Comencen els 25 anys de Sagueta Nova de Biar...

Santrafel, a dissabte vint-i-tres de maig de 2026.

Arribe a l'acte esgotat ja. El Sergi més fart i misàntrop no sap ni com puja les escales per accedir a la sala d'allà dalt del vell Convent de Biar... De veure'm de nou a Biar ja me'n faig creus, però clar, he estat convocat a un acte d'aquells que no em plauen en absolut i que en condicions normals evitaria de totes... Però aquesta vegada hi ha una alguna cosa de diferent: qui convoca.

Si hi ha un grup de gent conscient del com fa i afable en les formes dins el procel·lós món del treball de la cultura popular d'arrel tradicional, tan fat com endogàmic sempre, és el de Sagueta Nova. I hui comença el repte atrevit i aplaudible d'una celebració d'aniversari, vint-i-cinc anys, que en aquest món de presses i egolatries tan diverses com escapçadores del bé comú, em resulta un oasi espiritual. Un miratge també, clar, com tot...

Perquè ausades la feinassa que s'han posat sobre les poques espatles gents tan ocupades... Però si hi ha alguna cosa que ha caracteritzat aquesta rara avis d'entre els grups que entenen el mot "folclore" com allò que ha de ser (respecte i rigor i valentia i claredat i pragmatisme i eficàcia i divertiment i alegria i olé!) és la dignitat.

I ja són molts anys d'afrontar dignament tot allò amb què s'entesten, per més que s'enfronten a patums etèries, i personals disortadament, més altes que no el castell de Biar vist des del Raval... Per això, pense esperar pacientment assegut tota la fullaraca protocol·lària que s'envole amb l'airada del temps i així atendre prompte el programa dels actes previst. M'equivoque del tot; com si no em coneguera el percal. Que em faig vell...

L'acte, equivocadament, em resultarà d'allò més planer i més atractiu que no puc pensar, ni tant sols ara mateix que me l'escric perquè se'm quede en aquesta memòria que fuig... Res no ho fa pensar. El logo que els ha dissenyat la Sílvia Faus, preciós al meu parer, apareix en llocs i maneres que fan preveure interés d'aparença, aquells que a mi no em van en absolut. Nou equìvoc...

Tot ben cuidat, massa potser, amb certs detalls que em sorprendran en decoracions primmirades i molt pròpies d'aquells que ells són per tot arreu... Només les flors en els centres alegres del posterior "Vi d'honor" que em saltaré ja són absolutament contraris a la vacuïtat acostumada en aquests necessaris posturals... Per dir-te'n una...

El discurs de Joan Antoni Cerdà em deixa garratibat, per dir-ho pla i ben prompte. Tan ben trenat com sarga ell aquestes coses em resulta un excel·lent discurs que explana i esplaia tot per què d'origens, trajectòria, pretensió i acció. Tan ben dit com no s'acostuma ja a escoltar perquè el fa un savi i des de la consciència plena de no ser res si no s'és raïmat. Ell és el capdanser del tot plegat i des de fa bona cosa d'anys, una caterva... Però com que sap que no és res ni res no s'és sense eixe grup esplèndid de gent tan ocupada en tanta vida que no té temps per a massa més que no siga alenar, ho diu i ho remarca encara. I tot ho diu i res calla...

I les solta, perquè les ha de soltar, amb la mà oberta. Fins al punt que un servidor, assegut junt a l'amiga Julieta Piruleta, lluny d'esbalair-se, és superat per un seguit de calfreds sobrevinguts, i compartits en l'empàtic de saber de què va la història, cada vegada que fot calbotada el bon Joan Antoni.

No les diu que no les senta i bon fil de vint com usa a cada doble passada de cosidura que fa... La resta ve sol perquè només pot que reconéixer la precisió del projecte: cant i so arrelat, potser massa fidel a uns quès que jo discutisc sempre en va, perquè tenen ben clar la manera; ball aprés, no impostat ni venut a entaulat, de les formes més velles que han pogut arribar a mamar de la gent que, en dissort, ja no hi és però que era, i que fou, balladora de bo i de debò; i per suposat, la preocupació fonda i fundada pel treball de la vestidura que ve de tradicions i que cal explicar, car no tothom l'entén avesats com ja som al producte pitjor del mot fotut "folclore"...

