De viatjar...

Processó del Sant Soterrament. Nájera. Divendres Sant de 2026.

antrafel, a dissabte onze d'abril de 2026.

Hi ha moltes maneres de viatjar, en soc conscient. I també sé que la meua manera no és massa comuna, sobretot perquè arribes, en els viatges que pots arribar a fer, a aprendre molt.

I una de les coses que aprens és que la teua voluntat empàtica cal substituir-la, sovint, per una mala llet cósmica que t'enfronta del tot a la manera d'entendre la vida dels altres viatgers, sobretot els qui els dona igual el sia que l'arre perquè només miren per ells. I en una societat de melics ben mirats però mai no apresos ni voluntàriament netejats, això pot ser catastròfic... Perquè jo em negue a perdre la meua pròpia essència quan viatge. Llavors cal aplicar allò que sant Joan Fuster deia; que forma part d'una bona educació saber quan s'ha de ser maleducat...

Judas de la Plaza Chica, i jo mateix, si vols tindre'm per un Judes més... Alfaro. Pasqua Florida de 2026.

I, per suposat, cal ser-ho. Cal ser-ho quan són les dotze de la nit i tens a l'hotel una caterva de xiquets jugant pels corredors i armant una gresca insuportable. Però alto!, què la culpa és dels xiquets? Mai de la vida!, i ho saps ben bé quan veus que els pares s'hi comporten encara pitjor i amb raons del perquè jo ho sé, ho meresc. Quan la voluntat, la mala voluntat o la passenteria absoluta campen, que ni tant sols els responsables de l'hotel fan res per solventar la situació, què caldrà fer sinó armar-se d'una paciència infinita i, si no la muntes tu, esperar que la munte un altre o uns altres dels afectats.

És axiomàtic. La negació de la mala acció dels infants per part d'uns progenitors farts de sostenir-los i que es donen al perbeure i benmenjar de cap de setmana tot compartint els nens desatesos amb la totalitat dels altres, tot això, és ja un fet tan habitual que entra dins dels plans magnífics que proposen les cases d'hostes... O més aviat, haurien d'anunciar-ho. Per evitar-ho, clar. No vas a deixar-ho tot a l'antull de la sort. De la teua mala sort...

No va costar-me massa trobar els jugadors de daus a la preciosa portada de Santa Maria la Real. Erriberri. Dilluns Sant de 2026.

També, però, hi ha classes, per suposat. Dependrà també dels diners que vulgues haver-te gastat en llogar llar momentània. Quan més pasta aboques tindràs cases més sol·lícites en l'atenció del tothom, per suposat. Però no sé jo si el caràcter dels pares deixats, però amb diners, seran més aviat iguals. Segurament, supose que pensaràs com jo i per això ho done per segur, els puga més el què diran... Veus, una de les meues instàncies primeres a l'hora de viatjar: no tingues cap vergonya de fer ni de preguntar ni d'optar, Sergi, perquè ací, total, no et coneixen i, si la muntes, no passarà de ser una anècdota allò que pugues haver fet incorrectament. Primer de tot perquè ja ho intente jo, això de passar desapercebut i provar de ser empàtic... Però canviem de terç, que això de l'hotel hauria de passar com a exemplificació simple i sembla ja un capficament mandrós i insistentment molest.

L'única i tan impressionant i tant.... Ai... Sant Miquel de Corella. Dissabte Sant de 2026.

La meua manera d'emprendre un viatge sempre és idèntica. Vaig des de la por. Em moc des d'una por atàvica a allò desconegut... Una por que, ignore els perquès, passa del tot en ser que estic ja fent carretera, feliç de trencar la meua quotidianitat llefiscosa... I content, perquè he triat conscientment i voluntariosa l'allí on aniré. Que t'assegure que no serà qualsevol lloc qualsevol.

Processó percussionada, i molt ben percussionada, davant l'Ajuntament d'Haro. Dimecres Sant de 2026.

Sol tornar-me cada vegada que em toca arribar a una població novella, això de la por. No m'agrada repetir llocs i, per això, els nous aprenentatges van succeint-se fins establir en mi un patró sorprenent que passa de l'angonixa a la progressiva coneixença, i massiva sempre que puc, que acabarà fent-me estimer l'indret conegut. Ja veus, em mou l'ensinistrament instructiu pràctic continu. Sempre estudiant soc, mai no mestre, però acabe sent sempre amant!

