"Por el imperio hacia Dios", el tio Carrasca al Corpus de Toledo...

Santrafel, a set de juny de 2026. Corpus.

Abans que no em diguéreu res, ja vos avise, estimada lectoria... Sí, m'ha agradat, i molt, el Corpus de Toledo que, per carambola del destí, un destí caríssim de bona veritat, he pogut viure ara mateix quan ja pensava que només podria ser-hi en jubilar-me...

Ara, alguns dels vosaltres amb qui vaig contactar quan allí m'estava, vos anireu posant les mans al cap en llegir-me... Però Sergi, què no has vist ben vist allò que has enregistrat en vídeo i ens has enviat? S'haurà vist gegants més coents? S'haurà vist músics que tan mal desfilen (i algú insistirà en la càrrega de bombo...). I jo em somriuré... Però és que, en el cert, era justament el que jo m'esperava: un espectacle impressionant i buit; una decadència gloriosa... Un mesinfotisme en les formes, per dir-ho clar..., perquè, ací, on s'hi posa l'accent, i ben tancat, en el simbolisme.

I sí, tenia moltes ganes de veure un Corpus de veritat, veritat, catòlic, apostòlic, romà i espanyol...

Tan espanyol... Que tots ho són veient en què ha quedat a tot arreu la mostra pública corpussiana... Perquè m'entengues amb una xicoteta mostra, que tot era "rojigualdas" i la bandera alilada local! En dir-te que vaig comptar més senyeres de Palestina que no de Castella-la Manxa! I això que n'és la capital, o això diuen, Toledo... Un amic que encara medeix el món en Bernabeus, encara em dirà que Toledo només és que el barri antic que tenen els madrilenys. Jo me'n riuré. Ausades que me'n vaig trobar de madrilenys. I espera que et diré on batejaren el Bernabeu real, i no és Madrid... Encara riurem!

M'has d'entendre. Volia veure si paga la pena o està sobrevalorat aquest considerar el Corpus toledà com del millor que hi trobaràs... A veure, perquè no et perdes entre tot el que voldré contar-te si és que vols seguir llegint-me. Serà que sí...

I tant que està sobrevalorat, a ulls, sobretot d'un valencià; supravaloradíssim! A ulls meus potser no tant..., que entenc que les seues formes no poden ser mai les nostres perquè venim de tradicions ab-so-lu-ta-ment distintes, la nostra concepció del fet "Festa", de fer festa, és més diferent encara... I ausades que l'origen és, un poc amunt o avall, el mateixet!

Ja t'he dit, i t'ho repetiré fins cansar-me, que a Toledo importa molt el símbol, fins a l'escàndol si considerem que el tema de la religió cal que estiga separat de l'Estat a qualsevol societat constitucionalment moderna i tal i pasqual... Ací la cosa no va per eixe caminall. I ara t'ho conte...

Això sí, bé que tenen assegurat l'espectacle justet del contingut, que és lleu en el social ja que l'aporten directament els participants i, sobretot, amb la seua presència i llurs vestimentes en la processó; que la inversió en espectacle és molt baixa, ja veuràs les fotos dels gegants com apareixen trencats i indecents...

Doncs, aleshores, de què es preocupen? Senyora, està molt clar, moltíssim: pel continent... Tan evident!

I el continent aquest no pot ser més bell...

Savis són en plantejar, i gens subtilment, la intencionalitat desenvolupada que els ha fet ser més vells que no dimoni en el sentit que sabien a què anaven quan crearen, però ho han oblidat pel mateix pas del temps tot fent-ho propi, seu, indiscutible i suposadament despolititzat... O potser, com els "trilers", han canvia l'objecte del joc

Doncs això, que dirigeixen l'esforç a conquerir-nos pels sentits (tot duguent-nos a la idea, falaç, de l'honor i el respecte i la bellesa i la grandesa, encara, del fet que s'hi celebra...).

Una ciutat tan bella, bellíssima, es queda sense un bon definidor en la seua Festa Major perquè no hi ha adjectivació possible que faça justícia a la meravella estètica sensorial amb que s'ofereix en reconquesta de matrimoni esgotat o bé en amor a primera vista...

I és que les decoracions estan cuidades a més no poder... El famós envelat no és tal, que són fragments de teles aparentment arnades... Que malgrat estar sargit i resargit i molt brut i gastat en ocasions, resulta lluent del tot a tall de catifa que, si l'alces, amaga..., però enlaire!

