Matí de "Judas" a Alfaro, mentre cremen, ja veus tu, Mazón...

Aquest que ací crema, representava Mazón.

Santrafel, a dimecres 8 d'abril de 2026.

M'aparque a la primera a Alfaro. Qui m'ho anava a dir, i que ho faria, sense mans, a la vora mateixa d'on la festa estava ja parada... Ja són les deu llargues d'un matí que ha començat amb el fred de l'espera de l'Àngel de Tudela i ara s'ha tornat calorós com fa Pasques Florides que no recorde a casa meua. Ací, escoltes dir a la gent que sí, que pega fort el sol aquest matí.

A poc, però, el carrer és més calorós encara, que s'omple de gent amb gana de la seua festa. I quan pegaran foc als tantíssims "Judas" com han preparat els veïns, la cosa serà ja més que extraordinària en calor...

Passege calm i em trobe les primeres figures, al carrer d'Araciel, fins a la Plaza Chica. Em sorprenen les figures que trobe. He assistit a bastants festes on s'exposen ninots d'aquest tipus, que representen el traïdor bíblic Judes que, no podent suportar haver venut el seu mestre, agafa i es penja..., la de penjats que hui trobaríem a tothora si... Pensaments intrusius, vaja!, seguisc... De molt menut, va sorprendre'm aquesta tradició al poble de mon pare, allà per Conca. Com no vaig a recordar el Judas de Fuertescusa si fou el primer i el més al·lucinant...! Allí plantat a dalt d'un bon tronc que anava al terra i, amb el cap de botija badada, vinga tothom, el tothom juvenil, a pegar-li patades i vares i a dur-lo al piló de la font d'allà baix... L'he vist penjat d'un campanar, n'he vist de Judes rebentats de maneres imaginatives. I ahir mateix vaig veure'l abotar en la figura del Volatín al balcó de la Casa del Reloj de Tudela... Però em faltava aquesta d'Alfaro i d'altres pobles més, la crema d'uns ninots molt semblants als monots i nanos de Mitjan Quaresma. Per tant, molt semblants a allò que cada any procure treure per ací de Cocentaina i, per suposat, molt relacionat tot amb les Falles valencianes, clar... Però ací el costum és molt més curiós. La base, la mateixa. Els ninots ja no són com els casolans d'abans, com els nostres quaresmals, sinó molt més grans, i els individuals pengen formant conjunts molt interessants, de filferros establerts a balcons i que no es veuen del lluny. Així, sembla talment com si suraren en l'aire, com si estigueren volant. Cuixots a assecar...

Talment com si s'hagueren penjat...

Són grans, prou grans, i estan treballats. Solen tenir caps grans i tendir a un realisme identificatiu...

Els primers que em trobe són persones polítiques del per allí, en tot un carrer que fa honor als balls que s'hi munta la gent de la tan mal dita tercera edat...

Ho trobe d'allò més atractiu tot plegat, i em passege entre ells fotografiant i afegint a la meua curta coneixença la poca informació que s'hi dona, que els cartells escassegen, però en trobar-los són ben grans i aclaridors.

Arribe a una calavera sobre la qual hi ha un món en conflicte. Sembla que l'han parat allí els estudiants de l'institut... Vaja, com sol fer-se des de fa uns anys als Nanos del Raval de Cocentaina! Les bones idees introductores de saba nova i fomentadores de la idea del costum funcionen arreu...

Però al darrere quede pasmat...

Què no s'han espolsat un "Gernika" picassià malgirbat però efectivíssim? Una tridimensionalitat captivadora del tot, meravellosament robadora de vista i cor... Quin efecte més curiós, ara que encara no hi ha massa gent, l'apropar-te i anar allunyant-te de cada figura per acostar-te a la que continua sense deixant de mirar... Fins al punt que em ve un dels meus mareigs... És impressionant. Passe el que passe, l'he de veure cremar. Només per aquesta experiència, segur, ben segur, que ha pagat la pena venir...

Ei, i per veure les cigonyes... En ma vida!

Seguisc fins a la gran plaça. El primer que veig és un castell enorme tipus conte de fades disneynià que dubte jo que cremen, que sembla més aviat Falla. Només hi ha dos Judas, Pedro Sánchez i la seua dona..., ai mare, "Castillo de los Imputados", i la senyora Gómez, Begoña, amb els cabells estil "Rapunzel", que no sé si s'escriu així ni pense mirar-ho, tot atenent si pujarà el seu enamorat o no.

Però el que realment m'impressiona d'aquesta plaça és la vista de l'amplíssima, tant com espectacular de veritat ho és, façana de l'església de Sant Miquel... Està oberta i m'enfile. Església, temptadorament bella i oberta en un matí de Pasqua? I dedicada a Sant Miquel? Cap a dins, Sergi.

No, no em defrauda, que és molt interessant malgrat la comparança innecessària de tota la monumentalitat renaixentista que m'he inflat d'aprendre aquests dies a la banda més alta de l'Ebre riojà. Ací l'exuberància no és abassegadora, no.

Hi ha, i hi ha molta en incloure un barroc treballadíssim. Però es nota que es parteix d'una senzillesa que forma un conjunt enlluernador. I mentre m'entretinc amb els què d'un altar rarament bell, per la forma i l'esculpturació, em trobe el rector que s'hi passeja amb una maleteta de viatge amb rodes... Segur que li estem fent la Pasqua i l'home vol pegar a fugir... Però no soc jo l'únic turista, no... Jo segueisc, però més apressat perquè els seus gestos mal dissimulats afermen el meu pensament. A la fi, corrent, em tancarà la porta, que seré jo l'últim, d'una manera maleducadíssima, pobre home, quanta condescendència...

