M'he llegit el "Jesús, que vida llevo" del Pablo Carbonell, i...

 Santrafel, a dijous díhuit de juny de 2026.

Cada vegada em costa més i més llegir. I cada vegada que reprenc la seguida, no pots ni imaginar com m'agrada eixa represa. Ha estat un vici vital, la lectura; però entre la mala salut i l'absoluta desgana, la tanta història i... Res, que a veure que ara que he tornat a seure i, molt encuriosit, provar d'expandir la meua remugada vida a través de les idees d'un altre, i després una altra més, i després... Doncs això, a veure si enganxe la seguida i la cosa de llegir no torna a quedar-me en anècdota.

I és que se m'acumulen els llibres per llegir. Però aquesta vegada ha estat diferent, que no n'he prés un dels que, tan pacientment, esperen que els fullege, no... Vaig veure que el còmic i cantant i filòsof de tendur Pablo Carbonell havia tret llibre. Me'l compre i a llegir... I no només això, que també me'n merque un de més i li'l regale a un amic que sé que també... Ho parlava ahir amb un company de l'institut. Ja pots ser bo que si no tens al darrere una fama extensa, bona o mala ja es veurà que ambdues sumen vendes, no hi ha manera que algú et publique. Una parida més?, m'arrepentiré de la despesa en moneda i temps? Ni pensar-ho. M'ha complagut molt aquest nou "Jesús, qué vida llevo".

"Buscar a Dios, a través de Jesús o de la Biblia, o en las páginas amarillas, es buscar la mejor versión de ti mismo. Mirarse en el espejo de Dios, tu dios, es una manera de saber cómo te gustaria ser. Preguntarte qué pintas en esta vida te convierte automáticamente en mejor persona. Mirar el cielo estellado y pasmarte sobrecogido te hace más sabio, deslumbrarte ante la magnitud del espacio te acerca a la versión de Dios que quieres ser, porque a lo mejor la cosa no va de negar o de afirmar, de buscar a Dios, sino de convertirte en dios".

Quasi res, misser Pablo Carbonell escrivint un llibre sobre metafísica religiosa, ètica eclesial (millor dit, falta d'ètica de l'Església), sobre ell mateix i la seua biografia creïble de fill de numeraris de l'Opus i creient convençut quan infant que va perdent aquesta credencial a mesura que va passant-li per damunt la vida i ell se n'adona, pas a pas que... I sí, és un text interessant que he devorat, i no per la seua facilitat, perquè l'home no em conta res de nou, però el seu humor, que no fereix però sí pot arribar a picar als fariseus hipòcrites de sempre, per suposat, arriba a quallar. Un llibre còmode, dels que agraden ara de capítols whatsàppics, curtíssims, variadíssims, distretíssims. Tan fàcil de digerir però també tan voluntàriament fondo en conceptes per a una societat lectora que pensa poc i, quan pensa, agraeix que li donen el que ha de pensar de manera tan pastadeta. Jo crec que he usat més temps en anar apegant paperets de coloraines per després poder recordar frases lluïdes per a l'instagram remesclades amb pregoneses de l'ànima ben trobades, i trenades, que no en llegir...

"Como se dice comúnmente: misa y pimiento poco alimento. Dicho en sentido nutricio. Alimento para el espíritu no hay duda de que la misa puede serlo. Por el contrario, el pimiento no vale un pimiento para elevarse hadia las alturas celestiales". 

Hi ha rigor, per suposat, un rigor sempre irònic, amb errades atributives lògiques d'espais i temps, però l'he trobat solvent. Solvent i, ja veus, aconsellable... Si m'ha servit per a alguna cosa, a més de per passar dues estones molt entretingudes, és per treure la pols al meu assentat escepticisme espiritual, tot fent-li una bona passada d'aspiradora que me l'ha deixat un poc més satisfet en veure que moltes de les partícules que anaven assentant-se són compartides i molt dels danys de la pàtina del temps també són combatuts per altres... Fins i tot, m'ha inspirat una idea de poema que estic prest per prendre per davant a vore què m'ix. I això, en un llibret que pensava que no passaria de divertimento, s'agraeix sobremanera. Parla de tot el que afecta a l'ànima corporal i social actual des d'una mala bava que ni és mala ni bava. Resulta del tot cordial...  Aquest trapatroles ofereix qualitat d'escriptura i de pensament, en ocasions molt lúcid però digerible pel gran i adormit públic. 

"Basta una ojeada al Antiguo Testamento para darse cuenta de que todos los que accedieron al poder necesitaron tirar de su dios para poder manejar el cotarro, la gente de aquella época debía de ser complicada de cojones, y con el porte y autoridad de la clase dominante no alcanzaba. La tendencia de poner a los dioses al frente lejos de quedarse obsoleta fue pasando de dinastía en dinastía hasta nuestros días. Lógicamente lo que ha triunfado durante tanto tiempo no lo van a tocar a estas alturas. A ver si se van a tocar por error los privilegios".

Veus? Crec que vaig fer bé de regalar un producte de consum que a la fi resulta ser-ho sent molt més que una oferta més de supermercat entre tantíssims centres comercials com són la vida d'ara...