Santrafel, a 16 de març de 2026.
Corre la brama que no m'estime les Falles. No és cert. Les escric amb majúscula.
El que no m'estime, i en absolut, és en el que les heu convertides.
Un model únic i indiscutible de valenciania i valencianisme que no hi ha manera humana que puga representar-me. La santferminització aquesta, si no voleu hiperturistificació que me les condueix, les ha fetes encara més amargants com a festa. Tot dins, de manera coherent del tot, d'un món plàstic, mesinfotista pel que fa a la raó pròpia i la pròpia cultura com a font desculturitzadora d'allò que podríem vore com a nostre i que resulta, només, topicista, folcloritzant... Una festa que es voldria veure com a popular i lliure quan és absolutament regulada, competitiva i, per tant, corrupta; capadora de carpes, exclusivista, polititzada cap a l'extrem menys humanista; excusa per a una comensalitat ordenada de got i cobert, vespreig etern, foc d'encenalls amb cada vegada menys art i un humor blanc volgudament controlat que no ofenga qui la subvenciona...
M'he quedat ample, veritat? I això que no he dit res que molt dels qui puguen llegir-me, i encara viure de dins o de prop la festa no s'hi puguen sumar. No, ni em veig ni m'hi puc veure dins aqueix món de banalitat on el símbol només és caspa i el tòpic tot ho governa; un tòpic, per cert, cada vegada més allunyat d'allò social, més elitista i, per tot, més únic i més anihilador de la diferència
Altra cosa són, però, els monuments. Altra cosa trobe, també, en les Falles de Gandia.
Les vaig conéixer l'any passat mateix i enguany, aprofitant que la metgessa m'ha recomanat que no toque per a massa el sofà de casa, he tornat a visitar-les. La ciutat ducal, de fàcil accés i aparcada, em reclama una vegada he enllestit la feina de l'institut. Res com aprofitar el que queda del vespre, que ja és evident que s'allarga, per passejar amb pausa i interés pel centre d'una ciutat tranquil·la quant a pressió visitant i ben interessant en tots i cadascun dels seus aspectes.
Pocs monuments, tots ells, tal i com era de preveure atesa la vida com va, molt reduïts de volums, especialment en les alçades, visitables de manera cómoda, cal insistir-hi, i en poc temps atesa la seua situació propera sobre el plànol. Bé que m'esmerçaré en caminar perquè aquesta és l'excusa meua; que arribaré a allargar-me a Beniopa i tot per tal de copsar l'art que s'ofereix, molt desigual cal dir, i l'humor que, a Gandia, no sembla gens blanc, que es dispara amb bala en temes locals. I hi ha una diana ben marcada a l'Ajuntament, on tothom rep de valent, i una evident tírria entre les distintes comissions que, ves per on, van traient, com convé, els draps bruts d'una junta festiva sempre en crisi per estendre'ls en figures i cartells absolutament feridors. Com deien que succeïa en l'abans. Amb gràcia, però sense pietat.
Ací, junt a l'espectacularitat de la bellesa, hi ha també la grandiositat de la permanència del fet Falla com a crítica que a tants llocs s'ha domesticat en benefici d'un poder que subvenciona i, per tant, controla directament o indirecta. És, aleshores, un goig poder aturar-se davant de cada monument i a la bona hora, fer la volta de rigor, pausada, atenta, convenient, i gaudir del tot d'un món que desconeixes en part però que et queda perfectament definit. I més quan fas la comparança amb el salt a nivells més generals que coneixes ben bé i que, en absolut poden eixir ben parats de la crítica catàrtica dels fallers, fallers, i del seu art, art.
Ací, l'essència festiva és encara fàcilment trobable perquè salta als ulls, i deixant passar per les vores tot allo que no fa goig del multitudinari, es fa tot Festa vertadera. I jo, que m'estaré només quatre horetes i escaig, i ja em semblarà massa perquè el massa cansa, tindré la sort d'endur-me una bona cabassada d'experiències positives, i més enguany que no plou i que, si no és per algun mareig d'aquells que em somouen, no implicarà caiguda. I no diré de les imatges... No serà aquest el text del meu blog en els darrers anys que de més fotografies pròpies s'acompanya?
Quede aquest malvolgut elitisme per les elits comanadores i vagen fent-se sang les unes amb les altres pel nostre goig lector. Que els grans problemes del poble són els mateixos que a tots els altres pobles i, si no els compartim, els comprenem. Són els grans els que ens uniran en patir-los ensems. I ací, el riure encara serà més estrident. I la gràcia amb que es diran, més plaentera en entendre...
Un plaer caminar per una ciutat neta, sense olors d'orins ni de l'oli refregit dels bunyols. Només, en alguns indrets puntuals, de marihuana, de suor humana, de gent que intenta arreplegar els tants caramels que els festers donen. Un lloc on encara escoltes comentaris humanals, interpretacions plausibles, pasdobles bons...