Útil? I tant, que bé que tapa el sol de justícia del migdia precanicular que, amb el canvi climàtic, és canícula certa. Però ho és més encara com a fet assenyalador del recorregut de la llarguíssima processó, més que no la Quaresma, pobra...

Tu serpenteges pel mai prou reconegut laberint de carrers toledans, tant d'amunt com d'avall que hi ha, i on vages, serà que et creuaràs amb aquella plataforma. Fixa't com s'hi nyuga estructuralment... De quina manera encantadora, per rústica, amb maromots als balcons. Sempre, sempre, sabràs quin és el trànsit processional. Altra cosa serà la direcció a prendre. En això, ja t'ho faràs...

La bellesa no està al tendal sinó als detalls constants. I molta d'ella es basa en les flors que li afigen al recorregut, a caramull de grans rams secs i molts poms de naturals...

I a cada poc, un gran fanal al mig del carrer, explèndids tots, de vidres amb colors vibrants...

I encara, un rastre evitern, sense fi, de murtres i carrasques i d'altres verds que no et dic perquè no els sé, que penja en paral·lel a l'envelat en gràcils corbes... I hi ha immensos poms florals molt treballats en llocs puntuals... I hi ha alguna enramada vertical de bon mèrit... Tot provoca un ambient que encara s'enriquirà més al pas de la processó. Com que convé seguir la pauta del vell temps Contrareformista (això que dic heretat i ara oblidat com a costum)!!!, a més d'"excitar" els sentits, tots els sentits possibles i més si els hi haguera, han d'aconseguir envoltar-te i, commoguent-te, t'ha d'elevar...

Encara que la processó és matinal, com a bona desfilada religiosa castellana, és necessària la llum. L'agrairem, l'agrairé sobremanera, en la nit. Perquè la bellesa dels volums i l'espai mig penombral que ella toca es farà inoblidable. Però de dia, aquest enllumenat tambè té el seu què, lleuger, imperceptible, acreixedor d'ombres i clarors...

I està tot ple de punts menuts lumínics; segur que venen de la tradició de les antigues lluminàries...

Alguna nova estructura d'aquelles ideals per fer-te fotografies de les d'instagram, arcs dels vells florals i fèrrics amb leds nous...

Però sobretot, a més dels grans fanals, un sensefí de petites bombetes arraïmades en aplics de paret múltiples, sobris sobre ferratges foscos,

i també, al voltant de l'edifici catedralici, en elegantíssims fanals de vidre que, en projectar-se sobre les sacres parets, ofereixen uns punts de reflexe impressionants. Molt petits però perceptibles del tot. Bellíssims...

Lluminàries extraordinàries, deia, que marcaven a cada poble el temps d'excepció festiva a commorar. Encara hi ha moltes cases velles que conserven els ferros d'on ara es pengen pocs fanals... Toledo els conserva i, per suposat, els ha fet art.

I després està el color texturat a través del tèxtil festívol. Una completíssima col·lecció de senyeres, cobertors bons, rebosters —que són cobrellits llisos amb unes armes heràldiques en relleu a sobre, que ausades com abunden!—, i mantons de manila i tot tipus de gallardet, i fins i tot algun espars treball artístic amb papers i cartrons, fustes i branques i flors i...

Res de plàstics, que ací vol semblar tot tradicional... I eixe art vol replegar símbols eucarístics com ara la mateixa famosa Custòdia d'Arfe que s'hi processiona, que no trobaràs element més al·lucinant en continent i contingut aurífic com aquest expositor màxim, sorprenentment potent davant la idea del convenciment de la veritat del representat... Perquè sinó, tanta fastuositat seria ofensa de ves a saber-ne els quants pecats capitals...

Ei, i peixets, i calzes simples, i un tot de petites referències al pa i al vi que recullen en resum tot allò que s'hi festeja. Amb tot, la modernor dels nous tapissos fets en lones i impressions digitals, que les hi ha, queden d'allò més dessaborits, banals, no casen més que en la idea de tot s'hi val per acréixer la idea... Una cosa és l'artesania i altra... I a fe que es nota!

Jo, de tot allò exposat, em quede amb els grandíssims tapissos que pretenen tapar els murs de la Catedral, edifici que, per cert, enguany celebra els seus 800 aniversari...