Veus? Em quede en la mà el donatiu que anava a fer-li, no li vindrà de dos euros. El cap ha ressuscitat, no? bé mereix ell pegar a fugir... Veig que a plaça han posat una parada on fan truites, allà al mig, que entreguen dins uns pans que resulten d'allò més abellidor. Festers semblen, i hi ha cua. Semblen truites amb xorís o xistorra o com siga que li diguen, que jo ja vaig marejat entre tant de bot de nom i de comunitat autònoma... Ho provem, Sergi? No, i em quedaré amb les ganes.

El meu cos, dubte que puga ressistir alimentacions d'aquestes que per tothom semblen normals... Jo, encara he d'anar a la meua, i amb tot el dol del meu cor. Serà, en tot el viatge, l'única vegada que he patit temptació gastronòmica. Una truita amb pa. De vegades m'aclame i veig com he empobrit la meua vida...

Torne a enfilar cap amunt fins arribar al carrer de Tudela. M'esperen més judes... I murals ben pintats i integrats...

Ací van de contes polítics... Sí... I no tenen misericòrdia. Cap ni una... Comencen, a las Cuatro Esquinas, criticant els pollastres i gallines Aznar, Ayuso, Quirón, Aguirre...

En una falleta que no està gens malament... Com si passejares pel Carme de València i, al cantó següent que gires...

I darrere, mentre dura el carrer, un i un altre conte una vegada passes la porta que t'han deixat oberta. I encara torbaràs veïns disfressats...

Un d'ells amb la flauta travessera interpretant peces que no sé jo sí... Quan sona "Lily Marlene" arribe a estorar-me perquè no entenc... Recupere l'esma quan passe les primeres figures solitaries penjades. La perd quan em trobe de cara a Mazón i els afectats de la Dana.

A veure, que a València l'hàgem cremat de mil maneres falleres em sembla normal, però que a una vila de la Rioja l'hagen captat d'una manera tan precisa, caracter i inacció... Ei, i amb l'armilla escrita en valencià i tot! Això no té preu...

Aquest, aquest Judas vull veure'l cremar i... I res, que encara queden moltes coses, que s'hi critica el que fa el Mercosur, el tractat amb la Unió Europea dic, per aixafar més encara els pagesos d'aquests indrets; i la corrupció socialista;

i la tonteria constant del Feijoo amb el seu gos rabiüt Tellado o Tallado o com es faça dir.

I apareixen el Netanyahu, l'imprescindible Trump i el Putin també,

i la MaríaJesús Montero, i el rei Milei tot nu, i una enorme casa de xocolata que homenatja unes veïnes.

Quin goig de treball colorista i alegre... Quina llàstima cremar... Per més que ja no és llàstima, que aquesta nit hem cremat nosaltres mateixos la nostra Quaresma vella... Què no estan justament per això, per exorcitzar el nostre món immediat?

I em queda encara un carrer, el Trasmuro, on la cosa va d'homenatge a una forma d'entendre la vida de manera discotequera. Una mica espionatge industrial festiu potser? No ho sé. Jo em quede amb la vessant tradicional, amb l'impagable jove que puja a la cucanya tot intentant arribar al pernil... Cadascú va amb la d'ell. Perquè el record a la prostitució local, abundós en la crítica (o no tant) del carrer, no em sembla plat de gust, no...

La cosa va espai però és l'hora. Arribe a l'inici del recorregut al mateix temps que la banda de música.

Vinga pasdobles valencians per animar la crema, i puc anar veient com cauen, un a un i l'un rera l'altre sense compassió, ni del sol ni de la tanta gent com entre ells s'hi cremen.

Això sí, veig molt bona preparació i seguretat. Sembla que tenen la lliçó apresa i em sorprén l'eficàcia pragmàtica. Sí. I encara em, sorprendran més quan, acabat l'acte, hi ha tot un estol d'operaris municipals que, amablement, en un tres i no res, ho deixen tot com una patena, ni ferros penjant ni més senyal que el d'una foguera recent. Mentre l'aire segueix impregnat de cendra i bona cosa d'olor a crema, els carrers pràcticament impoluts!

Arriba el moment de la crema del "Gernika". No et diré res, que preferisc mostrar-t'ho...

I poc més. Com de bé que s'ho monten els "Juderos" que, per fer judes, a la gent d'Alfaro se'ls ha quedat el malnom...

M'arrime al Mazón de cartró i m'assec. L'he de vore cremar sí o sí... Però al·lucine amb el que veig i, sobretot, escolte... De tota la gent que passa, només un vianant me'l defén soltant que "por mucho que digan, él no podía hacer nada...". La resta, gent de tant lluny, vinga a imprecar, a marmolar, a balostiar l'infame... Sembla que els ha arribat fondo la pintura del personatge, la pinta i l'esperit... Ans de cremar-lo, escolte més insults. Una dona comença a cridar "Mazón dimisión!" i jo flipe a l'espera d'aquesta mena de justícia poètica, l'única que queda pels pobres... I quan s'arrima el cremaller, encara quede més esbalaït, en oir-lo..."Este sí que no da ninguna pena de quemarlo". I me'l crema...

Jo, m'espere fins que cau cada part del cos al terra, com enfetillat i sense poder deixar de prendre imatges...

Crema tot excepte el cap. Hi ha, bé ho sabem, qui no el perd en cap ocasió. Arriben els qui arrepleguen el tuacte i en veure el cap per consumir, caigut al terra em mira a fit i em pregunta si el vull. Li dic que no i l'aboca al terra en la trajectòria de la roda del tractoret...