... i al Corpus de Xàtiva, altra vegada!
Santrafel, a divendres dotze de juny de 2026. Sant Onofre.
Ai... Xàtiva no és, en absolut, el darrer recurs per proper i relativament còmode en l'accés. En aquest any meu dels tres Corpus (Toledo, Morella i aquest...), necessitava de l'alegria de les maneres socarrades per cloure el cicle. Els punts en contra han estat sorprenentment vençuts per la circumstància: un aparcament inesperadament immediat i una temperatura agradosa i tot, cosa desacostumada pel forn del país, que asseveren que és la capital costerana...
Hi arribe esgotat pel tant de bell com m'he trobat. Ací sé exactament el que trobaré i només caldrà que afegir, no descobrir amb la por que sempre em ve de no poder trobar. Assentaré el meu coneixement visual i emotiu de la festa i, de pas, reompliré els buits d'imatge que tinc als arxius fotogràfics. És un pou absolut de belleses instantànies, aquesta festa. I reomplir-ne el meu aljub de la seua aigua, amb condicions tan favorables, doncs, un plaer...
Quede amb uns amics per acudir-hi, i malgrat que els faig l'esment que, històricament, els horaris processionals i els de la desfilada de la part dansada popular no corresponen, que Xàtiva ha conservat el costum de ballar tan abans de la desfilada com per donar-li aire i no retenir-la massa, m'arriben tard.
O jo, sabedor ja de massa històries, m'avance i l'encerte! Veig ja els Gegants fora de l'escenari que els és la portalada de la Seu, al carrer i desfilant, però encara hi voré tots els balls, i cadascun d'ells podré també enregistrar-lo al contrallum que ofereix el sol amagant-se al darrere del vell Hospital. Això m'oferirà imatges ben belles, pel meu gust, en remesclar aquells cerclets de color amb què la imatge queda entremesclada amb els raigs que, sempre, sempre, hom ha volgut imitar quan s'ha volgut representar el Corpus que s'hi celebra. Les custòdies no són una altra cosa que la projecció solar pretesa per a la forma consagrada.
He escrit tantes vegades del Corpus xativí que em repetiré segur. A cada vegada que hi baixe, el trobe millorat en formes coreogràfiques i musicals, en prestesa en la succesió temporal de danses, en bona organització i pulcritud... Bo, sempre hi haurà alguna mestra de ball que més que ensenyar els aprenents ens mostra a tots el seu ego, però això, en aquest món, ja sembla inevitable...
És el que alguns dels amics que comenten els meus escrits enxarxats diuen sobre la Moma de Xàtiva, sobretot quan passen per la meua consideració, que mantinc, que és la millor del gènere a tot el País. Em diuen, i com que ho diu gent que en sap de la cosa me'ls escolte, que la Virtut que és la Moma, peca. I peca de Supèrbia... Iguan el Momo que fa de Supèrbia es giraria per a preguntar el perquè... A veure, estan d'acord amb mi amb l'excel·lència del ball interpretat i de la teatralització... Però la miqueta massa que s'hi aboca fan de la Virtut, pecat per excés... A mi que m'agraden molt les formes sobrades, que la Virtut és la Virtut i, sí, segons els estoics és l'únic Bé que hi ha... Doncs això, que s'hi coneix i sap el valor que té i que, així, resulta humana... Tu has vist eixa manera de dansar quan corre que sembla que flota sobre el terra amb les faldes blanques, netes, immensament belles... I els gestos, i el posat... Superbs! Veus, encara els donaré la raó...
Però és que pintar-la pàmfila... Preferisc no pensar-ho i fixar-me en la propera ocasió, ara després de seguida, que la veuré... Ara anem amb la Muixeranga, que trobe tota una passada d'encert l'incloure-la en el seguici. Ja m'agradaria que els Gegants tingueren el seu ball ara que fins i tot Morella en té... Però ca!, que jo he portat un d'eixos gegants quan era més jove, jo i no ell..., i són ben complicats de mantenir en equilibri, impossibles, mira com t'ho dic... I d'això ja saps que en sé una miqueta, que n'he dut alguns que..., que fliparies de veure el meu currículum geganter quan estava en actiu...
Des de la passivitat, i des de la llunyania aèria que em dona el conéixer no només aquesta festa física i espiritual, sinó també la organitzativa i aquella que no es veu perquè és inconfessable, les vistes són precioses. Sé de bona tinta que Xàtiva no se n'ix del cercle que corca i exalça a tots els grups i ents culturals. Per això, aplaudisc l'esforç, això sempre; anime els participants, autèntics herois en el hui en dia; exigisc, i molt, els contractats..., i ací em falla un poc l'afinació perquè cal fer-ho; i res, que prove de gaudir de passades, gestos, moments...
