El nostre cartell de la Setmana Santa 2026. Ressuscitarem...

 

Santrafel, a dimecres quatre de març de 2026.

Falta un mes just perquè cremem el que quedarà de la Vella Quaresma la nit de la Pasqua Florida, el pas de Dissabte Sant a Diumenge de Resurrecció. És moment, doncs, de presentar el nostre cartell de la Setmana Santa.

Fa onze anys que Juanjo Alcaide i un servidor, ja molt bregats per anys de creacions diverses relacionades amb tants i tan diferents aspectes de la Setmana Santa, pensàrem que, aficionats com som al món cartellístic (tant com a creadors com també com a col·leccionistes), podríem fer com s’ha fet de tants anys als móns meridionals ibèrics on, a banda dels cartells anunciadors de la commemoració apareixen una munió de cartells propis de confraries, tertúlies, agrupacions, col·lectius diversos... Nosaltres, creatius a més no poder i envoltats d’un món fada de tan reiteratiu de formes, costums i inèrcies festives que sovint tenen més a veure amb interessos que no amb el fet artístic, pensàrem de fer un cartell col·laboratiu propi anual al qual s’afegí, poc temps després i per raons molt semblants, un altre sobre la festivitat del Corpus.

I així portem ja, amb aquest, onze anys setmana-santers, és a dir, per les circumstàncies diverses de modes i modismes, aquest que ara vos presentem és el quinzé cartell que hem realitzat, una coordinació que creiem de profit que sempre ha volgut ser respectuosa amb allò que s’hi commemora però, com no, provant de treure punta als seus ets i uts... Juanjo a través de l’agossarament, o no, de les imatges. Jo a través de les significances i simbolismes.

Val a dir que, per més que ens hem esforçat en el fet estètic formal i del joc etern de l’art que va del significat al significant, cap any no havíem pensat de fer un cartell tan carregat de teologies com aquest d’ara... Si els darrers anys desbordaven símbols relacionats en determinats personatges que volíem analitzar i que, després, vaig jo mateix treballar a través d’articles i, sobretot, poemes (Judes i Maria Magdalena sempre m’han obsedit), ara que ens sentim absolutament deslligats de qualsevol relació terrenal amb formes celebratives digues-les puntuals, locals, personalitzadores, capellístiques, sectàries o com siga que vulgues nomenar-les, hem passat a tractar un moment concret que encara no havíem plasmat: la superació del tot plegat a través del moment de la Glòria, la Resurrecció.

I així, heus ací el nostre cartell que fixa aquest moment. No cal explicar massa. Juanjo sempre diu que un cartell que cal d’explicació no arriba a acomplir la funcionalitat exacta que la imatge ha de projectar sobre l’esperit de qui la veu... Jo més que no l’esperit, m’agrada pensar en la consciència a partir d’allò que sap el cadascú que mira, la pròpia enciclopèdia personal. Per això, no veig mal aclarir quatre coses fent cinc cèntims...

Heus ací la “Dextera Dei”, la mà de Deú (que hem tret, com no, de la meua adorada església de Sant Climent, a Taüll (la Vall de Boí de l’Alta Ribagorça pirinenca), que sosté la gàbia que és el món. I aquesta gàbia la pots prendre com a presó física, espiritual, gàbia de grills... Qualsevol faixa, brida o cenyidor que puga apretar la llibertat humana tot i incloent el costumari heretat i, per tant, religió, estat, economia.... La porta està oberta, veritat? 

El Crist mort, un crist absolutament impersonal, tòpic de cementeri que, dins del buit tan ple de l'element gàbia recreativa no punxa ni talla i que s’hi sosté com pot de l’engronsador de la vida perquè, per més que estire la mà, no pot eixir-se'n d'entre les tantes barres... 

De sobte, amb la porta oberta, es fa llum i enllumena, cap a fora, cap a la possibilitat superadora de més enllà que, per suposat, pots interpretar com vulgues, fins i tot de manera creencial... L’ombra del món cel·la-presó retrodedirà i, llavors, teatralment, perquè tot plegat no deixa de ser un misteri representatiu romànico-postpandèmic, les paraules queden evidents. 

Tot és voluntat de qui, estant el mareig en ple auge, apareix per solventar la situació en l’últim moment i donar per acabada l’obra, el “Deus ex machina” clàssic, convenientment entreverat amb els mots bíblics perquè, a la fi, insistim, tot és joc. I tornarà a nàixer en vindre el Solstici d’Hivern i tornarà a morir en arribar el divendres anterior al primer diumenge posterior a la primera lluna plena després de l’Equinocci de Primavera. Així d’avant i arrere va constituint-se, pels segles, la tradició. Sant Joan Fuster ho tenia molt clar; “De fet, la “tradició” no és més que això: el pare que se “sacrifica” pel seu fill, pel futur”. 

Si t’ho havien contat del revés, i t’ho havies cregut, ací tens l'endret. Ppotser és hora que tornes a mirar-te allò que creus des de la teua gàbia pròpia on, per cert, tens la porta oberta...