Potser siga d'allò millor de tot el conjunt aplegat, i per això, només s'hi exposen pel matí del Corpus. Paga la pena fer de nou el recorregut que ja hauràs fet per la nit. Ara és més ric i tot és guany...

Són tapissos gastats, molts d'ells per no dir l'altíssim percentatge, necessitarien de restauració. Potser per això són aquestos que s'exposen. Alguns poden arribar a confondre's amb el propi mur que els sosté, com si hagueren estat fets expressament per a estar-hi allí sempre penjats...

No passa res. En eixe tot suma que et deia, aquesta part de l'equació excel·leix sobremanera...

Sincerament, enamora l'estampa i et du no a la creència, impossible en l'impassible meu cas, però si a retrotreure't a un temps que, si no fos per les vestidures del públic, pensaries molt antic...

Barroc en tantíssims aspectes en la volgudament barroca Toledo... Però veritables anys de la primera dictadura franquista en tants altres...

Ai... I és cosa que no entendré mai. El piquet de soldats protegint el Santíssim està tan arrelat a tantes parts que ja ni el distingeixes perquè el creus congènit a la mateixa festa...

Recorda que a València l'ordre públic, eclesial, forçava, amb vares de benjuí, a que els assistents es descobriren al pas de la Custòdia... Ací no s'arriba a eixe estrem, però és que no es limita a la participació simbòlica, no. Que desfilen tots els cossos de seguretat de l'Estat laic... I tant que això motiva el públic! Els crits de vítols a la Guàrdia Civil són constants. L'exèrcit hi desfila de manera marcialíssima i, per sort, s'estalvia els jocs armamentístics malabars legionaris i paracaigudistes que tant abunden en jorns com el de Divendres Sant arreu... Dic que per sort perquè trobe que en aquest punt no quadrarien. I no perquè no serien aplaudits, en absolut!, sinó perquè en l'imaginari estan per a d'altres causes i ací s'exigeixen sobrietat i decòrum marcats. Els majors aplaudiments, se'ls endú la Policia Nacional i a mi, mentrestant, em ve el record d'allò de la vaga de professors i l'espentó famós... No em faces cas que ja saps com va el meu cervell d'un lloc a un altre i pot fer-se difícil la seguida, per més lògica que...

Doncs això. Quan aniré després a Zocodover, el meu estimat Zocodover, a més de fer-me "selfies" amb la Tarasca, fliparé perquè en treure les cadires de pagament, encara hi ha una multitud fent de voracarrer, una veritable multitud! És que, quan acaba la Processó, i per més calor que hi faça, hi haurà desfilada completa dels militars, i això ha de ser alguna cosa que fa perdre la xaveta al personal... Alguna atractivitat tindrà!, a mi m'agrada veure desfilar la gent en esquadra o piquet fent d'exèrcits pseudomedievals amb molta fantasia i coloraina a ritme de marxes morocristianes. Cadascú, supose, el que ha mamat...

I segueix el festival dels sentits embolicadors. I deixe per a ací el que més em crida l'atenció, perquè ara quan et parle de les músiques...

És l'aroma, el més oblidat de tots els sentits en la festa d'arreu. Sí, i no és d'encens. L'encens es deixa només pel moment solemnial del respectadíssim pas de la Custòdia (i no tan respectat pel que observe pels arrossegadors de la mateixa...). L'encens sublima. És forani i, per tant, exòtic, i era més aviat car...

L'olor de Toledo el matí del Corpus és el més essencial en aquesta festa, el de l'enramada... Bé saps com va això de les enramades a casa nostra... Murta, xiprer, heura, espígol, timó... I l'ambient es fa fresc. Ací, en canvi, és molt càlid... Es repeteix amb l'espígol, timó i romer, però són herbes de molt de secà i van, per tant, ben seques; i a mansalva! La quantitat és ingent, m'apar excessiva i atabaladora. Poc podran passar per ací els geganters, va i pense, coneixedor del problema que paren a molts dels nostres pobles els espargidors de plantes pels altarets... Vorem la Tarasca com s'ho fa!

