Flagel·lants...
Santrafel, a dilluns tretze d'abril de 2026. Pasqua de sant Vicent...
1.- Processó de Dijous Sant.
Per a què escriure?
És recurrent l'obsessió. Massa recurrent en mi. La conclusió a què he arribat després de lamentables revoltes de pensament és, com a mínim, i de manera provisional, ridícula. Per no perdre la memòria, em dic. I ho veig com important, atés que no m'agrada escriure. No m'agrada prosificar allò que veig, allò que sent. No em passa així amb la poesia, en absolut. Se'm cau de les butxaques i m'he de refrenar.
Per no perdre la memòria dels camins que faig, m'insistisc. Sé que tinc raó. En el darrer any he experimentat amb horror el que és perdre la memòria, i dol més que no perdre la verticalitat física, que també m'obsedeix fins a extrems que no voldria ni recordar...
Escric per recordar? Potser. No ho sé. No ho recorde.
El que sí que tinc claríssim és que no escric perquè em lligen. Si fos per això, ni tant sols usaria de la llengua que jo estime i que tants comercieu des del victimisme lucratiu. Per això em descollone quan em diuen determinats amics, els millors, que hauria de fer el pas. En entendre'm em basta. No tinc jo cap afany ni de posteritat futura ni de presència actual.
Vull arrimar-me a una vora, si pot ser sense molestar però sense ser tampoc emprenyat, i des de la meua alçada en tants sentits com vulgues, veure passar la processó de Dijous Sant. És una desfilada insòlita, ho reconec només ensumar com s'organitza la variadíssima i estupefaent participació. És justament el que necessita la meua ànima àvida de bellesa, del que jo entenc com a bellesa. La que m'alimenta en els darrers temps. La de l'art que m'ofereixen els amics. La de les comptadíssimes converses que mantinc amb gent que vol i sap conversar. La del gest social al·logen que passa per venir d'antic i que replega un tant que insistisc, el meu cervell, en classificar taxonòmicament sense esforç, tot em ve ja donat en ser tantes les tecles que m'han fet alumne de tant i mestre de no-res... Llavors, entenc que si seguisc viu és per escriure, perquè escric, pel que escriuré.
Odie escriure, t'ho he dit?
Odie la por a una pàgina en blanc que ja tinc escrita abans que no perda del seu color original. Odie que allò que dic puga ser malentés perquè a força que ho és en ser altre qui llija el que per mi he escrit. Jo m'entenc. M'entretinc.
Tot és perquè oblit, que ja em menja, no se'm faça senyor d'allò vist i viscut. I és tan vívid allò que he copsat que, sens dubte, forma part d'un mi que sols vol recordar el viscut, que ha estat tant, per quan no siga jo. Però, ho soc? Què és allò que voldré recordar? Sensacions sobre tot. Eixa espectació bategant del girar el cantó i trobar el carrer tan a gom que no sé si podrà ja passar aquesta processó. Preferisc avançar-me jo un poc. No veuré allò que tots.
No sé si voldré veure el de tots quan busque intimitats entre masses fervents només de si mateixes, ardents per trobar un present d'instagram, en aquestes contrades amb la copa de vi a la mà... El que busque és trobar una desconnexió de l'axial del social per trobar-me lligat, ja veuré la manera, d'un fet que no entenc i voldria captar per aprendre els perquès que el motiven i el lleguen i el fan i el recreen...
Que va tot més enllà d'espectacle trillat quan al joc entra el dol. Un dol físic, feral, personal, transferible sols per empatia. I cruel fins i tot. Per les gents pura morbositat, ara ho veig, ara ho sent. Més cruel això fa el revolt de les gents, i les presses, corrents, i ara els mòbils alçats per captar el dolor infringit, l'espectacle bestial... Rera tot hi ha l'humà dins el món que hem del tot trabucat, pense jo, i potser perquè no volem veure'ns dins del sac dels qui l'han, dels qui l'hem, ja per sempre i del tot, descontextualitzat.
Ara mateix, allò humà és creure que el silenci que es fa ja és el prou i és el massa quan la massa reté l'alenar i s'escolta al girar del cantó, sense veure'l encara, eixe colp continuat de la llana espartosa del manoll que és fuet contra esquenes sinceres i nues de dol. Un so sec. Un colp sec. Després altre, tan sec com el que vingué abans i el que vindrà després. Un silenci que trenquen a la primera fila jovençols ben passat per substàncies diverses i que no poden ser mai callats per l'estrèpit fonètic de qui els pretén fer callar pel respecte que no hi ha però es vol fer palés, fer sols representat...