Un detall que m'omple en el personal i, per suposat, en el social: els tants participants que llueixen un coret verd de cartolina al pit. Un recolzament als professors i mestres en vaga que no serveix de res més, i de tant, que d'ànim. I ausades que arriba. Jo, agraït. No sé si aconseguirem res; ara que escric ja sé que no. El nostre enemic no és tant una Consellera inefable d'un govern espantós; també ho som nosaltres mateixos contra el mateix nosaltres. Ho tinc ben clar.
Sort que ens queden els Nanos per assumir la mentida absoluta que representen històricament, amb els Gegants. Tot és postureig en origen, bé ho saps. I en oblidar l'origen i quedar-nos amb la bellesa de la forma heretada, o reinventada a partir del record de l'herència, ha passat a ser-nos "tradició".
Totes les races i classes socials del món mundial adorant el Dogma màxim de l'única fe que es presenta vertadera i que fa mans i mànegues per gastar els diners en lluïments exaltadors. Propi del temps de la Contrarreforma... Però també propi d'ara! Mira tot el xou que estan muntant els poders de l'Estat laic i el catecisme massiu i continuat impartit pels mitjans de desinformació amb la visita del papa de Roma...
Cabuts en entestar-nos allò que convé, a través, sempre, de la bellesa de l'espectacle que enamora... Ei, no em diràs que no va ser bella la inauguració de la gran torre de la mona de Pasqua que és la meua estimadíssima Sagrada Família? I la de misèries que amaga al darrere la inauguració ditxosa...
Ja et dic, cabuderies...
Van els Cavallets... Què et diré que no t'haja dit d'aquesta versió on poc o no massa o res diferencia els participants en la lluita... Així i tot, m'agrada tant...
I arriba la Moma... La Superbia blanca i la Ira goiesca que em va dir algú per privat... Sí, eixe aspecte intentaria corregir-lo i no sé el com, t'ho ben assegure. A mi m'agrada el ball, però que la Ira vista tan diferent als seus infantils sis companys no sé jo si... Passa la solució per vestir-los tots iguals a ella i, així, encara atrevir-se a marcar major diferenciació amb la mare València? Justament que aquesta siga la Moma que més s'hi aparte de la franquícia valentina a mi em complau, i les seues formes m'atrauen sobremanera. Però clar, també veig la participació dels altres pecats com a secundària, quan no ho és tampoc perquè bé que s'encarrega la Moma de fer-los plenament partíceps. Però el duel segueix sent duel. Per a mi d'un nivell coreogràfic altíssim, emotivament catàrtic... Una amiga em deia que sense cap explicació el va entendre el primer dia, el ball, i , de pas, va entendre el de València que no li havia arribat a cap mínim de comprensió. Què li farem? Jo aplaudir-los... I confiar que els qui el duen endavant, que són el subjecte del meu aplaudiment, el puguen reflexionar.
Entra per veure el Ball de la Moma de Xàtiva.
Fan una Figuereta de tota la vida.
Un amable muixeranguer ens corregeix. Sí i no. A Xàtiva, i per raons òbvies, se li diu "Felipet". I té raó.
Només que a aquesta àgil enxeneta l'aplaudim i desitgem que arribe amb salut al terra. Si fos el Felip V, ja voldríem que s'esvarara i s'estimbara pel terra, el mal Borbó... (Si m'escolta un cert conegut em preguntarà, segur del què diu, si hi ha hagut alguna vegada Borbó bo...)
Ei, i com són d'amables els Cabuts, vinga a donar caramels als meus nebodets...
A mi, saludant i fent bategar el coret verd, ja em tenen... El que passa és que ja em tenien. No hi ha mèrit guanyat sinó per la força de la constància del temps entreverat amb la bellesa d'allò que jo entenc per "tradició"... Que per cert en poc s'assembla al que pensa el comú del general.
No tinc aturador a l'hora de prendre imatges i, en el meu ràpid cervell, fer lligasses i evolucions que m'expliquen perquès que no se'm remouen perquè queden més ferms a cada connexió que asseguren més encara... Jo, que per a d'altres coses no, però que pel que m'estime...
Entre planxes i bastons d'arrel algemesinenca, anem passant una bella estona. La temperatura és magnífica: la passió es manté en els valors d'estima recomanats per les autoritats cordials...
