Els cartells del Corpus de 2026 de Juanjo Alcaide i de Sergi Carrasca...

 Dilluns de Pentecosta, vint-i-cinc de maig de 2026.

"Ni sis, ni cinc, ni quatre, ni tres, ni dos, ni una ni mitja ni cap..." que recitava el tio Paco Muñoz en la famosa, i prou vella, cançó per fer cantar el capellà... Set, set cartells com set sols que ens hem espolsat el senyor Juanjo Alcaide i un servidor de vosté per commemorar la festivitat del Corpus Christi de 2026... I és que veníem d'un 2025 ple que, amb aquell cartell corpussià del Joc de l'Oca que no tardaran a copiar-nos i que, advertim, té copyright, va trencar per tots els costats.... 

Com no anàvem, a provar de fer alguna cosa voluminosa? I més que no críptica, que són ben clars, més crítica. Crítica amb eixa moda que torna a estilar-se de fer ves-a-saber-ne-quants-i-per-a-què-redimonis.... Doncs res; com que jo acostume a fer una portadeta distinta pel meu blog durant la setmana del Corpus, pren set cartells! Feina feta, que no porta destorb! 

A més, acompleixen una obsessió meua molt marcada, massa i tot, i ben endins. Vull sempre mostrar que el Corpus, una de les festes que més estudiades i publicades tinc des dels tantíssims aspectes que aplega, és això mateix, una multiplicitat inabastable de bellesa, tradició, història, raó i estima... I des del simbòlic, he triat de la meua col·lecció infinita, però perfectament ampliable, de fotografies, algunes que pugueren jugar el joc del cercle, de l'ull, del detall... No és la primera vegada que hi jugue, que ja vaig provar-ho en una de les meues portadetes blogaires de la Puríssima d'Ontinyent fa uns anys. Ara, amb el vist-i-plau i la vigilància constant del tio Alcaide, he tornat a proposar el joc. Juanjo, però, se n'ha eixit de mare com sempre, i s'ha posat a fer de les seues amb les imatges... Que si envelliment, que si un tot de gelatines que a mi em deixaven més que flipadet, marcs de fotos del tot retro... En resum, que el que ens ha eixit és una col·leccioneta d'allò més variada, adobada amb un disseny de tipografia senzillíssim i basat en aquelles pròpies dels refugis antiaeris valencians de l'última guerra perquè sí i perquè sempre peguem doble puntada i de dos fils, i un cor que regallima. I encara, cada cartell s'acompanya d'un gravat menudet que he tret de la meua col·lecció d'andròmines velles i una dita. Una dita que només dic jo, perquè són totes d'aquelles que he anat inventant-me en els darrers anys i publicant-les, durant tants Corpus, al meu blog... Si en tindré...

Així que ja anem a fer la presentació... Heus ací els set cartells. 

El Drac de Sant Jordi del Corpus de València i, al darrere, la Tarasca... Dos dels elements del bestiari més nostrat... Quina mandíbula i quines dents, veritat? Bona representació del mal fa... 

I quin de tants Gegants que jo puga estimar-me, i ausades que hi ha que me n'estime, podem usar per representar l'entremés més repetit i visualment representatiu, i alegre i esporuguidor i simbòlic i... Doncs, per què no? Vicentico de València, xe! Que per a mi és tan important en l'íntim. Més que un rei o un representant racial o... No, un senyor llaurador de l'Horta!

I com a capgròs? No cal que m'ho preguntes, per favor. El meu! A més, és el culpable de la idea... He, he, he... 

Perquè van ser molts els anys que vàrem treure els de casa aquest Cabet ontinyentí, la meua germana, el meu germà, el meu fillol... L'Home de les Dues Cares que, alguns indocumentats documentadíssims, encara maltracten nominalment tot i mostrant el seu racisme congènit. Què li farem? Potser començar a dir, de nou, les coses pel seu nom i qui les diu. 

No m'ho prengueu a mal, però m'encén veure el declivi a que sotmeten la tradició, sempre per sota de cert interés. És allò que diu la cançó: "Que la terra fos rodona/ no em neguitejava pas,/ però sí que alguns gakllegin/ i altres facin d'escarràs".

I com no pot aparéixer en la retria el meu ball favorit de sempre? Ja podeu rodar món que trobe que no hi ha dansa de melodia millor que la pastorívola d'Alfarrasí. El Ball dels Pastorets que tant m'estime però de qui tan poques imatges tinc... Això sí, al costat d'on sempre escric en tinc un dels seus bastons decorats. Me l'estime com a poquetes coses de les tantes que he anat atresorant pels anys. Tinc aquesta cançó com un dels meus himnes, per suposat... Ai els meus pastorets!

I que conste que, de molt jove, vaig ser portador, i per molts anys, del pal de la Veta d'Ontinyent. Vaig heretar el càrrec, i les maneres, de l'amic Pere Vidal. I darrere de mi ja ningú no es va atrevir a sostenir el pal sobre la panxa i vinga a suportar les estibades de veta des de tots els costats possibles... Després ja n'allargaren el pal i el sostenen pel pes, als peus... M'enyore molt aquell temps. Alto!, que enyorar no vol dir en absolut tornar a repetir, que la vida són moltes voltes. Però enguany he volgut retre de nou homenatge a aquesta peça tradicional que, com pots comptar, ja no remet a la bandera de la Vila Reial... Les sensibilitats, com canvien.

I quina Àguila Reial plasmarem? La més antiga de totes, faltaria més... No li dec jo ni res a Morella!

I aquesta, és la que tinc representada al meu Betlem i tot cada Nadal. El meu personatge de bestiari preferit? Segurament. Encara que, d'entre les tantes històries morellanes, sempre em quedaria, si em donares a triar, amb Goliat... 

Foto recent, de l'any passat mateix. La Moma de Gandia... Va agradar-me molt, i molt que la vaig aplaudir, per més que sabeu que li tinc una passió excessiva a la de Xàtiva... Però aquesta imatge té un no-se-què que Juanjo va saber treure de molt dins. No hi ha dansa com la de la Moma. Bo, també depén de Moma, perquè, si ens posàrem a parlar... 


I conte contat, els set cartells presentats. Mil gràcies a Juanjo per la paciència, l'esforç i la complicitat. I a veure per on rodaré enguany pel Corpus, prenent imatges, idees, aprenent en definitiva que és el que m'agrada. Perquè si res no passa, vindrà més prompte que no tard el moment de pensar el proper cartell, el del vint-i-set ja... De moment, hi ha una espineta que...