No, s'hiformen munts considerables... Però hi ha trampa! És tanta la gentada que s'hi agombola, que va xafant, arreplegant, arrossegant... Jo vaig acomparar-me la massa a la d'una mascletà ajuntamental en la setmana fallera valenciana

Les herbes grans, si no se les enduen, que també i això fa encara el seu paper en retriar-les enlaire, van quedant-se a les vores, a sota de les cadires sobre les quals esperes un mínim de dues hores de l'aglomeració que hi ha... Aleshores, l'olor es fa intensíssim. Al terra queda una pols groga que no impedeix el pas i que impregna del tot les sabates. I hi ha anís, i camomil·la, i crec que he trobat sajolida... Eixa pols segueix sent odorant perquè puja i puja constantment. Hi ha qui es mareja, que ho escolte. Jo, em meravelle. Veig com puja aquesta olor feta física, tangible. És una pols que pots tocar i que amara l'ambient. Llavors ve la màgia... La llum del sol, fortíssima, que s'hi filtra entre l'envelat, pren una textura impressionant que fins i tot s'hi recull a les fotografies que fas...

Tot, absolutament tot, adquireix una pàtina d'un ocre daurat que et deixa bocabadat. Llavors ho entens... I quan passa la Custòdia i l'encens s'hi suma, només en eixe moment exacte, ja saps que ho han encertat.

No hi ha més que posar-se de genolls i donar gràcies per viure tal moment de glòria en la terra. S'aconsegueix la més gran de les catarsis... I llavors, qui creu, creu més, fins el darrer fil del seu cos tremola en calfred. Fe forçada pels sentits, pots arribar a pensar.... I no; els sentits la fan vibrar per dins i la treuen, la impulsen amb bona força, cap a fora. Jo m'ho mire i aplaudisc...

El que falla, per suposat, és la música... En la vespra, t'alegra saber que hi ha set bandes de tota la regió diocesana. Xica, ja t'he dit que carregats de bombo..., i això va per gustos, que t'arriben a tocar un tema de la Rosalia i tot...

Però després, en veritat, no eixiran de diana morocristiana de qualsevol poblet valldalbaidí, i això amb mereixences cap a la Vall... "Xàbia", "El tio Ramon", "Paquito el Chocolatero"... I d'ací no eixim, ja et dic...

Dona, jo m'esperava alguna cosa més d'aquella terra i no de la meua... No és que tanta parafernàlia i luxe i tal desentone amb el que pots oir, és que fa el soroll d'una porta amb les frontisses gemegadores suplicant una miqueta d'oli...

Per suposat que caldria una revisió de les obres a triar. Pense, i és només opinió pròpia, que fora més adient amb els costums que en altres sentits, vista i olfacte, tant cuiden. Aquesta deixadesa impròpia, però, m'eleva tots els altres Corpus on he estat. Dos dies després d'aquesta Vespra, en la de Morella, fliparé en colors amb la banda del Mestre Candel; quin concertàs s'espolsen i això que la "Malaguenya de Barxeta" tampoc no és i arriben a fer sonar, i ben bé, l'"Eloise" de Tino Casal que, per cert, hi ha un grup del públic que comença a cantar i només fan que rebre males mirades de la resta, entre elles la meua, que això no toca i no és lloc i no s'hi respecta el músic ni... Després, diuen que és que eren de Conca com justificant-ho..., i, llavors, tot em quadra.

Ni millor ni pitjor; diferents formes de veure i viure la festa. I què vols? Que jo em quede amb la meua, sobretot quan no fan més que provar de copiar-la... En la Processó, només destacarà la banda dels militars. Caldria que s'ho feren mirar...

Ara bé, això de la música en la Processó mereix capítol a banda... Hi ha la megafonia de carrer. Comptant com és de llarga la volta, la inversió és ingent. Sort que tenen el pressupost municipal per exaltar el propi ells... Tot el matí, i en bucle, els mateixos himnes eucarístics. Tot el sant matí....

I mentre la desfilada dura, també. Així no necessiten de tanta banda. Així veus com els participants devots els van cantant. Jo n'acabe tip! No em desespere perquè faig un joc... Cada vegada que arriba l'himne a partir del qual el tio Paco Muñoz va inspirar-se per treure un dels seus també himnes, Sergi Carrasca es posa a cantar fragments que quadren amb aquell Vell Montgó tan aconseguit... Ai mare, la salut mental si és important!

Però clar, quede parat, de pedra, quan comencen a narrar per la megafonia el que està passant. Però el que està passant a la plaça de Zocodover estant! Una parella de comentaristes de dicció millorable i textos necessitats de guionitzadors, van narrant per a tothom, què és el que passa per allí. La cosa pot ser interessant perquè s'hi citen totes les confraries i les ordes que hi desfilen i, fins ací, podria ser bona idea, pels qui a Zocodover estan i per qui estan a prop i prompte els veuran passar...