Mira si he corrregut falles que he estat en la del Mercat, la dels Màrtirs i Corea, Escola Pia i Vilanova. Carrer Major, el Raval, la del Prado, Lluís Belda, Roís de Corella, Alqueria Nova, Beniopa, Crist Rei, El·líptica i República Argentina. Quasi res la volta feta, i l'aprés del vist, punyeta!
Hi ha detalls que m'han agradat, sobretot els intel·ligents, els que se n'ixen de mare, els originals també... M'avorreix el que és igual, no és ben bo o es repeteix...
Els detalls sempre m'atreuen. I enguany, la falla dels Màrtirs, la que ha guanyat el concurs, en té i a bona cosa...
Les crítiques als troglodites homòfob deixen mal els troglodites i no ho mereixen. Segur que ells eren més avançats que no els homòfobs d'ara...
Vaja, vaja, quin compromís quan comencen a conéixer-te...
I els ofecs encara, més d'un any després, per a no oblidar mai, que qui va mal obrar no pagarà conseqüència si no és al món de les falles. Pena de telediari que diuen, només... Ací, per molt que purifiquem, els pecats dels tants pecadors continuen ploguent-nos. I ens seguiran ofegant...
I hom recorda Jaume I com a fundador del regne que fou... Però per ací ningú no recordarà Al-Àzraq com a perdedor oficial... Sort que, a casa meua, encara hi ha els moros i cristians i tothom vol ser-ne moro sense saber, tampoc, els perquès... Som un país tan rar... Una comunitat de regants, o de frares, que diria misser Enric Valor...
Corea, després de l'any passat esplèndid, és un dels exemples que et pose. Més enginy, més gràcia, però una considerable reducció de volumetries que, a la fi, han resolt de molt bona manera...
Que fins i tot et mostren les clavegueres que la bellesa del món turístic t'amaga, les veritats...
Un atreviment això de soterrar gent en vida... Sembla més propi això del meu poble, on se'ns tira calç viva perquè ens podrim amb rapidesa. Almenys, ací les flors i les làpides són de qualitat...
Com el Far-west no hi ha res, que diria la Trinca, ara que tot el món l'és...
Què li direm?, què li direm?
Massa taurons té el món... I em sorprén com tracten l'alcalde de passiu i evitador d'estrés, d'estressos pròpis, per suposat... El posen de volta i mitja... Ai com m'agradaria veure per un foradet utòpic com tractarien al del meu poble si férem falles. No hi hauria prou saliva ni prou llengua molla i complaent...
Sembla que Gandia dona per a molt i per a més...
Aquest ninot del fundador de Tano, em sembla deliciosa del tot... A la meua padrina li hauria agradat moltíssim, perquè el va conéixer de quan ella venia a treballar ací a la vora a l'Òptica de la Vilanova...
No m'ature massa en les falletes menudes perquè tant d'
horror vacui em produeix ois i més mareig del que ja duc de sèrie, però aquesta, que és la que ha guanyat els premis, m'ha deixat complagut del tot. Quan es vol fer meravella imaginativa, ausades que s'aconsegueix...
I un raconet per a la nostàlgia vintage...
Abans que el tòpic rebregat i folclorista em reblisca en el Prado. Recontra quin embaf de valencianisme del de València i pobles que no són València ni a la vora s'hi troben però matarien per ser-ho...
"Tres provinsias tengo yo, Alicante, Castellón, Valéncia, mi reeeeeino...". I d'ací no eixirem...!
Sort que entre el banal hi ha bellesa, i molta, per cert...
Sant Monleon, etern!
I el banal, cria el mal.
Heus ací el resultat d'una barrabassada. Han vingut i han trencat els ninots que arreplegaven amb l'estoreta velleta. No entenc les ganes que pot tindre algú de fer mal i més mal. I quan no, els furten per vendre'ls a bon preu en el mercat negre, com denunciaven en la falla del costat.
Quin desastre de societat quan aquests serrells seus ens la defineixen tan perfectament.
Em trobe unes dones mallorquines xarrant entre elles mallorquí i es posen a preguntar a una gent de Gandia que xerraven entre elles: "Por favor, parair al paseo de las Germanias?". I els gandiencs els expliquen en castellà per, després, seguir parlant entre ells en valencià. Arale, Son Goku i jo hem flipat...
Ací, un exemple de justícia poètica. Només poètica. Mai no profètica. Sí ètica, això sí...
Pobrets gandiencs que no tenen bon horari de tren... I nosaltres que ja no en tenim, ni d'horaris ni de trens, ni vergonya pel que veig...
Aneguets.
Ausades que han repartit dolçor...
Visquen els Reis de l'Orient. Vítol a sant Antoni i al seu porquet. De vegades, les revisitacions de les tradicions són d'allò més reboniques, i dolces!
Més enterros... Més gent a soterrar... Més soterrats en vida...
Vinga, passem el barranc de Beniopa...
Un bon detallet, el reflexe...
I entre unes coses i altres, es fa l'hora d'anar a casa. Quede content. Bon passeig. Bones falles. Bon profit. Alguna cosa més? Que molt em deixe, però amb tanta imatge, ja vas ben servit...
Que passeu unes bones festes i no ploga com han dit...!
Comentaris