I de sobte al darrere d'un meu del tot endarrerit, un algú que ha estimbat un seguit de copes de vidre que altre algú s'ha begut i les ha abandonat allà a vora camí. S'han trencat i el soroll d'aquest vidre és potent i contrasta del tot amb els colps penitents que ja se'm fan batec i m'espanten, m'atreuen, em dolen, fascinen, basquejen, m'admiren, són ois i em són glòria i no sé ni el perquè hi soc ací. Per què escric si jo odie l'escriure.
Processó general Dijous Sant. Tantes hores d'espera i plovent i fent fred. Un paisatge valent, contrastat, clarobscur, incitant, de camps, vinyes, treball saonat, d'altre pobles, castells, caramulls sobre suaus, lleus, tossals coronats per ingents i esmolats, i ben bells, campanars... Nuvolades que venen i dansen amb ullades de sol que cauen com punyals i fan nàixer del res arcs brillants de colors incitants que no duren pel res, just l'efimer del temps coagulat... I se'n van.
Són figures sagrades dibuixades d'infant. No recerquen belleses ni cap més veritat que el que volen semblar, el simbòlic dels déus que hem fet sants a partir de pecats humanals. Em fascina el color tan intens, el passar dissonant, la bellesa profunda del gest del mateix ir anant... Totes juntes, no es perda el sentit de lliçó perennal.
Una rere de l'altra portada per tan poca gent, tant de pes per tant pocs entre el mar de vidents que no veuen el goig de qui va sent portat, que és figura només que figura un gran tot. Una història d'oblits per qui ja no la llig però encara coneix el transfons... Com d'abans ara és l'art més senzill, el qui explica el vell món pel nou ésser sabent que quan més formació, i més informació, més poc sap, i més poc vol saber, amb la copa de vi a una mà i el bon mòbil a l'altra prenent imatges que en res etiquetaran una nova ventura aventada pel món amb posat emotiu, amb transfons cultural, amb el pòsit propòsit que has fet tan profund, tan banal...
Una creu capçalera que mou a més espant acollint a la vora la que diuen que és calavera d'Adam...
I altra creu,tan pesant com suporta el vell vel que diu descendiment i ara avança com pot i sosté un fort bastaix ajudat per dos homes del tot assaonats que sostenen els braços cansats amb dos pals van baixant.
Al darrere passen els ocults caminants protegits per llurs capes de llanes tan ocres com ho són els bancals de vinyals. Una creu també blanca els senyala i és blanc l'alb del rostre tapat que diu d'intimitat. No els coneix ni els ben sap més que l'altre company i qui de guia els fa i de suport, de consell, d'amistat quan estigues tan sols entre tants i et destape l'esquena. I prendràs el manoll i amb la força inicial de qui enceta un cant gloriós, esverat, començaràs els colps, un a un, centenars. Al darrere la banda sonant processons gens curades, banals, bé que recordaran on hi som, on estem i què fem. I de sobte, callant, el poc poble que hi és al darrere, cantant, trencarà tot l'alé, tot pregant el seu déu que perdone tothom, el seu poble, el teu poble Senyor... Mentre fort van sonant els batecs fets de colps.
I de sobte un algú que demana la massa que deixe camí, com Moisés amb les aigües d'aquell mar tan roig, ara haurà de passar un cansat penitent que ha acabat el patir. L'han picat, ha sagnat, ha seguit bategant perquè li vaja eixint tot el mal que de dins s'ha anat acumulant colp a colp. L'hematoma han picat, amb els vidres precisos clavats en esponja, picada l'esquena i extreta la sang. Ha tacat l'alba tela del tot amb vermells tan brillants que enlluernen la nit que ja ve i tapen els companys amb la capa pardosa creuada de creu, i ara van entre el solc de la gent, cap amunt, per curar el descalç penitent. Per què escric? Per què ho fan? Per a què tant dolor? Per guarir de quin mal sinó del que la ment, sentiment dissortat però ardent, t'ha ferit, t'ha culpat? Tradició? Autoconeixement dins un cos del social del comú? Per ser poble? Nefand? Perquè tens més dolor en la vida que el que t'has imposat? Costa amunt i amb les presses ferides, descalç, abraçat per la capa marró amb creu blanca constant. No hi ha colps, hi ha camí, malferits van els peus, malferida la carn. T'han picat.
