A l'aplec beneixamut de les danses mariolenques...

Santrafel, a vint-i-quatre de maig de 2026. Pasqua Granada de Pentecosta.

Tan depressa em va el món que eixa sensació de com roda i roda s'ha instal·lat dins d'un jo mateix marejat. Què no va i em diuen divendres a Biar, mentre celebràvem l'inici dels vint-i-cinc anys de Sagueta Nova, que a l'endemà dissabte celebraven a Beneixama el vinté Aplec de Danses dels Pobles de la Mariola? Inesperada cita, no em quadren les dates... Bo, si hi ha forces provaré d'anar. Pot ser una ocasió feliç aquesta... La gent beneixamuda, quan es posa, i s'hi posa sovint, fa mans i mànegues perquè tot isca lluït. I no actua a la babalà, no, que tenen fonament provat! Xe, que isca un bon dia i avant...

I a la fi, és això que dius mal m'hauria sabut no acudir-hi... Me'n vaig a la bona hora en no poder quedar-me a sopar i abans que eixa salut trontollosa meua em done disgust. Em diran que he fet bé, que el sarau final es retarda cosa bona... Així que l'experiència em resulta agradosa en trobar el punt. Feia tant de temps que no acudia jo a una d'aquestes trobades coreogràfiques del popular nostrat... La de la meua comarca mateixa, que tant he defés i on he participat de totes les maneres possibles (dic dansant, sonant, presentant, dibuixant, contant...) ja fa una dècada llarga que no la xafe... Com deia un amic a la plaça en acabant, és que no han envellit bé... Sé el que diu. Varen nàixer en un moment de necessitat que les motivava com a assentadora cultural i amb un valor polític de reconeixement d'unitat més que remarcable i curt em quede... Entenc el que em diuen, la caspa, sí... No és envelliment, és la parctematització constant del que ha quedat del nostre folclore per un lloc, i, ja ho ha dit tant i tanta gent, la insuportabilitat del xovinisme i, dins d'aquest, els tants egos campanarials...

I tant que tot això ho he viscut en carn pròpia. El meu criteri m'ha fet ben apartar-me... Però alto! seguisc pensant que aquestes trobades són bones i ben bones, i justes i necessàries. I em cal felicitar els beneixamuts i beneixamudes que hi han posat tot el seu esforç. El poble llueix de manera espectacular ahui, amb eixos racons temàtics que no s'acostumen a crear sovint ni arreu... És la seua forma d'entendre tot aquest tuacte i no només la respecte sinó que ausades que me la fotografie, xe! Però supose que m'entendràs la reserva que he fet ací al damunt. És que tal i com va el pati sociocultural, tampoc no és que hàgem avançat cap endavant, amb tanta volta i revolta...

Però, molt sincerament, estic fart i refart d'acudir-hi a qualsevol convocatòria a la que ja no solc acudir per trobar-me tant d'et com ut organitzatiu. Festa avant!, que dirien a Bocairent, i quedem-nos amb el goig de la gent que hi acuideix, siga més o siga menys. L'alegria de qui dansa i de qui toca, i de qui acompanya, que em sorprén que hi haja algun poble que tinga tants "ajudants" de vora camí com dansadors...

Parlàvem ahir de com les dones han estat element fonamental, columna vertebral, del manteniment del fet dansador i, per extensió, cultural. Això de la llengua materna passat al costumari. No només han transmés, les dones, el fet tradicional sinó que encara el protagonitzen. Si són pocs encara els dansadors que hi participen... Caldria reconeixement per aquesta veritat? I tant que sí. I entre les converses, m'arriba una frase que no sé qui diu a la fi, però que me l'anote... "És que els homes s'estaven al bar...!". Em venen al cap els escrits que he fet i les xarrades que he oït sumat al tant llegit i trobe que és aquest el millor dels resums del tot plegat. És el món que hem viscut... I em sorprén sobremanera que encara es mantinga la inèrcia en el ball... Ja veus, la major part dels músics homes, ofici, però a l'hora de la dansa... Segueixen els tòpics rodant?, allò del prejudici contra l'home que s'estima aquesta vessant del nosaltres mateixos, continua vigent? Tinc resposta. Me la calle. Vindrà el temps de dir...

