refer la trama cívica i desterrar el tant brut... 

Si hagués tingut hotel, m'hauria esperat... No em tomben, però, les tres hores de viatge que vindran. El partit mundialista de França, 4, contra Anglaterra, 6, bé que em tindrà entretingut. És el cansament per un costat i la immensa calor pujada per l'ambient humit que l'Ebre immediat emana... Encara, però, m'espere a veure l'actuació banderera dels Sbandieratori Sansepolcro italians. Si no vaig errat, els he vist en més d'una Entrada de Cocentaina. Ací, davant la Catedral enllumenada, i amb tota la trompeteria, enlluernen.

I res, que el dia ha donat per a massa i cal descansar-lo... Res, que anem cap a casa amb el deure fet, la comprovació feta i amb resultat positivíssim, i no havent vist més que una engruna de tot el banquet que s'ofereix i havent anat, ho reconec, al fàcil, al cridaner... 

L'any proper, si pot ser, faré per estar-me tres vesprades i gaudir de tot allò que la Ciutat de la Sort ofereix. Duré granera.

Per cert, fora ja de tot i, fora de l'àmbit estricte del que sempre escric, i sense ànim d'emprenyar més ningú... Observe algunes actituds poc agradoses ni reconfortants. Encara que un servidor és del tot contrari, entenc perfectament la pujada política de la gent d'Aliança Catalana. Por em fa el que se'ns ve al damunt i done del tot la raó als Quicos. Però ho entenc. Ja sabeu que un servidor ho anota tot, i...