Però per als qui ja els han vist, o encara falta una hora horada perquè hi arriben... Ai!

I a més de les continuades equivocacions que fins i jo, alié a aquell món note, i que van corregint amb evident cabreig alguns, bastants, dels qui desfilen i sense cap vergonya ni recança.

Allò acaba semblant-me una mescla entre retransmissió esportiva ("y ahora volvemos a la puerta Llana de la Catedral para ver si el Santísimo...") i una retransmissió d'una entrada morocristiana per Canal 9 (que jo no les he vistes mai per À Punt, però em juren que han anat a pitjor). Imagina't el percal...

Però amb el risc de fer-me llarg, i pesat i reiteratiu, deixa'm dir-te, memòria oblidadissa del Sergi que en el futur et llegiràs, que la cosa que més t'ha impressionat és el capteniment del públic, sobretot el vernacle... És dir per la megafonia que el Santíssim ha eixit de la Catedral, que s'ouen uns llunys trons, res de campanes, i la gent que s'hi planta i comença a aplaudir i aplaudir... Impressionant de veritat. I encara més quan, arribat el seguici custòdic a Zocodover, els participants de la processó i el públic del carrer de la Sillería s'hi han girat cap on suposadament hi és aquell lloc, a mena de Kaaba de la Meca i els precs islàmics, i han escoltat impàvids el sermó de l'Arquebisme primat, que ha impartit la benedicció entre un silenci abassegador seguit d'una salva d'aplaudiments que encara en tenen embadocat. Increïble tot... Per a què volen altarets i anar a poc aturant-se i tal si tenen tota la megafonia a l'abast? Que la Seu no espera parròquies...

La Processó? La trobe interessant. I comet un servidor, i de manera fervent, el pecat que tot li semble interessant.

A veure. Estendard de la Confraria, gent de la Confraria, Presidència de la Confraria. I el mateix amb les entitats i els nobles i cavallers. I ja està.

Ja està? Tot això és la Processó tan magna de Toledo? Sí. Però és que en són tantes i tants... Però i les danses? No hi ha. I les peanyes amb els sants? No hi ha. I res, senyora, i res... Que sí, que coneixent-nos, un valencianet, un andalús, pegarien volta i se n'anirien a fer-se'n una d'allò més contents! Nosaltres els valencians som d'un barroquisme festiu humit i incitant que, per l'excés, sant Joan Fuster va quedar-se curtet explicant-lo... Però ací. Ací la gràcia és la severitat, el dol de les Manoles, cada vegada més atrevit per estilitzat i curt; la preciositat de les capes, tradicionalistes al màxim; no crega vosté que hi cap la fantasia, de les ordes nobiliàries, de les togues i birrets dels doctors, de les casulles del clero...

La gent s'esvera perquè al principi passen quatre cavalls mal comptats per lloc estret i sospires, ai si vinguéreu a qualsevol poble mariolenc i vegéreu l'Entrada..., als més xicotets àdhuc...!

La major fantasia, la de les robes de la pròpia catedral i la dels distints massers i prou... Però justament és això el que a mi em meravella. I és un dels motius que fan que, pel meu engrescament que no ningú podria compartir quan prove d'endinsar-me empàticament en tota la possible interdimensionalitat de cada festa, em siga precís viatjar solet...

Aleshores, Sergi, i els elements de cultura popular? Anecdòtics del tot. Pirotècnia, quatre bombes reials que ni tampoc. Voltejos de campanes pràcticament inexistents... I fa por preguntar. Danses? Cap ni una, ni Seises tenen dansant al carrer...

I aleshores... Els Gegants i els Cabuts? Si em parles dels Nans et diré que mira que a mi m'agraden els capgrossos, però aquests són de malíssima factura, sent de l'empresa que m'imagine que són. Els dos cavallets que encapçalen la comitiva ni certa gràcia tenen. Sí, són d'eixa empresa aragonesa... La resta és Disney i dona gràcies. Els darrers, arlequins m'ho confirmen. Són d'eixa empresa aragonesa que no citaré i que ha produït el pitjor material que s'escampa arreu d'Espanya. I a casa nostra també, no cregues. Que tot el barat hi costa car, i més quan veus que els veïns que mantenen tradició, si no la cuiden, procuren respectar-la. Ací, veig que la tradició, i el respecte, va per cases..., per no dir castes!