M'han picat la consciència a mi que he quedat d'un tal rígid que semble figura treta en processó amb tants companys. I em ve per un segon un moment, un instant de fa un any en la Conca torbada, tabals i gentada i insults a qui passa. Ací un fals silènci, feral, animal... És l'intens del moment de la vida el que busque? És aquesta la fam? Veig la cara de preocupació del company que acompanya el dolgut flagel·lant i és la cara que fa el meu sentir. Compassió? Empatia? No ho sé. No m'agrada l'escriure i escric. I m'escric sense poder saber si voldria ser ara company o l'esquena al flagell. O no res o jo tot. Que m'acora el que veig i em traspassa del tot. M'ha arribat cada colp a la poca consciència que envolta el present fent-lo etern, cada colp. He quedat encantat, amb la ment ja quebrada pels colps a l'esquena de tants que no són el que soc. Però em sent tan marcat que no entenc cap encara i perquè.
Passe avant i abandone la gent. M'enfile els carrerons que en l'abans he passat per conéixer trajectes i ambients. El paisatge immediat evitern per on corre el perquè que no trobe i em corca. I avance un amunt paral·lel per trobar en lloc fosc pel turista que queda allà al prop dels més bars i més copes del goig de les vinyes al tast, una mica de llum. Ara gairebé sols, veig passar ben a prop els qui van flagel·lant-se el seu cos, i el meu fat pensament, i els sentits me'la abracen del tot. Ara veig, ara escolte, m'ensume i encara tocaré aquell regust incitant. Allò més bell de l'ois. Tot l'horror fet beutat...
I m'enfile de nou a l'inici del tot costerut. I ara els veig traspassar aquell arc trist que res no sosté i com van tramuntant cantalar la bandera i les creus, tots els passos cansats, costa amunt, mont amunt, i encara van passant, solitaris, flagel·lants i companys al ritme de la caixa que marca un pas que ja ningú pot seguir. Sols anar.
La campana de mà tan pesada que dobla l'esquena de qui la fa sonar trenca el cel quan ressona potent en ser davant el temple final. Van entrant. I m'escolte les veus, algú em parla i jo vaig com per sota d'una aigua inclement que no em deixa parlar ni alenar. Tanta imatge potent no podria oblidar. Perquè escriure si és viu el sentit, tants sentits com jo puga tenir? Què açò ho puc oblidar?
M'ha marcat el que he vist. Feia temps, des d'un mai, que no em dolia tant d'un escrit. Me l'he escrit a l'esquena i amb sang.
2.- L'Hora Santa.
Quan mestre Vicent Ferrer i Miquel, dominic, entrava a vila en mig d'un allò que hui tatxaríem de "performance" teatral amb voluntat esporuguidora del personal davant la imminència del Judici Final d'un Déu tan majúscul que no perdonaria ni la mínima pensada que férem fora de l'ortodòxia imperant, usava de flagel·lant. Una companyia de gent que, amb el tors nu, anava colpejant-se i colpejant els altres en silenci o fent pujar els crits a la recerca de la contricció comunal a través de l'horror. L'horror sempre ha estat d'allò més atractiu pel públic pecador. Repulsivament bell. Referent precís del pecat de la morbositat... Era costum general, això de purgar públicament els pecats però des de l'anonimat. Al meu poble fou un fet constant en la Setmana Santa primera, quan només hi havia que una confraria de disciplinants dedicada, veges tu, a l'Ecce Homo, al moment de la presentació pública del Jesucrist torturat i ensagnat. La gent de la Confraria de la Puríssima Sang tenia eixe costum, flagel·lar-se tant públicament el Dijous i Divendres Sant, com en privat en altres dates del calendari religiós. Tenien una ermita pròpia en el començament dels camins cap a les hortes de Llombo i el camí de la Costa que duia a Biar i a la frontera. Just on hi havia l'istme que evitava tenir Ontinyent com a illa entre rius i barrancs... I també acomplien una funció interessant en el social; acompanyaven els qui anaven a ser ajusticiats a la placeta del Pinyó en les seues darreres hores tot oferint-los consol. Un consol a què estaven avesats després de tant de patiment físic com havien sabut dur. La gent conegué aquests disciplinants amb un malnom que ha perdurat cinc-cents anys després, la Capeta de la Sang. En perdre el seu sentit penitencial quan els gremis entraren en el joc de la Setmana Santa en el temps de