Castell i Torre del Rellotge i Església de San Vicente de la Sonsierra. Em vaig enamorar a primera vista... Dijous Sant de 2026.

No suporte, això ja ho saps, el proïsme turista.

Jo em tinc per viatger, no per oportunista turista. Això sí i també, d'oportunitats de viatjar, les que puguen ser pillades. Viatger, soc i dic, que només es mou per un interés propi i segur. Tranquil·la pots estar que on jo hi aniré és perquè m'atrau de sempre algun dels aspectes geogràfics, etnològics, festius... Barrumballes per tothom. Per a mi certeses; i poca vegada caic en equivocació, davant la tria.

Crist processional i el seu reflex a un venerable mur de Sant Tomàs d'Haro. Dijous Sant de 2026.

Llàstima de no poder incloure el fet gastronòmic per les raons òbvies de la meua salut, però això tant em fa! El que passa, a part de la saliva per la gola, és que això fa que xoque més encara amb l'ocasional turista que està allí, al mateix lloc on m'estic jo, sols per dir que ha estat, amb, si pot ser, que ho és, una caterva de fotografies als seus estats xarxasocialitzadors que puguen donar-ne, tant de pel cul com de fe... Coincidència única. Jo, sempre guarde silenci.

Còpia del Sant Sudari, la Síndone, de Torí a l'església de Sant Tomàs d'Haro. Dijous Sant de 2026.

Casos pràctics molt recents perquè pugues entendre'm..

Meravellat estic de poder visitar en un matí de freda pluja la preciosíssima església de Sant Tomàs d'Haro. Dijous Sant, imagina't la meravella de veure augmentat tot allò que s'hi veu amb els preparatius de l'altar on per la vesprada s'hi reservarà el Santíssim Sagrament i, per suposat, tots els passos processionals i els estris de les confraries allà varats... Impressionant. I de sobte, una turista comença a queixar-se en veu alta, amb aspavents i males maneres, que la música gregoriana que sona en l'ambient és ben avorrida. Què no podran posar alguna cosa més alegre? No fas cas, però quan estàs embadalit contemplant el darrere de l'Altar Major, amb tanta figura i unes pintures de qualitat als sostres, t'apareix la mateixa senyora marmolant a la companya que quin poc trellat tenen d'haver posat tots els profetes bíblics en l'altar aquell...

Muntatge de l'altar de Dijous Sant a Sant Tomàs d'Haro.

Això em sona a amargor recremada que se't confirma quan te la trobes per tercera vegada en aquell mocador de món i la sents, involuntàriament, queixar-se que com que la visita pot costar dos euros, que quin robatori, i a més, tothom movent-se d'un costat a l'altre movent coses veges per a què..., quan jo hauria pagat més i molt més només per compartir per tant curt temps aquella meravella d'espai i flipe de cor amb les accions muntadores de l'altar efímer, amb un pelicà simbolitzant Crist que pega un tro de com és de rebonic...

M'assec a escriure. Ho necessite. Em passa sovint que quan un indret m'al·lucina em neixen versos... I en teure la llibreta veig que aquella m'assenyala i comença a parlar amb la patida companya... Segur que s'està ficant amb mi però què m'ha d'importar que tal haca puga opinar res? Tinc clar que les opinions són com els culs, que tots en tenim un, i hi ha qui li put constantment, i no per no torcar-se'l sinó per no contenir les seues ventositats.

El pas del Crist a la Columna es mira l'Altar Major de Briones. Magnífic indret. Dijous Sant de 2026.