Ara mateix, el que em cal és aplaudir el veïnat dansador de Planes de la Baronia, de l'estimat Agres, de la meua Cocentaina (més meu poble que el poble que diuen que és meu, i tant que ho saps), Muro, Alcoi tan preparat per aquestes realitzacions públiques), Bocairent que em resulta escàs amb tant com és i tan fondo, Banyeres de Mariola i olé, i la Penàguila de maneres que tant m'agraden... I clar, Beneixama que tira la casa per la finestra amb l'amfitrionatge. Bones companyies, família i tot... Aplaudiments que faig sempre sincers, les típiques crítiques que escoltes i fas i algunes gens bondadoses, un decorat de luxe, una vesprada que resulta un goig... Què més pots voler? Dona, per voler...

Ja saps com soc de supraterritorial, i de destructor absolut de fronteres a l'hora que assegurador de les parets mitgeres. I com que entenc que la Mare Mariola comença a les faldes del Montcabrer i acaba en la Penyarúbia del Vinalopó, em faltarà l'Alfafara dins l'estricte, però també m'agradaria que en la roda hi estigueren els pobles de l'ombra del Reconco, clar... I Biar? M'ho expliquen els biaruts amb qui converse i que això que dic els frega i els pega... I Onil, i, per favor, Ibi, no? Perquè la riquesa de formes dansadores que atresorem és tanta i de tanta qualitat, que oferir-la al veïnat sempre ha de ser goig. Per respecte a les pròpies característiques locals, per la difusió que anima a estimar, que incita a aprendre... Veus, un factor ben bonic que té aquesta trobada: a la fi, hom dansa, junts a plaça, el ball del poble que ha celebrat el darrer Aplec, en aquest cas la Dansada de Planes, i una peça del poble que acull, Beneixama enguany... Eixe és el sentit mateix del mot "Aplec", aplegar amb suma, amb gràcia i content. El fet de passar-ho bé tots aplegats és bàsic, importantíssim. Les guerres civils que sovint somouen aquest món sempre en dansa, les deixem per un dia sota l'estora, o l'asfalt... Dic cap mentida?

Jo a la meua, fixar-me en els detalls, les passades, les formulacions, embadalint-me amb aquelles tonades que tant m'enjogassen d'Agres i Bocairent, recordant temps aquells, ja soc gran, de quan... Ai, la de coses que em venen. I els aplaudiments que faig a les bones parelles i quadres que ara fan cadena, ara roden volta i mitja, ara... I per suposat, a la gent que tant m'aprecie, amics bocairentins, familiars de Cocentaina, antigues alumnes de Beneixama... Quina gràcia d'aplec, en veritat...

I me'n vaig, d'aquella manera i per mi mateix, però ben content encara de poder-hi acudir a aplegar-me des de vora el carrer, a la vorera mirant, bon ofici, essencial... Clar que m'hagués agradat el poder més xarrar, atenent, escoltant, com m'agrada a mi tant, dels qui en saben i molt. Discrepar no és possible quan escoltes que aquestos encara aniran més enllà, criticant amb saó des del dins, sabent categoritzar més enllà de l'anecdotari, afegint d'allò seu més provat, l'experiència i, també, la saviesa que atresoren...

I jo sempre escolte, encara que no em veges escoltar i entengues que passe. Jo només ho faig amb aquells que fan guany i es posen medallats tan pesants... No hi ha res com entendre en un ai qui viu de la presumpció i postureig, qui del guany del bon aparentar mentres para la mà... Aleshores, si hi ha algú dels dignes i bons, tan sovint em somriuen mirant-me de fit als meus ulls, cordinem plenament, coneixent del percal, la mateixa ironia. Per sort, i per a bé, trobe que hi ha tanta i tanta gent bona i ben sana rodant en el rogle que és sort, i és encar meravella, que tot açò puga continuar amb tanta vida... Natura morta?, em suggereix algú. No sé, jo no ho veig així. Tinc esperances. Tràngols més foscos hem navegat... Però què en sabré jo de futurs quan tinc clar que, al present, cadascú a sa casa sap on i com guarda les estovalles i on cal posar el llum del gresol o del led...

Jo content per tot allò amb que m'abstrec del que veig sense fer-ne penyora de res més que el goig tan plaent pels sentits hipertensos en l'ànim que tinc... Feliç per la contundent practicitat beneixamuda i esperant quan serà que el calendari em regalarà una nova cita dansadora... Ho tinc clar. En dos dissabtes és Corpus, i igual cal acudir, en la Vespra, a la porta del palau dels comtes de Cocentaina a Muro... Si fa també anys que no aplaudisc les Danses de "Palacio"...