A Bocairent, al concert de processons i l'estrena de "Cardator", del senyor Sarrió Nadal.

 

Santrafel, a vint-i-huit de març de 2026. Dissabte de Passió o de Llatzer.

Vinc de Bocairent, de l'església de l'Assumpció, sempre tan bella, hui molt freda... La Societat Musical Vila de Bocairent oferia el seu concert de Setmana Santa. Ja fa algunes edicions que hi puge a la cita, agraït per trobar bona música processional i relacionada amb aquesta commemoració, música que m'estime fondament, tan a la vora de casa, i amb qualitat. Enguany però, hi havia per a mi un motiu més. El director de la societat, Miquel Àngel Sarrió Nadal, estrenava una marxa processional nova, aquella que guanyà en la ciutat de Toro, a Zamora, un premi compositiu l'any passat. Li la dedicava a Bocairent sencer... I jo que la coneixia perquè vaig proposar-li el títol entre uns quants més quan m'ho va demanar, volia enregistrar-la sonada per la banda i, com que ja m'imaginava que sonaria mil voltes millor que no amb els estris informàtics que em passà l'autor, la il·lusió era gran... Per això me n'he baixat amb tanta pena. Jo que seleccione moltíssim on vaig, de vegades me n'oblide dels "marcs incomparables" que insisteixen en dir els presentadors de torn dels actes... I ací, entre les tres dones del meu davant que no callaven vinga a escoltets que perfectament s'oïen i que quan vaig a enregistrar en un lloc que no molestava a ningú, venen i em molesten, el de sempre, i em quede, pel nervi, fotut i sense gravació, i gairebé sense poder gaudir del moment, de la peça. Ja no em pregunte per la mala sort que en aquestes històries m'acompanya, no; em maleïsc per provar a seguir sent ben educat i no prendre les mesures que caldria. Ja ho deia sant Joan Fuster que forma part d'una bona educació el saber quan cal ser maleducat. Jo encara no ho he aprés... Així que, de moment, només puc oferir-te el que he pogut enregistrar del final de la peça... "Cardator" es diu..

Res, que el concert ha estat ben bonic, molt ben interpretat. L'han començat amb una marxa fúnebre que no coneixia, "Perdónalos" de David Rivas Domínguez. Ara quan acabe d'escriure, la buscaré per tornar a oir-la perquè m'ha deixat un bon regust. Després ha vingut la marxa de processó "Nasrani" de Xus Gandia, amb tocs referents a qui la dedicà, els Mossàrabs d'Ontinyent. No tinc ni idea perquè voluntàriament no preste atenció al món fester ontinyentí, del que s'escriu darrerament allí, i aquesta peça m'ha complagut del tot. Tota una sorpresa. Cosa bona...  

Després ha vingut el torn de lluïment del contratenor Luis Belda Cerdá, que acompanyat per la banda, ha interpretat dos "Ave Maria", el primer de Giuilio Caccini i el segon de William Gómez que no m'ha agradat, i no pel vocalista ni per la banda, no... L'he trobada, com diria...? I per a què perdre temps buscant adjectivació o diguent? Ai... En mig el senyor Belda Cerdá ha interpretat la famosa partitura "Con te partiro" de Francesco Sartori i Lucio Quarantotto i difosa per Andrea Bocelli. Molt digna interpretació, i tant.

Després d'una versió ben meritòria de "La Saeta" machadiana passada pel tamís de Serrat i amb arranjaments d'Eduardo Nogueroles, ha arribat l'altra actuació vocal de la nit, a del tenor ara baríton Teodoro Lanaras, que se n'ha anat de qualsevol guió setmana-santer per regalar-nos tres peces des d'un posat artístic que m'ha sorprés i que aplaudisc amb gana. Quines tres passades italiàniques... "Incantesimo" de Dino Oliveri, "Música proibita" d'Stanislao Gastaldon, i "La strada del bosco" de Cesare Andrea Bixio. Si puguera aplaudir, m'hauria trencat les mans...

I després ha vingut "Cardator", l'estrena de Sarrió... Ja t'he dit que i com... En la presentació, a través del presentador, l'autor m'ha agraït la participació, i jo que ja m'amague de qualsevol història pública, m'he envermellit, que no calia... Homenatge al poble a través de l'eina del martiri de sant Blai que, ves per on donà tanta de si en l'ofici de cardar la llana que enaltí el poble i acabà donant el malnom als seus habitants... Què li farem? Jo, obert a ajudar a la gent bona sempre que m'ho demanen, que per a això estem. Espere que el senyor Sarrió puga passar-me prompte una gravació de l'obra, que si ací ha sonat així de bé, al carrer deu ser extraordinari escoltar-la. Ah, i encara he tingut temps per demanar-li si volia que li fes una foto junt el sant, per recordança... 

La meua felicitació tant a la banda com pels solistes. 

Però me'n baixe amb l'ai, i amb el rum-rum que estic cansat. Almenys m'he endut la benedicció de mossén Ramon Micó, i això no té preu. A veure si em prova...

Per cert, que quan va triar el títol, vaig dedicar-li un poema al senyor Sarrió Nadal, de les persones més decents amb que m'he trobat en aquests anys d'anar fent. I amb qui sempre és un goig poder col·laborar. Per cert, que la fotografia de base és de Juanjo Alcaide. Quasi res...