La mire ben mirada i em ve una idea, no un judici però quasi... Segur que aquesta és de les que anit, en el barri de l'Herradura, quan va passar la processó, es molestaven, copa de vi en mà, que la processó passara a aquelles hores que ells feien vespreig, veges tu quina idea... Jo, esquivant-los al darrere dels músics, vinga a oir preciositats processionals de les que m'agraden, sense saber més que anaven direcció al temple, encara vaig poder viure un espectacle ver percussionista i un Encontre Dolorós inesperat, afortunadament sense ser tacat, no com tants d'altres inafortunats que seguien el procés al meu costat, pels glops perduts de tantes copes de vi riojà com sembla que s'esveraven i perdien contingut... I seguisc escrivint. Ara no perquè trobe que aquesta música de missa de morts gòtica s'adiu de manera ben especial a aquest matí de Dijous Sant i aquest temple de magnificència artística provada, però mire dins la bossa... Sí, he dut els auriculars. Serà millor que en les properes visites els tinga a mà, per evitar els comentaris dels turistes cunyats, sobretot...

Dos Judes, l'un d'Ontinyent l'altre d'Alfaro. Matí de Pasqua Florida de 2026. El segon està cremat.

I prompte tindré oportunitat de fer-ho, que en la visita turística contractada a Tudela, Dissabte Sant, me'ls hauré de posar sí o sí després que, a la torre de Monreal, mentre esperem tanda per pujar a la passada de cambra fosca que hi ha al capdamunt, baixem al capdavall, a l'aljub cristià medieval. Allí, un saberut de res, explica a les dones que el color oxidat d'aquelles parets es deu a que allí s'hi guardava ví. No n'aguante més d'estultícia humana, com que estarien així aquelles parets si hagueren aguantat el fruit sagrat de Bacus... Em pose els auriculars i només me'ls treuré per escoltar les paraules intel·ligents d'un guia curat d'espants i de gents d'aquestes... Diu l'home que és la primera vegada que, fent de guia, veu en aquell plat enorme de la cambra fosca, reflectit a través dels espills, la imatge de Tudela amb el Pirineu a la vista, ben nevat...

Pantalla corba de la Cambra Fosca de la Torre Monreal de Tudela. Al centre, el Pirineu nevat... Dissabte Sant de 2026.

M'emocione, però aquell energumen del vi torna a soltar-ne una que..., per sort, la seua esposa me'l fa callar i perquè és una marranada de caire sexual. Perquè si soc jo, hauria provat, i malgrat el meu caràcter poc donat a les violències, a fer-li saber d'aquella educada mala educació de misser Fuster.

Des d'eixe moment, jo a les meues fotos, els meus textos apressats i a oir dels qui en saben.

Devoció davant el crist de la Virgen de la Vega. Haro. Matí de Dijous Sant de 2026.

Per què dimonis vas a un lloc que no t'atreu? Per què necessitaria jo plantar-me a veure una processó del Sant Soterrament, per exemple a la foto que use de capçalera, presa a Nàjera Divendres Sant, amb un copot de vi riojà? I tant que cadascú pot fer tal i com li rote, per suposat; però supose que per això mateix no li molestarà haver quedat retratat... Fins on arriba la teua llibertat i quin és el límit del llibertinatge, i de la decència i de... Un servidor ho té clar per a sí mateix, pels altres... No solc ofendre'm massa, però quan hi ha massa per a la carabassa... Temps i costums, ho sé. I jo dec viure, i vindre, d'un món tan llunyà...

Tot esperant l'arribada dels Picaos al Calvario de San Vicente de la Sonsierra. Al fons, el Moncayo nevat. Matí de Divendres Sant de 2026.

I així tot. Viatjar se't presenta costa amunt i no, precisament, per les costeres sinó per les males decisions. Com se t'ocorre, Sergi, acudir un Dilluns de Pasqua pel matí al castell d'Erriberri, Olite pels amics castellanoparlants, sabent que hi trobaràs centenars d'instagràmers i gent que no sap on hi és però que es mor per pujar a cadascuna de les torres sense saber com s'hi puja a una torre amb doble direcció i escala caragolera... Malgrat els auriculars i l'excel·lent tria musical que m'acompanya, encara n'escoltes tantes que t'enerves... Això s'ha de fer entre setmana i sense massa públic, home, que ho pateixes! I més en aquesta carcassoneta treta dels deixebles de Viollet-le-Duc del no-res més roïnós. Qui em torne a parlar de puresa en les reconstruccions, li ho deixaré clar...