la Contrareforma, els vinaters i carreters prengueren la devoció de l'Axiamo, i encara hui hi ha qui processiona, moltes vegades des del desconeixement de tan llunyana nissaga i herència. L'únic que es manté és la figura devocional i el lloc, que derivà en l'actual monestir de les mares Carmelites, que es diu encara de la Puríssima Sang. Aquesta tradició té tot el meu respecte. Son dels pocs col·lectius que he vist respectar la seua tradició. Ara que he vist de primera mà què és realment la flagel·lació, lluny de cap estampa romàntica ni banalitzadora, i que he pogut parlar amb gents que la viuen intensament, sé que estic lluny encara d'entendre res, però el camí se'm fa més entenedor. Això m'acreix en el respecte. No puc compartir-ne els perquès, eixe lluny que dic és massa intens com per ignorar-lo; però en entendre un poc més del joc dels coms, els quants i les maneres i, en assumir que tota acció té la seua conseqüència, puc sentir-me empàticament més obert a l'entendre i, al mateix temps, trobar-me ben segur que, per tant i per tot, no entenc res de res.
Per això mateix vaig decidir-me a, cansat com estava i famolenc i gelat com un poll, esperar-me assegut una hora i mitja més en una església cada vegada més taquinada de personal, no dic de fidels, en espera de l'Hora Santa. Un dels acompanyants dels flagel·lants m'havia assegurat que si m'havia desfet la processó, només podria refer-me en el coneixement i l'apreciació completa del fet, l'assistència a l'Hora Santa. I allí tens al respectuós però absolutament ateu per la gràcia de l'exemple de tants fariseus que m'han acompanyat en aquesta vida (sí, els del "Senyor pequé i en eixir a qui fotré" que tant coneixes), assegut en silenci oint tot allò que calia oir. Sort que al meu costat van asseure's gents del poble que, de tant en tant, comentaven alguna cosa. Un dels xicots ben plantats de la vora, el reconeixeria a l'endemà com a acompanyant d'un dels penitents al Via Crucis. Qui sap si algun dels altres joves que a la meua vora s'asseien i, de tan en tant, soltaven algun renec pel mal comportament d'alguna gent del públic. Exacte, alguns dels presents només volien que morbositat. I això es nota a la llegua.
I res. Encara no són les onze i ja hi ha algun flagel·lant entrant per la porta, descalç, tapat, i amb l'acompanyant fent de guia fidel, llatzeret inqüestionable, fidel ajuda... En seran quatre, els flagel·lants. Jo, immediatament, quede corprés... Comença la litúrgia. Dos rectors van alternant-se. La veu cantant la du un rector vingut de tan lluny que sovint costa comprendre'l en el res. Em recorda del tot i en tot a aquell metge substitut que, quan la meua operació, va riure's de la metgessa titular tot diguent que no havia sabut fer-me la baixa, i va acabar trabucant-ho tot, donant-me l'alta i creant un espai de recuperació post quiròfan que em fou una autèntica tortura mental i burocràtica... Cosí germà seu. L'altre rector, anyat i amb experiència, anava diguent-li i prenent relleu. I així anava la cosa, ells diguent i el públic a allò seu. I jo provant de copsar-ho tot i fent-me creus per la dissociació evident que al meu davant prenia forma.
Mentre aquells dos ministres del seu déu, i supose que també del teu, anavent fent la seua, i a l'autèntica seua, els quatre penitents començaren a colpejar-se al davant de l'immens altar. Primer amb bona cosa d'una força que va anar esbandint-se a força dels centenars de colps. I aquells vinga a parlar mesclant lectures, cançons de guitarreta i cumbaià molt ben interpretades per cert i admonicions que entrarien per les orelles dels presents, molt més ocupades en oir dels colps que no de les benintencionades perorates. Perquè els penitents vinga a fer-se colps. Les esquenes netes anaven cobrint-se d'un vermell preocupant a cada passada i, de sobte, un d'ells, potser el més major de tots per la corpulència, va i baixa de l'altar... És costum, em diuen, que vagen al davant de les devocions dels altars de l'església que preferisquen per flagel·lar-se mentre preguen. Primer a l'altar, davant la Mare de Déu Dolorosa. Després on consideren i t'has d'apartar perquè passen. I ells van a la seua perquè estan en el seu dret. Dret de dolor?, pregunte, i em somriuen...
