Als 50 anys de la representació del Tractat d'Almisrà...

Santrafel, a Dilluns de Passió, vint-i-tres de març de 2026.

Puix senyor, això va anar i fou que un servidor, el tio Sergi Carrasca, va fer mans i mànegues per arribar a hora a l'acte de celebració dels 50 anys del Tractat d'Almisrà a l'estimat Camp de Mirra... Xe, ja ha passat tant temps? Si l'altre dia estàvem fent Juanjo Alcaide i jo mateix el cartell del quaranté aniversari...! Sí, Sergi, però és que això ja és un bufit passat, deu anys més... Aleshores, quants anys portaré jo col·laborant-hi? Més de mitja vida pense... I pense bé. M'estime molt el Tractat i la seua gent. Per aquest acte i col·lectiu ensems he fet tantes i tantes cosetes que si em pose a contar-les se m'hauran perdut unes quantes, bé ho sé. No em preocupa. La cosa va amb haver fet, que s'haja fet... De totes elles, això sí, hi ha una que quedà de bandera i de la que em sent vertaderament orgullós que no diré i l'he dita... I els dos cartells oficials fets, mà a mà, i mai no millor dit amb el senyor Alcaide, i... I textos diversos i abundosos (quan se'm demanaven...), i cartells secundaris, i... I un dels meus Betlems i tot que no sé ni on acabà quan li'l vaig regalar a Romà Francés... I idees, moltes, que no han estat escoltades, i altres, encara, burlades. Tot plegat fa que la balança encara caiga a favor del positiu i, només per això, i perquè crec en un futur que veig ara mateix impossible, encara en soc soci... I això ja m'és mèrit, perquè si no vaig errat, ara mateix, amb el món sociocultural voluntàriament oblidat com el tinc, només em mantenen com a soci numerari i de pagament dues entitats: aquesta i la Llegenda de Banyeres de Mariola. I ja en són massa...

Bé, la cosa és que, en el possible, vull que allò fet (i el que puga fer demà) quede en un anonimat discret. No soc jo de medalles ni làpides, bé ho saps. El que em té content de veritat és que les coses tiren avant... Per això, em dol un poc no poder haver acudit aquest matí al primer Aplec d'Almisrà, tan divertit com diuen que ha estat... Sempre és de bona casta i millor tast participar en les primícies d'un acte que, vist com va el món, trobe necessari, una bella pensada però no sé jo si ben organitzada. Com a mínim, el fet publicitari ha estat evidentmen falt de preparació. Però açò no és cosa pròpia sinó generalitzada en el nosaltres. No sabem vendre el producte tenint, com tenim, tanta xarxa publicitària. Tampoc no sabem atreure, sobretot el jovent... Però d'això parlaré després... 

No em pot doldre pels discursos, que ja me'ls conec tots i, com deia sant Fuster, em refie més dels banderers que no de les banderes. Potser per això m'hauria agradat escoltar la carta que ha escrit el President Albinyana i que, en excusar la seua no presència per motius no agradosos, ha llegit el senyor Guia. Ja me la passaran, si no la publiquen abans. Un servidor, tenia cita prèvia d'anys amb els carrers d'Iznatoraf, i és així com m'he trobat la Sibil·la mateixa i me l'he escoltada ben escoltada, críptica com és...

Doncs bé, que arribe al flamant Auditori Municipal José Albero Francés, la nau industrial que diu un algú que conec (t'ho dic clar, la persona a la que he enviat més vegades a fer la mà i que encara m'estime), i que em sembla un centre dinàmic, preciós i profitós. Bé que m'agradaria tindre'n un així al meu poble, xe! I tot nou, que em feia meravella entrar-hi...

