A la Degolla de Morella...

Santrafel, a dimarts nou de juny de 2026.

Diu Mateu al seu Evangeli (2, 16-18) que "Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va enfurismar, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia mataren tots els nens de dos anys en avall, l’edat que calculava pel que li havien dit els savis. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies:

A Ramà se sent un crit,

plors i grans planys:

és Raquel que plora els seus fills,

i no vol que la consolin, perquè ja no hi són".

Just en el versicle anterior, havia avisat a Josep que prenguera la dona Maria i el fill Jesuset acabat de nàixer i els encaminés a llom d'una burreta al llunyà Egipte, que el rei vigent, Herodes, materia el nen en poder... Ja ni Betlem ni Natzaret no serien cap indret segur per ells... Fins i tot els savis, que no eren altres que els Reis d'Orient que havien acudit a adorar el nounat amb els seus famosos obsequis, n'havien estat advertits en somnis... Torneu a casa per altres camins i no parleu amb l'Herodes...

I cama! Que Josep no s'hi arriscà ni per un segon, que la seua esposa i el seu fill putatiu estaven en perill i, de retruc, el seu coll també... Vinga a Egipte, d'on no tornarien fins que un altre angelet del cel els avisara de la mort del fat rei... Així s'hi acomplí la profecia que assegurava que el Messies seria tret d'Egipte per Déu i, de pas i pel nostre goig, la nostra tradició recolliria tants anys després episodis curiosos llegendaris, i totalment apòcrifs, que formen part deliciosa del nostre costumari... No diràs que no és entranyable l'escena del Tirisiti alcoià quan la palmera tapa la Sagrada Família de la vista dels soldats, més romans que no herodians. O quan li pregunten aquests que si han vist passar... i el llaurador els diu que sí, i que per això, les espigues del blat han crescut en ple gener, i allí que creixen...!!!!

A Morella, i lluny del cicle nadalenc, s'hi representa anualment el misteri aquest de la degollació dels Innocents amb l'adoració dels Reis i la fugida a Egipte. Una representació que sovintejava en temps antic i de la qual queden unes mínimes representacions i del tot diferents, però totes elles relacionades amb la festivitat del Corpus.

Està el Misteri teatral del rei Herodes de València, representat quan se'n recorden i que ve del segle XVI. S'interpretava sense acompanyament musical i al terra, no sobre les famoses Roques, i es finalitzava amb una mena de pregó en què s'hi convocaven les dones de tots els pobles propers perquè hi acudiren amb els seus fills i, després, hi havia repartiment de carxotades per part dels curiosíssims personatges que coneixem com a Degolladors... Armats amb carxots, a Castelló de la Plana arribaren a dur pergamins de l'arxiu, colpejaven de broma els assistents...

Aquesta part tan lúdica com divertida, i refrescant, és la que s'hi representa i amb gran èxit a la ciutat de València! En la Cavalcada del Convit matinal, quan el Capellà de les Roques fa present a tot el Cap i Casal que per la vesprada tindrà lloc la solemníssima processó, es conclou la desfilada amb l'aparició d'aquests Degolladors vestits amb teles de sac i imitació de pàmpols diversos, i coronats amb hedres... Una mena de genis herculis de l'antiguitat pregona que, armats amb carxots de tot tipus, persegueixen la xicalla per esglaiar-la i, per suposat, encara els en regalen de caramels per endolcir-los el disgust... Van fent el que consideren a tort i a dret i van jugant amb el voleig de la seua senyera diabòlica. I a la fi de tot, en el carrer de les Avellanes, comencen a rebre poalades i manegades d'aigua, d'ací el refresc que suposen, alegre del tot, i inesperat també per qui s'apropa per primera vegada a la tradició...

La representació del misteri s'ha fet, tant a València com a d'altres indrets que li l'han volguda copiar, a través de xiquets. La festa ha esdevingut absolutament infantil quan abans no ho era. Les seues desfilades en el Corpus, les protagonitzaven els adults i, en part, conformen la base de les actuals Cavalcades de Reis del cinc de gener...

Una de les més completes i interessants de l'antigor de les corpussianes fou l'Entrada del Rei Redoles que tenia lloc la Vespra del Corpus a Ontinyent. Allí hi desfilaven Reis, Sagrada Família, i un munt de personatges i músiques. Encara queda memòria del Rei Herodes, que vestia una capa enorme sobre la qual ell mateix, cap enrere, anava llençat caramels que els nens s'afanyaven a arreplegar...

La famosa Degolla de Morella és una simplificació infantil d'aquest esquema, i el fet que siga tan àgil i viva i alegre la manté com a un símbol d'identitat morellana amb molt interés, moltíssim...

M'hi aprope amb ganes... Resulta que el fet que enguany hagen avançat el Corpus morellà un dia per tal de facilitar la participació i el retorn a llurs cases dels qui fora hi viuen, fan que ara els actes públics tinguen lloc dissabte i passe a divendres la Degolla... A mi també m'ha facilitat el poder-hi assistir, i a l'estimadíssima Morella que m'hi plante tan bon puc m'és possible... Millor!, perquè amb un oratge rúfol però còmode, i l'hora que es fa, allò és un goig per a fer fotos, prendre notes i, per suposat tractant-se de mi, anar recollint els poemes que van caient-me de la butxaca que és la meua ment, impressionada davant la bellesa profunda de tanta senzillesa.