I efectivament. S'hi fa solc entre el públic quan aquest fantasma viu, desconegut però odorant a dol, va passant entre ells.
Fan apartar les meues veïnes xerrameques de l'esquerra. El penitent vol colpejar-se al davant d'un sant que no veig perquè el tinc al darrere. És tan a meu davant, aquest esperit vital, que, sense voler-ho ell ni jo, em colpeja amb el manoll que fa de fuet. No fa mal, en absolut. No fa mal i això m'espanta. La de vegades i amb quina força es colpejarà per notar del dolor... Quina manera de provar la resistència humanal en demanda de perdons i beneficis o el que siga tot colpejant-se amb un manyoc que no fa mal immediat... Amb raó tan i tant fort. Amb desraó lògica tota aquesta il·lògica tan humanal passada pel diví. Quede, de nou, espantat per la bellesa horripilant i tan repreciosa que capte amb la mateixa avidesa que rebutge. Aquesta nit de meravelles regiradores de sentits i sentiments arribe a entendre que mai no entendré res. I em deixe portar per les cançonelles positivistes remesclades amb els amens buits i l'esgotament físic que em venç.
De sobte, s'enduen al darrer penitent. Encara queda un quart perquè l'hora siga santa del tot. M'espanta fondament que bona part del públic, què dic?, més de la meitat del públic present, s'alça i se'n va. Quod erat demostrandum..., em dic a mi mateix. Veus per a què havien vingut... Però no em crec moralment superior, en absolut. A què he vingut jo també, per més que la meua intencionalitat no és morbosa, o no té el morbo com a intenció primera... Estaré jo a aquestes alçàries lliure de pecat... Veig que el gest públic molesta molt la gent del poble. Els entenc. Els rectors segueixen a la seua i no semblen molestos; deu ser ja el costum... Però l'església, sorprenentment, segueix plena. Tota la gentada que s'hi havia mantés dempeus, ara troba seient. I l'acte continua. Jo, em quede fins el final empés més per l'ànsia d'aprendre que no per altra cosa atenent el meu esgotament, que ja em preocupa. Tinc l'hotel a una bona passejada fins el cotxe i a uns deu quilòmetres de viatge. Podré aguantar.
En acabar, dic adeu als amables veïns d'Hora Santa i isc al fred absolut d'una nit encapotada i plujosa. Quede, com sempre, l'últim. Baixe espai d'aquelles alçades. Passe vora d'un bar on no hi haurà ni quinze persones però que tenen la música tan alta que tot tremola al voltant. Ja no veig copes de vi abandonades, ara només vidres cervesencs. Evite còrrues de gent que camina insegura i vaig recte entre el fred. M'agrada aquesta nit de Passió. Evite, però, pensar més enllà de l'estrictament necessari. M'agrada aquest poble. Demà vindré matí per passejar-me'l abans de dir-li adéu. Només em queda per conéixer la tercera possibilitat tipològica d'aquesta commemoració verament passional: el Via Crucis.
3.- Via Crucis.
Vinc molt dematí. Massa. Fa fred, molt de fred. Comença a fer sol. El Moncayo apareix allà al fons absolutament ple de neu.
Em venen els versos de Marcial "Luci, gloria temporum tuorum,/ qui Caium veterem Tagumque nostrum/ Arpis cedere non sinis disertis" que use per encapçalar un dels tants versos que hui escriuré. Mont de Cai. Mont de Sant Miquel també. I sent del sant Miquel, què diré jo ara...? Que me'l faig meu, també. Tot allò que veus, que coneixes, passa a ser també teu quan et sents viatger d'aprenença. Aprens a estimar-t'ho i t'ho endús dins de tu. Com aquest fred. Com aquest paisatge, paisanatge millor que l'humor humanal ha partit i pels segles a convinença pròpia. Veus? Ja no saps on estàs ni si açò és Rioja o és Àraba o és Nafarroa o és Castella... No m'importa què s'és. Tot ha de ser-me el mateix quan només m'emotiva que una jove que passeja el gos, per bon dia em diu que Kaixo i Egun on... És meravellós el món. Jo li dic un bon dia ple de Divendres Sant. I fa fred.
