Santrafel, a diumenge quinze de març de 2026. Les Idus de març.
Ahir va ser un dia d'aquells que necessitava, plogut a estones, amb ullades de sol que presagiaven més pluja lleugera, ambient fred, ànim buit, enteniment espés... L'ideal per combatre'l era el caliu, i vaig trobar-lo a Otos... Vaig anar a passar el dia amb Ferran i Empar, i els seus pares. A Empar li devia els regals del seu primer aniversari, i ausades que li varen agradar... Vam acabar a les tantes de la nit els dos jugant amb uns cartonets de colors que ella anava posant sobre el dors de la meua mà esperant que li diguera el nom... Quina preciositat de xiqueta...
Però clar, Ferran, que ja s'ha fet molt major, tenia uns deures molt interessants a fer... Havien anat divendres a l'escola a collir espàrrecs, espàrecs a Otos i a l'Acadèmia aquella també... Tocava fer un plat a casa on usaren d'aquestes titges ja molt granades per l'abundància de pluja i la premura en l'arribada de les calors... Amb les sis titgetes que li tocaren, poca cosa podia fer el xicon... Solució, au anem a fer espàrecs...
Per més que la fotografia que enceta aquest recull memorístic per quan em trobe del tot desmemoriat siga jo mateix sostenint una garbeta d'aquestes meravelles, només vaig collir-ne dues titges. La resta, un bon grapat Ferran i la major part Dani mateix, que va baixar bones costeres per pillar-ne'n dels bons... Amb tal collita, sí que es podia fer un bon plat, sí... I així va ser. Ferran està costumat des de xicotet a plantar-se en la seua torreta de fusta, a la vora del foc, per ajudar els pares a fer qualsevol cosa que puga ser necessària en la cuina. Així, no va ser-me rar veure-me'l amb Belén pastant la farina, mesclant els ous, posant els cigrons perquè no pujara la pasta al forn, quin pastís més rebonic va eixir-los! Rar no, però meravellós, sempre se'm fa...
Jo, el que vaig collir va ser bona cosa de fotografies d'un Otos nuvolós i ben canviant i molt canviat... I una reflexió que em va resultar punyent del tot... Sent de poble com em sent, he estat i estic tan lluny de la vida poblana... Que no és, amb la meua edat provecta ja, la primera vegada que he fet cas literal a la cita i me n'he anat a fer espàrrecs?
Sincerament, va resultar-me divertit. Les converses amb Ferran, que raona com un homenot ja, i el cómode del paisatge casolà que tant em conec com m'agrada, foren d'allò més satisfactòries. Un tractament ideal per l'ansietat que m'afona. Però... Com estic de lluny de tot allò que realment m'agrada, o m'agradaria encara... No parle de ser llauro. A l'ontinyentina seria només ser esclau real i amo aparent d'allò que només és una natura morta i que diguem "caseta"... No.
Parle de remeis casolans i no els cerque ni els use. Parle de costums i poques són les que pose en pràctica sent-ne, paradoxalment, tantes a l'hora i també. I per moments, em mire a dins de mi mateix i veig que jo ja no soc jo, i potser mai no ho he sigut... Vindrà algun dia que puga posar en pràctica real allò que vull fer, que m'agrada i m'explica i em manté amb esperances? És tan cómoda com plàstica la fumuda quotidianitat que em malgoverna però em dona aquella estabilitat social que ni vull ni s'acobla ni acorda amb el so que dins meu jo em note com em reverbera... Potser siga ara un nou moment per decidir, que se'm presenta constantment el joc de la tria, què vull fer d'un mi mateix que ansia tornar a ser però no sap com ser-ho. Ai Sergi... Vorem. Però no esperem massa, val, ni tampoc desesperem. Que vaja donant-se tot naturalment ara que trobes, en anar a buscar espàrrecs, com voldries fer, un possible camí. Fes-lo proposta completa de vida, no sols anhel... I sense por. Què és el pitjor que podria passar-te sent tu mateix?
Per cert, diu Dani que el millor dia per fer espàrecs és divendres de vesprada ara que ha plogut, abans que els qui van en cap de setmana s'hagen endut els millors dels recents...
I en el fons, el millor del joc és que no puc menjar espàrrecs per l'àcid úric que contenen. Ja veus quin plantejament vital...
Comentaris