Sort que queden espais com la portada romànica del temple de la vora... Clar, ací en serem quatre que ens detindrem en l'absoluta meravella que és i que representa. I això que a les xarxes, una foto amb posi pot quedar d'allò més bé... En l'església única i terriblement preciosa de Sant Pere, només vaig creuar-me amb, quatre persones? I totes elles miraven cap a dalt, i s'aturaven, i comentaven entre elles. Fotos?, crec que només en feia jo...

Entrada a l'Església de Santa Maria la Real. Erriberri. Migdia de Dilluns de Pasqua de 2026.

Viatjar sol em dona també la possibilitat d'equivocar-me sense haver de passar més recança que l'ajust més propi. De tot s'aprén... Mal fet, Sergi, de posar-te entre el públic, carregat, per cert, el públic dic, de copes de vi, mentre passen los Picaos pels carrers de San Vicente de la Sonsierra... Mare quin luxe de Dijous Sant, per favor... Tothom s'hi concentra en els carrers principals d'a sota i allò és un fotimer de comentaris, mals glops a les portes dels bars, repretons i gent que alça el mòbil per fer males fotografies mentre tapa la vista a la tanta gent que s'hi agombola al darrere...

Sala Capitular del monestir de Santa Maria de Fitero. Pasqua Florida de 2026.

Jo no ho conec tot allò, estic aprenent... Però ja l'experiència em fa sospitar... Espera't, Sergi, ni t'atabales ni t'atabolles... Primer, mira passar una processó etnològica insuperable en continguts i riqueses. Després, entre el públic, no fotografies. Escolta com fins i tot la xusma més xusma, que hi ha gent amb tan fort pet que trenca a perbocades d'estupidícia el silenci comú que s'hi fa quan, de sobte, abans que no gire el cantó, s'escolte clara cada trompada que, sobre l'esquena, s'hi fa el flagel·lant penitent...

Jo, que intente comprendre els perquès perquè totes les causes que pense em superen, davant aquell espectacle, reaccione amb passió intensa. No només se m'erissa el cos sencer sinó que la ment se'm dilueix de tant pensament com s'hi mescla amb un profund sentiment de petitesa, de respecte absolut... I a la meua vora, gent xerrant de qualsevol cosa amb la copa de vi en la mà. Què no veus la intensitat del patiment humà autoinfringit? Per a què has vingut? Tan necessari és dir que has estat alli? Per suposat que sí, però has estat de cos present i mai no d'ànima...

Cimbori de la Catedral de Tarassona. Tercer Dia de Pasqua de 2026.

M'espere. La intuïció m'ho diu. Més enllà, en la nit, costa amunt, ja no hi haurà públic ni gent que, accidentalment, trenque a la vegada, amb l'estrèpit multiplicat pel curt silènci fondo, tres o quatre copes de vi que, buides, uns alguns s'han deixat en ple camí. Allí a la voreta. Hi hi ha tantes, de copes...

A vore, Sergi, centra't. Si et poses sota qualsevol fanal, podrà fer bones fotos i, el que és més important, viure la realitat de la festa. Vaig seguint, sempre amb respecte. He tingut bon mestre en això de les fotos. Juanjo Alcaide sempre, sempre, m'ha dit que el fotògraf ha de ser respectuós i fer-se fonedís. Que no se'l veja. I ja sé que en el meu cas, pel volum, és difícil, però ho intente. Quan arribem dalt del castell, vora l'ermita històrica dels únics flagel·lants que queden a Europa, jo tens per saber on estic i què està passant. Ara entenc moltíssimes més coses, tantes com més desconec...

Picao. Tot el meu respecte. San Vicente de la Sonsierra. Dijous Sant de 2026.

I llavors, em ve un dels organitzadors. M'ha vist curiós, seguidor, respectuós, i comença a parlar-me, a explicar-me, a preguntar-me al seu temps la meua opinió. Li soc clar, la cosa més preciosa i repugnant que he vist en ma vida viatgera arreplegadora de tradicions.. Em somriu i em diu que sí. Veus?, és el premi. Se'm veu atent i, llavors, se'm distingeix de la resta. No soc com els altres i meresc, per tant, la paraula... I això és el que jo desitge, del cert, quan viatge, veure, entendre, aprendre i, llavors, poder estimar perquè ho he fet meu. Per a què moure's de casa a tals llunyanies si no?