De Rams a Xàtiva...
Santrafel, a vint-i-nou de març de 2026. Diumenge de Rams.
Ara que només puc ser fidel a mi mateix, necessite de llum i color i alegria. I no hi ha major alegria simbòlica que la dels Rams en la nostra cultura tradicional d'arrel. Bo, sí, la Ressurrecció; però per arribar a eixe punt àlgid, primer cal passar el dol rar, ràpid i trufat de dolç de la nostra Setmana Santa. Com que no em refie, i faig molt bé, de la meua salut, opte enguany per la reserva. Si l'any passat no tenia prou món per a menjar-me i en un sol dia del Ram vaig acaparar Elx, Novelda i Alberic, enguany m'ho he pensat ans d'eixir de casa. I no només per la ventada que tomba qualsevol bona intenció, no...
A veure, Sergi. I quina processó de Rams pots tenir a prop que siga comunal, que passege burreta, que tinga gent, costum, i alegria? Doncs a prop de casa... I recorde el que la meua alumna socarrada, penitent ella, va dir-me que a Xàtiva podia trobar bona cosa. Dona, doncs i per què no? A veure si allí hi ha molla... Només que siguen una mica més formals que no amb les falles demanaria, per favor. Que allò de tota la gent desfilant amb gots de perbeure i terços, no donava la talla que es vol i es pretén...
Perquè un servidor ja demana uns mínims, faltaria més. Que són molts anys ja els traginats i molt allò guanyat a través de la mirada de la coneixença immediata. Allò que et fa sabedor de costums i maneres no és la lectura sinó l'experiència pròpia. I anar abaixant llistons i acurtant fites, no va amb mi. I encara em dura el batistot d'ahir a Bocairent... Així que res, provarem en la inaparcable Xàtiva, a veure què poarem...
Un fum de detalls que enriqueixen l'ambient de qui passa i, en passant, va prenent, aprenent...
I tot en marxa, processional, vaig jo marxant també, a ritme de passeig, per la Xàtiva vella. Més neta la trobe que no en les recents Falles. I mai no m'aparte prou del rovell de la música, que vaig oint-la de prop en tot el meu passejar...
Percussions que em són rares però, justament per això, atractives en no acabar de copsar-les. Converses a quasi crits, gents que pugen i processionen per la vorera per no patir penitència amb els llambordins; tot allò que, en passar, denota vida, l'ara mateix, una actualització a la realitat que no necessita de filtres, que de dol només té formes passades i que no pretenen en cap cas marcialitats ni rigors. No. Ací l'humà és humà de veritat i qui passa és, just, poble...
Desfaig camí, marejat de mi mateix, no del que veig. Que segueix sent bell.
Veritats absolutes entre deixadeses mítiques.
Primavera vincent, només espera que passe, i depressa, la penitència final, per poder esclatar...

Comentaris