Dilluns Sant preciós a Oriola...
Santrafel, a trenta-u de març de 2026, Dimarts Sant.
Tants anys com fa, torne a Oriola un Dilluns Sant.
Atrevit, sí, per suposat; però m'havia de provar en distints sentits dels tants com hi ha...
No hi tornava des de l'any quinze, aquella Setmana Santa tan dolguda per la infame companyia i les tan fosques intencions que em duia, totes elles adients a una processó de silenci que recorde davant la porta de l'Església de Santiago, gòtic florit, a les palpentes on només es veia que un bosc de creus que tant de pi no ha tingut mai la muntanya...
Abans, però, quan treballava a Bigastro i intentava el viure a Jacarilla, Dilluns Sant sempre em podies trobar als carrers d'una Oriola que ara m'he trobat més madura, neta fins un punt que m'ha sorprés, i a parts renovada com abandonada...
Què li farem. Tots envellim. Ella, pel poc que he vist i gaudit, és per a bé.
M'agrada recórrer aquells carrers que, en la Santa Setmana, sempre duen a jovialitat per l'animació de qui passa, en contrast ple amb l'adust net i brillant dels edificis solemnes vora el deixat dels modestos que a les vores s'arrapen, com si tingueren por de, en el mareig, caure un bon bac. Justet com jo.
Els records que tinc, no tan antics i ben arrelats en la bellesa rememorada, no s'assemblen al que veig. Els protocols han variat en pocs anys tot i que semblen d'aquells que hom juraria convençut dels de tota la vida. I no hi ha tantes vides en eixos anys, i els canvis són palmaris, i m'agraden...
En anar ben aïna, prompte, i aparcar-me no sense dificultat, tinc temps de contemplar molt més, d'adelitar-me en els detalls que em duen del gòtic granat al neoclàssic formalíssim sempre esguitats l'un de l'altre.
La "sotánica y satánica" vila, en paraules de l'alt Pablo Neruda, ja ho saps, em rep amb nervi, espectant per viure allò que tants dels seus habitants han confessat alguna vegada i jo he vist múltiplement escrit: "Yo, antes que oriolano, soy semanasantero"... I això és el que busque tants anys després, un poc de petjada de cultura popular d'arrel tradicional i poc més... Hauré d'apartar la suposada laïcitat de l'exèrcit d'aquesta Espanya demòcrata i aconfesional que ací veus que no i que per a res...
El costumari de la tradició, vaja, perquè hi ha molta cosa sota la capa de la tradició. Molta. I la tradició sembla que, pels tradicionalistes, tot ho justifica. Per més que una analítica precisa dels perquès i els origens i les causes i les intencions de la simbologia que s'hi vol reflectir i no es conta, avisa que la tradició té una capa molt llarga. I opaca. I brillant.
Veig el sentiment i doble l'aposta pel meu... I faig meus els versos del poeta, també falsament cabrer... Hi ha alguna realitat real en tot allò que veig?
Sí, la il·lusió infantil que es fa obsequi multitudinari de dolçor, fins i tot en els més majors. És el que ens fa persones i no serfs a l'antull de qualsevol Inquisició que vulga imperar-nos...
Podeu somriure'm, per suposat. M'encanta que qui em parla em somriga i, espere que, qui em llig, puga somriure'm també. I que no se m'endormisca...
Jo no vinc dolgut perquè buscaba l'espectacle, breu, efímer, d'una llarga i densa vesprada-nit. Però entenc misser Hernández Gilabert. Jo també vaig tindre la meua experiència pròpia d'un infern que es ven com a cel i ens beneeix.
Ell, de ciutat bisbal catedralícia pagà amb la vida. Jo, de vila plebànica, pague amb l'ostracisme. Tothom qui diu la seua contra l'estament de l'encens sap quin calvari suposen els fariseus i el seu dictat en aquest món aconfesional, laic i constitucionalment demòcrata nostre.
Ho he de dir. Sempre ho he de dir. En cas contrari què voldràs, que diga només de flors i violes i romaní? Ni somiar-ho, per favor.
