Angelets...
Santrafel, a dotze d'abril de 2026. Diumenge in Albis o de Quasimodo.
És que no hi ha respecte per qui viu i regala la vivència, no...
A aquestes hores, fa exactament una setmana, duia jo més d'una hora gelant-me, assegut a una plaça de los Fueros de Tudela atestada de gent, esperant el vol del seu famós Àngel. M'havien dit els que en saben que matinara. Ausades que ho vaig fer.
No m'arrepentisc malgrat la capuana que m'ha quedat.
Diumenge de Pasqua Florida i, després de tants i tants anys a la plaça Major d'Alfarrasí esperant que l'Angelet, fill del tudelà, donara per començada la primavera amb la treta del vel de dol que cobria la cara de la verge nina, ara havia arribat el moment de conéixer de ple el pare de la criatura en una ciutat, puc donar fe d'ateu, que no s'hi sap viure sense la seua presència.
Ja ho tenia clar l'any passat quan vaig escriure en vers un adeu formal a l'Angelet. I ausades l'esforç que vaig fer-hi!, viure la Setmana Santa de Conca, arrimar-me a Alfarrasí i partir immediatament a una setmana al·lucinant en tots els aspectes a Zamora... Després de l'operació, necessitava agrair, per un costat, i mostrar-me formalment que tot pot superar-se.
Fins i tot la indiferència humana.
Sobretot la indiferència humana.
Només els Angelets no poden permetre's de ser-ho, d'indiferents dic.
Així que enguany ho vaig tindre clar des del principi: el temps de vacances pasquals, fos quin fos el format de les mateixes, que això també depenia de molts altres factors, hauria d'incloure l'aparició estelar de l'Àngel tudelà...
I fou paraula major!
Des de l'aparició inesperada dels Alabarders al capteniment de la gent, passant pels complements ostentants i, per suposat, als simbolismes mutus i els diferencials... Un estol magnífic d'idees que no m'admetien cap comparança sinó suma de belleses, marques de tradició, espurnes emotives cosubstancialment idèntiques...
Millor?, pitjor?, que cap això en cap joc mental a través dels ulls d'algú que estima vertaderament el fet festa com expressió màxima de la necessitat humanal de plasmació emotiva del diví????
Jo, sempre em quedaré, per moltes altres circumstàncies realment, i profunda, personals, amb l'Angelet valldalbaidí. Però la coneixença era més que necessària i n'estic satisfet d'haver-la pogut dur a terme.
A més, comptant amb l'afegit de l'ahir del Volatín al mateix indret i la que suposaria, hores després, el descobriment magnètic dels "Judas" d'Alfaro...
Això sí, alguna cosa fonda en mi s'ha trencat del tot. I és la necessitat de contar-ho, no la d'explicar coses que no només no es poden explicar perquè això mai no m'ha suposat cap muralla infranquejable, no... Ho tinc clar; ha estat aquell esforç constant de dir per a qui no vol escoltar el que m'ha caigut al terra i s'ha fet miquetes.
Jo crec que ja he acomplert, i amb escreix, amb el meu procés describidor, descobridor, escampador si vols... Per més que el mot em sona a la dita de l'escampar farina... Què no és el que he fet jo per tant de temps i amb tanta pluja?
És moment d'agafar fort el vel i seguir amb el meu vol, continuar més enllà de la idea per sobre de profits i xovinismes. Tot allò que m'ha donat vol també m'ha llastat.
És l'hora, potser, de deixar d'escriure per passar a escriure.
L'Angelet i l'Àngel m'entenen, i riuen del mal joc de paraules. D'on et trauràs el cereal que has de sembrar, Sergi? Ambdós ho tenen clar, també, però els agrada fer preguntes que no tenen més resposta que la retòrica. Em dona igual. No importa la persona sinó la idea. I bé que em conviden a volar...
Comentaris