M'explique: en la Vespra, els Cavallets i els Nans desfilen en filera de dos en dos i van saludant. Per a ser el moment àlgid i de més movinent, van un poc menys erts que els meus Cabolos bocairentins en la processó de Sant Agustí!!!!

I els Gegants.... Dotze Gegants...

Els tòpic del catàleg d'eixa empresa més quatre que remeten a una manola i a un funcionari municipal, una mena de monja que semblen més toledans...

Dotze gegants que desfilen i fan voltes a mesura que els esforçats portadors ho intenten. I no veges com tenen les mans, les pells, les robes... Que t'ho diguen les fotografies! Jo només, com a tota explicació, et referiré una anècdota que hi vaig observar: un dels organitzadors "de pinganillo", veient que no eixien de davant la Catedral, va soltar un "me da igual el orden, eso no importa. Que salgáis ya como queráis"!!!!!. Ho has entés? Tot, vitat?

Ai... Quina llàstima que els realment impressionants, magnífics i únics gegants que hi havia sota els balcons de l'Ajuntament, a plaça, no desfilaren. Això sí que seria cosa gran...

I són eixos detalls que fan festeta de la que hauria de ser festassa! Tenen prou, però no ho cuiden. L'imperi, la grandesa, la prestància que et venen no s'hi correspon amb molts dels elements.

Dos d'aqueixos elements, però, vull excloure per digníssims. Primer els dolçainers castellans que hi desfilen. Ben pocs, però trempats... Per més que algunes melodies de les que sonen més que castellanes em semblen més del Vallés, del Baix Camp i del Maresme... Ah!, i de Morella on he comprovat que els gaiters també les sonen...

L'altra, i permete'm que em trega el barret per parlar d'ella, és la Tarasca. Ole, ole i ole...

El monstre verd és l'únic que veig que és realment popular i estimat del tot. Però estimat de veritat.

Que com ho sé? Per la quantitat immensa de xiquets que se li apropen amb por, al cavallet dels iaios o al braç dels pares.

Que l'acaronen, que la besen encara tot i atrevint-se, en apropar-se-li, a ser regats per l'aigua que dels nassos ix en xorroll...

Els riures i els plors no menteixen. És seua i, sent seua, és de tots... Quina meravella de figura, clàssica dins del Bestiari com ella sola. Segueix les descripcions històriques fil per randa...

Una veritable joia. És cert...

I res. Ja he vist Toledo i he conclòs que no tot temps passat fou millor, i que l'ara es fa pitjor quan insisteixes en allargar eixe passat...

La Processó, i tot plegat, es mantenen tal i com foren, un aparador on cadascú es troba en l'estament que pertoca perquè el món vaja rodant. Sense eixir-se'n ni un bri i on tothom sap el seu paper.

L'espectador, simple voyeur, segueix contemplant els qui desfilen com els superiors socials que hi són, recintes tancats, compartimentals socials de classe, d'accés condicionat (a la participació en confraries o entitats religioses), difícil (el dels estudis) o impossibles (noblesa de sang o descendents de...), tant o més importants com a més prop del Santíssim desfilen. Altre tòpic.

Segueix, doncs, la processó les explicacions i les pautes que narraven els vells manuals, que a Toledo es fan carn viva. I com a tal, poden arribar a doldre aquelles sensibilitats que no hi estan avessades a tal catàleg antiquíssim, fosilitzat i que pot arribar a insultar, i ho dic ferm, els qui tenen la noció de viure en un Estat aconfessional i laic. Ho escolte entre el públic, un molt mínim públic. La majoria, vitoreja i a pulmó. No hi ha panical que cure tants escalds...

Jo, com que sé que tota festa és màscara d'una societat sent-ne reflexe cert, ambigu, desigual i exacte, em trobe molt i molt feliç de poder contemplar-ho tot, aprendre més encara, satisfer la meua curiositat amb creixences i trobar que, sovint, allò moral o immoral en una festa depén de com l'hages apresa. Si és des del bressol i bolquers, no podràs ser immune a les crítiques que puguen arribar-te, per més raonades que siguen. És el que té el convenciment que dona el xovinisme a qui no es creu xovinista però defendrà, a capa i espasa si cal, el que entén per "tradició", la seua que fa de tots.

Ja et dic. Molt feliç... I més feliç encara que, després, a Morella, em treuré bona part de... Però clar, això de Morella podria borrar-me un Granada, que tampoc no conec...