Hi ha poca gent, molt poca (i més si ho compares amb el sobresaturat Sexenni, que la que hi ha ara equivaldria a un clar ningú...), i això permet moure't lliurement... Van arribant els cavallistes amb quatre cavalls i una somereta i, ben poc a poc, els participants...

I allí que els tens, ben prompte i amb els pares més que preocupats d'abillar-los bé, que tot isca bé, i nyuguem com cal l'estel de l'Angelet portador perquè només l'haja de sostenir, sense pes... I a posar ben posades les capes dels Reis sobre les anques de les cavalcadures...

I em fa gràcia que el xiquet més ros dels tres haja estat cridat a ser Baltasar, amb la cara embetunada com ha estat sempre costum (sense pretensió d'ofendre ningú, que ja se sap que ahui en dia, aquestes coses les carreguen massa dimonis..., però en l'abans que ací s'hereta no és així i no vol ser-ho!).

I la Maria amb el seu nino, ben segurs sobre la burreta...

Una senyora ben somrient posa entre els arbres i la porta gòtica de les Verges, un cistell a cormull d'espasetes senzilles de fusta perquè els Degolladors que ara vindran duguen les innocents armes reglamentàries...

I en estar tot preparat, els gaiters i els tabals, com s'escau en tot acte festiu morellà de campanetes, inicien el recorregut.

L'obrirà formalment, i però, un jove que fa sonar la trompeta a mode d'avís... Però no, no és cap Àngel de l'Apocalipsi ni el món està a punt d'acabar-se, que entre les tan simbòliques representacions morellanes tampoc no seria d'extranyar, però en altres moments...

Avisa de l'acte, i, en anar vestit com els Degolladors, en fa, clarament, de pregoner... Pantaló i camisa blancs i faixa vermella...

Sí, l'equip que hui en dia tothom atribuiria als participants de les santferinades d'Iruña. Ací, però, la funció serà prou més divertida; destacar la presència de les ferides sanguinolentes dels participants del joc degollador...

I parteix la comitiva carrer de l'Hospital amunt... Ací la pots veure sencera...!

Primer, com si hi tingueren pressa, va l'infant que du l'estel, a cavall, i seguit per Melcior, Gaspar i Baltasar. Darrere, la Sagrada Família, amb sant Josep a peu i estirant de la brida la burreta que carrega la Marieta i el nino... I encara al darrere, els dos personatges més curiosos de la festa.

No sé si ho saben, però simbòlicament són ben importants... Jo em delia per conéixer la seua participació real, que es limita a la caminada i res més... Són el Capità dels Degolladors i l'Home de la Caldereta.

El Capità és un adolescent vestit de degollador i va armat amb una espasa i du el casc militar amb vetes de colors que demà en la processó lluirà el personatge d'Aaron, qui aturà el sol per tal de guanyar una batalla abans que no ho impedira la nit...

L'Home de la Caldereta du un poalet i un pinzell i hi desfila a la vora amb un vestit que a mi em despertava interés. Una bata-dalmàtica llarga que, en algunes fotografies antigues havia vist massa relacionada amb altres elements corpusians referents a capgrossos, entre ells el Rei dels Cabets d'Ontinyent i un dels Nans Nous de Berga, però pel que veig, aquesta semblança no ha continuat, però jo em mantinc en la meua i crec que no pot ser tan casual... Ves a saber...!

Això sí, aquest personatge és herència de diverses tradicions que en ell han convergit. Espere algun dia poder escriure més ample d'aquest personatge...

I al darrere? Ai al darrere... La marabunta!, el terrabastall!, tota l'alegria...

Una munió de xiquetes i xiquets armats, veritables soldats valents i ferms que fan com farien aquells herodians bíblics, vinga a perseguir la xicalla per malferir-la... Però clar, la xicalla són ells mateixos! Què passa ací, que la batalla, del tot salvatge entre innocents, està ben servida... Ells són, a l'hora, víctimes i botxins...

Açò esdevé un allò que els tècnics en diuen "Ludomàquia promísqua" de manual, i una de les millors que he pogut presenciar, i que n'han sigut moltes...

Tots contra tots i a passar-ho el millor possible... I ausades que s'ho prenen al peu de la lletra, tant el riure com el bon humor de ferir i ser ferits!

El procediment, ves per on, és elegant i certament sensible, que seran Degolladors, però no salvatges! No s'hi degolla ningú. No s'hi ataca al coll, que fora cosa perillosa, tractant-se de fustes i tal...

Cadascú va armat amb l'espasa que ha arreplegat del cossi i de les caixes a plaça i, posant-les planes, hi aboquen una mica d'aigua amb safrà o colorant ataronjat que duen en botelletes individuals o li les sostenen els pares... Segurament seria funció antiga de l'Home de la Caldereta, tot ho apunta...

I de manera plana, insistisc, perquè l'aigua no caiga al terra, s'hi apropen a un company i au, li passen l'espaseta per la roba blanca deixant-li bona marca. Ja estàs ferit, tan malferit que el blanc esdevindrà mentre dura la volta tot un ocre carabassat feliç... I tothom està... Per a la quantitat de ferides, poca taca hi ha al terra... Les marques de la batalla, bastant discretes pel que ha sigut, encara s'hi veuran a l'hora de la processó, l'endemà, a mena de ginesta festera...

Només per trobar tal joia, tant de color pels carrers de la vila més bella, done per pagat el viatge i l'esforç...

I açò només és el principi, que ara vindran els Cabuts i els Gegants, i després hi haurà concert i, en tocar les dotze, retreta... I demà, la de coses interessants que s'hi proposen per un esperit festiu com el meu...