Ja estic jutjat i no he de fer, ni ho voldria, el pregó de festes. Aquestes memòries meues són només per recordar-me en l'endemà boirós de la desmemòria prevista; no puc mentir-me perquè tinc la consciència que tinc i el morbo dels altres, i el seu interés, no em desarma.
I només tinc, en cert, que la meua consciència que, de tant en tant, busca en la bellesa de la festa el trencament de tota quotidianitat feixuga.
I en cert que trobe d'aqueixa bellesa formal que m'alimenta... Ací en la Cruz de los Labradores de Bussi, per suposat, i tanta bellesa... I en el desfilar despreocupadament carregat de simbolisme de la Centúria emplomada amb totes les possibilitats certes de l'arc de sant Martí...
En el donar, donar, donar constant, a dojo, a mans plenes, a tot alé, dels natzarens coloristes carregats d'alforges bomboneres i bona voluntat. Oriola és vencedora absoluta en el fet de donar-se en caramels...
M'agrada passejar-me entre la gent. Callar, escoltar... No sóc jo gens d'olorar la maria que arriba en bafarada i preferiria un encens que no trobe enlloc, només en l'aroma llunyà, però persistent encara a brafades vingudes de l'horta de la floració dels tarongers, que s'hi remescla amb l'àcid úric de prop del riu... Un caliu estrany s'hi forma llavors. I mentre el respire, escolte...
Veig el vellut, els fils d'or als estendards brodats a l'aire, note la plata repujada i el llautó que imita plata remesclat amb leds que sorprenen.
Veig la tanta llum dels passos que els fa estels desfilant en la foscor, foc sense fum com les gaiates castellonenques però d'un simbolisme absolutament cobert d'història percutora, escodrinyadora de les veritats del cos per redreçar-les a base de falsies i d'altres oronelles que són corbs.
Quina bellesa potent la dels bells passos de carrosses sorprenents, luxosos trons de reialmes celestes que imaginem i fem grans perquè és així com provem d'endevinar, forçats a honrar en el temps de la reformulació contrareformista, tot allò cèlic.
Que sorprenga el poble que no llig i que només enviarà que whatsapps per no parlar entre ells en el demà passat. Que no dubten de la grandiositat, de l'enormisme de la idea, en comprovar quant diner han invertit en tants grandària, tanta enormositat, tant invent de paraula, les nostres benvolgudes autoritats. Tant les civils, les militars, les religioses i les criminals. A mi, però, només m'arriba la bellesa del que veig...
I com que la resta d'històries me les sé en haver-les patit en carn pròpia. Una vegada curat de les ferides, somric en veure, en entendre el que veig una vegada comprenc tant els gestos com els tics, les voluntats, el protocol volgut, la bocinada que l'avalot regalador, un vertader esclat de joia impensada, regala als reguladors. I això és Oriola, i ho du brodat en or i en plata. Ella mateixa i tot plegat. Una cosa i altra, els extrems que s'abracen i desfilen mentre les bocines, les santes trompes, proven a rescatar el so del passat abans que siga temps de més passat encara, de trebanelles...
Qui ens escup s'escuda en espigues i raïms. Jo preferisc veure'ls en els aparadors de la vida com va...
Perquè la vida és una altra cosa, i està en la gent que s'afanya, que riu i critica, que prega i fuma i aplaudeix els militars amb els seus malabars i es senya en passar els pobres personatges bíblics a qui, del fang, han tornat els estris en plata...
Em sorprén trobar una planta baixa que, a mena dels dossers de la Ribera del Xúquer, duen a la ribera del Segura l'exposició teatral de la passió.
Em rebleix veure a arrapa i fuig el dins d'algun dels temples abans que els tanquen amb presses, entre la poca llum que s'hi deixa. Em complau trobar-me, de nou, amb la Mort i amb el Diable que custodien aquella Creu...
És la veritat, exacta, de tot allò que s'hi representa.
Això i les bocines.
Això i les tubes, o trompes...
Comentaris