Per a remat del casament se'ns projecta un dels seus vídeos famosos... Famosos perquè són de projecció, aquesta gent. Sincerament, i atenent al fet que és necessària la projecció d'un treball molt ben fet dins de l'àmbit del tradicional, fet, millor, projectil a hores d'ara, espere que puguen penjar-lo a les xarxes.

Un servidor, compromés de sempre amb la veritat de la realitat quan l'esforç és potent i sincer, bé voldria penjar-lo a l'ací per qui el vulga saber. Les presidentes i els presidents que ha tingut l'entitat van parlant, de manera amable, i de vegades, cal dir-ho, ben molesta pels oïts quan entren a contrato els musicats que acompanyen i exemplifiquen, de tot allò que els va fer ser escissió respectuosa. Del que els va motivar a fer nova ventura i del com ells i elles han vist un procés que desitgen encara més llarg... Llarga vida i fruitosa els volem, per supost, i cabal!

El discurs de Sílvia Faus, breu i potent, explica el sentit del logotip, les paraules de la presidenta conclouen de manera brillant un tuacte aplaudit i ben acompanyat. Jo, personalment, em quede amb algunes oracions que en el vídeo ha xarrat Joan Lluís Escoda pel que fa al vestidor i, per suposat, amb l'esperit confiat que a la sala es desprén de tot allò escoltat.

El resum de les activitats que esperava, a la volta, em resulta banal en la forma que ha de ser l'habitud... Però el trobe brillant i bastant compromés, perquè ausades la feina que ve i que bé que faran... No hi ha res que discorde d'allò que esperàvem per un any dit "normal". L'espectacle d'agost, intercanvis cordials, aplec de sonadors, potser alguna trobada especial i poc més, mes constant i seguit...

Què serà l'especial? Potser la participació en la meua Festa Major pel Tots Sants i l'assentament d'alguns actes formals a l'abric de la secció banyeruda del grup...,

sí, i la creació d'un material educatiu, ara que tanta falta fa... I per l'any vint-i-set, ben obert, que han deixat el cas potser més vistós i menys viable, el de la publicació d'un nou enregistrament musical... Bé, qui sap? Ells no són massa del pensat i fet, més aviat pensen massa el que fan i, quan fan, sempre et deixen pensant...

I el trobe un pla excel·lent on em manquen encara trellats... Encara ha de caure, ho veig cert, alguna xarrada explicant algun fur d'aquells seus que tant saben, alguna discussió pública entre gents de trellat. I els he de fer un què que és retret no amagat: cal anar més enllà en el fet de poder publicar...

Que hi ha treball ben fet que precissa de llum, i d'impremta... Queda pendent treure a vista de tots pel record el que es va arreplegar quan parlaren dels bells guardapeus! I seria ben bo arreplegar cada mostra que han fet i ajuntar-les per al goig de tots els qui bé que rebran tant tresor que han trobat i han sabut ensenyar.

Perquè ara no és el moment d'explicar què és per a un servidor aquest grup amb que tant he pugut treballar, i tan poc al seu temps... Temps hi haurà. Jo els estic agraït, i per molt i pel tant.

D'ells he aprés. Molt he APRÉS, i això no es pot pagar... En majúscula i tot, com cridant. Ja t'ho dic, es saben referent i és que ho són, molt i més comparant... Però ja arribarà. Ara, mentre es foten tot el "Vi d'honor" i van xarrant, deixa'm que me n'isca al fresc de la poqueta nit que voldria ratllar un poquet del meu vers per escriure'l, ara en acabant, en el llibre que tenen per rebre el record d'aquest any...

I en sentir el sarau començat, de seguida acudisc al cridat. Vaig oint, poc a poc vaig xarrant amb els uns i amb els altres, content, sent misantrop com soc, de tornar a trobar bona gent que diu només parlar... No és comú aquest prodigi, en el cert... Va sonant la rondalla, a ballar...