Els oficis de la llaurança tenen també el seu ball, i ben bell... Em fa gràcia quan recorde que fa poc em digueren que la meua motxilla de mocador de farcell era extrangera. Hi ha gent que pensa que és extranger tot allò que no li cap dins la seua mollera. Quan ni el poc enteniment que té li cap en tan gran cap! Eus ací un exemple d'ús del mocador "mandadero" que diuen al meu poble i que jo porte sempre a mena de bolic transhumant...
Dis-li Magrana. Dis-li Carxofa... Ball de cintes trenades sobre pal, allà Gitanetes, més a prop Teixidors... Un dels balls més extesos però que han sabut trobar una forma pròpia diferencial. Al meu poble, un pom de flors amb la Senyera de la Ciutat. Ací la Senyera es forma sobre el pal i el que s'obre és el rei Felip V... Ei, què no li diuen el "Rei Magrana" per estar a Xàtiva cap per avall? Sí, val, però ací el curiós és que, en obrir-se, no hi ha símbol religiós sinó una imitació interessant d'una vera magrana, en gegant... Els afijos catolicitzadors hi són per fora, en la corfa.
Però és que xica, els detalls de la Moma... No li trobaré mai la Fe ni l'Esperança ni la Caritat teologals, que això, en la coreografia tradicional, no s'ha acostumat a tractar en un sol ball i falta faria, sí... Però de les Cardinals... A veure, la Fortalesa, indiscutible, tanta com Morella sencera!, la Justícia, i tant que sí, i sense perdó diví, tan arrimada al lawfare que acostuma l'espànyica... Potser falla la Prudència i la Temperança? Podria ser que eixa Supèrbia que li atribueixen els amics dansadors que me l'han criticada (entenent crítica com a discussió positiva i sumativa d'idees, per favor!, que açò no és cap televisió pública ni privada, la vida) no siga sinó una expansió en excés de la Temperança i la Prudència? Discerneix la Moma de Xàtiva el vertader bé, que és ella mateixa en l'estoicisme com t'he apuntat abans, i tria dels mitjans més justos per tal d'alcançar-los? Va, que em pose estupendo... I la seua atracció cap el plaer del combat contra el Mal és moderada i equilibrada? No serà que el seu instint li pot més que no la voluntat?
Resposta correcta: no vulguem atribuir a una Virtut deística catequètica capacitats de l'humà corrompible. És el que porta fent l'Església durant segles per autojustificar els seus excessos i corrupcions, no?
A veure si tinc allò que he de tindre (temps, ganes, passió, inspiració, intenció...) per agafar-me a aquests dos i fer-me'ls figureta ceràmica pel meu Betlem del proper novembre... De moment ja hi ha llista d'espera... L'Home de la Caldereta, el Capità dels Degolladors i els Degolladors de Morella; la Tarasca vella de Xàtiva; els Balls del Jesús i la Mahoma de Biar... No tindré jo prou estiu per a...
M'agrada que la Tortuga trega fum de foc per la boca perquè me la iguala en terrenal al seu origen tarascal simbòlic terral. Després d'haver vist la seua avantpassada Tarasca de Toledo, que llença aigua, i coneixent-ne la tradició xativina, aquesta, per més que és bella, em sap a poc... Visca la santamarta que li falta!
I tinc la sensació que això de... Bo, anem anant i ja ho comentarem amb algú que en sàpia de la cosa. No vull jo guanyar-me enemics amb...
Xe, quin xinglot duen els exploradors del Netaniahu de l'època...
 |
De vegades, pense que l'Indiana Jones ha d'aparéixer per algun costat quan apareix qualsevol aproximació processional a les Arques de l'Aliança...
Veus? Coses ben fetes, i amb un somriure.
Els Ancians de l'Apocalipsi, en algun aspecte, conformen per ells mateixos un apocalipsi ancià. I ho entenc perfectament, i els aplaudisc ateses les circumstàncies a què obliga la tradició. Tenen molt de mèrit, als meus ulls.
I ací, almenys, els ciris venen nets i no mal grafiats amb pintades rascades indecents i impròpies, com tant insistisc d'un altre Corpus que ara no diré perquè em fa ja mal la gola de tant dir...
Tin-ho clar, i vaig corprovar-ho a Toledo. No hi ha espectacle sensorial que cale si no li afiges el sentit de l'olor... I no a tabac especialment...
Quin Corpus més intens el d'enguany... Xàtiva ha estat un colofó precís i preciós.
Ei, que no podia ser d'altra manera.
I l'any que ve? Doncs no t'ho creuràs però ja tinc un lloc mirat que caldrà viure'l per, en aprendre'l, poder-me'l també estimar. Què no és aquest el secret del meu viure?
Comentaris