Botes, i foc, al Divendres de Dolors biarut.

 

Santrafel, a vint-i-huit de març de 2026. Dissabte de Passió o de Llatzer.

Arribe a Biar i me'l trobe més que tranquil, buit, reposat a la llum d'un capvespre que note ja fred... 

No hi ha l'ambient del passat quan el carrer Romero concitava la festa del llençament de Botes, i tardarà molt encara la gent en arribar-hi vora la foguera, situada en la zona ara d'aparcaments de baix del Plàtan... M'aprope primer de tot a la foguera. 

El carrer Romero, trist, sol, sense botes... 

Efectivament, es tracta d'una mostra palmària de l'actual tendència a la domesticació festiva que els qui en saben estan tractant d'estudiar ara mateix i la publiquen en estudis convençuts. Aquesta és una exemplificació d'una festa que malda per sobreviure, per trobar lloc en la modernor absoluta entre la deixadesa institucional que permet mentre no moleste massa i no fomenta més perquè no toca. Que sura entre l'oblit de formes i el reforçament d'altres que van apareixent. Que rep cada vegada més impediments normatius (ahir obligaren a retirar tants cartrons com els portadors de les botes duien, per raons de seguretat que, sincerament, no sé si acomplien tampoc les tantes podes d'olivera i pi com hi havia entre la runa a cremar). Que ha acabat infantilitzant-se del tot, la qual cosa és, com sabeu per tantes vegades que vos ho he contat, un pas previ a la desaparició, per més que, a mi, em sembla d'un tendre absolut... 

Totes les banyades tenen com a patró Sant Cristòfol que, justament, també és patró de Biar... 

Tants anys després de la meua darrera presència he trobat el Biar canviat que tant m'anunciaven, i no per a bo ni per a bé... Sí que hi ha trets de la festa que segueixen sent atractius, com l'autopotenciació, tu diràs, de la batalla constant d'aigua, amb tota la xicalla ben preparada per a l'ocasió. Però la disminució de les botes, el poc que s'escolta el cant, i sobretot el recordar el que vaig conéixer i no fa tant i el que ara veig... Escolte atentament les paraules de dos homes majors que hi conversen i conten quan la foguera s'hi feia en la Plaça de la Constitució i un fum d'isetes i aventures. Com ho veuen ells de canviat... 

On cal, sota el pare Plàtan... 

Ells si que torben açò com a tan llunyà del que fou. I em respon un dels tants contertulis improvisats de la llarga vesprada que encara podem donar gràcies que es fa... Què tardarà en referir-me, aposte contra mi mateix, les fogueres a muntanya que quan la Mare de Déu de Gràcia s'encenien i ara... Ni tres segons! Que si hi havia tantes i era preciós i ara... És com una mena d'esport nacional biarut això de les fogueres de la "Màredeu", sempre, és clar, des de la comoditat de qui no puja a fer-les i de el raonament de com és de bell el passat, o ens el fem. 

I així es veu l'espai de les fogueres de l'Ave Maria... I que duren...!

Ja ho he dit moltes vegades: jo pagaria per veure sols una vegada aquella meravella visual i simbòlica amb vida... Però són tantes les coses que m'agradaria haver viscut del Biar que tant m'han contat i que he pogut viure i m'estime... Sort he tingut d'haver-les pogut encastar en la meua memòria i, per tant, en el cor...

De sobte, un xicot armat amb pistola aiguadora m'esguita. Es queda esverat i em demana perdó... Però encara es queda més esverat quan li responc que no, que res de perdó. Que no puc perdonar-lo perquè no m'ha ofés. Que en tot cas, qui hauria de disculpar-se hauria de ser jo per ficar-me en lloc de perill. Que sàpia que qui no vulga pols, mai no s'ha de ficar dins l'era... Em somriu d'orella a orella i pega a córrer a seguir disparant...

Em faig creus de la Bota que arriba amb un altaveu penjant a sobre on s'escolta, justament, el cant tradicional "Unààà Botà! Botààà i mitjà"... Després el penjaran els adults que acompanyen els xiquets d'un senyal de tràfic i posaran regueetons variats i trauran nevereta i bona cosa de cerveses mentre els sagals van d'un costat a d'altre tirant-se aigua. Ja veus, vespreig... Si això salva la festa i atreu la gent que necessita per seguir ben viva, benvingut siga eixe vespreig! Ves a saber, em diu aquell home major, ja veus que va nàixer a tomatades la Tomatina de Bunyol i on ha arribat... A mi, em ve el riure perquè pense immediatament en els ets i uts de l'Ambaixada de les Tomaques de Cocentaina i me n'admire de les connexions mentals que arribe a fer... Crec que conec massa el món festiu i el meu cervell s'ho passa d'allò més bé relacionant i traient conseqüències provisionals... Sort que he deixat l'escriptura formal investigadora festera; seria enciclopèdic...

I res, que quan venen bombers i ambulància, me'n passe a l'altra banda de la foguera per tal d'enregistrar com la cremen i fer fotografies amb el Castell biarut al fons. No eixiran tan bé com abans per l'enllumenament de l'aparcament, però què li farem? Més valor etnològic... Per a aquelles però també per aquestes. Què et creus, que en el futur no es jutjarà, i ves a saber de quina manera, el com s'organitzen les festivitats menors ara?

Quan els diuen que cartró no, fan tots una cara? I no podrien haver-ho dit abans?

I clar, m'ho passe d'allò més bé amb això que veig, que note amb tots els sentits, que em treu el fred intens de la nit i que justifica el viatge. 

I quede tranquil, que sé que cada terra fa sa guerra perquè troba els seus guerrers, i que tot allò que va torna també, i que només cal tenir paciència... La llàstima és si no tornes a viure allò que vas viure i voldries veure reviscut... Doncs això, paciència... 

Doncs res, un any més que s'han dut Botes a la Foguera dels Dolors i ha hagut banyada, i tardeig... Pot començar ja la Setmana Santa...

... i a qui li digues que jo acabe al pavelló esportiu de Biar veient com guanya el partit de bàsquet l'equip local del qual el meu nebot és segon entrenador...