Me n'he pujat a la llesca de plana entre camps i entre valls i entre monts que conforma el Calvari d'aquest preció San Vicente de la Sonsierra que tinc allí a la vora en decorat. Un tot de creus tatxonen la plana. Tres creus marquen el pas de la mort del Jesús. Un altar allà el fons tanca el pla que s'estimba a un paisatge molt lleig de fàbriques i carreteres que des d'on m'assec no es pot veure, perquè trie del bell per esmorzar-me i amb goig. És massa matí, només passen que gossos que guien els amos i gent més perduda que jo que no sé què m'han vist però se m'acosten i em pregunten que si jo soc d'ací. Uns d'ells s'espanten quan els responc en català perquè en català els he escoltat apropar-se per més que m'han preguntat amb un castellà ple d'eles d'aquelles més meues... No, jo alacantí, com sempre dic, perquè em fa tanta gràcia que sempre, sempre, em responguen que si a Alacant queda algú encara que parle com ara parlem...
Ha de pujar molt el sol perquè s'hi acoste la gentada promesa. I a fe que vindran, i en gran massa, del lluny. Sort de la Guàrdia Civil que ens aparta dels tants flagel·lants com s'hi van succeïnt. No podria haver-hi separació entre gents i participants...
Ve el Natzaré, acompanyat pel Cirineu, i la Dolorosa, ve el bisbe de la diòcesi humana que pertoque i que no sé ni em fa falta.
La Dolorosa du incorporat un altaveu que deixa anar tant marxes de cornetes com de banda de música i allò em resulta, mentre van pregant, surrealista del tot. En mig d'aquell verd bé de Déu, la tamborinada de realitat desballestadora que m'envolta és absurda del tot i l'única veritat que veuré serà, en la tornada, els colps que s'inflingeixen els flagel·lants. Això i les Maries, les dones penitents cobertes d'incògnit negrenc i arrossegadores, també, de cadenes que foren vergonyants...
De sobte, un d'ells diu que prou i, llavors, se li acosta un jove barbat mudat de vestit corbater i se'l posa entre les cames, al coll. És una postura de submissió absoluta del reu, que queda enganxat amb força suficient perquè no s'hi puga moure, allí mig emponnat i amb l'esquena al bell aire.
De sobte, el jove treu l'esponja amb els vidres i li fa quatre colps secs a cada banda de més prop del cul de l'hematoma esquener i aquest s'alça amb la sang com comença a brollar. Quede ert.
I després d'aqest en vindrà un altre, un altre picador, un altre penitent. Un mateix dolor per bandera...
I li tapen l'esquena amb el blanc que es fa en tan poc vermell mentre segueix al colp un poc més, vaja buidant-se el pap... I en no-res que li tapen del tot aquell dol amb la capa de llana terral amb la creu i se'n volen corrent a curar-li aquest greu disbarat allà dalt i tan lluny, penitència flagrant, genuïna del tot, el baixar i pujar a tan lluny i descalç i amb cadenes als cansats turmells...
Penitència tangible del tot mentre el bisbe fa un gest que no voldré jo dir però bé que comprenc.
Van passant, acabant al seu pas eixa llesca de bé del bon déu que els permet aquest goig de paisatge infinit i s'apropen al tou de la gent, la gentada que ve i que ausades que és molta i és massa i quin bo que jo he fet d'allunyar-me en l'enllà de més lluny per tastar d'aquest prec fet a colps.
Ja l'he entés, i m'ajuda el bell cant que la gent del darrera fa seu, un sol prec ben potent a un vell ritme que em sé i no recorde, que em sé i que no em ve i que jo el sé i el conec i per més que ara pense, i entone, i ara cante, no sé d'on l'he tret... Ves per on, que de sobte em revé... Quede encara més ert, que el prengué Boccherini per trenarla gran obra que fou la replega de músiques del Madrid que visqué per la nit... Canten l'inici de l'obra, que refereix l'Ave Maria vespertí que pels carrers s'hi cantava... Ací és migdia i de sol de Divendres Sant i amb la lletra canònica que cante també per anar-me'n del tot, perquè em queda camí al benentés que tot és caminar.
Aniré més enllà, però ature un instant aquest més caminar vora l'Ebre estimat.
Comentaris