De Rams a Xàtiva...

Santrafel, a vint-i-nou de març de 2026. Diumenge de Rams.

Ara que només puc ser fidel a mi mateix, necessite de llum i color i alegria. I no hi ha major alegria simbòlica que la dels Rams en la nostra cultura tradicional d'arrel. Bo, sí, la Ressurrecció; però per arribar a eixe punt àlgid, primer cal passar el dol rar, ràpid i trufat de dolç de la nostra Setmana Santa. Com que no em refie, i faig molt bé, de la meua salut, opte enguany per la reserva. Si l'any passat no tenia prou món per a menjar-me i en un sol dia del Ram vaig acaparar Elx, Novelda i Alberic, enguany m'ho he pensat ans d'eixir de casa. I no només per la ventada que tomba qualsevol bona intenció, no...

A veure, Sergi. I quina processó de Rams pots tenir a prop que siga comunal, que passege burreta, que tinga gent, costum, i alegria? Doncs a prop de casa... I recorde el que la meua alumna socarrada, penitent ella, va dir-me que a Xàtiva podia trobar bona cosa. Dona, doncs i per què no? A veure si allí hi ha molla... Només que siguen una mica més formals que no amb les falles demanaria, per favor. Que allò de tota la gent desfilant amb gots de perbeure i terços, no donava la talla que es vol i es pretén...

Perquè un servidor ja demana uns mínims, faltaria més. Que són molts anys ja els traginats i molt allò guanyat a través de la mirada de la coneixença immediata. Allò que et fa sabedor de costums i maneres no és la lectura sinó l'experiència pròpia. I anar abaixant llistons i acurtant fites, no va amb mi. I encara em dura el batistot d'ahir a Bocairent... Així que res, provarem en la inaparcable Xàtiva, a veure què poarem...

I què he trobat? Doncs allò que m'agrada: alegria de viure i ben sanitosa...

I això que amb el canvi d'hora encara vaig destarotat. Sort que la visita prèvia a la Seu m'ha posat a to. Ací sí que saben l'hora que és, sí...

Molt de profit la volta a la Seu. Guarde un munt d'imatges d'aquelles que atresore en l'arxiu personal per quan calga treure-les en conserva, que és el mai, ja veus tu... Però i com m'ho he passat de bé recordant aquest indret monumentalment eixut i potent...

Un fum de detalls que enriqueixen l'ambient de qui passa i, en passant, va prenent, aprenent...

I al carrer, al vent, al fort vent d'aquest món, tot és veure com mou la desfilada...

Però primer, cal fer la benedicció. Tot en perfecte ponentí, com correspon a un discurs tan buit com repetit que ja em sé de memòria dit per tants que s'han quedat diguent mentre obraven just al contrari. M'inspira uns versos la cosa aquesta. Ara quan passe tot, m'asseuré al sol càlid de la plaça de la Seu a escriure espere, ja ho predic, que amb el silenci de la buidor quan tota la gent marxe...

I comença l'anar religiós. No hi ha tant de verd i groc com pensava, però ho trobe tot del tot interessant.

I tot en marxa, processional, vaig jo marxant també, a ritme de passeig, per la Xàtiva vella. Més neta la trobe que no en les recents Falles. I mai no m'aparte prou del rovell de la música, que vaig oint-la de prop en tot el meu passejar...

Encara arribe a veure passar la burreta i el seu càrrec per l'Albereda. Sembla un toc de benedicció el seu. En trobar-me'l al portal on vull anar a parar, em fixaré en els ulls per veure si el so és gest. Per més que ahir, amb la benedicció de mossén Ramon, ja n'he tingut prou, perquè ell, en beneir, sí que mira els ulls.

I què m'he trobat, que no ho he dit encara? A més d'una persistent necessitat de connexió mòbil de confrares, penitents, músics, processionants i espectadors, molta alegria....

Percussions que em són rares però, justament per això, atractives en no acabar de copsar-les. Converses a quasi crits, gents que pugen i processionen per la vorera per no patir penitència amb els llambordins; tot allò que, en passar, denota vida, l'ara mateix, una actualització a la realitat que no necessita de filtres, que de dol només té formes passades i que no pretenen en cap cas marcialitats ni rigors. No. Ací l'humà és humà de veritat i qui passa és, just, poble...

M'agraden les formes senzilles. Més enllà de banderes i banderers, de protocols i cerimonials. Això em remet a l'essència més nostra. La que pateix poc perquè, en el fons, espera el millor que ha de vindre...

Arriba el moment que volia, i tot és esperar entre tanta distracció com s'hi troba al carrer pres pel costumari veraç.

Batzoles de mà, carrancs de puny, trebanelles processionals...

Sí que mira, però en mirar no sé si veu allò que s'ha vist. O és que quan mires esperes trobar una alguna cosa més rera la mirada... S'agraeix el gest, que queda en gest...