M'assec al darrere per si he de fugir, com faig sempre. No fugiré que xerraré amb els uns i els altres, com pertoca amb persones de bona educació... Au, entre les ficades de pota dels vídeos i les imatges, se'ns ofereix un tast de la representació que David Garrido va escriure pel 800 aniversari del naixement del rei en Jaume i que tractava aquest mateix tema. Em fa gràcia que no hi ha manera que puga creure'm el paper de Pere el Catòlic perquè sempre hi trobe al Joan Lluís Escoda que l'interpretava... He, he, he... Són ja massa anys i massa panys oberts en vena... 

Després d'un bell i breu parlament, molt ben trenat, de mestre Vicent Castelló, s'obre una curiosa ronda de paraules on cadascú dels grans oradors i eminents investigadors, tots ells ben admirats per un servidor, i de bona veritat de la bona, no sé si parlen més del fet que parlen o de si mateixos. Ja t'he dit que em conec tots els discursos i, això no encara, que no pense tallar-me un pèl quan ara trie i retrie moltíssim on vaig i on deixe d'anar... El senyor Garrido, historiador altíssim, em diverteix amb les seues consideracions jaumines i de política actual, totes elles, per a mi, de gran interés perquè pense que s'ho valen, que ell s'ho val i el tractat s'ho valdrà més si ell fa una enèssima versió futura. Sí.

Parla també mestre Vicent Brotons, que gaudeix molt contant-nos tot el que ha trobat de representacions jaumines teatrals pels nostres territoris de llengua comuna. Se'n deixa ben poques i les tracta de manera passional i propositiva. M'encanta la seua esperança en un futur que jo no veig però que també m'espere.

Mestra Maria Conca parla d'un impossible i es veu obligada a tirar pel dret i llaurar poc fondo. Ni té temps ni pot abastir el tantíssim que, en cinquanta anys, s'ha escrit del Tractat i sobre el Tractat. I això és un mèrit impossible de passar per alt. Una de les consecucions més importants del senyor Francés i Berbegal durant la seua aplaudible trajectòria intel·lectual. La de gent que hem acabant fent una o altra o altra més i una altra encara, i... pel Tractat. Jo, ben agraït per l'oportunitat d'haver pogut fer... A casa que tinc dues copes d'aquelles de brindar en la representació, i per ell que brinde... Per més que tinc una espineta encara... M'agradaria representar un paper de bult... 

I el senyor Francés i Berbegal, acaba llegint a la seua i encavallant-se per l'emoció, un text del senyor Brotons on es simula una preciosa carta memòria d'Eiximén d'Arenós, lloctinent jaumí. Per la forma, per les belles paraules, per la similitud entre la fidelitat eiximènica i romanística al monarca, em fa la impressió que és com un adeu públic del conferenciant... Després em dirà que no, que ni pensar-ho. Però sé que algun dia, que falte molt, caldrà tindre-les molt presents...

I acaba l'acte a la forma romanesca, amb tall, oferiment i passem a una altra cosa així de colp i repent... Xim pum, catapum, mec. Un plaer anar saludant uns i altres allí aplegats, però plaer de veritat. Sent jo un dels més joves allí a l'auditori, em fa por aquest poder de convocatòria... Caldria fer alguna taula redona més, però discussiva i potser a porta mig tancada per parlar de les realitats del Tractat dins una societat tan canviada però, al temps, necessitada d'una mena d'activitat de ressistència que, com no capte els joves, i entre els del poble ho té difícil per mil causes, acabarà com camot a Albaida. I això és cosa que no vull pensar. Perquè com ha dit mestra Conca, cal estar orgullosos dels cinquanta anys de ressistència i creativitat del Tractat en un país on quatre anys ja són massa per a qualsevol projecte...

I me'n vaig reflexionant uns mots que ens ha dit misser Garrido en petit comité... Què és el que el motiva cada dia a fer classe, la mateixa classe que jo i que a mi em desmotiva. Potser si m'ho mire com ell... Ho provaré; però ara en Setmana de Passió serà força difícil aconseguir dades avaluables en el mi mateix... 

Arribe a casa més cansat que la senyera que Romà ha penjat sobre la taula rectangular que feia de redona. Descolorida... És que és del primer any... I jo no tinc molt més temps que ella...