A Montesa, meravellat amb el concert de Montserrat Torrent a l'orgue.

 

Santrafel, a diumenge huit de març de 2026.

Ai. Necessite música, molta música. Què no és allò que quan no pot més, t'alça i t'empeny endavant? Soc capaç de fer camins per tal d'accedir a un eixem de so bell, de lai ben fet, d'acord ben dat... No solc tenir sort en aquest menester dins un món, el que m'envolta, entestat només en la mateixa manera de dir i de fer i de... Per això, en saber despús-ahir que a l'Assumpció de Montesa tenien programada per a hui l'actuació de la mag-ní-fi-ca organista barcelonina Montserrat Torrent i Serra, queda suspés i alterat qualsevol pla dominical vespertí, i ploga o faça sol, allí que hi seré... A més, encara no m'he mort suficientment de la vergonya en reconéixer que mai, mai, no he estat a Montesa? Increïble però cert, que quasi fitem...

I res, així ha estat. He arribat, he aparcat a la vora mateix del temple i, el poc que he vist de la població m'ha encisat! Quede després amb mi mateix per conjurar-me a passejar-la. Ara coneixeré el temple, veuré per primera vegada la patrona de la famosa orde militar i em sorprendré amb quanta bellesa em trobe, que n'ha estat molta... Quin orgue més bell... I pensar que vinc d'un poble d'organistes... Vicent Rodríguez Montllor, successor de Cavanilles mateix a la Seu valentina, i el mestre Pérez Jorge, de qui vaig ser alumne temorosíssim... La resta? Què vols que et diga, avesat a escoltar el de l'Assumpció ontinyentina a través de la bona voluntat de la sorprenent sor Ángeles que en glòria estiga, que això mereix un bon text futur, i poc més... Alguna interpretació puntual de Mila-Rosa Molina que recorde i, prou... Crec que he estat més temps imaginant com de bé sonaria l'orgue inexistent del meu estimat Sant Miquel, del qual només queda la carcassa i un secret que no diré al seu darrere... I sí, a algun concert he acudit a València ciutat, i he oït alguna interpretació dolçainera-organista de la gent de Ternari... I el Misteri d'Elx, que no se m'oblide... Amb l'edat que tinc, i aquest serà potser el primer concert formal, formal, d'orgue que visc...

I quede encisat, i corprés. Tant que m'he vist obligat a escriure, allí mateix i mentre mestra Torrent ens obsequiava amb el seu centenari saber, tot un sonet en honor de la meravella que anaven trenat els seus dits, vinga teclats i bordons... 

Quin plaer més fondo aquest d'oir tant de tan bon instrument el montesí... De 1744 diuen que ve, amb bastants reformes, i què? Si ja en els assaigs m'ha sorprés en sentir-lo de totes les maneres en el meu passeig previ revoltant com colom tan bella església... I clar, és que, a més, la sort de poder escoltar la senyora Torrent, una de les millors organistes del segle XX i ara que li queden justament setmanes per arribar a commemorar el seu propi centenari... Veges tu, va nàixer el 17 d'abril; llavors Gaudí estava viu! Coincidiren mesos en un temps que ara la premia amb l'immens aplaudiment i l'estima del públic que taquinava el bell temple... I no ha sigut per a menys, que jo encara estic aborronat. Veure el seu caparró cofat de blanc sobresortir dels fustams baraners de l'orgue saludant el respectable que me l'aclamava ha estat emotiu del tot. 

Supose que per a ella haurà estat agradós, per més que ho tindrà ja per costum, espere. Tant d'art mereix el reconeixement... Noranta-nou anys i quina vitalitat i precisió i art i encant i gust i... Em quede tan curt que millor si t'escoltes una de les peces que ens ha interpretat i ací et passe... I després, si et fas el favor, llig el seu escrit en el programa de mà. Emoció sincera i pura... 

Si m'he de fer addicte a la música, que siga a aquesta que mou el cor més enllà de qualsevol altra consideració banal o d'adulació roscana..., o fútil del tot. Vull l'arrel tremolosa que es fa aire vincent i els cels canta al reclam del seu déu si n'hi haguera...